Content uploaded by Ruth M. Mestre i Mestre
Author content
All content in this area was uploaded by Ruth M. Mestre i Mestre on Jul 07, 2014
Content may be subject to copyright.
DEPARTAMENTO DE FILOSOFÍA DEL DRET, MORAL Y
POLITÍCA
FEMINISME, DRET I IMMIGRACIÓ: UNA CRÍTICA
FEMINISTA AL DRET D’ ESTRANGERIA
RUTH MARÍA MESTRE I MESTRE
UNIVERSITAT DE VALENCIA
Servei de Publicacions
2005
Aquesta Tesi Doctoral va ser presentada a Valencia el dia 20 de
Septiembre de 2001 davant un tribunal format per:
- D. José Ignacio Lacasta Zabala
- Dª. Ana Rubio Castro
- Dª. Elena Beltrán Pedreira
- Dª. Mª Ángeles Barrere Unzueta
- Dª. Cristina García Pascual
Va ser dirigida per:
D. Javier de Lucas
Dª. María José Añón
©Copyright: Servei de Publicacions
Ruth María Mestre i Mestre
Depòsit legal:
I.S.B.N.:84-370-6134-2
Edita: Universitat de València
Servei de Publicacions
C/ Artes Gráficas, 13 bajo
46010 València
Spain
Telèfon: 963864115
Universitat de València
Facultat de dret
Departament de filosofia del dret, moral i política
Feminisme, dret i immigració:
Una crítica feminista al dret d’estrangeria
Tesi doctoral
Presentada per
Ruth M. Mestre i Mestre
Dirigida pels doctors
Javier de Lucas Martin
María José Añón Roig
València, 2001
Para la abuela María y las mujeres valientes
III
INTRODUCCIÓ ..............................................................................................7
PUNT DE PARTIDA: TEORIA FEMINISTA......................................................19
EXISTEIX UNA TEORIA FEMINISTA?........................................................28
EL PROJECTE ANTISEXISTA....................................................................35
Primera resposta: afirmar la igualtat .....................................................36
Segona resposta: l’autonomia ................................................................40
L’objectivitat negada ..........................................................................43
El mètode feminista de creació de consciència....................................45
EL PROJECTE DE RECONSTRUCCIÓ TEÒRICA I SOCIAL ........................50
L’ampliació del projecte .........................................................................53
Ain’t I a woman? Black Feminist Thought ..........................................53
La noció de subjecte ..........................................................................58
Intents d’anàlisi.................................................................................63
El feminisme com a crítica ....................................................................67
El feminisme i la teoria crítica............................................................70
La crítica situada...............................................................................77
INSTRUMENTS D’ANÀLISI ...........................................................................85
FEMINISMES I FILOSOFIA POLÍTICA ...........................................................86
LES FEMINISTES I LA POLÍTICA ..............................................................94
L’EXCLUSIÓ PACTADA DE LES DONES..................................................110
El contracte sexual..............................................................................114
La domesticació del cos de les dones................................................125
La maternitat i el pensament maternalista ........................................137
La maternitat que no .......................................................................139
La maternitat que sí.........................................................................142
L’esfera privada i l’àmbit domèstic.......................................................146
LA PARTICIPACIÓ SEXUADA..................................................................156
Fer de la necessitat virtut....................................................................157
L’ordre de les necessitats.....................................................................161
Les necessitats materials .................................................................162
L’educació dels fills.......................................................................... 164
Necessitats afectives ........................................................................167
L’ESPAI DE LES NECESSITATS COM A CONDICIÓ DE POSSIBILITAT DE
L’ESFERA PÚBLICA................................................................................171
IV
Dependència/independència ...............................................................176
El salari familiar: home guanyapà i dona que té cura ..........................183
Els treballs de les dones......................................................................192
FEMINISMES I DRET.................................................................................199
UNA TEORIA FEMINISTA DEL DRET? ....................................................205
LES FEMINISTES AL DRET ....................................................................210
IGUALTAT I DISCRIMINACIÓ: EL DRET SEXISTA ...................................216
Igualtat formal i drets reproductius .....................................................221
La denúncia del model assimilacionista...............................................223
Les violacions de la igualtat substantiva..............................................226
IGUALTAT I SUBORDINACIÓ: DRET MASCULÍ .......................................229
Dominance Approach.......................................................................... 231
La teoria ..........................................................................................232
El poder segons MacKinnon.............................................................233
L’estat, el dret i la teoria del dret......................................................236
La crítica ......................................................................................... 238
La masculinitat del dret: normes i procediments..................................246
DRET GENERITZANT I GENERITZAT......................................................248
De nou la igualtat ...............................................................................252
La diferència és vs la diferència es construeix.......................................260
El referent no qüestionat o el subjecte únic .........................................270
L’observador pot entendre sense perspectiva pròpia.............................274
Els operadors jurídics no tenen perspectiva pròpia...........................275
Assumim acríticament el principi d’imparcialitat o l’aplicació imparcial
de les normes................................................................................... 278
La necessitat de trobar mètodes.......................................................282
Les perspectives dels altres són irrellevants ......................................... 287
El statu quo és natural; no coercitiu i és just .......................................291
TERCERA PART: CRÍTICA FEMINISTA AL DRET D’ESTRANGERIA .......... 294
MIGRACIÓ .............................................................................................306
L’ESTRANGERIA.....................................................................................317
Europa, Europa ..................................................................................318
El marc de Tampere.........................................................................322
Les condicions d’admissió i residència:......................................323
Marc legislatiu per a la integració..............................................323
Cap a una política comunitària d’immigració....................................325
V
Normativa a l’estat espanyol................................................................327
1985-1990: l’estrangeria ..................................................................329
1990- 1993: Viratge cap una política d’immigració ...........................332
1994-2000: integració social ............................................................335
La LO 4/2000 de 11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers en
Espanya i la seua integració social...................................................342
2000-2001: el retorn de l’estrangeria................................................346
BREU CRÍTICA FEMINISTA AL DRET D’ESTRANGERIA ..........................354
El contracte de treball .........................................................................361
El servei domèstic és un treball de dones .........................................368
La regulació del servei domèstic .......................................................376
Equatorianes a València ..................................................................379
Els problemes de regularització........................................................ 385
El reagrupament familiar ....................................................................389
El reagrupament familiar a Europa ..................................................394
La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans...............395
La proposta de directiva...................................................................399
El reagrupament familiar a l’estat espanyol......................................402
El reagrupament familiar en la LOE 4/2000 modificada per la 8/2000
.......................................................................................................407
Els criteris objectius i la discriminació indirecta...............................411
Reagrupades: la ideologia del lloc de la dona reinventada .................413
L’empadronament ...............................................................................422
El permís especial per col·laboració amb la justicia..............................424
El trafiquisme...................................................................................429
Respostes normatives a la prostitució..................................................435
El prohibicionisme...........................................................................436
El reglamentarisme.......................................................................... 439
Abolicionisme ..................................................................................459
Pobres dones pobres: entre la llei d’estrangeria i el codi penal ..........472
Respostes alternatives .....................................................................474
CONCLUSIONS ......................................................................................477
BIBLIOGRAFIA ....................................................................................... 491
ANNEXES...............................................................................................517
7
INTRODUCCIÓ
Introduir és donar a conéixer, presentar. Fer conéixer el projecte en què
has estat capficada durant anys hauria de ser una tasca relativament senzilla,
perquè tu el coneixes bé, aquest projecte. I no ho és, no ho és en absolut. I no
únicament perquè et falten paraules per transmetre les raons, inquietuds,
dificultats, anades i tornades, alegries i maldecaps pels que has estat passant
i has fet passar als companys de viatge. També perquè suposa realment
enfrontar-te a tu mateix, repassar-te, examinar-te, avaluar el treball i, amb
tot, intentar presentar el treball d’una manera atractiva.
El camí que vaig haver de recórrer abans de definir clarament l’objecte
d’investigació no pot ser qualificat de lineal, perquè el procés d’investigació ha
estat lligat entre altres coses a necessitats d’autoaclariment, necessitats de
saber on estava, on em situava al món, com i perquè. Al començament, fa
quasi vuit anys, quan em preguntaven quin era el meu tema de tesi i jo
contestava “les dones immigrants” tothom em parlava del txador, les
mutilacions genitals femenines, l’islam o les nenes que no van a l’escola. Això
m’irritava profundament. Clar que això eren problemes, i ben greixuts, però
ningú no parlava de la dependència imposada pel dret a les dones
reagrupades, ni dels treballs que poden fer, o de la manca de drets: sols es
veia els problemes que portaven amb elles i no els que els imposàvem. Jo volia
analitzar la construcció jurídica del gènere a la llei d’estrangeria i pensava que
els punts de partida eren el nostre sistema jurídic i polític –no la societat
d’origen- que permetia no sols que eixes situacions es produïren sinó que
foren obviades com a irrellevants. L’estrangeria era analitzada des de moltes
perspectives com el gran repte social, del dret i dels drets i posar les dones al
centre d’aqueixa anàlisi permetia revisar de nou els límits de gènere. Arribar a
concretar el treball, però, em va resultar prou difícil.
L’arribada a l’estat espanyol de població immigrant planteja des de ja fa
alguns anys tota una sèrie de qüestions al voltant de la titularitat dels drets, i,
8
correlativament, del subjecte de drets en la nostra societat. Tal com mostren
una bona part dels treballs que han vist la llum aquests darrers 15 anys, la
presència dels immigrants, les polítiques migratòries i la regulació de la
situació des de la promulgació de la LOE1 l’any 1985 posa de manifest dues
lògiques contradictòries al sí de l’estat: integrar a través de la garantia dels
drets; excloure aquell que no és ciutadà. Jo havia participat indirectament i
directament en projectes socials de recolzament als immigrants i l’estudi
estava, llavors, vinculat a una activitat pràctica. Per això m’irritava pensar que
parlar de homes immigrants era parlar de drets i de la lluita pels drets a la
nostra societat mentre que parlar de dones immigrades era parlar de
diferències i d’estatut de la dona a les diferents cultures, però no a la nostra.
La vinculació entre els drets dels estrangers i els drets dels ciutadans es
posava de manifest, però quan es parlava de les dones els problemes dels
drets desapareixien. És a dir, la perspectiva de gènere quedava diluïda en
aquest tipus d’aproximació més política i jurídica. Des de l’antropologia i la
sociologia s’han realitzat aquests anys nombrosos treballs sobre les dones
immigrants, normalment centrats en col·lectius segons àrees de procedència.
Però l’anàlisi jurídica i política de les implicacions de la llei d’estrangeria des
d’una perspectiva feminista crítica està poc desenvolupada, per més que les
qüestions que aquest tipus d’anàlisi revela són importants, tant per a les
persones estrangeres com per als ciutadans i les ciutadanes. L’estrangeria és
un espill de la societat i els models de home i dona que reflecteix la llei no són
importats pels immigrants sinó imposats per nosaltres. Per a mi, al
començament -i cada vegada més- l’anàlisi de l’estrangeria des d’una
perspectiva feminista significava lluitar pels drets de les dones immigrades,
però sobre tot era una mena de resposta de protecció a mi mateixa.
El grup d’investigació sobre minories, immigració i drets del
departament de filosofia havia estat treballant durant anys aquestes qüestions
quan jo em vaig incorporar i ha estat decisiu per a anar delimitant i perfilant
el treball de la tesi. Per a mi va ser una sort poder incorporar-me al grup
després de les estades a Brussel·les i Oñati per realitzar els cursos de
postgrau. Aquestes estades em van donar l’ocasió no sols d’obrir la mirada a
1 Llei Orgànica 7/1985 d’1 de Juliol sobre Drets i Llibertats dels estrangers a Espanya,
coneguda com a Llei d’estrangeria. I ara L.O 4/2000 de 13 de gener sobre drets i llibertats dels
9
noves maneres de pensar el dret, sinó d’anar perfilant un poc els meus
interessos i definir millor els meus objectius de coneixement. El treball
d’investigació de Brussel·les el vaig fer amb A.J. Arnaud sobre minories
nacionals i altres diferències políticament rellevants. A Oñati, però, em vaig
trobar de nou amb M.C. Belleau, a qui havia conegut en Brussel·les i m’havia
introduït en el món de la teoria feminista del dret. Les tesis feministes sobre la
construcció jurídica de la diferència de gènere em semblaren molt interessants
i em permetien analitzar la situació de la dona immigrada des de la
perspectiva que m’interessava. El treball d’investigació el vaig fer a Toulouse
amb Wanda Capeller. Finalment el treball era sobre dones immigrades, sí,
però l’anàlisi feminista del dret i el sistema polític havia quedat diluïda en
problemes de globalització, moviments sud-nord, l’aplicació dels acords de
Schengen, etc.
Quan vaig començar seriosament la tesi, ja des del departament,
pensava tenir les coses més o menys clares: volia demostrar que el dret és una
de les estructures que crea la diferència de gènere com a diferència important
a l’hora d’establir jerarquies en el gaudi dels drets i ho faria mitjançant
l’exemple de tres situacions protagonitzades per dones immigrants: el
reagrupament familiar, el treball al servei domèstic i la prostitució. Per això,
que Javier de Lucas fora un dels meus directors era una tremenda sort. Des
d’un principi havia estat conscient i havia treballat els problemes relacionats
amb l’estrangeria, la immigració, la ciutadania i els drets, i en part, eixa
preocupació me l’havia transmesa.
En essència, el treball final ve a ser això, però molt més complex i,
certament, no tan fàcil com jo imaginava. És més complex perquè no es tracta
solament de “demostrar” que el dret crea diferències, sinó per què i en quin
sentit es pot criticar i canviar. Això suposava comprendre la base a partir de la
qual “la dona estrangera” era creada com a diferent i subordinada. També és
més complex perquè els àmbits d’exclusió són múltiples i creen coordinades
d’injustícia variades i no hi ha una única resposta vàlida ni un marc
d’interpretació clar. La perspectiva dels drets socials que he aprés amb Maria
José Añón, l’altra directora, ha estat molt important per a intentar assenyalar
estrangers a Espanya i la seua integració social, modificada per la llei 8/2000 de 22 de
10
precisament les limitacions que altres perspectives m’imposaven a l’hora de
parlar d’exclusió de grups que pateixen diferents formes de subordinació. És
més complex perquè la idea d’igualtat és en ella mateixa ambigua i complexa.
Tot i que encara no em podria pronunciar rotundament sobre què pot
significar o en què es pot concretar la igualtat, el que ara sé és que no hi ha
prou amb dir que la igualtat formal és insuficient i la igualtat material
necessària, perquè són afirmacions buides de contingut fins que no entenem
en tots els àmbits en què no es dóna la igualtat i no establim mecanismes per
a aconseguir-ho. Em sembla que no puc (no podem) pretendre eradicar els
sistemes d’exclusió sense comprendre abans com funcionen, però tampoc no
els podem eradicar de colp, perquè el punt de partida està molt lluny de ser
vàlid. Sé que la investigació –i els objectius- transcendeix el que és assequible
en una tesi, i que ni el procés de formació ni el d’investigació estan acabats.
Ningú no pensa sol i jo he pensat amb molta gent: amb els meus directors,
amb el grup d’investigació sobre minories, immigració i drets del departament
de filosofia i amb una diversitat de grups des de la pràctica: tant de grups de
reflexió com, per exemple, entitats de solidaritat amb els immigrants o
col·lectius feministes i ordres religioses.
Gairebé al mateix temps que m’incorporava al departament vam
organitzar el Grup d’immigració a Revolta, el que em permetia continuar
“activa” i, alhora, no deixar de banda l’acció i la reflexió sobre l’estrangeria.
Organitzaven sessions de treball, seminaris (alguns amb el departament),
manteníem el contacte amb les entitats de solidaritat amb els immigrants a
València... A l’octubre de 1998 vaig començar a formar part d’una associació
creada al voltant del convent de les Religioses de María Immaculada (RMI). Les
RMI es dediquen des de la fundació de l’ordre a col·locar xiques al servei
domèstic. Des de fa uns anys, la població que acudeix al convent són dones
immigrades, principalment equatorianes. Les religioses varen cridar a un grup
de col·laboradores per a intentar donar resposta als problemes que plantejava
l’estrangeria. ACUDE-Vimar aglutinava un grup de voluntaris molt variat.
Durant quasi dos anys vaig estar treballant com a “l’advocada” del convent
tramitant permisos de treball i residència, procurant la contractació, etc. Això
m’ha permés conéixer de molt prop els problemes que trobaven les dones però
desembre.
11
també les seues estratègies per mantenir-se. Fa un any i mig (maig de 2000)
vam ser “convidats a deixar l’associació i el convent”. Crec, que aquest fet (i el
robatori d’una trentena de llibres, esquemes i esborranys de la tesi) ha estat el
colp més fort rebut al llarg d’aquesta investigació.
Amb l’organització de la Marxa mundial de dones de 2000, el moviment
de dones de València es va posar de nou en moviment i em van demanar que
fera una presentació dels problemes de les dones immigrades el 10 de juny de
2000. Hi havia dues intervencions sobre dones immigrades: la d’Adriana
Kaplan i la meua. A partir d’aquí vaig poder combinar molt més fàcilment els
meus interessos i les meues preocupacions. Aquesta intervenció em va posar
en contacte, no sols amb Adriana sinó també amb grups de dones i els
contactes han afavorit la comunicació i el recolzament d’alguns grups per la
causa dels immigrants. No obstant això, els contactes no van funcionar quan
va esclatar un conflicte al carrer amb prostitutes immigrants: ni les entitats de
solidaritat amb els immigrants ni els grups de dones van reaccionar. J.V.
Marqués em va convidar a una taula redona en el barri en què havia sorgit el
conflicte i quasi ens maten allí. Això va fer que dedicara més temps a estudiar
la prostitució i que fera un parell de viatges a Madrid per a parlar amb les
dones de HETAIRA, un col·lectiu de defensa dels drets de les prostitutes, i els
plantejara els dubtes que anaven sortint. A més a més, l’ajuntament va
convocar una taula d’acció social sobre drogues i prostitució i la representant
per la Universitat de València era Magdalena López Precioso. Madalen i jo hem
discutit, estudiat i xerrat llargament sobre els problemes de la prostitució i la
intervenció pública, sobre les possibles respostes jurídiques i polítiques a la
prostitució.
També des de fa uns anys funciona irregularment a la casa de la dona
un grup de dones immigrants. Al principi jo pensava que era un grup estrany:
dones magribines, totes elles amb estudis superiors, vestides a la occidental.
La majoria havia arribat per la via del reagrupament familiar, encara que el
grup era molt variat (estudiants, exiliades argelines, etc.). El grup de dones
immigrants de la Casa de la Dona i jo anàrem a les jornades feministes de
Còrdova (desembre de 2000) amb una ponència conjunta, per a plantejar a les
feministes els problemes de l’estrangeria. Allí també estaven Remei Sipi (del
grup de dones guineanes E’Waiso Ipola de Ca la dona de Barcelona) i dues
12
dones del SURT. A Còrdova vaig conéixer Raquel Osborne i li vaig explicar la
meua tesi. Raquel em va convidar a anar al Seminari Internacional de
Prostitució on vam debatre llargament els problemes del tràfic i la immigració
de dones i on Madalen i jo aprofitarem per establir contactes amb associacions
de prostitutes arreu Europa i concretarem projectes amb les dones de
HETAIRA, de Surt i altres.
Tal com es veu, ha estat un projecte fet a trossos i mossos. No he fet
estrictament treball de camp, però he estat al llarg d’aquestos anys a peu dels
problemes. Més que treball de camp he fet treball de relació, intentant
conéixer la realitat que analitzava des dels llibres i les normes, també des de
l’acció i el contacte. He estat vinculant la teoria a la pràctica i al revés, sobre
tot al revés. Pense que la filosofia jurídica ha de realitzar una anàlisi crítica
vinculada a una política del dret, a la lluita pel dret i els drets, tal com
assenyala Ferrajoli, ha de contribuir a formar una “teoria de la divergència”
entre normativitat i realitat; legitimant i, sobre tot, deslegitimant el dret2.
El meu intent parteix de la teoria feminista perquè pense que les
qüestions i crítiques que han suscitat els diferents feminismes no són
marginals sinó centrals tant per la filosofia política com per la filosofia
jurídica: el nucli de la discussió – gosaria dir – és el subjecte de drets, de
quina manera es defineix i quin marc d’actuació/relació es dissenya en funció
d’aqueixa manera d’entendre el subjecte particular. Volia, així, examinar dues
qüestions. Primer, què pot significar fer una anàlisi feminista crítica del dret i
el sistema polític; quines conseqüències alliberadores pot tenir per a tothom
tractar temes com la ciutadania, el reconeixement de drets i la fi dels sistemes
d’opressió. D’altra banda, intentava determinar en quina mesura el dret
construeix a la dona immigrada com a subjecte subordinat; com a no-subjecte
de drets, presentant aquesta construcció excloent com la punta de l’iceberg del
nostre contracte social i qüestionant així la legitimitat del sistema.
Les limitacions de la tesi són importants, començant per les limitacions
de qualsevol persona que comença i esta formant-se. He hagut d’estudiar la
teoria feminista al dret i la filosofia política per trobar la manera de construir la
13
dona immigrada com a objecte d’estudi per la filosofia del dret. Al llarg de la
tesi han modificat dues vegades la llei, la situació dels immigrants ha passat a
ser noticia diàriament i la immigració ha passat al centre de molts debats
socials i polítics. Com que la situació dels immigrants està sent analitzada des
de moltes perspectives, calia definir la meua clarament: no era un estudi
sociològic sobre dones immigrants, com tampoc no era una anàlisi dogmàtic
jurídic a l’ús de la normativa d’estrangeria perquè intentava comprendre les
raons de la subordinació de les dones i la subordinació estava al sí del nostre
sistema jurídic i polític. De manera que calia limitar clarament l’àmbit d’estudi
i per això m’he centrat en les vies d’accés als drets, en els criteris que fem
servir per reconéixer una persona subjecte de drets i com aquest sistema de
distribució està travessat pel sistema sexe/gènere d’una manera significant.
Per això em calia tenir alguna definició del sistema sexe/gènere i contar amb
eines d’anàlisi del dret que ajudaren a mostrar aquest sistema. L’estudi de la
teoria feminista del dret, però, l’he limitat al àmbit anglosaxó i això planteja
alguns problemes perquè ni el marc jurídic ni el marc polític és semblant. No
obstant, el que m’interessava sobre tot era dotar-me d’un instrumental de
treball, d’eines per analitzar des d’una perspectiva feminista el dret
d’estrangeria.
Aquest estudi es limita al debat feminista contemporani, sense recórrer
ni rastrejar els treballs i els potencials dels escrits dels il·lustrats. Diguem que
la base Il·lustrada la pressupose, encara que a l’anàlisi incloga la Il·lustració
no oblidada sinó triomfant. La pressupose en el sentit que cal saber d’on
partim i quines eines estan al nostre abast: en quina tradició està inserit el
feminisme i de quin projecte volem extraure les coses positives, encara que no
realitzades. El feminisme és una radicalització del ideals il·lustrats o no és.
Hi ha, a aquesta darrera ona feminista, un esforç de teorització
importantíssim i pense que sense precedents, i en gran mesura ha consistit en
la relectura crítica dels clàssics pel que deien i no deien sobre les dones i la
situació de les dones a la societat. A aquesta darrera ona, els intents de
teorització no van únicament encaminats a defensar la igualtat sinó a mostrar
les bases i els mecanismes de la desigualtat. Aquestes perspectives són
diferents i han estat desenvolupades per diferents feminismes, que parteixen
2 Ferrajoli, L.: Derecho y Razón. Teoría del garantismo penal. Ed. Trotta, Madrid 1995, pàgs. 852
14
de bases, diguem-ne, epistemològiques i no solament polítiques diferents. Les
diferents perspectives les veurem a la primera part.
La segona limitació es refereix a les feministes i les teories que he
decidit estudiar: fonamentalment els treballs de feministes nord-americanes i
anglosaxones en general. A l’estat espanyol el feminisme acadèmic s’ha centrat
en els oblits i potencialitats de la Il·lustració. Això no vol dir que el debat de les
americanes no es seguesca de prop, al contrari, però la urgència de
diferenciar-se del pensament de la diferència que sí va tenir (i te) ressò a les
associacions de dones, ha fet que es desenvolupe àmpliament la crítica al
projecte il·lustrat inacabat i es busquen les raons de la incomplitud. El debat
sobre altres diferències i no únicament les de sexe-gènere no ha estat abordat
a l’estat espanyol àmpliament per l’acadèmia –per més que existeixen altres
diferències políticament rellevants i van en augment-, mentre que el feminisme
nord-americà ha hagut de plantejar-se prompte com abordar les diferents
exclusions i opressions que afecten les dones i s’ho ha pres seriosament.
S’ha assenyalat que als EUA el debat sobre la ciutadania es presenta en
termes de multiculturalitat i no de desigualtat social entre altres motius
perquè no han desenvolupat un estat de benestar comparable al de la majoria
de països europeus. En part, en un sentit molt ampli, les qüestions de
feminisme han estat presentades dins d’aquesta lògica (de la
multiculturalitat), si bé és cert que el feminisme nord-americà ha parlat de la
subordinació de les dones i la falta de poder i recursos que se’n deriven des
d’un principi i com a molt es podria dir, no que la qüestió social ha estat
desplaçada, sinó que ha estat matisada per la qüestió cultural. Els darrers
treballs de feministes americanes senyalen precisament la necessitat de tenir
les dues vessants de l’exclusió en compte. A l’estat espanyol aquestes
“entreveracions” han estat, pense, més descuidades, almenys des de la teoria.
La tercera limitació la imposaven els objectius del treball: es tractava de
trobar un marc teòric per explicar, mostrar i desembolicar la particular
exclusió que pateixen les dones immigrades i el feminisme de la diferència no
m’oferia eines adients. És cert que en moltes anàlisis feministes tampoc no
i ss.
15
tindrien cabuda les dones immigrades, però aporten una perspectiva sobre el
principi d’igualtat que m’ha semblat important i la perspectiva feminista que
em permet analitzar la situació de les dones immigrades té l’arrel en el
feminisme de caire o tradició Il·lustrada (on em tem que no podria incloure
sense una certa violència el -un- feminisme de la diferència). Per això, d’una
banda, l’evolució del feminisme nord-americà fonamentalment (a nivell teòric)
em semblava interessant per extreure eines d’anàlisi i crítica de la situació de
les dones immigrades en la mesura en què poc a poc s’havia integrat de
manera conscient la diferència entre dones (i no de les dones). D’altra banda,
però, no perdre l’horitzó d’igualtat com a idea reguladora i emancipadora
significava tenir com a referència els treballs feministes Il·lustrats. Tot això,
però, respon a unes altres parts del treball que potser no siga el moment
d’avançar.
Finalment, tot i ser conscient de les limitacions de la tesi en relació al
projecte d’investigació que volia desenvolupar, amb els meus directors de tesi
la vaig organitzar en tres parts:
La primera part, el punt de partida, és un recorregut pels diferents
corrents o maneres de fer teoria des del feminisme. Per tal de “demostrar” el
que volia, primer havia de trobar un marc d’interpretació i teorització que em
permetera donar compte de la creació reforçada de l’exclusió que pateixen les
dones immigrades. Però per a trobar un marc feminista d’interpretació vaig
(òbviament) haver de repassar els diferents feminismes. El primer capítol està
dedicat a la teoria feminista desenvolupada durant les darreres dècades. La
teoria feminista ha passat per dues grans etapes. La primera és la que
anomenaré el projecte antisexista i la segona el projecte de reconstrucció
teòrica i social. La teoria feminista crítica recull els dos aspectes i és el punt de
partida –encara que, en realitat ha estat el d’arribada–. El que m’ha semblat
interessant ha estat la ampliació del projecte i la institucionalització de la
diferència entre dones. Aquesta reformulació del projecte i el subjecte del
feminisme em permetia incloure les dones immigrades a l’anàlisi a partir del
desplaçament del sistema sexe/gènere en creuar-lo amb un altre sistema de
creació (jurídica) de la diferència: el dret d’estrangeria.
La teorització sobre el feminisme i la teoria feminista, la “separació per
etapes”, l’autoaclariment entre les feministes, ha estat estudiada per
16
feministes anglosaxones òbviament en funció dels treballs i els debats
desenvolupats per elles. Com que aquest treball té, tal com deia, com a
referència fonamental teories desenvolupades per pensadores anglosaxones,
aquesta primera part pot ajudar a comprendre els marcs d’anàlisi i els debats
que desenvolupe després. És una mena de contextualització.
La segona part analitza els instruments d’anàlisi amb què podem
comptar des d’una perspectiva feminista per apropar-nos al dret d’estrangeria.
Per tal de minar i modificar els espais de poder, les estratègies i discursos de
dominació que conformen les relacions socials opressores i excloents cal
desvelar i conéixer els instruments (conceptes i categories) que s’utilitzen per
perpetuar l’exclusió o que impedeixen que les relacions es produesquen en un
marc d’igualtat i llibertat. En el cas concret de les dones immigrants, entre els
instruments que s’utilitzen per a mantenir aquesta exclusió, em sembla
especialment important analitzar dos aspectes o desenvolupar dos
perspectives que en faciliten la interpretació: la divisió públic/privat i la
masculinitat del dret.
Crec que l’estrangeria ens mostra un procés inacabat de ciutadania,
que es recolza sobre el model del guanyapà –masculí- i la que te cura, que fa
que la relació entre les dones i el dret i les dones i la ciutadania siga una
relació incompleta, que el dret consolida.
A feminismes i filosofia política, faig un recorregut per la construcció
de la ciutadania, fonamentalment fins arribar a la ciutadania en termes
laborals, i assenyale de quina manera ha anat construint-se i legitimant-se el
sistema d’exclusió de les dones, el sistema sexe/gènere. Per tal d’analitzar
l’encreuament de sistemes d’exclusió, el gènere i l’estrangeria, em calia una
definició, encara que fos instrumental, del sistema sexe/gènere, i tot i que no
elabore cap nova teoria sobre el patriarcat, assenyale els punts que són
especialment importants per analitzar la particular subordinació que pateixen
les dones immigrades. D’una banda, analitze els continguts de les relacions
que el patriarcat imposa; d’altra, analitze com ha estat possible construír la
ciutadania excloent les dones: la dependència de la dona afirma la
independència masculina; el salari familiar i la creació del guanyapà
requereix, entre altres coses que els treballs de les dones no siguen títol
17
suficient per accedir als drets. Aquestos trets es tornen a fer visibles amb
l’estrangeria.
La part feminismes i dret és una anàlisi de la feminist jurisprudence
sobre tot nord-americana. Sóc conscient dels problemes que això planteja en
la mesura en què el sistema jurídic és ben diferent. Tal com deia, però,
necessitava eines adients d’anàlisi del dret, mètodes, per fer una lectura
feminista de la normativa d’estrangeria que posaren de manifest la contribució
del dret al sistema de sexe/gènere, i una part important de la feminist
jurisprudence desenvolupa aquest tipus d’eines i d’aproximació. Per això,
aquesta part no és cap anàlisi del principi d’igualtat, ni de les concrecions o
els debats sobre la igualtat al sistema jurídic espanyol, sinó únicament una
caixa de ferramentes que potser són útils per l’anàlisi del gènere al dret.
M’interesa analitzar com el dret articula els dos sistemes d’exclusió; com i en
quina mesura construeix identitats i situa la gent dins o fora un mapa polític,
social i jurídic determinat. Així, he mirat més com el dret construeix subjectes
exclosos i és un instrument de creació de la diferència més que un instrument
d’igualació. Això no és (no pot ser interpretat així aquest treball) la única
realitat del dret. Per això he volgut arreplegar també les diferents estratègies
que les dones immigrades desenvolupen dins i fora del dret per combatre el
sistema que les exclou.
La tercera part és la base per una crítica feminista del dret
d’estrangeria pròpiament. És la base perquè una crítica feminista al dret
d’estrangeria sobrepassa amb molt l’àmbit d’una tesi doctoral, i em limite a
assenyalar el que podria ser un camí per desenvolupar aquesta crítica. Tal
com he assenyalat, em sembla que amb l’estrangeria ens posem davant dels
problemes del nostre sistema i ens posem davant de les raons de l’exclusió.
La clau de lectura de la llei d’estrangeria és el sistema d’accés als drets,
és a dir, els mecanismes de regularització: el contracte de treball, el
reagrupament familiar, l’empadronament i el permís especial de col·laboració
amb la justícia. L’objectiu és posar de manifest les limitacions de gènere (o
com el sistema sexe/gènere travessa l’estrangeria) del sistema en conjunt. El
conjunt de criteris que fem servir per reconéixer una persona subjecte de drets
18
ha estat construït sobre la base de l’exclusió de les dones. Pense que el
subjecte migratori i el subjecte de drets de la llei d’estrangeria és masculí.
D’una banda, analitze l’evolució de la normativa a Europa i a l’estat
espanyol, per passar després a una anàlisi concreta sobre tres situacions en
què es veuen les dones immigrades. No he volgut fer una mena d’exegesi dels
textos europeus ni estatals, de les diverses normes en matèria d’immigració,
sinó mostrar que és en aquest àmbit on es veu de nou amb claredat com es
construeixen i legitimen sistemes d’exclusió i com aquestos afecten les dones.
Em centre en tres situacions protagonitzades per dones immigrants:
l’accés desigual als drets per la via del treball al inserir-se en treballs
feminitzats; l’accés subordinat als drets mitjançant el reagrupament familiar
amb la qual es renova la ideologia de l’espai de la dona i la necessitat de
negar-se dues vegades les treballadores del sexe per poder accedir als drets.
Analitzar el gènere a l’estrangeria posa en relleu la manera en que el
dret institucionalitza exclusions, reprodueix identitats de gènere, i s’oblida de
la universalitat dels drets establint barreres, fronteres, cercles d’exclusió. Els
reptes que plantegen les dones immigrades són grans i cal intentar donar
compte d’aquesta potència emancipadora encarnada per les no-ciutadanes; de
la lluita pel reconeixement i l’ampliació dels drets duta endavant per aquests
agents socials. Si el dret és instrument d’exclusió i construeix subjectes
exclosos; si la dona immigrada és un no-subjecte de drets, això ens afecta a
tots i no sols a elles.
19
PUNT DE PARTIDA: TEORIA FEMINISTA
20
Identificar el feminisme com a moviment polític i social no requereix
gairebé cap esforç. Identificar el feminisme com una manera de fer teoria o
com un esforç teòric, però, no és tan evident i no es fàcil separar-lo de la lluita
que diferents dones i diferents moviments de dones desenvolupen per
aconseguir la seua emancipació a la societat. El feminisme té, almenys, dos
sentits: d’una banda la teoria feminista que suposa una revisió crítica de les
construccions i categories que fem servir per explicar la realitat incloent-hi les
experiències de les dones; d’altra banda es refereix al moviment organitzat de
les dones que lluiten per canviar el sistema d’exclusió social que els afecta3. Si
bé aquesta segona vessant és coneguda i reconeguda, la primera, la teòrica, no
ho és (per més que siga anterior). El desconeixement del pensament feminista,
de la varietat, amplitud i dimensió dels feminismes és enorme, i sempre
necessita de clarificació (cap endins i cap a fora). Aquest intent de clarificació
és el que desenvolupe a la primera part, com a punt de partida.
El feminisme té una llarga història: com assenyala Amorós, la primera
ona feminista és anterior a la Il·lustració4 perquè Poullain de la Barre ja va
sotmetre a la crítica el prejudici de la desigualtat per sexe publicant el 1673
De l’égalité des deux sexes i La educación de las damas, el 1674. El feminisme,
així, troba els seus clàssics en la mateixa modernitat, en la mesura en què
s’identifica amb els seus ideals de racionalitat i emancipació5. El feminisme,
llavors, és una conquesta il·lustrada. Com a moviment i pensament que lluita
3 C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, Anthropos, Barcelona 1994, pàg. 20.
4 C. AMORÓS: "Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)", dins C. AMORÓS
(ed.): Feminismo y Filosofia, Thémata, Síntesis, Madrid 2000; C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo.
Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, Cátedra, Universitat de València, Madrid
1997.
5 A. RUBIO: "Aportaciones del feminismo al principio de igualdad", ponencia presentada a les
XVIII Jornadas de la sociedad española de filosofía jurídica y política, Granada, 5 y 6 de Abril de
2001.
21
per la igualtat ha estat qualificat com el Pepito Grillo de la Il·lustració6, com
Cenicienta7 i com a fill no desitjat de la Il·lustració8. Pepito Grillo perquè li pren
al projecte il·lustrat la mesura de la seua coherència; fill no desitjat perquè
radicalitza a l’extrem el legat de la Il·lustració enfront del corrent misogin
existent. Una vegada el projecte universalista, la igualtat entre tots és
proclamada, els que (les que) han quedat fora s’apropien d’ella i reivindiquen
la seua inclusió en el projecte. Així, des d’un principi hi ha un pensament
feminista i unes reivindicacions per incloure les dones, que a partir de la
revolució francesa es fan evidents, així com la seua silenciació.
Tota la història de la lluita de les dones és sistemàticament silenciada,
de manera que sembla que el feminisme és recent; un moviment que sorgeix
als anys 60-70 del segle XX. Però, com deia, hi ha antecedents al feminisme
il·lustrat: Poulain de la Barre. Un segle després, altres defensors de la igualtat
de les dones es pronunciaran al bell mig de la revolució francesa: Condorcet
reclama la igualtat política i educativa en Sobre la admisión de las mujeres al
derecho de ciudadanía, el 1790; Olympe de Gouges és guillotinada el 1793 pels
revolucionaris de la terreur per atrevir-se a demanar que les dones foren
incloses a la ciutadania amb la Déclaration des droits de la femme el 1791;
Mary Wollstonecraft escriu la Vindication for the rigths of women el 1790 en
polèmica amb Rousseau...
Estrictament, la segona ona feminista9 seria el moviment sufragista i la
lluita de les dones a finals del segle XIX i principis del XX per ser incloses
plenament a la ciutadania, sempre en la línia de prendre’s seriosament el
projecte il·lustrat. El llibre fonamental per a les feministes sufragistes fou On
subjection of women de J. S. Mill, escrit el 1860/1. El 1848 un grup de dones
es reuneixen a Seneca Falls (estat de Nova York) i s’organitzen per a
6 C. AMORÓS: "Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)", op. cit.; C. AMORÓS:
Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit.
7 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit.
8 A. VALCÁRCEL: "Las filosofías políticas en presencia del feminismo", dins C. AMORÓS (ed.):
Feminismo y Filosofía,, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs. 115-133: 116.
9 Normalment s'interpreta el moviment feminista que sorgeix als anys 60-70 del segle XX com
estant la “second wave”, segona ona feminista. En realitat si tenim en compte el primer impuls
pre-il·lustrat i il·lustrat el sufragisme seria la segona ona i el contemporani, la tercera.
22
reivindicar els seus drets de ciutadania. El manifest de Seneca Falls acaba
amb la Bíblia de les dones, d’E. Cady-Staton, i és a partir de Seneca Falls que
el feminisme adquireix identitat pròpia com a moviment social.
El feminisme il·lustrat a l’estat espanyol va tenir en principi poca
ressonància10: les idees revolucionàries franceses tingueren una acollida
relativa11; la revolució industrial fou pràcticament inexistent llevat de
Catalunya i el País Basc al menys a principis del segle XIX on en altres països
les feministes ja estaven “organitzades”; finalment, la influència nefasta de
l’església catòlica foren tots factors que “retardaren” el sorgiment d’un
moviment organitzat de dones12. Per això és prou simbòlic que s’aconseguira el
sufragi universal (femení) al primer terç del segle XX (relativament prompte si
ho comparem amb altres països del nostre entorn13), encara que la “durada”
fou ben curta.
La raó fonamental fou que en 1927 la dictadura de Primo de Rivera va
concedir el dret al vot parcial de les dones: dones majors de 23 anys no
sotmeses a tutela (del marit, el pare, etc...) i excepuades les ames i pupil·les de
cases de malviure14. L’exclusió de les dones casades i sotmeses a tutela es
justificava en la protecció de la família (dels possibles conflictes que podien
10 Cèlia Amorós senyala per exemple que als anys setanta la divisió entre les feministes era entre
feministes radicals i feministes socialistes i “En España, por razones que no vamos a analizar
aquí y que se relacionan con la falta de una fuerte tradición ilustrada, no tenemos una
representación significativa del feminismo liberal”; C. AMORÓS: “Feminismo filosófico español:
modulaciones hispánicas dela polémica feminista igualdad-diferència”, dins Tiempo de
feminismo. Sobre Feminismo, Proyecto Ilustrado y Postmodernidad, Cátedra, Universitat de
València, Madrid 1997, pàgs. 415-459:416.
11 En realitat el que no tingué acollida fou el discurs emancipador i universalitzador. La
Il·lustració feminista o la que podia donar peu a un feminisme il·lustrat no va arribar. Ara bé, el
discurs sobre el lloc i la natura de la dona que elaborà la Il·lustració triomfant (encara que potser
en altres formes com veurem) si va tenir gran acollida perquè no qüestionava res.
12 J.M. GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España: avances y retrocesos, Universidad de
Granada, Granada 1996, pàg. 125: “El ‘retraso’ del proceso de industrialización en España
supuso un ‘retraso’ consecuente del feminismo en nuestro país frente a otros estados europeos
que, junto a conquistas en el terreno de la igualdad, habían conseguido que el movimiento
feminista y sus reivindicaciones cesaran de provocar escándalo entre sus conciudadanos.... El
feminismo llegó a España pues, tarde y domesticado”; L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las
olvidadas de la Historia”, dins M.I. AUBET (coord.): Mujer y ciudadanía. Del derecho al voto al
pleno derecho, Bellaterra, Barcelona 2001, pàgs. 15-40:16.
13 Espanya (1931), França i Itàlia (1945); abans de 1900 sols va reconèixer el vot femení Nova
Zelanda (1893), seguida d’Austràlia (1901), Finlàndia (1906), Noruega (1913), Dinamarca i
Islàndia (1915), Holanda i Rússia (1917), Regne Unit i Alemanya (1918), Suècia (1919), Estats
Units (1920), Irlanda (1922), Àustria, Txecoslovàquia i Polònia (1923), Suïssa (1971)...
14 L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las olvidadas de la Historia”, op. cit., pàg. 20.
23
sorgir si les filles i les mares votaven altra cosa que el cap de família que era
qui representava a la família i els interessos de la família a l’esfera pública).
Les altres –ames i pupil·les de cases de malviure- perquè no eren considerades
dignes de reconeixement, perquè eren la feminitat-que-no. Aquest dret mai es
va fer valer, però va significar un símbol important a l’hora de reconèixer el
dret al vot de les dones a la segona república.
En maig de 1931 es fa la reforma de la llei electoral i s’inclou la
possibilitat per les dones de ser representant, de ser elegible. Així a les
eleccions a Corts constituents de juny de 1931 tres dones varen ser elegides:
Clara Campoamor (Partido Radical, per Madrid); Victoria Kent (Partido
Radical-Socialista, per Madrid) i Margarita Nelken (Partit Socialista, per
Badajoz ) encara que la seua elecció va ser impugnada i s’incorporà després
del debat sobre el vot femení)15. Normalment es senyala que és interessant que
Clara Campoamor defensara en contra de la opinió del seu partit el vot femení
mentre que Victòria Kent no estava a favor del reconeixement i, sent les
úniques dones presents, el debat va estar polaritzat. L’esquerra no estava per
la labor de reconéixer el dret de vot a les dones per la influència que l’església
catòlica tenia sobre les dones i les suposava a totes votants dels conservadors.
En certa mesura aquesta era també la idea que es feien els conservadors i per
això no mostraren tanta reticència.
Per a Campoamor la república no podia ser democràtica si excloïa les
dones. Si la república no contemplava la igualtat política com a base del
sistema seria una aristocràcia de gènere16. L’argument de Victoria Kent estava
15 J. MONTERO: “Evolución de los derechos políticos de la mujer: análisis comparado de los
movimientos de mujeres en Estados Unidos, Reino Unido y España”, dins LAURA NUÑO (comp.):
Mujeres: de lo privado a lo público, Tecnos, Madrid 1999, pàgs. 70-107: 96. J. M. GIL RUIZ: Las
políticas de igualdad en España: avances y retrocesos, op. cit., pàgs. 125-140. Tots dos analitzen
el debat parlamentari complert.
16 L’expresió és, en realitat, de M. WOLLSTONECRAFT: A vindication of the rigths of women, (1790),
Könemann, Köln 1998. Aquesta era ja una de les vindicacions de les dones republicanes a la
Revolució Francesa, el senyalar que l’exclusió de les dones significava instaurar un ordre
aristocràtic dels homes perquè era precisament l’enderrocament dels privilegis de l’Antic Règim
el que legitimava el nou ordre social. Veure per exemple C. AMORÓS: “Elogio de la vindicación”,
dins ALICIA RUIZ (comp.): Identidad femenina y discurso jurídico, Editorial Biblos, Buenos Aires
2000, pàgs. 51-63; Amorós senyala com a partir de l’establiment d’una “plataforma legitimadora
i universalitzant” les vindicacions dels exclosos es poden articular impugnant els criteris
utilitzats per excloure’ls en base a eixa idea reguladora igualadora i universalitzant. De la
mateixa manera, Lucy Stone, una de les liders del moviment sufragista nord-americà va veure
els seus bens embargats en 1858 per negar-se a pagar impostos sense tindre dret al vot pel
principi no taxation without representation que era el que va legitimar la independència de les
colònies, és a dir la base de la revolució nord-americana. Veure per exemple S. GARCÍA-
CERECEDA: “El movimiento sufragista norteamericano de principios de siglo (El viejo feminismo:
orígenes, organización e ideología)” dins LAURA NUÑO (comp.): Mujeres: de lo privado a lo público,
24
vinculat a l’oportunitat política del sufragi igual: el vot femení podia posar en
perill la República i valia la pena esperar17. Després de diversos debats sobre
esmenes i problemes que plantejava la qüestió de les dones, el sufragi
universal femení va ser aprovat per 131 vots a favor i 127 en contra18, tot i
tenir en compte que la dictadura ja havia reconegut parcialment el vot de les
dones.
Les dones exerciren el dret al vot únicament dues vegades (en 1933, en
què va guanyar la dreta –confirmant les sospites de l’esquerra- i 1936 en què
va guanyar el Frente popular) abans de la Guerra Civil. Ni el sufragi ni el
feminisme tenien cabuda sota el franquisme, trencant un procés d’igualtat
entre els sexes que tardaria molt en trobar un nou impuls.
El règim autoritari va esborrar la memòria dels avanços de les dones
sota la república i va legislar conforme a una nova idea –molt vella, en realitat-
del paper de la dona a la societat: l’estat va “alliberar la dona casada del taller
i la fàbrica” imposant la excedència forçada fins 1961; la majoria d’edat
passava dels 21 als 23 anys19, la Llei de Règim Local de 1955 exceptua del
càrrec de regidor a les dones20. Les dones passen a ser educades de nou per el
delit dels homes i llur subjecció.
El feminisme pren un nou alè als anys 60 i 70 tant als Estats Units
com a Europa21 i a l’estat espanyol la lluita antifranquista i transició cap a la
Tecnos, Madrid 1999, pàgs. 25-69; Z. EISENSTEIN: “Elizabeth Cady Stanton: Radical feminist
analysis and liberal-feminist strategy”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and equality, New York
University Press, New York, 1987, pàgs. 77-102.
17 J MONTERO: “Evolución de los derechos políticos de la mujer: análisis comparado de los
movimientos de mujeres en Estados Unidos, Reino Unido y España”, op. cit., pàg. 101.
18 L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las olvidadas de la Historia”, op. cit, pàg. 22 i J. MONTERO:
“Evolución de los derechos políticos de la mujer: análisis comparado de los movimientos de
mujeres en Estados Unidos, Reino Unido y España”, op. cit., pàg. 106.
19 L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las olvidadas de la Historia”, op. cit, pàg. 24.
20 J.M. GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España: avances y retrocesos, op. cit., pàgs 146.
21 Com senyala Amorós, en un comentari a Mouffe, els nous moviments socials (entre ells el
feminisme) són l’expressió d’antagonismes sorgits com a conseqüència del sistema hegemònic
que s’instaura als països occidentals desprès de la II Guerra mondial i entra en crisi. Els
antagonismes que apareixen al voltant dels anys 60, però, no són de nova creació, no tenen el
seu oritgen en formes de dominació que no existien amb anterioritat. C. AMORÓS: “Reflexiones en
torno a la crisis de fundamentación del feminismo socialista”, dins Hacia una crítica de la razón
patriarcal, Anthropos, Barcelona 1985, pàgs.319-328: 322, n.p.p. 2. Com a precursores o com
punt d’inflexió es senyalen tres obres: S. DE BEAUVOIR: Le deuxièmme sexe (1949), Folio,
Paris1976 –la Col·lecció feminismes de Càtedra va publicar una traducció l’any 2000- i anys
desprès, l’obra de K. MILLET: Sexual Politics, Doubleday, Garden City, 1970 (traducció cast. de
25
democràcia ja va comptar activament amb diversos moviments de dones.
Nacions Unides declara 1975 Any Internacional de la dona i aquest fet serveix
d’impuls als grups clandestins més o menys organitzats. Es celebren en
Madrid les I Jornadas Nacionales por la Liberación de la Mujer de manera
absolutament clandestina i sis mesos desprès es celebren a Barcelona Les
Primeres Jornades catalanes de la Dona sota la cobertura dels Amics de la
Unesco22.
Després d’aquestes primeres lluites feministes democràtiques els
feminismes s’aturaren un poc. El principal problema era trobar la contradicció
fonamental i en funció d’aquesta contradicció les feministes es dividiren entre
les que pensaven que era la que estructurava les relacions entre els sexes (les
radicals) i les que pensaven que la lluita havia de ser incardinada dins una
lluita més amplia al fil de la lluita de classes (feministes socialistes que
practicaven la doble militància23). La divisió es va accentuar a les primeres
eleccions (1977) perquè la majoria dels partits polítics intentaven absorbir les
demandes i posicionaments dividint el moviment feminista, o, si més no,
diluint-lo. El desencant generalitzat de l’esquerra per una transició que havia
trencat insuficientment amb el franquisme, el fet que la Constitució deixara al
marge qüestions importants per les dones i l’esquerra, la sensació de
impotència, paràlisi i perplexitat i el desgast de les militants més actives
segurament varen potenciar que les jornades de granada de 1979 significaren
un punt d’inflexió en el feminisme espanyol24. La divisió entre les
radicals/separatistes i les feministes socialistes /de la igualtat es va
consolidar. A les Jornades de 1979 fou introduït el feminisme de la diferència
de la mà de Gretel Amman i el grup de lesbianes que liderava que
A.M. Bravo, Política Sexual, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1995) i la de B. FRIEDAN:
The feminine Mystique, Dell Books, New York 1974.
22 Per una història detallada veure J.M GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España: avances y
retrocesos, op. cit., pàgs. 149-186. L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las olvidadas de la
Historia”, pàg. 30; A. I. LÓPEZ-ACCOTTO: “Las mujeres en la transición política española”, dins
LAURA NUÑO (coord.): Mujeres: de lo privado a lo público, Tecnos, Madrid 1999, pàgs. 108-131.
23 C. AMORÓS: “ Feminismo filosófico español: modulaciones hispánicas dela polémica feminista
igualdad-diferència”, op. cit., pàgs. 415-459:417 i L. TREMOSA i M. D. CALVET I PUIG: “Las olvidadas
de la Historia”, op. cit, pàg. 33.
24 C. AMORÓS: “ Feminismo filosófico español: modulaciones hispánicas dela polémica feminista
igualdad-diferència”, op. cit., pàgs. 415-459:417.
26
proclamaven el lesbianisme polític25. A banda d’aquesta divisió, però,
sorgeixen altres dins el feminisme. Dins el feminisme de moviment trobem
aquestes dos corrents majoritàries (les radicals/separatistes- de la diferència- i
les feministes socialistes de la igualtat); a banda del feminisme de moviment
surt el feminisme professional, el feminisme acadèmic i el feminisme
institucional26.
El feminisme institucional sorgeix a partir del triomf electoral del PSOE
en 1982 i la creació de l’Instituto de la Mujer en 1983 (organisme que s’ha
multiplicat autonòmicament) que absorbeix gran part de les feministes de la
igualtat, provinents de la doble militància. L’activitat del Instituto ha consistit
fonamentalment en l’elaboració de programes d’actuació per aconseguir la
igualtat entre homes i dones, fonamentalment mitjaçant els PIOM (Plan para
la Igualdad de oportunidades de las mujeres)27.
Pel que fa més directament el feminisme diguem-ne acadèmic, a nivell
institucional sorgeixen dins les universitats instituts i seminaris permanents
més o menys independents28. Aquest feminisme acadèmic (un poc allunyat al
meu entendre del feminisme del carrer, segurament pels problemes senyalats
com a escissions quasi traumàtiques), es dedica a incorporar el gènere com a
categoria d’anàlisi a les diferents disciplines replantejant les categories
d’analisi de la realitat. A l’estat espanyol el feminisme acadèmic s’ha centrat en
els oblits i potencialitats de la Il·lustració29, com dic en part per la urgència de
25 Grettel Ammam va morir l’any 2000 i les Jornades feministes a Còrdova incloïen un dels seus
texts a l’acte d’inauguració. La majoria de les dones alli presents (unes 3000) es queixaren a
l’organització per incloure una tendència que ara per ara excloïa la majoria de dones, de manera
que de nou hi ha hagut, per dir-ho així, un altre gir important.
26 J. M. GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España: avances y retrocesos, op. cit., pàg. 177.
27 Per una anàlisi exhaustiva del I i el II PIOM veure J. M. GIL RUIZ: Las políticas de Igualdad en
España. Avances y retrocesos, op. cit.. Anem ja pel III PIOM, elaborat pel Govern del Partit
Popular.
28 Seminario de Estudios de la Mujer de la Universidad Autónoma de Madrid, seminario de
Estudios de la mujer en Euzkadi, Instituto de Investigaciones feministas de la Universidad
Complutense, el Institut interuniversitari d’estudis de la Dona de la Universitat de València, el
de la Autònoma de Barcelona, el de la Universitat de Granada...
29 C. AMORÓS: “ Feminismo filosófico español: modulaciones hispánicas de la polémica feminista
igualdad-diferencia”, op. cit., pàgs. 415-459: 425: “Al hilo de las polémicas entre igualdad y
diferencia en el seno del movimiento, las filósofas feministas españolas nos hemos vuelto cada
vez más conscientes de la relación entre las premisas ideológicas de que partían
respectivamente, ambas posiciones..... se nos hacía patente la vinculación del feminismo que
enfatizaba la igualdad al legado de la modernidad,por lo que se nos volvía apremiante la tarea
27
diferenciar-se del pensament de la diferència que sí va tenir (i te) ressò a les
associacions de dones. El debat amb feministes d’altres països està obert i es
segueix de prop, però fonamentalment s’ha desenvolupat àmpliament la crítica
al projecte il·lustrat inacabat.
Com dèia a la introducció, aquest estudi es limita al debat feminista
contemporani, sense recórrer ni rastrejar els treballs i els potencials dels
escrits dels il·lustrats30. Hi ha, en aquesta darrera ona, un esforç de teorització
importantíssim i pense que sense precedents, i en gran mesura ha consistit en
la relectura crítica dels clàssics pel que deien i no deien sobre les dones i la
situació de les dones a la societat, però que no s’aturen en una defensa de la
igualtat sinó que intenten mostrar les bases i els mecanismes de la
desigualtat. Aquestes perspectives són diferents i han estat desenvolupades
per diferents feminismes, que parteixen de bases diguem-ne epistemològiques
i no solament polítiques diferents.
Harding assenyala que el problema de la teoria (i el problema de la
ciència) per al feminisme consisteix a explicar una paradoxa: el feminisme és
un moviment polític que busca un canvi social, però cal trobar una
fonamentació científica (teòrica si es prefereix) per aquestes demandes,
afirmacions i investigacions altament i clarament polititzades. Com pot el
feminisme contribuir a la millora o l’ampliació del coneixement de la realitat?
En base a què pot formular-se un feminisme científic/teòric?31 Les respostes a
aquesta paradoxa les veurem en aquesta primera part.
La teorització sobre el feminisme i la teoria feminista, que és el que
m’interessa en aquesta part, la separació per etapes, l’autoaclariment entre les
de buscar sus raíces ilustradas”... Així, Amorós repassa els treballs de filósofes feministes
espanyoles des dels anys ’80 fins el 1997, on es veu clarament la vinculació Il·lustrada.
30 Alicia Puleo ha recollit diversos textos de Condorcet, Olympe de Gouges, De Lambert..... a A.
PULEO: La Ilustración Olvidada. La polémica de los sexos en el siglo XVIII, Anthropos, Barcelona
1993.
31 S. HARDING: The Science question in Feminism, Cornell University Press, Ithaca, London 1986,
pàg. 24: “The epistemological problem for feminism is to explain an apparently paradoxical
situation. Feminism is a political movement for social change. But in many claims, clearly
motivated by feminist concerns, made by researchers and theorists in the social sciences, (...)
appear more plausible- more likely to be confirmed by evidence- than the beliefs they would
replace. How can such politicized research be increasing the objectivity of inquiry? On what
grounds should these femeinist claims be justified?”. (Existeix traducció al castellà de P.
Manzano, Ciencia y feminismo, Morata, Madrid 1996).
28
feministes, ha estat estudiada per feministes anglosaxones òbviament en
funció dels treballs i els debats per elles desenvolupats. Com que aquest
treball té, com deia, com a referència fonamental teories desenvolupades per
pensadores anglosaxones, aquesta primera part pot ajudar a comprendre els
marcs d’anàlisi i els debats que desenvolupe després.
En el que segueix intentaré explicar el que potser siga fer teoria
feminista a banda de les respostes concretes que s’han donat a la paradoxa
que assenyalava Harding, per entrar tot seguit a analitzar aquestes respostes.
EXISTEIX UNA TEORIA FEMINISTA?
Es pot parlar d’una teoria feminista? El problema que es troba el
feminisme quan parlem de teoria és que no hi ha una, ni dues, sinó moltes. I
moltes vegades és molt difícil distingir entre teoria, metodologia i estratègia
política dins el feminisme. Així i tot, podríem extreure alguns trets, objectius i
objectes d’estudi comuns a tots els feminismes? Cada epistemologia feminista
ha marcat una manera de fer teoria? Com s’ha definit des dels feminismes el
subjecte que coneix, el món a conéixer i la manera de conéixer-lo? Quins han
estat els objectius de coneixement? De moment plantejaré únicament el que
potser siga fer teoria feminista, al marge de les grans epistemologies feministes
que s’han desenvolupat; faré sols una aproximació al que podria ser fer teoria
feminista des de qualsevol epistemologia feminista.
Campillo explica que el problema de la teoria per al feminisme implica
una doble reflexió: la teoria genera diferents feminismes i la teoria, des dels
diferents feminismes, genera canvis epistemològics en disciplines que,
introduint el tret de sexe, transformen el seu acostament als problemes32.
Des del feminisme es tracta de fer dues tasques distintes. Per una
banda caldria analitzar a nivell teòric, normatiu i filosòfic la justificació dels
principis morals, legals i polítics (on siga que posem la frontera entre ells);
discutir el seu contingut normatiu concret i construir una sèrie de normes i
valors, etc., per tal d’acabar amb el domini masculí. Aquesta anàlisi pot ser i
de fet és diversa. És en aquest nivell que es generen els diferents feminismes,
com tindrem ocasió de veure més endavant.
32 N. CAMPILLO: El feminisme com a crítica, Tàndem Arguments, València 1997, pàg. 19.
29
Per altra banda es tractaria de realitzar investigacions crítiques des de
les ciències socials, mostrant i analitzant els diversos sistemes d’opressió de
les dones. Un treball de crítica feminista haurà de situar-se en, almenys, una
de les dues perspectives i desenvolupar o aportar alguna cosa en una de les
dues tasques descrites.
Si partim de postulats teòrics diferents, però, arribarem a conclusions
ben distintes sobre una mateixa qüestió. És a dir, un mateix problema
analitzat des de distints feminismes ens pot dur a mantenir opinions oposades
(volem que s’abolisca la prostitució, o demanem drets per a les treballadores
del sexe?). I és que ni la problematització que es fa de la qüestió a tractar ni
l’anàlisi és semblant, i on es vol arribar o el que es vol mostrar són coses ben
distintes. Ara bé, no es tracta de decidir quina teoria feminista, entre totes, és
més adequada, coherent o interessant, sinó veure com es pot analitzar un
determinat problema, quines eines ens ofereixen els feminismes per analitzar
diversos problemes que hem detectat –o construït- com importants, i intentar
justificar una solució adequada que permeta arribar a la igualtat-llibertat; a
l’emancipació en un cas concret.
Hi ha, per centrar el tema, una manera de fer teoria feminista? Així, en
abstracte? O hi ha moltes maneres de fer una anàlisi feminista de qualsevol
qüestió? No tinc una resposta contundent. El que puc és dir des d’un principi
el que no és, i intentar dir què, potser siga, una manera de fer teoria feminista.
Com diu Kohen, en realitat, es pot visualitzar el feminisme, malgrat la
diversitat existent, com una visió del món i un intent per desmantellar el
sistema d’opressió o exclusió que afecta les dones33. Aquesta seria, llavors,
una possible visió del món.
(1) Abans de res cal dir que no cap buscar cap essència femenina rere
una investigació feminista (evidentment un home pot fer crítica feminista): és
la manera de fer i no qui el fa, el que determina que un treball siga o no
feminista. Per aquesta raó, Barrerre diu que el feminisme, com a ideologia en
aquest cas, però, és un tret extrapolable a fer teoria, és antiessencialista en la
mesura que no cal ésser dona per ser feminista, de la mateixa manera que no
33 B. KOHEN: “El feminismo jurídico en los países anglosajones: el debate actual”, dins H. BIRGIN
(comp.): El derecho en el género y el género en el derecho, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, pàgs.
73-105:74.
30
cal ser home per no ser-ho34. Com Barrere indica, açò no vol negar la
legitimitat o la necessitat d’un feminisme essencialista; és un altre nivell el de
la discussió. Malgrat això, des del black feminist thought, per exemple, s’ha dit
que sols les dones negres poden fer teoria feminista negra, perquè entenen que
les experiències de marginació i exclusió pròpies de les dones negres només
elles les poden explicar35.
És a dir, només quan s’ha patit una determinada injustícia es pot
parlar d’ella. Aleshores, però, molts i moltes hauríem de callar en més d’una
ocasió. Una cosa és que diguem que determinades circumstàncies i històries
de vida afavoreixen més que d’altres una actitud crítica, feminista, black
feminist o qualsevol altra36. Que quan s’ha patit una determinada injustícia és
més fàcil ésser sensible a algunes qüestions. Fins i tot, que cal donar veu a
qui ha estat exclòs perquè desenvolupe i expresse les seues experiències de
vida i done nom a la seua realitat. Però mantindre com a postura que sols
l’experiència justifica la lluita és quasi tant com dir que el sexisme només
afecta a les dones o el racisme només afecta als negres i no al conjunt de la
societat (bé perquè se’n beneficia, bé perquè la mateixa exclusió i opressió dels
grups posa en perill els fonaments d’un sistema democràtic i de garanties de
drets). Si ho reduïm a una qüestió de consciència que implica vivència37 (a
34 Mª. A. BARRERE UNZUETA: “Feminismo y Garantismo: ¿Una teoría del derecho feminista?”,
Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992, pág. 78. Els trets del feminisme com ideologia,
per aquesta autora serien: la seua configuració com a praxis; l’antiessencialisme, el seu origen o
vincle amb la Il·lustració i l’antiautoritarisme. Aquest últim tret seria el que distingeix el
feminisme per sobra d’altres moviments: la lluita contra el poder que subordina les dones. Com
veurem, també són trets que caracteritzen la manera de fer teoria des del feminisme.
35 És l’opinió, per exemple de Patricia Hill Collins: “Black Feminist Thought encompasses
theoretical interpretations of Black women’s reality by those who live it”. O també “Living life as
an African-American woman is a necessary prerequisite for producing Black Feminist Thought
because within Black women’s communities thought is validated and produced with referrence
to a particular set of historical, material and epistemological conditions”; P. H. COLLINS: Black
Feminist Thought. Knowledge Conciousness, and the politics of empowerment, Perspectives on
Gender, Routledge, New York, London 1991, pàg.22 i pàg. 230. També bell hooks afirma en
certa manera el mateix al definir el pensament feminista negre com a una activitat intel·lectual
realitzada per dones afroamericanes amb certa sensibilitat feminista, encara que hooks ho
adreça més com una crítica al feminisme “blanc”, és a dir, al racisme dins el feminisme, que a
establir un requisit sine qua non; BELL HOOKS: Ain’t I a woman: Black women and feminism, Pluto
Press, Padstow 1981.
36 També altra cosa és constatar que són majoritàriament les dones les que tracten i fan teoria
feminista...
37 Aquest és un problema de tot feminisme anomenat “standpoint feminism”. Des d’aquesta
postura, la dona és presentada com a víctima del patriarcat i la seua experiència d’opressió li
dóna un accés privilegiat a la “veritat”: el seu discurs sobre l’ opressió té més autoritat que
qualsevol altre (fet per qualsevol persona que no siga dona).
31
més a més, en el cas de la black feminist jurisprudence, implica ésser black,
amb tots els problemes de definició que això comporta), els àmbits de crítica
d’alguns sectors de la població són ben reduïts, i no crec que això siga
raonable perquè els sistemes d’exclusió i opressió socials són qüestions que
ens afecten a tots, al conjunt de la societat.
Jo m’inclinaria per dir que teoria feminista la fa tot aquell que
qüestiona l’actual ordre social, cultural, legal, econòmic i polític introduint-hi
a l’anàlisi la qüestió del gènere. I, per altra banda, fa black feminist theory, o el
que siga, tot aquell que introdueix diferents exclusògens38 a l’hora d’analitzar i
criticar l’estatut social, jurídic, econòmic i polític de les dones que acumulen
circumstàncies d’exclusió prèviament determinades i definides pel sistema
analitzat. És a dir, dones que combinen diferències significatives al si d’una
societat que les exclou precisament pels trets que ella (la societat) ha definit i
exposat com a diferència. És molt ampli, però pot ajudar a començar a aclarir
com i quan es fa teoria feminista.
(2) Tampoc no es tracta de parlar de qüestions de dones o sobre dones.
Rousseau ja parlava de les dones i no precisament des del feminisme39. Per fer
38 Utilitze “exclusògen” significant factor o circumstància generadora d’exclusió. És un terme
relacional i contextual. Aquestes circumstàncies poden acumular-se, multiplicar-se, donar-se
alhora o no. És un terme que denota d’una banda la construcció social de l’exclusió i d’altra la
dinamicitat, perquè l’exclusió és multifacetica, multicausal. No tots els exclusògens són
igualment eficaços (diguem-ne actuant tot sols) per conduir a l’exclusió; el mateix exclusògen al
llarg del temps pot tindre significats i dimensions diferents. Per exemple, l'estrangeria és un
exclusògen potent avui en dia, però fa deu anys no ho era i ha estat modificat; de la mateixa
manera potser d’aci uns quants anys no ho sera. El terme exclusògen l’he pres de M. GAVIRIA, M.
LAPARRA I M. AGUILAR: “Aproximación teórica al concepto de exclusión”, dins VV.AA: Desigualdad
y pobreza hoy, Talasa, Madrid 1995, pàgs. 133-200.
39 És una de les crítiques que també des del feminisme es fa: com es pot estudiar les teories
contractualistes sense ressaltar que les dones estaven excloses? El llibre de Sofia, dins Émile o
l'educació és l'exemple clàssic de com Rousseau parlava de qüestions de dones precissament per
excloure-les del projecte polític. Ara bé, com diu Phillips, que els contractualistes exclogueren
les dones encara ho podem prendre com una qüestió que no sorprèn; no justificada però no
sorprenent. El que ja no té cap sentit és que els neocontractualistes i sobre tot Rawls també les
excloga al identificar l’individu amb el “pare de família”: “That the “great thinkers” suffered from
various degrees of misogyny or sexual evasions is not, perhaps so surprising. More
unexpectedly, feminist have been able to demonstrate a continuing slippage between "the
individual" and “the male head of household” even in contemporary writers like John Rawls”. A.
PHILLIPS: “Introduction”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford Readings in
Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998, pàg.7. A l’estat espanyol Maria-
Xosé Agra ha revisat la Teoria de la Justícia de Rawls en clau de gènere, oferint, a més a més,
una “overview” dels arguments utilitzats per les feministes mostrant el límit de gènere dins les
teories contractualistes. M.X. AGRA: “Justicia y Género. Algunas cuestiones relevantes en torno
a la teoría de la Justicia de J. Rawls”, en Anales de la Cátedra Fco. Suárez, nº 31, 1994, pp.124-
145.
32
teoria feminista, cal fer teoria, i això per al feminisme suposa canviar l’actual
manera de fer (construir) i veure la realitat. No és tant de què es parla sinó
com es parla. Com explica Pateman, discutir women’s issues no és el mateix
que contribuir a la teoria feminista. La teoria feminista és una mena de pont
entre les qüestions de dones i la rígida teoria política40 o la rígida teoria del
dret, pel que ens interessa. Els temes tractats són gairebé els mateixos des de
la filosofia política i jurídica i des del feminisme: democràcia, justícia, igualtat,
ciutadania, drets..., per dir-ne uns quants.
Afegir el tret del gènere no és sumar elements d’anàlisi, no és add
women and stir41; de la mateixa manera que combinar exclusògens és alguna
cosa més que sumar trets desavantatjosos42. Suposa plantejar nous problemes
i noves maneres d’afrontar-los; o plantejar els mateixos problemes des d’una
perspectiva que incloga les dones: canviant els instruments d’interpretació i,
per tant, la realitat descrita. La manera de plantejar els problemes, el situar la
dona al centre de l’anàlisi i no al voltant, són alguns trets del feminisme. Els
maltractaments a les dones serien un exemple. Hi ha qui parla de violència
contra les dones com un problema de violència domèstica; privada i individual
i no, com fan les feministes, com un problema de violència política (per això
l’any passat a l’ estat espanyol es va començar a parlar de terrorisme
domèstic); com un problema social i polític i no individual i privat. El lema the
personal is political, com veurem, es refereix a això, a deixar de pensar que els
problemes de les dones són problemes individuals, personals i privats. Són
polítics perquè tenen el seu origen, es desenvolupen en i comporten unes
conseqüències lògiques a l’ordre polític patriarcal. Mantindre això és
40 C. PATEMAN: The disorder of Women, Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press,
Cambridge, edició revisada de 1995, pág. 2: “To discuss ‘women’s issues’ is not the same as
engaging with or contributing to feminist theory. Feminist theory brings a new perspective to
bear on the relation between ‘women’s issues’ and the staple diet of political theory”.
41 L’expressió és de Virginia Sapiro. Sapiro comenta que en un principi sí es va fer això, afegir i
“manejar”, però fa temps que les feministes varen començar a qüestionar les mateixes categories
d’anàlisis. V. SAPIRO: “ Feminist Studies and Political Science- and Viceversa”, dins A. PHILLIPS
(ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford University Press, Oxford, New
York 1998.
42 Tindrem ocasió més avant d’explicar aquest tema. De moment senyalarem amb Angela P.
Harris que “anar sumant” pressuposa tindre una base “normal” a la qual li afegim altres trets i
això és “essencialisme”. A. P. HARRIS: “Race and Essencialism in Feminist Legal Theory”, dins K.
T. BARTLETT i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 235-
262.
33
qüestionar la manera d’interpretar els fets que les persones no feministes
sostenen. I seria fer teoria feminista: introdueix una nova mirada a un vell
problema. O, en altres paraules, es tracta d’ aplicar sistemàticament
l’hermenèutica de la sospita; irracionalitzar el discurs patriarcal43 per polititzar
(extreure a la llum i al debat públic) les experiències de les dones i el(s)
sistema(es) d’exclusió i dominació que els afecta.
Dir açò implica, en certa mesura, afirmar que la teoria a l’ús no inclou
les perspectives, experiències i vivències de les dones; que la realitat descrita
és una realitat masculina i no humana. Encara que les feministes s’interessen
per les mateixes qüestions, eixes qüestions (justícia, igualtat...) es passen pel
filtre del gènere; les mateixes qüestions es veu que afecten de manera ben
diferent als exclosos, i l’anàlisi que realitzen inclou aquesta experiència
d’exclusió i subordinació –encara que no cal ser víctima per tindre el filtre-.
Des del feminisme, per tant, es tracta de reconceptualitzar àmpliament
la teoria; perquè introduir el tret de gènere, diuen Benhabib i Cornell, altera
tant les categories conceptuals com la metodologia i l’autodefinició de la teoria
i la ciència occidentals i parlen, en aquest sentit, de projecte feminista de
reconstrucció teòrica44.
(3) Però, quan es contribueix a la teoria feminista? Potser quan es
realitza una de les tasques que Campillo identificava com a pròpies del
feminisme. Es tracta d’una banda de traure de la invisibilitat les experiències
de les dones45 i mostrar com un determinat sistema econòmic, polític, legal,
43 C. AMORÓS: “Elogio de la vindicación”, dins A. RUÍZ (ed.): Identidad femenina y discurso
jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, pàgs. 51-64: 58: “(...) en ese sentido dice Valcárcel que
el feminismo fue un hijo –o hija- no querido de la Ilustración.... Como bastardo le ha tocado
luego heredar la hermeneutica de la sospecha y aplicarla como obsesiva tarea de denuncia de
toda bastardía, de toda usurpación”; també a C. AMORÓS: Hacia una crítica de la razón
patriarcal, Anthropos, Barcelona 1985.
44 S. BENHABIB i D. CORNELL: “Introduction. Beyond the Politics of Gender”, dins S. BENHABIB i D.
CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis 1987, pàg.1.
(Existeix traducció al castellà: Teoría feminista y teoría crítica, trad. cast. de Anna
Sanchez:edicions Alfons el Magnanim, València 1990).
45 Al començament dels estudis feministes, aquesta es considerava la tasca fonamental. Des de
distintes perspectives i disciplines (història, economía, antropología, etc.), el treballs feministes
consistien en posar a la dona al centre de l’estudi per tal de traure-la de la invisibilitat a la que
estava sotmesa dins la “teoría corrent”. Ara ho veurem. En certa manera, parlar de les dones
immigrades significa fer això: traure-les a la llum i mostrar com la societat d’acollida és perversa
per elles d’una manera bén diferent a com ho és per els homes. Els treballs sobre inmigració,
com veurem, tenen a l’home com referent, com objecte d’estudi.
34
cultural (és a dir, un sistema social) posa a les dones en desavantatge i les
converteix en invisibles, en no existents. I de com la teoria a l’ús contribueix a
excloure les dones. Açò té dues vessants: com véiem, d’una banda la teoria no
feminista no sols no recull ni integra el tret de gènere sinó que, a més a més,
ignora les aportacions que des del feminisme s’han fet a les diverses
disciplines. D’altra banda, la teoria exclou de l’anàlisi les parts de les teories i
autors que estudien ignorant l’exclusió que es fa en elles de les dones,
contribuint a mantindre l’exclusió i no enfrontant-la ni intentant superar-la46.
L’altra tasca identificada, o millor, es contribueix a la teoria feminista
quan front a la constatació de les desigualtats existents entre homes i dones,
s’expliquen eixes desigualtats i se cerca una nova manera d’entendre, ordenar
i construir les relacions socials i la societat d’una manera no opressora des del
punt de vista del gènere (crítica a la raó patriarcal i construcció d’una societat
humana i no sols masculina). En aquest sentit, la crítica feminista ha de dur
sempre una proposta emancipatòria, una alternativa de canvi. El feminisme
sols té sentit com a crítica: com a desenvolupament d’alternatives al sistema
patriarcal i com a resistència. Cada feminisme interpretarà aquesta tasca
d’una manera concreta: el discurs alternatiu i de resistència feminista és
variat. Phillips diu que el feminisme és necessàriament subversiu, però no hi
ha una sola manera de ser-ho; la subversió proposada és variada47.
Així, fer teoria feminista significa explicar, desembrollar i revelar els
sistemes d’opressió i exclusió que afecten les dones, desenvolupant una
anàlisi explicativodiagnòstica48, qüestionant les pressumpcions, els mètodes i
els marcs teòrics dels discursos patriarcals49, introduint-hi el tret de gènere
46 Per una discusió ampla a la ciència política, veure per exemple, V. SAPIRO: “Feminist Studies
and Political Science- And Viceversa”, op. cit., pàgs. 67-89; per una discussió a altres disciplines
científiques (biologia, fisica...), veure S. HARDING: The science question in feminism, Cornell
University Press, Ithaca, London, 1986.
47 A. PHILLIPS: “Introduction” dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, op. cit., pàg. 5:
“Feminism is necessarely subversive, but there is no unified position on the kind of subversion
requiered”.
48 S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg/Gilligan Controversy
and Feminist Theory” dins S. BENHABIB i D. CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University of
Minnesota Press, Minneapolis 1987, pàgs. 77-95: 80-81.
49 Per totes, S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg/Gilligan
Controversy and Feminist Theory”, op. cit., pàgs. 77-95; E. GROSS: “What is Feminist Theory?”
dins C. PATEMAN i E. GROSS (eds.): Feminist challenges. Social and political theory, The
35
com a categoria d’anàlisi i modificant així les estructures de pensament i les
categories que fem servir per a analitzar la realitat50: irracionalitzar les bases
de la legitimitat del poder patriarcal51. Aquest seria, diguem-ne, el projecte
antisexista.
D’altra banda, la teoria feminista ha de proposar alternatives de canvi
als sistemes d’opressió, a les relacions socials establertes, als models,
procediments i discursos que contribueixen a mantenir els sistemes d’exclusió
i opressió socials. Es tracta de proposar una alternativa a la societat descrita;
reconstruir d’alguna manera o proposar noves configuracions de les normes i
valors que estan a la base de les relacions socials. Aquest seria el projecte de
reconstrucció teòrica i social.
La tasca de la teoria feminista consisteix a intentar descriure la
subordinació de les dones, saber com i per què continuem estant excloses per
a poder (coneixent els espais i eines de domini) modificar eixe estat de coses.
A continuació veurem quines han estat les respostes feministes al
problema de la teoria, encara que no siga possible ni desitjable categoritzar els
diferents enfocaments de manera estricta52 perquè més que d’etapes de
pensament caldria parlar de debats i discursos en formació i revisió
permanent.
EL PROJECTE ANTISEXISTA
El projecte antisexista és el que ha estat més àmpliament desenvolupat
i on es veu amb claredat un dels problemes de la teoria feminista que
assenyalava Campillo: que el problema de la teoria genera diferents
feminismes i els diferents feminismes plantegen qüestions diferents a les
teories reinterpretades en clau de gènere.
Northeastern Series in Feminist Theory, Northesatern University Press, Boston 1986, pàgs. 190-
204: 195.
50 N. CAMPILLO: El Feminisme com a crítica, op. cit., pàg. 19. C. AMORÓS: “Presentación (que
intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàgs. 9-112: 100: “El feminismo inventa y
acuña desde su paradigma nuevas categorias interpretativas en un ejercicio de dar nombres a
aquellos fenómenos que se han tendido a invisibilizar”.
51 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàgs. 9-
112: 102.
52 B. KOHEN: “El feminismo jurídico en los países anglosajones: el debate actual", dins H. BIRGIN
(comp.): El Derecho en el género y el género en el derecho, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, pàg.
78.
36
En sentit molt ampli, el projecte antisexista ha implicat familiaritzar-se i
revisar els paradigmes vigents tot per qüestionar l’estat actual de les coses. El
projecte antisexista es dirigeix contra el mètodes de coneixement,
assumpcions i procediments a través dels quals les dones queden sotmeses
als homes en una societat patriarcal53. Desvetllar discursos i processos
d’exclusió era la tasca fonamental del feminisme, bé des de la ciència a l’ús, bé
qüestionant els mètodes que silenciaven les experiències de les dones.
Les respostes a l’aparent paradoxa que assenyalava Harding (el
feminisme és un moviment polític que busca un canvi social al que cal trobar
una fonamentació teòrica), és a dir, les respostes a “en base a què pot
formular-se un feminisme científic/teòric54”, han estat fonamentalment tres: el
feminisme empiricista (i en altra terminologia, liberal), el feminisme de la
perspectiva (standpoint, i en altra terminologia, feminisme marxista i
socialista) i el feminisme crític (com a resposta al postmodern).
Primera resposta: afirmar la igualtat
La primera resposta (la primera manera de fer) a la paradoxa es va fer
des del feminisme empiricista i estava fortament vinculada a la idea d’igualtat.
La revisió de les teories a les diverses disciplines es feia per tal d’aconseguir la
inclusió de les dones en aquelles esferes en les quals havíem estat excloses per
tal d’arribar a la igualtat amb els homes; per ser considerades iguals als
homes. És la primera etapa de la qüestió de les dones a la ciència i, per
derivació, a les diverses disciplines55. A partir de la conceptualització de les
dones com a iguals, es qüestionen discursos excloents, teories que neguen i
han negat la veu de les dones. Els punts de partida eren, no obstant, els
53 E. GROSS: “What is Feminist Theory?”, op. cit., pàg. 190.
54 S. HARDING: The Science question in Feminism, op. cit.
55 Harding parla de dues etapes fonamentalment: una gran etapa sobre la qüestió de les dones a
la ciència (que es correspón amb el projecte antisexista, pense) i una segona etapa en què la
qüestió és si la ciència aprofita per el feminisme i, en qualsevol cas, quina ciència: “Since the
mid-1970s, feminist criticism in science have evolved from a reformist to a revolucionary
position, from analysis that offered the possibility of improving the science we have, to calls for
a transformation in the very foundations both of science and of the cultures that accord it value.
We began by asking, “What is to be done about the situation of women in science?”- the “woman
question in science. Now feminists often pose a different qüestion: “Is it possible to use for
emancipatory ends sciences that are apparently so intimately involved in Western, bourgeois,
and masculine projects?” –the “science question” in feminism”. S. HARDING: The Science question
in Feminism, op. cit., Preface, pàg. 9.
37
mateixos paradigmes que es volia qüestionar. Per simplificar, el plantejament
inicial era “les dones i el dret, la política, la ciència...”.
El mètode científic/empíric sembla ser irrellevant pel que fa al resultat,
ja que les feministes l’utilitzen per tal de mostrar el sexisme existent. Per tant,
aquesta manera d’enfrontar-se a les diverses disciplines no qüestiona la
possibilitat de coneixement, sinó que la pressuposa. Es qüestiona, això sí, la
mala ciència: la ciència que no és utilitzada per destruir prejudicis amb
l’aportació d’evidències científiques.
Aquest feminisme empiricista sosté que el sexisme és un biaix social,
basat en prejudicis i ignorància, que pot ser corregit adherint-hi estrictament
el mètode de coneixement científic a l’ús; sols cal mostrar el sexisme fent ús
del mètode científic. Aquestos prejudicis són sotmesos a investigació científica
i, amb la prova empírica que són malinterpretacions de la realitat es pot
canviar el món. Les dones són així incloses a les diferents disciplines com
a objectes d’estudi. I el moviment feminista el que suposa és engrandir les
perspectives de coneixement en desvetllar pràctiques socials sexistes i, en
introduir les dones en la ciència –les dones que produeixen coneixement
científic són més sensibles a l’hora de detectar i investigar el sexisme en les
diverses pràctiques socials-.
En relació al dret, per exemple, les feministes des d’aquesta perspectiva
han intentat canviar o millorar el dret des del dret, qüestionant la racionalitat
i neutralitat de moltes normes que ni eren racionals ni eren neutrals sinó
irracionals i discriminatòries. Tot i assumint que el dret vigent no era objectiu,
afirmaven que identificar i corregir les assumpcions i errors podria contribuir
al fet que ho fora: la seua tasca (del feminisme) consisteix a identificar i provar
empíricament que el dret és discriminatori per com tracta les dones. Al dret les
postures pràctiques són variades però l’argument principal consistiria a veure
quin és el concepte d’igualtat més sostenible des d’un punt de vista racional,
empíric i legal56.
56 C. SMART: “La mujer del discurso jurídico”, dins E. LARRAURI (ed.): Mujeres, derecho penal y
criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, pàgs. 168-189. Ho veurem més endavant però en un
principi es tractava d’aconseguir la igualtat formal i la inclusió de les dones a l’esfera pública. El
problema era gestionar l’embaràs i veure quin concepte d’igualtat era més sostenible, és a dir,
38
En relació a la política potser el problema és un poc més complex,
perquè si bé des d’un principi les feministes han discutit la dicotomia
públic/privat, fer-ho en una disciplina que defineix les seues fronteres
precisament dins d’aquesta divisió és complicat. És a dir, si la política és el
que passa a la vida pública, menyspreant l’àmbit privat-domèstic, la crítica
feminista al significat de la divisió mateixa sembla, durant un temps, un
despropòsit (això no era polític). No obstant, el que sí que es va desenvolupar
àmpliament eren estudis del tipus “les dones i la representació política”,
“comportaments polítics de les dones”, “opinions polítiques de les dones”...
Estudis que es podien fer des del concepte del que és polític i amb els mètodes
de coneixement que utilitza la disciplina, tot i utilitzar-los per desmuntar les
explicacions que es donaven sobre el comportament polític de les dones que
estava basat en estereotipus i prejudicis57; tot per desvetllar el caire sexista de
les teories. La raó ben utilitzada és l’eina que necessitem per restablir la
igualtat58.
Amb tot, indica Harding, aquest feminisme empiricista, per més que
semble que deixa inalterat el mètode científic, en realitat s’enfronta amb ell en
tres punts claus:
Primer, amb l’afirmació que les dones (com a grup social) estan en
millor posició per detectar problemes i contar una història menys
distorsionada –fan una ciència més científica- que els homes (com a grup) es
qüestiona l’afirmació que la identitat del subjecte que coneix és irrellevant pel
que fa al resultat de la investigació i es qüestiona la radical separació entre el
subjecte que coneix i l’objecte a conéixer.
Segon, obri el dubte en el sentit de posar de manifest que si fins ara el
mètode científic ha estat incapaç de mostrar (diguem-ne tot sol) el caràcter
com estaven millor representats els interessos de les dones en clau d’igualtat amb els homes.
Desprès el tractament i la demanda d’igualtat va incloure la igualtat material.
57 V. SAPIRO: “Feminist Studies and Political Science- And Viceversa”, op. cit., pàgs. 67-89.
58 El feminisme Il·lustrat en part, en universalitzar le bon sens (Poullain de La Barre) i
irracionalitzar els prejudicis podria incloure’s en aquest primer periode. El feminisme actual de
tradició l·lustrada, però, no entraria ahí, perquè, com senyala Amorós, el feminisme Il·lustrat no
és sense més feminisme liberal, que seria en realitat aquest impuls. C, AMORÓS: Tiempo de
feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit., pàg. 253.
39
sexista de les pràctiques i institucions socials, potser cal revisar-lo, perquè ell
mateix pot ser sexista.
I, tercer, sosté que la ciència no ha d’estar desvinculada de la política
sinó que alguns moviments polítics (com ara el de les dones) poden ajudar la
ciència a ser més objectiva59.
De manera que, a poc a poc es fa palés que la qüestió no és tan senzilla
com incloure les dones a les teories i disciplines de les quals han estat
excloses, perquè aquesta exclusió es mostra com a fonamental. No era prou
afegir les dones i manejar, perquè les qüestions a remoure i transformar eren
més profundes que el que les teories a l’ús ens permetien qüestionar. Per
exemple, al dret aquest projecte d’inclusió significava afirmar la igualtat sobre
la base de la similitud (del que ens fa iguals als homes) sense qüestionar per
què aquest ha de ser el paràmetre d’igualtat. D’altra banda, les assumpcions
d’igualtat, de neutralitat o indiferència enfront del sexe, etc., no podien ser,
sense més, incloses en les teories tradicionals60.
Calia remodelar el marc que ens limitava el pensament a tractar els
problemes com a qüestions de dones. No era prou fer encaixar les dones i les
experiències femenines en models existents d’explicació de la realitat (teories).
Calia posar-nos davant de les coses que ens havien estat negades i
entendre les raons de l’exclusió, repensar les categories que se’ns aplicaven
i féiem servir i inventar-ne de noves que ens inclogueren plenament i per
igual61. Aquesta ànsia per la igualtat i els dubtes i les insatisfaccions va
impulsar una nova manera de fer dirigida fonamentalment, no a la igualtat,
sinó a l’autonomia per poder definir la igualtat com igual autodeterminació de
les dones a l’àmbit econòmic, polític, intel·lectual i social. Les dones
59 S. HARDING: The Science question in Feminism, op. cit., pàg. 162: “Feminist empiricism
challenges three related and incoherent assumptions of traditional empiricism. First, it
questions the assumption that the social identity of the observer is irrelevant to the “goodness”
of the results of research.... It argues that women as a social group are more likely than men to
select problems for inquiry that do not distort human social experience. Second,...questions the
potency of science’s methodological and sociological norms to eliminate androcentric biases; the
norms themselves appear to be biased in so far they have been incapable of detecting
androcentrism. Third, it challenges the believe that science must be protected from politics. It
argues that some politics...can increase the objectivity of science”.
60 E. GROSS: “What is feminist theory?”, op. cit..
61 E. BELTRÁN: “Público y privado (Sobre feministas y liberales: argumentos en un debate acerca
de los límites de lo político)”, Doxa, 15-16, 1994, pàgs. 389-405: 390.
40
s’afirmen no sols com a objectes d’estudi sinó com a subjectes de
coneixement.
Segona resposta: l’autonomia
La igualtat suposa establir una equivalència entre dos o més termes, un
dels quals és proposat com a norma i paràmetre. La igualació era el model de
lluita vigent. La qüestió de l’autonomia sorgeix com el dret a autodefinir-se, a
veure’s cadascú com millor li semble i poder definir el que s’és i com es vol
ser-ho, a qüestionar el paràmetre i la mesura. Es reivindica la possibilitat
d’acceptar o rebutjar les normes i estàndards que se’ns apliquen i ens
defineixen com a dones en la mesura que ens identifiquem o no amb elles. I si
podem rebutjar-los també podem crear-ne de nous.
L’afirmació de les dones com a subjectes de coneixement es fa
acompanyada de la idea que les dones tenen una particular perspectiva i
manera de fer diferent de les dels homes. Com a subjectes de coneixement,
produeixen un tipus de coneixement diferent del produït pels homes, perquè la
feminitat també s’afirma com a rellevant per la teoria62. És a dir, s’afirma que
la identitat social de l’observador és determinant en el seu treball, en la seua
manera de veure, entendre i explicar el món. I, en fer-ho, qüestiona tant el
contingut de les teories com els mètodes de coneixement; no la mala ciència
sinó la ciència a l’ús.
Aquesta segona epistemologia desenvolupada és la del feminisme de la
perspectiva63. Les feministes d’aquest corrent identifiquen l’estatut de la dona
com a víctima i sostenen que aquest estatut de víctima els dóna accés a una
comprensió de l’opressió que els altres, les no-víctimes, no tenen. És el que
62 En realitat, es desenvolupen dos corrents feministes: el feminisme cultural i el feminisme de
l’empowerment. Vaig a analitzar amb més deteniment el feminisme de l’empowerment i, al final,
senyalaré alguns trets del feminisme de la diferència.
63 La traducció d’aquest terme em sembla difícil de fer. En anglès es parla de Standpoint
epistemology i standpoint feminism, que literalment caldria traduir com feminisme del punt de
mira o de la perspectiva (de les dones, del subjecte que coneix). La traducció de P. Manzano al
llibre de Harding opta per “el punt de mira feminista” però no em sembla adeqüada. Primer
perquè condueix a confusions més que a aclariments de les qüestions (punt de mira feminista
pot ser qualsevol punt de mira des de qualsevol feminisme); i segon perquè substantivitza
l'adjectiu i adjectivitza el substantiu (ho fa, de fet, amb totes les epistemologies), de manera que
el feminisme passa a ser un afegit a la epistemologia “de base” deixant de ser rellevant.
41
veiem amb el black feminist thought: l’experiència de ser víctima revela tota
una sèrie de veritats sobre la realitat que són totalment invisibles o
inaccessibles per als qui no són víctimes. La posició dels homes com a grup
dominant els impedeix donar una versió no distorsionada de la realitat mentre
que la posició de subordinació de les dones els dóna accés a un tipus de
coneixement no distorsionat64.
El que és interessant és veure que el feminisme polític i teòric s’uneixen
per donar un estatut moral, polític i científic a les experiències de les dones.
Es tracta tant d’un projecte teòric com polític de recuperació de les veus dels
oprimits que pren l’experiència d’opressió de les dones com a punt de partida i
objecte d’estudi epistemològicament més correctes que el punt de mira dels
homes65.
Benhabib66 ha delimitat el contingut del standpoint feminism com a
teoria i com a paradigma de recerca en cinc trets fonamentals:
(1) Afirma que la filosofia i les ciències socials en general són
inadequades perquè han estat gender blind i aquesta ceguera afecta la
plausabilitat cognitiva de les teories així desenvolupades. Es recull així una de
les qüestions que havien estat posades de manifest pel feminisme empiricista i
s’assenyalava com una contradicció: que si fins ara la ciència ha estat incapaç
64 Harding explica tres branques dins les “Standpoint” epistemologies feministes (que no
exposaré sinó que extrauré els trets comuns), totes tres partint del pensament de Hegel sobre la
relació amo-esclau i el seu posterior desenvolupament per Marx, Engels i Lukacs: “The Feminist
standpoint originates in Hegel’s thinking about the relationship between the master and the
slave and in the elaboration of this analysis in the writtings of Marx, Engels and the Hungarian
Marxist theorist, G. Luckacs. Briefly this proposal argues that men’s dominating position in
social life results in partial and perverse understandings, whereas women’s subjugated position
provides the possibility of more complete and less perverse understandings”. S. HARDING: The
Science question in Feminism, op. cit., pàg. 26.
65 S. HARDING: The Science question in Feminism, op. cit., pàg. 26: “Feminism and the women’s
movement provide the theory and motivation for inquiry and political struggle that can
transform the perspective of women into a “standpoint”-a morally and scientifically preferable
grounding for our interpretations and explanations of nature and social life”; S. HARDING: The
Science question in Feminism, op. cit., pàg. 158: “...we should regard women’s subjugated
experience as starting and ending points for inquiry that are epistemologically preferrable to
men’s experience”.
66 S. BENHABIB: “Strange Multiplicities: The Politics of Identity and Difference in a Global
Context”, Macalester International, Vol. 4, 1997, pp.32-33.
42
de mostrar el caràcter sexista de les pràctiques i institucions socials cal
revisar-la, perquè ella mateixa pot ser sexista67.
(2) Per tal de corregir aquest defecte de vista cal identificar una sèrie de
experiències, activitats, etc., que poden ser caracteritzades com a femenines i
que han quedat excloses de problematització i anàlisi, des de la ciència a l’ús, i
no des de la mala ciència: diguem que tota la ciència desenvolupada és
inadeqüada.
(3) Aquestes experiències són conseqüència de la posició social de la
dona que, alhora, deriva de la divisió sexual del treball a les societats. I són les
dones que pateixen o estan situades en eixa posició de subordinació les que
millor poden explicar-la. Es reforça així una altra qüestió plantejada
tímidament pel feminisme empiricista: les dones (com a grup social) estan en
millor posició per detectar problemes i contar una història menys
distorsionada que els homes i afirmen que la identitat del subjecte que coneix
és rellevant pel que fa al resultat de la investigació.
(4) La tasca del feminisme és teoritzar aquestes experiències per situar-
les al nivell de la consciència (conciousness raising). A més a més, si recordem
les qüestions llençades per la resposta anterior, el feminisme empiricista, la
ciència no ha d’estar desvinculada de la política sinó que alguns moviments
polítics (com ara el de les dones) poden ajudar la ciència a ser més objectiva.
Els enunciats sexistes no són admissibles per més que siguen presentats com
a científics, i entre dues investigacions sobre una mateixa qüestió és preferible
aquella que dóna compte de les experiències de les dones.
(5) Amb aquesta tasca no sols es critica la ciència i les teories sinó que
es contribueix a un procés de legitimació (mitjançant la consciència) i
presència de les experiències femenines a l’esfera pública.
És a dir, ciència i política s’uneixen en un projecte emancipador per a
les dones que es basa en l’elaboració d’un nou tipus de coneixement que surt
de les dones com a grup privilegiat per conéixer en tant que grup silenciat.
67 És a dir començaríem a plantejar la qüestió de la ciència per al feminisme i no la qüestió de
les dones per la ciència.
43
S’afirma que la perspectiva de les dones és millor que la dels homes i es
rebutja la pretensió d’objectivitat d’aquesta perspectiva masculina. La base del
feminisme és una nova teoria del coneixement amb un nou mètode: la creació
de consciència. El mètode feminista de creació de consciència és el mètode de
coneixement de les experiències de les dones per tal de fer-les presents al
nivell de la consciència i la vida pública.
L’objectivitat negada
Des del standpoint feminism es rebutja la pretesa objectivitat del
coneixement. L’objectivitat és vista per aquestes feministes com una mena de
disfressa per ocultar valors, principis i jerarquies tant socials com teòricament
construïdes. Seria un dels pretesos valors masculins que distorsionen la
realitat. Això no vol dir que fer teoria siga masculí —almenys no
necessàriament68—. El que es critica és que un discurs s’autoproclame
objectiu quan no ho és. I no ho és perquè no pot ser-ho.
Si un discurs es proclama objectiu i, per tant, científic, exerceix un
poder que consisteix en dir allò que és i allò que no és real69. Les feministes
critiquen, per una banda, els diferents discursos normatius i, per altra, la
68 Per exemple, en relació al dret, Smart identifica (C. SMART: “La Mujer del Discurso Jurídico”,
op. cit. ) tres tipus de rebuig per part de les feministes, cap o front la teoria –i en cap d’ell
s’inseriria la postura que estem ara explicant-: el primer sector entén que l’anàlisi teòric del dret
és irrellevant llevat del que s’ensenya a les facultats (sector de la “lletra petita de la llei”), el
segón sector considera que una crítica feminista del dret és innecesària perquè el dret ja no és
sexista i una tercera postura rebutja tota teoria perquè el dret és una pràctica amb una
dinàmica concreta i el que cal és desenvolupar estratègies i pràctiques de resistència, no teories.
En aquesta ultima corrent també caldria incloure les feministes que consideren que “fer teoria”
és masculí, que les dones raonem d’una altra manera.
69 Com es veu Foucault ha tingut gran resó entre les feministes. Afirmar que el poder a les
societats modernes s’exerçeix mitjançant discursos i disciplines normatives que
s’autoproclamen científiques, obri un camp per al feminisme: el poder sobre la dona s’exerçeix
de moltes maneres i no és prou en cambiar les lleis. Els diferents discursos defineixen quina
sexualitat és l’adequada per les dones i quina és desviada, quins comportaments s’esperen
d’elles, quins estudis poden fer...; però també permet fer una crítica a la manera de fer ciència i
entendre la ciència des del moment que es constata que revestir un discurs donat de “l’autoritat
científica” el converteix en discurs poderós i aquest discurs científic és patriarcal i excloent. De
fet, Harding quan assenyala els problemes o els dubtes sobre el feminisme de la perspectiva es
pregunta si no estarà massa recolzat en l’aliança (històricament desastrosa) entre el saber i el
poder característica de l’època moderna: “Considered on its own terms, the feminist standpoint
response raises two further questions... Is the feminist standpoint project still too firmly
grounded in the historically disastrous alliance between knowledge and power characteristic of
the modern epoch?”. S. HARDING: The Science question in Feminism, op. cit., pàgs. 26-27.
44
seua mateixa manera de presentar-se: sempre hi ha visions alternatives (per
exemple, les de les dones)70.
MacKinnon critica d’una manera radical la pretesa objectivitat dels
discursos (legals, en el seu cas). Afirma que l’objectivitat, entesa com la
perspectiva universal i no situada, proclamada o pretesa; com a instància
epistemològica en la qual s’objectivitza la societat, el procés social, crea la
realitat que aprén en definir com a coneixement la realitat que ella ha creat a
través de la seua manera d’aprendre71. L’objectivitat és un cercle tancat;
l’objectivitat pretesa o proclamada és una màscara per donar un poder
determinat als discursos; però és això, una màscara. Perquè res no és objectiu
i res no és real: tot és creat per l’observador, pel seu punt de mira, la seua
perspectiva (standpoint).
El problema d’aquesta perspectiva extremadament constructivista és
que un constructivisme radical72 ens ha de fer pensar qui o què construeix al
subjecte pensant com a tal i com a subjecte capaç de construir l’objecte de
70 Tornem a l’exemple dels maltractaments domèstics, és real que els homes (encara que siguen
milers) que peguen a les dones són individus amb problemes personals i “mal socialitzats” –
desviats- i no persones perfectament socialitzades que es situen a l'extrem de models admesos i
socialment reconeguts.
71 C.A MACKINNON.: “Feminism, Marxism, Method and the State: Towar Feminist Jurisprudence”,
dins K. T. BARTLETT I R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory, Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford, 1991, pàgs 181-
200: “objectivity –the non-situated, universal standpoint, whether claimed or aspired to-... as
the epistemological stance in which objetification is the social process, creates the reality it
aprehends by defining as knowledge the reality it creates through its way of apprehending it”.
72 Com senyala Bertrand, el constructivisme, és, al menys, tres coses diferents (i com què
MacKinnon i Bertarnd parlen del dret, els exemples que donare estan en relació amb el dret):
Una filosofia del coneixement, que ve a dir que mai podem conèixer el que passa fora de
nosaltres, sinó que el que fem són aproximacions a la realitat (les nostres representacions són
“fits” i no “matches” amb la realitat). El dret, dins aquesta perspectiva no pot correspondre
(“match”) a cap realitat social. El dret és autònom i construeix una realitat pròpia. En segón lloc
el constructivisme també és, des de Luckman i Berger, una Sociologia del coneixement, és a dir,
no sols la nostra coneixença de la realitat és una construcció, sinó que, a més a més, aquesta
construcció és social. El dret esdevé així fruit d’una construcció social que, alhora construeix
(“le constructivisme reconnaît non seulement que ce que le droit énonce est le fruit d’une
construction mais que cette construction est elle-même ‘construissante’”). Per últim, el
constructivisme és una teoria sociològica que entén que els problemes socials no existeixen sinó
que han d’estar “construits” com a tals per grups d’interés. Bertrand identifica a MacKinnon
amb aquesta darrera corrent, encara que sols pel que fa alguns “problemes socials” (: violació
dins el matrimoni, la pornografia...) i, en general la situa dins d’una corrent materialista i crítica
més que constructivista. Jo crec que, evidentment, MacKinnon parteix d’uns presupòsits
diguem-ne marxistes-materialistes; en alguns punts fa crítica, però això no obstant no impedeix
que parteixa també d’un constructivisme prou radical: la realitat que coneixem, ens diu, és
creada pel coneixement que en fem d’ella al pensar-la. El dret no és autopoïètic, és cert, però no
arriba a ser un constructe que construeix; més bé congela el coneixement de la realitat.
M.A.BERTRAND: “Comment le Droit construit le Genre”, dins FANNY TABAK (ed.): New Alternatives
for Old Challenges. Women’s Rights, Oñati Papers, I.I.S.J., Oñati 1997, pàgs.11-23,
especialment 13-15.
45
coneixement. Per una banda és clar que qualsevol discurs pretén mostrar una
realitat com a única –i el feminisme no s’escapa d’açò tampoc-, però d’ací a dir
que absolutament tot és construït hi ha una passa, i una passa prou perillosa:
res no és real. I si res no és real, no hauríem de preocupar-nos per millorar les
coses. El constructivisme moderat és un dels paradigmes utilitzats pel
feminisme, però cal posar-li els límits (entendre’l moderat). El que caldria fer
és admetre que tot és interpretat i la interpretació té molt de creació, però no
tot és creat per qui interpreta. Interpretació és diàleg permanent entre la
realitat, la cosa o el fet observat i l’observador. Llavors, si tot és interpretat, el
feminisme el que fa és dir: aquest és el meu filtre interpretatiu.
El mètode feminista de creació de consciència
La manera de produir coneixement alternatiu, tan situat com el dels
homes però amb una legitimitat major ja que ve de les dones, és mitjançant el
mètode feminista de creació de consciència. MacKinnon ens parla de mètode
feminista de creació de consciència com la reconstrucció crítica i col·lectiva del
significat de les experiències de les dones73. En certa mesura és el que
comentava abans; en integrar el gènere s’inclouen experiències de les dones
que canvien la manera d’afrontar un determinat problema.
Per a MacKinnon el fet que la creació de consciència siga el mètode
feminista és conseqüència de quatre premisses. Primera, les dones com a grup
estan dominades pels homes com a grup i com a individus. Segona, la raó de
la subordinació de les dones no rau ni a la seua biologia ni a la seua natura
personal. Tercera, la divisió dels sexes determina fins i tot els sentiments
personals en les relacions de les dones: envaeix la vida de les dones. Quarta,
com que els problemes de les dones no són individuals, sinó que són de les
dones en conjunt (les dones són sempre grup, els homes són grup i individus –
premissa primera) no poden solucionar-se si no és com a conjunt. Per tant,
com sols com a conjunt poden resoldre els problemes, hauran de compartir,
parlar dels problemes que com a grup tenen. Així, del conjunt, es poden
sostraure els trets subjectius del fenòmens i trobar l’especificitat del
73 C.A. MACKINNON: Hacia una Teoría Feminista del Estado, Cátedra, Universitat de València,
Madrid 1995, pàg. 155-273: 172. Veurem més endavant, de tota manera, perquè el mètode de
coneixement prem tant de pes a la teoria de MacKinnon.
46
fenomen74; es poden tipificar i teoritzar experiències que es troben fora dels
altres tipus de coneixement no feminista.
Jo no tinc clar que siga eixe el mètode de coneixement (a banda que les
premisses no em semblen correctes) per dues raons essencialment: primera
perquè pense que la creació de consciència, tal i com ve definida, pressuposa
la creació de barreres de pertinença al grup que vol i està conscienciant-se.
Les barreres de pertinença se solen fer a base de crear una identitat col·lectiva
i assenyalar tant les igualtats entre els membres del grup com allò que els
diferencia dels altres. Alhora, suposa negar la diversitat dins el propi grup,
negar la diferència entre els membres per poder afirmar la igualtat/similitud.
Si fem això dins el feminisme significa tornar a crear la dona com un tot
unitari i considerar, a més a més, que altres diferències no són significatives.
Per exemple, per a MacKinnon el que defineix la dona com a grup social amb
consciència de dona és la seua explotació sexual per part dels homes 75. Les
diferències de classe, la psicologia o el color de la dona no són determinants
per definir-la. El que defineix des d’un punt de vista social i determina tots els
74 És com la regla del mètode sociològic de Durkheim, que per trobar la especifitat dels fets
socials és necessari buidar-lo del seu contingut individual. També per a MacKinnon el “fet
social” de la subordinació de les dones és distint de la forma que en cada individu concret, cada
dona, prenga, però MacKinnon no recurreix a les estadístiques per deslligar el fet del seu
caràcter individual sinó als grups de dones que als estats Units es reunien i parlaven “de
feminisme”, o aci, els grups de dones "d'autoconciència".
75 Les lesbianes no són dones? No pateixen discriminació? O la diferent discriminació que
pateixen no és problema per al feminisme, no és un problema de les dones? Patricia A. Cain,
una feminista lesbiana, realitza una crítica molt incisiva a MacKinnon per aquest motiu. Cain
manté que les lesbianes gaudeixen d’espais de no subordinació masculina i que no poden ser
incloses en la teoría de MacKinnon perquè no pateixen “explotació sexual” per part dels homes.
Crec que la lectura de Cain de la teoría de MacKinnon és un poc reduïda. MacKinnon no
identifica, al meu entendre, “explotació sexual” amb relació heterosexual i privada sinó que va
més enllà, recondueix la qüestió del sexe a l’esfera pública i afirma que és en base a la
diferenciació sexual que s’ha justificat i creat un sistema d’explotació de les dones. L’explotació
sexual femenina és una explotació social feta sobre la base del sexe. Ara bé, Cain desenvolupa
una crítica molt interessant en alguns punts. Front les experiències de les lesbianes MacKinnon
té dues respostes: una consisteix en dir que les escepcions o diferències que experimenten les
lesbianes no importen (Thus, for MacKinnon, lesbian experience of non-subordination is simply
irrelevant). L’altra és sencillament afirmar que no és cert que les lesbianes no pateixen
subordinació (it denies the claim that lesbian experience is free from male domination). Pense
que la segona resposta, o la segona interpretació que es fa de MacKinnon no és encertada per
les raons que he exposat, perquè no crec que interprete correctament a MacKinnon. Ara bé, la
primera objecció és interessant per veure en qui es fixa MacKinnon per extraure “la norma”, la
dona (To whom does she choose to listen?), P. A. CAIN.: “Feminist Jurisprudence. Grounding the
Theories (1990)” dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law
and gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford
1991, pàgs. 263-280.
47
comportaments de l’individu és que siga dona76, és a dir, sexe. I, per això,
solament les dones poden ser conscients del sexisme i qüestionar-lo77.
Aquesta essencialització de la dona, com la fa MacKinnon, no sols és
perillosa sinó que pot significar, com assenyala Minow78, una eina de control
social i poder important. No es tracta únicament de veure quines dones està
MacKinnon disposada a escoltar, sinó de constatar que des de la postura de
MacKinnon torna a haver una norma no qüestionada, un referent que resulta
ser el tipus de dona que és MacKinnon i que pretén ser universal pel que fa a
l’experiència de les dones79. Per tant, des del feminisme es reprodueixen els
mateixos mecanismes de control injust que identifiquem en altres
enfocaments (accounts). No qüestionar el referent normatiu dona
(heterosexual, blanca, cristiana...) significa de fet negar les diferències i les
diferents experiències d’opressió i Minow ho identifica amb una eina de control
social i de poder, en el sentit que l’agenda feminista i les prioritats de la lluita
vénen determinades pel punt de vista de la dona normal. Aquest seria un
primer problema.
En segon lloc, l’estratègia de crear consciència és mètode de
reconeixement i de creació de discursos alternatius, de coneixement alternatiu
de les experiències de les dones. Afirmar l’experiència global de les dones,
76 C.A. MACKINNON: Hacia una teoría Feminista del Estado, op. cit., pàg. 165: “Dicho de otro
modo, aunque la raza o la clase o la psicología de una mujer puedan definirla entre las demás
mujeres, el hecho de ser mujer tiene un significado que define decisivamente a todas las
mujeres desde el punto de vista social, desde sus momentos más íntimos hasta sus relaciones
más anónimas”. Amb tots els problemes que li trobe, cal dir que MacKinnon ha fet un dels
esforços més grans per delimitar, conceptualitzar i teoritzar no sols sobre la societat i el dret
sino l’estatut “epistemològic” del feminisme.
77 En part és el mateix problema que veiem amb el pensament feminista negre, que ja hem dit
que era tot el problema del “standpoint feminism” del que MacKinnon forma part.
78 M. MINOW: “Feminist Reason. Getting it and losing it”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.):
Feminist Legal Theory. Readings in Law and gender, New Perspectives on Law, Culture and
Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 357-369: “It might be a characteristic of
white privilege to deny difference among women because admitting difference would mean
overcomming stereotypes and giving up power, not through the mere tokenism of letting some
women of color in but by actually giving up control over the definition of priorities...
Emphasizing gender rather than other sources of difference and opression may actually be a
tool of social control”.
79 Aquesta és una de les crítiques habituals a MacKinnon. Smart parla de “l’essencialisme” i el
“determinisme” de MacKinnon com problemes fonamentals a la seua teoria i que serien comuns
al marxisme del que parteix MacKinnon. C. SMART: Feminism and the Power of Law, Routledge,
London, New York 1989, pàgs. 76-77.
48
però, com a mètode de coneixement implica que hi ha alguna cosa que és
comuna a totes, real, objectiva (i llavors, MacKinnon estaria contradient-se), i
que totes les dones hi caben i representen allò que és irreductiblement femení:
per tant hi ha alguna essència femenina que la pròpia experiència de les dones
ens mostrarà. Hi ha, a la teoria de MacKinnon, una dona natural precultural80.
Rere aquesta crítica hi ha un argument que la vincula amb l’anterior. La
creació de consciència és creació de coneixement alternatiu i alliberador, però
si es converteix en veritat científica és senzillament una manera de
desqualificar totes les experiències alternatives.
Malgrat els meus comentaris a MacKinnon, com he dit abans, sí que
considere que fer teoria feminista ha de incloure d’una manera o altra les
experiències de les dones; però jo no parlaria de crear consciència com a
mètode, sinó més aviat com a estratègia o com a objectiu; com a metàfora81
més que com a mètode per a descobrir la realitat. Està clar que un dels
objectius del feminisme és crear consciència social (no només entre les dones)
de l’existència del sexisme.
Bartlett sosté una concepció més feble de crear consciència; més
encertada, i ella parla de la creació de consciència com a meta-mètode: serveix
de base per a altres mètodes feministes. La creació de consciència és el marc
de referència en què es mouen els diversos mètodes de coneixement feminista
i les diverses teories. El fet de traure a la llum les experiències de les dones
crea consciència social, com siga que es crea eixa consciència depén de cada
feminisme i el contingut que li done a la subordinació de les dones (com
l’entenga i l’analitze: com el construïsca). Però l’objectiu és crear consciència
de la subordinació de les dones a la comunitat, no solament a les dones82.
80 C. SMART: Feminism and the Power of Law, op. cit., pàg. 76 i ss.
81 T.E.Higgings explica que, més que mètode, la creació de consciència s’ha convertit en
metàfora d’una tasca de traure a la llum experiències dels oprimits que roman central tant per
el feminisme de la perspectiva com per el feminisme en general. T.E. HIGGINGS: “Democracy and
Feminism”, Harvard Law Review, Vol. 110, pàg. 1686: “Although conciousness raising has
become more metaphor than method, this commitment to women’s articulated experience
remains central to standpoint epistemology -the idea that the enlightened perspectives of
marginalized peolpe people ought to be treated as having particular authority”. I és metàfora
sols en la mesura en que rebutgem que per tal de “conèixer” la veritat de l’opressió hem de ser
els oprimits.
82 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal
Theory. Readings in Law and gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview
Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 370-403: 382.
49
En realitat, dins aquest segon corrent, aquesta segona resposta, hi ha
plantejaments molt diferents: aquest projecte d’autonomia i recuperació de les
veus silenciades inclou el feminisme de la diferència i el feminisme de
l’empowerment –una teoria del poder, que per més que siga essencialista, és
una teoria sobre la subordinació de les dones-. A Itàlia (i a l’estat espanyol
fonamentalment dins les associacions feministes a partir de les Jornades
feministes a Granada el 1979) el feminisme de la diferència prendrà força83. El
feminisme de la diferència celebrarà la diferència sexual i cultural i buscarà
un reconeixement especific en tant que dones a tots els àmbits (buscarà
reconeixement és una manera de parlar perquè en realitat elles afirmen, al
marge de qualsevol interlocutor, les excel·lències de les dones i de la dona
primigènia). El feminisme de l’empowerment ho problematitzarà d’una manera
diferent: la majoria dels trets que assenyalem com a diferència són fruit d’una
situació de subordibnació, de manera que celebrar-los és més que
problemàtic. El reconeixement de la dona a tots els àmbits passa
necessàriament per una redefinició dels àmbits de pertinença i del lloc social
del cos de les dones.
83 Per una anàlisi de les aportacions del feminisme de la diferència al principi d’igualtat veure A.
RUBIO: Feminismo y ciudadanía, Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia,
Sevilla 1997.
50
EL PROJECTE DE RECONSTRUCCIÓ TEÒRICA I SOCIAL
D’una banda, llavors, la teoria feminista ha qüestionat les
pressumpcions i els mètodes de les teories patriarcals, dels discursos i les
disciplines, i introduint-hi el tret de sexe, ha modificat les qüestions i les
maneres d’apropar-se dins de cada disciplina. Han teoritzat per modificar els
conceptes que ens exclouen creant nous mètodes i categories de coneixement.
D’altra banda, però, la teoria feminista ha intentat desenvolupar alternatives
en articular noves perspectives feministes sobre les matèries. De manera que
avui dia la teoria feminista implica les dues tasques: el projecte antisexista de
deconstrucció dels discursos patriarcals i un projecte positiu de reconstrucció
i desenvolupament d’alternatives, de models, mètodes, procediments i
discursos altres.
Gross defineix la teoria feminista en termes d’estratègia en el següent
sentit: la teoria feminista busca formes efectives d’intervenció en sistemes de
poder per tal de subvertir-los i reemplaçar-los per altres. Aquesta estratègia
implica un coneixement de la situació actual, un coneixement dels espais i les
estratègies contràries per tal de minar aquests espais de poder. Ha de conéixer
les teories, conceptes i instruments teòrics utilitzats majoritàriament per
poder criticar-los o utilitzar-los, a partir dels potencials que tinguen en
determinats contextos socials o polítics. No es tracta de substituir una veritat
per una altra, sinó de fer inservibles els discursos i sistemes de domini. Així,
la teoria feminista, com a estratègia, és una intervenció concreta, específica,
amb objectius i finalitats polítics tot i que provisionalment definits84. De
manera que la teoria feminista estaria inserida o vinculada a una praxi
política85, i quan des del feminisme es teoritza, en realitat es polititza.
En quin sentit, però, es pot parlar d’una tercera etapa del pensament
feminista? En què o en quina mesura es diferencia del que hem vist fins ara?
Hi ha almenys dues qüestions importants que s’han de tractar amb detall:
d’una banda l’ampliació del projecte, més enllà del sexisme, per incloure altres
sistemes de domini i submissió. Un dels trets d’aquesta tercera etapa és
l’ampliació del projecte emancipador i la reformulació del subjecte (també el
84 E. GROSS: “What is feminist theory?”, op. cit..
85 Aquesta idea, però, com veurem no està tan clara i és discutida.
51
del feminisme). D’altra banda, trobem la necessitat de plantejar alternatives
fonamentades des de la praxi dels diversos moviments socials amb projectes
emancipatoris en relació a l’ampliació del projecte, o des de la teoria, és a dir,
des de la premissa de considerar la teoria com a condició de necessitat per
posar fi a aquests sistemes d’opressió, tant per desvetllar els sistemes en ells
mateixos com per elaborar alternatives, propostes normatives de canvi.
Dins l’ampliació del projecte veurem quina anàlisi es pot dur endavant
per tractar sistemes d’opressió que es creuen i es relacionen, perquè el
feminisme no pot quedar-se indiferent davant dels sistemes d’opressió, siguen
els que siguen i provinguen d’on provinguen. En paraules de Bell Hooks86, el
feminisme consisteix en una lluita per eradicar la ideologia de dominació que
subjau a la cultura occidental així com en un compromís per reorganitzar la
societat. Tota proposta feminista ha de superar la dicotomia home/dona
perquè es tracta que cada individu compromés amb el feminisme adquireixi
una consciència política crítica pel que fa a tot tipus d’opressió.
Cal, així mateix, superar l’anàlisi juxtaposada de diversos sistemes
d’opressió a l’estil add women and stir, perquè no és prou afegir un sistema a
un marc d’anàlisi preestablert sinó que cal establir un de nou. Així, analitzar
l’opressió de les dones com a dones és una expressió buida de contingut: no
perquè les dones no estiguen oprimides sinó perquè ja no es pot parlar d’una
idea unitària de dona. És a dir, el feminisme (i el subjecte del feminisme) ha de
superar visions dicotòmiques i pensar en termes d’aliances, coalicions,
estratègies conjuntes i pràctiques solidàries àmplies i complexes per tal
d’acabar amb els sistemes d’opressió envers les dones en totes les seues
versions87. I això implica començar a mirar el subjecte social, polític i jurídic
d’una altra manera, i admetre la diversitat entre les dones.
86 BELL HOOKS: “Feminism: a movement to end sexist oppression”, dins A. PHILLIPS (eds.):
Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987, pág. 69: “Feminism is a
struggle to eradicate the ideology of domination that permeates Western culture on various
levels as well as a commitment to reorganizing society so that the self-development of people can
take precedence over imperialism, economic expansion, and material desires.... A commitment
to feminism so defined would demand that each individual participant acquire a critical political
conciousness based on ideas and beliefs”.
87 N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: an encounter between
Feminism and Postmodernism”, dins L. NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism,
Routledge, London, New York 1990, pàgs. 19-38: 35: “Such inquiry would be the theoretical
counterpart of a broader, richer, more complex, and multilayered feminist solidarity, the sort of
solidarity which is essential for overcoming the oppression of women in “its endless variety and
monotonous similarity””.
52
D’altra banda, el feminisme ha de ser capaç de plantejar alternatives de
canvi en la mesura que implica un compromís per reorganitzar la societat. Cal
veure, però, en què basem aquestes demandes i alternatives (tornant a la
qüestió de la ciència per al feminisme), per veure com resolem la paradoxa
proposada per Harding. Hi ha, bàsicament, dues alternatives, pense, per a
aquesta qüestió, o dues maneres d’entendre la teoria crítica i la tasca crítica
del femenisme: la que busca les alternatives en les pràctiques socials i
polítiques que estan duent-se endavant des dels moviments socials (és a dir,
basar les alternatives en la praxis); i la que busca les alternatives des de la
teoria.
Sojourner Truth at the Women's Convention in Akron, Ohio, 1851
AIN'T I A WOMAN?
Well, children, where there is so much racket there must be
something out of kilter. I think that 'twixt the negroes of the South
and the women at the North, all talking about rights, the white men
will be in a fix pretty soon. But what's all this here talking about?
That man over there says that women need to be helped into
carriages, and lifted over ditches, and to have the best place
everywhere. Nobody ever helps me into carriages, or over mud-
puddles, or gives me any best place! And ain't I a woman? Look at me!
Look at my arm! I have ploughed and planted, and gathered into
barns, and no man could head me! And ain't I a woman? I could work
as much and eat as much as a man - when I could get it - and bear the
lash as well! And ain't I a woman? I have borne thirteen children, and
seen most all sold off to slavery, and when I cried out with my
mother's grief, none but Jesus heard me! And ain't I a woman?
Then they talk about this thing in the head; what's this they call it?
[member of audience whispers, "intellect"] That's it, honey. What's
that got to do with women's rights or negroes' rights? If my cup
won't hold but a pint, and yours holds a quart, wouldn't you be mean
not to let me have my little half measure full?
Then that little man in black there, he says women can't have as
much rights as men, 'cause Christ wasn't a woman! Where did your
Christ come from? Where did your Christ come from? From God and
a woman! Man had nothing to do with Him.
If the first woman God ever made was strong enough to turn the
world upside down all alone, these women together ought to be able
to turn it back, and get it right side up again! And now they is asking
to do it, the men better let them.
Obliged to you for hearing me, and now old Sojourner ain't got
nothing more to say.
53
L’ampliació del projecte
L’ampliació del projecte ve en gran mesura de la mà de la crítica que el
pensament feminista negre fa al feminisme a l’ús: per un costat la crítica al
subjecte (polític i legal, però també) del feminisme –la dona- i, per altre, el seu
replantejament epistemològic i polític. El sorgiment del feminisme negre com a
moviment polític i teòric diferenciat va més enllà de titllar de racista el discurs
feminista majoritari. L’apropiació de la categoria dona per part d’unes dones
amb unes experiències concretes reprodueix a tots els nivells la crítica que des
del feminisme es fa a les diverses disciplines. Així, la formulació i el
desenvolupament d’una teoria feminista negra (junt a les crítiques rebudes de
part de les feministes dels països empobrits) modifica substancial i
metodològicament els estudis feministes.
La institucionalització de la diferència entre dones88, a nivell de discurs
i anàlisi feminista, modifica i qüestiona moltes de les assumpcions i dóna nou
alè al projecte emancipatori. Com deia, de la mateixa manera que integrar o
plantejar la qüestió de les dones a les diverses disciplines modifica les
categories d’anàlisi, introduir nous exclusògens és alguna cosa més que afegir-
los com una variant a tindre en compte.
Ain’t I a woman?89 Black Feminist Thought
En un primer moment s’afirmava que per tal de produir pensament
feminista negre calia ser dona i negra: amb la teoria feminista negra s’explica
l’experiència de subordinació de les dones negres per aquelles que la
88 Ch. T. Mohanty: “Instead, the crucial questions in the 1990s concern the construction,
examination and, most significantly, the institutionalization of difference within feminist
discourses.... In the 1990s the challenges posed by black and Third World feminist can point
the way towards a more precise, transformative feminist politics. Thus the juncture of feminist
and anti-racist /Third World/post-colonial studies is of great significance, materially as well as
methodologically”; CH. T. MOHANTY: “Feminist Encounters: Locating the Politics of Experience”
dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford University
Press, Oxford, New York 1998, pàgs.: 254-272: 254-255.
89 Ain’t I a woman, a banda de ser el reclam de Soujourney Truth és el títol d’un llibre de BELL
HOOKS: Ain’t I a woman. Black women and feminism, Pluto Press, Padstow, 1981. Una altra
"versió" d'aquesta idea la trobem a HULL, SCOTT i SMITH: All the women are white, all the blacks
are men but some of us are brave: Black Women's studies, Old esatbury, Feminist Press,
Connecticut 1982.
54
pateixen90. També hem vist els problemes que això comporta a l’hora de definir
què és una dona negra i un dels problemes principals de l’epistemologia del
punt de vista: la seua vinculació forta del coneixement a l’experiència i, per
altra banda, del coneixement a la política. A partir de l’experiència col·lectiva
(comuna) de les dones, es pot accedir a un tipus de coneixement menys
distorsionat de la realitat social. Aquest coneixement ens permet construir
estratègies polítiques com a dones per tal d’acabar amb el domini masculí. El
coneixement i el poder estan fortament vinculats (són gairebé una mateixa
cosa); per tant, amb el coneixement específic de les dones es construeix també
un poder de les dones que actua a l’esfera política modificant les relacions
entre els gèneres de diverses maneres. El problema és la noció d’ experiència.
Chandra Talpade Mohanty91 analitza la teorització que es fa de
l’experiència i critica la seua utilització com a categoria neutra i que no sols
aprofita per a tot (per basar un tipus de coneixement, per crear la womanhood,
la comunitat de les dones, per justificar interpretacions de la realitat i
desqualificar d’altres...), sinó que ens condueix a contradiccions importants.
Ella parla del problema de la feminist osmosis thesis, és a dir, l’afirmació, en
base a unes experiències més o menys compartides, que les dones són
feministes per associació i identificació amb les experiències que ens
90 Patricia Hill Collins repasa el que vol dir black feminist thought des de diferents perspectives,
senyalant que moltes d’elles estableixen com a prerequisit per desenvolupar aquest tipus de
teoria la categoria “biològica” de negritut. Encara que ho rebutja, i el desenvolupament de la
seua “teoria epistemològica negra” està més prop del feminisme crític que del “standpoint”, no
deixa de definir la teoria feminista negra com a interpretacions teòriques de la realitat de les
dones negres fetes per qui la viuen. Una persona que no la viu, eixa realitat concreta, no pot fer
interpretacions teòriques sobre ella però pot, des del seu coneixement, apropar-se a la realitat
de les dones negres. Cada coneixement parcial pot engrandir-se mijançant el diàleg amb altres
coneixements parcials, però no es “confonen”. P. H. COLLINS: Black Feminist Thought. Knowledge
Conciousness, and the politics of empowerment, Perspectives on Gender, op. cit., especialment el
capítol 2: "Defining Black Feminist Thought" i el capítol 10: "Toward an Afrocentric Feminist
Epistemology".
91 CH. T. MOHANTY: “Feminist Encounters: Locating the Politics of Experience”, op. cit., pàgs. 254-
272: 257 i ss. És més complexe que el que jo vaig a explicar. Mohanty reflexiona sobre els
conceptes de “experiència” i les polítiques o les accions que s’en deriven a la llum de dos
articles: “Coalition Politics: Turning the Century” de Bernice Johnson Reagon (dins A. Phillips
(ed.): Feminism and Politics, Oxford readinsg in feminism, Oxford University Press, Oxford, New
York, 1998, pàgs. 242- 253) i “Planetary Feminism: The politics of the 21st Century” de Robin
Morgan (dins Sisterhood is Global, Anchor Press, New York, 1984). Mohanty diu que es tracta de
dos “movement articles” que caldria revisar per les consecuències d’acció tan limitades i
incoherents (per essencialistes) que proposen. Aci, ens interessa sols la crítica a l’experiència de
les víctimes com a font de coneixement vertader pel que s’en ha derivat tant al pensament negre
com al feminisme “postmodern” i crític. Part d’aquesta crítica l’hem vist amb la standpoint
epistemology. Ací sols es pretén fer un resum que serveixi de pont i obriga camí per entendre la
tercera epistemologia.
55
constitueixen com a dones. Les experiències que compartim i ens conformen
(ens exclouen i ens construeixen com a dones) passen a ser allò (per òsmosi)
que ens defineix com a dones. Una volta que les experiències que ens
construeixen passen a ser les que ens defineixen, les dones, com a subjecte
poden ser sols víctimes, subjectes passius de les deficinions construïdes que
se’ns apliquen. I, com a víctimes, les dones tenen un accés privilegiat al
coneixement de la realitat que viuen, que les converteix en truth tellers. La
realitat narrada per les víctimes és més vertadera que altres interpretacions de
la realitat. Però així els factors biològics i psicològics es confonen amb els
ideològics, polítics i els discursius del que és una dona i no ens deixen
desenvolupar estratègies de canvi adients.
Parlar de l’experiència de les dones com si fos unitària, assumeix que hi
ha una essència comuna a totes les dones; la seua posició és igual pel fet de
ser dones. Les dones i els homes són presentats com a grups amb experiències
predeterminades que els defineixen però que cada individu no pot canviar, no
pot modificar. Si l’assumpció d’una experiència comuna és el que lliga una
dona individual a les dones com a categoria o grup, sense tindre en compte les
diferències d’origen nacional, el color, l’opció sexual, l’estatus social i
econòmic, etc., diu Mohanty, la noció d’experiència és correlativa a la
d’individu autònom92 i per tant vinculada a una determinada tradició i
ideologia política. Amb aquesta idea de l’experiència comuna de les dones,
s’està de nou silenciant altres dones, altres narratives de vida, altres
diferències que constitueixen la identitat de cada individu. Mohanty proposa,
aleshores, parlar d’interseccions i no d’experiències comunes prefixades entre
les dones.
És a dir, no existeix una cosa tal com les experiències de les dones, així,
en abstracte. Per tal de comprendre-les, les experiències han de ser
contextualitzades, historitzades, interpretades i teoritzades –identificades i
explicades-. Ara bé, les experiències individuals i col·lectives no estan aïllades i
no es produeixen de manera excloent, sinó que les diverses experiències estan
connectades, perquè els distints sistemes identitaris i els sistemes d’opressió
se superposen i es creuen, no s’exclouen entre ells (les experiències de
92 Que seria la versió femenina de l’individu liberal masculí.
56
racisme, sexisme i homofòbia, per exemple, poden coincidir en una situació i
un individu concret).
Cada individu representa aleshores una intersecció dinàmica de
diverses identitats –i diferents lluites pel seu reconeixement-. Aquesta
dinàmica permet anar situant el self a cada moment en un mapa polític, social
i identitari diferent i no ens redueix a tots els individus a un, amb una
identitat normativa, una essència i unes experiències fixes i predeterminades.
Aquesta flexibilitat ens permet anar canviant i modificant estratègies perquè
cada nova localització ens permet veure altres parts de la realitat i lluitar
contra altres tipus d’opressió. Les dones ja no són víctimes i thruth tellers, sinó
subjectes amb capacitat d’anar modificant, negociant i configurant la seua
localització social i política en un moment concret. Així, les dones negres no
han de triar entre ser feministes o lluitar contra el racisme perquè cada
discurs deixaria de ser excloent si es reconeix que no hi ha cap essència, cap
identitat i cap experiència que vinga predeterminada i fixa i m’obligue a estar a
un costat o l’altre.
De fet, es tracta de veure que cada individu es troba immers en diverses
xarxes identitàries que li donen una localització política i social complexa.
Aquestes localitzacions li donen la possibilitat de conéixer altres perspectives
parcials i fer lligams. La comunitat –de les dones, per exemple- no ve donada
per unes experiències comunes predeterminades (que fa que si la meua
experiència divergeix de la majoritària la meua versió o el meu coneixement de
la realitat queda menyspreat o trenca la comunitat), sinó per una solidaritat i
una flexibilització entre posicions que estan connectades i comparteixen
projectes emancipatoris per a individus i grups.
El subjecte que coneix concep la veritat com a situada i parcial. El més
que podem aspirar és a juntar parcel·les de veritat situades. El pensament
feminista negre, així, reconeix l’existència de veritats empíriques, de valors i de
coneixement i reconeix alhora la contingència d’aquestos. El concepte de
coneixement es basa en l’experiència; de l’experiència de subordinació de les
dones podem conéixer (tots, no sols les dones) com funciona l’exclusió, com es
construeix un sistema i com aquest sistema es presenta com objectiu quan no
ho és... Però aquest coneixement derivat de la posició de les dones és també
parcial. Aquesta parcialitat es pot reduir si intentem conéixer altres
perspectives: de fet és la manera d’avançar en el coneixement. Com el
coneixement surt de i en contextos socials de moltes maneres, la forma
57
d’engrandir-lo és mitjançant l’esforç d’ampliar la perspectiva limitada de
cadascú. Això significa, entre altres coses, que no pot haver un standpoint
feminism quan les experiències són tan diferents entre les dones i les
diferències són tan grans. No podem seguir pensant que hi ha una sola i
vertadera interpretació de la realitat; no pot haver una única perspectiva
compartida per totes les dones pel fet de ser-ho.
Els diferents punts de mira, que utilitzen distintes epistemologies per
crear-se i justificar-se, validen un tipus de coneixement determinat que és
parcial, però és el que més s’acosta a una veritat objectiva. Per això Harris
comentava que viure la vida d’una dona negra nord-americana era requisit
fonamental per produir pensament feminista negre; perquè a les comunitats
de dones negres el coneixement és validat i produït en referència a una
particular amalgama de condicions històriques, socials i epistemològiques93.
Cada punt de mira comparteix aquest coneixement parcial amb els
altres sense haver de rebutjar el seu propi coneixement: “one has no need to
‘decenter’ anyone in order to center someone else; one has only to
constantly, appropiately, ‘pivot the center’ ”
94. Gràcies a aquest lligam
entre coneixement i les perspectives dels altres, gràcies a aquest diàleg, les
feministes poden insistir en el reconeixement de les experiències viscudes per
altres grups (dones, negres...) i en la diversitat d’aquestes experiències. I,
alhora, la interconnexió i la comunitat (=tindre en comú) amb la resta de la
humanitat.
Harding resumeix aquesta idea dient que per cada grup i cada lluita
una epistemologia i una política basades en solidaritats podrien remplaçar
unes epistemologies i unes polítiques basades en identitats monolítiques tan
problemàtiques95. El feminisme ha de configurar esquemes conceptuals que
donen compte de la complexitat i la interconnexió dels sistemes: en una
societat racista i sexista, la feminitat i la masculinitat (ser home o dona) són
conceptes tant racials com de gènere.
93 P.H. COLLINS: Black Feminist Thought. Knowledge Conciousness, and the politics of
empowerment, Perspectives on Gender, op. cit., pàg. 230.
94 P.H. COLLINS: Black Feminist Thought. Knowledge Conciousness, and the politics of
empowerment, Perspectives on Gender, op. cit., pàg. 236.
95 S. HARDING: The Science question in Feminism, op. cit., pàg. 18: “For each struggle,
epistemologies and politics grounded in solidaritiescould replace the problematic ones that
appeal to essentialized identities, which are, perhaps, spurious".
58
Smart critica, però, aquesta manera d’apropar-se o construir la teoria i
parla de standpoitivism depurat. Aquesta revisió del standpoint representa
acceptar realitats variades i versions contextualitzades i historitzades tot i
mantenir el compromís amb el caràcter polititzat del coneixement que surt de
les dones i altres grups96: dóna veu al coneixement dels oprimits i per tant
preserva la tradició política del feminisme. El problema, però, és que conté
massa matisos per dur-la a la pràctica amb facilitat sense caure de nou en un
“add women/ color/ classe... and stir”. Smart diu que no hauríem de buscar
de nou una epistemologia unificadora que justifique un caminar polític divers, i
més tenint en compte que fins i tot dins el feminisme hi ha maneres diverses
de construir i validar el coneixement.
Les defensores d’aquest standpointivism, tot i admetre que els punts de
mira no són immutables i fixos, ens obliguen a triar un punt de mira (podem
treballar alhora des de dos punts de mira?), una categorització per sobre
d’altres quan el que s’ha posat en qüestió ha estat les categoritzacions
mateixes. I si les fragmentacions són el resultat precisament d’aquestes
categoritzacions tancades i rígides? Admetre seriosament la fragmentació del
subjectes no pot significar reconéixer els fragments i recórrer a aliances
perquè les nostres estratègies (eixes estratègies i aliances) són sempre
modernes i vivim en temps postmoderns97. Smart, però, no passa a explicar
què significaria admetre seriosament la fragmentació dels subjectes als temps
postmoderns que corren, i dubta que els teòrics siguen capaços de veure la
unicitat de les identitats dels actors que ells (els actors) no arriben a entendre.
La noció de subjecte
No crec que la noció de subjecte desenvolupada per una part del
feminisme conscient de les diferències entre les dones puga resumir-se com
estant un subjecte fraccionat incapaç de comprendre’s. El canvi que es
proposa (i suposa) en la nostra manera d’entendre el subjecte social, polític i
jurídic (i del feminisme) ens obliga a descartar visions i nocions estàtiques de
les identitats socials sense renunciar a la recerca de sentit per part de cada
individu i a la lluita pel reconeixement per part dels col·lectius. Aquestes idees
96 C. SMART: “La teoria Feminista y el discurso jurídico”, dins H. BIRGIN (comp.): El Derecho en el
Género y el Género en el derecho, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, pàgs. 31-72: 55-59.
97 C. SMART: “La teoria Feminista y el discurso jurídico”, op.cit.
59
han estat àmpliament desenvolupades, no sense problema, perquè la qüestió
del subjecte és fonamental si el feminisme continua definint-se (com fa i no
podia ser d’una altra manera) com un projecte emancipatori.
El canvi s’articula al voltant de les identitats fragmentades i la
necessària vinculació d’aquestes, però, alhora, s’articula radicalitzant
l’autonomia del subjecte. Com diu Harris, la noció de consciència múltiple 98 és
la que millor expressa o defineix un món en què els individus no es troben
oprimits principal o solament pel sexe, sinó per xarxes i interconnexions entre
ètnia, classe, gènere i orientació sexual, per exemple. Si el feminisme intenta
extreure (de nou) una sola veu, una sola experiència i una sola dona, les
experiències i veus de les dones diferents passen a ser variacions d’una sola
melodia, d’una sola identitat possible (la norma-litat- blanca). Aleshores, si
reconeixem aquesta diversitat hem de reconéixer que no existeix un nucli
privilegiat de lluita i emancipació i, per tant, que el subjecte revolucionari ha
mort. El subjecte revolucionari queda polvoritzat99 en posicions de subjecte
que corresponen a les diferents relacions socials en què l’individu es troba
immers. Cada subjecte està constituït per un conjunt de posicions de subjecte
que no poden estar mai totalment fixes en un sistema tancat de diferències,
sinó que han d’anar articulant-se segons les diferents relacions. La identitat
aleshores sols pot ser entesa com contingent, precària, fixada temporalment
en la intersecció de les posicions de subjecte100. Això, però, no significa
renunciar a un projecte emancipatori: en primer lloc significa assumir la
responsabilitat de saber que el subjecte revolucionari és creat101 i en segon lloc
assumir que les identitats, quan van íntimament vinculades a un projecte
emancipatori, es tornen funcionals per la pròpia lluita emancipadora en el
procés de la qual es transformen i redefineixen permanentment102. Així les
coses, com queda definit el subjecte (i el subjecte del feminisme)?
98 A.P. HARRIS: “Race and Essencialism in Feminist Legal Theory”, op. cit., pàgs. 235-255: 239.
99 C. AMORÓS: Hacia una crítica de la razón patriarcal, op. cit., pàg. 320.
100 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical” dins El retorno de lo
político, Paidós, Barcelona 1999, pàgs. 107-126.
101 C. AMORÓS: Hacia una crítica de la razón patriarcal, op. cit., pàg. 320.
102 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg. 361.
60
Benhabib elabora un model narratiu de constitució identitària103 que
radicalitza la idea d’autonomia que fa possibles les lluites i negociacions
identitàries i de reconeixement individual i col·lectiu: la idea del subjecte (del
self) té sentit des del moment en què queda inserida dins de xarxes
d’interlocució; és a dir, des del moment que s’entén vinculada a narratives
però, alhora, equilibrant acció i passivitat, iniciativa i condicionament, llibertat
i determinació104. És per aquest marge d’interpretació i maniobra que es pot
parlar de subjecte105. Encara que no triem les xarxes en què ens trobem
immersos, ens és possible triar models de narració, codis d’expressió i ens és
possible inventar noves xarxes; trencar amb parts narratives i construir una
història narrativa pròpia –anar situant-nos en un mapa social, polític
determinat; poder negociar part del significat de les categories que se’ns
apliquen-. És a dir, el procés de categorització –naming- no és unilateral, sinó
que els subordinats també hi participen; són actors i no sols víctimes, tenen
capacitat de contestació. Les diferències de poder en la capacitat de crear i
categoritzar són reals i evidents, però no anul·len la capacitat d’acció de les
persones involucrades106. I si ens prenem seriosament la idea que el subjecte
en tant que subjecte és capaç d’anar modificant, negociant, reinterpretant les
categories, que sempre hi ha un marge d’acció; haurem de pensar que, en
certa mesura, fins i tot en situacions totalment constrictives, rígides i
opressores els éssers humans tenen eixa capacitat d’acció, decisió i
interpretació107; i, a la inversa, que si som incapaços de reconéixer la capacitat
103 Benhabib parla de “narrative model of identity constitution”; S. BENHABIB: “Strange
Multiplicities: The Politics of Identity and Difference in a Global Context”, op. cit., pàg. 49.
104 Aquesta idea de “webs of interlocution” l’ha extreta de Ch. Taylor; S. BENHABIB: “Strange
Multiplicities: The Politics of Identity and Difference in a Global Context”, op. cit., pàg. 50.
105 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg. 20.
106 K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women
of Color”, dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing Political Theory.
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs.178-193: 189: “Clearly, there
is unequal power, but there’s nonetheless some degree of agency that people can and do exert in
the politics of naming”.
107 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg.30: “Pues bien: si asumimos esa caracterización del sujeto humano como capacidad de
trascendencia, habremos de pensar que, en alguna medida, incluso bajo situaciones totalmente
constrictivas y enmarcamientos vitales tan rígidos como los que venían determinados por una
sociedad estamental –por tomar como ejemplo el punto de referencia polémico con respecto del
cual nuestro sujeto de la modernidad se constituye-, los seres humanos han tenido algún
margen de maniobra para redescifrarlos y vivenciarlos de un modo irreductible, aunque este
61
d’acció a determinades persones (les dones immigrades, per exemple) en
situacions totalment constrictives, rígides i opressores, estem negant que
siguen subjectes.
Cada individu representa una intersecció dinàmica de diverses
identitats que li permet triar parts de les narratives i construir una pròpia
(Benhabib); li permet situar-se a cada moment en un mapa polític, social i
identitari diferent (Mohanty), negociar les categories que li són aplicades
(Creenshaw, Amorós), de manera que cal entendre no sols les diferents
experiències i com són expressades, sinó també les diferents resistències, les
diferents estratègies de resistència, les vindicacions.
I és per això que assenyalava que analitzar l’opressió de les dones com a
dones no té ja sentit: les dones (i els homes) es troben immerses en múltiples
xarxes identitàries, relacions socials diverses, discursos i sistemes d’opressió
variats que accentuen la seua exclusió. Des del moment en què les
coordonades d’injustícia situen la gent en localitzacions socials i polítiques
diverses, la injustícia no pot ser identificada, definida, compresa i resolta des
d’un únic ordre social108. El que cal és veure com funcionen aquestos diversos
sistemes d’exclusió per tal de trobar eines adients de lluita per acabar amb
l’opressió de les dones en totes les seues versions i quines estratègies de
resistència i negociació porten endavant els individus i els grups.
No parlar de les dones com a grup, però, no significa rebutjar la
categoria dona o afirmar que els grups no existeixen. Els grups socials són
expressions de les relacions socials109 i en funció de les relacions que
existeixen es conformen uns grups o altres. Els grups no són totalment
independents dels individus, però es conformen en base als trets identitaris
múltiples dels individus –i no a grups preestablerts en sistemes tancats de
diferències i menys encara suposadament biològiques-. Els grups
constitueixen als individus i no triem les xarxes identitàries en què ens trobem
immersos, però ens és possible modificar-les. Els individus, com a projectes
redesciframiento no haya sido tematizado ni la situación haya podido, en la inmensa mayoría de
les casos, ser modificada”.
108 N. FRASER: “From Redistribution to Recognition? Dilemmas of Justice in a ‘Post-socialist
Age’”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxfrod Readings in feminism, Oxford
University Press, Oxford 1998, pàgs. 430-460.
109 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, Princeton University Press, Princeton 1990,
pàgs. 42-48.
62
permanents, no poden quedar definits rígidaments per categories creades
sense que hi haja un element criticoproblemàtic implicat en la mateixa manera
de ser apropiades i viscudes: les identitats constitueixen els subjectes en la
mateixa mesura que els subjectes constitueixen les identitats110.
És a dir, el fet d’afirmar la complexitat del subjecte i el creuament de
sistemes identitaris i d’opressió no significa renunciar a la idea de subjecte ni
a la idea de grup. Si no busquem les coalicions i les articulacions (dins i fora)
de les diferents posicions de subjecte, tenim únicament ens aïllats en lloc de
subjectes connectats i contextualitzats. Així, tot i que el focus d’atenció per
analitzar un sistema d’opressió (de les dones com a dones) ja no és (descobrir)
una suposada identitat fixa i predeterminada a partir de la identificació (i
teorització) d’unes experiències comunes (a les dones com a dones) i uns
discursos i narratives unidireccionals, el que esdevé centre d’anàlisi i interés
per desemmascarar sistemes i relacions socials opressores és l’articulació111
de les diferents posicions en moments concrets, les localitzacions del subjecte
entre o a través dels diferents sistemes identitaris i/o creadors de diferències
que es tradueixen en desigualtats.
De vegades aquesta articulació serà buscada, construïda, pels diferents
grups per tal de dur endavant el projecte emancipatori propi; és dins aquest
marc que sorgeixen les coalicions. D’altres vegades, però, les coalicions es
produiran perquè l’articulació és imposada i es vol modificar; perquè el
sistema social o el sistema jurídic imposa una determinada articulació de les
diferències produint exclusions particulars que, no obstant això, no poden ser
totalment desvinculades d’altres exclusions112. I és per això que les estratègies
de canvi han de sorgir dels creuaments d’exclusions. Negar l’existència
d’identitats predeterminades, fixes i rígides pel que fa a un sistema
d’igualtat/diferència prèviament establert a la societat significa alhora prestar
atenció al procés d’exclusió que no obstant es produeix, donant compte de les
110 C. AMORÓS: Tiempo de feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg. 361-362.
111 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical”, op. cit., pàg. 112:
“Negar la existencia de un vínculo a priori, necesario, entre las posiciones de sujeto, no quiere
decir que no haya constantes esfuerzos para establecer entre ellas vínculos históricos,
contingentes y variables. Este tipo de vínculo que establece una relación contingente... entre
varias posiciones, es lo que designamos como ‘articulación’ ”.
112 Açò és el que desenvolupe després, amb la crítica feminista al dret d’estrangeria, és a dir,
l’articulació imposada pel dret a dos sistemes d’exclusió (un d’ells, a més a més, creat
fonamentalment pel dret): el gènere i l’estrangeria.
63
articulacions concretes i de les estratègies de resistència (les contranarratives)
que s’elaboren i es desenvolupen enfront dels sistemes d’exclusió per individus
concrets i per grups.
Intents d’anàlisi
Crec que un instrument vàlid per intentar superar nocions unitàries de
les dones i les seues experiències (i, en definitiva, dels sistemes d’opressió que
els afecten) és el d’interseccionalitat com el proposa Kimberlé Crenshaw113:
com a instrument per analitzar situacions en què es creuen diversos
discursos, pràctiques i sistemes d’exclusió. D’una banda, la idea
d’interseccionalitat va més enllà de comprobar (i criticar) que no existeixen
categories naturals i essencials sinó que les categories socials han d’estar
creades i dotades de significació per tal d’existir, però una vegada són creades
també tenen conseqüències114. No és prou reconéixer que les identitats són
multiformes i dinàmiques, sinó que cal veure com conflueixen tipus d’opressió
per desenvolupar estratègies de resistència adients.
Tot i això, no és una idea nova per al feminisme explicar la relació o
interconnexió de diversos sistemes d’opressió. La proposta de Creenshaw
pense que és interessant perquè permet que ens fixem en situacions de
creuament i exclusions reforçades sense caure en l’essencialisme i, alhora,
sense caure en una visió bé victimista bé descoratjadora pel que fa a les
alternatives. No significa renunciar de cop a la idea del subjecte, decretar la
seua mort, sinó més aviat de situar el conflicte i la resistència al límit del
113 Els comentaris provenen de dos textes: K. CRENSHAW: “Demarginalizing the Intersection of
Race and Sex: a Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and
Antiracist Politics”, dins K.T.BARTLETT i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law
and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford,
1991, pàgs.57-80 i també dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford Readings in
Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York, 1998, pàgs.314-343; i K. CRENSHAW:
“Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women of Color”, dins
Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, editat per Mary Lyndon Shanley i Uma
Narayan, Polity Press, Cambridge, Oxford, 1997, pàgs.178-193. Desenvoluparé més endavant
aquesta idea de la interseccionalitat, sobre tot a la part de feminismes i dret.
114 K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women
of Color”, op. cit., pàg.188: “But to say a category such as race or gender is socially constructed
is not to say that the category has not significance in our world. On the contrary, a large and
continuing project for subordinated people-and indeed one of the projects for which postmodern
theories has been very helpful- is thinking about the way power has clustered around certain
categories and is exercised against others...And this project'’ most pressing problem...is not the
existence of such categories, but rather the particular values attached to them and the way
those values foster and create social hierarchies”.
64
subjecte particular universalitzat per assenyalar les diverses maneres
d’opressió i buscar alternatives reals, no parcials.
Deia, però, que no és el primer intent. Des del feminisme marxista s’ha
treballat dins la teoria dels sistemes duals. La teoria dels sistemes duals fa
referència al patriarcat, com a sistema de dominació de les dones, i la societat
de classes com a dos sistemes de poder relativament independents, que no
obstant això, estan integrats i s’influeixen mútuament115. Així, s’analitzen per
separat els interessos i funcionament del patriarcat i el capitalisme i es
busquen punts de tensió i relació116. L’opressió de les dones s’entén que té
una causa doble: el sistema de producció i el sistema de reproducció.
Les alternatives desenvolupades per les feministes marxistes han estat
principalment dues: ampliar la categoria de producció afegint-hi la
reproducció o parlar de producció afectivosexual117.
Els problemes que s’han assenyalat han estat variats: centrar-se en
activitats que han quedat fora del que el marxisme entén per producció no farà
115 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del amor: ¿Le importa el sexo a la democracia?, Cátedra, Universitat
de València, Madrid 1993. La teoria dels sistemes duals (Dual System Theory) és el "término que
hace referencia al patriarcado i a la sociedad de classes como dos sistemas de poder
relativamente independientes, que están integrados y se influyen mutuamente".
116 Els treballs de referència de les dual system theories són l'article de ANN FERGUSON I NANCY
FOLBRE: "The Unhappy Marriage of Patriarchy and Capitalism", dins L. SARGENT (ed.): Women
and Revolution, South End Press, Boston, 1981. La resposta de HEIDI HARTMANN I AMY BRIDGES:
"The Unhappy marriage betwen marxism and feminism: towards a more progressive union" al
mateix llibre (existeix traducció al castellà: "Un matrimonio mal avenido: hacia una unión más
progresiva entre marxismo y feminismo", traduït per P. López, dins Zona Abierta, 24). Pense,
però que el treball de Hartman, com veurem, no cau en els problemes que normalment es
senyalen a les teories dels sistemes duals. Molina Petit senyala que el terme Dual System Theory
va estar acunyat per YOUNG a l'article "Beyond the Unhappy Marriage: A Critique of Dual System
Theory", dins L. SARGENT (ed.): Women and Revolution, op. cit.. Molina Petit repassa les teories i
extreu dos instruments d'anàlisi que han estat desenvolupats per aquestes teories com punts
importants. Es tracta de dos nivells que el feminisme socialista incorpora a l'anàlisi marxista: el
nivell antropològic-sociològic a partir del sistema sexe-gènere (el conjunt de factors socials que
converteixen la sexualitat biològica en productes de la activitat humana i en les maneres en que
aquestes necessitats sexuals són satisfetes) i a nivell psicoanalític analitzant la funció de mare i
la reproducció del gènere (com determinades expressions genèriques –de identitat de gènere-
són acceptades i reproduïdes). C. MOLINA PETIT: Dialéctica feminista de la Ilustración, op. cit.,
pàgs. 199-233 i també a C. MOLINA PETIT: “El feminismo socialista contemporáneo en el ámbito
anglosajón” dins C. AMORÓS (ed.): Historia de la Teoría feminista, Instituto de Investigaciones
Feministas, Universidad Complutense de Madrid, 1994, pàgs. 225-239.
117 L. NICHOLSON: "Feminism and Marx. Integrating kinship with the economics", dins S.
BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987, pàgs.16-30: 24-26. Jónasdóttir polemitza tant amb les teòriques dels sistemes duals com
amb Young pel rebuig que en fa. Malgrat la seua anàlisi de crítica a aquestes teories,
Jónasdóttir torna a donar una versió total i essencialista del patriarcat com sistema basat en
l'apropiació sistemàtica per part dels homes de la capacitat d'estimar de les dones (de l'amor, el
sexe, la capacitat reproductiva i de cura i atenció). A. JÓNASDÓTTIR: El poder del amor: ¿Le
importa el sexo a la democracia?, op. cit. Si el feminisme del standpoint substituïa treball per
sexe, Jónasdóttir substitueix treball per capacitat eròtica.
65
que explique millor les relacions de gènere dins les relacions de producció, és a
dir, incloure el tret de gènere necessàriament ha de significar alterar (no
únicament retocar o fer encaixar) les categories d’anàlisi. Young118 assenyala
així que les teories dels sistemes duals no qüestionen suficientment el marc
bàsic d’anàlisi del marxisme i la ceguesa de gènere del marxisme no es resol
en afegir les dones i manejar. Però, principalment, separar i distingir l’opressió
de les dones de l’opressió coberta pel marxisme, reforça la idea que l’opressió
de les dones és un tema addicional dins els interessos del marxisme. Si el
marxisme ha estat incapaç d’explicar i combatre les relacions de domini
basades en el sexes, el color o altre tipus de domini, la teoria fracassa com a
teoria emancipatòria i com a teoria social.
Les teories dels sistemes duals en certa mesura suposen pensar que a
la realitat hi ha dos sistemes (o més) d’opressió en formes pures, modificades
per altres factors i potser entre ells. Hi ha sistemes que funcionen i en
determinats moments conflueixen o s’articulen. No hi ha, però, dos (o molts)
sistemes diferenciats netament sinó, com a molt, com assenyala Fraser, dues
dimensions d’una mateixa realitat o formació social119. De manera que
necessitem, per comprendre aquesta formació social, un sol conjunt de
categories i conceptes que integren internament tant el gènere com l’economia
política i altres exclusògens. Necessitem comprendre la separació històrica
d’esferes que va dur als liberals a diferenciar família i estat, als marxistes la
producció de la reproducció120, i a Habermas entre sistema i món de la vida121.
No obstant, Amorós assenyala que si bé és cert que en l’opressió de les
dones operen diferents sistemes que formalment poden ser aïllats en
subsistemes de domini específics que actuen imbricats i relacionats, aquestos
poden ser reconstruïts en la seua lògica interna. Existeixen, llavors, diferents
sistemes, però les distincions que en fem no corresponen a entitats separades
118 Una exposició i una discussió del plantejament de Young l'he trobada a L. NICHOLSON:
"Feminism and Marx. Integrating kinship with the economics", op. cit.; i a CÈLIA AMORÓS:
"Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)", op. cit., pàgs. 34-43. YOUNG ho
fa expressament a l'article "Beyond the Unhappy Marriage: A Critique of Dual System Theory",
dins L. SARGENT: Women and Revolution, South End Press, Boston 1981.
119 N. FRASER: "What's critical about critical theory: the case of Habermas and gender", dins S.
BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987.
120 L. NICHOLSON: "Feminism and Marx. Integrating kinship with the economics", op. cit..
121 N. FRASER: "What's critical about critical theory: the case of Habermas and gender", op. cit..
66
sinó a diferents aspectes d’una mateixa realitat susceptibles de ser analitzats
racionalment com a diversos, tot i mantenint la idea d’entreveració 122.
Per què, llavors, la idea d’interseccionalitat? Què suposa o en què
millora les teories dels sistemes duals? Pense que la interseccionalitat
precisament ens ajuda a articular les diferents dimensions de l’opressió i
exclusions socials. Analitzar la intersecció i articulació de diferents sistemes
significa entendre com interactuen entre ells (fixar-se en la mescla de què
parla Amorós), com es modifiquen mútuament i es recolzen de manera que no
és possible explicar un sistema d’exclusió i opressió donat si no es tenen en
compte les relacions que manté amb altres sistemes. Com véiem amb Fraser,
des del moment en què les coordenades d’injustícia situen la gent en
localitzacions socials i polítiques diverses, la injustícia no pot ser identificada,
compresa i resolta des d’un únic ordre social, i les respostes no poden
correspondre’s a un únic sistema de dominació malgrat que hi haja altres123.
Fraser parla de grups bivalents per referir-se a grups oprimits per més d’un
sistema d’exclusió i opressió social: no existeixen grups oprimits
socioeconòmicament únicament o per un costat i grups oprimits únicament
culturalment, sinó que el paisatge de les injustícies socials és més ampli i més
complex i les respostes polítiques que construïm han de tenir en compte
aquesta complexitat. La interseccionalitat com a instrument ens permet fixar-
nos en aquestos grups bivalents per poder anar desvetllant tipus particulars
d’opressió i/o exclusió socials, més que afegir o intentar ampliar categories
d’anàlisi existents i insuficients. De nou, es tracta de fixar-nos en les
articulacions dels sistemes per tal de trobar punts de subordinació i construir
nous espais i eines de lluita. Això és el que propose fer amb l’anàlisi de les
situacions de les dones immigrades com estant el ppunt d’intersecció entre els
sistema sexe/gènere i l’estrangeria com sistema d’exclusió.
122 C. AMORÒS: "Presentación (Que intenta ser un esbozo del status questionis)", op. cit., pàgs.
41-42. El que preocupa és esborrar o difuminar en excés el sistema de dominació basat en el
sexe, en voler explicar les diferents formes i maneres en què les dones com a dones som
excloses. Amorós prefereix parlar de patriarcat, com ha senyalat repetides vegades: C. AMORÓS:
“Elogio de la vindicación”, op. cit., pàg. 60; C. AMORÓS: Hacia una crítica de la razón patriarcal,
op. cit..; C. AMORÓS: Tiempo de feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad,
op. cit..; C. AMORÓS: “Violencia contra las mujeres y pactos patriarcales” dins V. MAQUIERA i C.
SÁNCHEZ (COMP.): Violencia y Sociedad Patriarcal, Editoral Pablo Iglesias, Madrid 1990, pàgs. 1-
15:10-11.
123 N. FRASER: “From Redistribution to Recognition? Dilemmas of Justice in a ‘Post-socialist
Age’”, op. cit., pàgs. 430-460.
67
El feminisme com a crítica124
Entendre el feminisme com a crítica suposa insertar-lo dins una
tradició filosòfica concreta, la il·lustrada, i mostrar els límits de gènere que
aquesta tradició conté. També suposa associar-lo a la teoria crítica i dotar-lo
dels mateixos trets: defensa de la raó com a facultat crítica per a transformar
el món i fomentar la llibertat i el desenvolupament humà. Per a Campillo,
connectar el feminisme amb la crítica implica aprofundir en les nocions de
crítica i llibertat125. El concepte de crítica vincula l’existència d’un interés
pràctic de la raó amb la pròpia capacitat de la raó de trascendir-se, prenent
així un sentit emancipatori. És com si la raó volguera saber més d’ella mateixa
per ser més ella mateixa, per ser en major mesura autònoma i estar
emancipada en major grau –llibertat-126. Des del feminisme es tractaria de
radicalitzar els pressupòsits teòrics de la Il·lustració (per exemple, l’imperatiu
d’universalitat dels drets al nostre cas) i fer una nova proposta d’ordre social
(la crítica suposa tant una teoria de la raó com una proposta de canvi) 127. El
feminisme és, alhora, producte il·lustrat, test de la I·lustració i la seua
radicalització.
Aquesta tercera etapa128 no significa, però, un rebuig absolut a les
teories anteriors sinó que aprofita determinats aspectes i reformula uns altres
considerats conflictius, integra part de la crítica elevada pel black feminist
thought i reformula el feminisme com a moviment més ampli i com a projecte
124 El feminisme com a Crítica és el títol de dos llibres excel·lents. Seyla Benhabib i Drucilla
Cornell editaren en 1987 Feminism as Critique (University of Minnesota Press, Minneapolis),
recollint tota una serie d’articles i contribucions de destacades feministes que s’inserten en
aquesta “escola”: Linda Nicholson, Nancy Fraser, Judith Butler... En 1997, Neus Campillo
publica El feminisme com a Crítica (Tàndem Arguments, València), una reflexió prèvia, diguem-
ne, que traça l’entramat filosòfic i polític del feminisme com a crítica desenvolupat per les
autores nomenades.
125 N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàgs. 70 i ss.
126 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàg. 106.
127 N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàg. 71 i ss. Campillo interpreta la crítica a
la raó patriarcal com una radicalització de la crítica que la raó il·lustrada pot fer d’ella mateix,
permanentment sobre els seus límits. D’altra banda, al ser la modernitat un procés de
racionalització social (al sentit de Weber), que una teoria de la racionalitat es coimplique amb
una teoria de la modernitat significa que la crítica inclou una teoria de la raó i de la societat.
128 Cal insistir en què no són etapes estrictament cronològiques. Les feministes no han
descobert la teoria critica l’any 2000 i el feminisme és en arrel il·lustrat.
68
de reconstrucció teòrica que no pot centrar-se en categories predeterminades,
tancades i excloents. El feminisme no pot quedar-se indiferent davant dels
sistemes d’opressió, siguen els que siguen i provinguen d’on provinguen. Pel
que fa al tipus de teorització, el feminisme crític considera més important
buscar elements d’anàlisi concrets i útils en determinats espais polítics,
socials, culturals129, etc. que no elaborar una macroteoria explicativa de les
causes d’opressió de les dones. Com véiem amb Nicholson, necessitem
comprendre els processos històrics que han conduït, per exemple, pel que fa a
la separació històrica d’esferes, als liberals a diferenciar família i estat, als
marxistes la producció de la reproducció130. No es tracta de trobar la clau del
paradís, sinó de buscar i desenvolupar estratègies, elements d’interpretació i
crítica, coalicions131, solidaritats i projectes polítics menys excloents. El
feminisme crític no considera que hàgem de prescindir de les diferències per
tal d’aconseguir un ordre més igualitari, sinó que les diferències han de ser la
base per construir un ordre igualitari, o almenys, que cal cridar l’atenció sobre
les coses no dites i no pensades del model de subjecte que hem universalitzat i
en base al qual hem establert els criteris per basar la relació d’igualtat. I, a
més a més, el gènere no seria l’única exclusió a tindre en compte, per més que
això no haja de significar rebutjar o renunciar al projecte polític d’emancipació
de les dones.
L’ampliació del projecte d’emancipació que el feminisme es proposa i
s’imposa està alhora vinculada al plantejament d’alternatives de canvi i tant
129 Pel que fa el dret, Deborah Rhode ho explica així: “The point is not to advocate some grand
theoretical structure, but rather to suggest an approach that will be useful in particular
contexts under particular social conditions. We need not to commit ourselves to some abstract
assessment of the origins or extent of gender difference. Nor do we need to determine what
women’s “authentic” interests may be.... Changes in Law will not of themselves ensure our
arrival at any predetermined destination but they can change our pace and direction of travel,
and our awareness of choices along the way”. D. L. RHODE: “The politics of paradigms: Gender
difference and gender disadvantage”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and politics, Oxford
readings in feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998.
130 L. NICHOLSON: "Feminism and Marx. Integrating kinship whith the economics", op. cit..
131 Com vèiem, aquesta idea de coalició surgeix de la constatació de l’existència de multiples
formes d’exclusió i domini i la necessitat de juntar esforços d'una banda i afirmar la connexió
entre individus "diferents". Chandra Talpade Mohanty insisteix en aquesta idea de coalició, però
parla d’encontre i intersecció: “Instead of privileging a certain limited version of identity politics,
it is the current intersection of anti-racist, anti-imperialist, and gay and lesbian struggles which
we need to understand to map the ground for feminist political strategy and critical analysis”.
CH. T. MOHANTY: “Feminist Encounters: Locating the Politics of Experience”, op. cit., pàgs. 254-
272: 267.
69
els instruments d’anàlisi desenvolupats com la proposta alternativa de
redefinició del subjecte van en aquest sentit. Una vegada constatem i
institucionalitzem la diferència entre les dones i els diversos sistemes
d’exclusió que operen conjuntament, cal veure en què basem la lluita. És una
de les preocupacions que constatàvem en veure la polvorització del subjecte en
posicions de subjecte, que al cap i a la fi no seria sinó el qüestionament d’un
subjecte inverosímil132. Tornant a la qüestió de la ciència per al feminisme, cal
decidir com resolem la paradoxa proposada per Harding, si ens decantem
fonamentalment per la política o per la teoria. Perquè hi ha dues maneres
d’entendre la teoria crítica i la tasca crítica del feminisme: la que busca les
alternatives en les pràctiques socials i polítiques que estan duent-se endavant
des dels moviments socials diversos amb projectes emancipatoris per
individus i grups; i la que busca les alternatives des de la teoria. Aquesta
discussió s’enquadra dins una discussió més àmplia sobre si el feminisme pot
o no utilitzar i servir-se del postmodernisme133.
Benhabib134 afirma que el feminisme pot contar sols reduïdament amb
el postmodernisme si no vol ser contradictori i vol avançar en la formulació
d’una alternativa social, perquè el postmodernisme en algunes versions
abandona la possibilitat de fer crítica social i dur endavant projectes
transformadors i emancipadors no sols per les dones sinó per qualsevol grup.
Fraser i Nicholson, per contra, pensen que les possibilitats de crítica situada
que obri el postmodernisme són importants per al feminisme. La qüestió és: és
suficient per al nostre projecte emancipador que el feminisme assumisca la
crítica situada com una tradició crítica històricament constituïda o cal
132 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg. 23.
133 Veure també E. BELTRÁN i C. SÁNCHEZ: “Introducción” dins E. BELTRÁN Y C. SÁNCHEZ (eds.): Las
ciudadanas y lo político, Instituto Universitario de Estudios de la mujers, UAM, Madrid 1996.
134 S. BENHABIB: “Feminism and the Question of Postmodernism”, dins The Polity Reader in
Gender Studies, Polity Press, Cambridge, Oxford 1994, pàgs.76-92. (Hi ha traducció al castellà:
"Feminismo y posmodernidad", trad. cast. P. Francés, dins C. AMORÓS (coord.): Historia de la
Teoría feminista, Instituto de Investigaciones Feministas, Universidad Complutense de Madrid,
1994). Amorós senyala que la valoració que en fem del postmodernisme ha d’estar en relació
amb els nostres oritgens, és a dir amb el projecte il·lustrat d’emancipació, i en eixe sentit,
l’aliànça no pot ser més que com “amants casuals”, perquè en un matrimoni mal avingut ja hem
tingut prou. C. AMORÓS: Tiempo de feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y
postmodernidad, op. cit., pàgs. 320-326 i 349-357.
70
convalidar filosòficament els valors d’aquesta tradició per tal d’escometre amb
plenitud la crítica a la raó patriarcal?135
El feminisme i la teoria crítica
Benhabib136 sosté que el feminisme sols pot aprofitar les vessants o
interpretacions febles de les grans tesis postmodernes: la mort de l’home, la
mort de la història i la mort de la metafísica.
(1) La tesi de la mort de l’home a la seua vessant forta s’identifica amb
la mort del subjecte, és a dir, entendre que el subjecte no és més que una altra
posició del llenguatge, un resultat discursiu però mai un actor que pugui
distanciar-se de la cadena de significants que l’envolten i el defineixen, els
quals, a més a més, s’escapen d’una possible modificació o alteració per part
del subjecte. Benhabib diu que aquesta versió de la història no és compatible
amb els fins o els objectius del feminisme, perquè abandona les idees de
autonomia, acció, intencionalitat... I per més que el subjecte estiga definit per
multitud de discursos no podem renunciar a la idea de canvi i emancipació137.
Quin sentit tindria, si no, la lluita feminista?
El que cal entendre, afirma, amb la mort de l’home, és que cada vegada
és més important donar compte de la contextualitat del subjecte; de la
multidimensionalitat identitària138. No cal rebutjar la idea que un individu té
135 C. AMORÓS: Tiempo de feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàgs. 368-369.
136 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism”, op. cit., pàgs. 76-92.
137 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism”, op. cit., pàgs. 79-80: “Along
with this dissolution of the subject into yet “another position in language” disappear of course
concepts of intentionality, accountability, self-reflexivity and authonomy. The subject taht is but
another positon in language can no longer master and create that distance between itself and
the chain of significations in which it is immersed such that it can reflect upon them and
creatively alter them.... The situated and gendered subject is heteronomously determined but
still strives toward authonomy. I Want to ask how in fact the very project of female
emancipation would be thinkable without such a regulative ideal of enhancing the agency,
autonomy and selfhood of women”. El que hem estat veient sobre el subjecte defensable pel
feminisme va en aquest sentit.
138 Benhabib no parla sols de “les dones”, sinó de totes les qüestions identitàries que estant
surgint a l’escenari polític occidental; la negociació de les identitats és el problema principal de
les democràcies occidentals. És la mateixa idea que venim desenvolupant amb Mohanty, Harris
i Crenshaw i la conseqüència lògica de l’ampliació del projecte: “Not only in Europe, but
elsewhere in the world as well, one senses contradictory pulls at work: as globalization proceeds
at a dizzyng rate, as a material global civilization encompasses the earth....., worldwide
integration is accompanied by cultural and social desintegration......Displaying a social dynamic
71
autonomia i racionalitat, sinó que cal situar aquest subjecte dins una xarxa de
discursos socials, lingüístics. I aquest individu situat lluitarà de diverses
maneres per tal de veure’s reconegut totalment i no sols d’una manera parcial,
com hem estat veient amb el seu model narratiu de constitució identitària.
El problema principal de la tesi forta de la mort del subjecte seria, d’una
banda, ignorar aquesta capacitat humana d’acció i intervenció i d’altra ignorar
les necessitats humanes d’estabilitat, control i comprensió que la tesi
anul·laria. D’acord, diu Benhabib, amb la dissolució del subjecte (que no amb
la mort), però la recerca de coherència en un món cada vegada més fraccionat,
l’intent de donar significat a la complexitat de la vida humana i l’exigència al
govern de protegir els més febles –cultural, econòmica, socialment...- no són
qüestions o demandes injustes, injustificades, perilloses o sense sentit; ans al
contrari són l’expressió d’una lluita continuada per aconseguir l’ideal
universalista dels drets i la ciutadania plena. De manera que caldrà rebutjar
políticament el postmodernisme.
Quina traducció ha tingut la idea de la mort del subjecte a la teoria
feminista? Benhabib critica l’anàlisi feta per Butler en relació a la noció de
gènere i subjecte. Butler nega la diferència entre gènere i sexe i sosté que el
sexe també és creat discursiva i socialment: no hi ha identitat de gènere rere
les performances (les actuacions) que realitzem. Llavors pregunta Benhabib si
podem deixar d’actuar en un moment donat. Perquè si les qüestions de gènere
són does without doers (fets sense actors), i actuacions sense subjecte, el
feminisme no té possibilitat teòrica d’existir i de proposar alternatives
we have hardly begun to comprehend, global integration is proceding alongside sociocultural
disintegration and the resurgence of ethnic, nacionalist, religious, and cultural
separatisms....Throughout the globe a new politics for the recognition of collective identity forms
is resurging”. S. BENHABIB: “Strange multiplicities: The Politics of Identity and Difference in a
Global Context”, op. cit., pàgs.: 27-54: 28. I també a la introducció del llibre S. BENHABIB (ed.):
Democracy and Difference. Contesting the Boundaries of the political, Princeton University Press,
Princeton, New Jersey 1996, pàgs. 3-18: 3 i 4. Encara que no es tracta estrictament d’una
traducció del text aparegut a Macalester International, en la mesura en què és un treball
revisat, l’any 2000 va estar publicat una col·lecció d’articles de S. BENHABIB: Diversitat cultural,
igualtat i democràcia, Tàndem Arguments, València 2000 que inclou l’article “Strange
multiplicity: la política de la identitat i la diferència en un context global”. Cal remarcar que
també a l’any 2000, el nº 6 dels Cuadernos de trabajo de la Cátedra Cañada Blanch de
Pensamiento Contemporáneo de la Universitat de València recull les Five lectures que Benhabib
va donar quan va estar titular de la càtedra, sota el títol S. BENHABIB: “Contemporary Theories of
Democracy. A Transatlantic Perspective. Five lectures”.
72
normatives de canvi; ni es pot pensar que d’alguna manera i en algun moment
formem part activa d’una comunitat discursiva, política o teòrica139.
El feminisme no pot renunciar a l’existència i la importància política del
self, de l’individu, però ha d’elaborar una nova noció que represente un canvi
emancipador (que ajude a acabar amb els sistemes de subordinació), ha de
reteoritzar la noció de subjecte i alliberar-la d’essencialismes i determinismes
opressors.
És dins aquesta perspectiva que proposa l’altre concret com a concepte
crític i no prescriptiu140, lligat al model narratiu de constitució identitària que
hem estat veient. És crític i no prescriptiu en el sentit que posa de manifest els
límits ideològics del discurs universalista –és un crit d’atenció a allò no pensat
a les teories universalistes141, però no l’articulació o la proposta d’articulació
d’unes normes i valors en exclusiva; el que intenta és posar de manifest els
biaix de gènere i altres que subjauen a les teories de la justícia universalistes i
la necessitat de basar altrament aquest universalisme, que passa per una
crítica a la noció de subjecte (erròniament) universalitzada.
Amb la discusió entre Gillighan i Kolhberg de fons142, Benhabib
expressa que davant del debat la tasca feminista hauria de consistir a
139 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism”, op. cit., pàgs. 80-82
140 S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other: The Kohlberg-Gilligan Controversy
and Feminist Theory”, op. cit., pàgs. 77-95: 92: “The distinction between the “generalized and
the “concrete other”... is not a prescriptive but a critical one.... In this sense, the concrete other
is a critical concept that designates the ideological limits of universalistic discourse”. Veure
també: S. BENHABIB: “Una revisión del debate sobre las mujeres y la teoría moral”, en Isegoría, nº
6, Madrid 1992, pàgs. 37-63; N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàgs. 119-120;
M.X. AGRA: “Justicia y Género. Algunas cuestiones relevantes en torno a la teoría de la Justicia
de J. Rawls”, op. cit., pàgs. 124-145: 142; C. AMORÓS: “Presentación (En el bicentenario de Mary
Wollstonecraft)” en Isegoría, nº 6, Madrid 1992, pàgs. 5-15: 8.
141 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàg. 402.
142 S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other: The Kohlberg-Gilligan Controversy
and Feminist Theory”, op. cit.. El llibre de Gilligan (GILLIGAN: In a Different Voice, Psychological
Theory and Women's Development, Harvard University Press, Cambridge, London 1982.) és una
resposta a l’estudi de Kohlberg sobre el desenvolupament moral en adolescents. Segons l’escala
de desenvolupament moral elaborada per Kolhberg, les xiques tenien “menor puntuació” (eren
menys madures moralment que els xics”) i Gilligan va posar de manifest que hi havia una
diferència de raonament però no una necessàriament una jerarquia: els xics tendien a raonar en
base a principis generals, drets i jerarquies en valors, les xiques ho feien d’una manera més
relacional i contextual. El cas més controvertit que "l'origina" és el del Sr. Heinz que es troba
front un dilema: la seua esposa està malalta i ell no té diners per comprar medicaments.
Kohlberg proposa dues possibilitats: robar medicaments per impedir la mort de l’esposa o
deixar-la morir. El xic (Jake) trià la primera opció perquè el valor en perill (la vida) és més
important que el lesionat (propietat); la xica (Amy) argumentava que calia trobar una tercera via
73
reconstruir d’alguna manera les bases del problema, criticant, en primer lloc,
la divisió radical entre justícia i vida bona que considera que haurien de ser
concepcions sotmeses a la confrontació pública i el diàleg143 –i que és essencial
perquè de nou traça la línia divisòria entre allò públic i allò privat-.
Per reconstruir les bases del dilema, Benhabib estudia les teories de la
justícia universalistes existents des de Hobbes fins a Rawls i les qualifica de
teories universalistes substitucionistes144, perquè l’universalisme deriva de la
identificació de les experiències d’un grup com a paradigma de l’humà.
Aquestes teories, explica, parteixen de l’altre generalitzat i ens demanen que
vegem en cada individu un ésser racional titular dels mateixos drets i
obligacions que ens agradaria tindre respectats i reconeguts a cadascun de
nosaltres com a individus racionals. L’altre generalitzat seria el subjecte
universalitzat, del que cal abstraure les diferències per reconéixer-lo com a
igual. Aquesta concepció del subjecte entre altres coses ha suposat que
s’estructuren les relacions amb els altres des de la igualtat formal i la
reciprocitat. La igualtat es manté com a abstracció de les diferències que
existeixen entre els individus: som iguals en la mesura que som igualment
no existent en el plantejament de Kohlberg com a opció moralment correcta o, si més no,
existent: convèncer el farmacèutic de la necessitat dels medicaments i no lesionar cap bé, sinó
arribar a un acord, perquè si furtava la medicina i era empresonat la seua esposa segurament
també moriria. Jake pensa els problemes morals com estant problemes de matemàtiques però
amb humans (pàg.26); Amy mirava les relacions personals, els vincles i les conseqüències de les
accions abans de "resoldre" el dilema (GILLIGAN: In a Different Voice, Psychological Theory and
Women's Development, op. cit., pàgs. 24-31 –plantejament del problema). Aquesta “veu
femenina”, afirma Gilligan, havia estat silenciada. A partir d'ací Gilligan desenvolupa la idea de
la ètica de la cura (ethics of care) front a la ètica dominant (ethics of justice). Com diu Benhabib,
Gilligan ha estat mal interpretada perquè no busca, com sembla, privilegiar una ètica femenina
front una masculina o separar-les absolutament, sinó que desenvolupa la idea de que hi ha dos
tipus de raonament que són complementaris. Veure, per ejemple, S. BENHABIB: "Una revisión del
debate sobre las mujeres y la teoría moral", op. cit., pàgs. 37- 63.
143 Aquesta crítica la desenvolupa més ampliament a S. BENHABIB: “Una revisión del debate
sobre las mujeres y la teoría moral”, op. cit... En aquest treball confronta la posició de Kohlberg i
Gilligan centrant-se més en el que suposa diferenciar la “justícia” de la “bona vida” i discutint
algunes idees de Habermas, però desenvolupant, a fi de comptes, la seua teoria de l’altre
concret. A la presentcació Amorós senyala que “lo que valdría la pena hacer resaltar con
respecto a la posición de Benhabib es que su propuesta de flexibilizar los límites canonizados
por la modernidad entre las cuestiones de justicia y las de “la vida buena” está vertebrada por
una potente perspectiva crítica de los sesgos genéricos en la ética que es, precisamente, lo que
la articula como una propuesta coherente, profundamente sugerente y no meramente ecléctica”,
C. AMORÓS: “Presentación (En el bicentenario de Mary Wollstonecraft)”, op. cit., pàgs. 5-15: 8.
144 Benhabib parla de “substitucionalist universalism”. A. Sánchez en la seua traducció al llibre
Feminism as Critique, editat per Seyla Benhabib i Drucilla Cornell que va apareixer amb el títol
Teoría feminista y teoría crítica, (edicions Alfons el Magnànim, València 1990) utilitza els termes
“universalismo substitucionalista”, al igual que M. XOSÉ AGRA en “Justicia y género. Algunas
cuestiones relevantes en torno a la teoría de la Justicia de J. Rawls”, op. cit..; CÈLIA AMOROS a
Tiempo de feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit., parla de
“universalismo sustitutorio”.
74
racionals i esperem tractament igual (igual al dels altres i igual al que estem
disposats a rebre perquè el donem).
Benhabib manté que si bé a les societats complexes contemporànies és
necessari poder adoptar aquest punt de mira de l’altre generalitzat, cal
construir un universalisme interactiu que s’oposaria al substitucionalista:
l’universalisme no és un consens ideal entre individus ficticis sinó el resultat
de la lluita política i moral d’individus concrets per la seua autonomia en un
diàleg real i continu, a la confrontació pública –en la línia de l’ètica discursiva
habermasiana. Aquest nou universalisme parteix de l’altre concret, de les
diferències existents entre els individus i proposa basar les nostres relacions
en l’equitat i la reciprocitat complementària: cadascú pot esperar dels altres
formes de comportament mitjançant les quals els altres se senten reconeguts
com a individus concrets amb necessitats específiques i capacitats concretes.
Les diferències ens complementen, no ens exclouen. Cada individu té una
història de vida concreta i pròpia de manera que no cal fer abstracció de les
diferències sinó de les similituds, per tal de reconéixer en l’altre un individu.
Així, no sols es reconeix en cada persona la seua humanitat, sinó també la
seua individualitat concreta, la seua individualitat humana.
Com deia, però, no es tracta amb aquest concepte de l’altre concret
d’establir i articular una nova teoria universalista de la justícia145 (i les
relacions entre individus, etc.) sinó d’assenyalar els límits del subjecte
universalitzat.
En aquest sentit, com remarca Amorós, el feminisme no sols acceptaria
la vessant feble de la mort del subjecte sinó que la faria seua, convertint-la en
la proposta de la desmitificació del subjecte masculí146.
(2) La segona tesi important del postmodernisme és la de la mort de la
història147 que el feminisme de nou no pot adoptar si no és en la seua versió
feble que rebutja les grans narratives, per considerar-les essencialistes i
monocausals. Políticament, el que significa és rebutjar les pretensions
145 Privilegiant la “ètica de la cura” front a la de la justicia que seria la tesi de les feministes de
la diferència simplificant molt.
146 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit.. pàg. 539.
147 La seua traducció feminista seria la generització de la narrativa històrica: (engendering of
historical narrative).
75
hegemòniques de qualsevol grup de representar les forces de la història o
actuar en el seu nom148. Cap grup (ni les dones ni els immigrants)
representen el subjecte emancipador per excel·lència, per més que les
lluites que duguen endavant contribueixen a potenciar el caire emancipador
dels drets, per posar un exemple. La complexitat social actual i la combinació
de diferents àmbits i sistemes d’exclusió impossibiliten la identificació d’un
subjecte i un àmbit social a partir del qual resoldre la injusticia 149.
Clar que el rebuig a les grans negatives no pot significar abandonar tot
intent d’explicació dels sistemes d’exclusió i opressió socials perquè l’exigència
de protegir els més febles són l’expressió d’una lluita continuada –i que ha de
continuar- per aconseguir l’ideal universalista dels drets i la ciutadania plena.
El que cal és, com hem vist, reconstruir les bases dels problemes per tal de
proposar alternatives i respostes adients.
(3) La tercera i última tesi és la de la mort de la metafísica, la crítica de
la qual ens recondueix a la tasca de la teoria feminista. La versió forta diria,
amb autors com Rorty o Lyotard, que la filosofia és un metadiscurs de
legitimació i articulació dels criteris de validesa dels altres discursos (és a dir,
quedaria reduïda a epistemologia)150. O que la filosofia ja no pot servir per
justificar o fonamentar la política i la crítica social.
Però una vegada que els subjectes de coneixement han estat
detranscendentalitzats, contextualitzats, historitzats i generitzats, així com els
objectes, objectius i mètodes, diu Benhabib, què pot quedar de la filosofia?
Com podem fer crítica sense la filosofia? La resposta de Benhabib és prou
contundent: per tal de fer crítica social i teoria crítica es necessita la filosofia.
I, en particular, la teoria feminista necessita la filosofia i la teoria crítica per tal
de construir veritablement un coneixement i un projecte de transformació
política que siga emancipatori per a les dones151. Ens cal un marc normatiu a
partir del qual irracionalitzar el sistema sexe-gènere. Eixe marc normatiu ens
ha de permetre mostrar les seues incoherències per tal de radicalitzar les
148 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism”, op. cit., pàg. 84.
149 N. Fraser: “From Redistribution to Recognition? Dilemmas of Justice in a ‘Post-socialist
Age’”, op. cit., pàgs. 430-460.
150 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism”, op. cit., pàg.89.
151 S. BENHABIB: “Feminism and the Question of Postmodernism”, op. cit., pàg. 90.
76
virtualitats pràctiques del projecte emancipador que ens ofereix i ens nega152;
ens cal una base per a la vindicació153.
Per a Benhabib el problema del postmodernisme és tant un problema
polític com epistemològic; el debat entre la postura de Lyotard i la teoria crítica
es troba a la natura del mínim cognitiu i el compromís moral necessaris. Com
hem vist, per a Benhabib la teoria crítica identifica aquests mínims amb la
defensa d’una raó comunicativa, l’acceptació que la raó i el coneixement han
de servir per a l’emancipació humana i l’autonomia moral; i la creença que les
definicions del que és la vida bona no es poden desvincular de pràctiques
discursives de recerca de sentit entre iguals en un procés de comunicació
lliure de dominació. I és dins aquest esquema que té sentit parlar
d’universalisme interactiu en la mesura que sorgeix, no d’individus ficticis,
sinó com a producte de les lluites d’individus concrets per la seua autonomia
(construïda com un projecte i un procés de creació d’una narrativa de vida
pròpia). El postmodernisme a la manera de Lyotard, sosté Benhabib, ens
condueix solament a un pluralisme neoliberal o a un pragmatisme contextual;
no a un projecte emancipador o a una societat plural i igualitària154.
Per Benhabib, la qüestió política del feminisme es proposa vinculada a
(i vehiculada per) una teoria de la racionalitat i a una crítica emancipatòria i
utòpica de les normes actuals. La tasca del feminisme crític, així, és doble, a
partir de la idea que el sistemes de sexe-gènere històricament coneguts han
legitimat l’opressió de les dones: la teoria crítica feminista ha de desvetllar
152 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàgs. 357 i 371. Amorós explícitament diu que es troba més “propera” a la postura de
Benhabib que a la de Fraser.
153 C. AMORÓS: “Elogio de la Vindicación”, op. cit., pàgs. 51-63: 57: “El género vindicación
implica, por lo tanto, dos cosas: por una parte que existe un concepto universalizador, al menos
virtualmente, y por otra, que este concepto se aplica con restricciones respecto de su potencial
universalizador”.
154 S. BENHABIB: “Epistemologies of Postmodernism: A Rejoinder to Jean-François Lyotard”, dins
LINDA NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism, Routledge, London, New York 1990, pàgs.
107- 130: 122: “The moral debate between Lyotard and the tradition of critical theory concerns
the nature of the minimum cognitive and moral commitments necessary to keep the fronts clear
between a post-Marxist radical, democratic politics and a postmodernist, young conservatism.
Critical social theory at the present defines these cognitives and moral criteria as the defense of
a communicative, discursive concept of reason, the acceptance of that knowledge should serve
moral autonomy and the recognition that intentions of the good life cannot be dissociated from
the discursive practice of seeking understanding (Verständigung) among equals in a process of
communication free from domination. (...) The political alternatives that follow from Lyotard’s
epistemology are twofold: The first is a vaguely defined neoliberal pluralism; the second, a
contextual pragmatism.”
77
aquesta opressió i ha de desenvolupar una teoria emancipatòria que
contribuïsca a posar fi als sistemes d’opressió. Aquesta tasca es du a terme de
dues maneres: desenvolupant una anàlisi explicativodiagnòstica de l’opressió
de les dones, i articulant una crítica anticipatorioutòpica de les normes i valors
socials actuals per tal de projectar nous models de convivència i de relacions
entre nosaltres155.
Campillo ens diu que el treball de Benhabib enllaça amb la teoria crítica
en tots els seus aspectes: en primer lloc, destaca l’opressió i explotació de les
dones, premissa bàsica del feminisme il·lustrat i de tot feminisme. En segon
lloc, considera que la teoria és condició de necessitat per posar fi a aquest
sistema d’explotació de doble manera: desvetllant aquest fet... i construint
noves formes de relacions socials. Benhabib desenvolupa així el programa
universalista de la Il·lustració mostrant els seus límits156.
La crítica situada
Aquesta centralitat de la teoria és una de les diferències fonamentals
amb Fraser i Nicholson. Per a Fraser cal entendre la teoria crítica com la
definia Marx; com autoaclariment de les lluites i anhels d’una època, la força de
la qual ve determinada perquè epistemològica i filosòficament no suposa o no
implica una diferència important pel que fa la teoria no crítica; però
politicament és diferent157 pel fet d’estar vinculada als moviments socials, a
projectes normatius alternatius latents a la societat: la teoria crítica és un
discurs que projecta possibilitats normatives no realitzades però latents a la
155 S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete other. The Kohlberg-Gilligan Controversy
and Feminist Theory”, op. cit., pàgs. 80-81: “The historically known gender-sex systems have
contributed to the opression and exploitation of women. The task of feminist critical theory is to
uncover this fact and develop a theory that is emancipatory and reflective, and which can aid
women to overcome opression and exploitation. Feminist theory can contribute to this task in
two ways: by developping a explanatory-diagnostic analysis of women’s oppression across
history, culture and societies, and by articulating an anticipatory-utopian critique of the norms
and values of our current society and culture, such as to project new modes of togetherness, of
relating to ourselves and to nature in the future”.
156 N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàgs. 119-120.
157 N. FRASER: “What’s Critical about Critical Theory? The case of Habermas and Gender”, op.
cit., pàgs. 31-56: 31: “To my mind no one has yet improved on Marx’s 1843 definition of Critical
Theory as “the self-clarification of the struggles and wishes of the age”... It makes no claim to
any special epismological status but, rather, supposes that with respect to justification there is
no philosophically interesting difference between a critical theory and an uncritical one. But
there is, according to this definition, an important political difference”.
78
societat158. Es tracta d’unir una teoria feminista a una pràctica política
compromesa amb els problemes de gènere. Aquesta política compromesa
requereix una teoria crítica que combine arguments normatius amb una
anàlisi sociocultural d’una època, per tal de donar resposta als anhels, per tal
de recollir els projectes latents però no realitzats. La teoria crítica el que fa es
desenvolupar nous paràmetres d’interpretació i construir o donar forma als
projectes i ideals socials concrets: servir d’autoaclariment per a les lluites
d’una època donada a una societat concreta. Enfront de la desigualtat entre
homes i dones, el feminisme com a crítica (teòric) intenta donar una resposta
racional basada en les lluites concretes que es desenvolupen a la societat
(teoritza i reflexiona sobre la mateixa praxis alliberadora). Explicar els
mecanismes de subordinació i opressió de les dones i proposar o recollir un
nou ordre social, una nova manera de construir les relacions socials entre els
sexes serà, així, la tasca de la teoria feminista.
La definició de crítica que dóna Fraser és important per a la teoria
feminista i el feminisme en dos sentits. D’una banda, el feminisme com a
crítica passaria a ser l’autoaclariment de les lluites del moviment polític de les
dones com a moviment rellevant en un moment concret per una determinada
realitat social. La relació entre teoria i praxi és determinant: sobre la base de
pràctiques específiques es pot elaborar una teoria que, en identificar-se amb
els elements importants de la pràctica, permeta accelerar les seues
conseqüències, fer-la més coherent i eficient159. En eixa particular vinculació
entre la teoria i la política feministes rau la seua concepció de teoria crítica.
Campillo diu que quan una teoria de la societat es proposa com a crítica s’està
assumint que no s’està d’acord amb la societat existent i que es pretén
construir una de nova.....: es reflexiona sobre la mateixa praxi que
conjumina els esforços del canvi160.
158 I.M. YOUNG: Justice and the Politics of Difference, op. cit., pàg. 6: “Critical theory is a mode of
discourse which projects normative possibilities unrealized but felt in a particular social reality”.
159 R. DEL CASTILLO: “El feminismo pragmatista de Nancy Fraser: crítica cultural y género en el
capitalismo tardío”, dins C. AMORÓS (coord.): Historia de la Teoría feminista, Instituto de
Investigaciones Feministas, Universidad Complutense de Madrid, 1994, pàgs. 257-293: 260,
n.p.p.2.
160 N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàg. 66. Encara que amb aquesta cita semble
que Neus Campillo és més pròxima a la postura de Fraser que a la de Benhabib, a l’article N.
CAMPILLO: “El significado de la crítica en el feminismo contemporáneo” dins C. AMORÓS (ed.):
79
D’altra banda, implica que una teoria per a ser crítica haurà de servir
per a l’aclariment d’aquestes lluites –si és que són rellevants políticament i
socialment en un moment concret-. Amorós parla així del test de Fraser com
el test d’idoneïtat i pertinença de les distintes teories que ens permet rebutjar
les que en lloc d’aclarir llancen tinta de calamar sobre les causes de la
subordinació de les dones161.
Per a Fraser i Nicholson serien cinc les característiques o requisits
d’aquest tipus de teorització que vol combinar el rebuig postmodern a les
grans narratives amb la crítica social potenciada pel feminisme:
(1) Negar que el postmodernisme haja de significar un rebuig a les grans
narracions i els problemes macro socials. El feminisme postmodern no ha de
desfer-se de grans eines de treball i d’interpretació per adreçar-se a problemes
socials importants. Fraser distingeix entre metarelat i relats empírics a gran
escala que són no fonamentalistes i incorporen la revisió, la interconnexió
amb altres relats i la seua transformació. Aquesta distinció permet rebutjar
metarelats i afirmar la necessitat de desembrollar el sistema sexe-gènere. En
paraules de R. del Castillo, la mort dels metarelats significa que es pot fer una
teoria defensable i un discurs feminista políticament actiu sobre la base de
teories empíriques d’àmbit divers. Si Benhabib deia que sense la filosofia no
podem ser crítics, Fraser diu que per ser crítics cal renunciar a unificar els
actes crítics a una única teoria filosòfica comuna162. Com véiem, també Smart
diu que no hauríem de buscar de nou una epistemologia unificadora que
justifique un caminar polític divers, i més tenint en compte que fins i tot dins el
feminisme hi ha maneres diverses de construir i validar el coneixement163.
Tampoc el feminisme crític no ha de partir de pressupòsits teòrics a
priori sobre la unidireccionalitat dels moviments socials; perquè no pot donar
explicacions unidireccionals, monocausals i totals per als moviments sinó que
Feminismo y Filosofia, Thémata, Síntesis, Madrid, 2000, pàgs. 287-318, es decanta clarament
per la posició de Benhabib.
161 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op.
cit., pàgs. 351-352.
162 R. DEL CASTILLO: “El feminismo pragmatista de Nancy Fraser: crítica cultural y género en el
capitalismo tardío”, op. cit., pàgs. 257-293.
163 C. SMART: “La teoria Feminista y el discurso jurídico”, op. cit., pàgs. 31-72:55-59.
80
ha de ser sensible a les diferents manifestacions i les maneres en què
persisteixen i es reprodueixen els sistemes d’opressió i dominació socials,
sense pensar que aquestes manifestacions són únicament simples
demostracions de la diferència, sinó part de la ideologia de dominació que
subjau a les relacions socials. Alhora, el feminisme i la teoria feminista han de
ser sensibles a les maneres en què s’articulen les resistències dins i fora el
moviment feminista (cal analitzar els actes crítics, les pràctiques i narratives
de resistència que es desenvolupen a la societat).
(2) La teoria feminista, però, utilitzarà categories genealogitzades, és a
dir, insertades en narratives històriques convenientment actualitzades per tal
de defugir el fonamentalisme, l’universalisme i l’essencialisme. És el que véiem
amb Nicholson quan afirmava que necessitem comprendre els processos
socials històricament contextualitzats que han contribuït a l’exclusió, i
analitzant la seua evolució (que, en el treball de Nicholson que hem vist, han
conduït a la separació entre privat/públic, reproducció/producció, i també es
podria dir que és el que fa Benhabib quan intenta reconstruir el procés de
separació entre la justícia i la vida bona –que seria un altra manifestació de les
dicotomies) ens permet elaborar camins pels quals avançar en la lluita contra
la dominació. Fraser i Gordon fan el mateix (historitzar i reconstruir) amb els
significats de dependència i independència per comprendre l’actual dificultat
per reconéixer drets socials als Estats Units164; deconstrueix així mateix el
concepte de treballador, de ciutadà....
(3) La teoria feminista postmoderna proposada serà no-universalista i
canviarà les nocions unitàries de les dones per nocions com la identitat de
gènere inserides en complexes xarxes socials, i tenint en compte que aquest
no és l’únic tret identitari rellevant, sinó que també cal mirar qüestions com
l’ètnia, l’orientació sexual, la classe... Aquesta afirmació està en relació amb el
que hem estat veient sobre el subjecte: si les coordenades d’injustícia van
situant la gent en mapes diversos, hem de ser capaços de donar compte
d’aquestes diferències (o almenys no silenciar-les). I, com véiem, les anàlisis
concretes en aquest sentit no poden ser enteses com a mostres de la diferència
164 N. FRASER i L. GORDON: “Decoding dependency. Inscriptions of power in a keyword of the US
Welfare State” dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing political Theory,
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs. 25-47.
81
sinó com una manifestació (tan important com altres) de les formes que pren
el sistema sexe-gènere per mantenir-se i perpetuar-se.
(4) El tipus de teoria feminista postmoderna que cal desenvolupar seria
una teoria pragmàtica que fabricaria les eines i mètodes in situ; utilitzant
diverses categories i sense preocupar-se de romandre fidel a una sola
epistemologia feminista165. La crítica social, desvinculada de la teoria, es torna
més pragmàtica, contextual i local166, perquè la legitimació dels discursos és
plural, local i contextual, és a dir, vinculada a la realitat social mitjançant els
moviments socials que lluiten pel reconeixement o l’emancipació. Això no vol
dir que aquestes pràctiques i relats siguen unidireccionals i inequívocs i que
en ells trobem tot el que ens cal per transformar la realitat i les normes.
Benhabib assenyala que els conflictes entre pràctiques obliga a introduir una
ordenació de les prioritats normatives i uns principis en base als quals s’actua
i, tot i estar d’acord, Fraser insistirà en el fet que eixa ordenació no és
independent ni trascendeix la seua contextualització social i històrica167.
(5) Es reconeixerà que la diversitat entre les dones i les seues
experiències i necessitats. Això significa que no hi ha una sola resposta
comuna a totes, que el que tenim en comú les dones està entreguat amb
multitud de diferències i cal comprometre’s amb pràctiques d’aliances
sobreposades. Aquestes pràctiques de coalicions i aliances ja estan duent-se a
la pràctica i la seua expressió teòrica seria aquest tipus de feminisme
(postmodern) crític168.
165 N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: An Encounter between
Feminism and Postmodernism”, dins L. NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism,
Routledge, New York, London 1990, pàg. 35: “In short, this theory would look more like a
tapestry composed of threads of many different hues than one woven in a single color”.
166 N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: An Encounter between
Feminism and Postmodernism”, op. cit., pàgs. 19-38: 21: “Writers like Richard Rorty or Jan-
François Lyotard....go on claiming that philosophy and, by extension, theory in general, can no
longer function to ground politics and social criticism..... That “modern” conception must give
way to a new “postmodern” one in which criticism floats free of any universalistic theoretical
ground. No longer anchored philosophically, the very shape or character of social criticism
changes; it becomes more pragmatic, ad hoc,contextual, and local”.
167 R. DEL CASTILLO: “El feminismo pragmatista de Nancy Fraser: crítica cultural y género en el
capitalismo tardío”, op. cit., pàgs. 257-293.
168 N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: An Encounter between
Feminism and Postmodernism”, op. cit., pàg. 35: “It would find its most appropiate and useful
theoretical expression in a postmodern-feminist form of critical inquiry”, com el descrit...
82
És a dir, seria el reflex d’una pràctica solidària més àmplia, més
complexa, que ens faci superar l’opressió de les dones en totes les seues
versions169. Les intencions i activitats dels moviments socials són fonamentals
per a la teoria critica feminista que ha d’estar vinculada i prendre posicions
enfront dels moviments en lluita. No hi ha una teoria per a l’emancipació sinó
pràctiques emancipatòries concretes.
Nicholson170, quatre anys més tard, clarifica més la seua postura en
adonar-se que no sols moltes feministes continuaven rebutjant el
postmodernisme, sinó que aquesta oposició era radical pràcticament perquè
sembla defugir la possibilitat de crítica (i per tant de canvi) i Nicholson pensa
que precisament amb el postmodernisme les possibilitats de crítica es fan més
reals. Per a Nicholson el postmodernisme és políticament útil per a la lluita
feminista perquè permet el contraatac a les grans ideologies (polítiques i
teòriques de la nostra època: liberalisme-empiricisme i pseudomarxisme-
standpoint). El postmodernisme, a més a més, podia integrar la crítica del
feminisme negre dins el feminisme (amb gran F), ajudar a descobrir els
problemes teòrics dels feminismes desenvolupats als voltants de les ideologies
hegemòniques social i teòricament i podia ajudar a eliminar els elements
conflictius de la teorització de la dona que semblava ser massa essencialista,
jeràrquica i excloent.
Nicholson diu que el postmodernisme no suposa un conjunt de
pràctiques discursives diferents de les proposades per la modernitat sinó un
enfocament diferent a les qüestions de poder, discursos, coneixement,
validesa... I el postmodernisme per ella defensat reconceptualitza el discurs –
teòric, social- i el configura com un procés d’interacció i un procés
comunicatiu que obri possibilitats i qüestiona l’accés a la formació de
significats i als procediments col·lectius de presa de decisions i de configuració
de la realitat social.
169 N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: An Encounter between
Feminism and Postmodernism”, op. cit., pàgs. 34 i 35. Caldria preguntar en què aquesta teoria
feminista crítica postmoderna, tal i com ha estat presentada, no està recolçada per una filosofía i
una actitut política.
170 L. NICHOLSON: “Feminism and the Politics of Postmodernism”, dins MARGARET FERGUSON I
JENNIFER WICKE (eds.): Feminism and Postmodernism, Duke University Press, 1994.
83
No hi ha, en realitat, una gran diferència i debat entre unes feministes
que es defineixen com a postmodernes crítiques (Fraser i Nicholson) i una
feminista que es defineix com a crítica (Benhabib). Les dues postures rebutgen
la versió forta del postmodernisme i reivindiquen la necessitat i la vessant
política de la teoria per tal d’avançar en l’alliberament de les dones. És a dir,
totes dues defensen una epistemologia políticament compromesa amb el
feminisme i entenen la raó no com a instrument de domini sinó com a eina
d’alliberament. Les dues rebutgen les grans narracions monocausals,
universalitzables i essencialistes que el postmodernisme ha contribuït a
desmitificar. Les dues rebutgen una noció monolítica, tancada i preestablerta
de les identitats; les dues es recolzen en la idea de discurs i pràctica
comunicativa, de processos socials de participació per a la definició del que és
la vida bona... Són diferències d’accent, però no diferències substancials. Com
assenyala Campillo, en realitat, la discussió dins el feminisme entre una teoria
crítica de la societat (Benhabib) i una crítica situada (Fraser i Nicholson) es
presenta com una discussió intraparadigmàtica en el sentit que es tracta més
d’una qüestió de matisos que d’una ruptura (que Butler sí que
representaria)171.
No obstant això, jo crec que els dos sentits en què ens és útil la definició
de Fraser són molt importants:
(1) Pense que la vinculació amb els moviments socials (i per tant la
vessant política) per part de la teoria (i les teòriques) és fonamental per a no
reproduir part dels problemes que assenyalaven altres feminismes i d’altres
explicacions socials. Les alternatives de canvi han de respondre a les
expectatives socials, no poden estar totalment desvinculades d’elles, ni dels
problemes que dones concretes es troben dia dia: es tracta, pense, de
reflexionar sobre la mateixa praxi que conjumina els esforços del canvi. Crec
que és important unir esforços (teòrics i polítics) per tal de donar resposta als
anhels i lluites de les dones172. Com véiem amb Young, la teoria crítica és una
reflexió normativa necessàriament contextual, perquè representa possibilitats
171 N. CAMPILLO: "El significado de la crítica en el feminismo contemporáneo", op. cit., pàgs. 287-
318.
172 N. CAMPILLO: El feminisme com a Crítica, op. cit., pàgs. 78-87.
84
normatives latents però no realitzades en una societat concreta173. Els
problemes concrets, els discursos normatius concrets desenvolupen
alternatives i resistències que conformen allò que podríem anomenar teoria
crítica. Aquesta vinculació segurament és doble: el feminisme com a
desenvolupament d’alternatives al sistema patriarcal i com a resistència ha
d’estar vinculat a la societat i als moviments que desenvolupen estratègies de
resistència. Aquesta vinculació, alhora, suposa la responsabilitat d’elaborar
una teoria que, en identificar-se amb els elements importants de la pràctica,
permeta accelerar les seues conseqüències, fer-la més coherent i eficient.
(2) Entre les diverses lluites importants per al reconeixement de drets i
l’emancipació d’individus i grups que estan duent-se a terme a l’estat
espanyol, pense que és fonamental la de la lluita de les persones immigrants i
per les persones immigrants. Pense que aquesta lluita representa un dels
anhels de l’època i és important desenvolupar una reflexió al voltant que
passara “el test d’idoneïtat de Fraser”. La meua intenció no és passar-lo sobre
els treballs existents, sinó establir les bases per a una reflexió que el passaria.
173 I.M. YOUNG: Justice and the Politics of Difference, op. cit..
85
INSTRUMENTS D’ANÀLISI
86
FEMINISMES I FILOSOFIA POLÍTICA
87
Sota l’expressió les feministes i la política hi ha diverses realitats. És
cert que el feminisme s’ha entès i s’ha estés com a moviment polític per la
lluita per la igualtat entre homes i dones (sense especificar més per ara què
entenem per igualtat). També és cert, com hem vist, que s’ha transformat tant
en el tipus de demanda (òbviament) com en la manera d’apropar-se al
problema de les dones i la política des de la primera ona, passant pel
moviment sufragista, fins el feminisme contemporani.
Aquesta tercera ona, deia, té un vessant més pràctic i un altre de més
teòric, perquè no sols el moviment de dones es configura com a moviment
independent i polític sinó que s’intenta teoritzar sobre les bases de l’exclusió
per fonamentar les demandes d’igualtat del moviment. Per més que pense que
un i altre vessant van entreverats i que si té sentit qüestionar la posició política
de les dones és en la mesura en què hi ha un moviment polític i una demanda
social pel reconeixement, vaig a centrar-me en l’intent de teorització i
problematització de la posició política de les dones i no en la participació
política, el sorgiment de partits de dones o l’establiment de quotes de
participació o representació de les dones dins els partits i les institucions
polítiques (que serien conseqüència o la traducció com a acció pràctica d’una
reflexió teòrica sobre la situació de les dones una vegada aconseguit el
reconeixement –formal- de la ciutadania a les dones). La reflexió és prou més
abciosa, entre altres coses perquè qüestiona el fet que solament siga polític el
que ocorre a l’àmbit públic. Això no vol dir que les quotes de representació i
les lluites particulars o els debats sobre la democràcia paritària no siguen
importants. Però per entendre la particular subjecció de les dones immigrants
a l’estat espanyol és necessari centrar-se en altres terrenys polítics.
88
A l’estat espanyol, com dèia, el feminisme acadèmic s’ha centrat en els
oblits i potencialitats de la Il·lustració174, en part per la urgència de diferenciar-
se del pensament de la diferència. El debat amb feministes d’altres països està
obert i es segueix de prop, però s’ha desenvolupat àmpliament la crítica al
projecte il·lustrat inacabat.
Actualment, des d’una perspectiva feminista a la filosofia política, tot i
canviant les categories d’anàlisi, les feministes tracten temes relacionats amb
la justícia, les definicions de la vida bona, el sistema polític i jurídic que és
defensable (com i per què), quina ciutadania i quins subjectes polítics i
jurídics estem dissenyant o defensant dins de quin marc estatal. Els temes
principals tractats des del feminisme i els que preocupen les feministes són
gairebé els mateixos que interessen qualsevol altre teòric de la política
(democràcia, ciutadania, justícia...) però el punt de mira és diferent. I, fins i
tot, l’àmbit de la política, el que es considera objecte d’estudi i, per tant, el que
es considera polític i políticament rellevant és diferent. En qualsevol cas els
problemes que interessen les feministes són problemes que en teoria
interessen els altres teòrics (altra qüestió és l’impacte real que aquestos
estudis feministes puguen tenir dins la teoria majoritària) i intenten posar de
manifest (fer visibles, posar nom a) alguns problemes polítics obviats o
silenciats pel corrent de pensament majoritari (la mainstream o malestream,
com diuen les feministes175). No hi ha, per dir-ho així, qüestions específiques
174 C. AMORÓS: “ Feminismo filosófico español: modulaciones hispánicas de la polémica feminista
igualdad-diferencia”, op. cit., pàgs. 415-459: 425: “Al hilo de las polémicas entre igualdad y
diferencia en el seno del movimiento, las filósofas feministas españolas nos hemos vuelto cada
vez más conscientes de la relación entre las premisas ideológicas de que partían
respectivamente, ambas posiciones..... se nos hacía patente la vinculación del feminismo que
enfatizaba la igualdad al legado de la modernidad, por lo que se nos volvía apremiante la tarea
de buscar sus raíces ilustradas”... Així, Amorós repassa els treballs de filòsofes feministes
espanyoles des dels anys ’80 fins el 1997, on es veu clarament la vinculació Il·lustrada.
175 Mainstream significa literalment corrent dominant. A partir de la IV Conferència Mundial
sobre les dones cel·lebrada a Pequín en 1995 s’afirma que les qüestions de gènere han de ser
tractades des d’una perspectiva de mainstreaming, que s’ha entés o traduït com trasversalitat.
De manera que ara quan es parla (a l’estat espanyol) de mainstreaming es parla de globalitat –
de fer anàlisis globals i no parcials- i de transversalitat en els estudis de gènere. En realitat ha
estat una traducció i una “apropiació” inadequada del terme mainstreaming que hauria d’haver
estat pensat com la necessitat de fer de l’anàlisi de gènere un corrent dominant en el sentit que
des de les diverses disciplines s’haja d’incorporar aquesta categoria com a categoria rellevant i
no accidental.
89
de dones: tot és interés de les dones i el que interessa a les dones interessa a
tothom176, o hauria de...
Quan en els anys 70 les feministes afirmen que allò personal és
polític177, no estan demanant que tot el que és privat passe a ser públic, sinó
que estan cridant l’atenció sobre el fet que el que pertany a l’àmbit privat i a
l’àmbit públic ha evolucionat i s’ha transformat sense que es facin visibles les
opressions i les relacions de domini existents a l’àmbit domèstic. Aquestes
relacions han de fer-se visibles, han de discutir-se i remoure perquè són
qüestions que afecten la política i per això han de ser sotmeses al debat i la
decisió pública: es posava de manifest la necessitat de redefinir i la necessitat
d’una renegociació (que es continua fent) dels límits d’allò públic i allò privat.
Amb “allò personal és polític” no sols s’assenyala el caràcter polític de les
relacions privades sinó la necessitat de polititzar-les178.
Es podria dir que els diferents corrents feministes a la política
comparteixen tres assumpcions:
Les definicions actuals de la política estan saturades de gènere;
aquesta saturació legitima l’exclusió de les dones i les priva de poder
polític i
gran part d’aquest procés d’exclusió depèn d’una particular concepció
de la divisió públic/privat179.
Una de les preocupacions centrals per als diferents feminismes és la
divisió de les dues esferes, encara que les respostes davant d’aquesta
existència són variades donat que la interpretació que se’n fa de la seua
existència també ho és. Les feministes en política divergeixen sobre la
interpretació política que cal donar a l’existència política de les dues esferes.
176 B. HOBSON: “Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, dins E.
BELTRÁN i C. SÁNCHEZ (eds.): Las ciudadanas y lo político, Instituto Universitario de Estudios de la
Mujer, UAM, Madrid 1996, pàgs. 61-104: 74.
177 L'expressió és de Kate Millet, teoritzat a l'obra Política sexual, en 1969.
178 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, dins C. AMOROS
(ed.): Feminismo y filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs. 9-107: 12.
179 A. PHILLIPS: “Introduction”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford Readings in
Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998, pàg. 6.
90
La separació públic /privat és una de les bases del nostre sistema polític i les
feministes intenten explicar el significat d’aquesta separació i buscar quina
interpretació política cal fer (1) de la ficció de la creació de les dues esferes i (2)
del contingut, les relacions, els subjectes que les habiten.
Un dels termes encunyats per donar compte d’aquesta saturació de les
categories i del sistema d’exclusió i opressió que pateixen les dones i que gira
al voltant de les dues esferes ha estat el patriarcat. El patriarcat seria el
sistema de dominació de les dones. Es tracta d’assenyalar que la subjecció de
les dones per part dels homes és sistemàtica i no individual i respon a una
determinada relació de dominació social i política (per tant no biològica i no
basada en la biologia), en què els homes individuals participen i se’n
beneficien en les relacions amb les dones individuals. La utilització del terme
patriarcat ha estat discutida i qüestionada, encara que no hi ha una definició
clara i concisa, perquè el sistema d’opressió no és unidireccional o
monocausal, i una definició que vulga donar compte d’aquesta complexitat és,
per força, reductora.
Hi ha tres postures davant la utilització del terme entre feministes180:
una de rebuig, una segona de defensa i una tercera que pensa que ha de ser
desplaçat. El rebuig es basa en què tendeix a ser una (o ha estat utilitzada
com) categoria universal, ahistòrica, que podem predicar de qualsevol sistema
social i qualsevol època. De manera que necessàriament cau en visions
essencialistes de les dones (o en versions essencialistes i etnocèntriques de les
dones). També té el problema de ser interpretada com causa de tots els mals o
com explicació de totes les situacions d’opressió de les dones. El rebuig a les
grans narratives inclou així el rebuig al patriarcat.
180 També hi ha postures que neguen que el patriarcat existeix perquè neguen tota desigualtat
home/dona a les societats occidentals actuals formalment igualitàries. Òbviament aquesta
postura no la tractaré.
91
Pateman181 defensa la utilització del terme patriarcat perquè és l’únic
terme que designa les especificitats de la subjecció i l’opressió de les dones i
distingeix aquestes d’altres formes de dominació. El treball feminista haurà de
desvetllar en quin sentit la nostra societat és patriarcal (és a dir, manté un
sistema de domini específic). Així, el patriarcat es refereix a la subjecció de les
dones per part dels homes i singularitza la forma del dret polític que tots el
homes tenen pel fet de ser-ho. Amorós pensa també que cal mantenir el terme.
Per més que el patriarcat estiga sempre incardinat en un entramat social i
històric on es creua amb altres sistemes (de manera que ha de ser
contextualitzat i adjectivat), si prescindim d’ell no tenim cap altre terme que
designe la particular subjecció de les dones per part dels homes182. Relacionar
els diferents aspectes de les situacions de les dones implica que existeix una
rúbrica comuna (on poder incloure la violència domèstica, el fet que les dones
tinguen una taxa d’atur més elevada que els homes, que continuem rebent
salaris inferiors per treballs iguals, i jo crec que també el fet que totes puguem
ser putes en un moment donat, per posar uns exemples) i per tant que la
dominació masculina exerceix certs efectes de sistematicitat. En resum, el
patriarcat mata, llavors existeix183. D’alguna manera, tornem al problema de la
polvorització del subjecte i de les dificultats de trobar un terme en què totes
ens trobem interpel·lades i incloses.
Jónasdóttir pensa que part de les dificultats de les feministes a l’hora
de desenvolupar una teoria consistent sobre el patriarcat i les discussions a
propòsit de la utilització del terme rau en una inapropiada distinció
(inexistent, més aviat) entre diferents nivells de teorització. Les feministes hem
de treballar de forma conscient a diferents nivells: un nivell teòric bàsic en què
181 C. PATEMAN: “The Fraternal Social Contract”, dins The Disorder of Women. Democracy,
Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford 1989, pàgs. 33-57: 35:
“’Patriarchy’ is, to my knowledge, the only term with which to capture the specificities of the
subjection and opression of women and to distinguish this from other forms of domination...
The crucial question, therefore, is the sense in which it can be said that our society is
patriarchal... (O)ur own momentous transition from the traditional to the modern world –a
transition which the contract stories encapsulate theoretically- involved a change from a
traditional (paternal) form of patriarchy to a new specifically modern (or fraternal) form:
patriarchal civil society.” El patriarcat es refereix a “la sujeción de las mujeres y... singulariza la
forma del derecho político que todos los varones ejercen en virtud de ser varones”, C. PATEMAN:
El Contrato sexual, Anthropos, Madrid 1995, pàg. 32.
182 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre Feminismo, Proyecto Ilustrado y Postmodernidad, op.
cit., pàg. 358.
183 C. AMORÓS: “Elogio de la vindicación”, op. cit., pàgs. 51-63:60.
92
les dones i els homes han de conceptuar-se com a grups definits pel
sexe/gènere i altres nivells de teories parcials en què s’analitzen les variacions
socials i històriques de les circumstàncies i experiències concretes dels
diferents grups. És a dir, ha de conceptualitzar-se el patriarcat de la mateixa
manera que s’ha conceptualitzat la societat de classes explicant la relació
entre homes i dones en el procés de producció i reproducció social en tant que
éssers sexuals. En estudis més concrets (teories parcials) es poden analitzar
les variacions que presenten diferents grups. Així, però, queda legitimat que el
patriarcat siga cec al particular mode d’opressió de les dones que acumulen
circumstàncies d’exclusió i opressió, igual que el marxisme era cec al
sexe/gènere i altres tipus d’opressió, de la mateixa manera que queda
legitimat un model d’opressió femenina (autèntic) davant altres variacions. El
correctiu dels diferents nivells és, no obstant, important, perquè assenyala que
el sexe/gènere no és l’únic sistema d’exclusió i opressió de les dones.
No obstant, moltes feministes prefereixen parlar del sistema sexe-
gènere184. Per a Benhabib el sistema sexe-gènere designa la constitució
simbòlica i la interpretació social i històrica de les diferències anatòmiques
dels sexes. El sistema de sexe-gènere, així definit, no és un sistema contingent
sinó essencial per comprendre com la realitat social està organitzada, dividida
simbòlicament i viscuda diferentment: és la xarxa a través de la qual ens
constituïm com individus encarnats185. Potser, però no siga l’únic sistema que
produeix éssers encarnats: com assenyala Young, quan la cultura dominant
184 El concepte de “sexe-gènere” prové de l’antropologia i fou introduït per l’antropòloga
americana Gayle Rubin. Rubin defineix el sistema sexe-gènere com “la sèrie de disposicions per
les quals una societat transforma la sexualitat en un producte de l’activitat humana”; és a dir,
“fa referència a la distinció entre la capacitat i necessitat humana de crear un món sexual i les
formes empíricament opressives en què s’organitzen els móns sexuals”. El sistema de sexe-
gènere és una estructura social que, en funció de la diferència sexual biològica, estableix o crea
relacions jeràrquiques en què s’assenyala qui ocupa quin espai dins la jerarquia. La categoria de
sistema sexe-gènere ha estat utilitzada per separar el que és donat del que és construït, de
manera que es pot veure com la subjecció de les dones és una construcció social i política.
GAYLE RUBIN: “The traffic on woman”, dins R.R. REITER (comp.), Toward an Anthropology of
Women, Montly Review Press, New York 1975, pàgs. 157-210. El llibre aquesta exhaurit, de
manera que les cites sols les he pogudes extraure dels diversos treballs de C. MOLINA PETIT:
Dialéctica feminista de la ilustración, Anthropos, Madrid 1994, pàgs. 213-223; C. MOLINA PETIT:
“El feminismo socialista contemporáneo en el Ámbito anglosajón” dins C. AMORÓS (coord.):
Historia de la Teoría feminista, Instituto de Investigaciones Feministas, Universidad
Complutense de Madrid, 1994, pàgs. 225-255: 234-235. I C. MOLINA PETIT: “Debates sobre el
género” dins C. AMORÓS (ed.):Feminismo y filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs. 255-
284:266-269. A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, Cátedra,
Universitat de Valencia, Madrid 1993, pàg. 32.
185 SEYLA BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg-Gilligan Controversy
and Feminist Theory”, dins SEYLA BENHABIB i DRUCILLA CORNELL (eds.): Feminism as Critique,
University of Minnesota Press, Minneapolis 1987, pàgs. 78-95: 80.
93
defineix altres grups com diferents, altres, els membres d’aquestos grups
queden empresonats en els seus cossos –aquesta és l’opressió del racisme-,
que són construïts com rebutjables com a cossos186. De manera que pense que
el sistema sexe/gènere és un dels sistemes pel que ens constituïm com éssers
encarnats –corporeïtzats-, però fonamentalment ens constituïm com éssers
sexuats –en una societat construïda al voltant de la diferència sexual com a
base per les relacions.
Des d’aquesta perspectiva, el sistema sexe/gènere seria considerat com
un més a tenir en compte, si bé és cert que per analitzar els encreuaments cal
tenir alguna definició per més contingent i instrumental que siga per analitzar
les parts i els tot. Encara que considere que el patriarcat no pot explicar pell
mateix l’exclusió de les dones i les opressions de les dones en totes les seues
versions, la creació i el manteniment ideològic d’una específica separació de la
realitat entre allò públic i allò privat a la nostra societat és fonamental per
comprendre la particular exclusió/opressió de les dones des del moment en
què som definides, com veurem, pel fet de pertànyer a aquest àmbit privat. És
a dir, si bé pense que una definició de patriarcat és impossible de donar
perquè no podem donar una versió pura, no modificada per altres sistemes, sí
que hem de poder treballar amb nocions diguem-ne inestables. Explicar totes
les formes d’opressió de les dones amb un sol concepte és impossible sota
perill de reduir o recórrer a nocions essencialistes de la dona, de manera que
cal desplaçar (no eliminar) el patriarcat i incloure altres sistemes identitaris
que conformen diferències que es tradueixen en desigualtat.
De moment, però, es tracta de fer una introducció, una aproximació a
alguns problemes de fons des de la filosofia política (o la filosofia del dret) que
ens puguen servir per tal d’estudiar la situació de la dona immigrada al nostre
186 I. M. YOUNG: Justice and the politics of difference, Princeton University Press, Princeton, New
Jersey 1990, capítol V (The Scaling of bodies and the politics of identities), pàgs. 122-191: 127-
130. Young parla així mateix d’altres empresonaments en cossos rebutjables que constitueixen
altres formes d’opressió: per edat, per discapacitació física i/o psíquica.... En contra d’aquesta
visió veieu A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit.
Jónasdóttir considera que “El racismo o la opresión étnica no se hallan enraizados en ninguna
producción específica. Las partes de la relación racista no están comprometidas en ninguna
relación estructural específica o necesaria de raza, comparable a las que constituyen la
sexualidad/amor y la economía/trabajo. La opresión racista puede contemplarse más como una
consecuencia directa del modo de actuar de las sociedades de clase patriarcales que a la
inversa... Creo que carece de sentido buscar una teoría del racismo que tuviera que abstraer
sus elementos hasta donde sostengo que tendría significado, no sólo en el caso de la estructura
de clases, sino también en la de la estructura sexo/género”.
94
sistema jurídic i polític. Les crítiques llençades des del feminisme contra el
subjecte polític són, així mateix, crítiques al subjecte jurídic); la configuració de
les relacions socials –regulades pel dret- és política.
LES FEMINISTES I LA POLÍTICA
Una qüestió és l’apropiació o la simpatia de determinades ideologies
polítiques per la causa de les dones i altra és parlar de corrents feministes de
pensament. Castells187 parla de tres corrents (liberal, marxista i socialista i
radical) que no fan referència a aquesta simpatia sinó a epistemologies més o
menys clares pel que fa a la teoria feminista en general (sense pretendre dir,
amb aquesta afirmació, que les epistemologies no es corresponen o estan
lliures d’ideologia). Castells però sembla oblidar-se de dos corrents feministes,
el feminisme de la diferència i el feminisme crític, en fer aquesta classificació i
separa el feminisme radical del feminisme marxista, sense explicar la base de
la distinció, que no dic que no es puga fer o que no siga pertinent. Les
feministes socialistes-marxistes entenen que l’opressió de les dones procedeix
de dos sistemes paral·lels: el sexisme i el capitalisme, que es recolzen un en
l’altre; les feministes radicals readapten el discurs i el mètode marxista i
substitueixen la força de treball per sexe. Jónasdóttir per exemple es considera
marxista i continuadora del feminisme marxista radical començat per
Firestone i no obstant polemitza amb les radicals –MacKinnon, Pateman, entre
altres- per no ser prou marxistes en mètode i substituir treball per sexualitat
enlloc de per amor que inclou la cura i atenció als altres i la sexualitat. Per
Jónasdóttir el problema és que en traduir treball per sexualitat no es deixa cap
marge a la sexualitat femenina i a més a més es veuen obligades a presentar
tota relació heterosexual en termes de violència. Jónasdóttir assenyala que
aquest plantejament exclou les relacions de sexe/gènere lliurement
acceptades, que serien la base del patriarcat modern; que assegura
l’explotació per part dels homes de la capacitat d’amor de les dones188.
Per tal de mantenir un mínim d’unitat i coherència entre aquesta part i
les altres (primera part i feminismes i dret), caldria parlar de quatre corrents
187 C. CASTELLS: “Introducción” dins C. CASTELLS (comp): Perspectivas feministas en teoría política,
Paidós Estado y Sociedad, Barcelona 1996, pàgs. 9-30.
188 A.JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit.
95
feministes (d’una manera diferent a com ho fa Castells): hi ha, almenys, quatre
postures, la liberal, la marxista o la d’empowerment, la de la diferència i la
crítica, que es corresponen amb les epistemologies que hem vist a la primera
part189. No vaig, però, a desenvolupar els diferents corrents extensament sinó
que tractaré problemes concrets que ocupen les feministes des de fa alguns
anys. Aquesta anàlisi combina els treballs realitzats a l’estat espanyol i –
fonamentalment- treballs de feministes anglosaxones.
El punt de partida és considerar que la teoria i la filosofia política
actuals es basen en una concepció de la política que exclou les dones i
aquesta construcció excloent és fonamental per la política. El que s’afirma és
que la política es construeix sobre l’exclusió de les dones190: no solament
perquè el que es considera de rellevància per la política és un espai vedat per
les dones191 sinó perquè la seua exclusió d’aquest espai i la seua reclusió a
l’espai privat és condició de possibilitat per la política.
Per desvetllar aquesta exclusió i posar-li nom les feministes han dut a
terme dos tipus de crítica: una relativa a les categories suposadament
universals, presentades com abstractes i objectives però que estan saturades,
com diu Phillips, de gènere. L’altre tipus de crítica intenta repensar la
dicotomia públic/privat, traure l’àmbit privat a l’estudi polític i elaborar una
nova relació entre aquests àmbits. Ambdues crítiques, com veurem, van
lligades.
189 El pensament de la diferència hem vist que pot ser inclòs en les standpoint epistemologies.
190 Carole Pateman i Mary Lyndon Shanley ho expressen de la següent manera:
“Notwithstanding all the differences between theorists from Plato to Habermas, the tradition of
Western political thought rests on a conception of the “political” that is constructed through the
exclusion of women and all that is represented by feminity and women’s bodies”; C. PATEMAN i
M.L. SHANLEY: “Introduction” dins C. PATEMAN i M. L. SHANLEY (eds.): Feminist Interpretation and
Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford 1991, pàgs. 1-10: 3.
191 A la primera part vèiem com al començament dels estudis feministes es considerava un
absurd incloure l'esfera privada com objecte d'estudi que precisament estableix els seus límits
com a disciplina en la frontera entre l'àmbit públic. Veieu V. SAPIRO: “Feminist Studies and
Political Science- and Viceversa”, dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in
feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998.
96
Castells192 parla de quatre tipus d’aproximacions i crítiques fetes per les
feministes:
(1) D’una banda es troben els estudis crítics de les obres dels
clàssics del pensament polític occidental193.
Es tracta de buscar l’origen del patriarcat modern rellegint les obres que
es troben a la base del nostre sistema polític i de la nostra manera d’entendre
la política. La idea no és comparar èpoques sinó més aviat trobar un(s) fil(s)
conductor(s) que ens ajuden a comprendre com s’ha anat construint i
reformulant aquest sistema específic d’exclusió, per tal de poder refer o
reconstruir un sistema menys excloent. Amb la relectura dels clàssics es
pretén “posar-nos davant les coses que ens han estat negades i preguntar les
raons d’aquesta negació”, el que ens obliga a repensar les categories i els
conceptes pretesament universals que s’han fet servir per excloure les dones
de la política i els drets194.
Alhora s’ha volgut recuperar la memòria de la Il·lustració oblidada i
perduda195, intentant extreure els potencials reivindicatius assenyalats pels
clàssics del feminisme, normalment recuperant els textos originals196.
192 C. CASTELLS: “Introducción”, op. cit., pàgs. 9-30:14 i ss.. Castells adverteix immediatament
que les fronteres entre un àmbit i altre són més que imprecises i que aquest intent de
sistematització és solament això: un intent, a més a més provisional.
193 L’itinerari habitual és Hobbes - Locke- Rousseau- Mill, encara que hi ha altres estudis força
interessants. Un recull d'aquest tipus d'estudis es troba a C. PATEMAN i M. L. SHANLEY (eds.):
Feminist Interpretation and Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford, 1991. Les
“relectures” dels clàssics que hi trobem, entre altres, són: S.M. OKIN: “Philosopher Queens and
Private Wives: Plato on Women and the Family”; C. PATEMAN: “'God Hath Ordained to Man a
Helper': Hobbes, Patriarchy and Conjugal Right”, S. BENHABIB: “On Hegel, Women and Irony”.
Pateman ha realitzat intensament i extensament aquest treball: al seu treball El contrato sexual,
op. cit.; L.M.G. ZERRILLI: Signigying Woman. Culture and Chaos in Rousseau, Burke, and Mill,
Cornell University Press, New York 1994. A l'estat espanyol, destacaria el treball de C. MOLINA
PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit.; N. CAMPILLO: El Feminisme com a Crítica, op.
cit.; el llibre de CÈLIA AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y
postmodernidad, op. cit. i el treball de ROSA COBO: Fundamentos del patriarcado moderno. Jean
Jacques Rousseau, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1995, entre altres.
194 E. BELTRÁN: “Público y Privado (Sobre feministas y liberales: argumentos en un debate acerca
de los límites de lo político)”, Doxa, 15-16, 1994, pp. 389-405:390.
195 El recull més important pense que és el que ha fet ALICIA PULEO: La Ilustración olvidada. La
polémica de los sexos en el siglo XVIII, Anthropos, Barcelona 1993.
196 Per exemple i sense ànim de ser exhaustiva, centrant-nos únicament a l’estat espanyol i la
tasca de la Col·lecció Feminismes de Càtedra fins el moviment sufragista, trobem: De la
educación de las damas, de Poullain de la Barre; Vindicación de los derechos de la mujer de
Mary Wollstonecraft; Discurso sobre la felicidad, Mme du Châtelet; La Biblia de la mujer de la
sufragista nord-americana E. Cady Stanton...
97
(2) D’altra banda es trobarien els estudis crítics i de
reconceptualització de nocions de teoria i filosofia política pretesament
universals.
Dins d’aquest grup hi ha tant una crítica a les categories, nocions o
conceptes que són considerats atributs dels subjectes polítics (l’autonomia, la
racionalitat i com aquestes operen com trets d’exclusió per les dones), com
crítiques que es dirigeixen més directament a categories i nocions com
ciutadania, democràcia, justícia, poder, contracte social197. Normalment una i
altra crítica apareixen conjuntament per ser part d’un mateix problema.
(3) Les intervencions explícites en el debat contemporani:
Castells situa dins aquest grup tres debats polítics actuals als quals les
feministes contribueixen: la crítica al comunitarisme; la crítica al liberalisme a
la Rawls i el debat amb la teoria crítica habermassiana. El debat amb els
comunitaristes està poc desenvolupat encara que a la compilació de Castells
apareix el text de Marilyn Friedman (“El feminismo y la concepción moderna
de l’amistad: dislocando la comunidad”) i el segon article d’Okin (Desigualdad
de género y diferencias culturales) també va un poc en aquesta línia. Pense no
obstant que el debat en realitat es situa (com gran part del feminisme als
Estats Units) dins el problema del multiculturalisme (de la identity politics) 198
i, alhora, aquest debat no té diguem-ne entitat pròpia sinó que apareix lligat al
problema de la ciutadania i l’ideal d’imparcialitat o neutralitat de l’estat (és a
197 De nou, un recull d'aquest tipus de treballs es troba a l'obra col·lectiva editada per MARY
LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity
Press, Cambridge 1997, on tres temes es defineixen com centrals a la tasca
reconceptualitzadora: “dependència i independència”; “públic i privat” i “ciutadania i political
empowerment”. Aquestos tres temes interconnectats es relacionen amb el subjecte polític
(Autònom? Independent? Públic? –masculí-/Sotmès? Dependent? Privat?-femení-). El llibre
editat per ANNE PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford
University Press, Oxford, New York 1998, també recull aquests tipus de contribucions
feministes al debat en teoria política. La selecció d'articles editats i traduïts per Castells es
situarien, també en aquest tipus de treballs: C. CASTELLS (comp.): Perspectivas feministas en
teoría política, Paidós, Barcelona 1996. C. PATEMAN ha publicat una sèrie d'articles sobre
aquestos temes (a banda del llibre citat El contrato sexual) sota el títol The disorder of women,
Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge i Oxford 1995 i ha editat junt
amb Elizabeth Gross un llibre col·lectiu que recull diverses preocupacions (The challenge to
theory; The challenge to liberalism, The challenge to Academia...): C. PATEMAN i E. GROSS (eds.):
Feminist Challenges. Social and Political Theory, Northeastern University Press, Massachusetts,
1986; el recull d’articles editat pelENA BELTRÁN i CRISTINA SÁNCHEZ: Las ciudadanas y lo político,
Instituto Universitario de estudios de la Mujer, Universidad Autónoma de Madrid, 1996.
198 Al nostre estat caldria destacar l’article de M.XOSÉ AGRA: “Multiculturalismo, justicia y
género”, dins CÈLIA AMORÓS (ed.): Feminismo y Filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs.
135-164.
98
dir, al punt 2). No obstant, pense que els altres tipus d’estudi són
contribucions als debats actuals de la mateixa manera que ho són aquests
estudis: les feministes no són un món apart; s’interessen pels mateixos
problemes que els altres teòrics i d’una manera o altra contribueixen al debat
mainstream o malestream. Veiem les dues contribucions principals des
d’aquesta òptica:
3.1.- Les crítiques al liberalisme, principalment a l’obra de Rawls que
vindrien fetes tant per feministes liberals com Susan Moller Okin199; des d’una
perspectiva d’empowerment com la de Carol Pateman200 o com per feministes
crítiques, com ara Seyla Benhabib201.
Bàsicament el que critica Okin és que la Teoria de la Justícia continua
dividint el món social en dues esferes diferenciades, la pública i la privada, i
extreu de l’àmbit polític la privada sense explicar Rawls perquè assumeix que
les institucions familiars són justes. La crítica de Pateman a Rawls es basa en
la definició dels subjectes que intervenen en la decisió dels criteris de justícia
sota el vel de la ignorància. En principi, en desconéixer els trets significatius
que posseeixen, i en ser definits com entitats racionals, els participants són
indistingibles i un sol individu pot representar tots els altres sota la posició
original. El representant(s) és un ésser descorporeïtzat –desencarnat- que
ignora, entre els seus trets particulars, el seu sexe i, no obstant això, és un
cap de família. De manera que Rawls alhora parla d’éssers descorporeïtzats i,
d’altra, assumeix l’existència de la diferència sexual, les relacions sexuals i les
199 Okin ha desenvolupat extensament una crítica feminista liberal a la Teoria de la Justícia de
Rawls. Veieu, entre altres, S.M. OKIN: “Gender, the Public, and the Private”, dins A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford University Press, Oxford, New York
1998, pàgs. 116- 141; o S.M. OKIN: “Liberalismo Político, Justicia y Género”, dins C. CASTELLS
(comp.): Perspectivas feministas en teoría política, Paidós, Barcelona 1996, pàgs. 127-147. Sobre
aquestes qüestions veieu també M.XOSÉ AGRA: “Justicia y género. Algunas cuestiones relevantes
en torno a la teoría de la justicia de J. Rawls”, Anales de la Cátedra Francisco Suárez, nº 31,
1994, pàgs. 123-146.
200 Potser situar Pateman dins el feminisme de l'empowerment és, tal com diu Beltrán, una mica
arriscat, però és on millor encaixa (E. BELTRÁN: “Público y Privado (Sobre feministas y liberales:
argumentos en un debate acerca de los límites de lo político)”, op. cit., pàg. 393.). Per a Pateman
cal reconéixer la diferència biològica entre homes i dones i establir una ciutadania sexualment
diferenciada però no desigual (C. PATEMAN: “Feminist Critiques of the Public/Private Dichotomy”
dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Equality,New York University Press, New York, 1987, pàgs.
103-126: 121-122).
201 Per example, S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg-Gilligan
Controversy and Feminist Theory”, op. cit., pàgs 78-95.
99
famílies202. Benhabib ja hem vist que situa la teoria de Rawls en les teories
universalistes substitucionistes, basades en l’altre generalitzat, és a dir,
convertint en paradigmàtic de l’humà les experiències d’un grup. A més a més
contribueix a reforçar la separació entre les qüestions de justícia i la vida bona
que per Benhabib haurien de ser sotmeses en qualsevol cas a la confrontació
pública i el diàleg perquè l’universalisme no és un consens ideal entre
individus ficticis (Rawls) sinó el resultat de les lluites pel reconeixement i
l’autonomia d’individus i grups.
3.2. D’altra banda trobem el debat amb la teoria crítica habermasiana i
les ètiques comunicatives, on participen entre altres Nancy Fraser203, Seyla
Benhabib204, M.I. Young205 i Chantal Mouffe206. Entre totes, i en la mesura que
es tracta de situar un poc el debat i no fer una anàlisi en profunditat,
assenyalaré breument alguns punts de crítica de Fraser.
Fraser estima que la teoria de Habermas torna a caure en l’error de
distingir, amb un altra terminologia, les dues esferes: amb la distinció entre
sistema i món de la vida on s’acompleixen les funcions socials de producció
material i simbòlica de la societat, es torna a separar acríticament els àmbits
de la política. Les tasques que es desenvolupen a una i altra esfera, argumenta
Fraser, són tan simbòliques com materials i la distinció contribueix a amagar
les relacions de poder de nou, perquè, a més a més, al món de la vida
representa el món dels contextos d’acció socialment integrada on els individus
coordinen les seues accions en base a un consens intersubjectiu implícit o
explícit sobre les normes. Fraser diu que al món de la vida (a la família) el
consens no sols no es dona en les condicions ideals de Habermas sinó que, a
202 C. PATEMAN: El Contrato sexual, op. cit., pàg. 62-64.
203 Per exemple: N. FRASER: “What's Critical about Critical Theory? The Case of Habermas and
Gender”, dins S. BENHABIB i D. CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota
Press, Minneapolis 1987, pàgs. 31-56.
204 Entre altres, S. BENHABIB: “Toward a Deliberative Model of Democratic Democracy”, dins S.
Benhabib (ed.): Democracy and Difference. Contesting the boundaries of the political, Princetown
University Press, Princeton, New Jersey 1996, pàgs. 67-94.
205 Pense que fonamentalment ho fa a I.M. YOUNG: “Communication and the Other: Beyond
Deliberative Democracy” dins S. BENHABIB (ed.): Democracy and Difference. Contesting the
boundaries of the political, Princeton University Press, Princeton, New Jersey 1996, pàgs. 120-
135
206 Veieu, per exemple, CH. MOUFFE: El retorno de lo político, Paidós, Barcelona 1999.
100
més a més, també al món de la vida els individus es mouen en base a càlculs
interessats mantinguts pels media dels diners i el poder que serien
corresponents als contextos d’acció integrats en el sistema. Per últim, en
separar tant netament i tan acríticament (diu Fraser) tots dos sistemes,
Habermas no arriba a entendre que les relacions entre un i altre sistema en
les funcions i rols que Habermass assenyala són conceptes generitzats que
acaben legitimant-se dins la seua teoria207.
(4) Les contribucions a l’elaboració d’una ètica feminista, on
trobem una clara divisió entre les partidàries de defensar una ètica de la cura
estrictament femenina davant de l’ètica de la justícia masculina i les que
consideren que l’ètica de la cura és la conseqüència de la situació de
subordinació de les dones tot i que ambdues ètiques siguen necessàries (és a
dir, es neguen a considerar que l’ètica de la cura siga essencialment i
pròpiament de les dones i consideren que els éssers humans funcionen amb
dos tipus de raonament que són complementaris, no excloents entre si). L’ètica
de la cura es caracteritzaria per abordar les qüestions morals d’una manera
contextualitzada, prenent als subjectes com individus concrets i
interdependents, mirant per les relacions interpersonals. Per la seua banda,
l’ètica de la justícia estaria caracteritzada per abordar les qüestions morals en
base a principis generals i abstractes, considerant els individus com a éssers
ideals. El debat és ampli i s’ha desenvolupat extraordinàriament a partir del
treball de C. Gilligan, In a Different Voice, Psychological Theory and Women’s
Development208. El treball de Gilligan ha estat fortament criticat però el debat
continua sobretot per veure de fer compatibles ambdues ètiques als dos espais
públic i privat de què en principi suposadament estan vinculades i excloses
cada una (públic/justícia; privat/cura)209.
207 N. FRASER: “What's Critical about Critical Theory? The Case of Habermas and Gender”, dins
S. BENHABIB i D. CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987. En funció del “test de Fraser” que vèiem a la primera part pel qual una teoria és crítica si
serveix per aclarir les lluites i anhèls d’una època en què una de les lluites principals és la de
les dones pel seu reconeixement, la teoria crítica de Habermas no seria prou crítica.
208 C. GILLIGAN: In a Different Voice, Psychological Theory and Women's Development, Harvard
University Press, Cambridge, London 1982. (Existeix traducció al castellà: La moral y la teoria.
Psicología del desarrollo femenino, Fondo de Cultura Económica, México 1985).
209 Veieu, per exemple, S. BENHABIB: “Una revisión del debate sobre las mujeres y la teoría
moral”, a Isegoría, nº 6, Madrid 1992, pàgs. 37-63. Benhabib, a més a més, expresa
encertadament que Gilligan ha estat mal interpretada perquè no busca, tal com sembla,
101
Aquesta classificació tot i ser molt útil, pense que deixa un poc de
costat la clau de relectura utilitzada; el tema que assenyala Phillips com a
fonamental si bé és cert que dona compte de la saturació: la polèmica al
voltant de les dues esferes, la pública i la privada. És un dels grans debats
feministes i és central per comprendre tota una sèrie de qüestions perquè en
gran mesura les determina. A partir d’aquest debat van sorgint les diverses
qüestions: desvetllar l’origen i la creació de les dues esferes i els subjectes que
les habiten és el que es busca amb l’anàlisi dels clàssics; les crítiques a la
ficció del contracte social i els subjectes capacitats per signar-lo i, en
contraposició, la creació de subjectes exclosos, estan vinculades a les dues
esferes; els esforços per repensar la noció de ciutadania i la de democràcia de
manera que no excloguen no sols les dones sinó qualsevol grup, es deriven i es
relacionen amb l’intent de deixar de banda la construcció ideològica de les
dues esferes, de trencar els atributs dels éssers que les poblen i repensar un
nou subjecte de la política que no es base en aquesta distinció ni en la
universalització del subjecte masculí –blanc, propietari, heterosexual...-; el
mateix debat sobre l’ètica feminista es situa a les esferes pública i privada; les
crítiques a Rawls (a Marx) i a Habermas reprenen la distinció públic/privat (o
producció/reproducció) i sistema /món de la vida....
És a dir, gairebé sempre (al rere fons) els diferents feminismes es fixen
amb les dues esferes encara que les respostes davant d’aquesta existència són
variades donat que la interpretació que se’n fa de la seua existència també ho
és. Les dues esferes són una de les claus per comprendre el sistema de
sexe/gènere i les feministes en política divergeixen sobre la interpretació
política que cal donar a l’existència política de les dues esferes. Així, a grans
trets les feministes liberals reclamen llibertat i igualtat respecte als homes i la
inclusió de les dones a la política de manera que l’èmfasi va sobre la
participació política i l’educació de les dones, acceptant acríticament els valors
masculins210. És a dir, no qüestionen tant l’existència dicotòmica de les dues
esferes o l’adscripció de la dona a l’espai domèstic sinó que defensen que del
privilegiar una ètica femenina front una masculina o separar-les absolutament, sinó que
desenvolupa la idea de que hi ha dos tipus de raonament que són complementaris.
210 E. BELTRÁN: “Público y Privado (Sobre feministas y liberales: argumentos en un debate acerca
de los límites de lo político)”, op. cit., pàgs. 389-405: 391.
102
que es tracta és de fer compatibles ambdues esferes i assegurar la igualtat
(formal) d’oportunitats per tal que la dona puga entrar a l’esfera pública sense
deixar de definir-se per la privada211. Per la seua banda, les feministes de la
diferència reclamaran una revaloració de les tasques femenines a l’espai
domèstic, especialment la maternitat.
Com hem vist, des del feminisme socialista/marxista s’intentà en un
principi donar una explicació del patriarcat com un sistema d’opressió que
funciona paral·lelament tot i que forma una unitat amb el capitalisme212. Així
la teoria dels sistemes duals fa referència a entendre el patriarcat i la societat
de classes com dos sistemes de poder relativament independents, però
interrelacionats, integrats213: és necessari comprendre tots dos sistemes i les
seues connexions per tal d’explicar i definir l’actual situació de les dones. Les
relacions de domini i opressió de les dones poden explicar-se des de les
categories marxistes de producció/reproducció, explotació i plusvàlua:
l’opressió de les dones consisteix o es basa en el mode de reproducció on
l’home resulta beneficiat pel treball domèstic de la dona a l’esfera privada,
però, a la llarga, el capitalisme també se’n beneficia. El capitalisme necessita
que la producció de mà d’obra (la reproducció) es produesca fora del sistema
del mercat capitalista. La divisió sexual del treball dins i fora de l’espai
domèstic junt amb la idea del salari familiar (com veurem) és el que consolida
aquesta unió.
El problema, però, és que no està clar que es puga incloure en les
categories marxistes d’activitat productiva i relacions de producció les
activitats i relacions de reproducció. El concepte de producció va unit a la idea
d’un subjecte actiu que transforma un objecte mentre que les activitats de
reproducció no encaixen en aquest esquema de objecte-subjecte, sinó en un
esquema interpersonal. El concepte de reproducció no qüestiona la primacia
de la producció en l’esquema marxista sinó que intenta fer encaixar activitats
211 C. MOLINA PETIT: Dialéctica feminist de la Ilustración, op. cit., pàg. 179.
212 Una de les representants més significatives d'aquest corrent és Heidi Hartmann. L'afirmació
de partida consisteix a dir que el capitalisme i el patriarcat actuen conjuntament, s'alien per
excloure les dones mitjançant la divisió sexual del treball: el mercat de treball perpetua la
divisió domèstica sexual del treball i viceversa. H. HARTMANN: “Capitalismo, patriarcado y
segregación de los empleos por sexos” dins Zillah Einsestein (ed.): Patriarcado capitalista y
feminismo socialista, Siglo XXI, Madrid 1980, pàg. 189. Més endavant analitzaré un poc la seua
postura.
213 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit., pàg. 83.
103
feminitzades214; i que potser hi ha una part del treball reproductiu que és
traslladable al mercat (pot ser mercantilitzat), però hi ha una part important
que no pot ser-ho. Les propostes de superar aquesta visió dual són variades:
Jónasdottir proposa una teoria dual relativa on s’entén que el que s’explota és
l’amor i la capacitat d’atenció de les dones per part dels homes (i és relativa
per la distinció de nivells de teoria que fa). Young proposa que es pense en una
sola teoria que explique, a més a més, altres causes d’opressió215.
Les feministes crítiques estan més capficades en aquesta darrera opció
qüestionant no sols que les dones tinguen assignat l’espai domèstic i la
desvalorització que se’n fa sinó l’existència mateixa de les dues esferes,
l’aclariment dels mecanismes que continuen utilitzant-se per adscriure i en
adscriure jerarquitzar, consolidant la fixació d’identitats rígides pel que fa als
subjectes en relació a les esferes, és a dir, les identitats de gènere i altres en
relació a la ciutadania216.
Crec que des de l’inici el feminisme s’ha centrat en combatre o discutir
els arguments sobre la inferioritat de les dones (que era el que justificava la
seua adscripció a l’àmbit domèstic) per demanar la igualtat (fins i tot les
sufragistes no qüestionaven la separació de les dues esferes radicalment) i ha
estat un error quan relativament prompte hem estat conscients del problema
dels espais, les adscripcions i les jerarquies. Estic d’acord amb Molina Petit en
què el patriarcat en tant que sistema de dominació és un sistema d’adscripció
d’espais jerarquitzats217. Però pense que les estratègies han estat massa
214 Veieu, per example S. BENHABIB i D. CORNELL: “Introduction” dins S. BENHABIB i D. CORNELL
(eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis 1987, pàgs. 1-15: 2:
“The concept of reproduction does not challenge the primacy of production within Marxism but
subsumes typically female activities under the model of work, narrowly understood as the
producing and formation of an object”.
215 Un estudi exhaustiu d'aquestos debats, pel que fa a “les feministes en general” el trobem a C.
MOLINA PETIT: Dialèctica Feminista de la Ilustración, op. cit.; i, en concret sobre el feminisme
marxista a El poder del amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, de JÓNASDÓTTIR, op. cit.
Jónasdóttir explica com ha estat utilitzat el marxisme per les diferents feministes vinculades
d'alguna manera a “escoles” dins el pensament marxista: les feministes influenciades per
l'escola de l'alienació; el marxisme estructural, la postura empiricista i la teoria crítica.
JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit., pàg. 19, n.p.p. 7.
216 Per exemple: CH. MOUFFE: El retorno de lo político, op. cit.; N. FRASER: “Gender Equity and the
Welfare State: A Postindustrial Thought Experiment”, dins S. BENHABIB (ed): Democracy and
Difference. Contesting the Boundaries of the Political, Princeton University Press, Princeton, New
Jersey 1996, pàgs. 218-241.
217 I no pense, tal com Jónasdóttir que qualsevol sistema de dominació necessite une base
material. El racisme és un sistema de dominació i en tant que sistema de dominació imposa un
espai (jerarquitzat) als exclosos.
104
dirigides a canviar l’adscripció sense qüestionar la jerarquia. Les lluites han
estat fonamentalment portades endavant sota la estratègia de la inclusió de
les dones a l’esfera pública (i al costat positiu/masculí). El feminisme cultural
ha revaloritzat l’esfera privada i el feminisme marxista ha entés que la divisió
era un mecanisme de subordinació. Però potser no hi ha hagut una estratègia
conjunta suficientment desenvolupada per qüestionar tant l’adscripció
d’espais com la jerarquia entre ells.
En qualsevol cas, les lectures (sobre el patriarcat) es poden fer,
almenys, en dues direccions218.
Per a Pateman219, l’esfera pública creada pel contracte social es recolza
sobre una determinada concepció de l’esfera privada: la creació d’una i l’altra
són gairebé simultànies, si bé cal que el pacte sexual d’exclusió de les dones
siga previ. Si les dones són definides com natura no poden signar el contracte
social: però han de ser creades prèviament com a no-individus amb l’excusa
que la seua natura els impedeix desenvolupar les virtuts cíviques necessàries
per signar i mantenir el pacte social, i queden, així, confinades a l’àmbit privat
i excloses del públic. El contracte sexual que signen els homes per excloure les
dones és previ al contracte social i té per objecte les dones i l’accés regulat al
seu cos.
D’altra banda, Molina Petit entén que l’explicació de Pateman, en
requerir en certa mesura una acceptació del pacte de submissió, té una
contradicció irresoluble: presentar alhora la dona com subjecte lliure per
acceptar el pacte de submissió i negada de llibertat perquè ha de néixer
sotmesa per tal que el contracte social siga signat220. Molina Petit presenta
aleshores el patriarcat com un sistema d’adscripcions d’espais diferents per a
subjectes sexuats. En tant que sistema de dominació, el patriarcat expressa la
desigualtat delimitant els espais jeràrquics que funcionen com barreres de
218 Aquestes dues direccions que senyale no volen representar les corrents feministes a l'àmbit
de la teoria i la filosofia política (:feminisme liberal, feminisme de la diferència, feminisme
marxista/empowerment, feminisme il·lustrat/crític), sinó servir de punt de començament per
desenvolupar el problema de les dues esferes. No m'interesa tant identificar postures i corrents
com problemes. Aquestes dues lectures són lectures interessades que m'ajuden a exposar els
problemes.
219 C. PATEMAN: El Contrato Sexual, op. cit.; C. PATEMAN: The Disorder of Women. Democracy,
Feminism and Political Theory, op. cit.
220 C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàg. 37.
105
pertinença o exclusió221: assenyala el lloc i jerarquitza per excloure. Els
subjectes són sexuats des del moment que se’ls adscriu un espai –públic o
privat- i, alhora, aquesta adscripció és el que els defineix en tant que subjectes
sexuats. Els subjectes queden adscrits per raó del sexe a una esfera o l’altra, i
el fet que sols es considere política l’esfera pública, significa que la dona –
adscrita a l’espai no polític- queda definida, no com subjecte polític ni com
subjecte de la política, sinó com natura. Si no és subjecte polític, tampoc no és
subjecte jurídic: els drets i llibertats de l’esfera pública li són negats per la
seua natura, per la seua condició d’ésser que pobla el món privat on els
principis que regeixen són diferents dels que regeixen l’esfera pública.
Crec que de fet les dues lectures (la de Molina Petit i la de Pateman) són
complementàries. Pateman planteja que el pacte d’exclusió de les dones el
signen els homes, però el manteniment d’aquest pacte requereix de la
participació de les dones i aquesta participació es garanteix tant per discursos
normatius formals (dret) com per discursos normatius socials no formals.
Pateman el que planteja és que per tal d’assignar la dona a l’espai privat-
domèstic (tesi de Molina Petit), cal excloure-la primer (signar un pacte
d’exclusió: el contracte sexual). I jo pense que hem donat massa importància a
la segona exclusió sense entendre la importància de la primera. Diguem que
les tesis sobre la inferioritat de les dones ja no són políticament correctes –o
han estat efectivament combatudes) i no obstant el sistema d’opressió es
manté perquè com diu Molina Petit hem aconseguit que les dones entren a
l’esfera pública sense deixar de definir-nos per la pertinença a la privada222,
però també sense qüestionar suficientment la jerarquia.
En qualsevol cas, en tots dos sentits, es posa de manifest que la
rellevància de la crítica a les dues esferes i la crítica a l’adscripció d’espais com
una de les claus del sistema d’opressió rau en el fet que no sols qüestiona
l’objecte de la política, en incloure l’espai privat, sinó que també desvetlla la
construcció dels subjectes titulars de drets –i l’exclusió d’altres- i enllaça així
amb les crítiques que es fan des del dret.
221 V. MAQUIEIRA i C. SÁNCHEZ: “Introducción” dins V. MAQUIEIRA i C. SÁNCHEZ (comp.): Violencia y
sociedad patriarcal, Editorial Pablo Iglesias, Madrid 1990, pàgs. VII-X: VIII.
222 C. Molina Petit: Dialéctica feminista de la Ilustración, op. cit., pàg. 179.
106
En el que segueix, repassaré molt breument com ha anat configurant-
se una determinada concepció de les dues esferes. La intenció no és fer una
lectura crítica dels clàssics, reconstruir la modernitat ni buscar l’origen del
patriarcat modern rellegint les obres que es troben a la base del nostre
sistema polític. Tampoc no és recuperar la memòria de la Il·lustració oblidada i
perduda. Intente recórrer més bé les reconstruccions feministes d’aquestos
processos, i les crítiques al subjecte polític i la ciutadania. En realitat, ho he
dit ja, busque eines per donar sentit, millor per intentar comprendre, la
particular situació de subordinació de les dones immigrades i en aquest sentit
em cal alguna noció, per més que siga inestable, del contingut i les relacions
patriarcals. No busque, però, una definició o una teoria del patriarcat, sinó
trets per explicar les situacions de les dones immigrades, de manera que no és
un examen exhaustiu de les feministes a la política.
Prendré com punts d’inflexió per la creació de la idea de ciutadania el
pensament il·lustrat i els canvis socioeconòmics que suposa la revolució
industrial, encara que no els separaré del tot sinó que procuraré traçar les
línies de continuïtat que hi trobem pel que fa al complex procés d’exclusió de
les dones. La Il·lustració suposava irracionalitzar les antigues subjeccions i
l’ideal d’igualtat i universalitat es va topar amb el gènere. El contracte social es
va construir sobre un pacte previ d’exclusió de les dones de la ciutadania i la
cosa pública. La raó, que és el tret humà sobre el qual es predica la igualtat,
és negada a les dones: les dones són natura i el seu àmbit natural és el privat.
L’esfera privada a què la dona és relegada és considerada prepolítica i anterior
per tant a qualsevol pacte.
La revolució industrial va introduir canvis socials importants en la
mesura que la unitat productiva i econòmica ja no es troba a l’espai privat
sinó fora de la casa. Aquests canvis, encara que la situació de l’obrer (nou
agent social) fos inhumana, va suposar una millora d’estatus per molts homes
que accediren a la ciutadania en tant que treballadors. Pel que fa a la situació
de la dona aquests canvis en realitat no suposen cap trencament ni cap
millora. La subjecció de la dona pren noves formes, i, tot i que es fa amb nous
mecanismes, hi ha una clara continuïtat amb el pensament il·lustrat.
Si la Il·lustració havia reclòs les dones a l’esfera privada en definir-les
com natura, la definició de treball com treball extradomiciliari té
conseqüències pel que fa al no reconeixement, no sols dels treballs domèstics
107
fets a casa pròpia, sinó de tota una sèrie d’ocupacions principalment
femenines que no es consideren treball (servei domèstic, per exemple, però
també el treball fet a domicili, des de costureres fins a la indústria del calçat
avui). La independència dels homes treballadors es construeix davant de la
dependència femenina: els homes treballadors passen a ser ciutadans en tant
que homes i caps de família223. El salari familiar, una de les reivindicacions
que han marcat el moviment obrer, es basa en la reclusió de la dona a l’espai
domèstic, perquè es justifica des del moment que el cap de família ha de rebre
un sou suficient per mantenir la seua esposa –que no treballa- i els fills, i va
ser utilitzat com una estratègia obrera masculina per excloure les dones del
treball assalariat extradomiciliari224. A més a més, tal com assenyala
Valcarcel, als països euromediterranis el feixisme va consolidar aquests
pactes, mentre que als Estats Units i altres països protestants l’imaginari
social del contracte sexual va prendre força sense necessitat d’un règim polític
autoritari225.
Pense que tant si interpretem que el patriarcat va estar instaurat pel
contracte sexual i renovat amb el salari familiar (Pateman) com si interpretem
que el salari familiar és el pacte patriarcal interclassista mitjançant el qual les
dones queden sotmeses i excloses (Hartmann)226, (fins i tot si incloem la
variable del feixisme a Europa), el resultat pel que fa a la situació actual és
semblant: l’estat social neix amb un caire patriarcal fort i alhora difícil de
223 N. FRASER i L. GORDON: “Decoding Dependency: Inscriptions Of Power In A Keyword Of The US
Welfare State”, dins MARY LYNDON-SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing Political Theory.
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs. 25-47:30.
224 H. HARTMANN: “Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos por sexos”, op. cit.,
pàgs. 186-221
225 A. VALCÁRCEL: “Las filosofías políticas en presencia del feminismo”, dins C. AMOROS (ed.):
Feminismo y filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs. 115-133. Valcarcel assenyala per
exemple: “Cuando, para desentrañar el tipo de pensamiento y regímenes políticos que los
fascismos fueron, se olvida el componente sexista, toda la explicación queda en el aire. Tales
políticas no eran “además” sexismos, eran sobre todo sexismos y de ahí extraían la mayoría de
sus rasgos. Ninguna de sus políticas concretas puede aislarse de su pretensión básica de
fundar un nuevo orden sobre la familia “neopatriarcal” y la división entre los espacios público y
privado que esto comporta”.
226 Veieu C. AMORÓS: “Presentación. (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit.,
pàg.44: “De este modo, para restaurar- si aceptamos el marco interpretativo de Pateman – o
más bien implantar –si seguimos el análisis de Hartmann – el pacto patriarcal, en EEUU bastó
con “el salario familiar”, respetándose las bases del contrato social; en Europa fue preciso en
muchos países recurrir al fascismo”.
108
provar perquè també modifica les dependències de les dones, com veurem, i la
societat actual és encara més (formalment) igualitària.
Tot i que l’estat social pretén aportar benestar als ciutadans, l’accés als
beneficis i drets socials es fan en gran mesura en funció del rol principal
desenvolupat: treballador o mare de família. El desenvolupament de l’estat de
benestar és diferent segons els països, i el grau de ciutadania social
aconseguit també. Les relacions, però, i l’evolució és complexa. De moment
assenyalaré sols que estem encara lluny d’una ciutadania social universal i
que la principal via d’accés als recursos continua sent el treball assalariat
extradomiciliari, travessat de diverses maneres pel gènere.
És així com les crítiques al subjecte de drets prenen major significat i
rellevància: el subjecte universalitzat és l’home treballador i cap de família.
Amb aquests dos pols s’entenen, en posar-se de manifest, alguns dels
problemes i deficiències del nostre sistema polític actual i també les crítiques
feministes a la noció de ciutadania així com les propostes i alternatives
especialment en referència a la ciutadania social.
Encara que potser analíticament seria més comprensible l’exposició
d’aquesta formació en tres etapes (diguem-ne revolució francesa/liberal, d’una
banda; revolució industrial d’altra i establiment dels estats de benestar
després de la segona guerra mundial) optaré per no presentar-les com etapes
netament diferenciades, tot i que aquestes seran els punts de referència. El
que m’interessa fonamentalment és traçar la continuïtat i la complexitat de
l’exclusió de les dones, sense prendre de nou com a referent la modificació i
millora de l’estatut dels homes227. Clar que els punts de referència són
referents de canvis socials i polítics importants, però l’exposició que propose se
centra en diferents aspectes de l’exclusió de les dones i com es mantenen (tot i
modificar-se) malgrat els canvis a l’esfera pública. L’opció en part la faig
perquè no pense que els canvis produïts a l’esfera pública (revolucions i
guerres i canvis econòmics per posar uns exemples) expliquen tota la realitat
rellevant sinó que els canvis produïts a l’àmbit privat mereixen atenció política
227 És part de la crítica feta a Marshall: la seua visió evolutiva de les “etapes” de la ciutadania
cap a la ciutadania social obvia que ni les dones ni altres col·lectius entraven en els restringits
cercles que definien en cada moment la ciutadania. Veieu N. FRASER i L. GORDON: “Decoding
'Dependency': Inscriptions of Power in a Keyword of the US Welfare State”, op. cit., pàgs. 25-47 i
N. FRASER i L. GORDON: “Contrato versus caridad: una reconstrucción de la relación entre
ciudadanía civil y ciudadanía social”, Isegoría, nº 6, 1992, pàgs. 65-82.
109
i reflexió. Els canvis, d’haver-ne, no s’expliquen per ells mateixos, sinó per la
necessitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies, als nous imperatius per tal
de mantenir-se l’esfera privada intacta en allò essencial i continuar així
acomplint les seues funcions. Els canvis produïts a l’esfera pública estan
connectats i recolzats en l’esfera privada. Això no vol dir que jo faça una
reconstrucció històrica de l’àmbit privat/domèstic sinó que intentaré al fil de
les grans modificacions a l’àmbit públic assenyalar el que va significar per les
dones i l’esfera privada/domèstica. I, com he dit, ho faré breument.
A més a més, distingir etapes al cas de l’estat espanyol és un poc difícil.
Les idees il·lustrades i la revolució liberal no prenen força fins el segle XIX228,
gairebé alhora que es desenvolupa el treball a les fàbriques almenys a
Catalunya i el País Basc, de manera que el procés d’exclusió de les dones que
en altres contextos es pot fer per etapes distintes, a l’estat espanyol es
produeix casi simultàniament. La tercera etapa aquí es retarda (per més que
existiren lleis protectores del treball) fins el 1978.
El procés d’exclusió de les dones és un procés complex, és cert, però
pense que prou unitari. Aquest procés té dos eixos fonamentals que poden
semblar una paradoxa: l’exclusió pactada de les dones com a base del sistema
polític (o, millor, del que es considera polític) i, alhora, la participació sexuada
de les dones a l’ordre social i polític. Aquesta participació sexuada serà el que
canvie més en forma i contingut al llarg del temps per mantenir el pacte
d’exclusió.
228 Ja ho comentava abans amb la “petita història” de introducció. Susan Kirckpatrick ha fet un
estudi molt interessant sobre el Romanticisme a l'estat espanyol i l'aparició d'una nova
subjectivitat femenina a SUSAN KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en
España, 1835-1850, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1991. El Romanticisme és el
moviment literari que ve a “donar cos i forma a una nova subjectivitat” sortida de les idees
il·lustrades i el “projecte liberal” de transformació social més ampli. La funció del Romanticisme
a la formació de la cultura burgesa va ser representar i construir la subjectivitat dels individus:
la transformació cultural i els canvis socio-polítics, llavors, anaven de la mà. tal com assenyala
Kirckpatrick, a l'estat espanyol el Romanticisme –conscient d'ell mateix i com a pauta de
representació del jo i del món (pàg. 47)- no apareix a l'estat espanyol fins el 1830 i es
desenvolupa fortament entre 1836 i 1842. Les idees Il·lustrades, si bé havien arribat, havien
estat reinterpretades per no xocar frontalment amb el catolicisme. El poder de l'església catòlica
com a força hegemònica fins la meitat del segle XIX i la feblesa de la burgesia feren que els
canvis socials, polítics i jurídics es retardaren en relació a la resta de països europeus, i més
encara el feminisme. De fet, l'antic règim comença a recular quan Maria Cristina és obligada a
jurar en 1836 la constitució de 1812 que Fernando VII havia tombat en 1815. SUSAN
KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en España, 1835-1850, op. cit., pàgs. 47-
49.
110
L’EXCLUSIÓ PACTADA DE LES DONES
La modernitat suposa el trencament de les subjeccions i vincles
individuals (dels homes) vigents a l’antic règim i es construeix sobre un ordre
jurídic basat en la primacia de la llei, la igualtat formal i la generalització de
les relacions mercantils229. En aquest sentit, la igualtat formal és un
instrument artificial i neutralitzador que substitueix íntegrament les
jerarquies feudals i, alhora, institueix un ordre articulat d’esferes
diferenciades a la societat: l’esfera política, d’una banda, autònoma i limitada
que té davant d’ella la societat civil i els drets dels ciutadans, i d’altra banda
l’esfera econòmica, que es basa en l’autonomia, la igualtat i la llibertat
individuals que l’esfera política han de garantir230. Aquesta afirmació
d’autonomia de l’individu (l’autonomia de la voluntat és el fonament del dret
contractual i de l’economia capitalista) junt amb l’afirmació de la igualtat i la
llibertat per signar contractes són construccions necessàries pel nou ordre que
s’instaura.
El que anomenem Il·lustració, com s’ha assenyalat, respon o ve a donar
suport teòric i ideològic, a un nou ordre social, modern, que és l’ordre
burgés231. La Il·lustració irracionalitza les relacions i subjeccions de l’antic
règim. Les teories del contracte social són models justificatius d’aquest nou
ordre social i contribueixen en la conformació i la construcció d’una nova
subjectivitat: l’individu lliure i autònom sobre el qual edificar aquest nou ordre.
El que intentaré aclarir és com la llibertat i la igualtat masculina prenen
sentit en la mesura que la subjecció femenina es produeix.
229 P. BARCELLONA: “La comunidad no es nostalgia” dins Postmodernidad y comunidad. El regreso
de la vinculación social, Trotta, Madrid 1992 (segona edició: 1996), pàgina 122.
230 P.BARCELLONA: “La debilidad del universal jurídico”, dins Postmodernidad y comunidad. El
regreso de la vinculación social, Trotta, Madrid 1992 (segona edició: 1996), pàgs. 47-48.
231 Una explicació o definició en aquest sentit l'he trobat en una cita que Susana Kirckpatrick fa
de Fredric Jameson: “ El fenómeno plural que concebimos como Ilustración Occidental, puede
entenderse como parte de una revolución cultural específicamente burguesa, en la que se
desmantelaron los valores y los discursos, los hábitos y el espacio cotidiano del antiguo régimen
para establecer en su lugar los nuevos conceptos, hábitos, formas de vida y sistemas de valores
de una sociedad capitalista”, S. KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en
España, 1835-1850, op. cit., pàg. 13.
111
El pensament polític il·lustrat (i liberal) seu principalment sobre la base
del contractualisme: interpretar l’origen de les institucions socials i polítiques
com a fruit d’un pacte entre éssers iguals. Recórrer a la ficció del contracte
social ens permet interpretar les institucions socials i polítiques de manera
que siguen compatibles amb la llibertat individual i la igualtat entre individus:
els individus, lliures i iguals, han de consentir ser governats per altres. Es
pacta el domini d’uns sobre els altres perquè ningú, per natura, pot exercir
poder sobre un altre, de manera que els individus pacten cedir una part de la
seua llibertat per tal que la igualtat i la llibertat de tots siga garantida. La
firma del contracte social es troba a l’origen de la societat civil i l’estat; és a
dir, la cosa pública sorgeix del contracte social. Aquestes institucions socials i
polítiques tenen com a objectiu o són creades per assegurar i garantir els drets
i llibertats dels individus a l’ esfera pública. Aquesta és la història del contracte
social, però és una història parcial.
Com vèiem, Pateman232 planteja que la narració sobre la ficció del
contracte social amaga el fet de que l’esfera pública es recolza sobre, o es
construeix sobre una determinada idea o concepció de l’esfera privada, que, a
més a més, ha d’existir amb anterioritat a l’esfera pública. Aquest vessant de
la història és la història del contracte sexual pel qual els homes pacten la
subjecció de les dones, l’exclusió de les dones de l’esfera pública.
La història del contracte sexual, diu Pateman, ens ajuda a entendre per
què a la societat estan garantides tant la llibertat dels homes com la subjecció
de les dones. Els homes, per natura lliures i iguals, han de consentir el govern
per part d’altres, pacten el govern d’uns sobre tots. Les dones, per natura,
estan sotmeses als homes: el domini masculí no requereix cap justificació233.
La història del contracte social és una història de llibertat; la història del
232 Fonamentalment al seu llibre El contrato sexual, Anthropos, Barcelona 1996, però també en
nombrosos articles, alguns dels quals es troben recollits dins The Disorder of Women.
Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford 1989. A l’anàlisi
sobre el contracte social i el contracte sexual segueixo principalment a Pateman que ha estat
l’autora que més explícitament ho ha desenvolupat; de fet el terme “contracte sexual” ha estat
acunyat pella. També utilitze el treball de CRISTINA MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la
Ilustración, Anthropos, Barcelona 1994 com a text fonamental.
233 C. PATEMAN: “Men must consent to be governed by other men –but women are subordinated
to men by nature. Natural sexual dominion is excluded from the conventional relations studied
in political theory. Patriarchal governement requires no justification”. C. PATEMAN: The disorder
of women. Democracy, Feminism and Political Theory, op. cit., “Introduction”, pàgs. 1-16: 11.
112
contracte sexual és una història de subjecció234. La llibertat dels homes i la
subjecció de les dones són les dues cares d’un mateix ordre.
De la mateixa manera que el contracte social, per més que siga una
ficció o un recurs teòric, representa un pacte social en el sentit que hi ha
acord que el poder ha de ser exercit d’una manera diferent a com ho havia
estat, hi ha pacte o contracte sexual en el sentit que hi ha un acord que les
dones queden excloses d’aquest nou ordre que s’instaura. Per exemple,
Pateman examina com Locke (i els contractualistes) s’oposa al patriarcalisme
de Filmer (entendre que les jerarquies socials i polítiques són naturals –com
un fill està sotmés al pare, el súbdit està sotmés al rei o al governant-) en
afirmar que els homes eren lliures i iguals i per tant havien de consentir i
pactar l’ordre polític, però tots dos (Filmer i Locke) estaven d’acord que (1) les
dones naixen i romanen naturalment sotmeses als homes i (2) que el poder
dels homes sobre les dones no era polític235. Si no era polític no era
irracionalitzable sobre la mateixa base que s’irracionalitzen altres relacions de
domini que s’entenen que sí que són polítiques (les antigues subjeccions).
Com ha assenyalat Benoîte Groult els esperits més revolucionaris eren
absolutament retrògrads pel que fa a la qüestió de la igualtat de les dones. De
fet, amb la guillotina sobre el cap d’Olympe de Gouges els revolucionaris del
terror acompliren un acte simbòlic: amb el seu cap rodarien les seues idees
revolucionàries236. El feminisme il·lustrat és una amenaça per la república,
234 C.PATEMAN: El Contrato sexual., op. cit., pàg. 10.
235 C. PATEMAN: “The fraternal social contract”, op. cit., pàgs. 36-38. Veieu també Jónasdóttir que
reprodueix el mateix debat Locke-Filmer-Hobbes. A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa
el sexo a la democracia?, op. cit., pàgs. 165-207.
236 Benoîte Groult a l’estudi introductori a una selecció de textes d’Olympe de Gouges (autora en
1791 de la primera Déclaration des droits de la femme) afirma: “Il serait naïf de s’étoner que la
Revolution française, si audacieuse dans bien des domaines... en soit restée à une conception si
rétrograde de la femme et de son rôle dans la nouvelle societé... En cette fin du XVIIIe, même les
esprits les plus ouverts en France... n’envisageaient pour leurs compagnes qu’une place
dérisoire dans le développement de la Nation” (pàg. 37.). “En lui tranchant la tête en 1793, les
Révolutionnaires de la Terreur accomplissaient un acte symbolique: avec sa tête allaient tomber
également ses idées féministes, ses utopies souvent prophétiques...” (Pàg. 12). BENOÎTE GROULT:
“Introduction: Olympe de Gouges. La première féministe moderne”, dins B. GROULT (ed.): Olympe
de Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes, Mercure de France, Paris 1986, pàgs. 11-64. Quan
Groult parla de les “utopies profètiques” es refereix no unicament a la igualtat de drets de les
dones sinó, pense, més aviat a la demanda del dret al divorç, al projecte d’una maternitat: “une
maison de santé pour les femmes afin de leur éviter la promiscuité et les conditions d’hygiène
déplorables des hôpitaux publics”; “les hommes n’ont rien épargné pour se procurer
particulièrement des secours humains. Ils ont fondé plusieurs Établissements, les Invalides,
aux Militaires, la Maison de Charité des Nobles, et celle des Pauvres.... Ce sexe, dis-je, trop
malereux et sans cesse subordoné, il me prie, il m’engage, il me presse à demander à la Nation
113
perquè irracionalitza la seua base: l’exclusió de les dones. De la mateixa
manera, Geneviève Fraisse explica com es tracta la diferència entre els sexes
immediatament després de la Revolució Francesa arran la polèmica sorgida a
partir del Projecte de Llei que prohibesca aprendre a llegir les dones, feta per
Sylvain Maréchal. El període immediatament posterior a la Revolució és un
període de redefinició de la societat i en aquest sentit és crucial veure què es
pensava sobre les dones, quin era el seu lloc a la nova societat i la resposta és
l’exclusió/reclusió a l’àmbit privat. Els criteris de dominació que es feien servir
a l’antic règim no serveixen per als homes, l’ideal il·lustrat d’igualtat, però, es
toparà amb la frontera de gènere237.
Això no significa que no hi haguera un pensament il·lustrat coherent
amb els ideals d’emancipació en referència a les dones. De fet, la història del
pensament feminista comença abans de la revolució francesa 238 i fa seus els
ideals de racionalitat i emancipació que la modernitat va aconseguir pels
homes deixant de banda les dones239. Una vegada assolit el projecte
universalista, la igualtat entre tots és proclamada, els que (les que) han quedat
fora s’apropien d’ella i reivindiquen la seua inclusió al projecte. La resposta
serà el rodament de caps, la indiferència, la construcció científica de les
justificacions de l’exclusió. I, de l’altra banda, enfront de la misogínia
une Maison de Charité particulière, où il ne soit reçu que des femmes”. A la declaració dels
drets de la dona i la ciutadana no sols defensa la igualtat en drets i obligacions sino que
reclama el dret al treball, a l’educació, a la “funció pública”.... O. DE GOUGES: “Projet d’un second
théâtre et d’une maternité (1789)” dins B. GROULT (ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une
Femmes, Mercure de France, Paris 1986, pàgs 78-82.
237 GENEVIÈVE FRAISSE: Musa de la Razón, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1989, pàg.
203. Fraisse analitza així mateix els discursos dels “metges-filòsofs” que fonamentaven amb la
raó i la ciència la diferència fonamental i natural entre homes i dones i incapacitava a aquestes
per la majoria de les funcions socials que exercien els homes i les capacitaven naturalemnt per
la criança dels fills a l’espai domèstic.
238 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit.; C.
AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit.
239 A. RUBIO: “Aportaciones del feminismo al principio de igualdad”, ponencia presentada a les
XVIII Jornadas de la sociedad española de filosofía jurídica y política, Granada, 5 y 6 de Abril de
2001.
114
il·lustrada, l’acusació de la construcció d’una aristocràcia de gènere240, és a
dir, la radicalització de les demandes 241.
El contracte sexual
Signar un pacte entre individus lliures i iguals pressuposa determinar
abans de res qui té capacitat contractual; qui és considerat lliure i igual (a qui):
qui és individu.
A partir de les Llums, un individu és un home, racional, lliure i autònom,
que posseeix la propietat, si més no, de la seua persona. La Raó passa a ser el
tret humà per excel·lència i és alliberador perquè permet els homes desfer-se
d’antigues subjeccions. Tot ésser racional és lliure i tots els homes són éssers
racionals i lliures. Són iguals entre ells i per això (com que tots són racionals,
lliures i iguals) han de pactar la pèrdua d’una part de la seva llibertat per tal
de garantir-la a la societat. Els individus, així, creen les relacions per les quals
han de regir-se; pacten un tipus de societat que permet que la llibertat
individual i els drets que se’n deriven queden garantits. Els individus han de
consentir a ser governats de manera que es fa compatible la igualtat/llibertat
individual amb les institucions socials i polítiques que regulen les relacions
socials, la vida en comú. Aquesta és la base del pensament polític il·lustrat.
Assenyalarem, però, dues de les cosetes que s’escapen.
(1) Per una banda, les Llums no arriben a les dones. Quan la Raó passa
a ser el tret essencialment humà la dona és negada de Raó i definida com
natura242. I és el fet de ser –definida com- natura el que la relega a l’esfera
privada, domèstica, familiar: la seua existència posa en perill la societat civil.
La mateixa Raó il·lustrada que ha servit per alliberar els homes d’antigues
240 M. WOLLSTONECRAFT: A vindication of the rights of woman, Könemann, Köln, 1998, pàg. 192:
“The rights of humanity have been thus confined to the male line from Adam downwards.
Rousseau would carry his male aristrocacy still further, for he insinuates that he should not
blame those, whose contend for leaving woman in a state of the most profound ignorance...”.
241 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit.; C.
AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit.
242 C. Molina Petit: “En cuanto la Razón se considera lo céntricamente humano –como en la
Ilustración- la mujer no está definida como Razón: para ella se acude a otra “modalidad de ser” a
otra categoría diferencial. A la mujer se le aplicará la categoría de Naturaleza como ‘mecanismo
conceptual discriminatorio’ (Cèlia Amorós).” –èmfasi original-; C. MOLINA PETIT: Dialéctica
Feminista de la Ilustración, op. cit., pàg. 117.
115
subjeccions serveix per justificar la dominació de les dones en definir-les com
natura243. És aleshores quan la dona és construïda com ser a part, nucli de la
família i vinculada a l’ordre de les necessitats. Com que no són individus, no
poden formar part del contracte social i participar en la societat civil, en
l’esfera pública. Elles pertanyen a l’esfera privada, familiar. La dona no és un
animal polític; és un animal domèstic244.
És a dir, la dona pertany al món de les passions oposat al món de la
raó; és un ésser natural; no polític, no social. No posseeix (és privada de) els
trets de l’individu ni el sentit de la justícia que es requereix per tal de signar i
mantenir el contracte social (el sentit de la justícia respon a criteris racionals i
les dones no són definides com a éssers racionals sinó com a éssers
passionals). La raó de la subjecció de les dones, llavors, no és cap pacte –en el
que elles participen, no és cap pacte acceptat, signat per elles-, és la natura: la
seua subjecció és natural, perquè ella és natura.
La natura de les dones –el ser natura- els impedeix desenvolupar les
capacitats cíviques i el sentit de justícia requerides per tal de ser considerades
individus i, llavors, esdevenir ciutadanes en signar el pacte. En definitiva les
dones no han de consentir ser governades (el patriarcat no necessita
justificació ni consentiment) perquè no són individus. El fet que les dones no
hagen de consentir ser governades sols és possible si les dones no són
considerades éssers racionals, lliures i iguals (individus). Un subordinat
natural no pot ser alhora un igual i les dones són subordinades naturalment
als homes245.
243 Molina Petit: “... (L)a razón ilustrada, que en un principio representa la promesa de liberación
para todos en cuanto razón universal, se trastueca en su opuesto, consumando y justificando la
dominación y la sujeción de la mujer, una vez definido lo ‘femenino’ como naturaleza “, d’aquí el
títol del llibre... C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàg.21.
244 Amorós parla així de la “creació de les identiques”. El contracte sexual institueix l’espai dels
iguals, en la mesura en què els homes es proclamen els legítims signataris del contracte social i
l’espai de les idèntiques, les que no són subjectes ni individus autònoms sinó sexe, natura,
genèriques. Veieu per exemple C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto
ilustrado y postmodernidad, op. cit., pàgs. 429-431.
245 Pateman: “But a natural subordinate cannot at the same time be free and equal. Thus
women (wives) are excluded from the status of ‘individual’ and so from participating in the
public world of equality, consent and convention”; C. PATEMAN: “Feminist Critiques of the
Public/Private Dichotomy”, op. cit., pàgs. 103-126: 106. També dins C. PATEMAN: The Disorder of
Women. Democracy, Feminism and Political Theory, op. cit., pàgs. 118-140. Les cites provenen
del primer text. (Existeix traducció al castellà: “Críticas Feministas a la Dicotomía
Público/Privado”, trad. cast. de C. Castells, dins C. CASTELLS (comp.): Perspectivas Feministas en
Teoría Política, Paidós, Barcelona 1996, pàgs.: 31-52).
116
L’exclusió de les dones de la ciutadania va ser, com he dit, contestada
entre altres per O. De Gouges. La Declaració dels drets de les dones i les
ciutadanes comença afirmant (també) que l’enlluernament dels homes els fa
ser incoherents i mostrar la seua ignorància en afirmar-se dèspotes sobre el
sexe femení, tan capacitat intel·lectualment com el sexe masculí i en tant que
és així les dones reclamen (ni més ni menys) igualtat en drets246. L’article
primer afirma que la dona neix lliure i roman igual a l’home en drets; l’article
segon estableix que tota associació política té per fi conservar els drets
naturals de l’home i la dona: aquests drets són la llibertat, la propietat, la
seguretat, i sobretot, la resistència a l’opressió. El que canvia respecte a la
Declaració dels drets de l’home i el ciutadà (1789), òbviament, és la inclusió de
la dona, però afirmar que les dones són iguals als homes i tenen dret a la
llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió; al treball (art.
13), a ser elegides representants, al vot... en 1791 és més que atrevit. Per
concloure afirma que tota societat en què la garantia dels drets no estiga
assegurada, ni la separació de poders establerta, manca d’una constitució
(art.17 de la Declaració dels drets de l’home i el ciutadà); però la constitució és
nul·la si la majoria dels individus que formen la nació no ha participat en la
redacció. La impugnació és clara.
La diferència de natures i la incapacitat de les dones per a les arts i les
lletres serà una de les constants al llarg del temps malgrat el fet que els
primers discursos feministes ja acusaven aquesta idea pel fet de ser un
prejudici no basat en la raó ni raonable –i a més a més, impossible de
comprovar donat que les dones no eren educades com ho eren els homes-:
Poullain de la Barre ja havia dit que el bon sentit el tenien el dos sexes per
igual247; Mary Wollstonecraft248 (en una clara polèmica amb Rousseau)
246 O. DE GOUGES: “Déclaration des droits de la femme et la citoyenne (1791)”, dins B. GROULT
(ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes, Mercure de France, Paris 1986, pàgs.
101-112: “L’homme seul s’est fagoté un principe de cette exception. Bizarre, aveugle, boursouflé
de sciences et dégénéré, dans ce siècle de lumières et de sagacité, dans l’ignorance la plus
crasse, il veut commander en despote sur un sexe qui a reçu toutes les facultés intellectuelles;
qui prétend jouir de la révolution, et réclamer ses droits à l’égalité, pour rien dire de plus”.
247 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit.; C.
AMORÒS: Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad, op. cit.
248 M. WOLLSTONECRAFT: A vindication of the rights of woman, op. cit., pàg. 104: “ To account for,
and excuse the tyrany of man, many ingenious arguments have been brought foward to prove,
that the two sexes; in the aquirement of virtue, ought to aim at attaining at very different
117
afirmarà que la deplorable educació de les dones és la causa de la seua
subjecció. Wollstonecraft demana als homes raonables que l’excusen per
persuadir-los de ser més masculins i respectables249, i eliminen els prejudicis i
els entrebancs per a l’educació de les dones. Mme. Gacon-Dafour i Mme.
Clément-Hémery250 discutiran obertament el projecte de llei de Maréchal... i
moltes altres. Si la plataforma igualadora era la raó, negar a les dones aquesta
capacitat i poder desenvolupar-la és l’instrument idoni per excloure-les. Per
això Wollstonecraft afirmarà que la diferencia sexual no implica cap diferència
de capacitat; és l’educació el que permet desenvolupar-la més o menys. Les
dones no estan privades de raó, però que la societat els nega la possibilitat de
desenvolupar-se com a individus.
Aquest vincle entre la subjecció i la qüestió de l’educació és un tema
recorrent dins del feminisme. Al segle XIX la causa de les dones, com a
radicalització del projecte il·lustrat serà recuperada per Mills. L’any 1869 J.S.
Mill –de la mateixa manera com ho havia fet Harriet Taylor en 1851251-
defensarà que l’educació de les xiquetes és una de les bases per acabar amb la
subjecció femenina252: calia donar a les dones les mateixes oportunitats per
desenvolupar-se –. Mill, però, comparteix la ideologia de l’espai de les dones:
quan el suport de la família depén del salari i no de la propietat és d’allò més
convenient que la dona s’encarregue de la supervisió domèstica i el marit de
treballar fora de la llar; ningú no pot, encarregar-se dels fills i l’economia
domèstica, de l’educació i la supervivència dels xiquets com una dona... De la
mateixa manera que quan un home tria una professió s’exclou d’altres
character: or to speack explicitly, women are not allowed to have sufficient strength of mind to
acquire what really deserves the name of virtue... If the women are not swarm or ephemeron
triflers, why should they be kept in ignorance under the specious name of innocence?”
249 M. WOLLSTONECRAFT: A vindication of the rights of woman, op. cit., pàg. 93: “I presume that
rational men will excuse me for endeavouring to persuade them to become more masculine and
respectable”.
250 Veieu el llibre de Fraisse i la polèmica amb Sylvain Marechal: G. FRAISSE: Musa de la Razón,
op. cit., pàgs. 41-50.
251 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)” dins Collected works of John Stuart Mill,
Vol. XXI, University of Toronto Press, Routledge & Kegan Paul, 1984, Apèndis C, pàgs 393-415.
Taylor anairà més lluny que Mill en les seues demandes tal com veurem desprès.
252 Veieu per exemple l’anàlisi de Molina Petit sobre l’obra de Mill i com aquest contingut de la
igualtat en l’educació per tal d’accedir a l’esfera pública serà représ pel feminisme liberal anys
desprès. C. MOLINA PETIT: Dialéctica feminista de la Ilustración, op. cit., pàgs. 86-104.
118
possibilitats, així una dona quan es casa tria la gerència de la llar com a
ocupació, i exclou unes altres tasques253.
(2) D’altra banda, no totes les institucions socials existents són fruits
d’acords entre éssers lliures i iguals, no totes sorgeixen (o s’interpreten com
que sorgeixen) de l’acord originari social. La família, que és l’espai de les
dones, es dóna sempre, abans de qualsevol pacte sobre el tipus de govern
legítim i sobre les relacions socials a les teories contractuals tradicionals i
menys tradicionals. Les crítiques a aquesta segona exclusió tardaran prou més
en desenvolupar-se.
Els contractualistes desenvolupen la idea que com que la família és la
base natural i no política de la societat, les subjeccions al sí de la família,
tampoc no són, per tant, polítiques. Evidentment, l’argument és circular.
Primer excloem les dones de la noció d’individu perquè són natura i així no
signen el contracte social, perquè no són iguals. Després, com que no són
individus -són natura (i cal mantenir-les en aquest estat)- les excloem de
l’esfera pública i afirmem de nou que, la seua natura, els impedeix estar a
l’esfera pública cívica –social i política-. Primer la dona és creada com a natura
per a excloure-la i, tot seguit, aquesta creació es presenta naturalment com la
justificació de l’exclusió i la subordinació. Campillo ho diu explícitament en
referència a Rousseau i la família: “el manteniment de la família patriarcal i de
la funció de mare són els dos elements que la societat exigeix a les dones i els
arguments per a mantenir la desigualtat amb l’home. En conseqüència,
aquesta desigualtat i complementarietat estan legitimades per les regles del
sistema patriarcal. L’argument circular es destaca en constatar que era
aquesta diferència de funcions pel que fa al sexe el que definia i justificava,
segons Rousseau, la família patriarcal”254. És important destacar aquesta
circularitat: la construcció de la dona com a natura serveix per a excloure-la i
253 J. S. MILL: “On subjection of women (1869)” dins Collected works of John Stuart Mill, Vol. XXI,
University of Toronto Press, Routledge & Kegan Paul, 1984, pàgs. 258-340, Capitol I, pàg. 297-
298: “When the support of the family depends, not on property, but on earnings, the common
arrangent, by which man earns an income and the wife superintends the domestic expenditure,
seems to me in general the most suitable division of labour between the two persons...”; “Like a
man when he chooses a profession, so, when a woman marries, it may in general be understood
that she makes a choice of the management of a household, and the bringing up of a family...
and she renounces, not all other objects and occupations, but all which are not consistent with
the requirements of this”.
254 N. Campillo: El Feminisme com a Crítica, op. cit., pàg. 53.
119
tot seguit justificar-ne l’exclusió. La mateixa creació de l’exclusió que el
sistema necessita es converteix en la raó que justifica la creació feta. Tal com
deia abans, els primers al·legats feministes consistiran en rebatre la creació de
la natura de les dones, però no qüestionaran la segona part del problema; no
veuran la circularitat i no qüestionaran, així, la divisió entre les esferes.
D’alguna manera la ideologia sobre l’espai de les dones es mantindrà intacta
fins gairebé la tercera ona feminista.
Les crítiques feministes a Rawls, que recupera la tradició
contractualista, es dirigeixen fonamentalment al fet que els individus darrere
el vel de la ignorància a la Teoria de la Justícia (1971) són tinguts com a caps
de família; com a responsables d’una unitat familiar a la qual representen255.
La crítica de Pateman se centra en la qüestió del cap de família i també en el
fet que els individus de Rawls són individus descorporeïtzats i abstractes i, no
obstant això, es reconeix que hi ha famílies i que una persona –suposem que
el pater familias, és a dir, l’home-, un ser sexuat, pot representar els
interessos de tots. Els individus de Rawls, afirma, són, de nou, individus-
homes256. Crec que el punt de discussió no és tant que un ésser sexuat puga o
no representar els interessos de tots, sinó la manera com la categoria
d’individu, presentada com a neutral, ve de fet definida pel sexe –és a dir, de
quina manera la mateixa categoria està saturada de gènere i què significa això
pel que fa a les dones. La qüestió no és que els homes no poden representar
les dones sinó que, si la família continua sent pre-política, i les dones
adscrites a l’ordre domèstic, aleshores els homes no poden representar els
interessos de les dones. Si hi hagués un canvi ampli en la manera de pensar
els individus i les relacions socials en funció d’aquesta visió, potser aleshores
qualsevol podria representar qualsevol. Però quan hi ha jerarquies per raó de
sexe (o altres trets), un ser sexuat no pot representar els interessos de tots i
totes.
255 Un recull de les crítiques i apreciacions al voltant de la Teoría de la Justicia de Rawls el
trobem a l’article de Mª XOSÉ AGRA ROMERO: “Justicia y género. Algunas cuestiones relevantes en
torno a la teoría de la justicia de J. Rawls”, op. cit., pàgs. 123-145. Veieu també el treball de
ISABEL TURÉGANO: “La dicotomía público/privado y el liberalismo político de J. Rawls,
comunicació presentada a les XVIII Jornadas de la sociedad española de filosofía jurídica y
política, Granada 5 y 6 de Abril 2001.
256 Les crítiques de Pateman en particular les trobem al llibre El Contrato Sexual, op. cit., a les
pàgs. 58-65.
120
Susan Moller Okin centra el debat en un altre punt. Si bé Rawls parteix
de la idea que els individus en la posició original són caps de família, això no
vol dir que estiga referint-se als homes, perquè les dones també són (o poden
ser) caps de família. El problema, però, és que això limita les relacions o les
implicacions dels principis de la justícia dins de les famílies. Okin ha incidit en
el fet que Rawls no es preocupa en absolut de les relacions de (in)justícia al sí
de les famílies encara que les necessita pel que fa a la construcció del vel de la
ignorància i també pel que fa al desenvolupament moral dels futurs individus
que estaran d’acord amb els principis de justícia257.
En definitiva, una de les crítiques més dures es dirigeix al fet que es
presenta la família com a base natural de la societat258 i, per tant, les relacions
familiars no són (no s’interpreten com a) relacions polítiques, de manera que
les subjeccions al sí de la família no són polítiques259.
El que afirmen les feministes per tant, és que les relacions familiars
s’han presentat i construït i s’interpreten com a no polítiques quan de fet ho
són o, si més no, quan haurien de ser interpretades com a polítiques. Caldria
aclarir d’alguna manera en quin sentit són polítiques les relacions familiars i
què canviaria el fet que ho foren (o que foren enteses com a polítiques). La
interpretació fàcil consisteix en dir que les relacions familiars són polítiques
des del moment en què hi ha un domini (un govern) dels homes sobre les
dones que no ha estat pactat ni consentit ni produït de manera que reconega
la igualtat i llibertat de les dues parts com a punt, si més no, de partida. Tal
com véiem, quan en els anys 70 les feministes afirmen que tot allò personal és
polític, no estan demanat que tot el que és privat passe a ser públic, sinó que
257 Per una versió condensada dels seus arguments es pot veieu S. M. OKIN: “Gender, The Public
and the Private”, op. cit., pàgs. 116-141, i, sobretot a S. M. OKIN: “Liberalismo Político, Justicia y
Género”, op. cit., pàgs. 127-147.
258 Aquesta és una concepció que s’ha mantés al llarg del temps, que es reflecteix a les lleis i
que passa desapercebuda. Per exemple, sols per citar dos textos internacionals: l’Article 16.3 de
la Declaració Universal de drets Humans (adoptada per l’Assemblea General de les Nacions
Unides en 1948) diu: “La familia és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la
protecció de la societat i l’Estat”; i l’article 23.1 del Pacte Internacional de drets Civils i Polítics,
(1966): La família és la unitat de grup natural i fonamental de la societat, i té dret a la
protecció de la societat i de l’Estat”.
259 L’anàlisi de Molina Petit sobre Rousseau mostra com la família és, per a Rousseau, “la más
antigua de todas las sociedades y la única natural”. La categorització de la família com societat
natural “la desmarca del reino de la legalidad y de la moralidad racional”. I com la dona no ha
sorgit mai de “l’estat de natura” (“el estado presocial es su condición atual”) “su ‘naturaleza’, su
ser esencial se define, no por el disfrute de la igualdad y de la libertad sin límites, sino muy al
contrario, por su sujeción”. C. MOLINA PETIT: Dialéctica feminista.de la Ilustración,, op. cit., pàgs.
81 i 78.
121
es facen visibles les opressions i les relacions de domini que existeixen a
l’àmbit domèstic, que es redefinesquen i ne’n tornen a negociar els límits, que
es discutesquen i remoguen les opressions perquè són qüestions que afecten
la política i que, per això, han de ser sotmeses al debat i la decisió pública.
Amb tot allò personal és polític no sols s’assenyala el caràcter polític de les
relacions privades sinó també la necessitat de polititzar-les260. Afirmar, però,
que les relacions familiars són polítiques no significa sols això. En principi,
suposaria almenys un canvi en la manera de pensar els individus i les
relacions que s’estableixen entre ells a l’àmbit familiar perquè es convertirien
en relacions en les que s’ha d’aplicar, per dir-ho així, els principis d’igualtat i
llibertat –i el consentiment-261. El que m’interessava destacar ara (entre altres
coses), és que si bé és cert que l’estat decideix protegir la família perquè
aquesta compleix unes funcions bàsiques, també és cert que l’estat
primer estableix quin és el model de família que mereix protecció (per
més que la considere la base natural) i, en segon lloc, el marc en què han
d’establir-se les relacions familiars que permeten desenvolupar el projecte
polític i social d’aquest estat. Les relacions familiars són polítiques perquè la
configuració política es recolza sobre aquestes relacions que prenen sentit dins
d’un context polític determinat.
Pateman, però, anirà més lluny. El contracte sexual, que consisteix en
confinar la dona a la condició de no-individu, el signen els homes entre ells i té
per objecte les dones: la dominació sobre les dones i l’accés igual al seu cos.
Les feministes marxistes-radicals o de l’empowerment interpreten que és la
260 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàgs. 9-
107: 12.
261 Encarna Roca afirma així que a l’estat espanyol (que es defineix com un estat social i
democràctic de dret que te com a base la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans i ha de
promoure les condicions per que la llibertat i la igualtat dels individus i grups en què s’integren
siguen reals i efectives) la família ha de ser interpretada com un instrument per afirmar i
garantir els drets fonamentals. De manera que l’estat ha de regular les relacions de familia de
forma que el desenvolupament de la personalitat dels seus membres estiga garantit i de manera
que el programa constitucional puga acomplir-se. És a dir, almenys des de 1978, els poders
públics han d’intervindre per evitar que l’activitat d’un membre de la família no produeixi una
lesió en els drets fonamentals de la resta de membres; ha de establir i desenvolupar un marc
normatiu en què la llibertat i la igualtat efectiva dels membres del grup domèstics siga real i
efectiva (E. ROCA: Familia y cambio social (de la “casa” a la persona), Cívitas, Madrid 1999, pàgs.
44-88). En certa mesura aquest desenvolupament està duent-se a terme però no és una qüestió
tancada. Les relacions familiars són polítiques perquè prenen sentit dins un contexte polític
determinat – per això l’estat social haurà de tenir un dret de la familia diferent de l’estat liberal,
i el subtítol del llibre de Roca és significatiu en aquest sentit: (de la “casa” a la persona).
122
sexualitat (el cos femení) la clau del patriarcat262. Jónasdóttir criticava aquesta
posició per entendre que, més que el cos o la sexualitat femenina, el que és
explotat per part dels homes (almenys en la societat contemporània) és la
capacitat d’amor de les dones lliurada amb llibertat263. El fet de centrar en la
sexualitat l’opressió femenina farà que presenten totes les relacions
heterosexuals com a opressores i solament puguen explicar (i parcialment) la
violació, l’assetjament sexual al treball o la prostitució i la pornografia com a
formes de subjecció i conceben el matrimoni com un contracte d’esclavitud.
Per a Pateman és mitjançant el cos i la sexualitat femenina que
s’institueix l’ordre patriarcal, la submissió de les dones, i aquesta submissió
es fa totalment evident a la versió de Freud sobre l’origen de la societat civil:
els germans maten el pare i es constitueixen com a iguals i lliures mitjançant
el contracte social. Aquest parricidi posa en rellevància el fet que els germans
pacten l’accés igual al cos de les dones, fins llavors, propietat i prerrogativa
exclusiva del pare. Pensem, per exemple, en el dret de pernada que permetia al
senyor feudal jaure amb la novençana d’un vassall seu. El nou pacte
significarà acabar amb el dret del senyor sobre les dones. Els germans pacten
poder ser pares- tenir el dret conjugal garantit amb la subjecció de les
dones264.
Per últim, el contracte sexual el signen els homes entre ells per a
excloure les dones, però és ratificat pel contracte social (que també el signen
els homes): així la ficció del contracte social resulta ser en sí mateixa un
mecanisme d’exclusió i domini; és una part del contracte sexual en la mesura
262 I tal com deia abans, potser Pateman no encaixa “del tot” en aquesta corrent, però és on
millor encaixa, almenys en aquesta part del seu treball.
263 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit.
264 Pateman: “Freud’s story of the parricide is important because it makes explicit what the
classic tales of theoretical murder leave obscure: the motive for the brother’s collective act is not
merely to claim their natural liberty and right to self government, but to gain access to women.
In the classic theorists’ state of nature the ‘family’ already exists and men’s conjugal right is
deemed a natural right.... No man can be a primal father ever again, but by setting up rules that
give all men equal access to women (...) they exercise the ‘original’ political right of dominion
over women that was once the prerrogative of the father”, C. PATEMAN: “The fraternal social
contract”, op. cit., pàgs. 33-57: 43. A partir d’aquesta interpretació, Amorós reflexiona sobre “la
ruptura del pacte sexual” signat entre els homes nordamericans i que el president nord-americà
va cometre a l'affair Lewinsky. tal com ho expressaven els americans amb la seguent frasse
(prou il·lustrativa, per cert): “Mr. President: stay away from our daughters”, queda clar que
aquest és el pacte, l'accés reglat i cap home pot de nou constituïr-se en “pare” front als
germans. C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit.,
pàgs. 37-38.
123
en què l’encobreix i el legitima265. Així, afirma Pateman, el nou contracte social
constitueix des de l’inici l’ordre patriarcal modern dividit en dues esferes: una,
la pública i universal, el món dels homes, dels ‘individus’ i de la raó; la
societat civil de les llibertats, els drets, la igualtat, la llei general i abstracta
que s’aplica a tots imparcialment... I l’altra, la privada, el món de les dones, de
la natura i la passió (emocions, amor, sexe)266; el món de la privacitat, de les
subjeccions naturals; el món de les dones on també governen els homes267.
Així és com el patriarcat pot ser explicat, amb Molina Petit, com un
sistema d’adscripció d’espais. L’adscripció d’espais basada en el pacte
d’exclusió és el que dona forma al sistema polític i social creat. L’adscripció de
la dona a l’espai privat significa no sols una exclusió de l’esfera pública sinó
una prohibició d’entrada i és el mecanisme utilitzat per la tradició il·lustrada
i el pensament liberal per a apartar les dones de les promeses il·lustrades268.
En part la justificació la dóna, com hem vist, la natura de les dones, però com
que l’argument és circular és fàcil veure quin és el pes de la inferioritat i quin
l’interés dels espais jerarquitzats.
Si bé és cert que una gran part de la defensa pels drets de les dones ha
estat centrada en combatre els prejudicis sobre la inferioritat de la dona,
Harriet Taylor anirà més lluny. L’any 1851 escriu Enfranchisement of women,
on afirma que el moviment de dones sorgit als estats Units està destinat a
inaugurar un dels més grans moviments de reforma política i social. Com a
introducció recull les demandes de l’incipient moviment sufragista nord-
americà269: (1) Educació primària, secundària i universitària, mèdica, legal i
265 Pateman: “... cuando las historias del contrato originario fueron contadas por primera vez,
un nuevo mecanismo de subordinación y disciplina le permitió a los hombres hacerse cargo de
las vidas y los cuerpos de las mujeres”. C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., pàg. 28.
266 En altra terminologia es dirà que la ètica de la justícia és la pròpia de l’esfera pública –i els
homes- mentre que la ètica de la cura és pròpia de l’àmbit privat, domèstic –i les dones-.
267 Pateman: “The fraternal social contract creates a new, modern patriarchal order that is
presented as divided into two spheres: civil society or the universal sphere of freedom, equality,
individualism, reason, contract and impartial law –the realm of men or ‘individuals’; and the
private world of particularity, natural subjection, ties of blood, emotion, love and sexual
passion- the world of women, in which men also rule”; C. PATEMAN: “The fraternal Social
Contract”, op. cit., pàgs. 33-57: 43. Veurem de seguida perquè l'assignació de l'esfera pública a
l'home no significa una prohibició d'entrada a l'esfera privada sinó una garantia de domini i
capacitat en ambdues esferes.
268 C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàgs 21 i 105.
269 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàgs 393-415. Harriet Taylor
parla d’un moviment de dones per les dones que “Its first public manifestation appears to have
124
teològica per a les dones. (2) Partnership en el treball i els guanys, riscs i
remuneració de la indústria productiva i (3) Coequal share en la formació i
administració de les lleis a tots els nivells i a través de totes les funcions
(parlaments, tribunals, etc.)270. La defensa de les tres demandes és clara.
Afirma que la construcció de la dona com a natura és un mecanisme per a
excloure-la: les capacitats que no se’ls permet desenvolupar és millor afirmar
que no existeixen. Però demostra que les dones estan capacitades per la
política encara que potser la política no està preparada per a incloure les
dones271.
Les raons que s’al·leguen per fonamentar la negació o l’exclusió de les
dones de la vida pública són tres: la incompatibilitat amb la maternitat i el
treball domèstic; l’enduriment que provocaria al caràcter de les dones i afegir
una competició excessiva al mercat laboral. Harriet Taylor desmunta una a
una les tres assumpcions i l’assignació de l’espai domèstic a les dones. Afirma
que l’esfera pròpia de les dones no és la privada i que aquesta assignació és
injusta: rebutja el dret d’una part de la població a decidir el destí de l’altra i la
posició (el lloc) de l’altra. Negar l’accés a la vida pública per a les dones en
funció de la capacitat de ser mares és negar-los qualsevol altra possibilitat en
la vida (de ser alguna cosa més que mares); la competició en el mercat de
treball està justificada perquè les dones serien companyes i no esclaves dels
marits en no dependre econòmicament d’ells (la no subjecció és més important
que els possibles problemes de competició i baixa del salari); l’enduriment del
caràcter seria el mateix que el dels homes; excloure-les per aquest motiu és
tant com afirmar que elles han de proporcionar a un marit endurit tendresa a
qualsevol preu. De manera que la qüestió és si és just que la meitat de la
població estiga sotmesa per vida a l’altra meitat i la resposta és no.
been a Convention of Women, held in the State of Ohio, in the Spring of 1850. Of this meeting
we have seen no report.On the 23rd and 24th of October last, a succession of public meetings
was held at Worcester, Massachusets under the name of “Women’s Rights Convention” i
d’aquesta Women’s Rights Convention extreu les demandes. La “Declaració de Sentiments” de
Seneca Falls és de 1848 i tot seguit continuaren Convencions per altres Estats (Akron, Ohio,
1851, per exemple): les liders sufragistes (les germanes Grimké, L. Stone, E. C. Stanton... feren
“campanya pels drets de les dones” traslladant-se d’estat en estat. Per un estudi complert veieu
F. BASCH: “Les droits des femmes et le suffrage aux Etats Unis 1848-1920” dins C. FAURÉ (dir.):
Enciclopédie politique et historique des femmes, Puf, Paris 1997, pàgs. 505-534.
270 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàgs 393-415.
271 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 402: “Concerning the
fitness, then, of women for politics, there can be no question: but the dispute is more likely to
turn upon the fitness of politics for women”.
125
Tal com veurem, aquestes raons per a l’exclusió seran esgrimides
successivament: l’assignació d’espais és justificada d’una manera diferent,
però són modificacions del discurs opressor per a continuar oprimint. Abans
de veure, però, què significa que les dones queden adscrites a l’àmbit privat i,
no obstant això, participen de la nova societat (amb una participació sexuada
en algunes de les funcions que Taylor assenyala), veurem breument els
continguts concrets del contracte sexual.
La domesticació del cos de les dones
La construcció de la natura de les dones és fonamental per a complir-ne
l’exclusió: les dones són font de desordre perquè tenen un ésser contrari a la
vida social i política. D’una banda, la natura els impedeix desenvolupar les
capacitats cíviques i el sentit de justícia requeritss per a ser considerades
individus i esdevenir ciutadanes en signar el pacte –perquè no són éssers amb
raó-. D’altra banda, la natura i la (im)moralitat poden provocar
l’enderrocament d’aquest sistema de valors i virtuts cíviques. La dona, per ser
un ésser passional, pot ser la font del desordre, el començament del caos. El
cos de les dones exemplifica tot el que és contrari a l’ordre social (al
pensament binòmic occidental la natura és oposada a la cultura i la
civilització). Per això cal que estiga controlada i es controle, per tal de
mantenir el sistema social. De manera que les dones són un dels exemples
clars en què la natura i la societat (l’estat de natura i l’ordre social) estan
oposats272.
Aquesta oposició de l’ésser femení, del cos femení es posa de manifest
especialment en la maternitat i la prostitució –o el cos de la dona a l’espai
públic-. La centralitat del cos de les dones en ambdues institucions és el que
dificultarà el reconeixement d’una i l’altra i mostrarà la tensió existent entre
l’ordre social i polític creat i la necessitat que la dona es quede a l’espai privat.
Ara bé, tot i que el cos de les dones és indomable –ella no és raó sinó passió- el
fet de tenir una natura indomable la farà, paradoxalment, garantia dels bons
costums: ella és responsable de la moralitat de la família i de la societat. És a
272 Pateman: “Women, thus, exemplify one of the ways in which nature and society stand
opposed to each other”; C. Pateman: “The disorder of Women: women, love and sense of justice”
dins C. PATEMAN: The disorder of Women. Democracy, Feminism and Political Theory, op. cit.,
pàgs. 17-32: 18.
126
dir, la natura de les dones i els seus cossos han d’estar dominats, domesticats,
per la raó masculina: les dones són font de desordre perquè el seu ésser és
contrari a la vida social i política273.
La domesticació del cos i de la sexualitat serà una de les principals
eines de control, una vegada que queda establert que la sexualitat legítima
femenina (si això ha existit mai) queda limitada a l’àmbit domèstic, dins del
matrimoni; i que l’espai social legítim és l’esfera privada. Per això, l’objectiu del
contracte sexual és establir la dominació sobre les dones i també l’accés igual i
regulat al seu cos per part dels homes. Aquest accés al cos de les dones està
garantit, afirma Pateman, per una sèrie de normes formals i informals. Entre
les formals trobem el contracte de matrimoni274 i les normes sobre i
l’establiment de la prostitució de les dones mitjançant el contracte de serveis
sexuals275.
El matrimoni
El dret, mitjançant el contracte de matrimoni, garantirà l’accés regulat
al cos de les dones i l’accés igual (tots els homes poden tenir accés a la
propietat del cos d’una dona). La sexualitat femenina dins del matrimoni és
legítima en tant que està controlada pel marit. Aquestes idees són importants
per a comprendre per què la violació d’una dona casada –per un altre home
que no fora el marit- era tractada com un delit contra l’honor del marit fins fa
relativament poc de temps276. El deure conjugal de les dones front el dret
273 Pateman: “Women, it is held, are a source of disorder because their being, or their nature, is
such that it necessarilly leads them to exert a disruptive influence in social and political live.
Women have a disorder at their very centres –in their morality- which can bring about the
destruction of the state”; C. PATEMAN: The disorder of Women. Democracy, Feminism and Political
Theory, op. cit., pàgs. 17-32: 18.
274 Aci Jónasdóttir estaria d’acord. Planteja que deuriem passar de parlar de patriarcat per
parlar de societat-matrimoni perquè és al matrimoni fonamentalment on les dones lliurement
accepten entregar la seua capacitat d’amor que és explotada pels homes. Això, però no vol dir
que fora del matrimoni, diguem-ne en relacions afectives semblants no es done l’explotació de
les dones.
275 C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., especialment el cap. 7: “¿Qué hay de malo con la
prostitución?”, pàgs. 260-299.
276 Durant molt de temps la literatura ha oferit imatges d’aquesta “transferència” de l’agressió,
el dolor i la ràbia de la dona cap a l’honor del pare o del marit –el Segle d’Or de la literatura
espanyola ofereix nombrosos exemples. La idea, però és més complexa i els homes deurien de
sentir-se tan ferits com les dones: l’home té una agressivitat i un dessig tal que pot perdre el
127
conjugal dels homes eliminava la possibilitat que fos el marit el que violava la
dona. I, encara que no estiga ja recollit en cap text, encara avui existeix molta
reticència a l’hora de reconèixer les violacions dins del matrimoni. L’uxoricidi,
eliminat a l’estat espanyol l’any 1963 (!) suposava una cessió punitiva de
l’estat en mans del marit en permetre al marit que trobara a la dona en
relacions adúlteres, matar a ambdós277. La propietat sexual de les dones
casades la té en exclusiva el marit278. La sexualitat fora del matrimoni està,
també regulada, per estigmatitzar: la prostitució i els fills il·legítims existeixen
front a la sexualitat en propietat exclusiva.
Mitjançant el contracte de matrimoni, però, les dones accedeixen o
aconsegueixen manutenció, protecció i la posició social del marit, en la
mesura en què el seu lloc serà la casa del marit, l’àmbit privat/domèstic, de
manera que d’alguna manera hi ha una transacció. Pateman afirma que en
realitat presentar el matrimoni com un contracte és una errada encobridora de
situacions de desavantatge i de submissió: ningú no pot pactar la pròpia
esclavitud, que és el que fan les dones al matrimoni. La idea de contracte
pressuposa que existeixen dos individus (i la dona no és individu – per a
Pateman un individu és un home que fa ús del cos d’una dona279) que pacten
en situació d’igualtat (i la dona no és igual sinó subjecta naturalment a l’home).
En realitat no hi ha dos subjectes, sinó un subjecte i un objecte de transacció:
el matrimoni transforma a l’home en marit i a la dona en la dona del marit280.
A més a més, el contracte de matrimoni seria l’únic que duu implícita
una obligació d’obediència de l’esposa cap al marit. Aquesta obligació
nord –és a dir, atacar, agredir, violar- amb la primera dona que es creue amb ell (aquest serà
també un discurs recurrent per “justificar” la prostitució). El home “propietari” –pare o marit-
tem per la la seua honra, el seu valor, l’honor, i tant se val si ella ha consentit o no: la propietat
ha estat penetrada ilegítimament. Sobre el tractament de la violació i la dona-víctima sexual a la
literatura espanyola, especialment als segles XVIII i XIX (encara que no sols), veieu LOURDES
ORTIZ: “Yo a las cabañas bajé”, dins V. MAQUIEIRA i C. SÁNCHEZ (Comp.): Violencia y sociedad
patriarcal, Editorial Pablo Iglesias, Madrid 1990, pàgs. 141-154.
277 E. LARRAURI: “Control informal: las penas de las mujeres...”, dins E. LARRAURI (comp.):
Mujeres, derecho penal y criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, 1-16:4-5.
278 De fet les agressions cap les dones a l’àmbit domèstic/familiar mantenen aquesta lògica de
propietat i propietat sexual, sibé els canvis enle sistema sexe/gènere han modificat “els
resultats”: de la maté porque era mia ham passat a "... o mía o de nadie más.Antes de verte con
otro, te mato!" (Dossier Violència masculina), Veus Alternatives, 14, Barcelona 2001.
279 C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., pàg. 255.
280 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, dins A. RUBIO (ed.): Los desafíos
de la Familia Matrimonial. Estudio multidisciplinar en derecho de familia, Instituto Andaluz de la
Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000, pàgs. 19-75:37.
128
d’obediència connectada a unes altres excuses (com ara la impossibilitat de
divorci o separació; la impossibilitat de treballar fora de casa, etc.) fa del
contracte de matrimoni un contracte netament desigual, que confirma la vida
privada de les dones i fa necessària la subjecció en uns altres termes (tenir
una educació per al delit dels homes)281.
Les sufragistes americanes també posaren l’accent en la institució del
matrimoni: era l’única via legítima per a les dones d’accedir als recursos
socials i això les posava irremeiablement en una situació de dependència i
subordinació de la que no podien fàcilment eixir. El dret al divorci, però, una
de les primeres demandes, va eixir debilitada: s’esperava de les dones que
foren mares i esposes i com a mares i esposes participar en la societat. El
divorci era una demanada massa radical per als moviments de dones vinculats
a l’església. No obstant, E. C. Staton afirmava que en cas de necessitat
(alcoholisme del marit, maltractaments) la prostitució legal de les dones hauria
de poder arribar a fi per decisió de la dona282.
L’obligació d’obediència al marit va estar vigent a l’estat espanyol fins
l’any 1975, establerta al Codi Civil i correlativament, hi havia un dret de
correcció per al marit283. Com assenyala Pateman, en realitat la idea de
contracte no serveix perquè la dona havia estat ja definia com a ésser no
racional, que no comparteix les virtuts cíviques (de compromís i respecte als
contractes, per exemple), de manera que el deure d’obediència té sentit en la
mesura que la dona és una subordinada natural de l’home.
A l’estat espanyol durant el franquisme el règim matrimonial anul·lava
la capacitat civil de les dones que quedaven totalment sotmeses al marit. La
281 J. S. MILL: “On subjection of women (1869)”, op. cit., capitol II, pàg. 298: “But if marriage
were an equal contract, not implying the obligation of obedience; if the connexion were no longer
enforced to the opression of those to whom it is purely mischief, but a separation, on just terms
(...) could be obtained by any woman who was morally entitled to it; and if she would find all
honourable employements as freely open to her as to men; it would not be necessary for her
protection, that during the marriage she sholud make this particular use of her faculties”.
282 F. BASCH: “Les droits des femmes et le suffrage aux Etats Unis 1848-1920”, op. cit., pàgs.
505-534; S. GARCÍA-CERECEDA: “El movimiento sufragista norteamericano de principios de siglo
(El viejo feminismo: orígenes, organización e ideología)”, op. cit., pàgs. 25-69; Z. EISENSTEIN:
“Elizabeth Cady Stanton: Radical feminist analysis and liberal-feminist strategy”, op. cit., pàgs.
77-102.
283 E. LARRAURI: “Control informal: las penas de las mujeres....”, op. cit., pàg. 5.
129
reforma del codi civil l’any 1958 va suposar algunes millores284, encara que la
primera reforma important va ser la del 1975, ja en un franquisme de capa
caiguda. La reforma del 1975 va eliminar la pèrdua i adquisició de la
nacionalitat en funció de la del marit per a les dones casades; la capacitat
d’obrar de les dones no està ja restringida pel matrimoni i l’obediència fou
substituïda pel recolzament mutu i la protecció recíproca. El més important
fou la desaparició de la llicència marital per a la realització de qualsevol acte
jurídic. Finalment l’any 1981 s’adaptaren les lleis civils al contingut de la
Constitució i s’aprovà el divorci, al temps que les feministes continuaven
lluitant per un avortament lliure i gratuït.
El fet que aquestes referències explícites a les normes hagen
desaparegut no significa que s’haja modificat per complet el contracte de
matrimoni. Tal com assenyala Rubio, el codi civil estableix que el marit i la
dona han de respectar-se i ajudar-se mútuament i actuar en interés de la
família. Sense que quede clar en qualsevol part qui i com s’estableix l’interés
de la família i atés que hi ha diversos subjectes poden haver diferents
interessos llevat del cas en què continuem pensant que solament hi ha un que
té l’autoritat: el bon pare de família285.
Fraser, amb la seua crítica a Habermas ja incidia en aquest fet. Per a
Habermas el món de la vida -la família- representa el món dels contextos
d’acció socialment integrada on els individus coordinen les seues accions en
base a un consens intersubjectius implícit o explícit sobre les normes. Fraser
diu que al món de la vida (a la família), a banda de les diferències de poder i
les capacitats per a expressar les experiències i opinions pròpies i ser
escoltada (condicions ideals de diàleg), també al món de la vida els individus
es mouen d’acord amb càlculs interessats mantinguts pels media dels diners i
el poder (que correspondrien als contextos d’acció integrats en el sistema)286.
De manera que o bé continuem pensant que la família és el cel en la terra i
ocultem les subordinacions que són necessàries per presentar-la així, o ens
prenem seriosament una modificació en la nostra manera d’entendre (i
284 Es va eliminar la distinció entre adulteri femeni i masculí passant tots dos a ser considerats
causa de separació, la vidua que es casava de nou podia mantenir la custodia dels fills... etc.
285 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàgs. 19-75: 35.
286 N. FRASER: “What’s Critical About Critical Theory? The Case Of Habermas And Gender”, op.
cit., pàgs. 31-56.
130
normar) la família. No és prou afirmar el matrimoni com una relació
contractual on es poden negociar les diferències: les famílies són més que això
i els matrimonis també. Les relacions familiars i conjugals no s’esgoten en els
termes del contracte. D’altra banda, hem de d’explicar les noves formes
familiars que ja no estan formalment subjectes al contracte matrimonial o que
són conseqüència del trencament287. Cal donar compte, tal com també
assenyala Fraser, de les relacions entre la família i l’ordre social, econòmic i
polític (el sistema) i trencar en la mesura que siga possible els rols generitzats
que estableixen els contactes, etc.
Jónasdóttir proposa centrar-se en la institució del matrimoni perquè
singularitza la relació possessiva home-dona dins la família, més enllà de
l’àmbit estrictament domèstic. La institució del matrimoni –monògam i
heterosexual- fa referència directa i indirecta a les relacions entre homes i
dones, als valors i normes que formal i informalment mostren als dos sexes els
drets i obligacions pel que fa a l’accés als recursos vitals de l’altre. Recordem
que Jónasdóttir afirma que les raons actuals per a l’opressió de les dones
rauen en l’explotació de la seua capacitat d’estimar288 (cura, atenció i èxtasi
sexual), donada lliurement, com ara al matrimoni. Si concebim la societat com
un conjunt d’homes i dones que es relacionen mútuament i interactuen en el
marc de relacions diverses a tots els àmbits socials, la relació conjugal pot ser
considerada com a determinant de totes elles, estructural289. És a dir, el que fa
és traslladar el sistema sexe-gènere (com a sistema organitzador de la societat)
a la relació conjugal. Crec que, efectivament, la institució del matrimoni (o la
relació conjugal), és un prisma a través del qual analitzar els discursos
formals i informals que conformarien el sistema sexe-gènere; fins i tot és un
prisma privilegiat. Però no veig la manera de deslligar la institució del
matrimoni de les dues esferes i no crec que siga la matriu a través de la qual
totes les relacions poden ser analitzades (no veig clar com es poden analitzar
287 M. MINOW i M. L. SHANLEY: “Revisioning the Family: Relational Rights and Responsabilities”
dins M.L. SHANLEY i U. NARAYAN (eds.): Reconstructing political theory. Feminist perspectives, Polity
Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs 84-108.
288 Encara que Jónasdóttir no ho diu, una formulació anterior i prou semblant encara que amb
coonsequències i punts de partida diferents la va fer J.S. Mill: “Men do not want solely the
obedience of women, they want their sentiments”. J. S. MILL: “On subjection of women (1869)”,
op. cit., Capitol I, pàg. 271.
289 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit., pàgs. 325-
327.
131
els efectes del matrimoni en les relacions de treball, dins de les associacions,
dins dels partits polítics), ni en quin discurs sobre les relacions conjugals hem
de centrar-nos per entendre l’opressió de les dones en la societat. També la
institució del matrimoni està creuada per uns altres discursos i la institució
del matrimoni haurà de ser analitzada també en la seua evolució –cosa que
Jónasdóttir no fa.
De manera que és cert que hi ha hagut millores considerables, però cal
reflexionar una mica més sobre el matrimoni com a base de la família nuclear
tal com l’hem concebuda. El matrimoni, però, per més que siga un prisma
privilegiat es creua amb altres sistemes (com ara l’opció sexual) i hem de
pensar-lo en relació amb la família com a base no natural sinó política de la
societat.
La prostitució
Vèiem que Pateman afirma que l’accés al cos de les dones està garantit
per una sèrie de normes formals i informals. Entre les formals trobem el
contracte de matrimoni i les normes sobre i l’establiment de la prostitució de
les dones mitjançant el contracte de serveis sexuals290.
Pateman afirma que defensar la prostitució com ho fan els
contractualistes és un error. De fet, defensar la prostitució és un error i donar-
li legitimitat amb arguments contractualistes, una forma d’encobrir la
subjecció de les dones. Presentar la prostitució com un treball, la prostituta
com una treballadora que ofereix serveis sexuals i que, en tant que
treballadora pot ser explotada, és una ironia291 perquè el treballador és
masculí, i de la mateixa manera que la força de treball és una ficció política, la
venda de serveis sexuals és una ficció per referir-se al fet que la prostituta és
en realitat una esclava sexual. Aquesta és l’opinió de Pateman, que Ana
Rubio292 també comparteix, però que jo no puc compartir per complet pel que
fa a la prostitució. No crec que es puga analitzar la prostitució de les dones
290 C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., especialment el cap. 7: “¿Qué hay de malo con la
prostitución?”, pàgs. 260-299.
291 C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., especialment el cap. 7: “¿Qué hay de malo con la
prostitución?”, pàg. 278.
292 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàgs. 19-75,
especialment pàgs. 55-70: “el lado oscuro de la sexualidad reglada”.
132
únicament com a perversió del sistema legal que, mitjançant un contracte
fictici garanteix la subjecció sexual de les dones (fictici perquè Pateman i
Rubio neguen que les dones puguen consentir tal cosa, però fictici a fi de
comtes per la falta de regulació de la prostitució). No crec que puga identificar-
se dona-sexe.
Com entenguem o analitzem la prostitució depén de com analitzen o
entenguem les relacions home/dona a la societat (és a dir, el sistema
sexe/gènere creuat per altres sistemes). En funció d’aquesta anàlisi les
propostes normatives seran també diferents. Ja vèiem que, com diu
Jónasdóttir, les feministes de l’empowerment, al substituir força de treball per
sexe donen una versió violentada de la vida de les dones i deixen poc marge a
la sexualitat femenina que en les relacions heterosexuals serà sempre
percebuda com un acte de domini. Aquest domini creix amb la prostitució: les
prostitutes no serien sinó esclaves sexuals de molts homes, de tots els homes.
La propietat i l’intercanvi de la sexualitat femenina són el centre del nostre
sistema sexual i la mercantilització d’aquests intercanvis significa exagerar
més encara o reforçar la imatge de la dona-objecte.
Pateman (igual com ho fa MacKinnon i moltes altres) concep la
prostitució com una qüestió de desequilibri de poder entre homes i dones: el
domini dels homes sobre les dones és en el sentit en què son sexe (les dones
són sexe). Així, la prostitució és la submissió màxima. Ara bé, per una dona
pobra pot ser una decisió raonable en un moment donat per a pal·liar la
marginació que pateix i la falta de recursos. Però la prostitució respon a un
conjunt de factors que estructuren una distribució desigual dels recursos: la
ideologia sobre el sexe –sistema sexe/gènere, recursos econòmics i socials, etc.
La prostitució esdevé sota aquesta òptica un problema de serveis socials amb
una tasca resocialitzadora per reconduir les dones cap als mitjans legítims
d’accés als recursos.
La resposta jurídica293 davant això no pot ser una altra que la
persecució del que (viu i/o) obliga a una altra persona a prostituir-se
293 Hi ha tres tipus de resposta jurídica en funció de com entengam la relació home/dona:
l’abolicionisme (tot és delictiu; les prostitutes són dones depravades, desviades); l’abolicionisme
que és el que tenim ara a l’estat espanyol i és la postura (curiosament) de Pateman; el
reglamentarisme que és la postura contra la que polemitza Pateman que conceb la prostitució
com una “vàlvula de securetat social” que serveix per mantenir l’ordre i els matrimonis i dona
com resposta jurídica el control sanitari obligatori de les prostitutes i la zonificació controlada
policialment (és un problema d’ordre i salut pública).
133
(proxeneta i client) però la prostitució no és un delicte en la mesura que la
dona és víctima d’una doble explotació. Alhora, com que no hi ha cap bé jurídic
a protegir, la prostitució no està reglamentada ni reconeguda com a treball (les
treballadores del sexe no tenen drets reconeguts) perquè això seria tant com
legitimar l’explotació i subordinació de les dones com a sexe. Jónasdóttir
tampoc supera aquesta visió i és per això que no puc estar d’acord amb la
seua conclusió quan diu que la prostitució seria una combinació de
l’explotació sexual de les dones –però no de la cura sinó de l’èxtasi sexual- i la
coerció dels mitjans econòmics294. A Jónasdóttir li ocorre el mateix que a les
feministes radicals però a la inversa: en definir el patriarcat com l’explotació
de la capacitat d’estima de les dones lliurat lliurement per aquestes, queden
fora de l’explicació altres possibilitats de relació d’explotació que ha de fer
encaixar a la força perquè no les considera lliures. Segons aquesta explicació,
la prostitució no seria sinó una forma més d’explotació sobre les dones en el
cas que hi haguera un intercanvi desigual (no necessàriament d’estima i
èxtasi, sinó de manutenció o diners). Però Jónasdóttir trenca l’argument quan
afirma que la prostitució és la combinació o l’encreuament de dos sistemes
d’explotació que afecten a les dones (que d’altra banda, seria l’únic). Si per
explotació entén un intercanvi desigual, no es comprén perquè sempre la
prostitució seria el màxim de les injustícies quan es creuen els dos sistemes –
econòmic i sexual-: potser hi ha relacions entre les prostitutes i els clients que
no són d’explotació en el sentit d’intercanvi desigual que ella ha donat i si això
és així, l’anàlisi no serveix.
Pense que el tema és més complex que tot això295. Puc coincidir en què
la prostitució és l’altra cara de la moneda del matrimoni, el costat obscur de la
sexualitat regulada296. Si el matrimoni estableix la sexualitat regulada i
legítima per a les dones, la prostitució és la sexualitat no regulada i no legítima
de les dones- entre altres coses perquè continua sent sexualitat i no treball
sexual-. És a dir, crec que les prostitutes com a dones públiques són el
contrapunt de les dones privades i sexualment controlades: assegurar la bona
294 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit., pàg. 163.
295 Tornaré sobre aquest tema i altres en relació a les dones immigrades.
296 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit.
134
dona –dins del matrimoni, virtuosa- significa crear alhora un model normatiu
de dona dolenta. És un model normatiu amb finalitats pedagògiques i de
control (orientació i control com tots els models normatius). Entre els mitjans
d’accés de les dones als recursos socials trobem (avui també) dues vies
legítimes (treball i matrimoni) i una il·legítima (prostitució); però més que
confirmar el patriarcat, ser una eina d’aquest o l’encreuament de l’explotació
econòmica i sexual pense que és una transgressió –al lloc de les dones en la
societat; a la ideologia del lloc de les dones- i que es paga per ella amb
l’estigma social i la falta de drets.
Diu Amorós que si una determinada dona se situa fora del lloc que els
germans li han assignat, no és que se situe en un altre pacte sinó en el pacte-
Altre: el lloc de la projecció paranoïca contra el que es signa el pacte dels
parells. Amorós pensa que aquesta imatge és la de la Bruixa, que té un pacte
amb el Diable297 – també podria ser la puta del diable, segons les històries-.
Així, continua, si la correlació simbòlica de l’agermanament és la mare, la
bruixa és el catalitzador imaginari del pacte entre els germans. Pense que en
realitat (si es que seguim la narració de Pateman, que és el que sembla) la
mare no apareix en cap lloc298: el pacte és dels germans contra el pare per a
accedir a les dones, no a les mares sinó a les esposes, per esdevenir pares. La
correlació simbòlica és l’esposa més que la mare i el contrari serà la prostituta
que no accepta el pacte de l’accés regulat d’altra manera a com ella
l’estableix299. I la prostituta sí que serà per excel·lència la feminitat que no ha
de ser.
297 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre Feminismo, Proyecto Ilustrado y Postmodernidad, op.
cit., pàgs. 199-200.
298 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàg. 24: “Los hermanos
iguales arrebatan el poder al padre para realizar la gran revolución, construir un poder no
jerárquico ni desigual. Pero antes de que los hijos pudieran arrebatarle el poder al padre debe
existir un eslabón indispensable, una mujer que es la madre y hace posible la paternidad. Este
olvido interesado de una voluntad libre y previa permite no tener que responder a una cuestión
delicada: ¿cómo puede derivarse un poder absoluto de alguien que ha debido reconocer
previament la voluntad de otro ser humano soberano...? Esta ocultación explica porqué la
maternidad no es un factor de estructuración en la cultura occidental. Mediante el olvido de la
maternidad el patriarcado moderno está ocultando que no ha habido ruptura en las relaciones
de poder para las mujeres...”.
299 En cap moment estic negant que les condicions de l’exercici de la prostitució siguen
inhumanes; ni que la prostitució i més si és forçada siga “enriquidora” ni emancipadora ni res
per l’estil. El que afirme, però és que el fet que no siga res d’això sinó estigmatitzant i
empobridora i que no tinguen reconeguts els drets les treballadores del sexe és per la
trasgressió que pot suposar per l’ordre “patriarcal”. Per la transgressió no cal que les putes
siguen heroines i conscients. I la trasgressió, per suposat, està inclosa (inserida) al sistema de
135
També assenyala Amorós, quan critica un cas de violació legitimat en
un judici, que la dona que se situa fora de l’espai privat acotat per un home
esdevé terra de ningú i accessible sexualment per qualsevol home. No crec que
la violació siga comparable a la prostitució. Tota violació és una agressió,
potser lògica-patriarcal però no ocorre únicament quan les dones (o perquè les
dones) es desterritolialitzen: les violacions dins l’esfera domèstica són tan
habituals com les que es produeixen fora. Això no vol dir que no siga cert que
les dones tenim un toc de queda simbòlic i que a unes hores determinades no
podem anar (per determinats llocs) sota perill, entre altres coses, de ser
atacades sexualment. Però la violació no es relaciona necessàriament amb la
ubicació de la dona, mentre que la prostitució sí que està vinculada
directament a la ideologia de l’espai i al càstig per transgredir-la. Si qualsevol
dona esdevé accessible si deixa el seu lloc, aleshores, com assenyala Amorós,
el problema és un problema d’espais. Si acceptem que les prostitutes són
explotades perquè han deixat el seu espai, assumim les tesis patriarcals. Si
acceptem que totes les dones que deixen el seu espai poden ser tractades com
a prostitutes, el problema és com hem estat percebent la prostitució i l’espai
de la dona –des de la lògica patriarcal i no des de la lògica de les dones que
treballen-.
A més a més, pense que la victimització de les dones que exerceixen la
prostitució les irresponsabilitza (no sols de les seues vides; la victimització
significa que no són socialment responsables300 de les eleccions que fan
perquè nosaltres som incapaços d’acceptar la decisió presa), incapacita i
anul·la la capacitat de decisió de les dones i l’autonomia; converteix les dones
en menors que necessiten protecció, reinserció i no drets. Anul·la les
capacitats de vindicació de les prostitutes. Si acceptem que és la decisió d’una
persona adulta, raonable i racional no ens queda més remei que escoltar els
seus motius, la manera com viuen, els problemes amb què es troben... La
responsabilitat es desplaça de l’exigència de salvació a la responsabilitat de
domini. Si el sistema de domini és qüestionat també pot ser-ho la trasgressió, però aleshores els
problemes dela prostitució són altres.
300 Això no vol dir que siguen individualment responsables de la marginació i l’estigma ni res per
l’estil. Vol dir que qualsevol persona, qualsevol individu del que es presuposa la racionalitat i la
capacitat d’elecció és responsable i ningú no pot suplantar aquesta decisió. Les dones som i
volem ser responsables de les nostres accions perquè no volem que altres decideixen per
nosaltres, ni per les conseqüències de les nostres accions. I ahí està un dels problemes de la
prostitució, que les prostitutes no poden incidir en les condicions i resultats de les seues
accions/decissions perquè neguem que tinguen valor.
136
donar vies per a l’expressió de l’experiència pròpia i les necessitats pròpies, a
fomentar l’autorrepresentació de les prostitutes en la societat per les
demandes i en construir aliances entre dones inclusives i no excloents que
comparteixen projectes emancipadors per a individus i grups301.
Seguint, però, amb l’exposició de Pateman, d’una banda tenim el
contracte de matrimoni i la prostitució –el costat obscur de la sexualitat
regulada- i d’altra banda trobem tota una sèrie de discursos al voltant de la
moralitat femenina en relació a la sexualitat, al cos i la relació –sexual- amb
els homes: la moralitat de les dones es mesura i es regeix per les relacions -
sexuals- amb els homes. Aquest tret és fonamental per a comprendre la
prostitució i l’estigma de la prostituta. L’assignació d’espais i el control de la
sexualitat femenina com a mesura de la moralitat garantirà la prohibició
d’entrada a l’esfera pública. Si les dones deixen l’espai domèstic, el sistema
cau. Qualsevol desplaçament serà percebut com una transgressió a l’ordre de
les coses302. Tot abandonament de l’espai privat és una transgressió a l’ordre
establert; per això, l’exclusió de les dones de l’espai públic és alhora una
prohibició d’entrada.
A principis dels 80, Sue Lee va desenvolupar un estudi en Anglaterra al
voltant de la idea de reputació entre adolescents i el control de la sexualitat
femenina de les adolescents mitjançant discursos d’estigmatització en relació
al comportament sexual de les xiques. Va veure que parlar de la reputació
d’un dona suposa referir-se al seu comportament sexual; que expressions com
ara zorra serveixen com eina de control per a reconduir les xiques cap a
l’única sexualitat legítima possible (el matrimoni), on reproduirà la imatge de
la bona esposa, ama de casa fidel i servicial per tal de ser considerada303.
Pense que aquestos discursos informals confirmen més la meua postura
davant de la prostitució que la de Pateman i Rubio. Mentre qualsevol de
nosaltres puga ser insultada utilitzant la paraula puta, el problema no és
301 Que són les reivindicacions de les putes expressades al II Congres de putes cel·lebrat al
parlament europeu en 1986. Les actes del congres estan publicades: G. PHETERSON (comp.):
Nosotras, las putas, trad. cast. de G. Baravalle, Talasa, Madrid 1990.
302 D'ahí ve, tal com assenyala Molina Petit, el concepte límit de “dona pública” (C. MOLINA PETIT:
Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàg.23).
303 SUE LEE: “Aprender a amar. Reputación sexual, moral y control social de las jóvenes”, dins
ELENA LARRAURI (comp.): Mujeres, Derecho Penal y Criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, pàgs.
17-41.
137
l’opressió tal com elles la veuen –com a venda d’un cos femení com si fora un
objecte i la impossibilitat de les dones de consentir-, sinó la transgressió que
una determinada utilització del cos per part de les dones i l’ocupació de l’espai
públic significa: la transgressió d’eixir del pacte i situar-se en el pacte-Altre.
La maternitat i el pensament maternalista
El cos de les dones exemplifica tot el que és contrari a l’ordre social: les
dones són un dels exemples clars en què la natura i la societat (l’estat de
natura i l’ordre social) estan oposats. Aquesta biologització de les dones, la
natura, és el que els impedeix formar part de la societat civil i, alhora, és el
mateix cos el motiu pel qual queden relegades a l’esfera privada –l’excusa que
es fa servir per tancar-les a l’esfera privada-; i és principalment a l’esfera
privada que els homes tenen garantit l’accés al cos de les dones, bàsicament
mitjançant el matrimoni, a canvi de manutenció i protecció. L’accés regulat al
cos de les mares, però, significa la possibilitat per als homes (tots els homes)
de ser pares, de tenir una autoritat semblant a la resta d’homes en l’àmbit
domèstic. Aquesta autoritat (sobre la dona i sobre les fills) no és política, però
és necessària per l’ordre de les coses. La negació (l’oblit) de l’existència d’una
altra voluntat sobirana dins de la família en la relació amb els fills, és a dir, el
no reconeixement de la maternitat, farà que aquesta no es pense com a
estructuradora de cap ordre social (la societat occidental i moltes altres són
patrilinials i patrilocals)304.
Si la dona no és un ésser igual sinó una subordinada en tant que
manca de raó, tampoc no tindrà voluntat sobirana en un àmbit que, a més a
més, és pre-polític. I tot per la natura femenina.
Les evidències de la diferència de natura que ofereix el cos de les dones
(recordem entre altres coses la construcció dels metges-filòsofs) seran les que
més s’oposen a l’estat i la maternitat un dels exemples que més perduraran
com a oposats a la vida pública (o més difícil de fer compatible) 305; de la
304 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàg. 24: “Este olvido
interesado de una voluntad libre y previa (...) explica porqué la maternidad no es un factor de
estructuración en la cultura occidental....”.
305 tal com assenyala J. Gil Ruiz “Acabamos de poner de manifiesto que uno de los secretos
mejor guardados por la Modernidad es que el individuo no es un Yo autónomo, sino un varón-
padre de familia que representa simbólicamente a una colectividad formada por las mujeres, los
niños y los sirvientes. Este hecho hace del Estado y de la institución de la Maternidad un
binomio indisoluble”, J. GIL RUIZ: “La maternidad entre el bien jurídico y la enfermedad”, dins A.
138
mateixa manera, els cossos de les prostitutes seran una font de desordre. El
cos matern és tant un referent biològic com un espai de significació
cultural306: els discursos al voltant de la maternitat corroboren la idea que en
la natura (cos) de les dones hi ha una diferència elemental que les fa quedar-
se a l’àmbit privat/domèstic. La maternitat és tant biològica com cultural,
però serà sempre una qüestió privada (ara, personal, individual, elecció
pròpia) quasi íntima.
Tal com veurem, Arendt explica que el tret distintiu de l’esfera privada
és que els homes hi viuen junts per necessitat. La privada és l’esfera de les
necessitats; del manteniment i la subsistència pròpia i de l’espècie. La divisió
sexual que hi ha (l’home s’encarrega de proveir aliments, la dona de les
funcions de reproducció i manteniment) és vist com a natural; com a resposta
a les necessitats. La família té sentit (està justificada) perquè acompleix la
funció d’abastament i cooperació pel sosteniment i la supervivència de
l’espècie. La necessitat és característica de l’organització domèstica i en
aquesta esfera la força i la violència es justifiquen perquè són els mitjans
per a dominar la necessitat i ser lliures307. El que m’interessa ara és la
insistència que la família serveix per a mantenir la vida, per a contenir el
començament, l’inici de la vida, d’una vida. Una esfera privada i oculta és
necessària per tal que els infants i el treball que suposen –la cura i atenció
primeres- puguen desenvolupar-se sense ingerències308. Sense l’àmbit privat la
maternitat no pot ser pensada, i la maternitat apareix oposada a l’àmbit
públic. Tal com véiem, Harriet Taylor ja va protestar sobre aquesta visió de les
dones i la seua funció maternal. Entre les raons que s’al·legaven per
RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia Matrimonial. Estudio multidisciplinar en derecho de familia,
Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000, pàgs. 137-182.
306 J. M. GIL RUIZ: “La maternidad entre el bien jurídico y la enfermedad”, op. cit., pàgs. 137-188.
307 Hanna Arendt: “Lo que dieron por sentado todos los filósofos griegos,..., es que la libertad se
localiza exclusivamente en la esfera política, que la necesidad es de manera fundamental un
fenómeno prepolítico, característico de la organización doméstica privada, y que la fuerza y la
violencia se justifican en esta esfera porque son los únicos medios para dominar la necesidad-
por ejemplo, gobernando esclavos- y llegar a ser libre”. H. ARENDT: La condición Humana, Paidós,
Barcelona 1998, pàg. 43.
308 J. B. ELSHTAIN: “Political children: reflections on Hanna Arendt’s Distinction between Public
and Private Life”, dins M.L. SHANLEY i U. NARAYAN (eds.): Reconstructing political theory. Feminist
perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs. 109- 126.
139
fonamentar l’exclusió de les dones de la vida pública trobàvem la
incompatibilitat amb la maternitat i el treball domèstic 309.
Harriet Taylor discuteix d’una banda, tal com véiem, l’assignació de
l’espai domèstic i d’una altra les incompatibilitats de la maternitat. Primer
perquè no és necessari ni just imposar a les dones ser mares o res; ni tampoc
que si han sigut mares una vegada ja no poden ser res més. Ningú necessita
que una llei l’excloga d’una ocupació si ha pres un altra incompatible: els
homes poden ser parlamentaris encara que siguen soldats, marins o el que
siga. Nou de cada deu homes estan exclosos de facto de la vida pública i no cal
que ho estiguen també de iure. Per què imposar aquesta exclusió a les dones
si quan hi haja incompatibilitat ella mateix se n’exclourà?. Negar l’accés a la
vida pública per a les dones en funció de la capacitat de ser mares és negar-
los qualsevol altra possibilitat (carrera) en la vida (ser alguna cosa diferent que
mares) i fer de la maternitat el únic mitja d’accés a recursos (la maternitat que
sí, la maternitat dins el matrimoni).
A l’estat espanyol, la identitat femenina (la imatge i el discurs socio-
cultural sobre el gènere) durant el segle XIX i principis de XX estava articulada
al voltant de la domesticitat: l’àngel de la llar o la perfecta casada seran el
màxim horitzó de les dones. Aquesta identitat articulada al voltant de la
domesticitat estava basada en el culte de la maternitat310.
La maternitat que no
La maternitat legítima, és a dir, la de les dones dins el matrimoni serà
exaltada front la maternitat il·legítima. Les lleis de la paternitat en aquest
sentit són prou interessants: la destrucció de la presumpció de paternitat del
marit de la dona és gairebé impossible. Les teories que han fonamentat
aquesta presumpció han estat variades: el dret d’accessió (forma d’adquisició
de la propietat per la que el propietari d’una cosa fa seus els fruits-!-), la teoria
basada en la cohabitació i la fidelitat conjugal i la que afirma l’autoritat del
marit.. Es tracta així d’assenyalar que la presumpció de paternitat és inherent
309 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 402.
310 MARY NASH: “El mundo de las trabajadoras: identidades, cultura de género y espacios de
actuación”, dins J.PANIAGUA, J.A. PIQUERAS i V. SANZ (eds.): Cultura social y política en el mundo
del trabajo, Centro F. Tomás y Valiente UNED-Valencia, Fundación Instituto Historia Social,
Valencia 1999, (Colecció Biblioteca Historia Social).
140
al contracte matrimonial, a la família legítima la qual únicament pot ser
impugnada pel pater familias: n’és una potestat seua 311.
La legitimitat la dóna l’home. La paternitat s’ha construït
fonamentalment com un vincle jurídic mentre que la maternitat ha estat
sempre un vincle biològic. L’apropiació dels fruits (fills) de la dona per part de
l’home és una ficció jurídica, és clar, però és el que dona legitimitat als fills i la
família. Davant d’això, una de les primeres demandes d’Olympe de Gouges va
ser demanar l’obligatorietat dels pares de reconéixer els fills com a fills
legítims, és a dir, legitimar els fills naturals, perquè els fills nascuts fora del
matrimoni eren exclosos de la vida social –i ella ho va patir a carn pròpia312-.
A l’àmbit privat les relacions de les dones –amb el cos i la sexualitat-
com que està sota el control del marit són legítimes. Les que el transgredeixen
són desqualificades moralment, socialment i jurídicament. Per això es
construeix la il·legitimitat dels fills de mares fadrines –mares fora del
matrimoni i fora de l’espai privat-, perquè la dona com cal és amantíssima
esposa i mare.
C. Smart mostra com “el dret és una estratègia que crea gènere tot
especificant la categoria de la mare dolenta”. Així, analitza la regulació que, a
partir de 1623 es fa a Gran Bretanya sobre la mort de fills il·legítims basada en
la presumpció de culpabilitat de les mares, que convertia, així, les mares
fadrines en sinònim d’assassines. La legislació ha anant modificant-se però la
figura de la mare fadrina va servir (i encara serveix) per reforçar el nostre
discurs sobre la maternitat. La mare fadrina és un tipus de dona en lloc de la
Dona i ella és el problema perquè no té un home. L’home significa la legitimitat
i l’autoritat que les dones no tenen i així la mare fadrina representa els valors
que inverteixen les característiques desitjables d’un home313.
311 MILAGROS GARCÍA PASTOR: “Las dificultades para destruir la presunción de paternidad del
marido”, dins A. RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia Matrimonial. Estudio multidisciplinar en
derecho de familia, Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000,
pàgs. 115-136.
312 O. DE GOUGES: “Plaidoyer pour le droit au divorce et un statut équitable pour les enfants
naturels. Extrait d’une motion au Duc d’Orléans (1791)”, dins B. GROULT (ed.): Olympe de
Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes, Mercure de France, Paris 1986, pàgs. 113-114:
“donnons aux enfants naturels le même moyen de se distinguer par l’honneur et le mérite dans
la Societé. Un bâtard peut joindre aux talents la qualité d’honnête homme et sa naissance ne
doit pas le priver de s’allier à une famille respectable et de parvenir à une place honorable. Il
manquait à la Constitution cet article....”. El text és de 1791.
313 C. SMART: “La mujer en el discurso jurídico”, dins E. LARRAURI (comp.): Mujeres, derecho penal
y criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, pàgs. 167-189:185: “la madre soltera sirvió (y aún sirve)
141
Tal com deia, l’ideal de dona al segle XIX i començament del XX era el
de la perfecta casada, amantíssima esposa i mare. Fins la modificació del Codi
Penal l’any 1989 existien els delictes honoris causa (avortament314 i infanticidi)
que preveien una atenuació de la pena a la dona que els realitzava per protegir
o defensar l’honor. Larrauri assenyala dos tipus de problemes al voltant
d’aquests delictes. D’una banda, l’aplicació dels tipus penals atenuats era ben
difícil: el tipus privilegiat atenuat no s’aplicava quan l’honor ja s’havia perdut;
i els tribunals interpretaven que l’honor ja s’havia perdut quan la dona havia
tingut el fill fora del matrimoni i per tant s’aplicava el parricidi. Estem parlant
de l’any 1988. D’una altra banda, es posa de manifest una imatge de la dona
preocupada fins a l’extrem per l’honorabilitat, que pot abandonar o matar el fill
acabat de néixer –sense tenir en compte l’abandonament previ del pare de la
criatura o la manca de recursos socials i econòmics de la dona, per exemple-.
No és que la dona estiga obsessionada amb l’honor, sinó que ella reflecteix
l’obsessió social315. De nou l’honor de la dona es mesura en funció de les seues
relacions sexuals amb els homes que per a ser honorables i legítimes han de
produir-se en l’àmbit privat/domèstic sota el control del marit.
Ara que l’avortament està mínimament reconegut i l’educació sexual en
adolescents no és (en teoria) clandestina, la maternitat que no comença a estar
percebuda o identificada amb la de les dones fadrines (adolescents o no) que
depenen de l’estat, perquè han tingut mitjans per a no ser mares (en teoria) tot
tenint en compte que no poden mantenir els xiquets.
para reforzar nuestro conocimiento cultural de lo que significa una verdadera maternidad. En
este sentido, ella es un tipo de mujer en vez de la Mujer... Ella es el problema supuestamente
porque no tiene un hombre. Por lo tanto, el hombre es la solución, él significa la estabilidad, la
legitimidad y la autoridad que no sólo está ausente en la mujer sino que está invertida. Por ello
la madre soltera es también la quintaesencia de la Mujer porque representa todos los valores
que invierten las características deseables de un Hombre”.
314 La despenalització de l’avortament ha estat una de les lluïtes més importants del moviment
feminista i encara que no s’ha aconseguit del tot (tenim una llei de terminisi supòssits) els
avanços han estat importants. El problema fonamental és que finalment no ha estat articulat
com un dret a decidir que si o que no a ser mare, que inclou tant una despenalització de
l’avortament com un recolçament públic a la decisió que si. I ara les dones espanyoles tenen
seriosos problemes per decidir que si.
315 E. LARRAURI: “Control formal:... y el derecho penal de las mujeres”, dins E. LARRAURI (comp.):
Mujeres, derecho penal y criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, pàgs. 93-108: 102.
142
La maternitat que sí
La imatge negativa de la maternitat que ha de ser, posa de manifest
alhora la maternitat que ha de ser. No solament manifesta que ha de ser dins
el matrimoni, sinó també el que es considera ser una bona mare (no abandona
el fill, no avorta, no el mata i està sotmesa a l’autoritat del pater familias, és a
dir, el marit). L’àngel de la llar, la perfecta casada, és amantíssima esposa i
mare a l’àmbit privat/ domèstic. La dona perfecta és dolça, suau, pacient,
comprensiva, maternal... Uns trets que es necessiten per la seua subjecció i
que són, en ella naturals. El procés de construcció (i d’educació) desapareix: és
l’instint maternal el que determina que la dona siga mansa.
El maternalisme o el pensament maternalista traslladarà aquests trets a
la vida en societat. Els treballs sobre els moviments feministes de les primeres
dècades del segle XX parlen de maternalisme per a referir-se a l’activisme de
les dones que volen veure reconeguts els interessos com a mares316. El
maternalisme és un conjunt de discursos que exalten la capacitat de les dones
per a ser mares i apliquen a la societat els valors atribuïts a la maternitat:
cura, atenció, comprensió i moralitat. De fet, tot al llarg del segle XIX i
començament del XX, les reformistes en molts estats reclamaven la
participació política com a mares: el treball de la maternitat proporcionava a
les dones les capacitats requerides per participar en el disseny de les
polítiques públiques que calia desenvolupar per a protegir les mares i els
xiquets317. Les maternalistes no qüestionaven la divisió sexual del treball i
defensaven una legislació diferenciada pel que fa al gènere. El moviment
sufragista nord-americà va estar articulat en una gran mesura pel
maternalisme. F. Basch explica que el protestantisme evangèlic (Awakenings,
un fenomen religiós pròpiament nord-americà sorgit als segles XVIII-XIX) va
tenir un paper molt important. Les dones associades al voltant de grups
religiosos demanaven a les dones participació com a dones i mares, i
legitimava des d’aquest rol una acció social i alhora la identitat de la
domesticitat. En l’articulació d’aquest tipus d’acció (caritativa i social) i la
missió moral imposada a les dones naix una demanda d’autonomia i respecte.
316 B. HOBSON: “Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, op. cit., pàgs.
61-104: 71.
317 A. S. ORLOFF: Gender and the welfare state, Estudio-Working paper 1996/79, Centre
d’estudis avançats de ciències socials - Institut Juan March, Madrid, 1996, pàg. 14-15.
143
Les mateixes forces que les feien ser àngels de la llar les incitaven a sortir i
reunir-se i participar activament en qüestions socials. Sobre aquesta base es
construí el moviment sufragista318.
Les idees que articulaven el pensament maternalista eren
fonamentalment dos: la identitat femenina gira al voltant de la cura als fills i
aquesta és una funció/contribució per a la societat i les dones són
responsables en les famílies com a mares. Les aplicacions pràctiques, però,
eren variades: considerar el treball de les mares com un servei a l’estat o a la
societat i relacionat amb uns drets socials per a les dones319. En molts estats
(Austràlia, Estats Units, Suècia...) aquest moviment de dones va configurar les
primeres mesures protectores de la maternitat i els fills, que va esdevindre
com un dret de ciutadania, encara que no fora l’única demanda –ser
reconegudes com a mares-. El desenvolupament d’aquestes demandes i
aquestes primeres mesures protectores als diferents estats de benestar han
estat variades, però en realitat no s’ha desenvolupat cap estat de benestar
diguem-ne, maternalista. Un estat de benestar maternalista seria aquell que,
tot i basar-se en la diferència sexual per establir els rols de
treballador/breadwinner i mare-esposa/la que té cura dels altres, trobaria
una àmplia estructura pública i social de protecció per a les dones i els fills320.
Els Estats escandinaus potser siguen els qui més s’hi aproximen. D’una
banda, els diferents moviments de dones (a Suècia, per exemple) articularen la
identitat com a mares i treballadores, sense desvincular la ciutadania del fet
de ser treballadores, mares i dones321. D’una altra banda, la incorporació
massiva de les dones al treball assalariat extradomiciliari s’ha produït en
paral·lel al desenvolupament de l’estat de benestar, en particular amb el
desenvolupament d’aquestes institucions de protecció de la maternitat i la
infantesa mitjançant serveis públics d’atenció i cura als dependents. De
manera que les relacions dona/estat de benestar són dobles: dependència de
318 F. BASCH: “Les droits des femmes et le suffrage aux Etats Unis 1848-1920”, op. cit., pàgs.
505-534: 506-508.
319 B. HOBSON: “Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, op. cit., pàgs.
61-104: 71.
320 A. S. ORLOFF: Gender and the welfare state, op. cit., pàg. 15.
321 B. HOBSON: “Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, op. cit., pàgs.
61-104.
144
les institucions en una major mesura que els homes i relacions pel fet de ser
treballadores322.
A l’estat espanyol fins a començament del segle XX, la identitat
femenina es construïa a partir de la capacitat reproductora, del ser mare
(legítima, clar), això va dificultar extraordinàriament la construcció d’unes
altres identitats possibles, com ara la de treballadora323. En qualsevol cas, el
franquisme va trencar qualsevol construcció possible de la dona com a alguna
cosa més que ama de casa i mare, i qualsevol pensament maternal era
patriarcal i, per tant, incapaç de desenvolupar un tipus de moviment de dones
com als Estats Units, per exemple. El franquisme més que el culte a la mare
exacerbava el culte al pare, a l’home (i això seria el que distingia el
pronatalisme franquista i d’uns altres feixismes del pronatalisme d’uns altres
països europeus)324.
La ideologia sobre l’espai de la dona és reforçada (per la
natura/biologia), però el feixisme és, tal com assenyala Valcárcel, un moviment
viril i neopatriarcal: la igualtat és indesitjable. Un home no ha d’admirar una
dona (venerar-la), solament ha de protegir-la (això és viril). Un home solament
pot admirar un altre home i acceptar d’aquesta manera la jerarquia. El líder
carismàtic salvaguarda la masculinitat per complet325, i garanteix que tots els
homes siguen pares.
El règim autoritari va legislar al voltant d’aquesta idea del paper de la
dona a la societat com a mare i esposa: l’estat va alliberar la dona casada del
taller i la fàbrica i li va imposar l’excedència forçada fins l’any 1961; estableix
la obligació per a les dones d’obtenir una autorització marital per a triar una
322 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?,op. cit,; B. HOBSON:
“Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, op. cit.; L. HANTRAIS: “From
equal pay to reconciliation of employment and famiy life” dins L. HANTRAIS (ed.): Gendered
policies in Europe. Reconciling employment and family life, St. Martin’s Press, Great Britain 2000;
C. VALIENTE: “Género, mercado de trabajo y Estado de bienestar: el caso de España”, Sociología
del trabajo, Invierno 1997-1998, pàgs. 53-80.
323 M. NASH: “El mundo de las trabajadoras: identidades, cultura de género y espacios de
actuación”, op. cit.
324 A. S. ORLOFF: Gender and the welfare state, op. cit., pàg. 17.
325 A. VALCÁRCEL: “Las filosofías políticas en presencia del feminismo”, op. cit., pàgs. 115-133:
129: “El líder carismático...por lo mismo que salvaguarda la masculinidad del conjunto, de
aquello que ha llevado desde sus existencias desorganizadas al estauto de padres de familia, él
no necesita por lo común se un modelo familiar. En realidad está matrimoniado simbólicamente
con la propia patria, de la que además es padre vigilante e hijo predilecto. El Estado es la gran
familia que surge de tal trinidad relacional y quienes se llaman entre sí camaradas se
autoconciben como fraternidad masculina cuya autoridad deriva del gran-hermano y padre”.
145
professió o per a exercir-la (fins l’any 1975); les dones no poden disposar de
cap bé, ni realitzar cap contracte sense l’autorització del marit; les dones no
poden en cap cas accedir a unes professions determinades, com ara la
magistratura o la judicatura, perquè posaria en perill uns atributs als que no
ha de renunciar, com ara la tendresa i la sensibilitat326. Aquesta mesura és
prou raonable si tenim en compte, a més, que les dones estan desproveïdes del
sentit de la justícia ja que estan desproveïdes de raó. Aquest és també el sentit
de la Llei de Règim Local de 1955 que exceptua del càrrec de regidor a les
dones327. Òbviament, l’avortament estava prohibit, encara que existia
l’atenuant si es feia per a restablir l’honor (perdut en no respectar la ideologia
de les dues esferes). Les dones passen a ser educades de nou pel delit dels
homes i llur subjecció, i l’educació la durà endavant un cos de dones
especialitzat i convenientment instruït per a què les dones aprenguen el que
s’espera d’elles: ser mares i esposes, tendres, sensibles i sotmeses.
Una de les demandes bàsiques durant la transició democràtica va ser,
així, l’avortament lliure i gratuït va aconseguir l’any 1986 una dèbil
despenalització i una ampliació posterior sense que arribe a plantejar-se com
un tot el dret a decidir que si i el dret a decidir que no ser mare328. Una
vegada que les dones han accedit majoritàriament al treball assalariat fora del
domicili, la maternitat ha estat concebuda com a malaltia (1947); incapacitat
laboral transitòria (1974) i incapacitat transitòria (1995) després del II PIOM329.
En qualsevol cas, es protegeix la mare treballadora, no la mare, i s’exigeix un
període de carència de 180 dies quotitzats/treballats per a accedir a una baixa
remunerada per maternitat. Malgrat aquesta nova configuració i la Llei
39/1999 de promoció de la conciliació entre la vida familiar i laboral de les
persones treballadores, contínuament es fa referència a (o es pren com a
referència) la malaltia per a regular la maternitat, sense atorgar-li un valor,
per tant, i sense considerar-la cap dret.
326 A. I. LÓPEZ-ACCOTO: “Las mujeres en la transición política española”, op. cit., pàgs. 108-131.
327 J. M. GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España: avances y retrocesos, op. cit., pàgs 146.
328 L’expressió és de L. FERRAJOLI: “Igualdad y diferencia”, dins Derechos y garantías. La ley del
más débil, Trotta, Madrid, 1999, pàgs.73-96:85.
329 J. M. GIL RUIZ: “La maternidad entre el bien jurídico y la enfermedad”, op. cit., pàgs. 137-
182:153.
146
A banda del tractament que rep la maternitat en sí, el sistema jurídic i
social dóna poc recolzament a la maternitat en uns altres aspectes: la baixa
maternal (o paternal) és de 16 setmanes (18 en el cas d’un part múltiple) però
les escoletes públiques solament accepten xiquets a partir de tres anys. Per
això, és necessari incloure una excedència no remunerada fins a tres anys per
ocupar-se d’un fill. El model de treballador (tal com veurem després) sobre el
que està basat l’estat (també el de benestar) necessita un complement: la
persona que s’ocupa. Per això fins i tot els drets socials reconeguts amb un
caràcter universal, és a dir, en base a una ciutadania social i no a una
contribució prèvia a l’estat (que a l’estat espanyol fonamentalment són dos:
l’assistència sanitària i l’educació fins els 16 anys) estan organitzats en base a
aquest model doble de treballador/persona que s’ocupa330. Com que les dones
han accedit al model de treballador a temps complet (breadwinner), la taxa de
natalitat ha baixat: és a dir, no s’han modificat les estructures socials i
econòmiques –ni jurídiques- que permeten considerar al ciutadà treballador
un ciutadà amb responsabilitats familiars (que requereixen temps i
recolzament públic en forma d’institucions d’atenció i cura, per posar un
exemple) i menys encara com a ciutadà que pot parir331.
L’esfera privada i l’àmbit domèstic
Tal com estem veient, la separació públic/privat és una de les bases del
nostre sistema polític, i els treballs feministes intenten explicar el significat i
les conseqüències d’aquesta separació. L’anàlisi que fan les feministes de
l’existència política de les dues esferes no és general i abstracta sinó que, tal
com diu Pateman, les crítiques van dirigides a la separació ideològica que en
teoria el liberalisme332 proposa i posa en pràctica. I la separació és ideològica
perquè amaga i mistifica la realitat social que crea; amaga la subjecció de les
330 Per exemple, les vacances escolars no coincideixen amb les vacances laborals.
331 Ttal com diu J.M. Gil Ruiz: “El Estado de Bienestar tiene un grave problema al que debe dar
solución: una trabajadora se les ha quedado embarazada y la cadena de montaje productiva no
se puede detener”, J.M. GIL RUIZ: “La maternidad entre el bien jurídico y la enfermedad”, op. cit.,
pàgs. 137-182: 161.
332 Amb això no s’està volent dir que la separació entre les dues esferes siga exclusiva del
liberalisme. Però el que “preocupa” especialment les feministes sobre el liberalisme és que ha
estat incapaç de modificar els esquemes o de trencar amb la dicotomia, tot i afirmar que és una
doctrina basada en la igualtat, la llibertat, l’acord.
147
dones en un món suposadament igualitari i universal333. L’ordre formalment
igualitari amaga les relacions de domini que afecten a les dones.
En aquest sentit, el que se sosté és que la dicotomització de la realitat
política en l’àmbit públic/l’àmbit privat, com a dos àmbits codificats pel que fa
al contingut, les relacions i els subjectes, no solament és descriptiva sinó que
construeix la realitat: és un instrument conformador de la realitat social334 i és
en sí un instrument de poder. La dicotomia públic/privat comporta tota una
sèrie de significats i distincions que no sempre es fan explícites. Igual que
qualsevol intent de classificar i descriure una realitat; que qualsevol
construcció és simplificadora i restrictiva i se n’adonem que la realitat no
encaixa dins l’esquema que construïm per comprendre-la335; entre d’altres,
queda fora de l’anàlisi l’àmbit de subjecció de les dones. És a dir, entre altres
coses, la dicotomia amaga la subordinació de les dones.
Diu Okin que massa sovint s’utilitzen els termes públic i privat sense
clarificar i definir allò del que es parla, de manera que s’amaguen, sota la
dicotomia, almenys dues distincions que hem de posar sobre la taula si no
volem mantenir aquesta ambigüitat –ideològica-. La dicotomia públic/privat es
fa servir per a diferenciar l’estat de la societat civil, i també per a diferenciar la
333 Pateman: “The term ‘ideology’ is appropiated here because of the profound ambiguity of the
liberal conception of the private and public obscures and mystifies the social reality it helps
constitute. Feminist have argue that... the dichotomy between public and private obscures the
subjection of women to men within an apparently universal, egalitarian and individualist order.”
C. PATEMAN: “Feminist Critiques of the Public/Private Dichotomy” dins A. PHILLIPS (ed.), Feminism
and Equality,New York University Press, New York, 1987, pàgs. 103-126: 105.
334 J. J. Aguirre de la Hoz: “La dicotomía público/privado constituye una concepción de lo
societario que describe una realidad afectada por una división interna... Bajo esta perspectiva,
la dicotomía constituye una amalgama de dos ámbitos codificados, portadores de un poder de
conformación simbólica de lo social. De este modo, la dicotomía público/privado es descriptiva y
simultáneamente constructiva, es decir, que la dicotomía alude a un fraccionamiento interno de
lo social en dos ámbitos, pero a la vez la propia dicotomía ha constituido un instrumento
conformador de la realidad social a la que ella misma se refiere”. J.J. AGUIRRE DE LA HOZ: La
Dicotomía Público/Privado: Descripción y Crítica. Ideología e Historia de su Constitución. Tesis
Doctoral, Facultat de Dret, Universitat de València, 1993, pàg 7.
335 Aguirre de la Hoz explica: “...la dicotomía público-privado, como toda taxonomía, como toda
clasificación, supone una ordenación de la realidad, y una ordenación que puede ser tan
restrictiva, tan reduccionista que de inmediato nos aparece la sospecha de que en ella no todo
puede estar recogido, o que, de estarlo, es a costa de ejercer sobre esa realidad alguna clase de
violencia, la necesaria para hacer caber todo en alguno de los moldes, sin que nada quede fuera
de ellos. Bajo esta perspectiva, la dicotomía se nos aparece como un método o instrumento
totalizador de la percepción de lo real, de su construcción. Dividir por dos es dar cabida a mayor
diversidad que la que puede expresarse en una totalidad única, pero no deja de ser una
ampliación limitada.” J.J. Aguirre de la Hoz: La Dicotomía Público/Privado: Descripción y Crítica.
Ideología e Historia de su Constitución, op. cit., pàgs. 40-41.
148
vida domèstica de la vida no-domèstica. En les dues utilitzacions, l’estat és el
paradigma de l’espai públic i la família de l’espai privat. La diferència entre les
dues utilitzacions està en què el d’enmig –la societat civil- una vegada és
privat i l’altra és públic336.
Què significa que les dones queden adscrites a l’àmbit privat per
oposició al públic és una qüestió que hem d’aclarir, perquè, tal com veiem,
sota la dicotomia públic/privat s’amaga una sèrie important d’ambigüitats i
confusions. El paradigma de l’espai públic és l’estat i el de l’àmbit privat, la
família, però la societat civil no sabem ben bé on es troba i per àmbit privat
entenem coses ben diverses. En altres paraules, la primera distinció que es fa
operar gira al voltant de la distinció entre allò polític i allò social i la segona per
distingir allò social d’allò personal. En qualsevol cas queda fora de l’anàlisi i
del debat públic l’àmbit domèstic337. Perquè, assenyala Murillo, fins i tot dins
del que es considera privat –àmbit familiar- caldria fer dues distincions:
l’àmbit de la privacitat i l’àmbit domèstic338.
L’explicació en part ja la va donar Arendt: l’esfera social no és ni pública
ni privada. L’esfera privada és l’esfera de la família; l’esfera pública és l’esfera
política339. L’esfera civil és de nova creació, però l’esfera privada moderna naix
per oposició tant a l’esfera política-pública com a l’esfera social. El sentit
336 S. M. Okin: “All too frequently in political theory, the terms ‘public’ and ‘private’ are used
with little regard for clarity and without precise definition, as if we all knew what they meant in
whatever context the theorist uses them. There are, however, two major ambiguities involved in
most discussions of the public and the private.... ‘Public/private’ is used to refer both, to the
distinction between the state and society (as in public and private ownership) and to the
distinction between non-domestic and domestic life. In both dichotomies the state is
(paradigmatically) public, and the family, domestic, and intimate life are (again
paradigmatically) private. The crucial difference between the two is that the intermediate socio-
economic realm (what Hegel called ‘civil society’) is in the first dichotomy included in the
category of ‘private’, but in the second dichotomy ‘public’”. S. M. OKIN: “Gender, the Public, and
the Private”, op. cit., pàgs. 116- 141: 117. Pateman ho explica de la seguent manera: “ Precisely
because liberalism conceptualizes civil society in abstraction from ascriptive domestic life, the
latter remains “forgotten in theoretical discussion. The separation between private and public is
thus re-established as a division within civil society itself, within the world of men”, C. PATEMAN:
“Feminist Critiques of the Public/Private Dichotomy”, op. cit., pàgs. 103- 126: 107.
337 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàgs. 19-75: 43.
338 S. MURILLO: El mito de la vida privada, Siglo XXI, Madrid 1996, pàg. XVI.
339 Hannah Arendt afirma: “La distinción entre la esfera privada y pública de la vida
corresponde al campo familiar y político, que han existido como entidades diferenciadas y
separadas al menos desde el surgimiento de la antigua ciudad-estado; la aparición de la esfera
social, que rigurosamente no es pública ni privada, es un fenómeno relativamente nuevo cuyo
origen coincidió con la llegada de la Edad Moderna...” H. ARENDT: La condición Humana, op. cit.,
pàg. 41.
149
modern de l’àmbit privat és protegir allò íntim340. L’esfera pública, si
simplifiquem prou, es refereix a l’estat i al mercat, i són espais masculins.
L’esfera privada es refereix a l’àmbit de privacitat, de refugi dels homes davant
de l’engolidor extern, però també inclou l’àmbit de la privació –l’esfera
domèstica, domini de les dones-.
Alguna d’aquestes ambigüitats i confusions seran l’objecte d’anàlisi
d’aquesta part, més que intentar classificar les corrents feministes i les
diferents interpretacions que se’n donen. Així, analitzaré de quina manera
l’adscripció de la dona a l’espai domèstic-privat és el mecanisme utilitzat per a
excloure-la de l’ideal il·lustrat341 i com aquesta subjecció és necessària per al
nou ordre social que es construeix. Aquesta necessitat es posa de manifest
especialment amb el desenvolupament del treball a les fàbriques en les
primeres etapes de desenvolupament de la societat capitalista. I aquesta
construcció s’amaga amb l’estat de benestar. Amb això no vull dir simplement
que l’estat de benestar reprodueix i reforça l’ordre patriarcal, perquè pense
que actua de diverses maneres sobre les relacions de gènere. Però és més
difícil veure el caire patriarcal en societats formalment i materialment
igualitàries, almenys suposadament.
Fins ara hem vist que l’esfera pública (el fòrum i el mercat) creada pel
contracte social es recolza sobre una determinada concepció de l’esfera
privada: la creació d’una i l’altra són gairebé simultànies, si bé el pacte sexual
d’exclusió de les dones ha de ser previ. Les dones són definides com a natura i
és per això que no poden signar el contracte social: han de ser creades
prèviament com a no-individus amb la presentació (o construcció) de
l’argument que la seua natura els impedeix desenvolupar les virtuts cíviques
necessàries per signar i mantenir el pacte social, i quedar, així confinades a
l’àmbit privat i excloses del públic.
Quan en teoria política es parla de l’esfera privada, però, no es parla en
el sentit en què ho estic fent. L’esfera privada a la que es fa referència és la
340 Arendt: “...el sentido moderno de lo privado está al menos tan agudamente opuesto a la
esfera social –desconocida por los antiguos....- como a la política, propiamente hablando. El
hecho histórico decisivo es que lo privado moderno en su más apropiada función, la de proteger
lo íntimo, se descubrió como lo opuesto no a la esfera política sino a la social, con la que sin
embargo se halla más próxima y auténticamente relacionado”, H. ARENDT: La condición Humana,
op. cit., pàg. 49.
341 C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit.
150
zona restringida, l’àmbit reservat del que cada individu disposa, extret d’una
intervenció de l’estat i dels altres. La primera distinció de la que parlava feia
referència a la distinció d’allò social i allò polític: la primera esfera privada
serveix per a defensar la societat civil d’una intervenció desmesurada i
injustificada de l’estat. La segona distinció a la que feia referència, però, es
produïa dins de la societat civil, per a designar l’àmbit privat de cada individu
davant de la societat.
Aquest àmbit privat és un àmbit de llibertat, on l’individu es
desenvolupa, on és possible el cultiu d’un mateix, dels interessos personals,
d’allò propi342. I aquesta reserva és positiva; entenem que l’estat i la societat
civil no han de poder entrar en la vida privada dels individus, que hi ha una
parcel·la de la vida de cadascú que ha de quedar fora de qualsevol control
extern i qualsevol ingerència ha d’estar perfectament regulada per estar
justificada. La separació entre les dues esferes ve així de nou presentada com
una conseqüència de la nova subjectivitat: s’entén que qualsevol individu té
un jo íntim i diferenciat que no té cabuda a l’esfera pública (l’abstracció dels
trets diferencials individuals és la base de la igualtat formal) que ha, però, de
poder desenvolupar343.
Sí, si l’àmbit privat que mirem és masculí. Quan les feministes parlen
d’esfera privada no es refereixen a la intimitat, sinó al fet de que l’esfera
privada en femení no s’identifica amb privacitat com a apropiació d’un mateix
sinó com privació d’un mateix344. Amb la distinció clàssica, encobrim que
l’esfera privada femenina (domèstica) és un espai de poder i subordinació, i és
una qüestió política, no una qüestió pre-política. És a dir, la crítica feminista
342 Aguirre de la Hoz: “ Desde un primer punto de vista, lo privado se identifica con aquella zona
de la vida de las personas en la que es posible el cultivo y vivencia de lo propio, zona restringida
e inmune a la que los otros no tienen acceso, pues se halla preservada, acotada y defendida”,
J.J. AGUIRRE DE LA HOZ: La Dicotomía Público/Privado: Descripción y Crítica. Ideología e Historia
de su Constitución., op. cit., pàg.104.
343 S. KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en España, 1835-1850, op. cit.,
pàg. 14.
344 S. MURILLO: El mito de la vida privada, op. cit., pàg.XVI- XVII: “ La privacidad adopta dos
significados, cada uno muy diferente entre sí: A. Como apropiación de sí mismo que marca la
idea inefable de privacidad: la retirada voluntaria y puntual de un espacio público, para
beneficiarse de un tiempo propio. B. Como privación (de sí). Este contenido limitativo se
identifica con el ámbito domèstico. Carece del privilegio de la reserva, le está vedado sustraerse
de las demandas ajenas, lo que se traduce en una presencia continuada y atenta a los asuntos
de los otros. (...) De esta forma, lo privado se bifurca dependiendo del universo que represente:
hombres y mujeres se alínean a ambos lados. En su acepción positiva, - “propio”- o en su
sentido negativo –”privación”-.”.
151
posa de manifest que es confonen dos vessants d’aquesta divisió. Afirmar que
hi ha un espai de privacitat individual i familiar no ha de voler dir que cap
ingerència és justificada i menys encara que no es pot parlar i discutir sobre
els límits i les bases d’aquestes relacions privades. Com vèiem al
començament, amb el lema allò personal és polític s’intentava polititzar
(sotmetre a debat públic) l’esfera domèstica.
En aquest sentit que estem veient, l’adscripció dels homes a l’esfera
pública no implica cap prohibició d’entrada a l’esfera privada sinó que n’és
garantia de poder a l’àmbit privat perquè l’esfera privada significa dues coses
en funció del sexe del protagonista, o, el que és el mateix, es viu en femení i en
masculí. L’home pot gaudir tant dels beneficis d’una esfera com de l’altra: la
presència i la funció de la dona a l’espai privat/domèstic és continua i és una
condició necessària per a l’existència tant de l’esfera pública com de l’esfera
privada -en masculí. La subjecció de la dona és permanent perquè ella no té
una esfera privada pròpia (una habitació pròpia, com advertia Virginia Woolf).
La dona no pot deixar l’esfera domèstica i recloure’s a una privada seua,
perquè per tal que l’home gaudesca de privacitat, la dona ha de seguir baix el
seu comandament. L’esfera privada masculina, com apropiació d’u mateix,
existeix davant de l’esfera pública (política i social). Si la dona no té cabuda en
l’esfera pública, tampoc no en té en la privada/masculina: l’esfera privada en
la que està reclosa té un sentit ben diferent: servir els interessos d’uns altres –
privació d’un mateix pel servei continuat d’atenció i cura de les necessitats
dels altres.
Arendt345 deia que la vertadera vida humana és la que transcorre en
l’espai públic. Aquesta afirmació, però, pot ser completada: la vertadera vida
humana és la que transcorre entre una esfera i l’altra, la d’aquell a qui li és
permés entrar en l’esfera pública i gaudir dels beneficis de la privada. Els
homes queden adscrits a l’esfera pública però amb accés i poder a l’esfera
privada: l’home té assignada l’esfera pública però també governa en la privada,
obté els beneficis d’ambdues i, precisament perquè governa en l’àmbit privat
pot viure l’àmbit públic. La subjecció de les dones és necessària perquè tant
l’esfera pública com l’esfera privada masculina es basen sobre l’esfera privada
en femení, és a dir, domèstica. Per això avui es parla de la doble jornada de
345 H. ARENDT: La condición Humana, op. cit., pàg. 67.
152
treball de les dones que, havent entrat a l’esfera pública del mercat de treball,
continuen realitzant tasques domèstiques, que garanteixen, d’una banda, la
privacitat masculina –el lliurament a un mateix- i, d’altra, que tots dos puguen
tornar a l’esfera pública. L’entrada de la dona a l’esfera pública s’ha fet sense
deixar d’adscriure-li l’esfera domèstica, sense que la dona deixe d’estar
definida per la pertinença a l’àmbit privat/domèstic.
Per això, caldria matisar potser encara més el que és la vertadera vida
humana, per no caure en una idealització de la vida entre espais però
fonamentalment pública. Abans comentava que l’estratègia havia estat
fonamentalment reivindicar la inclusió a la vida pública i gaudir dels beneficis
de la privada (que qui proporcionaria?). Ara és un poc més complex, almenys
quan suposadament les dones han accedit massivament al treball en l’esfera
pública amb la càrrega de la privada/domèstica. Potser caldria qüestionar
l’adscripció i també la jerarquia, i amb la visió d’Arendt i la matisació feta, no
qüestionem la jerarquia. Aleshores, la vertadera vida humana és la que
comparteix les càrregues i beneficis d’una esfera i l’altra.
Tot i que Arendt identifica l’esfera privada moderna amb la privacitat en
positiu, en l’àmbit de desenvolupament de la personalitat, amb l’apropiació de
sí, i tot i deixar per a més endavant les matisacions fetes, l’anàlisi que realitza
de la distinció públic/privat a la Grècia clàssica ens pot ajudar a comprendre
la crítica feminista a la dicotomia. A l’obra d’Arendt el contrapunt de la
modernitat són els antics: la Grècia Clàssica, la polis; i afirma que ara la
distinció públic/privat que es feia ens costa d’entendre perquè és totalment
diferent a la interpretació i la construcció que en fem de la distinció. En realitat,
aquesta interpretació moderna oculta que la dicotomia a la clàssica roman.
L’espai privat clàssic és l’espai domèstic modern. L’espai privat clàssic és
l’espai privat modern en femení, és l’espai de la privació d’un mateix, la
privacitat en negatiu.
Tal com explica Arendt, el tret distintiu de l’esfera privada és que en ella
els homes viuen junts per necessitat. La privada és l’esfera de les necessitats;
del manteniment i la subsistència pròpies i de l’espècie. La divisió sexual que
hi ha (l’home s’encarrega de proveir aliments, la dona de les funcions de
reproducció i manteniment) és vista com a natural; com a resposta a les
necessitats. Els filòsofs grecs, diu Arendt, donaven per suposat que la
necessitat és pre-política, de la mateixa manera que és un fenomen pre-polític
el fet que hi hagen famílies. La família té sentit (està justificada) perquè
153
compleix la funció d’abastament i cooperació pel sosteniment i la
supervivència de l’espècie. La necessitat és característica de l’organització
domèstica i en aquesta esfera la força i la violència es justifiquen perquè
són els mitjans per a dominar la necessitat i ser lliure346: a l’esfera privada no
hi ha llibertat perquè ser lliure significa no estar sotmés a la necessitat. Sols
pot ser lliure aquell que és capaç de transcendir l’esfera privada de les
necessitats: és a dir, els caps de família que governen les unitats familiars.
Aquell a qui no li era permés entrar a l’esfera pública de la llibertat –les
dones i els esclaus-, no era plenament humà; sols un espècimen de l’animal
de l’espècie humana347, perquè romania a l’esfera de les necessitats i era
incapaç de transcendir a l’esfera política – veritablement humana-348. L’àmbit
privat és l’àmbit de la contingència i la necessitat, de la privació de ser
plenament que jurídicament i políticament, sols té el ciutadà349. És per això
que Arendt afirma que viure una vida privada per complet significa estar
privat de coses essencials a una vertadera vida humana: estar privat de la
realitat que prové de ser vist i escoltat pels altres, estar privat d’una relació
objectiva amb els altres que sols és possible a l’exterior, al món comú-públic;
al món social. Viure una vida privada és estar privat de dur endavant alguna
cosa més que la pròpia vida, la pròpia subsistència, és no ultrapassar, igual
que qualsevol animal, l’àmbit de la necessitat350.
346 Arendt: “Lo que dieron por sentado todos los filósofos griegos,..., es que la libertad se localiza
exclusivamente en la esfera política, que la necesidad es de manera fundamental un fenómeno
prepolítico, característico de la organización doméstica privada, y que la fuerza y la violencia se
justifican en esta esfera porque son los únicos medios para dominar la necesidad- por ejemplo,
gobernando esclavos- y llegar a ser libre. H. ARENDT: La condición Humana, op.op. cit., pàg. 43.
347 H. ARENDT: La condición Humana, op. cit., pàg.56.
348 tal com dirà Amorós, en relegar les dones a l’espai de les idèntiques s’ens nega el principi
d’individuació: les dones concretes desapareixen per ser unicament un exemple de la feminitat
o de la feminitat-que-no en funció d’asumir o no la feminitat normativa.
349 J.J. AGUIRRE DE LA HOZ: La Dicotomía Público/Privado: Descripción y Crítica. Ideología e
Historia de su Constitución, op. cit., pàg. 216.
350 Viure una vida privada per complet “significa por encima de todo estar privado de cosas
esenciales a una verdadera vida humana: estar privado de la realidad que proviene de ser visto
y oído por los demás, estar privado de una ‘objetiva’ relación con los otros que proviene de
hallarse relacionado y separado de ellos a través del intermediario de un mundo común de
cosas, estar privado de realizar algo más permanente que la propia vida”. H. ARENDT: La
condición Humana, op. cit., pàg. 67.
154
La llibertat dels ciutadans d’Atenes necessitava de l’existència dels
esclaus i les dones per a existir, i el fet de ser definit com a ésser que
pobla el món privat era el que excloïa les dones i els esclaus de la
humanitat i de la ciutadania plenes. La diferència era que per uns
l’exclusió estava fonamentada en la subjecció o dependència dels amos i
incloïa tant a homes com a dones; mentre que les dones com a gènere
quedaren excloses –d’aquest i molts altres projectes de ciutadania-. La
subjecció d’uns era condició de possibilitat per la llibertat dels altres. Però no
únicament perquè calia trobar un sistema d’abastament de necessitats
primàries, sinó perquè el reconeixement dels iguals, viure entre parells
implicava i necessitava de l’existència dels desiguals.
Tal com afirma Molina Petit, el liberalisme ha heretat aquesta concepció
clàssica de l’àmbit privat. També entén l’esfera privada com a espai de la
‘necessitat’ i accepta que aquesta esfera privada-domèstica és pre-política
(continua sent considerada natura): en ella la llibertat no és el valor
fonamental. Fora de l’esfera pública no hi ha raó, ni ciutadania, ni drets, ni
llibertats, ni igualtat, ni reconeixement de l’altre: la vida privada és la privació
d’aquestes coses. L’esfera domèstica, però, és configurada com a condició de
possibilitat de l’esfera pública-política: és necessària per tal que l’home entre a
formar part de l’associació lliure: d’allò públic351. Per això, la família continua
sent una qüestió pre-política a les teories neocontractualistes i als textos
jurídics que hem vist.
Sense aquestes precisions l’àmbit domèstic com a àmbit de subjecció de
les dones passa desapercebut, com a no existent –almenys pel que fa a la
teoria política-. Identificar l’esfera privada amb les qüestions estrictament
personals desenfoca la qüestió que tracten les feministes. Precisament és això
el que es tracta d’evitar, que sota la privacitat –
intimitat/individualitat/apropiació de sí- no s’analitzen les relacions de
domini, poder, subjecció –la distribució desigual del poder- els conflictes, la
351 Molina Petit: “El Liberalismo hereda esta concepción clásica de ‘lo privado’ como 'necesidad’
en cuanto acepta que la esfera de lo privado-doméstico es prepolítica en un doble sentido:
primero, porque no reina en ella la libertad, sino que sigue sometida al estado de ‘naturaleza’, y,
segundo, porque la esfera de lo privado-doméstico es una condición de posibilidad para que el
hombre (varón) entre en la asociación libremente contratada de lo público o lo político”. C.
MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàg. 106.
155
distribució desigual dels recursos econòmics, etc., que es donen a l’àmbit
domèstic, privat –de privació de sí per part de la dona. Que s’identifique
privacitat amb la seua accepció positiva, i s’oculta la negativa és també un
dels mecanismes de subordinació.
L’esfera privada, com a esfera domèstica –és a dir, viscuda en femení- es
constitueix com a condició de possibilitat de la vida vertaderament humana, i
l’exclusió de les dones de l’espai públic pren noves significacions. L’exclusió
pactada de les dones com a base del sistema polític es torna alhora més
complexa i més comprensible. Gràcies al contracte sexual pel qual els homes
pacten el domini sobre les dones i els assignen l’àmbit privat, els homes poden
eixir a l’esfera pública. Les dones són els mitjans per a dominar la necessitat
(dels homes), ultrapassar l’espai privat i ser lliure.
Tot i això, la perspectiva de l’exclusió de les dones com a base de la
política ha de ser matisada: les dones participen d’alguna manera de la nova
societat creada. És cert; les dones no són totalment excloses del nou pacte, és
a dir, les dones formen part de la nova societat creada, però ho fan com a que
dones. Les dones participen a l’ordre polític i social però d’una manera diferent
a com ho fan els homes: les dones entren pertanyent a l’esfera privada que
també és política. Les dones participen des de l’esfera privada i compleixen
dues tasques fonamentals des d’allí: ser condició de possibilitat de l’ordre
públic i ser garantia de l’ordre privat i els bons costums. De manera que la
reclusió a l’àmbit privat és fonamental i per això l’adscripció d’espais implica
també una prohibició d’entrada a l’àmbit públic. Però no és únicament una
qüestió material.
Les dones compleixen funcions necessàries per al manteniment del
sistema que les exclou: són peces claus per al sistema que les oprimeix. Els
individus no acompleixen cap funció, les dones sí, perquè són mitjans i no fins
en elles mateixes: són els mitjans que utilitzen els homes per a dominar la
necessitat i ser lliures. Les dones no són individus, subjectes lliures i
autònoms. La natura de les dones, així, pren un doble sentit: d’una banda, en
justifica la dedicació als fills i la llar (la seua funció); d’altra, la natura de les
dones i el fet que siguen natura exemplifica tot el que és contrari a l’ordre
social establert (el seu cos és indomable). Tenir una natura indomable la farà,
156
paradoxalment, garantia dels bons costums: ella és responsable de la moralitat
de la família352.
LA PARTICIPACIÓ SEXUADA
Com hem estat veient, el contracte sexual que signen els homes entre
ells i té per objecte a les dones consisteix en negar a la dona la condició
d’individu per a relegar-la a l’espai privat amb una prohibició d’entrada a
l’espai públic. La dona pertany al món de les passions oposat al món de la raó;
és un ésser natural. Com que la justícia i les virtuts cíviques responen a
criteris racionals dels quals la dona està desproveïda, la dona manca del sentit
de la justícia que es requereix per tal de signar i mantenir el contracte social.
I, per això, la raó de la subjecció de les dones no és cap pacte; és la natura: la
seua subjecció és natural, perquè ella és natura..
Hi ha, diverses coses a tenir en compte: com que és natura i no raó, les
dones són incapaces de desenvolupar les virtuts cíviques requerides a la vida
pública. Alhora, aquesta natura, aquest ésser passional haurà de ser
domesticat, haurà de controlar les seues passions irracionals i esdevenir
virtuosa. La manera de controlar aquestes passions per part dels homes serà
mitjançant l’accés regulat al cos de les dones principalment amb el matrimoni
–i els diferents discursos normatius de la feminitat que si i que no-, i una
vegada subjecta a l’espai privat tindran la funció de garantir que les coses
romanguen com han de ser. El control sobre les dones és indispensable. La
natura de les dones, així, prenia un doble sentit: d’una banda, exemplifica tot
el que és contrari a l’ordre social establert i, d’altra banda, en justifica la
dedicació als fills i la llar (la seua funció) ja que queda retinguda a l’àmbit
privat-domèstic on serà responsable, paradoxalment, de l’ordre i els bons
costums.
Adscriure la dona a l’espai privat compleix dues funcions socials que
hem estat perfilant: ser garantia de l’ordre de les necessitats i ser garantia dels
352 S. Murillo: “Pero la fuerza del prejuicio no termina ahí, la naturaleza, en el caso de las
mujeres, contiene una doble característica: sirve para justificar su dedicación a la crianza y al
hogar (su función) y, a la vez, en ella habita una naturaleza peligrosa e instintiva. La mujer
alberga 'lo peor' del universo natural, representa lo impúdico y, por ello, sólo ella debe
esmerarse en cultivar las virtudes propias de su sexo (el otro sexo, de caer en lo instintivo,
siempre será arrastrado por una tentación ajena a su razón). La preservación de la moral es uno
de los dones que la sociedad deposita en las maneras de ser femeninas...”; S. MURILLO: El mito
de la vida privada, op. cit., pàg.48.
157
bons costums que conjuntament actuen per ser condició de possibilitat de
l’ordre públic (i privat en masculí). Ara veurem aquestes funcions amb
deteniment per intentar comprendre què significa, quina magnitud i quin
sentit té l’exclusió pactada de les dones i per què és important la prohibició
d’entrada a l’espai públic. Tal com he dit abans, no faré l’exposició en etapes
diferenciades, diguem-ne cronològicament, sinó que veurem les formes que
una mateixa funció ha pres al llarg del temps malgrat (o potser per fer
possibles) canvis socials, econòmics i polítics amplis. És a dir, les funcions
socials que es pretén cobrir amb l’adscripció de la dona al àmbit domèstic no
han estat modificades encara que les formes en què l’adscripció és presentada
per tal d’acomplir aquestes funcions han variat.
Fer de la necessitat virtut
La moralitat de la dona està en relació directa amb el cos, és a dir, amb
les seues relacions –sexuals- amb els homes, però també consisteix en
romandre en l’esfera que li pertany, és a dir, l’àmbit privat on les seues
relacions –amb el seu cos i la seua sexualitat- com que estan sota el control
del marit són legítimes. Les que el transgredeixen són desqualificades
moralment, socialment i jurídicament perquè la dona com cal és amantíssima
esposa i mare353.
La virtut és a la dona el que la raó és a l’home. La dona virtuosa passa a
ser l’ideal il·lustrat femení perquè és la que ha aconseguit dominar la passió i
el desordre del cos354.
Potser l’autor que més expressament ho diu és Rousseau. Al Discours
sur l’origine et les fondements de l’inégalité parmi les homes355 deixa clar que la
353 Molina Petit: “La moralidad de la mujer se define no por la relación con categorías éticas como
la 'ley', el 'libre albedrío' o el 'conocimiento', sino en una relación de la mujer con su propio cuerpo
como sexo y con el cuerpo del hombre. La mujer moral es la que cultiva la virtud principal de la
castidad, es decir, la que domestica su sexo en aras del amor y del servicio a los otros, hijos y
marido, principalmente” -Èmfasi original-. C. MOLINA PETIT: Dialéctica feminista de la Ilustración,
op. cit., pàg. 121.
354 Molina Petit: “La mujer virtuosa es la que ha trascendido la pasión, la que ha dominado el
desenfreno sexual (sin que por ello deje de ser 'naturaleza'...) y se contenta con su domesticidad
y su 'sitio' dentro de la esfera privada familiar”. C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la
Ilustración, op. cit., pàg. 120. Aquesta dona virtuosa vindria representada per “La nova Eloisa”
de Rousseau.
355 J. J. ROUSSEAU: Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité parmi les hommes, Les
Intégrales de Philo/Nathan, 1981, pàg. 37.
158
República no és cosa de dones i que a les dones sols se’ls pot tenir en comte
com a esposes i mares.
“Aimables et vertueuses citoyennes, le sort de votre sexe sera toujours
de gouverner le nôtre. Heureux! Quand votre chaste pouvoir, exercé
uniquement dans l’union conjugale, ne se fait servir que pour la gloire de
l’Etat et le bonheur public. C’est à vous de maintenir toujours par votre
aimable et innocent empire et par votre esprit insinuant l’amour des lois dans
l’Etat et la concorde parmi les citoyens et surtout de corriger par la persuasive
douceur de vos leçons et par les grâces modestes de votre entretien, les travers
que nos jeunes gens vont prendre en d’autres pays, d’où, au lieu de tant de
choses utiles dont ils pourraient profiter, ils ne rapportent, avec un ton puéril
et des airs ridicules pris parmi des femmes perdues, que l’admiration de je ne
sais quelles prétendues grandeurs, frivoles dédommagements de la servitude,
qui ne vaudront jamais l’auguste liberté”.
El paràgraf que he transcrit serveix per a avançar les funcions que la
dona haurà de realitzar des de l’ordre de les necessitats, des de l’àmbit
domèstic. La funció de les amables i virtuoses ciutadanes és mantenir amb la
seua dolçor la pau i els bons costums (exercint el seu poder únicament al
matrimoni –és a dir, a l’esfera privada); avivar l’amor a les lleis i l’ordre social i
polític (que les exclou); ser “guardianes castes dels bons costums i els llaços
dolços de la pau civil” i corregir les maldats que els joves aprenen a l’estranger
amb dones depravades – no sols les dones són font de desordre per a elles,
sinó que són a més a més responsables de redreçar les conseqüències del
desordre d’unes altres dones perdues, admiradores de grandeurs i causants de
servitudes qui ne vaudront jamais l’auguste liberté.
El discurs discorre fàcilment, i cal remarcar que és prescriptiu, no
descriptiu. Rousseau parla del que ha de ser i no del que és; i el que ha de ser
ho és per al bon funcionament de la societat: el poder de les dones és (ha de
ser) un poder determinat, limitat i concret que no ha de tenir res a veure amb
el poder polític de la mateixa manera que el poder sobre les dones no és polític
i no necessita justificació. El poder de les dones discorre a l’àmbit privat
únicament i en la mesura en què són esposes. La presència de la dona en
l’espai privat és necessària; que siga exclosa dels afers públics no és solament
el que ocorre, sinó el que ha de ser. Aquest poder privat té una funció, un
sentit i una direcció: garantir el respecte a les normes socials i polítiques que
159
exclouen a les dones. Són les lleis de l’Estat i les normes de convivència entre
els ciutadans les que releguen a la dona a l’espai privat on elles han
d’assegurar que aquestes lleis són apreses, estimades i respectades. El poder
de les dones a l’àmbit privat està en funció del poder dels homes a l’àmbit
públic.
Amb les seues virtuts i el seu control sobre elles mateixes (amb
l’educació de servitud, delit i complementarietat per Emili que Sofia ha de
rebre), pot corregir les maldats que altres dones poden causar a l’esperit dels
ciutadans. Les dones són una font de desordre i han de ser capaces de
controlar amb l’educació els cossos i les passions i reconduir-les al profit de
l’home. La dona casta i virtuosa és responsable del marit i els fills pel que fa a
la moralitat perquè l’honor de la família està en ella i les filles.
De la mateixa manera que la dona perduda és una font de desordre, la
dona casta i virtuosa és una font i garantia de l’ordre. Les dones han de
controlar-se i si són virtuoses controlen la moralitat, el respecte als bons
costums, de manera que el mandat és clar i concís:
Soyez donc toujours ce que vous êtes, les chastes gardiennes des mœurs
et les doux liens de la paix, et continuez de faire valoir en toute occasion les
droits du cœur et de la nature au profit du devoir et de la vertu. 356
La relegació de la dona a l’espai privat no es presenta, però, com un
càstig o com exclusió d’un món més amable (el to de Rousseau és flatteur), ho
he dit ja, sinó com un fet natural i necessari; una qüestió inqüestionable; una
donada. És així com l’esfera pública i les virtuts cíviques troben en la dona a
l’espai privat el vehicle de transmissió i manteniment. Les dones són
considerades dones com cal en la mesura en què respecten el seu lloc (l’espai
domèstic) i les seues funcions (guardiana dels bons costums i
mantenidora/suplidora de les necessitats bàsiques). La moralitat de les dones
de la família marca l’índex de respectabilitat de la família al complet.
L’estratègia és, tal com diu Murillo, macabra: les virtuts cíviques il·lustrades
no estan pensades per ella, sinó per la gent de qui té cura, a la que està
356 J. J. ROUSSEAU: Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité parmi les hommes, op.
cit., pàg. 37.
160
dedicada. Aquesta és la seua funció, la seua utilitat, i el sentit de ser
ciutadana (front el que significa ser ciutadà): ser un catàleg vivent dels bons
costums357. Els ideals de llibertat i autonomia, quan es tracta de les dones,
tenen un límit clar: les lleis del pudor i del decòrum. La nova societat lliure no
pot suportar el mateix grau de llibertat per a les dones que per als homes.
De fet, un dels arguments per a excloure les dones del treball assalariat
a les fàbriques serà la pèrdua de la moralitat i la virtut. Es tem que la
industrialització, que ha forçat les dones a eixir de la llar, trenque la família i
se’n perda, entre altres coses, la funció socialitzadora. L’argument serà que la
moral es perd a les fàbriques i la dona deixa de ser respectable quan treballa
fora de la llar: el treball extradomiciliari és incompatible amb la maternitat i la
funció social de la dona358. Si la dona es manté dins, aïllada dels
esdeveniments i els contactes públics, pot preservar íntegrament els costums
en no contaminar-se359. Excloure les dones del treball a les fàbriques és
impedir l’efecte nefast que les fàbriques tindrien a per la moralitat, tant pel fet
d’abandonar el seu lloc, és a dir, la llar, com pel fet de relacionar-se amb
estranys i gent de tot tipus. El sentiment general de la societat espanyola de
finals de segle XIX considera ideal que la mare de família no treballe més que
per a complir les tasques reproductives; i, en cas d’haver de treballar, que ho
faça a casa per no haver d’abandonar la tasca fonamental. Pel que fa a la dona
fadrina seria convenient que tinguera facilitats per a quedar-se a treballar a la
357 S. Murillo: “El ejemplo de la esposa (redunda en la misma argumentación) pues a través de
su papel como guardiana de las buenas costumbres, puede practicar sus cualidades
ciudadanas. Las virtudes cívicas ilustradas no están pensadas para ellas, sino para aquellos a
quien cuida y ama. Ésta parece ser la única utilidad que se les reserva con respecto al espacio
público: ser un catálogo viviente de las buenas costumbres”, S. MURILLO: El mito de la vida
privada, op. cit., pàg.50.
358 Martínez Veiga assenyala el ressò que el pensament de Jules Michelet té a l'estat espanyol i
que es pot resumir amb aquestes dues sentències: “La obrera, palabra impía, sórdida, que
ningún idioma tuvo jamás, que ninguna época comprendió antes de esta edad de hierro y que
pone en suspenso todos nuestros pretendidos progresos”. “La mujer que se hace trabajadora
deja de ser mujer”. J. Michelet citat per UBALDO MARTINEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los
orígenes de la discriminación, Icaria, Barcelona 1995, pàg.172.
359 Martínez Veiga analitza dos textos de 1884 i 1879 en què es parla o es defineix “el santuario
del hogar” i explica: “ Bajo este término de santuario del hogar se está manifestando su carácter
de lugar privado, inviolable, en donde no se permite la injerencia de los extraños, ni por
supuesto la del estado. Pero también significa el lugar donde se guardan las tradiciones, las
esencias...”. U. MARTINEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op.
cit., pàgs. 166.
161
llar familiar on més es guanya que es perd en moralitat i conveniència i no haja
d’eixir a treballar a les fàbriques360.
Així s’explica, entre altres coses, l’exaltació de l’àmbit privat –masculí,
positiu- com a espai de llibertat i no ingerència; com a espai d’apropiació d’un
mateix davant de l’engolidor exterior. L’aparició i la identificació de l’àmbit
privat com a àmbit de protecció d’allò íntim, la mateixa idea de privacitat en
positiu sorgiria d’aquesta confrontació que necessita que les dones, adscrites a
l’àmbit domèstic, representen la defensa de l’ordre moral posat en perill fora
de la llar. És a dir, les dones, el descans del guerrer, han de conservar els bons
costums, la moralitat, que poden perdre’s a l’espai exterior; han de mantenir el
caliu i l’espai de protecció que és l’àmbit familiar però, alhora, han de cobrir
les necessitats bàsiques de l’individu per tal que aquest (reforçat) puga
retornar a l’esfera pública.
L’ordre de les necessitats
L’espai domèstic/privat és l’espai de les necessitats. Ja hem vist com el
tret distintiu de l’esfera privada és que en ella els homes viuen junts per
necessitat, on es garanteix el manteniment i la subsistència pròpia i de
l’espècie. La divisió sexual del treball és natural; respon a les necessitats, que,
a més s’entenen com que són pre-polítiques, de la mateixa manera que és un
fenomen pre-polític el fet que hi haja famílies. La família té sentit (està
justificada) perquè compleix la funció d’abastament i cooperació per al
sosteniment i la supervivència de l’espècie. I tal com deia J.S. Mill és raonable
que el marit treballe fora i la dona s’encarregue de l’àmbit de la necessitat.
Una vegada casada s’entén que ha triat la gerència de la llar com a ocupació
361, no remunerada. La dona haurà de garantir aquest ordre en les tres
360 En 1890 es publica l'informe de la Comisión de Reformas Sociales sobre diversos aspectes
que calia regular (primeres lleis protectores del treball estan influenciades pels plantejaments i
la tasca d'aquesta Comisión. Martinez veiga reprodueix un text d'En Alejandro San Martín, un
dels ponents, d'on he extret “el sentiment general”. U. MARTINEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio.
Los orígenes de la discriminación, op. cit., pàg. 93 i també a la pàg. 173.
361 J. S. MILL: “On subjection of women (1869)”, op. cit., Capitol I, pàg. 297-298: “When the
support of the family depends, not on property, but on earnings, the common arrangent, by
which man earns an income and the wife superintends the domestic expenditure, seems to me
in general the most suitable division of labour between the two persons...”; “Like a man when he
chooses a profession, so, when a woman marries, it may in general be understood that she
makes a choice of the management of a household, and the bringing up of a family... and she
renounces, not all other objects and occupations, but all which are not consistent with the
requirements of this”.
162
dimensions: les necessitats materials (que poden ser mercantilitzades desprès);
les necessitats emocionals de la família i sexuals el marit; l’educació dels fills
per al desenvolupament i autonomia.
Les necessitats materials
D’una banda, des de l’àmbit privat, la dona haurà de mantenir
l’estabilitat de la unitat familiar en garantir l’ordre material: ella queda
encarregada de l’organització i gerència domèstica (les tasques a fer, quan fer-
les, en quin ordre, etc., per a cobrir les necessitats), la criança dels fills
(menjar, roba, neteja, bolquers, malalties, etc.) i l’atenció i cura dels grans
(avis dependents, familiars malalts, marits), la neteja de la llar (escombrar,
rentar, planxar, ordenar, guardar, escurar, etc.); ella garanteix la subsistència
dins la família (cuinar, és a dir, pensar què es menja, saber què es té, comprar
el que falta, preparar-ho, etc.: estar pendent)...
L’educació de les dones va dirigida a garantir aquest servei, aquesta
funció d’atenció i cura cap els altres. Les dones han d’aprendre que viuen per
als altres, no per a elles. La maternitat serà el tret natural (l’instint maternal)
que confirmarà aquesta vinculació irrenunciable de la dona a l’espai de les
necessitats, a la natura i la subjecció; a trobar sentit a la vida mitjançant el
servei i la vida dels altres. L’espai domèstic, com a espai de les dones, és
l’espai de la submissió a les necessitats dels altres i aquest exercici continu de
renúncia a una mateix requereix un aprenentatge. La polèmica Rousseau/
Wollstonecraft es basa en aquesta educació que les dones han de rebre: la
pedagogia de la diferència de Rousseau és contestada per a Wollstonecraft.
Rousseau manté que Sofia ha de ser educada per resultar agradosa l’amo –
Emili-, Wollstoncraft dubtarà que les dones foren creades per a complaure els
homes i més encara per a estar subjectes a ells362. Finalment, però, l’educació
de les dones no anirà encaminada a aprendre a ser autònomes, independents i
a utilitzar la raó com a eina d’alliberament sinó que estarà encaminada a
aprendre, des que són xiquetes363, no sols a donar resposta a les demandes
dels altres, sinó a avançar-se a la formulació de les demandes.
362 M. WOLLSTONECRAFT: A vindication of the rights of woman, op. cit., pàgs. 180-199.
363 L'exemple típic d'aquest tret “diferencial” a l'educació dels infants sol ser les joguines que un
sexe o altre tenen assignades: les nines, cada vegada menys semblants a les xiquetes que
juguem amb elles i més semblants als xiquets de bolquers que elles hauran de cuidar, van
163
D’aquestes tasques enumerades algunes podran ser després
mercantilitzades en el millor dels casos: l’atenció i la cura als grans i els fills i
la neteja de la llar. Dic en el millor dels casos perquè la majoria de les
persones no gaudeixen d’aquesta possibilitat de mercantilització, que donat el
desenvolupament de l’estat espanyol de benestar haurà de ser procurada
mitjançant relacions contractuals privades. Fins i tot en el cas de poder tenir
una part de les necessitats materials cobertes pel treball (remunerat o no
d’una tercera persona) hi ha una sèrie de tasques que les dones que han
accedit al treball assalariat extradomiciliari realitzen: la doble jornada serà
reduïda, però serà en qualsevol cas una doble jornada364. Quan l’economia
familiar no s’ho pot permetre, les dones realitzen aquestes tasques més les
tasques a l’àmbit del treball. És a dir, en qualsevol cas, la garantia de les
necessitats materials cobertes queda sota la responsabilitat de les dones
almenys en dos grups de tasques: l’organització domèstica i la subsistència
dins de la família. Les tasques mercantilitzades tant si es fan a l’àmbit privat
(amb la contractació o les xarxes familiars) com si es fan a l’àmbit públic
tornen a ser realitzades en la majoria dels casos per unes altres dones
(domèstiques, avies, professores de primària i guarderies, infermeres...).
Com que les polítiques públiques destinades a col·lectius que
necessiten de la cura i atenció d’unes altres són escasses365, el que s’està
produint és un augment considerable de llocs de treballs generitzats com a
treballadores domèstiques366, cobert fonamentalment per dones immigrades.
De fet, s’ha arribat a afirmar que hi ha una transferència internacional
ensenyant a les xiquetes a avançar-se a la formulació de demandes d'atencions i a assumir
aquestes respostes com si foren naturals, quasi instintives. Murillo assenyala molt breument la
transformació de la nina a partir de 1855: “Primero será para la niña una amiga, una hermana;
sus vestidos y accesorios coinciden o superan la edad de su dueña, en un juego de espejos que
la aproxima a una igual. Progresivamente la muñeca se alejará del intercambio de confidencias,
hasta sumergirse en el abismo de un rejuvenecimiento imparable; el necesario para lograr la
réplica de de una función maternal”. S. MURILLO: El mito de la vida privada, op. cit., pàg. 62.
364 El llibre de Soledad Murillo mostra a la segona part la internalització del sentit de
responsabilitat de l’esfera domèstica i en què consisteix la doble jornada per a moltes dones. És
cert que els homes cada vegada participen més a les tasques domèstiques, però estem lluny de
la corresponsabilitat. S. MURILLO: El mito de la vida privada, op. cit.
365 Veieu per exemple C. VALIENTE: “Género, mercado de trabajo y Estado de bienestar: el caso de
España”, op. cit., pàgs. 53-79.
366 Aquesta és l’expressió que utilitzen les treballadores latinoamericanes.
164
sud/nord del treball reproductiu367 de manera que les dones del sud estarien
desenvolupant les tasques reproductives que les dones del nord ja no
assumeixen com a tasca fonamental perquè han entrat en l’esfera pública com
a treballadores assalariades.
Si bé és cert que les estratègies d’emancipació de les dones del Nord
passen per contractar el treball domèstic, entre altres, de les dones del Sud,
explicar l’arribada de dones del sud (és a dir, reduir l’estratègia migratòria de
les dones del sud) a una visió de conveniència i única responsabilitat de les
dones del nord (i no de l’àmbit domèstic del nord, p.e.) em sembla molt
reductora i constitueix, fins i tot, una explicació etnocèntrica. Caldria explicar,
per exemple, perquè la inserció laboral de les dones del nord (l’entrada en
l’esfera pública) s’ha fet sense deixar de definir la dona per la seua adscripció
a l’àmbit domèstic, de manera que entenem que l’alliberament d’unes dones
passa per la subjecció /substitució per unes altres que ara passen a ser el no-
subjecte, el subjecte domèstic que les dones del nord ja no volen ser. Falta
informació o explicacions sobre per què les dones del sud vindrien
exclusivament o principalment (voluntàriament?) a cobrir l’àmbit domèstic
reproductiu del nord; falta una anàlisi sobre la creació dels estrangers com a
infra-subjectes adequats per a realitzar aquest tipus de treball que impliquen
dependència, i falta una anàlisi de la creació dels nous llocs de treball de
manera que el transvasament no és tan evident368... Crec que la immigració
femenina (o masculina, és igual) no pot ser explicada sense tenir en compte la
intenció de qui migra i donar la visió sols de qui, suposadament rep. Com a
tesi (afirmar que el treball reproductiu del nord està fent-se per dones del sud)
sembla molt interessant i, de fet després la reprendré, però cal desenvolupar-
la més del que ho fa Oso i matisar algunes qüestions.
L’educació dels fills
Les funcions d’atenció i cura cap als altres no s’aturen en la garantia
material de subsistència. La segona necessitat social que haurà de cobrir és la
367 LAURA OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, Ministerio de Trabajo y
Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, Madrid 1998, pàg. 57.
368 Yolanda Herraz, per exemple, assenyala que la creació de nous llocs de treball per a
domèstiques immigrades respón tant a unes necessitats concretes com a considerar el fet de
tenir una assistenta com un simbol de l’estatus social que s’ha aconseguit. YOLANDA HERRANZ: "
Servicio doméstico y feminización de la inmigración en Madrid", Ofrim, Diciembre 1998.
165
de l’educació dels fills: garantir el desenvolupament dels futurs ciutadans, és a
dir, educar-los (segons el model de Rousseau) per a ser autònoms (i si són
xiques, educar-les per saber cobrir les necessitats de la seua família quan la
tinga). L’educació és una mena d’extensió de la cura i l’atenció, dedicada a
produir futurs ciutadans i futures esposes dels ciutadans.
La dona, a l’àmbit domèstic, serà principalment l’encarregada del
desenvolupament i la socialització dels futurs ciutadans, de transmetre les
pautes de comportament i la cultura del grup. Així la dona és responsable del
desenvolupament personal, social, cultural i moral dels fills369. Aquesta idea
que la família és l’àmbit fonamental per al desenvolupament moral i social dels
membres es perfecciona al segle XIX 370. El dret a l’educació de les dones en
alguns moments s’ha justificat precisament per la seua responsabilitat davant
de l’educació dels fills: com podien educar-los si no eren elles mateix
educades?
La Teoria de la Justícia de Rawls també parteix de la idea que la família
és la primera escola de justícia, i una de les crítiques de S. M. Okin anirà en
aquest sentit. Assenyala Okin que Rawls considera que en la primera etapa de
la vida el desenvolupament adequat requereix de l’atenció i la cura, l’afecte i
guia que els pares ofereixen als fills. La presentació de la família, tot i estar
estructurada pel gènere i jerarquies, es fa en termes d’una de les associacions
en les que els individus es formen en tant que ciutadans preparats per a la
vida social i mantenir o donar suport als principis de justícia que sostenen la
societat. El problema que Okin assenyala a aquesta posició sobre la família és
que presuposa injustificadament que la família nuclear moderna és justa. I
donat que les jerarquies i l’estructuració (jeràrquica) per sexe-gènere
conformen les famílies nuclears –de manera que no són justes-, resulta difícil
369 I, inversament, responsable dels “fallos” en la socialització dels fills, des de que siguen
“malcriats” fins que siguen “masclistes” –que en realitat no és un error de socialització, donat el
que estem veient.
370 Murillo atribueix aquesta “adició” fonamentalment a E. Durkheim: la dona queda al marge
de la solidaritat orgànica i la societat pública –entre altres coses per falta d'especialització- i el
seu lloc continua estant l'àmbit privat amb una nova funció: la cohesió moral. La dona al no
participar de la vida pública no corre el perill de pervertir-se. La solidaritat, però, com vincle
social, s'aprèn a les relacions familiars (la divisió sexual del treball al si de la família és la base
de la solidaritat conjugal; encara que aquesta separació sexual del treball no s'entén com
especialització sinó com conseqüència de la diferència fonamental; la natura de les dones) i la
moralitat és el barem per mesurar el nivell de cohesió familiar (versus social). S. Murillo: El mito
de la vida privada, op. cit., pàgs. 62- 66.
166
comprendre per què els individus criats en famílies injustes aprendrien els
valors necessaris per mantenir una societat justa371. Sols si la justícia entra en
la casa, l’educació en la justícia és possible. Si bé estic d’acord amb la
necessitat de reconduir les relacions familiars a una concepció de justícia,
pense que l’anàlisi no posa de relleu suficientment que les principals
responsables del desenvolupament dels futurs ciutadans continuem sent les
dones que, en ser inseparables de la família no estan afectades pels principis
de justícia.
D’altra banda, però, no és tan senzill separar el treball simbòlic
d’educació en normes, pautes i valors del treball material i els models en què
aquest es basa i es reprodueix. La crítica de Fraser a Habermas té l’avantatge
de vincular el desenvolupament identitari i social dels fills al treball de
reproducció material dut endavant fonamentalment per les dones. Fraser
afirma que presentar la família com a domini de la producció simbòlica
socialment integrada i el treball assalariat extradomiciliari com a reproducció
material integrada en el sistema tendeix a exagerar les diferències i a ocultar
les similituds. A l’àmbit domèstic es produeix també materialment (és el que
véiem amb la cobertura de les necessitats materials) i no sols simbòlicament.
A més a més, la distinció de les tasques no està tan clara: es tracta en
qualsevol dels casos d’unes activitats d’aspecte dual. Les tasques de producció
d’aliment i abric (cura i atenció) tenen significats (estan creuades de
significats) simbòlicament mediats: la producció ocorre en relacions socials
culturalment elaborades i regides per normes. Els continguts d’aquestes
pràctiques i els productes que se’n deriven formen, mantenen i/o modifiquen
les identitats socials de les persones implicades372. En la mesura en què el
treball de producció i abastament de les necessitats materials continua estant
travessat pel sistema de sexe/gènere, l’educació dels futurs ciutadans estarà
estructurada o participarà també d’aquest.
Vèiem que l’estat espanyol de benestar compta amb una estructura
escassa d’atenció per a xiquets menors de tres anys, de manera que
normalment les mares demanen una excedència per a ocupar-se dels fills
quan nàixen i ocupar-se de les necessitats materials i les d’educació:
371 S. M. OKIN: “Liberalismo político, justicia y género”, op. cit., pàgs. 127-147:137.
372 N. FRASER: “What’s critical about critical theory? The case of Habermass on Gender”, op. cit.
167
l’educació rebuda i l’instint maternal seran suficients. En la mesura què
l’excedència no és remunerada, però, moltes parelles no podran permetre’s
perdre un sou, de manera que caldrà recórrer a unes altres instàncies (àvies,
treballadores domèstiques....). I en qualsevol cas, els fills requereixen atenció
també després dels tres anys i els horaris laborals no estan pensats per a què
les persones treballadores puguen ocupar-se a més d’algú dependent. El
“síndrome de la paternitat (maternitat, més aviat) deficitària” és resultat en
part d’aquesta vivència: de no dedicar suficient temps als fills i la llar i les
relacions interpersonals al sí de la família. Per últim, l’educació dels fills ha
estat en part assumida pel sistema d’educació regulada universal i obligatòria
fins a edats avançades i la família ha reculat com a instància d’educació. Fins
i tot si tenim això en compte i malgrat que l’agent socialitzador per excel·lència
avui és el televisor, el que es posa de manifest és que les dones han accedit a
un mercat de treball públic i a una esfera que no estava pensada, no per a
elles, sinó per qualsevol amb responsabilitats domèstiques (o extralaborals) i
normalment han estat les dones les que han assumit aquest tipus de
responsabilitat. Les dones han accedit a un mercat laboral no modificat i
sense que es modifique tampoc l’esfera privada en la que es recolza.
Necessitats afectives
La tercera funció o necessitat per cobrir que assenyalava era l’afectiva:
l’estabilitat emocional i afectiva per als membres de la família i la necessitat
sexual del marit, de la que ja hem parlat373. Jónasdóttir situa l’explotació
actual de les dones en aquesta tercera necessitat: les dones són explotades per
la capacitat d’estimar, de cura i atenció i la capacitat sexual, donada
lliurement. Pense, però, que Jónasdóttir no incideix suficientment en la
privacitat d’aquest lliurar-se lliurement ni l’evolució d’aquesta necessitat
coberta per les dones que seria la que roman (jo pense que els altres també),
ni explica suficientment el perllongament de la subordinació fora de la llar on
373 Clar que hi ha hagut una revolució sexual i ara les dones poden expressar més lliurement les
sues necessitats sexuals. Crec que realment no s’ha negat que les dones tingueren necessitats o
dessitjos: s’ha encobrit sota la domesticació del cos: la dona és font de desordre i ha d’esdevenir
virtuosa. A partir de maig del 68 aquesta virtut ja no s’exigira- almenys en la mateixa mesura.
Osborne explica molt bé, d’altra banda, com una part de les feministes radicals americanes
interpreten o identifiquen “revolució sexual” amb explotació sexual: ara els homes tenen més
accés i accés a més dones i pràctiques diferents sense donar res a canvi, de manera de que la
revolució ha estat una eina més o un reforçament del patriarcat. R. OSBORNE: La construcción
sexual de la realidad, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1993, pàgs. 19-26.
168
les dones (pense) no anem necessàriament donant lliurement la nostra
capacitat d’estimar (supose que en el vessant de cura i atenció cap als altres
especialment), per tot arreu (com ara al treball o amb les relacions amb
l’administració); i si ho fem (avançar-nos a les demandes dels altres, que
potser sí que ho fem) caldria preguntar i explicar els mecanismes que fan que
aquest avanç siga entés o siga fruit d’una cessió lliure i no d’un llarg
aprenentatge.
Tal com véiem, Arendt explica que l’esfera privada moderna naix per
oposició tant a l’esfera política-pública com a l’esfera social. El sentit modern
de l’àmbit privat és protegir l’espai íntim374. L’esfera privada es refereix a
l’àmbit de privacitat, de refugi dels homes davant de l’engolidor extern, però
també inclou l’àmbit de la privació –l’esfera domèstica, domini de les dones-.
L’esfera pública és una esfera agressiva, per més que siga l’esfera dels drets i
llibertats, els individus (homes) es refugien a l’àmbit privat, a l’esfera privada
buscant l’ordre elemental, l’atenció requerida per a tenir forces per sortir de
nou. Així explicàvem l’exaltació de l’àmbit privat davant de l’engolidor exterior.
El poder de la dona domèstica a partir del segle XIX rau, tal com afirma
Kirckpatrick, en la capacitat per dominar el cos, els desigs i els dels altres i
crear un espai familiar sense conflictes ni rivalitats ni preocupacions
materials. L’ideal de la dona burgesa ve representat per la imatge de l’àngel de
la llar375. A l’estat espanyol aquesta construcció és paral·lela amb la
construcció del santuari de la llar. La llar (l’espai domèstic) no sols és un espai
374 Arendt: “...el sentido moderno de lo privado está al menos tan agudamente opuesto a la
esfera social –desconocida por los antiguos....- como a la política, propiamente hablando. El
hecho histórico decisivo es que lo privado moderno en su más apropiada función, la de proteger
lo íntimo, se descubrió como lo opuesto no a la esfera política sino a la social, con la que sin
embargo se halla más próxima y auténticamente relacionado”, H. ARENDT: La condición Humana,
op. cit., pàg. 49.
375 Kirckpatrick: “El poder de la mujer doméstica... fue psicológico: el poder de regular sus
deseos y los de los otros, creando en el hogar un espacio libre de conflictos, rivalidades y
preocupaciones materiales, un complemento subjetivo necesario para el mercado de trabajo
creado por las nuevas formas económicas del capitalismo”. S. KIRCKPATRICK: Las Románticas:
Escritoras y subjetividad en España, 1835-1850, op. cit., pàg. 36. Així mateix, Kirckpatrick
reprodueix el texte de Pedro Sabater de 1842 en què aquesta imatge queda explicada i alhora
desvetla com la subjectivitat femenina pensada pel liberalisme (i el romanticisme) respón
totalment a la seua funció domèstica: “El bello sexo, señores, ha sido arrojado a la tierra para
personificar el amor; el orgullo, la vanidad y las demás pasiones que dominan en su corazón
están sometidas a ésta, que es su todo. Cumpliendo con su apacible destino, la mujer ama
cuando niña a sus juguetes con mucho más cariño que nosotros; ama cuando es joven a sus
amantes con mucha más violencia que nosotros; ama cuando madre a sus hijuelos con fuego
más ardiente que nosotros”. P. SABATER:”La mujer”, El Semanario Pintoresco Español, 2º ser.4
(1842), citat per S. KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en España, 1835-
1850, op. cit., pàg.63.
169
de pau on la vida sense conflictes ni rivalitats es desenvolupa gràcies a la
presència i la funció de les dones, sinó que és un espai inviolable (un santuari)
on l’estat no està capacitat per a entrar i d’on la dona no hauria d’eixir. Ho
véiem també amb Harriet Taylor: entre les raons que es fan servir per a
excloure les dones de la vida pública trobem l’enduriment que li afegiria al
caràcter376, quan el que s’espera d’ella és proporcionar al marit endurit la
tendresa a qualsevol preu, amb la injustícia de sotmetre definitivament a la
meitat de la població per vida a l’altra meitat.
La vida agressiva exterior necessita tendresa a l’interior. A la vida
pública, els individus transcendeixen les particularitats i diferències que els
distingeixen a l’àmbit privat. Els homes a l’esfera pública són considerats
lliures i iguals en prescindir dels trets diferenciadors. És així (fent abstracció
de les diferències) com són considerats individus, ciutadans, titulars de drets i
llibertats en un espai que es regeix per normes generals i abstractes, principis
universals que s’apliquen a tots per igual i imparcialment. Aquesta esfera
pública de la Justícia es manté pel sentit de la justícia que tenen els homes i
del qual les dones estan desproveïdes. Les dones pertanyen al món privat, a
l’espai domèstic on no han de transcendir cap tret distintiu perquè és a l’àmbit
privat on tenen sentit, es mantenen i es produeixen aquests trets diferencials.
Davant aquesta esfera pública de la Justícia es manté l’espai domèstic on els
homes no han de transcendir cap tret distintiu i fer com si, considerar-se tots
iguals; a l’àmbit privat les normes no són generals i abstractes, no hem de fer
abstracció de les diferències entre les persones sinó que, tot el contrari, les
normes són concretes i diferents tenint en compte les necessitats i la situació
concreta de les persones. El que és important a l’àmbit privat és avaluar els
sentiments, les demandes i les necessitats dels altres; reconèixer a la persona
concreta com és: és una esfera d’atenció i cura. Davant de la vida exterior
agressiva, el que és important a l’àmbit privat són els sentiments, les
demandes i les necessitats de cadascú: aquesta atenció i cura que són
necessitats emocionals i beneficis que els individus extrauen de la vida
familiar semblen estar vedades per a les dones. Les dones han de proporcionar
aquesta atenció, no rebre-la, les dones hauran de ser tendres, sensibles,
376 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 402: “Concerning the
fitness, then, of women for politics, there can be no question: but the dispute is more likely to
turn upon the fitness of politics for women”.
170
comprensives, mediadores, conciliadores, pacificadores, atentes, dolces377... tot
a excepció d’individus concrets amb necessitats concretes, voluntat i
autonomia.
Per això, en un primer moment he dit que la vida realment humana és
la que transcorre entre ambdues esferes: la d’aquells que tenen tant els
beneficis de la vida pública (drets, llibertats, reconeixement, excel·lència) com
els de la vida privada (apropiació de sí i atenció continuada, cura i afecte).
Pense, però, que la tercera esfera, la domèstica, la dedicació, també és
necessària, pot ser enriquidora i en qualsevol cas valorada. En la mesura en
què siga comuna (als éssers humans) i compartida (dins la família) serà
valorada. La vida realment humana és la que combina els beneficis dels
individus abstractes amb els beneficis de l’individu concret378; però no, mai,
qui no pot transcendir l’àmbit de la necessitat pròpia i dels altres.
El tipus de relació que Benhabib explica per l’altre concret, que parteix
del reconeixement de les diferències existents entre els individus, es basa en
l’equitat i la reciprocitat complementària: cadascú pot esperar dels altres unes
formes de comportament mitjançant les quals els altres se senten reconeguts
com a individus concrets amb unes necessitats específiques i capacitats
concretes. Com véiem Benhabib manté que a les societats complexes
contemporànies és necessari construir un universalisme interactiu resultat de
la lluita política i moral d’uns individus concrets per la seua autonomia en un
diàleg real i continu, a la confrontació pública –en la línia de l’ètica discursiva
habermasiana-, però aquest àmbit polític ja no està restringit a l’esfera pública
perquè inclou la domèstica i la privada. Tal com deia, però, no es tracta amb
aquest concepte de l’altre concret d’establir i articular una nova teoria
universalista de la justícia 379 (i les relacions entre individus, etc.) sinó
d’assenyalar els límits del subjecte universalitzat, que és el que viu entre
377 Aquestos seran els trets exaltats per les feministes de la diferència grosso modo. Pense que
de vegades arriben ser macabres (com ara amb la campanya Una flor para las mujeres en
Kabul), i que estableixen massa rapidament la relació dona-pacifisme: les dones som pacífiques;
la violència és cosa d’homes. El discurs a València de les Dones de Negre és en aquest sentit i és
esgarrifant.
378 S. BENHABIB: “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg-Gilligan Controversy
and Feminist Theory”, op. cit..
379 Privilegiant la “ètica de la cura” davant de la de la justicia que seria la tesi de les feministes
de la diferència simplificant molt.
171
l’esfera pública i la privada i rep els beneficis d’ambdos però sense la càrrega
de la domèstica.
Quan es diu, encara avui, que “la vida familiar es ressenteix quan la
dona/mare treballa fora de la llar” pense que és precisament en aquest
vessant, en la falta de cobertura de les necessitats emocionals, el caliu i
l’harmonia de la llar com a espai d’acollida davant de l’engolidor exterior.
L’ESPAI DE LES NECESSITATS COM A CONDICIÓ DE
POSSIBILITAT DE L’ESFERA PÚBLICA
Qualsevol ordre social i polític sosté i es manté en base a un sistema de
sexe-gènere, i hem estat veient breument quin és el sistema sexe/gènere que
hem construït i heretat a través de la configuració de les dues esferes i les
funcions que les dones han d’acomplir des de l’espai de les necessitats. Si
ananlitzem aquestes funcions conjuntament s’aprecia una tercera (molt
vinculada al que hem estat veient de manteniment de l’ordre a la unitat
familiar) que és la de produir les condicions necessàries per tal que l’home
puga entrar i eixir a una esfera i altra amb total llibertat i capacitat.
Podríem entendre que aquesta funció té un vessant material i un altre
més ideològic. Afirmar que l’àmbit domèstic (tal com estem definint-lo) és la
condició de possibilitat dels espais públic i privat masculins significa afirmar
que sense aquesta concreta configuració de l’àmbit femení no es pot pensar
l’àmbit masculí en els termes en què es fa: que el nou ordre social no pot ser
pensat sense la privatització de les dones. En part és el que he estat
mantenint i il·lustrant fins ara amb la configuració de l’espai domèstic que
situa la dona al centre de la vida familiar (no separada de la família, de fet) i la
responsabilitza del manteniment dels bons costums i l’ordre social.
Tot el que hem estat veient, però, explica un poc què i com es duu a
terme l’exclusió de les dones però no explica perquè, ni si realment l’esfera
privada és la condició de possibilitat de la pública en el sentit de que és
impensable la pública sense aquesta concepció de l’esfera privada380. És a dir,
380 Els Il·lustrats donen per suposat que l'esfera que ara anomenaríem domèstica serveix sense
modificacions pel nou ordre social i pel projecte emancipador dels individus (homes). tal com
vèiem, de la mateixa manera que hi ha un pacte social en el sentit de que el poder ha d’estar
exercit d’una manera diferent, també hi ha acord pel que fa la subjecció de les dones o, si més
no, el seu lloc a la societat i les seues funcions (a l’esfera domèstica...). De manera que encara
172
afirmar que l’esfera domèstica (privada en femení) és la condició de possibilitat
de la pública i la privada en masculí va més enllà que el fet de constatar que
és l’àmbit de les necessitats: la funcionalitat de l’esfera privada-domèstica no
és únicament ni principalment una qüestió material, sinó que és ideològica o
conceptual: és impossible pensar l’esfera pública tal com la pensem sense
aquesta precisa concepció de l’esfera privada. Si fora una qüestió material
d’abastament de necessitats (que ja hem vist que no són únicament materials)
podria haver-se pensat un altre sistema d’abastament o almenys ara seria més
fàcil construir una alternativa.
D’una banda, la llibertat i la ciutadania s’afirmen davant de la subjecció
dels éssers no plenament humans, mancats de raó i de vida pública, mancats
del sentit de la Justícia, incapaços de transcendir els seus trets distintius, la
necessitat pròpia i l’aliena, dependents d’un cap de família; a la fi, espècimens
humans però éssers no plenament humans tal com deia Arendt. Els homes
són lliures i iguals però la diferència natural de les dones en justificarà la
subjecció per a cobrir les necessitats dels homes, i, entre elles, la llibertat.
D’altra banda, els canvis que es produeixen a l’esfera pública mereixen
atenció i intents d’aclariment, de conceptualització, mentre que l’àmbit privat
naturalment s’adapta, es reajusta per a continuar complint les mateixes
funcions i, sobretot, per a continuar sent condició de possibilitat de l’esfera
pública siga com siga que aquesta queda redefinida. Així, com véiem, s’ha
arribat a afirmar que els canvis produïts per la globalització –com l’últim
estatge del capitalisme que modifica de nou les relacions socials i
principalment- a l’espai públic, s’han traduït a l’espai privat en un
reemplaçament de les dones del nord per les dones del sud381. És a dir, amb la
globalització s’hauria internacionalitzat la producció i la reproducció. Això
confirmaria, d’una banda, que l’espai privat/domèstic continua sent un espai
de dones, però d’una altra banda, també contribuiria a confirmar que
l’adscripció de l’àmbit privat és una manera de construir subjectes exclosos o
que semble arriscat afirmar que és perfectament conscient al pensament Il·lustrat, almenys si
podria construir-se com a explicació a posteriori, i externa; com hipòtesi de treball, tenint en
compte els trets atribuits a les dones i les funcions socials que han d’acomplir.
381 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit, pàg. 57. Ja he parlat
d’alguns dels problemes que té aquesta visió sobre la que tornaré.
173
reforçar aquesta construcció que permet l’afirmació dels subjectes no exclosos,
dels ciutadans plens. També la ciutadania europea es construeix a força
d’excloure els extracomunitaris. Abans d’arribar, però a la situació actual i els
problemes relacionats amb la migració femenina de dones del sud cap el nord
per cobrir l’àmbit domèstic, cal explicar de quina manera la llibertat i la
ciutadania s’afirmen davant de la subjecció de les dones, és a dir, com l’espai
domèstic és condició de possibilitat de l’espai públic.
L’exposició del vessant material conduirà la discussió cap al vessant
ideològic. El vessant material és prou senzill després del que hem estat veient:
és en la mesura en què l’home té les necessitats bàsiques (afectives, de cura i
atenció, nutrició i higiene...) cobertes pel treball de la dona a l’àmbit privat que
pot creuar les barreres entre un àmbit i l’altre; una esfera i l’altra. Sols si la
dona queda sotmesa naturalment a l’àmbit privat-domèstic, l’home pot entrar a
l’esfera dels drets i les llibertats i tornar a l’esfera de l’atenció –cap a ell- quan
ho necessita. L’educació de les dones va dirigida a garantir aquest servei,
aquesta funció d’atenció i cura cap els altres, aquest exercici continu de
renúncia a una mateixa. L’altre aprenentatge fonamental és sotmetre les
passions i esdevenir una dona virtuosa –que de vegades ve a ser sinònim de
sotmesa-. Així, l’assignació d’espais i el control de la sexualitat femenina
garantiran la prohibició d’entrada a l’esfera pública. Qualsevol abandonament
de l’espai privat és una transgressió a l’ordre establert. Si les dones deixen
l’espai domèstic, el sistema cau. És per això que la reclusió de la dona a
l’àmbit privat és necessària, però ha de ser prèvia i ha d’estar presentada com
a pre-política (la subjecció no ha d’estar legitimada: és natural) perquè és
condició de possibilitat del sosteniment de l’esfera pública masculina. Igual
que la democràcia d’Atenes necessitava dones i esclaus en l’àmbit privat per a
l’existència dels ciutadans lliures, la nova societat moderna requeria i
requereix l’exclusió de les dones. Tal com afirma Molina Petit, sense la dona
privatitzada, no pot donar-se l’home públic382.
El significat que hem estat donant al fet de quedar relegada a l’àmbit
privat és prou complex. Els homes pacten l’exclusió de les dones de la noció
d’individu –autònom, racional, lliure- per tal de relegar-les a l’esfera privada –
382 C. MOLINA PETIT: Dialéctica Feminista de la Ilustración, op. cit., pàgs. 23 i 38.
174
natural- de les necessitats i les passions. Aquesta esfera, així constituïda,
permet els homes gaudir veritablement de l’altra esfera, la pública, però sols si
aquelles dones assumeixen com a pròpia l’esfera privada. L’estigma sobre les
que no l’assumeixen serà en si mateix una eina de control. La invenció de la
dona com a natura permet alhora sostenir la idea que les dones no poden
desenvolupar les virtuts cíviques requerides per a participar de la vida pública,
però són perfectes per a desenvolupar les virtuts cíviques privades –familiars -.
Els diferents discursos normatius sobre la feminitat (i la ideologia del lloc de la
dona) garantiran que no es desplace, que no es desterritorialitze, que es
controle; i si ho fa, que siga ‘castigada’.
De manera que hi hauria moltes raons per pensar que la subjecció de la
dona mitjançant la reclusió a l’àmbit privat no és únicament una qüestió de
facto, sinó que es podria afirmar que en el moment en què es pensa de nou
l’esfera pública i l’esfera privada, en el moment en què es pensa la nova
societat es parteix del pressupòsit no explicitat que la llibertat no pot ser cosa
de tots els éssers humans sinó que la subjecció i les jerarquies són
imprescindibles com a base de les relacions socials. El reconeixement dels
ciutadans com a ciutadans i com a homes lliures és possible des del moment
en què hi ha uns altres que no són lliures i que reconeixen la superioritat i el
domini (l’autoritat) dels ciutadans homes lliures: la dona passa a ser el
diferent, l’altre i subjectar-la és necessari (encara que no explicada en aquests
termes) perquè l’ordre públic de la llibertat existesca. La seua educació va
dirigida a reconéixer aquesta superioritat de l’home i la justificació de la
subjecció de la dona. El nou ordre social i polític, però es recolza en una
concepció de l’esfera privada anterior, mínimament modificada. És necessari
pensar la dona com a diferent (construir-la com natura, no com a raó; com a
dependent davant de la independència) per a construir el nou ordre social on
els homes són lliures i iguals.
Es pensa l’esfera pública i l’esfera social -i l’esfera privada- sobre la
base de l’existència necessària de jerarquies i subjeccions i la família
patriarcal és un bon model per a mantenir, d’una banda, l’àmbit de les
necessitats cobert i d’una altra la subjecció i la jerarquia necessàries per al
sistema social masculí de llibertats i igualtat per a tots (fraternitat, no com a
solidaritat sinó com a unió de germans amb l’exclusió de les germanes). És per
això que l’esfera privada-domèstica es constitueix com a condició de
possibilitat de la pública: mantenir la dona subjecta és el que permet construir
175
un àmbit públic de llibertat per als individus-homes. Sols amb la subjecció
d’una part de la societat som capaços de pensar en un ordre social, per més
que afirmem que l’ordre social és igualitari i basat en la llibertat de tots els
membres de la societat.
Amb el nou ordre social algunes de les qüestions que es consideraven
privades passen a instal·lar-se a una nova esfera, la social que no existia a
l’antic règim. Però quan es pensa i es teoritza sobre aquest ordre social i
aquest ordre públic-polític que sorgeix del contracte social, una part de l’esfera
privada queda intacta; l’esfera domèstica estricta –la de les necessitats i els
sentiments- no es modifica. I, una mica més tard, quan sorgeix l’esfera privada
com a protecció d’allò íntim davant de l’engolidor social, l’esfera domèstica
queda de nou sense modificar. Cada nova teorització que es fa (fins i tot, tal
com hem vist, als temps que corren amb Rawls, per posar un exemple)
continua sense qüestionar el fet que partim de la base de l’exclusió i la
subjecció d’una part de la societat (partim de l’existència immodificada de la
família patriarcal, i la subjecció de la dona vinculada a l’ordre de les
necessitats) per tal de construir una societat.
Aquest és el model ideal que hem heretat de la Il·lustració i que el
liberalisme ha mantingut, però que ja no podem continuar acceptant
acríticament. El subjecte polític i el subjecte de drets han estat construïts a
partir de l’abstracció dels trets individuals i distintius (encara que responga a
“l’home blanc, heterosexual, occidental i propietari”. Les experiències d’aquest
grup han estat presentades com a paradigmàtiques de l’humà i han estat
encasellades en els drets, en el dret. Aquest individu és fonamentalment lliure,
racional i autònom; desvinculat de qualsevol context social o relació i la seua
identitat és semblant a la dels altres i totalment irrellevant a l’àmbit públic.
El que veurem és una evolució en els discursos d’exclusió, una evolució
en les construccions o les eines utilitzades per a afirmar i garantir la subjecció
de les dones en origen fins ara, assenyalaven alguns dels problemes que hem
arrossegat d’aquest model i (apuntarem mínimament) algunes possibles
estratègies d’eixida. Per més que siga una evidència que la situació de les
dones (i en especial, pense, a l’estat espanyol) ha millorat els darrers vint
anys, seguim arrossegant problemes i la igualtat s’ha fet i s’ha aconseguit
sense qüestionar algunes assumpcions que ens han perjudicat. L’estrangeria
ens posa de manifest això, que la participació de les dones al treball assalariat
176
s’ha fet sense modificar cap de les dues esferes i sense que l’estat proporcione
les prestacions per fer compatibles la vida familiar i la laboral, de manera que
davant els ciutadans i ciutadanes un nou subjecte privat/domèstic és
necessari: les dones immigrades que treballen com a domèstiques. En la
mesura en què la ideologia del lloc de la dona no ha estat definitivament
combatuda ni eradicada, però sí qüestionada, el paper de l’exclosa, del pacte-
Altre, la feminitat que no vindrà de nou coberta per les dones immigrades que
es dediquen a la prostitució, i els remanents de la feminitat que sí
s’expressaran en el reagrupament familiar de les esposes dels treballadors
immigrants. Els tres punts d’atenció per a analitzar aquesta construcció de la
ciutadania davant les dones a l’àmbit privat seran de quina manera la
dependència d’unes serveix per a afirmar la independència dels altres; de
quina manera el salari familiar reinstaura el contracte social i de quina
manera és necessari invisibilitzar els treball de les dones en el moment en què
ser treballador atorga protecció social i drets. I cap a on anar.
Dependència/independència
(1) Tal com hem vist, la Il·lustració constitueix el suport teòric i
ideològic d’un nou ordre social modern que és l’ordre burgés. La Il·lustració
irracionalitza les relacions i subjeccions de l’antic règim i les teories del
contracte social són models justificatius d’aquest nou ordre social que
contribueixen en la conformació i la construcció d’una nova subjectivitat:
l’individu lliure i autònom. La nova ciutadania suposava trencar els lligams i
les subjeccions vigents a l’antic règim: cap individu podia ser sotmés. Els
criteris de dominació que es feien servir a l’antic règim no serveixen per als
homes. L’ideal il·lustrat d’igualtat, però, es toparà amb la frontera del
gènere383.
A mesura que es trenquen lligams i subjeccions antigues per als
individus, se creen noves formes de dependència basades i justificades en el
gènere384. Tal com senyalen Fraser i Gordon, és essencial comprendre
383 GENEVIÈVE FRAISSE: Musa de la Razón, op. cit..
384 Fraser i Gordon diuen: “In particular, as eighteenth and nineteenth century political culture
intensiffied gender difference, new, specifically feminine senses of dependency appeared –
considered proper for women, but degrading for men”, N. FRASER I L. GORDON: “Decoding
'Dependency': Inscriptions of Power in a Keyword of the US Welfare State”, op. cit., pàgs. 25-47:
30.
177
l’evolució dels significats de dependència i independència amb la construcció
de la ciutadania385 per a assabentar-nos fins quin punt la subjecció de les
dones és important.
Amb les Llums, un individu és un home, racional, lliure i autònom, que
posseeix la propietat, si més no, de la seua persona: és amo d’ell mateix, no
està ja subjecte a cap senyor, a cap voluntat que no siga la pròpia: la
dependència de les dones s’afirmarà sobre la base d’una natura diferent, tal
com hem vist, que la converteix en una subordinada natural a l’home. Potser
aquesta subjecció és la que ha quedat més clara fins ara.
(2) La revolució industrial va (suposar i) imposar un nou ordre i un nou
tipus de relacions socials i econòmiques però el que resulta interessant és
veure com aquesta transformació socio-econòmica no va fer desaparèixer
l’adscripció de les dones a l’espai privat-domèstic, sinó que va servir per
reforçar llur subjecció. Els mecanismes utilitzats són diversos, però.
Ser independent significa, a partir de la revolució industrial
fonamentalment, ser amo d’un mateix i també tenir dependents a càrrec: els
homes casats que abans formaven part d’unes altres unitats patriarcals
majors, passen a ser caps de família independents (els germans pacten poder
ser pares). De manera que la subjecció de la dona és necessària per al nou
ordre social: la subjecció de les dones torna a ser necessària en el moment en
què ser cap de família es va convertir en un estatus que competia amb la
posició social, la classe i la propietat privada com a títol suficient per a adquirir
l’estatus de ciutadà386. I, en la mesura en què la independència es converteix
en la norma, la dependència és percebuda com una anormalitat, un estatus
degradant que ha d’estar justificat per algun motiu.
Aquesta justificació la donava ja, tal com hem vist, el pensament
il·lustrat: les dones són natura i pertanyen al món domèstic. No són éssers
racionals, lliures i iguals sinó éssers dependents de la voluntat d’uns altres,
385 N. FRASER i L. GORDON: “Decoding 'Dependency': Inscriptions of Power in a Keyword of the US
Welfare State”, op. cit., pàgs. 25-47 i també, N. FRASER i L. GORDON: “Contrato versus caridad:
una reconstrucción de la relación entre ciudadanía civil y ciudadanía social”, op. cit., pàgs. 65-
82.
386 N. FRASER i L. GORDON: “Contrato versus caridad: una reconstrucción de la relación entre
ciudadanía civil y ciudadanía social”, op. cit., pàgs. 65-82: 72.
178
dels homes. Les dones com a dones, com a éssers sexuats i domèstics no
podien competir a l’esfera pública per a ser considerades ciutadanes.
Recordem que l’individu en un principi era (òbviament, home) propietari
i els treballadors i els pobres no gaudien dels mateixos drets que els
propietaris, primer pel dret d’associació o el de sufragi, perquè no eren
independents. La ciutadania era (és) una categoria excloent en la mesura en
què no tots els éssers humans eren individus. Afirmar que els treballadors
assalariats eren independents en tant que caps de família fou un dels
mecanismes utilitzats per a incloure els no-propietaris en la categoria de
ciutadans, però també per a excloure les dones i uns altres col·lectius387. És
gràcies a la dependència (jurídica i política) de les dones i davant de la
dependència (jurídica i política) de les dones que la independència dels homes
és construïda i pren sentit388. És per això que Fraser i Gordon assenyalen de
quina manera el pas de la societat patriarcal preindustrial a la societat
industrial (patriarcal), va acompanyat o s’entén millor si s’analitza el nou
significat, la nova accepció que el terme dependència adquireix. La
dependència ja no és el estat normal pels individus sinó una anomalia que
afecta (principalment) les dones.
(3)La diferència entre l’obrer i el criat domèstic rau en com es percep la
relació entre el treballador i l’ocupador. El criat domèstic està al servei de
l’amo, és a dir, en una relació de dependència personal en relació amb el cap
de família. La subjecció és semblant a la que hi havia entre senyors i vassalls a
l’antic règim, o entre el pater familias i l’esclau a la Grècia clàssica. Un criat
domèstic no és una persona independent en el sentit que no és amo d’un
mateix perquè té un altre amo: la seua voluntat ha d’estar ratificada per la del
senyor, té una llibertat limitada i no és, al cap i a la fi, un individu. En base a
aquesta dependència personal, la Constitució de Cadis de 1812 nega als criats
els drets polítics. Els éssers que poblen el món domèstic no són plenament
387 Aquesta és la tesi de H. Hartmann, que el patriarcat és un pacte interclassista a la societat
capitalista però crec que és millor la interpretació que dona comte de la continuitat perquè la
justificació de la dependència (i la “naturalitat de la divisió sexual del treball) la trobem a la
Il·lustració.
388 N. FRASER i L. GORDON: “Contrato versus caridad: una reconstrucción de la relación entre
ciudadanía civil y ciudadanía social”, op. cit., pàg. 73.
179
humans perquè no transcendeixen l’àmbit de les necessitats i perquè depenen
d’un altre.
No oblidem, però, que els éssers dependents per excel·lència són les
dones i que, si bé se creen noves formes de dependència aquestes estan
justificades en el gènere: les dependències no són apropiades per als homes
però per a les dones sí. En aquest sentit són prou clarificadores les paraules
d’un dels informants a la Comisión de reformas sociales (1893-1898): “Nos
encontramos que pueden los señores preguntar en todas las fondas y cafés de
Valencia, y encontrarán que la mayor parte de la servidumbre o de los
sirvientes han pertenecido al arte de la seda; ¿por qué? Porque han sido
expulsados de dicho arte, arrebatándoles así su única propiedad; porque en
este arte el trabajo de la mujer ha reemplazado al del hombre, y resulta de
aquí que el hombre hace faenas que no le son propias y a la Señora se le paga
con una miseria”389. Alguns treballs no són apropiats pels homes per la relació
de dependència que queda establerta amb l’ocupador. I és per això que són
treballs adequats per a dones, que són, sempre, dependents.
(4) Aquest ús tradicional de la dependència, però, està donant pas a un
ús postindustrial en el qual un nombre cada vegada major de dones reclamen
la mateixa independència que els homes, davant un altre grup, un altre tipus
de dependència encara més estigmatitzant i etnificada, de manera que a dia de
hui, les pràctiques generitzants i etnificadores anirien de la mà en la creació
d’infrasubjectes 390. Fraser i Nicholson es refereixen fonamentalment a les
(adolescents) mares fadrines negres (famílies monomarentals) que són
dependents de l’estat de benestar i qüestionades en gran mesura. Representen
la maternitat que no i han substituït la dependència del marit (justificada) per
la dependència de l’estat (no justificada en la mesura en què no contribueixen).
389 Comisión de reformas sociales, 1895, t.III, pàgs. 245-246, citat per U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer,
trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit., pàg. 41.
390 N. FRASER i L. GORDON: “Decoding 'Dependency': Inscriptions of Power in a Keyword of the US
Welfare State”, op. cit., pàg. 28: “...we shall trace the shift from a patriarcal preindustrial usage
in which women, however subordinate, shared a condition of dependency with many men to a
modern, industrial, male-supremacist usage that constructed a specifically feminine sense of
dependency. That usage is giving way now, we contend, to a postindustrial usage in which
growing numbers of relatively prosperous women claim the same kind of independence that
men do while a more stigmatized but still feminized sense of dependency attaches to groups
considered deviant and superfluous. Not just gender but also racializing practices play a major
role in these shifts, as do changes in the organization of labor”.
180
De fet, un dels debats sobre l’estat de benestar per part de les
feministes americanes és si reprodueix (en substituir) el patriarcat i/o el tipus
de relació del sistema sexe/gènere que s’ha intentat combatre amb aquestes
noves dependències que reprodueixen els rols socials tradicionals en la mesura
en què es recolzen fortament en el model del salari familiar (que de seguida
veurem). De manera que l’estat de benestar canviaria les formes però no la
substància de les relacions entre els gèneres391. Aquestes anàlisis són prou
unidireccionals perquè ignoren l’efecte positiu material sobre la vida de les
dones que determinades polítiques poden produir, reforcen o almenys no
qüestionen la idea que els beneficiaris del benestar reben alguna cosa que no
mereixen a canvi de res; no elaboren cap alternativa de reconeixement no
estigmatitzant o no patriarcal i silencien la possibilitat que els estats de
benestar mitjançant determinades polítiques puguen treballar per a millorar la
igualtat entre els sexes.
Aquesta última omissió és important: els estats de benestar poden
incidir (de manera diferent, és clar, i no unidireccionalment) en el sistema
sexe/gènere i millorar-ne substancialment les relacions, almenys des del
moment en què l’estat es compromet al benestar dels ciutadans i per igual, és
a dir, des del moment en què l’estat està compromés amb la satisfacció igual
de les necessitats bàsiques dels ciutadans per a poder gaudir de la resta de
drets. M.J. Añón assenyala tres aspectes del principi d’igualtat que l’estat
social ha d’articular392: d’una banda, la promoció de la igualtat, d’una altra la
prohibició de discriminació i, per últim, la tutela de les diferències. Això es
tradueix en obligacions més concretes: la igualtat en la llei obliga els
legisladors a realitzar el principi d’igualtat en el contingut de les normes; la
igualtat davant la llei significa el tractament igual davant de l’administració i
la possibilitat de tractament diferent motivat, raonable i no arbitrari; per últim
realització efectiva de la igualtat material entre persones diferents (tutela de les
diferències, promoció de la igualtat i prohibició de la discriminació); igualtat en
391 A. S. ORLOFF: Gender and the welfare state, op. cit., pàg. 10. Orloff explica els diferents
posicionaments dins l’àmbit anglosaxó.
392 MARÍA JOSE AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, dins A. ANTÓN (coord.):
Trabajo, derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI, Talasa, Madrid 2000,
pàgs. 148-191: 182-185
181
el punt de partida (d’oportunitats) i en els resultats (promoció de la igualtat) i
articulació de la igualtat com equiparació i igualtat mitjançant la diferència.
Aquesta articulació permet, a més a més, comprendre els drets socials com
una concreció del principi d’igualtat, i són, per tant, universals. Els drets
socials així considerats, per més que la universalitat es faça mitjançant
polítiques públiques concretes a les que tots tenim accés en cas de trobar-nos
en situació de necessitat393, no tenen per què crear dependències
estigmatitzants, generitzades i etnificadores: les dependències no serien
percebudes com a anomalies, com a patologies individuals o de gènere sinó
com a concrecions del principi d’igualtat, lligades, per tant, a la ciutadania i a
la universalitat del dret. La plataforma igualadora de vindicació ara és una
altra.
N. Fraser394 assenyala tres tipus de dependència que haurien de ser
evitades o prohibides per tal de tenir (combinat aquests requisits amb uns
altres) un sistema social basat en unes relacions sexe/gènere més equitatives.
Aquestos tres tipus de dependència han de ser, tal com deia, eradicats, i
probablement tenim més possibilitats d’aconseguir l’eradicació en el marc d’un
estat social que ho siga plenament, és a dir, en la mesura en què la ciutadania
social siga forta i vertadera i no una enganyifa i en la mesura en què
entenguem els drets socials de la manera que explicava. Com que el dret és un
dels instruments per a regular el marc en què s’han de produir les relacions
socials, hauria d’establir un marc en què aquestes dependències no foren
possibles. Les dependències preocupants en aquest sentit serien
fonamentalment tres: d’un membre de la família, de l’ocupador o dels agents
de l’estat- treballadors socials, i d’institucions variades. Són dependències que
afavoreixen l’explotació perquè es donen en relacions asimètriques, la part
subordinada necessita el recurs que l’altra li pot donar i la persona de la que
depén té una potestat arbitrària per concedir o no el que l’altra persona
necessita.
393 M.J. AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, op. cit., pàgs. 148-191: 182-185.
394 N. FRASER: “Gender Equity and the Welfare State: A Postindustrial Thought Experiment”, op.
cit., pàgs. 218-241: 237, n.p.p.12.
182
En relació a les dones immigrades, tal com veurem, la dependència
s’afirma (són les noves dependents per excel·lència) i es construeix en tres
situacions: les dones reagrupades depenen del marit; les dones treballadores
depenen de l’ocupador en la mesura en què són treballadores domèstiques i en
la mesura en què depén de l’ocupador que regularitzen la seua situació o no i
per tant que tinguen drets reconeguts; de les prostitutes en relació a les
màfies (aquesta és la idea estesa) i en relació amb els serveis socials. El
problema no és solament que totes aquestes dependències afavoreixen
l’explotació de les dones immigrades. El problema és que, tal com deia la
ciutadania dels éssers independents (i no parle solament ni principalment de
les dones del nord) es pot afirmar davant les dependències dels éssers
incomplets, tot i no trencar o no acabar de trencar ni amb la ideologia del lloc
de la dona ni amb les jerarquies entres les esferes. La dependència s’afirma
dels éssers no plenament humans que desenvolupen la vida a l’àmbit domèstic
o equivocadament han eixit d’ell, que és on hauríem d’estar.
En aquest sentit pense que és fonamental donar compte de l’estrangeria
com una estratègia més de creació de la diferència i de la creació
d’infrasubjectes, on a més a més es veuria aquest doble efecte etnificador i
generitzant. L’estrangeria ha de ser entesa com una estratègia de creació de la
diferència pel que fa al reconeixement de drets i participació (social, política,
econòmica i cultural) a la societat d’acollida. De manera que no és una creació
poc important. És, tal com s’ha dit, la coartada per a negar la universalitat
dels drets fonamentals (que occident proclama com a base per la legitimitat i
la credibilitat –és a dir, la pretensió d’universalització – del seu sistema polític i
jurídic democràtic) quan es tracta de no-ciutadans395. La retòrica recorda prou
a l’exclusió en base al gènere, encara que també serà diferent o tindrà efectes
diferents pel que fa al gènere. Des del punt de vista del dret la estrangeria és
l’eina jurídica que Europa ha inventat per crear i excloure no els estrangers
sinó els immigrants extracomunitaris pobres. En concret, la creació i la
utilització de l’immigrant irregular ha estat feta per a transmetre als ciutadans
més castigats que els exclosos, els infrasubjectes són els altres i ho són perquè
395 L. FERRAJOLI: Derechos y garantías. La ley del más débil. Trotta, Madrid, 1999, pág.55.
También JAVIER DE LUCAS: En los márgenes de la legitimidad. Exclusión y ciudadanía., Doxa, 15-
16, 1994, pág.354.
183
constitueixen una amenaça 396: la font de desordre ja no està principalment en
la dona sinó en els extracomunitaris.
El salari familiar: home guanyapà i dona que té cura
(1) El salari familiar, una de les reivindicacions que han marcat el
moviment obrer, és un altre instrument nou per a excloure les dones i
mantenir llur subjecció. D’una banda és utilitzat per a excloure les dones del
treball assalariat extradomiciliari en el moment en què aquest esdevé
important i afirma la independència del treballador397; d’altra banda serveix
per reforçar la idea que el lloc de les dones és la casa. Heidi Hartmann ha
estat una de les autores que han desenvolupat aquesta idea398. Tal com véiem,
l’afirmació de partida consisteix en dir que el capitalisme i el patriarcat actuen
conjuntament, s’alien per a excloure les dones mitjançant la divisió sexual del
treball: el mercat de treball perpetua la divisió domèstica sexual del treball i
viceversa399. En les primeres fases del capitalisme els treballadors homes van
percebre el treball assalariat de les dones com una amenaça per al seu
estatut: les dones treballaven per un sou més baix que rebaixava el sou mínim
i desplaçava els homes d’uns determinats treballs. La resposta, però, no va
consistir en organitzar a les dones per a lluitar per un salari més elevat sinó
en demanar el salari familiar i excloure les dones400.
396 J. DE LUCAS: “¿Qué políticas de inmigración? Reflexiones al hilo de la reforma de la ley de
extranjería en España”, Tiempo de Paz, nº 55, Diciembre 1999.
397 En els termes que ho he expressat. És evident que la autonomia i la llibertat del treballador
en les primeres fases del capitalisme, la “independència” i la capacitat de vendre la pròpia força
de treball són atributs ideals necessaris pel funcionament de l'ordre donades les condicions de
treball i la situació econòmica del proletariat.
398 Heidi Hartmann és una de les principals representants del feminisme socialista (junt a Zillah
Einsestein, entre altres) i una de les “creadores” de la Dual System Theory. Ha escrit nombrosos
treballs sobre aquest tema en concret –el salari familiar-: primer a la seua tesi doctoral
(Capitalism and women's work in the house, 1900-1930). Els treballs més importants, però, són
dos articles: HEIDI HARTMANN: “Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos por sexos”
dins Z. EINSISTEIN (ed.): Patriarcado capitalista y feminismo socialista, Siglo XXI, Madrid 1980,
pàgs. 186-221 (la versió original va sortir a Signs, 1, núm. 3, vol. 2). El segón article és un
treball conjunt de HEIDI HARTMANN I AMY BRIDGES: “The unhappy marriage between marxism and
feminism: towards a new union” dins L. SERPENT (ed.): Women and Revolution, South End,
Boston, 1981.
399 H. Hartmann: “Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos por sexos”, op. cit.,
pàg. 189.
400 Hartmann, H.: “Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos por sexos”, op. cit.,
pàg. 199.
184
Martínez Veiga ha estudiat les primeres lleis protectores del treball a
l’estat espanyol a partir dels informes de la Comisión de Reformas Sociales
(1893-1898) i, tot i que no comparteix les idees de Hartmann, podem
extraure’n parts de l’exposició al voltant del salari familiar per a afirmar
aquesta exclusió concreta401: - Els informes revelen que les dones treballaven
a les fàbriques per un sou més baix que els homes (entre un 30 i un 60%
menys), en pitjors condicions, sotmeses a una forta disciplina (justificada per
la ideologia de la volubilitat de la dona) i amb unes jornades de treball més
llargues, que excedien les 12 hores. Aquesta ocupació de llocs de treball a les
fàbriques per part de les dones va desplaçar els homes cap a altres tipus de
treballs que no eren considerats adequats per als homes402.
El rebuig dels obrers cap al treball de les dones fora de l’esfera
domèstica tenia com a base la degradació dels salaris i de les condicions
laborals403, però també el desplaçament dels obrers homes cap a treballs
considerats com a servei –és a dir, on la independència no era real i la
protecció del treball no existia- i, per tant apropiats per a les dones, la
subjecció de les quals no era contraria a l’ordre social sinó més aviat el
contrari, és a dir, necessària. Perquè com véiem la subjecció de les dones pren
una nova forma per mantenir-se.
El salari familiar representa una solució a aquest problema del
desplaçament dels homes i la subjecció a la que estan exposats que no és
adequada per a ells sinó per a les dones. L’argument, però, es presenta de
vegades a l’inrevés i com a impuls de la lluita obrera front els interessos
capitalistes: la no existència d’un salari familiar força a les dones, els xiquets i
xiquetes a treballar per tal de mantenir la família, cosa que coincideix amb els
401 Martínez Veiga sosté que la visió de Hartmann és parcial i interessada, que l'autora té una
visió conspiradora de la història, encara que considera alguns dels seus plantejaments força
interessants. Martínez Veiga es decanta més per la versió de Humphries: el salari familiar va ser
una reivindicació obrera per millorar les condicions de treball de tothom, encara que és cert que
a principis del segle XX la reivindicació pel salari familiar té com referent el treballador home
responsable del manteniment de la família. U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los
orígenes de la discriminación, op. cit., pàgs. 33-41.
402 Ës el que vèiem amb un dels informants de la Comisión (nota a peu de pàgina 103: Comisión
de reformas sociales, 1895, t.III, pàgs. 245-246; citat per MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y
domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit, pàg. 41.
403 U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit., pàg.
60. Els obrers homes també rebutgen el treball d'altres “col·lectius” com ara els penats.
185
interessos capitalistes perquè treballa per un sou més baix un major nombre
d’hores. Per tant, cal remunerar l’obrer com a cap de família i donar-li un sou
suficient.
La pregunta, però, com assenyala Hartmann és per què es va optar per
excloure les dones en lloc d’organitzar-les, però també per què se situa al
mateix plànol el treball de les dones i els menors i no es lluita conjuntament
per millorar les condicions de treball dels adults de manera que els menors no
hagen de treballar per mantenir-se. L’exclusió de les dones en aquest sentit
sols pot ser explicada si tenim en comte la ideologia al voltant de la família i el
paper de la dona: sols si recordem que l’àngel de la llar és l’ideal femení i la
dona deixa de ser-ho quan es converteix en treballadora. Així Martínez Veiga
admet que parlar de lluita o competició entre homes i dones és un “gènere
literari freqüent a l’època” (sic) que expressa la convicció que són els homes els
qui haurien de treballar fora de la llar i les dones al treball domèstic404.
Harriet Taylor405 contestava amb força l’exclusió de les dones de la vida
política/pública per l’increment de competició injusta que les dones aportarien
a un mercat laboral que ja imposava unes condicions prou inhumanes. Aquest
argument era donat no sols per a excloure les dones de les activitats
assalariades sinó per negar el dret al vot (perquè eren dependents). Cal tenir
en compte que “l’àmbit públic masculí” es refereix al fòrum (la política, i en
aquest sentit el sufragi masculí) i al mercat (al treball, a l’esfera de producció).
Les dones com a dones, com a éssers sexuats i domèstics no podien competir a
l’esfera pública per a ser considerades ciutadanes. Harriet Taylor assenyala
que aquest argument sobre l’esfera pública de producció no te res a veure amb
la qüestió política del sufragi de les dones i la ciutadania sinó únicament el
treball industrial –posant de manifest alhora la vinculació406. La ciutadania,
tal com hem vist, s’afirmava dels treballadors independents front a les
persones dependents.
404 U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit., pàg.
56.
405 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)” op. cit., pàg. 402-404.
406 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 402: “This argument does
not reach the political qüestion. It gives no excuse for witholding from women the rights of
citizenship... It bears only on the industrial branch of the subject”.
186
Pel que fa a l’increment de competència i la baixada dels salaris, Taylor
argumenta que fins i tot en el cas de posar-nos en el pitjor dels supòsits i
imaginar que l’entrada de les dones als treballs assalariats baixara tant els
salaris que foren necessàries les dues contribucions (marit i esposa) perquè la
família poguera sobreviure (que per altra banda era el que passava), l’admissió
de les dones està justificada perquè les dones serien companyes i no
esclaves dels marits en no dependre econòmicament d’ells407. Res que això ja
suposaria un gran canvi en les relacions marit/esposa i evitaria situacions
(pensava ingènuament) de maltractament domèstic dels homes cap a les
dones.
Tal com vèiem quan la independència es converteix en la norma la
dependència passa a ser una patologia. Així, si els homes afirmaven la
independència perquè tenen familiars dependents i perquè són treballadors
propietaris de la força de treball que poden vendre, és a dir, perquè són amos
d’ells mateixos, H. Taylor proposarà que la dependència dels fills passe a
servir per als dos pares (en prohibir el treball dels menors) i la dona treballe i
afirme així també la seua independència davant el marit. De manera que la
independència econòmica com una de les condicions de la no-subjecció de les
dones als marits és indispensable i justifica la intervenció de l’estat en dos
sentits: (1) admetre el treball assalariat de les dones (no legislar cap
prohibició): qualsevol en edat d’autogovern, posseeix igual legitimitat en la
demanda que li siga permés vendre qualsevol tipus de treball útil del que siga
capaç i rebre un preu, i (2) prendre mesures per tal que els salaris no baixen
tant com ara la prohibició del treball dels menors per a reequilibrar408. L’estat
ha de participar activament en el mercat i ha de fer-ho per garantir la igualtat
de les dones i la no-subjecció, perquè la qüestió no és si les dones poden o no
407 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 403-404: “Let us make this
supposition, the most unfavourable supposition possible: the joint income of the two would be
the same as before, wile the woman would be raised from the position of a servant to that of a
partner.... a woman who contributes materially to the support of the family cannot be treated in
the same contemptuosly tyranical manner as one who, however she may toil as a domestic
drudge, is a dependent on the man for subsistence....”.
408 H. TAYLOR: “The enfranchisement of women (1851)”, op. cit., pàg. 403-404: “As for depression
of the wages by increase of competition... palliatives might be applied immediately; for instance,
a more rigid exclusion of children from industrial employment... So long as competition is the
general law of human life, it is a tyranny to shut out one half of the competitors. All who have
attained the age of self-government, have an equal claim to be permitted to sell whatever kind of
useful labour they are capable of, for the price it will bring”
187
treballar sinó si és just que la meitat de la població estiga sotmesa per vida a
l’altra meitat i la resposta és no.
Per últim, Harriet Taylor dubta que en el futur siga tan difícil guanyar-
se la vida, que la divisió entre capitalistes i obrers es perpetue i que
l’autoregulació del mercat laboral per l’oferta i la demanda continue molt més
temps; però mentre siga aquest el cas és una tirania excloure a la meitat dels
competidors i negar-los la possibilitat de guanyar-se la vida.
En realitat, per més que hi havia arguments en contra (i dones
treballadores que no foren totalment expulsades dels treballs), el salari
familiar es va imposar. El salari dels homes hauria de ser pagat en base a la
família per tal que la dona poguera romandre a l’esfera privada i acomplir des
d’allí les funcions que d’ella s’espera: suplir les necessitats de l’home i proveir-
lo d’un espai de retir i acollida. Hartmann afirma així que la lluita obrera
masculina pel salari familiar va significar un augment de la dependència de
les dones cap els homes i va debilitar (en dividir-la) a la classe obrera. Es
podria parlar així d’un pacte patriarcal interclassista mitjan el qual (de nou) els
homes pacten poder ésser pares, i renuncien mútuament als interessos de
classe (els capitalistes, d’una banda en acceptar pagar un sou suficient i no
utilitzar mà d’obra encara més barata; els obrers en no reivindicar millors
condicions de treball per a tots i guanyar un doble sou per unitat domèstica).
Les pràctiques capitalistes estaven privant la majoria dels homes de la seua
esfera d’autoritat i aquest no era el pacte409. El homes pacten de nou poder ser
independents en la mesura en què tenen dependents i poder ser veritablement
el proveïdor (breadwinner) i tenir a una senyora en casa treballant pell
debades. Tal com diu Amorós, deixen de ser proletaris per passar a ser caps de
família410.
Véiem al principi que per a restaurar (Pateman –i jo crec que és més
encertat) o implantar (Hartmann) el pacte patriarcal en Estats Units va ser
suficient amb el salari familiar mentre a molts països europeus va fer falta un
409 A. VALCÁRCEL: “Las filosofías políticas en presencia del feminismo”, op. cit., pàg. 119.
410 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàg. 9-
112:34.
188
règim feixista autoritari411. A l’estat espanyol el règim franquista (tal com hem
vist ja per l’altra banda) va fer obligatori el salari familiar masculí i va establir
l’excedència forçada per matrimoni per a les dones (ja havien triat professió en
casar-se). Durant el franquisme la idea del salari familiar es va consolidar. A
més a més, en interpretar que l’inestabilitat laboral era font de desordre, els
contractes que es signaven eren indefinits i suficients per mantenir la família.
El cap de família era empleat permanent per mantenir la família a falta d’unes
altres polítiques socials o uns altres salaris a la unitat familiar. El mercat
laboral actual pateix o rep una part d’aquesta política i està segmentat en
diferents nivells (i aquests; no únicament en funció del sexe/gènere); de manera
que es podrien assenyalar almenys quatre àmbits: el nucli format per
treballadors amb contractes indefinits, és a dir contractats abans dels anys 80
–majoritàriament homes-; un sector important amb treballs temporals, un
tercer sector de treballadors a l’economia submergida i per últim els aturats.
Les dones estem àmpliament sobrerepresentades al sector informal
(aproximadament el 50% de tots els treballadors) en comparació a la resta de
sectors (25% dels treballs a l’economia formal), així mateix estem
sobrerepresentades entre les joves que busquen el primer treball assalariat i
estan aturades (27% de les aturades davant el 17% dels aturats) i patim les
pitjors formes d’atur (aturades de llarga durada i amb prestacions
econòmiques més baixes)412.
L’estat social espanyol (en funció dels drets socials reconeguts, el tipus
d’estratificació social que produeix i la interrelació entre estat, mercat i
família) respon a un model continental en la mesura en què els drets socials en
general estan associats a les categories ocupacionals413 (llevat de la sanitat i
l’educació, que són universals). De manera que la participació en el mercat
formal de treball constitueix una de les principals vies d’accés als recursos,
prestacions i programes socials en la mesura en què aquests programes van
411 A. VALCÁRCEL: “Las filosofías políticas en presencia del feminismo”, op. cit., i C. AMORÓS:
“Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)”, op. cit., pàg. 9- 112.
412 CELIA VALIENTE: “Género, mercado de trabajo y Estado de bienestar: el caso de España”, op.
cit., pàgs. 53-79. Les dades estàn extretes dels Eurostat de 1996.
413 G. ESPING-ANDERSEN: “Welfare States without work: the impasse of labour shedding and
familiarism in continental european social policy”, Estudios-Working papers 1995, Centre
d’estudis avançats de ciències socials - Institut Juan March, Madrid 1995.
189
dirigits als treballadors i els familiars dependents (o extreballadors) que han
cotitzat (ells i els patrons) a la provisió del sistema social.
L’accés desigual de les dones als treballs millor remunerats, protegits i
qualificats, i la sobrerepresentació de les dones a l’economia submergida
repercuteix, així, no sols en una menor independència econòmica, és a dir, una
major dependència econòmica (de l’estat o del marit) sinó també en un accés
desigual als recursos. Cal tenir en compte que les prestacions derivades són
menors que les pròpies (les vídues reben menys que les/els jubilats) i que
quan són pròpies són menors també perquè s’ha cotitzat menys o durant
menys temps. Aquest és un factor important a l’hora de comprendre la
feminització de la pobresa -i la masculinització de la riquesa-. Aquest procés
és, a més a més, preocupant per la quantitat de famílies monomarentals que
hi ha i que viuen per baix del llindar de la pobresa: a l’estat espanyol les xifres
per al 1990 eren esgarrifants. Un 19,75% de famílies es trobaven en eixa
situació. L’enquesta sobre pressupostos familiars d’aquest any assenyalava
que hi havia 477.495’6 famílies encapçalades per dones en situació de
pobresa, que suposaven una de cada quatre famílies monomarentals (front el
18% de famílies pobres encapçalades per homes)414.
Als estats de benestar escandinaus, en la mesura en què estan basats
en una ciutadania social forta, aquesta dualització tan gran a causa del gènere
no es produeix. Tal com assenyala Hobson, probablement una diferència
fonamental entre Suècia (i l’estat de benestar suec) i uns altres països pel que
fa a la situació de les dones, és el fet que durant els anys 30 del segle XX quan
sorgeix de nou el debat polític sobre la participació de les dones al treball
assalariat (es pretenia retirar les dones casades de l’economia formal) les
organitzacions feministes diverses defensaren el dret a treballar de les dones
sobre la base del dret de ciutadania415 i en gran mesura l’accés de les dones
al treball assalariat es va fer dins del procés d’ampliació i consolidació de
l’estat social, és a dir, l’estat social s’ha desenvolupat amb la inclusió de les
dones com a treballadores. El desenvolupament d’institucions públiques (tot i
414 B. FERNÁNDEZ VIGUERA: “Género Social y procesos de empobrecimiento”, dins VV.AA:
Desigualdad y pobreza hoy, Talasa, Madrid 1995, pàgs. 73-105:83.
415 B. HOBSON: “Identidades de género. Recursos de poder y estado de bienestar”, op. cit., pàgs.
61-104:77.
190
que cobertes de nou majoritàriament per dones) d’atenció i cura, ha trencat
als països escandinaus el model guanyapà/persona que té cura, ha organitzat
les prestacions socials per tant d’altra manera, és a dir, universalitzant-les i
no prenent com mesura el treballador sense responsabilitats dins la llar.
Als estats socials continentals, com vèiem, tot i que les dones han
accedit al treball assalariat, no han modificat gaire el model
guanyapà/cuidadora de manera que ni la universalització dels drets socials i
les prestacions en què es concreten és real ni existeix cap política activa de
conciliació de la vida familiar i laboral per als dos sexes.
Threfall ha elaborat cinc models possibles de conciliació entre la vida
laboral i la vida familiar en funció del temps dedicat a cada esfera
(privada/domèstica –no la diferencia prou al meu parer) i la font d’ingressos416.
Les dones entrevistades per Murillo ja assenyalaven com un problema urgent
la necessitat d’una reorganització del temps de treball, públic i domèstic per
tal que l’esfera privada com a apropiació de sí, com a temps per a l’oci puga
gaudir-la també la dona treballadora assalariada417. El primer model i segon
model divergeixen solament en la font d’ingressos per a la mare. Introdueixen
un salari per part de l’estat (com es fa, per exemple, a França) o per part del
marit, per a les mares que es dediquen a les tasques de
producció/reproducció a l’àmbit domèstic. Tindríem així un treballador a
temps complet (home) i una mare amb salari per les tasques domèstiques. La
conciliació treball remunerat/temps familiar estaria solament garantida per la
mare, a través de la reproducció del sistema sexe/gènere i sense conciliar la
vida familiar i la laboral per als dos sexes.
El tercer model vindria a representar les famílies en què hi ha un
proveïdor principal a temps complet i un proveïdor secundari que treballa com
a assalariat extradomiciliari a temps parcial i dedica una part del temps a les
tasques de producció/reproducció domèstiques. De nou, la conciliació treball
remunerat/temps familiar estaria solament garantida per la mare, que serà
416 M. THREFALL: “Taking Stock and Looking Ahead”, dins LINDA HANTRAIS (ed): Gendered policies
in Europe. Reconciling Employment and Family life, St. Martin’s Press inc., Great Britain, 2000,
pàgs. 180-202: 190-195
417 S. MURILLO: El mito de la vida privada, op. cit., pàgs. 110-114.
191
qui normalment desenvolupe el treball a temps parcial (el que de nou suposa
alguns problemes418).
El quart model representa les famílies en què els dos pares treballen
com a assalariats a temps complet de manera que els ingressos estan
assegurats però no hi ha temps per a la vida en família, que es veuria així
ressentida (principalment per la necessitat emocional en la mesura en què les
materials estarien cobertes per una tercera persona). Per últim, el model en
què tots dos pares compartirien treball assalariat extradomiciliari i treball de
producció/reproducció domèstic. Aquest model que és l’únic que reconciliaria
les vides dels dos és, però, arriscat pel que fa als ingressos tal com està
concebut el treball assalariat extradomiciliari419.
Els models actuals de conciliació a l’estat espanyol són el tercer i el
quart, el que deixa clar que la conciliació està lluny de ser una realitat. En la
mesura en què l’estat social és prou raquític i no existeixen institucions de
cura i atenció generalitzades (i les que hi ha tendeixen a ser privatitzades) i per
aquesta falta de conciliació real estan creant-se llocs de treball a l’àmbit
domèstic per a l’atenció i cura de persones majors i l’atenció a les necessitats
materials en general, que, com deia, estan sent coberts principalment per
dones estrangeres que són les noves dependents, els nous subjectes que
poden omplir aquest lloc.
La conciliació pot ser reconduïda a una idea de ciutadania i d’igualtat,
tal com fa Fraser. El model de ciutadà i la ciutadania igual ha d’articular set
principis420: el principi d’antipobresa, el principi d’antiexplotació, tres principis
d’igualtat: ingressos, temps lliure i respecte; el principi d’antimarginació i el
principi d’antiandrocentrisme, que serveixen per lluitar/evitar/pal·liar la
dominació i l’opressió dels individus i els grups. Qualsevol ordre social i polític
sosté i es manté en base a un sistema de sexe-gènere, de manera que els
intents de conciliació hauran d’anar encaminats a fer aquest sistema el més
418 No unicament perquè continua reforçant la ideologia de l’espai de la dona –els anteriors
models també ho feien- i la complementarietat del seu sou –que ha justificat durant dècades
que es pagara menys a les dones pel mateix treball- sinó perquè les prestacions socials (els
drets socials) depenen de la contribució que fan els treballadors i les empreses al sistema de
seguretat social i aquestes contribucions (i per tant les prestacions a que es pot accedir) es fan
en funció de les hores treballades.
419 M. THREFALL: “Taking Stock and Looking Ahead”, op. cit., pàgs. 180-202: 190-195.
420 N. Fraser: “Gender Equity and the Welfare State: A Postindustrial Thought Experiment”, op.
cit., pàgs. 218-242. Veurem amb detall aquesta proposta a la part del dret i a la darrera part
d’aquest capitol.
192
igualitari possible. Tal com Fraser reconeix, aquest ordre, certament, afectarà
a dones i homes diferents de diferent manera, es tracta, per tant, de combinar
els principis de manera que afecten (desfavorablement) el menys possible als
més febles. Segurament dels models de Threfall, l’únic que combina tots set
principis és el cinqué, que és semblant al que proposa Fraser (universal
caregiver). Això suposaria, també, una reducció de les ofertes de treball per a
les dones immigrades al servei domèstic, encara que no acabaria amb el
treball domèstic, però no crec que acabara amb aquest treball i, d’una banda,
podria suposar una millora de les condicions de treball421 –i deixarien de ser
dependents i explotables, o potser augmentaria les ofertes en uns altres llocs
de treball per als que estan qualificades.
Els treballs de les dones
De la mateixa manera que la noció d’individu és construïda sobre
l’exclusió de les dones, el contracte sexual és també la condició de possibilitat
per a la construcció del treballador com a individu que té al darrere a una
dona ocupada d’alliberar-lo de les necessitats quotidianes i el manté a punt
per a poder continuar mantenint la família422. El treball remunerat masculí a
l’esfera pública requereix i es recolza sobre el treball no remunerat femení a
l’esfera privada i, alhora, aquesta construcció serveix per excloure de nou les
dones de l’esfera pública. Si la independència podia ser construïda front a la
dependència de les dones, la valorització del treball assalariat també es fa
davant de l’existència de treballs no remunerats423 –els de les dones a l’àmbit
privat-. Així l’estratègia de la reclamació d’un salari familiar suficient per a
mantenir la família de l’obrer es justifica des del moment en què el cap de
família ha de rebre un sou suficient per a mantenir l’esposa –que no treballa
perquè el seu lloc és la casa- i els fills. La noció de treballador pressuposa
l’existència d’un àmbit privat i es basa en la reclusió de la dona a l’espai
421 En la mesura en què les treballadores domèstiques també tindrien dret a conciliar la vida
familiar i laboral pròpia, per exemple.
422 Veieu, per exemple, C. Pateman: “The Patriarchal Welfare State” dins The Disorder of Women.
Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge i Oxford, 1995, pàgs. 179-
209: 186 i 187.
423 N. FRASER i L. GORDON: “Decoding 'Dependency': Inscriptions of Power in a Keyword of the US
Welfare State”, op. cit., pàg. 32.
193
domèstic: la subjecció de la dona i l’exclusió de l’esfera pública són condició de
possibilitat del gaudiment per part dels homes de drets i llibertats. Però cal
que la dona no treballe perquè si treballa pot demanar la inclusió en la vida
social i política en condicions d’igualtat.
(1) Amb la revolució industrial un nou tipus de relacions amb un nou
subjecte entra en escena, que desplaça la família com a unitat econòmica: el
treballador, l’obrer que deixa la casa i treballa a la fàbrica. Es produeix així un
desplaçament de l’àmbit privat com a àmbit de producció. La creació de
l’economia de mercat suposa una separació de la política i l’economia i,
alhora, una separació entre allò econòmic i allò domèstic i familiar. La
mercantilització dels elements de producció significa que l’estat i la família
deixen de tenir-ne el control424. El fet que la unitat productiva i econòmica ja
no es trobe a l’espai privat sinó fora de la casa té conseqüències pel que fa a
l’estatut de la dona perquè sols és considerat treball aquell que es realitza fora
del domicili, a l’esfera pública i aquesta definició de treball com a treball
extradomiciliari exclou el treball realitzat per les dones a l’àmbit privat i a
l’àmbit domèstic.
Martínez Veiga explica que el treball dins del domicili no es considera
treball fonamentalment perquè es produeix dins la llar. Conceptualment, és
més important, diu, el caràcter extradomiciliari que el salarial per a
determinar què és treball425. Les primeres lleis protectores del treball definien
l’obrer -el treballador- com a “tots els que realitzen un treball manual fora del
seu domicili, per compte d’un altre, amb una remuneració o sense ella” 426, de
manera que el treball, per ser-ho, ha de ser extradomiciliari. Així s’exclou (de
protecció i de consideració de treball) d’una banda, el treball domèstic de les
424 L. NICHOLSON: “Feminism and Marx, Integrating kinship with the economics”, dins S.
BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987.
425 U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit., pàg.
25.
426 Ley de accidentes de trabajo de 30 de gener de 1900 i el seu reglament; Ley sobre el trabajo
de mujeres y niños de 13 de març de 1900, citades ambdues per MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo
y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit.
194
dones a la casa pròpia, i d’un altra el servei domèstic i el treball a domicili427.
El treball tèxtil a la casa o als tallers familiars, per exemple, també quedava
exclòs, encara que tots aquestos treballs eren considerats adequats per a les
dones per a poder contribuir a l’economia familiar sense abandonar ni el seu
lloc ni les seues tasques principals.
Si bé en un primer moment era més important el lloc de realització del
treball que el fet que fos o no assalariat, poc a poc el que s’assenyala com a
tret realment distintiu per saber quan es tracta de treball o d’una altra
activitat no és ni el tipus de relació (dependència/ subjecció vs.
independència/llibertat), ni que siga o no treball extradomiciliari sinó que el
que es subratlla és el fet que siga o no treball assalariat. L’extradomiciliarietat
passa a ser un accident que no cal explicar, perquè no es qüestiona que el
treball dins el domicili, el treball de les dones, siga realment treball. S’amaga
l’extradomiciliarietat sota el salari o la manca de salari i sols el treball
assalariat és considerat treball. El treball a l’àmbit privat perd, així, valor
perquè s’identifica treball amb treball assalariat428 extradomiciliari -a la
fàbrica.
Amb aquesta identificació de treball amb treball assalariat fora de casa
es desqualifica el treball a l’àmbit domèstic per dues raons: primer perquè es
produeix a l’àmbit privat, a casa, i, segon, perquè no és assalariat; i no és
assalariat perquè es produeix dins de la llar. Aquesta complicitat explicarà
perquè, fins i tot avui, (el treball domèstic i) el servei domèstic continua sense
estar regit pels criteris del vertader treball, amb la protecció i la consideració
d’uns altres treballs a compte d’un altre. La divisió entre les tasques de
producció (vinculades a l’economia, el mercat, i l’espai públic) i les tasques de
reproducció (reproducció humana, social i material a l’espai privat) no és
gratuïta. Tot i que l’anàlisi de les feministes socialistes sobre el patriarcat
capitalista siga parcial, han posat de manifest clarament que si bé és cert que
l’opressió de les dones es basa en una part considerable en el mode de
reproducció on l’home resulta beneficiat, pel treball domèstic, a l’esfera
privada de la dona, no és menys cert que el capitalisme també se’n beneficia.
427 De la mateixa manera que avui les dones que treballen a Elx en el calçat, o a Ibi a les
joguines no tenen la mateixa protecció en tant que treballadores que les que ho fan a les
fàbriques.
428 S. MURILLO: El mito de la vida privada, op. cit., pàgs 54-57.
195
El capitalisme necessita que la producció de mà d’obra (la reproducció) es
produesca fora del sistema del mercat capitalista.
(2) Tot el que estem veient respon a un procés de construcció de la
ciutadania en termes laborals. Les diferents estratègies acaben per consolidar
en certa mesura la consideració de la ciutadania per al treballador, i
reconéixer drets solament al treballador, prèviament definit com a home i cap
de família. Sols el treballador pot ser considerat individu en la mesura en què
no és dependent (la dependència de la dona a diferents nivells –de vegades
suposada, la major part de les vegades imposada- l’exclourà de la consideració
d’individu) i l’única contribució a la societat que es tinga en compte pel que fa
al reconeixement de drets (no sols, però especialment socials) serà
principalment el treball assalariat extradomiciliari.
Aquesta perspectiva té seriosos problemes: com que considera que el
treball és únicament una activitat realitzada per compte aliè al mercat de
treball formal, ignora les contribucions que (tradicionalment) les dones han fet
a la societat des de l’àmbit privat/domèstic, però també ignora l’existència de
mercats de treball informals (no subjectes a un contracte encara que no
delictius- prostitució) i mercats de treball centrats en l’esfera privada (no
extradomiciliaris) on la dependència i la manca de drets encara és real (servei
domèstic). Narayan assenyala les bones raons feministes per a estar en contra
d’aquesta concepció, i també algunes estratègies desenvolupades per les dones
i els seus problemes. La principal estratègia desenvolupada ha estat incloure o
lluitar per a incloure les dones en el treball assalariat429.
Els tres PIOM desenvolupats a l’estat espanyol han estat
fonamentalment dirigits a formar les dones per a què puguen accedir als llocs
de treball millor considerats i remunerats: és a dir, incloure-les en el costat
positiu de la dicotomia. L’èmfasi en la igualtat en l’educació ha sigut
considerable. Astelarra diu que el 60% dels esforços dels PIOM han anat en
aquest sentit430. Les polítiques d’igualtat de la Unió Europea també han
429 U. NARAYAN: “Towards a feminist vision of citizenship: rethinking the implications of dignity,
political participation and nationality”, dins M.L. SHANLEY I U. NARAYAN (eds.): Reconstructing
political theory. Feminist perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs. 48-67.
430 J. ASTELARRA: “20 años de politicas de igualdad en España: logros y problemas”, ponencia
presentada al curs De la discriminación a la igualdad: un proceso reversible, Institut Universitari
d’estudis de la dona, València, Maig de 2001.
196
suposat una millora: el principi d’igualtat de salari recollit al Tractat de Roma
(1957)-com una concessió a França que com que havia reconegut la igualtat
entre els homes i les dones temia la competència d’uns altres països que
pagaven menys a les dones-; el desenvolupament jurisprudencial de l’acció
positiva i la discriminació inversa han contribuït a aconseguir un grau major
d’igualtat d’oportunitats i a millorar o equilibrar la igualtat en els resultats fins
a arribar al Tractat d’Amsterdam a un reconeixement de la necessitat
d’integrar la perspectiva de gènere a totes les polítiques i establir com un dels
objectius de la UE eliminar les desigualtats de sexe/gènere431. Hi ha hagut
una evolució considerable –fins i tot s’afirma que la UE ha superat les pròpies
limitacions en aquestes matèries per la resistència que els estats membres hi
posaven- i ja no està limitada a garantir que homes i dones participen en
igualtat de condicions al mercat laboral, si bé és cert que la Unió manca d’una
política social seriosa i gairebé no hi ha política de conciliació de la vida
familiar i laboral432.
Aquesta estratègia, tot i fer possibles canvis importants, no ha
qüestionat la prioritat del treball assalariat front a uns altres tipus de treballs
com a base suficient per al reconeixement social i el reconeixement de drets.
El no reconeixement o la no consideració de la producció fora del mercat té
importància econòmica i política, principalment per a les dones en la mesura
en què continuem sent les principals productores en àmbits no remunerats.
Des del punt de vista econòmic, s’han fet estudis que monetaritzen el treball de
les dones i tot i ser important per a la seua visibilització són estudis
insuficients, perquè la importància de la producció domèstica no és únicament
que siga gratuïta sinó que es desenvolupa en un àmbit de subordinació i de
dependència de les dones433.
Narayan assenyala, però, que subratllar que el treball domèstic i de
criança dels fills és una activitat ciutadana per fonamentar en base a ella un
reconeixement de drets té seriosos problemes perquè continua identificant
drets amb contribució, per més que la contribució ara incloga unes altres
431 LINDA HANTRAIS: “From equal pay to reconciliation of employement and family life”, op. cit.,
pàgs. 1-26.
432 M. THREFALL: “Taking Stock and Looking Ahead”, op. cit., pàgs.180-201.
433 A. RODRIGUEZ: “Hacia un reparto igualitario del trabajo”, dins A. ANTÓN (coord.):Trabajo,
derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI, Talasa, Madrid 2000, pàgs. 87-
123: 97.
197
activitats434. En conseqüència, podem trobar arguments en contra de
qualsevol concepció que redueix o identifica ciutadania/drets amb treball
remunerat, i al capdavall, drets i treball fora de la llar; de la mateixa manera
que podem trobar arguments per a rebutjar la identificació
ciutadania/contribució (és a dir drets/ contribució, per més que incloga unes
altres activitats no remunerades): primer, la dignitat humana ha de ser
reconeguda (les necessitats bàsiques cobertes i els drets fonamentals
reconeguts) al marge de la contribució que les persones facen a la societat en
conjunt i més encara si tenim en compte el biaix sexista del que s’entén per
contribució a hores d’ara. Cal trencar una visió de la ciutadania que es recolze
necessàriament en individus autònoms i independents (la autonomia és un
procés i som éssers interdependents). Aquest és un dels problemes que es
troba la ciutadania social, que fa referència a la solidaritat i la
interdependència (i no a individus aïllats), i, per tant, es dubta del caràcter
fonamental dels drets socials que no entren “en la lògica” de l’individu així
pensat435. En definitiva es tractaria de trencar el vincle entre ciutadania
laboral i ciutadania social (treball formal i drets) i prendre’s seriosament els
drets socials com a drets que estan al marge del mercat i que no depenen de la
contribució dels individus al mercat o a la societat. És cert que l’estat social
suposa una modificació important pel que fa a la separació entre política i
economia, el treball i els drets. L’àmbit social naix de la constatació de la
contradicció entre la desigualtat social –la pobresa- i un ordre socio-polític
basat en la igualtat, de manera que la ciutadania social (i l’estat social)
intervindrà per a assegurar la igualtat (ja no la igualtat formal sinó la material)
entre els ciutadans: interfereix en el mercat i redistribueix riquesa. La
ciutadania social, diu Procacci, expressa tot allò que no pot ser inclòs en la
forma contractual de ciutadania, però les critiques que rep han de ser
reconduïdes amb urgència a noves formes de principis universals436. Cal
afirmar, així, que els drets socials, en la mesura en què reconeixen l’individu
434 U. Narayan: “Towards a feminist vision of citizenship: rethinking the implications of dignity,
political participation and nationality”, op. cit., pàgs. 48-67.
435 N. FRASER I L. GORDON: “Contrato vs caridad: una reconsideración de la relación entre
ciudadanía civil y ciudadanía social”, op. cit., pàgs. 65-82: 79.
436 G. PROCACCI: “Ciudadanos pobres, la ciudadanía social y la crisis de los estados de
bienestar”, dins S. GARCÍA i S. LUCKES (comp.): Ciudadanía: justicia social, identidad y
participación,, Siglo XXI, Madrid 1999, pàgs. 15-44: 32 i 41.
198
dins del seu context i tendeixen a garantir la igualtat en l’abastament de les
necessitats bàsiques de tots per tal de poder (com condició per) gaudir de la
resta de drets, són fonamentals i per tant universals perquè han de ser
aplicats per igual a tots els que es troben en situació de necessitat437. Aquesta,
pense, haurà de ser la nova plataforma igualadora. L’estat que es diga social
no pot mantenir una teoria dual sobre els drets (negatius per a reconéixer
l’autonomia individual i positius basats en una idea de necessitats bàsiques).
Uns i altres (drets civils i polítics d’una banda i econòmics, socials i culturals
d’altra) no poden ser entesos sinó és en relació, com diu M.J. Añón, com una
xarxa unitària i complexa, en la mesura en què uns són condicions pel
gaudiment i la efectivitat dels altres438.
437 M. J. AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, op. cit., pàgs. 148-191: 177.
438 M. J. AÑÓN: Necesidades y Derechos. Un ensayo de Fundamentación, Centro de Estudios
Constitucionales, Madrid 1994, pags. 308-309.
199
FEMINISMES I DRET
200
Les crítiques feministes a la ciutadania no s’aturen on les hem fet
aturar-se. De fet, quan les dones reclamen drets nous o la superació de
situacions intolerables, participen en el procés d’ampliació i reformulació de la
ciutadania439. Per això, l’aproximació feta a la política ens pot servir
d’introducció als problemes de fons que volem tractar des de la filosofia del
dret perquè, si alguna cosa s’ha posat de manifest ha estat precisament la
malaise social, política i jurídica que el sistema d’opressió a les dones
representa i, alhora, oculta. Les crítiques llançades contra el subjecte polític
són, també, crítiques al subjecte jurídic; les crítiques a la configuració de les
relacions socials han fet evident que aquestes són polítiques. Com desvincular
el tipus de dret del sistema polític que el defineix i configura? Com desvincular
el dret del sistema polític al qual legitima? La crítica al dret ens mostra quins
tipus de relacions socials s’estableixen i s’encobreixen i quines conseqüències
tenen per a les dones aquests actes polítics de domini. De manera que separar
una anàlisi de l’altra és ben complicat perquè el sistema jurídic i el sistema
polític estan íntimament relacionats. El dret institueix la política, organitza el
poder, i estableix alhora el sistema de legitimitats que funciona en una
societat. Mitjançant les normes jurídiques manté i reprodueix les relacions
socials entre homes i dones, els atribueix una identitat i els assigna un lloc a
la vida social i política440.
Tal com vèiem, un dels punts claus pel sistema de dominació cap a les
dones n’és l’adscripció a l’àmbit domèstic, en un tipus d’organització social i
política en què aquesta adscripció significa l’exclusió i la negació de la persona
com a subjecte de drets. A la vida pública, els individus transcendeixen les
439 ALICIA E.C. RUIZ : “Presentación. De las mujeres y el derecho”, dins ALICIA E.C. RUIZ (comp.):
Identidad femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000.
440 L. FRIES i V. MATUS: El derecho. Trama y conjura patriarcal, Ed. LOM- La Morada, Chile 1999,
pàg. 11.
201
seues particularitats i diferències que els distingeixen a l’àmbit privat. Els
homes a l’esfera pública són considerats lliures i iguals en prescindir dels trets
diferenciadors. És així (a partir de l’abstracció de les diferències) com són
considerats individus, ciutadans, titulars de drets i llibertats en un espai que
es regeix per normes generals i abstractes, principis universals que
s’apliquen a tots per igual i imparcialment. Les dones, però, pertanyen al
món privat, a l’espai domèstic on no cal transcendir cap tret distintiu perquè
és a l’àmbit privat on tenen sentit, es mantenen i es produeixen aquests trets
diferencials. A l’àmbit privat les normes no són generals i abstractes (no hem
de fer abstracció de les diferències entre les persones) sinó que, ben al
contrari, les normes són concretes i diferents tot tenint en compte les
necessitats i la situació concreta de cadascú. És per això que un subjecte de
drets basat en la igualtat formal sols és possible a l’àmbit públic. El procés
d’abstracció centrat a l’esfera pública va consolidar l’experiència masculina
com a paràmetre d’humanitat, com a referent no qüestionat de les normes pel
que fa a les relacions socials i jurídiques a les dues esferes. Igualtat política i
subjecte únic esdevenen una mateixa cosa, però organitza, i consolida la vida
social en dues esferes en les quals homes i dones viuen441.
Tot i això, la idea d’igualtat formal i de fer com si fórem iguals ha
travessat durant un temps l’anàlisi feminista al dret. S’afirmava que les
desigualtats home/dona podien ser superades si les normes jurídiques
deixaven de considerar la dona com un subjecte diferent, permanentment
necessitat de tutela, i passaren a tractar-la igual que a un home: com si les
diferències no existiren per a no caure en les desigualtats. La qüestió de la
igualtat, però, és més complexa, i el poder i les funcions del dret també; fins i
tot el que podem esperar i exigir al dret. Aquesta versió de la igualtat
(garantida pel liberalisme i recolzada pel feminisme liberal) no era prou
satisfactòria, significava inserir les dones en un model ja establert, sense que
poguérem manifestar o decidir quin model o quines normes volíem les dones
que se’ns aplicaren com a dones. Pren força la demanda per part de les dones
de decidir sobre la idea d’igualtat i els criteris de la igualtat (les demandes
d’autonomia). És a dir, arriba un moment en què s’afirma que la qüestió
rellevant havia de ser una altra: és suficient demanar igualtat de drets i
441 L. FRIES i V. MATUS: El derecho. Trama y conjura patriarcal, op.cit, pàgs.35-37.
202
d’oportunitats o la igualtat formal realment el que fa és donar cobertura a un
sistema de distribució desigual del poder442 i dels recursos socials? És prou
demanar que se’ns aplique el mateix estàndard, o l’estàndard mateix és
conflictiu? I si no som iguals?.
Amb aquesta petita introducció podem anar esbrinant el que són les
crítiques feministes al dret. Pense que el feminisme és interessant per al dret i
des del dret en el moment en què el pensem més que com a moviment polític,
tot i que siga important, com a projecte intel·lectual i teòric de reconstrucció i
crítica. Al dret i des del dret, les qüestions llançades pel feminisme no són
qüestions que fàcilment es puguen passar de llarg o donar per resoltes d’una
vegada per totes. El feminisme busca aprofundir en què vol dir que la igualtat
és un principi normatiu fonamental del nostre ordenament jurídic. Què vol dir
que els drets humans són universals i en quina mesura ho són, quina societat
volem i com desitgem organitzar-la; què vol dir que la democràcia és un
sistema de participació ciutadana igual, que vol dir ser un ciutadà, un
subjecte de drets i com és que les dones i uns altres grups continuen estant-
ne exclosos; en quina mesura ho estan, etc.
D’altra banda, el feminisme és important per al dret per la sèrie de
qüestions que planteja sobre la noció mateixa de dret (què entenem que és el
dret) i quines funcions socials compleix o ha de complir. Sé que he passat del
ser en haver de ser de cop. M’explique. Les funcions socials del dret no són
unidireccionals, o no van totes en el mateix sentit perquè el dret no és un
sistema coherent i racional de normes. El dret és contradictori i multiforme i
per un costat pot ajudar a aconseguir la igualtat mitjançant els instruments
propis, però també estableix i conforma diferències. No es tracta aquí de parlar
de les funcions latents i les funcions manifestes, sinó de veure de quina
manera el dret es proclama com a instrument d’igualació però és un
instrument de diferència.
442 Anne Phillips comenta aquestes idees: “...liberalism gave us a version of equality that was
fundamentally bounded by the forms of the law... But when the implication is that the
differences no longer matter, then we have a concept of equality that abstracts from the sources
and relations of power... Is it enough to talk of equal opportunities and rights or does the
obsession with formality obscure the realities of power?”. A. PHILLIPS: “Introduction”, dins A.
PHILLIPS (ed.): Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987, pp 1-23: 7.
203
El feminisme veu que el dret és molt més que un conjunt de normes: el
dret és pràctica, valor, ordre i desordre. El dret són les persones que el fan i
l’apliquen; és la societat rere les normes, sota les normes, al voltant de les
normes. El dret és també instrument de creació social, d’enginyeria social;
com a sistema distribuïdor de béns i recursos socials, cal entendre els criteris
que fa servir per distribuir-los, aquests béns, tot organitzant el món al seu
voltant. Perquè el dret construeix un món determinat que va més enllà del
món jurídic o normatiu; té una capacitat de configuració de la realitat social
que molts altres discursos socials no tenen; la força del dret, the power of
Law443, és molt important. El feminisme, però, també qüestiona aquest poder
del dret; qüestiona que siga omnipresent444. El dret és més que normativitat i
la força que té no rau solament en la capacitat d’imposar-se. Tal com diuen
Bottomley i Conaghan, el “poder del dret” -per parafrasejar Smart- està
present, evidentment, però és irregular i ens deixa un espai d’acció, de
participació, de discussió i de resistència445. I el que cal fer és aprofitar l’espai.
Per últim, el feminisme ha anant fent palés que els discursos normatius
presents a la societat són opressors per a les dones: els discursos morals, els
discursos científics, els discursos sobre la sexualitat, la bona xica i la roïna. I
el feminisme se n’ha adonat que el dret, com a discurs normatiu i social
poderós, és opressor a diverses instàncies o de maneres molt diferents pel que
fa a les dones. El dret és un dels discursos que donen forma i continuïtat a
l’exclusió de les dones de la participació plena en la societat en què viuen,
recull o reforça aquests discursos socials moltes vegades, i esdevé ell mateix
un discurs opressor.
El que busque, però, són eines d’anàlisi més concretes per a aclarir en
quina mesura incideix el dret a la construcció d’identitats i de subjectes
socials i individuals. D’una banda veurem les anàlisis feministes al dret
443 C. SMART: Feminism and the power of Law, Routledge, London, New York 1989.
444 A. BOTTOMBLEY i J. CONAGHAN: “Feminist Theory and Legal Strategy”, Journal Of Law and
Society, Vol. 20, 1993. També va sortir com a llibre: A. BOTTOMBLEY i J. CONAGHAN: Feminist
Theory and Legal Strategy, Basil Blackwell, Oxford, Cambridge, 1993. Les notes corresponen al
text de la revista.
445 A. BOTTOMBLEY i J. CONAGHAN: “Feminist Theory and Legal Strategy”, op. cit., pàg. 3: “The
‘power’ of law is certainly present but not undifferentiated. It is uneven and it allows us space:
space to argue, to engage, and (in the active sense of the word) to resist”.
204
(fonamentalment a partir de la feminist jurisprudence nord-americana) sobre el
paper que ha de jugar en la regulació i/o reconeixement de la igualtat en la
diferència, malgrat la diferència o des de la diferència. Si bé és cert que el
repte del dret avui és com partir de la diferència –per arribar a la igualtat,
definida de manera diferent-; de quina manera legitimar determinades
diferències que han quedat excloses per a no continuar legitimant sistemes
d’exclusió, i sense menystenir aquesta anàlisi, pense que parteix de la base de
considerar les diferències com a prèvies i existents abans de qualsevol acció
del dret.
Crec, tanmateix, que cal analitzar el dret com un sistema que pot crear
diferències i articular d’una manera determinada unes posicions diferents
d’un subjecte amb el reforçament d’exclusions, amb el renomenament del
gènere tot i mantenir el sistema de dominació. Es tractaria d’analitzar com el
dret, en tant que discurs conformador de la realitat social i en tant que marc
per a l’acció i la interacció social, congela uns aspectes identitaris determinats
en la mesura en què tendeix a simplificar i abstraure alguns trets diferencials,
i de quina manera aquest procés condueix a l’exclusió de categories de
subjectes creades pel dret.
Aquest vessant, diguem-ne, opressor del dret, no n’és, però, l’única
realita. Tot i incloure-hi processos, discursos, actuacions i interaccions d’uns
actors socials diversos afirmar que és l’única realitat del dret contribueix i
reforça la idea del dret com un tot unitari, coherent, complet, racional i tancat
que ens oprimeix sempre i faça el que faça446; i del que es tracta és d’anar
mirant les incoherències i les formes que pren el discurs jurídic per tal d’anar
modificant les normes, els procediments, els resultats o les situacions. Des del
feminisme, pense que s’ha de veure quines eines tenim a l’abast des del dret,
per trencar aquesta acció opressora i excloent i portar-lo a la nostra vorera; es
tracta de, des del dret, modificar uns aspectes perversos determinats i
utilitzar-lo com a eina alliberadora. L’acció i la interacció, les demandes
legítimes, les estratègies dels individus i els grups i la utilització concreta del
446 Aquesta és una postura prou estesa dins el feminisme, o millor dit, atribuïda a un tipus de
feminisme que interpretaria el dret com a masculí, en el sentit feminista, és a dir, com a
opressor i sempre opressor. Smart parla així de la postura de MacKinnon, però MacKinnon
utilitza el dret i pensa que es pot utilitzar el dret en profit de les dones, de manera que no és tan
obvi. C. SMART: “La mujer del discurso jurídico”, dins E. LARRAURI (ed.): Mujeres, Derecho Penal y
Criminología, Siglo XXI, Madrid, 1994.
205
dret pot anar modificant la part perversa de l’acció del dret; els resultats no
desitjables en tant que opressors.
UNA TEORIA FEMINISTA DEL DRET?
Pels anys 70447 i al voltant de diverses reformes legals sorgeix,
principalment al món anglosaxó, la feminist jurisprudence: un corrent que
estudia els efectes del dret sobre la vida de les dones. Aquest moviment és ara
molt divers i és assombrosa la quantitat de treballs realitzats i que encara es
realitzen sobre la qüestió, principalment a l’àmbit anglosaxó i que comencen a
realitzar-se a l’estat espanyol448.
447 Com he assenyalat a la primera part, en realitat aquesta ona seria la “tercera”, però tothom li
diu la segona ona. Bodelón identifica el sorgiment del second wave feminism entre els anys 60-
70 (E. BODELÓN: “Género y Derecho” en M.J.AÑÓN, R. BERGALI, M.CALVO I P. CASANOVAS (coords.):
Derecho y Sociedad, Tirant lo Blanch, València 1998, pp.637-653). Cain parla del període entre
1963 i 1966 com el més citat (P.A. CAIN: “Feminist Jurisprudence: Grounding the Theories
(1990)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and
Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991,
pàg. 264). De la mateixa manera, Tracy E. Higgings parla del finals dels anys 60 i principis del
70 (T. E. HIGGINGS: “Democracy and Feminism”, Harvard Law Review, Vol.110, nº 8, Juny 1997).
D’altra banda, García Amado situa el sorgiment de la Feminist Jurisprudence, vinculada al
second wave cap els anys 80 (J.A. GARCÍA AMADO: “Tienen sexo las normas? Temas y problemas
de la Teoría Feminista del Derecho”, Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992, pàg. 14).
448 Donar bibliografia bàsica al àmbit anglosaxó és gairebé impossible per la quantitat d’autores
que han desenvolupat i treballar la feminist jurisprudence. Sobre tot m'interessa la literatura
anglosaxona, per la quantitat de matisos que ha aportat i continua aportant al debat. Tot i que
el sistema jurídic siga diferent, pense que les qüestions llençades són aprofitables i interessants.
Llibres compiladors bàsics, on diverses autores fan la seua aportació són: K.T. BARTTLET i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law,
Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991; S. BENHABIB i D. CORNELL (eds.):
Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis 1987; A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987; de la mateixa editora,
Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford University Press, Oxford, New York
1998. A l’estat espanyol hi ha molta gent que treballa la qüestió del gènere des de diverses
disciplines (en filosofia i en política, principalment). Al dret es poden assenyalar els treballs de
J.A. GARCÍA AMADO: “ Tienen sexo las normas? Temas y problemas de la Teoría Feminista del
Derecho”,cit, M.A. BARRERE UNZUETA: “Feminismo y garantismo: ¿Una teoria del derecho
feminista?", Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992, pàg. 87-88: 88; I M.A. BARRERE
UNZUETA: Discriminación, Derecho antidiscriminatorio y acción positiva a favor de las mujeres,
IVAP, Cuadernos Cívitas, 1997; A. RUBIO: Feminismo y ciudadanía, Instituto Andaluz de la
Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 1997; E. BELTRÁN: “Las dificultades de la igualdad y
la teoria jurídica contemporánea” dins M. ORTEGA, C. SÁNCHEZ i C. VALIENTE (eds.): Género y
ciudadanía. Revisiones desde el ámbito privado, Instituto Universitario de Estudios de la Mujer,
UAM, Madrid 1999, pàgs. 93-112; E. BODELÓN: “Género y Derecho” op. cit..; etc.. Hi ha tres tesi
doctorals, la de J.M. GIL RUIZ: Las políticas de igualdad en España, avances y retrocesos,
Universidad de Granada, Granada 1996; la de E. BODELÓN: Igualdad y diferencia en los análisis
feministas del derecho, UAB, Sabadell 1999 y la de CELIA PEREIRA: Concepción Arenal,
Universidade de A Coruña, 2000. L'any 2000 E. Bodelón, P. Giménez i F. Puigpelat organitzaren
un workshop al IISJ de Oñati sobre La Teoría Feminista en España hoy i l'any 2001, les XVIII
Jornadas de la sociedad española de filosofía jurídica y política, organitzades a Granada
portaven com a rúbrica comuna El Feminismo en la filosofía jurídica y política contemporáneas.
206
La feminist jurisprudence, es caracteritzà des del començament per la
utilització d’una pluralitat de perspectives (filosofia, teoria política, sociologia,
etc.) difícilment distingibles. Per això, la traducció continental de la feminist
jurisprudence és prou confusa i sol entrar com a filosofia del dret o com a
sociologia jurídica.
El feminisme en sí està dividit i també ho està, evidentment, la feminist
jurisprudence i fins i tot no queda clar quin objecte d’estudi propi té per poder
justificar-ne l’especialitat com a disciplina, i ni tan sols si cal fer això. Per a
algunes, la feminist jurisprudence consisteix en decidir quan aplicar el principi
d’igualtat i quan el de diferència a l’hora de legislar sobre qüestions de gènere.
Per a uns altres, consisteix en intentar re-conceptualitzar la justícia, el dret i
les relacions entre els gèneres. Totes aquestes mancances, diferències i
confusions mostren, al meu entendre, que el feminisme en sí i la feminist
jurisprudence tracten problemes molt complexes i essencials en la nostra vida
quotidiana. El feminisme no té una única definició normativa de justícia, però
potser no en cal una. Fora del feminisme tampoc n’hi ha una, sinó moltes. I,
en tot cas, les idees es formen i conformen mitjançant el debat, i que el debat
dins del feminisme és un debat ric i plural.
MacKinnon diu clarament que el feminisme no té una teoria del dret
pròpia i el darrer capítol del seu llibre sobre una teoria de l’estat es titula
precisament Cap una Teoria Feminista del Dret449. Ara bé, parlar de la
necessitat d’una Teoria Feminista del dret sembla un poc exagerat. Una cosa
és que diguem que cal aclarir conceptes, cal criticar normes, principis i valors
i un altra és afirmar que necessitem fer grand théorie feminista del dret. A
banda d’exagerat, pot semblar fora de lloc, principalment per dues raons.
Una primera rau en el fet que el feminisme, igual que molts altres
corrents de pensament renuncia a les grans narracions450. I no té massa sentit
449 C.A. MACKINNON: Hacia una Teoría Feminista del Estado, trad. cast. E. Martín, Cátedra,
Universitat de València, 1995. Malauradament, s’ha traduït “Jurisprudence” per jurisprudència
i no per teoria del dret.
450 Ho vèiem a la primera part, principalment amb la discussió sobre si el feminisme pot o no fer
ús del postmodernisme. S. BENHABIB: “Feminism and the Question of Postmodernism”, en The
Polity Reader in Gender Studies, Polity Press, Cambridge i Oxford, 1994, pp.76-92.
207
criticar l’autoritat, la veritat proclamada per alguns discursos que proclamen
de nou una altra autoritat amb les mateixes eines451 –és a dir, amb l’afirmació
que aquesta sí és la vertadera veritat; aquesta sí és l’experiència normal i
normativa; aquest dret sí que no és excloent -. Per això em sembla molt
raonable l’afirmació de Smart quan considera que l’última cosa que
necessitem és una teoria feminista a gran escala, i renunciar per això a una
característica bàsica del feminisme: “rebutjar les estratègies universalitzants”
452. Ara bé, això no vol dir que s’haja de renunciar a fer teoria, ni rebutjar les
estratègies universalitzants dels drets sense més. No és una postura anti-
teoria. És tracta més bé de dir que potser el concepte de teoria al discurs
general és massa estret i feble per incloure la manera de fer del feminisme en
relació amb el dret. No es deixa de fer teoria pel fet de renunciar a construir
una massa uniforme i internament coherent de coneixement. També implica
que potser no siga tan terrible el fet que no hi haja una sola teoria, perquè no
en trauríem cap avantatge.
D’altra banda el concepte o la noció de dret que hi ha darrere
d’aquestes demandes és problemàtic. Perquè plantejar una teoria total que
substituesca l’actual perpetua la idea d’entendre el dret com un tot ordenat i
coherent, en pensar que la tasca del feminisme és reconceptualitzar els
principis generals i fer abstraccions diferents a les que se’n fan ara, per poder
aplicar les normes a tots els subjectes de dret (com siga que definim els
subjectes). Al capdavall també significa identificar el dret únicament, a hores
d’ara, com a sistema opressor i per tant les dones hauríem de plantejar-nos si
el dret pot servir com a instrument de lluita i alliberament.
El dret no és un sistema coherent, racional i tancat; tal com dèiem amb
Bottomley i Conaghan, el poder del dret és irregular i ens deixa un espai
451 Minow ho explica de la seguent manera: “When the subject of criticism is authoritativeness,
the critic faces a special dilema of how to claim authority while rejecting its usual forms of
subduing and vanquishing others”. M. MINOW: “Feminist Reason: Getting it and Losing it”, dins
K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàg. 362.
452 C. Smart.: Feminism and the Power of Law, op. cit., pàg.69: “It is not that it would be a
difficult tasc to achieve but it would run counter to the main direction of feminist thinking
which is moving away from universalizing strategies”.
208
d’acció i de reacció453 que cal aprofitar. Per això, Bottomley i Conaghan
defensen una teoria pràctica feminista del dret. Mantenen que precisament el
que caracteritza el treball feminista és trobar-se a la frontera entre la teoria i
la pràctica, estar a mitjan camí entre una cosa i l’altra. Perquè el feminisme ha
anat de les particularitats i els casos a la teoria i a l’inrevés. Identificar el
treball feminista com un treball situat a la frontera ens permet veure que, de
la mateixa manera que el dret no és uniforme i tancat, l’anàlisi que es fa del
dret també és multiforme. Si el dret és un conjunt de pràctiques, normes,
principis, estratègies, etc., l’anàlisi que se’n deriva pot ser i és plural: no pot
haver una sola manera d’apropar-s’hi, un sol model de teoria sinó que hi ha
una pluralitat d’incisions, entrades, compromisos, perspectives, teories.
El que cal plantejar, al dret i des del dret, són algunes qüestions
bàsiques que afecten el nucli dur del nostre sistema. I cal sistematitzar-les,
ordenar-les i teoritzar al voltant de les qüestions que el dret ens planteja (o li
plantegem al dret) en relació amb el gènere. Tal com hem vist abans, el
feminisme exigeix a la teoria que reconceptualitze la realitat; per tant des del
dret també haurem de reconceptualitzar el dret. Barrere454 ens diu que
reconceptualitzar-lo no vol dir canviar una sèrie de valors jurídics per uns
453 A. BOTTOMLEY i J. CONAGHAN: “Feminist Theory and Legal Strategy”, op. cit., pàg. 3: “The
‘power’ of law is certainly present but not undifferenciated. It is uneven and it allows us space:
space to argue, to engage, and (in the active sense of the word) to resist”. Les autores parlen
d’un malentès –misreading- amb C.Smart. Smart identifica en un article (C. SMART: “La Mujer del
discurso Jurídico”, op. cit.) tres tipus de rebuig, per part de les feministes, cap o front la teoria;
el primer sector entén que l’anàlisi teòric del dret és irrellevant llevat del que s’ensenya a les
facultats (sector de la lletra petita de la llei), el segon sector considera que una crítica feminista
del dret és innecessària perquè el dret ja no és sexista i una tercera postura rebutja tota teoria
perquè el dret és una pràctica amb una dinàmica concreta i el que cal és desenvolupar
estratègies i pràctiques de resistència, no teories. En aquesta ultima corrent també caldria
incloure les feministes que consideren que fer teoria és masculí, que les dones raonem d’una
altra manera. Bottombley i Conaghan s’inclourien en el grup de les que rebutgen fer teoria
perquè el dret bàsicament és pràctica i el que cal desenvolupar és una contrapràctica. Però, com
elles diuen, han utilitzat el text de Smart precisament per a teoritzar aquesta postura (per tant
no rebutgen fer teoria) i, a més a més, els seus arguments no són tan diferents dels que C.
Smart dóna al seu llibre Feminism and the Power of Law per no fer grand théorie, que és
exactament el que rebutgen Bottomley i Conaghan.
454 M.A. BARRERE UNZUETA: “Feminismo y garantismo: ¿Una teoria del derecho feminista?",
Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992, pàg. 87-88: 88. Barrere és també reticent a la
idea de fer una teoria feminista del dret: “No me parece, por tanto, una actitud
metodológicamente fecunda intentar reconducir esta escasa pluralidad para, llegado el caso,
poder hablar de una teoría del derecho feminista. A decir verdad, ni tan siquiera me parece
prudente, pues aunque se pueda (...) extraer algún punto común, no se ve cuál puede ser la
ventaja de querer independizar una teoría del derecho feminista de otra garantista.”. I és que
integrar la qüestió del gènere, no significa, ni requereix, ni busca, independitzar una disciplina,
si no precisament integrar-se.
209
altres, sinó deconstruir una sèrie de conceptes jurídics455 i reconstruir-los o
construir-ne de nous. Aquesta postura implica entendre el dret no sols com a
espai de lluita sinó també com a eina de lluita. Si bé és cert que el dret
funciona a partir de l’exclusió de les dones i uns altres grups, també és cert
que el dret (especialment els drets) pot ser emancipador.
Robin West456 parla en aquest sentit de teoria feminista reconstructiva
(Reconstructive Feminist Jurisprudence) com aquella que intenta articular els
conceptes i els drets de manera que s’hi reflectesca l’aportació dels estudis
sobre el gènere. West afirma que la teoria del dret és masculina per dues
raons: primera, perquè els valors, els perills i la “contradicció fonamental” de
les dones no es veuen reflectits de cap manera en el dret i segona que, com
que la Teoria del dret es basa en el dret actual i aquest no inclou a les dones,
la Teoria del dret és masculina. West parla dels valors oficials del legalisme
(individualitat i autonomia) i dels valors no oficials; les aspiracions humanes
proclamades pels Critical Legal Studies457 (proximitat i connexió) que són tots
quatre conseqüència de la tesi de la separació. El feminisme es basaria,
contràriament, en la tesi de la connexió: les dones no estan separades sempre i
invariablement dels altres; per al feminisme cultural açò és motiu de
celebració; per al feminisme radical és la base de la subordinació i la por a la
invasió que pot patir una dona degut a la seua connectivitat. La contradicció
fonamental de les dones consistiria en pensar que tots dos feminismes revelen
part de la realitat i no són excloents empíricament: les dones estimen o valoren
la intimitat-connectivitat (feminisme cultural) però, alhora tenen por a la
invasió i el perjurí que poden acompanyar la intimitat (feminisme radical); les
dones tenen por a la separació però aspiren i també volen la individualització
455 M.A. BARRERE UNZUETA: “Feminismo y garantismo: ¿Una teoria del derecho feminista?", op.
cit.. L’autora parla, no de canviar valors, sinó de deconstruir conceptes. Per part d’algunes
feministes s’ha identificat alguns valors jurídics (imparcialitat, objectivitat) com una forma més
d’opressió a les dones, com veurem més endavant, i sembla que Barrere, no comparteix aquesta
idea. Potser la postura més raonable no és taxar de masculins alguns valors jurídics sinó
entendre que han estat utilitzats per a fins masculins i han estat interpretats per assolir els
interessos dels homes. Per això els conceptes jurídics que se’n deriven hauran de ser
deconstruits; però els valors en sí no són ni masculins ni femenins.
456 R. WEST: “Jurisprudence and Gender”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal
Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview
Press, Colorado, Oxford 1991, pp.201- 234, especialment, pp. 229-234.
457 Sobre els Critical Legal Studies veieu: J.A. PÉREZ LLEDÓ: El movimiento Critical Legal Studies,
Tecnos, Madrid 1996.
210
que acompanya la separació... Encara que estic d’acord amb el projecte
reconstructivista de West, no compartesc el rerafons. Com assenyala Angela P.
Harris458, West representa una corrent essencialista del feminisme (diferent a
l’essencialisme de MacKinnon, però essencialista a fi de comptes). Harris
identifica l’essencialisme de West en dos punts fonamentalment: (1) West
assumeix que tothom té un self unitari i coherent, estable i (2), al cas de les
dones el self ve determinat pel gènere: les dones i els homes tenen diferents
selves però totes les dones tenen el mateix. L’essència de la dona ve
determinada per la seua connectivitat que és comuna a totes les dones.
La tasca del feminisme en el dret ha de ser reconstruir-ne la teoria, de
manera que les aspiracions i pors o injustícies que pateixen les dones no
siguen reconduïdes a experiències viscudes i reconeixibles pels homes (com a
exemple West parla de violació com a crim violent- o contra la llibertat sexual,
aquí), sinó que s’inventen nous conceptes legals per tal de reconèixer
l’existència femenina. Pense que la meta, però, ha de ser construir una teoria
del dret Humana per oposició a la masculina existent; no una teoria feminista
del dret. I estic d’acord amb Barrère quan assenyala que aquesta teoria no ha
d’estar necessàriament separada o ser diferent d’una (altra) teoria garantista
del dret.
El feminisme busca elaborar una teoria del dret que incorpore la
igualtat com a tret distintiu; que ajude a combatre sistemes d’exclusió i
domini provinguen d’on provinguen i afecten a qui afecten, que garantitze que
tots i totes entrem en el cercle dels drets. Potser implica ampliar o modificar el
cercle de drets al que volem ser tots, però no crec que implique
necessàriament una teoria alternativa, total de dret per mantenir aquestes
demandes i/o pretensions.
LES FEMINISTES AL DRET
De la mateixa manera que el dret i l’estudi del dret és multiforme, també
ho és la contra-anàlisi. Ara bé, al feminisme la crítica té un sentit, i és un
458 Harris, A.P.: “Race and essentialism in Feminist Legal Theory”, dins K.T. BARTTLET i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law,
Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 235-262: 249.
211
sentit emancipador: aconseguir la igualtat entre els homes i les dones. Cada
feminisme entén aquesta emancipació d’una manera, perquè cada feminisme
dóna un significat als conceptes d’igualtat, desigualtat i diferència i a la relació
del dret amb la dona (o les dones). La segona qüestió important que tracta
qualsevol anàlisi feminista del dret és com funciona el dret en relació a la
igualtat/diferència o la igualtat/desigualtat459; a la qüestió del gènere.
Els intents de classificació i aclariment del que han estat i són etapes
del pensament feminista són molt diversos460. En primer lloc depén del que es
vulga posar de manifest o de quin és el punt de mira: des de les epistemologies
(feminisme empíric-racional–liberal, standpoint feminism, feminisme
postmodern, feminisme crític, etc.); o segons el tractament que rep la igualtat
(feminisme de la igualtat, feminisme de la diferència; igualtat i subordinació,
igualtat complexa, etc.) Crec que, en qualsevol cas, cal situar el debat abans
de començar-lo, i situar contra quin model d’igualtat han estat treballant les
feministes.
Ferrajoli461 estableix quatre models de tractament jurídic de la
diferència a partir dels quals podem situar (una part de) el debat feminista al
voltant de la igualtat. Parteix de la següent afirmació: les diferències són
constitutives d’identitat; les desigualtats són discriminacions. Les diferències
són trets distintius individuals amb valor, mentre que les desigualtats són
situacions socials de desavantatge –produïdes normalment pel fet de tenir un
tret distintiu no suficientment valorat- que l’acció del dret ha de remoure o
459 Tot seguit veurem el que això significa. Durant molt temps la qüestió del gènere al dret ha
estat plantejada en termes d'igualtat i diferència: de com tractar la diferència de les dones per
aconseguir la igualtat. Des de fa unes dècades, però, la qüestió ha estat traslladada al concepte
de domini i subordinació (desigualtat), deixant de costat la diferència, perquè s'entén que la
diferència és creada (i dotada de sentit) per la societat de diverses maneres, com ara pel dret.
460 Entre els més aclaridors citaria el de F. OLSEN: "El sexo del derecho", dins ALICIA E.C. RUIZ
(comp.): Identidad femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, pàgs. 25-43.; el
de E. BELTRÁN, E.: “Las dificultades de la igualdad y la teoria jurídica contemporánea” dins M.
ORTEGA, C. SÁNCHEZ i C. Valiente (eds.): Género y ciudadanía. Revisiones desde el ámbito privado,
Instituto Universitario de Estudios de la Mujer, UAM, Madrid 1999, pàgs. 93-112; i el de Cain
que parla de tres etapes: “Stage 1: Formal equality and Reproductive Rights; Stage 2: Women
are Different from Men; Stage 3: Postmodernism”; P.A. CAIN: “Feminist Jurisprudence:
Grounding the Theories (1990)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory.
Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press,
Colorado, Oxford 1991, pàgs. 263-280.
461 L. FERRAJOLI: "Igualdad y diferencia", dins Derechos y garantías. La ley del más débil, Trotta,
Madrid 1999, pàgs. 73-96.
212
compensar. El dret pot articular les diferències (les identitats) en funció d’una
noció d’igualtat que evite o no les discriminacions/desigualtats.
Un primer model d’articulació és el que estableix la indiferència jurídica
de les diferències: ni mereixen tutela ni són reprimides. Aquest seria el model
de les societats paleoliberals on la diferència sexual es resol amb la subjecció
de fet462 de la dona al domini masculí mitjançant la relegació a l’àmbit
domèstic tot i fer referència a la natura de la dona per justificar-ho. Amb una
primera lectura es podria pensar que en gran mesura el dret –el tractament
jurídic que el dret donava a la diferència sexual- amb què es troben les
feministes als anys 70 quan comença seriosament l’anàlisi feminista respon
més a aquest model que no a un altre. Això és, però, com dic a resultes d’una
primera lectura, encara que és l’única que dóna compte de la importància de
l’àmbit domèstic com a àmbit de dominació i àmbit on no està resolta la
igualtat entre els diferents.
Un segon model estableix una diferenciació jurídica de les diferències,
amb la valoració d’unes i la desvaloració d’unes altres per a establir una
jerarquia. Les identitats valorades són font de privilegis i drets i són, també, la
base d’un universalisme fals, modelat sobre subjectes privilegiats. Les
identitats desvalorades són font d’exclusió, subordinació i subjecció. Ferrajoli
explica que aquest és el model establert amb la modernitat, on el subjecte
universal del que es predicaven els drets i les llibertats en base a la igualtat
era l’home blanc, propietari. En teoria, hauríem acabat amb aquesta herència
mancada amb el sufragi universal aquest darrer segle (Suïssa, al 1975) que
inclou les dones com ciutadanes plenes.
El tercer model de gestió consisteix en l’homologació jurídica de les
diferències en el sentit que les identitats són valorades i negades en nom
d’una afirmació abstracta de la igualtat. El que s’universalitza és una identitat
valorada i assumida com a normal i normativa. La igualtat resultant és vàlida
(existeix, és proclamada) en la mesura en què els altres (els que tenen
identitats no-valorades) s’assimilen al model assumit com a norma. Les dones
462 L. FERRAJOLI: "Igualdad y diferencia", dins Derechos y garantías, op. cit., pàg. 74: "En tales
sociedades, el destino de las diferencias aparece confinado a las relaciones de fuerza. Y, en
particular, el de la diferencia de sexo se resuelve en la sujeción de hecho de la mujer al poder
masculino y en su relegación al papel doméstico natural de mujer y madre"”. Crec que, amb el
que hem estat veient a la part de la política, aquesta afirmació (que siga una subjecció de fet) és
discutible; i que desaparega la subjecció després, també.
213
tindran els mateixos drets que els homes en la mesura en què s’assimilen a
l’estil de vida masculí, penalitzant, però, tant a les que no s’assimilen com a
les que sí que ho fan però continuen com a dones.
Ferrajoli assenyala que les idees d’igualtat criticades per les feministes
són el segon model per a constituir la igualtat com una falsa universalització i
el tercer model, per establir la igualtat de drets basada en una universalització
del subjecte masculí falsa i també en una igualtat per assimilació. El mèrit del
pensament feminista ha estat mostrar que aquest tercer model de les
democràcies liberals establia igualment com a norma la realitat i l’experiència
masculina de vida; és a dir, el mèrit està en assenyalar la continuïtat entre el
model que diferencia jurídicament les diferències i el que les homologa. Jo
pense que el mèrit ha estat en assenyalar la continuïtat entre tots tres models,
i la pervivència i encreuament dels uns amb els altres.
El quart model, el proposat per Ferrajoli, parteix de la mateixa valoració
jurídica de les diferències. El model està basat en el principi normatiu
d’igualtat en els drets fonamentals, com a única igualtat possible i desitjable
per a gestionar/articular la convivència entre diferents, junt a un sistema de
garanties que puguen assegurar l’efectivitat dels drets fonamentals. Aquestes
garanties poden ser diferents, és a dir, podem pensar en garanties sexuades
que, precisament gràcies al principi d’igualtat, hauran de prendre’s (com a
tutela igual de les diferències). La igualtat jurídica és igualtat de dret en la
titularitat dels drets fonamentals (perquè se suposa que la igualtat de dret de
titularitat dels drets fonamentals la tenen tots els éssers humans pel fet de
ser-ho). Llevat d’aquesta igualtat, les persones som diverses: ho som de fet,
tenim diferències (que constitueixen la nostra identitat), però són diferències
de dret, tractades amb el mateix respecte; les persones també som diverses en
la titularitat de drets no fonamentals; i per últim, ho som de fet, però
antijurídicament, és a dir, patim desigualtats, que són violacions del principi
d’igualtat; discriminacions en base a les diferències.
Al voltant de la possible rellevància de la diferència sexual en
l’estructura dels drets fonamentals dels que es predica la igualtat de titularitat
(és a dir, si és cert que existeix igualtat de dret de la titularitat de drets
fonamentals- si tots tenim el mateix dret a ser titulars dels mateixos drets),
Ferrajoli assenyala que l’únic dret específic de les dones com a dones és el
214
d’autodeterminació en l’avortament i la maternitat, tot i que per garantir la
llibertat femenina i la inviolabilitat del cos calen garanties diferents; i tot i que
per acabar amb les discriminacions i garantir la igualtat substantiva calen
mesures especials, adients463.
Però això en situa gairebé de nou al punt de partida. Pitch464 afirma
que tractar la qüestió de la dona al dret, en última instància, implica
decantar-se per una solució o un altra: bé deconstruir el subjecte de drets
masculí mitjançant polítiques basades en la igualtat o bé mitjançant polítiques
basades en la diferència –si canviem polítiques per garanties sexuades dels
mateixos drets, no hem avançat gaire -. I és això el que es discuteix. A més a
més, l’acostament a la igualtat ha estat pressuposant que el llenguatge del
dret (dels drets) pot donar resposta, en clau d’igualtat jurídica, a les
diferències, i això significa afirmar que el dret no té res a veure amb la
configuració de la diferència quan potser el que és tractat com a diferència és,
en realitat, una qüestió de subordinació.
Així explicat, les feministes al llarg de dècades han estat principalment
capficades en qüestionar el tercer model, el de les democràcies liberals que
estableixen l’home i l’experiència masculina com a paràmetre de la humanitat.
Això és cert i no és cert i és un poc simple com a explicació. Algunes
feministes han defensat el model assimilacionista; unes altres l’han defensat
en part i unes altres l’han rebutjat clarament. Les feministes també han estat
capficades en mostrar els lligams entre els tres primers models, i, parcialment,
els problemes del quart. Ara intentaré fer una mena de classificació d’aquests
qüestionaments. Crec que el treball de F. Olsen serveix per a posar els termes
de la qüestió, encara que no done abast per a tot.
463 Crec, però, que soluciona massa ràpidament el problema: des d’aquesta perspectiva d’igual
valoració de les diferències està per definir què és allò que fa o constitueix la diferència
home/dona i si tal cosa existeix i quines són les mesures concretes per resoldre el dilema de la
diferència, que veurem tot seguit. També deixa de banda les qüestions osbre el poder i la
subordinació.
464 T. PITCH: “Femmes dans le Droit, Femmes Hors du Droit? Justice Sexuée, Droit Sexué”,
Déviance et Societé, Vol.16, Nº3, 1992, pág.265: “Devons-nous (et pouvons-nous) déconstruire le
sujet de droit masculin à travers des politiques fondées sur le principe d’égalité, ou à travers des
politiques voulant construire un sujet de droit féminin?”
215
F. Olsen465 assenyala que el pensament occidental s’organitza en base a
series de dualismes: racional/irracional; actiu/passiu; pensament/sentiment;
raó/emoció; cultura/natura; objectiu/subjectiu; universal/particular, etc. Hi
ha tres característiques d’aquests dualismes que són importants per entendre
les estratègies feministes al dret. Primer, que són dualismes sexuats; la
primera meitat és masculina i la segona femenina. Segon, que els termes de
cada dualisme estan en una relació de jerarquia on el primer (masculí) és
superior (te més valor, és positiu...) al segon, que és femení (inferior,
negatiu...). Tercer, el dret s’identifica amb el costat masculí dels dualismes.
Les estratègies feministes davant el dret, aleshores, es poden classificar en
funció del que postulen davant dels dualismes:
1.- No acceptar la sexualització, però si la jerarquia. Hi ha alguna cosa
més que indiferència pel sexe. S’afirma d’una banda que les dones han estat
educades per ser irracionals i situar-se a la meitat negativa dels dualismes i
això deuria ser corregit. D’altra banda, s’afirma que les dones ja són racionals
i actives... però no estan reconegudes. En tots dos casos, les accions
antidiscriminatòries estan acceptades bé per neutralitzar anys d’exclusió, o bé
per neutralitzar molts anys de percepció errònia. Són mesures, en qualsevol
cas, d’igualació per l’assimilació. Les feministes d’aquesta perspectiva ataquen
l’afirmació dominant que el dret és racional, objectiu, abstracte i universal
aspirant, però, a que ho siga... per a incloure les dones. Aquest reformisme
legal denuncia els casos de violació de la igualtat formal; denuncia els casos
de denegació d’igualtat substancial i denuncia l’exclusió del dret de l’esfera
domèstica.
2.- No acceptar la jerarquia, però si la sexualització i lluitar per la
revalorització del costat femení dels dualismes. El descobriment de la veu
femenina diferent que ha estat silenciada farà que es lluite per traure-la a la
llum i revaloritzar aquesta part de la vida que ha estat sotmesa. El dret és
masculí i patriarcal i per tant opressor per a les dones. El dret és una de les
estructures de dominació masculina. La qüestió no és lluitar contra la
discriminació sinó de lluitar contra la subordinació. L’objectivitat és masculina
465 F. OLSEN: "El sexo del derecho", op.cit, pàgs. 25-43. Veieu també J. PÉREZ LLEDÓ: El
movimiento Critical legal Studies, op.cit.
216
i el dret no sols reflexa únicament el govern de les dones per part dels homes
sinó que recull el caire masculí d’aquest domini.
3.- Atacar tant la sexualització com la jerarquia. Es tracta de desafiar el
límit entre els termes dels dualismes a través del qüestionament de l’oposició
directa i la negació de les separacions: "ser irracional és racional i l’objectivitat
necessàriament és subjectiva". El dret és racional i irracional alhora, abstracte
i concret... Les feministes des d’aquesta postura no expressen un desacord
total amb les altres dues estratègies, però mantenen que el dret no és
identificable amb una sola part dels dualismes.
Amb els matisos que veurem, els dos primers feminismes s’insereixen
(pense) en el projecte antisexista; el darrer és un intent de projecte de
reconstrucció teòrica del dret en relació al projecte de reconstrucció política i
social que he explicat abans.
IGUALTAT I DISCRIMINACIÓ: EL DRET SEXISTA
Tal com vèiem amb Olsen, una primera estratègia feminista en el dret466
ha consistit en rebutjar la sexualització però no la jerarquia. Es combat
l’afirmació dominant que el dret és racional, objectiu, abstracte i universal tot i
esperant que ho siga o arribe a ser-ho. Aquest reformisme legal denuncia les
violacions al principi d’igualtat formal, el d’igualtat substancial i l’exclusió del
dret de l’esfera domèstica467.
466 Es correspon amb el feminisme empiricista epistemològicament. S. HARDING: The Science
Question in Feminism, Cornell University Press, Ithaca, London 1986, pàg. 126, n.p.p. 38:
“...The epistemology which is coherent with Liberal Feminism is feminist empiricism”.
467 La primera etapa del pensament feminista al voltant del dret correspon en gran mesura al
que s’anomena feminisme liberal. Aquest acostament ha estat abandonat darrerament encara
que va ser l’impulsor o el començament del second wave feminism. Ha estat abandonat a l'àmbit
teòric ampli, diguem, com a única manera d’apropar-se a la qüestió de les dones i el dret,
encara que les mesures continuen estant vigents i són base de discussió, és a dir, encara hi ha
estratègies importants de concreció i no s’ha abandonat com eina o instrument d’igualació. El
dret antidiscriminatori que sorgeix (o s'adapta a les qüestions de les dones) en Estats Units en
aquesta primera etapa ha estat traslladat un poc acríticament pels sistemes europeus i aquesta
traducció dona base a nombrosos estudis sobre les accions afirmatives, la discriminació
inversa, etc. Veieu, per exemple: M.A. BARRERE UNZUETA: Discriminación, Derecho
antidiscriminatorio y acción positiva a favor de las mujeres, op. cit.; JOSÉ GARCÍA AÑON: "Current
problems of Legal dogmatics in European Regulation: the principle of equality and policies of
affirmative action" dins F. Van Hoe Ost (ed.): The harmonisation of european private law, Hart
Publishing, Oxford 2000, pàgs 189-206; JOSÉ GARCÍA AÑON: "El principio de igualdad y las
políticas de acción afirmativa" dins J. De Lucas (ed.): El vinculo social: ciudadanía y
cosmopolitismo, Tirant la Blanch, València 2001.
217
La modernitat suposa el trencament de les subjeccions i vincles
individuals (dels homes) vigents a l’antic règim i es construeix sobre un ordre
jurídic basat en la primacia de la llei, la igualtat formal i la generalització de
les relacions mercantils468. En aquest sentit, la igualtat formal és un
instrument artificial i neutralitzador que substitueix íntegrament les
jerarquies feudals i, alhora, institueix un ordre articulat d’esferes
diferenciades a la societat: l’esfera política, d’una banda, autònoma i limitada
que té al davant la societat civil i els drets dels ciutadans i d’altra banda
l’esfera econòmica que es basa en l’autonomia, la igualtat i la llibertat
individuals que l’esfera política han de garantir469. Aquesta afirmació
d’autonomia de l’individu junt amb l’afirmació de la igualtat i la llibertat per
signar contractes són construccions necessàries per al nou ordre que s’hi
instaura.
Un dels punts claus per el sistema de dominació cap a les dones n’és
l’adscripció a l’àmbit domèstic. A la vida pública, els individus transcendeixen
les particularitats i les diferències que els distingeixen a l’àmbit privat. Els
homes a l’esfera pública són considerats lliures i iguals ja que prescindeixen
dels trets diferenciadors. Aquest és el sentit de la igualtat formal: implica que
reconesquem que els éssers humans han de ser considerats iguals malgrat
les diferències de sexe, ètnia, etc.470.
La igualtat formal, la igualtat davant la llei, té sentit en tant que
resposta normativa front a la diferència. El que fa el dret és classificar qui i
front a què ha de ser tractat de manera igual (justificar el tractament igual):
quins criteris fem servir per establir l’equiparació i quins no471. Cal fixar els
468 P. BARCELLONA: "La comunidad no es nostalgia" dins Postmodernidad y comunidad. El regreso
de la vinculación social, Trotta, Madrid, 1992 (segona edició, 1996), pàgina 122.
469 P. BARCELLONA: "La debilidad del universal jurídico", dins Postmodernidad y comunidad. El
regreso de la vinculación socil, op. cit., pàgs. 47-48.
470 L. FERRAJOLI: Derecho y Razón, editorial Trotta, Madrid, 1995, pàg. 907: “Con la prescripción
de la igualdad formal se conviene que los hombres deben ser considerados como iguales,
precisamente prescindiendo del hecho que son distintos, es decir, de sus diferencias de sexo,
raza, lengua, religión, opiniones políticas o similares.”
471 De Lucas, J.: “La igualdad ante la ley”..., pàgs.: 493-500: 494., dins El derecho y la Justicia,
Trotta.
218
subjectes dels quals predicarem la igualtat (igualtat entre qui?) i inventar una
referència (què és el que ens iguala; què ens trau de la diferència per justificar
un tractament igual?). Una vegada establert el paràmetre del que es considere
pertinent per definir la relació d’igualtat (els criteris, què –i en funció d’aquests
criteris- es declara no pertinent la resta) entra en el joc l’operació
d’abstracció472. És així (amb l’abstracció de les diferències) com les
persones/els homes són considerats individus, ciutadans, titulars de drets i
llibertats en un espai que es regeix per unes normes generals i abstractes, uns
principis universals que s’apliquen a tots per igual i imparcialment. De fet, la
formulació abstracta de la igualtat és correlativa a la idea de justícia com a
imparcialitat: és la fi de les subjeccions de l’antic règim473, és el raser nou: tots
som iguals i no hi ha un espai per a l’arbitrarietat que pot establir privilegis i
diferències: entre parells, entre iguals, la imparcialitat garanteix la justícia de
les decisions.
En el qui, però, no estaven incloses les dones i la primera estratègia
femenina en el dret va consistir en afirmar que les dones també eren individus
lliures i iguals, que els criteris per establir la igualtat també els compartien les
dones com a dones. Que no érem natura i passió.
Així, la idea fonamental és mantenir que no existeixen diferències
naturals significatives entre homes i dones; que tots dos gèneres estan situats
simètricament davant qualsevol regla, norma o principi. El que es considera
diferència és el resultat d’uns estereotips que no tenen fonament i es poden
modificar amb el temps. Els estereotips i prejudicis que afecten principalment
les vides de les dones, poden ser modificats si s’aplica el dret com cal; amb la
idea de la igualtat formal de fons, sense modificar el dret. El dret ens dóna
eines suficients per a aconseguir que els prejudicis desapareguen.
472 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)” dins C. AMORÓS
(ed.): Feminismo y Filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàg. 27: “Una vez se establece la
existencia de un parámetro determinante de lo que se va a considerar pertinente para definir la
relación de igualdad, y que, con respecto a lo que se retiene en función de ese parámetro, se
estima no pertinente todo lo demás, se pone en juego la operación de abstracción. Se trata de
abs-trahere, de sacar algo fuera, separándolo de lo que se deja aparte, de iluminar la zona del
trahere y de invisibilizar correlativamente lo que ha quedado en el ámbito del abs”.
473 De Lucas, J.: “La igualdad ante la ley”,op.cit., pàg. 496.
219
La igualtat formal serà la base del discurs i la reivindicació. Afirmar que
som iguals davant la llei, que estem simètricament situats front el dret és la
manera de no “tornar a ideologies separades”474: és la manera de defugir la
identificació dona/animal domèstic; la manera de reconéixer que les dones
també són individus, racionals, lliures i iguals. Des d’aquesta perspectiva, les
feministes han intentat canviar o millorar el dret des del dret, qüestionant la
racionalitat i la neutralitat de moltes normes que ni són racionals ni són
neutrals sinó que són irracionals i discriminatòries. Per a fer-ho, assumeixen
que el dret actual no és objectiu, però identificar i corregir les assumpcions i
errors podria contribuir a que ho fora: la tasca (del feminisme) consisteix en
identificar i provar empíricament que el dret és discriminatori. Aquest
feminisme posava l’accent en el fet que el dret, en la pràctica, deixava a les
dones en desavantatge de maneres diverses; bé perquè els assignava menys
recursos materials, bé perquè nega igualtat d’oportunitats, bé perquè no
reconeix que donar avantatges als homes significava posar a les dones en
desavantatge. S’afirmava que el dret era sexista; era discriminatori; que patia
un problema de percepció solament superable si els homes i les dones foren
tractats iguals; és a dir, si la igualtat formal es realitzava plenament. La
inclusió física de la dona en l’esfera jurídica, junt amb alguns canvis legals
tendents a eliminar la discriminació jurídica formal, transformaria
completament la situació de la dona.
D’una banda estava el tema de la igualtat formal en drets i d’un altra, la
qüestió de la igualtat d’oportunitats. Es realitzaven, així, dos tipus d’estudis,
des del camp de la sociologia jurídica475: d’una banda, amb les tècniques
474 C.A. LITTLETON: “Reconstructing Sexual Equality” dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.):
Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and
Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàg. 35.
475 En aquest punt segueix en gran mesura la classificació feta per C. Smart en “La mujer del
discurso Jurídico”, op. cit.. Smart parla de tres etapes als estudis sobre les dones i el dret, que
es caracteritzen tant per la teoria que els suporta com per la metodologia desenvolupada. Smart
parla així de “dret sexista; dret masculí i dret amb gènere o generitzat”. E. Bodelón, seguint
també les passes de Smart ha desenvolupat una altra classificació i parla de “Derecho y
discriminación: sociologia de la mujer en el derecho; Derecho y patriarcado: los estudios
sociojurídicos y la “masculinidad del Derecho”; y Sociología del Derecho y Género”; E. Bodelón:
“Género y Derecho”, op. cit., pàgs. 637-653. Bertrand, segueix en part aquest esquema però
desdobla l’última etapa en dues: “le droit és genré” i “Le droit est une estrategie productrice de
genre”. M. BERTRAND: “Comment le Droit construit le Genre”, en F. TABAK (ed.): New alternatives
for old challenges. Women’s Rights, Oñati Papers, I.I.S.J., Oñati 1997, pàg. 17. La distinció però
no és clara. Per a Bertrand, l’etapa du droit genré, es caracteritza per la deconstrucció del
discurs jurídic i de veure el dret com una tecnologia de gènere. L’etapa del droit productice de
220
bàsiques de sociologia (com ara enquestes, estadístiques, etc.) es quantificaven
unes intervencions jurídiques determinades i d’altra, el que es quantificava era
la presència o l’absència de dones dins les professions jurídiques476.
El problema que plantegen aquest tipus d’estudi, tal com assenyala
Smart, és doble. D’una banda, simplifiquen al màxim la relació dona-dret:
quantes més dones hi haja, menys sexista serà el dret. No és una qüestió de
qualitat del sistema sinó de quantitat de dones (¡?). El dret és sexista perquè
les dones no hi són físicament; és a dir, perquè els operadors jurídics són
homes. I d’altra banda, és sexista perquè les dones no són subjectes de drets
iguals que els homes. Aquest és el segon problema: que “el significat de la
diferenciació tendeix a imposar-se sobre el de la discriminació”477: en el dret,
les dones són mal-tractades, perquè són tractades de manera diferent a com
ho són els homes. És per això que el dret i el subjecte de drets no és conflictiu;
no s’intenta deconstruir el subjecte de drets actual perquè aquest no és
masculí. Es busca adaptar les dones al dret i no el dret a les dones.
El principal problema, però, és la inclusió de les dones en l’esfera
pública (i al costat positiu/masculí de les dicotomies) i la compatibilitat amb
les funcions a l’àmbit domèstic (com ara conjugar l’embaràs i el treball
assalariat, etc.), perquè les dones accedeixen a l’àmbit públic sense deixar de
definir-se per la pertinença al domèstic. Determinades lleis i polítiques eren
discriminatòries pel que fa a l’accés de les dones a l’espai públic. Ara bé, la
inclusió de la dona a l’esfera pública (sense modificar-la) requereix posicionar-
se, tot i afirmar la igualtat, pel que fa a la diferència en relació amb els drets
reproductius. El tractament de l’embaràs arriba a ser paradigmàtic perquè
segons estiga regulat pel dret, les dones accediran millor o pitjor a l’esfera
pública: és una qüestió d’igualtat d’oportunitats i la pregunta és com estan
millor representats els interessos de les dones.
genre, es caracteritza per veure el dret com estratègia que produeix gènere, deconstruint el
discurs jurídic. Crec que el fet que Carol Smart desenvolupe a la segona part de l’article la
tercera postura amb un exemple ha conduït al malentés. Smart al meu parer no proposa una
quarta via, sinó que desenvolupa la tercera que encara no està exhaurida. No veig la diferència (i
Bertrand tampoc no ho explica) entre tecnologia de gènere i estratègia creadora de gènere.
476 E. BODELÓN: “Género y Derecho”, op. cit.
221
Igualtat formal i drets reproductius
C.A. Littelton ha classificat les respostes que es poden donar a aquestes
qüestions tot assenyalant que els plantejaments feministes poden ser inclosos
en una d’aquestes postures: la “doctrina de la simetria” i la “doctrina de la
diferència” 478. El punt de partida de la classificació és considerar si els homes
i les dones parteixen d’una situació de simetria o d’asimetria social, però tots
se situen dins del debat que estem tractant, de manera que els situaré dins el
debat secundari (igualtat formal, igualtat substancial, denúncia de casos
d’assimilacionisme i exclusió de l’esfera domèstica).
Des de la consideració que els homes i les dones es troben situats
simètricament front a qualsevol norma o principi, el model assimilacionista
defensa479 que, atés que les dones, si en tingueren l’oportunitat, realment són
o podrien ser com els homes, el dret ha de contribuir a que les institucions
socials tracten les dones de la manera com tracten els homes. El dret obliga a
un equal treatment, no al tractament diferent o diferenciat. Les feministes
liberals eren (són) conscients que una vegada introduïda la qüestió de la
477 C. SMART: “La mujer del discurso Jurídico”, op.cit.
478 C.A. LITTLETON: “Reconstructing Sexual Equality”, op. cit., pàgs. 35-56. Sobre la mateixa
qüestió també es pot mirar, per exemple, J.A. GARCÍA AMADO: “¿Tienen sexo las normas? Temas y
Problemas de la Teoría Feminista del Derecho”, op. cit., pàgs. 187-202.
479 Hi ha, segons Littleton, dos respostes possibles dins aquest model simètric, l’assimilacionista
i l’androgin. No parlaré d’aquesta segona postura per dues raons. Primer perquè, dins el
feminisme ja no se'n parla; Anne Phillips diu, per exemple que “Androginity is not fashionable in
the women’s movement today”, A. PHILLIPS : “Introduction” dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and
Equality op.cit. pàg. 4. J. B. ELSHTAIN: “Against androginity” dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and
Equality, New York University Press, New York 1987, pàgs. 1139-159: 140, Elshtain diu que
“Something happened to androgyny on its way to becomming feminist dogma”.
L’altra raó és que considere que és massa irreal i abstracte, a banda que siga, com diu J. B.
ELSHTAIN: “Against androginity”, op. cit., pàg 153: “as a social and political ideal... confused...”.
Consisteix en què tot canvie de manera que qualsevol persona siga tractada pel dret, per les
institucions i per les demés persones com si fos un androgin; és a dir, meitat home i meitat
dona alhora i cap de les dues coses. Caldrà trobar un punt intermedi entre el tracte que rep una
dona i el que rep un home. No crec que siguemcapaços de pensar un subjecte així, i, és més, no
tinc clar perquè, per tal de ser reconegut com a subjecte i més com a subjecte de drets, s’ha de
renunciar a característiques individuals i col·lectives de gènere i uns altres tipus. Com diria bell
hooks, quin és el model del que hem d’extraure el punt mig? Si els homes entre sí no són iguals i
les dones tampoc no són, qui serà de nou el referent no qüestionat? (bell hooks pregunta a les
dones, quan diuen que volen ser iguals que els homes, a quin home es refereixen, si als blancs,
protestants anglosaxons dels EUA o als negres, per posar un exemple: “Since men are not equal
in white supremacist, capitalist, patriarchal class estructure, which men do women be equal
to?”. BELL HOOKS: “Feminism: a movement to End Sexist Oppression”, dins A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987, pàg. 62).
222
diferència sexual; una volta s’admeteix que això existeix i té rellevància per al
dret, és molt fàcil caure de nou en el problema de l’esfera privada/domèstica i
la pública. Si les feministes admeten o, per exemple, posen l’accent en la
maternitat, se’ls nega de nou a les dones l’entrada a l’esfera pública480.
Una de les defensores és Wendy Williams i l’article “The Equality Crisis:
Some Reflections on Culture, Courts, and Feminism (1982)” 481 és citat com
punt de referència del feminisme liberal. Williams defensa l’equal treatment (en
concret pel que fa a l’embaràs) front el special treatment per quatre raons482:
1.- El fet de conceptualitzar l’embaràs com a situació especial amb
necessitats especials pot conduir i legitimar un tractament més favorable i
també un tractament més desfavorable (quan admetem que hi ha diferències a
tenir en compte, caiem en el perill de les dues esferes).
2.- Si posem l’accent sobre l’especialitat de les experiències de les dones
desviem l’atenció del vertader problema (cal mirar, per exemple, la mala
política o la roïna gestió dels empresaris en relació a la protecció i la igualtat
de tractament dels treballadors i les treballadores).
3.- La majoria de les mesures de protecció de les dones s’han convertit
en mesures d’exclusió de les dones.
4.- Si emfasitzem la funció social reproductora de la dona (és la
conservació de l’espècie; a tots ens interessa), les dones es veuen encara més
480 Anne Phillips ho explica de la següent manera: “Advocates of stricter equality have argued –
with considerable force- that once feminists admit the mildest degree of sexual difference, they
open a gap through which the currents of reaction will flow. Once let slip that pre-menstrual
tensions interferes with concentration, that pregnancy is exhausting, that motherhood is
absorbing, and you’re off down the slope to separate spheres”. A. PHILLIPS: “Introduction” dins A.
PHILLIPS (ed.): Feminism and Equality, op. cit., pàg. 15. Com hem vist, i Harriet Taylor va
comprendre tan bé, les capacitats reproductives de les dones han estat durant dècades la “raó”
per excloure les dones del treball assalariat i la ciutadania.
481 W. WILLIAMS: “The Equality Crisis: Some reflections on Culture, Courts, and Feminism
(1982)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and
Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991,
pàgs. 15-34.
482 W. WILLIAMS: “The Equality Crisis: Some reflections on Culture, Courts, and Feminism
(1982)”, op.cit., pàg. 26.
223
limitades pel que fa a l’adopció de decisions i eleccions de camins o tipus de
vida.
Per tant, i com que no ho podem tenir tot483, cal defensar la neutralitat i
la igualtat. Els interessos de les dones estan millor protegits amb la igualtat de
tractament: no hi ha cap diferència que valga un tractament especial. El dret
obliga a un tractament igual, donat que som iguals; i no a un de diferent, atés
que les diferències existents no són diferències a tenir en compte, no són claus
per al dret i no justifiquen un tractament diferenciat484.
La denúncia del model assimilacionista
Aquest model d’igualtat, però, ignorava les diferències (i les desigualtats
que se’n deriven); no les gestionava ni les eliminava. El dilema de la diferència
tal com l’ha plantejat Minow485 (quan tractar als diferents de manera diferent
emfasitza les diferències i els estigmatitza en base a això i quan tractar a la
gent de manera igual, quan són diferents, pot estigmatitzar-los amb aquesta
base?), no es planteja així, perquè les diferències no existeixen, o es fa com si
no existiren. Però sí que existeixen, des del moment en què la societat les crea
i les re-crea amb l’ajut, entre unes altres estructures o sistemes, del dret. I les
diferències simbòliques són tan reals a la societat com un objecte material
puga ser-ho. A més a més, detectem que el dret normalment ha resolt el
dilema de la diferència no precisament pel fet d’evitar l’estigmatització d’aquell
que és diferent (aquell que és diferent de la majoria, del referent no qüestionat,
com diu Minow), sinó més bé al contrari.
483 Williams diu “we can’t have it both ways”; W. WILLIAMS: “The Equality Crisis: Some reflections
on Culture, Courts, and Feminism (1982)”, op.cit., pàg. 26.
484 El problema, entre unes altres coses, com assenyala Young és que tractar a l’àmbit laboral
l’embaràs com una discapacitat més és estigmatitzar com anomalia una situació normal per les
dones. És ignorar que l’embaràs i el part són treballs socialment necessaris i desitjables i sobre
tot reforça la idea que sols es té dret a una seguretat laboral i social en tant que éssers
físicament capaços, segons el model masculí de capacitat física. I.M. YOUNG: Justice and the
politics of difference, Princenton University Press, Princenton, New Jersey 1990 (Hi ha una
traducció al castellà de Silvina Álvarez, La justicia y la política de la diferencia, Cátedra,
Universitat de València, Madrid, 2000)
485 M. MINOW: Making all the Difference. Inclusion, exclusion and Americn Law, Cornell University
Press, Ithaca and London, 1990, pàg.20: “When does treating people differently emphasize their
difference on that basis? And when does treating people the same become insensitive to their
difference and likely to stigmatize or hinder on that basis?”.
224
Front l’assimilacionisme, a grans trets el model asimètric afirma que els
homes i les dones són diferents i no es tracta d’ignorar les diferències sinó de
gestionar-les. Dins del model asimètric (Asymmetrical Approach), Littleton486
diferencia entre quatre propostes feministes: special rights, accommodation,
acceptance i empowerment- que veurem desprès487 -.
(1.1)La proposta dels drets especials considera que els homes i les
dones no sols són diferents (perquè estan situats asimètricament a la societat)
sinó que les diferències de gènere estan lligades a diferències biològiques: són
diferències naturals. Si les dones s’ocupen dels xiquets és perquè els xiquets
naixen d’elles i la vinculació o la connexió entre la mare i l’infant durant els
mesos d’embaràs determina el sentiment de responsabilitat envers l’altre que
desenvolupen les dones amb els fills488. Això hauria de reconèixer-se: una
dona no pot ser castigada socialment i jurídicament pel fet de ser diferent a
l’home. Llavors, com que les dones són diferents, necessiten drets diferents,
especials, per tal de no ser castigades com a diferents. Cal reconèixer
l’especificitat femenina (que és fonamentalment una qüestió biològica, un
problema del cos489), en nom del principi d’igualtat, si no volem perpetuar una
idea d’igualtat basada sobre la universalització de l’experiència masculina com
a mesura de tot.
486 C.A LITTLETON: “Reconstructing sexual equality”, op. cit., pàg. 36.
487 En realitat la postura de l’empowerment és una teoria sobre el poder. L’he extret d’aquest
plantejament perquè pense que no es correspón o no intenta donar resposta a aquestes
preguntes, sinó que les planteja d’un altra manera. E. Beltrán també l’extrau d’aquesta primera
“etapa”. E. BELTRÁN: “Las dificultades de la igualdad y la teoria jurídica contemporánea”, op. cit.
488 Com vèiem West parlava de la tesi de la connexió com a base del feminisme: les dones no
estan sempre i invariablement separades dels altres; i deia que per al feminisme “cultural
aquest fet és motiu de celebració mentre que per al feminisme radical era la base de la
dominació. El feminisme dels drets especials no és exactament similar al cultural que no
reconeix la contradicció fonamental de les dones, estimar la connectivitat i témer la invasió. Els
drets especials, però si demanen que la connectivitat estiga reconeguda com a valor”. R. WEST:
“Jurisprudence and Gender”, op.cit.
489 El dret solament parla del cos femení. El cos masculí apareix quan és feble; el cos masculí sa
no està normat perquè és la norma. El problema no és que el dret parle solament del cos femení
perquè el masculí és la norma, sinó que quan ho fa, quan parla del cos femení ho fa com a cos
malaltís, com a cos rebutjable i no com un altre cos-norma del qual se'n deriven relacions
socials dignes de ser valorades i protegides.
225
La postura dels drets especials manté que les diferències de les dones
són diferències amb un valor (diferències en el sentit de Ferrajoli; no
desigualtats) i, per tant, cal protegir-les. És a dir, aquesta postura defensa la
creació de drets sexuats: cal crear a la dona com subjecte de drets.
(1.2) El model de l’acomodació, com diu Littleton es podria definir com a
“simetria amb concessions a la asimetria quan siga necessari”490. La
necessitat, però, està taxativament delimitada. És a dir, els homes i les dones
són diferents en algunes qüestions (embaràs i potser lactància), i en aquestes
qüestions les dones necessiten un tractament diferent. Llevat d’aquestes
petites diferències o qüestions, però, els homes i les dones són iguals i haurien
de gaudir d’una igualtat d’oportunitats i de drets. Les qüestions estan
òbviament taxativament delimitades per por a obrir la caixa de tots els mals:
les dues esferes –que és el problema que té la postura dels drets especials: on
posem la línia?-. S’entén que els interessos de les dones estan millor defensats
si les circumstàncies diferenciadores estan taxativament delimitades i aquest
fet és el que fa que l’accés de les dones a l’esfera pública siga un accés igual i
raonablement igual. La llei de reconciliació de la vida laboral i familiar respon
a aquest model: fer compatible la vida de les dones a l’àmbit públic i el privat.
Les que han de conciliar la doble responsabilitat són les dones principalment,
perquè fonamentalment són les dones les que tenen (assumeixen i se’ls
assigna) responsabilitat a les dues esferes.
(1.3) El tercer corrent és el proposat per Littleton herself i ella li diu
Acceptació. Consisteix en veure que existeixen diferències, però no són per se
problemàtiques: és la gestió que se’n fa d’elles que les determina o les fa
problemàtiques i es tracta de poder gestionar les diferències per a que no es
convertesquen en desigualtats. Per a Littleton és més important eliminar les
conseqüències negatives de les diferències que el fet de discutir fins on
arriba la diferència i quina ha de ser rellevant –entre unes altres coses perquè
les diferències són relacionals, són una qüestió de relació i no de persona; són
creades per la interacció, no donades abans -. És a dir, més que centrar-se en
la diferència, real o creada, intenta buscar els mitjans per a què les asimetries
490 C.A LITTLETON: "Reconstructing sexual equality", op. cit., pàg. 37: “These approaches could
also be characterized as ‘symmetry, with concessions to asymmetry when necessary’.”
226
per gènere no es reproduesquen sinó que arriben a crear alguna simetria per
als membres de la societat. La meta a aconseguir pel feminisme és que les
diferències siguen costless –no oneroses- i per a cada activitat o característica
d’un gènere o un altre, els homes i les dones obtinguen els mateixos
beneficis491.
Així, Littleton defensa polítiques conscients de la diferència de gènere
sense establir models normatius de gènere i, alhora, sense qüestionar-los
(perquè ens agrade o no a la vida social existeixen i té poc sentit negar-los o
ignorar-los). Es tracta, d’una banda, d’evitar l’exclusió per raó de gènere i
d’altra, de revaloritzar les activitats majoritàriament femenines492.
Les violacions de la igualtat substantiva
En la majoria de les propostes de crítica al projecte assimilacionista, el
rerafons és aquest: com fer per a què la igualtat siga garantida quan estem
situats asimètricament? Les reformes legals tot sol i l’observança estricta de la
igualtat formal no podien acabar amb el sistema sexista d’opressió: la igualtat
i la desigualtat són molt més complexaes que tot això... MacKinnon ha criticat
que es lluitara per una llei menys sexista in word, és a dir, sobre el text, sobre
el paper. Aquesta estratègia i el que s’ha aconseguit, diu MacKinnon, potser
siga progressista tant per als liberals com per a la gent vinculada a l’esquerra,
però, pregunta, com pot ser, a més a més, emancipadora (alliberadora) per a
les dones493?.
491 Sense ànim de caricaturitzar, un dels exemples que posa Littleton és el següent: “a mother
should receive honor, compensation, and reentry job preferences comparable to those accorded
a military veteran”. C.A LITTLETON: "Reconstructing sexual equality", op. cit.
492 Young defensa aquesta resposta des del dret i les polítiques públiques com una resposta que
evita o resol el dilema de la diferència de Minow. I.M. YOUNG: Justice and the Politics of
Difference, op. cit., pàgs. 176-178. Jo crec que és més interessant intentar desmuntar les cinc
assumpcions que Minow assenyala que fem al dret que fan que ens aboquem al dilema de la
diferència (rebutjar o desmuntar el dilema) més que donar-li una solució. M. MINOW: Making all
the difference, op.cit., pàgs 20 i 49-74.
493 MacKinnon: “Initiatives are accordingly directed toward making...the law, in words, less
sexist. This may be progressive in the liberal or the left senses, but how is it empowering in the
feminist sense?”; C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward Feminist
Jurisprudence (1983)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings
in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado,
Oxford 1991, pàg. 185.
227
Aquestes qüestions, però, no quedaven de tot al marge. Com que la
igualtat d’oportunitats era important i com que en la pràctica existia una
discriminació, el dret en base al principi d’igualtat havia de resoldre o pal·liar
aquestes percepcions socials que conduïen a la discriminació. Quan es
parteix, com parteixen les dones, d’una situació de desavantatge, el dret no
pot quedar-se mut, cec i sord. Una vegada que les normes sexistes en elles
mateixees havien desaparegut, calia que el dret assegurara que realment els
homes i les dones són iguals. El dret antidiscriminatori impulsat per les
feministes és un atac a la discriminació494 permesa pel dret.
Clar que la inclusió de polítiques antidiscriminatòries qüestiona els
fonaments del principi d’igualtat formal més del que es volia admetre. El
discurs jurídic modern distingeix entre discriminació com a desigualtat
(violació del principi general d’igualtat) i discriminació per motiu de pertinença
a un grup determinat (la discriminació és una desigualtat per motius
relacionats a prejudicis entre grups). La primera fa referència a la igualtat
jurídica entre individus i la segona a grups495. El dret antidiscriminatori
desplaça la qüestió cap al segon significat, tot i mantenir els individus (dones)
com a individus en el sentit liberal.
Tanmateix, si les polítiques antidiscriminatòries reinterpreten el principi
de no discriminació, és per garantir la igualtat d’oportunitats. Les polítiques
antidiscriminatòries no són contràries o no qüestionen en principi la idea
d’igualtat formal, definida pel model liberal. Aquesta representa l’ideal a
assolir. Es tracta gairebé d’un mecanisme d’homologació de les diferències496.
Les diferències són valorades i ignorades en nom d’una idea d’igualtat
abstracta que, no obstant això assumeix com a norma i com a normativa una
experiència i una identitat concreta, la de l’home, si més no, com a subjecte de
drets a l’àmbit públic. La resta de subjectes, en la mesura en què s’assimilen a
aquest model, seran també subjectes de drets. Però des del moment en què
s’admet que cal desenvolupar mesures concretes perquè les dones com a
individus no continuen patint la discriminació que les dones com a grup han
494 O. FISS: “¿Qué es el feminismo?, Doxa, 14, 1993, pàg. 323.
495 M. BARRERE: Discriminación, Derecho antidiscriminatorio y acción positiva a favor de las
mujeres, IVAP, Cuadernos Cívitas, 1997, pàgs. 22-23.
496 L. FERRAJOLI: "Igualdad y diferencia" dins Desechos y Garantías. La ley del más débil, op. cit.,
pàgs. 73-96.
228
patit, calen algunes qüestions estrictament normatives i la idea d’igualtat que
resulta és més complexa.
Les polítiques antidiscriminatòries suposen accions justificades
temporalment i dirigides a membres de grups històricament discriminats a la
societat i que han estat apartats de diversos àmbits, però això suposa negar
un dels pressupòsits de la igualtat individual com a paràmetre, que es
pretendria aconseguir.
Young assenyala que el dret antidiscriminatori és una aplicació del
paradigma distributiu de justícia i que en el moment en què es discuteix que
la justícia siga exclusivament una qüestió de redistribució i que el principal
problema de les dones i uns altres grups siga la discriminació i no l’opressió i
el domini, les polítiques antidiscriminatòries són també qüestionades497; sols
que és, però, aleshores quan es reconeix que aquestes polítiques i aquests
plantejaments han permés pensar que la qüestió de la discriminació és una
part del problema de la subordinació, i els dóna més força, o aporta noves
raons per justificar-les. És a dir, aquests problemes i contradiccions el que
han fet és obrir nous camins al pensament feminista i consolidar-ne uns
altres. Per exemple, a mitjans dels 80 als EUA les feministes canviaven el
principi d’antidiscriminació pel principi antisubordinació que estudia la
discriminació no com una qüestió de tractament injust, sinó com una qüestió
o un mecanisme de subordinació de les dones498.
Per resumir les crítiques rebudes durant aquesta primera etapa,
assenyalaré que, en general, el feminisme liberal ha estat fortament criticat
perquè es contradiu en parlar de les dones com a grup mentre que el
liberalisme no més considera individus i, per tant, no hi ha lloc per parlar de
les dones com a grup oprimit, sinó d’individus-dones. I perquè sota la igualtat
formal, protegeix -i- (encara que jo pense que ajuda a posar de manifest que)
amaga desigualtats de poder i recursos. S’ha vist que demanar la igualtat
formal, no conduïa a una igualtat real i, per tant, els esforços han estat quasi
497 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., pàgs. 192-193.
498 O. FISS: “Qué es el feminismo?", op. cit. ; veieu també J. GIL RUIZ: “La maternidad entre el
bien jurídico y la enfermedad”, dins A. RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia Matrimonial.
Estudio multidisciplinar en derecho de familia, Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la
presidencia, Sevilla 2000, pàgs. 137-182. Ho veurem també amb l’anàlisi de la llei d’estrangeria,
a la última part de la tesi.
229
debades: la igualtat formal implica que les dones arriben a ser com els homes,
de manera que la normalitat continua sent masculina.
D’altra banda, el dret antidiscriminatori té sentit si no qüestionem que
la normalitat siga l’esfera pública; que l’àmbit valorat siga aquest (no hi ha
polítiques públiques d’igual representació dels homes en treballs feminitzats;
ni en ocupar-se del treball domèstic més enllà de la política que permet els
pares gaudir d’una part del permís de maternitat, mesura que s’ha pres per
afavorir de manera indirecta la contractació de dones –que ja no són les que
necessàriament demanen baixes per maternitat-. És a dir, i, tornem a
l’esquema d’Olsen, no és prou qüestionar la sexualització de les dicotomies
sinó que ens cal també qüestionar-ne la jerarquització. I cal també que les
dones decidesquen quins són els criteris a partir dels quals cal establir les
relacions d’igualtat, perquè sobre uns criteris ja definits que exclouen les
dones o les fan assimilar-se als homes, no podem construir un ordre nou.
Així i tot, pense que, el que sembla clar és que, potser tenir igualtat de
drets sobre el paper no ho siga tot, però és alguna cosa i és important499.
IGUALTAT I SUBORDINACIÓ: DRET MASCULÍ
Aquesta segona estratègia intenta respondre o cobrir les crítiques
plantejades al feminisme liberal. Tal com deia500 el feminisme liberal obri de fet
les portes a una sèrie de qüestions que s’intenten contestar des d’altres
perspectives feministes, com ara el standpoint feminism.
499 Per exemple, J.Mitchel, que no és una feminista liberal sino més bé socialista, diu: “The fight
for equal rights for women takes place today against this weakening of the liberal conception of
equality. It is important both to remember that ideal and to realice its limitations... Equal rights
will always be rights before the law but they have by no means been won yet nor their possible
extent envisaged. A new society that is built on an old society that, within its limits, has reached
a certain level of equality clearly is a better starting point than one that must build on a society
predicated on privilege and unchallenged oppression.”; J. MITCHELL: “Women and Equality” dins
A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987, pàgs. 41-
42.
500 I vèiem també amb les epistemologies feministes.
230
La versió de la igualtat garantida pel liberalisme i el feminisme liberal
no era prou satisfactòria perquè legitimava un sistema desigual501, ja establert
i no qüestionat. No és suficient demanar que se’ns aplique el mateix estàndard
que als homes, perquè l’estàndard mateix és conflictiu.
Tal com vèiem, se sol citar el treball de Carol Gilligan502 (In a Different
Voice) com a punt d’inflexió. El treball de Gilligan donava força a la idea que
existeix una justícia masculina i una justícia femenina, de la mateixa manera
que existien morals diferents. Els valors associats a la justícia i el dret eren
valors masculins; les dones raonen en base a uns altres valors, vinculats a la
cura i l’atenció, a les relacions amb els altres i no amb principis abstractes. La
veu femenina havia estat silenciada i la masculina havia estat privilegiada.
Aquest descobriment servia de base per fer una crítica de tot aquell sistema
que privilegia el judici masculí (la moral o la forma de raonar masculina) i
l’estableix com a universal; com a moral universal503. El dret, a partir
d’aleshores, es podia interpretar com a un sistema normatiu masculí, que
recollia valors masculins i excloïa les dones. El feminisme liberal no havia
qüestionat que les normes que volem que se’ns apliquen com a dones iguals
potser eren normes masculines.
Aquesta recepció pel dret ha estat feta, diguem-ne, per dos grans
corrents: el feminisme cultural o de la diferència i el feminisme radical,
empowerment o dominance approach. La diferència està en què el feminisme
cultural o de la diferència no qüestiona la sexualització de la dicotomia però sí
la jerarquia, mentre que l’empowerment manté que la sexualització és fruit de
la jerarquia. Passaré a explicar la postura de Mackinnon i no tractaré el
feminisme cultural/de la diferència.
501 Ho vèiem amb Phillis a la introducció. A. Phillips: “Introduction”, dins A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Equality, op. cit., págs. 1-23: 7.
502 C. GILLIGAN: In a Different Voice, Psychological Theory and Women's Development, Harvard
University Press, Cambridge, London 1982.
503 Smart comenta l’obra de Gilligan en C. SMART: Feminism and the power of Law, op. cit., pàgs.
72-76. Seyla Benhabib desenvolupa la seua teoria de l’altre concret (que veurem de seguida) a
partir de la controversia Kohlberg-Gilligan en S. BENHABIB: “The generalized and the concrete
Other: The Kholberg-Gilligan Controversy and Feminist Theory”, dins S. BENHABIB i D. CORNELL
(eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis 1987, pp 77-95.
231
Dominance Approach
El fet més significant o característic de la postura dita Empowerment o
Dominance, és que rebutja la noció de diferència com a qüestió rellevant. El
que importa no és la diferència, sinó el domini; el poder. La subordinació de
les dones és el que crea la diferència i no a l’inrevés. Es produeix, per tant, un
canvi interessant de paràmetres d’interpretació i de paradigma. El nucli de la
discussió no es troba, com hem vist fins ara, en la manera com tractem la
diferència de les dones per tal que no constituesca també una desigualtat. El
dret se’ns mostrava com un ajut depenent de l’objectiu. Per al feminisme
liberal el dret podia ajudar a aconseguir la igualtat malgrat la diferència. El
feminisme de la diferència inventa mecanismes legals per mantenir la
diferència de la dona, entesa com a diferència amb valor, per tal d’acabar amb
les desigualtats que se’n deriven. El model asimètric en general busca una
resposta des del dret en forma de polítiques que no siguen cegues al gènere,
per evitar o pal·liar les desigualtats socials. Tots dos sostenen (simètric i
asimètric) que les diferències existeixen abans o prèviament a qualsevol acció
del dret o, si més no, que el dret pot ser positiu (bo) per les dones i ajudar a
canviar la realitat.
Amb el Dominance approach, la qüestió de la diferència esdevé
insignificant, perquè la diferència es basa o és creada a partir d’unes relacions
socials de domini i poder. El dret reflecteix aquestes relacions de poder i és
part del sistema d’opressió.
La figura més rellevant –i més suggeridora- és la de C. A. MacKinnon.
En faré un breu resum de la teoria i tractaré amb deteniment algunes de les
qüestions més importants i que no han estat encara tractades en uns altres
apartats. La teoria de MacKinnon necessita un desenvolupament especial i
detallat perquè en una gran mesura ha estat o ha servit de motor per al
feminisme durant molts anys. En acabar, ressaltarem les crítiques més
interessants que ha rebut.
232
La teoria
El canvi de paradigma
En un dels articles, MacKinnon504 pregunta What is a gender question a
question of? What is an equality question a question of? 505. Aquestes qüestions
simples i prèvies a qualsevol anàlisi del gènere al dret, tot i que siguen
essencials, no se solen fer. MacKinnon diu que no es fan i quan es fan es
responen en termes d’igualtat i diferència. El feminisme liberal contesta en
clau d’igualtat com a equivalència, malgrat la diferència. El feminisme de la
diferència, ho fa en clau d’igualtat en la diferència. MacKinnon, però, afirma
que aquest tipus de resposta pressuposa l’adopció d’un punt de mira
determinat, que ella denomina difference approach perquè està obsessionat
amb la diferència (som iguals però som diferents): la idea subjacent és que la
diferència es dóna, després és dotada de significat i tot seguit es creen
sistemes de dominació. És a dir, Division may be rational or irrational.
Dominance either seems or is justified. Difference is506.
MacKinnon proposa un canvi a la manera d’apropar-se a la qüestió de
les dones tot afirmant que la subordinació de les dones és una qüestió de
poder i no de diferència. És el poder qui crea les diferències, qui els dóna
sentit per fonamentar un sistema d’opressió. Analitzar la qüestió de les dones
com una qüestió d’igualtat i de diferència és errat. Per al feminisme igualitari,
és errat perquè no qüestiona el gènere masculí (i si el gènere és una qüestió de
diferència, els homes també tenen un gènere i una diferència respecte les
504 C.A. MACKINNON: “Difference and Dominance: On sex discrimination (1984)”, dins K.T.
BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991. També es
troba a C.A. MACKINNON: Feminism Unmodified. Discourses on Life and Law, Harvard University
Press, Cambridge, London, 1987, pàgs. 32-45 i dins A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics,
Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998, pàgs. 295-313.
Les cites corresponen totes a la primera referència.
505 Cal assenyalar que MacKinnon utilitza indistintament gènere i sexe perquè entén que tot és
construït per les relacions socials de poder. Al pròleg del llibre C.A. MACKINNON: Hacia una Teoría
Feminista del Estado, op. cit., ho planteja de la següent manera: “Se ha hablado mucho de una
supuesta distinción entre sexo y género... Creo que la sexualidad es fundamental para el género
y que es fundamentalmente social. La biología se convierte en el significado social de la biología
dentro de un sistema de desigualdades sexuales del mismo modo que la raza se convierte en lo
étnico dentro de un sistema de desigualdades raciales”.
506 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward Feminist
Jurisprudence (1983)”, op. cit., pàg. 182.
233
dones), ni que siga la masculinitat el model i la mesura. Per al feminisme de la
diferència és encara pitjor, perquè insistir en mantenir diferències que són
producte d’una manca de poder i d’una situació de subordinació no pot dur
mai a acabar amb el patriarcat com a sistema específic d’opressió de les
dones. Per tant el canvi que proposa és deixar d’entendre el gènere com una
qüestió de diferència i d’igualtat per analitzar-ho com una qüestió de poder. I,
així, les qüestions d’igualtat són (o passen a ser enteses com) qüestions de
distribució del poder. Ara bé, quina és la noció de poder?
El poder segons MacKinnon
MacKinnon afirma que la masculinitat i la feminitat es creen a partir de
l’erotització del domini i de la submissió. Aquesta és la teoria del poder que
manté el feminisme. Tal com hem vist, la diferència no existeix objectivament;
ha de ser creada i és creada a través dels mecanismes de domini i
subordinació, per tant, la diferència home/dona i la dinàmica
domini/submissió es defineixen mútuament o formen part d’un mateix procés.
Aquest és l’únic sentit del sexe, les relacions de poder que el creen i el
defineixen, i aquest poder és la base per a la crítica feminista507. Per
comprendre les qüestions de gènere cal analitzar el poder que crea les
diferències importants per a la política. Des del punt de vista feminista, el
poder es mostrarà com a masculí en tant que és responsable de la
subordinació de les dones.
Ara bé, cal comprendre què vol dir MacKinnon quan parla de maleness,
de masculinitat, com a forma de poder. Maleness es més epistemològic que
ontològic508, ens diu. És a dir, la masculinitat està vinculada al coneixement (a
una forma de coneixement) i no a una manera de ser. El coneixement ve
definit o determinat alhora per l’experiència masculina, que dóna forma i
507 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward a Feminist
Jurisprudence (1983)”, op. cit., pàg. 181: “Male and Female are created through the erotization
of dominance and submission. The man/woman difference and the dominance/submission
dynamic define each other. This is the social meaning of sex and the distinctively feminist
account of gender inequality”. També en C.A. MACKINNON: Hacia una Teoría Feminista del
Estado, op. cit., pàg. 200.
508 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward Feminist
Jurisprudence (1983)"”, op.cit., pàg.195, n.p.p. 3: “Male is a social and political concept, not a
biological attribute. As I use it, it has nothing whatever to do with inherency, preexistence,
nature, inevitability, or body as such. It is more epistemological than ontological, undercutting
the perspective itself, given male power to conform being with perspective”.
234
sentit a la realitat sexual i social; connecta el que és amb la perspectiva del que
mira. El coneixement derivat de la masculinitat és hegemònic i excloent;
proclama l’objectivitat d’allò que construeix mitjançant els mètodes propis
(masculins) de coneixement o apropament a la realitat. Per tant qualsevol
coneixement es defineix per a reflectir l’experiència masculina de vida i de
coneixement (d’aquesta manera quedarien vinculades els dos vessants,
epistemològica i ontològica de la masculinitat).
La clau del pensament feminista es troba en el mètode de coneixement
diferenciat, pel qual es descriveix (o es construeix) una nova realitat social i un
nou tipus de coneixement. Amb aquest nou mètode de coneixement que trau a
la llum l’experiència femenina es poden canviar les relacions de domini que
imposa el coneixement masculí. És per aquest motiu que el mètode pren tanta
importància a la teoria de MacKinnon, perquè el feminisme percep el punt de
vista o el coneixement masculí com fonamental per al poder masculí, per a la
creació d’una realitat social determinada. Per tant, si desenvolupem una nova
epistemologia, tenim accés a un nou poder de definició i creació de la realitat
social sexual. El poder troba la fonamentació en el coneixement i en el mètode
per a conèixer, així, cal canviar el mètode i el coneixement per canviar una
realitat de submissió i domini. El mètode feminista de creació de consciència,
és la reconstrucció crítica i col·lectiva del significat de les experiències de les
dones509; del conjunt d’experiències es poden sostraure els trets subjectius
dels fenòmens i trobar l’especificitat del fenomen; es poden tipificar i teoritzar
les experiències què es troben fora dels altres tipus de coneixement no-
feminista.
MacKinnon proposa així el Radical Feminism. Radical feminism o
Feminism unmodified és, diu, metodològicament post-marxista, perquè, tot i
analitzar les relacions de domini des d’una perspectiva marxista, supera el
509 C.A. MACKINNON: Hacia una Teoría Feminista del Estado, op. cit., pàg. 172. Com hem vist a la
primera part, el mètode feminista de creació de consciència és conseqüència de quatre
premisses: Primera, les dones com a grup estan dominades pels homes com a grup i com
individus. Segona, la raó de la subordinació de les dones no rau ni a la seua biologia ni a la
seua natura personal. Tercera, la divisió dels sexes determina fins i tot els sentiments personals
en les relacions de les dones: invadeix la vida de les dones. Quarta, com que els problemes de
les dones no són individuals, sinó que són de les dones en conjunt (les dones són sempre grup,
els homes són grup i individus- premissa primera) no poden solventar-se si no és com a
conjunt.
235
mètode marxista en conflicte amb el feminisme510. És a dir, absorbeix i supera
la metodologia marxista. Per fer-ho, MacKinnon realitza un paral·lelisme amb
el marxisme com a teoria de poder i d’explicació de la realitat, amb el
feminisme com a teoria del poder i de la realitat social sexual; totes dues
teories analitzen la distribució desigual dels recursos i les desigualtats socials.
De la mateixa manera que els conceptes de classe, treball, capital,
mitjans de producció, etc., són claus per al marxisme, la sexualitat, el sexe, el
desig i la subordinació ho són per al feminisme: “l’explotació organitzada de la
sexualitat d’uns per a l’utilització dels altres, defineix un sexe, la dona.
L’heterosexualitat és l’estructura social; el desig, la dinàmica interna; el gènere
i la família, les formes quietes; els rols sexuals, les qualitats generalitzades en
la persona social; la reproducció, una conseqüència i el control la lluita”511. És
així, dins d’aquest esquema explicatiu, com arriba a dir que tota relació
heterosexual és una violació: tota relació heterosexual es troba immersa en un
sistema de dominació-subordinació, és a dir, de poder, que s’estructura a
través de l’explotació del sexe (:de la dona). Qualsevol relació heterosexual
forma part d’un sistema d’explotació, en el qual la dona sempre està en una
posició de subordinació com a que sexe. La identitat femenina està imbuïda
alhora d’aquest domini i d’aquesta subordinació; la dona és definida com a
víctima (dins l’esquema amo-esclau) perquè el que defineix la dona com a grup
social amb consciència de dona és l’explotació sexual per part dels homes.
510 La mateixa MacKinnon explica les relacions amor/odi entre marxisme i feminisme i els
intents que des del feminisme s’han fet d’apropar-se o crear una mena de síntesi entre
marxisme i feminisme: “Casi todos los intentos de lograr una síntesis buscan integrar o explicar
la atracción del feminismo agregando cuestiones que para el feminismo son básicas... dentro de
un análisis marxista básicamente sin modificaciones. Según el tipo de marxismo teórico, las
mujeres se convierten en casta, estrato, grupo cultural, en división de la sociedad civil, en
contradicción secundaria o en contradicción no antagónica... Por perceptivos que sean ante la
contribución del feminismo o por más simpatía que sientan por los intereses de las mujeres,
estos intentos hacen del feminismo, en último término, un movimiento dentro del marxismo”;
C.A. MACKINNON: Hacia una teoría Feminista del estado, op.cit., pàgs. 38 i ss. MacKinnon
considera que el feminisme i el marxisme es contradiuen en moltes instàncies i les dues
corrents s’han de modificar mútuament de la manera que ella proposa. Com hem vist,
MacKinnon no ha estat l’única autora en constatar les contradiccions i els problemes de
conciliació entre feminisme i marxisme, ni ha estat l’única en intentar conciliar-les.
511 (La traducció és meua). C.A. MACKINNON: Hacia una teoría Feminista del estado, op.cit. pàg.
24.: “ Igual que la expropiación organizada del trabajo de algunos en beneficio de otros define
una clase, la de los trabajadores, la expropiación organizada de la sexualidad de unos para el
uso de otros define un sexo, la mujer. La heterosexualidad es su estructura social, el deseo su
dinámica interna, el género y la familia sus formas quietas, los roles sexuales sus cualidades
generalizadas en la persona social, la reproducción una consecuencia y el control su lucha”.
236
L’estat, el dret i la teoria del dret
MacKinnon identifica el punt de vista masculí –hegemònic- amb el
poder, i el poder dins d’un sistema polític en última instància es refereix a
l’estat. Així MacKinnon identifica el punt de vista masculí amb el poder, el
poder amb l’estat i l’estat amb el dret: l’estat és masculí, ens diu, en el sentit
feminista del terme. L’estat reflecteix, o millor, el poder de l’estat reflecteix les
relacions de poder socials. L’estat no seria un constructe, fruit d’un pacte, per
a garantir la seguretat o els drets i llibertats dels ciutadans sinó que seria
garant d’un sistema de domini de les dones per part dels homes512. La llibertat
es pot predicar dels homes, però no de les dones; els drets són atributs dels
homes però no de les dones. Perquè el dret veu a la dona de la mateixa
manera que els homes veuen a les dones, és a dir, no-iguals; subordinades. El
dret sols sanciona, reconeix drets als qui ja els tenen socialment, i no en són
les dones les beneficiades. El dret serveix als homes biològics per a dominar a
les dones biològiques.
Substancialment, les normes, el dret, és masculí perquè reflecteix
l’experiència masculina. Les normes prenen com a referent d’humà
l’experiència masculina de la humanitat: the way male point of view frames an
experience is the way it is framed by state policy513. Per tant, a nivell de
contingut, el dret exclou a les dones en no considerar-les subjectes de normes
i drets. Això es pot predicar no ja de normes concretes, sinó del dret com a
sistema normatiu. El dret reflectiria sempre i solament l’experiència masculina
de la vida; com a sistema, com a distribuïdor de recursos i béns estaria
sempre del costat dels homes (així, MacKinnon posa alguns exemples sobre
l’avortament, la violació, l’assetjament sexual, que vindrien a il·lustrar aquesta
mirada masculina sobre la realitat i l’adopció per part del dret). El dret
oprimeix les dones perquè està impregnat de masculinitat; el dret és masculí,
en el sentit feminista del terme.
512 Tot i això, MacKinnon no ho diu expressament, però ens deixa entendre-ho d’una manera
prou semblant a l’anàlisi que hem vist que realitza C. Pateman al seu llibre C. PATEMAN: El
contrato sexual, Anthropos, Barcelona, 1995.
513 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward a Feminist
Jurisprudence (1983)”, op. cit., pàg. 186.
237
Formalment, com que el dret s’obsessiona amb l’objectivitat i la
imparcialitat, també contribueix al sistema opressiu en raó del gènere:
l’epistemologia objectivista, diu, és la llei de la llei i assegura que quant més
s’intente arribar a l’ideal normatiu, més es contribueix a la distribució
desigual del poder514. Recordem que la masculinitat –com a poder- està
vinculada al coneixement –a l’epistemologia objectivista- que alhora ve definit
o determinat per l’experiència masculina que dóna forma i sentit a la realitat
sexual i social; connecta el que és amb la perspectiva del que mira. Si el
coneixement derivat de la masculinitat és hegemònic i excloent i proclama
l’objectivitat d’allò que construeix mitjançant els mètodes de coneixement
propis, la imparcialitat que dóna per bona aquesta objectivitat emmascara la
manca de poder d’alguns grups per definir o construir unes altres perspectives
de coneixement, uns altres poders, unes altres realitats. MacKinnon identifica
el mètode jurídic amb l’objectivitat i la imparcialitat. Això significa parlar del
dret com a màscara dels interessos dels poderosos: l’objectivitat i la
imparcialitat són un nucli d’opressió o, si més no, de silenciatzió. Els
poderosos sempre són els homes i el dret mostra solament els interessos dels
homes com a grup. Per això, quan més a prop estiga (l’estat i) el dret d’arribar
a l’objectiu d’imparcialitat (de justícia mitjançant la imparcialitat), és més
implacablement opressor515.
Tot i això, sembla que hi ha, almenys, dues qüestions per a tractar: la
crítica a la pretesa objectivitat del dret substantiu i la utilització de la
imparcialitat com a criteri, mètode i forma d’aplicar el dret. Diu MacKinnon,
però, que no critica el dret per se, sinó com a masculí, i per tant, com a
opressor i excloent516.
514 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State. Toward a Feminist
Jurisprudence”, op. cit., pàg. 186: “Objectivist epistemology is the law of law. It ensures that the
law will most reinforce existing distributions of power when it most closely adheres to its own
highest ideal of fairness”.
515 MacKinnon: “ The state’s formal norms recapitulate the male point of view on the level of
design... Neutrality... is considered desirable... If objectivity is the epistemological stance of
which women’s sexual objetivation is the social process, its imposition the paradigm of power in
the male form, then the state will appear most relentless in imposing the male point of view
when it comes closest to achieving its highest formal criterion of distanced aperspectivity. When
it is most ruthlessly neutral, it will be most male”. C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism,
Method and the State. Toward a Feminist Jurisprudence”, op. cit., pàg. 193-194.
516 Expresament ho diu, per ejemple al Pròleg del llibre Hacia una teoria Feminista del estado,
op. cit. No està gens clar, però el que això significa. Està afirmant, amb la crítica radical a
l’objectivitat i la imparcialitat, que qualsevol sistema normatiu així definit és opressor? Què ens
queda del dret, què és vàlid? Quina noció de dret està sostenint? El dret són les normes i els
238
Evidentment, la teoria del dret, la Jurisprudence, revesteix tot aquest
sistema d’opressió amb una legitimitat i un poder reforçat perquè, a més de
ser dret, és ciència, coneixement i poder. Per tant, el que cal és una nova
teoria del dret, una Teoria Feminista del dret que subvertesca el sistema de
poder i cree una nova relació entre la vida i la llei517, tot tenint en compte
l’experiència dels subordinats. Donat que la vida ve definida també per la
capacitat de fixar l’experiència i construir una realitat a través del
coneixement, una nova Teoria del dret haurà de qüestionar el dret com a
masculí, com a poder amb capacitat de definir la realitat. Una nova Teoria del
dret estarà vinculada, igual que la Teoria del dret actual, a una manera de
veure i entendre i construir les relacions socials; la vida mateix. Però, pel fet
de ser feminista en mètode i coneixement ja no legitimarà un sistema
d’opressió concret (encara que potser en legitime d’altres en ignorar les
diferències existents entre les dones i considerar que uns altres trets són
gairebé irrellevants per a definir els individus i el posicionament social, jurídic,
econòmic, sexual o el que siga).
La crítica
Una part de les crítiques que ha rebut MacKinnon les hem analitzat
quan parlàvem de les epistemologies i els mètodes de coneixement i
d’investigació feministes. He comentat que en una certa mesura el treball de
MacKinnon ha estat el motor de les investigacions feministes durant prou de
temps i pense que sense les seues aportacions no s’hauria avançat massa en
els plantejaments i el perfeccionament de les teories feministes. Per això vull
recollir de nou algunes crítiques ja esmentades i afegir-ne unes quantes més,
per tal d’explicar més clarament en què consisteix la tercera postura feminista,
que recull una part del treball de MacKinnon, i li dóna una nova dimensió.
procediments... són, però, unidireccionals?, Els actors tenen alguna cosa que dir/modular o
modificar en la seua relació i utilització del dret? Quan ella proposa una definició d’assetjament
sexual o de pornografia com a violació de la igualtat no està utilitzant, però el dret, els
instruments del dret per tal de empoderar les dones?
517 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State. Toward a Feminist
Jurisprudence”, op. cit., pàg. 195: “Justice will require change, not reflection –a new
jurisprudence, a new relation between life and law”.
239
Els problemes d’aquesta etapa, tal com ha assenyalat Smart518 es poden
resumir en tres punts:
Primer, aquest tipus d’enfocament sosté una idea unitària del dret, del
sistema, que no sembla adequada. En lloc de problematitzar des del dret, de
qüestionar-ne les incoherències, etc., perpetua la idea d’unitat i coherència del
sistema jurídic.
Segon, sembla mantenir que qualsevol sistema basat en valors
universals i en una presa de decisions imparcials (com que són trampes del
sistema per perpetuar-se), reflecteixen o serveixen de manera sistemàtica als
homes. Els homes com a categoria unitària existeixen, de la mateixa manera
que existeixen les dones com a categoria unitària, i, encara que defuig un
essencialisme fàcil, resulta que els homes biològics són els que actualment es
beneficien del sistema a costa de les dones biològiques. Però, tal com diu
Smart, el dret ni serveix els interessos dels homes com a categoria unitària, ni
els de les dones com categoria unitària.
Per últim, però més important qualsevol teoria o argument que parteix
de la dicotomia irreconciliable home/dona com a base del sistema explicatiu
que proposa, exclou o nega les diferències existents entre les dones. Uns altres
trets diferencials passen a ser additius, afegits sobre una dona estàndard519.
Anem per parts i de l’última a la primera crítica:
Quan vèiem els mètodes feministes de coneixement, parlàvem amb
MacKinnon del mètode de creació de consciència com a mètode fonamental.
Potser ara siguen més comprensible, la importància i també la crítica. El que
es criticava de considerar aquest com el mètode feminista de coneixement era,
entre unes altres coses la creació d’una dona unitària sense tenir en comte les
diferències entre les dones, és a dir, la noció essencialista de la dona que es
podia trobar darrere de la construcció masculina i amb l’ajut del mètode. La
518 C. SMART: “La mujer del discurso Jurídico”, op. cit., págs. 167-189: 174.
519 Smart cita a Spelman en aquest punt: “...Este esquema aditivo sugiere también que la
identidad racial de una mujer puede ser sustraída de una combinación sexual y racial de su
identidad: ‘Somos todas mujeres’ ”. C. SMART: “La mujer del discurso Jurídico”, op. cit., pág. 175.
240
creació de consciència, tal com ve definida, pressuposa la creació de barreres
de pertinença al grup que vol i està conscienciant-se. Les barreres de
pertinença se solen fer a base de crear una identitat col·lectiva i assenyalar
tant les igualtats entre els membres del grup i també allò que els diferencia
dels altres, amb l’anul·lació de les diferències internes520.
Si fem això dins el feminisme significa tornar a crear a la dona com un
tot unitari i considerar, a més a més que unes altres diferències no són
significatives, perquè les diferències de classe, la psicologia o la ètnia de la
dona no són determinants per definir-la. Amb el plantejament de MacKinnon,
el que defineix des d’un punt de vista social i determina tots els
comportaments de l’individu és que siga dona521, i ser dona significa ser
víctima d’un sistema d’explotació sexual.
Com hem vist a la primera part, aquesta victimització i essencialització
de la dona, no sols és perillosa sinó que resulta ser una eina de poder
important522 perquè torna a haver un referent que pretén ser universal pel que
fa a l’experiència de les dones. No qüestionar el referent normatiu dona
significa negar les diferències i les diferents experiències d’opressió, i les
prioritats de la lluita venen determinades pel punt de vista de la dona normal;
aquella que ha tingut major accés al procés de qualificació i creació del
referent normatiu dona.
L’estratègia de la creació de consciència és un mètode de reconeixement
i de creació de discursos alternatius, de coneixement alternatiu i alliberador,
però si es converteix en veritat científica és senzillament una manera de
desqualificar totes les experiències alternatives. De manera que un dels
problemes és la vinculació a l’experiència, com a prova d’existència.
Haraway523 diu que, per intentar superar el marxisme, MacKinnon
520 Les estratègies identitàries funcionen amb la dinàmica inclusió/exclusió; nosaltres i ells. El
joc, però, és doble: cal assenyalar les similituds dels membres del grup i la manca d’aquest trets
per part dels externs; d’altra banda cal anular les diferències internes per tal que resulte una
identitat clara i homogènia a l’interior del grup.
521 C.A. MACKINNON: Hacia una teoría feminista del estado, op.cit., pàg. 165.
522 M. Minow: “Feminist Reason. Getting it and losing it”, op.cit., pàgs. 357-369: n.p.p. 26.
523 D. HARAWAY, D.: “A Manifesto for Cyborgs: Science, Technology, and Socialist Feminism in the
‘80s” dins LINDA NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism, Routledge, New York, London
1990, pàgs. 190-233: 201-202. Existeix traducció al castellà: “Manifiesto para cyborgs: ciencia,
tecnología y feminismo socialista a finales del siglo XX”, dins D. HARAWAY: Ciencia, cyborgs y
241
desenvolupa una teoria autoritària de l’experiència, sexualitza encara més
les activitats de les dones i explica les conseqüències de la dominació i la
ignorància com falsa consciència. L’afirmació que fa MacKinnon que l’únic
feminisme possible (real) és el seu -el Radical Feminism definit com a post-
marxista-, esdevé perillosa o ridícula: la superació que fa del mètode marxista
en realitat és prou reduïda: mira l’estructura del sexe/gènere i no la de classe,
però repeteix els problemes del marxisme –monocausalitat, universalisme
totalitzant, etc.- Hi ha, ho hem vist ja, a la teoria de MacKinnon, una “dona
natural pre-cultural”524.
Per tant, malgrat que MacKinnon sembla defugir un essencialisme fàcil
en explicar la qüestió del gènere com una qüestió de poder i no de diferències
ja donades, resulta que una dona prèvia, natural i existent en totes les dones
subjau la construcció masculina que se’n fa d’elles525. Aquesta essencialització
contribueix, a més a més, a silenciar unes altres diferències d’importància i
reconduir-les a una qüestió secundària; a desqualificar unes altres
experiències d’exclusió.
És per això que deia abans que qualsevol teoria que parteix de la
dicotomia irreconciliable home/dona com a base del sistema explicatiu que
proposa, exclou o nega les diferències existents entre les dones que passen a
ser afegits sobre una dona estàndard526. S’exigeix en certa mesura que les
dones que acumulen diferències políticament centrals (exclusògens), trien
bàndol; renuncien a parcel·les d’identitat. La unitat és problemàtica (i més si
és normativa) ja que s’expressa de manera que l’opressió per sexe ha de ser
entesa com a universal i igual; la classe, l’opció sexual, la ètnia, l’origen
mujeres. La reinvención de la naturaleza, trad. cast. de M. Talens, Cátedra, Universitat de
València, Madrid 1995.
524 C. Smart: Feminism and the Power of Law, op.cit., pàg. 76 i ss.
525 El que MacKinnon no explica, però, és com sorgeix el pensament feminista; dins el seu
esquema explicatiu el feminisme és una paradoxa o una trampa.
526 Angela P. Harris desenvolupa amb força aquesta idea crítica: “The result...is to reduce the
lives of people who experience multiple forms of opression to addition problems: “racism +
sexism = straight black women’s experience”, or “racism + sexism + homophobia = black lesbian
experience”. Thus,..., black women’s experience will always be forcibly fragmented before being
subjected to analysis, as those who are “only interested in race” and those who are “only
interested in gender” take their separate slices of our lives”. A. P. HARRIS: “Race and
Essencialism in Feminist Legal Theory (1990)”, op. cit., pàgs. 235-262: 241.
242
cultural o nacional han de passar inadvertits per tal de fer evident l’opressió
per gènere527.
D’altra banda estaven les crítiques a la noció del dret, com a sistema
unitari i opressor en tant que masculí. Encara que MacKinnon diga que no
critica el dret per se, afirma que solament els homes tenen drets i llibertats per
tal d’assolir el sistema d’opressió de les dones –que no en tenen, de drets i
llibertats, sinó que són subjectes passius de l’explotació que se’n fa d’elles-.
Dins de l’esquema explicatiu de MacKinnon és lògic pensar que els
instruments del dret, com que estan pensats pels homes i per al seu profit, i
per tant, irremeiablement contra les dones, no poden ser instruments de lluita
feminista. Per això critica els intents feministes de canviar les lleis o de buscar
en el dret un aliat per a la lluita: mentre el dret veja les dones de la mateixa
manera que els homes veuen les dones, no hi ha cap reforma possible que siga
alliberadora. El dret és masculí, està impregnat de masculinitat: utilitzar els
instruments del dret és contraproduent. El que cal és una reforma radical del
sistema del dret528, de la mà d’una nova manera de construir la realitat i
d’aprendre-la; d’un nou tipus de coneixement de la realitat social i el dret.
Però, en quin sentit? Perquè no queda clar si qualsevol sistema normatiu dotat
dels trets que diferencien el dret d’un altre sistema normatiu, seria també
opressor. Afirma que qualsevol sistema normatiu, la lògica interna, el
527 Chandra Talpade Mohanty ho expressa de la seguent manera: “This universality of gender
opression is problematic, based on the assumption that the categories of race and class have to
be invisible for gender to be visible... This codification of difference occurs through the
naturalization of analytic categories which are supposed to have cross-cultural validity”. CH.T.
MOHANTY: “Feminist Encounters: Locating the politics of experience”, dins ANNE PHILLIPS (ed):
Feminism and Politics, Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York
1998, pp. 254-272: 255.
528 Ara bé, MacKinnon sempre ha utilitzat el dret i una de les critiques més ferotges ha estat la
seua aliança amb la dreta americana per tal de prohibir la pornografia mitjançant una llei pro-
censura. Jo crec que és cert que la llei seguia sense donar drets i llibertats a les dones (per tant
seria cert que els instruments utilitzats del dret no eren empowering instruments), però tampoc
no suposava una reforma radical del sistema de dret. MacKinnon i Andrea Dworkin elaboraren
en 1983 un projecte de llei antipornografia que presentaren a l’ajuntament de Minneapolis però
no va ser aprovada. Uns altres ajuntaments (New York, Indianàpolis, Los Angeles) també ho
intentaren amb el mateix resultat. En 1988 va ser declarada inconstitucional (per violar la
llibertat d’expressió). La llei proposa tractar la pornografia com una qüestió de discriminació per
sexe i violar el dret a la igualtat. El rere fons és considerar que la pornografia es troba a la base
del sistema de violència contra les dones: és la causa i no un reflex. Raquel Osborne ha estudiat
en profunditat tant el procés d’elaboració del projecte, les tesis manteses a la llei, la censura, les
aliances polítiques de les feministes, el moviment de les feministes anti-censura etc. en
nombrosos articles recollits a R. OSBORNE: Las Mujeres en la Encruzijada de la Sexualidad,
LaSal, edicions de les dones, Barcelona 1989. També al seu llibre R. OSBORNE: La construcción
sexual de la realidad, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1993.
243
funcionament, és masculí i cal superar-lo, que una part del sistema de dret
existent és vàlid, o que cal reinventar-ho tot? És a dir, no queda clar si,
malgrat que diga que no critica el dret per se, realment ho fa i el que cal és
redefinir tot el sistema i la nostra manera de definir-lo, d’aprendre’l, de
construir-lo i de diferenciar-lo529.
En què es concreta la crítica al dret? Per a MacKinnon el dret és
substancialment opressor i formalment també ho és, perquè identifica mètode
jurídic amb objectivitat i imparcialitat, i ja hem vist el que això significa. Tot i
això, sembla que hi ha, almenys, dues qüestions a tractar: la crítica a la
pretesa objectivitat del dret substantiu i la utilització de la imparcialitat com a
criteri, mètode i forma d’aplicar el dret.
O. Fiss530 fa dues crítiques a la postura anti-objectivista de MacKinnon.
La més discutible al meu parer, consisteix en dir que l’aproximació a un
relativisme ètic incompatible amb la proposta substantiva de considerar la
igualtat com a valor objectiu. L’anti-objectivisme ens pot dur a qüestionar el
sentit mateix de la teoria proposada –sols cal dir que el meu punt de vista és
diferent i justifica una posició diferent pel que fa a la igualtat, per exemple -.
Diu Fiss que si la jerarquia de gènere és criticada perquè viola la igualtat i per
tant apel·lant a criteris o a un ideal de justícia, la igualtat ha de ser
considerada com un valor objectiu. No se si per objectiu Fiss vol dir
indiscutible, irrenunciable, o si no està donant un valor o una funció de
legitimació a l’objectivitat que és la base de la crítica de MacKinnon, entre
d’altres (aquesta funció legitimadora i ideològica de l’objectivitat). Estic d’acord
amb Fiss531 quan diu que la diferència entre la crítica que fan els feminismes (i
en particular, el de MacKinnon) i uns altres moviments crítics del dret rau en
el fet o la idea que per al feminisme la igualtat no és una motivació sinó que
s’integra la igualtat com a part de la teoria del dret que es proposa, com un
tret substancial, diguem-ne, del dret. I diu Fiss que per això més valdria que el
feminisme es limitara a ser una teoria sobre la igualtat que una teoria del dret.
El problema és que les feministes, tal com ell assenyala, inseresquen el
529 I, d’altra banda, quina és la noció de dret que està mantenint-se? El dret és únicament un
sistema normatiu o és més coses? Cal entendre també que el dret com a procés i procediments
és opressor? En quin sentit i com?
530 O. FISS: “Qué es el Feminismo?”, op. cit., pàgs. 319-335: 334.
531 O. FISS: “Qué es el Feminismo?”, op. cit., pàgs: 319-335: 333.
244
principi d’igualtat com un tret fonamental del dret, un tret que el defineix i
això no ha d’implicar necessàriament una revisió total i radical de la nostra
manera d’entendre el dret, però pot significar-ho.
L’altra crítica que fa Fiss consisteix en assenyalar que MacKinnon no
pot donar arguments teòrics en contra de l’objectivitat del dret i que els
arguments en sí són gairebé impossibles pel que significaria intentar donar un
argument objectiu en contra de l’objectivitat que és, teòricament, rebutjada.
És evident la dificultat que suposa negar l’objectivitat i l’autoritat d’un discurs
sense caure en allò que es critica. No crec, però, que sols s’haja d’entendre, tal
com ho fa Fiss, que la crítica a l’objectivitat tinga sentit des d’una perspectiva
històrica (és a dir, entendre que el dret no és objectiu perquè les dones no han
format part històricament del cos de ciutadans que decideixen quines són les
normes per les que s’han de regir les relacions socials). Perquè el fet d’incloure
més dones, diguem-ne, al Parlament o a la Judicatura, no té per què canviar
res del dret532. És cert que des d’aquesta perspectiva històrica es pot mantenir
l’ideal d’un dret objectiu o que es pot aspirar a un dret objectiu, però Fiss
assumeix o admet, d’una banda, que el dret no és objectiu i ha de ser-ho i,
d’altra, que les dones com a grup físicament incloses als processos de presa de
decisions, donarien una altra legitimitat i contribuirien a fer més objectiva
l’objectivitat del dret, base de l’epistemologia de la perspectiva que Fiss critica
perquè és incapaç de donar arguments contra l’objectivitat.
El que Fiss passa per alt, pense, és que la perspectiva de MacKinnon
acusa al dret de ser masculí, és a dir, opressor, però la masculinitat no ha de
venir (no ve) recolzada per la biologia: el dret és masculí independentment del
fet que els operadors jurídics siguen homes o dones (el terme masculinitat és
epistemològic més que ontològic533). El referent biològic no és rellevant perquè
el dret ja ha integrat els principis, valors i experiències masculines. Es fa
532 Aquest plantejament, dins el feminisme, no és alié, com hem tingut ocasió de veure a la
primera part. La primera etapa dels estudis feministes al dret concloïa que el dret era sexista
entre unes altres coses perquè les dones no hi eren físicament. Un major nombre de dones a
l’advocacia, la judicatura... canviaria el sexisme del dret. En l’etapa que estem mirant, però, el
dret és acusat de masculí i no cal que la masculinitat tinga un referent biològic/home.
533 És per això que Fiss, des del meu punt de vista no estaria encertat al considerar solament la
vessant històrica de l’exclusió de les dones per tal de dir que el dret és masculí, com a única
proposta seriosa. Precisament del que es tracta és de veure que més dones fent política no
implica que la política o les lleis siguen menys sexistes, més discriminatòries o que s’adopten
polítiques socials en contra dels interessos de les dones afectades, com ara la llei sueca de
vigilància dels clients de les prostitutes on les principals perjudicades són les dones i han estat
les dones qui han defensat aquesta llei per protegir les dones prostitutes... Ho veurem més
endavant.
245
necessari, així, examinar aquests principis, situacions i normes que posen a
les dones en desavantatge (es comença a posar la qüestió de les dones al dret)
i cal veure en quina mesura el dret ha silenciat la veu de les dones, ha
interpretat els fets des de la perspectiva masculina i ha reconduït les qüestions
de dones a qüestions assimilables a l’experiència masculina. L’interés no és
comprovar empíricament quines normes perjudiquen les dones, sinó realitzar
una anàlisi més complexa, més global, i insistir en què el tractament igual és
una trampa. La igualtat formal és una trampa no sols perquè no hem
participat com a dones a la construcció de les normes que volem que se’ns
apliquen sinó perquè no impedeix la subordinació de les dones. La
masculinitat del dret es pot extreure no sols del contingut de les normes sinó
també dels principis, dels mètodes i les regles per aplicar les normes i cal
revisar-les àmpliament.
Ara bé, no crec que MacKinnon diga que no calen mètodes. Em sembla
que la seua postura en aquest punt és prou semblant a la de Bartlett quan diu
que és cert que el mètode dona forma a la substància (tant en els mètodes no
feministes com en els feministes) i els mètodes jurídics, per tant, poden ajudar
a emmascarar normes substancialment opressores i ser ells mateixos
opressors. Hi ha, però, dues raons per a no prescindir dels mètodes i resoldre
substancialment qualsevol qüestió legal. Una, pràctica, la impossibilitat de
pensar que des de la llei es poden donar respostes substancials sense la
utilització de cap mètode (d’aplicació, interpretació...) i la segona, normativa,
que no sols hi ha mètodes i principis i que són útils sinó que poden garantir la
integritat de les normes substancials i, per tant, són desitjables. Això suposa,
però, partir de la tesi de la indeterminació (tal com veurem més avant) i
MacKinnon no sembla compartir-la. Cal buscar mètodes jurídics nous per tal
a què el mètode siga garant de drets i no d’opressions534. És una manera de fer
534 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods” dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist
Legal Theory. Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society,
Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 374-375: “If methods mask substance why not
dispose with method altogether and analyze every legal problem as one of substance alone?
There is both, a practical reason and a normative reason to treat legal methods as somewhat
distinct from the substance of law. The practical reason is the virtual impossibility of thinking
directly from substance to result in law, except in the most superficial senses, without
methods... Such background principles or methods are not evitable, but desirable, because they
can help to preserve the integrity of the substantive rules which the legal system produces...
The real question is...whether the relation between method and substance is proper... A purely
result oriented method...improperly exerts no meaninful constraints on the decisionmaker. Also
improper is the method that imposes arbitrary or unjustified constraints... In contrast, the
246
compatible la crítica a l’objectivitat i a la imparcialitat preteses i la necessitat
de tenir unes garanties mínimes de seguretat i igualtat en l’aplicació de les
normes.
De la mateixa manera, no crec que MacKinnon diga que el dret no ens
pot ser útil. És cert que vèiem amb Smart que MacKinnon defensa una idea
unitària del dret i ens el mostra com a opressor pel fet de ser masculí, i la
crítica més gran que se sol fer a MacKinnon rau en el fet que no té un projecte
emancipador clar per les dones: no desenvolupa cap estratègia de lluita ni
dins ni fora del dret535. No desenvolupa instruments que puguen trencar la
masculinitat del dret i per tant és una proposta prou limitada per al projecte
feminista. MacKinnon deconstrueix el dret però no construeix res de nou.
Pitch536 assenyala que això no és del tot correcte. Les estratègies de
MacKinnon tenen una doble vessant que pot semblar contradictòria. D’una
banda està la idea que el dret –i la societat, i la cultura, etc.- són coherentment
patriarcals i opressors i d’altra, la idea que els instruments del dret es poden
utilitzar fonamentalment per posar nom a les ofenses que pateixen les dones.
De manera que l’estratègia de MacKinnon preveu un ús del dret que és també
una crítica: redefineix l’assetjament sexual, la pornografia i la violació... El
dret pot utilitzar-se com a estratègia de legitimació de noves pretensions i
nous principis.
Passarem ara a la traducció que el Dominance approach ha tingut a la
sociologia jurídica, encara que l’exposició de MacKinnon i la crítica no es
puguen donar per tancades ni per resoltes.
La masculinitat del dret: normes i procediments
Amb l’afirmació de la masculinitat del dret s’està posant de manifest
que el dret ha silenciat la veu de les dones, ha interpretat els fets des de la
perspectiva masculina i ha reconduït les qüestions de dones a qüestions
method of asking the woman question establishes a justifiable relationship to legal
substance...”.
535 No crec que el projecte de llei antipornografia constituesca un instrument de lluita i
emancipació ni des del dret, ni fora d’ell, tot i això, reduir el treball de MacKinnon a aquest
projecte em sembla prou injust.
536 T. PITCH: Un diritto per due, Il Saggiatore, Roma, 1999 (trad. cast. de Crisitina García Pascual,
Un derecho para dos, Trotta, 2001 (en prensa))
247
assimilables a l’experiència masculina. El dret és masculí, opressor i això no
ve recolzat per la biologia: el dret és masculí independentment del fet que els
operadors jurídics siguen homes o dones. El referent biològic no és rellevant
perquè el dret ja ha integrat els principis, els valors i les experiències
masculines.
Comença així l’examen d’aquests principis, situacions i normes que
posen a les dones en desavantatge. L’interés no és, com abans comprovar
empíricament quines normes perjudiquen les dones, sinó realitzar una anàlisi
més complexa, més global.
Cal rellevar el caràcter masculí de les normes i els procediments. Es
tracta de reconceptualitzar unes situacions determinades i mostrar com el
dret, bé en la formulació, bé en l’aplicació conta una història diferent de la
manera que contarien les dones; no inclou les experiències de les dones i
contribueix així a silenciar la seua veu. La història que conta el dret és la
història masculina. Hi ha dos exemples que mostren bé aquesta idea: els
judicis per violació537, i la violència domèstica en relació amb la legítima
defensa538.
En base a treballs i debats d’Alemanya i EUA Elena Larrauri539 ha fet
un diagnòstic ràpid però molt interessant a l’estat espanyol. És molt
controvertit, però és interessant. Hi ha tres qüestions diferents que posen en
relació l’aplicació masculina del dret penal i la masculinitat del dret en els
conceptes que utilitzem: passe breument a explicar les tres qüestions que
serien el dol, la traïdoria i la legitima defensa.
(1.1) Els tribunals atribueixen el dol de matar en funció de la part del
cos en què es produeix l’agressió i l’arma utilitzada. En el cas de les dones
maltractades el que apareix com una constant determinant de la
intencionalitat de matar és “la utilització d’un ganivet de grans dimensions”. I
537 Per ejemple l’estudi de Carol Smart sobre els judicis de violació exposats a C. SMART:
Feminism and the power of Law, op. cit., pàgs.. 26-49.
538 O l'anàlisi de contingut de sentències sobre el terrorisme domèstic, com ara la Tesina de
Màster de L’Institut Internacional de Sociologia Jurídica d’Oñati, presentada per ARANTZA
MAGUNAGOITIA GÓMEZ en 1997: Representaciones simbólicas y género en las sentencias sobre
violencia doméstica. (Sense publicar).
539 E. LARRAURI: “ Violencia Doméstica y legítima defensa: una aplicación masculina del derecho
penal”, Jueces para la Democracia, 23, 3/1994, pàgs. 22-23.
248
Larrauri comenta: per a l’home l’alternativa colpejar amb les mans i matar amb
un arma es dóna, però aquesta alternativa no es dóna per les dones quan
s’enfronten als marits maltractadors. (1.2) En ocasions, com a prova del dol
s’assenyala la història de maltractaments. Si l’home ha estat maltractant la
dona repetidament és una prova que en aquesta ocasió, com en les altres no
hi havia intenció de matar, solament se li van anar les mans. Per a les dones
maltractades llargament, però, aquest historial de maltractament serveix per a
afirmar que no sols es busca lesionar sinó també venjança.
(2) La traïdoria com a agraeujant s’aplica per la forma cautelosa i
enganyosa en què la dona realitza l’acció quan el marit o la parella dorm, està
desprevingut o embriagat... Si la traïdoria és realitzar l’acte buscant
l’indefensió està clar que hi ha traïdoria. Si, tal com assenyala Larrauri
solament podem parlar d’traïdoria quan existeix una alternativa i entre
maneres diferents de realitzar l’acció es busca la més segura, ja no està tan
clar. La dona que vol matar el marit sols pot optar entre fer-ho amb traïdoria o
no fer-ho, tal i com estan les coses. No tria la forma més greu sinó l’única
possible.
(3) La legitima defensa és rebutjada sense massa justificació quasi
mecànicament. Com a molt entren a valorar un trastorn mental transitori com
a atenuant, i la dona maltractada que mata a l’agressor passa a ser definida
com a trastornada i deixant de banda la qüestió de si en un context de
violència continuada a l’àmbit domèstic la dona maltractada que mata el seu
agressor està justificada, excusada o cap de les dues coses pel dret.
L’argument més utilitzat per negar l’aplicació de la legitima defensa és la
manca d’actualitat en l’agressió(!). Als EUA el Tribunal Suprem ha declarat
que exigir la immediatesa de l’agressió és condemnar la dona maltractada a
una mort a terminis. I caldria també recordar que la immediatesa respon a
una manera d’avaluar la necessitat de la defensa i que el CP no l’exigeix.
DRET GENERITZANT I GENERITZAT
Aquesta tercera mirada que fem del dret no significa un rebuig absolut
al dominance approach, sinó que aprofita uns aspectes determinats i
reformula uns altres que es consideraven conflictius. Integra part de la crítica
249
elevada pel black feminist thought i reformula el feminisme com a moviment
més ampli i com a projecte de reconstrucció teòrica que no pot centrar-se en
categories predeterminades, tancades i excloents. El feminisme no pot
romandre indiferent front als sistemes d’opressió, siguen els que siguen i
provinguen d’on provinguen. En paraules de bell hooks540, el feminisme
consisteix en una lluita per eradicar la ideologia de dominació que subjau a la
cultura occidental i en un compromís per reorganitzar la societat. Tota
proposta feminista ha de superar la dicotomia home/dona perquè es tracta
que cada individu compromès amb el feminisme adquiresca una consciència
política crítica en relació amb qualsevol tipus d’opressió.
De la mateixa manera que es rebutja qualsevol essencialisme i
qualsevol plantejament o manera tancada i estàtica d’entendre les identitats,
des d’aquesta perspectiva es rebutja clarament fer grand théorie. Pel que fa al
tipus de teorització, el feminisme crític considera més important buscar
elements d’anàlisi concrets i útils en determinats espais polítics, socials,
culturals541, etc. que no elaborar una macroteoria explicativa de les causes
d’opressió de les dones. No es tracta de trobar la clau del paradís, sinó de
buscar i desenvolupar estratègies, elements d’interpretació i crítica,
coalicions542, solidaritats i projectes polítics menys excloents, que partesquen
de projectes i aspiracions socials emancipadores per a individus i grups.
540 BELL HOOKS: “Feminism: a movement to end sexist oppression”, op. cit., pág. 69: “ Feminism is
a struggle to eradicate the ideology of domination that permeates Western culture on various
levels as well as a commitment to reorganizing society so that the self-development of people can
take precedence over imperialism, economic expansion, and material desires... A commitment to
feminism so defined would demand that each individual participant acquire a critical political
conciousness based on ideas and beliefs”.
541 Deborah Rhode ho explica així: “The point is not to advocate some grand theoretical
structure, but rather to suggest an approach that will be useful in particular contexts under
particular social conditions. We need not to commit ourselves to some abstract assessment of
the origins or extent of gender difference. Nor do we need to determine what women’s authentic
interests may be... Changes in Law will not of themselves ensure our arrival at any
predetermined destination but they can change our pace and direction of travel, and our
awareness of choices along the way”. D.L. RHODE: “The politics of paradigms: Gender difference
and gender disadvantage”, dins ANNE PHILLIPS (ed.): Feminism and politics. Oxford readings in
feminism, Oxford University Press, Oxford, New York, 1998.
542 Aquesta idea de coalició sorgeix de la constatació de l’existència de múltiples formes
d’exclusió i domini; com vèiem amb bell hooks, el feminisme es concep d’una manera més
plural. Chandra Talpade Mohanty insisteix en aquesta idea de coalició, però parla d’encontre i
intersecció: “Instead of privileging a certain limited version of identity politics, it is the current
intersection of anti-racist, anti-imperialist, and gay and lesbian struggles which we need to
understand to map the ground for feminist political strategy and critical analysis”. Mohanty,
Ch.T.: “Feminist Encounters: Locating the politics of Experience”, op. cit., pàgs. 254-272: 267.
250
La plasmació o la traducció d’aquestes perspectives i aquesta
confluència en una nova manera d’entendre i formular o repensar les relacions
socials, implica fixar-se en l’acció del dret no sols pel que fa al gènere, sinó
també per qualsevol posició de subjecte al intentar donar compte de la
consciència múltiple identitària dels individus. Hem vist la crítica feta al
subjecte, i a l’individu, i la defensa de la noció de xarxes identitàries,
interconexions i un rebuig a l’essencialisme. Quina traducció, però, hi ha al
dret d’aquesta consciència identitària múltiple? Com es pot no essencialitzar
quan el dret estableix categories i fixa diferències i similituds? Com es pot
aconseguir que els més febles, els qui acumulen circumstàncies d’exclusió, no
es vegen perjudicats pel dret?
Harris proposa que, atés que fins i tot una teoria del dret que
reconegués aquesta multiplicitat identitària hauria de categoritzar, caldria de
categoritzar d’una manera més flexible, dinàmica i relacional543 i dur a la
pràctica una nova manera de relacionar-nos amb els altres. Potser un dels
problemes rau en veure si cal fraccionar o fragmentar en moltes posicions de
subjecte els subjectes de drets o si cal deconstruir el subjecte de drets actual i
construir-ne un de nou, capaç d’incloure diferents posicions de subjecte;
capaç de no excloure individus concrets. Cal veure si és prou amb categoritzar
d’una manera més flexible i dinàmica o cal remoure i reestructurar tot el
sistema de dret i la manera en què es construeixen els discursos narratius i
polítics al sí d’una comunitat. De la mateixa manera, tal com manté Ferrajoli,
potser que siga prou idear noves garanties especifiques.
Crenshaw proposa fixar-nos en situacions límits per tal de comprendre
els sistemes d’opressió i com el dret contribueix a l’exclusió de les persones
que acumulen exclusògens. Si s’escorcollen aquestes situacions es pot
deconstruir el subjecte de dret, desembrollar el sistema d’opressió, clarificar i
explicar com funciona per tal de buscar estratègies, respostes, resistències,
543 Harris: “Even a Jurisprudence based on multiple consciousness must categorize; without
categorization each individual is as isolated as Funes, and there can be no moral responsibility
or social change. My suggestion is only that we make our categories explicity tentative,
relational, and unstable, and that to do so is all the more important in a discipline like law,
where abstraction and frozen categories are the norm”. A.P. HARRIS: “Race and essencialism in
Feminist Legal Theory”, op. cit., pàg. 239.
251
coalicions i lluites que ens ajuden a construir una societat més justa i més
igualitària.
El que queda clar és que els canvis proposats fins ara, tant pel que fa a
la noció d’individu com pel que fa a la tasca del feminisme hauran de veure’s
reflectits d’alguna manera al dret i a la manera d’apropar-nos, entendre i
construir (deconstruir i reconstruir) el sistema jurídic. D’una banda, el dret
hauria de ser reformulat de manera que deixara d’identificar l’home (cristià,
blanc, propietari, heterosexual...) com a referent de l’humà, i començara a
reconèixer les diferències entre els individus sense aplicar la mateixa mida a
tothom. Però, d’altra banda, les crítiques llançades contra la pretesa
objectivitat i la imparcialitat modifiquen el que ha de ser el nostre acostament
al dret.
L’acostament que hem fet a la igualtat ha estat pressuposant que el
llenguatge del dret (dels drets) pot donar resposta, en clau d’igualtat jurídica,
a les diferències. Amb MacKinnon vèiem també que aquest posicionament
parteix de la base d’afirmar que el dret no té res a veure amb la configuració
de la diferència quan el que es tracta com a diferència és una qüestió de
subordinació544.
Tot i això, sembla que no podem renunciar a la igualtat, que certament
és una idea tossuda545. I el que ha de quedar mínimament definit, pense, és
quina igualtat o quines propostes normatives hi ha darrere aquesta
deconstrucció que farem ara. Tal com hem vist, el concepte d’igualtat i el
principi d’igualtat són ambigus i admeten moltes concrecions.
Pense que el principi d’igualtat no s’esgota en la prohibició de
discriminació i la prohibició de subordinació per sexe; i va més enllà de la
igualtat substancial i la formal tal com han estat definides. És a dir, que va
544 Tot i que a la reflexió que hem vist fins ara l'estat social no ha aparegut com a marc
de l'anàlisi del dret, moltes de les qüestions remetien a aquest marc d'una manera o d’una altra.
La igualtat a l'esfera pública pressuposa un sistema de seguretat social que done suport a les
demandes de les dones pel que fa a l'embaràs i la baixa per maternitat; la igualtat substantiva
no es relaciona exclusivament amb aquesta inclusió igual de les dones a l'àmbit púbic; la
igualtat en drets fonamentals suposa la inclusió dels drets socials dins d'aquests... Ara, però,
intentare fer-ho més explícit al text, tot i que no ha estat central com focus d’atenció.
545 C. AMORÓS, C.: “Presentación (que pretende ser un esbozo del status questionis), op. cit., pàgs.
9-112:26.
252
més enllà del principi d’antidiscriminació i del principi d’antisubordinació.
Pense també que no és prou tenir o desenvolupar un sistema de garanties
adient. Ferrajoli defugeix les qüestions fonamentals d’accés i definició en
desplaçar el problema cap a les garanties. Quines garanties podem tenir que
no s’establiran relacions opressores, dependències tendents o afavoridores
d’explotacions si solament cal garantir la igualtat des de la diferència? Quina
diferència? Totes les diferències, totes les identitats són igualment
respectables? Protegibles? I si les diferències són fruit de relacions opressores?
I si el dret és també creador de diferències?...
Tornem, llavors, a la igualtat546, però a una igualtat més complexa que
inclou, tal com assenyala M.J. Añón, tres exigències: la promoció de la
igualtat, la prohibició de la discriminació i la tutela de les diferències547.
De nou la igualtat
Young basa la seua idea de justícia548 en dos valors universalitzables -
en el sentit que pressuposen valor moral igual a totes les persones, i en el
sentit que la justícia requereix que aquests valors siguen garantits a totes les
persones per igual: (1) desenvolupar i exercir les nostres capacitats i expressar
la pròpia experiència; i (2) participar en la determinació de les nostres accions
i de les conseqüències de les nostres accions. Aquesta valoració igual de les
persones i la garantia igual de l’autodesenvolupament i l’autodeterminació
serien la base de la igualtat.
546 E. BELTRÁN, E.: “Las dificultades de la igualdad y la teoria jurídica contemporánea” dins M.
ORTEGA, C. SÁNCHEZ i C. Valiente (eds.): Género y ciudadanía. Revisiones desde el ámbito privado,
Instituto Universitario de Estudios de la Mujer, UAM, Madrid 1999, pàgs. 93-112: 110: “Entre
las explicaciones acerca de la menor insistencia en la búsqueda de una teoría jurídica feminista
es importante destacar la explicación vinculada a un retorno a la reivindicación de la igualdad.
Pero ahora ya con la consciencia de que tiene que ser una idea de igualdad reconstruida y
adecuada a las aspiraciones de las mujeres, sin olvidar sus realidades”.
547 M.J. AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, dins ANTONIO ANTÓN (coord.):
Trabajo, derechos sociales y globalización, Talasa, Madrid 2000
548 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit. Young parla de la justícia (no de la
igualtat) com l'absència de dominació i opressió.
253
Contràriament, dues condicions socials defineixen la injustícia:
l’opressió (els entrebancs institucionals a l’autodesenvolupament549) i la
dominació (els entrebancs institucionals a l’autodeterminació550). En la
mesura en què suposen la negació de la valoració igual de les persones i
garantia igual de desenvolupament i autodeterminació, crec que també
defineixen la desigualtat. Potser estic vinculant massa la justícia i el dret i
sembla que no distingeisc en absolut un concepte de l’altre en equiparar
justícia a igualtat. Però, tal com diu Ferrajoli, els drets fonamentals són
vincles substancials que condicionen les normes i expressen les finalitats de
l’estat de dret551. I si els drets fonamentals corresponen a una idea de
justícia i són instruments socials (i jurídics) per garantir necessitats
bàsiques552, la proposta no és tan llunyana al que tenim –en teoria. Els drets
fonamentals en negatiu estableixen el contingut de les situacions d’injustícia
que haurien de ser remogudes, superades. Les necessitats bàsiques inclouen
els mitjans suficients per a la supervivència i els mitjans suficients per a
l’autonomia. Pense que amb l’opressió i l’autodeterminació el que fem és donar
un significat més ample a les necessitats bàsiques, o especifiquem que hi
incloem la capacitat de participar en la concreció del que són aquestes
necessitats, no com una qüestió únicament d’autonomia, sinó com una qüestió
d’autodesenvolupament.
El que fem també és desplaçar conscientment la qüestió cap als grups:
les injustícies es produeixen a la societat com a conseqüència de les relacions
549 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit.: "La opresión consiste en procesos
institucionales sistemáticos que impiden a alguna gente aprender y usar habilidades
satisfactorias y expansivas en medios socialmente reconocidos, o procesos sociales
institucionalizados que anulan la capacidad de las personas para comunicarse con otras o para
expresar sus sentimientos y perspectivas sobre la vida social en contextos donde puedan
escucharlas. Las condiciones sociales de la opresión a menudo incluyen la privación de bienes
materiales o su incorrecta distribución pero,... conllevan también cuestiones que van más allá
de la distribución". Afegiria la impossibilitat per determinades persones de fer valdre en mitjans
socialment i institucionalment reconeguts habilitats i maneres d'expressió.
550 Young, M.I.: Justice and the politics of difference, op. cit.: " La dominación consiste en la
presencia de condiciones institucionales que impiden a la gente participar en la determinación
de sus acciones o de las condiciones de sus acciones. Las personas viven dentro de estructuras
de dominación si otras personas y grupos pueden determinar las condiciones de sus acciones,
sea directamente o en virtud de las consecuencias estructurales de sus acciones".
551 Els drets fonamentals són l'esfera de l’indecidible i de l'indecidible que no, i actuen com a
factors de les decisions i de les no-decisions. L. FERRAJOLI: "El derecho como sistema de
garantías", dins Derechos y garantías. La ley del más débil, op. cit., pàgs. 15-35: 24.
552 M. J. AÑÓN: Necesidades y Derechos. Un ensayo de Fundamentación, Centro de Estudios
Constitucionales, Madrid 1994, pags. 308-309.
254
entre els grups i són el resultat de pràctiques i institucions socials, no
necessàriament conscients553. Però les persones dominades i oprimides no ho
estan com a conseqüència d’haver triat –diguem-ne, individualment- fer
aquesta cosa o l’altra, sinó que ho estan com a conseqüència d’unes
pràctiques, polítiques o normes determinades. I el dret no pot continuar sent
una d’aquestes pràctiques, polítiques i normes o avalar unes pràctiques,
polítiques i normes determinades.
La concreció de l’opressió es manifesta de (o pren) cinc formes:
l’explotació, la marginació, la falta de poder, la violència i l’imperialisme
cultural; qüestions totes elles contra les que el dret hauria de servir d’antídot.
L’explotació és el procés sostingut de transferència dels resultats del
treball d’un grup social en benefici d’un altre de manera que produeix
desigualtats en els recursos i la riquesa. La injustícia rau en els processos
socials que estructuren l’apropiació del treball dels altres i en la manera en
què les institucions socials permeten aquesta distribució desigual.
La marginació –la forma més perillosa d’opressió- és l’exclusió de la vida
social mitjançant l’exclusió del mercat formal de treball i per tant del que es
considera aportació útil a la societat. La marginació produeix, d’una banda,
carència de béns materials i d’una altra bloqueja les oportunitats d’exercir les
pròpies capacitats en formes socialment definides i reconegudes. Crec però,
que no es tracta tant de poder desenvolupar i exercir capacitats en mitjans
socialment reconeguts i definits com de poder reivindicar el reconeixement
social d’unes capacitats determinades.
Falta de poder; la pateixen aquelles persones sobre les quals s’exerceix
un poder, una autoritat sense que tinguen cap capacitat per a exercir-lo elles
mateixes (reben ordres, però no en donen), que les inhibeix en el
desenvolupament de les seues capacitats, els nega poder de decisió en
qüestions relatives a la tasca que realitzen i no tenen respecte social per la
situació en què es troben (Young ho identifica principalment a l’àmbit laboral,
però crec que pot donar-se en uns altres àmbits on es desenvolupen activitats
socials, es participa en processos socials més complexes. Si substituïm tasca
553 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op.cit.
255
que realitzen per vida quotidiana, tenim l’àmbit domèstic com àmbit per
excel·lència en què es produeix la falta de poder no sols en les tasques que s’hi
realitzen sinó en les relacions que s’ hi estableixen).
Experimentar imperialisme cultural és adonar-se’n que els trets
culturals dominants a la societat fan invisible la pròpia experiència pelfet
d’haver-se universalitzat l’experiència i la cultura d’un grup i haver-se imposat
com a norma pels altres grups.
Per últim, la violència sistemàtica que pateixen uns grups determinats
com a conseqüència d’unes pràctiques socials que la fan possible: violència
sexual –agressions sexuals, abusos, violència domèstica...-, violència racial,
violència homofòbica, etc. El que fa de la violència una injustícia és el caràcter
sistemàtic, el context social que la fa possible i el fet que es dirigeix a unes
persones determinades pel fet de pertànyer a un grup.
Aquestes serien, per tant, situacions i condicions de vida que el dret
hauria d’evitar, com a concreció del principi d’igualtat (donar igual valor a les
persones). Aquestes situacions han estat concretades en principis per Fraser,
seguint una idea d’igualtat més complexa que articule set principis –no es pot
fer prevaldre uns per damunt dels altres554-: el principi d’antipobresa, el
principi d’antiexplotació, tres principis d’igualtat: ingressos, temps lliure i
respecte; el principi d’antimarginació i el principi d’antiandrocentrisme, que
serveixen per lluitar/evitar/pal·liar la dominació i l’opressió dels individus i els
grups. Tal com Fraser reconeix, certament aquest ordre afectarà les dones i
homes diferents de manera diferent. Es tracta, per tant de combinar els
principis de manera que afecten (desfavorablement) el mínim possible als més
febles.
554 N. FRASER, N.: "Gender equity and the welfare state. A postindustrial thought experiment",
dins S. BENHABIB (ed.): Democracy and difference. Contesting the boundaries of the political,
Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1996, pàgs. 218-242. Qualsevol ordre social i
polític sosté i es manté en base a un sistema de sexe-gènere, i els intents d'articular un ordre de
sexe-gènere des de la igualtat o des de la diferència han provat ser prou limitats. Ara, amb
l'anàlisi de Young ho hem complicat un poc més, en parlar de dominació i opressió. La proposta
de Fraser concreta una idea d’equitat de gènere que intenta superar els problemes fonamentals
d’abordar les qüestions dins la dicotomia igualtat/diferència.
256
El principi d’antipobresa per a Fraser inclou la pobresa manifesta i la
pobresa encoberta de les dones al si de la família, per una distribució indeguda
dels recursos dins la llar555. Fora de la llar, en el cas que les necessitats
bàsiques no puguen ser cobertes d’una altra manera, l’estat haurà de cobrir
aquestes necessitats. Tal com diu Fraser, cal que això siga articulat
fonamentalment amb els principis d’igual respecte i antimarginació, per a
evitar efectes perversos i amb el principi d’antiexplotació – també crec que cal,
tal com diu Young, que les persones afectades participen en la determinació i
el disseny de les polítiques públiques que s’apliquen a elles per a pal·liar una
situació de necessitat si no volen crear necessitats i reproduir unes altres
formes d’opressió i si no volem que es bloquegen les possibilitats d’aquestes
persones d’exercir activitats reconegudes socialment junt amb les possibilitats
de reivindicar el reconeixement d’unes activitats determinades -.
El principi d’antiexplotació exigeix la prohibició de fixació o
establiment i permissió de relacions de dependència tendents o que
aforeixen l’explotació (d’un membre de la família, de l’ocupador o dels
agents de l’estat- treballadors socials, i institucions variades-). Aquesta
manera d’entendre’l el posa de nou en relació directa amb el principi d’igual
respecte, el d’antipobresa i el d’antimarginació. Crec que també el podem
relacionar amb l’opressió en la forma de falta de poder. Si ampliem la visió del
principi i definim explotació de la manera com ho fa Young, el principi
d’antiexplotació podria incloure el d’igualtat d’ingrés i d’igualtat de temps
lliure: igualtat d’ingressos per un treball d’igual vàlua i igualtat de temps lliure
bàsicament per una reorganització de les responsabilitats domèstiques.
El principi d’igualtat de respecte exigeix igual respecte i reconeixement
per qualsevol pla/trajectòria de vida triada per homes i dones. Inclou una
prohibició de violència sistemàtica, la desaparició de relacions o situacions de
falta de poder, junt amb una prohibició d’imperialisme cultural. Inclou el
principi antidiscriminatori i el d’antisubordinació. I inclou una obligació de
remoure els entrebancs institucionals per l’autodesenvolupament i
l’autodeterminació.
555 Veieu també: CLARA CORIA: El sexo oculto del dinero, Ediciones Argot, Barcelona 1987 y
BLANCA FERNÁNDEZ VIGUERA: “Género social y procesos de empobrecimiento”, dins VV.AA.:
Desigualdad y pobreza hoy, Talasa, Madrid 1995.
257
El principi d’antimarginació suposa la provisió de les condicions
necessàries perquè totes les persones puguen participar en totes les àrees de
la vida social si així ho desitgen –ja n’hem parlat.
Per últim, el principi d’antiandrocentrisme preveu que no siga
l’experiència masculina dominant la norma i la resta d’experiències desviades,
devaluades o reprimides. En desplaçar androcentrisme cap a la prohibició de
l’imperialisme cultural, crec que les possibilitats que l’articulació dels set
principis (mal)afecten el mínim possible els més vulnerables són més grans.
Deia que el dret no pot avalar unes pràctiques determinades, polítiques
i normes que vulneren algun d’aquests principis ni pot continuar sent una
d’aquestes pràctiques que contribueix al manteniment dels sistemes de
dominació i opressió. En quina mesura, però, ho és? En quina mesura podem
afirmar que el dret contribueix a l’opressió quan el dret és en principi un
instrument d’igualació? Què és el que fa del dret un sistema excloent? Crec
que la reflexió de Minow al voltant de dret ens permet fixar un esquema i una
estratègia per combatre l’imperialisme cultural, contribuir a la igualtat de
respecte i, amb la crítica als mètodes jurídics, obrir camins per a analitzar la
realització o no dels principis.
Minow556 afirma que el dilema de la diferència es planteja quan una
societat es basa en el principi d’igualtat i, no obstant això, la diferència es
reprodueix pels sistemes que intenten pal·liar-la o combatre-la. Hi ha,
almenys, cinc qüestions -assumpcions- íntimament relacionades, que
convergeixen en dilemes de diferència; que fan que les qüestions de diferència
es plantegen com a difícilment resolubles i fonamentalment com a qüestions
que es reprodueixen. Aquestes assumpcions són el que fa que el dret funcione
i, de la manera com funciona, excloga; és el que fa que el dret legitime
sistemes d’exclusió en lloc de trencar-los o pal·liar o compensar-ne els efectes
socials. Passe a exposar-les breument tot seguit per desenvolupar-les i
intentar desmontar-les. Les cinc assumpcions són l’esquema a partir del qual
556 M. MINOW: Making all the Difference. Inclusion, exclusion and American Law, op.cit., pp.49-74.
258
tractaré la possibilitat d’enfrontar-nos a l’anàlisi de la relació entre el dret i les
dones d’una altra manera, un poc més complexa.
Considere que gairebé totes les qüestions plantejades per les feministes
poden ser reconduïdes a aquest esquema557 i que ens permet veure en quina
mesura el projecte de reconstrucció es basa en el projecte antisexista i com i
perquè les anàlisis no són excloents entre si, sinó que mostren una continuïtat
i una complementarietat. Les cinc assumpcions són:
1.- La diferència és intrínseca, no és fruit d’una comparació. S’assumeix
que les diferències són intrínseques i no el resultat d’un procés social de
creació de la diferència políticament rellevant558 (políticament, en sentit ampli).
Quan al dret es plantegen qüestions en clau de dilema de diferència, els
operadors jurídics tracten el problema de manera que es trobe una solució
(una decisió, una norma, una actuació, una política pública...) per a la
persona diferent, etiquetant prèviament aquell que és diferent. Les categories
de diferència són també importants: per exemple, la funció principal del jutge
és trobar les similituds i les diferències559, però una cosa és parlar de
conductes i un altra parlar de persones diferents i/o iguals quan qui té
capacitat per definir la diferència important no són, justament, els etiquetats
com a diferents.
557 García Amado sistematitza el pensament feminista al dret, els temes tractats de la següent
manera: d’una banda estarien les crítiques feministes a la imparcialitat, la neutralitat i la
universalització –principalment al voltant de la noció o l’assumpció/construcció del subjecte-;
en segon lloc, les crítiques o les propostes de teories de la justícia; el tercer gran tema és la
masculinitat del dret: d’una banda la norma jurídica pretesament universal, general i abstracta i
d’altra banda les crítiques al mètode jurídic. J. A. GARCÍA AMADO: “Tienen sexo las normas?
Temas y problemas de la teoría feminista del derecho”, op. cit., pàgs. 189-202. Llevat de la part
sobre teories de la justícia, l’esquema de Minow ens permet parlar de totes les qüestions, potser
sense separar tan nítidament els problemes, però, introduint-hi a canvi matisos al debat.
558 Aquesta qüestió ha estat resaltada no sols per les feministes o en relació a la dona sinó a
qualsevol reflexió sobre la diversitat o la diferència humana al si d’una societat (de fet Minow no
parla únicament de les dones sinó de totes les categoritzacions de diferència que es fan a la
societat), vid. per exemple, I. ÁLVAREZ DORRONSORRO: Diversidad cultural y conflicto nacional,
Talasa, Madrid 1994.
559 Minow parla del sistema americà, evidentment, on el paper del jutge és fonamentalment
simplificar els fets i trobar les similituds i diferències del cas analitzat amb els fets i trets d’altres
situacions definides (bé en les normes bé) en els precedents. En el nostre sistema continental la
funció del jutge també és trobar diferències i similituds almenys pel que fa al procés de
qualificació jurídica dels fets. I, tal com ha posat de manifest per exemple Fachi, precisament
aquesta tasca es complica quan no són conductes sinó persones i cultures el que s’està jutjant.
A. FACHI: “La escisión femenina. Un caso Judicial”, en J. CONTRERAS (coord.): Los retos de la
inmigración, Talasa, Madrid 1994, pàgs.161-191.
259
2.- La norma no necessita ser explicitada. Quan parlem dels altres
assumim que ho fem des d’un punt de vista universal, no situat sense tenir en
compte que els punts de vista no especificats (no no-situats, que no existeixen,
sinó no especificats) expressen el punt de vista majoritari o el d’aquells que
han tingut més accés al poder de categorització (naming) i de definició de la
realitat. Parlar de diferència implica sempre tenir una norma, un subjecte de
drets, un referent no qüestionat que funciona com a mesura de les diferències
dels altres. Quan el dret parla de diferents ho fa tot assumint que hi ha una
normalitat i una diferència. Així és tal com MacKinnon i d’altres poden afirmar
que el subjecte de drets és masculí, perquè “male is the reference for human”
560.
3.- L’observador pot entendre i observar sense perspectiva pròpia.
S’assumeix que els operadors jurídics, i en un judici, la persona que jutja, no
té cap punt de mira, no té una perspectiva particular i situada que intervinga
en el seu paper de manipulador/a del dret. El dret objectiu és aplicat i utilitzat
per individus imparcials i descontextualitzats.
4.- Les perspectives dels altres són irrellevants. Assumim que les
perspectives de les persones a les que va adreçada una resolució judicial
determinada, o dels destinataris d’unes polítiques públiques determinades, no
existeixen o són irrellevants. El que és important no és la utilització del dret o
el sentit que aquestes persones vulguen donar a les seues accions, les seues
demandes...
5.- El statu quo és natural; no coercitiu i just (good). Com a conseqüència
de tot l’anterior, s’assumeix que les convencions socials i econòmiques i les
normes jurídiques són neutrals i objectives. Les quatre assumpcions anteriors
ens condueixen a aquesta cinquena. Potser hi ha situacions injustes o no
s’arriba sempre a una decisió justa; però són casos concrets que res tenen a
veure amb les assumpcions que fem al dret. En tot cas hi ha un problema de
justícia, no de dret; i de justícia vol dir de distribució de recursos socials, no
560 C.A. MACKINNON: “Marxism, Feminism, Method and the State: Toward Feminist
Jurisprudence (1983)”, op. cit., pàgs 181-200: 186.
260
d’opressió i dominació. Potser cal reformar algunes lleis i posar en marxa
alguns programes i polítiques públiques però, globalment, la situació és justa,
el sistema és vàlid. Si no assumirem totes aquestes coses, el sistema de dret
no funcionaria, seriem incapassos de fer-lo servir. Cal partir de l’acceptació
d’aquestes assumcions per posar en marxa la maquinària del dret.
Totes aquestes assumpcionsque fem del dret i sobre el dret (és a dir,
finalment, tal com entenem el dret) suposen, però, una cobertura per als
sistemes de dominació i subordinació, per a l’exclusió social. I és així que no
només les normes en elles mateix, sinó la reflexió sobre les normes, legitima
una distribució desigual del poder i dels recursos assignats.
La diferència és vs la diferència es construeix
La primera assumpció és pensar que la diferència és intrínseca, no és
fruit d’una comparació ni el resultat d’un procés social de creació de la
diferència políticament rellevant.
Dins del feminisme, aquesta assumpció ha estat contestada pel
feminisme de la perspectiva (standpoint feminism) en primer lloc, encara que
no és patrimoni exclusiu d’aquest feminisme i després ha estat desenvolupat
àmpliament des d’unes altres perspectives i corrents. Amb MacKinnon i el
dominance approach o empowerment, vèiem que es rebutja la noció de
diferència com a qüestió rellevant. El que importa no és la diferència, sinó el
domini; el poder.
Assenyalava abans que, de fet, aquesta tercera manera d’enfrontar-nos
a l’estudi del dret recull algunes parts i eines importants desenvolupades per
uns altres feminismes... En aquest punt, tot i que hem vist la crítica a
MacKinnon, vull subratllar dues qüestions: primera, que continuem mirant la
qüestió de les identitats i de la identitat femenina -més enllà de la igualtat i la
diferència. Entenc que les qüestions d’igualtat són (o són millor enteses com)
qüestions de distribució del poder. Segona, que aquesta mirada la fem en
relació amb el poder i amb les relacions de poder. La subordinació és una
qüestió de poder i no de diferència. És el poder qui crea les diferències, qui els
261
dóna sentit per fonamentar un sistema d’opressió. El poder està present en la
constitució de tota identitat i la identitat en si mateix és un acte de poder561.
Hem estat veient els canvis proposats pels feminismes els darrers anys
pel que fa a la noció de subjecte (com entendre el subjecte polític i de drets,
quin agent social tenim en ment) i les relacions socials. El que m’interessa
analitzar ara és en quina mesura i de quines formes el discurs jurídic
contribueix a la construcció de les identitats socials i individuals com a
qüestió de poder, “com parlar de l’impacte del discurs jurídic en la definició de
la identitat femenina, i evitar una recaiguda essencialista i sense perdre la
mirada crítica, és a dir, amb la intenció d’anar més enllà de les normes” 562.
1.- Recordem el que deia Harris563: la noció de consciència múltiple és la
que millor expressa o defineix un món en què els individus no estan oprimits
principalment o únicament pel sexe, sinó per xarxes i interconnexions entre
classe, ètnia, gènere, opció sexual, origen nacional…. Si el feminisme intenta
extraure una sola veu, una sola experiència i una sola dona, les experiències i
veus diferents passen a ser variacions d’una mateixa melodia, una única
identitat possible (la norma-litat blanca). Al contrari, es tracta d’anar
construint perspectives que ens permeten entendre i combatre els diferents
sistemes d’opressió i exclusió socials.
2.- Véiem també la crítica a la noció d’experiència i com havia estat
utilitzada i deia que per entendre les experiències de les dones, aquestes han
de ser contextualitzades, historitzades, interpretades i teoritzades-
identificades i explicades -. Les experiències individuals i col·lectives no es
produeixen de manera aïllada i excloent. Més aviat el que ocorre és que
diverses experiències estan connectades, els sistemes identitaris i els sistemes
d’exclusió se superposen, es creuen, no s’exclouen entre ells. És per això que
cal superar visions dicotòmiques (home/dona –i també ciutadà/estranger) i
començar a pensar en termes d’estratègies conjuntes, aliances, coalicions que
561 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op. cit.
562 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op. cit., pág. 15.
563 A.P. HARRIS: “Race and Essentialism in Feminist Legal Theory (1990)”, op. cit., pàgs. 235-255:
239.
262
reflecteixen consciències identitàries i pràctiques solidàries àmplies i
complexes que ens permeten acabar o superar l’opressió de les dones en totes
les versions564 (o, les opressions de les dones en totes les versions).
3.- Aquesta visió suposa un canvi en la manera d’entendre el subjecte
social, polític i jurídic i ens obliga a descartar nocions estàtiques de les
identitats socials. Mohanty565 ho expressava de la següent manera: cada
individu representa una intersecció dinàmica de diverses identitats –i diferents
lluites- i aquesta dinàmica permet anar situant el self en cada moment en un
mapa polític, social i identitari diferent i alhora impedeix que tots
siguemreduïts a un sol individu amb una única identitat fixa i
predeterminada. Per tant, cada subjecte està constituït per “un conjunt de
posicions de subjecte que no poden estar mai totalment fixades en un sistema
tancat de diferències”566, sinó que han d’anar articulant-se segons les diferents
relacions. La identitat per tant, sols pot ser compresa com a “contingent i
precària, fixada temporalment en la intersecció de les posicions de
subjecte”567. A més a més, tal com explica Benhabib, la idea del self té sentit
des del moment en què queda inserida en xarxes d’interlocució, i malgrat la
nostra incapacitat per triar les xarxes en què ens trobem immersos ens és
possible establir o inventar noves xarxes, trencar parcialment discursos i
construir històries narratives pròpies568. És a dir, podem anar situant-nos en
un mapa social i polític determinat però construït alhora per nosaltres i, així,
podem anar negociant les categories que se’ns apliquen.
564 N. FRASER i L. NICHOLSON, L.: "Social Criticism without Philosophy: An encounter between
Feminism and Postmodernism", dins L. NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism,
Routledge, New York, London 1990, pàgs. 19-38:35.
565 CH. T. MOHANTY: "Feminist encounters: locating the politics of experience", op. cit., págs. 254-
272.
566 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical” dins El retorno de lo
político, Paidós, Barcelona, 1999, pàgs. 107-126.
567 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical”, op. cit., pàgs. 107-126:
111.
568 S. BENHABIB: “Strange multiplicities: The Politics of Identity and Difference in a Global
Context”, Macalester International, Vol. 4, pàgs.: 27-54: 28. També en la introducció al llibre
coordinat per ella S. BENHABIB (ed.): Democracy and Difference. Contesting the Boundaries of the
political, Princeton University Press, Princeton, New Jersey 1996.
263
3.- Així, el punt de mira i l’atenció per analitzar un sistema d’opressió
(de les dones com a dones) ja no és (descobrir) una suposada identitat fixa o
predeterminada a partir de la identificació (i teorització) d’unes experiències
comunes (a les dones com a dones, per exemple) i uns discursos o narratives
unidireccionals, sinó que precisament el que esdevé centre d’anàlisi i interès
per desemmascarar sistemes i relacions socials opressores és l’articulació569
de les diferents posicions en uns moments concrets, les localitzacions del
subjecte entre o a través dels distints sistemes identitaris i/o creadors de
diferències que es tradueixen en desigualtats.
4.- Una part del dilema de la igualtat/diferència en els termes plantejats
pel feminisme cau570 si assumim que ja no existeix una entitat homogènia
femenina i una entitat homogènia masculina, sinó una multiplicitat de
relacions socials en les quals la diferència sexual és construïda de maneres
molt diferents i la lluita contra la subordinació es planteja de maneres
diverses, concretes, parcials, específiques i diferenciades571. És per això que
deia que no pot haver una sola resposta vàlida i comuna per a totes les dones
si les experiències d’opressió són variades i el que ens cal és desenvolupar
elements d’anàlisi concrets i útils en (o per a) espais polítics, culturals i socials
determinats572. Això significa que ens poden ser útils els instruments i les
crítiques llançades fins ara; que no hem de renunciar necessàriament al dret
antidiscriminatori; que en alguns casos és cert que el dret és masculí i
oprimeix les dones; però també és cert que s’havien deixat fora de l’anàlisi
moltes relacions que suposen l’opressió de les dones i que no encaixen en el
model de la igualtat ni en el de la subordinació (quant a sexe) estrictament o
únicament.
569 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical”, op. cit., pàg. 112:
“Negar la existencia de un vínculo a priori, necesario, entre las posiciones de sujeto, no quiere
decir que no haya constantes esfuerzos para establecer entre ellas vínculos históricos,
contingentes y variables. Este tipo de vínculo que establece una relación contingente... entre
varias posiciones, es lo que designamos como articulación”.
570 Per això la referència a la complexitat de la igualtat establida per Young i Fraser era
important.
571 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op.cit., pàgs. 21-22.
572 D. RHODE: " The politics of Paradigms: Gender difference and Gender disadvantage", op. cit.,
pàgs. 344-360: 351.
264
Kimberlé Crenshaw573 potser ha estat qui ha desenvolupat més
explícitament, en l’àmbit de la teoria feminista del dret aquesta idea
d’interconexió i consciència identitària múltiple desenvolupant la noció
d’interseccionalitat i els efectes excloents. Crenshaw explica que des del
feminisme i des de l’antiracisme es teoritzen i analitzen experiències i
categories que són excloents pel que fa a les dones que combinen tots dos
tipus d’exclusió, que són multiply-burdened i no encaixen ni en la categoria
dona perquè les seues experiències divergeixen de les de les altres dones, ni en
la categoria black, pel fet de ser dones.
A partir de l’anàlisi de tres casos de discriminació laboral i el
tractament judicial que han rebut, Crenshaw mostra com les pretensions de
les dones negres queden desateses en no coincidir amb les categories previstes
per la doctrina antidiscriminatòria americana. En els casos judicials exposats,
les demandants volien que se’ls reconegués la discriminació específica que
pateixen pel fet de ser dones negres; no pel gènere o la raça, sinó pel gènere i
la raça. Crenshaw mostra com les dones negres estan protegides en la mesura
que les seues experiències coincideixen amb les de les dones blanques o els
homes negres574. Cada discurs s’articula al voltant d’una categoria o l’altra –
preestablerta, estàtica, essencial -, i deixa les persones en les que es creuen
tots dos sense veu i sense eines d’explicació, d’expressió i de lluita.
La idea d’interseccionalitat ve a criticar el fet que les dones que es
troben al mig de dos grups identitaris i polítics amb agendes i preocupacions
ben diferents veuen sempre els seus interessos desatesos. Aquest problema
d’exclusió de les dones que combinen exclusògens no pot ser resolt amb la
573 K. CRENSHAW: “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: a Black Feminist Critique of
Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics”, dins K.T.BARTLETT i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law,
Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford, 1991, pàgs. 57-80 (i també dins A.
PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press,
Oxford, New York, 1998, pàgs.314-343); i K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics:
Learning from Violence against Women of Color”, dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN
(eds.): Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford
1997, pàgs.178-193.
574 K. CRENSHAW: “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: a Black Feminist Critique of
Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics” dins K.T.BARTLETT i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, op. cit., pàg. 59: “The
Court’s refusal... to acknowledge that Black women encounter combined race and sex
discrimination implies that the boundaries of sex and race discrimination doctrine are defined
respectively by white women’s and Black men’s experiences. Under this view, Black women are
protected only to the extent that their experiences coincide with those of either of the group”.
265
introducció de les dones negres a un marc d’anàlisi preestablert (o de les
dones immigrades a un marc d’anàlisi preestablert) perquè la interseccionalitat
té una altra dimensió distinta que el resultat de sumar sexisme i racisme: és un
tipus particular de subordinació575.
D’una banda, la idea d’interseccionalitat va més enllà de comprovar (i
criticar) que no existeixen categories naturals i essencials sinó que les
categories socials han d’estar creades i dotades de significació per tal d’existir
(és cert que la dona no existeix i ha de ser creada de la mateixa manera que
els negres tampoc no existeixen i han de ser creats). Però cal anar més enllà
perquè una vegada les categories són creades i tenen rellevància social també
tenen conseqüències576.
D’altra banda, cal recordar –afirmar- que el procés de categorització –
naming -no és unilateral, tal com mantindria MacKinnon, per posar un
exemple, sinó que els subordinats també hi participen; són actors i no sols
víctimes, tenen capacitat de contestació i de qüestionament. Les diferències de
poder en la capacitat de crear i categoritzar són reals i evidents, però no
anul·len la capacitat d’acció de les persones involucrades577. Cal, aleshores,
donar compte també de les estratègies desenvolupades per a combatre
aquestes narratives i aquests sistemes per part de les persones afectades, cal
ressaltar els pocs espais d’acció i la manera com són aprofitats.
La noció d’interseccionalitat proposa un marc d’anàlisi, al límit dels
grups, per tal d’entendre les experiències i les resistències de les persones que
575 K. CRENSHAW: “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: a Black Feminist Critique of
Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics” dins K.T.BARTLETT i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, op. cit., pàg. 58: “These
problems of exclusion cannot be solved simply by including Black women within an already
established analytical structure. Because the intersectional experience is greater than the sum
of racism and sexism, any analysis which does not take intersectionality into account cannot
sufficiently address the particular manner in which Black women are subordinated”.
576 K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women
of Color”, op. cit., pàg.188: “But to say a category such as race or gender is socially constructed
is not to say that the category has not significance in our world. On the contrary, a large and
continuing project for subordinated people-and indeed one of the projects for which postmodern
theories has been very helpful- is thinking about the way power has clustered around certain
categories and is exercised against others... And this project most pressing problem... is not the
existence of such categories, but rather the particular values attached to them and the way
those values foster and create social hierarchies”.
577 K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women
of Color”, op. cit, pàg. 189: “Clearly, there is unequal power, but there’s nonetheless some degree
of agency that people can and do exert in the politics of naming”.
266
presenten diversos exclusògens. Pretén servir de marc teòric i interpretatiu de
les diferents narratives i les diferents estratègies de resistència. Proposa una
manera de fixar-nos en la consciència identitària múltiple que parlàvem
perquè no és prou reconèixer que les identitats són multiformes i dinàmiques
sinó que cal veure com conflueixen tipus d’opressió diferents per desenvolupar
unes estratègies de resistència adients578. Si el racisme i el sexisme
interactuen i creen tipus d’opressió nous, hem de ser capaços de desenvolupar
també tipus de resistència nous. La idea d’interseccionalitat és l’escenari on
buscar explicacions multicausals de les opressions connectades. És l’escenari
per a mirar la conjunció de sistemes d’opressió per tal d’entendre’ls d’una
manera més global. Si volem entendre com es diversifiquen i es reprodueixen
els esquemes de subordinació, hem d’anar als màrgens. Per a lluitar contra el
sexisme i el racisme –per posar un exemple- potser cal entendre les formes en
què es presenten aïlladament però fonamentalment cal entendre de quina
manera actuen conjuntament per no ignorar l’opressió de les dones que
acumulen exclusògens, circumstàncies d’exclusió. Altrament assumiríem que
qualsevol dels dos sistemes són independents i poden ser analitzats en puritat,
quan la vida social ens mostra que els sistemes d’opressió actuen
conjuntament, es creuen i es relacionen entre ells per tal de mantenir-se i
perpetuar-se.
Llavors, com analitzar en quina mesura i de quines formes el discurs
jurídic contribueix a la construcció de les identitats socials i individuals en
tant que relacions de poder, per evitar una recaiguda essencialista i no perdre
la mirada crítica?.
Si admetem que no hi ha identitats essencials, però sí exclusògens, cal
veure com funciona el dret en la configuració d’aquestes circumstàncies
d’exclusions basades en categories identitàries uniformes. Tal com diu
Mouffe579, el feminisme ha de partir de la deconstrucció de les identitats
essencials per tal d’analitzar totes aquelles relacions socials en què cal
578 Pense que és el marc més adequat per a estudiar la situació de la dona immigrada. Ens
permet, primer, combinar exclusògens i fixar-nos en els màrgens per tal de deconstruir el
subjecte jurídic. En segon lloc, ens fa mirar les estratègies concretes de resistència que els
grups i els individus desenvolupen.
579 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical”, op. cit., pàgs 107-
126:110.
267
restablir o aplicar els principis de llibertat i d’igualtat. Crec, però, que hi ha
dues qüestions a tractar. El dret estableix el marc per a l’acció i la interrelació
socials, però, alhora, és un discurs creador d’identitats, realitats i subjectes.
Al voltant de la identitat, i, en concret pel que fa a la identitat femenina i el
dret, crec que podem fixar-nos bé en les diferents interpel·lacions que el dret
fa a les dones (com funciona com a discurs creador d’identitats i subjectes), bé
en l’articulació que el dret imposa a uns sistemes identitaris determinats
(com, en establir el marc per a l’acció, congela parcel·les d’identitat i imposa
relacions no igualitàries). Una qüestió i l’altra, al meu parer, no s’exclouen,
sinó que es complementen.
Pel que fa a la primera qüestió, A. Ruiz assenyala que el dret no ens
institueix com a subjectes d’una vegada per totes i per sempre i d’una única
manera580. El mecanisme és més subtil: som mencionats en diferents textos,
al·ludits o apel·lats indirectament, silenciats a voltes. Per accions diferents i
amb intensitat diferenciada, el discurs jurídic va construint la identitat a
pinzellades. Aquestes interpel·lacions infinites s’articulen amb una estabilitat
relativa581. Les dones són interpel·lades pel discurs jurídic i adquireixen una
identitat i esdevenen subjectes segons i en la mesura com aquestes
interpel·lacions de les diferents formes en què el dret es dirigeix a elles
prenguen força o/i sentit en moments concrets582. És a dir, el dret interfereix a
les nostres vides de moltes maneres, se’ns dirigeix amb actituds i missatges
diferents, ens ordena o ens proposa unes pautes d’acció, legitima conductes i
maneres de ser determinades front a unes altres, crea unes expectatives, les
destrueix... La nostra posició dins d’aquell mapa social i polític identitari es
modifica segons el dret ens parle d’una manera o altra; ens situe dins o fora.
El discurs és multiforme i opac, enunciat per actors diversos i moltes vegades
no enunciat: els espais en què ens nega, els espais en què ens silencia, les
580 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op.cit., pàg. 14.: “El juego de
interpelaciones no es singularizado. No nos llama a cada uno y en un acto único y definitivo,
nos dice Serás”.
581 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op.cit., pàg. 14: “Del orden en què
se articulen las diversas interpelaciones dependerá, en buena medida, lo que la mujer sea para
sí misma y para los demás...”.
582 "Las mujeres son interpeladas por el discurso jurídico, adquieren (una) identidad y son
sujetos según cómo y con los alcances que resulten de las múltiples formas en què el derecho se
dirige a ellas...”, A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op.cit., pàg. 14.
268
discriminacions que no resol. Però en la mesura en què és així, poden buscar-
se noves formes d’interpel·lar el dret i ser interpel·lades: ens deixa un espai i el
que cal fer és aprofitar-lo.
C. Smart583 va ser una de les primeres en afirmar que el dret és una
estratègia de creació de la diferència sexual en el sentit en què estem parlant.
Pensar el dret així ens permet entendre’l com un procés o conjunt de
processos i com a sistema que funciona de maneres diverses. Aquests
processos són variats i multidireccionals i per tant no hi ha una presumpció
que el dret és sempre opressor, però pot ser-ho i ho és, de la mateixa manera
que pot ser i és alliberador. El dret té un poder determinat i concret per fer,
presentar i construir la realitat social584, i una part d’aquesta realitat és una
realitat dividida en gèneres. De la mateixa manera que el dret construeix
l’home com a subjecte de drets, com a referent, construeix la dona en oposició.
D’una banda el dret està generitzat i cal desgeneritzar-lo585. D’altra banda,
però, el dret és generitzant i cal estudiar els mecanismes i estratègies de
gènere al dret, per tal d’aturar-los i reconduir-los.
Smart parla d’un altre avantatge d’aquest tipus d’enfocament i és que
ens permet argumentar que les mateixes pràctiques signifiquen coses diferents
per a les dones i els homes perquè es llegeixen des de filtres diferents, amb el
filtre de gènere: hi ha uns discursos (socialment construïts i sostinguts)
diferents per als homes i les dones (el gènere seria això, una sèrie de discursos
que defineixen les identitats de manera binària). Tal com explica Bodelón586
l’estudi del gènere suposa analitzar la valoració simbòlica atribuïda a homes i
dones i, alhora, analitzar les seues activitats en tant que relació, i, en introduir
aquest concepte a l’anàlisi del dret ens permet analitzar les pràctiques
583 C. Smart: “La mujer del Discurso Jurídico”, op. cit.. Smart, com véiem, parla de tres etapes
als estudis entre la relació entre dona i dret. MacKinnon es troba en la segona etapa i Smart
inicia la tercera. Aquestes etapes es beneficien unes d’altres; és a dir, la tercera no és un rebuig
sencer a la segona; per tant Smart, no rebutja totalment les idees de MacKinnon, sinó que
aprofita unes i replanteja altres. Recull el canvi paradigmàtic però rebutja l’essencialisme, per
exemple.
584 Ho explica, en relació a la teoria sobre el poder de Foucault, al primer capítol del seu llibre
Feminism and The Power of Law, Routledge, London, 1989.
585 O re-generitzar-lo, depèn del feminisme que es defense.
586 E. BODELÓN: “Género y Derecho”, op. cit., pàgs. 637-653: 646.
269
jurídiques de manera més complexa, i analitzar els mecanismes i les
pràctiques institucionals de creació del gènere. És a dir, s’interpreta el dret
com una pràctica institucional implicada en la creació de la diferència
políticament rellevant quan es tracta d’una diferència de gènere. I cal anar
mirant i minant aquestes estratègies jurídiques de fixació i creació del gènere
(de la diferència).
El dret contribueix a la creació i al sosteniment d’aquestes diferències;
congela relacions i discursos socials al voltant de les identitats genèriques, les
reforça, i les institucionalitza. La pregunta que cal fer al dret és com
contribueix a crear el gènere i no com s’aplica a subjectes que ja tenen gènere:
podem analitzar el dret com un procés de creació d’identitats fixes i no com
un procés d’aplicació de normes a subjectes ja definits587. Les persones no
tenen una identitat predeterminada quan neixen: la identitat els és atribuïda
per la societat de diverses maneres, com ara, pel dret. I aquesta apreciació
serveix tant pel que fa al gènere com pel que fa a unes altres categoritzacions
binàries humanes, unes altres diferències políticament rellevants. El que cal
fer és fixar-se en les estratègies de creació de les diferències, de les
significacions socials excloents.
De la mateixa manera podem entendre que no hi ha una sola identitat,
sinó que cada subjecte té o manté diverses posicions de subjecte i el dret pot
anar construint-les per separat o conjuntament; congelant-les i articulant-les
–imposant una articulació determinada -. És a dir, el dret –i unes polítiques
públiques determinades - pot construir identitats complexes, imposar unes
articulacions determinades i establir vincles estàtics entre sistemes identitaris
diferents o sistemes creadors de diferències significants, situar els subjectes
en posicions socials concretes i negar-los la capacitat d’articulacions i accions
alternatives, pròpies. Vull dir que, si bé és cert que les maneres en què el dret
se’ns dirigeix són variades, així en abstracte, també és cert que apel·la a
parcel·les diferents de la nostra persona. Quan aquestes articulacions
imposades limiten la capacitat d’acció o deixen als subjectes afectats en
situació de subordinació, de manera que les relacions que pot establir no són
ni igualitàries ni lliures, el dret està funcionant, al meu parer, il·legítimament i
cal anar examinant com ho fa, quines són aquestes articulacions excloents
587 C. SMART: “La mujer del discurso jurídico”, op.cit., pàg. 177.
270
imposades i quines són aquestes relacions socials en què cal restablir la
llibertat i la igualtat com a base per a la interacció. Cal examinar quan
aquesta articulació imposada pel dret implica o condueix cap a la dominació i
l’opressió, és a dir quan el dret defugeix les qüestions fonamentals de la
igualtat i estableix o fixa relacions que deriven en dependències que aforeixen
l’explotació, la marginació, la violència.
És aquí on la proposta de Creenshaw prem interés, pel que fa a la
possibilitat d’anàlisi i crítica de les identitats imposades per articulacions
jurídiques excloents. Aquesta anàlisi potser ens serveix per deconstruir els
subjectes de drets i els no-subjectes de drets i reconstruir un subjecte no
excloent.
El referent no qüestionat o el subjecte únic
El segon punt que assenyalava Minow consistia en dir que la norma no
necessita ésser explicitada. Parlar de diferència, però, implica sempre tenir
una norma, un raser, un paràmetre. Al cas del dret, cal un subjecte de drets,
un referent no qüestionat que funciona com a mesura de les diferències dels
altres588. Quan el dret parla de diferents ho fa amb l’assumció que hi ha una
normalitat i una diferència, i la normalitat és masculina mentre que la
diferència és femenina.
El dret pren com a referent un subjecte creat socialment que pretén ser
neutre i, per tant, universal. A partir d’aquest subjecte-referent no qüestionat,
tal com diu Minow, apareixen uns altres subjectes, es creen unes altres
subjectivitats socialment i jurídicament. Però aquest referent ni és objectiu ni
és universal, sinó particular i evitable (si més no, en la mesura en què ha estat
construït, és susceptible de variació).
Ja hem explicat en què consisteix el procés d’abstracció i per què
aquest té sentit a l’àmbit públic. Com que les dones no hi eren, com que
pertanyen al món privat, a l’espai domèstic on no ha de transcendir cap tret
distintiu perquè és a l’àmbit privat on tenen sentit, es mantenen i es
produeixen aquests trets diferencials. Davant aquesta esfera pública de la
588 Aquest tret és un dels punts de crítica de MacKinnon al feminisme de la igualtat, com vèiem:
Analitzar la qüestió de les dones com una qüestió d’igualtat i diferència és errat; el feminisme
igualitari no qüestiona el gènere masculí, ni que siga la masculinitat el model i la mesura.
271
igualtat com a abstracció es manté l’espai domèstic on els homes no han de
transcendir cap tret distintiu i fer com si, considerar-se tots iguals. En l’àmbit
privat les normes no són generals i abstractes, no hem de fer abstracció de les
diferències entre les persones sinó que, tot el contrari, les normes són
concretes i diferents tenint en compte les necessitats i la situació concreta de
cadascú. És per això que un subjecte de drets basat en la igualtat formal sols
és possible en l’àmbit públic. A més a més, mitjançant l’abstracció i la
uniformització en un subjecte únic (l’abstracció feta a l’esfera pública) es
redueix la complexitat i la pluralitat de statu que existia a l’antic règim, a
partir de la llibertat i la igualtat de tots els individus. El procés d’abstracció
centrat en l’esfera pública va consolidar l’experiència masculina com a
paràmetre i mesura de la humanitat, com referent no qüestionat de les
normes pel que fa a les relacions socials i jurídiques a les dues esferes.
La tasca del dret és, així, decisiva: el recorregut metodològic del
legislador a per la creació de les normes jurídiques (generals i abstractes;
objectives, neutrals, adreçades a tots per igual perquè són normes per a regir
les relacions entre pars, entre iguals) requereix de l’abstracció i la universalitat
com a manera d’assolir aquest objectiu. Les diferències s’abstraeixen dins d’un
subjecte únic i universal que es recolça en un paràmetre del que és humà:
l’home. Perquè l’esfera on es fa valdre aquesta condició és l’esfera pública,
masculina. I perquè sols qui és capaç de dominar la necessitat i transcendir a
l’àmbit públic (l’home) és plenament humà. Les diferències constitutives de la
humanitat queden excloses desprès d’aquesta operació, de manera que el dret
es configura com un dels sistemes que invisibilitza les diferències589.
Ja vèiem amb MacKinnon que el dret és masculí -les normes
substancials i les de procediment -perquè reflecteix l’experiència masculina.
Les normes prenen com a referent de l’humà l’experiència masculina de la
humanitat: la manera en què la masculinitat defineix una experiència és la
manera en què el dret la recull o reflecteix590. I això suposa excloure les dones
o sometre-les.
589 L. FRIES I L. MATUS: El derecho. Trama y conjura patriarcal, op. cit., pàgs.31-32. Tot i això, no
s’està afirmant que la igualtat formal siga innecessària. De vegades els plantejaments feministes
semblen tirar a l’infant amb l’aigua del bany. La igualtat davant la llei és necessària: ja vèiem
que potser no siga tot però és alguna cosa i alguna important.
590 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State. Toward a Feminist
Jurisprudence”, op. cit., pàg. 186: “... the way male point of view frames an experience is the
way it is framed by state policy”.
272
La qüestió de fons és clara: la pretesa objectivitat del dret o el referent
no qüestionat condueix o implica la creació de subjectes exclosos perquè les
seues experiències no coincideixen amb les experiències considerades normals,
universalitzades. És a dir, amb l’abstracció de les diferències i la creació del
subjecte únic el que s’aconsegueix és que tot el que difereix de la norma, de
l’estàndard, siga construït i es perceba com a desviat: subjectes,
comportaments, cultures, etc. Tal com vèiem, Young parla en aquest sentit
d’imperialisme cultural com una forma d’opressió591.
Patir imperialisme cultural significa experimentar la manera com els
significats dominants de la societat fan invisible l’experiència pròpia i
estereotipen el grup de pertinença per considerar-lo (construir-lo) com l’altre.
L’imperialisme cultural passa per la universalització de l’experiència i la
cultura d’un grup dominant i la seua imposició com a norma. Així,
l’experiència d’uns altres grups passa a ser construïda i definida com a
desviada i inferior. Les experiències i les interpretacions de la vida social dels
grups oprimits no tenen influència en la cultura dominant mentre que les
definicions majoritàries imposen una normalitat i una desviació en relació als
grups oprimits. El grup majoritari reforça la seua posició dominant en cada
encontre i recondueix els altres grups a la seua mesura, a la seua norma i,
alhora l’essencialitza en un discurs que passa a ser, també incontestable,
norma592.
El dret se’ns mostra així com una màscara, un constructe que oculta
sota l’objectivitat i la universalitat la dominació d’uns grups per d’altres. En
paraules de M.I. Young593, la posició dels privilegiats es presenta com a
591 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., pàg. 59-60. Abans comentava que
Fraser posa com principi imprescindible de l'ordre social el principi antiandrocentrista, però,
per tal d'obrir al màxim la quantitat de persones incloses, jo comentava substituir-lo per la
prohibició d'imperialisme cultural que inclou l'antiandrocentrisme.
592 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., pàg. 59: “An encounter with other
groups, however, can challenge the dominant group’s claim to universality. The dominant group
reinforces its position by bringing the other groups under the measure of its dominant norms.
(...) The culturally dominated undergo a paradoxical oppression, in that they are both marked
out by stereotypes and at the same time rendered invisible. As remarkable, deviant beings, the
culturally imperialized are stamped with an essence (...) Just as everyone knows that the earth
goes around the sun, so everyone knows that gay people are promiscuous, that Indians are
alcoholics, and that women are good with children. White males, on the the other hand, insofar
as they escape group marking, can be individuals”.
593 Young diu: “The standpoint of the privileged, their particular experience and standards, is
constructed as normal and neutral. If some groups’ experience differs from this neutral
273
neutral i tota la resta es construeix com a desviació. Però els estàndards i les
normes no qüestionades reflecteixen l’experiència de la majoria o bé d’aquells
que han tingut accés al poder, entès com a capacitar de nomenar, categoritzar
i conformar la realitat. És a dir, aquells que han tingut un accés major a la
creació del discurs del qual deriva el dret. De manera que el dret crea
subjectes activament i passivament. Passivament, a través de la
universalització de pautes i comportaments posicionats. Així, institueix i
construeix el subjecte normal i el desviat. Activament, tot categoritzant i
criminalitzant persones i grups.
Fraser proposa deixar de banda la universalització de l’experiència
definida culturalment com a –majoritàriament- masculina, el ciutadà-
treballador que ha produït la marginació i l’explotació de moltes persones
(homes i dones) que no encaixaven el model normatiu. L’estat social estava
basat en dos models universals de gènere: el masculí corresponia al
treballador fora de la llar que mantenia la família (breadwinner); mentre que el
femení corresponia a l’àngel de la llar, que s’ocupava de la cura i atenció de la
unitat domèstica (caregiver)594. Una vegada aquests models de gènere entren
en crisi, l’estat desenvolupa estratègies diferents per mantenir un sistema de
sexe-gènere determinat.
Als Estats Units el model que s’universalitza és el del mantenidor
(breadwiner), a través d’una sèrie de programes forts d’immersió/ inserció de
les dones a aquest model; bàsicament per la desaparició dels obstacles que
troben les dones per a treballar de la manera com ho fan els homes i pel
desplaçament de les tasques de cura cap a institucions públiques595. A
Europa, el model és el de la paritat en la cura i l’atenció, és a dir, a través de
l’ajuda a les dones que tenen responsabilitats domèstiques significatives a
experience or they do not measure up to those standards, their difference is constructed as
deviance and inferiority”(... ) Commitment to an ideal of impartiality, thus, makes it difficult to
expose the partiality of the supposedly general standpoint, and to claim a voice for the
oppressed ”. I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., pàg. 116. Young, però, no
és una feminista del Standpoint, sinó més bé una feminista crítica.
594 El sistema de benestar social s'organitzava en tres pilars: un en funció de la contribució dels
treballadors, un altre de protecció de famílies amb menors a cura i un tercer estigmatitzat de
lluita contra la pobresa de qui no encaixava en un dels dos models (breadwinner/caregiver)
595 El model de seguretat social així, perdria una de les tres potes, al eliminar-se el model del
caregiver com model vàlid, tot i mantenir els altres dos: un, per la majoria de persones
treballadores i un altre per les persones excloses del mercat de treball (marginals).
274
mantenir-se elles i la família mitjançant el treball de cura, o el treball de cura i
el treball a temps parcial, amb un ajut substancial de l’estat el que suposaria
la valorització social d’aquestes tasques de cura igual que altres596 –faria les
diferències costless, segons la proposta de Littleton-. Com que ni un model ni
altre són prou satisfactoris a la llum dels set principis que articulen l’equitat
de gènere, Fraser proposa un tercer model que consisteix en universalitzar no
el breadwinner sinó el caregiver. Aquest model proposa com a norma la vida
de moltes dones, de treball de cura i atenció i treball per mantenir la família,
solament que eliminaria els entrebancs que fan que això signifique una doble
jornada de treball. Totes les persones assumirien una part del treball de cura i
una part del treball de manutenció i les institucions socials, els llocs de
treball, etc., tindrien aquest model de persona com el model de ciutadà normal,
no especial597. En unes altres paraules, la impugnació al principi d’igualtat ja
no es fa amb la insistència què les dones també posseeixen la característica
que serveix com a paràmetre per establir la relació d’igualtat, sinó que la
impugnació prové del fet que la característica utilitzada com a paràmetre és
inadequada per establir la relació598.
L’observador pot entendre sense perspectiva pròpia
Molt relacionat amb aquestes qüestions (de fet hem vist es creuen
ambdues vessants...) està el tema de la imparcialitat com a procediment en
l’aplicació de les normes. En realitat aquí hi ha tres qüestions relacionades. (1)
D’una banda, assumim que la persona que jutja (el jutge) o l’operador jurídic
encarregat de treballar amb el dret no té cap punt de mira, no té una
perspectiva particular i situada. (2) D’un altra, assumim com a vàlid el
principi d’imparcialitat o l’aplicació imparcial de les normes, i neguem la
596 El model de benestar social inclou en un mateix pilar el breadwiner i el caregiver, tot i
mantenir un altre sistema marginal per qui no treballa o no te càrregues domèstiques
significatives.
597 Així un únic sistema de seguretat social bastaria perquè totes les persones hi entrarien. Com
hem vist a la part de “la política” malgrat que sembla ser un intent atrevit és una de les opcions
més seriose amb les que podem comtar.
598 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis), op. cit., pàg. 27:
“La impugnación se argumenta en base, al menos, a dos posibles razones: o bien que
ellos/ellas, los excluidos/as poseen también la característica-parámetro en función de la cual se
estableció la relación de equipolencia, o bien que la característica-parámetro en función de la
cual ellos/ellas quedan fuera no era la adecuada para fundamentar esa relación”.
275
vessant ideològica d’aquesta assumpció. Aquestes dues crítiques van
enllaçades, com ja avançava MacKinnon. (3) Per últim està la necessitat de
trobar un mètode d’aplicació de les normes que no supose un encobriment de
falta de poder sinó que puga ajudar a transformar o siga capaç de revelar
situacions i normes jurídiques opressores o que condueixen cap a relacions
opressores.
Els operadors jurídics no tenen perspectiva pròpia
Les normes i estàndards són aplicats imparcialment, per exemple en un
judici. Un individu racional i imparcial, per tant, no-situat, prendrà decisions,
segons el dret vigent, que afectaran les parts implicades al procés.
La imparcialitat pressuposa que una persona pren un punt de mira
impersonal i imparcial front a una situació determinada; un punt de mira no-
situat, i pondera tots els interessos en qüestió d’igual manera i arriba a unes
conclusions d’acord amb uns ideals de justícia i uns principis de dret.
L’observador imparcial és quelcom capaç d’abstraure’s de les particularitats de
les circumstàncies; és capaç d’abstraure’s a passions, sentiments, desitjos,
interessos i compromisos599, i en la mesura què ho fa pot prendre una decisió.
L’estudi de Christy Chandler sobre el Peremptory Challenge600 americà
qüestiona dues vessants d’aquesta idea d’imparcialitat dels operadors jurídics:
d’una banda, la presa de decisions sense limitació que posa de manifest les
preferències i la falta d’objectivitat d’alguns operadors jurídics i, d’un altra, la
falta d’objectivitat que se suposa en determinades persones que s’allunyen del
referent normatiu tercer imparcial (és a dir, que no són homes blancs).
L’estudi de Chandler601 qüestiona els conceptes de representació i
imparcialitat presents als judicis i exigeix que el Challenge desaparega perquè
599 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., capítol 4.
600 CH. CHANDLER: “Race, Gender, and the Peremptory Challenge: A Postmodern Feminist
Approach”, Yale Journal of Law and Feminism, Vol.7, Nº1, 1995, pàgs. 173-193. El Peremptory
Challenge és la capacitat que tenen les parts a un judici d’excloure un nombre determinat de
persones de la seua jurisdicció, recusar membres del jutjat popular sense al·legar cap causa.
Després es poden recusar més membres però al·legant causes.
601 L’estudi parteix d’un posicionament feminista “postmodern” (sobre tot pel que fa la concepció
d’individu i identitat) des del dret: es tracta de deconstruir el dret de manera que puguem
desenvolupar interpretacions noves (inventar nous discursos) i obrir camins que alliberen les
dones i la categoria legal –i discursiva- “dona” (en el cas de Chandler, a més a més, dona negra).
276
(1) perpetua la concepció de l’home blanc com a norma i la marginalitat dels
grups diferents, (2) les doctrines antidiscriminatòries unicausals excloen les
dones negres de tota possibilitat de protecció i (3) el Peremptory Challenge,
perpetua una noció essencialista de les identitats ja que assigna a la dona un
espai perifèric del que es considera l’esfera pública.
La recusació dels membres del jutjat elegits per sorteu és un
mecanisme per eliminar la parcialitat extrema en alguna de les parts i, alhora,
un mecanisme per a aconseguir o arribar a jurats imparcials. La recusació
basada en motius racials o de gènere ha estat prohibida perquè vulnera el dret
a una protecció igual de l’acusat602 Els peremptory challenges, però no estan
sotmesos a control judicial, i si bé hi ha una mena de protecció general per no
ser exclòs en base al gènere o la ètnia603, no hi ha un dret d’inclusió.
Una vegada la part ha recusat alguns dels membres per raons que a
priori resulten d’una discriminació racial o de gènere (és a dir, que recusa un
home negre o una dona blanca604), si els arguments que dóna són neutres pel
que fa al gènere i la ètnia, la recusació és vàlida. Com a criteris neutres de
gènere i ètnia els tribunals han aprovat la recusació de tres dones negres joves
per tenir situacions familiars qüestionables: dues convivien amb els seus
companys sense estar casades, l’altra no vivia amb cap home sinó amb el seu
fill menut, no havent estat casada. Com que això no corresponia a situacions
familiars normals van ser recusades per la part i el tribunal va donar per bons
els motius. El que importa més que les dades concretes són dues coses:
primer la imparcialitat del tribunal i els advocats per deixar entrar les
perspectives pròpies sobre el que és una persona imparcial, que certament no
és una mare fadrina. I d’altra banda, que si viure amb un home o ser mare
602 Chandler quota una part de la sentència Batson v. Kennedy: "Purpouseful racial
discrimination in selection of the venire violates a defendant's rights to equal protection because
it denies him the protection that a trial juror is intended to secure. 'The very idea of a jury is a
body composed of the peers or equals of the person whose rights is selected or summoned to
determine; that is of his neighbors, fellows, associates, persons having the same legal status in
society as that which he holds". CH. CHANDLER: “Race, Gender, and the Peremptory Challenge: A
Postmodern Feminist Approach”, op.cit., pàg. 178. I, pel que fa el gènere, quota J.E.B v Alabama
ex rel TB, a la pàg. 179: "Striking individual jurors on the assumption that they hold particular
views simply because of their gender is 'practically a brand upon them, fixed by law, an
assertion of their inferiority'".
603 Em negue a utilitzar la categoria raça, per més que siga cert que la d'ètnia és un substitutiu
quasi igual de racista...
604 No és un error. Els homes negres patirien discriminació perquè tot i ser homes són negres (i
la norma és el ser home) i les dones blanques perquè tot i ser blanques són dones. La norma és
ser blanc i home.
277
fadrina és interpretat pels tribunals com circumstàncies que limiten la
capacitat de jutjar justament, el jurat normal o ideal és un altre que una dona
no casada o amb xiquets. Les dones no podem ser imparcials, perquè sempre
estem situades.
Més que actuar com si les experiències diferents afectaren negativament
els judicis (la imparcialitat), el sistema judicial hauria d’integrar com a requisit
l’encontre de diferents perspectives. És a dir, el sistema de dret deuria validar
les diferents experiències i les diferents pretensions de coneixement basats en
les diferents experiències dels grups. Per què la posició de les dones negres,
els negres o les dones és més possible que siga parcial que la d’uns altres
grups?
El procediment jurídic estableix un espai per al discurs, per a fer
visibles els conflictes socials, i cal anar donant legitimitat a les veus que el
discurs ha silenciat en establir una veu com a única relatora del dret. La idea
d’imparcialitat hauria de poder combinar o incorporar perspectives diferents,
experiències i percepcions dels grups socials per a no deixar-los al marge de la
vida pública605. Si admetem que tots els individus estan situats en un mapa
social i polític concret, la realitat i la perspectiva sempre és situada i parcial.
El màxim a que podem aspirar és a ajuntar parcel·les de perspectives
situades. Els punts de mira diferents validen les diferents realitats sense haver
de negar les altres perspectives possibles: “one has no need to ‘decenter’
anyone in order to center someone else; one has only to constantly,
appropiately, ‘pivot the center’“606. Solament cal canviar unes polítiques
basades en identitats monolítiques tan problemàtiques607. És a dir, en el fons
hi ha una demanda perquè el dret valide algunes diferències, legitime
diferències i identitats com a diferències amb igual valor per a arribar als ideals
de justícia i deixar d’universalitzar la identitat masculina i blanca, per posar
605 CH. CHANDLER: “Race, Gender, and the Peremptory Challenge: A Postmodern Feminist
Approach”, op. cit., pàg.192: “The concept of impartiality could incorporate pivoting standpoints
and thus value the experiences and perceptions of a diverse community”.
606 P.H. COLLINS: Black Feminist Thought. Knowledge, Consciousness, and the Politics of
Empowerment. Perspectives on Gender, Routledge, New York, London 1991, pàg.236.
607 S. HARDING: The Science Question in Feminism, op. cit., pàg. 18: “For each struggle,
epistemologies and politics grounded in solidarities could replace the problematic ones that
appeal to essentialized identities, which are, perhaps, spurious.
278
un exemple, com a standard de qualsevol presa de decisions racionals i
ajustades a dret.
Aquesta crítica al posicionament o no dels operadors jurídics i les
perspectives rellevants té a veure fonamentalment en la manera com pensem
la imparcialitat com a criteri de presa de decisions racionals i criteri
d’aplicació de les normes al dret608.
Assumim acríticament el principi d’imparcialitat o l’aplicació
imparcial de les normes
La imparcialitat és presentada com el mètode per arribar a decisions
acceptables i raonables. La imparcialitat, però, identifica parcialitat amb
egoisme, i no com a possibilitat de raonar. Tal com vèiem, Young (i
MacKinnon) afirma que aquesta visió des d’enlloc és impossible i la qüestió no
és tant que els posicionaments concrets puguen o no evitar-se sinó si deuen o
no evitar-se, perquè, atés que la posició no-situada no existeix, afirmar-la
suposa encobrir i silenciar unes altres posicions tan situades com la
universalitzada. De manera que l’ideal d’imparcialitat redueix la diversitat a
una homogeneïtat opressora. La imparcialitat contribueix a encobrir el domini
dels poderosos perquè continua sense qüestionar el referent. A més a més, la
imparcialitat no sols és impossible, sinó que la seua apel·lació (com a
apel·lació a una instància no situada) serveix per a legitimar estructures
jerarquitzades de presa de decisions609, i la necessitat de descobrir la realitat
del processos es fa evident.
La justícia com a imparcialitat és correlativa a la igualtat formal, com a
abstracció, i una vegada rebutgem aquesta noció d’igualtat com a única
igualtat possible i desitjable, la idea d’imparcialitat es fa, necessàriament, més
complexa també. La imparcialitat com a abstracció de tot i tots i com a
aplicació de les normes pressuposa, fonamentalment, una societat homogènia
608 Les teories de l’argumentació jurídica intenten cobrir o disminuir aquest marge i proposar
eines.
609 Young: “ The idea of the impartial decisionmmaker functions in our society to legitimate an
undemocratic, authoritarian structure of decisionmaking...”, I.M. YOUNG: Justice and the Politics
of difference, op.cit., pàg. 112.
279
i amaga la coincidència entre la ideologia del jutge i d’aquell que detenta el
poder.
D’altra banda, entendre així la imparcialitat pressuposa un sistema de
dret coherent i complet i té sentit si la funció del jutge és pronunciar les
paraules de la llei. Això, però, ja no és una idea inqüestionada. Si no
incorporem la crítica ja desenvolupada a aquest model, i conseqüentment la
reformulació de la imparcialitat, la critica feminista cau en el buit, en no
encertar l’objecte. La crítica feminista sols té sentit, pense, -o fonamentalment
té sentit- si el model de dret i el paper del jutge és el del formalisme jurídic (o,
en darrera instància, com a constatació de la realitat: els jutges estan del
costat dels poderosos, són conservadors i sexistes, comparteixen la ideologia
del grup dominant.. El que es posa de manifest és la necessitat de
reconeixement de la complexitat social, d’una banda, i individual dels
decisionmakers, d’un altra).
El dret no és un sistema coherent, complet i tancat que té una única
resposta possible per a cada qüestió que es planteja. Més aviat, qualsevol que
siga el cas, hi ha una tasca d’interpretació i de contextualització important que
és el que condueix cap a una decisió o un altra. Decidir quins fets són
rellevants, quina norma s’ha d’aplicar o a quins principis acudir suposa
sempre un marge per aquell que pren la decisió, i es pot arribar a resultats
diferents. El sistema jurídic no sols no té sempre una única resposta
específica per a cada problema judicial plantejat sinó que en té moltes, es pot
arribar a moltes respostes des del dret i en dret610.
610 Aquesta tesi de la indeterminació del dret va ser introduïda fonamentalment pels Critical
Legal Studies. El moviment dels Critical Legal Studies va sorgir cap als anys ’70 com una
coalició de teòrics del dret vinculats d’alguna mena a l’esquerra. Van introduïr a l’anàlisi del dret
nocions sobre el poder, el significat, els símbols i el coneixement. Els Critical Legal Scholars
comparteixen la crítica al racionalisme feta des del postmodernisme; rebutgen la idea o la
pretensió de neutralitat del dret, discuteixen les jerarquies dins de les societats democràtiques i
la democràcia mateixa i critiquen l’individualisme exacerbat. Un dels mètodes més utilitzats per
l’anàlisi és el deconstructivisme. Dins del moviment prompte va sorgir una branca feminista, les
Feminist Critical Legal Scholars, que segueixen en gran mesura i comparteixen les anàlisi i els
mètodes dels Critical Legal Scholars, però introdueixen, a més, la qüestió del gènere, les
relacions de poder entre els sexes. Les Feminist Critical Legal Scholars han criticat el discurs
del dret i sobre el dret; han deconstruït alguns conceptes bàsics com ara el consentiment, han
mostrat el caràcter generitzat d’aquests conceptes, etc. Per a un resum de la importància
d’aquest moviment per al feminisme, veieu: K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): “Introduction” dins
K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991. Veieu així
mateix: J.A. PÉREZ LLEDÓ: El movimiento Critical Legal Studies, Tecnos, Madrid 1996.
280
Ningú manté ja que els jutges apliquen la llei després d’un procés
deductiu on, a partir d’uns determinats fets, unes normes fixes,
predeterminades i clares, ens fan arribar a una (l’única, de fet) solució o
decisió possible. Si això és així, però, la imparcialitat ha quedat ja altrament
definida, o no s’identifica amb la neutralitat, que és el que semblen dir les
feministes; perquè el jutge adopta una posició i la posició normativa que
s’exigeix al jutge és la vinculació a la constitució i per tant la garantia dels
drets. És a dir, la imparcialitat no està en (o no s’identifica amb) la no-situació
o la no-posició; sinó en la situació i la posició a partir del context i del text
constitucional. La imparcialitat són, com a molt, límits a la posicionalitat
necessària del subjecte per a convertir-la en posició front a la constitució i la
resta de l’ordenament. És a dir, si els jutges són jutges constitucionals i fan
judicis de constitucionalitat quan interpreten les normes per a l’aplicació, la
posició del jutge respecte de les normes ja no és acrítica i cega –que és el que
la imparcialitat/neutralitat exigeix, donat que el jutge, la posició del jutge, no
pot influir en el resultat -. El jutge és imparcial en el sentit de ser tercer entre
parts i no tenir interessos personals ni institucionals, però ser, alhora, garant
dels drets fonamentals611.
D’altra banda, abans que una regla o una institució, el dret és un
discurs –és un dret líquid -que s’articula entre les coses612. Els operadors
jurídics i no solament els jutges, manipulen el discurs jurídic per donar-li un
sentit, per fer-lo circular, i aquest donar-li sentit ja no podem explicar-lo sense
referir-nos al context, sense partir del context. Aquest donar-li un sentit
implica entendre’l sempre com a inacabat, com a susceptible de noves
apropiacions, noves interpretacions. Tal com assenyala Ost613, els operadors
jurídics no es limiten a interpretar la llei en el sentit què el legislador ha pogut
611 L. FERRAJOLI: Derecho y Razón, op. cit., pàg. 579- 580: “La sujeción sólo a la ley, como
premisa sustancial de la deducción judicial y a la vez única fuente de legitimación política,
expresa, pues, la colocación institucional del juez. Esta colocación –externa a los sujetos en
causa y al sistema político y extraña a los intereses particulares de unos y a los generales del
otro- se hace patente en el requisito de la imparcialidad y tiene su justificación ético-política en
los dos valores –la búsqueda de la verdad y la tutela de los derechos fundamentales- antes
asociados a la jurisdicción. El juez no debe tener ningún interés, ni general ni particular, en
una u otra solución de la controversia que está llamado a resolver...”.
612 F. OST: “Júpiter, Hércules, Hermes: Tres modelos de juez”, dins Doxa, 14, 1993, pàgs. 169-
194: 187.
613 F. OST: “Júpiter, Hércules, Hermes: Tres modelos de juez”, op. cit., pàgs. 169-194: 172.
281
voler donar-li, sinó que més aviat el que fan és integrar-hi uns altres
significats: la voluntat del legislador és un element més a tenir en compte a
l’hora de determinar el sentit òptim de les normes, un element més a integrar
en la construcció de la decisió junt amb els elements normatius que provenen
d’unes altres fonts (el costum, la jurisprudència, les convencions
internacionals, els principis generals del dret, la doctrina...), i fonamentalment
la constitució.
Una vegada acceptades aquestes limitacions i apertures, diguem-ne
imposades pel sistema, i acceptada la idea de la imparcialitat com a
imparcialitat situada, i com garantia orgànica establida la posició normativa
exigida d’adhesió a la constitució i l’ordenament, és més fàcil admetre que el
jutge imparcial no és una persona aliena al que passa al seu voltant. Però,
alhora, això ens situa davant un altre problema: el de concretar què vol dir
vinculació a la constitució des d’una perspectiva de gènere. D’una banda,
significa no renunciar a la imparcialitat tot plegat, perquè és una garantia
més, una vegada que és definida com a posició vinculada a la constitució i no
com a no-posició. Però, en qualsevol cas, sempre hi ha un moment en què el
jutge decideix, desprès de totes aquestes restriccions i vincles, sense més
criteri que el seu, moment en què es fa palesa la perspectiva pròpia, on
s’incorpora a la decisió un element subjectiu i ideològic614. Per més que la
posició del jutge haja canviat; que la funció judicial haja estat reformulada i
els jutges siguen bàsicament els garants dels drets fonamentals, és cert que
no es pot continuar afirmant que deixen de banda la seua cultura, la ideologia
o els valors morals615 propis, i és per això que cal, d’altra banda, desenvolupar
eines per tal d’evitar en la mesura del possible que el biaix de sexe s’incorpore
negativament a la decisió; per tal que l’apel·lació a la imparcialitat com
614 L. PRIETO: Ideología e interpretación jurídica, Tecnos, Madrid 1987, pàg. 15: “Creo sin
embargo que los ejemplos comentados acreditan la existencia de un insuprimible momento
creativo en el que el juzgador, si se nos permite la expresión, ha de elegir y decidir a pecho
descubierto; la sentencia no es arbitraria, pues se halla limitada por todo un conjunto de leyes y
precedentes, pero sí incorpora un elemento subjetivo e ideológico”.
615 C. GARCÍA PASCUAL: Legitimidad democrática y poder judicial, Alfons el Magnànim, València,
1997, pàg. 276: “... la constitución de 1978 ha transformado el contenido mismo de la función
judicial pues ha hecho de los jueces y magistrados los máximos valedores de los derechos de los
individuos. De un lado los jueces españoles se ven obligados a concretar el sentido de los
principios, valores y derechos que la Constitución establece y que por definición no son siempre
precisos ni están exentos de ambigüedad, de otro lado son jueces y magistrados los definitivos o
últimos garantes de los derechos de los individuos y todo ello desde la extendida conciencia que
los jueces no son y tal vez nunca fueron esos seres que casi sin alma lograban aplicar el
Derecho dejando a un lado su cultura, su ideología o sus valores morales”.
282
justificació no constituesca també un encobriment de la falta de poder dels
exclosos.
La necessitat de trobar mètodes
Una vegada dit això, sembla que queda clar que no podem renunciar a
la imparcialitat i no podem renunciar als mètodes. Fins i tot no crec que
MacKinnon diga que no calen mètodes. Em sembla que la seua postura en
aquest punt és prou semblant a la de Bartlett quan diu que és cert que el
mètode dóna forma a la substància (tant els mètodes no feministes com els
feministes) i els mètodes jurídics, per tant, poden ajudar a emmascarar
normes substancialment opressores i ser ells mateixos opressors. Hi ha dues
raons per no prescindir dels mètodes (com a procediments formals que
condueixen cap a solucions o respostes jurídiques) i resoldre qualsevol qüestió
legal substancialment: una, pràctica, la impossibilitat de pensar que des de la
llei es poden donar respostes substancials sense la utilització de cap mètode
(d’aplicació, d’interpretació, etc.) i la segona, normativa, que no sols hi ha
mètodes i principis i a més són útils, sinó que poden garantir la integritat de
les normes substancials i per tant, són desitjables. Decidir quina norma
aplicar a partir de la identificació (construcció i traducció jurídica) dels fets
claus, deixa al jutge un marge ampli per a arribar a les decisions. Quanta més
indeterminació hi ha, major és la possibilitat que la posició del jutge determine
el resultat si no hi ha mètodes correctors616. I, tal com vèiem, per més que les
limitacions siguen la vinculació del jutge a la constitució, el marge de decisió
continua sent ample.
El que cal és buscar mètodes jurídics que siguen garants de drets i no
d’opressions617. És una manera de fer compatible la crítica a l’objectivitat i a la
616 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, op. cit., pàgs. 374: “Deciding what facts are
relevant, or which precedents apply... leaves a decisionmaker a wide range of substantive
results. The greater the indeterminacy, the more the decisionmaker’s substantive preferences,
without meaninful methodological constraints, may determine a particular outcome. These
preferences may follow patterns of dominant culture...”.
617 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, op. cit., pàgs. 374-375: “If methods mask substance
why not dispose with method altogether and analyze every legal problem as one of substance
alone? There is both, a practical reason and a normative reason to treat legal methods as
somewhat distinct from the substance of law. The practical reason is the virtual impossibility of
thinking directly from substance to result in law, except in the most superficial senses, without
methods. (...) Such background principles or methods are not evitable, but desirable, because
they can help to presrve the integrity of the substantive rules which the legal system produces.
(...) The real question is... whether the relation between method and substance is proper... A
283
imparcialitat preteses i la nessesitat de tenir unes garanties mínimes de
seguretat i d’igualtat en l’aplicació de les normes618.
Tal com diu García Amado619 el mètode, siga quin siga el que triem, ha
de ser generalitzable, és a dir, el mètode proposat ha de servir tant per
detectar discriminacions per gènere com per a detectar uns altres tipus de
discriminació grupal, per tal de no ser ell mateix discriminatori, i la proposta
de Barttlet semblaria, així, prou raonable.
Barttlet suggereix fonamentalment tres mètodes feministes a la pràctica
del dret: posar la qüestió de les dones, el ronament pràctic feminista i la
creació de consciència. Els mètodes són, a fi de comptes, instruments per a
utilitzar el dret i per a fer-lo funcionar. Per això, també, són importants per
protegir-nos de funcionaments opressors: els mètodes donen forma a les
nostres estratègies jurídiques i extrajurídiques.
(1) “Posar la qüestió de les dones” en relació amb el dret significa
examinar la manera en què el dret ignora o no dóna compte de les
experiències i valors que semblen més comuns per a les dones, per les raons
que siguen, o com els estàndards i conceptes legals existents posen en
desavantatge a les dones620. Una qüestió esdevé un mètode quan és posada
sistemàticament. La qüestió de les dones al dret busca identificar les
implicacions de gènere de les normes i pràctiques que, d’una altra manera
apareixen o es mostren com a neutrals i objectives. Hi ha tres qüestions
diferents, encara que ho siguen per matisos.
purely result oriented method... improperly exerts no meaninful constraints on the
decisionmaker. Also improper is the method that imposes arbitrary or unjustified constraints
(...). In contrast, the method of asking the woman question establishes a justifiable relationship
to legal substance...”.
618 De la mateixa manera, quan Young critica la imparcialitat ho fa en tant que instrument de
legitimació de pràctiques excloents al assumir acríticament la imparcialitat com antídot a
l'arbitrarietat i identificant parcialitat amb egoisme i no amb posicionament social que permet
contextualitzar i raonar. I.M. YOUNG: Justice and The Politics of Difference, op.cit., Capítol 4.
619 J.A. GARCÍA AMADO: “¿Tienen sexo las Normas? Temas y Problemas de la teoria Feminista del
Derecho”, op. cit., pàgs. 13-41: 33.
620 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, op. cit., pàg. 371: “In law, asking the woman
question means examining how the law fails to take into account the experiences and values
that seem more typical of women than of men, for whatever reason, or how existing legal
standards and concepts might disadvantage women”.
284
1.1.- D’una banda, es tracta de veure o constatar que el dret regula en
masculí en el sentit que, donada una situació humana concreta, l’experiència
o els interessos regulats, reflectits o recollits i protegits pel dret coincideixen
amb el que seria l’experiència masculina de la situació i aquest fet comportaria
un desavantatge per les dones621.
1.2.- Junt amb això, hi hauria tota una sèrie d’experiències o vivències
més comunes en les dones que en els homes que estarien per regular. No és
que estiguen regulades de manera masculina, és que, com que no hi ha una
experiència masculina equiparable, no estan regulades, no estan protegides o
queden al marge de la llei i produeixen un desavantatge o una indefensió per a
les dones que es veuen en aqueixa situació622.
1.3.- D’altra banda, caldria veure quins estàndards i conceptes legals
existents posen en desavantatge les dones perquè les estigmatitzen de nou,
perquè no tenen en consideració les experiències de les dones i recondueixen
tota qüestió a un punt de mira i comprensió masculí.
Amb aquest mètode el que es fa és extraure les dones de la invisibilitat
i, alhora, qüestionar el subjecte de drets de les normes. Qüestiona la norma en
assenyalar que el subjecte universalitzat acríticament és el subjecte masculí i
les seues experiències. En qüestionar la parcialitat del subjecte universalitzat
assumit com a normal i normatiu, es trauen a la llum discriminacions
jurídiques altrament invisibles. Aquest mètode es pot aplicar tant en relació a
les dones com a unes altres categories de diferents, per a combatre no sols
l’androcentrisme (o la masculinitat del dret) sinó l’imperialisme cultural.
621 Un exemple seria el mercat laboral, com veurem més endavant; però també les normes que
fins fa poc regien aquesta societat segons les quals una dona que adquiria la majoria d’edat no
tenia els mateixos drets que un home en les mateixes circumstàncies; o el terrible uxoricidi que
protegia al marit que matava la seua esposa infidel però la dona que matava el seu marit infidel
no estava protegida. Moltes de les normes clarament sexistes han desaparegut de l’ordenament,
però posar la qüestió de les dones al dret és posar de manifest l’existència de discriminacions
indirectes per la via de l’assumpció acrítica de l’experiència masculina com paràmetre de la
humanitat.
622 Exemple típic, com hem vist, és l’embaràs i la falta de protecció en el treball –almenys als
estats Units que és on es desenvolupa la major part del debat-, però també, la violació i, com
veurem, la prostitució. Amb la violació o els maltractaments es posa de manifest que no acabem
de trobar les eines jurídiques adients per protegir les dones i utilitzar el dret de manera que no
supose per les dones afectades un càstig afegit.
285
Es tractaria, però, de mostrar que sols des de la universalitat es pot
qüestionar la falta d’universalitat d’una norma concreta. És a dir, el que ens
permet fer una crítica a la pretesa universalitat és un ideal d’universalitat. Per
tant, el que es criticaria no és la universalitat com a principi o com a ideal,
sinó que precisament es valora aquest principi i la seua violació és el que es
critica. És a dir, es busca desgeneritzar el subjecte de drets, que ara seria
masculí, no per a fer un subjecte oposat per raó de gènere, sinó un subjecte
més universal que l’actual.
(2) Feminist practical reasoning exten el que ha estat considerat
rellevant per les normes i el sistema jurídic per tal d’incloure-hi les
perspectives de les dones o uns altres grups discriminats, de manera que la
presa de decisions siga més sensible a les possibles dificultats de
categorització de les experiències dels grups subordinats.
El dret legitima unes determinades accions (en mostrar l’adhesió de
l’acció a un model normatiu reconeixible) i deslegitima unes altres. Les
estratègies de legitimació i/o deslegitimació poden ser variades i del que es
tracta és d’anar deslegitimant les accions d’exclusió que no són observables,
diguem-ne, planament, o que queden ocultades (silenciades, no nombrades)
per les normes i els procediments.
D’altra banda, es tracta de legitimar les pretensions vinculades a les
experiències d’exclusió de les dones, desenvolupades per tal de trencar un
sistema d’exclusió establert. Les diferents qüestions han de ser
problematitzades, construïdes i traduïdes al dret de manera que evidencien les
injustícies patides per les dones. Per exemple, posar-li nom a l’assetjament
sexual i conduir-lo al camp del dret com a acció a deslegitimar.
Cal tenir en compte que partim de la base que un estat democràtic
exclou formes de legitimació absoluta perquè permet la deslegitimació per
incompliment del programa constitucional. Tots els operadors jurídics tenen
com a marc de referència i vinculació aquest programa constitucional i el seu
desenvolupament, i com que no serà mai un projecte acabat, tancat, les
estratègies d’ampliació dels drets, de protecció dels drets i de creació d’espais
per la llibertat i la igualtat han de ser possibles. La majoria dels moviments
286
socials estan ahí: denuncien les actuacions, les normes o les polítiques
públiques que consideren contràries d’alguna manera al programa
constitucional. És clar que totes les estratègies no són estrictament jurídiques,
sinó que són polítiques. Però el que assenyala Barttlet és la necessitat (i la
constatació) d’inserir les demandes de les dones en l’acció del dret, per posar
de manifest com i en quina mesura les dones es veuen afectades per l’acció del
dret.
No obstant això, aquesta possible utilització del dret en favor de les
dones ha estat qüestionada. Carol Smart assenyala els perills de reconduir
totes les qüestions al llenguatge del dret (dels drets): el que pot semblar
progressista a la formulació pot acabar sent perjudicial i excloent per a les
dones i altres grups per la utilització que uns altres grups fan dels drets
reclamats i obtinguts per col·lectius específics623. Crec, però, que això no
implica renunciar al dret ni al caire emancipador del dret.
(3) El mètode feminista de creació de consciència. Estem i no estem
tornant al començament. És plantejat com una qüestió dialèctica entre la
teoria i la pràctica, entre el feminisme polític i el feminisme teòric; entre el
feminisme polític i els avanços al dret. La relació entre l’experiència particular,
individual, i la teoria es fa palesa mitjançant aquest mètode (que hem
assenyalat, és cert, com a mètode de coneixement i reconeixement limitat per
l’exclusió que suposa el crear barreres de pertanyença. Crec però, que una
cosa és universalitzar de nou una experiència femenina situada, i un altra fer
paleses determinades experiències de les dones al dret, de la manera com som
tractades). Pense que del que es tracta, finalment, és de fer consciència social
d’uns determinats aspectes legals que són opressors per les dones. És a dir,
623 Smart posa com exemple, entre altres, l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans, que
va estar pensat per les families migrants i s’utilitza per altres finalitats però no per protegir els
migrants o les dones: “the development of using the convention rests upon the “right to a family
live” which unmarried fathers have argued is denied to them by the laws of illegitimacy. Such
fathers are attempting to claim rights over children which married fathers enjoy. Yet, the right
to a family live was originally formulated with the problem of state measures like apartheid,
forced mobility of labor, and migration policies in mind.” C. SMART: Feminism and the power of
Law, op. cit., pàg. 145. Smart pensa que moltes vegades les respostes i eines emancipadores
són utilitzades per restringir i limitar la llibertat i els drets de les dones. A l’estat espanyol
també s’ha explicat que el principi de no discriminació per sexe durant molts anys no ha servit
per incloure les dones (no ha estat aplicat favorablement per les dones) sinó que ha estat
utilitzat afavorint els homes (amb les pensions de viduïtat, per exemple). Però, cal insistir, això
no significa rebutjar el principi d’igualtat o a estratègies d’igualació des del dret.
287
d’acord que de la possibilitat de ser violada no es pot extraure una
consciència-vivència comuna que ens identifique com a dones; però assenyalar
que la tipificació de la violació o d’abusos sexuals es fa sense tenir en compte
l’experiència de les dones no és el mateix i és una qüestió de creació de
consciència.
Les perspectives dels altres són irrellevants
S’assumeix que les perspectives dels altres no existeixen o són
irrellevants. Principalment perquè si la perspectiva d’aquell que jutja (o
d’aquell que opera, etc.) és universal perquè no està situada. Ara bé, no crec
que les posicions dels altres siguen sempre irrellevants, almenys pel que fa a
les relacions i les accions jurídiques. En un judici, per exemple, els arguments
que es presenten des de les dues parts són arguments des del dret per a
fonamentar les pretensions de cadascuna de les parts. D’acord que les
perspectives de cada part potser no estan recollides completament pel dret;
que el fet d’haver de traduir les demandes al llenguatge jurídic fa perdre
matisos i allò que una persona pot considerar rellevant no ho siga per al dret.
Ara bé, aquest és l’argument al que hem estat donant voltes des de la
construcció de la diferència fins el referent no qüestionat i la no-situació de
l’observador, de manera que tornem al problema de l’imperialisme cultural, o
entenem que no estem parlant estrictament de l’aplicació del dret sinó de les
polítiques públiques dirigides a grups sense tenir en compte les expectatives,
necessitats i perspectives dels grups afectats.
De tota manera és cert que poden haver estratègies concretes, pròpies
d’utilització dels recursos jurídics per part de grups exclosos que són
importants i no solem tenir en compte o bé són analitzades com a estratègies
d’extensió dels drets dins d’una anàlisi més sociològica que jurídica. No
obstant això, pense que es pot parlar d’aquestes estratègies més fàcilment si
ho fem des d’una part del sistema jurídic que jo accepte que ha exclòs la
posició dels marginats i que està, tal com deia, dins les polítiques públiques
dirigides a aquests grups. I, l’estratègia feminista (o simplement l’estratègia
emancipadora) a seguir passa per entendre les estratègies dels grups dins del
sistema que els exclou: per parar-se a escoltar i crear espais on les
experiències d’aquests grups siguen escoltades i recolzades com a punt de
288
partida per l’estratègia jurídica. És a dir, si les funcions del dret (les que li
atribuïm i les que compleix) depenen en part de la intencionalitat dels actors,
aleshores les perspectives dels altres no són irrellevants sinó peces centrals.
Lucie White ens mostra extraordinàriament en un article les estratègies
desenvolupades per membres de grups marginalitzats per acumulació
d’exclusògens i les conseqüències d’aquestes estratègies d’utilització del dret.
El seu article “Subordination, Rhetorical Survival Skills and Sunday Shoes:
Notes on the Hearing of Mrs.G.(1990)”624, explica una història que ella mateixa
reconeix que és ambígua, en la que mostra les estratègies que una mare negra
soltera sense recursos desenvolupa davant el sistema jurídic i burocràtic per
fer valer la seua posició de persona i va aconseguint moments fràgils de
dignitat i reivindicació front a l’administració. Les estratègies van desafiant la
construcció administrativa i legal d’un subjecte subordinat, intimidat, no
autònom, incapaç, que és una mare negra soltera sense recursos. L’article és
interessant per dues raons: primer perquè mostra el rebuig dels subjectes a
ser inclosos en categories estàtiques i tancades i manifesta estratègies de
resistència continues tant front al sistema –administratiu del welfare state- i
també davant l’advocada que representa a aquesta dona, també per mediació
del welfare state. D’altra banda teoritza sobre aquestes estratègies i les
presenta com possibilitats reals d’acció feminista que podem desenvolupar, de
resistència a la complicitat amb els complexos sistemes de jerarquització i
exclusions. Les conclusions més o menys podrien ser:
(1) Victimitzar no ens condueix enlloc. Presentar les dones com a
víctimes de sistemes d’explotació i/o injustícies potser davant el sistema legal
ens proporcione una estratègia que ens faça aconseguir les finalitats que
perseguim amb aqueixa estratègia jurídica; però la majoria de les vegades
significa negar l’actor o l’actriu principal i fer-los entrar en la mateixa roda que
l’oprimeix. Parlar de possibilitats d’acció, al contrari, dona poder als individus
ja que els situa en una posició d’igualtat amb la resta de ciutadans i davant
l’administració. Afirmar l’agència i la possibilitat d’agència de les persones
624 L. WHITE, L.: “Subordination, Rhetorical Survival Skills and Sunday Shoes: Notes on the
Hearing of Mrs. G. (1990)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories,
Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press,
Colorado, Oxford 1991, pàgs. 404-428.
289
excloses ens fa aconseguir algunes coses més importants que no la
victimització, perquè recupera la humanitat de les persones. Possibilita l’acció i
el reconeixement i responsabilitza les persones de les seues accions, de la
determinació i les conseqüències de les accions, i en tant que éssers capaços
de prendre decisions, éssers a tenir en compte quan es regulen les qüestions
que els afecten.
(2) Les estratègies dels grups subordinats per validar les seues
experiències, desitjós i perspectives són variades i respectables. Així, cal
escoltar les perspectives per situar-nos i situar l’actor en context. Moltes
vegades, l’autoafirmació significarà una negació del sistema que fem servir per
a reivindicar la validesa de la posició, perquè el sistema parteix de la negació
d’aquesta perspectiva particular com a perspectiva a tenir en compte. El cas
que conta Lucie White és el d’una dona que viu del welfare i, degut a un
accident de trànsit, rep una indemnització. Per als comptes de l’administració
la dona ha rebut massa diners i ha de tornar-los, llevat del cas en què puga
acreditar que amb els diners va cobrir les necessitats bàsiques. Enfront de
stratègia de l’advocada que consistia en dir que havia comprat sabates per a
les filles i portar les sabates velles com a prova, la dona va optar per dir que
havia comprat sabates de diumenge per a anar a l’església. En parlar de
sabates de diumenge reivindicava dues coses. D’una banda, la importància de
l’església com àmbit de socialització i de reconeixement de la comunitat negra
als EUA, que és negada per la resta de la societat. D’altra, i més important,
reivindicava poder decidir en igualtat de condicions quines eren per a ella les
necessitats bàsiques: donar nom a les necessitats i les reivindicacions
concretes. Va estirar la categoria de necessitats bàsiques per expressar la seua
perspectiva recolzant-se en la comunitat negra, i de pas, criticar el sistema
que pren decisions sobre les seues necessitats sense tenir en compte la seua
opinió.
Les opinions dels altres i més encara dels actors jurídics són importants
perquè orienten l’acció i li donen sentit. Si assumim solament com a
perspectiva possible la perspectiva que s’espera de nosaltres, hi ha moltes
actuacions possibles que no són experimentades, posades en marxa. Els
operadors jurídics, com a tècnics, tendeixen a donar la perspectiva i imposar
l’estratègia legal adient sense tenir en compte que la persona que acudeix al
290
seu servei potser te una estratègia que te sentit perquè és el sentit que vol
donar-li a la acció en el dret.
És, en part la crítica habitual a l’estat de benestar625, solament que es
posa de manifest que fins i tot amb un sistema en què sembla que la
dependència i la victimització són conseqüències inevitables, els individus
afectats resisteixen i tenen estratègies concretes per a desafiar el sistema. Són,
és clar, moments fràgils de dignitat, i del que es tracta és, pense, que el dret
els valide i els faça possibles, no com a excepció sinó com a norma. I no cal
que s’enfrontem a les institucions de benestar sinó gairebé a qualsevol branca
del dret o qualsevol institució. Fins i tot quan el dret s’ha quedat
intencionalment al marge d’una qüestió rellevant en la interacció humana, hi
ha estratègies jurídiques desenvolupades pels febles per a combatre aquest
sistema.
Tal com vèiem abans, les persones marginades són les que han quedat
al marge del sistema de treball, perquè s’entén que l’única aportació útil que
es pot fer a la societat ve determinada pel treball formal. L’exclusió del mercat
de treball formal produeix, d’una banda, privacions materials que poden ser
resoltes per institucions públiques però que risquen reproduir les injustícies
distributives en crear necessitats inexistents i negar la participació de les
persones afectades en els processos de disseny i decisió de les polítiques
públiques a desenvolupar, perquè, tal com assenyala Young, les qüestions a
distribuir no són únicament ni principalment qüestions materials626.
La dependència d’institucions públiques socials implica per a les
persones marginades quedar subjectes a tractaments paternalistes, punitius i
degradants per ser arbitraris, entre unes altres coses perquè la dependència
s’entén com un defecte que te la persona dependent. És per això que Fraser i
625 Estévez Araujo resumeix les crítiques de la següent manera: "el carácter inadecuado de las
estructuras burocráticas para las formas de vida cotidiana; falta de orientación hacia las
necesidades; represión de la emocionalidad de los afectados por parte de profesionales y
expertos; tutela y expropiación de los afectados y sus problemas por parte de técnicos y
expertos; abordaje de los problemas de la siguiente manera: compensatoria, reactiva, a
posteriori y orientada al pasado; falta de prevención y orientación al futuro". J.A. ESTÉVEZ
ARAUJO: "Estructura y límites del derecho como instrumento del Estado Social, dins E. OLIVAS
(ed.): Problemas de legitimación en el estado social, Trotta, Madrid 1991, pàgs 151-164: 161.
626 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op.cit.
291
Gordon assenyalen com el pas de la societat patriarcal preindustrial a la
societat industrial (patriarcal), va acompanyat o s’entén millor si s’analitza el
nou significat, la nova accepció que el terme dependència adquereix. La
dependència ja no és l’estat normal per els individus sinó una anomalia que
afecta (principalment) a les dones. I, com vèiem, aquest usatge està donant
pas a un altre en el qual un nombre cada vegada major de dones reclamen la
mateixa independència que els homes, davant un altre grup, manera que a dia
de hui, les pràctiques generitzants i etnificadores vinculades a les dependències
creades o reals, anirien de la mà en la creació d’infrasubjectes 627.
Les persones marginades no participen en el disseny de les polítiques
públiques destinades a pal·liar la situació de marginació social i proporcionar
benestar: no poden sol·licitar (perquè no existeixen vies de participació ni
d’expressió de les necessitats) el que consideren millor per elles. Dependència
implica una anomalia i es resol en l’autorització suficient per suspendre els
drets bàsics a la privacitat, el respecte i l’elecció personal, la participació en la
presa de decisions, etc.
D’altra banda, dèiem, la marginalitat bloqueja les possibilitats de
desenvolupar les capacitats pròpies en medis socialment reconeguts i definits.
No es tracta només de poder desenvolupar capacitats i activitats socialment
definides i reconegudes sinó sobre tot de reivindicar el reconeixement d’unes
activitats determinades.
El statu quo és natural; no coercitiu i és just
Totes aquestes falses assumpcions que es fan des del dret i que hem
estat discutint conclouen en una: assumim que les convencions socials i
econòmiques i les normes jurídiques són neutrals i objectives.
Amb aquesta caixa d’eines i instruments intentaré analitzar en quina
mesura el dret construeix la dona immigrada com subjecte subordinat, veure
com el dret (i més el dret d’estrangeria) funciona i en la mesura que funciona
627 N. FRASER I L. GORDON: “Decoding dependency. Inscriptions of power in a keyword of the US
Welfare State” dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing political Theory,
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàg. 28
292
exclou, especialment encara que no sols, les dones. El que intente és analitzar
quina articulació imposa el dret entre els dos sistemes d’exclusió, el sistema
sexe/gènere i l’estrangeria, i com aquesta articulació contribueix a la creació
d’infrasubjectes. Amb tot veurem com l’actual estat de coses està lluny de ser
natural, no coercitiu i just, al menys pel que fa a les dones immigrades.
293
294
TERCERA PART: CRÍTICA FEMINISTA AL DRET
D’ESTRANGERIA
295
En la primera part he assenyalat que la proposta teòrica de Fraser628
em semblava important en dos aspectes:
(1) Per la importància que establia entre teoria feminista i política en
afirmar que cal aplegar esforços (teòrics i polítics) per tal de donar resposta als
anhels i les lluites de les dones; per a concretar les possibilitats normatives
latents però no realitzades en una societat concreta629. Aquesta vinculació
entre la teoria i la política és doble: el feminisme, com a desenvolupament
d’alternatives al sistema patriarcal i com a resistència ha d’estar vinculat a la
societat i als moviments que desenvolupen estratègies diverses per a
l’emancipació d’individus i de grups. És a dir, la teoria feminista ha de ser
sensible a les maneres en què s’articulen les resistències dins i fora el
moviment feminista (cal analitzar els actes crítics, les pràctiques i narratives
de resistència que es desenvolupen a la societat). D’altra banda, aquesta
vinculació imposa i suposa la responsabilitat d’elaborar una teoria que, en
identificar-se amb els elements importants de la pràctica, permeta accelerar-
ne les conseqüències, fer-la més coherent i eficient. Les intencions i activitats
dels moviments socials són fonamentals per a la teoria critica feminista que ha
d’estar vinculada i prendre posicions enfront dels moviments en lluita. No hi
ha una teoria per a l’emancipació sinó pràctiques emancipatòries concretes
628 N. FRASER: "What's critical about critical theory: the case of Habermas and gender", dins S.
BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987, pàg. 31-56 i N. FRASER i L. NICHOLSON: “Social criticism without philosophy: an encounter
between Feminism and Postmodernism”, dins L. NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism,
Routledge, New York, London 1990, pàgs. 19-38.
629 I. M YOUNG: Justice and the Politics of Difference, Princeton University Press, Princeton, New
Jersey 1990, pàg.6.
296
perquè cap sistema anul·la la capacitat d’acció de les persones involucrades630
i cal donar compte també de les estratègies desenvolupades per part de les
persones afectades: cal ressaltar els pocs espais d’acció i com són aprofitats.
(2) Entre les diverses lluites importants per al reconeixement de drets i
l’emancipació d’individus i grups que es duen a terme a l’estat espanyol pense
que és fonamental la de la lluita de les persones immigrants i per les persones
immigrants. Aquesta lluita representa un dels “anhels de l’època” i la teoria
feminista ha de dir-hi alguna cosa. L’exclusió en la protecció dels drets dels
estrangers posa en qüestió i mostra de nou els límits de l’universalisme
abstracte (i la universalitat dels drets) en reforçar la distinció home/ciutadà.
La vinculació dels drets a la ciutadania (tot negant, per tant, la universalitat o
construint fronteres en i dels drets631) sols pot mantenir-se amb el risc de
perdre credibilitat els valors jurídics i polítics en què es basen les democràcies
europees632. L’exclusió dels estrangers (i la lluita per la inclusió) és la darrera
contradicció de la proclamada universalitat dels drets. Com es produeix i es
reprodueix el sistema de sexe/gènere a l’estrangeria és el que veurem en
aquesta darrera part; com un element més (no únicament ni principalment
diferent) del sistema de domini que afecta les dones.
Pense que el feminisme ha de ser sensible a les diferents manifestacions
i les maneres en què persisteixen i es reprodueixen els sistemes d’opressió i
dominació socials, sense pensar que les diferents manifestacions són simples
demostracions de la diferència. Per això, subratllava al principi la necessitat de
desplaçar el patriarcat i entendre el sistema sexe/gènere inserit en xarxes
socials i polítiques complexes. Aquesta afirmació està en relació al que hem
estat veient sobre el subjecte: si les coordenades d’injustícia van situant la
gent en mapes diversos, hem de ser capaços d’arreplegar (o almenys no
silenciar) aquestes diferències. I les anàlisis concretes en aquest sentit no
poden ser enteses com mostres de la diferència sinó com una manifestació
630 K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics: Learning from Violence against Women
of Color”, dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (ed.): Reconstructing Political Theory. Feminist
Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs.178-193: 189.
631 J. DE LUCAS: El desafio de las fronteras. Derechos humanos y xenofobia frente a una sociedad
plural, Temas de Hoy, Madrid 1994.
632 L. FERRAJOLI: Derechos y garantías. La ley del más débil. Trotta, Madrid 1999, pág.55. També
de J. DE LUCAS: “En los márgenes de la legitimidad. Exclusión y ciudadanía”, Doxa, 15-16, 1994,
pág.354.
297
(tan important com altres) de les formes que pren el sistema sexe-gènere per a
mantenir-se i perpetuar-se.
Afirmar la complexitat del subjecte i l’encreuament de sistemes
identitaris i d’opressió no significa, com hem vist, renunciar a la idea de
subjecte ni a la idea de grup. El que esdevé, però, centre d’anàlisi i interés per
a desemmascarar sistemes i relacions socials opressors és l’articulació633 de
les diferents posicions en moments concrets, les localitzacions del subjecte
entre o per mitjà dels diferents sistemes identitaris i/o creadors de diferències
que es tradueixen en desigualtats. Aquesta articulació pot ser imposada pel
sistema social o el sistema jurídic i produir exclusions particulars que, no
obstant això, no poden ser totalment desvinculades d’altres exclusions. Així,
negar l’existència d’identitats predeterminades, fixes i rígides pel que fa un
sistema d’igualtat/diferència prèviament establert en la societat significa
prestar atenció als processos d’exclusió que tot i això es produeixen, explicant
les articulacions concretes i les estratègies de resistència (les contranarratives)
que s’elaboren i es desenvolupen enfront dels sistemes d’exclusió. Hi ha una
multiplicitat de relacions socials en les quals la diferència sexual és
construïda de maneres molt diferents i la lluita contra la subordinació es
planteja de maneres diverses, concretes, parcials, específiques i
diferenciades634.
En aquest sentit pense que és fonamental entendre de l’estrangeria com
un instrument més de creació de la diferència i de la creació d’infrasubjectes
que estableix diferències d’acord amb sexe/gènere o que està també
travessada pel sistema de sexe/gènere. L’estrangeria ha de ser entesa, per una
banda, com una creació jurídica de la diferència pel que fa el reconeixement de
drets i les possibilitats de participació (social i política) en la societat. És una
altra frontera, un altre límit de la Il·lustració diferent de (tot i que travessada
per) la frontera de gènere. Sols per això, sols per la incapacitat de prendre’ns
seriosament els drets, l’estrangeria ja obri moltes ferides a les democràcies
633 CH. MOUFFE: “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical”, dins El retorno de lo
político, Paidós, Barcelona 1999, pàgs. 107-126.
634 A.E.C. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, dins ALICIA E.C. RUIZ (comp.):
Identidad femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000.
298
occidentals i al projecte d’universalisme que el formalisme jurídic i el
liberalisme polític i econòmic havien intentat construir635.
Crec que es pot parlar d’immigració en molts sentits i des de moltes
disciplines, però des del punt de vista del dret no té sentit parlar d’immigració
sinó d’estrangeria com a resposta jurídica i política al “fenomen” de les
migracions internacionals fonamentalment del sud cap al nord o de la perifèria
al centre del sistema món. Així les coses, l’estrangeria és l’eina jurídica que
Europa ha inventat per crear i excloure no els “estrangers”, sinó els
“immigrants extracomunitaris pobres”. És l’instrument que ens hem inventat
per reforçar la frontera entre l’home i el ciutadà; per excloure la majoria dels
éssers humans del drets quan els moviments de població del nord cap al sud
han disminuït per invertir-se la dinàmica. En part per això, els problemes de
l’estrangeria són problemes nostres. Però també perquè per mitjà de la LOE636
s’estableixen els requisits que una persona ha d’acomplir per a ser reconeguda
com a titular de drets en l’estat espanyol. El contracte d’estrangeria és un
espill a través del qual examinar els criteris que fem servir per a distribuir
béns socials i reconéixer drets, és a dir, els models de relació i els subjectes
dels drets són, de fet, les representacions ideals dels models i subjectes
que volem per a aquesta societat. Mitjançant la LOE es permet participar a
determinats individus en un ordre sociopolític de què, en principi, estan
exclosos, i aquest sistema de reconeixement i assignació de recursos està
travessat pel gènere significativament.
En aquest punt caldria parlar de les relacions entre el gènere i
l’estrangeria i la tasca dels feminismes almenys en dos sentits: d’una banda
635 P. BARCELLONA: Postmodernidad y Comunidad. El regreso de la vinculación social, Trotta,
Madrid 1993.
636 La LOE és la llei d’estrangeria. Primer, la Llei Orgànica 7/1985 d’1 de Juliol sobre Drets i
Llibertats dels estrangers a Espanya; després, la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats
dels estrangers en Espanya i llur integració social i ara la Llei orgànica 8/2000 de reforma de la
4/2000 (hi ha qui l’abrevia com LODYLE – veure: E. AJA (coord.): La nueva regulación de la
inmigración en España, Institut de dret públic, Tirant lo Blanch, València 2000), però crec que
aporta més confusió i per més que intenta recollir allò dels drets i llibertats dels estrangers, la
llei 8/2000 no és tan diferent de la LOE del 85, així és que mantindré l’abreviació LOE). En allò
que no siga contrari a la llei continua vigent el reglament del 1996 de desenvolupament de la llei
7/85, front l’omissió del govern de l’obligació de desenvolupar el reglament de la llei 4/2000 en
el termini de sis mesos previst en la mateixa. De moment tenim un esborrany de reglament de
la llei 8/2000 i el programa GRECO (suposadament de tractament integral de la immigració i la
integració dels immigrants), més totes les ordres ministerials, circulars, etc. relatives a la
matèria i les directrius europees.
299
cal analitzar com la diferència sexual és construïda i sostinguda pel dret
d’estrangeria per tal d’explicar de la particular subordinació que pateixen les
dones immigrades. Davant la desigualtat entre homes i dones, el feminisme ha
d’explicar els mecanismes de subordinació i d’opressió de les dones i proposar
una resposta racional basada en les lluites concretes que es desenvolupen a la
societat. D’altra banda, com deia, aquesta creació específica de la diferència
sexual no pot ser analitzada com “un món a part”: la Llei d’estrangeria és una
llei nostra de com pensem que han d’estar regulats i reconeguts els drets i
llibertats dels més febles. En la mesura en què pot ser considerat un prisma
privilegiat per donar compte de les relacions entre els sexes a la nostra
societat, cal analitzar l’estrangeria des del feminisme per tractar aclarir les
causes de la subordinació de les dones (cal elaborar una mirada sobre
l’estrangeria que passe el “test d’idoneïtat de Fraser”637).
Per això propose una anàlisi des de la interseccionalitat638; des de
l’encreuament o l’articulació imposada pel dret de dos sistemes d’exclusió, per
assenyalar una opressió específica que afecta les dones immigrades. La
interseccionalitat recull dues idees: es tracta de supòsits d’intersecció de
circumstàncies d’exclusió en la vida real i es tracta d’una anàlisi que pretén
abastar de forma no excloent formes diverses d’exclusió. Aquesta opressió
específica és una part important del manteniment del sistema sexe/gènere que
ens permet comprendre, conéixer i potser combatre millor la ideologia de
dominació que subjau en les relacions socials. Analitzar la intersecció i
articulació de diferents sistemes significa entendre com interactuen, com es
modifiquen mútuament i es donen suport de manera que no és possible
explicar un sistema d’exclusió i opressió donat si no es tenen en compte les
relacions que manté amb altres sistemes. La interseccionalitat és alguna cosa
més que anar afegint trets d’exclusió “i manejar”. Crec que les dones
637 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo. Sobre Feminismo, proyecto ilustrado y postmodernidad,
Cátedra, Universitat de València, Madrid 1997, pàgs.351-352.
11 K. CRENSHAW: “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: a Black Feminist Critique of
Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics”, dins K.T.BARTLETT i R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law,
Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs.57-80 i també dins A.
PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press,
Oxford, New York 1998., pàgs.314-343; i K. CRENSHAW: “Intersectionality and Identity Politics:
Learning from Violence against Women of Color”, dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN
(eds.): Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford
1997, pàgs.178-193.
300
immigrants no pateixen una doble discriminació (sexe/gènere + estrangeria) o
una triple discriminació sinó un tipus particular de subordinació; una
exclusió reforçada i concreta diferent de la suma dels dos sistemes. La
interseccionalitat significa ser capaços d’introduir el gènere en l’estrangeria i
viceversa; establir un diàleg, un pont entre circumstàncies d’exclusió que es
presenten conjuntament per intentar abastar d’una realitat més complexa que
la descrita per dicotomies i parelles del tipus home/dona o ciutadà/estranger.
D’una banda, el dret contribueix a la creació i al sosteniment d’aquestes
dicotomies, congela relacions i discursos socials al voltant de les identitats
genèriques, els reforça i institucionalitza. Al mateix temps, el dret articula les
diferents posicions de subjecte –i les diferents dicotomies-. Per això, la
pregunta que cal plantejar al dret no és únicament com contribueix a crear el
gènere639, sinó quines articulacions estableix entre diferents sistemes
identitaris i/o creadors de diferències i desigualtats. Cada subjecte manté
diverses posicions de subjecte i el dret pot anar construint-les per separat o
conjuntament; congelant-les i articulant-les –imposant una articulació
determinada-. El dret pot construir identitats complexes, imposar
determinades articulacions i establir vincles estàtics; situant els subjectes en
posicions socials concretes i negant-los la capacitat d’articulacions i accions
alternatives, pròpies. Quan efectivament aquestes articulacions imposades
limiten la capacitat d’acció o deixa als subjectes afectats en situació de
subordinació, de manera que les relacions que pot establir no són ni
igualitàries ni lliures, el dret està funcionant il·legítimament i cal anar
examinant com ho fa, quines són les articulacions imposades excloents i
quines són les relacions socials en què cal restablir la llibertat i la igualtat com
a base per a la interacció. Cal examinar quan aquesta articulació imposada
pel dret comporta o condueix cap a la dominació i l’opressió, és a dir quan el
dret defuig les qüestions fonamentals de la igualtat i estableix o fixa relacions
que deriven en dependències que afavoreixen l’explotació, la marginació, la
violència.
639 C. SMART: “La mujer del Discurso Jurídico”, dins E. LARRAURI (comp.): Mujeres, Derecho Penal
y Criminología, Siglo XXI, Madrid, 1994.
301
Pense que l’articulació que el dret d’estrangeria imposa entre el gènere i
l’estrangeria estableix els tres tipus de dependència que afavoreixen
l’explotació de les dones i que el dret deuria evitar per tal de tenir o construir
un sistema social basat en unes relacions sexe/gènere equitatives640. Les
dependències preocupants en aquest sentit serien fonamentalment tres. I les
tres les trobem a la LOE: d’un membre de la família, de l’empleador o dels
agents de l’estat –treballadors socials i institucions variades. En relació a les
dones immigrades la dependència s’afirma i es construeix fonamentalment en
tres situacions: les dones reagrupades depenen del marit; les dones
treballadores depenen de l’ocupador en la mesura en què són treballadores
domèstiques i en la mesura en què depén de l’ocupador que regularitzen la
seua situació, o no, i, per tant que tinguen drets reconeguts; les prostitutes
depenen de les màfies o la seua dependència està relacionada amb aquestes
(aquesta és la idea estesa) i en relació amb els serveis socials com a grup
marginat i victimitzat. La dependència s’afirma dels éssers no plenament
humans que desenvolupen la vida a l’àmbit domèstic o “equivocadament”
n’han eixit perquè és on haurien d’estar. El problema no és solament que totes
aquestes dependències afavoreixen l’explotació i la marginació641 de les dones
immigrades. El problema és que, com deia, la ciutadania dels éssers
independents (que ara són els ciutadans europeus comunitaris) es pot afirmar
enfront de les dependències dels éssers incomplets, tot i no trencar o no acabar
de trencar ni amb la ideologia del lloc de la dona ni amb les jerarquies entre les
esferes, és a dir, aquest sistema es construeix sobre un altre i produieix
l’exclusió reforçada de les dones que els travessen. I aquest sistema el
construeix fonamentalment el dret.
D’altra banda, aquestes dependències i aquest dret estableix un marc
per a les relacions basat en models de subjectes excloents, i potenciar la
marginació i l’explotació. La Llei d’estrangeria reconeix drets segons s’habite el
món públic o el món privat que assigna prèviament. En particular, en haver
estat universalitzat el model masculí, les dones immigrants són l’exclusió; no
640 N. FRASER: “Gender equity and the welfare state: a postindustrial thought experiment”, dins
S. BENHABIB (ed.): Democracy and Difference. Contestating the Boundaries of the political,
Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 1996, pàgs. 218-241: 237, n.p.p. 12.
641 I per tant remeten a les dos condicions socials que defineixen la injustícia segons I.M. Young
que es concreten en cinc situacions d’opressió que els estrangers i en particular les estrangeres
pateixen. I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit., en especial el capítol 2: "Five
faces of opression", pàgs. 39-65.
302
solament perquè l’immigrant, el subjecte de la migració és un home, sinó
perquè el model vàlid de subjecte de drets és un model masculí i el model
normatiu de dona immigrada està de nou vinculat a l’espai domèstic i a l’espai
privat. Amb la breu anàlisi de l’articulació en el sentit de propose intente posar
de manifest que el dret institucionalitza exclusions, reprodueix identitats de
gènere, jerarquies i subordinacions; que s’oblida l’imperatiu d’universalitat
dels drets en establir cercles d’exclusió i que, si bé això és particularment
evident i visible amb l’estrangeria, és un problema que ens afecta a tots i totes.
La configuració actual de l’estrangeria té a veure amb el procés de
construcció de la ciutadania en termes laborals i amb la identificació
drets/contribució. Hem analitzat les diferents estratègies que acaben per
consolidar en certa mesura la ciutadania laboral, i reconèixer drets
principalment al treballador, prèviament definit com a home i cap de família.
Aquest sistema que es troba en crisi i intentem buscar noves plataformes de
vindicació de la igualtat i la universalitat (prenent els drets socials com a
concreció del principi d’igualtat) que xoquen brutalment amb l’estrangeria. Els
darrers anys nombrosos estudis han posat de manifest que d’una banda
l’estat de benestar es proposa incloure mitjançant els drets (i l’ampliació dels
drets socials) grups exclosos per diferents processos de desestructuració o de
creació de la diferència (una altra cosa és que siguen prou, suficients,
adequats, etc.) i, d’altra banda traça una divisió radical entre els de dins i els
de fora mitjançant la negació dels drets als immigrants extracomunitaris
pobres. L’exclusió i la inclusió van, de nou, lligades. La ciutadania d’uns pot
afirmar-se enfront de l’exclusió dels altres, dels que no són com nosaltres i ara
nosaltres som europeus. L’anàlisi de gènere, en el sentit que propose, però, ha
estat obviada642.
642 Des de la sociologia i l’antropologia s’han realitzat nombrosos estudis: CARLOTA SOLÉ: La
mujer inmigrante, Instituto de la mujer, Madrid 1994; GEMA MARTÍN MUÑOZ (comp.): Mujeres,
democracia y desarrollo en el Magreb, Editorial Pablo Iglesias, Madrid 1995; DOLORES JULIANO:
Las que saben, Horas y Horas, Madrid 1998; LAURA OSO: La migración de mujeres jefas de hogar,
Instituto de la Mujer, Madrid 1998; CARMEN GREGORIO: Migración femenina. Su impacto en las
relaciones de género, Narcea, Madrid 1998; ADRIANA KAPLAN: De Senegambia a Cataluña,
Fundació La Caixa, Barcelona; A. RAMÍREZ: Migraciones, género e Islam. Mujeres marroquíes en
España, Agencia española de Cooperación Internacional, Madrid 1999; N. Ribas: Las presencias
de la inmigración femenina. Un recorrido por Filipinas, Gambia y Marruecos en Cataluña, Icaria,
Barcelona 1999; M.A. ROQUE (dir.): Dona i migració a la Mediterrània Occidental, ICM, Proa,
Barcelona 1999 (existeix traducció al castella: Mujer y migración en el Mediterráneo occidental,
Icaria, Barcelona 2000)... Entre els articles destacaria els següents: L. AGUSTIN: “Trabajar en la
industria del sexo”, Ofrim, Septiembre 2000; els monogràfic de la revista PAPERS, num. 60,
2000; la revista MUGAK, num. 9 i el de la revista Mujeres, Revista del frente feminista de
Zaragoza, num. 9, 2000.
303
Amb la Llei d’estrangeria es veu que substancialment el dret és masculí
perquè reflecteix l’experiència masculina. Les normes prenen com a referent
d’humà l’experiència masculina de la humanitat643 i, al contingut, el dret
exclou les dones en no considerar-les subjectes de normes i drets. També
formalment, en obsessionar-se el dret amb l’objectivitat i la imparcialitat,
contribueix al sistema opressiu en raó del gènere: com més s’intente arribar a
l’ideal normatiu, més es contribueix a la distribució desigual del poder644. Per
això ens calen mètodes645 i estratègies d’utilització del dret a favor de les
dones646: és cert que el dret pot ser coherentment patriarcal i opressor, però el
dret té instruments que es poden utilitzar almenys com a estratègia de
legitimació de noves pretensions i nous principis.
Amb Barttlet he assenyalat tres mètodes que podem fer servir per veure
el caire opressor del dret i intentar modificar-lo.
(1) Posar la qüestió de les dones en relació amb el dret significa
examinar de quina manera el dret ignora o no té en compte de les experiències
i valors que sembla que són més corrents per a les dones, per les raons que
siguen, o com els estàndards i conceptes legals que hi ha posen en
desavantatge les dones647. La qüestió de les dones al dret busca identificar les
implicacions de gènere de les normes i pràctiques que, d’altra manera
apareixen com a neutrals i objectives. Es tracta de combatre l’imperialisme
cultural o d’intentar realitzar el principi d’antiandrocentrisme en relació amb els
altres principis que senyalava Fraser648. Es tracta de veure fins quin punt
l’experiència femenina resulta invisible en haver-se universalitzat l’experiència
643 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State: Towar Feminist Jurisprudence
(1983)”, dins K. T. BARTLETT I R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory, Readings in Law and
Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991.
644 C.A. MACKINNON: “Feminism, Marxism, Method and the State. Toward a Feminist
Jurisprudence”, op, cit.
645 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist
Legal Theory. Readings in Law and gender, New Perspectives on Law, Culture and Society,
Westview Press, Colorado, Oxford 1991, pàgs. 374-375.
646 T. PITCH: Un diritto per due, Il Saggiatore, Roma, 1999 (trad. cast. de Crisitina García
Pascual, Un derecho para dos, Trotta, 2001 (en prensa))
647 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, op. cit.
648 N. FRASER: "Gender equity and the welfare state. A postindustrial thought experiment", op.
cit., pàgs. 218-242.
304
(i la cultura d’un grup que s’imposa com a norma per als altres grups o que
siga l’experiència) masculina dominant la norma i la resta d’experiències
desviades, devaluades o reprimides. Amb aquest mètode, el que es fa és
extraure les dones de la invisibilitat i, alhora, qüestionar el subjecte de drets
de les normes. Qüestiona "la norma" en assenyalar que el subjecte
universalitzat acríticament és el subjecte masculí i les seues experiències.
Qüestionar la parcialitat del subjecte universalitzat assumit com a normal i
normatiu, es trauen a la llum discriminacions jurídiques altrament invisibles.
Hi ha tres qüestions diferents, encara que ho siguen per matisos.
1.1.- Per una banda, es tracta de veure o constatar que el dret regula en
masculí en el sentit que, atesa una situació humana concreta, l’experiència o
els interessos regulats, reflectits o recollits i protegits pel dret coincideixen
amb el que seria l’experiència masculina de la situació i aquest fet comportaria
un desavantatge per a les dones. Ho veurem clarament amb els requisits per a
la regularització dels estrangers.
1.2.- Juntament amb això, se situarien tota una sèrie d’experiències o
vivències més comunes en les dones que en els homes que estarien per
regular. No és que estiguen regulades de manera masculina, és que com que
no hi ha experiència masculina equiparable, no estan regulades, no estan
protegides o queden al marge de la llei i creen un desavantatge o indefensió
per a les dones que es veuen en aquesta situació. Per exemple, la
impossibilitat d’obtenir els papers si es treballa en la prostitució.
1.3.- Per altra banda, caldria veure quins estàndards i conceptes legals
existents posen en desavantatge les dones perquè les estigmatitzen de nou,
perquè no tenen en consideració les experiències de les dones i recondueixen
tota qüestió a un punt de mira i comprensió masculins. Ho veurem, en
particular, no sols pel que fa als requisits que s’han de reunir per a obtenir un
permís de residència i treball sinó per poder iniciar un procediment de
reagrupament familiar.
(2) Feminist practical reasoning estén el que ha estat considerat
rellevant per les normes i el sistema jurídic per tal d’incloure-hi les
perspectives de les dones o d’altres grups discriminats, de manera que la
presa de decisions siga més sensible a les possibles dificultats de
categorització de les experiències dels grups subordinats. El dret legitima
determinades accions (en mostrar l’adhesió de l’acció a un model normatiu
305
reconeixible) i en deslegitima d’altres. Les estratègies de legitimació i/o
deslegitimació poden ser variades i del que es tracta és d’anar deslegitimant
accions d’exclusió que no són observables, diguem-ne, planament, o que
queden ocultades (silenciades, no anomenades) per les normes i procediments.
També es tracta de legitimar pretensions vinculades a les experiències
d’exclusió de les dones, desenvolupades per tal de trencar un sistema
d’exclusió donat. Les diferents qüestions han de ser problematitzades,
construïdes i traduïdes al dret de manera que evidencien les injustícies patides
per les dones.
(3) El mètode feminista de creació de consciència. La relació entre
l’experiència particular, individual, i la teoria es fa palesa mitjançant aquest
mètode, combinat, però, amb els altres dos. No es tracta d’universalitzar de
nou una experiència femenina situada, sinó de fer evidents determinades
experiències de les dones al dret, de quina manera som tractades i com aquest
tractament ens perjudica a tots i totes. Una vegada s’ha posat de manifest que
el dret regula en masculí i ignora les experiències de les dones, es tracta de fer
consciència social d’aquests aspectes legals que són opressors per a les dones.
El que propose és una lectura de la Llei d’estrangeria amb aquests
mètodes. Veurem primer breument el que és la immigració i passarem després
a analitzar l’estrangeria com a resposta jurídica i política als fluxes migratoris.
Crec que la resposta jurídica respon fins a un cert punt a un model teòric
d’explicació de les migracions (i en la mesura en què és el que pitjor tracta les
migracions de dones, pot ajudar-nos a comprendre l’exclusió de les dones
immigrants en la llei d’estrangeria). L’anàlisi de l’estrangeria que
desenvoluparé estarà sobretot basat en l’evolució normativa per a explicar la
situació actual. No és exhaustiva i ni tan sols ho plantege com un estudi en
profunditat sobre les implicacions de l’estrangeria (i del manteniment de
l’estrangeria com eina de diferenciació i d’exclusió) per un sistema democràtic
o un estat constitucional. M’interessa explicar els requisits per a ser subjecte
de drets per a després passar a analitzar com afecten aquests les dones.
Veurem, així, molt breument com crec que es pot plantejar l’estrangeria des
d’un punt de vista teòric (jurídic i polític) i repassarem tot seguit l’evolució
normativa i la manera en què afecta les dones en les tres situacions que he
esmentat.
306
MIGRACIÓ
Migrar significa moure’s, desplaçar-se del lloc on es viu cap un altre
destí. Les històries de migració ens són properes no sols perquè l’estat
espanyol ha estat fins fa poc un país emissor d’emigrants649, sinó perquè els
mites i les imatges dels viatgers i els migrants ens acompanyen des d’Homer a
Bowles. El fenomen migratori (masculí) s’inscriu dins una pauta cultural
fermament assentada, valorada, desitjable i representada pel prototip de
l’heroi que troba el primer referent literari a l’Odissea650.
Les migracions de dones, però, suposen una alteració d’aquest model
d’heroi. No hi ha Ítaques. Les dones tenen una mobilitat organitzada i diferent
de la masculina almenys en tres situacions. Juliano assenyala que a les
societats patrilocals les dones tenen una mobilitat estructural més gran que
els homes651. Les societats patrilocals (com la nostra) han suposat el
desplaçament de dones vinculat al sistema de filiació (seguir la família del
marit), però no percebuda com a migració autònoma652. Així, el referent o el
model cultural per a la mobilitat de les dones serà el Llibre de Ruth a la Bíblia.
El Llibre de Ruth conta la història d’una moabita que renuncia al seu poble, al
seu déu i a la seua família per seguir la del marit. La migració femenina
s’inscriu en aquesta història de renúncia personal: l’abandonament dels propis
està legitimat quan s’ha passat a ser d’altres, quan s’és membre d’una altra
família. Altrament, si no és dins aquest sistema familiar, la migració femenina
649 Fins el punt que continua havent més espanyols a l’estranger que estrangers a l’estat
espanyol. El cens de residents gallecs (no tots els espanyols sinó sols els originaris de Galícia)
en l’estranger fins 89 anys en Amèrica del sud és de 117.036 persones. En 2001, el nombre
d’estrangers de tota Amèrica llatina a tot l’estat era de 107.935. Font: INE.
650 D. JULIANO: Las que saben. Subculturas de mujeres, Horas y Horas, Madrid, 1998, pàg.96-
101. Ulisses parteix i després de passar totes les proves i aventures torna triomfant, mentre
Penèlope espera i mentre espera desespera i fa una feina inútil: teixir i desteixir els fils que la
lliguen i la immobilitzen.
651 D. JULIANO: “Mujeres inmigrantes. Las desconocidas que están entre nosotras”, Mujeres.
Revista del frente feminista de Zaragoza, Monográfico n.9 (Mujeres del Mundo), 2000, pàgs. 5-
12.
652 Pensem, per exemple, que fins la reforma del Codi Civil en 1981 per adaptar-lo a la
Constitució de 1978 a l’estat espanyol les dones perdien la nacionalitat espanyola si es casaven
amb un estranger i en qualsevol cas seguien el veïnat civil del marit. Per això, com que les
dones no tenien cap vincle estable amb els estats als que pertanyien en molts països eren
considerades com estrangeres.
307
entraria en el camp del que és “anòmal”: col·locar les dones fora del control de
les societats d’origen653.
La manca de models culturals valuosos per a les migracions de les
dones (llevat del seguiment de la família del marit) ha limitat els estudis sobre
les migracions femenines: han existit, diguem-ne, resistències i dificultats a
l’hora de conceptualitzar les migracions femenines654. Així, les migracions
femenines han estat ignorades en els models teòrics aplicats als estudis de les
migracions. Gregorio655 analitza les tres grans interpretacions o estructures
teòriques (des de la sociologia i l’antropologia) i com ha anat “adaptant-se” al
model l’experiència femenina656.
(1) Per les explicacions basades en la teoria de la modernització les
migracions són el pont entre dos móns oposats: la societat tradicional i la
societat moderna. El migrant és un individu racional que pren una decisió per
raons econòmiques: entre la societat d’origen i la de destinació hi ha factors
socials o una relació d’atracció/expulsió (pull/push) i la decisió de migrar és
presa per l’individu en una avaluació econòmica de la situació i les
possibilitats657. L’individu que migra i la visió sobre la migració és neutra pel
que fa el gènere. La dona quan migra ho fa com subjecte individual, racional i
sense gènere: és un espill de la migració masculina658. Les diferències, si hi
ha, no són importants teòricament.
653 D. JULIANO: Las que saben. Subculturas de mujeres, op. cit., pàg.96-101.
654 D. JULIANO: “Pobres mujeres pobres”, dins VV.AA.: Extranjeros en el paraíso, Virus, Barcelona
1994, pàgs.52.
655 C. GREGORIO: Migración femenina. Su impacto en las relaciones de género, Narcea, Madrid
1998, pàgs. 21-39 i també a C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde
una perspectiva de género”, Migraciones, num.1, 1997, pàg.145-175.
656 Per una sistematització d’un centenar de treballs sobre la migració femenina al mediterrani
veure: G. AUBARELL: “Una propuesta de recorrido bibliográfico por las migraciones femeninas en
España”, Papers, 60, 2000, pàgs. 391-413.
657 A. CHATTOPADHYAY: “Family migration and the Economic Status of Women in Malasya”,
International migration review, vol. 31., 1997, pàgs. 338-352: 340: “Tradidicional economic
models of migration were founded on individual optimizing behavior. Such a perception implied
that migration would theoretically led to superior career prospects for an individual”.
658 C. GREGORIO: Migración femenina. Su impacto en las relaciones de género, op. cit., pàgs. 21-39
i també a C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género”, op. cit., pàg.145-175.
308
Enfront de l’home migrant (actor econòmic i públic) la dona és invisible
o apareix com a esposa: el model masculí és el que es teoritza i s’estudia; el
que estableix la norma de la migració659. Es dona a entendre que les dones no
participen en la definició del projecte migratori perquè el seu projecte migratori
és una continuació de les seues funcions a l’àmbit domèstic i reproductiu: els
moviments lligats de dones (tied moves) impliquen dues coses. Primer, que les
dones no participen activament en la presa de decisions que afecta la migració
d’un membre de la família (el marit) ni d’ella mateix. D’altra banda implica que
les migracions de les dones no tenen com a causa principal el guany econòmic
o la millora personal660. És a dir, durant un cert temps la dona immigrada ha
estat totalment oblidada, silenciada i ignorada pels estudiosos dels processos i
dels fluxos migratoris com a subjecte actiu. Com a molt venen referències
anecdòtiques o capítols dedicats a “la dona” dins de llibres dedicats a la
immigració.
Aquest tipus d’aproximació661 es limita a constatar que les dones també
migren (malgrat que constitueixen el 48% de les persones immigrades a l’Estat
espanyol662) i que les categories d’anàlisi utilitzades per a l’estudi dels
processos migratoris masculins s’apliquen a les dones sense modificar-les o bé
es busquen explicacions que recondueixen la migració de la dona a la migració
d’un home. Així es considera que la migració femenina és principalment una
migració “d’arrossegament”; seguint el pater familias i es descriu el
procediment de reagrupament familiar (fer venir "l’esposa i fills", com diu el
Conveni Europeu sobre l’estatut jurídic del Treballador emigrant -Nov.1977-)
659 La majoria dels estudis en l’estat espanyol sobre immigració al començament eren així: el
model era el masculí i la dona, quan apareixia era dins el capítol de reagrupament familiar. En
principi s’entén però que en ser estudis “gender free” no són estudis masculins. Veure, per
exemple, A. IZQUIERDO: La inmigración Inesperada, Trotta, Madrid 1996, pàgs. 117-127. Els
estudis “sobre dones” són relativament tempraners: a principis dels anys 90 comença a haver
una atenció (com veurem) cap els col·lectius femenins i moltes tesis sobre dones immigrades des
de l’antropologia i la sociologia.
660 A. CHATTOPADHYAY: “Family migration and the Economic Status of Women in Malasya”, op.
cit., pàgs. 338-352: “ ‘Tied moves’, or the migration of women to accompany their spouses,
ignoring personal gains is a concept that has gained considerable prominence...”.
661 J.C. Checa i A. Arjona senyalen que aquest tipus d’estudis són els que han primat a l’estat
espanyol: la visió que el procés migratori o el “fenomen” migratori no és sinó una suma de
decisions individuals i estudis, per tant dedicats a descriure la realitat mitjançant processos
estadístics. J.C. CHECA i A. ARJONA: “Los estudios sobre migraciones en España. Una
aproximación”, dins F. CHECA i E. SORIANO (eds.): Inmigrantes entre nosotros, Icaria, Barcelona
1999, pàgs. 33-64.
662 Les dades de l’INE senyalen en juny de 2001 que dels 694.511 residents estrangers a l’estat
espanyol, 334.612 són dones (és a dir, el 48%).
309
des de la perspectiva de qui reagrupa, és a dir, des de la perspectiva de l’home
que reagrupa. Una vegada efectuat el reagrupament familiar, les dones
desapareixen de l’anàlisi –la seua situació ja no és analitzada- i les altres, les
que queden fora d’aquest tipus de projecte, no mereixen gairebé atenció. Pot
semblar un oblit justificat, si el que ens interessa és posar de manifest els
entrebancs per tal d’exercir un dret reconegut a la persona que efectivament
reagrupa. Però aquest oblit ja no està tan justificat quan resulta que la
persona reagrupada depén en tots els aspectes de la persona que l’ha
reagrupada.
D’altra banda, es tendeix a explicar els problemes legals,
administratius, econòmics, etc. en “abstracte” advertint que passa el mateix si
s’és home que si s’és dona, sense adonar-se que la “norma”, el referent no
qüestionat, el subjecte migratori, és masculí per més que escriure i pensar (i
legislar) en categories neutres netege la consciència i semble legitimar per
parlar de totes les situacions com si foren reduïbles a algunes experiències
masculines (ho veurem de seguida amb les condicions de regularització i com
suposen aquestes un clar desavantatge per a les dones).
Tot i mantenir la base d’aquests enfocaments teòrics, explica
Gregorio663, alguns treballs se centraren en la migració femenina. Es tracta
d’incloure les dones a la teoria (a l’estil dona i migració o el que he assenyalat
com la tècnica del add women and stir)664; de traure a la llum les experiències
de les dones immigrants, de traure-les de la seua invisibilitat a les teories; de
revisar la disciplina per incloure-hi les dones. Les visibilitzacions de les dones
immigrants, però, aniran fortament vinculades a l’àmbit reproductiu i
domèstic, no com a veritables migrants. Aquests primers treballs inclouen
causes diferencials que mouen les migracions: els homes migren per raons
econòmiques mentre que els dones ho fan per raons socials665. Les tipologies
663 C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género” op. cit., pàg.145-175.
664 Es tracta, recordem-ho, d’una primera etapa de teoria feminista: es qüestiona “la mala
ciencia”, no la ciència a l’ús. Les teories i els mètodes són adequats però cal aplicar-los per
extreure les dones de la invisibilitat i fer la “ciència més científica”; els homes més raonables....
665 C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género”, op. cit., pàg.145-175. Crec que els treballs recollits al llibre col·lectiu G. MARTÍN (comp):
Mujeres, Democracia y desarrollo en el Magreb, editorial Pablo Iglesias, Madrid 1995, s’inclourien
aquí.
310
de dones immigrades que sorgeixen són vinculades o no vinculades666 a un
home (els tied moves): les esposes i filles és a dir, una migració
d’arrossegament d’una banda; d’altra banda, les primeres “autònomes” com a
dones vídues, divorciades o mares fadrines en què els factors d’expulsió que
primen són socials (trencament de la xarxa social o rebuig de la societat
d’origen de la situació de la dona) més que no econòmiques667.
(2) Per a les teories de la dependència el que és important no es tant
dels factors individuals i “racionals” sinó els aspectes “macro”: l’anàlisi es
desplaça cap a les relacions i intercanvi desiguals entre el “centre” i “la
perifèria” dins el “sistema món”. Un sistema migratori és definit com un
conjunt dinàmic integrat per dos o més països vinculats pels fluxos
migratoris668. Alhora, cal mirar les situacions concretes i les relacions
històriques entre les societats o els intercanvis i els canvis dins de cada una i
de totes les societats implicades. Les migracions internacionals tenen com a
causa la desestructuració que suposa la imposició capitalista a societats
precapitalistes669, però les migracions internacionals reforcen (i reflecteixen)
les relacions de dependència i desigualtat entre el centre i la perifèria o entre
el sud i el nord. La desestructuració de les societats d’origen (els globalismes
localitzats que diria B. de S. Santos670); la dualització al sí de les societats (de
666 A. RAMÍREZ: Migraciones, género e Islam. Mujeres marroquíes en España, Agencia Española de
Cooperación Internacional., Madrid 1999.
667 W. Actis: “Mujeres marroquíes en España. Algunos datos generales”, pàgs. 125-129:128; T.
LOSADA: “La mujer inmigrante marroquí en España. Entre el país de origen y el país de acogida”,
pàgs.131-141 i A. RAMIREZ: “Las inmigrantes marroquíes en España. Emigración y
emancipación”, pàgs. 143-155, tots dins G. MARTÍN (comp.): Mujeres, Democracia y desarrollo en
el Magreb, op. cit.
668 COLECTIVO IOE: Inmigrantes, Trabajadores, Ciudadanos. Una visión de las migraciones desde
España, Universitat de València, Patronat Sud-Nord, València 1999, pàgs. 205-211.
669 COLECTIVO IOE: Inmigrantes y mercados de trabajo en España, Madrid, 1995.
670 B. de S. Santos parla de “localized globalisms” i “globalized localisms” per explicar els procés
i les efectes de la globalització. Els “localismes globalitzats” (globalized localisms) fan referència
al procés mitjançant el qual un fenomen local concret es globalitza amb èxit per respondre a les
exigències de l’economia globalitzada (per exemple, la utilització de l’anglés com lingua franca, la
MacDonalización...). La segona forma, els “globalismes localitzats” (localized globalisms), fa
referència als impactes específics que els imperatius transnacionals i les pràctiques
transnacionals tenen o causen sobre condicions locals concretes, desestructurant-les i
reestructurant-les de nou per respondre o adaptar-se als imperatius (és a dir, el tràgic efecte
que en condicions locals concretes provoquen els processos globalitzats que incideixen: la
desforestació massiva de l’Amazònia per pagar el deute extern, les migracions, els
desplaçaments massius de població…. B. DE SOUSA SANTOS: Toward a New Common sense, Law,
Science and Politics in the Paradigmatic Transition, Routledge, New York, London 1995.
311
manera que el nord es troba al sud i el sud al nord)671; l’atracció pel món
occidental672 i la interdependència produeix un moviment de població del sud
cap al nord, que buida el sud o deixa el sud sense possibilitats de millorar673.
Els efectes de les migracions sobre els països d’origen són devastadors (per
més que siga un procés “inevitable” en un món globalitzat) perquè perpetuen
la dependència dels països pobres. El món “globalitzat”, el món interdependent
suposa que amb la creació de vincles econòmics i polítics importants entre
àrees diferentment desenvolupades i amb possibilitats econòmiques i laborals
diferents els fluxos migratoris dels països més pobres als més rics siga
habitual674. Per combatre aquest transvasament i aquest desequilibri es
proposen polítiques de cooperació per al desenvolupament (o de
codesenvolupament) per a frenar d’alguna manera els fluxos migratoris (que
molesten al centre i fan mal a la perifèria), encara que, com assenyala Sassen,
aquests vincles i contactes constitueixen la base sobre la qual es poden
produir moviments migratoris675.
Els protagonistes, però, de les migracions no són ja individus que
prenen una decisió sinó grups o classes concebuts de nou sota una dimensió
econòmica: treballadors que formen un “exèrcit de reserva internacional”. El
procés o el fenomen migratori no és la suma de decisions individuals sinó un
conjunt de factors socials, estructurals, econòmics en un àmbit macro. El
focus d’atenció continua sent la producció pública i deixa en l’ombra l’àmbit
671 SAMI NAÏR i J. DE LUCAS: El desplazamiento del mundo, Instituto de Migraciones y Servicios
sociales, Madrid 1999.
672 R. SIPI: Las mujeres africanas. Incansables creadoras de estrategias para la vida, Editorial
Mey, L’Hospitalet 1998. Sipi assenyala per exemple com en Àfrica segles d’esclavitud i
colonització serviren per educar la població en un rebuig absolut “d’allò africà” i la idolatria per
tot el que és occidental i europeu.
673 I no solament per la “fuga de cervells”, encara que aquest és una de les “pors” i un dels
arguments. Al emigrar les persones millor preparades els països d’origen no sols es queden
sense possibles emprenedors, sinó que perden l’esforç i la inversió posada en aquestes persones
de manera que cada vegada tindrien menys possibilitats de formar i mantenir una “ciutadania”
que procure possibilitats de benestar per la població.
674 S. SASSEN: "Why Migration? Tesis contra los modelos de explicación al uso", dins VV.AA:
Extranjeros en el paraíso, Virus, Barcelona 1994, pàg. 53-62.
675 S. SASSEN: "Why Migration? Tesis contra los modelos de explicación al uso", op. cit., pàg. 53-
62.
312
privat/domèstic: l’àmbit de les dones. Quan les dones entren a participar en
l’àmbit públic de producció esdevenen visibles676.
La migració femenina, aleshores, pot explicar-se a partir de la doble
situació de subordinació de les dones en la mesura que són dones i dones
pobres en l’economia mundial. La funcionalitat del racisme i el sexisme en el
sistema capitalista farà que la incorporació de les dones immigrades al treball
globalitzat es faça en condicions especialment o doblement d’explotació. A
l’explotació de classe duta a terme per la divisió internacional del treball cal
afegir-hi la de gènere. A més a més, la demanda de mà d’obra es fa
diferenciada pel sexe: es busquen activament dones per a determinats treballs,
però aquesta demanda feminitzada s’entén dins una demanda marcada per la
desigualtat centre/perifèria fonamentalment (és a dir, com una qüestió de
classe més que de sexe). Els sistema global capitalista es beneficia de la divisió
sexual del treball que estableix el patriarcat (dual system theory). Per a les
dones immigrades la subordinació per gènere coincideix amb la de classe677; i
amb la internacionalització de les relacions de producció s’ha
internacionalitzat l’opressió de sexe. Les dones del sud són explotades com a
sexe pels homes del nord en haver-se internacionalitzat tant la producció com
la reproducció678. El contracte sexual hauria estat internacionalitzat: els
pactes entre barons faran que els homes entren en la dinàmica de la
globalització (que a la llarga potser és ruïnosa) i reforcen el seu poder a costa
de les dones679. Així s’explicaria no sols que les dones immigrades ocupen llocs
de treball pitjor remunerats i feminitzats vinculats a les tasques reproductives
a les quals el patriarcat les condemna (servei domèstic), sinó també l’existència
de les mail order brides680 i la prostitució de les dones immigrades.
676 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, Instituto de la mujer, Madrid
1998.
677 C. Solé: La mujer inmigrante, Instituto de la mujer, Madrid 1994, pàg. 12.
678 L. OSO.: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit.
679 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis)” dins C. Amorós
(ed.): Feminismo y Filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000, pàgs. 9-112:53.
680 Les mail order brides són “compres per catàleg” d’esposes de la perifèria per homes del
centre. Per les dones suposa eixir del país d’origen i entrar en el país d’acollida amb la
documentació requerida. És cert que poden haver abusos i que el matrimoni suposa treball
sexual i treball domèstic a canvi de protecció (papers, documentació) i manutenció –és a dir, fil
per randa, el contracte de matrimoni que Pateman afirma que els dones no poden signar per ser
un contracte d’esclavatge-. Però com assenyala Agustín, si bé hi ha agències que es dediquen a
la “venda” d’aquestes dones, també hi ha agències que “gestionen” veritables matrimonis en què
313
Encara que parteixen de supòsits diferents, les dues teories
coincideixen en alguns punts: l’immigrant no torna, no mira cap enrere (per
no convertir-se en sal?); el viatge és unidireccional sense retorn i aquest
desarrelament és el preu de l’èxit. Es tracta, fonamentalment, d’un heroi
individual que pot compartir, o no, amb altres individus alguns trets (sexe,
classe, etc.), però és un viatge i un projecte de vida individual. Per acabar,
ambdos se centren en l’àmbit productiu/públic, a l’àmbit socialment
reconegut com a vàlid i que compta com “contribució”.
(3) Aquestes aproximacions han estat revisades per construir un tercer
model: la teoria de l’articulació. Les migracions són enteses com un procés
d’articulació d’espais geopolítics i culturals mitjançant la creació de xarxes
socials681 que tenen com a nucli el grup domèstic682. El grup domèstic ha de
ser entés com un grup de persones que assegura el seu manteniment i la
reproducció material (i simbòlica), però és una unitat dinàmica, travessada per
eixos diversos (edat, sexe, posició en el mercat de treball, poder dins la casa,
etc.). De manera que els estudis sobre les migracions hauran de fixar-se en la
interacció de tots aquests membres en l’àmbit econòmic, ideològic, simbòlic,
etc., pel que fa a les aportacions, beneficis i activitats de cada membre683. La
unitat d’anàlisi, però, deixa de ser l’individu abstracte o l’individu que pertany
a una classe o a una classe/sexe global i passa a ser el grup domèstic on
l’esfera productiva i reproductiva es posen en relació. Les migracions
ambdues parts estan satisfets. Les dones en general són casades per desenvolupar els treballs
de les dones casades: per complir amb totes les funcions i exemplificar el model de la feminitat
positiva. Les dones casades per agència, però, rebutgen el qualificatiu de “pobres víctimes” i al
cap i a la fi, la mobilitat de les dones causada pel matrimoni és, en principi, culturalment
acceptada gairebé per tot arreu. Aquestes dones aconsegueixen un nivell econòmic i unes
possibilitats de vida que d’altra manera no aconseguirien. L. AGUSTÍN: “Trabajar en la industria
del sexo”, Ofrim, Junio 2000, pàgs.155-172.
681 U. MARTÍNEZ VEIGA: La integración social de los inmigrantes extranjeros en España, Trotta,
Madrid 1997, pàg. 130 i ss.
682 C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género”, op. cit., pàg.145-175.
683 C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género”, op. cit., pàg.145-175.
314
internacionals s’expliquen com estratègies dels grups domèstics dins el
sistema internacional684.
El gènere té un paper important en la mesura en què entra a formar
part de l’anàlisi el nucli familiar i relacional: per comprendre les migracions
hem de parlar d’individus connectats, en relació, on les famílies (en sentit
ampli; el grup domèstic) són la peça clau per tal que el procés migratori siga
possible i exitós. Per exemple, trobem estudis sobre com influeix la migració
femenina en les relacions sexe/gènere al sí del grup domèstic i a la societat
d’origen685; com canvia la situació de la dona i les perspectives o possibilitats
que s’obrin per a les dones quan realitzen el projecte migratori686; les
participacions de les dones en les xarxes i la creació de xarxes femenines687; o
recorreguts pels cicles, les xarxes i el procés migratori protagonitzat per dones
des d’una perspectiva “comparada”, és a dir, mirant contextos diversos de
partida i xarxes diverses que acaben “confluint” d’alguna manera en un únic
espai –el país de destinació688.
Per això el segon tret rellevant (i el segon focus d’atenció) el trobem en
les xarxes. La unitat d’anàlisi ja no són individus abstractes ni grups o
classes, sinó individus en relació. Les persones immigrants estan inserides en
un conjunt de relacions que conformen un camp social a què podem nomenar
xarxa- relacions familiars, d’amistat, veïnat, etc. Aquest tipus de relacions no
són produïdes per les migracions sinó que són activades durant el procés
migratori tot i que hi són prèviament i són el capital social de les persones
immigrants689. La xarxa migratòria introdueix la idea que perquè es produesca
la migració cal que una sèrie de relacions, contactes, intercanvis i
comunicacions s’activen690. Aquestes relacions permeten que la migració tinga
684 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit.; C. GREGORIO: “El
estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de género”, op. cit.
685 C. GREGORIO: Migración femenina. Su impacto en las relaciones de género, op. cit..
686 A. RAMÍREZ: Migraciones, género e Islam. Mujeres marroquíes en España, op. cit.
687 U. MARTÍNEZ VEIGA: La integración social de los inmigrantes extranjeros en España, op. cit.
688 N. RIBAS: Las presencias de la inmigración femenina. Un recorrido por Filipinas, Gambia y
Marruecos en Cataluña, Icaria, Barcelona 1999.
689 U. MARTÍNEZ VEIGA: La integración social de los inmigrantes extranjeros en España, op. cit.,
pàg. 130 i ss.
690 C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva de
género”, op. cit., pàg.145-175.
315
lloc, es duga a terme, i no únicament la migració individual, sinó també la de
la xarxa, de manera que es creen relacions de solidaritat en els països de
destinació i vincles i canals de comunicació i informació entre els individus en
xarxa al marge d’on es troben. Aquestes relacions i xarxes, però, no
conystrenyen o limiten l’acció i la migració, sinó que les possibiliten en
proporcionar informació, recursos, bens, contactes, etc.691. Són el marc o la
plataforma a partir dels qual les migracions i els projectes migratoris es fan
possibles.
L’atenció sobre les xarxes ens ajuda a comprendre algunes situacions
altrament inexplicables o invisibles en la teoria. Per exemple a València la
comunitat d’estrangers residents més nombrosa són els equatorians, amb una
clara majoria de dones que treballen en el servei domèstic. Les equatorianes es
reuneixen al voltant de la Congregació de Religioses de Maria Immaculada per
a aconseguir treball i altres recursos (ajuda, cursos, contactes entre elles,
etc.). Dones procedents d’altres països no freqüenten el convent. La majoria
dels equatorians residents a València són provinents de tres àrees de
l’Equador: Quito, Guayaquil y La Sierra. A Barcelona, les dones que acudeixen
a la Congregació són peruanes i gairebé no hi ha equatorianes, a Madrid són
dominicanes... D’altra banda, podem entendre que una persona prenga la
decisió de migrar a un lloc determinat no tant per les condicions del país de
destinació o del treball que podrà trobar com per la confiança que li
proporciona la xarxa (les relacions i els contactes) que fa possible la
migració692. Les xarxes migratòries inclouen així relacions diverses (familiars,
amistat, veïns, pertinença a clubs, associacions, parròquies, etc.) que aporten
recursos materials i simbòlics i funcionen en un àmbit transnacional en el
sentit que posen en contacte persones que es troben separades, en països
diferents i no únicament entre societat d’origen i societat de destinació –països
de trànsit; altres destinacions, etc.
Caldria parlar o distingir, almenys, tres tipus de xarxes: d’una banda
estan les xarxes socials i relacionals que possibiliten la migració de les
691 U. MARTÍNEZ VEIGA: La integración social de los inmigrantes extranjeros en España, op. cit.,
pàg. 130 i ss. C. GREGORIO: “El estudio de las migraciones internacionales desde una perspectiva
de género”, op. cit., pàg.145-175. Greogorio inclou dins les xarxes migratòries els treballs i les
funcions de prestamistes, falsificadors de documents, organitzadors de viatges, etc..
692 COLECTIVO IOE: Inmigrantes, Trabajadores, Ciudadanos. Una visión de las migraciones desde
España, op. cit., pàg. 211.
316
persones en proporcionar una sèrie de recursos i béns (informació, suport,
etc.). Aquestes xarxes disposen de xarxes comercials i s’hi relacionen: una
llista de professionals que es posen al servei de les xarxes (agències de viatge,
prestamistes, falsificadors de documents, etc.). I, per acabar, estan les xarxes
comercials que abusen, coaccionen, enganyen, etc. que són les màfies.
Les migracions internacionals han de ser analitzades tenint en compte
aquesta organització. És clar que les diferències nord/sud són importants, en
part la informació que passa a través de les xarxes és la possibilitat de treball
en la societat de destinació d’acord amb la demanda o de les condicions de la
societat de recepció, però les migracions internacionals no poden ser
explicades únicament com la suma de molts éssers autònoms que prenen la
mateixa decisió en un moment determinat, ni com la conjunció de forces i
diferències de poder que mouen la gent gairebé al marge de la seua capacitat
d’acció i decisió. L’una cosa i l’altra influeixen (els aspectes micro i els
aspectes macro) i les xarxes són el que posen en contacte aquests dos pols i
les que possibiliten la informació i la migració.
El gènere passa a ser una variable important no solament per a centrar
l’anàlisi en el grup domèstic, sinó principalment des del moment en què es
constata que la migració ordenada (és a dir, d’acord amb els criteris establerts
per l’estat receptor d’acord amb les seues necessitats) va dirigida
fonamentalment a la població masculina, mentre que les dones són
principalment les usuàries d’aquestes xarxes (o ho són d’una manera diferent)
ja que es veuen més obligades a utilitzar canals extraoficials per a migrar. La
migració de dones, en aquest sentit, és més autònoma o menys dirigida pels
interessos de l’estat que rep693.
També es pot parlar d’immigració; de l’arribada de població migrant,
l’acollida i els reptes que aquesta acollida i la integració dels nous arribats
planteja. L’accent es posa, llavors, en l’impacte de les migracions al país de
destinació, els problemes que es generen, la inserció diferenciada i precària en
el mercat laboral; la resposta social, jurídica i política que cal donar a les
693 Y. AZIZE: “Empujando fronteras: mujeres y migración internacional desde América Latina y el
Caribe”, Taller regional de América Latina y el Caribe. Sobre derechos humanos de las mujeres en
el contexto de tráfico y migración (Memorias), Alianza Global contra el tráfico de mujeres,
República Dominicana, 1998, anexo 8.
317
migracions, a la diversitat cultural creixent, als conflictes que hi poden sorgir.
A més a més, es pot integrar l’anàlisi de gènere en cada tipus de problema.
Des del punt de vista del dret, però, no em fixaré en aquestes qüestions
(no perquè no les considere importants, crec que ho són i molt) sinó en quina
construcció de l’estrangeria es duu endavant, que seria el marc a partir del
qual es podrien tractar aquests problemes, sobretot perquè estableix la
diferència en el gaudi de drets fonamentals.
L’ESTRANGERIA
La distinció entre migració, immigració i estrangeria és, òbviament, una
qüestió d’enfocament. Migrar significa moure’s; quan parlem d’immigració694
parlem des del punt de vista de la societat d’acollida (més aviat de destinació);
l’estrangeria, com he dit, és una resposta jurídicopolítica a les migracions en
clau restrictiva: és a dir, assenyalar i crear a l’estranger com una persona
diferent i diferent sobre tot pel que fa el catàleg de drets que li són reconeguts.
La política d’immigració és una altra cosa. Una política d’immigració suposa
un tipus de regulació dels fluxos migratoris que done seguretat jurídica als
immigrants tant pel que fa les condicions d’entrada i eixida com pel que fa la
integració en les societats d’arribada en trobar les condicions prèvies que fan
possible la integració: la igualtat en drets. Crec que, a més a més, per més
política d’immigració que hi haja, per més migració ordenada que hi haja, la
migració autònoma, fora dels mecanismes previstos per l’estat que rep,
continuarà existint i potser disminuesca, però no deixarà de donar-se. Per
això, una política d’immigració real suposa que es tracte d’una manera global i
complexa els diversos aspectes socials, econòmics, humans, relacionals, etc.
Implicats, i no sols com control de fronteres i utilitat en el mercat laboral695, i
que es prenga seriosament el reconeixement dels drets de les persones, al
694 Quan parlem amb persones immigrades de sobte se’n adonem que per nosaltres són
immigrades, mentre que elles normalment es defineixen com migrants o emigrants.
695 J. de Lucas va començar a discutir i analitzar els problemes de l’estrangeria abans que “la
immigració” inundara els diaris i acaparara l’interés acadèmic. Des del principi –els anys 80- va
assenyalar les limitacions injustificades als drets dels estrangers i la necessitat de repensar la
resposta a la immigració des d’una redefinició de la ciutadania i el vincle social. Darrerament ha
assenyalat de nou en concret el tipus de política d’immigració comuna europea que ens caldria
a J. DE LUCAS: “¿Qué políticas de inmigración? (Reflexiones al hilo de la reforma de la Ley de
extranjería en España)”, Tiempo de Paz, num. 55, Invierno 1999, pàgs. 5-31.
318
marge de la via d’entrada. I això és tot el contrari. És, fins i tot, impossible
d’aconseguir mentre hi haja una llei d’estrangeria. La Unió Europea sembla
que està evolucionant en aquest sentit, metre l’estat espanyol recula.
Europa, Europa
La creació de la Unió Europea (i l’adhesió de l’estat espanyol) és un dels
punts clau per a comprendre el marc en què es desenvolupa i evoluciona la
normativa en matèria d’estrangeria a l’Estat espanyol. De fet, la primera llei
d’estrangeria és tramitada i aprovada d’urgència perquè l’estat preveu l’ingrés
a la comunitat.
Des dels anys vuitanta, quan es constata un fort creixement de les
migracions internacionals (una vegada superada la crisi econòmica de mitjans
dels setanta en què s’aplicaren polítiques restrictives de la immigració), el
debat situa les migracions internacionals i la població estrangera al centre de
la política europea sense que hi haja una decisió clara i unitària al respecte
fins que el 1999 el Consell Europeu estableix la necessitat d’una política
comuna. No obstant això, la immigració apareix directament o indirectament
en els principals acords polítics que han anat marcant el procés d’unificació,
tant en forma de recomanacions, com en forma de convenis i acords
intergubernamentals com ara de Schengen696. L’estat espanyol assumeix
acríticament aquest model, per més que la població estrangera el 1985 (quan
s’aprova la primera LOE) era gairebé inexistent i el context econòmic i social
de l’estat diferia prou del de països europeus amb una llarga tradició
d’acollida. El que passava el 1985, però, és que calia afirmar com fora que
érem europeus i per a ser-ho calia imposar una política restrictiva
d’immigració.
La creació del mercat únic amb el tractat de Roma suposa d’una banda
que les matèries “econòmiques” passen a ser competència de la comunitat
mentre que les qüestions socials romanen competència dels estats, tot i
subordinar la qüestió social a l’econòmica i envestir contra l’estat de benestar.
D’altra banda, la creació d’aquest mercat únic suposa el tancament de
696 A. DOMINGO: “Dona i immigració. Reflexions des de la demografia”, Jornades sobre una
mirada de gènere a la llei d’estrangeria i asil, Col·legi d’advocats de Barcelona, Novembre de
2000.
319
fronteres per a protegir el mercat naixent697. Amb el tractat de Maastrich
(1992) s’aproven els criteris de convergència econòmica (no social ni política)
per a establir la moneda única698. Els estats han de reduir la inflació, el deute;
s’accentua la crisi de l’estat de benestar, s’accentuen les privatizacions dels
serveis públics i comença a assenyalar-se com a causa dels mals la
immigració, la saturació de les societats d’acollida, la superació del nivell “de
tolerància”: la barca s’afona699. Creixen els “fenòmens socials” del racisme i la
xenofòbia alhora que les forces polítiques europees reprodueixen el racisme
per a legitimar polítiques restrictives d’immigració i per a legitimar la falta de
reconeixement de drets 700. La política europea d’immigració consistirà a
afermar-se més encara en l’aspiració d’una immigració zero. Es modifiquen
restrictivament les lleis d’asil i refugi per a evitar fraus i es construeixen
entrebancs legals i físics701 per convertir Europa en una fortalesa. Cal
impermeabilitzar a qualsevol preu702 la frontera externa de la Unió. Les
mesures d’impermeabilització, però, es faran mitjançant acords i convenis
intergovernamentals que no formen part del dret comunitari ni estan sotmesos
a control parlamentari o judicial. Els acords de Schenghen i la convenció
d’aplicació són el resultat d’aquest afany703.
697 Curiosament el Banc Mundial i el FMI proposen per els països empobrits tot el contrari per
desenvolupar els seus mercats i l’economia i imposen lliure comerç (lliure comerç dels excedents
dels països rics, clar).
698 Maastrich no suposa un tall o una ruptura significativa en la política i el procés de
construcció de la UE sinó una continuació, un altre estatge, de manera que “els efectes socials”
no sorgeixen com conseqüència de Maastrich en 1992, sinó que s’accentuen o es materialitzen
d’una manera més evident.
699 D. COHN-BENDIT i TH. SCHIMD: Ciudadanos de Babel. Apostando por una democracia
multicultural, Talasa, Madrid 1995. Estudi introductori de J. De Lucas. La imatge de la barca
plena i la barca a la deriva és explicada a les pàgs. 41-44.
700 T. VAN DIJK: Elite discourse and racism, Sage Publications, London 1993.
701 El mur –obra de circumval·lació per separar Ceuta i Melilla de “Africa”- de Ceuta és l’exemple
més brutal.
702 Clar que el preu pot mesurar-se de moltes maneres. La impermeabilització física ha costat
milers d’euros i milers de morts. L’estret de Gibraltar és una gran fossa comuna.
703 Els acords de Schengen es signaren el 14 de juny de 1985 entre França, Bèlgica, Alemanya
Federal, Països Baixos i Luxemburg. La convenció d’aplicació és de 19 de juny de 1990.
Mitjançant el tractat de Paris Itàlia s’adhereix als acords i la convenció el 27 de novembre de
1990. L’estat espanyol i Portugal ho fan el 21 de juny de 1991 amb l’acord d’adhesió de Bonn.
Els acords entraren en vigor a l’estat en 1993 per no “destorbar” les olimpíades de Barcelona i
l’expo de Sevilla.
320
Els acords de Schenghen, relatius a la supressió gradual de fronteres
comunes són una mena de laboratori de proves per a la construcció de la Unió
com a espai de llibertat i seguretat: estableixen una cooperació de policia i
judicial més important en matèries relatives a la criminalitat internacional
organitzada, el terrorisme, el comerç d’armes i estupefaents, el blanqueig de
diners, l’harmonització de visats per a la immigració i la identificació d’un
estat únic i responsable de les sol·licituds d’asil. És a dir, criminalitat
internacional i immigració.
Schenghen no va ser ben rebut pel Parlament Europeu: la policia
adquireix competències incontrolades pel que fa a la lliure circulació (i la
immigració) comprometent la seguretat jurídica704. Schenghen parteix de la
base que per a garantir la lliure circulació interna cal tancar radicalment les
fronteres externes: per a garantir la llibertat cal exagerar les mesures de
seguretat. El control de fronteres pels passos establerts, i si es compleixen
determinats requisits, esdevé la funció principal: l’autoritat competent (policia
de frontera) ha de comprovar la identitat, els documents de viatge dels
estrangers que vulguen entrar per tal de vetlar per la seguretat nacional i
l’ordre públic705. Els diferents moviments queden registrats pel SIS (sistema
informatiu Schengen) que és nodrit pels diferents NSIS (nacionals). El SIS
recull informació sobre persones: persones cercades per a extraditar-les,
estrangers inclosos en la llista d’inadmissibles –per haver estat expulsat d’un
estat, o no haver estat admés, per exemple-. De manera que a partir de
l’entrada en vigor dels acords per a poder entrar a qualsevol estat cal no estar
registrat com persona no admissible al territori Schengen.
El document d’estratègia sobre política d’immigració i asil de la UE
elaborat sota la presidència austríaca el 1998 és el document més important
704 Veieu de J. DE LUCAS: El desafío de las fronteras. Derechos humanos y xenofobia frente a una
sociedad plural, Temas de Hoy, Madrid 1994, pàgs. 151-152. Per un estudi detallat dels debats
parlamentaris veieu J. GOMÁ: Los asuntos de interior en la Unión Europea, Tesina, Universidad
Carlos II de Madrid, Instituto de Derechos Humanos Bartolomé de las Casas, 1998.
705 El projecte de reglament de la llei 8/2000 de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la
seua integració social, dona una sèrie d’exemples d’aquesta potestat desmesurada dels
funcionaris de fronteres. El reglament estableix no sols els documents que poden servir de
“prova” per mostrar que l’estranger entra a l’estat per la raó que declara (si per viatge de
negocis, per visita, per estudis, per treball, etc..) sinó que en cas de dubte el funcionari podrà
entrevistar a l’estranger i confiscar el bitllet de tornada (arts. 23 i 24).
321
d’aquesta etapa706. La prioritat estava fixada en la lluita contra la immigració
clandestina, la integració dels residents legals i el control del reagrupament
familiar. El document crida l’atenció sobre la cautela que cal tenir a l’hora de
reconéixer prestacions socials als immigrants: l’estat de benestar ja no es
manté, i menys encara si l’ampliem.
El tractat d’Amsterdam (1998) situa les qüestions d’immigració (que
eren, com hem vist, objecte de coordinació intergovernamental) sota la
responsabilitat europea i implica l’obligació de desenvolupar una política
comuna i, obliga, en concret, al Consell a elaborar un programa d’acció. El
consell europeu, reunit a Tampere l’octubre del 1999, va establir els criteris i
elements que aquesta política comuna haurà de recollir. El mandat establert
per les conclusions de la presidència707 a la Comissió Europea pel que fa a la
política comuna d’immigració i asil està articulat en quatre punts:
col·laboració amb els països d’origen; establiment d’un sistema comú d’asil; el
tractament just als nacionals de tercers països i la gestió dels fluxos
migratoris.
Aquest mandat suposa un reconeixement que la inexistència d’una
política d’immigració durant els darrers 30 anys és, a hores d’ara,
inadmissible. Com ha assenyalat la Comissió, la política d’immigració zero no
ha estat mai ni realista ni oportuna i no sols perquè no podien ni devien
interrompre’s determinats canals d’immigració, com ara el reagrupament
familiar708, sinó perquè la pressió migratòria era reconduïda i aprofitada per
vies d’accés irregular al territori de la unió (és a dir, ha estat una política que
ha fomentat les màfies i el tràfic il·lícit éssers humans) i perquè hi ha sectors
d’activitat en què la mà d’obra és insuficient709.
El Consell requeria dels treballs de la Comissió una definició clara sobre
les condicions d’accés –admissió- i residència dels ciutadans extracomunitaris,
tenint en compte o avaluant de manera conjunta el desenvolupament
706 CK4 27 ASIM 170. Documento de estrategia sobre la política de inmigración y asilo, dirigido
al comité K4.
707 SN 200/99 Conclusiones de la Presidencia del Consejo Europeo de Tampere de 15 y 16 de
octubre de 1999.
708 Propuestas de la Comisión. Legislación en preparación. Doc. 599PC0638: Propuesta de
directiva del Consejo (presentada por la Comisión) sobre el derecho a la reagrupación familiar,
19/02/2001.
322
econòmic i demogràfic de la Unió, els països d’origen, la capacitat d’acollida
dels estats i les relacions històriques i culturals amb els estats de procedència
dels immigrants. Aquesta definició, però, devia anar acompanyada d’un
paquet de mesures d’integració basades en el tractament just dels ciutadans
de tercers països establint drets i obligacions comparables o tendencialment
comparables als dels ciutadans de la Unió. La Comissió, en la comunicació
que presenta dins aquest marc al Consell i el Parlament710 divideix les
qüestions que cal tractar en dos grans eixos: desenvolupament del marc de
Tampere i bases per una política comunitària d’immigració. En realitat, però,
la comissió sols avança en (o referma) el reconeixement de la necessitat d’una
política comuna transparent i racional (la racionalitat suposa, aquest punt el
poder gestionar els fluxos, més que controlar-los, per a donar resposta a les
necessitats europees, fonamentalment les necessitats canviants del mercat
laboral).
El marc de Tampere
Política d’integració
Les conclusions de la presidència a Tampere exigien l’aproximació de
les legislacions nacionals pel que fa les condicions d’entrada i residència,
d’una banda i d’altra pel que fa les polítiques d’integració. El tractament just
dels nacionals de tercers països és un element més del projecte de la Unió com
a espai de llibertat i seguretat, de manera que cal aproximar les legislacions
nacionals (1) per a concedir als residents (legals) de la Unió un conjunt de
drets i d’obligacions comparables als dels ciutadans de la Unió –que hauran
de ser, en certa mesura progressius fins a poder obtenir la nacionalitat; (2) per
desenvolupar una política d’integració més decidida, i (3) per a lluitar contra el
racisme i la xenofòbia a tots els nivells (econòmic, social i cultural) i
desenvolupar mesures de promoció adients.
709 COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo
sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000.
710 COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo
sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000.
323
Les condicions d’admissió i residència:
La primera –i única- iniciativa de la Comissió ha estat elaborar una
directiva sobre el reagrupament familiar (de fet ha estat una de les prioritats –
preocupacions- del Consell des del 1991, perquè la protecció que donava el
TEDH a la vida en família dels estrangers suposava moltes vegades un atac a
les legislacions internes –i viceversa).
La Comissió considera, així mateix, que l’elaboració de la Carta dels
drets fonamentals suposa una protecció important per als estrangers en
qüestions socials: protecció de l’acomiadament improcedent i l’aplicació de
normes comunitàries sobre condicions de treball.
Marc legislatiu per a la integració
Dels tres punts o criteris senyalats, la Comissió ha desenvolupat
fonamentalment el de la lluita contra el racisme i la xenofòbia amb l’elaboració
d’una proposta de directiva per a lluitar contra la discriminació en el treball, la
formació, la protecció social (salut i seguretat social), educació i altres béns i
serveis com ara l’habitatge. D’altra banda el consell aprovà un programa de
lluita contra la discriminació. Bàsicament es tracta d’una programa d’educació
antiracista i de conscienciació i/o sensibilització a càrrec d’ONG. Sobre la
necessitat d’unes polítiques més actives d’integració la Comissió encara no
s’ha pronunciat i sobre l’ampliació dels drets i obligacions dels estrangers de
moment sols ha proposat l’ampliació i la coordinació dels sistemes de
protecció social dels residents (legals) extracomunitaris entre els estats i
presentarà altres propostes relatives als drets que han de reconéixer-se, les
condicions per a la pèrdua de la residència legal, la protecció contra l’expulsió
i el dret a residir en un altre estat membre (és a dir, reconéixer la llibertat de
circulació i establiment dins el territori de la Unió per als estrangers
residents711).
711 En realitat, com veurem, tant la coordinació de la protecció social com el reconeixement de la
llibertat de circulació i residència són mesures interessades.
324
Gestió de fluxos migratoris
Les conclusions de Tampere assenyalaven la necessitat d’un
enfocament ampli de la gestió i la regulació dels fluxos que incloguera
qüestions polítiques, de drets humans i de desenvolupament amb la
participació dels països d’origen i de trànsit. Entre les mesures s’inclouen
campanyes d’informació als països emissors sobre les possibilitats de migrar
legalment i els perills de fer-ho de manera irregular tant pel que fa les màfies
com pel que fa a les condicions “d’acollida” dels irregulars, que són
inexistents. Així, de nou, el gran problema de la gestió de la immigració és un
problema de control de la immigració clandestina, organitzada a nivells i fases
diferents sobre les quals cal incidir: informació en els països d’origen i trànsit;
cooperació de policia entre tots els estats implicats; accions de policia de
control més concretes en els punts fronterers; una política comuna real de
visat; unificació de la legislació contra els traficants; ajuda a les víctimes i la
seua repatriació. Ara bé, quan la política de repatriació voluntària siga
ineficaç, cal garantir la integritat de la política d’immigració europea amb la
repatriació forçada712.
No obstant això, aquesta gestió713 dels fluxos s’ha desenvolupat
àmpliament com una de les bases (si no la base) per una política comuna
d’immigració. La Comissió parla de tres tipus de migració cap a Europa: la
migració per raons humanitàries, el reagrupament familiar i la migració
econòmica. La migració per raons humanitàries en realitat fa referència a l’asil
i al refugi714, les qüestions relatives al reagrupament familiar són
desenvolupades en una proposta de directiva715; de manera que la Comissió
centra l’anàlisi en una política comuna d’immigració econòmica que, en
realitat, és la que preocupa i interessa.
712 COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo
sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000, pág. 13
713 Gestió i control, però, no estan del tot deslligats. La comissió desenvolupa més la idea de
gestió perquè és el que resulta nou en la política europea. El control (de fronteres) ha estat una
constant.
714 I no és desenvolupada en aquest document sinó en un altre on es preveu la creació de
l’EURODAC (un sistema per la determinació clara i viable de l’estat responsable de l’examen
d’una sol·licitud d’asil).
715 Propuestas de la Comisión. Legislación en preparación. Doc. 599PC0638: Propuesta de
directiva del Consejo (presentada por la Comisión) sobre el derecho a la reagrupación familiar,
19/02/2001.
325
Cap a una política comunitària d’immigració
Com estem veient, la política d’immigració zero aplicada a partir dels
anys 70 en molts països ha comportat que els immigrants econòmics entraren
fraudulentament com asilats o bé irregularment (o autònomament) mitjançant
les diverses xarxes i màfies. El reagrupament familiar ha restat gairebé l’única
via legal oberta, encara que restrictiva, de la migració regular. La realitat,
però, ha mostrat que aquesta política ha estat funcional per haver
desestabilitzat els mercats interns i per l’existència de demanda de mà d’obra
clandestina, beneficiant tant els traficants com els empresaris716 i fomentant
la competència deslleial a la Unió717. Atés que, d’una banda la pressió
migratòria és real i d’altra, una immigració ordenada beneficiària els
immigrants, el mercat únic i les societats d’origen, cal revisar les necessitats
de la Unió i facilitar la immigració per cobrir les necessitats detectades de
forma gradual i controlada. Finalment, la immigració és ara més flexible i
implica un moviment de població entre molts països (no és unidireccional),
depenent de la situació econòmica i demogràfica dels països implicats. Per
tant, les necessitats europees que cal tenir en compte no poden ser
exclusivament econòmiques, sinó també demogràfiques718. S’afirma, així, que
una política comuna més oberta i transparent, el desenvolupament de
programes de cooperació amb els països emissors i el control sobre l’aplicació
de la normativa laboral contribuiran a reduir la immigració autònoma tot i
anar combinades amb polítiques de “lluita eficient contra el tràfic”.
Les directrius/objectius de la política comuna són bàsicament dues:
(1) L’admissió dels emigrants econòmics ha de respondre clarament a
les necessitats del mercat de treball, de manera que la UE puga donar
716 COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo
sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000, pàg. 13: “Muchos emigrantes
económicos se han visto forzados a buscar la entrada mediante procedimientos de asilo, o bien
a entrar ilegalmente. Esto no supone una respuesta adecuada a las necesidades del mercado de
trabajo y beneficia a los traficantes bien organizados y a los empresarios sin escrúpulos”.
717 COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo
sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000, pág. 15: “La inclusión de los
trabajadores migrantes en el debate sobre el desarrollo de la política económica y social de la
UE, etc. fomentará la lucha contra el trabajo ilegal y la explotación económica de los
emigrantes, situaciones ambas que fomentan la competencia desleal en la Unión”.
718 Per més que s'assenyale al document que no es tracta d’una immigració de reemplaçament si
que es barallen dades sobre l’envelliment de la població europea, les taxes de natalitat baixes i
la relació i dependència de treballadors i jubilats, etc.
326
resposta ràpida i eficient als requisits del mercat a escala europea, estatal,
regional i local. Tenint en compte que aquestes necessitats i condicions
canvien ràpidament, ens cal reconéixer la inviabilitat de les quotes i els
contingents. Per això, la mobilitat entre els estats dels treballadors immigrants
i la coordinació entre els sistemes de protecció social i salut han de ser una de
les prioritats719. La definició d’un marc comú per a l’admissió haurà de ser
transparent i racional (en el sentit que estem veient), establir clarament les
condicions d’entrada, els terminis de resolució de les sol·licituds, la possibilitat
d’informació...
(2) Les persones admeses tindran tendencialment els mateixos drets i
obligacions que els ciutadans. Les persones admeses hauran de tenir garantits
bàsicament els mateixos drets i responsabilitats, però aquests podran anar
vinculats a la durada de l’estada prevista en les condicions d’entrada, de
manera que, per exemple, tot i ser regulars, els temporers poden tenir menys
drets garantits que els immigrants que tenen un permís de dos anys. No
obstant això, s’afirma que les polítiques d’integració han de consistir a
garantir als estrangers les mateixes condicions de vida i treball que la resta de
ciutadans per a evitar l’exclusió (i amb l’exclusió, la delinqüència i amb la
delinqüència, el racisme720). Així mateix, cal reconéixer que la integració és un
procés bidireccional que implica un acostament de les dues parts (la societat
d’acollida i l’estranger). I senyalen com objectiu important de les polítiques
d’integració les dones i la família.
719 Falta veure com es desenvolupa això, però en principi, a banda de ser d’allò més utilitarista
sembla prou incompatible amb la (meua) idea d’integració: es tracta de flexibilitzar l’estatut per
poder tenir immigrants itinerants, nòmades que van cobrint necessitats variades per tota
Europa. A banda, també és prou irreal si no és que organitza com una mena de “treball
comunitari obligatori”. A hores d’ara els immigrants ja es mouen i busquen ofertes i
oportunitats en diferents àrees geogràfiques, llavors, quina necessitat hi ha de “ordenar i
gestionar” aquests moviments sinó és com un eina més de control de la població immigrada?
D’altra banda, perquè pensar que els immigrants tenen i sempre volen una mobilitat major que
els altres residents? Perquè la llibertat de circulació dels estrangers a Europa esta restringida i
condicionada per les necessitats laborals?.
720 El text diu: “Si no se aportan los recursos necesarios para asegurar la integración de los
inmigrantes y sus familias, se exacerbarán a largo plazo los problemas sociales que pueden
llevar a la exclusión y problemas relacionados como la delincuencia, etc. la exclusión social
afecta a los emigrantes de forma desproporcionada y estos son a menudo víctimas del racismo y
la xenofobia”. COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento
Europeo sobre una política comunitaria de inmigración, 22/11/2000, pág..20.
327
De manera que en l’àmbit europeu, a hores d’ara, continuem tenint un
projecte de política d’immigració centrat en les necessitats econòmiques. No hi
ha un text bàsic sobre quins són els drets que s’han de reconéixer a tots els
estrangers, independentment de la situació en què es troben. De fet, dels
irregulars gairebé no es parla, si no és com a víctimes de màfies i empresaris
sense escrúpols i, en algun moment indirectament, com a víctimes d’una
(inexistent) política d’immigració desenvolupada els darrers anys. A més a
més, admet i afirma la necessitat de recórrer a la repatriació forçada per a
garantir la integritat de la política europea d’immigració i no s’esmenta (ni de
passada) l’obligació dels estats de garantir als estrangers, independentment de
la situació administrativa els drets del conveni europeu de drets humans (que
potser es considere que no fa falta –jo crec que sí-, però que no és sobrer).
Tampoc no hi ha un acord sobre els drets que cal garantir als residents legals
(per més que tendencialment siguen comparables als dels ciutadans de la
Unió). Sols hi ha acord en què cal establir una política comuna d’immigració
que done resposta a les necessitats canviants del mercat laboral i lluitar
contra la immigració autònoma. No obstant això, Tampere i el document de la
Comissió suposa un avanç, per més que no haja estat encara desenvolupat
suficientment, pel que fa la necessitat de pensar la política sobre immigració
d’una manera complexa en què el tractament just dels estrangers haurà de ser
un dels vectors.
Normativa a l’estat espanyol
L’estat espanyol, com deia, va assumir acríticament el model de gestió
(immigració zero) imperant a Europa a partir dels anys 70. L’adhesió de l’estat
espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, ara la Unió Europea és un dels
punts per a comprendre l’evolució de la normativa en matèria d’estrangeria a
l’estat espanyol. La primera llei d’estrangeria fou tramitada i aprovada
d’urgència perquè l’estat preveia el seu ingrés a la Comunitat: calia afirmar
com fóra que érem europeus en un moment en què ser europeus significa
abans de res imposar una política restrictiva d’immigració. Així que
s’assumeix el model europeu acríticament per més que la població estrangera
328
el 1985 era gairebé inexistent721 i el context econòmic i social de l’estat diferia
prou del de països europeus amb una llarga tradició d’acollida.
Fins l’any 1985 hi havia una normativa difusa i confusa, formada per
circulars, decrets llei, i ordres diverses provinents fonamentalment de la
Direcció General de Seguretat. La normativa estava lluny de ser uniforme i la
població a què anava dirigida també: la majoria de residents eren estrangers
que ara serien comunitaris (i, per tant, a qui no se’ls aplica la Llei
d’estrangeria). Pel que fa als estrangers que ara són extracomunitaris, hi havia
diferències entre els països amb vincles històrics i culturals amb l’estat i la
resta722. L’informe sobre la immigració i l’asil que el 1997 aprova el fòrum per
la integració social dels immigrants, assenyala que la herència d’aquesta
situació es reflecteix a la llei 7/85: la immigració era concebuda com una
qüestió d’ordre públic, depenent exclusivament de la Direcció General de
Seguretat, desviant els poders des de l’ordre judicial fins al policíac i
supeditant la concessió i renovació dels permisos a criteris administratius i
policíacs (d’ordre públic). Aquesta tendència restrictiva i totalitària no va estar
superada en la llei 7/85723, fins al punt que el Defensor del Poble va recórrer
la llei davant el Tribunal Constitucional, que en va declarar inconstitucionals
alguns articles724. L’informe sobre la immigració i l’asil (Fòrum 1997) parla de
tres etapes en l’evolució de la normativa a l’estat al voltant de l’estrangeria:
estrangeria (1985-1990); viratge cap una política d’immigració (1990- 1993) i
integració social (1994-1996). l’informe sobre la immigració i l’asil és del 1997,
de manera que l’anàlisi s’atura el 1996. No obstant això, com veurem, l’etapa
d’integració perdura fins a desembre del 2000 en què es produeix la
721 211.000 residents. L’evolució en aquests 20 anys pot entendre’s millor amb aquestes dades:
Des de 1981, any en què el nombre d’estrangers residents era de 198.042, s’ha passat en 2000
a 938.783 (desprès del darrer procés de regularització extraordinari: en 1999 eren 801.329).
L’any 2000 per primera vegada els ciutadans extracomunitaris (515.955) sobrepassen els
comunitaris (418.374). Entre els extracomunitaris, després dels marroquins (194.099) el
col·lectiu més nombrós és el xinés (30.958), els equatorians (28.773) i colombians (24.650). Els
principals sectors d’activitat són agricultura i ramaderia (33,25%), el servei domèstic (14,99%),
la construcció (14,91%) i la hosteleria (11,37%). En qualsevol cas, les xifres per 2000 suposen
un 2’7% de població, molt lluny encara de França, Alemanya i fins i tot Itàlia.
722 Els provinents de l’Amèrica llatina, Filipines, Guinea Equatorial, Andorra, Portugal i Brasil
no necessitaven d’un permís de treball ni d’un visat especial.
723 Foro para la Integración Social de los inmigrantes: Informe sobre la Inmigración y el Asilo en
España, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Octubre de 1997, pàg. 28-29.
724 Sentència 115/1987 de 7 de juliol.
329
“contrareforma” de la llei 4/2000; de manera que a aquestes etapes cal afegir-
ne una de retorn a l’estrangeria (2000-2001)725.
1985-1990: l’estrangeria
La llei orgànica 7/1985 d’1 de juliol sobre drets i llibertats dels
estrangers a Espanya i el Reglament de Desenvolupament de la llei (R.D.
1.1119/86) va ser la primera resposta jurídicopolítica ordenada a la
immigració obsedida en qüestions com l’entrada, la permanència i l’eixida del
territori i el control de policia que desestabilitzava extraordinàriament la
població estrangera. En lloc de parlar de drets i de llibertats la llei se centrava
en qüestions d’ordre públic i de seguretat ciutadana, delinqüència
internacional, màfies, la necessitat de mecanismes ràpids d’expulsió... La LOE
7/85 recull perfectament la base de Schengen cinc anys abans de la signatura
dels acords per part de l’estat.
L’article 13.1 de la Constitució estableix que els estrangers gaudiran a
Espanya de les llibertats públiques garantides pel títol I en els termes que
establesquen els tractats i la llei, de manera que s’ha dit que la Llei
d’estrangeria dóna resposta a aquest manament constitucional. El tribunal
constitucional, en sentència 107/1984 de 23 de novembre (és a dir, abans de
la promulgació de la LOE) va dir que la interpretació correcta de l’article 13 era
entendre, d’una banda que els drets i llibertats del títol I estaven garantits per
als estrangers i no sols les llibertats, i d’altra, que aquests drets i llibertats
tenien protecció constitucional encara que eren tots ells de configuració legal.
La constitució remet expressament als tractats i a la llei de manera que (diu la
sentència) la igualtat o desigualtat depén de la voluntat dels tractats o la llei.
Uns mesos després es promulgava la Llei d’estrangeria amb una clara voluntat
d’exclusió i establidora de desigualtat 726. No estic d’acord que la Constitució
725 He canviat les dades. L’ Informe sobre la Inmigración y el Asilo en España estableix la primera
etapa de l’any 1985 a 1990 (llei 7/85 i reglament de desenvolupament 1196/86 de 26 de maig);
segona etapa: 1990-1992 (la proposició no de llei de 9-4-1991 i el procés de regularització de
1991); tercera etapa: 1993-1996 (contingents, la reforma del reglament i el pla per la integració).
Els criteris són, com he dit, estrangeria, política d’immigració i integració. Crec que els
contingent de fet han contribuït a desestabilitzar la població i no hem semblava coherent parlar
d’ells com mesures d’integració. A més a més, s’estableixen com conseqüència de la proposició
no de llei de 9-4-1991 i són una mena de continuació del procés de regularització o una (moltes)
regularització encoberta.
726 J. DE LUCAS: El desafío de las fronteras. Derechos humanos y xenofobia frente a una sociedad
plural, op. cit., pàgs.168-170. La discussió de fet va ser més complexa. Una vegada el tribunal
330
remeta o diga en cap moment que cal una llei d’estrangeria, una llei específica
i concreta que regule l’exercici dels drets fonamentals dels estrangers (per què
havia de ser específica?), sinó que els drets dels estrangers són (com els
nostres) drets de configuració legal amb protecció constitucional, que hauria
d’haver-se traduït en una protecció especial i no en una restricció especial
amb la plasmació en una llei d’estrangeria l’exclusió d’algunes persones dels
drets. El legislador ha utilitzat perversament aquesta necessària configuració
legal, i els restringeix, a més a més, als residents legals, i anem ja per la
tercera llei d’estrangeria.
La llei 7/85 tenia una part mínima de drets i una part extensa sobre
entrada, residència, sancions, limitacions de drets, expulsions i atorgara
amplis poders al Ministeri de l’Interior. La LOE reconeixia expressament el
dret a circular lliurement i triar el lloc de residència (tot i que el permís de
residència i treball indicava la província on es podia realitzar l’activitat per la
què es tenia el permís); el dret de reunió, sindicació, associació, educació727 i
poc més. Les crítiques que va rebre es poden reduir a dues qüestions “de
fons”: l’atribució excessiva de poders al Ministeri d’Interior (era una llei
policíaca) i la falta de protecció judicial en front de les actuacions de
l’administració; i que es regulen tan poc i tan pocs drets i llibertats per els
estrangers que sempre acabaven supeditats a “l’ordre públic i la pau social”.
La llei 7/85 no definia cap política d’immigració activa sino més aviat una
política de contenció de la incipient immigració.
Les concessions i renovacions dels permisos de residència i treball
estaven subordinades clarament a la situació nacional d’ocupació728; la
durada dels permisos era curta i la renovació complicada, de manera que
caure en la irregularitat havent estat regular alguna vegada era habitual. El
constitucional va dir que els estrangers tenien garantits els drets i les llibertats, calia veure si la
remissió a tractats i la llei significava desconstitucionalitzar-los (cosa un tant absurda, pense,
perquè un mateix article no pot constitucionalitzar i alhora desconstitucionalitzar les garanties
dels drets dels estrangers). Finalment el TC va establir que els drets i llibertats dels estrangers
eren drets de configuració legal (tots, sense distinció) però de protecció constitucional, és a dir
que la configuració legal no podia eliminar el contingut essencial. També es pot consultar el
Dictamen num.221 del Consell Consultiu de Catalunya en relació ala constitucionalitat de
l’article primer de la llei orgànica 8/2000.
727 Els articles que regulaven restrictivament l’exercici d’aquests drets foren declarats
inconstitucionals en la sentència
728 Per la concessió del permís inicial de treball s’apreciaven dues coses (art.18 LOE): l’existència
de treballadors espanyols aturats en l’activitat en què el sol·licitant vol treballar (l'INEM emetia
l’informe i la delegació de treball apreciava la circumstància) i la insuficiència de mà d’obra.
331
permís de residència estava vinculat al de treball (permisos que es tramitaven
davant administracions diferents tot i que resultaven ser un únic document).
Els diferents processos de regularització i els contingents posats en marxa
anys després serviran per repescar els irregulars que la mateixa normativa va
creant. S’estableixen diversos tipus de permís de residència i treball per
compte d’altri o per compte propi, extremadament complicats i es limita
l’entrada ordenada a l’entrada amb un visat de treball aconseguit al país
d’origen amb una oferta nominativa d’ocupació.
El reagrupament familiar, millor, el dret a la vida en família no està
reconegut per la llei i el procediment que estableix el reglament és tan complex
que en la pràctica és impossible reagrupar la família (o el que és el mateix, el
canal principal a Europa per la migració regular a l’estat espanyol tampoc no
existeix). La subjecció del cònjuge reagrupat al reagrupant s’establia clarament
en fer dependre el permís de residència de l’un de la vigència del permís de
l’altre i en establir una “prohibició” per treballar per al cònjuge reagrupat. La
visió que es té (i la falta de reconeixement del dret a la vida en família n’és un
exemple) és que la immigració és temporal, de pas cap a Europa i això
implicava, d’una banda que la residència permanent no estiguera reconeguda i
d’altra que l’estat es creguera la funció que Europa li atribuïa de gendarme, de
guardià de la frontera entre Europa i Àfrica (que Àfrica ja no començava als
Pirineus) i amb la resta del món per derivació.
El sistema sancionador era el gros de la llei. Un sistema que debilitava
(quan no els excloïa) tots els mecanismes processals i de tutela dels drets dels
estrangers. Es posen en funcionament els centres d’internament d’estrangers,
centres de caràcter no penitenciari, on els estrangers amb un expedient
d’expulsió esperen la resolució i l’expulsió fins a 40 dies. La comprovació de la
documentació dels estrangers s’efectua a la via pública. Si hi ha una
anomalia, l’estranger és conduït a la comissaria de policia on s’inicia el tràmit
per a l’expulsió. Durant la tramitació de l’expedient l’estranger pot ser detingut
durant les 72 hores. No obstant això, la pràctica consistia a posar el detingut
a disposició judicial per sol·licitar al jutge d’instrucció l’internament de
l’estranger en un centre d’internament per a estrangers per a tramitar
l’expedient amb l’estranger ja controlat729. Els que són expulsats tenen una
729 A. SÁNCHEZ: “Breve aproximación a los centros de internamiento de extranjeros. La
experiencia de Barcelona”, dins VV.AA: Extranjeros en el paraíso, Virus, Barcelona 1994.
332
prohibició d’entrada de tres anys; els que no són expulsats no podran
regularitzar-se. L’estada irregular (no disposar de permís de residència i/o
treball) és causa d’expulsió (del territori Schengen a partir del 1993).
Qüestions relatives a la integració no eren ni esmentades (com podien
esmentar-se si no es reconeixien drets?); no es feia referència a drets com
l’accés a la salut, accés a serveis socials, habitatge digna, etc. La llei va
originar la creació d’una massa d’irregulars (vam tenir el primer immigrant
irregular l’endemà de l’entrada en vigor de la llei) que no van poder ser
regularitzats pel procediment extraordinari de regularització establert a la
llei730 i durant anys la condició bàsica dels estrangers era la irregularitat.
L’estranger no és subjecte de drets sinó objecte de decisions administratives i
policíaques.
1990- 1993: Viratge cap una política d’immigració
El 13 de juny de 1990, després d’una campanya en contra de la llei
d’estrangeria d’àmbit estatal, el Defensor del Poble, jutges, IU-IpC (Izquierda
Unida-Iniciativa per Catalunya), associacions i entitats de solidaritat amb els
immigrants demanaven formalment al govern (PSOE) que es pronunciara, que
aclarira quina era la política d’immigració que pensava desenvolupar, que
presentara un informe.
El 2 de desembre el govern presenta el document: Situación de los
extranjeros en España. Líneas básicas de la política española de extranjería.
Prenent com a base l’informe, el PSOE presenta una proposició no de llei en
què s’estableixen onze mesures que constitueixen el pla d’acció i els objectius
de la política d’immigració. És aprovada a l’abril del 1991 per majoria
amplíssima i ens dóna una idea del consens que hi havia sobre el que havia de
ser una política d’immigració731.
730 Les dades que proporciona l’informe sobre la Inmigración y el Asilo en España, són
esgarrifants: el procés de regularització va estar fixat durant dos mesos (24-7-85 /24-9-85), i va
haver d’estar allargat amb circulars internes perquè en setembre sols s’havien recollit 8.000
sol·licituds. Al capdavall 43.815 sol·licituds foren presentades de les quals 23.000 foren
admeses. Un any desprès solament 13.000 estaven en situació regular. La resta no va rebre cap
tipus de resposta.
731 B. RUIZ: “El plan de Integración de inmigrantes y la participación social. Estudio del
asociacionismo de trabajadores marroquíes en Almería”, Oñati Master’s Tesinas, 6, IISJ Oñati
1997.
333
L’informe Situación de los extranjeros en España indica que ha
d’intentar-se conjugar una política activa d’immigració i integració social amb
el reforçament de les fronteres interiors i amb un esforç d’ajuda al tercer món.
És a dir, en el fons la política d’estrangeria havia de ser articulada en quatre
eixos:
2.1.- Política d’integració dels immigrants732. La primera acció posada
en marxa fou un nou procés de regularització extraordinari. Això significava
acceptar el fracàs del procés anterior i intentar regularitzar la població
clandestina per a poder proposar i iniciar una política d’integració partint de
“zero”. El procés de regularització, però, sempre és pervers. Tota regularització
suposa el reconeixement del fracàs de la política d’immigració: si es troben
persones indocumentades és perquè les vies de documentació no estan a
l’abast de tots. S’admet la incapacitat per a controlar els fluxos i s’admet
l’existència (desitjada i potenciada) del treball clandestí de vegades en
situacions d’explotació733. La regularització, però, no és la solució. Amb la
regularització es permet o es facilita la normalització administrativa en
condicions menys rígides (per exemple, no es demana viatjar per a recollir el
visat) però des del marc vigent (amb l’exigència de contracte formal de treball).
Aquests nous regulars, però, donat l’àmbit laboral en què s’insereixen poden
tornar a la irregularitat fàcilment (com la resta d’immigrants). Donar una
resposta extraordinària a una situació estructural és a totes llums insuficient:
per més regularitzacions que en fem sempre hi haurà un mercat de treball
informal i submergit al que acudirà la mà d’obra indocumentada. Caldria
pensar, així, altres mecanismes per considerar per exemple, a banda del
contracte de treball, altres mitjans per a demostrar la suficiència econòmica i
l’arrelament social734
2.2.- Cooperació amb els països empobrits: aquesta cooperació mai es
va desenvolupar més enllà de la política oficial de cooperació mitjançant els
crèdits FAD, altament criticats. No es va vincular mai aquesta política a un
732 Com que aquest pilar es desenvolupa amb el Pla per la integració social dels estrangers
(1994) i la reforma del reglament (1996), ho veurem més endavant.
733 J.M. PUERTA VÍLCHEZ: “La regularización de extranjeros”, dins M. Moya (coord): Comentario
sistemático a la ley de extranjería (LO 4/2000 y LO 8/2000), Pomares, Granada 2001, pàgs. 391-
424: 392. Puerta analitza els diferents processos extraordinaris de regularització: 1986, 1991,
1996 i 2000.
734 F. TORRES: “Diferència de drets, contracte de treball i debat sobre la normativa d’estrangeria”,
Veus Alternatives, num. 11, juny 1998, pàgs. 4-9:8.
334
nou model de gestió de fluxos com va ocórrer a França impulsat per S. Naïr
com a delegat interministerial de Migrations/Codévéloppement (per més que
aquest programa també haja rebut crítiques)735.
2.3.- Reforçament de les fronteres exteriors. És a dir, control de fluxos
migratoris: entrades i visats. L’informe Situación de los extranjeros en España
parlava de desenvolupar la utilització del visat com a instrument
d’orientació de la política migratòria, modernitzar els consolats tot i
mantenir un tractament especials per als llatinoamericans. De fet, com
assenyala l’informe sobre la Inmigración y el Asilo en España el 1997, aquest
manament que anava destinat a potenciar la canalització dels fluxos
d’immigració legal d’acord amb mercat de treball es converteix en un
entrebanc més: l’exigència del visat i de visats específics sense els quals no es
pot entrar ni regularitzar la situació desvirtuara el manament d’utilitzar el
visat com un instrument de canalització i el convertira en un instrument de
control. L’estat espanyol, a més a més, signa Schengen i el control de fronteres
i visats serà el gros de la política d’immigració que acaba estant una fase més
enduridora de l’estrangeria. Comença a exigir-se visat a països que abans no
s’exigia (el Marroc, Algèria, Tunísia, el Perú i la República Dominicana); se
signen acords amb el Marroc de repatriació/readmissió d’estrangers que
entraren irregularment. De manera que el gros d’aquesta “nova política” fins al
1994 fou de nou la lluita contra la immigració autònoma i el control de
fronteres.
2. 4.- Política activa d’immigració. El consell de ministres al maig del
1993 (per donar resposta a l’exigència del congrés de canalitzar els fluxos)
determina el primer contingent d’autoritzacions per a treballadors estrangers.
En principi es va pensar com una via d’entrada ordenada. Però des del primer
moment el contingent ha estat utilitzat per a regularitzar persones que ja es
trobaven a l’estat en situació irregular (de manera que l’entrada ha continuat
estant fonamentalment irregular). El govern, a partir de 1993 ha anat
establint així, any rere anys (1993, 1994, 1995, 1997, 1999) un nombre de
permisos de treball per sectors i àrees geogràfiques per donar resposta ràpida i
735 Sobre aquest tema C. WITHOL DER WENDEN: ¿Abrir las fronteras?, Bellatera, Barcelona 2000,
pàg. 85 i ss., es mostra obertament escèptica sobre la viabilitat de l’aposta pel
codesenvolupament. C. Withol der Wenden és molt crítica amb els resultats del model francés
en matèria d’immigració. En el mateix sentit, M. CISSÉ: Palabra de sin papeles, Gakoa, Bilbao
2000, pàgs. 168 i ss. Així com M.CHEMILLIER-GENDREAU, al llibre col·lectiu VV.AA: Sans papiers:
l'archaïsme fatal, La Découverte, Paris 1999, pàgs. 22 i ss.
335
eficaç a ofertes de treball que no eren cobertes per ciutadans, per europeus o per
estrangers regulars. El govern reconeix que hi ha nínxols laborals que per la
precarietat, per la natura de la prestació, per la informalitat, etc. són rebutjats
pels ciutadans i han de ser coberts per estrangers mitjançant aquestes
polítiques actives de canalització de la immigració cap als sectors més
precaris: serveis (servei domèstic i hostaleria), agricultura i construcció. A
partir de la implantació de la política dels contingents es configura clarament
la utilització de la migració per a omplir forats. La mobilitat dels estrangers
queda reduïda a algun dels tres sectors i en ser, com reconeix el govern,
sectors precaris i inestables que resulten inacceptables per als ciutadans (però
adequats per als estrangers736) les possibilitats de renovació del permís
normalment són poques737. Les quotes han originat una feminització de la
immigració ordenada i econòmica en haver assignat un gran nombre de places
per al servei domèstic. A partir dels contingents s’institucionalitza d’alguna
manera o s’accepta l’existència d’una demanda de mà d’obra femenina per
tasques domèstiques (i, en part, l’existència d’una migració econòmica
femenina), i les quotes han estat una ordenació per sector, àrea i sexe738. En
tots els contingents el nombre establert pel govern ha estat insuficient i les
sol·licituds sempre són més nombroses que les ofertes. Així i tot, hi ha
denegacions massives i no s’arriba a cobrir la quota alguns anys739.
1994-2000: integració social
Com estem veient, l’informe Situación de los extranjeros en España.
Líneas básicas de la política española de extranjería de 1991 assenyalava que
la política d’immigració havia de poder conjugar una política activa
736 No recorda massa a l’afirmació que determinats treballs, per la seua natura i la dependència
que creaven, no eren adequats per els homes però resultaven d’allò més convenient per les
dones?.
737 Es demanava fonamentalment haver cotitzat a la seguretat social almenys 6 mesos. Els
permisos es limitaven a sector d’activitat (diguem agricultura) i província. Quan s’acaba la
collita, s’acaba la cotització (quan hi ha); i el permís no permet anar a una altra província,
almenys el permís inicial que és el que s’aconseguia amb el contingent. No obstant això, les
immigrants es movien, es desplaçaven, es donaven d’alta en seguretat social i cotitzaven en
diverses comunitats autònomes.
738 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit., pàgs. 118-119.
739 SOS RACISMO: Informe anual sobre el racismo en el Estado español, SOS Racismo, Barcelona
1995; A. IZQUIERDO: La inmigración inesperada, op. cit.
336
d’immigració i d’integració social amb el reforçament de fronteres i un esforç
d’ajuda al tercer món. El 1994, s’aprova el pla per a la integració social dels
immigrants i el 1996 es reforma el reglament per simplificar alguns dels
tràmits administratius i facilitar l’exercici de determinats drets (com ara el
reagrupament familiar).
El pla per a la integració social dels immigrants
El pla per a la integració social dels immigrants740 estableix una sèrie
d’objectius per a dur endavant que giren al voltant de tres eixos: la no-
discriminació, la seguretat jurídica i administrativa i la inserció laboral.
S’assenyala que les barreres i els entrebancs administratius dificulten la
integració i la convivència. Per tant és necessari garantir una situació legal i
social estable per als immigrants per tal de lluitar contra l’explotació en el
treball i contra el racisme i la xenofòbia.
El que suposa el pla, en realitat és l’acceptació d’una immigració
d’assentament i la necessitat de posar les bases per a una convivència “basada
en valors democràtics”. Per a assolir els objectius el pla es dota de dos
instruments: l’Observatori Permanent de la Immigració (OPI) i el Fòrum per la
Integració dels Immigrants, constituït de forma tripartida per l’administració,
entitats de solidaritat amb els immigrants (des de sindicats i església fins a
ONG) i associacions d’immigrants. L’OPI queda encarregat de realitzar estudis
sobre la realitat migratòria, les conseqüències i impacte sobre la societat i la
difusió i conscienciació de la societat de recepció sobre la realitat dels
immigrants. El Fòrum es concep com un canal de participació i diàleg dels
diversos actors socials.
El pla no explicita o no recull en un capítol (dels sis que té) què ha
d’entendre’s per integració; més aviat va desenvolupant al llarg del text una
idea prou complexa de la integració. La integració ha de ser pensada com un
procés bidireccional en què les dues parts implicades (immigrants i societat de
recepció) han d’evolucionar, dialogar i madurar per tal de fer possible la
convivència. D’aquí la importància d’afavorir, mitjançant el Fòrum, la
740 Aprovat per Consell de Ministres de 2 de desembre de 1994.
337
participació de les associacions d’immigrants741. Entre les propostes concretes
s’assenyala: la millora i la facilitació del procediment per a aconseguir la
nacionalitat742; la necessitat de flexibilitzar els permisos per a no posar
excessius entrebancs a la mobilitat dels immigrants i, d’altra banda, la
necessitat de possibilitar estades més llargues i estables (introduint el permís
definitiu pel reglament de 1996). Per acabar, el pla parla de la necessitat de
“dotar la dona reagrupada d’un estatut jurídic independent del cònjuge, per a
garantir-ne l’autonomia i integració”. El Reglament 155/1996 de 2 de febrer
simplifica el procediment de reagrupament familiar però continua vinculant
(és a dir, establint dependències al sí de la família) el permís de la persona
reagrupada al del reagrupat. El reagrupament familiar, però, com veurem,
continua estant bàsicament un procediment d’obtenció de visat, no la manera
d’exercir el dret a la vida en família o a iniciar-la.
El nou reglament: RD 155/1996 de 2 de febrer
El RD 155/1996 de 2 de febrer va estar valorat positivament per amplis
sectors socials743 tot i que es reconeixia que era insuficient per a tractar tots
els problemes que l’aplicació de la LOE havia suscitat en els 10 anys anteriors
i s’assenyalara que no era el reglament un instrument adequat per a regular
drets i llibertats744.
Les raons que assenyala l’exposició de motius per la reforma són
variades: els canvis en relació al fenomen migratori, els compromisos
741 En aquest sentit és molt interessant el treball de B. RUIZ: “El plan de Integración de
inmigrantes y la participación social. Estudio del asociacionismo de trabajadores marroquíes en
Almería”, Oñati Master’s Tesinas, 6, IISJ Oñati 1997.
742 Com veurem, aquesta és una mesura casi obsessiva per les diferents administracions, com si
els immigrants estigueren tots ansiosos per canviar de nacionalitat més que per aconseguir una
situació legal i social estable. Amb aquestes mesures, pense es reforça indirectament la idea de
cal rebutjar d’on es ve, cal un desarrelament absolut amb la societat d’origen per tal
d’aconseguir la integració. Com deia abans, el model imaginari d’immigrant és quelcom que no
mira cap enrere i el desarrelament és el preu de l’èxit.
743 L’Informe sobre la inmigración y el asilo en España del Foro para la Integración Social de los
inmigrantes el valora positivament; Solans afirmava que el reglament constituïa l’avanç més
important pel que fa el reconeixement de drets i llibertats dels estrangers. F. SOLANS: “La
reforma del Reglamento de la ley de extranjería”, Curso sobre extranjería, Colegio de Abogados
de València, 1992.
744 F. FLORES: “El nuevo reglamento de extranjería: ¿Una ampliación de derechos?”, Revista
vasca de Administración Pública, nº 47, 1997, pàgs. 113-134. A. SOLANES: “Hacia una nueva
regulación jurídica de la extranjería en España: proyectos de modificación de la ley 7/85”,
Quaderni della Sezione di Teoria Generale e Informatica del Diritto, 12, Milano 1999.
338
internacionals (bàsicament Schengen i el Tractat de la Unió Europea), la
necessitat d’adequar el reglament a la llei 30/1990 sobre règim jurídic de les
administracions públiques i el procediment administratiu comú (simplificació
dels tràmits, els efectes del silenci, els principis del procediment sancionador,
etc.); la necessitat d’adaptar el reglament a la nova organització administrativa
amb competència en matèria d’estrangeria745 i l’objectiu de millorar l’estabilitat
i la seguretat jurídica dels treballadors estrangers com a requisits per la
integració (com indicava el pla per a la integració).
El reglament comença amb un títol dedicat als drets dels estrangers.
L’article 1 reprodueix l’article 13 de la constitució (article 4 de la LOE) i
l’article 2 parla de drets subjectius dels estrangers: els inherents a les
persones, educació i assistència lletrada en cas de detenció. Llevat d’aquesta
declaració i el règim dels menors estrangers, els drets estan reconeguts en
exclusiva estrangers en situació regular i el reglament n’enumera fins 15:
residència i lliure circulació, reunió i associació, sindicació i vaga, educació,
llibertat d’ensenyament, creació i direcció de centres docents, assistència i
prestacions socials en situació de necessitat; salut, llibertat d’empresa i accés
a l’exercici de professions titulades.
El segon canvi rellevant que el reglament estableix consisteix en un nou
sistema de concessió de visats. La secció segona (Visats) estableix dues classes
de visats de trànsit, cinc d’estada i cinc de residència (un d’ells per
reagrupament familiar746); la documentació requerida per a tots i l’específica
per a cada un d’ells, els tràmits previs a la sol·licitud, els tràmits i
procediment, la resolució dels expedients, l’expedició del visat, les dades que
hi apareixeran, etc. Com assenyala l’informe del fòrum aquest sistema crea
uns entrebancs administratius i burocràtics enormes i converteix els consolats
i ambaixades en òrgans competents per a decidir i ordenar la migració cap a
l’estat747. Els visats de residència, llevat del de reagrupament familiar, estan
vinculats al permís de treball: hi ha quatre tipus de permís si es treballa per
745 El RD 1521/1991 d’11 d’octubre crea les Oficines d’estrangers com òrgans de gestió
interministerial dependents de delegació de govern, els ministeris d’interior, de treball i
seguretat social i afers socials.
746 Tot allò relatiu al reagrupament ho veurem desprès.
747 Foro para la Integración Social de los inmigrantes: Informe sobre la Inmigración y el Asilo en
España, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Octubre de 1997, pàg. 28-29.
339
compte propi i quatre si es treballa per compte d’altre (art.75). L’article 75
estableix així, els tipus de permís següents748:
I. Permís de treball per compte d’altre: Per a la concessió d’un permís
inicial per a treballar per compte d’altri pel “règim general” es té en
consideració la insuficiència de mà d’obra autòctona, comunitària o
extracomunitària en situació regular; la inexistència de treballadors aturats a
la zona corresponent i en el sector o activitat per què es demana i el règim de
reciprocitat amb el país d’origen. A partir de 1993 pràcticament l’única via
oberta era la del contingent749, en la que no es mirava la situació “provincial”
d’ocupació perquè el contingent donava –en teoria- resposta a les deficiències
detectades. La sol·licitud de permís de treball s’ha de presentar per l’ocupador,
a les oficines d’estrangers, omplint els impresos oficials: l’oferta ferma
d’ocupació nominativa (signada i per quadruplicat); fotocòpia del passaport en
vigor del treballador; antecedents penals del treballador al país d’origen; un
certificat mèdic; tres fotografies de carnet, la sol·licitud de residència i treball
(4 còpies de paper calcable). L’empleador ha d’aportar una fotocòpia del DNI, 3
nòmines, rebuts de pensió o la darrera declaració de la renda. Si es tracta
d’una empresa: CIF, documentació que acredite la capacitat per a contractar
en nom de l’empresa, tres últims butlletins TC1 i TC2, certificació d’estar al
corrent en les quotes de la seguretat social, certificat de l’agència tributària
d’estar al corrent en les obligacions tributàries de l’empresa.
Com que normalment els treballadors estan aquí (i són els que al final
tramiten els papers), hi ha un imprés oficial per a designar el representant
legal al país d’origen que serà qui tramite davant el consolat o ambaixada
espanyola el visat de treball (una còpia segellada de cada document és enviada
al representant legal que comença els tràmits mentre que l’estranger irregular
es queda en les fotocòpies). Cada any el govern establia unes causes
d’exempció de visat750 i un imprés per demanar-la. Una vegada presentats els
papers, cada ministeri resol la seua part. El temps mínim d’espera són 6
748 En la mesura en què a hores d’ara el reglament vigent continua estant aquest, analitzaré els
permisos de treball amb deteniment, perquè són els mateixos que tenim ara.
749 No obstant els nacionals de Perú, Equador i Xile tenien fins l’estiu de 2000 una mena de
“cup permanent” pel règim general, que per una banda feia que no tingueren que esperar a que
s’obrira un contingent, però per altra estava sotmés a l’apreciació de la situació nacional
d’ocupació.
750 Per 1999, per exemple eren: tenir fills menors a càrrec vivint en l’estat; malaltia greu i en
casos excepcionals si s’estava ocupant d’un malalt o una persona major.
340
mesos. En cas d’acceptació, l’immigrant rep una carta en què se li sol·licita
que presente el visat. Si havia demanant exempció calia esperar la denegació o
l’acceptació; si no havia demanat exempció, havia de viatjar al país d’origen
per recollir el visat. En tornar, presentava el visat i la resta de documents a la
Delegació de Govern. En uns mesos, rebia una carta en què se li demanava
que pagara les taxes de les autoritzacions (unes 8.000 ptes.) i amb el rebut
podia recollir el permís. Tot això se suposa que la persona immigrant ho fa des
del país d’origen (fins i tot el contingents, una altra cosa era la pràctica). Per a
renovar els papers cal tenir una oferta d’ocupació de nou, estar al corrent de
les quotes de la seguretat social i haver cotitzat com a mínim sis mesos i
presentar la renovació abans que caduque el permís o com a molt tard, en els
tres mesos següents. Aquests són els tipus de permís:
1. Tipus A. Es concedeix per realitzar treballs de temporada o treballs
de durada limitada i curta. Es pot limitar a un sol empresari, un únic
contracte de treball o una zona geogràfica. És prorrogable fins 9 mesos com a
màxim si el contracte que el sustenta es prorroga.
2. Tipus B (inicial). Permet treballar en una professió, activitat i àmbit
geogràfic concrets. Pot estar limitat a una empresa i la seua vigència és similar
a l’establerta al contracte, amb el límit d’un any i prorrogable per un altre any.
Aquest és el permís més estés i el que s’aconsegueix per la via del contingent.
Com que aquest és prorrogable un any més (es pot ser titular d’un permís
inicial per dos anys), la primera renovació torna a ser per a aconseguir el
mateix tipus de permís. En cas de no poder renovar i tornar un any després a
intentar-ho (els irregulars sobrevinguts que diu el PP), el permís aconseguit era
aquest de nou.
3. Tipus B (renovat). Autoritza a treballar en diverses activitats durant
dos anys tot i que pot ser limitat a un àmbit geogràfic o una activitat concreta.
Aquest permís sols es pot obtenir per renovació pels titulars d’un permís
b(inicial). Aquest és el permís que es requereix per poder exercir el dret al
reagrupament familiar.
4. Tipus C. És la renovació del permís B (renovat) que autoritza per
qualsevol activitat i qualsevol zona geogràfica, durant tres anys.
II. Permís de treball per compte propi: Per a concedir un permís inicial
per treballar per compte propi es valora la incidència de l’activitat a realitzar
en la creació de treballs, aportació de capital, noves tecnologies o millora de
341
les condicions de producció; que el sol·licitant reuneix la qualificació
requerida751 i ha demanat l’autorització corresponent per la instal·lació,
l’obertura i funcionament del local. Per aconseguir el permís de treball cal
disposar de les autoritzacions exigides. També es té en compte el règim de
reciprocitat existent amb el país d’origen. Per a obtenir el visat de treball, però,
haurà de presentar el projecte de l’explotació econòmica amb un estudi
avaluador de la inversió, rendibilitat i creació de llocs de treball. Si l’activitat
requereix una titulació especial l’estranger ha d’acreditar estar en possessió
del títol convalidat, homologat o reconegut pel Ministeri d’Educació i Ciència
(art.28.3). Aquests requisits “formals i objectius” exclouen de fet (i de dret)
algunes de les activitats que podrien realitzar les dones: servei domèstic i
prostitució.
1. Tipus d (inicial). Autoritza a desenvolupar una (sola) activitat durant
un any i pot ser limitat geogràficament.
2. Tipus D (renovat). Habilita per al desenvolupament de diverses
activitats durant dos anys.
3. Tipus E. És la renovació del permís D (renovat) que autoritza per a
qualsevol activitat i qualsevol zona geogràfica, durant tres anys.
IV. Permís permanent752
Autoritza a desenvolupar qualsevol tipus de treball per compte propi o
d’altri sense cap més limitació que la derivada de la titulació o habilització
escaients per l’exercici de l’activitat de què es tracte. Es pot obtenir per
renovació en el termini d’un permís C o E. El permís és de durada indefinida,
però cal renovar la targeta cada 5 anys.
La complicació del procés de regularització és evident. La majoria de les
persones entraven amb visat de turista (i borsa de viatge) i buscaven treball. Al
primer contingent, si hi havia sort i trobaven algun empresari i/o ocupador
disposat a fer la paperassa, intentaven aconseguir els papers. Com a mínim
s’estava nou mesos en situació irregular (i tres com a turista) perquè els
751 Els professionals han d’homologar i/o convalidar el títol i col·legiar-se, que s’ha convertit en
una barrera doble. Y. HERRAZ: “La inmigración profesional en España y las barreras
institucionales a su incorporación laboral: el caso de los odontólogos latinoamericanos”,
Ofrim/Suplementos, Junio 2000, pàgs. 97-128.
752 Fou introduït pel nou reglament. Abans de 1996 no existia.
342
tràmits en si són molt costosos. Alhora, aquesta pràctica de regularització
encoberta mitjançant les quotes, feia que s’anul·lara l’única via d’immigració
ordenada econòmica prevista, cosa que afavoria la immigració clandestina en
un cercle viciat difícil de trencar.
La LO 4/2000 de 11 de gener sobre drets i llibertats dels
estrangers en Espanya i la seua integració social
La trajectòria de la reforma de la Llei d’estrangeria fou, com a mínim,
curiosa: en setmanes va passar de la unanimitat a la baralla política. De ser
un model acceptable i progressista a una norma perillosa753. Després de divuit
mesos de llarg –i molt discret— debat parlamentari, els partits (fins i tot el PP)
havien acordat un text i la seua tramitació per via d’urgència, necessària per
aprovar-ho abans que acabe la legislatura. La unanimitat va disparar la
satisfacció i els més entusiastes presentaren el resultat com la llei més
progressista d’Europa, un canvi substancial en la política d’estrangeria amb
una gestió que primària els drets i la integració social dels immigrants.
Una lectura atenta del projecte no confirma, però, aquesta anàlisi754. En
tota la normativa europea sobre immigració, i aquest projecte difícilment
podria ésser diferent, hi ha una tensió entre la vessant garantista
(reconeixement de drets i establiment de garanties i mecanismes pel seu
gaudiment), i el vessant de control i ordre públic. Aquesta darrera està ben
representada en el projecte de la Comissió: el visat continua essent el requisit
imprescindible d’entrada, subordinat al bon criteri dels gestors públics que (i
això suposa un gran pas endavant) hauran de justificar les negatives. No
obstant això, es manté un quadre d’infraccions i sancions especials, els
centres d’internament i la vinculació quasi dramàtica entre la residència i el
treball (si bé l’estada irregular deixa de ser causa d’expulsió). Tot i això, la
duresa de les sancions, particularment l’expulsió, i el rang orgànic que
753 Sobre el procés de reforma i la “contrareforma” veure J. DE LUCAS: “Aprendices de Brujo. Las
razones de la contrareforma de la ley de extranjería”, MUGAK, num 9 i 10, 2000, pàg. 46-49.
754 Una part important de les reflexions sobre la llei 4/2000 i la llei 8/2000 la vaig concretar al
sí del Grup d’immigració del Centre de recursos Just Ramírez de València. Fèiem part del grup
Alejandro Cortina, Gloria Fernández, Geno Ros, Franesc Torres i jo. Els membres del grup
publicarem diversos materials sobre les reformes entre novembre de 1999 i maig de 2001, és a
dir, des del començament de la reforma de la LOE 7/85 a l’alçada dels tancaments a València.
El document publicat, entre altres, és: Grup d’immigració- CRJR: “Luces y sombras de la ley de
extranjería”, MUGAK, num. 9/10, pàg.50-52.
343
s’atorga als centres d’internament d’estrangers ens recorda que l’immigrant és
de fora i que pot ser tret fora755. La prioritat del control i la gestió restrictiva
dels fluxos migratoris es manté i els autors de la reforma tampoc no pretenien
una altra cosa.
La satisfacció, però, amb el projecte se centrava en la banda dels drets
i, per tant, l’atenció que en teoria es prestava a les condicions diguem-ne
prèvies per a garantir la integració social dels immigrants que el títol de la llei
proclamava. En el títol I s’enumeren els drets i les llibertats dels estrangers
residents, aquells que disposen d’un permís –temporal o permanent, amb una
relació relativament exhaustiva (drets d’associació, reunió, manifestació,
sindicació i vaga, sanitat, a la seguretat social, als serveis socials, a les ajudes
per a habitatge, a l’assistència jurídica gratuïta, a la vida en família i al
reagrupament familiar, per esmentar-ne els més importants, tot i que són
drets fonamentals que l’estat no pot fer més que reconéixer). En alguns casos,
com el reagrupament familiar el seu desenvolupament suposa una millora756.
El problema rau en la (mínima) extensió d’aquests drets i, per tant, la seua
universalitat, almenys, en un doble sentit, per dalt en comparança amb els
ciutadans i per baix el tractament que es dóna als indocumentats.
La reforma no suposa la igualtat entre immigrants –documentats i amb
treball— i ciutadans, per més que hi haja articles dedicats a definir i
sancionar la discriminació757. Els reconeixements són parcials, limitats i
condicionats per la pretesa incompatibilitat de determinades cultures amb la
nostra, fonamentalment pel que fa el respecte dels drets fonamentals (tot i que
la LOE en si en aquest aspecte és més que dubtosa). Com hem vist, no sols la
755 Document de la Mesa d’entitats de solidaritat amb els immigrants. La reforma de la Llei
d’estrangeria, València, Novembre de 1999.
756 Es reconeix el dret al reagrupament familiar, atorgant un permís de residència per al cònjuge
que, a més, no es perdrà si es trenca el vincle matrimonial. Els familiars reagrupats que tinguen
un contracte de treball no estaran sotmesos a limitacions temporals per treballar ni a les
limitacions de la quota anual. Es dona així, almenys sobre el paper, al cònjuge reagrupat –
normalment una dona i sols una- un estatut jurídic més independent i segur que abans, però
tornarem amb deteniment sobre aquestes qüestions.
757 A. Rubio assenyala, per exemple, que si bé la inclusió de mesures antidiscriminatòries ha de
ser valorada positivament, en realitat la concreció deixa de ser desitjable. Rubio assenyala una
tendència reglamentista –un causisme excessiu-, una ambigüitat política important: es tracta de
construir una imatge proteccionista de l’estranger i desenvolupar una administració no
discriminatòria quan el que fonamentalment interessa és que no vinguen estrangers pobres. I,
caldria afegir, quan a la lectura dels articles antidiscriminatoris, la LO sencera és
discriminatòria. Veure A. RUBIO: “Las medidas antidiscriminatorias: entre la igualdad y el
control”, dins M. MOYA (coord.): Comentario sistemático a la ley de extranjería (lo 4/2000 y LO
8/2000), Comares, Granada 2001, pàgs. 763-807: 804.
344
normativa europea estableix una jerarquia de drets que diferencia el ciutadà
de l’estranger i que atorga sols al primer el caràcter de membre de la
comunitat, del grup d’iguals que defineix els drets i deures, sinó que, a més a
més, és justificat i proposat com a programa i política comuna. La LOE
4/2000 no reconeix els drets polítics –la capacitat de debat i decisió de les
normes que se’ls apliquen- ni la possibilitat d’ocupar-se com a funcionari als
estrangers, tot i que tinguen la residència permanent.
Les limitacions del marc de drets es fan paleses en parlar dels
indocumentats. Alguns dels drets bàsics com la sanitat, els serveis socials i
l’assistència lletrada gratuïta se subordinen a la inscripció en el padró
municipal. L’empadronament, però, pot operar tant com a mecanisme
d’obertura o de tancament per al reconeixement de drets, depenent de les
polítiques del govern. El projecte introdueix amb aquest mecanisme també, un
procediment que pot permetre als indocumentats accedir a un permís sempre
que acrediten la residència a l’estat els darrers dos anys, l’empadronament i
disposar de mitjans de vida (que normalment seria de nou un treball). Aquesta
mesura suposa el reconeixement de dues coses: d’una banda, l’existència
d’una borsa d’indocumentats important, que potser la mateixa normativa crea
i, d’altra banda, la necessitat d’establir una via regular per a documentar-los
com a primer pas per a la seua inserció. S’esperava que el reglament establira
si s’havia d’interpretar d’una manera àmplia (qualsevol que acredite haver
estat els darrers dos anys a l’estat) o restrictiva (admetent exclusivament com
a prova d’arrelament haver disposat d’un permís de residència i/o treball
anterior, és a dir, les situacions d’indocumentació sobrevinguda).
Aquesta tensió entre drets i control modula de nou la gestió de la
immigració de la mà d’obra necessària. La llei estableix un model dual
d’immigrant econòmic. Per un costat una immigració de temporada, destinada
a campanyes agrícoles, després de la qual els treballadors convidats retornen
al seu país (en la línia de l’acord signat amb el Marroc el 1999). D’altra banda,
es pensa en una immigració de més estabilitat, la legitimació social de la qual
està en la seua contribució a la riquesa, que es demostra mitjançant el
contracte de treball. Aquesta via estarà limitada pel contingent –un
instrument que ha mostrat les seus limitacions—i pels aspectes
discriminatoris que perjudiquen o fan més gravosa la situació dels immigrants
(limitació del permís segons sector, empresa i activitat laboral, demanda als
empresaris que vulguen contractar estrangers d’un permís específic del
345
Ministeri de Treball). Bàsicament la situació de la llei 7/85 es mantenia amb
algunes millores pel que fa a les renovacions de permisos (automàtic en
situacions de percepció de subsidi de desocupació o de renda social
d’inserció). Deixa, però, pendent el gran problema de la inseguretat i exclusió
de les persones immigrants que treballen en sectors poc regularitzats, com el
servei domèstic i les tasques agrícoles, o en l’economia submergida. Una gran
part d’aquests immigrants són dones que es trobaran sense poder regularitzar
la seua situació perquè continua subordinada l’entrada a l’obtenció d’una
oferta de treball prèvia i en treballar en àmbits que tenen regles diferents.
La llei preveia un procés de regularització extraordinari les bases del
qual foren establertes pel RD 239/2000 de 18 de febrer per aquells
immigrants que hagueren arribat a l’estat abans de l’1 de juny i hagueren
estat titulars d’un permís o hagueren fet una sol·licitud de permís abans del
23 de febrer (dia de l’entrada en vigor de la llei). Aquest segon requisit va
produir un cert caos (cues de centenars d’estrangers a les portes de les
oficines úniques durant dies i nits) perquè les oficines úniques d’estrangeria
no estaven preparades per a tramitar (segellar, en realitat) totes les sol·licituds
que arribaren en una setmana. Aquest caos va ser utilitzat de nou pel govern
per a produir alarma social i inquietud per la invasió, però aquesta mesura va
servir també com un primer filtre. El nombre de sol·licituds presentades fou de
243.289758, de les quals almenys 60.000 foren desestimades.
La LOE 4/2000 llavors, mereixia, una avaluació més matisada i
ambivalent que la que s’oferia pels mitjans de comunicació. Respecte a la llei
de 1985, representa una millora indubtable, però en certa mesura no era res
més que la plasmació en una llei orgànica de les millores introduïdes pel
Reglament del 1996, la jurisprudència més progressista dels darrers anys i
pràctiques administratives més inclusives que ja es donaven almenys en
algunes comunitats autònomes (Catalunya, de manera significada i no és
casualitat que CiU –i Carles Campuzano- promogueren i defensaren
l’aprovació de la LOE 4/2000).
Això, però, no lleva que hi haja seriosos problemes, fins i tot a les parts
progressistes perquè aquesta llei necessitava una ferma voluntat política
758 Dades del ministeri de l’interior, exposades en el Programa Greco: Programa Global de
Regulación y Coordinación de la extanjería y la inmigración en España, Delegación del gobierno
para la extranjería y la inmigración, Ministerio de Interior, 2000.
346
inclusiva per a no convertir-se en una repetició disfressada de la LOE 7/85. La
majoria de les disposicions podien ser interpretades d’una manera restrictiva
(ho vèiem amb l’empadronament) i no hi havia una “partida de pressupostos”
designada per aplicar la llei i les mesures incloses. El PP prompte va donar
resposta als dubtes i inquietuds. En el tram final de l’aprovació va trencar el
consens parlamentari; l’escena va estar magnificada per la significació dels
discrepants, la forma i els arguments utilitzats. Els ministres Mayor Oreja –
Interior- i Piqué –Portaveu- desqualificaren el projecte, i el treball del seu propi
grup parlamentari, per excessivament ampli i generós. La LOE 4/2000 suposa
un incentiu per a la immigració indocumentada que augmentarà i que pot
generar inquietud social i alimentar actituds xenòfobes. Cal introduir límits
als drets i a les garanties, en coherència amb el nostre caràcter de frontera
europea i per a fer possible una gestió adequada de la immigració.
El gest d’autoritat del PP constata, almenys, dos fets i no precisament
positius. Per un costat, la preocupació per tranquil·litzar als sectors socials
que podien veure amb recel la presència dels immigrants i/o la seua
equiparació en drets. D’altra banda, trencava no sols el consens respecte de la
llei; sinó també la regla no escrita segons la qual les qüestions d’immigració no
formen part del debat electoral –i la resta de partits han picat de seguida: el
PSOE ha signat un pacte sobre terrorisme i immigració amb el PP). A més a
més, no dubtaren, per a legitimar la seua posició, a utilitzar els tòpics més
negatius respecte a la immigració: la por de la invasió, el cost econòmic, els
efectes dissolvents de l’ordre i la tesi que una política més integradora pot
generar racisme.
2000-2001: el retorn de l’estrangeria
La contrareforma: la llei 8/2000
Des de l’aprovació de la LOE 4/2000, el govern va fer campanya (no sols
electoral, però també) per a justificar la reforma donant una imatge
distorsionada de la llei, propiciant un ambient social negatiu respecte de la
immigració. Cada pastera, cada detenció d’indocumentats o el cadàver que
arribava a la platja, etc. va ser aprofitat en les declaracions oficials per a
destacar la pressió migratòria que patim i els riscs derivats de la immigració,
associada a morts, detencions, il·legalitat desbordada i augment de tensió.
347
Segons el PP, la llei 4/2000 difumina la diferència entre immigrant legal
i l’il·legal, i atorgar un excés de drets a les persones indocumentades, i limita
alhora la capacitat de control i sanció de l’administració. L’excés de drets
estimula la il·legalitat i el “progressisme ingenu” minva les eines del govern per
fer-li front. Per això, la Llei d’estrangeria produeix l’efecte crida, dificulta el
control adequat de les fronteres i suposa un incompliment dels nostres
compromisos europeus759.
La llei 4/2000 era una llei de mínims a partir de la qual es podria
avançar en un procés d’integració social i de millor convivència intercultural.
El projecte de reforma que el nou govern del PP va presentar (i aprovar)
representava un retrocés, precisament, en els aspectes més positius de la llei,
atés que la reforma es concreta en la reducció de drets, l’augment de
discrecionalitat per part de l’administració i l’enduriment de les sancions. La
retallada de drets afecta, sobre tot, els immigrants indocumentats. Per
començar, se’ls nega drets fonamentals, com són els drets de reunió,
associació, sindicació, manifestació i vaga760; elimina o fa molt més
restrictives, les modestes vies de regularització (opció a la documentació
després de dos anys amb alguns requisits més, accés a determinats drets
mitjançant l’empadronament, etc.). A banda de la retallada de drets (sols
759 Per una critica d’aquests arguments veieu: J DE LUCAS: "Efectos sin causa: sobre el efecto
llamada", El País, 20.05.00 i J. DE LUCAS: "¿Hay que cambiar la ley de extranjería?," Le Monde
Diplomatique, Junio 2000 on assenyala: “Ya antes de la aprobación de la ley, desde el Gobierno
-más que desde su grupo parlamentario- se emitió la profecía descalificadora del "efecto
llamada". Esta ley, desmedidamente altruista, fruto de una alucinación autista de quienes
ignoran nuestros compromisos con Europa, arrastraría inevitablemente un incremento
incontenible de la inmigración, convenientemente estigmatizado en términos de incremento de
las mafias, un mensaje que llega más fácilmente en su connotación peyorativa. Apenas entró en
vigor la ley se multiplicó la puesta en escena de esa "invasión", coreografía a la que han
accedido buena parte de los medios de comunicación, que presentan noticias de detenciones e
incremento de pateras -ahora rumbo a Canarias-, asociadas acrítica y monocausalmente a la
existencia de la ley. De tomar en serio este mensaje, asistiríamos a un auténtico récord en la
historia de la técnica legislativa. Nunca una ley tuvo tanta publicidad, tanto lector interesado. Si
no fuera trágico, habría que ceder al chascarrillo de suponer como tema casi universal de
discusión las ventajas ingenuamente concedidas en esta ley, desde las aldeas de Senegal y Mali,
a los zocos de Fez, Tánger, Argel o Marrakesh, las sierras de Ecuador y, al parecer incluso en los
palafitos de Indonesia: en una vuelta de tuerca impensable para un país que siempre apostó por
la apertura de fronteras (para los turistas que nos traían sus divisas y para los emigrantes que
se iban a Europa a por ellas), las mafias -siempre de fuera, claro- habrían aportado un nuevo
slogan a aquellos trasnochados de "España es diferente": "vente para España,
Mohamed/Mamadou/Lucrecia/Li, que allí todos tienen derechos". La verdad es muy otra. Que
hay un incremento significativo de los flujos migratorios puede ser -probablemente lo es- un
hecho incontestable. Que sea el resultado de la entrada en vigor de la ley, está por demostrar."
760 Finalment el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diputats del PSOE i IU se centra en
aquesta restricció a l’exercici dels drets.
348
manté sense modificacions l’accés a la sanitat), la llei 8/2000 torna a
sancionar amb l’expulsió a tota persona indocumentada.
Els immigrants regulars també veuen afectada la seua situació. Si bé és
cert que no es retallen drets s’elimina la condició que aquests drets es
gaudeixen en “igualtat de condicions amb els espanyols”, i al capdavall, el
marc de drets es limita en fixar més condicions, en augmentar la
discrecionalitat de l’administració i en reduir considerablement les garanties.
L’obligació de l’administració de motivar les resolucions: la denegació del visat
(una decisió vital) sols haurà de motivar en cas de reagrupament familiar o per
treball assalariat. Igualment, la reforma del PP subordina –en diversos casos—
els procediments i garanties a “l’interés general”, o formules semblants, que
afavoreixen l’aplicació discrecional per part de l’administració. Amb les
garanties no es tracta de negar les atribucions o els instruments de
l’administració, sinó de prevenir l’arbitrarietat i protegir el més feble.
Per altra banda, la LOE 4/2000 va estar presentada com una norma
que no permetia el control de fronteres ni la lluita eficaç contra les màfies i era
contraria als nostres compromisos europeus. La 4/2000, però, no feia més
senzilla l’entrada de les persones immigrants, ni convertia les fronteres en un
colador761. El sistema d’entrada, difícil i restrictiu, no s’ha modificat des de la
vella llei de 1985 (oferta d’ocupació i visat). Per acabar, la llei no suposava cap
incompliment dels compromisos europeus, i menys encara tenint en compte
Tampere. Al capdavall, l’exigència de la Unió Europea és el control de fronteres
que no s’ha relaxat.
L’accident de Llorca en Novembre de 2000 i l’aprovació de la reforma va
originar (per primera vegada) un moviment de rebuig social encapsalat per
immigrants tancats a Múrcia, Barcelona Amb vaga de fam), Madrid i València.
761 La publicació en mitjans de comunicació de noticies cada vegada més alarmants sobre la
“invasió” que patia l’estat, va tocar sostre quan el 27 de maig de 2000 El País va publicar en
primera plana que "España rechazó en 1999 a casi un millón de personas en las fronteras".
Javier de Lucas es va dirigir al defensor de los lectores per demanar una rectificació que va estar
publicada el diumenge 4 de juny de 2000, recollint els seus arguments: "Leída con atención la
información, el texto desmentía ese titular. Como ha insistido Antonio Izquierdo, a la hora de
hablar de flujos (de pasos, de detenciones) hay que explicar muy bien de qué se trata, y la
verdad es que no son 1.000.000 de personas, sino, en todo caso, 1.000.000 de intentos, y eso es
aún más claro en el supuesto de Ceuta y Melilla, donde se contabilizan 700.000 intentos y se
reconoce (en la información de la página 21 el argumento se pone en boca de representantes de
la Comisión Europea) que una persona puede llegar a intentarlo hasta cinco o seis veces en días
distintos, y no digamos a lo largo del año, sobre todo en esas dos ciudades de Africa, donde los
ciudadanos marroquíes, por ejemplo, tienen (¿cómo no?) más facilidades para pasar los puestos
fronterizos, para comprar o vender o pasear, y todo ello sin recurrir a las mafias. Una media
ponderada (y con menor vocación alarmista) nos situaría, pues, en 150.000.”.
349
Els tancaments posaven de manifest la insuficiència i la injustícia de la llei
aprovada i la burla que suposava que el govern oferira als equatorians un
viatge d’anada i tornada per recollir un visat que es feia a Madrid. Com a
mesures urgents els tancaments demanaven que el Defensor del Poble
interposara un recurs d’inconstitucionalitat de la llei 8/2000762; que el govern
revisara amb criteris amplis les sol·licituds rebutjades als procés extraordinari
de regularització; que negociara amb els immigrants tancats i establira un
procediment que permetera la regularització sense haver de viatjar al país
d’origen a pel visat –que és perfectament possible amb la LO 8/2000; que les
administracions autonòmiques i locals garantiren de manera adequada
l’educació i la sanitat; que s’empadronara a tothom i que es donaren targetes
sanitàries... Els tancaments es van dur endavant des del mes de gener fins a
maig i abril. Els acords de Barcelona i València foren finalment aplicats a la
resta de l’estat i al mes de juny començaren a arribar els primers permisos.
El programa GRECO
Davant la falta de reglament, tot i que hi ha esborrany, el govern ha
desenvolupat el Programa Greco: Programa Global de Regulación y
Coordinación de la extanjería y la inmigración en España, que representa la
primera iniciativa de l’estat per a afrontar el tractament de la immigració des
de tots els vessants763. Les línies d’actuació són quatre: disseny global i
coordinat de la immigració com a fenomen desitjable; integració dels residents
i les seues famílies que contribueixen a crear riquesa; regulació dels fluxos
migratoris per a garantir la convivència i mantenir el sistema de protecció per
762 El defensor del pueblo, en Resolución de 23 de Marzo de 2001 va acordar no exercir la
legitimació prevista en l’article 162.1 de la Constitució i 32.1 de la LO del Tribunal
Constitucional en relació amb el recurs sol·licitat contra la llei orgènica 8/2000... El defensor
del pueblo estima que les 771 peticions rebudes (de 6 ajuntaments, 3 partits polítics, 7
sindicats, 20 ONG’s, 63 “altres”) són “meras declaraciones de voluntad sin un estudio jurídico
que avale la pretensión impugnatoria, once de ellas se encuentran razonadas con mayor o
menor amplitud, pero sin un informe jurídico propiamente dicho y nueve cuentan con un
dictamen jurídico de apoyo a su solicitud”. (Qui pot fer “un dictamen?). Les raons per no
interposar el recurs són “tècniques i d’autoritat”; considera raonable que es limiten drets
fonamentals als il·legals no per ser estrangers sinó per ser il·legals (punt 3).
763 Programa Greco: Programa Global de Regulación y Coordinación de la extanjería y la
inmigración en España, Delegación del gobierno para la extranjería y la inmigración, Ministerio
de Interior. Introducción. Aquesta era la primera versió del document, que fou criticada pel Foro
para la integración social de los inmigrantes per que sols aquesta afirmació suposava
deslegitimar d’entrada el Plan para la integración social de los inmigrantes i les diverses
proposicions no de llei i altres mesures que hem vist. A la segona versió del programa Greco ha
estat corregit.
350
als refugiats. Cada línia bàsica és desenvolupada en 23 accions, estructurades
alhora en un total de 72 mesures concretes764.
Com a conclusions de l’evolució i perspectives de la immigració a l’estat
s’afirma que l’estat espanyol està en una situació privilegiada en relació a la
resta d’estats europeus i cal tractar la qüestió de la immigració com una
política d’estat: la pressió migratòria continuarà i creixerà els propers anys; en
augmentar la pressió migratòria, augmentarà el tràfic il·lícit éssers humans; la
migració cap a l’estat deixarà de ser fonamentalment europea i passarà a ser
extracomunitària i la forta presència d’estrangers a Andalusia, les Balears, les
Canàries, Madrid, Catalunya, València i Múrcia continuarà765 tot i que
l’increment d’estrangers afectarà altres comunitats.
1.- Disseny global i coordinat de la immigració com a fenomen
desitjable766: els ciutadans han de ser conscients que, en permetre la
immigració fem possible que moltes persones immigrants joves, amb poca
qualificació professional i no obstant això, persones molt valuoses767 troben
millors oportunitats de futur i més quotes de llibertat. Millor, perquè si foren
professionals qualificats, contribuiríem a l’empobriment dels països d’origen
que ja són escassos o nuls nivells de desenvolupament768. Cal, per tot això,
elaborar polítiques de codesenvolupament i facilitar el retorn per tal de que,
764 Com vèiem, hi ha dues versions del programa GRECO. A la primera està explicitat el
ministeri responsable i a la segona –oficial, ara-, no. De manera que aquestes dades eren les
previstes en un principi. Cada mesura pot estar sota la responsabilitat d’un o varis ministeris.
El Ministeri d’interior intervé en 42 de les 72 mesures; el ministeri de treball i afers socials en
23; el d’afers exteriors en 8, el d’administració pública en 4, el de justícia i el de sanitat en 3, el
d’educació en 2. És a dir, el tractament global de la immigració en totes les seues vessants
continua estant un tractament d’ordre públic i de policia.
765 Com a mostra de la “forta presència dels estrangers” les dades que ofereix el ministeri
d’interior són: a Madrid resideixen 158.885 (19.83% del total); a Barcelona, 129.199 (16.12%); a
Andalusia, 109.129; Alacant, 51.895.... sense diferenciar dins estrangers els extracomunitaris
(destinataris del Greco), i els comunitaris, ciutadans europeus.
766 Pràcticament he transcrit les mesures, no he exagerat ni afegit casi res. Aquesta és la visió
del govern dels immigrants i la política d’estrangeria, que continua sense estar una política
d’immigració.
767 A la primera versió del programa GRECO s’afirmava que la majoria dels immigrants eren
analfabets. Això és radicalment fals. L’estudi (per publicar) de A. Izquierdo sobre el procés de
regularització extraordinari mostra que el 17% dels sol·licitants declarava tenir estudis
universitaris i un 49% estudis secundaris, de manera que “por regla general con altos índices de
analfabetismo” era un fobotip més, dels molts que trobem al Greco.
768 Això quan el Ministeri d’Interior reconeix que continua estant majoritària la immigració dels
europeus. Els europeus, però, no són els destinataris d’aquest pla.
351
una vegada instruïts aquí, puguen aportar i contribuir al creixement dels seus
països769.
Les accions concretes consisteixen a analitzar el fenomen migratori (OPI
i administracions locals); determinació del nombre d’immigrants que
anualment necessita el mercat laboral (estudi de les necessitats de mà d’obra
tenint en comte la situació nacional d’ocupació, segons sectors, perfils
professionals i àrees geogràfiques d’origen770); ordenació de la immigració
mitjançant la signatura de convenis bilaterals (aprovació dels contingents,
concreció numèrica de les necessitats de treballadors de temporada;
determinació dels països que aconsellen la negociació tenint en comte les
relacions històriques de l’estat i les característiques del país; establiment de
mecanismes de selecció i, potser, formació dels seleccionats) i
codesenvolupament (ajuda al retorn, orientació de l’estalvi cap a inversions
productives i creació de microcrèdit).
2.- Integració dels residents i les seues famílies que contribueixen
activament al creixement de l’estat. L’adaptació i integració a la societat a què
pertanyeran, a la que van a contribuir amb el seu esforç, a la que cotitzaran
al sistema de seguretat social i en què pagaran impostos passa per
reconéixer que, com a persones, tindran garantits els drets fonamentals i com
a veïns seran titulars de drets socials de configuració legal. El marc de
convivència serà la constitució a què amb més o menys esforç, depenent de la
seua cultura, s’adaptaran771.
Les mesures previstes són garantir l’exercici dels drets (a prestació
sanitària -exactament com ho estableix la LOE 8/2000-; atenció educativa
específica per a aquells xiquets per els quals el procés de culturació siga més
difícil; tramitació del reagrupament familiar com peça clau per a la integració;
769 Tenint en compte que els immigrants s’insereixen en sectors poc qualificats aquesta
afirmació de bones intencions resulta insultant. Les dades d’ocupació respecte a les altes en
seguretat social de 30/06/2000 eren les següents: el 33.25% dels immigrants treballen a la
agricultura; el 14.19% a la construcció; un 11.37 % en hosteleria; el 14.99% en servei domèstic;
un 5.92% en petit comerç; resta d’activitats, 19.56%.
770 Per exemple, calen filipines per el servei domèstic de Madrid, que tenen fama de ser molt
netes; a València, però, se les estimen més bé colombianes, que les equatorianes ja estan
organitzades...
771 Nosaltres, pel que es veu, no tenim cap problema “cultural” d’adaptació a la constitució i per
això la LOE nega drets fonamentals a persones d’acord amb la seua situació administrativa. El
fòrum va demanar que desapareguera tota referència a la “contribució” i la “culturització” però
no s’ha fet.
352
garantir la llibertat religiosa); millorar els procediments per a l’adquisició de la
nacionalitat; incorporació dels immigrants al mercat de treball (amb “itineraris
integrats d’inserció”; amb l’ordenació del moviment migratori dins l’estat per a
donar resposta a les necessitats de mà d’obra i evitar saturació en
determinades zones); acollida i atenció d’estrangers en situacions de
vulnerabilitat (a centres d’acollida per 400 persones per donar-los rudiments
bàsics –llengua, habilitats socials- mentre es decideix sobre la seua
situació772); programes per a joves i creació d’unitats d’atenció específica a
immigrants al Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil.
3.- Regulació dels fluxos migratoris. Espanya, com a país democràtic i de
dret te l’obligació d’ordenar la immigració econòmica773. No podem oblidar,
però, que hi ha ciutadans aturats i que hi ha una capacitat d’acollida limitada
que deu respondre a un càlcul estricte dels llocs de treball per oferir. Per això,
la immigració clandestina i la situació irregular no pot ser permesa: això
comporta “un cercle viciós” de marginalitat, explotació, delinqüència (els
irregulars són delinqüents). Per això el govern amb aquesta mesura bàsica es
proposa crear el cercle virtuós de l’entrada ordenada, contracte de treball,
reagrupament familiar, convivència multicultural774 i integració775.
En realitat, com intentaré explicar, el cercle viciós és la normativa
d’estrangeria. És el dret d’estrangeria el que constitueix un entrebanc
institucional i estructura les entrebancs socials que impedeixen reconéixer les
persones immigrants com a subjectes de drets. Els criteris que estableix la
LOE per a reconéixer drets (per reconéixer persones) afavoreixen l’explotació i
772 Sense explicitar, d’una banda, com i qui considera la vulnerabilitat de les persones (qui serà
beneficiari) i QUI pren la decisió, en base a quins criteris.
773 El govern acaba d’inventar una obligació de l’estat de dret després d’invalidar algunes altres
(control dels actes de l’administració, garanties pels drets dels més febles...)
774 Que entén el govern per “convivència cultural” no es diu en cap moment. No obstant, amb
les mesures proposades queda prou clar que per integració entén assimilació i per convivència
multicultural exactament el que vol dir: la inexistència d’una política de reconeixement i gestió
de la diferència cultural. Sobre interculturalitat com resposta jurídica i política a la
multiculturalitat existent, veure, entre altres, J. DE LUCAS.: “¿Elogio de Babel? Sobre las
dificultades del derecho ante el proyecto intercultural”, Anales de la Cátedra Francisco Suárez,
num. 31, 1994, pàgs. 15-39.
775 El programa GRECO diu exactament el següent: “Entrada clandestina, estada legal,
explotació laboral, marginalitat, pobresa, fets delictius per la supervivència i la confrontació
social constitueixen un cercle viciós que succeeix inexorablement per les persones que com a
víctimes de les xarxes mafioses són enganyades i creen una realitat social que el govern no pot
permetre. Entrada legal, permís de residència, contracte de treball, drets socials, reagrupament
familiar, integració i convivència multicultural, constitueixen per contra un cercle virtuós que és
el que el govern intenta assolir amb aquesta mesura bàsica”.
353
la marginació. El marc de relació que estableix institucionalitza jerarquies i
desigualtats entre ciutadans i estrangers, estrangers regulars i irregulars,
entre estrangers i estrangeres.
354
BREU CRÍTICA FEMINISTA AL DRET D’ESTRANGERIA
Des del punt de vista del dret no té sentit (almenys ara) parlar
d’immigració sinó d’estrangeria com a creació jurídica de la diferència i
l’exclusió. Propose tornar a la idea de contracte social per a analitzar
l’estrangeria: crec que ens pot ajudar a comprendre determinades situacions,
limitacions i problemes de l’estrangeria. D’altra banda, ens permet reconéixer
la capacitat de decisió i actuació de les persones immigrades (o un marge de
maniobra). Pense que la particular subordinació de les dones immigrades
s’entén millor des d’una mena de combinació del contracte sexual amb el
contracte d’estrangeria776. Per acabar, crec que des d’aquesta perspectiva es
veu clarament que els problemes de l’estrangeria i els problemes de les dones
immigrades són problemes que ens afecten a tots i totes perquè en presentar
l’estrangeria com un contracte social inacabat es posa de manifest quines
limitacions te el nostre contracte social. El contracte d’estrangeria és la punta
de l’iceberg del nostre contracte: més rude, més directe, més dolent, però en
qualsevol cas nostre. Aquesta perspectiva serveix per a posar de manifest més
clarament les deficiències i els problemes de la nostra societat, del nostre
sistema jurídic i del nostre sistema polític: la ideologia de dominació que està
present a diferents nivells de la cultura occidental777.
Com hem tingut ocasió de veure detingudament, el pensament polític
il·lustrat (i liberal) seu principalment sobre la base del contractualisme:
interpretar l’origen de les institucions socials i polítiques com a fruit d’un
pacte entre éssers iguals. Recórrer a la ficció del contracte social ens permet
interpretar les institucions socials i polítiques de manera que siguen
compatibles amb la llibertat individual i la igualtat entre individus: els
individus, lliures i iguals han de consentir ésser governats per altres. Es pacta
el domini d’uns sobre els altres perquè ningú, per natura pot exercir poder
sobre un altre, de manera que els individus pacten cedir una part de la seua
llibertat per tal que la igualtat i la llibertat de tots siga garantida; per tal
776 Això no vol dir que estiga d’acord (per complet i necessàriament) amb l’explicació sobre la
migració de dones que ofereixen les teories de la dependència. És una altre nivell d’anàlisi.
777 BELL HOOKS: “Feminism: a movement to End Sexist Oppression” dins A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Equality, New York University Press, New York 1987.
355
d’establir un govern legítim. L’exclusió que hem tractat fins ara com a exclusió
significativa ha estat la de les dones. La segona gran exclusió ha estat (i
roman) la que afecta els estrangers. Els estrangers no pertanyen al cos
d’individus/ciutadans signataris. Els estrangers, com a no membres, són
relativament lliures i radicalment no iguals: no entren dins la categoria dels
possibles signataris. En tot cas són objecte de pacte778.
Si situem l’estrangeria dins aquest sistema, l’estrangeria respon a un
contracte social imperfecte, inacabat. Mitjançant la normativa d’estrangeria es
permet participar a individus en principi exclosos d’alguns beneficis de la
societat i la vida en societat. Es permet a individus en principi exclosos
participar en certa mesura de l’ordre sociopolític. Des d’aquesta perspectiva la
normativa d’estrangeria delimita l’àmbit de subjectes als que se’ls és premés
(via permís de treball i/o residència) participar de la societat d’acollida; la LOE
estableix el llistat de requisits i procediments que un estranger ha de complir i
superar (tornem al model de l’heroi) per a poder començar a participar d’una
manera limitada en la societat d’acollida. Es tracta d’assenyalar qui pot ésser
un individu potencial, un signatari del contracte social en la mesura en que
supere tots els entrebancs, requisits i proves variades fins que per la
naturalització-nacionalització adquiresca, si ho desitja i pot, la ciutadania
plena (formal). Vistes així les coses, la LOE compleix una funció d’iniciació i
selecció. Els estrangers no poden participar ni signar directament el contracte
social, els cal un aprenentatge, cal preparar-los i fer de l’estranger un
individu. L’estrangeria, és, abans que res, un contracte inestable, insegur, de
retalls, cal recordar que l’estranger és hoste per tal que qualsevol mitja siga
vàlid per protegir-nos de l’amenaça que suposa per la comunitat: l’estat i
Europa779. La seguretat jurídica desapareix i, amb aquesta, la garantia en el
reconeixement i gaudi dels drets fonamentals i les llibertats públiques. El
contracte d’estrangeria és precari i és precari en relació a l’administració:
s’admet l’arbitrarietat, s’inverteix el sentit del silenci administratiu, les
resolucions no han d’ésser motivades, el control sobre els actes de
l’administració es desdibuixa i ni els immigrants ni el poder judicial poden
778 Veure J. DE LUCAS: "Al voltant de les condicions i abast del pacte ciutadà", dins VV.AA.,
Polítiques d’immigració a Europa. El model de Catalunya, Fundació Trias Fargas, Barcelona
2001.
779 J. DE LUCAS: “Un test para la solidaridad y la tolerancia: el reto del racismo”. Sistema, 106,
enero de 1992, pág.17.
356
efectuar-lo. El contracte, però, més que el contrari és l’altra cara de la
ciutadania.
El contracte que s’ofereix és parcial: durant un temps els estrangers
seran principalment subjectes d’obligacions més que de drets – pagament de
taxes variades pels permisos, cotitzacions a seguretat social, lloguers alts
sense ajudes socials... Ha de mostrar contínuament que no posa en perill la
nostra comunitat, el nostre consens780. La relació des del començament és,
llavors, asimètrica. A més a més, és una oferta temporal o limitada en el temps:
no solament perquè els permisos es concedeixen amb un límit de temps (un
any, renovació per dos anys i renovació fins a cinc anys per a passar a tenir-
ne un de definitiu, permanent), sinó perquè l’estrangeria és vista com un
estatge o el trànsit cap una situació estable de ciutadania. Aquesta estabilitat
la pot donar el retorn perquè, en gran mesura, es continua pensant en una
migració que se’n va; que no s’instal·la, que no s’arrela, que no té vocació de
romandre o, també, en una migració que ha d’anar-se’n, que ha de tornar, i
d’aquí l’interés del Greco i la LOE en facilitar el retorn i en presentar el retorn
com una eina bàsica a les polítiques de codesenvolupament. L’estabilitat, però,
també la pot donar l’adquisició de la nacionalitat i, amb aquesta, de
ciutadania: aquesta naturalització és la prova de la integració definitiva perquè
sols si es renuncia a la procedència es pot ésser membre de la societat de
recepció. És a dir, l’estrangeria és un trànsit cap una situació de més
estabilitat, per més que puga mantenir-se durant molts anys, en principi, hi
ha mecanismes de transformació i pas.
Es tracta, també, d’un contracte selectiu, almenys en tres sentits: no és
una oferta oberta i general sinó dirigida als immigrants/ estrangers que
necessitem. En segon lloc, és una oferta selectiva perquè no tots els candidats
ens serveixen. Els necessitem en dos sentits: primer per a omplir el nostres
buits laborals –i ara també demogràfics, segon, per a omplir les nostres
necessitats d’afirmació de la ciutadania enfront dels exclosos, dels anòmals,
dels estrangers.
Anem per parts: es tracta d’una oferta que no es dirigeix urbi et orbe,
sinó exclusivament als nostres altres, als nostres immigrants, als altres que
necessitem per a complir funcions diverses; omplir uns determinats nínxols
780 J. DE LUCAS: “Inmigración e integración”, MUGAK, núm. 12, 2000, pàgs. 13-16.
357
laborals i altres forats socials per tal de poder afirmar la nostra ciutadania
enfront d’ells. Aquesta selecció explica els contingents, convenis bilaterals,
etc.: les polítiques d’immigració es dissenyen d’acord amb les necessitats
demogràfiques, laborals i econòmiques de la societat d’acollida: es necessita
mà d’obra barata (encara que això seria dir massa de les polítiques migratòries
que si es caracteritzen per alguna cosa, com hem vist, és per la seua
inexistència; hi ha una política policíac migratòria i punt). Els informes del
Comité de Població de les Nacions Unides, per exemple, calculen en 159
milions d’immigrants fins a l’any 2025 les necessitats europees per a mantenir
un sistema de prestacions socials del qual estarien exclosos. Les xifres per a
Espanya són 12 milions d’immigrants.
D’altra banda, però, la selectivitat implica i explica també la creació i la
utilització de la categoria de l’estranger irregular (els il·legals): cal tenir un
infrasubjecte enfront del qual projectar els beneficis de la ciutadania, sobretot
quan hi ha tant de ciutadà afectat per processos diversos de vulnerabilitat i
d’exclusió social, per privatizacions de serveis socials i prestacions
insuficientment universalitzades...781. La ciutadania dels éssers independents
(que ara són els ciutadans europeus comunitaris) es pot afirmar davant les
dependències dels éssers incomplets, dels que tenen alguna anomalia. L’estat-
nació té, en aquest sentit, la clau de la diferència, la possibilitat d’establir
mitjançant el dret qui n’és i qui no n’és membre782, qui és i qui no és anòmal.
Per acabar, dins la selectivitat hi ha fins i tot qui inclou la qüestió
identitària: cal seleccionar els immigrants d’acord amb el país d’origen, la
cultura, la religió i l’idioma que parlen783: tots poden ésser més o menys
integrables, llevat dels musulmans, els moros, l’Islam784. Com assenyala
781 J. DE LUCAS: “¿Qué políticas de inmigración? (Reflexiones al hilo de la reforma de la Ley de
extranjería en España)”, Tiempo de Paz, num. 55, Invierno 1999, pàgs. 5-31.
782 S. NAÏR: Lettre à Charles Pasqua de la part de ceux qui ne sont pas bien nés, ed. Seuil, Paris,
1994, pàg. 30-35.
783 El Programa GRECO segurament és l’instrument que més clarament reflexa la
institucionalització i la legitimació que aquesta institucionalització de la selecció de candidats
d’acord amb l’àrea d’origen. És un exemple més de la institucionalització de la xenofòbia i el
racisme. Sobre ese proceso de institucionalización, veieu J. DE LUCAS: Puertas que se cierran.
Europa como fortaleza, Icaria, Barcelona 1997, pàg. 36-39 y 103-109.
784 HERRERO DE MIÑÓN: “¡Qué vienen!”, El País, 8 d’Octubre de 1999: “(...) la recepción de
emigrantes legales obliga a plantear el problema de su integración. ¿Queremos una sociedad
realmente abierta, por cohesionada y dotada de identidad, o un interculturalismo fragmentario
más que pluralista que produce tensiones y radicalizaciones? España no tiene aún ese
problema; evitémoslo a tiempo... para ello es importante que la programación de la emigración
358
Juliano785 la lluita entre Orient i Occident es fa, principalment, mitjançant la
utilització de les dones: els occidentals avaluen a partir de les pràctiques més
negatives la totalitat de la cultura tradicional per a rebutjar-la com un tot,
alhora que els fonamentalismes posen les dones al centre del conservadorisme
en identificar tota reivindicació femenina com occidentalització. Es justifica el
rebuig de determinades comunitats immigrades al·legant que no reconeixen a
les dones igualtat de drets, mostrant amb l’estatus de les dones l’innegable
progrés i superioritat moral occidental, i s’utilitzen com a mèrits propis
conquestes aconseguides amb molts problemes, oposicions i reticències que
hem tingut ocasió d’analitzar. I és que, si bé com assenyala Amorós, les dones
tenim una sobrecàrrega d’identitat (l’expressió és de M. Le Doeuff) i guardem
les essències de la comunitat786, el problema és que quan mirem la immigració
s’esborren pràctiques discriminatòries ben arrelades a Europa i solament els
immigrants discriminen les dones787.
Tanmateix, quan es parla d’immigració es ressalta la multiplicació de la
diversitat cultural al si de la societat i la necessitat d’integració per part dels
immigrants, per evitar conflictes socials. La integració, però, no és cosa d’una
única part, un procés d’apropament del diferent a la normalitat. La integració
és, més aviat, un procés multidimensional – no es tracta única ni
favorezca la venida de quienes son más fácilmente integrables por razón de afinidad lingüística
y cultural. Sin duda, iberoamericanos, rumanos y eslavos con preferencia a africanos. Una cosa
es la cooperación intensa con el Magreb y otra el fomento de la difícilmente integrable
inmigración magrebí”. Com senyalen entre altres I. Álvarez i J. De Lucas, és cridaner que
Herrero mostre tanta ignorància sobre el processos complexos d’integració i pressupose que la
clau està en la “distància “ cultural o la proximitat i no del context de recepció (I. ÁLVAREZ
DORRONSORO: “Una reflexión sobre la emergencia de la xenofobia”, ponencia presentada en el III
Congreso Internacional De Derechos Humanos, Apdh, Cádiz, 14-15-16 d’Octubre de 2000; J. DE
LUCAS, "La integración social como purga de Benito", El País, 22.06.00, i J. DE LUCAS “¿Qué
políticas de inmigración? (Reflexiones al hilo de la reforma de la ley de extranjería en España”,
op. cit.
785 D. JULIANO: Las que saben. Subculturas de mujeres, op. cit., pàgs. 38 i 69.
786 C. AMORÓS: “Presentación (que intenta ser un esbozo del status questionis), op. cit., pàg 47.
Clar que l’exemple més aterrador que tenim avui en dia (i la indiferència de la comunitat
internacional és tan aterradora com la situació mateix) és el règim dels Talibans a Afganistan i
com pareix ésser més alarmant la destrucció d’unes estàtues que l’aniquilació de la població
femenina...
787 Crec que per això hi ha tanta atenció (o hi ha hagut tanta atenció) sobre el vel de les
musulmanes a l’escola francesa; la poligàmia o les mutilacions genitals femenines. Clar que són
qüestions gruixudes, però no crec que s’esgoten ací els problemes de les dones immigrades (ni
tan sols que siguen els més grossos). Fins i tot la llei d’estrangeria posa de manifest aquesta
suposada incompatibilitat cultural: afirma que no es pot al·legar la pertinença a una cultura o
religió per realitzar conductes contràries a l’ordenament jurídic i/o els drets fonamentals (art.
3.2, LOE 8/2000) -quan la llei no els respecta- i la única conducta que apareix explícitament
com contrària en aqueix sentit (i per tant prohibida) és la poligàmia (art. 17 LOE 8/2000).
359
principalment d’una qüestió cultural – i d’adaptació mútua, de la societat
receptora i de les persones immigrants. I d’altra banda, pense que Delgado té
raó en afirmar que abans de parar-nos a pensar en el límit de la pluralitat
cultural més enllà de la qual la convivència social pot veure’s en perill, hem
d’ésser capaços de reconéixer que la majoria de les col·lisions entre comunitats
diferenciades no tenen com a base els trets identitaris en si mateixos, sinó
interessos incompatibles de manera que la major part dels conflictes que es
presenten com a ètnics, religiosos o culturals, en realitat responen o són
conseqüència de situacions d’injustícia i de pobresa788; de relacions
asimètriques entre els grups i els individus,
És a dir, en el fons, el que generalment es planteja com una qüestió de
reconeixement i límits al pluralisme cultural (des de la nostra òptica de societat
d’acollida) en realitat va lligat estretament a una qüestió de redistribució dels
recursos socials. La primera demanda no és el reconeixement de la diversitat i
de la igualtat en la diversitat, que també és important. La primera exigència és
molt més bàsica: igualtat de drets de partida, per a poder negociar les
diferències. D’ací la necessitat de plantejar la integració en termes d’igualtat
de drets com a punt de partida per a la negociació de les normes de
convivència que articulen la pluralitat. L’única homogeneïtat social en què es
pot basar la convivència és la igualtat de drets per a gestionar o articular la
heterogeneïtat social (entesa com a diferències en maneres de fer i viure). El
plantejament de la llei d’estrangeria és diferent: malgrat el fet que es proposa
facilitar la integració social dels immigrants, continua establint com a punt de
partida la desigualtat entre immigrants i ciutadans. Pense que un estat social
hauria de reconéixer, també per als immigrants, d’una banda drets negatius
que responguen a un ideal d’autonomia individual i de l’altra, drets positius,
previs, fonamentats en una idea de necessitats bàsiques. Per tant, les
propostes d’integració han de realitzar-se, d’una banda, dins un marc de no-
discriminació en el gaudi dels drets fonamentals789 i, de l’altra, dins un marc
788 M. DELGADO: Diversitat i Integració, Empúries, Barcelona 1998, pág.89-90.
789 Això en realitat significa, com s’ha dit ja mil vegades, que la millor llei d’estrangeria és la que
no existeix. Tal com afirma de Lucas “lo que necesitamos realmente en Europa y en España,
más que una ley de extranjería, son políticas de inmigración que merezcan ese nombre, que
estén a la altura de los desafíos que plantean los nuevos flujos migratorios con destino a la UE,
y que sean adecuadas en el contexto de la globalización. El primer elemento que define una
política de inmigración de esas características es su carácter al menos regional, comunitario(...)
El segundo rasgo es más importante: políticas que traten la inmigración como hecho social
complejo. A esos efectos, ante todo, es necesaria una tarea de concienciación social para
360
de comunicació i interacció entre grups i individus que possibilite l’aparició i el
reconeixement de marcs identitaris múltiples i no incompatibles entre si, on
els intercanvis i les pràctiques conjuntes unesquen més que separen790.
Tot i que aquestes qüestions em semblem importants (i complexes) el
que vull posar de manifest és, com he intentat explicar, que l’estrangeria
representa d’alguna manera l’altra cara de la ciutadania i reprodueix i reforça
el (nostre) sistema sexe/gènere d’una manera alarmant. El meu propòsit és fer
palés o mostrar els límits de gènere del dret d’estrangeria a partir de la idea
que els problemes d’estrangeria són, en realitat, problemes nostres: dels
criteris que utilitzem per a considerar una persona subjecte de drets i dels
criteris que utilitzem per a organitzar la nostra vida social.
Per a les persones immigrants l’interés de signar aquest contracte és el
d’ésser reconegut titular d’una sèrie de drets per un temps limitat,
despreocupar-se un poc de la policia i de les expulsions i preocupar-se més
per complir els requisits de la renovació. Si no es reuneixen els requisits, no es
compleixen els terminis i els tràmits, o no s’està disposat a signar el contracte
perquè els beneficis són escassos i no compensa791, la persona estrangera es
converteix en (o no deixa mai d’ésser-ho) irregular per deixar d’existir davant
cambiar nuestra mirada sobre la inmigración(...) El tercer rasgo de esas políticas es que exigen
un tratamiento integral, un modelo, por así decirlo, horizontal, por parte de los poderes
públicos... que evite el enfoque meramente sectorial -laboral o de orden público-” J. DE LUCAS:
“Aprendices de Brujo: las razones de la contrarreforma de extranjería”, Página Abierta 1999,
pàg. 16.
790 D. PROVANSAL: ¿De qué migración hablamos? Desde los conceptos a las prácticas sociales”
dins F. CHECA I E. SORIANO (eds.): Inmigrantes entre nosotros, Icària, Barcelona 1999, pàgs. 17-
32: 30.
791 Això no vol dir que els i les irregulars ho són perquè volen. El que vull assenyalar és un altre
problema. És prou comú entre les dones immigrades llatinoamericanes que treballen com
domèstiques adoptar aquesta actitud. Una vegada s’ha entrat de manera irregular i s’ha buscat
treball, la regularització implica la majoria de les vegades viatjar al país d’origen per recollir el
visat per treballar. La majoria de les vegades significa també “enenfront dar-se” als ocupadors
per obtenir els papers i exigir l’alta en la seguretat social. L’alta en la seguretat social implica
menys ingressos per les treballadores perquè els ocupadors solen descomptar del sou que
pagaven prèviament les 22.000 pessetes de cotització. Moltes dones arriben amb la idea de
treballar un temps (uns anys), guanyar diners i tornar de manera que en principi no es
plantegen com prioritari recórrer el camí de la regularització quan, a banda, ningú no les veu ni
hi ha inspeccions de treball a les cases per detectar domèstiques internes en situació
irregular.... Hi ha moltes dones que volen regularitzar-se i no poden; però també hi ha
contractes de favor i dones per les que l’estratègia no es configura principalment com una
estratègia de regularització immediata o primerenca. Aquestes dones són conscients dels riscos
que corren i estan disposades a assumir-los. D’altra banda, és prou habitual regularitzar la
situació al cap d’uns anys, quan canvien les perspectives –i el projecte migratori: segurament es
quedaran més anys dels previstos, es vol dur a la família o els fills ja estan ací, i s’ha aconseguit
estalviar diners pel viatge (propi i d’algun familiar).
361
de l’administració llevat del fet d’ésser considerada un problema d’ordre públic
i seguretat ciutadana i servir de cap de turc per a les polítiques policíaques de
migració.
És per això que cal analitzar les vies d’accés a aquest contracte parcial,
les vies d’accés als drets que passen per (encara que no hi estan reduïdes a)
les condicions per a l’entrada, on no hi ha el control sobre la denegació de
visats (llevat del cas de reagrupament familiar i l’entrada per motius de treball)
i queda pràcticament tot reconduït a l’establiment de contingents i altres
mecanismes organitzats.
La LOE 8/2000 estableix, fonamentalment, quatre vies d’accés als drets
i l’accés diferenciat –o, en altres paraules, quatre modalitats de vincle social
requerit i establert-: el contracte de treball, el reagrupament familiar,
l’empadronament i el permís especial per col·laboració amb la justícia.
Tractaré aquestes vies des de la LOE 8/2000, tot i assenyalar l’evolució de la
normativa en cadascun dels supòsits, quan siga rellevant. El que sí que
m’interessa destacar de nou és que la llei d’estrangeria el que fa és posar-nos
de manifest clarament quins criteris fem servir (la societat de recepció) per
reconéixer les persones com a subjectes de drets.
El contracte de treball
El reconeixement jurídic i polític dels estrangers continua vinculat, en
gran mesura, a un model de treball, el formal, que ja no és vàlid per als
ciutadans. El contracte de treball (no l’existència d’una relació laboral) és,
principalment, el requisit per a la regularització: a fi de comptes la presència
de l’estranger té com a justificació que siga productiu o en la mesura en què
puga ésser-ho; és a dir, sempre que no supose una despesa sinó un benefici
(bé perquè ven la seua força de treball per a sectors en què no hi ha prou mà
d’obra autòctona; bé perquè disposa de mitjans suficients de vida o ve a
invertir en l’estat, o, en tot cas, és admés si algú s’encarrega de la seua
subsistència). Tota la normativa europea i espanyola ens ha donat exemples
d’aquesta visió. La construcció de la ciutadania en termes laborals es troba en
la base d’aquest sistema d’immigració/estrangeria: s’aplica el mateix
paràmetre que consisteix a atribuir drets d’acord amb la contribució. Com
hem vist, però, aquesta identificació contribució/drets, és problemàtica,
almenys (encara que no solament) per les dones.
362
La vinculació drets/treball formal quan parlem d’immigració es
consolida d’una manera escandalosa, i més tenint en compte que és la
principal via d’accés a un contracte parcial, temporal, precari, inestable, etc.
Es fa dependre el vincle social amb la societat d’acollida de l’existència d’un
contracte de treball al mercat formal, quan els immigrants tenen accés a un
mercat laboral precari i inestable, moltes vegades informal o en l’economia
submergida (agricultura, servei domèstic…). La justificació, però, no la dóna
només el fet que la presència vinga legitimada per la contribució, sinó per les
funcions socials que atribueix aquesta societat al treball: el treball serveix de
factor de socialització, a com espai on trobar i construir vincles socials i de
solidaritat. A banda, el treball distribueix la riquesa social i possibilita, amb el
salari, l’accés a àmbits no laborals imprescindibles (habitatge) o socialment
importants (oci, viatges, consum, etc.). El treball i el salari, en la mesura que
permeten satisfer aquestes necessitats i aquests àmbits són una peça clau per
a determinar l’estatus social 792.
Com hem vist, durant el franquisme es va consolidar un mercat de
treball basat en dos pilars: l’home guanyapà i la dona que té cura de la
família. El mercat laboral actual pateix o rep una part d’aquesta política i està
segmentat en diferents nivells (i no únicament d’acord amb el sexe/gènere); de
manera que es podrien assenyalar, almenys, quatre àmbits: el nucli format per
treballadors amb contractes indefinits (contractats abans dels anys 80 –
majoritàriament homes-); un sector important amb treballs temporals; un
tercer sector de treballadors en l’economia submergida i, per acabar, els
aturats793. Els immigrants se situen en el segment laboral de treball temporal i
d’economia submergida. Les dones estem àmpliament sobrerepresentades en
el sector informal si es compara amb els altres sectors (solament el 25% dels
treballs en l’economia formal). Les dones immigrants no en són una excepció:
se situen igual que els immigrants i igual que les dones natives, en el sector de
l’economia submergida. Hi ha, però, diferències entre l’economia submergida a
792 A. ANTÓN: “Crisis del trabajo y ciudadanía social”, dins A. ANTÓN (coord.): Trabajo, derechos
sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI, Talasa, Madrid 2000, pàgs. 192-29: 200-
203
793 Entre els aturats no s’inclouen les persones que ha estat tretes del mercat laboral i no
figuren com demandants de treball i/o ocupació, ni les persones que mai s’han incorporat al
treball formal, entre elles les mestresses de casa o dones amb responsabilitats i càrregues
familiars diverses.
363
què accedeixen els homes immigrants i l’economia submergida feminitzada a
què accedeixen les dones. Els homes immigrants accedeixen irregularment a
treballs que poden ésser formals; les dones accedeixen irregularment a treballs
irregulars, desregularitzats. Fins i tot aquelles dones immigrants que
accedeixen al mercat formal de treball es troben amb una situació de
precarietat enorme, perquè els mercats formals de treball estan també
generitzats i generitzats significa que els treballs femenins i feminitzats tenen
una protecció social menor que altres treballs.
A més a més, com hem vist, l’estat social espanyol respon a un model
continental en la mesura en què els drets socials en general estan associats a
les categories ocupacionals794 (llevat de sanitat i educació que són universals).
De manera que la participació en el mercat formal de treball constitueix una
de les principals vies d’accés a recursos, prestacions i programes socials que
van dirigits a treballadors i els seus familiars dependents (o extreballadors)
que han cotitzat (ells i els ocupadors) a la provisió del sistema social. L’accés
desigual de les dones als treballs millor remunerats, protegits i qualificats i la
sobrerepresentació de les dones en l’economia submergida repercuteix així no
sols en una menor independència econòmica, és a dir, una major dependència
econòmica (de l’estat o del marit) sinó també en un accés desigual a recursos.
D’una banda, les prestacions derivades són menors que les pròpies; d’altra
banda, les pròpies són menors també perquè s’ha cotitzat menys o durant
menys temps o per contingències diferents: per exemple, el servei domèstic no
cotitza per atur, el règim de protecció en la salut és semblant al dels autònoms
quan es tracta de treball per comte d’altri... Aquesta manca de protecció no és
en absolut irrellevant per les dones immigrades que treballen en el servei
domèstic. La LOE 8/2000 preveu la pròrroga del permís de residència i treball
quan s’ha generat l’obligació per part de l’estat d’una prestació econòmica
(prestació per atur), i les dones immigrades per més anys que treballen al
servei domèstic i cotitzen mai no generaran cap tipus d’obligació de l’estat
envers elles que siga base suficient per prolongar l’estada regular. Aquesta
limitació també suposa una mobilitat laboral més reduïda, diguem entre
sectors.
794 G. ESPING- ANDERSEN: “Welfare States without work: the impasse of labour shedding and
familiarism in continental european social policy”, Centro de Estudios avanzados en Ciencias
Sociales, Instituto Juan March de Estudios e investigaciones, Septiembre 1995.
364
No obstant això, és a dir, no obstant l’existència d’aquest mercat
fragmentat i diferencial, la vinculació entre contribució/treball formal i drets
quan es tracta d’immigrants està consolidada clarament a la LOE i, com hem
vist, Europa ho legitima. Treball formal, a més a més, significa treball amb
contracte i aconseguit abans de l’arribada. Com veurem ara, aquesta
perspectiva limita enormement les migracions ordenades de dones i afavoreix
(o recondueix) la migració autònoma mitjançant les xarxes. És clar que els
homes immigrants també migren a partir d’una xarxa; però el gènere passa a
ésser una variable important des del moment en què es constata que la
migració ordenada (és a dir, d’acord amb els criteris establerts per l’estat
receptor d’acord amb les seues necessitats) va dirigida fonamentalment a la
població masculina, mentre que les dones són principalment les usuàries
d’aquestes xarxes ja que es veuen més obligades a utilitzar canals extraoficials
per migrar. La migració de dones, en aquest sentit, és més autònoma o menys
dirigida pels interessos de l’estat que rep.
Aquesta perspectiva, però, té problemes seriosos com hem estat veient.
D’una banda, es manté una idea estreta del terme treball: únicament es té en
consideració el treball formal quan hi ha mercats de treball informal (per
posar-nos al límit, la prostitució, que no és delicte) i mercats de treball en què
l’exigència de contracte escrit no existeix i que, com veurem, fonamentalment
es tracta de treballs feminitzats (servei domèstic). D’altra banda, fer dependre
el vincle social i el reconeixement de drets de l’existència d’un contracte escrit
de treball –i la cotització/contribució com fa la LOE i subratlla el programa
Greco- és oferir molt poques possibilitats d’integració a les persones
immigrades. La política d’immigració dissenyada consisteix no sols a ordenar
la immigració segons les necessitats del mercat laboral, sinó a restringir el
treball de les persones immigrants als nínxols laborals en què falta mà d’obra
autòctona per la precarietat de les condicions, i d’aquí els contingents i els
convenis bilaterals. Així, institucionalitzem i condemnem les persones
immigrades a romandre sotmeses i quedar fora, en sectors amb poca mobilitat
ascendent, amb poca estabilitat i seguretat. Per acabar, aquesta perspectiva
redueix el dret de triar residència i cercar una vida millor a una qüestió
econòmica i laboral; i limita la qüestió de la integració a un càlcul de beneficis
econòmics de la societat d’acollida i no com a reconeixement de la persona
mitjançant el reconeixement de drets.
365
La LOE dissenya bàsicament dos models d’immigració ordenada. Una
de semblant a la de la llei 7/85, és a dir, fonamentalment la via del
contingent. L’altra basada en convenis bilaterals signats amb països empobrits
per aconseguir mà d’obra en les activitats en què hi haja demanda de
treballadors i no puga ésser coberta per mà d’obra estatal. Es tracta d’una
migració controlada de temporers, de treballadors convidats que aporten tots
els avantatges de les migracions per a la societat receptora sense haver
d’aportar cap contraprestació als treballadors, i, per descomptat, sense
preveure seriosament el reconeixement de drets de les persones que migren795-
.
Amb la llei 7/85 l’entrada ordenada de la immigració econòmica era
possible solament aconseguint una oferta ferma de treball estant al país
d’origen. Calia, a més a més, un informe preceptiu de l’INEM fent referència a
l’àrea geogràfica, activitat econòmica i grup d’ocupacions per justificar la
demanda d’un treballador estranger. Les dificultats d’accés eren enormes de
manera que la majoria d’immigrants entraven amb un visat de turista,
buscaven treball, queien en la irregularitat, trobaven treball i intentaven
aleshores regularitzar la seua situació una vegada estaven més estables. De
fet, s’introdueixen els contingents a partir de 1993, com hem vist, per poder
regularitzar encobertament les persones que es troben a l’estat treballant
sense permís –exigint, no obstant això, viatjar al país d’origen a arreplegar el
visat-.
La reforma introduïda per la llei 4/2000 no modificava substancialment
aquesta situació (i la contrareforma, és a dir, la 8/2000, també deixa inalterat
el sistema d’accés ordenat) tot i que introdueix la possibilitat d’entrar amb ferri
en comptes de pasteres amb la signatura de convenis bilaterals. Continua
estant la norma que per a entrar regularment –ordenadament- a l’estat s’ha
d’obtenir una oferta estable de treball estant al país d’origen. Aquesta oferta
795 Es tracta de tornar al model dels treballadors convidats, el model de migració que Alemanya
va desenvolupar els anys 50-60. Els gastarbeiter constituïen una mena de reserva de mà d’obra
disponible i ordenable al profit de l’estat. Per on venien, se’n anaven, i per això eren “convidats”,
perquè no s’instal·laven. El problema va estar que “es contractava mà d’obra i varen arribar
éssers humans”. D. COHN-BENDIT i TH. SCHMIT: Ciudadanos de Babel. Apostando por una
democracia multicultural, op. cit., pàgs. 43-46. L’estat espanyol, 50 anys després continua volent
“mà d’obra” i no pas éssers humans.
366
ferma serà la base per a obtenir un visat de treball que es podrà bescanviar en
arribar a l’estat per un permís de treball i residència. Per això es presenten la
signatura de convenis i l’establiment de contingents com una proposta
raonable: s’ofereixen tants contractes en tal activitat i amb aquestes
condicions per a fer l’entrada ordenadament. Les comunitats autònomes (amb
la participació de les patronals i els sindicats) establiran anualment el nombre
d’estrangers que necessiten i la qualificació requerida per cada sector o
activitat: necessitem tres-cents collidors de maduixa; un centenar d’obrers...,
de tal a tal mes i per tal i tal província. El permís de treball recull la durada, la
província, el sector o activitat per a què s’està autoritzat a treballar.
D’altra banda, el sistema d’obtenció d’un visat i un permís de treball per
compte propi tampoc no ha estat modificat: el reglament parla de tenir en
compte que el sol·licitant reuneix la qualificació requerida i ha demanat
l’autorització corresponent per a la instal·lació, obertura i funcionament del
local o del negoci. S’està pensant en professions liberals i explotació de negocis
diversos amb inversió de capital i creació de llocs de treball: es valora la
incidència de l’activitat a realitzar en la creació de riquesa, l’aportació de
capital, noves tecnologies o millora de les condicions de producció. En
conseqüència, per obtenir el visat de treball s’haurà de presenta el projecte de
l’explotació econòmica amb un estudi avaluador de la inversió, rendibilitat,
etc.
Posar la qüestió de les dones en relació amb el dret significa examinar
com el dret ignora o no recull les experiències i valors que semblen ésser més
corrents per a les dones, per les raons que siguen, o com els estàndards i
conceptes legals existents posen en desavantatge les dones796. La qüestió de
les dones en el dret persegueix identificar les implicacions de gènere de les
normes i pràctiques que, d’altra manera apareixen com neutrals i objectives.
Qüestiona la norma en assenyalar que el subjecte universalitzat acríticament
és el subjecte masculí i les seues experiències. En qüestionar la parcialitat del
subjecte universalitzat assumit com a normal i normatiu, es trauen a la llum
discriminacions jurídiques altrament invisibles. Doncs bé, aquests requisits
formals i objectius exclouen de fet (i de dret) algunes de les activitats que
podrien realitzar les dones: servei domèstic i prostitució. El RD 1424/1985 d’1
d’agost pel que es regula la relació laboral de caràcter especial del servei a la
796 K.T. BARTLETT: “Feminist Legal Methods”, op. cit.
367
llar familiar preveu la possibilitat de treballar per a més de tres cases o caps
de família, la qual cosa solament exigeix que siga la mateixa treballadora la
que es done d’alta en la seguretat social com a treballadora autònoma en el
servei domèstic. La LOE i el reglament exclouen aquesta possibilitat en
demanar els requisits formals i objectius de muntar un negoci. Una dona que
demane un visat sense més projecte econòmic que el projecte de vida i de
migrar no pot obtenir un visat per més que el treball que vaja a realitzar
(perquè la societat de recepció li ofereix pràcticament en exclusiva aquest
nínxol) siga el servei domèstic per hores i per diversos ocupadors. De manera
que aquesta via d’obtenció de visat està en gran mesura tancada a les dones.
Per acabar, la llei 4/2000 preveia la flexibilització dels criteris d’accés
de la mà de dos instruments: el procediment de regularització permanent
(ordinari) i l’empadronament797. L’anomenat procediment de regularització
permanent (art.29.3 de la llei 4/2000) suposava que els irregulars que
acreditaren una estada ininterrompuda de tres anysal territori espanyol i
figuraren empadronats en el moment de fer la sol·licitud podien obtenir un
permís de residència sempre que disposen de mitjans econòmics per a atendre
la seua subsistència. Això, de nou, significava un contracte de treball. L’estada
i l’empadronament eren mesures per a determinar l’arrelament de l’immigrant
a la societat d’acollida, una mena de vincle imperfecte i insuficient, però, que
donava raons per a justificar un tractament diferent per l’obtenció d’un permís
de residència i treball. Tot i això, la ratificació del vincle venia de nou sotmesa
a l’existència d’un contracte de treball, és a dir, a una oferta ferma d’ocupació.
La llei 8/2000 allarga l’estada requerida a cinc anys –en situació irregular, és
a dir, sense accés als drets- i continua demanant l’oferta ferma de treball. Així
les coses, a quins treballs considerats com a treballs accedeixen principalment
les dones? Al servei domèstic en una de les tres modalitats: interna, externa o
per hores798.
797 L’empadronament el veurem de seguida.
798 Alguns treballs en el sector de l’hostaleria (cuina, rentaplats, neteja de bars, neteja en
general...) també estan a l’abast de les dones immigrades. L’itinerari d’inserció, però, pel que jo
conec, és passar primer pel servei domèstic com interna, ascendir a externa, treballar per hores,
entrar a treballar a la cuina d’algun restaurant, passar a cambrera i potser a responsable dels
cambrers. Aquestes dues darreres ocupacions són les més volgudes i no precisament per el sou
o les condicions laborals, sinó pel fet que es pot tenir contacte normalitzat amb la societat i es
deixa d’estar tancada i reclosa.
368
Per tant, la normativa espanyola sobre estrangeria estableix l’existència
de diversos tipus de permís de treball (per compte propi i per compte alié),
amb els respectius permisos de residència, l’obtenció dels quals depén de
disposar d’un contracte de treball o d’una oferta ferma d’ocupació. Ara bé, la
majoria de dones immigrades a l’Estat espanyol treballen en un sector en què
l’exigència d’un contracte escrit no està ni tan sols recollida per la legislació
vigent: el servei domèstic en una de les tres modalitats possibles: fixa, interna
o per hores. D’altra banda, la prostitució no és considerada treball, tot i que
l’exercici no és considerat delicte (i s’admet un cert marge de capacitat de
consentiment a les dones que hi treballen), de manera que no es pot
aconseguir un permís de treball com a treballadora del sexe. Així, la migració
econòmica femenina regularitzada o regularitzable és la que treballa en el
servei domèstic. Per raons òbvies no prendré en consideració la modalitat de
migració regular via conveni amb països d’origen d’acord amb la demanda dels
empresaris (la patronal) dels sectors en què es necessita mà d’obra. És cert
que els contingents han inclòs el servei domèstic com un sector en què es
podien aconseguir permisos de treball però els contingents (fins avui) han
estat utilitzats per a regularitzar persones que ja estaven aquí treballant i no
per a l’entrada ordenada. Aquesta disfunció de la migració ordenada és tan
evident que el defensor del pueblo recomana que, igual que s’han arbitrat
mecanismes per al treball de temporada, es posen en marxa mecanismes per
tal que l’entrada regular siga possible per a les treballadores domèstiques.
S’apunta una entrada condicionada i temporal de recerca de treball, per evitar
l’entrada irregular massiva i/o obligatòria i també per evitar haver de tornar al
país d’origen a buscar el visat. Aquestes recomanacions hauran de veure’s
reflectides en el reglament i, de moment, no s’ha pres cap mesura799.
El servei domèstic és un treball de dones
El servei domèstic és un treball de dones per moltes raons. En primer
lloc, pel tipus de relació que s’estableix entre la treballadora i l’ocupador. Les
domèstiques estan sotmeses als ocupadors en una relació de dependència
799 El Defensor del Pueblo: Resolución adoptada por el defensor del pueblo con motivo de la
solicitud de un recurso de inconstitucionalidad contra la ley orgánica 8/2000, de 22 de diciembre,
de reforma de la ley orgánica 4/2000 de derechos y libertades de los extranjeros en España y su
integración social. Marzo 2001.
369
personal. És per aquest tipus de vincle que s’afirma que és un treball adequat
per les dones però no per als homes: les dones som éssers dependents per
natura. En segon lloc, és un treball que es realitza en l’àmbit domèstic que és
un àmbit femení, un àmbit al qual les dones pertanyen. L’ordre de les
necessitats ha de venir cobert, fonamentalment, per les dones i algunes
d’aquestes tasques que poden ésser mercantilitzades, seran cobertes de nou,
fonamentalment, per dones que, per natura, estan preparades. No cal
qualificació específica: qualsevol dona està preparada pel fet d’ésser-ho.
El treball domèstic realitzat per dones no exigeix cap tipus de
qualificació precisament perquè l’educació de les dones va dirigida a garantir
aquest servei, aquesta funció d’atenció i cura envers els altres. Les dones han
d’aprendre que viuen per als altres, no per a elles i aquest aprenentatge pot
ésser comprat i venut, sempre que no siga considerat realment una
especialització. El servei domèstic és considerat un treball no qualificat i, no
obstant això, demanda un tipus especial de treballador: una treballadora. Les
habilitats que es requereixen estan associades a la dona i a la seua trajectòria
vital800. Per això es valora l’edat com una mena d’índex per a l’experiència com
a persona que s’ocupa d’altres de la treballadora.
a.- El servei domèstic és servei i no treball.
La diferència entre treball i servei està en com es percep i es construeix
la relació entre el treballador i l’ocupador. La domèstica està al servei de l’amo,
és a dir, en una relació de dependència personal respecte al cap de família.
Una criada domèstica no és una persona independent en el sentit que no és
ama d’ella mateixa perquè té un altre amo801: la seua voluntat ha d’estar
ratificada per la del senyor, la seua llibertat és limitada i no és, a la fi, un
individu. Les domèstiques, com qualsevol ésser que pobla el món domèstic, no
són plenament humans perquè no transcendeixen l’àmbit de les necessitats –
pròpies i dels altres- i perquè depenen d’un altre.
Els éssers dependents per excel·lència són les dones i al llarg de la
construcció de la ciutadania en termes laborals, s’afirma que determinats
800 Y. HERRANZ: “Servicio doméstico y feminización de la inmigración en Madrid”, op. cit., pàgs.
67-83:68.
801 Moltes dones emigraren a França els anys de postguerra espanyola per servir en una casa.
L’expressió que s’utilitza, almenys en València, per descriure aquesta realitat és sorprenentment
il·lustrativa: estaven amb amo.
370
treballs no són apropiats per als homes802 per la relació de dependència que
queda establerta amb l’ocupador; i és per això que són treballs adequats per a
dones. Com hem vist, el rebuig dels obrers del treball de les dones fora de
l’esfera domèstica tenia com a base la degradació dels salaris i de les
condicions laborals, però també el desplaçament dels obrers homes cap a
treballs considerats com a servei 803, -és a dir, on la independència no era real
i la protecció del treball no existia- i, per tant apropiats per a les dones, la
subjecció de les quals no era contraria a l’ordre social.
Young804 posa com a exemple per excel·lència de l’explotació el treball
de servir. L’explotació té lloc a través d’un procés sostingut de transferència
dels resultats del treball d’un grup social en benefici d’un altre. El que es
produeix són distribucions desiguals de recursos i de riquesa. Aquesta
injustícia radica tant en els processos socials que estructuren l’apropiació del
treball d’altres805 com en la manera en què les institucions socials806
permeten aquesta distribució desigual.
En el treball de servir, l’explotació no es troba en el treball que es
realitza, sinó en què es realitza per a algú de qui es depén i apropiat, per tant,
per a les dones però també per a subjectes que no ho són del tot: immigrants –
cal pensar, també, que el servei ha estat marcat per la utilització dels altres,
els negres, els indis, les filipines... per part dels europeus al llarg de la història
colonitzadora europea i no sols. Ara es repeteix la utilització, però ací–. El
treball de servir, per tantr, seria, a més a més, una explotació marcada pel
gènere i el color o la procedència. El treball servil implica salaris baixos,
poques prestacions socials... però també implica manca d’autonomia en la
802 Clar que hi ha homes que treballen i han treballat al servei domèstic. L’estatut, però, és
diferent. Els xofers, majordoms, jardiners... tenen una relació diferent amb els ocupadors i la
resta de personal domèstic que les criades i fins i tot avui la protecció social (seguretat social i
estatut laboral) és diferent pels treballs masculins i les femenins.
803 U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, Icaria,
Barcelona 1995, pàg. 60.
804 I.M. YOUNG: Justice and the politics of difference, op. cit. Cap.II.
805 I dins aquests processos socials caldria incloure no sols la construcció de la legítima
apropiació del treball que es realitza a l’àmbit domèstic (les treballadores “pròpies” o per la seua
família no reben cap sou pel treball realitzat, ni cap descans, ni cap reconeixement) sinó també
la incorporació de les dones al treball assalariat a l’àmbit públic sense redefinir ni l’àmbit públic
ni el privat; és a dir, sense qüestionar el model del guanyapà i la que té cura; sense qüestionar
la jerarquia entre els dos àmbits.
806 Com veurem de seguida el dret juga un paper fonamental.
371
presa de decisions que afecten el desenvolupament de l’activitat, rebre ordres
d’altres persones, etc. El treball servil tendeix a ésser instrumental del treball
d’altres persones i, a més, les energies emprades es canalitzen cap a altres. El
treball remunerat en l’esfera pública és possible des del moment en què
l’àmbit privat/domèstic, que és l’àmbit de les necessitats, està cobert. I està
cobert fonamentalment per dones i altres éssers menors. El no reconeixement
o la no-consideració de la producció fora del mercat té importància econòmica
i política, principalment per a les dones en la mesura en què continuem estant
les principals productores en àmbits no remunerats. La importància de la
producció domèstica, però, no és únicament que siga més o menys gratuïta
sinó que es desenvolupa en un àmbit de subordinació i de dependència de les
dones807. Com ara veurem, augmenta la demanda d’aquest tipus de serveis en
un moment en què aquest treball ja no és acceptat com suficient per la
població autòctona per moltes raons. En part, com assenyalen Fraser i
Nicholson, en el moment en què un nombre cada vegada major de dones
reclamen la mateixa independència que els homes, sorgeix un altre grup
d’éssers dependents, anòmals, més estigmatitzats i marcats ètnicament, però
també feminitzats, de manera que avui en dia les pràctiques generitzants i
etnificadores anirien de la mà en la creació d’infrasubjectes808.
b.- L’espai de les necessitats
Ja hem vist que el tret distintiu de l’esfera privada és que en aquesta
els homes viuen junts per necessitat, i es garanteix el manteniment i la
subsistència pròpia i de l’espècie. La divisió sexual del treball és natural:
respon a les necessitats. La família té sentit (està justificada) perquè compleix
la funció de proveïment i cooperació per al sosteniment i la supervivència de
l’espècie.
Per això, d’una banda, des de l’àmbit privat, la dona haurà de mantenir
l’estabilitat de la unitat familiar en garantir l’ordre material: l’organització i la
gerència domèstica, la neteja de la llar i l’atenció a les persones: fills i grans
807 A. RODRIGUEZ: “Hacia un reparto igualitario del trabajo”, dins A. ANTÓN (coord.): Trabajo,
derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI, Talasa, Madrid 2000, pàgs. 87-
123: 97.
808 N. FRASER I L. GORDON: “Decoding dependency. Inscriptions of power in a keyword of the US
Welfare State” dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (eds.): Reconstructing political Theory,
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàg. 28.
372
(avis depenents, familiars malalts, marits). La dona garanteix la subsistència
dins la família i ha d’estar pendent... D’aquestes tasques enumerades algunes
poden ésser mercantilitzades en el millor dels casos: atenció i cura dels grans i
els fills i la neteja de la llar. Com que les polítiques públiques destinades a
col·lectius que necessiten la cura i l’atenció d’altres són escasses, aquesta
possibilitat de mercantilització haurà d’ésser procurada mitjançant relacions
contractuals privades. L’augment en la demanda està relacionat amb
l’envelliment de la població: moltes de les domèstiques s’ocupen de persones
grans i malaltes i amb les transformacions econòmiques i socials més àmplies.
El que s’està produint és un augment considerable de llocs de treballs
generitzats com a treballadores domèstiques, cobert fonamentalment per
dones immigrades.
Això vol dir que no és que les dones immigrades hagen desplaçat les
natives en aquest nínxol laboral, sinó més aviat que la demanda ha crescut
considerablement els darrers anys i ha estat (i continuarà estant) coberta per
dones immigrades. Tampoc no vol dir que les estrangeres desestabilitzen els
mercats, perquè es tracta d’un mercat inestable de mena, desregularitzat,
informal. La utilització de mà d’obra barata per a desestabilitzar sectors té
sentit, sobretot, en mercats formalitzats i productius, que no són els treballs
en què s’insereixen les dones. Tampoc no és cert que les immigrades lleven
llocs de treball a les dones pitjor situades a la nostra societat (Quants llocs de
treball hi ha, o hi havia? Com es pot mesurar si majoritàriament es tracta
d’economia submergida?) perquè tampoc no és cert que les dones d’aquí ja no
cobresquen no vulguen aqueixos treballs.
Per això cal matisar l’afirmació que hi ha una transferència
internacional sud/nord del treball reproductiu809 de tal manera que les dones
del sud estarien desenvolupant les tasques reproductives que les dones del
nord ja no assumeixen com a tasca fonamental en haver entrat en l’esfera
pública com a treballadores assalariades. L’augment en la demanda no pot
estar explicat únicament per la incorporació de la dona al treball
extradomèstic, per més que les estratègies d’emancipació de les dones del nord
passen per la contractació de serveis d’altres dones (principalment del sud). A
més a més, les dones del sud migrarien autònomament encara que no hi
809 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit., pàg. 57.
373
haguera aquesta clara demanda. Com assenyala Herranz, hi ha una relació,
però l’augment del servei domèstic realitzat per dones immigrades està en
relació amb unes transformacions socials més àmplies que tenen la dona com
una de les principals actrius810. D’una altra banda, les transformacions de
l’economia han suposat una reestructuració en la demanda laboral cap el
sector serveis polaritzant els treballs salarial i ocupacionalment: augmenten
els treballs molt qualificats (titulats universitaris) i els poc qualificats (neteja,
hostaleria, etc.)811. Sassen assenyala que quan aquestes transformacions es
donen, creix d’una manera important el treball informal de serveis, mal
remunerats, inestables que fan possible el manteniment del nivell de vida dels
grups amb grans ingressos i que ocupen els immigrants812. Aquestes
modificacions en l’estructura fan que les expectatives de la població autòctona
en termes laborals augmenten: el servei domèstic que havia estat una activitat
acceptada per la població deixa d’ésser-ho (es redueix, per exemple, la
migració de dones del camp a la ciutat per a treballar com a domèstiques,
perquè augmenten les expectatives laborals de les dones a les petites ciutats i
és preferible el treball estacional a servir). De manera que no és que les
ciutadanes ja no s’ocupen en el servei domèstic sinó que ha crescut la
demanda sense que hi haja prou població disposada a realitzar el treball.
No obstant això, el recurs a la mà d’obra externa al grup domèstic per a
desenvolupar tasques reproductives no te únicament a veure amb el nivell
econòmic o el nivell d’ingressos. També hi intervenen altres factors: d’una
banda és consum santuari –relacionat amb les classes altes al marge de la
incorporació dels dos adults al treball extradomiciliari assalariat-813. Tenir una
domèstica a casa és senyal de tenir un determinat estatus social, una qualitat
de vida, una certa capacitat econòmica de satisfer les necessitats amb la
compra de serveis mercantilitzats (com un aspecte més de consum) i pot ésser
una solució per no haver d’enfrontar la responsabilitat de compartir
responsabilitats a l’àmbit domèstic. D’altra banda l’atenció i cura dels grans
810 Y. HERRANZ: “Servicio doméstico y feminización de la inmigración en Madrid”, op. cit., pàgs.
67-83:72.
811 Y. HERRANZ: “Servicio doméstico y feminización de la inmigración en Madrid”, op. cit., pàgs.
67-83:72.
812 S. SASSEN: “Why Migration? Tesis contra los modelos de explicación al uso”, op. cit.
813 M. A. DURAN: "De puertas adentro", Instituto de la Mujer, Madrid 1988.
374
ha d’ésser coberta per la família (crec que no sols per la manca de recursos
públics sinó pel significat de la família i la responsabilitat envers els pares).
Quan la família (les dones) ja no accepten com única ni principal tasca la
reproductiva, el servei domèstic és un camí intermedi.
c.- Es dóna en l’ àmbit privat
El desplaçament de la família com unitat econòmica i l’àmbit privat
com àmbit de producció (que té lloc a partir de la revolució industrial), suposa
una separació de la política i la economia i alhora, una separació entre el
vessant econòmic i el domèstic i familiar. La mercantilització dels elements de
producció significa que l’estat i la família en deixen de tenir el control814. El fet
que la unitat productiva i econòmica ja no es trobe a l’espai privat sinó fora de
la casa té conseqüències pel que fa l’estatut de la dona perquè sols és
considerat treball el realitzat fora del domicili, a l’esfera pública i aquesta
definició de treball com a treball extradomiciliari exclou el treball realitzat per
les dones en l’àmbit privat i en el domèstic. Com véiem, Martínez Veiga explica
que el treball dins el domicili no es considera treball fonamentalment perquè
es produeix dins la llar815.
Com hem vist, si bé primer era més important el lloc de realització del
treball que el fet que fóra o no assalariat, poc a poc el que es assenyala com el
tret realment distintiu per saber quan es tracta de treball o d’una altra
activitat no és ni el tipus de relació (dependència/subjecció vs.
independència/llibertat), ni que siga o no treball extradomiciliari sinó que el
que se subratlla és el fet que siga o no treball assalariat. Així es desqualifica el
treball de les dones dins el domicili. El referent normatiu pel treball és el
treball assalariat, fora del domicili, protegit, on el treballador contracta... I això
es resumeix en ésser assalariat o empresari. Com hem vist, el procés
d’abstracció del dret centrat a l’esfera pública va consolidar l’experiència
masculina com a paràmetre i mesura de la humanitat, com referent no
qüestionat de les normes per que fa les relacions socials i jurídiques a les dues
esferes. Ja no cal assenyalar si és dins o fora, si hi ha dependència o no
814 L. NICHOLSON: "Feminism and Marx. Integrating kinship with the economics", dins S.
BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987
815 U. MARTÍNEZ VEIGA: Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la discriminación, op. cit.
375
perquè queda clar que el model del guanyapà és el model de treball i es
desqualifica la resta.
En el moment en què el lloc s’amaga (en què es deixa de donar
importància o esmentar-se que siga extradomiciliari o no), la
extradomiciliarietat passa a ésser un accident que no cal explicar, perquè no
es qüestiona que el treball dins el domicili, el treball de les dones, siga
realment treball. Així, però, el treball a l’àmbit privat, perd valor tant per a les
dones que treballen com domèstiques com per a les que no treballen fora de sa
casa816. Aquesta complicitat –juntament amb altres- explica per què el servei
domèstic continua sense estar regit pels criteris del vertader treball, amb la
protecció i la consideració d’altres treballs a compte d’altri. El treball domèstic
mai no ha estat considerat veritablement un treball i l’accidentada història per
què ha passat per ésser reconegut com a treball ho posa de manifest817.
L’anàlisi detinguda de l’evolució normativa evidencia el trànsit inacabat des de
la servitud a la relació laboral formalment lliure818. El Codi civil (1889)
introdueix la prohibició de l’arrendament de serveis per vida (art.1583) i el
1931, la llei de contracte de treball reconeix expressament el caràcter laboral
d’aquesta activitat. L’Estatut dels Treballadors (1980) finalment l’inclou com
una relació laboral de caràcter especial –que no respon al model comú de
relació laboral- que necessita, per tant una regulació específica –el RD
1424/1985-.
La divisió entre tasques de producció (vinculades a l’economia, el
mercat, i l’espai públic) i tasques de reproducció (reproducció humana, social i
material a l’espai privat) no és gratuïta. El capitalisme necessita que la
producció de mà d’obra (la reproducció) es done fora del sistema del mercat
capitalista. El sistema capitalista aprofita i reestructura la divisió sexual del
treball, i extrau de l’anàlisi (i la realitat econòmica i política) les tasques de
816 Encara avui la gent diu que els mestresses de casa no treballen; les enquestes també ho
reflexen així. Hem passat de treballar en les nostres labors a no treballar.
817 R. QUESADA: El contrato de servicio doméstico, La Ley, Madrid 1991. L’autora realitza una
anàlisi de l’evolució des de la primera consideració del servei domèstic com treball (és a dir, tret
de l’esclavatge) des del període anterior a la codificació, fins el RD 1424/1985 pel que es regula
la relació laboral especial del servei a la llar familiar.
818 COLECTIVO IOE: “Migraciones internacionales con fines de empleo: Trabajadoras extranjeras
de servicio doméstico en Madrid”, Programa de investigación de empleo mundial. Documentos de
trabajo, MIG WP.51.s, OIT, Ginebra 1991.
376
reproducció. Una vegada que aquest àmbit no és realitzat gratuïtament per les
dones sinó mercantilitzat cal que les condicions laborals no perjudiquen
l’esfera pública. Com hem vist, des del feminisme socialista/marxista s’intentà
en un principi donar una explicació del patriarcat com un sistema d’opressió
que funciona paral·lelament tot i que forma una unitat amb el capitalisme819.
El servei domèstic seria un exemple d’això, en haver-se mercantilitzat de
manera que el capitalisme es beneficia del treball de les dones. La
mercantilització de les tasques reproductives ha estat feta sense modificar el
sistema de reproducció. Un dels problemes que assenyalava era que no està
clar que es puga incloure en les categories marxistes d’activitat productiva i
relacions de producció les activitats i relacions de reproducció. El concepte de
producció va unit a la idea d’un subjecte actiu que transforma un objecte
mentre que les activitats de reproducció no encaixen en aquest esquema de
objecte-subjecte, sinó en un esquema interpersonal. El concepte de
reproducció no qüestiona la primacia de la producció en l’esquema marxista
sinó que intenta fer encaixar activitats feminitzades820. Fins i tot el treball
reproductiu que és traslladable al mercat (pot ésser mercantilitzat) és difícil de
separar del mode en què és produït. El treball domèstic, en realitat, no és
considerat (no ho estat mai) vertader treball: no produeix cap bé, no es
projecta a un mercat de tercers on l’ocupador pot obtenir beneficis. Els únics
beneficis són beneficis socials i privats. En no produir, és un treball no
considerat: mal vist, mal regulat i mal remunerat.
La regulació del servei domèstic
L’Estatut dels Treballadors (1980) inclou el servei domèstic com una
relació laboral de caràcter especial –que no respon al model comú de relació
laboral- que necessita, per tant una regulació específica: el RD 1424/1985 d’1
d’agost per què es regula la relació laboral de caràcter especial del servei a la
819 H. HARTMANN: "Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos por sexos" dins
Patriarcado capitalista y feminismo socialista, editat per Zillah Einsestein, Siglo XXI, Madrid,
1980, pàg. 189.
820 Veure, p.e. S. BENHABIB i D. CORNELL: “Introduction. Beyond the Politics of Gender”, dins S.
BENHABIB i D. CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis
1987, pàgs. 1-15:2.
377
llar familiar821. L’especialitat del treball, com explica el RD, rau en el fet que es
tracta d’una activitat realitzada dins d’una casa i per una família. Per això es
tracta d’equilibrar els drets bàsics del treballador amb la necessària flexibilitat
que ha de concedir-se per tal que l’ocupador i el treballador determinen les
condicions de prestació de servei de mutu acord. La relació laboral es basa en
l’acord i la confiança. El RD sobreespecialitza la relació laboral accentuant el
caràcter familiar, és a dir, privat822, en què la lliure voluntat (de l’ocupador)
s’extrau de l’àmbit d’ingerència de l’estat.
El que fa el RD amb aquest reconeixement de l’autonomia per a decidir
les normes per què es regirà la relació laboral és donar una pàtina de
legitimitat a les condicions laborals que han caracteritzat el servei domèstic:
indefinició, dependència i convivència. El pacte, però, no es fa entre iguals, ni
els àmbits de pacte són semblants o comparables: per a la treballadora és
treball, no és la seua família i les necessitats de la seua família les que ha de
cobrir, no és per ella l’àmbit domèstic sinó l’àmbit extradomèstic. Al contrari,
per a la família no és una treballadora sinó algú que dona resposta a les
necessitats a mesura que van sorgint, és l’ésser que pobla el món
privat/domèstic; algú que forma part d’allò quasi íntim que és donar
satisfacció a les necessitats bàsiques (principalment materials).
El RD 1424/85 exclou de l’àmbit d’aplicació les relacions laborals entre
una treballadora i una persona jurídica i entre familiars. Estableix tres
modalitats: interna –que viu on treballa i depén d’un únic cap de família-;
externa –que treballa per un o més caps de família però mai més de tres-;
autònoma –que treballa per a molts caps de família –per hores-. La situació
més delicada és la de les treballadores internes. El RD permet (en aquesta
mostra de confiança que la treballadora i l’ocupador es deuen) que el contracte
siga per escrit o verbal (si és verbal tindrà una durada d’un any prorrogable).
A la jornada laboral, 40 hores setmanals, se li afegeix el temps de presència a
disposició de l’ocupador –pactats entre les parts-. Així, a les nou hores diàries
de treball efectiu que realitza la treballadora interna, es poden afegir fins 5
hores de presència en la llar/lloc de treball a disposició de l’ocupador. Entre
821 Real decreto 1424/1985, de 1 de agosto, por el que se regula la relación laboral de carácter
especial del servicio del hogar familiar.
822 L’especialitat, però, desapareix quan assenyala, per exemple que “les condicions de treball
podran ésser millorades per conveni col·lectiu.
378
una jornada de treball i la següent tenen dret a un descans de 8 hores i
disposen, en total, de dues hores per a dinar elles. De manera que la jornada
laboral possible s’estén fins a 14 hores diàries, això sí, pactades823. Aquesta
confiança i mutu acord i la pràctica inexistència de contractes escrits permet
també la indeterminació de les tasques que s’han de realitzar, tot ajustant-se
la treballadora a les necessitats de la família824. La treballadora, la criada per a
tot825 neteja la llar, prepara el menjar, renta la roba, s’ocupa dels grans, etc.
Sobretot etc.
La retribució mínima es correspon amb el salari mínim
interprofessional, però el RD preveu que en cas de manutenció i/o allotjament
–treballadores internes fonamentalment, l’ocupador pot descomptar fins un
45% del salari, en concepte de retribució en espècie. La treballadora té dret a
dues mitges pagues extres (estiu i hivern) i un mes de vacances.
Quesada assenyala que, en la pràctica gairebé no es realitzen
contractes escrits, de manera que freqüentment es produeixen situacions que
posen en perill els drets de les treballadores i més tenint en compte que la
majoria de les condicions laborals es deixen a l’acord i la confiança. La
necessitat de flexibilitzar la relació familiar per a donar resposta a les
necessitats de la família ha deixat a la treballadora en una situació
d’inseguretat. El RD manté la precarietat del treball domèstic i
institucionalitza la inestabilitat de la treballadora davant la tendència
tradicional del dret del treball de protegir el treballador.
823 U. MARTÍNEZ VEIGA: La integración social de los inmigrantes extranjeros en España, op. cit.,
pàgs. 192. Martínez Veiga va fer una enquesta a dones dominicanes sobre les condicions de
treball i les hores; la mitjana d’hores era de 11’9. El 84’4% de les enquestades treballaven com
internes. L’autor assenyala que, com expliquen les enquestades, la jornada pot durar fins 16
hores.
824 Art. 1.4 del RD 1424/1985: "El objeto de está relación laboral especial son los servicios o
actividades prestados en o para la casa en cuyo seno se realizan, pudiendo revestir cualquiera
de las modalidades de las tareas domésticas, así como la dirección o cuidado del hogar en su
conjunto o de algunas de sus partes, el cuidado o atención de los miembros de la família o de
quienes convivan en el domicilio, así como los trabajos de guardería, jardinería, conducción de
vehículos y otros análogos, en los supuestos que se desarrollen formando parte del conjunto de
las tareas domésticas"
825 Y. HERRANZ: “Servicio doméstico y feminización de la inmigración en Madrid”, op. cit, pàg. 68:
“(...) el servicio doméstico en la modalidad de interna que tradicionalmente ha sido asociado a la
alta burguesía como una forma de consumo suntuario que revela un estilo de vida rodeado de
cierto servilismo, según ha ido cambiando la organización del propio trabajo doméstico y en la
medida en que se extiende a las clases medias, se abarata en cuanto que se concentra un gran
número de tareas en una única persona: la criada para todo”.
379
En accentuar l’àmbit familiar/domèstic en què es desenvolupa
l’activitat, es reforça l’especialitat de la relació laboral: acords davant de drets
(per exemple, el temps de treball). El RD privatitza la relació laboral,
mantenint l’esfera privada/domèstica (de l’ocupador) al marge dels drets i la
intervenció pública826.
Pel que fa les prestacions socials a què es té dret, són prou reduïdes:
assistència sanitària per a la treballadora i els familiars dependents;
prestacions econòmiques per incapacitat temporal (malaltia: a partir de 29é
dia de la malaltia); maternitat (igual que per a la resta de treballs: 16
setmanes sempre que s’haja cotitzat durant un període de 180 dies),
prestacions econòmiques per invalidesa permanent, jubilació...; prestacions
econòmiques per fill a càrrec si els ingressos no són superiors a una vegada i
mitja el salari mínim interprofessional; assistència social i serveis socials, però
sense prestació per atur, en no cotitzar per aquesta contingència perquè la
cotització és de les més baixes (al voltant de les 23.000 pessetes). Per donar-se
d’alta en la seguretat social solament cal omplir l’imprés sense que s’haja de
presentar cap contracte ni declaració sobre les condicions de treball. El titular
de la llar familiar declara sota la seua responsabilitat que l’empleada ho està el
nombre d’hores i dies a la setmana que assenyala en l’imprés.
Equatorianes a València
Juntament amb les treballadores i els ocupadors hi ha un tercer
agent/actor important: l’intermediari. Una pluralitat d’agents –amb ànim de
lucre o sense- que en moltes ocasions interfereixen en la relació laboral, la
defineixen, la possibiliten i la limiten. L’augment de la demanda ha originat la
creació d’agències de col·locació privades però també la revitalització
d’antigues estructures: els ordes religiosos dedicats a ajudar les xiques a
trobar un treball digne. Les migrants amplien les seues xarxes en inserir
estructures i revitalitzar serveis. Almenys aquest és el cas de les Religioses de
Maria Immaculada de València (RMI). L’obra de les religioses, des de la
fundació el 1876 està dirigida a la jove empleada de la llar i es concreta al
826 La intervenció de la inspecció de treball està limitada per tal de salvaguardar "de los
derechos a la inviolabilidad del domicilio y al debido respeto a la intimidad personal y familiar"
(art. 11, RD 1424/1985). El dret del treball i els drets de les treballadores sols tenen sentit
portes enfora; no portes endins.
380
centre social, una mena de centre de col·locació per al servei domèstic. Des de
fa sis anys la població que acudeix a buscar treball és majoritàriament
immigrant, provinents, sobretot, de Llatinoamèrica i amb un clar
protagonisme de dones equatorianes. Durant dos anys, un grup de
col·laboradors vam treballar amb les religioses i les dones al convent827
Abrir ficha en las monjas és moltes vegades el primer pas de les dones
quan arriben a València i el primer pas en l’itinerari d’inserció. Les noves
arribades, informades per amigues, familiars (per la xarxa migratòria) es
dirigeixen al convent per a començar el seu projecte laboral. El convent és,
també, un espai de trobada: els caps de setmana ofereix cursos de formació,
activitats lúdiques, informació variada, i de vegades festes que reuneixen la
comunitat equatoriana a València i serveix per a trobar-se amb amigues. El
convent és, a hores d’ara, un punt de referència al mapa equatorià de la
ciutat.
El centre social de les RMI rep tant les demandes com les ofertes de
treball. Les religioses acorden amb els ocupadors, segons criteris més o menys
establerts (hores de treball, tipus, localització...) unes condicions de treball
mínimes. Les ofertes es presenten a les demandants d’ocupació i, de nou,
segons criteris més o menys establerts (temps d’espera, temps en què ha estat
desocupada, situació familiar, necessitat, experiència laboral anterior,
freqüentar –o no- el convent...) s’assignen els treballs. Quan una treballadora
accepta, se li dóna l’adreça per a anar a fer una entrevista. Les condicions de
treball ja han estat pactades per les religioses i l’entrevista serveix per a
seleccionar la treballadora i concretar les tasques per a realitzar. Per això, les
RMI ocupen un lloc molt destacat en la relació laboral; però no solament la
defineixen, sinó que participen en el desenvolupament de la relació: si alguna
de les dues parts té un problema acudeix a les RMI perquè facen de
mitjanceres.
827 Quan vam arribar Jandro i jo, s’acabava de formar una “asociación sociocultural de
empleadas de hogar” (que va acabar dient-se ACUDE-Vimar), formada per Ana (presidenta, Isa i
Ramona (col·laboradores de la casa), Carmen (psicòloga), Marta i Marilo (treballadores de la llar
equatorianes). Nuria i Mª Eugenia eren les religioses encarregades del centre social i amb les
que manteníem contacte, organitzaven coses.... Desprès va acudir també Gloria. Gloria, Jandro
i jo ens encarregàvem “dels papers i assumptes legals” de les dones immigrants. Durant tres
mesos Jandro va estar de dinamitzador i informador a temps complet al convent, de manera que
gran part d’aquesta informació i reflexió li la dec a ell i al seu treball del curs de mediadors
interculturals. Vam fer el contingent de 1999 i el procés de regularització extraordinari de 2000.
Quan presentarem un projecte d’acció més general, la provincial va decidir prescindir de
nosaltres i l’associació ja no existeix. A l’annex es troben els documents que vam elaborar
durant eixos anys.
381
Tot i que el servei domèstic és considerat un treball no qualificat, les
principals activitats organitzades el cap de setmana eren de formació en el
treball: cuina, geriatria, productes de neteja (perquè no es tracta únicament de
cobrir necessitats materials sinó de fer-ho com es fa aquí828). La reproducció
material va acompanyada de reproducció simbòlica, significats i símbols que
cal conéixer. Les treballadores troben, així, diferents necessitats cobertes: el
centre els dóna accés a treballs i formació i informació del treball. Les
religioses pacten les condicions, però les dones, abans d’acceptar un treball,
han tingut informació prèvia sobre els treballs i els contractants (per les
amigues, pel que es parla a la cua); de les condicions que a banda s’han de
demanar o es poden demanar; si és millor anar a una casa fora de la ciutat o a
un pis amb una persona gran... de manera que anar al convent a veure
proporciona tota una sèrie d’informacions i recursos, fins i tot unes condicions
laborals altrament difícils d’aconseguir.
També procuràvem donar formació sobre el treball: drets i obligacions
de les parts i com regularitzar la situació. Es tractava sobre tot de reforçar la
posició de la treballadora en la relació laboral en proporcionar-li recursos i
coneixement sobre el treball per a ésser considerada competent, i no una pobra
dona pobra que devia estar agraïda per haver aconseguit un treball com a
interna. Una vegada que les treballadores es trobaven còmodes als seus llocs
de treball podien començar a fer demandes concretes. La primera tasca fou
difondre i entendre, per exemple, la diferència entre contracte de treball i
oferta nominativa d’ocupació per a la regularització... Durant un temps
l’estratègia dels professionals-voluntaris va ésser intentar aconseguir la
regularització de les dones, ignorant les expectatives i plans de les
treballadores. La tendència a pensar que les perspectives dels altres no
existeixen o són irrellevants es va imposar al principi. Quan les perspectives
dels altres, a més a més no encaixen o no estan recollides completament pel
dret sinó més aviat el contrari (quedar-se en situació irregular) suposava
(pensàvem) un risc massa gran del qual havíem de conscienciar les dones
(annex I). Les dones immigrants, però, no necessitaven cap tipus de
conscienciació (almenys d’aquest caire).
828 Els cursos de cuina eren els que més alumnes trobaven: ésser dona no significa tenir saber
universal sobre els menjars. Cap sabia fer, al arribar, una paella.
382
Hi pot haver estratègies concretes, pròpies, d’utilització dels recursos
jurídics per part de grups exclosos que són importants i no les solem tenir en
compte o bé són analitzades com a estratègies d’extensió dels drets dins una
anàlisi més sociològica que jurídica. I, la estratègia feminista (o simplement la
estratègia emancipadora) que cal seguir passa per entendre les estratègies dels
grups dins el sistema que els exclou: per parar-se a escoltar i crear espais on
les experiències d’aquests grups siguen escoltades i reforçades com a punt de
partida per a l’estratègia jurídica. Com véiem, si les funcions del dret (que li
atribuïm i acompleix) depenen, en part, de la intencionalitat dels actors,
aleshores les perspectives dels altres no són irrellevants sinó peces centrals.
Per això vam haver de canviar l’estratègia.
L’article de Lucie White “Subordination, Rhetorical Survival Skills and
Sunday Shoes: Notes on the Hearing of Mrs. G.” (1990)829, assenyalava que és
interessant perquè mostra el rebuig dels subjectes a ésser inclosos en
categories estàtiques i tancades i manifesta estratègies de resistència
continues tant davant del sistema com davant de l’advocada que representa
aquesta dona i que és part del sistema. Els professionals voluntaris no havíem
entés que nosaltres érem una part del sistema i presentàvem les respostes des
d’un sistema que excloïa les dones i elles rebutjaven com a única possibilitat
d’acció. Per això, abans de continuar amb el que vam fer al convent de les
RMI, reprendré alguns dels arguments de White, per a explicar l’evolució del
grup. L. White teoritza sobre les estratègies desenvolupades per la Sr. G. i les
presenta com a possibilitats reals d’acció i de resistència a la complicitat amb
els complexos sistemes de jerarquització i exclusions. Les conclusions més o
menys podrien ésser:
(1) Victimitzar no ens condueix enlloc. Presentar les dones com a
víctimes de sistemes d’explotació i/o injustícies la majoria de les vegades
significa negar a l’actor/actriu principal i fer-la entrar en la mateixa roda que
l’oprimeix. Parlar de possibilitats d’acció, al contrari, dona poder als individus
en situar-los en una posició d’igualtat amb la resta de ciutadans. Les dones es
negaven a suplicar pels papers i moltes d’elles no tenien cap intenció de tornar
829 L. WHITE: “Subordination, Rhetorical Survival Skills and Sunday Shoes: Notes on the Hearing
of Mrs. G. (1990)”, dins K.T. BARTTLET i R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in
Law and gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado,
Oxford 1991, pàgs. 404-428.
383
tan prompte al país d’origen a cercar el visat. I no obstant això necessitaven
altres tipus de resposta per a problemes urgents a la seua relació laboral.
Decidiren (decidírem) fer un butlletí mensual d’informació i enviar-lo a les
cases dels contractants. D’una banda, es posava de manifest d’alguna manera
que les treballadores estaven organitzades; d’altra servia de full de
comunicació del centre i s’incloïa un full d’informació legal, un sobre recursos
socials, activitats al convent RMI... Les treballadores no eren ja víctimes i
pobres dones sinó participants en un projecte col·lectiu social i laboral. No
eren dones internes aïllades, sinó que formaven part d’una associació
preocupada per la situació laboral i personal de cadascuna. Eren les mateixes
dones les que preparaven els números i seleccionaven els problemes que calia
tractar. Era una manera per a elles de fer veure que no depenien per complet
dels ocupadors perquè es posava de manifest que hi havia una xarxa de
suport darrere, i que estaven informades (annex II).
Afirmar l’agència i la possibilitat d’agència de les persones excloses ens
fa aconseguir coses més importants que no la victimització. Per a les dones
que promogueren la iniciativa la idea principal era que a partir de la inclusió a
les cases dels ocupadors d’informació sobre les drets de les treballadores, elles
podrien negociar més fàcilment algunes condicions de treball.
(2) Les estratègies dels grups subordinats per a validar les seues
experiències, desigs i perspectives són variades i respectables. Llavors, cal
escoltar les perspectives per situar-nos i situar l’actor en el seu context. Moltes
vegades, l’autoafirmació significarà una negació del sistema que fem servir per
a reivindicar la validesa de la posició, perquè el sistema parteix de la negació
d’aquesta perspectiva particular com a perspectiva a tenir en compte. Quan
les dones deien que no volien encara viatjar a cercar el visat, ni a aconseguir
els papers i, no obstant això, demanaven cobertura sanitària830, reivindicaven
poder decidir en igualtat de condicions quines eren per a elles les necessitats
bàsiques i la prioritat per a aconseguir-les.
Les opinions dels altres, i més encara dels actors jurídics, són
importants perquè orienten l’acció i li donen sentit. Si assumim solament com
a perspectiva possible la perspectiva que s’espera de nosaltres, hi ha moltes
actuacions possibles que no són experimentades, posades en marxa. Els
830 Fins la LOE 4/2000 la sanitat no estava estesa als irregulars
384
operadors jurídics, com a tècnics, tendíem a donar la nostra perspectiva i
imposar l’estratègia legal adient sense tenir en compte que la persona que
acudia al centre tenia una estratègia que té sentit perquè és el sentit que vol
donar a la seua acció en el dret. Per exemple, moltes dones venien a preguntar
com havien de fer per traerme a la niña, o el marit. Quan els explicàvem el
procediment legal deien no amb el cap. No volien reagrupar sinó traerse a la
niña i necessitaven una carta d’invitació, o ajuda per a l’escolarització, o
convéncer les religioses per a assegurar-se un lloc de treball. El que menys
importava era conéixer els tràmits legals per al reagrupament. Una vegada
aquí, ja veuríem com féiem per a regularitzar la situació del familiar: aquí
potser l’ajut tècnic i jurídic era possible i necessari.
(3) Fins i tot amb un sistema en què sembla que la dependència i la
victimització són conseqüències inevitables, els individus afectats resisteixen i
tenen estratègies concretes per desafiar el sistema. Fins i tot quan el dret s’ha
quedat intencionadament al marge d’una qüestió rellevant en la interacció
humana, hi ha estratègies jurídiques desenvolupades pels febles per a
combatre aquest sistema. Per això vam canviar d’estratègia i al centre de les
RMI durant un temps vam incidir en la necessitat de signar un contracte que
especificava les tasques i les normes, independentment de la situació
administrativa de la dona: calia assegurar assistència sanitària encara que
estigueren en situació irregular, que pactaren condicions mínimes per a elles
mateixes no solament de treball (temps de presència/temps lliure, p. e.) sinó
de convivència (si menjaven, o no, amb la resta de la família, si podien netejar
la roba, si podien tenir visites). En aquestes qüestions les religioses no
entraven, de manera que les dones podien començar per aquí a afirmar-se
com a treballadores enfront dels ocupadors831 (Annex III).
En un principi les dones immigrants prefereixen treballar al servei
domèstic en la modalitat d’internes i sols veuen els avantatges però no els
inconvenients: els aporta casa i menjar de manera que la capacitat d’estalvi és
molt gran, però el preu és la reclusió i la precarietat. Els caps de setmana
quan lliuren, comparteixen l’habitatge amb amigues i familiars. Aquestes
831 Poc després vam ésser convidats a deixar el centre, de manera que les actuacions s’han
aturat.
385
pràctiques d’estalvi els permet tenir el deute cobert en un any, més o menys,
si s’han mantingut amb una família o en situació d’ocupació. Després
d’aquesta primera etapa, intentaran regularitzar la situació o estalviar per a
fer venir algun membre de la família enviant els diners (una germana, una
filla). Així es doblen els ingressos del grup domèstic una vegada que el familiar
també comença a treballar (mentrestant, s’ocuparà ella). Normalment és a
partir del segon any d’estada quan busquen eixir del servei domèstic en la
modalitat d’interna o regularitzar els papers. I aquí comencen de nou els
problemes.
Els problemes de regularització
Amb la normativa d’estrangeria que hem estat veient és fàcil imaginar la
situació de les dones immigrades en el servei domèstic. Aconseguir, com
pretén la LOE, una oferta nominativa d’ocupació des del país d’origen per a
migrar ordenadament, és a dir, arribar com a treballadora legal és impossible.
No solament perquè en la pràctica no es realitzen contractes, cosa que dificulta
la regularització, la protecció i l’accés als drets de les treballadores, sinó
perquè, com assenyala el RD, es tracta d’una relació de confiança que es
desenvolupa a la llar familiar. Ningú no contracta una persona que no coneix,
no ha vist ni ha parlat amb ella, o no té alguna referència valuosa. Per això
estan augmentant el nombre d’agències i intermediaris en aquest sector i per
això les RMI són especialment valuoses: avalen les treballadores que passen
pel centre.
D’una banda, llavors, no sols l’ocupador no contractarà serveis sense
referències; de l’altra, aquesta contractació pot ésser verbal. L’ocupador ni té
el costum ni té l’obligació de fer un contracte escrit per tal d’establir la relació
laboral. La dona immigrant, però, necessita els papers: un contracte formal.
Durant el temps que l’ocupador considere oportú, la dona immigrant estarà en
una relació de dependència forta amb l’ocupador fins aconseguir els papers.
La treballadora de la llar no és percebuda com una treballadora, sinó com un
ésser necessari i flexible que ha de donar resposta a les necessitats familiars.
Durant un temps la seua estratègia, com hem vist serà una altra (guanyar
més diners i aconseguir millores), però en el moment en què planteja la
necessitat de regularitzar la seua situació, la relació amb l’ocupador canvia.
386
Malgrat això moltes es regularitzen. I, com véiem, no podem confondre
l’oferta nominativa d’ocupació i la tramitació dels papers amb l’existència d’un
contracte: la majoria de les vegades continuarà estant un contracte verbal i
només s’haurà formalitzat el que és estrictament necessari per a regularitzar
la situació de la treballadora estrangera. Aconseguir aquest tràmit és, però,
costós. No solament perquè no hi ha consciència, sinó perquè es requereix que
l’ocupador dispose de prou recursos per a contractar la treballadora832 i que
aporte una fotocòpia de la darrera declaració de la renda o un rebut de
pensions, i molts ocupadors s’hi neguen. La regularització suposa viatjar al
país d’origen per recollir el visat i molts ocupadors no estan disposats a perdre
un mes del treball de la dona, o, si el treball consisteix en l’atenció a una
persona gran, que la treballadora se’n vaja causa molts problemes per la vida
(i el treball) de l’àmbit familiar. Per això, la regularització moltes vegades
suposa, d’una banda, pagar el viatge i d’altra, cedir el lloc de treball a una
companya o familiar perquè suplesca mentre s’està fora.
Moltes de les dones que regularitzen la seua situació ho fan mitjançant
els contingents. A partir de 1997, s’inclou l’atenció d’un malalt com a motiu o
possibilitat per a obtenir una exempció de visat, per evitar alguns dels
problemes que es donaven. Les dones que no accedeixen per contingent, però,
no tenen aquesta exempció.
D’altra banda, el fet de tenir un contracte, com hem vist, no suposa
tampoc cap millora per a la treballadora, en establir el RD unes condicions
laborals tan precàries i deixar-ho tot a la bona voluntat. Donar-se d’alta en
seguretat social no millora, sinó que empitjora les condicions laborals.
Normalment, l’ocupador restarà del sou que li pagava abans de la
regularització l’import corresponent a la cotització, de manera que la
treballadora veu disminuït en 20.000 pessetes. el seu sou que ja era prou
magre (el mínim és el salari mínim interprofessional del qual es pot
descomptar fins al 45% per manteniment). Si no cotitzen a la seguretat social,
no podran renovar el permís; i encara que cotitzen mai no generaran una
obligació pecuniària per part de l’estat per a poder quedar-se. De manera que
l’alt nombre de dones immigrades donades d’alta en la Seguretat Social (el
832 Quan el treball consisteix en l’atenció d’una persona gran, potser la pensió no siga suficient i
els fills es neguen a “aparéixer” als documents. Primer cal convéncer els fills de fer els tràmits;
desprès de començar els tràmits, comprovar que és insufient; convéncer els fills... Aquesta
mesura que en principi era “protectora” per la treballadora fa que hi haja més reticències a
l’hora de contractar pel control que significa.
387
1997, p. e. eren el 22% de totes les treballadores de la llar) només mostra
l’extrema precarietat en què es troben.
Per aquestes raons no sembla forassenyat afirmar que quan la LOE
regula les condicions d’accés als drets per la via de l’accés al treball, ho fa
prenent com a referència el treballador a l’ús; l’experiència masculina de
treball per compte d’altre. Amb la llei d’estrangeria veiem clarament que el
treballador a l’ús, el potencial ciutadà, la norma que no necessita ésser
explicitada és una norma masculina. El subjecte de drets, el referent no
qüestionat que funciona com a mesura de les diferències dels altres, resulta
ésser un referent masculí. Quan ara com a mecanisme d’entrada ordenada per
les dones es parla d’un mecanisme diferent es fa assumint que hi ha una
normalitat i una diferència, i la normalitat és masculina davant de la diferència
femenina.
El dret pren com a referent un subjecte creat socialment que pretén
ésser neutre i, per tant, universal. La tasca del dret és, com vèiem, decisiva: el
recorregut metodològic del legislador per la creació de les normes jurídiques
requereix de l’abstracció. Les diferències s’abstrauen dins un subjecte únic i
universal que es basa en un paràmetre d’humà: l’home. També véiem amb
MacKinnon que el dret és masculí -les normes substancials i les de
procediment- perquè reflecteix l’experiència masculina. Les normes prenen
com a referent d’humà l’experiència masculina de la humanitat: la manera en
què la masculinitat defineix una experiència és la manera en què el dret la
recull o reflecteix 833. En la normativa d’estrangeria, a l’hora de fer normes
sobre les condicions d’accés per la via del treball es pren com a mesura
l’experiència masculina de treball. I això suposa excloure les dones. La pretesa
objectivitat del dret o el referent no qüestionat condueix o implica la creació de
subjectes exclosos en no coincidir les seues experiències amb les experiències
considerades normals, universalitzades.
S’exigeix que hi haja un contracte de treball per a determinar
l’existència d’una relació laboral (en el servei domèstic no); l’existència
833 C. A. MACKINNON: “ Feminism, Marxism, Method and the State. Toward a Feminist
Jurisprudence” dins K. T. BARTLETT I R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory, Readings in Law
and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford
1991, pàg. 186.
388
d’aquest contracte genera drets i obligacions per ambdues parts (en el servei
domèstic no); la cotització a la seguretat social proporciona un sistema de
protecció social important, incloent-hi l’atur i la possibilitat de renovar el
permís sense un altre contracte (en el servei domèstic no). Aquest és el cercle
virtuós de la LOE que impedeix l’explotació (al servei domèstic no). L’esborrany
de reglament intenta tímidament modificar aquesta situació, però deixa a les
mans d’algun sindicat o ONG la gestió dels permisos de treball.
En prendre com a referent no qüestionat de la norma al treballador
masculí i el mercat laboral masculí la normativa d’estrangeria posa en
desavantatge les dones que veuen que trobar-se en situació regular no
significa tenir unes condicions laborals diferents –sinó semblants a
l’explotació- i accés a un sistema de protecció social adequat. La
regularització com mecanisme d’integració no funciona en femení i si no
funciona per a la meitat de les persones és perquè el model establert (per si
excloent) no és vàlid en absolut.
Aquest model d’immigració i estrangeria respon, llavors, o s’entén
millor, a partir del procés de construcció de la ciutadania en termes laborals.
Les diferents estratègies acaben per consolidar en certa mesura la
consideració de la ciutadania per al treballador, i reconèixer drets solament al
treballador, prèviament definit com a home i cap de família. Només el
treballador pot ésser considerat individu en la mesura en què no és depenent i
l’única contribució a la societat que cal tenir en compte pel que fa al
reconeixement de drets (no solament, però especialment socials) serà
fonamentalment el treball assalariat extradomiciliari.
He assenyalat ja alguns dels problemes d’aquesta perspectiva834: en
considerar que treball és únicament una activitat realitzada per comte d’altri
en el mercat de treball formal, ignora les contribucions que (tradicionalment)
les dones han fet a la societat des de l’àmbit privat/domèstic, però també
ignora l’existència de mercats de treball informals (sobretot coberts per dones)
i mercats de treball centrats a l’esfera privada (no extradomiciliaris) on la
dependència i la manca de drets encara és real (servei domèstic). És clar que
834 U. NARAYAN: “Towards a feminist vision of citizenship: rethinking the implications of dignity,
political participation and nationality”, dins dins MARY LYNDON SHANLEY i UMA NARAYAN (ed.):
Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997,
pàgs. 48-67.
389
el problema continua estant vincular tan estretament contribució i drets, tot
ignorant, aleshores, que les necessitats bàsiques i els drets fonamentals han
d’estar reconeguts al marge de la contribució econòmica que els individus fan
a la societat. Com hem vist, aquest és el model del guanyapà, el model
masculí, que necessita basar-se en el model normatiu de dona en positiu, la
persona que s’ocupa d’altres. I això és una de les bases pera comprendre la
regulació del reagrupament familiar i l’accés als drets per derivació en un
contracte encara més precari.
El reagrupament familiar
La Comissió Europea ha admés que la política d’immigració zero que la
Unió ha mantingut mai no ha estat ni adequada ni oportuna tot i que mai no
ha estat aplicada seriosament perquè determinats canals d’immigració no
devien ésser interromputs: el reagrupament familiar. El reagrupament familiar
ha estat, així, una de les poques vies regulars d’immigració i accés que han
estat obertes i, per tant, una part significativa de la migració europea s’ha fet
per la via del reagrupament. Per més que no hi ha encara cap document
europeu vinculant (cap directiva835) que regule el reagrupament familiar dels
treballadors immigrants, diversos instruments jurídics establien l’obligació
dels estats de garantir (d’alguna manera) la vida en família, fins i tot la dels
treballadors immigrants836. També el Conveni Europeu per la protecció dels
drets humans i llibertats fonamentals de 1950 recull aquesta obligació de
protegir la família (que, com hem vist, es considera la base natural –i no
política- de la societat). La família, però, és política, i les relacions al si de la
família també ho són; no sols perquè hi ha relacions de domini i subjecció que
no han d’ésser pactades, sinó perquè aquestes relacions són imposades per
l’ordre jurídic i polític. Com véiem, si bé és cert que l’estat decideix protegir
835 Solament hi ha, de moment, una proposta de directiva: EURLEX, Legislación en preparación,
propuestas de la Comisión, Documento 599PC0638: “Propuesta de directiva del Consejo sobre
el derecho a la reagrupación Familiar”, 19/02/2001.
836 Fonamentalment la Declaració Universal de drets humans (protecció a la família) i els Pactes
internacionals de 1966. Hi ha altres instruments que no estan ratificats/signats per tots els
estats i sols obliguen als signataris: el Conveni nº143 de la OIT (signat únicament per Itàlia,
Portugal i Suècia); i instruments que en no estar signat per cap estat europeu, tot i estar
adoptada per l’Assemblea General de Nacions Unides en 1990, no és d’obligació/aplicació a la
Unió Europea: la Convenció Internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors
immigrants i les seues famílies.
390
la família perquè aquesta acompleix unes funcions bàsiques, també és
cert que l’estat primer estableix quin és el model de família que mereix
protecció i, en segon lloc, el marc en què han d’establir-se les relacions
familiars que permeten desenvolupar el projecte polític i social d’aquest estat.
Les relacions familiars són polítiques perquè la configuració política es basa
sobre aqueixes relacions que prenen sentit dins un context polític determinat
Les polítiques familiars envers els immigrants són un exemple (un espill) del
model de família que l’estat està disposat a protegir (nuclear, heterosexual,
monògama) però també el tipus de relacions que han d’establir-se entre els
membres (subjeccions i dependències perquè l’ordre de les coses no s’altere).
Com assenyala Kofman, els procediments per al reagrupament familiar
exemplifiquen la intervenció i la construcció de l’estat en els models de relació
entre els gèneres en establir les condicions per al matrimoni i la reproducció i
en reforçar la dependència femenina837. No obstant això, cal analitzar les
raons que han afavorit que durant un temps els homes migraren abans que
les dones –les polítiques d’importació de mà d’obra als diferents països
responien a necessitats econòmiques i laborals dels països de recepció; i
aquests sectors d’activitat eren sectors masculins. I, de l’altra, veure quines
raons han afavorit que la migració de les dones fóra per la via del
reagrupament- si era l’única via oberta per a la migració femenina. Com
assenyala Oso hi ha tant una realitat com una determinada construcció del
discurs sobre la migració femenina838. És clar que els fluxos migratoris s’han
feminitzat, tothom sembla estar d’acord en això839, però això implica tant que
s’ha feminitzat la mirada com que no es pot simplificar l’arribada de dones pel
837 E. KOFMAN: “Female ‘Birds of passage’ a decade later: gender and immigration in the
European Union”, dins International immigration review, volume 33-2, 1999, pàgs. 269-299:279.
838 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit., pàg. 43
839 Fa uns anys gairebé tots els estudis començaven dient: l’estat espanyol ha passat d’ésser un
estat emissor d’emigració a ésser un estat de recepció (COLECTIVO IOÉ: “La inmigración
extranjera en España: sus características diferenciales en el contexto europeo”, dins J.
CONTRERAS (comp.): Los retos de la inmigración. Racismo y pluriculturalidad, Talasa, Madrid,
1994, pàgs. 83-120; MALGENSINI, G.: “Dilemas de la movilidad. Inmigración y refugiados en
España y la CE”, dins VV.AA: Extranjeros en el Paraíso, Virus, Barcelona 1994, pàgs. 11-26:17).
Tot i que, també relativament prompte es va assenyalar que entre els “immigrants” es trobaven
molts retornats (A. IZQUIERDO: La inmigración inesperada, op. cit.) i que “l’equilibri” entre
emigrats i immigrats estava lluny d’aconseguir-se. Ara, el que és habitual és trobar una
referència a la feminització dels fluxos migratoris a l'àmbit internacional però no es assenyala,
per exemple que fins 1993 no apareixien les estadístiques sobre població estrangera
especificades per sexe (A. DOMINGO: Visibilitat estadística i població estrangera”, dins M. A.
ROQUE (dir): Dona i migració a la Mediterrània Occidental, Proa, Barcelona 1999, pàgs. 235-248).
391
reagrupament familiar com l’única migració que hi ha hagut fins ara. I, per
acabar, no podem confondre la via d’entrada al país de recepció amb el
projecte migratori i amb la posterior inserció. Per això, en certa mesura, cal
repensar d’una banda la consideració simplista que perioditza les migracions
internacionals en una primera etapa de migració laboral masculina i en una
segona de reagrupament familiar femení, d’acord amb les estadístiques. És
cert, no obstant això, que aquesta és la idea damunt la qual s’ha construït el
procediment del reagrupament familiar en l’àmbit europeu (el model del
guanyapà que conflueix en el de gastarbeiter).
Òbviament, la realitat excedeix les normes: la reunificació familiar es fa
tant per les vies ordenades com per vies autònomes i va més enllà de la família
nuclear europea. Una cosa és la teoria (i la norma sobre el reagrupament) i
una altra és la realitat familiar i les estratègies familiars en les migracions
internacionals840. Les xarxes que permeten la migració individual i del grup
domèstic inclouen tot tipus de vincles familiars i d’amistat, veïnat, etc. El fet
que moltes d’aquestes persones que per a l’immigrant constitueixen la família
no puguen entrar per reagrupament familiar no impedeix que, de fet, grans
famílies acaben reunint-se al país de destinació. Com he comentat abans, les
dones al convent de les RMI no estaven interessades en el procediment legal
de reagrupament, sinó en altres vies que feien possible la reunió de la família.
A més a més, les estratègies per als diferents col·lectius són diferents: hi ha
més dones magribines reagrupades que dones llatinoamericanes reagrupades.
Les llatinoamericanes, quan parlen de reagrupar un familiar, es refereixen
normalment a una filla que pot treballar i ajudar a enviar diners a casa; una
germana, una cosina, una neboda... Una vegada millor instal·lades, potser
reagrupen el marit, però no pel procediment legal841 i els fills menuts. S’ha dit
que les llatinoamericanes han invertit el procés de reagrupament familiar en
840 Per això, pense, és important distingir les tres possibles situacions. Per exemple, potser una
persona immigrant no reuneix els requisits legals per reagrupar la família, però una vegada
“arriben els fills” tenen protecció en tant que família i no sols els menors.
841 Una equatoriana al Convent de RMI de València em va dir que el reagrupament legal del
marit/company no valia la pena: si no ha de poder treballar el marit, és menys car mantenir-lo
allí. Si va a treballar irregularment, quina necessitat té ella de sotmetre’s a un control de
l’administració sobre les seues condicions de vida?: que vinga ell, com va venir ella que trobara
la meitat del camí fet, però haurà de buscar-se la vida.
392
ésser moltes les dones les que inicien la migració del grup domèstic842. Les
dones llatinoamericanes són caps de família que inicien la migració del grup843
i aquesta iniciativa modifica les relacions al si de la família844. També hi ha
moltes dones magribines joves que migren autònomament i acaben portant
una part de la família amb elles845.
El que resulta, no obstant això, curiós, és la insistència en la
importància del reagrupament familiar en termes d’integració: per a
aconseguir una bona integració del treballador estranger. El terme neutre-
masculí no és gratuït. Es continua pensant que el model descrit guanyapà-
immigrant i la que s’ocupa-reagrupada correspon a la realitat. Així, per a
fonamentar el dret al reagrupament o la necessitat d’agilitar els tràmits
s’apel·la constantment al paper de la dona en la integració de les persones
immigrades. L’argument és el següent: la família és el nucli fonamental per al
creixement, desenvolupament i socialització dels individus. És el marc que
proveeix de béns materials i afectius, serveis d’atenció i cura, recursos socials
i relacionals; que proporciona estabilitat emocional als individus. Aquestes
funcions, que cobreix la família, les cobreix en gran mesura la dona (també a
la nostra societat de recepció). La presència de dones entre els immigrants
transforma situacions personals de vulnerabilitat social en unitats familiars
que donen suport i generen recursos materials i humans per l’estabilitat
personal i social846. A més a més, les dones són, o poden ésser, mitjanceres
(per natura) i pacificar i suavitzar un ambient hostil847. Aquesta seria, llavors,
la base per a demanar no únicament la protecció de la família per part de
l’estat, sinó, especialment, el reagrupament familiar per a treballadors
immigrants. Si els treballadors immigrants es troben en una situació
especialment vulnerable i de desarrelament, l’arribada de l’esposa i la família
842 A. IZQUIERDO: La inmigración inesperada, op. cit., pàg. 123
843 L. OSO: La migración hacia España de mujeres jefas de hogar, op. cit.
844 C. GREGORIO: Migración femenina. Su impacto sobre las relaciones de género, op. cit.
845 M.A. RAMÍREZ,: Migraciones, género e Islam, op. cit..; A. LÓPEZ-LINDSTROM: “La transgresión de
la muga del sur”, MUGAK, núm. 9/10, sep.99-mar. 2000, pàgs. 29-31.
846 ANDALUCÍA ACOGE: Propuestas para una política alternativa sobre inmigración, Aljaima, Málaga
1999, pàgs. 28-31.
847 Mujeres Inmigrantes. Guía de alfabetización. Módulo de formación de mediadoras socio-
culturales. Fundación Dolores Ibárruri, Ministerio de Asuntos Sociales.
393
pot pal·liar aquest patiment. D’altra banda, el nivell d’acceptació social cap a
la població immigrada augmenta amb la presència de famílies, normalitza les
relacions entre els estrangers i la societat, s’amplien els àmbits d’interacció
(escola, ambulatori, mercat...) i l’estat, com a política clau d’integració, hauria
de facilitar que aquest reagrupament i aquesta interacció normalitzada fóra
possible.
Aquest argument, en teoria, és aplicable també a les treballadores
immigrants, però sols en teoria. Primer perquè aquesta visió parteix de
(l’acceptació de) la distinció públic/privat, els subjectes que habiten cada
espai i de les funcions que han de cobrir. Ningú no mira el reagrupament del
marit d’una treballadora com una estratègia necessària per a cobrir
determinades necessitats, ampliar els àmbits d’interacció, afavorir els
contactes o les relacions amb la societat de recepció. D’altra banda, l’argument
sobre l’acceptació del estranger té sentit quan s’admet que la presència
d’homes sols, joves i diferents pot causar alarma social, mentre que si tenen
les seues dones al costat aquesta alarma disminueix848. La presència de
col·lectius de dones no genera tampoc aquests temors per norma. Les
pràctiques de creació de gènere, véiem al principi, van conjugades amb
creacions racials: la por de l’altre també situa la comunitat de les nostres dones
al centre de la protecció i la por849.
En relació a la vida en família dels estrangers, hi ha, almenys, tres
qüestions: d’una banda es tracta de reconéixer (o no) el dret a viure en família
–que pot protegir davant en casos d’expulsió-; d’altra el dret a fer venir la
família –tot basant-se en l’existència del dret a viure en família- i una tercera
848 ANDALUCÍA ACOGE: Propuestas para una política alternativa sobre inmigración, op. cit., pàgs.
28-31: “Visto desde esta perspectiva, la percepción y, por tanto, el grado de aceptación de la
sociedad del país de acogida, siempre despierta mayores prevenciones y miedos la presencia
“esperpéntica” –por antinatural- de un colectivo de hombres solos; en tanto que la llegada y el
asentamiento de familias... se vive con absoluta normalidad y genera con mayor rapidez lazos
espontáneos de solidaridad”.
849 És clar que els esdeveniments de ca n’Anglada no poden ésser reduïts a un conflicte d’aquest
tipus, però crida l’atenció que, si el conflicte s’inicia entre joves per la competència per les dones
joves autòctones, no s’haja analitzat amb un poc de deteniment el que això significa. També, en
la “batalla contra el moro” en El Ejido, un dels comerços més atacats era el d’un marroquí casat
amb una espanyola. Aquest “impuls possessiu” d’una banda, i el rebuig major a “la puta que ha
passat de bàndol”, pense, són problemes que han de tractar-se no com pures anècdotes.
394
seria el dret a formar una família850. Per reagrupament familiar s’entén
normalment fer venir la família: tornar a agrupar una cosa que ho estava i ja
no ho està. S’exclou, així, la possibilitat de formar una família, és a dir, establir
vincles matrimonials després de l’arribada al país receptor (normalment
s’exigeix haver estat casat durant tres anys). Darrerament la comissió (en la
proposta de directiva sobre reagrupament familiar) assenyala la necessitat de
garantir també el dret a formar una família i incloure (dins les polítiques de
reagrupament familiar) facilitats per reconéixer i poder fer venir la família
quan els vincles han estat formats després de l’arribada a l’estat receptor.
En aquesta part sobre reagrupament familiar em centraré primer en la
resposta que el TEDH ha donat a qüestions relatives a la vida en família dels
estrangers, tant pel que fa la protecció de les expulsions com la possibilitat de
reagrupar –en el sentit de tornar a ajuntar el que havia estat junt-. Tot seguit,
veurem la proposta de directiva que la Comissió Europea ha fet al Parlament
sobre el dret al reagrupament familiar, per a passar a analitzar l’evolució de la
normativa a l’estat espanyol. Per acabar, analitzaré, breument, els models
normatius de família, d’home i dona que es posen de manifest amb la LOE.
El reagrupament familiar a Europa
Als països europeus la fonamentació del dret a fer venir com a dret
fonamental s’ha afirmat a partir de l’article 8 de la CEDH:
1.- Tota persona te dret al respecte de la seua vida familiar i privada, del
seu domicili i la seua correspondència; 2.- No podrà haver-hi ingerència de
l’autoritat pública en l’exercici d’aquest dret, sinó en la mesura que aquesta
ingerència vinga prevista per les lleis i constituesca una mesura que, en una
societat democràtica, siga necessària per a la seguretat nacional, la seguretat
pública, el benestar econòmic del país, la defensa de l’ordre i la prevenció del
delicte, la protecció de la salut o de la moral, o la protecció dels drets dels altres.
Dos instruments jurídics recullen, explícitament, el reagrupament
familiar: la Carta Social Europea i el Conveni Europeu sobre l’Estatut Jurídic
850 J. Javier Ezquerra proposa així substituir l’expressió “dret al reagrupament familiar” per
“dret a fundar i viure en família”, J.J. EZQUERRA: “El derecho a vivir en família de los extranjeros
en España”, Migraciones, 1, 1997, pàgs. 177-215:180. És curiós, com veurem, que la LOE
8/2000 únicament no limita ni restringeix el “dret a la vida en família” quan es tracta de
procediments d’expulsió de menors (art.35.3).
395
del Treballador Migrant. El Conveni Europeu sobre l’Estatut Jurídic del
Treballador Emigrant (Nov.1977) reconeix expressament el dret a dur
endavant una vida familiar normal i a fer venir esposa i fills. L’article 19.6
de la Carta Social europea recull el compromís dels estats de facilitar en allò
possible el reagrupament de la família del treballador estranger regular. No
obstant això, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans no ha
interpretat aquestes disposicions com un dret il·limitat al reagrupament
familiar ni una protecció absoluta dels procediments d’expulsió, encara que ha
establert uns límits al poder dels estats en matèria de control d’entrada i
expulsió de familiars de residents en situació regular851.
La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans
La majoria de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans en
relació amb l’article 8 i els estrangers són sobre casos d’expulsió852
(Moustaquim vs Bèlgica; Beljoudi vs França...)853 o de denegació de pròrroga
de permís de residència (Berrehab vs Països Baixos)854. El TEDH declara que
denegar la pròrroga d’estada o l’expulsió d’un estranger pot vulnerar l’article 8
de la Convenció en imposar una ingerència greu en la vida familiar. F.
Flores855 assenyala que el mateix argument podria utilitzar-se per al
reagrupament. En aquestes sentències, de fet, no es critica ni es qüestiona la
legislació interna sinó l’aplicació a casos concrets: en determinades
circumstàncies, la denegació d’un visat pot resultar desproporcionada perquè
pot produir desarrelament personal i familiar i intervenir negativament en el
procés d’integració de la persona que reagrupa.
851 Una anàlisi completa de la fonamentació internacional al reconeixement del dret es pot
trobar a M. MOYÁ: “La reagrupación familiar del trabajador extranjero”, dins A. RUBIO: Los
desafíos de la familia matrimonial. Estudio multidisciplinar en derecho de familia, Instituto
Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000, pàgs. 183-211.
852 És a dir, la primera de les tres situacions que he explicitat en relació al dret a viure en
família i que atorga protecció enfront d les expulsions.
853 Cas Moustaquim vs Bèlgica, 18.II.1991, Cour Eur, D.H. serie A, nº193 ; Caso Beljoudi vs
Francia, 26.III.1992, Cour. Eur. DH. serie A, nº 234-A.
854 Cas Berrehab vs Països Baixos, 21.VI.1988, Cour Eur. D.H., serie A, nº 138.
855 F. FLORES: “El nuevo Reglamento de Extranjería: ¿Una ampliación de Derechos?”, op. cit.
396
Sobre casos específics de reagrupament, de fer venir, sols hi ha (sembla)
dues sentencies i ambdues han estat denegatòries: Gül vs Suïssa856, i la que
ha passat a ésser el referent en aquests temes: el cas Abdulaziz, Cabales i
Balkandi857.
El cas Abdulaziz, Cabales i Balkandi va estar plantejat per tres dones
estrangeres que tenien un permís de treball i residència al Regne Unit i
impugnaven la política migratòria del país perquè els estrangers amb
residència legal podien obtenir un permís de residència per a les seues
esposes però no atribuïa els mateixos efectes als permisos de residència de les
estrangeres que volien fer venir els seus marits. I és que, com véiem, la Carta
Social, quan parla de família del treballador estranger, es refereix a l’esposa i
els fills menors que estan al seu càrrec858.
Les demandants consideraren que la negativa de les normes
d’immigració a autoritzar la permanència o l’admissió dels seus marits
constituïa una violació de l’article 8é. També, al·legaren la violació de l’article
14 plantejada com a discriminació per naixement (ja que la legislació britànica
sols admetia els marits estrangers de dones residents nascudes, elles o els
seus pares- al el Regne Unit. Na Balkandi i els seus pares havien nascut a
Egipte) i en relació a la igualtat de tractament entre homes i dones als efectes
de la concessió de permisos d’entrada i estada o residència per als cònjuges859.
En sentencia de 28 de maig de 1985 (Abdulaziz, Cabales i Balkandali),
el TEDH va assenyalar que l’article 8é de la CEDH implica tant la protecció
contra ingerències arbitràries pels poders públics com obligacions de les
autoritats tendents a garantir l’efectiu respecte de la vida familiar. La
856 Cas Gül vs Suïssa19.II.1996. El Tribunal va estimar que calia trobar l’equilibri entre els
interessos dels individus i la societat en general i per tant cada estat podia controlar l’entrada
d’estrangers al seu territori i el dret dels individus a viure en família.
857 Cas Abdulaziz, Cabali y Balkandi, 28.V. 1985, Cour Eur. D.H., serie A, nº94.
858 Com apunta Varona, l’article 1 del Protocol addicional (maig de 1988) recull el principi de no
discriminació de manera que on diu “esposa” cal entendre “cònjuge”. G. VARONA: Inmigración
Irregular: Derechos y Deberes Humanos, Edi. Ararteko, Zarautz 1994. En 1985, però, quan el
TEDH es pronuncia al cas el protocol no està encara signat. És cert que el TEDH assenyala la
discriminació però això no li lleva importància a com es pensen “les polítiques migratòries dels
estats” ni a la imatge de la migració d’arrossegament que ha d’ésser femenina. No deixa d’ésser
curiós que s’asumesca (a nivell normatiu també) que és la dona la que necessàriament es
reagrupa i a més a més no puga reagrupar!
859 Pel que fa la violació de l’art.14, el govern britànic al·legava com a base per la limitació en el
exercici del dret el “benestar econòmic del país” per la incidència que aquests homes podien
tenir al mercat laboral. El TEDH no va acceptar que eixos homes pogueren incidir més en el
mercat laboral que les esposes que es reagrupen i va exigir igualtat de tractament.
397
sentencia assenyala que el Conveni pot generar obligacions positives dels
estats destinades a garantir la vida familiar, fins i tot, si hi ha
interferència en matèria d’immigració i estrangeria. No obstant això, com
que les demandants havien arribat i s’havien instal·lat al Regne Unit estant
fadrines, el Tribunal considera que no hi ha violació de l’article 8é (reagrupar
significa tornar a agrupar o juntar alguna cosa què ho estava i ho ha deixat
d’estar; i les demandants no estaven agrupades, casades, abans). L’article 8é
pressuposa, diu el Tribunal, l’existència d’una vida familiar prèvia. Com
assenyalen Freixes i Ramotti860, aquesta conclusió, sensu contrario, implica
l’existència de violació del respecte de la vida familiar quan o si les recorrents
hagueren estat casades abans d’instal·lar-se al Regne Unit.
El TEDH assenyala també que el control legítim dels estats sobre la
immigració ha de fer-se de manera que siga compatible amb les obligacions
que imposa el Conveni. El punt 2on de l’article 8é exigeix que les mesures
adoptades siguen necessàries en una societat democràtica i assenyala com
límit d’aquest dret l’ordre públic i el benestar econòmic entre altres criteris
que s’utilitzen per a limitar i rebutjar la immigració. Tanmateix, fins i tot
aquests criteris estan limitats pel principi de proporcionalitat, segons la
jurisprudència del TEDH que ha estimat que la ruptura de la vida familiar pot
ésser desproporcionada en relació amb els fins perseguits. En el cas
Moustaquim es tracta d’un procediment d’expulsió d’un delinqüent adolescent
estranger.
En cap moment, és cert, ha negat el TEDH la capacitat dels estats per
a establir la seua pròpia política migratòria, el control de fronteres, d’entrada i
permanència dels estrangers. Sols ha establert el catàleg de criteris que els
estats han de respectar per a establir restriccions a l’exercici dels drets
garantits per la Convenció: estar regulat per llei; tractar-se de limitacions
necessàries en una societat democràtica per a obtenir finalitats legítimes i
justificades en forma objectiva i raonable i les limitacions han d’ésser
proporcionades a la causa i finalitat legítima amb elles perseguida. D’altra
banda, ha establert cinc paràmetres per determinar si el deure de respectar la
vida familiar implica l’obligació dels estats d’admetre al seu territori als
860 T. FREIXES Y L. RAMOTTI: “Los Derechos de los Extranjeros en el ámbito del Consejo de Europa:
Especial referencia a la Jurisprudencia del Tribunal de Derechos Humanos”, Migraciones,
Num.2, 1997, pàg. 172.
398
cònjuges no nacionals 861: (1) les circumstàncies de l’interessat, (2) el principi
de dret internacional que garanteix als estats el control de l’entrada dels no
nacionals respectant els seus compromisos internacionals, (3) la iniciació de la
vida familiar amb anterioritat o posterioritat a l’establiment de la persona
immigrant a la societat de destinació, (4) la verificació dels obstacles que
impedeixen mantenir la vida familiar en un altre país, (5) el coneixement o la
possibilitat de coneixement de la persona immigrant de la dificultat d’obtenir
un permís de residència per al seu cònjuge no nacional.
De manera que el TEDH deixa un marge d’actuació i de regulació
amplíssim als estats. Els estats han de reconéixer el dret a fer venir. Però, per
llei, poden delimitar en quines circumstàncies es pot exercir el dret. El TEDH
reconeix la capacitat dels estats de controlar l’entrada de persones al seu
territori (que és, a fi de comptes, el gros de la política migratòria) i estableix
com a vàlida l’exigència de la iniciació de la vida en família amb anterioritat a
la instal·lació al país d’acollida (com deia, normalment es demanen tres anys
de convivència prèvia o, millor, de matrimoni). Pel que fa el quart criteri
assenyalat, cal explicar que en més d’una ocasió la Comissió ha entés que en
situacions en què un home casat és obligat a eixir d’un país on ha estat vivint
amb la seua esposa, un factor clau a tenir en compte és la possibilitat de
l’esposa de seguir el seu marit, fins i tot quan l’esposa és nacional del país que
ordena l’expulsió 862. En aquests casos, quan l’esposa pot seguir el marit, la
Comissió considera que l’article 8é no és vulnerat863. A l’inrevés, que el marit
puga seguir l’esposa, no hi ha casos documentats, és clar. És normal que el
moviment de les dones es faça seguint el marit i atés que en molts llocs, i fins
861 Resumits per G. VARONA: Inmigración Irregular. Derechos y Deberes Humanos, op. cit., pàg.
84.
862 DEC. ADM. COM. AP., 10500/83 -unpublished-. Digest, pàg. 7. “In such cases the Commission
has considered as a relevant factor the possibility of the wife to follow her husband. This
principle also applies where one of the two persons concerned is a national of the country
ordering the expulsion of the other person ….In addition, although the Commission fully
recognizes the problems which the applicant faces if she is going to move to Finland, it
nevertheless considers that these obstacles are not insurmountable". La Comissió parla de
“principle” (!), no de “rule”.
863 "Where in such circumstances the wife has the possibility of following her husband out of
the country, this does not in the Commission's opinion constitute an interference with family
life contrary to Art.8 (1) of the Convention". Dec. Adm. Com. Ap., 10954/84, 3 October 1984 -
unpublished-. Digest, pàg. 8. Remet també a altres casos: Application nº5269/71, Collection of
Decissions 39, p.104 i Application nº 7729/76, D&R7, p.164.
399
fa poc, la dona casada amb un estranger perdia la nacionalitat, també podia
ésser expulsada amb el marit del seu propi país.
D’acord amb el TEDH, els estats poden decidir i establir per llei en
quines condicions es pot exercir el dret a fer venir, quins requisits ha de
complir la persona que vol reagrupar la seua família i quina família està
protegida. Aquesta configuració legal no pot significar, és clar, restringir i
complicar l’exercici fins el punt de fer-los inviables864, que és el que feia la
primera normativa a l’estat espanyol clarament.
Atés, però, que durant anys el reagrupament familiar constituïa la via
ordenada d’entrada a la majoria de països europeus, l’assentament de criteris
bàsics homogenis pels estats de la Unió ha estat una de les prioritats des de
els anys 90. Alguns estats reconeixen el dret al reagrupament familiar, altres
configuren el reagrupament com una potestat discrecional de l’administració i
alguns el someten a la política de contingents865. En qualsevol cas, l’exercici
està sotmés a condicions sobre habitatge, recursos, termini d’espera, durada
prèvia de la relació... I aquestes normes són variades.
La proposta de directiva
La proposta de directiva de la Comissió intenta harmonitzar les
legislacions internes pel que fa els requisits o les condicions a què queda
sotmés l’exercici del dret a reagrupar (i amplia el reagrupament al dret a
formar una família) fonamentalment en quatre punts: la disponibilitat d’un
habitatge adequat; disposar de recursos suficients, el termini d’espera i els
membres que es poden reagrupar. La limitació més forta que imposa és
l’exigència de residència legal (independentment dels motius pels quals va
estar concedida866). Crec que té sentit per a fer venir però no pel que fa a la
protecció a la vida en família, ni a les ingerències contra la intimitat familiar.
864 J. DE LUCAS: Europa: ¿Convivir con la diferencia?, Tecnos, Madrid, 1992, pàg. 84-85. "En
ningún caso se debería incurrir en regulaciones (a fortiori, en actuaciones judiciales o
administrativas) que supusieran desvirtuar el contenido esencial de esos derechos, bien por
someterlos a limitaciones que lo hacen impracticable, bien por despojarlos en la práctica de su
protección o dificultar su realización".
865 EURLEX, Legislación en preparación, propuestas de la Comisión, Documento 599PC0638:
“Propuesta de directiva del Consejo sobre el derecho a la reagrupación Familiar”, 19/02/2001.
866 És a dir, ampli el dret a la vida en família als estudiants que en molts països no el tenen
reconegut.
400
D’altra banda deixa en poder dels estats limitar l’exercici del dret per raons
d’ordre públic, seguretat interior o salut pública (art.8)867. Si la sol·licitud de
reagrupament familiar és denegada (i això és la diferència) haurà d’estar
motivada i podrà ésser objecte de recurs (art.7).
Pel que fa la disponibilitat de vivent adequada, tot i que la directiva
assenyala que els estats avaluaran les condicions dels habitatges, en cap cas
poden establir-se criteris discriminatoris respecte de famílies autòctones
comparables (art.9.a). Els recursos suficients hauran d’estar reconduïts al
salari mínim interprofessional o a la pensió per jubilació mínima868 (art.9.b) i el
termini d’espera, no per a demanar el reagrupament sinó per a efectuar-lo, no
pot ésser superior a un any des de l’entrada (en realitat des de la
regularització) del treballador immigrant a l’estat (art.10). Això suposa que els
tràmits no poden durar més de 6 mesos (art.7.3).
El reagrupament familiar s’ha d’efectuar amb membres de la família que
es troben fora del territori de l’estat (art.7.1). Sols excepcionalment –menors-
es podrà realitzar el reagrupament quan ja resideixen de manera irregular a
l’estat d’acollida. Els familiars inclosos són el cònjuge (un per cap) o la parella
de fet si l’estat assimila les parelles casades a les no casades; els fills menors
de 18 anys d’ambdós o d’un dels cònjuges si en té la custodia (també els
adoptats si l’estat reconeix com a vàlida l’adopció869), els fills majors depenents
(per malaltia, incapacitat, etc.). En cas de matrimoni polígam sols es podrà
reagrupar una dona i els fills d’eixa dona –no els fills d’una altra o altres
dones, llevat el cas en què l’interés superior del fill ho exigesca (art.5.2).
867 Art. 8: “1.- Los estados miembros podrán denegar la entrada y residencia de un miembro de
la familia por razones de orden público, seguridad interior y salud pública. 2.- Las razones de
orden público o seguridad interior deberán basarse exclusivamente en el comportamiento
personal del miembro de la familia en cuestión....”. Per això es demana el certificat
d’antecedents penals dels membres de la família que es vol reagrupar.
868 Encara que la directiva no diu res (i com veurem això és important) se suposa que els estats
membres avaluaran com es justifica (amb quins documents i/o proves) aquesta solvència
econòmica.
869 Això que pot semblar una qüestió mínima té importància per les famílies musulmanes. El
dret islàmic no preveu l’adopció (com vincle jurídic ni de naturalització) i no obstant xiquets i
xiquetes són criats i mantinguts per famílies diferents (no naturals) a la pròpia en una
convivència semblant a la que estableix l’adopció occidental. Aquests fills confiats no poden
ésser reagrupats.
401
Per acabar, la proposta de directiva legitima les pràctiques dels estats
en afirmar que els familiars reagrupables tenen drets derivats870 del permís de
residència i treball del treballador que els reagrupa. Això, com veurem, té
conseqüències serioses. En sentit contrari, per a un menor pot significar estar
en situació irregular si els pares ho estan i tenir els drets limitats. A l’estat
espanyol aquesta limitació (en accés a sanitat i educació, per exemple) existia.
En principi, ara no és el cas, ateses les mesures protectores per als menors,
però les conseqüències de les dependències són importants.
Per acabar, la proposta assenyala que el cònjuge i els fills reagrupats
(quan arriben a la majoria d’edat) hauran de poder accedir també a una
activitat assalariada. La proposta imposa que es possibilite l’accés a un
estatut autònom per a garantir la seguretat jurídica dels membres reagrupats.
Això implica reconéixer que mentre no es tinga el permís autònom la seguretat
jurídica els està negada. El termini màxim per la concessió d’un permís
autònom és de quatre anys, mentre es mantinguen els vincles familiars i les
circumstàncies que justificaven el reagrupament i la protecció de la família.
Un canvi en la situació familiar (mort, divorci, separació, etc.) autoritza els
familiars dependents a sol·licitar un permís independent abans dels quatre
anys. Després d’un any de residència legal, si la persona reagrupada es troba
en una situació especialment difícil, els estats tenen l’obligació de concedir el
permís autònom. Expressament, la Comissió, al comentari sobre els articles de
la proposta de directiva assenyala que aquesta mesura té com a objecte
protegir les dones víctimes de violència en la seua família que no poden ésser
penalitzades amb la retirada del permís de residència si decideixen fugir de la
llar. La pregunta és: si això es té en ment, per què imposar un permís (i per
tant un estatut) dependent i restringir-ne l’accés a condicions temporals?
També s’assenyalen altres causes: el repudi, la viduïtat, la separació o el
divorci que serien situacions especialment doloroses i més si s’obligara al
retorn de la dona. Llavors sembla clar per a la Comissió QUI es reagrupa: el
cònjuge és, fonamentalment, la dona. L’home és el treballador immigrant que
exerceix el dret al reagrupament familiar.
870 Així ho diu la proposta de directiva al comentari dels articles: “al ésser los derechos de los
miembros de la familia derechos derivados... se les concede un permiso de residencia de la
misma validez que el concedido a la persona de la que dependen”.
402
El reagrupament familiar a l’estat espanyol
L’elaboració de la primera LOE va estar marcada per dues directrius:
d’una banda, els imperatius europeus sobre el control de fluxos migratoris
exagerant el paper de gendarme d’Europa de l’estat com a frontera externa i
porta d’Europa; d’altra banda, prenent com a referent o com model d’estranger
als treballadors, des del moment en què s’assumeix acríticament com a vàlid
el model d’immigració vigent als països europeus. És a dir, el subjecte de drets
va estar concebut des d’un principi com a masculí, atés que el gros de les
persones immigrades eren homes (tot i que és un poc difícil de saber perquè,
en un principi, les estadístiques no estaven desdoblades per sexe, cosa que
dona a entendre, crec, fins a quin punt s’assumia que era irrellevant pel que fa
l’estrangeria i, alhora, fins a quin punt s’assumia que eren homes).
Com hem vist, les crítiques que va rebre la LOE es poden articular
bàsicament al voltant de dues qüestions: una, relativa a l’excessiva atribució
de poder al ministeri de l’interior i la falta de protecció judicial davant
d’aquestes actuacions i, dos, que es desenvolupen poc i mal els drets dels
estrangers que acabaven sempre supeditats al manteniment de l’ordre i la pau
social, utilitzant termes tan ambigus i flexibles que la indefensió davant
l’actuació administrativa i policíac era la norma. A més a més, els drets
reconeguts eren regulats (de manera prou restrictiva) pel reglament.
El reagrupament familiar a la LOE 7/85
La LOE 7/85 no reconeixia expressament el dret a fer venir la família,
ni a una vida familiar. El reglament de 1986 tampoc no parlava de l’existència
d’un dret tot i que estava regulat el procediment. El reglament del 1996 va
suposar una millora en aquesta matèria. El procediment que establia el
reglament del 1986 requeria un expedient doble per la tramitació: un
presentat pel reagrupant i un per a la persona reagrupada, de manera que era
gairebé impossible efectuar el reagrupament en un temps raonable. Hi havia
duplicitat de documentació i de burocràcia, de manera que formalment estava
reconegut, però en la pràctica era impossible fer-lo efectiu.
Com hem vist, en repetides ocasions s’havia demanat una revisió del
procediment pel reagrupament familiar abans de la reforma introduïda pel RE-
403
96871. D’una banda, s’insistia en la importància del reagrupament familiar en
termes de normalització de les relacions que les persones immigrades
estableixen a la societat d’acollida i, d’altra, la necessitat de dotar a la dona
reagrupada d’un estatut jurídic independent872. La reforma introduïda pel
reglament va ser valorada positivament perquè facilitava els tràmits873 tot i que
no atorgava un estatut independent al cònjuge reagrupat. A més a més, amb el
RE-96 el reagrupament implicava o podia implicar treball clandestí, i
dificultar, entre altres coses, la integració de la família en la societat receptora.
No obstant això, s’assenyalava com un aspecte positiu que fora la integració el
principi que havia de guiar la interpretació del RE de manera que qualsevol
mesura o disposició havia de ser (interpretada i) aplicada de manera que
possibilitara la integració dels treballadors874. I aquesta interpretació havia de
ser adoptada per a resoldre els casos de reagrupament familiar: que es
considere la integració del treballador immigrant com un principi informador
de la normativa d’estrangeria en els temes regulats pel RE-96, com ara el de
reagrupament875. El reglament del 1996 facilitava els tràmits perquè establia
un expedient únic iniciat pel reagrupant però resolt al lloc de residència de la
persona reagrupada. El control sobre el procés i la possibilitat de presentar
recursos contra resolucions denegatòries era més fàcil que amb el procediment
establert el 1986. Els tràmits administratius es van fer més senzills, ràpids i
oferien més garanties. Així i tot, era un poc complex.
La persona que vol ésser reagrupada ha de presentar en el consolat
espanyol del seu país tres fotografies, el passaport amb una vigència almenys
de 18 mesos, un certificat de parentesc amb el reagrupant, un certificat metge
i un certificat d’antecedents penals junt amb l’imprés de sol·licitud
degudament omplert per la persona que reagrupa (la sol·licitud la fa
formalment qui reagrupa i envia tota la documentació al país d’origen). Una
871 S’incloïa ja al Informe sobre la situación de los extranjeros en España. Líneas básicas de la
política española de extranjería de 1991.
872 Expressament ho deia el Plan para la integración social delos inmigrantes de 1994.
873 Per exemple pel Foro para la inmigración (informe de 1997).
874 F. SOLANS: “La reforma del Reglamento de la Ley de Extranjería”. Ponencia presentada en el
curso sobre extranjería celebrado en el Il. Colegio de Abogados de València, 28 y 29 de Marzo de
1996.pág.4. Exemplar fotocopiat.
875 F. FLORES: “El nuevo Reglamento de Extranjería: ¿Una ampliación de Derechos?”, op. cit.,
p.117.
404
vegada té el vist i plau del consolat, la persona que vol reagrupar-se envia tots
els documents amb el segell del consolat al reagrupant per tal que aquest els
presente en l’oficina única d’estrangeria o en la policia. La persona que
reagrupa ha de presentar alhora una fotocòpia (i mostrar l’original) del seu
permís de residència i treball renovat i un acta notarial acreditant que disposa
d’una habitatge digna.
La persona que reagrupa ha d’acreditar diverses coses: que disposa de
recursos econòmics estables i suficients per a respondre a les necessitats de la
família presentants els tres darrers rebuts o nòmines del salari; estar donat
d’alta en seguretat social i donar cobertura a les necessitats sanitàries dels
membres reagrupats; disposar d’un habitatge adequat (amb l’acta notarial) per
a la família (número d’habitacions i persones que hi viuran), que compte amb
un equipament (aigua, llum, etc.) que la facen equiparable als habitatges dels
espanyols en la mateixa zona de residència876. Per acabar, cal que el contracte
d’arrendament de l’habitatge vaja al seu nom. Tota aquesta informació estarà
reflectida en l’informe que l’autoritat governativa (delegació de govern) de la
província de residència del reagrupant. El reagrupat, per acabar, presentarà
conjuntament aquest informe favorable i la sol·licitud de visat per
reagrupament familiar (arts. 23.2; 28.1; 30.2 –3; 54 y 56 RE-96)877.
876 No és la primera vegada que apareix un concepte tan ampli i indeterminat en la normativa
d’estrangeria, deixant un marge amplíssim d'indeterminació i arbitrarietat per part de
l’administració (decideix el delegà de govern, no un jutge, sobre un requisit demanat per poder
exercir el dret al reagrupament). Sobre aquest tema en concret veure: Entrevista a J. de Lucas:
“El Tractat de Schengen té un dèficit des del punt de vista de legitimació democràtica”
Etnòpolisis. SOS Racisme. Segona època. Nº11. Oct. Nov. Des. 1997, pp.8-12. És, per altra
banda, la crítica a la utilització de conceptes jurídics indeterminats que constitueixen supòsits
de dificultat de control de la potestat administrativa; veure GARCÍA DE ENTERRÍA, E. I FERNÁNDEZ,
T-R.: Curso de Derecho Aministrativo, I, Séptima Edición, Civitas, 1995, pàg. 445- 4467; ATIENZA,
M.: “Sobre el control de la discrecionalidad administrativa. Comentarios a una polémica”, REDA,
núm. 85. Sobre les dificultats d’accés a un habitatge (digne o no) parlarem més endavant en
base, entre altres coses als Informes anual sobre el Racismo en el Estado Español de 1995,
1999 (S.O.S. Racismo) que tenen una part dedicada en exclusiva a la discriminació en l’accés a
la abitatge.
877 Per simplificar les notes i l’exposició, transcric ací els articles relacionats amb el
reagrupament:
Art. 23.2: “Los visados de residencia para la reagrupación familiar podrán ésser concedidos,
previo informe favorable de la autoridad gubernativa competente, a los extranjeros que se
encuentren en alguno de los supuestos contemplados en el art. 54 de este Reglamento y que lo
soliciten para reagruparse con un familiar residente en España. Dicho informe tendrá carácter
vinculante con respecto a las condiciones que tengan que acreditarse por el reagrupante,
conforme al artículo 28.1 de presente Reglamento”.
Art. 28.1: “Cuando se solicite visado de residencia para reagrupación familiar, el reagrupante
residente en España deberá pedir, con anterioridad a la presentación de la solicitud, informe de
la autoridad gubernativa de la provincia donde resida, acreditativo que reúne las condiciones
405
El visat de reagrupament familiar va acompanyat d’un permís de
residència (visat de residència per reagrupament familiar). Aquest visat es
concedia a cònjuge, fills menors i ascendents a càrrec de reagrupant i tenia la
mateixa vigència que el permís de residència del reagrupant. Per a treballar,
però, calien dos permisos, el de residència i el de treball que es tramitaven en
organismes diferents encara que siguen un únic document. Això significa que
la persona que és reagrupada no pot treballar, almenys legalment, en un
primer moment. Treballar sense permís podia ser objecte de sanció, multa,
pèrdua del permís de residència i motiu suficient per l’expulsió. Per tant, els
riscos són greus. L’Ordre de 8 de gener del 1999 per la què s’estableixen les
normes generals i de tramitació dels expedients de visat i de permís de
residència per reagrupament familiar desenvolupa amb més detall els requisits
i estableix dos terminis clars: tres mesos per la concessió o denegació del visat
previstas en los apartados 5 y 7 del artículo 56 de este Reglamento, así como que es titular de
un permiso de residencia ya renovado. El familiar incluido en alguno de los supuestos del
apartado 2 del artículo 54 del presente Reglamento deberá presentar, junto con la solicitud de
visado, copia de la petición de informe, registrada por la autoridad gubernativa mencionada, así
como la documentación que acredite el parentesco y en su caso, la dependencia legal y
económica.
Art. 54.Permiso de residencia por reagrupación familiar.1. Los familiares de los extranjeros que
residan legalmente en España podrán residir con éstos, conforme a lo dispuesto en las normas
de derecho internacional y los requisitos previstos en la LOE y este Reglamento. 2. Los
familiares que podrán residir con dichos extranjeros en territorio español son los siguientes: a)
El cónyuge, siempre que no se encuentre separado de hecho o de derecho, que no resida con el
extranjero otro cónyuge y que el matrimonio no se haya concertado en fraude de ley; b) Los
hijos que en el momento de la solicitud sean menores de edad que no estuvieran casados, etc.,
c) Los incapacitados y menores cuyo representante legal sea el residente extranjero; d) los
ascendentes del residente extranjero cuando dependan económicamente de este... 3. Estos
familiares podrán obtener un permiso de residencia por motivo de reagrupación familiar. 4. La
vigencia del permiso de residencia que se conceda a estos familiares dependerá de la residencia
legal en España del reagrupante y del mantenimiento de las circunstancias que sirvieron de
base para su concesión. 5. El cónyuge podrá obtener un permiso de residencia independiente
cuando: a) Obtenga un permiso de trabajo; b) Acredite haber convivido en España con su
cónyuge dos años...; c) El reagrupante hubiere fallecido con residencia legal en España. 6. No se
podrá conceder un permiso de residencia a un extranjero como cónyuge de un residente
extranjero cuando otro cónyuge de éste ya resida con anterioridad en España. 7. Los hijos del
reagrupante...
Art. 56: Solicitud. Requisitos y documentación. 1. Las solicitudes serán dirigidas a las oficinas de
Extranjeros o, en su defecto, la Comisaría de Policía de la localidad donde pretenda fijar su
residencia el extranjero. 2. La solicitud de permiso de residencia se formalizará en el impreso
habilitado para ello y a la misma se acompañarán los siguientes documentos: a) Pasaporte o
documento válido para la entrada en España... b) Visado de residencia, en su caso, en vigor; c)
Cualquier documento que acredite el tiempo previo de residencia legal y continuada en España,
en su caso; d) Certificado de antecedentes penales, etc.; e) Tres fotografías tamaño carné; f)
Certificado médico oficial...3. En los supuestos previstos en los artículos... 54.2,5 y 7, se
acompañarán los correspondientes documentos justificativos. 4. El solicitante deberá acreditar
medios de vida suficiente para el periodo de residencia que solicita, o que dichos ingresos los va
a recibir periódicamente, y que tiene garantizada la asistencia sanitaria. 5. Si el solicitante tiene
familiares a su cargo, habrá de acreditar que dispone de medios de vida, garantías de asistencia
sanitaria, y vivienda suficientes para él y sus familiares.
406
i quaranta cinc dies per a atorgar el permís. No es menciona, però, la
necessitat de motivar les denegacions de visat. El visat per reagrupament
autoritza a l’estada regular durant un temps en el qual la persona reagrupada
haurà de presentar una sol·licitud de permís de residència i els documents
propis i els documents relatius a la situació de la persona que reagrupa (que
són els mateixos que per l’obtenció del visat).
El cònjuge reagrupat podia obtenir un permís de residència
independent quan obtenia un permís de treball (art. 54.3 RE). El reglament,
però, no especificava si havia d’obtenir-lo abans o després de l’arribada. Si
l’aconseguia abans, pense, no entraria per reagrupament familiar sinó com
qualsevol altre estranger encara que amb preferència (l’art.38 del RE inclou
aquest supòsit878, però no queda clar si el cònjuge ha d’estar ja residint en
l’estat o no). Si es concedeix després de l’arribada, té preferència desprès
d’haver residit legalment dos anys (art.54. 5). Preferència, com és sabut, no
equival a dret; preferència significa que l’administració pot o no concedir una
gràcia. És a dir, la dependència jurídica és justificada durant dos anys.
Per a obtenir, però, un permís de residència, calia disposar de mitjans
de vida (art 13 LOE i 56 RE). D’una banda, aquesta acreditació la dóna la
documentació que la persona que exerceix el reagrupament ha d’aportar a la
sol·licitud (tres darreres nòmines). Però, de la part de la persona reagrupada,
la traducció d’aquesta acreditació de mitjans de vida en la targeta de
residència es concretava en un depén de.... Quan es tracta de menors, de fills
reagrupats, la vinculació i la dependència em sembla més justificable. Però
quan el reagrupament familiar inclou el cònjuge, la justificació no està clara.
Establir dependències al sí de la família (nuclear o no) entre adults, és a dir,
entre els cònjuges és trencar d’arrel la igualtat. Establir jerarquies,
dependències i subjeccions al sí de la família no pot estar justificat mai per
cap política ni migratòria, ni econòmica ni laboral.
878 Art.38: Preferencias para la concesión de permisos de trabajo.- 1. Tendrán preferencia para la
concesión de un permiso de trabajo B, sin considerar la situación nacional de empleo, los
extranjeros que acrediten hallarse en cualquiera de los siguientes supuestos: h) ser cónyuge o
hijo de un extranjero que posea el permiso de trabajo tipo C....; 3.- Asimismo se valorará, como
factor preferencial para la concesión o renovación de permisos de trabajo, la concurrencia de las
circunstancias siguientes: d) ser cónyuge o hijo de extranjero con permiso de trabajo B, cuya
duración no sea inferior a un año”.
407
El reagrupament familiar en la LOE 4/2000 modificada per la
8/2000
La gran novetat que presentava la LOE 4/2000 era la inclusió del dret a
la vida en família, la intimitat familiar i al reagrupament dels familiars per
part dels estrangers en situació regular. No obstant aquesta inclusió, pense
que era insuficient. Primer perquè el reagrupament familiar esta en el capítol II
de la llei i no en el capítol I sobre drets i llibertats dels estrangers. Això no te
perquè significar una diferència essencial en la protecció. Tanmateix, pense
que el reagrupament familiar (i la vida en família) continua sent
fonamentalment concebut com una via d’accés a un visat i un permís;
continua sent una qüestió de tràmit i no de dret. El reagrupament familiar
està concebut més com un instrument de control dels fluxos. La LOE 8/2000
el que va fer és limitar els familiars que es poden reagrupar i afegir-hi tràmits.
Segurament la inclusió d’un capítol dedicat únicament al reagrupament
familiar ha estat deguda al detall en què l’exercici del dret és desenvolupat. La
LOE reconeix el dret a la vida en família, estableix quins familiars són
reagrupables, quin procediment s’haurà de seguir (quan això potser bastava
amb disposar-ho al reglament) i els efectes del reagrupament, però ho limita
tot –equivocadament- a l’estada regular. Com assenyala Moya, el dret a la vida
en família i la intimitat familiar el té qualsevol família estrangera al marge de
la situació administrativa: un altra cosa és que l’expulsió d’un membre o de
tots ells estiga més o menys reforçada per la norma interna i la
internacional879
Els articles 16 a 19 regulen el gros del reagrupament familiar: els
estrangers residents tenen dret a la vida en família i la intimitat familiar en la
forma que estableix la llei orgànica i els tractats internacionals. També tenen
dret a reagrupar amb ells els familiars següents: cònjuge (un, més aviat, una),
fills menors de 18 anys o incapacitats, i, en casos excepcionals, els
ascendents. Aquests familiars reagrupats, en la forma que establesca el
reglament, podran alhora exercir el dret al reagrupament familiar. Per acabar,
si bé la llei distingeix entre el visat i el permís que fan pensar que cal que el
familiar no es trobe a l’estat, les exempcions de visat inclouen una com a
879 M. MOYA, M.: “Derecho a la reagrupación familiar” dins M. MOYA (coord.): Comentario
sistemático a la ley de extranjería (LO 4/2000 y 8/2000), Comares, Granada, pàgs. 673-707
408
cònjuge per motiu de reagrupament familiar (se suposa que els menors, per
motius humanitaris o circumstàncies excepcionals, poden obtenir l’exempció).
Per l’exempció de l’obligació de visat com a cònjuge de resident es requereix
acreditar la convivència durant un any i que el cònjuge tinga autorització per
residir un altre any (art. 31.7). El procediment continua sent gairebé el mateix.
L’esborrany de reglament que existeix és una còpia del text de la llei (com que
hi ha tantes coses regulades a la llei, el RE es limita a repetir-les). Per a poder
exercir aquest dret, s’haurà d’estar en possessió d’un permís de residència i
treball renovat (s’exigeix residir legalment un any i tenir autorització per
residir almenys un altre880); presentar la sol·licitud a favor dels membres de la
família, aportar una prova que disposen d’allotjament adequat i mitjans de
subsistència suficients per satisfer les necessitats de la família. Aquests
requisits estaran reflectits en un informe previ i vinculant de l’autoritat
governativa de la zona on resideix el reagrupant que haurà d’estar presentat
per tramitar el (i concedir) un visat de reagrupament familiar. Ni la llei ni el
reglament expliquen quins són eixos criteris estàndard a partir dels quals
s’avalua. L’Ordre Ministerial de 8 de gener de 1999 parla de tres nòmines o
cotitzacions a la seguretat social, un acta notarial mixta de presència amb un
funcionari de la corporació local. A banda d’un llistat de documents comuns a
tots els sol·licitants de visat i un permís de residència i les acreditacions
adients, quan es tracta de reagrupar un cònjuge es demana la declaració
signada del reagrupant que no resideix amb ell un altre cònjuge881 (art. 44.e)
RE).
Pel que fa als familiars reagrupables, es pot reagrupar el cònjuge del
resident, sempre que no es troben separats de fet o de dret i sempre que el
matrimoni no s’haja celebrat en frau de llei882. En principi queda restringit a
880 L’esborrany de reglament, pel que fa la possibilitat d’exercir el dret al reagrupament familiar
una persona que haja entrar per aquesta via, requereix estar ja en possessió d’un permís
independent amb autorització per residir almenys un any més i havent residit almenys un any
(art.41)
881 Òbviament el reglament no diu “quan qui demane el reagrupament siga un home magribí i/o
musulmà es demanarà tal cosa”, encara que sembla prou increïble que es demane a TOTS els
estrangers que reagrupen un cònjuge. A les dones també se'ls demanarà? Això és un dels
exemples d’utilització “neutra” del llenguatge jurídic.
882 El consell de la UE va elaborar una resolució (4 de desembre de 1997/C 382/01) per
combatre els matrimonis fraudulents. Com explica M. Moya, al final d’una “actividad casi
policíaca, pueden llevar a la restricción insostenible de un derecho fundamental, justificada en
409
parelles matrimonials, tot i que l’aprovació de la directiva europea pot
modificar aquesta situació atés que estableix per als estats que reconeixen
efectes jurídics a les parelles de fet l’obligació de reconéixer-ho quan es tracta
d’estrangers. Les parelles separades i divorciades queden expressament
excloses però la situació pot ser molt problemàtica si l’estranger que vol
exercir el dret al reagrupament està casat en segones núpcies. Sols pot
reagrupar amb ell al segon cònjuge i els familiars si acredita que la separació
ha tingut lloc després d’un procediment jurídic que fixe la situació del cònjuge
anterior i els familiars pel que fa l’habitatge comú, la pensió al cònjuge i els
aliments per als menors depenents. Aquesta regulació va ésser discutida
àmpliament en el debat parlamentari: per què imposar aquestes condicions
sobre la manera en què queda la família anterior si als ciutadans no se’ls
exigeix per a conviure o tornar a casar-se aqueixes condicions? Potser fins i tot
és impossible, donat que aquestes normes existeixen a l’estat espanyol, però
no tenen perquè existir en altres883. La resposta però, era oferir una mesura
garantista a la família que queda al país d’origen884, com si la llei d’estrangeria
poguera oferir garantia d’algun tipus a persones que estan fora de l’estat i com
si l’estat poguera protegir situacions i persones que en queden fora. Es parteix
de la base que la llei personal de l’estranger no és garantista i cal, des de fora,
solucionar aquesta perversió: a la primera dona i els fills abandonats pel pare
no se’ls pot penalitzar, a més a més, amb el premi al marit/pare d’un
reagrupament familiar que no els inclou i no els garanteix ingressos885. Clar
que, potser aquesta mare i fills abandonats també volen venir a Europa i
gaudir d’un determinat nivell de vida. Però, com veurem, això també està
expressament prohibit. L’afany protector dels febles en la relació matrimonial
que manté la llei té dues conseqüències: primer, que no sols no protegeix a la
família abandonada sinó que, a més a més, crea uns altres subjectes febles
la lucha contra la utilización de una institución jurídica-el matrimonio- como medio para lograr
una migración legal”. En la pràctica el cònsol decideix després de la “investigació” si inscriu o no
el matrimoni d’espanyol/a amb estranger/a. M. MOYA: “El derecho a la reagrupación familiar”,
op. cit. pàg. 691.
883 Intervenció del Sr. Castellano. Cortes generales. Diario de sesiones del congreso de los
diputados, comisiones, VI legislatura, núm. 795, 1999, pàg. 23697.
884 Intervenció del Sr. Jordano. Cortes generales. Diario de sesiones del congreso de los
diputados, comisiones, VI legislatura, núm. 795, 1999, pàg 23706.
885 Intervenció del Sr. Jordano. Cortes generales. Diario de sesiones del congreso de los
diputados, comisiones, VI legislatura, núm. 795, 1999, pàg 23706.
410
que són la família actual que tampoc no podrà ser reagrupada. Segon, que
oculta les conseqüències en relació als febles dins del matrimoni que són
imposades per la pròpia normativa d’estrangeria.
En qualsevol cas, la LOE i el RE assenyalen repetidament que no es
podrà reagrupar més d’un cònjuge per més que la llei personal de l’interessat
admeta aquesta modalitat matrimonial. La proposta de directiva és igualment
contundent en aquest sentit: els matrimonis polígams no són compatibles amb
els principis fonamentals dels ordenaments jurídics dels estats membres, no
obstant això, s’han de reconéixer alguns efectes i per fer-ho cal reconéixer el
dret a reagrupar UNA esposa i els fills d’aquesta, però no els fills de les
altres886, llevat del cas en què l’interés del menor ho exigesca.
Pel que fa als fills la llei parla dels fills del resident i el cònjuge,
incloent-hi els adoptats sempre que siguen menors de 18 anys o incapacitats,
de conformitat amb la llei espanyola o la llei personal del menor i sempre que
no estiguen casats. Quan es tracta dels fill d’un dels cònjuges però no
comuns, s’exigeix que es tinga en solitari la patria potestat, o tinga la custòdia
i estiga al seu càrrec. Pel que fa als fills adoptats, cal que l’adopció s’haja fet
per resolució amb capacitat de sorgir efectes a l’estat espanyol. Com he
comentat abans, això exclou els fills confiats que és el que més s’assembla a
l’adopció en els països musulmans. Tanmateix, s’admet el reagrupament
familiar de menors si el representant legal del menor és l’estranger; de manera
que els fills confiats entrarien per aquest supòsit.
Pel que fa als ascendents, cal justificar, d’una banda, que depenen
econòmicament de l’estranger que efectua el reagrupament, i d’altra, que hi ha
raons (no s’expliciten) per a autoritzar-ne la residència a l’Estat. La LOE
4/2000 incloïa qualsevol altre familiar del que es justificara autoritzar la
residència per raons humanitàries (podien aquí ser inclosos des de nets,
germans, oncles...) i els familiars estrangers d’espanyols.
Pel que fa als requisits a complir, no han estat modificats ni per la LOE
ni per l’esborrany de reglament, de manera que l’anàlisi la continuaré a partir
886 Crec que quan Moya assenyala que el plantejament de la LOE és hipòcrita perquè admet la
poligàmia tot i que reduïda a l’exercici del reagrupament d’un cònjuge: es tracta d’una qüestió
de “número y no de valores fundamentales” vol dir que no hi hauria reconéixer ni tan sols
aquest efecte que assenyala la proposta de directiva. M. MOYA: “El derecho a la reagrupación
familiar”, op cit.. Això és tant com dir que es te dret a la vida en família si no s’és musulmà.
411
de l’ús, com a textos bàsics, de l’Ordre de 8 de gener de 1999, el RE 96 i
l’esborrany actual.
Els criteris objectius i la discriminació indirecta
El reagrupament familiar és un dret que es reconeix a l’immigrant
regular, és a dir, treballador (neutre). Per a poder exercir el dret cal estar en
possessió d’un permís de treball renovat, acreditar suficiència de mitjans
econòmics per a mantenir la família –normalment tres nòmines o els rebuts de
cotització a la seguretat social i disposar d’un habitatge considerat adequat
per a les necessitats de la família. Ara bé, que els criteris siguen objectius, no
significa que no operen de maneres diferents.
Les dones immigrades accedeixen a sectors d’activitat més informals
encara que els homes. Com que el subjecte migratori és masculí, l’obtenció
dels papers és més costosa com hem estat veient per el servei domèstic, que
és, a més a més, un treball de dones a l’àmbit domèstic-familiar i hi ha molta
reticència (emparada pel RD 4/1985) a signar contractes. La renovació depén
de la treballadora en una gran mesura perquè és ella la que paga normalment
íntegrament la seguretat social, però necessita d’una oferta de treball renovada
almenys per un altre any. No obstant això, pot aconseguir assolir el primer
criteri.
El segon criteri objectiu és la presentació de les tres darreres nòmines
(al servei domèstic no se’n fan) o butlletes de pagament de cotització a la
seguretat social per tal d’acreditar la suficiència de mitjans per a cobrir les
necessitats dels membres que es volen reagrupar. El servei domèstic cotitza en
base al salari mínim interprofessional –independentment del sou que es rep-,
però en cap lloc s’especifica si aquests ingressos són suficients o si per a
reagrupar un membre de la família es necessita estar per sobre aquest mínim
–que és el que interpreta normalment l’autoritat governativa.
El tercer requisit objectiu és estar en disposició d’un habitatge a nom
del reagrupant. Per a llogar un pis, i més si ets estranger, es demana una
fotocòpia de la nòmina (tornem al començament); i, molts immigrants
comparteixen habitatge. Una dona que treballe al servei domèstic sols pensara
en llogar un pis quan ja no estiga treballant com a interna; però, al mateix
temps, solament quan treballe en un altre sector dins de la mateixa activitat
412
pensarà en reagrupar. El pis llogat haurà de ser suficient per a allotjar la
família. Aquesta suficiència s’acredita per l’administració local o per un acta
notarial mixta de presència i manifestacions amb un document que certifique
que l’habitatge reuneix les característiques i amplitud considerades normals
pels ciutadans. No és suficient amb una cèdula d’habitabilitat perquè l’informe
ha d’explicar el nombre d’habitacions i l’ús a què estan destinades, el nombre
de persones que hi habitaran, les condicions d’equipament pel que fa a l’aigua
corrent, l’electricitat, l’aigua calenta i els desguassos. La impossibilitat de
reunir tots els requisits (no únicament per part de les dones) ha fet que
sorgiren alternatives: venda de contractes de lloguer, venda de
certificacions887, etc.
Aquest control i aquesta pressió el que han fet és, finalment, reconduir
la migració familiar per vies autònomes en lloc de per vies ordenades de
reagrupament familiar. L’objectivitat, però, dels requisits i papers a omplir per
a poder reagrupar, respon a l’objectivitat del subjecte rere la norma. Ja hem
vist les dificultats per a les dones per a ser treballadores; com volen a més a
més ésser caps de família? Després d’haver formulat de diverses maneres la
qüestió de les dones al dret, cal preguntar-se si es pot parlar de discriminació.
Crec que es pot parlar de discriminació indirecta888. La discriminació
directa requereix que aparega explícitament el tipus de persona que es veu
perjudicat per la norma de manera que la prova s’esgota en una actuació, una
decisió, un comportament o una norma que produeix la discriminació (la dona
que reagrupa). La discriminació indirecta, al contrari, resulta quan es dóna un
tractament (actuació, decisió o norma) aparentment neutre o no discriminatori
del qual es deriven resultats dispars o adversos per un col·lectiu ateses les
circumstàncies socials. El tractament desfavorable es dóna sense estar
aparentment vinculat a una característica o un tret d’un col·lectiu i, no
887 A. CASTAÑO MADROÑAL: Informe 2000 sobre la inmigración en Almería, Observatorio
Permanente Andaluz de las migraciones, Junta de Andalucía 2000, pàgs. 118-119.
888 En aquest punt continue fonamentalment els treballs de M.A. BARRERE: Discriminación,
derecho antidiscriminatorio y acción positiva a favor de las mujeres, IVAP, Cívitas, Madrid 1997;
M.A. BARRERE: “Formas sociales y jurídicas de discriminación: discriminación indirecta y
subordinación social”. Comunicación presentada en las Jornadas sobre las formas sociales del
derecho contemporáneo, UAB, Barcelona 1996. M.A. BARRERE: “Derecho antidiscriminatorio y
feminismo: entre el puzzle y la aporía”, Comunicació presentada en las XVIII Jornadas de la
sociedad española de Filosofía Jurídica y Política (Granada, 2001). L. LÓPEZ GUERRA, L.:
“Igualdad, no discriminación y acción positiva en la Constitución” dins VV.AA.; Mujer y
Constitución en España, Centro de estudios políticos y constitucionales, Madrid 2000, pàg. 21-
41. Rubio, A.: “Las medidas antidiscriminatorias: entre la igualdad y el control”, op. c.it.
413
obstant això, els efectes en l’aplicació de la norma o decisió en la pràctica
col·loquen la dona en una posició de desavantatge. En principi, qualsevol
treballador en situació regular pot exercir el dret al reagrupament familiar una
vegada ha renovat el permís de treball. Com hem vist, però, el model de
treballador és un model centrat en treballs masculins, a l’esfera pública i amb
unes característiques que els treballs de les dones no compleixen. Aquesta
inserció laboral diferenciada produeix també insercions socials diferenciades
pel que fa, per exemple, a l’accés a l’habitatge. La limitació o les condicions
que s’imposen per l’exercici d’un dret (a viure en família) afecten les dones
negativament perquè no reuneixen els criteris objectius.
De tota manera, reconduir el problema del reagrupament familiar a una
qüestió de discriminació és insuficient. No solament perquè és reductor i ens
situa en binomis (tractades igual o no que els homes que reagrupen), sinó
perquè impedeix veure quins són els mecanismes, els models i les estructures
de subordinació889. Les estratègies varien entre col·lectius i fins i tot dins els
col·lectius, i, no obstant això, és cert que qui més utilitza el reagrupament
familiar són els homes per fer venir les esposes. Això, per tant, ens posa
davant d’un altre problema. Ens trobem amb una norma restrictiva de drets i
que estableix subjeccions al sí de la família que, tot i no explicitar el gènere de
la persona afectada, repercuteix principalment sobre dones. Els requisits
objectius, de fet, tenen com a referent de nou el model no qüestionat, la
norma, l’home immigrant i això significa que la persona reagrupada és, en
principi, la dona. Això no pot ser inclòs en el dret antidiscriminatori, però hem
de buscar eines per a mostrar els mecanismes que perpetuen la subordinació.
I aquesta és la darrera part que volia tractar.
Reagrupades: la ideologia del lloc de la dona reinventada
Les conseqüències que s’atribueixen al permís de residència per
reagrupament familiar són prou semblants a les que introduïa l’antiga
normativa. La llei assenyala expressament que el permís de residència (que els
familiars reagrupats han de demanar una vegada arriben a l’Estat) tindrà la
mateixa durada que el permís del reagrupant. El cònjuge que haja obtingut la
residència pel procediment de reagrupament familiar conservarà la residència
889 Barrere, M.: “Derecho antidiscriminatorio y feminismo: entre el puzzle y la aporía”, op. cit.
414
encara que es trenque el vincle matrimonial, però reglamentàriament
s’establirà el termini de convivència prèvia legal requerit. També pot obtenir
un permís independent quan obtinga una autorització per a treballar o
acredite haver viscut en l’Estat amb el cònjuge dos anys –de nou, llevat del
cas…-. El reglament unifica el criteri i estableix per a ambdues situacions un
termini de dos anys890, llevat del cas en què, per raons de caràcter humanitari
o familiar, aconsellen atorgar-lo abans. En les sessions parlamentàries
l’argument va estar clar: en casos de violència domèstica cal oferir una eixida
a la dona. En aquests casos, de la mateixa manera que en altres concessions
de permisos extraordinaris és, en teoria, la policia qui tramita directament les
sol·licituds. El que passa és que per a què la policia admeta l’existència de
violència domèstica (i no sols en el cas de dones immigrades) calen tres
denúncies (el Codi Penal estableix per determinar els maltractaments que
siguen habituals891, el que significa que consten, almenys, tres denúncies de la
víctima). Això, en la pràctica, si tenim en compte que es tracta de dones
legalment subjectes al marit per la llei d’estrangeria és gairebé impossible:
qui anirà fins a tres vegades a denunciar?. Si les dones no tenen autonomia
no cap la possibilitat que s’informen dels tràmits, de com fer una denuncia, de
les conseqüències de la denuncia, de les mesures cautelars que es poden
prendre892. L’altra via és mitjançant un (tres) part mèdic, però, d’una banda,
no totes les agressions requereixen d’assistència mèdica i, d’altra part, la dona
reagrupada no té tarja sanitària pròpia. Llevat del cas que siga una agressió
especialment violenta, no serà atesa d’urgència sense cartilla sanitària. Si una
dona reagrupada té vedat l’accés a l’àmbit públic com a subjecte amb estatut
propi, perquè exigir una mostra de heroïcitat semblant?.
La dependència, llavors, no és únicament, ni principalment, simbòlica:
en tenir negat l’accés a una activitat assalariada independent (almenys durant
dos anys, més el temps de tramitació i concessió), la dependència és també
real pel que fa a l’accés als recursos (sanitat, serveis socials). La persona que
es reagrupa, així, depén jurídicament i econòmicament (a banda d’altres
890 Si s’aprova la proposta de directiva europea, aquest termini haurà d’estar reduït a un any.
891 Art. 153 del Codi penal: “El que habitualmente ejerza violencia física sobre su cónyuge...”.
892 Sobre les dificultats de protecció i llacunes mesures que caldria prendre enfront d la
violència domèstica: J. SOLÉ i E. LARRAURI: “Violencia doméstica y situación de la víctima. Una
aproximación jurídico material y procesal”, Mujeres, Revista del frente feminista de Zaragoza,
Monográfico núm. 8, pàgs. 5-19.
415
dependències possibles) de la persona que l’ha reagrupada: no té estatut
jurídic propi, ni seguretat o estabilitat en la seua posició dins i fora de l’àmbit
en què la seua presència és permesa: l’àmbit domèstic, privat, familiar. La
Comissió Europea, però, com hem vist, considera que atorgar drets derivats és
possible dins una política d’integració –del treballador, s’entén-.
D’altra banda, la dependència jurídica comporta uns altres perjudicis
no estrictament legals ni d’accés de recursos. La idea estesa i normada és que
les dones reagrupades són dones musulmanes i per tant sotmeses, però deixar
de ser considerat a tots els efectes un individu autònom amb drets reconeguts
com a persona i no com a esposa i mare –en la societat d’acollida, on la
igualtat és proclamada; en les democràcies occidentals on els drets i llibertats
estan garantits a tothom- té efectes negatius fins i tot pel que fa a les
possibilitats de relació amb la societat de recepció. Si la dependència està
legitimada per les normes i a més a més, és presentada com un efecte/defecte
de la cultura d’origen, les possibilitats d’acció (i credibilitat) de la persona (la
dona) reagrupada a la societat d’origen es veuen reduïdes: com poden
modificar discursos que se’ls apliquen si el marc normatiu ho impossibilita?.
La dependència que s’atribueix a les dones musulmanes que han entrat
pel reagrupament familiar normalment ignora les normes que possibiliten,
restringeixen i s’imposen pel reagrupament, i es dona per suposat que la
situació de dependència en què es troben les dones a la societat de recepció és
una conseqüència directa de la situació i posició que tenen a la societat
d’origen. S’arriba a culpabilitzar de la negació de estatut jurídic propi que
Europa els atribueix a la cultura musulmana, com si les dones immigrades
tingueren capacitat de determinar les maneres en què els estats i el dret van
construint-les i interpel·lant-les; com si foren elles i no nosaltres els que
imposem les normes de convivència –fins i tot al sí de la família- com si foren
elles les que decideixen el tractament que reben de l’estat893.
893 Per exemple, l’estudi de C. Solé: La mujer inmigrante, op. cit., pàgs.167-169: “Entre mujeres
que están regularizadas en Cataluña, se percibe un peso importante de la reunificación familiar.
En el caso de las magrebíes el permiso lo obtiene el hombre, incluso en el caso que sea la mujer
quien trabaje (aunque sea en un trabajo ilegal...).Muchas veces a la hora de renovar el permiso,
el hombre no puede... y acaba quedando en la ilegalidad toda la familia. Uno de los problemas
de la reunificación familiar es que la ley fija la mayoría de edad en los 18 años, en contraste con
la situación de la familia magrebí, en la cual las hijas dependen del padre hasta que están
casadas, y no pueden trabajar fuera de casa. El conflicto surge en el momento en que la ley no
contempla las costumbres familiares musulmanas (...). Aparte de las dificultades y trabas que
pone la Administración española a la estabilidad legal de los inmigrantes magrebíes, y en
especial a las mujeres, éstas parten de una situación de desventaja, por proceder de un país
musulmán. La mujer musulmana no tiene en su país de origen contacto directo con el Estado,
416
La pregunta inevitable és per què atribuir al cònjuge que es reagrupa
un permís dependent i no l’autorització des d’un principi, des de l’arribada,
d’una autorització per treballar. No s’evitarien tots els abusos, és clar, però
alguns sí. El que voldria esbrinar ara és el per què: si el cònjuge és dependent
és perquè la norma està dirigida a les dones que tenen cura dels estrangers
guanyapà.
L’apel·lació a la natura de la dona i el seu paper rellevant en el procés
d’integració dels individus i grups, és una de les raons que es fa servir per
demanar el reconeixement efectiu i la facilitació de l’exercici del dret a viure en
família. Aquesta conveniència de la presència de les dones a la societat de
recepció, almenys en aquests termes, té sentit especialment si recordem la
construcció de la ideologia del lloc de la dona. L’apel·lació a aquest model
normatiu de família com model legítim és l’estratègia que s’ha utilitzat per
reivindicar el dret a viure en família.
La relegació de la dona a l’espai privat no ha estat mai presentada com
un càstig o com exclusió d’un món més amable sinó com una qüestió
inqüestionable. L’esfera pública i les virtuts cíviques troben en la dona a l’espai
privat el vehicle de transmissió i manteniment. Les dones són considerades
dones com cal en la mesura en què respecten el seu lloc (l’espai domèstic) i les
seues funcions (guardiana dels bons costums894 i mantenidora/suplidora de
les necessitats bàsiques). Les virtuts cíviques no estan pensades per ella, sinó
per la gent de qui té cura, a la que està dedicada895. Aquesta és la seua funció,
la seua utilitat, el sentit d’ésser ciutadana i la mesura en què serà admesa
com estrangera.
Com hem vist, l’aparició i la identificació de l’àmbit privat com a àmbit
de protecció d’allò íntim, la mateixa idea de privacitat en positiu sorgeix d’una
puesto que este contacto se hace siempre a través del hombre. La mujer queda apartada del
espacio público”.
894 Quan es tracta de dones immigrants, no falta qui assenyala el paper fonamental de les dones
per guardar les essències de la identitat (les dones tenim sobrecàrrega d’identitat). La moralitat
de les dones de la família marca l'índex de respectabilitat de la família al complert. Per això, les
dones magribines que emigren soles es tornen més estrictes en l’observància de les normes de la
religió: com contrapunt al fet d’haver eixit del control familiar fan més visible la seua adhesió al
model normatiu dona. Veure, p.e. A. LÓPEZ-LINDSTROM: “La transgresión de la Muga del sur”, op.
cit.
895 S. MURILLO: El Mito de la vida Privada, Siglo XXI, Madrid 1996
417
confrontació que necessita que les dones, adscrites a l’àmbit domèstic,
representen la defensa de l’ordre moral posat en perill fora de la llar. Han de
mantenir el caliu i l’espai de protecció que és l’àmbit familiar però, alhora, han
de cobrir les necessitats bàsiques de l’individu per tal que aquest (reforçat)
puga retornar a l’esfera pública. De la dona reagrupada s’espera això. L’esfera
pública és una esfera agressiva, per més que siga l’esfera dels drets i llibertats,
els individus (homes) es refugien a l’àmbit privat, a l’esfera privada buscant
l’ordre elemental, l’atenció requerida per tenir forces per sortir de nou.
El poder de la dona domèstica rau en la capacitat per crear un espai
familiar sense conflictes ni rivalitats ni preocupacions materials896. La vida
agressiva exterior necessita tendresa a l’interior. La dura vida de l’immigrant
requereix de l’atenció en l’àmbit privat d’una dona qui li és subjecta i és capaç
de transformar situacions de vulnerabilitat personal en unitats familiars
(nuclears). Davant la vida exterior agressiva, el que és important a l’àmbit
privat són els sentiments, les demandes i les necessitats de cadascú: aquesta
atenció i cura que són necessitats emocionals i beneficis que els individus
extrauen de la vida familiar semblen estar vedades per les dones. Les dones
han de proporcionar aquesta atenció, no rebre-la, les dones hauran d’ésser
tendres, sensibles, comprensives, mediadores, conciliadores, pacificadores,
atentes, dolces... tot menys individus concrets amb necessitats concretes,
voluntat i autonomia, estatut jurídic propi, permís de residència
independent i autorització administrativa per treballar.
No és, però, d’estranyar: si per als estrangers el model que està fent-se
servir és el model de la ciutadania laboral, del guanyapà, aquest model
necessita un complement femení. Si els treballadors esdevingueren caps de
família per deixar d’ésser proletaris, els estrangers han de passar per un
procés semblant. Primer seran treballadors (un any de permís) per desprès
ésser pares, una vegada que mereixen la integració, que són dels nostres. I el
model familiar, de nou, serà el del país de recepció: la dona que té cura, l’àngel
de la llar, algú que depén del cap de família i esta al servei de les seues
necessitats. No és cap pacte patriarcal internacional, és l’espill dels models de
subjecte i relacions que tenim a l’estat. Entre les vies legítimes d’accés als
896 S. KIRCKPATRICK: Las Románticas: Escritoras y subjetividad en España, 1835-1850, Cátedra,
Universitat de València, Madrid 1991, pàg. 63.
418
recursos que tenen les dones estan el treball en sectors feminitzats i precaris o
el matrimoni a la clàssica.
Les funcions que s’atribueixen a aquest estar a casa hem vist que són
variades i que no es podia fàcilment separar el que era reproducció material i
simbòlica, de béns materials i suport afectiu... La crítica de Fraser a
Habermas tenia l’avantatge de vincular el desenvolupament identitari i social
dels fills al treball de reproducció material dut endavant fonamentalment per
les dones. Les tasques de producció d’aliment i abric (cura i atenció) tenen
significats (estan creuades de significats) simbòlicament mediats: la producció
ocorre en relacions socials culturalment elaborades i regides per normes. Els
continguts d’aquestes pràctiques i els productes que se’n deriven formen,
mantenen i/o modifiquen les identitats socials de les persones implicades897.
En la mesura en què el treball de producció i el proveïment de les necessitats
materials continua estant travessat pel sistema de sexe/gènere, però,
l’educació dels futurs ciutadans estarà estructurada o participarà també
d’aquest. Per això l’estat hauria de tenir especial cura en evitar determinades
relacions de dependència al sí de les famílies; per això l’estat tenia que
mostrar especial interés en establir un marc per a la interacció entre iguals.
Fins i tot si pensarem que els estrangers que arriben mantenen formes i
models culturals contraris al nostre ordre, la manera d’evitar això era establint
un marc familiar veritablement igualitari. Això vol dir també que una família
immigrada pot modificar els continguts dels significats i significants (de les
normes i pautes) en trobar-se en un context social diferent, si el marc per a la
interacció és realment diferent898. Si el model normatiu de família continua
estant el model del guanyapà/dona que té cura, que és el nostre, els canvis no
són tan grans. Si l’estat la única família a la que està disposada a protegir és
la de la dona submisa, no podem dir que els estrangers aporten pràctiques
bàrbares: les imposem nosaltres.
897 N. FRASER: “What’s critical about critical theory? The case of Habermass on Gender”, op. cit.
898 Moltes dones del Magrib expliquen que al país d’immigració poden treballar i això els dona
un situació i eduquen els fills dins aquest tipus de relació entre els pares i la família que al
Marroc, per exemple, no podrien desenvolupar, al tenir l’accés al treball assalariat més
restringit.
419
No obstant, se’m pot dir que la norma en cap moment fa referència al
sexe del cònjuge i no es pot afirmar, sense més que estiga pensada per a les
dones, llevat dels casos explícits sobre poligàmia (poligínia, en realitat) en què
tampoc s’explicita el sexe però és obvi que quan el cònjuge reagrupat sols pot
ésser un i no dos, estem parlant de dones i de dones musulmanes. L’obsessió
mostrada per la poligàmia manifesta prou clarament, pense, en qui s’està
pensant quan es parla de cònjuge que reagrupa i cònjuge reagrupat. La
poligàmia és contraria al nostre ordre social; és la única pràctica cultural
expressament mencionada per la LOE com prohibida. Es te en ment sempre la
imatge de famílies formades per un home horrible i despòtic amb quatre o cinc
esposes. El que passa és que eixos homes horribles amb quatre o cinc esposes
venen sense llei d’estrangeria; i els que venen no poden mantenir normalment
tantes dones. La poligàmia és, fonamentalment un model econòmic de família.
Igual que el codi civil regula el règim econòmic del matrimoni, la poligàmia és
un sistema de manteniment i transmissió de la propietat (que no són les
dones). Aquest sistema, que no està ja gens estés, és absolutament inviable
amb la migració i no obstant és el centre de la polèmica en el reagrupament
familiar. La pràctica de la poligàmia no és un mandat de l’Alcorà està permesa
però no és obligatòria. Així, la incidència és molt variada, depén dels països i
dins els països, de les àrees (més freqüent al món rural que a l’urbà)899. La
taxa més elevada de matrimonis polígams la trobem al Sudan (168 per mil
matrimonis), seguida de l’Aràbia Saudita (de cada mil homes casats, 120 són
polígams). Als països del Magrib, el Marroc té la taxa més elevada (66 de cada
mil), Algèria (18 de cada mil) i a Tunísia està prohibida900. Aquesta realitat
però, és obviada i als debats parlamentaris es va fer manifest que el
reagrupament familiar ha estat normat tenint en ment no únicament la família
musulmana com representant de totes les famílies estrangeres, sinó a més, la
família musulmana que resulta més incompatible amb la nostra societat
formalment igualitària.
Amb la nostra societat formalment igualitària no és incompatible, però,
que un dels cònjuges estiga sotmés a l’altre; que s’impose la dependència d’un
899 D. Moualhi: “Mujeres musulmanas: estereotipos occidentales vs realidad social”, Papers, 60,
2000, pàgs. 291-304: 296-297.
900 D. Moualhi: “Mujeres musulmanas: estereotipos occidentales vs realidad social”, op. cit.,
pàgs. 291-304: 296-297.
420
a l’altre, que la dependència implique dependència econòmica i jurídica. Amb
la nostra societat formalment igualitària no és incompatible trencar d’arrel la
igualtat al sí de la família. Jo no estic a favor de la poligàmia més que puga
estar-ho a favor d’altres formes matrimonials i familiars coactives per a les
dones, però entre aqueixes formes no puc deixar d’incloure el model que la
LOE, una llei nostra, imposa. I abans d’alarmar-me amb el que passa fora,
m’indigne amb el que passa dins. La LOE contribueix a reforçar estereotips
sobre les dones magribines i crea la dona immigrada com infrasubjecte.
L’articulació que imposa la LOE entre el gènere i la estrangeria pel que
fa a la família imposa la dependència de la dona reagrupada i restringeix
encara més l’exercici dels seus drets: la crea com subjecte amb una anomalia,
com una menor que necessita la tutela del marit i ens torna la imatge com si
fora una anomalia de la dona, de la seua cultura i no una imposició de la llei.
L’ exclusió de les dones dels àmbits dels drets i de la participació a la
vida pública i l’exclusió del mercat de treball pot produir la marginació
d’aquestes dones. La marginació, com vèiem amb Young901, és la forma més
perillosa d’opressió: l’exclusió de la vida social mitjançant l’exclusió del mercat
formal de treball i per tant del que es considera aportació útil a la societat. La
LOE imposa també situacions de carència de poder per les dones dins l’àmbit
domèstic: sobre elles pot exercir-se un poder, una autoritat sense que tinguen
capacitat d’exercir-lo elles mateixes i tinguen falta de respecte social per la
situació en que es troben. Totes aquestes situacions i condicions de vida, però,
havíem assegurat que el dret les evitara, com a concreció del principi
d’igualtat, no que les imposara. La LOE ignora tots els principis que amb
Fraser demanàvem que articularen les relacions socials (i més encara les
relacions entre els sexes)902: el principi antipobresa, el principi
d’antiexplotació, tres principis d’igualtat: ingressos, temps lliure i respecte; el
principi d’antimarginació i el principi d’antiandrocentrisme, de manera que
enlloc de lluitar/evitar/pal·liar la dominació i l’opressió dels individus i els
grups la institucionalitza. De fet, el que fa el dret d’estrangeria és configurar
una articulació excloent a dues circumstàncies d’exclusió (gènere i
estrangeria) basades en categories identitàries excloents.
901 Young, I.M.: Justice and the politics of difference, op. cit.
902 Fraser, N.: "Gender equity and the welfare state. A postindustrial thought experiment", op.
cit., pàgs. 218-242.
421
Com véiem, cal analitzar d’una banda quin és el marc que el dret
estableix per a l’acció i la interrelació social, però, alhora, el dret és un discurs
creador de identitats, realitats i subjectes. Al voltant de la identitat podem
fixar-nos bé en les diferents interpel·lacions que el dret fa a les dones (com
funciona com discurs creador d’identitats i subjectes), bé en l’articulació que
el dret imposa a determinats sistemes identitaris (com, en establir el marc
per a l’acció, congela parcel·les d’identitat i imposa relacions no igualitàries).
Ambdues qüestions es complementen i es fan paleses amb la regulació del
reagrupament familiar. Si ens fixem en les interpel·lacions que el dret
d’estrangeria fa a les dones, les situem irremeiablement a l’àmbit
privat/domèstic. Per més que, com assenyala A. Ruiz, el dret no ens institueix
com a subjectes d’una vegada per totes i per sempre i d’una única manera903,
la normativa d’estrangeria ignora les dones en tot allò que no tinga a veure
amb l’àmbit familiar. Llevat d’aquest àmbit, les dones són silenciades. Les
dones són interpel·lades pel discurs jurídic i esdevenen subjectes segons i com
aquestes interpel·lacions de les diverses formes en que el dret es dirigeix a
elles prenguen força o/i sentit en moments concrets904: les dones reagrupades
(de una en una) són interpel·lades per passar a ésser dependents i negar-los
drets. La nostra posició dins el mapa social i polític varia segons el dret ens
situe dins o fora, sobre o sota i les dones immigrades estan fora i sota.
De la mateixa manera que el dret construeix a l’home com a subjecte
de drets, com a referent, construeix a la dona en oposició: crea el guanyapà i
crea la dona que té cura. Això significa entendre el dret com una pràctica
institucional implicada en la creació de la diferència de gènere.
Per això la pregunta a fer al dret és com contribueix a crear el gènere i
no com s’aplica a subjectes que ja tenen gènere905. Les conseqüències per les
dones immigrades són importants: el dret d’estrangeria no sols situa la dona
immigrada a l’àmbit domèstic sinó que la col·loca en una relació de
dependència amb el marit. Crea la dona immigrada com un infrasubjecte, com
algú subordinat a un altre ésser que acaba d’ésser-ho plenament (l’estranger).
903 A. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op. cit., pàg. 14.
904 A. RUIZ: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, op. cit., pàg. 14.
905 C. Smart: “La mujer del discurso jurídico”, op.cit., pàg. 177.
422
El dret ha congelat l’articulació entre el gènere i l’estrangeria: imposa i
estableix vincles estàtics entre els dos exclusògens, situant les dones en
posicions socials concretes i negant-los la capacitat d’articulacions i accions
alternatives, pròpies. El dret d’estrangeria imposa una articulació que limita
no sols la capacitat d’acció sinó que deixa als subjectes afectats en situació de
subordinació, de manera que les relacions que pot establir no són ni
igualitàries ni lliures.
L’empadronament
La llei 4/2000 preveia la flexibilització dels criteris d’accés de la mà de
dos instruments: el procediment de regularització permanent i
l’empadronament.
L’empadronament constituïa una mena d’instrument indicador de
l’arrelament de l’immigrant irregular, el que demostraria el seu vincle amb la
societat d’acollida. Tanmateix, estava pensat per a funcionar (en la meua
opinió) com a clàusula de tancament i com a clàusula d’obertura: funciona
com a instrument controlable per l’Administració per regular el reconeixement
(o no), segons les circumstàncies, i l’accés (o no) de les persones immigrants
als recursos materials (serveis socials, assistència sanitària, ajudes a
l’habitatge...) i a recursos simbòlics: drets. Resulta significatiu, per això, que
en la llei s’haja recorregut a un genèric serveis i prestacions socials, sense
concretar-ne el contingut o les prestacions a les que els immigrants irregulars
empadronats tenen dret.
Sobre la base de l’empadronament sorgien modalitats d’accés als drets i
per tant subjectes diferenciats: hi havia drets que es reconeixien a tots
independentment de la situació administrativa (a regulars i irregulars): dret a
la documentació, llibertat de circulació i residència –limitades-; dret de reunió,
associació, manifestació, sindicació i vaga; educació i assistència sanitària
normalitzada per menors; assistència sanitària d’urgència per tots i per dones
prenyades: atenció durant l’embaràs, el part i el postpart; serveis socials i
prestacions bàsiques; tutela judicial efectiva, dret a interposar recursos contra
els actes administratius que els afecten, dret a l’assistència lletrada gratuïta
en els procediments administratius o judicials que condueixen cap la
denegació d’entrada o expulsió i dret a l’assistència d’un intèrpret.
423
Un segon grup de drets estaven reconeguts a les persones en situació
irregular que figuraven empadronades al municipi de residència: assistència
sanitària normalitzada, ajudes en matèria d’habitatge, i assistència lletrada
gratuïta en tots els procediments si no tenen recursos. Els menors
normalment tenen accés a tots els drets. Quan apareix un menor estranger a
l’escola, normalment s’indica als pares on tenen un centre de serveis socials,
de manera que des de l’arribada se’ls empadrona i atribueix el centre de salut
corresponent i altres ajudes.
Un tercer grup de drets es reconeixen exclusivament als regulars
sempre que, a més, estigueren empadronats: participació a l’àmbit local en
debats sobre matèries que els afecten, assistència sanitària normalitzada,
prestacions i serveis de la seguretat social i serveis i prestacions socials;
ajudes en matèria d’habitatge.
I per acabar, drets reconeguts als estrangers en situació regular sense
més requisits: exercir una activitat remunerada per compte propi o per compte
d’altri; accés al sistema de seguretat social, a accedir com personal laboral al
servei d’administracions públiques; dret a la vida en família; dret a la
assistència lletrada gratuïta en iguals condicions que els ciutadans.
Pense que el empadronament com instrument és interessant sempre
que acceptem la major (que jo no accepte): que puguen fer-se distincions entre
ciutadans i estrangers quan es tracta de drets fonamentals. La llei 8/2000
modifica substancialment aquest sistema d’atribució i accés als drets per la
via de l’empadronament en reforçar (i en reforçar, desestabilitzar) la distinció
entre estrangers regulars i irregulars. De manera que el que era una llei de
mínims (la 4/2000), passa a ésser la millor normativa sobre estrangeria i la
més garantista. Amb la llei 8/2000 la distinció fonamental serà
regulars/irregulars i dins els irregulars, entre empadronats o no. Els
irregulars empadronats tenen dret a la assistència sanitària normalitzada
(mentre que els que no figuren empadronats sols tenen assistència sanitària
d’urgència -llevat dels menors i el cas de les dones prenyades); als serveis i
prestacions socials bàsiques i, per acabar, dret a l’assistència lletrada gratuïta
en els procediments administratius o judicials que condueixen cap la
denegació d’entrada o expulsió i dret a l’assistència d’un intèrpret.
Si la utilització de l’empadronament com a instrument d’accés
diferencial em semblava insuficient, la negació i la impossibilitat d’accés que
424
estableix la 8/2000 em sembla alarmant. Sobre tot si tenim en comte que,
com he intentat posar de manifest, un dels problemes fonamentals als que ens
hem d’enfrontar a l’hora de parlar d’immigració i estrangeria és el dels criteris
que utilitzem per distribuir béns socials i reconéixer drets. Per això, des del
principi he insistit en què hem de ser capaços de desvincular contribució i
drets, i més si parlem de qüestions tan bàsiques com accés a la sanitat. Els
criteris de la LOE inverteixen la regla: per a la integració cal reconéixer drets i
no pensar en què solament si s’integren poden accedir als drets. Perquè
difícilment podrà parlar-se d’integració si el marc de relació que ofereix la
normativa institucionalitza jerarquies i desigualtats de partida entre ciutadans
i estrangers, entre estrangers irregulars i regulars i entre estrangers i
estrangeres, encara que de forma subtil. L’actual marc d’estrangeria
constitueix en ell mateix un obstacle institucional i estructura els obstacles
socials que impedeixen reconéixer les persones immigrants en tant que
subjectes de ple dret.
El permís especial per col·laboració amb la justicia
La llei 4/2000 establia per primera vegada la possibilitat d’obtenir un
permís de residència per col·laboració amb la justícia. La normativa anterior no
preveïa cap permís d’aquest tipus –i per tant cap resposta als immigrants
víctimes d’algun tipus d’abús o explotació: normalment eren expulsats per
careixer de mitjans de vida lícits, és a dir, per trobar-se en situació irregular.
L’article 55 de la LOE 4/2000 dèia el seguent906: l’estranger que haja
creuat la frontera fora dels passos establerts a l’efecte o no haja complert
l’obligació de declarar l’entrada i es trobe irregularment en Espanya o
treballant sense permís, sense documentació o en documentació irregular, per
906 Art. 55 (ara 59) Colaboración contra redes organizadas. 1.- El extranjero que haya cruzado la
frontera española fuera de los pasos establecidos al efecto o no haya cumplido con su obligación
de declarar la entrada y se encuentre irregularmente en España o trabajando sin permiso, sin
documentación o documentación irregular, por haber sido víctima, perjudicado o testigo de un
acto de tráfico ilícito de seres humanos, imnmigración ilegal, o de tráfico ilícito de mano de obra
o de explotación en la prostitución abusando de su situación de necesidad, podrá quedar
exempto de responsabilidad administrativa y no será expulsado si denuncia a las autoridades
competentes a los autores o cooperadores de dicho tráfico, o coopera y colabora con los
funcionarios policiales competentes en materia de extranjería, proporcionando datos esenciales
o testificando, en su caso, en el proceso correspondiente contra aquellos autores. 3.- A los
extranjeros que hayan quedado exentos de responsabilidad administrativa se les podrá
facilicitar a su elección, el retorno a su país de procedencia o la estancia y residencia en
España, así como permiso de trabajo y facilidades para su integración social de acuerdo con lo
establecido en esta ley.
425
haver estat víctima, perjudicat o testimoni d’un acte de tràfic il·lícit d’essers
humans, immigració ilegal o de tràfic il·lícit de mà d’obra o d’explotació en la
prostitució abusant de la seua situació de necessitat, podrà quedar exempt de
responsabilitat administrativa i no serà excpulsat si denuncia a les autoritats
competents als autors o cooperadors del tràfic, o coopera i colabora amb els
funcionaris policials competents en materia d’estrangeria, proporcionant
dades essencials o testificant en el procés corresponent contra els autors. Als
estrangers que d’aquesta manera hagen quedat exempts de responsabilitat
administrativa sel’s podrà facilitar a la seua elecció, el retorn al país d’origen o
l’estància i residència en espanya, permís de treball i facilitats per la integració
(art.55.3).
L’article cobreix únicament supòsits que tinguen a veure amb el tràfic,
és a dir, fonamentalment amb el control de fronteres. Al debat parlamentari
aquest punt va quedar molt clar: el diari de sessions del Congres dels Diputats
de la comisió constitucional del dia 10-11-99 recull la darrera discusió
parlamentaria sobre la LOE 4/2000 abans de l’aprovació. La petició
d’incloure-hi un punt 55.1 que protegira contra l’explotació i no unicament
contra el tràfic fou rebutjada.
Què és considerat, però, tràfic? El codi penal de 1995 inclou entre els
delictes relatius als drets dels treballadors promoure o facilitar la immigració
clandestina (art.313.1) o determinar la migració d’una persona mitjançant un
fals contrat (engany) o qualsevol mitjà (art. 313.2). La pena prevista és de 6
mesos a tres anys. L’art. 313 penalitza promoure o favorir per qualsevol mijà
la immigració clandestina de treballadors a Espanya; simular contrat o
col·locació o altre engany semblant determinant o favorint la migració d’una
altra persona907. Aquest article es troba al CP dins el títol relatiu als drets dels
treballadors, es tracta de delictes de “risc abstracte” i s’enten que amb l’art.
313 està protegint-se als treballadors front una nova forma d’explotació. El
delicte es consuma pel fet de promoure o facilitar la immigració clandestina, al
marge de que s’aconsegueixca l’entrada d’estrangers; o per simular un contrat,
colocació o altre tipus d’engany que determine la migració d’una persona. El
tipus delictiu no menciona en cap moment el consentiment, la possibilitat de
907 Art. 313 CP: El que promoviere o favoreciere por cualquier medio la inmigración clandestina
de trabajadores a España, será castigado con la pena prevista en el articulo anterior (prisión de
seis meses a tres años y multa de seis a doce meses). 2.- Con la misma pena será castigado el
que, simulando contrato o colocación, o usando de otro engaño semejante, determinare o
favoreciere la emigración de alguna persona a otro país.
426
la utilització conscient de l’oferta de la persona traficada. Així com estan les
coses, gairebé qualsevol dona estrangera és víctima d’una xarxa d’explotació,
perquè totes les dones (i tots els homes) utilitzen les xarxes per entrar i eixir
del territori, i el consentiment s’esborra perquè el que interessa és el control
de fronteres.
D’una banda, les condicions d’accés són tan restrictives que si no és
mitjançant algun tipus de xarxa és gairebé impossible entrar. D’altra banda, el
que possibilita la migració és l’existència de les xarxes. Per això distingia tres
tipus de xarxes: d’una banda estan les xarxes socials i relacionals que
possibiliten la migració de les persones en proporcionar una sèrie de recursos
i bens (informació, recolçament...). Aquestes xarxes conten amb i es relacionen
amb xarxes comercials: un llistat de professionals que es posen al servei de les
xarxes (agències de viatge, prestamistes, falsificadors de documents...). I, per
últim, estan les xarxes comercials que abusen, coaccionen, enganyen... que
són les “màfies”. Les xarxes de tràfic, però, són conseqüència del tancament de
fronteres, de les dificultats per accedir regularment a unes possibilitats de
treball i vida millors per la familia i la persona que migra (en teoria, clar). Amb
l’art.313.1 del C.P. totes aquestes xarxes queden incloses i penalitzades,
independentement de la intenció, la utilització que en fa d’elles la persona
traficada, de l’existència de consentiment o de la falta d’aquest, perquè el que
interessa és el control de fronteres. Això fa que siga irrellevant ser enganyat i
traficat realment que utilitzar una xarxa amb coneixement, la qual cosa, pense
que no té molt de sentit si es tracta de protegir a la persona suposadament
traficada o efectivament traficada i no les fronteres de l’estat. No és, però,
l’únic supòsit de tràfic.
El Consell de la Unió Europea va adoptar en novembre de 1996, una
acció comuna relativa a la lluita contra el trafic dels essers humans i
l’explotació sexual dels xiquets908 la qual obligava l’adequació de la normativa
dins els estats i és per això que (finalment) en 1999, es reforma el Codi Penal i
de pas els delictes relatius no a la prostitució de menors sinó a la de majors,
fent especial referència al tràfic de persones amb fins d’explotació sexual. És a
dir, el tràfic d’essers humans amb fins d’explotació sexual ha estat inclòs com
un delicte contra la llibertat sexual (prostitució) i no com un delicte contra els
908 En resposta a l’alarma social creada pel descobriment de casos de pederastia i assassinats
de xiquets a Bèlgica i altres països.
427
treballadors. No es tracta d’un risc abstracte a ser explotat sinó un risc
concret a ser explotat sexualment. No obstant, com veurem, és discutible que
els homes immigrants siguen protegibles abstractment com treballadors i les
dones immigrants sols ho siguen en tant que sexe i no com treballadores. Amb
la reforma, llavors, s’ha afegit un nou punt a l’article 188 on es tipifiquen els
delictes relatius a la prostitució com delictes contra la llibertat sexual i
l’art.188.2 sanciona amb una pena de 2 a 4 anys(i multa) a qui directa o
indirectament favoreixi l’entrada, permanència o eixida del territori de l’estat de
persones per tal d’explotar-les sexualment empleant violència, intimidació o
engany, abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o vulnerabilitat
de la víctima909.
Gairebé el tipus delictiu és el mateix que el de l’article 313 –promoure,
facilitar l’entrada, permanència o eixida del territori de l’estat a persones-,
però al ser els fins del tràfic l’explotació sexual, no es tracta d’un delicte contra
els drets dels treballadors sinó contra la libertat sexual. No obstant, la
redacció es refereix únicament a les xarxes de tràfic i no a les xarxes
d’explotació. És a dir, hi ha dos moments diferents i dos delictes diferents
quan es tracta de dones estrangeres i prostitució. D’una banda l’article 188.2
fa referència a haver estat introduïda per una xarxa a l’estat (amb engany,
abús...) amb la finalitat de l’explotació sexual. Pel fet d’haver entrat d’aquesta
manera a l’estat les dones són considerades víctimes d’un delicte contra la
llibertat sexual. D’altra banda, l’article 188.1 protegeix les dones que quan
arriben a l’estat són obligades a exercir la prostitució per eixa xarxa o per altra
( i també són víctimes d’un delicte contra la seua llibertat sexual). Això, com
veurem desprès, és un problema prou greu. Abans de la inclusió de l’article
188.2, les dones que eren introduïdes per xarxes i obligades a prostituïrse
eren considerades víctimes per l’article 188.1, però mai no es mencionava
l’article 313910. S’entén que la introducció (el tràfic) és un medi necessari per
la realització del delicte (determinar la prostitució d’algú).
909 Art. 188.2 CP: Será castigado con las mismas penas el que directa o indirectamente
favorezca la entrada, estancia o salida del territorio nacional de personas, con el propósito de su
explotación sexual empleando violencia, intimidación o engaño, o abusando de una situación de
superioridad.
910 SENTENCIAS DEL TRIBUNAL SUPREMO, SALA DE LO PENAL, DE 15-2-1999, NUM 184/1999; DE 3-2-1999,
NUM 161/1999; 26-11-1999 NUM 1663/1999; 2-6-1999, NUM. 904/1999.
428
La llei 4/2000, per últim, ordenava la reforma del codi penal i ha
endurit les penes dels delictes relatius al tràfic ilícit d’essers humans. Es va
modificar l’art.515 incloent-hi un nou tipus d’associació ilícita. Si es tracta
d’una xarxa de tràfic ilícit de persones –i no de conductes individuals, diguem-
ne, d’empresaris, amics, o familiars, que suposadament entrarien sota el
supòsit de l’article 313-, les penes són de 2 a 4 anys de presó i multa de 12 a
24 mesos als “dirigents” i de presó d’1 a 3 anys i multa de 12 a 24 mesos per
els membres actius. Es va posar la mateixa pena que pel tràfic amb fins
d’explotació sexual perquè ja s’havia introduït el tràfic amb fins d’explotació
sexual i calia homogeneitzar les penes “per evitar fraus”.
La llei 8/2000 (sorprenentment) estableix dos tipus de permís per
col·laboració amb la justicia. L’article 55 de la LOE 4/2000 no ha estat
modificat i es manté com article 59 a la LOE 8/2000. S’ha introduït, però,
l’article 31.4 que permet l’atorgament d’un permís de residència temporal
(inferior a un any) quan concorren circumstàncies excepcionals. L’article 31.7
estableix que, excepcionalment i per motius humanitaris o de col·laboració
amb la justícia, el ministeri de l’interior podrà eximir de l’obligació d’obtindre
el visat als estrangers que es troben en territori espanyol i compleixen els
requisits per obtindre un persmis de residencia (bàsicament disposició de
mitjans de vida sufcicients)911. Aquestos dos articles “combinats” són la base
per obtindre un permís de residencia per col·laboració amb la justicia. No es
parla, però, de permís de treball i no hi ha cap referència a aquesta situació
com excepció a l’obtenció d’un permís de treball (art.41) ni com situació
específica en la que no s’aten a la situació nacional d’ocupament (art.40). El
projecte de reglament912 tampoc no senyala aquestes persones expresament
com possibles persones amb possibilitat de gaudir d’una estància limitada a
un centre d’acollida inserit a la xarxa pública de centres de Migracions (art.
911 Són, de fet, els que han servit per regularitzar les persones tancades. Art. 31.4.: Podrá
otorgarse un permiso de residencia temporal cuando concurran razones humanitarias,
circunstancias excepcionales o cuando se acredite situación de arraigo, en los supuestos
previstos reglamentariamente. 31./.: Excepcionalmente, por motivos humanitarios o de
colaboración con la justicia, podrá eximirse por el Ministerio del Interior de la obligación de
obtener un visado a los extranjeros que se encuentren en territorio español y cumplan los
requisitos para obtener el permiso de residencia....
912 Esborrany de projecte de real decret..../....., pel que s’aprova el reglament d’execució de la llei
orgànica 4/2000, de 11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers en Espanya i llur
integració social, reformada per llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre. L’esborrany del que
disposem de moment (el segón) és de maig de 2001.
429
145 del projecte de reglament). Sols es menciona que estaran destinats, entre
altres, a immigrants en una situació de vulnerabilitat on potser quedarien
inclosos. El Programa GRECO913 parla de la construcció d’aquestos centres en
diverses Comunitats Autònomes amb capacitat per 400 persones (!?), per tal
de poder treballar en la primera acollida i oferir-los els rudiments bàsics
necessaris (idioma, habilitats socials, coneixement del medi) mentre s’adopta
una decisió sobre la seua situació. Estan destinats a estrangers en situacions
de vulnerabilitat o quan concorren circumstàncies excepcionals de caràcter
humanitari. Estaran gestionats pel ministeri de treball i afers socials914.
El problema, en realitat, no és que les dones prostituides sols podran
obtenir el segón tipus de permís (per col·laboració amb la justícia), menys
favorable que el de l’article 59 si continua interpretant-se l’article 188.2 com
mitjans necessaris per determinar la prostitució. El problema en realitat és
quina visió hi ha darrere d’aquestes normes que fan que aquestes solucions es
presenten com raonables. El problema és, en el fons, la visió de trafiquisme
que hi ha darrere.
El trafiquisme
El trafiquisme és un enfocament que redueix el moviment de persones,
la migració, al tràfic, ocultant el dessig de millorar, les raons de les migracions
econòmiques i el consentiment dels agents. S’entén per tràfic tota migració
que no és dirigida i controlada per l’estat, que es realitza al margen de tota
reglamentació915. Aquesta visió divideix els actors de les migracions
internacionals entre “bons” i “dolents” i és funcional tant a les polítiques de
913 PROGRAMA GLOBAL DE REGULACIÓN Y COORDINACIÓN DE LA EXTRANJERÍA Y LA INMIGRACIÓN EN ESPAÑA,
(Greco), Delegación del Gobierno para la extranjería y la inmigración, Ministerio del Interior,
2000. L’èmfasi és original.
914 I aquesta és tota la informació de que disposem: no es parla de serveis d’atenció mèdica,
jurídica; de règim d’estancia –eixides, normes...-, de limit temporal, del procés per prendre la
decisió sobre la situació de les persones, ni qui la prem, ni si seran una rèplica (que és el que
sembla) dels CIES... Clar que en el mateix paquet de mesures sobre “Acollida i atenció
d’estrangers en situació de vulnerabilitat” s’incloula creació d’una unitat d’atenció específica als
immigrants a la policia nacional i la guàrdia civil (!?). La Guardia Civil assumira les funcions
d’assesorament i informació a l’immigrant sobre els aspectes relacionats amb la seua situació a
l’estat i la seua integració (!!!).
915 Y.AZIZE: “Empujando las fronteras”, op. cit. En aquesta part aprofite també molts del punts
que sorgiren al debat al llarg del Seminario Internacional sobre prostitución, celebrat a Madrid
el 21-23 de juny de 2001, organitzat per Raquel Osborne a la UNED amb la col·laboració del
Instituto de la Mujer.
430
control de fronteres com a les polítiques d’estrangeria. No distingeix entre
moviments autònoms i forçats i anula a tots els subjectes al declarar
irrellevant el consentiment. Com hem vist, l’entrada regular (ordenada) al
territori es pot fer mitjançant una oferta ferma de treball obtinguda al pais
d’origen o mitjançant el reagrupament familiar. Les condicions d’accés al
territori són tan restrictives que gairebé tots els immigrants entren a l’estat
com turistes, “cauen” en la irregularitat als tres mesos i busquen treball i
intenten obtenir els papers des d’aci. El fet que la prostitució no estiga
reconeguda com treball fa que cap prostituta puga “obtindre en el pais
d’origen una oferta de treball” –òbviament tampoc no hi ha convenis bilaterals-
, i cap prostituta que estiga ja aci puga accedir als papers en tant que puta –ho
podrà fer com domèstica, com cambrera, si aconsegueix algú que li firme els
papers-. No tenir papers no significa únicament no tindre accés als drets, que
ja és prou greu, sinó que inclou la possibilitat de ser internada en un Centre
d’internament d’estrangers i expulsada (i tornar amb el deute).
Així les coses, gairebé qualsevol dona estrangera que migra per
dedicar-se a l’indústria del sexe, és víctima d’una xarxa d’explotació, perquè
totes les dones utilitzen les xarxes per entrar i eixir del territori, i el
consentiment, de nou, s’esborra en la quantitat de vicis que es presuposen.
Una dona “pobra”, immigrant, es troba sempre en una situació de
vulnerabilitat, de necessitat i requerirà sempre de l’ajut de persones per
entrar, permaneixer o eixir del territori. El consentiment de les persones
“traficades” és irrellevant perquè sempre està viciat.
La política d’ immigració com hem vist, es centra en el control de
fronteres. Per fer creïble l’alarma, l’invasió i legitimar mesures de tancament i
restricció; per legitimar la repatriació dels irregulars i la qüantitat de retornats
en frontera, cal senyalar algun culpable. Les xaraxes, totes, han de ser
demonitzades, criminalitzades per lucrar-se de la misèria aliena, ho fasen o
no. Llavors, els immigrants que entren per vies irregulars sols poden ser
víctimes, traficats. Amb aquesta polarització tan senzilla la política de control
es pot mantenir: tenim uns essers dolents i unes pobres víctimes a les que
rescatar. Per rescatar-les, però, han d’admetre que són víctimes i no tots ni
totes ho són. La segona línea divisoria és important: entre els bons hi ha de
bons i de dolents. Els dolents són els ilegals, que sabien que entraven
ilegalment i no obstant això ho han fet. Els bons són els que han estat
enganyats i no sabien que anaven a trobar-se sense treball o en unes
431
condicions laborals penibles. La tercera divisió és més subtil, però és la
definitva. Entre estos bons que han estat traficats hi ha qui denuncia i qui no:
els que ens serveixen són els que denuncien, la resta no.
Per això l’article 59 de la LOE preveu que podrà quedar exempt de
responsabilitat admistrativa (!) i no ser expulsades per les persones
estrangeres que hagen entrat al territori i treballen sense autorització
administrativa per haver estat víctima o perjudicada d’un acte de tràfic ilícit de
persones per l’explotació sexual abusant d’una situació de necessitat SI
DENUNCIA a les autoritats competents als autors o cooperadors,
proporcionant dades essencials o testificant. Pot quedar exempt de
responsabilitat administrativa perquè mentre no denuncie serà dels dolents,
dels ilegals; no una pobra persona sinó algú que ha gossat migrar sense el
permís de l’estat.
Quan juntem trafiquisme i prostitució, el resultat és catastròfic: la
única possibilitat rau en la infantilització de les dones que treballen a la
prostitució. Les “víctimes” són presentades com dones sexualment inocents,
igual que els menors; i igual que els menors, incapacitades per consentir. A
més a més, no es distingeix entre el consentiment per viatjar, el consentiment
per treballar a la prostitució i el consentiment per mantenir-se en l’exercici
(que és on es donen la majoria dels problemes). Per això impossibilita l’acció i
les respostes adients. Al no distingir entre les situacions ni donar importància
al consentiment de les dones, no es pot donar respostes ni per les que
treballen lliurement ni per les que són forçades. Les respostes són les mateixes
i són mesures inadequades, com veurem.
Doezma explica que, de fet, el tràfic de dones funciona avui en dia com
un mite que simplifica i explica la realitat i les pors: por a la globalització, por
a les migracions internacionals, por al desordre del moviment, por a la
independència de les dones, els moviments autònoms i més encara por a la
independència sexual de les dones916. La infantilització fa possible el
recolçament de mesures restrictives i represives en migració i drets en nom de
la “protecció de les dones”.
916 J. DOEZMA: “Grow up!: the infantilisation of women in research and policy on ‘trafficking in
women’”, ponencia presentada al Seminario Internacional sobre prostitución, Madrid 21-23 de
juny de 2001.
432
Pense que hi ha al menys dos processos de victimizació que afecten les
dones estrangeres que acaben per produir una normativa absurda i gens
garantista. Tal i com està concebuda la LOE, els estrangers que utilitzan una
xarxa per introduïr-se al pais són víctimes de tràfic ilícit d’essers humans.
Sols com a víctimes (si denuncien, però) poden obtenir un reconeixement –
papers-. Si no són víctimes d’una xarxa d’aquest tipus no hi ha solució des de
la LOE –si no molts treballadors i treballadores denunciarien situacions
laborals organitzades que exploten les treballadors. Aquestes víctimes no
interessen. Interessa “desarticular bandes internacionals”, eixir en premsa, fer
grans actuacions policials perquè la política d’estrangeria es basa en un
control estricte de les fronteres. Les dones que migren per treballar en la
prostitució, pe`ro, són doblement víctimes, perquè no poden haver consentit
viatjar i consentit treballar a la prostitució. Per donar alguna resposta cal un
proxeneta, i a poder ser, gran mafiós. La dona estrangera sols interessa si és
víctima, si no és víctima de ningú, no. Per ser “víctima”, com vèiem, cal negar
dues vegades el consentiment i la possibilitat de consentiment. I ser víctima
significa ser rellevant, tenir la possibilitat d’obtindre papers, poder arribar a
ser subjecte de drets. La victimització, així, no sols legitima la tutel·la d’unes
front a altres en un sistema injust, sinó que traça de nou la linia entre les
dones bones i les roïnes.
Com hem vist ja, victimitzar no ens condueix enlloc. Presentar les dones
com a víctimes de sistemes d’explotació i/o injusticies potser front al sistema
legal ens proporcione una estratègia que ens faci aconseguir els fins que
perseguim amb eixa estratègia jurídica. Potser aconseguim els papers per la
via de l’article 59 o per la via de l’article 31. Però la majoria de les vegades
significa negar a l’actor/actriu principal i fer-la entrar en la mateixa roda que
l’oprimeix. Afirmar l’agència i la possibilitat d’agència de les persones excloses
ens fa aconseguir coses més importants que no la victimització, perquè
recupera la humanitat de les persones. Possibilita l’acció i el reconeixement i
responsabilitza a les persones de les seues accions, de la determinació i les
conseqüències de les accions, i en tant que éssers capaços de prendre
decisions, éssers a tindre en compte quan es regulen qüestions que els
afecten.
La visió victimista és incapaç de donar respostes a les dones que
realment necessiten protecció (com vèiem amb la inaplicació de l’article 313
quan es tracta de prostitutes) i incapaç de donar respostes a les condicions de
433
treball de la resta de dones que hi treballen. Els règims “protectors” reforcen
l’estigma de la prostituta i empitjoren les condicions de treball al extraure la
prostitució del sector formal de treball, és a dir, amb protecció social per les
treballadores917. Pense que cal protegir les dones (totes) d’altra manera; cal
conceptualitzar la prostitució d’altra manera per no seguir produïnt
infrasubjectes; cal desvincular drets i treball si no volem quedar de nou les
dones excloses dels beneficis socials i la ciutadania. Per tractar aquestes
qüestions en profonditat, però, veurem abans que res les possibles respostes
juridico-polítiques a la prostitució, quin règim tenim ara a l’estat espanyol i
com es combina amb la normativa d’estrangeria. El recorregut és llarg, però
crec que cal fer-lo.
De la prostitució es diu que és la professió més antiga del món, quan
caldria veure què considerem actes de prostitució en cada moment, en cada
situació socioeconòmica i històrica i en cada lloc: els continguts i significats de
les relacions depenen de cada moment918. La prostitució es relaciona amb la
transgressió d’unes relacions, uns espais de relació i unes pràctiques sexuals
establides com normals i normatives, de manera que depén de què es
considere una relació normal d’intercanvi sexual (amb la intervenció o no dels
diners o d’altres contraprestacions) el que es considere en un moment donat
l’exercici de la prostitució919. Per això pense que és un error incloure dins la
prostitució relacions tan diverses com les que viuen les geishes, van viure les
hetaires i viuen avui les prostitutes de carrer, les call-girls, les dones de les
cases de massatge, la prostitució masculina, la prostitució infantil...
En qualsevol cas, la prostitució és un fenomen social complex, travessat
per molts mites i que pot ser analitzat des de moltes perspectives, però pense
que un punt de mira essencial (i interessant) és el del sistema sexe/gènere. En
917 L’estudi promogut per N.U. i realitzat per J. BINDMAN I J. DOEZMA: Redefining prostitution as
sex work in the international agenda, Anti-slavery Internacional, Londres 1997, posa de manifest
que la prostitució comparteix les condicions de treball de qualsevol altra industria ilegal o
informal.
918 M. JÄRVINEN: Of Vice and Women: Shades of prostitution, Scandinavian studies in criminology,
Scandinavian University Press, Norway 1993.
919 REGINA DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre prácticas sexuales, preservativos y SIDA
en el mundo de la prostitución, Virus, Barcelona 2000.
434
aquest sentit, pense que depenent de quina anàlisi fem de les relacions
home/dona a la societat (del sistema sexe/gènere), entendrem la prostitució
com estant una cosa o altra i en funció d’aquesta visió proposarem o donarem
diferents mesures jurídiques de tractament i/o regulació de la prostitució. Les
respostes jurídiques i normatives s’entenen millor si les analitzem des
d’aquesta òptica i entenem que corresponen a models o maneres d’entendre el
sistema sexe/gènere. Al llarg del text (principalment en la part de Feminismes
i filosofia política) hem estat veient tant el sistema creat com les
interpretacions que se’n fan (més aviat, hem recompost el model creat de la
ma de les critiques). Resumint el sistema creat es podria dir que el patriarcat
consisteix en la relegació de la dona a l’espai de les necessitats en considerar-
la natura, dependent i maternal; en establir com a model normatiu de la
feminitat l’esposa amantíssima, la mestressa de casa i mare amb una clara
prohibició d’entrada a l’espai públic: la desterritorialització està sancionada.
Pense que la prostitució és l’altra cara de la moneda del matrimoni, el costat
obscur de la sexualitat reglada920. Si el matrimoni estableix la sexualitat
reglada i legítima per les dones, la prostitució és la sexualitat no reglada i no
legítima de les dones- entre altres coses perquè continua estant sexualitat i no
treball sexual-. Les prostitutes com a dones públiques són el contrapunt de les
dones privades i sexualment controlades. La prostitució, però, més que
confirmar el patriarcat, ser una eina d’aquest o l’encreuament de l’explotació
econòmica i sexual pense que és una transgressió –al lloc de les dones a la
societat; a la ideologia del lloc de les dones- i com a tal es paga per ella amb
l’estigma social i la falta de drets. Les putes són les dones que se situen en el
pacte-Altre: el lloc de la projecció paranoica contra el qual se signa el pacte
dels pars921. I la prostituta sí que serà per excel·lència la feminitat que no deu
ser. És a dir, la prostitució està directament relacionada amb la ideologia del
lloc de la dona i l’estigma i les agressions que pateixen les prostitutes són
conseqüències de la seua desterritorialització. Si les dones deixen l’espai
domèstic, el sistema cau. Qualsevol desplaçament és percebut com una
transgressió a l’ordre de les coses. Tot abandonament de l’espai privat és una
920 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, dins A. RUBIO (ed.): Los desafíos
de la familia matrimonial. Estudio multidisciplinar en Derecho de Familia, op. cit.
921 AMORÓS, C.: Tiempo de Feminismo. Sobre Feminismo, Proyecto Ilustrado y Postmodernidad, op.
cit., pàgs. 199-200.
435
transgressió de l’ordre establert. Per això l’exclusió de les dones de l’espai
públic és alhora una prohibició d’entrada. Els cossos de les dones a l’espai
públic no poden estar, i una determinada utilització del cos no està permesa.
Amb aquestes idees de fons, desplegaré les respostes normatives
desenvolupades i les maneres d’entendre el sistema sexe/gènere que hi ha
darrere de les propostes.
Respostes normatives a la prostitució
Bàsicament hi ha tres models de resposta o tres sistemes de regulació
desenvolupats922 i un que no està encara desenvolupat però que una part de
les prostitutes (les prostitutes amb veu) reclamen. El primer model, el
prohibicionisme entén que tota activitat relacionada amb la prostitució és
delictiva (l’exercici, el consum i la facilitació). El reglamentarisme entén que,
atés que no podem eliminar la prostitució, cal regular-la: la versió
decimonònica entén que ni es pot ni és convenient eradicar la prostitució però
cal controlar-ne l’activitat. El reglamentarisme actual creu que és convenient
eliminar la prostitució, però mentre s’hi arriba cal, d’una banda, protegir les
prostitutes, i (i potser d’una manera encoberta o inconscient) de l’altra cal
controlar-les. Per acabar, l’abolicionisme considera que la prostitució és
l’exemple paradigmàtic de la discriminació sexual que pateixen les dones i
regular-la o reconéixer-la seria tant com legitimar el domini masculí sobre les
dones com a sexe, i el que cal fer és perseguir el responsable de l’explotació. Al
mateix temps, en ser la prostituta una víctima, l’exercici de la prostitució no
està perseguit. De manera que sembla que el prohibicionisme i el
reglamentarisme decimonònic són el patriarcat, mentre que el
reglamentarisme actual i l’abolicionisme el qüestionen.
Tot seguit veurem aquests tres sistemes normatius amb extensió
desigual. En teoria, a l’estat espanyol tenim un sistema abolicionista; i dic en
teoria perquè per a moltes abolicionistes és insuficient i perquè està combinat
amb el més dolent del reglamentarisme. Pense que, tot i que l’abolicionisme de
922 Veieu, per exemple, R. OSBORNE: “Feminismo y prostitución: buenas intenciones y malas
comprensiones” dins Las mujeres en la encrucijada de la sexualidad, laSal, edicions de les
dones, València, 1989, pàgs. 99-119.
436
l’estat siga estrany, és més comprensible la posició del Codi Penal actual dins
aquest sistema que no en altre. Les parts o els remanents de reglamentarisme,
però, les analitzaré com a signes o símptomes del reglamentarisme
decimonònic. Finalment, en relació amb la LO 8/2000 el que m’interessa
destacar no és tant la impossibilitat de regularització de les dones que
exerceixen la prostitució (que també) com la superposició de dos processos de
victimizació de les dones (que com a prostitutes són víctimes -abolicionisme- i
com a immigrades que utilitzen xarxes per a entrar al territori són víctimes),
cosa que impossibilita qualsevol tipus de resposta, proposta i política raonable
que tinga en consideració les dones immigrades que exerceixen la prostitució.
Per això, en darrer lloc, intentaré recuperar algunes de les demandes de les
prostitutes amb veu i connectaré aquesta part amb les altres per tal de
proposar una altra manera d’entendre la prostitució que possibilite la
participació de les prostitutes en la societat com a interlocutores vàlides.
El prohibicionisme
El prohibicionisme considera delictiu l’exercici de la prostitució. En
realitat, les prostitutes són dones desviades, depravades, roïnes, delinqüents,
per oposició a les dones que romanen a la llar, és a dir, en contraposició al
model normatiu dona. En gran mesura, les dones que exerceixen la prostitució
són immorals, o volen accedir ràpidament a guanys econòmics sense l’esforç
que correspon (pensem que a la majoria dels estats als Estats Units el joc està
prohibit –i d’ací la fama de Las Vegas- perquè es considera immoral guanyar
diners sense la suor del front, en la interpretació més estricta de la condemna
de Déu a Adam i Eva una vegada infringides les normes del paradís). Aquesta
perspectiva està vigent a la majoria dels estats d’Estats Units, en estats on no
pensaríem precisament que tenen una influència puritana marcada, com ara
California923 (en realitat, llevat de Nebrasca és delictiu a la resta). No és, però,
un visió restringida al puritanisme i el cristianisme nord-americà.
923 A San Francisco l’ajuntament va constituir en 1995 la San Francisco Task Force on
Prostitution, per realitzar un estudi de les lleis sobre prostitució i les regulacions en altres
ciutats, estats i països, per tal de fer propostes de reforma de llei, reconeixement de drets,
serveis socials, etc...
437
L’abril de 1999 al Parlament de Navarra es va debatre una proposta de
llei de reconeixement de drets socials de les persones que exerceixen la
prostitució, presentada per EU924. UPN va argumentar el vot negatiu a la
proposta tot afirmant que considerar la prostitució un servei a la societat és
una pretensió denigrant des de l’ètica humana i insultant per provocativa per a
milions de dones que avantposen valors ètics a dificultats econòmiques i socials.
En la prostitució hi ha una component important de guanyar diners fàcilment925.
En aquest sistema, resulta penalitzat qui exerceix la prostitució, qui
demana el servei i qui organitza la trobada o força algú a prostituir-se. Els
problemes relatius a la prostitució són problemes d’ordre públic i de seguretat
ciutadana. Aquesta era una part de la normativa formalment vigent fins al
1995, encara que no s’aplicara més enllà de l’any 1982926, tot i que era
considerada com una variant de l’abolicionisme en la mesura en què la
prostitució no era delicte, però sí una situació de perillositat social. En teoria,
a partir del Decret Llei de 3 de març de 1956 la legislació de l’estat és
abolicionista –resultat de l’adequació de la legislació després de la signatura el
18 de juny de 1952 del Conveni de repressió de la tracta de persones i de
l’explotació de la prostitució aliena de 21 de març de 1950. Aquesta legislació,
com deia, es mantenia en paral·lel a la Llei 16/1970, de 4 d’agost sobre
perillositat i rehabilitació social927. Com que la llei no era una llei penal (i era
especial) i el CP era clarament abolicionista (ho perseguia tot llevat de la
prostitució i el consum) es diu que l’estat, des d’aleshores, no era
924 DIARIO DE SESIONES DEL PARLAMENTO DE NAVARRA. IV LEGISLATURA, Pamplona, 15 de Abril de 1999,
num. 97; Sesión plenaria num. 61, segon punt de l’ordre del dia, pàgs. 6-15.
925 Tot i això UPN es decanta finalment per un model reglamentarista, com veurem.
926 El TC en Sentència de 5-7-1982 (42/1982) assenyala que no “hi ha dificultat per interpretar
de conformitat amb la Constitució les normes imposades pel jutjat de perillositat i rehabilitació
Social de Saragossa (declaració de perillositat de XYZ i internament en un establiment de treball
per temps superior a 6 mesos i inferior a un any i prohibició de residència a Saragossa pel
mateix tems). La Sala de lo penal del T.S. en Sentència de 16-12-1981, declara la compatibilitat
de les mesures de seguretat que poden adoptar-se pels Jutjats de Perillositat social amb les
penes imposades per la juriscidcció criminal, però no substituïr-les. Es tracta d’un cas de
proxenetisme i el TS argumenta que si la conducta és constitutiva de delicte no pot aplicar-se la
pena prevista en la Llei de Perillositat per ser més favorble i especial respecte al CP, perquè la
llei de perillositat estableix normes de defensa social amb un àmbit d’actuació diferent: per
aquells supòsits que tot i no ser delictives suposen un risc social. De l’ejercici de la prostitució
no diu res, però en no ser delictiva podia continuar aplicant-se mesures basades en la
perillositat.
927 BOE num. 187, de 6 de Agosto de 1970, que modifica l’antiga Llei de Vagos y Maleantes de
193
438
prohibicionista. Crec, però, d’una banda, que sempre hem tingut sistemes
mixtos i dolents per a les dones i, d’altra banda, que el fet que la Llei 16/1970
no estiguera inclosa en el Codi Penal no significa que no fóra una llei
penalitzadora, que establia un sistema paral·lel al penal. Com que era un
sistema paral·lel la sostreia al control i garanties dels processos penals, no
millorar la condició o els resultats de les persones que es veien afectades. És
per això que no l’inclouré dins l’abolicionisme. La Llei 16/1970, de 4 d’agost
sobre perillositat i rehabilitació social, que modificava l’anterior llei de Vagos y
maleantes es proposava protegir la societat de determinades conductes
individuals que tot i no ser estrictament delictives928 eren perilloses per la
societat i calia elaborar normes al marge del Codi Penal per a sancionar
aquestes conductes.
Aquestes penes i mesures de seguretat de defensa social929 que
coexisteixen amb el sistema penal afecten persones considerades perilloses i
delinqüents en potència enfront dels quals la societat ha d’estar protegida930.
Entre els estats de perillositat i les persones que queden sotmeses a l’aplicació
de la llei trobem (els malfeiners habituals), els que habitualment exerceixen,
afavoreixen, promouen o faciliten la prostitució i els propietaris dels locals en
què s’exerceix (a banda dels toxicòmans, homosexuals, etc...). Les mesures de
seguretat consisteixen en l’internament en un establiment de custòdia o treball
adequat a la personalitat del subjecte per temps no inferior a sis mesos ni
superior a 5 anys. (Però no era considerat delictiu, sols perillós). Als que
exerceixen la prostitució els serà imposat per a compliment successiu: 1r,
internament en un centre de reeducació i, 2n, prohibició de residència en
determinats llocs, prohibició de visitar determinats establiments i submissió
als delegats de l’establiment (art.6.3). La prohibició de residència i d’entrada
928 Exposició de motius de la llei.
929 La reforma de la llei exposa entre els objectius: “2º.-Exigir y facilitar, dentro de los
procedimientos regidos por esta ley, la adquisición y conocimiento lo más perfecto posible de la
personalidad biopsicopatológica del presunto peligroso y su probabilidad de delinquir,
asegurando a tal efecto que sus condiciones antropológicas, psíquicas y patológicas sean
estudiadas por los técnicos y adecuadamente ponderadas... 3º.- Eliminar... aquellos estados que
hoy resultan anacrónicos por ofrecer duda de suficiente peligrosidad... 4º Modificar otros
estados, como los referentes a quienes realicen actos de homosexualidad..., matizándolos con
retoques que harán más exigente la apreciación de esas figuras...”.
930 E. Vidal: “Las trampas de la prevención”, MUGAK- especial Centros de internamiento de
extranjeros, 1998.
439
no té límit temporal establert (al codi penal de 1995 aquesta pena és imposada
als delictes molt greus).
Per més que aquestes mesures no foren estrictament penals, pense que
no es pot afirmar que sota la llei de 1970 la prostitució no era perseguida –per
més que no fóra perseguida com a delicte. La Llei 16/1970, de 4 d’agost sobre
perillositat i rehabilitació social estava combinada amb altres mesures,
normalment ordenances municipals que prohibien el sexe al carrer, no sols el
treball de les prostitutes.
Aquesta norma va estar vigent fins al 1995, en què va ser formalment
derogada931, per més que a partir de 1978 no fóra, en teoria, (pense) una llei
vàlida.
El reglamentarisme
El reglamentarisme decimonònic
El reglamentarisme és la mesura o actuació política més estesa en el
segle XIX i el començament del XX932. En aquest sistema, la prostitució és
considerada una realitat social inevitable: és el treball més antic del món,
sempre hi ha hagut prostitució i sempre n’hi haurà. És un fenomen universal,
normal, ahistòric, estés... Eliminar-lo és impossible i, a més a més,
indesitjable perquè és funcional a la societat: un mal menor però necessari.
D’una banda, serveix de vàlvula d’escapament o de seguretat.
L’explicació, des del punt de vista dels usuaris és senzilla: la frustració sexual
dels homes dins el matrimoni, l’aïllament sexual temporal (viatges de negocis o
treball...) i problemes de relació o problemes per els homes fadrins de trobar
satisfacció als seus desitjos sexuals se solucionen acudint a una puta933
931 Disposició deragotòria única, 1.c) de la Llei Orgánica 10/1995, de 23 de novembre del Codi
Penal.
932 R. OSBORNE: “Feminismo y prostitución: buenas intenciones y malas comprensiones”, op. cit.,
pàgs. 99-119: 100.
933 Aquesta visió de la prostitució era la més defensada fins 1960-1970, “reformulada” pel
funcionalisme. M. JÄRVINEN: Of vice and women. Shades of prostitution, op. cit., pàg.16-18.
440
(tenint en compte el model normatiu de feminitat –en el segle XIX era
impensable, encara que habitual, que els homes trobaren satisfacció fora del
matrimoni si no era anant als bordells). La prostitució controla la sexualitat
desbocada i insaciable dels homes, evita violacions fora del matrimoni i
pràctiques sexuals inadequades a les esposes amantíssimes i mares.
D’altra banda, els discursos al voltant de la moralitat femenina en
relació a la seua sexualitat, al seu cos i la seua relació –sexual- amb els
homes, són importants per a comprendre l’estigma de la prostituta. Parlar de
la reputació d’un dona suposa referir-se al seu comportament sexual;
expressions com zorra serveixen d’eina de control per reconduir les xiques cap
a l’única sexualitat legítima possible (el matrimoni) on reproduirà la imatge de
la bona esposa, mestressa de casa fidel i servicial per tal de ser considerada934.
L’assignació d’espais i el control de la sexualitat femenina com mesura
de la seua moralitat garantirà la prohibició d’entrada a l’esfera pública, però
cal que qui ha infringit la norma estiga estigmatitzat, és a dir, les prostitutes.
Alhora, la criminalització de la prostituta, és a dir, considerar-la delinqüent, és
contraproduent. Ha de ser suficient amb l’estigma, perquè hi queden algunes,
perquè és un servei necessari.
Precisament perquè és un servei necessari i habitual en homes (casats o
no) requereix mesures de prevenció de riscos per als usuaris: s’imposa un
control sanitari obligatori per a les dones que exerceixen la prostitució per tal
que no contagien els marits i els marits a les dones, que no tenen cap culpa.
L’acció pública ha d’estar dirigida a controlar els disturbis que ocorren al
voltant o a partir de la prostitució: malalties i escàndol públic; malestar entre
la ciutadania. Llavors, d’una banda, part de la resposta a la prostitució ve de
la seua conceptualització com a problema de salut pública, establint controls
mèdics i sanitaris en considerar-la situació de risc i originadora d’epidèmies
sexuals. D’altra banda ha de quedar clar que aquest no és el model normatiu
de feminitat en positiu: les esposes virtuoses són el model i les que
transgredeixen han de ser controlades i situades al marge. Cal controlar el
934 SUE LEE: " Aprender a amar. Reputación sexual, moral y control social de las jóvenes", dins
ELENA LARRAURI (comp.): Mujeres, Derecho Penal y Criminología, Siglo XXI, Madrid 1994, pàgs.
17-41.
441
desordre de les dones i el desordre consisteix a eixir de l’espai privat/domèstic
i de la sexualitat reglada per envair l’espai públic amb els seus cossos.
Aquesta invasió ha de ser tractada com un problema d’ordre públic que es pot
solucionar reconduint les dones a un nou espai amb mesures de zonificació.
Primera mesura: el control sanitari
Les cartilles sanitàries especials per a prostitutes pressuposen una
mena de llista o registre de l’exercici de la prostitució, paral·lel, normalment, a
un control policíac. Les revisions mèdiques es realitzen obligatòriament i
periòdicament a les dones i els clients poden demanar que la prostituta els
mostre la cartilla, com a prova que està neta, que no li encomanarà cap
malaltia. Aquest sistema està vigent en països com Grècia i Alemanya. A
Grècia, les prostitutes estan registrades i sotmeses a examen mèdic dues
vegades per setmana, de manera que la majoria de les prostitutes intenten
sostraure’s a aquests registres que són mesures de control. Les institucions
sanitàries i de prevenció del VIH estan dirigides a les prostitutes registrades,
de manera que sense registre no hi ha possibilitat d’atenció. A Alemanya hi ha
un registre de treballadores del sexe que han d’acudir regularment als
controls, mentre que les persones no registrades tenen dificultats d’accés als
serveis d’atenció i prevenció935.
Els problemes de les revisions obligatòries i els registres són, d’una
banda, les dificultats d’accés per a les persones no registrades, d’altra, el
control sobre les persones registrades936, i finalment, com denuncien les
prostitutes, aquest control sobre elles els lleva el control que elles poden
exercir sobre el seu treball i les impel·leix a situacions més perilloses937. Els
controls es fan sobre les prostitutes, no sobre els clients. Si la cartilla és
obligatòria i els clients la poden exigir, molts d’ells en comprovar que estan
sanes es neguen a utilitzar preservatius, col·loquen la dona en una situació de
935 EUROPAP: Conclusiones generales y recomendaciones, 24-03-2000.
936 Les conclusions de l’EUROPAP senyalen, per exemple, en Alemania, el tractament inadequat
del personal sanitari a les persones registrades, que no proporcionen un tractament
personalitzat i respectuós, el que dificulta la confiànça i al capdavall un servei mèdic de
qualitat. EUROPAP: Conclusiones generales y recomendaciones, 24-03-2000
937 G. Pheterson: Nosotras la putas, Talasa, Hablan las mujeres, Madrid1992.
442
risc i en gran mesura desprotegida. Més que situació de risc, com elles diuen,
hi ha pràctiques de risc i la targeta obligatòria els imposa pràctiques de risc
continuades en la mesura en què les malalties de transmissió sexual no són
monopoli de les prostitutes938, sinó que qualsevol client (els quals no estan
sotmesos a cap control sanitari ni periòdic, ni esporàdic i, menys encara,
obligatori) la pot transmetre a una prostituta. I una malaltia per a la prostituta
significa no poder treballar i, per tant, no guanyar diners, de manera que elles
en són prou conscients i estan suficientment preocupades perquè no els
passe939 com per a sotmetre-les a controls sanitaris obligatoris que legitimen
de cara als clients pràctiques de risc.
Segona mesura: la zonificació
La zonificació és l’establiment d’espais en què l’exercici és tolerat però
fora de la visió de la ciutadania respectable. Primer, perquè és un món
marginal –no és considerat treball, és insegur, precari i normalment
acompanyat d’altres problemes socials: petit tràfic de drogues, furts, violència:
vida de carrer, exclusió i marginalitat-. El món marginal cal mantenir-lo al
marge, fora, com si no fóra part del món real, com si no formara part del
sistema. La prostitució i tot el món dels exclosos han de quedar fora de
l’anàlisi, fora de la ciutat: es converteix en la situació vital en què es cau quan
una persona ix de la societat més que un problema que ocorre en la societat i
és de la societat940. Per això cal establir clarament els límits, les fronteres
entre dins i fora i les fronteres corresponen a espais, a territori. La zonificació
938 Cal tenir en compte que el reglamentarisme, com he dit, és característic del segle XIX i
principis del XX quan segurament la causa de propagació de les ETS era efectivament la
prostitució, mentre que ara seria més aviat les pràctiques sexuals dels joves adults després
d’una “revolució sexual” no acompanyada suficientment d’educació sexual i sanitaria.
939 HETAIRA, colectiu de defensa dels drets de les prostitutes va editar un llibret de difusió entre
les prostitutes (en l’elaboració del qual participaren algunes prostitutes) en què s’explica a les
dones els trucs de la professió: com detectar a la vista malalties de transmissió sexual, com
colocar un preservatiu sense que el client se’n adone... A mena de “conclusió” senyalen:
“Usando condón es la única manera de protegerte a ti misma y a tus parejas sexuales contra las
enfermedades venéreas y el SIDA. Los antibióticos no protegen contra las enfermedades
venéreas; Un lavado vaginal no protege contra las enfermedades venéreas; Rezar sólo protege
contra las venéreas si siempre usas condones”, HETAIRA: Trabajo y salud, Comunidad de
Madrid, Dirección general de prevención y promoción de la Salud. Consejería de sanidad y
servicios sociales..
940 G. PROCACCI: “Ciudadanos pobre, la ciudadanía social y la crisis de los estados del bienestar”
dins S. GARCÍA i A. LUCKES (comps.): Ciudadanía: justicia social, identidad y participación, Siglo
XXI, Madrid 1999, pàgs. 15-44: 36.
443
es pot fer, d’una banda, prohibint la prostitució al carrer i admetent-la només
als clubs, establiments que podran ser controlats tant en les mesures
sanitàries com en la localització; d’altra, la zonificació pot correspondre a
espais públics, en situar-la fora o als màrgens de les zones amb veïns. El
problema és que normalment no s’escolta prèviament les prostitutes quan es
decideix la zona ni es parlen de les condicions i/o instal·lacions que
necessitarien les dones.
La zonificació mitjançant clubs exclusivament comportaria la
persecució de la prostitució al carrer o, si més no, la prohibició, de manera
que no és considerada com una alternativa real i, a banda, la zonificació dels
clubs es fa de nou dins (normalment fora) de la ciutat i/o determinats barris.
La zonificació és una mena d’ordenació dels espais públics i és una pràctica
urbanística prou comuna per a moltes altres activitats. Potser la diferència
fonamental siga la participació dels afectats en la decisió i disseny públic de la
ciutat com un espai de tots941.
Zonificació de clubs
Després de les queixes continuades dels veïns, l’Ajuntament de Bilbao
va aprovar el 1999 una ordenança municipal sobre establiments públics
dedicats a la prostitució942. L’ordenança té “per objecte fixar les distàncies
mínimes entre locals i el règim jurídic aplicable, pel que fa, almenys, als
requisits higiènics i sanitaris” (cal tenir en compte que l’ordenança es fa des de
l’àrea d’urbanisme)943. L’ordenança s’aplica a tots els locals oberts al públic en
941 Totes les zonificacions espacials a la ciutat no són “imposades”; pensem per exemple en els
bancs que es “busquen” entre ells, les tendes de roba i sabateries que acaben formant centres
comercials oberts que es consoliden despres d’una “pràctica” extesa; els restaurants, etc...
Progressivament però, les ciutats van creixent “programades” –encara que gairebé cap ciutat té
un projecte urbanístic global sinó que creix parcialment i a trossos- i les zones d’oci es
diferencien de les de treball i residència, els polígons industrials, per posar alguns exemples. En
teoria a l’elaboració dels plans urbanistics han de poder participar els ciutadans (en el disseny
de la ciutat que volen) encara que aquesta participació i la incidència d’aquesta participació en
la decissió final pública és més que reduïda. Sobre zonificació i gènere, veieu TERESA DEL VALLE:
Andamios para una nueva ciudad, Cátedra, Universitat de Valencia, Madrid 1997.
942 Ordenanza sobre establecimientos públicos dedicados a la prostitución, Ayuntamiento de
Bilbao- Bilbao Udala, 12 de maig de 1999.
943 Informe sobre la possibilitat d’establir una regulació de la prostitució al carrer, Ayuntament de
València, 30 de gener de 2001. Presentat pel Lletrat Degè Sr. N. Ramirez: “El letrado informante,
conocedor de que el problema objeto del informe no es exclusivo de nuestra ciudad, ha realizado
444
què habitualment es desenvolupe una activitat de prostitució declarada o no:
tant si s’exerceix al local, com si el local serveix de punt de trobada, siga quina
siga l’activitat principal i el nom comercial del local. En teoria, llavors, hauria
d’aplicar-se a bars, pubs i clubs que són els espais o els locals en què es
concerta i/o s’exerceix la prostitució, a banda de les pensions, cases de
massatge, hotels... en què les prostitutes puguen dur a terme la seua activitat,
excloent, únicament, els domicilis o els habitatges de les prostitutes i dels
clients.
Aquesta normativa és independent de la penal que, com veurem, preveu
que els locals on s’exerceix la prostitució forçada poden ser tancats per ordre
judicial definitiva o cautelarment, perquè són locals en què es realitzen
delictes però no són tancats per ser locals de prostitució. La zonificació
establerta per l’ordenança és prou minuciosa: afecta la distància entre locals
d’aquest tipus (entre dos establiments almenys 200 metres944 – per exemple,
entre el bar on es concerta i es negocia i la pensió on es realitza el servei-);
afecta els requisits de les instal·lacions o les condicions sanitàries
d’implantació dels espais i habitacions destinats a la prestació de serveis
sexuals (per a obtenir la llicència municipal d’obertura)945. Els locals on, a
banda de la prostitució, s’exerceixen altres activitats (pubs, restaurants, hotels
–diu l’ordenança explícitament) hauran de reunir els requisits específics de
gestiones acerca de otros Ayuntamientos de grandes ciudades, viniendo a saber que el
Ayuntamiento de Bilbao ha dictado una Ordenanza local... Mediante esta ordenanza se intenta,
si no erradicar, al menos disminuir la prostitución callejera, con la estimable ayuda de la
meteorología, que anima bastante menos a permanecer en la calle en las riberas del Cantábrico
que en las del Mediterráneo”. A banda de la inspiració poètica nefasta del senyor Lletrat, cal
assenyalar que l’Ordenança de Bilbao en cap moment parla dels fins que el sr. Ramírez li
atribueix i que, evidentment lo l’ha llegida.
944 Art.4.1.: La distancia mínima entre dos establecimientos en los que se desarrolla
habitualmente la actividad de prostitución será de 200 metros, medidos en línea recta, por el
sistema radial y sobre una misma rasante, entre las respectivas proyecciones a la línea de
fachada de cualesquiera puntos de los locales en cuestión.
945 Les condicions higienico-sanitaries són increibles, i més si tenim en compte que es tacta
d’una ordenança d’urbanisme: L’altura mínima de les habitacions serà de 250 cm- (1ª condició
higienico-sanitària), la superfície mínima inclosa la zona d’aseo: 9 m2;zona d’aseo mínim 3 m2;
la zona de l’aseo estarà alicatat fins el sostre i dotatda de lavabo, ducha i bidét. Ambdúes
estàncies tindràn ventilació i no podran ser destinades a un ús diferent de l’autoritzat:
l’exercici de la prostitució. Per els locals de luxe, amb piscina d’hidromassatge les condicions
de “manteniment de la piscina” són que dispose de sistema de filtració ràpida, clorificació,
control automàtic de desinfectant i PH; hauran de ser buidades, netejades i desinfectades
almenys una vegada al dia i els paràmetres de manteniment es controlaran tres vegades al dia.
(Aquesta mesura i la seguent són un poc estranyes, pense, en una ordenança d’urbanisme). Les
banyeres de hidromassatge hauran de ser buidades, netejades i desinfectades despres de cada
utilització.
445
cada sector, però tenint en compte que els locals o les habitacions on estiga
autoritzat l’exercici de la prostitució no podran ser destinats a altres usos
diferents (cosa que ho complica prou en el cas dels hotels i les pensions,
pense...). Caldrà obtenir una llicència municipal per a desenvolupar aquestes
activitats (hotels?, pensions?) i complir els requisits de distància i instal·lació.
La disposició addicional segona estableix que l’àrea d’urbanisme és
competent per a tramitar les llicències mentre que la comprovació de l’activitat
de la prostitució i les condicions del seu exercici correspon als departaments de
seguretat ciutadana i salut. És a dir, la prostitució és un problema de salut
pública i d’ordre públic. Finalment, els establiments en què s’exercia la
prostitució i no complien la distància requerida podien continuar l’activitat
durant un màxim de 30 mesos sempre que ho demanaren en un termini de
tres i garantiren suficientment la desaparició de la prostitució entre les seues
activitats.
Resultat: la majoria dels locals han tancat i les dones treballen al
carrer, on de nou sorgeixen problemes de zonificació.
Zonificació al carrer
Normalment s’atribueix a la prostituta del carrer la pitjor de les
situacions: inseguretat, violència, falta de protecció, incomoditats variades
(fred/calor/pluja; falta d’aigua corrent; lavabos...) i en part no falta raó946 ja
que les pràctiques de zonificació normalment assenyalen com a zona de
tolerància espais que queden aïllats de les zones habitades per tal de no
molestar els veïns –és una activitat molesta i perillosa. Sobretot és una
activitat marginal i els veïns interpreten la presència de les prostitutes com un
signe de degradació del barri, de manera que cal establir uns espais sense
veïns o en barris degradats perquè acabe per fugir tota la població i poder
especular tranquil·lament amb el sòl. Totes aquestes prohibicions i mesures
de zonificació, però, responen a una voluntat o un afany d’ocultació de
946 Dic en part perquè, si bé és cert que aquests inconvenients existeixen moltes prostitutes de
carrer consideren què és millor estar al carrer que a un club: els horaris de treball els marquen
elles, poden triar els clients que en un club no poden i guanyen la totalitat del “preu del servei”,
mentre que en un club l’empresari es queda la mitat. Val més així ser “autònoma” que
“assalariada”. R. DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre práctica sexuales, preservativos y
SIDA en el mundo de la prostitución, op. cit.
446
l’existència de la prostitució a la ciutadania benpensant. Les prostitutes també
desenvolupen aquest sentit de territorialitat per a utilitzar-lo al seu favor. La
lluita pel territori és essencial també entre elles. Cada prostituta del carrer té
el seu espai, el seu territori, que és com la seua oficina947, on els clients fixos
van a buscar-les i des d’on controlen l’ambient. Els espais estan dividits i
ordenats per les més antigues i són llocs fixos. Les més antigues estan als
llocs considerats privilegiats i quan arribes de nou és millor que alguna amiga
et faça de padrina per aconseguir un bon cantó948.
Des del punt de vista del veïnat i els clients, la zonificació té un altre
sentit. En molt països hi ha regulacions relacionades amb l’oferiment o el
requeriment en públic de serveis sexuals. Aquestes actuacions (que pot ser per
el veïnat són interessants) sotmeten les dones a condicions de treball més
insegures. A Irlanda, per exemple, la figura del kerb-crowling949 ha tingut
l’efecte de reduir el temps de negociació amb el client, de manera que les
prostitutes es queixen d’haver d’estar més vigilants de la policia que del client.
La mesura proteccionista de fet el que ha produït és una reducció del temps de
negociació, cosa que és molt important per a la prostituta (no tant per al
client): durant la negociació ella pot cerciorar-se que el client no és perillós o,
almenys, en establir la relació pot decidir si l’accepta o no com a client. D’altra
banda, ha reduït el temps de negociació de manera que hi ha menys acord (o
possibilitat de negociació) sobre el temps, el servei que s’ha de prestar i el
diners que rebrà, qüestions sobre les quals pot sorgir el conflicte després.
Durant la negociació el client sempre té més pressa que la prostituta per a
tancar el tracte i com menys temps s’hi dedique i menys condicions queden
clares, una vegada prestat el servei serà per a les dones molt més difícil de
947 R. DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre práctica sexuales, preservativos y SIDA en el
mundo de la prostitución, op. cit., pàg. 76, testimoni d’una informant (Tona): “Yo de pequeña
tenía el sueño de estar vestida con una gabardina blanca debajo de una farola. Ésta era para mí
la oficina de la puta”.
948 R. DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre práctica sexuales, preservativos y SIDA en el
mundo de la prostitución, op. cit.
949 Kerb-crawling: incitació persistent a la prostitució o la corrupció feta per un home des d’un
cotxe o en baixar-ne causant molèsties a la dona o al veïnat. E. ALCARAZ VARÓ i B. HUGHES:
Diccionario de términos jurídicos, Ariel, Barcelona 1995 (3ª edició).
447
negociar950. A més, aquestes mesures han fomentat la recerca per part de les
dones de protecció privada (macarró), la qual cosa suposa per a elles menys
diners i menys autonomia951.
També a la Gran Bretanya i Itàlia es consideren sancionables
pràctiques i activitats relacionades amb la prostitució quan generen molèsties
als veïns: a Anglaterra també s’aplica el kerb-crawling952, i a Itàlia les
pràctiques són diverses, des de l’infame senyal de trànsit creat per
l’Ajuntament d’Aulla (Itàlia) en què es prohibeix la prostitució al carrer per tota
la ciutat953, a la pràctica policial d’altres ajuntaments italians que consistia a
apuntar les matrícules dels cotxes que paraven per demanar serveis sexuals a
prostitutes al carrer i enviar-los una multa per haver aparcat en un lloc
prohibit. Tot això ha estat aplaudit per les abolicionistes (com veurem), i
criticat per les prostitutes954.
A València va esclatar un conflicte territorial al setembre del 2000 quan
una concentració de 200 veïns del Grau esdevingué una manifestació violenta
contra les prostitutes955. Un mes després 4000 veïns es manifestaven per
demanar que es prohibira la prostitució al carrer a tota la ciutat. Alegaven que
la prostitució no és un problema d’un barri sinó de la ciutat (no als
desplaçaments –no siga que em toque a mi; sí a la prohibició i la zonificació
mitjançant clubs). L’ajuntament va respondre a les demandes dels veïns amb
950 R. DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre práctica sexuales, preservativos y SIDA en el
mundo de la prostitución, op. cit.
951 EUROPAP: Conclusiones generales y recomendaciones. Red Europea sobre Prostitución,
Movilidad y SIDA.
952 ANA RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, dins A. RUBIO (ed.): Los
desafíos de la familia matrimonial. Estudio multidisciplinar en Derecho de Familia, Instituto
Andaluz de la mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000, pàgs. 19-75, especialment pàgs.
55-70: “el lado oscuro de la sexualidad reglada”: 65: “Podemos destacar la figura del Kerb-
crawling vigente desde finales de los ochenta, que sanciona a aquellos conductores que circulan
a escasa velocidad con el fin de apreciar y valorar la mercancía que se les ofrece, y poder
ultimar –en caso de informe favorable- el consiguiente trato”.
953 “Batalla legal contra la prostitución callejera en Italia”, El Mundo, 24 d’agost de 1998.
954 El mes d’agost de 1998 va estar “inundat” per aquest tipus de noticies a tots els diaris. El
Pais va traure un especial (“Jaque al comprador del sexo”) el diumenge 9 i El Mundo el dilluns
24 un altre. El primer país en instaurar aquesta caça al prostituient va ser Suècia.
955 El crit dels veïns va ser: “Jonkis no, putas fuera”, Levante-EMV, 29-09-2000.
448
un envelat d’atenció de les prostitutes del Grau que va causar més polèmica i
no va servir de res: entre altres coses perquè les mesures eren visuals i de
cara als veïns però no a les prostitutes. Amb l’envelat l’ajuntament aconseguia
dues coses: focalitzar el problema de la degradació d’un barri en la població
més feble al senyalar les putes com el principal mal –desviant l’atenció del fet
que és un barri sense llum pública, sense centre de salut ni centre de serveis
socials, sense transport públic adequat.... i un barri que interessa
urbanísticament- i donar als veïns la impresió que l’Ajuntament es preocupava
i buscava solucions. Va ser una operació de màrqueting errada, però no sols
perquè les mesures eren visuals. La majoria de dones provenien de Serra
Leona i Nigeria i parlaven angès, les infodones no; la informació que posaven a
l’abast de les dones era totalment inadeqüada (com fer un curriculum, com
començar una empresa per eixir de la prostitució...). Després d’uns dies se’n
adonaren que el tipus de informació que necessitaven oferir a les dones era
una altra i donaren informació sobre serveis de salut. Per obtenir una tarja
sanitària cal estar empadronat (fotocòpia del pasaport i acreditació de la
residència), anar a l’INEM i extreure un certificat com que no es perceb cap
prestació; anar a la delegació d’hisenda a per un certificat com que no es fa
declaració de la renda per falta de recursos, acudir a un centre de salut o a un
centre de serveis socials i tramitar la tarja. Primer problema: les dones no
tenien passaport i l’ajuntament no es va coordinar amb delegació de govern
per donar-los una cèdula de identificació, ni amb la conselleria de sanitat per
atorgar-los una tarja, per donar una resposta a les necessitats de les dones.
Per això les prostitutes no anaven a l’entelat. A banda, els veïns no estaven
satisfets i insultaven les dones, de manera que la policia les acompanyava.
Poc després, l’ajuntament va convocar una mesa d’acció social per a
eradicar la prostitució i les drogues956 a la ciutat de València on s’havia de
debatre sobre el problema de la prostitució, en concret la prostitució de barri, i
sobre el tràfic de drogues (tot junt). La Federació d’Associacions de Veïns va
presentar a aquest fòrum un Pla per a l’eradicació de la prostitució al carrer a
les zones residencials amb un sol objectiu: “No volem prostitució a les portes
de casa”. La prostitució és el contrari de la qualitat de vida dels veïns, la
956 Hi participaven els grups polítics municipals, el regidor de benestar social, ONG’s –Cáritas,
Médicos del Mundo-, la Federació d’Associació de Veïns i un representant de la Universitat de
València (Magdalena Lopez, que m’ha facilitat els documents i amb qui he discutit llargament
sobre la prostitució a València).
449
seguretat, la tranquil·litat i la dignitat del barri. El reglamentarisme més
decimonònic es troba a la base d’aquestes propostes: hi trobem mesures
socials i mesures policials. Una de les mesures socials és el control sanitari
permanent; la mesura policial més important és l’establiment de controls
rigorosos a diari i permanentment als espais públics on s’exerceix la
prostitució amb l’augment de la pressió fins que siga inviable l’exercici. De
reconeixement de drets no se’n parla, de negociació amb les prostitutes,
tampoc. La prostitució és sobretot un problema d’ordre públic, apareix sempre
vinculada a altres formes de criminalitat i envoltada d’actes delictius. Cal,
llavors, llevar-la del carrer, però no eradicar-la tout court.
També al novembre els grups socialista i Esquerra Unida presenten una
moció a l’ajuntament en què plantegen la necessitat de desenvolupar un Pla
Municipal específic de mesures preventives, de protecció, atenció social i
reinserció per a les persones que exerceixen la prostitució a la ciutat de València
que va dirigit a les prostitutes que volen deixar la professió i a les víctimes de
màfies. Per a la resta es proposen mesures de control i revisió de les
condicions sociosanitàries, d’habitabilitat, etc., de les pensions, locals, hotels,
etc., on s’exerceix la prostitució957. El degà dels jutges a València, F. De Rosa,
demanava públicament que es regulara l’exercici de la prostitució “com a pas
previ per a les prestacions i ajudes socials i laborals”: que s’establesquen
controls sanitaris, que es controlen els clubs... I diu: “les prostitutes tenen
drets i els jutges hem de protegir els drets. El problema és que les prostitutes
del Grau són immigrants irregulars i no tenen drets”958.
Finalment, els veïns s’han calmat, ningú no ha escoltat les prostitutes,
les han traslladades bé la policia, be les xarxes. La majoria ja no són al carrer,
957 Ajuntament de València, Moció presentada per els regidors Ana Noguera i Antonio
Montalban, tema: Prostitución y tráfico de personas con fines de explotación sexual y en
defensa de sus derechos humanos en el municipio de València, 22 de Novembre de 2000. La
moció presentada recull la necessitat d’un Pla municipal composat per diferents plans específics
no desenvolupats a la moció.
958 Taula redona sobre Prostitució. Facultat de dret, 20 de novembre de 2000 –jo estava a la
taula redona- i declaracions al diari Las Provincias, 21 de Novembre de 2000. El problema no
està, pense en que això siga reglamentarisme pur i dur, sinó que un jutge confonga drets de les
prostitutes amb mesures de control, per una banda i per altra que afirme que hi ha persones
sense drets. El sr. Degà confon reglamentarisme amb reconeixement de drets per les prostitutes
i per a mi és més important que les dones tinguen drets que que els usuaris tinguen “garanties”
sobre les dones i control sobre elles.
450
ni al Grau, sinó dins de pensions i clubs on és més difícil accedir a elles per
les ONG que s’ocupen de l’atenció sanitària, i on elles tenen menys control
sobre la seua activitat.
A Madrid la gran polèmica sobre l’exercici de la prostitució a la Casa de
Campo respon a aquesta distribució de l’espai públic. També el sistema de les
multes ha estat utilitzat per desincentivar el consum de sexe959. Quan la
respectable ciutadania es va queixar, l’Administració va proposar desplaçar les
prostitutes (que ja havien estat desplaçades abans fins al parc) cap una zona
menys poblada i més allunyada de tot. La utilització de l’espai públic és
sempre un tema conflictiu perquè hi ha interessos diversos de la gent que hi
conviu.
Atés el conflicte, HETAIRA960 va plantejar d’entrada la necessitat de
negociar davant el conflicte escoltant igual i donant el mateix valor als
interessos de totes les parts, tenint en compte, però, les diferències de poder o
el que és el mateix, qui és la part feble en el conflicte (les prostitutes) per tal
que la lògica del més fort no s’instaure sense problemes i acabe marginant més
encara un col·lectiu amb prou dificultats. Després de parlar amb les
prostitutes afectades, Hetaira961 va suggerir que potser la separació d’espais
(la zonificació pura) era una solució, per tal d’establir espais per a activitats
lúdiques i espais per a l’exercici de la prostitució tot i restringir el trànsit a la
Casa de Campo. Aquesta nova distribució d’espais hauria d’anar
acompanyada d’una millora en les condicions de treball per a l’exercici de la
prostitució per tal que no fóra un gueto tancat encara més estigmatitzant: més
seguretat, enllumenament públic, transport per a poder arribar al lloc de
treball, contenidors, aigua corrent, sales de descans... És a dir, no es tracta de
retirar-les de la vista sinó de pactar unes condicions de treball millors per tal
que les prostitutes se’n vagen de la zona en què molesten. És clar que,
959 El Pais, 21-4-1999. Com Madrid: “La policia local multa las prácticas sexuales en la cas de
campo. La policía aplica una ordenanza franquista de 1960”.
960 HETAIRA és un colectiu de defensa dels drets de les prostitutes amb seu a Madrid. Gràcies a
Merce, Mamen, Concha, Cristina i Lola per els documents, la informació, les xerrades informals
i a correcuita, l’aclariment de qüestions i preguntes, l’atenció que m’han prestat i pel treball que
realitzen.
961 C. GARAIZABAL: “Negociar los espacios públicos”, EL PAIS, 2 de Mayo de 1999.
451
assenyalen, aquesta mesura de zonificació no pot ser mai presa o implantada
sense l’acord de totes les part en conflicte, és a dir, sense escoltar les
prostitutes i preguntar en quines condicions estarien disposades a deixar la
zona i anar-se’n a una altra962.
Després de les negociacions entre l’administració i les prostitutes, es va
proposar traslladar-les al Cerro Garabitas. Els ecologistes es negaren perquè la
zona pensada per a la prostitució estava considerada una zona protegida (el
darrer pulmó de la ciutat) i, si s’admetia l’entrada massiva de cotxes el parc,
desapareixeria963. L’acusació del grup municipal del PSOE cap al PP (en el
govern) de proxenetisme per instal·lar en un parc un bordell públic964 va fer
caure totes les negociacions i tots els intents de buscar eixides al conflicte.
Es tracta d’un treball o d’una qüestió privada?
El reglamentarisme ha tendit a reconduir la qüestió de la prostitució
(llevat del control sanitari i policial de zonificació) a l’àmbit privat: dos adults
que consenten i acorden una transacció. En aquest sentit es pot dir que ha
tendit a una legalització més que a una criminalització. El contracte de servei
l’estableix la prostituta amb cada client: la prostituta ofereix plaer, el client
ofereix diners. El que es compra i el que es ven depén de cada prostituta, de
cada client i de la negociació del tracte965. La mercaderia que circula és el
plaer: per tal de materialitzar un desig el client necessita la prostituta i la
prostituta necessita el diners del client. La prostituta i el client tenen capacitat
contractual i actuen en igualtat de condicions: el poder de la dona està en el
962 Aquesta informació l’he extret de un dossier de premsa local que HETAIRA em va facilitar de
l’any 1999 i de moltes xerrades amb elles.
963 El MUNDO, 21 de Septiembre de 1999.
964 El MUNDO, 21 de Septiembre de 1999: “El cerro Garabitas es el mayor tesoro ecológico”: “En
opinión de la portavoz socialista no existe ningún parque europeo con una casa de prostitución
en su interior y si este plan culminara –construcción de casetas y urinarios- supondrá un
precedente gravísimo, favorecido por el Ayuntamiento, que podría convertirse en el más
importante proxeneta europeo”.
965 Amb això no vull dir unicament que cada prostituta te unes regles i ofereix uns serveis i
altres no; que el client demana el que vol i que negocien el preu, el temps i el servei. De vegades
es negocia un servei i s’acaba escoltant sense més al client; de vegades solament es busca
companyia però el tracte o la negociació es fa sobre serveis sexuals. Pel que fa la prostituta,
algunes consideren que venen el que el client necessita comprar per la seua satisfacció sexual,
altres venen “una part del seu cos”; altres pensen que venen ilusió, vici, dessig, fantasies... R.
DE PAULA MEDEIROS: Hablan las putas. Sobre prácticas sexuales, preservativos y SIDA en el
mundo de la prostitución, Virus, Barcelona, 2000, pàgs 156-157.
452
coneixement sexual que l’home necessita (viu del desig de l’home); el poder de
l’home està en els diners. Els trets significatius de la prostitució són la
comercialitat del sexe, la promiscuïtat de la prostituta en les seues relacions
professionals (sexuals), la indiferència afectiva (són professionals, no amants) i
la temporalitat de la relació.
Aquesta seria una visió liberal, en el sentit d’excloure la intervenció de
l’estat en les vides privades (i la moral) dels individus. La prostitució ha de ser
tractada com un negoci ordinari, com la venda d’un servei. La prostituta
persegueix un guany econòmic, de manera que hauria de quedar separat de
l’activitat sexual en què es concreta966. La prostitució és un comerç, és un
intercanvi de serveis per diners i no és rellevant quin és el servei o la
mercaderia. La relació entre el client i la prostituta no divergeix de la relació
entre un altre professional i els seus clients (un metge, un advocat, un
llanterner, un electricista...). Les prostitutes són adultes que elegeixen
lliurament una professió (en la mateixa mesura en què altres professions són
lliurement elegides: picapedrers, escombraires...).
Que siga una qüestió privada (un intercanvi privat; un servei de
proximitat) no vol dir, però, que no haja d’estar reconegut com treball967. Tot el
contrari, no te sentit que sent la prostitució un treball (una prestació de
serveis) com un altre i les prostitutes unes treballadores com altres el
reconeixement de l’activitat com a activitat econòmica siga negat. El
reconeixement és necessari per dues raons: d’una banda, per a traure a la
llum els diners que circulen en el món de la prostitució, fixar taxes i impostos;
d’altra, per a reconéixer drets a les treballadores del sexe com a treballadores:
salut, pensions, sindicació... És a dir, l’estat ha d’intervindre per regular
qüestions bàsiques de l’activitat com regula altres activitats: control sanitari,
condicions laborals acceptables, pagament de taxes i impostos, assegurar
l’accés als serveis de la seguretat social... És clar que les vies d’accés seran
966 K. WEISBERG: “Prostitution. Introduction”, dins K. WEISBERG (ed.): Applications of Feminist
Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and Reproduction, Temple University Press,
Philadelphia, 1996, pàgs.187-198:190.
967 Per una defensa de la prostitució en aquest sentit veieu: L.O. ERICSSON: “Charges against
prostitution: an attempt at a Philosophical Assessment” dins K. WEISBERG (ed.): Applications of
Feminist Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and Reproduction, Temple University
Press, Philadelphia, 1996, pàgs. 208-216.
453
diferents: hi ha prostitutes que treballen, diguem que com assalariades a
clubs i locals que contractarien amb l’empresari –i no amb els clients: tindrien
un contracte de treball- o anirien a comissió amb ell/ella: tant per servei.
D’altra banda, hi hauria dones autònomes que es donarien d’alta en la
seguretat social968. Aquestes diferents situacions poden trobar cobertura si es
deixa de costat la hipocresia i es regula la prostitució.
Pense que aquesta posició no qüestiona suficientment per què els
homes compren plaer i veuen normal comprar plaer sexual. Ni per què són
principalment les dones les que exerceixen la prostitució. Alguna relació deu
tenir aquest fet amb el sistema de sexe/gènere en la mesura en què es
comercialitzen relacions entre els sexes –on l’home té els diners i la dona
treballa. Tampoc no pense que indique amb claredat que el control informal
sobre les dones i el control policíac sobre la prostitució té sentit des del
moment en què la prostitució no està reconeguda (com véiem amb les queixes
de les prostitutes a Irlanda a partir del Kerb-crawling i altres exemples). No
obstant això, el punt de partida pot ser acceptat suficientment.
El que sí que cal fer, s’apunta, és canviar d’actitud davant la
prostitució. Deixar de banda les moralines i deixar de ser així mateix hipòcrites
amb les dones que hi treballen969. Aquesta és la posició defensada al
Parlament de Navarra per la majoria dels grups polítics, per més que el
reglamentarisme que proposen siga actual i compatible amb l’abolicionisme. A
Navarra no aniran tan lluny com afirmar que és i ha de ser considerat un
treball –llevat del cas de les estrangeres, com veurem-, sinó que la intervenció
pública és necessària per a garantir uns mínims en l’exercici de la prostitució i
l’accés a drets i prestacions socials per la via dels impostos.
968 Això en realitat ja es fa. Els “empresaris” contracten com a “cambreres” o xiques d’espectacle
o dones de la neteja a les prostitutes dels locals (no tots i no a totes) i busquen serveis de salut
(Mutues) per tenir cobertura sanitaria per les dones. Donades d’alta com autònomes ho poden
fer com a dones de la neteja (amb poques prestacions socials, però amb certa cobertura), o com
“autònomes” sense règim especial. Pense que això és prou raonable, donat l’estigma social que
cau sobre la prostitució.
969 L.O. ERICSSON: “Charges against prostitution: an attempt at a Philosophical Assessment”, cit,
pàgs. 208-216.
454
El reglamentarisme no sols està prou estés, sinó que encobert, es
demana i s’aplica a l’estat espanyol –en les parts més dolentes. Aquest sistema
suposa sempre algun tipus de reconeixement/legalització de la prostitució. El
reglamentarisme del segle XIX i el començament del XX no pensava en la
possibilitat (o almenys no necessàriament) que les prostitutes foren forçades –
era un mal necessari-, de manera que una resposta forta als proxenetes i/o
rufians no estava prevista com a base del sistema970. Els sistemes
abolicionistes (que veurem tot seguit) centren l’atenció en la persecució dels
que exploten les dones (proxenetes i, en menor mesura, clients), però
combinen pràctiques pròpies del reglamentarisme, especialment la zonificació.
El reglamentarisme actual, així combinat, es presenta com una solució mixta
possible: lluitar contra l’explotació i la prostitució forçada i alhora reconéixer
la prostitució com a treball. Pense, però, que es confon reconéixer la
prostitució com treball, reconéixer drets a les treballadores del sexe i
reglamentar la prostitució. El debat sobre la proposta de llei al parlament de
Navarra és un exemple d’això i de quan fàcil és començar un discurs sobre els
drets i acabar justificant pràctiques de control. Hi ha dues postures al debat,
com assenyalava: un reglamentarisme actual i un reglamentarisme
decimonònic.
UPN ens dóna exemples de reglamentarisme decimonònic: el govern de
Navarra és conscient de l’alt risc sanitari derivat de la prostitució i si bé hi ha
un dispositiu d’atenció sanitària, “el 30% de les persones que pertanyen al
col·lectiu de prostitutes no estan disposades a ser controlades de cap manera”.
A més a més, continua, hi ha un problema afegit: la voluntarietat dels controls
ginecològics (?!) que crea un camp incontrolat i les lleis estatals haurien
d’establir obligatòriament el reconeixement obligatori i periòdic per al
col·lectiu971. En resum: cal una alternativa ètica per l’inclusió d’aquest
970 Això no vol dir que no es perseguira quan hi havia clarament falta de consentiment. Diguem
que hi ha una separació clara entre conductes constitutives de delicte i ejercici de la prostitució
i el reglamentarisme s’ocupa o fa referència a aquesta segona vessant.
971 Intervenció del sr. Armazañas Echarri: “Nuestra Comunidad, en estos momentos, dispone de
medios humanos y técnicos distribuidos por todas las zonas para abordar este potencial riesgo
sanitario, sin obviar una evidencia que yo creo que sus señorías conocen, que un 30 por ciento
aproximadamente de las personas pertenecientes a este colectivo no están dispuestas a ser
controladas en ningún aspecto. Junto a esta situación, hay otro problema añadido, que es la
voluntariedad de los examenes ginecológicos, que crea un campo incontrolado, y quizás las
leyes estatales deberían abordar el establecimiento obligatorio de reconocimientos periódicos...
A pesar de todos estos inconvenientes, el avance en el control sanitario es muy importante y en
455
col·lectiu en el món laboral; cal suport i comprensió per a qui vol deixar la
prostitució i cal un “control permanent sanitari que arribe fins a l’últim
habitacle de la prostitució per tal de salvaguardar la salut personal i col·lectiva
de la comunitat”. La posició d’UPN representa fil per randa el
reglamentarisme: d’una banda la prostitució té una funció pedagògica per les
dones (recordem que deia que no es pot parlar de reconéixer la prostitució
sense insultar les dones que posen per davant l’ètica enfront d’una situació
social, econòmica i familiar difícil i, no obstant això, no es fan putes). Les
dones dolentes són les prostitutes. Cal que quede clar que aquest no és el
model normatiu femení sinó tot el contrari: les dones virtuoses, en l’espai
domèstic representen la feminitat que sí. I enfront d’aquest model en cal un
d’oposat, la feminitat que no, les putes que són éssers immorals i volen
guanyar diners fàcils sense meréixer-los. D’altra banda, però, la prostitució és
una realitat, no la podem reconéixer com a treball, però hi és, i cal controlar-
la. Cal controlar el desordre de les dones. Cal tractar la qüestió no sols com un
problema de salut pública, sinó com un problema d’ordre públic. L’ordre de les
coses requereix que les dones romanguen a l’àmbit privat/domèstic.
L’Ajuntament de València, en aquest sentit, no és menys decimonònic. El
Lletrat Degà de l’ajuntament a qui se li va demanar un informe sobre la
possibilitat d’establir una regulació de la prostitució al carrer assenyala:
“Davant la qüestió plantejada, l’experiència, més que de segles de mil·lennis,
ensenya que d’una manera o altra és impossible eradicar la prostitució ni
garantir que l’exercici siga correcte i respectuós amb la ciutadania”972
El reglamentarisme actual combina la lluita forta contra el proxenetisme
amb el reconeixement de la prostitució. Al debat a Navarra està representat
tant per EU, com el PSOE i Convergencia Navarra. Els arguments (resumint)
són els següents: cal proposar alternatives de millora i control de les
condicions d’exercici de la prostitució. D’una banda, cal reconéixer drets
fonamentals i de l’altra regular l’activitat amb tots els drets i deures. Es tracta
de trobar eines de legalització per tal d’eliminar la marginació i l’explotació que
pocos años ese 30% que no colabora seguro que será normalizado, entre comillas”. Diario de
sesiones del Parlamento de Navarra. IV Legislatura, Pamplona, 15 de Abril de 1999, num. 97;
Sesión plenaria num. 61, segon punt de l’ordre del dia, pàgs. 6-15.
972 Informe sobre la possibilitat d’establir una regulació de la prostitució al carrer. València, 30
de gener de 2001. Presentat pel Lletrat Degè Sr. N. Ramirez.
456
pateixen les dones, perquè les dificultats econòmiques i socials les poden
abocar a la prostitució i cal donar respostes a les necessitats d’aquestes
persones que es prostitueixen. En gran mesura les màfies d’explotació
s’aprofiten d’aquesta falta de cobertura i del no reconeixement de la
prostitució. Amb l’establiment d’obligacions laborals, sanitàries i fiscals als
locals on s’exerceix la prostitució es pot millorar considerablement la situació
de les prostitutes.
La proposta de llei d’EU arranca amb l’afirmació que la falta de
regulació i control de les condicions d’exercici de la prostitució afavoreix la
marginació i l’explotació i deixa persones en situació de necessitat a les mans
de màfies. Cal, llavors, deslligar per complet la prostitució de la moralitat i
establir vies de regularització. La llei es proposa possibilitar la incorporació
d’aquest col·lectiu social en igualtat de drets i deures en relació a la resta de
treballadors i treballadores perquè tinga cobertura social. Cal reconéixer la
prostitució com un servei o activitat per a possibilitar a les dones que hi
treballen la defensa dels seus drets, la superació de la marginació i la recerca
d’altres alternatives laborals. D’altra banda, es proposen mesures d’actuació
sociolaboral i sociosanitària per les treballadores i per els clubs.
La proposta de llei té sis títols i unes disposicions addicionals: del
reconeixement i la normalització; de les relacions laborals; de les prestacions
sanitàries; de les mesures de prevenció de riscos per la salut; de la protecció
dels abusos i de l’explotació i dels locals d’alterne. Tot i això, dividiré
l’exposició en mesures de reconeixement, mesures de reinserció, mesures de
control i polítiques de protecció. Entre les mesures de reconeixement trobem:
reconéixer la prostitució com una activitat vinculada al sector serveis; podran
obtenir una cobertura legal i prestacions socials –art.2-. Es reconeix el dret a
gaudir de totes les prestacions sanitàries públiques a les persones que
exerceixen la prostitució, sense distinció per origen nacional, ètnic i
independentment de la situació administrativa en què es troben (és a dir,
quan es tracta de prostitutes immigrades, l’accés a la sanitat pública el
tindran reconegut a banda de la situació administrativa regular/irregular -
art.9-) tant en atenció primària com en programes específics de prevenció de
malalties de transmissió sexual (art.12), i tant per a les dones com per els
menors a càrrec (arts.10.1 i 10.2). Les dones que treballen en locals públics
457
tindran dret a un contracte de treball o d’arrendament de serveis (art.5). Les
treballadores estrangeres tindran dret a exigir un precontracte laboral per a
poder tramitar el permís de residència i treball (art.7).
Les Mesures de reinserció són poques i té sentit, perquè les mesures de
reinserció s’insereixen, més aviat, en altres tipus de polítiques sobre la
prostitució (les que posen l’accent en la subordinació i neguen el consentiment
de les dones): L’administració promourà iniciatives d’informació i incorporació
a altres activitats laborals i li donarà suport a les activitats d’associacions que
promoguen iniciatives de formació cultural i laboral o de promoció personal
(art.4).
Les Mesures de control, però, són prou exteses. Sobre les dones hi ha,
sobretot, un control fiscal i, en menor mesura, un control sanitari: Les
treballadores (i els empresaris) estaran sotmesos a les obligacions derivades de
l’exercici d’una activitat lucrativa, i podran obtenir una cobertura legal i
prestacions socials derivades del compliment de les seues obligacions, (en un
marc de normalització de les relacions socio-laborals) (art.2). Les dones que
treballen per compte propi hauran de complir amb les obligacions tributaries
com treballadores autònomes del sector serveis per obtenir cobertura legal i
gaudir de protecció social (art.8). El Ministeri de Sanitat elaborarà una relació
de mesures de prevenció del VIH i altres malalties de transmissió sexual, per
l’observança de (els clients i) les persones treballadores (art.13). El Ministeri de
Sanitat... inspeccionarà de forma periòdica els locals per verificar les
condicions sanitàries, la disponibilitat de material de prevenció i informació
per a evitar riscos per a la salut per (als clients i) les persones treballadores
(art.21).
Sobre els locals i els empresaris les mesures de control són més
extenses, fiscals, laborals, sanitàries: els empresaris estaran sotmesos a les
obligacions derivades de l’exercici d’una activitat lucrativa (i podran obtenir
una cobertura legal i prestacions socials) derivades del compliment de les
seues obligacions, (en un marc de normalització de les relacions sociolaborals)
(art.2). Hauran de signar contractes individuals –establir una vinculació
laboral (art.18) per totes les persones que hi treballen, o precontractes en el
cas de les estrangeres (art. 6 i 7). El Ministeri de Treball inspeccionarà que es
compleixen aquestes obligacions (art.18). S’exercirà un control permanent per
458
mitjà dels organismes competents en matèria d’espectacles, hostaleria...,
almenys dues vegades a l’any, per comprovar les condicions de funcionament
del local (art.19); el Ministeri d’Hisenda controlarà de manera específica les
obligacions tributaries dels locals, les rendes i béns patrimonials dels
propietaris i gerents dels locals (art.20) i, finalment, el Ministeri de Sanitat
elaborarà una relació de mesures de prevenció del VIH i d’altres malalties de
transmissió sexual, per l’observança dels clients i les persones treballadores
(art.13) així com inspeccionarà de manera periòdica els locals per verificar les
condicions sanitàries, la disponibilitat de material de prevenció i informació
per evitar riscos per a la salut dels clients i les persones treballadores (art.21).
Pel que fa a les Polítiques de protecció són reduïdes, en la mesura en
què no és aquesta llei la indicada per a protegir, més enllà de la cobertura
laboral, social i sanitària les treballadores del sexe. Assenyala, no obstant
això, que les víctimes de maltractaments i d’agressions tindran dret al mateix
tractament, atenció i prestacions públiques que la resta de ciutadanes (art.15).
S’actuarà de manera diligent on hi haja sospita d’abús, engany, o explotació
d’una situació de necessitat o vulnerabilitat (art.16). Si les persones víctimes
d’explotació o de maltractament són persones estrangeres, s’adoptaran
mesures per a anul·lar l’expulsió i continuar al país mentre duren les
diligències judicials (art.17).
Hi ha altres mesures com ara l’elaboració d’estudis, programes
específics de formació per a les prostitutes al carrer i les toxicòmanes... Les
mesures que es proposen és cert que no són tant de control sobre les
prostitutes com de control de les situacions de treball. Els controls sanitaris
sobre els locals, però, en realitat van acompanyats de control sanitari de les
prostitutes per més que s’afirme la necessitat d’implantar serveis d’atenció
sanitària i prevenció de riscos normalitzats, és a dir, dins el sistema de salut.
D’altra banda, es considera que cal trobar vies per tal de possibilitar la
incorporació d’aquest col·lectiu per a aconseguir en igualtat de drets i deures
una situació personal en la societat normalitzada sempre que desitgen
abandonar la professió973.
973 DIARIO DE SESIONES DEL PARLAMENTO DE NAVARRA. IV LEGISLATURA, Pamplona, 15 d’abril de 1999,
num. 97; Sesión plenaria num. 61, segon punt de l’ordre del dia, pàgs. 6-15, intervenció del
PSOE
459
Aquestes mesures són diferents de les mesures policíaques i de control
del reglamentarisme decimonònic, però pense que no deixa de ser un
reglamentarisme que garanteix molt poc a les dones i massa basat en la idea
de contraprestació, de manera que no crec que siga suficient per donar
recursos a les prostitutes per evitar o pal·liar-ne l’explotació. Em poden
semblar (algunes) necessàries, en qualsevol cas insuficients i pense que no
qüestionen alguns dels punts claus: la identificació treball/contribució/drets;
autonomia i desenvolupament com a possibilitats d’expressar la pròpia
experiència i les pròpies necessitats, el reconeixement com a interlocutores de
les prostitutes; capacitar-les per a poder ser escoltades en mitjans socialment
reconeguts; reivindicar el reconeixement de les activitats per tal que siguen
socialment acceptades... A banda que la majoria d’aquestes mesures sembla
que tenen sentit únicament per a la prostitució exercida dins de locals i que
deixen en gran mesura fora la prostitució al carrer, les autònomes.
Abolicionisme
El tercer sistema de regulació o tractament és l’abolicionisme que, com
he comentat, és el que està vigent en l’estat espanyol encara que combinat
amb –de moment- la part més negativa del reglamentarisme. En teoria, com
deia, a partir del Decret Llei de 3 de març de 1956 la legislació de l’estat és
abolicionista – després de la signatura del Conveni de repressió de la tracta de
persones i de l’explotació de la prostitució aliena de 21 de març de 1950.
L’abolicionisme es proclama perseguidor del proxenetisme, siga
individual o organitzat, però no persegueix la prostitució974. La prostitució ha
de ser entesa com una qüestió de desequilibri de poder entre homes i dones i
reflecteix el domini dels homes sobre les dones com a tant que sexe975. La
prostitució és la submissió màxima, el cas paradigmàtic de discriminació i
d’explotació sexual. L’entrada en la prostitució respon a models de gènere i
974 R. OSBORNE: “Feminismo y prostitución: buenas intenciones y malas comprensiones”, op. cit.
pàgs. 99-119:101.
975 Com vèiem amb MacKinnon, la masculinitat i la feminitat es creen a partir de l’erotització del
domini i la submissió, i la prostitució (junt amb la pornografia) seria l’exemple més dolent
d’aquest domini.
460
models de relació social asimètrica (home/dona) en els quals té lloc un
desequilibri en la distribució de recursos i poder.
Les dones prostitutes són víctimes d’aquest sistema desigual de
distribució de recursos i béns i víctimes del sistema de sexe/gènere. Així,
l’exercici de la prostitució no és delictiu perquè la dona és víctima d’un
sistema d’explotació com a sexe i d’un sistema de distribució de riquesa i
recursos socials desigual. No es pot parlar d’opció; és a dir, el fet que moltes
dones entren a exercir la prostitució no és, en realitat, una opció raonable, un
mitjà d’accés als recursos sinó que el consentiment suposat en elles és en
realitat coerció patriarcal976.
Com véiem, Pateman977 afirma que defensar la prostitució com ho fan
els contractualistes (reglamentarisme) és un error; de fet, defensar la
prostitució és un error i donar-li legitimitat amb arguments contractualistes,
una forma d’encobrir la subjecció de les dones. Presentar la prostitució com
un treball, la prostituta com una treballadora que ofereix serveis sexuals i que,
com a treballadora pot ser explotada, és una ironia978, perquè el treballador és
masculí, i de la mateixa manera que la força de treball és una ficció política, la
venda de serveis sexuals és una ficció per a referir-se al fet que la prostituta
és, en realitat, una esclava sexual. La prostitució és el reconeixement públic
dels homes com a dominadors sexuals: posa la submissió en venda, com una
mercaderia més per a qui la puga pagar979. Dir que posa en venda la
submissió i no els cossos de les dones no ens ha de conduir a engany: per ella
sexe i submissió és gairebé el mateix.
Per a MacKinnon, la prostitució i la violació són equiparables. Les dues
situacions simbolitzen el domini masculí i la subordinació de les dones com a
sexe. És més, la prostitució consisteix en la negació permanent de la
976 C. PATEMAN: “Defending Prostitution: Charges against Ericsson”, dins K. WEISBERG (ed.):
Applications of Feminist Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and Reproduction,
Temple University Press, Philadelphia 1996, pàgs. 217-222.
977 C. PATEMAN: El contrato sexual, op. cit., especialment el cap. 7: “¿Qué hay de malo con la
prostitución?”, pàgs. 260-299.
978 C. PATEMAN.: El contrato sexual, op. cit., cap. 7, pàg. 278.
979 C. PATEMAN: “Defending Prostitution: Charges against Ericsson”, op. cit., pàgs. 217-222: 220.
461
humanitat de les dones: la prostitució és tortura, tractament degradant i
inhumà, violacions continuades980. En la violació, la seguretat de les dones és
arrabassadora; amb la prostitució, la seguretat és arrabassada i venuda981.
La posició del grup Eusko Alkartasuna en el debat al Parlament de
Navarra és una mostra d’aquesta posició. Per a Eusko Alkartasuna la proposta
d’EU de reconeixement de drets socials a les persones que exerceixen
professionalment l’alterne significa acceptar la prostitució, és a dir, una relació
vexatòria i discriminatòria per a les dones982. La prostitució és discriminació de
les dones com a sexe, perquè no poden oferir més que el sexe per a sobreviure.
De cap manera és acceptable incloure la prostitució en el sector serveis perquè
sempre és una relació vexatòria per una part que resulta ultratjada, sotmesa,
dominada, comprada i utilitzada com un objecte –sexual; i aqueixa part és la
dona. No hi hauria prostitució si les dones accediren al treball en condicions
d’igualtat, si tingueren igualtat d’oportunitats per a dur una vida independent
econòmicament, de manera que, si lluitem contra les desigualtats socials
home/dona eradicarem la prostitució.
Ací el plantejament és semblant al de Jónasdóttir quan diu que la
prostitució seria una combinació de l’explotació sexual de les dones – de
l’èxtasi sexual- i la coerció dels mitjans econòmics983. Jónasdóttir defineix el
patriarcat com l’explotació de la capacitat d’amor de les dones lliurat d’una
manera lliure per aquestes. Si bé és cert que aquesta perspectiva assenyala
correctament (pense) l’explotació de les dones en relacions assumides
lliurement (i enteses com a normals), és difícil explicar altres situacions en què
precisament les dones són oprimides (no explotades) per la seua capacitat
d’amor i èxtasi no lliurats de manera lliure (violació, per exemple). Hi ha, però,
980 C.A MACKINNON: “Prostitution and Civil Rights”, dins K. WEISBERG (ed.): Applications of
Feminist Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and Reproduction, Temple University
Press, Philadelphia 1996, pàgs. 222-236: 223: “To be a prostitute is to be a legal nonperson”.
981 Pense, però, com he dit, que la violació no es relaciona necessàriament amb la ubicació de la
dona, mentre que la prostitució si que està vinculada directament a la ideologia de l’espai i al
càstig per trasgredir-la.
982 DIARIO DE SESIONES DEL PARLAMENTO DE NAVARRA. IV LEGISLATURA, Pamplona, 15 de Abril de
1999, num. 97; Sesión plenaria num. 61, segon punt de l’ordre del dia, pàgs. 6-15, intervenció
de la Sra Errazti, per Eusko Alkartasuna.
983 A. JÓNASDÓTTIR: El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la democracia?, op. cit., pàg. 163.
462
relacions que considera que són d’explotació, però hi nega la llibertat, de
manera que ha de fer encaixar a la força dins la seua teoria del patriarcat la
prostitució perquè no la considera lliure. Jónasdóttir introdueix (com fa la sra.
Errazti, d’EA) l’explotació econòmica, trenca el seu argument principal i afirma
que la prostitució és la combinació o l’encreuament de dos sistemes
d’explotació que afecten les dones (que a banda, seria l’únic) de manera que la
prostitució és conseqüència del patriarcat capitalista o del capitalisme
patriarcal.
Reconéixer o regular la prostitució seria tant com legitimar l’explotació i
la dominació de les dones per part dels homes; el que cal és perseguir
durament la conducta de terceres persones en l’explotació de les dones: cal
perseguir el proxeneta i el prostituent. Les abolicionistes solen parlar de dones
prostituïdes i no de prostitutes perquè totes les dones que estan en la
prostitució pateixen, són víctimes i són forçades a exercir la prostitució. El
prostituent és l’actor responsable de la prostitució de les dones prostituïdes: el
client i el proxeneta. Una de les diferències entre les dues figures responsables
(i de les qüestions que irriten moltes abolicionistes) és que el proxenetisme és
delictiu mentre que el client i la xarxa social que fa possible la prostitució no
són sancionats quan són també responsables de la prostitució de la dona, és a
dir, de la seua submissió.
L’abolicionisme estricte, aleshores, proposa una persecució severa de
tots aquells que exploten i subordinen les dones mitjançant la prostitució,
però no reconeixen la prostituta ni com a delinqüent ni com a treballadora: és
víctima. Llavors, l’acció pública ha de ser variada: d’una banda, una actuació
policial forta per a combatre l’explotació sistemàtica i uns programes socials
de reinserció i suport a les prostitutes perquè deixen la prostitució. L’extensió
d’ambdues polítiques públiques depén de cada país. Per exemple, Suècia
persegueix tant els proxenetes com els clients. Al maig del 1998 va aprovar
una llei sobre la prostitució (va entrar en vigor el mes de gener de 1999) que
penalitza la compra de serveis sexuals -amb penes de fins sis anys de presó-.
Les prostitutes sueques es van queixar del perill que això comportava: les
obligava a treballar en la clandestinitat. Des de l’estat espanyol s’afirmava que
la llei sueca era coherent, però irreal. Potser l’únic país seriosament i
coherentment abolicionista siga a hores d’ara Suècia, tot i ignorar
absolutament les condicions de vida en què queden les prostitutes. Com
véiem, a la Casa de Campo de Madrid, durant una temporada també es va
463
aplicar; a Itàlia també es duu a terme. En cap cas hi ha programes de
ressocialització per als clients, com els que es donen als Estats Units, però sí
que s’ofereixen aquest tipus de programes per a les prostitutes.
El codi penal de 1973 i la reforma de 1989
La reforma del Codi Penal el 1989 va modificar els delictes contra
l’honestedat i els va tipificar de delictes contra la llibertat sexual, on entra la
prostitució. El Codi Penal vigent fins aleshores en aquestes matèries era el
resultat d’una modificació tirada endavant el 1973984. Les conductes
tipificades eren variades. Es recollia que resultava difícil saber quin era el bé
jurídic protegit, si la moral sexual col·lectiva, la dignitat de la persona o,
senzillament, la llibertat sexual985. L’article 452 bis (a-g), pel que fa a la
prostitució de majors (de 23 anys!) sancionava el proxeneta, és a dir, a qui
protegia o cooperava en la prostitució d’alguna persona, dins o fora de l’estat o
la reclute; a qui mitjançant engany, violència o coacció obligara alguna
persona major de 23 anys a satisfer els desitjos deshonests d’una altra
persona; a qui retinguera una altra persona contra la seua voluntat en la
prostitució; el propietari, gerent o administrador d’un local dedicat a la
prostitució i a qui llogava habitacions o locals. També sancionava el
rufianisme, és a dir, viure en tot o en part de l’explotació de la prostitució
d’una altra persona986. Per explotació ací no s’entén que hi ha força, sinó
guany indegut, perquè ni el CP ni la jurisprudència donaven importància al
consentiment de les dones (i això incloïa, així, bruscament els familiars de les
prostitutes, els companys que d’alguna manera participaven en les activitats
de la dona –com ara facilitant protecció o concertant cites...)987.
984 Decret 3096/1973 de 14 de Setembre.
985 E. ORTS: “Delitos contra la libertad sexual. Delitos relativos a la prostitución. Disposiciones
comunes”, dins Derecho penal, parte especial, T.S. Vives (coord), Tirant lo Balnch, València,
1990
986 Mirar també F.MUÑOZ CONDE: Derecho Penal. Parte especial, 6ª adició, Universidad de Sevilla,
1985.
987 Són significatius els criteris jurisprudencials fixats per determinar la “figura”: “a) que el
sujeto activo de algún modo explote la prostitución ajena, bien concurriendo su libre
consentimiento bien influyendo sobre su voluntad... quedando excluido... quien se limita a
dejarse sostener por la meretriz sin tomar parte ni organizar sus actividades; b) que viva en
todo o en parte de las ganancias obtenidas del trato carnal”, Sentencia de 15 de Junio de 1981,
citada per E. ORTS: “Delitos contra la libertad sexual. Delitos relativos a la prostitución.
464
El tret més important de la reforma de 1989988 és la “necessitat
d’adaptar les rúbriques per tal que expressen el bé jurídic protegit”. A partir de
1989, el bé jurídic protegit en els delictes relatius a la prostitució és la llibertat
sexual de cadascú –i principalment cadascuna-. Llevat d’això, els canvis són
mínims. La reforma modifica les expressions desitjos deshonests per desitjos
sexuals; modifica l’edat (de 23 a 18) respecte de la qual s’ha de determinar si
es tracta de prostitució de menors o majors; manté no obstant això
expressions com tràfic immoral i, en general, continua estant insuficientment
modificat el règim relatiu a la prostitució989. Alguns delictes continuaven
donant forma i cabuda a moralines prou absurdes. En altres no se sabia ben
bé què era objecte de protecció990 (per més que la rúbrica “contra la llibertat
sexual” devia arreplegar el que era protegit). El rufianisme es mantenia intacte
sense tenir en compte el consentiment de la dona i, per tant, no es veia en què
afectava la llibertat sexual, per exemple. La jurisprudència reiterava que el
concepte de llibertat en els delictes relatius a la prostitució era ampli i es devia
donar protecció incloent-hi les zones perifèriques de la voluntat per protegir la
prostituta (de la seua voluntat)991. La confusió era important i alguns autors
Disposiciones comunes”, dins T.S. VIVES (coord): Derecho penal, parte especial, Tirant lo Balnch,
València, 1990.
988 LO 3/1989, de 21 de Junio de actualización del Código Penal (BOE de 22 de Junio de 1989).
989 J. BOIX, E. ORTS I T.S. VIVES: La reforma penal de 1989, Tirant lo blanch, València 1989.
990 J.C. CARBONELL: “Los delitos relativos a la prostitución en el proyecto de código penal de
1994”, dins V. LATORRE (dir): Mujer y derecho penal: presente y futuro de la regulación sobre la
mujer, Tirant lo Balnch, València 1995, pàgs. 83-97. Carbonell assenyala per exemple que
“Junto a figuras en las que parece tutelarse la libertad de la persona, nos encontramos con
tipos “moralizantes”, que bien pueden considerarse superadas. En este sentido resulta
paradójico que mientras la edad penal se sitúa en 16 años, sea delito inducir a un menor de 18
a ejercer la prostitución o a mantenerse en ella, o facilitar medios”. Òbviament l’edat penal és
rellevant per ser actor i no víctima d’un delicte, però si els 16 són edat “raonable” per distingir i
decidir en unes coses, perquè no en totes?.
991 F.J. DE LEÓN recull sentències en aquest sentit fins febrer de 1996, en “Una nota sobre la
prostitución y la trata de blancas”, dins A.C. RODRÍGUEZ I S. VALMAÑA (coord): La mujer como
víctima: aspectos jurídicos y criminológicos, edicions de la Universitat de Castilla-La Mancha,
Cuenca, 2000, pàgs. 101-116.
465
proposaven una classificació tripartida per intentar posar ordre als béns
protegits: drets de formació i d’educació sexual, delictes contra la llibertat de
determinació en matèria sexual i abús d’una situació d’incapacitat o minoria
d’edat992. D’altra banda, la vigència formal de la llei de perillositat i
rehabilitació social resultava més que vergonyosa, per més que, com deia, no
era vàlida.
El codi penal de 1995
Finalment, el Codi Penal de 1995 en el Llibre II, Títol VIII, capítol V,
tractava els delictes relatius a la prostitució com delictes contra la llibertat
sexual; separava clarament la prostitució de menors i incapaços de la de
persones (dones en la immensa majoria, és clar) majors d’edat, i limitat a
situacions extremes en què falta el consentiment (per allò de la intervenció
mínima del dret penal). El proxenetisme sense coacció (intermediació financera
o locativa) i la figura del rufià (qui viu en tot o en part de la prostitució d’un
altre, tinga el consentiment o no el tinga de la persona que es prostitueix o és
prostituïda) van desaparéixer i van passar a ser delictius únicament quan
efectivament atempten contra la llibertat sexual d’una persona.
L’article 188 preveia que els tercers que obligaven coactivament,
mitjançant engany o amb abús d’una situació de necessitat una persona
major d’edat a prostituir-se o a mantenir-se en la prostitució eren castigats
per proxenetisme993. Calia, aleshores, que les conductes dels tercers foren
determinants (de prou entitat per a determinar el resultat i, per tant, no és
suficient que es coopere o es facilite), que s’utilitzara engany, coerció o
abusara d’una situació de necessitat i/o superioritat (cal que el subjecte actiu
se n’aprofite i no únicament que es donen les circumstàncies
socioeconòmiques994). De manera que ser propietari, sense més, d’un local on
992 J.C. CARBONELL: “Los delitos relativos a la prostitución en el proyecto de código penal de
1994”, cit., pàgs. 83-97.
993 Art. 188: 1.- El que determine, coactivamente, mediante engaño o abusando de una
situación de necesidad o superioridad, a persona mayor de edad a ejercer la prostitución o a
mantenerse en ella, será castigado con las penas de prisión de dos a cuatro años y multa de
doce a veinticuatro meses”.
994 DE LEÓN, F.J.: “Una nota sobre la prostitución y la trata de blancas”, cit, pàgs. 101-116.
466
lliurement s’exercia la prostitució no entrava en el tipus delictiu995. Però
explotar un local d’explotació sí –ser un empresari proxeneta.
Finalment, l’article 194 preveu que quan els delictes relatius a la
prostitució (l’exhibicionisme i la provocació sexual) es realitzen en un local,
aquest podrà ser tancat temporal o definitivament per la sentència
condemnatòria. La clausura temporal pot ser una mesura cautelar però, en
qualsevol cas, no podrà excedir els 5 anys.
La reforma de 1999
El Consell de la Unió Europea va adoptar el novembre de 1996, una
acció comuna relativa a la lluita contra el tràfic dels éssers humans i
l’explotació sexual dels xiquets996 la qual obligava l’adequació de la normativa
dins els estats i és per això que (finalment) el 1999, es reforma el Codi Penal i
de pas els delictes relatius, no a la prostitució de menors, sinó a la de majors,
tot referint-se al tràfic de persones amb fins d’explotació sexual. La reforma ha
canviat substancialment algunes situacions, encara que continue estant
insatisfactòria per a les abolicistes (i per a mi, per altres motius).
L’actual article 188 sanciona qui obligue mitjançant violència,
intimidació o engany o abusant d’una situació de necessitat, superioritat o
vulnerabilitat a una persona major d’edat a exercir o mantenir-se en la
prostitució amb una pena de 2 a 4 anys de presó. El problema del
consentiment per a les abolicionistes continua estant el mateix, encara que hi
ha dues modificacions importants en aquest sentit. D’una banda, s’ha afegit
una circumstància més que s’entén que pot modificar o invalidar el
consentiment: una situació de vulnerabilitat. Pense que, fins i tot, si es
considera que es tracta d’una situació personal i no social, un dels problemes
serà en molts casos trobar el responsable que hagi determinat la prostitució de
la dona, en una situació de vulnerabilitat997 quan hi haja condicions socials de
995 Veieu la Sentència del TS de 5-2-98.
996 En resposta a l’alarma social creada pel descobriment de casos de pederastia i assassinats
de xiquets a Bèlgica i altres països.
997 L’abús d’una situació de superioritat pense que és clar que és una situació subjectiva entre
qui determina (superior) i qui és obligat (víctima). Pel que fa l’abús d’una situació de necessitat,
hem vist que s’entén que ha de respondre a l’utilització del subjecte actiu d’aquesta situació de
necessitat (principalment sera de falta de recurssos materials) i pot ser dificil de “distingir” però
determinable. La situació de vulnerabilitat pense que es refereix a la pèrdua de “control” sobre
467
vulnerabilitat que efectivament seran les que pressionen les dones perquè
exercesquen la prostitució. Pense que en gran mesura continua havent-hi un
abolicionisme feble que fa que o trobem un responsable i ens llavem les mans o
que estableix que el responsable és tota la societat i si és així, no crec que el
dret penal siga l’eina per a modificar-la.
D’altra banda, l’article 188.5 disposa que les penes assenyalades seran
imposades en cada cas amb independència de les que es puguen imposar per
les agressions o abusos sexuals comesos contra la persona prostituïda. Això,
però, no inclou els clients en principi. S’entén que la persona prostituïda està
en una situació de coacció genèrica que cobreix cada relació sexual que es
realitza en aqueix estat de coacció. Si fora d’aquesta coacció genèrica es donen
altres agressions (si ella és agredida perquè l’obliga a prostituir-se o si en una
relació amb un client aquest s’excedeix aquestes conductes són perseguibles i
sancionables).
S’ha afegit un nou punt. L’art.188.2 sanciona amb la mateixa pena (2-4
anys) qui directament o indirectament afavoresca l’entrada, permanència o
eixida del territori de l’estat de persones per tal d’explotar-les sexualment amb
ús de la violència, la intimidació o l’engany, abusant d’una situació de
superioritat o de necessitat o vulnerabilitat de la víctima998. La redacció es
refereix únicament a les xarxes de tràfic i no a les xarxes d’explotació. És a dir,
hi ha dos moments diferents i dos delictes diferents quan es tracta de dones
estrangeres. D’una banda, l’article 188.2 fa referència a haver estat introduïda
per una xarxa a l’estat (amb engany, abús...) amb la finalitat de l’explotació
sexual. Pel fet d’haver entrat d’aquesta manera a l’estat les dones són
considerades víctimes d’un delicte de tràfic il·lícit d’éssers humans amb
finalitat d’explotació sexual. Quan arriben a l’estat si són obligades a exercir la
prostitució per aquesta xarxa o per una altra, són víctimes d’un delicte de
prostitució (contra la seua llibertat sexual).
la propia vida” que pot abocar en l’exclusió (M.J. AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos
sociales”, dins ¿Una democracia de minorías? Ciudadanía y exclusión en la democracia
multicultural, UIMP, València, 1997, pàgs. 48-81). Caldra esperar i veure què entén la
jurisprudència per cada una de les situacions i en com s’analitzen processos socials i els
determinants en les decisions de la pròpia vida.
998 Art. 188.2: “Será castigado con las mismas penas el que directa o indirectamente favorezca
la entrada, estancia o salida del territorio nacional de personas, con el propósito de su
explotación sexual, empleando violencia, intimidación o engaño, o abusando de una situación
de superioridad o de necesidad o vulnerabilidad de la víctima”.
468
Aquesta regulació no satisfà les abolicionistes, encara que puga semblar
una de les més coherents possibles, tenint en compte que es tracta d’un delicte
contra la llibertat en què el que esdevé fonamental és el consentiment. Si
pensem, però, que les dones sempre són víctimes, calia haver anat contra els
clients i els propietaris de locals que afavoreixen l’explotació de les dones. Per
exemple, Ana Rubio afirma que l’estat espanyol era abolicionista fins a la
reforma del codi penal el 1995. Com hem vist, el vell codi no distingia o era
indiferent al consentiment de les dones prostituïdes; sí que era important
penalitzar qualsevol cooperació –del tipus que fóra. Ara, la majoria de les
conductes queden impunes en exigir coacció- és a dir, qualificació. Aquesta
regulació de fet torna a posar per davant el caràcter sacrosant de la voluntat
per a justificar la no-intromissió del dret en els supòsits en què la relació
sexual és mercantilitzada llevat dels casos extrems999.
El problema és haver inclòs la prostitució com un delicte contra la
llibertat sexual i no un delicte contra la igualtat entre els sexes1000. Com que es
configura un delicte contra la llibertat cal demostrar la coacció, l’engany o
l’existència d’abús i no és prou en facilitar l’exercici. Però l’abolicionisme nega
que hi haja consentiment per part de les dones per més que no es puga
mostrar la coacció, perquè la teoria contractualista sobre la prostitució no té en
compte de la coerció patriarcal. Encara que les dones no siguen forçades
(encara que no puguem identificar un responsable, sinó molts) les prostitutes
són víctimes d’un sistema injust i tot aquell que coopera per fer-lo possible i/o
mantenir-lo hauria ser perseguit. La regulació del codi penal, per tant, és
totalment insatisfactòria.
Però quina solució hi ha si les dones que exerceixen la prostitució són
víctimes sempre? Cal perseguir tots els clients, tancar tots els locals, bars,
pensions, diaris, perseguir els taxistes, anul·lar les transaccions pagades amb
visa...? Per aconseguir-ho caldria efectivament buscar ingressos per a les
dones que afirmen que no treballen forçadament, sobre les quals no s’exerceix
999 A. RUBIO: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, dins Los desafíos de la familia
matrimonial. Estudio multidisciplinar en Derecho de Familia, a. Rubio (ed.), Instituto Andaluz de
la mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla, 2000, pàgs. 19-75, especialment pàgs. 55-70: “el
lado oscuro de la sexualidad reglada”.
1000 A. Rubio: “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, op. cit., pàgs. 19-75.
469
una coerció ni coaccions, ni ningú no en determina l’activitat. I no sembla
l’estat del benestar disposat a fer-ho. El problema del consentiment de les
dones tal com és plantejada la prostitució per les abolicionistes és irresoluble
perquè nega la capacitat individual de participar en la pròpia vida; en
decisions que els afecten. Dir sí no és prou per a mostrar que no hi ha coacció
(i açò recorda prou la dita que quan una dona diu no vol dir sí, que no ha estat
precisament favorable a la igualtat ni a la protecció de les dones). D’altra
banda, per què s’ha de negar la capacitat de consentiment de les dones en
aquestes situacions i afirmar-la en altres? Per exemple, la violació (agressió
sexual en terminologia penal) és també considerada un delicte contra la
llibertat sexual i el que és determinant, igual que en la prostitució és la força
(la coacció) i la falta de consentiment de la víctima. Si eliminem “la coacció i la
falta de consentiment” com a clau per a determinar aquests delictes, qualsevol
relació heterosexual, o cap d’elles, passarà a ser violació (serà indistingible
una relació lliure d’una violació). El que resulta d’aquesta posició és una
substitució de la tutela del marit, pare, o institució per la tutela de totes les
dones bones quan es tracta d’una dona que exerceix la prostitució. Però no un
reconeixement de la seua persona, de la seua capacitat de decisió, per més
que siga una capacitat limitada, com la de totes les persones. D’altra banda, i
encara que no corresponga a la decisió que totes les dones bones prendrien.
No veig per què cal negar aquesta capacitat per a exercir la prostitució i no per
a treballar al servei domèstic on és també la dona essència la que és
contractada i explotada; o per què hauríem de donar suport a les dones que
entren com a infermeres o secretàries que són treballs feminitzats i auxiliars i
depenents d’altres treballs masculinitzats que retindrien el prestigi enfront
d’aquests... No em sembla suficient l’argument que les prostitutes són llogades
com a cossos i que el que es busca és el domini i la submissió d’una dona.
Primer perquè pense que això és discutible. Tret que considerem que només el
sexe és constitutiu de l’individu o que les dones són sexe més que individus
capaços d’anar modificant els discursos i categories que se’ls apliquen i
individus amb capacitat de decisió, haurem d’admetre que la venda d’altres
parts constitutives dels individus no escandalitza tant, fins i tot si es ven el cos
sencer1001. D’altra banda, caldria veure si lloguen el cos o la capacitat de
1001 Esportistes, massagistes. Clar que es ven el cos i determinades capacitats i habilitats
(tècniques): igual que en la prostitució.
470
produir plaer, que és el que busquem en moltes de les transaccions, relacions
i intercanvis diversos que mantenim els éssers humans1002. Per acabar, la
majoria de les relacions de treball entre una domèstica i els amos és semblant:
volen la seua capacitat femenina (el seu cos?) de realitzar tasques domèstiques
estrictament femenines. La cossificació és més dura o més injusta que la
naturalització? Podem separar-les tan nítidament? El que hem vist és que la
naturalització de les capacitats de la dona ha estat una eina cossificadora i la
naturalització ha estat la relegació de la dona a l’àmbit domèstic amb funcions
productives (les que realitzen les domèstiques) i funcions reproductives (el sexe
controlat pel marit i amb finalitat reproductiva i no per plaer de la dona)
juntament amb una prohibició d’entrada a l’espai públic en tant que cos
sexuat femení. Amb tot, no podem seguir afirmant que la subordinació i les
relacions de submissió i dependència que tendeixen a l’explotació es donen per
l’objecte de l’intercanvi, i no per la protecció, o no, de les persones i les
condicions que s’estableixen quan entren en aqueixa relació d’intercanvi1003.
És més, no veig per què la tutela és necessària per a un estrat social
determinat i la venda del cos de les top model no sols no és qüestionada sinó
que és prestigiosa i serveix de model i d’aspiració per a milers d’adolescents
anorèctiques sotmeses a la tirania del cos Danone.
Crec que el plantejament de les abolicionistes és extrem i no és, com
pensaria MacKinnon, empowering en absolut. El problema del consentiment
és un problema molt seriós. De fet, pense que l’abús d’una situació de
necessitat és un concepte tan ampli que ja pot donar cabuda a la coacció
patriarcal (de manera que pot servir de nou per a protegir la dona de la seua
voluntat), per la qual tindríem un encausat i una víctima per a qui no hi ha,
de moment, resposta ni jurídica ni social. Em sembla prou irreal i covard: o bé
1002 Les “dones de companyia” venen o lloguen afectivitat i companyia a persones majors. Les
relacions afectives estan sempre creuades per altres interessos i mitjos i en alguns cas estan
també mercantilitzades. Això seria prostitució?
1003 N. FRASER: “Gender equity and the welfare state: a postindustrial thought experiment”, dins
S. BENHABIB (ed.): Democracy and Difference. Contesting the boundaries of the political, Princeton
University Press, Princeton, New Jersey 1996, pàgs. 218-241: 237, npp.12: “Not all
dependencies are expploitable. Goodin specifies four conditions that must be met if a
dependency is to be exploitable: 1) the relationship must be asymmetrical; 2) the subordinate
party must need the resource that the superordinate supplies; 3) the subordinate must depend
on some particular superordinate for the supply of needed resources, 4) the superordinate must
enjoy discrecionary control over the resources that the subordinate needs from him or her”. Si
prenem aquests trets com definidors de les relacions de dependència que tendeixen a
l’explotació, la prostituta en realitat ni és dependent ni és explotada.
471
el sistema socioeconòmic i polític (el sistema sexe-gènere) canvia molt o l’única
proposta que l’abolicionisme estricte té per a les prostitutes és la marginalitat i
la pobresa. És per això que pense que la resposta raonable per a
l’abolicionisme combinat de reglamentarisme que tenim sols podia ser
aqueixa, fer rellevant el consentiment de la víctima, i més tenint en compte la
falta d’altres polítiques públiques, ja no de reinserció i salvament sinó d’accés
als recursos socials i materials (habitatge, educació, sanitat, renda). No crec
que tots els problemes socials i econòmics, ni les desigualtats sexe/gènere
hagen de ser tractades ni principalment ni únicament pel dret penal.
A més a més, pense que la victimització de les dones que exerceixen la
prostitució les irresponsabilitza (no sols de les seues vides; la victimització
significa que no són socialment responsables1004 de les eleccions que fan
perquè nosaltres som incapaços d’acceptar la decisió presa), incapacita i
anul·la la capacitat de decisió de les dones i la seua autonomia; converteix les
dones en menors que necessiten protecció, reinserció i no drets. Anul·la les
capacitats de vindicació de les prostitutes. Si acceptem que és la decisió d’una
persona adulta, raonable i racional no ens queda més remei que escoltar els
seus motius, com viuen, els problemes en què es troben... La responsabilitat
es desplaça de l’exigència de salvació a la responsabilitat de donar vies per a
l’expressió de la pròpia experiència i les necessitats, a fomentar
l’autorepresentació de les prostitutes en la societat per les demandes i en
construir aliances entre dones inclusives i no excloents que comparteixen
projectes emancipadors per a individus i grups1005.
1004 Això no vol dir que siguen individualment responsables de la marginació i l’estigma ni res
per l’estil. Vol dir que qualsevol persona, qualsevol individu del que es presuposa la racionalitat
i la capacitat d’elecció és responsable i ningú no pot suplantar aquesta decisió. Les dones som i
volem ser responsables de les nostres accions perquè no volem que altres decideixen per
nosaltres, ni per les conseqüències de les nostres accions. I ahí està un dels problemes de la
prostitució, que les prostitutes no poden incidir en les condicions i resultats de les seues
accions/decissions perquè neguem que tinguen valor.
1005 Que són les reivindicacions de les putes expressades al II Congres de putes cel·lebrat al
parlament europeu en 1986. Les actes del congres estan publicades: G. Pheterson: A Vindication
of the Rights of Whores, traduït al castellà: Nosotras, las putas, Hablan las mujeres, Madrid,
1990.
472
Pobres dones pobres: entre la llei d’estrangeria i el codi penal
Com hem vist, l’entrada regular (ordenada) al territori es pot fer
mitjançant una oferta ferma de treball obtinguda al pais d’origen o mitjançant
el reagrupament familiar. Les condicions d’accés al territori són tan
restrictives que gairebé tots els immigrants entren a l’estat com turistes,
“cauen” en la irregularitat als tres mesos i busquen treball i intenten obtenir
els papers des d’aci. El fet que la prostitució no estiga reconeguda com treball
fa que cap prostituta puga “obtindre en el pais d’origen una oferta de treball” –
òbviament tampoc no hi ha convenis bilaterals-, i cap prostituta que estiga ja
aci puga accedir als papers en tant que puta –ho podrà fer com domèstica, com
cambrera, si aconsegueix algú que li firme els papers-.
Per accedir als drets, en tant que puta, la única possibilitat és
presentar-se com a víctima: negar dues vegades el consentiment. Si ho fa, serà
recompensada amb la possibilitat de quedar exempta de responsabilitat
administrativa. Si denuncia, serà considerada de les bones, de les nostres.
Crec que la llei incorre en seriosos problemes de “percepció de la realitat”.
Primer, és inconcebible que “es puga quedar exempt” de responsabilitat
administrativa si es denuncia haver estat víctima; la condició per no ser
expulsat és una denúncia de la víctima. Una persona denuncia si és tractada
per l’administració front a qui denuncia com una persona i no com un
delincuet encobert o una no-persona.
En segón lloc, moltes persones potser careixen d’informació rellevant
sobre l’autor o cooperadors dels delictes i es demana una denuncia
significativa. Una persona pot utilitzar una xarxa per entrar sense que aquesta
li “propose” cap oferta enganyosa ni la coaccione. Una vegada arribe a l’estat,
pot deixar de tenir contacte “amb la xarxa” i qui anirà tornant els diners al
prestamista serà la familia en origen amb els diners que la persona immigrant
envie –si les coses van bé. Si les coses no van bé, la necessitat econòmica és
força i s’està en situació irregular es pot “caure” en una xarxa de prostitució;
en mans d’un proxeneta. Si la segona xarxa no té connexió amb la primera (si
proxeneta i traficant no coincideixen en una mateixa organització), la dona que
“cau” en la xarxa de prostitució no te protecció, perquè la LOE sols preveu
protecció a les víctimes de xarxes de tràfic ilícit d’essers humans i el Codi
Penal distingeix clarament entre els dos temps i els dos delictes (art.188.1 i
188.2). Les dones que són reclutades i forçades una vegada aci podran
473
denunciar la seua situació en base a l’article 188.1, però no obtenir els
beneficis de l’article 188.2 combinat amb el 59 de la LOE. La única solució
possible seria pensar en el proxeneta d’aci com últim eslabó d’una cadena de
tràfic il·lícit amb finalitat d’explotació sexual. Però és tant com afirmar que el
propietari d’un hivernacle de El Ejido que explota senegalesos és l’ultim eslabó
d’una xarxa que els transporta en pasteres a la provincia. L’altra possibilitat
és accedir al altre permís de col·laboració amb la justicia, amb menys
garanties.
En tercer lloc, el deute adquirit en el pais d’oritgen presiona a les
persones a continuar treballant en el que siga i com siga per tal de pagar-lo. I,
per últim, les pressions i coaccions normalment es fan sobre la familia (i no
sobre el treballador/a) en el pais d’origen, i poques persones s’arriscaran a que
efectivament passe alguna cosa a la seua familia perquè elles deixen de
treballar. Per més “garanties” que es puguen donar a les persones “aci”, una
part important de les persones en risc es troba fora de l’acció protectora de
l’estat. També caldria veure fins quin punt l’estat protegeix les víctimes. Si
queden exemptes de responsabilitat administrativa poden triar entre tornar al
pais d’origen (abans eren expulsades sense més) o obtenir “facilitats” per un
permis de treball (com domèstiques en la majoria dels casos). I tot això,
suposant que les dones han estat víctimes d’un delicte important. En cap
moment es parla d’assistència jurídica, assistència psicològica, ajuts
econòmics, mèdics o d’altre caire1006, el que demostra que el que importa és
empresonar al dolent i no les dones. Per donar una resposta així cal distingir
moments, situacions i agents i no posar-ho tot dins el mateix sac/problema.
Les dones que són “rescatades” de les xarxes són en molts casos
“abandonades”. A València la policia les conduïa al Centre Dona 24 hores
perque foren allotjades en cases d’acollida a dones maltractades. El Centre,
però, s’ha negat a admetre dones si no és per ordre judicial, perquè no hi ha
cap programa previst per elles, interrumpeixen els tractaments i programes
que les dones maltractades segueixen i ni són ajudades, ni són protegides, ni
res de res. I, com vèiem, ni al Greco ni al projecte de reglament estan incloses
com estrangers en situació de vulnerabilitat que podrien entrar en un
programa de protecció i ajuda.
1006 Per aquest tipus de mesures, tant al pais d’origen, com de trànsit i de destí del tràfic de
dones, veure S. SKROBANEK, N. BOONPAKDI I C. JANTHAKEERO: The traffic in women. Human realities
of the international sex trade, Zed Books Ltd, Londres, New York 1997.
474
Respostes alternatives
(1) Hem vist ja els problemes de la victimització i la necessitat d’afirmar
l’agència i la possibilitat d’agència dels subjectes. Aquesta afirmació ha estat
sempre bàsica no sols per el feminisme, sinó per qualsevol moviment
emancipador. És a dir, si ens prenem seriosament la idea de que el subjecte
en tant que subjecte és capaç d’anar modificant la seua situació i els
discursos i categories que li són aplicats, que sempre hi ha un marge d’acció;
haurem de pensar que, en certa mesura, fins i tot en situacions totalment
constrictives, rígides i opressores els essers humans tenen eixa capacitat
d’acció, decisió i interpretació1007; i, a la inversa, que si som incapaços de
reconeixer la capacitat d’acció a determinades persones (les dones
immigrades, les prostitutes) en situacions totalment constrictives, rígides i
opressores, estem negant que siguen subjectes.
No podem ignorar aquesta capacitat humana d’acció i intervenció ni
ignorar les necessitats humanes d’estabilitat, benestar, millora i comprensió
que el victimisme i el trafiquisme anulen. I hem de vincular aquesta demanda
de reconeixement de l’agència a la exigència de protegir els més febles.
Ambdúes demandes, com diu Benhabib, són l’expressió d’una lluita
continuada per aconseguir l’ideal universalista dels drets i la ciutadania
plena1008. Afirmar l’agència i la possibilitat d’agència de les persones excloses
ens fa aconseguir coses més importants que no la victimització, perquè
recupera la humanitat de les persones. Possibilita l’acció i el reconeixement i fa
possible, alhora, la unió i les coalicions entre individus i grups. Fins i tot amb
un sistema en què sembla que la dependència i la victimització són
conseqüències inevitables, els individus afectats resisteixen i tenen estratègies
concretes per desafiar el sistema. L’entrevista de les prostitutes a l’ajuntament
de Madrid n’és un exemple. Són, és clar, "moments fràgis de dignitat"1009, i del
que es tracta és, pense, de que el dret els valide i els faça possibles, no com
excepció sinó com a norma.
1007 C. AMORÓS: Tiempo de Feminismo, op. cit., pàg.30.
1008 S. BENHABIB: “Feminism and the question of Postmodernism...”, pàgs. 80-82
1009 L. WHITE: “Subordination, rhetorical survival skills and sundays shoes”, op. cit.
475
(2) D’altra banda, hem vist que les estratègies dels grups marginats per
validar les seues experiències són variades i respectables; que cal escoltar les
perspectives per situar-nos i situar l’actor en el seu context. Presentar totes
les dones immigrades que exerceixen la prostitució com a víctimes o res és
una imposició injusta que confirma i reaferma el sistema que l’exclou.
Impossibilita la creació d’espais on les demandes siguen expressades,
reconegudes i satisfetes; on les experiències siguen escoltades i tingudes en
comte com experiències valioses. Això ocorre amb tots els grups marginats –
que han quedat al marge del mercat de treball. Les persones marginades no
participen en el diseny de les polítiques públiques destinades a paliar la seua
situació de marginació social i proporcionar un cert benestar: no poden
solicitar (perquè no existeixen vies de participació ni d’expresió de les
necessitats) el que consideren millor per elles.
La victimització, al negar al subjecte, a la dona, la situa sota la tutel·la
d’altres essers amb capacitat d’acció i decisió, normalment sota la tutela de
diverses institucions públiques (policia, centres d’acollida per migrants,
centres d’acollida de dones maltractades. Aquesta dependència d’institucions
públiques socials, que a més a més no estàn preparades per rebre-les, implica
per les persones marginades quedar subjectes a tractaments paternalistes,
punitius i degradants per arbitraris. Dependència implica una anomalia i es
resol en autorització suficient per suspendre els drets bàsics a la privacitat, el
respet i la elecció personal, la participació en la presa de decisions, etc.
3) També hem vist com la marginalitat bloqueja les possibilitats de
reivindicar el reconeixement de determinades activitats. En part l’estratègia
d’IU al parlament de Nafarroa respón a aquesta necessitat. Pense però, que
sols pot ser una estratègia a curt termini. L’estratègia d’una part de les
prostitutes amb veu passa per reivindicar drets en tant que treballadores del
sexe, que és el que proposa IU. La vindicació, com senyala Amorós, implica
dues coses: primer que hi ha una plataforma igualadora i segón, que no està
aplicant-se amb tota la seua capacitat universalitzadora1010. Així, vindicar pels
drets de les treballadores del sexe implicaria reconeixer com plataforma
d’igualació la ciutadania laboral, absolutament insuficient, com estem veient.
Com vèiem amb Narayan subratllar que el treball domèstic i de criança dels
1010 C. AMORÓS: “Elogio de la vindicación”, op. cit.
476
fills és una activitat ciutadana per fonamentar en base a ella un reconeixement
de drets te seriosos problemes perquè continua identificant “drets amb
contribució”, per més que la contribució ara incloga altres activitats1011, entre
les que podriem incloure la prostitució. És més, moltes vegades l’autoafirmació
d’un grup exclòs passa per una negació del sistema que fem servir per
reivindicar la validesa de la posició, perquè el sistema parteix de la negació
d’aquesta perspectiva particular com perspectiva a tenir en compte. És a dir,
per moltes dones resultarà insuficient i invàlid demanar que sel’s reconega
drets en base al model de la ciutadania laboral que ha estat possible
construir-lo sobre la base de l’exclusió d’aquestes dones, en tant que dones i
en tant que prostitutes. Per això, cal reivindicar el poder decidir en igualtat de
condicions quines són les necesitats bàsiques, el que la societat ha de garantir
a tothom independentment de la condició (administrativa o contributiva) en
què es trobe: cal donar nom a necessitats i reivindicacions concretes. Per això
subrattlava la necessitat d’ afirmar que els drets socials, en la mesura en què
reconeixen a l’individu dins el seu context i tendeixen a garantir la igualtat en
l’abastament de les necessitats bàsiques de tots per tal de poder (com condició
per ) gaudir la resta de drets, són fonamentals i per tant universals perquè
han de ser aplicats per igual a tots els que es troben en situació de
necessitat1012 i que aquesta, pense, hauria de ser la nova plataforma
igualadora.
1011 U. NARAYAN: “Towards a feminist vision of citizenship: rethinking the implications of dignity,
political participation and nationality”, M.L. SHANLEY I U. NARAYAN (eds.) dins Reconstructing
political theory. Feminist perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997, pàgs. 48-67.
1012 M.J. AÑÓN: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, dins A. ANTÓN (coord.): Trabajo,
derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI, Talasa, Madrid 2000, pàgs.
148-191: 177.
477
CONCLUSIONS
He proposat analitzar l’estrangeria com una mena d’espill on es
reflecteixen els problemes de la nostra societat, almenys pel que fa a l’accés
als drets, i mostrar el límits de gènere. Fer una crítica feminista al dret
d’estrangeria és tant, per tant, com fer una crítica general a la ciutadania, al
dret i al sistema polític, és a dir, un projecte absolutament impossible d’assolir
en una tesi doctoral. En realitat l’única cosa que he pogut fer ha estat
assentar les bases per a una anàlisi d’aquest tipus, i assentar unes bases prou
modestes. Aquest treball sols pot ser un punt de partida per a una investigació
prou més ampla i complexa. A les conclusions, per tant, no puc ser, en cap
sentit, concloent; no puc donar cap tema per tancat i resolt perquè sols he
plantejat algunes qüestions que caldria tenir en compte en analitzar la relació
entre les dones, la ciutadania i els drets. Tampoc no pretenc fer, a mena de
conclusions, un repàs o resum dels diferents capítols: més que unes
conclusions presente unes reflexions finals, en la mesura en què es tracta
d’un treball inacabat i en la mesura en que seran les bases a partir de les
quals poder continuar una investigació.
478
(I)
El feminisme té dos vessants, un més polític i un més teòric, i no
obstant, quan es teoritza des del feminisme, en realitat, es polititza, s’intenta
extraure a la llum i el debat públic relacions i situacions, pràctiques i
estratègies que contribueixen a mantenir el sistema de subordinació que
pateixen les dones i que altrament són invisibles.
La teoria feminista suposa una revisió crítica de les construccions i
categories que fem servir per a explicar la realitat, tot incloent-hi les
experiències de les dones, però aquesta revisió crítica es fa des d’un
posicionament polític i amb un horitzó d’igualtat: des d’un projecte
d’emancipació. Teoria i política feministes van així unides en un intent de
canvi social i polític ampli que abarca el contingut de les relacions socials i de
la nostra manera d’entendre el subjecte que entra en relació. El feminisme
crític no sols intenta conéixer els mecanismes de subordinació, sinó construir
nous models de relació entre els éssers humans. En aquest sentit, el treball
que he realitzat s’inseriria en el projecte antisexista, més que en un projecte de
reconstrucció teòrica i social, encara que he intentat explicar les raons de
l’exclusió de les dones estrangeres i he recollit algunes de les demandes i
pràctiques d’aquestes dones per combatre el sistema que les exclou.
Fins i tot el sistema més rígid deixa un marge d’acció als subjectes que
es veuen afectats: és en la mesura en què reconeixem aquest marge que
podem reconéixer el subjecte. Per això la teoria feminista ha de ser
sensible a les manifestacions de les resistències. Pense que la relació
entre la teoria i la política feministes és en dos sentits: la teoria ha de
recollir les pràctiques polítiques emancipadores i ha de proposar-ne de
noves. La teoria ha de reflexionar des de les diferents pràctiques
d’emancipació que es duen endavant en el terreny social i polític, per tal
d’accelerar o fer possibles els esforços de canvi.
Ara bé, cal tenir en compte que els sistemes de dominació no són
unidireccionals i monocausals, de manera que cal conéixer les estratègies que
els diferents grups desenvolupen per construir una societat i un tipus de
relacions entre els éssers humans diferents a les que existeixen quan aquestes
són opressores. Mirar sobre altres sistemes d’exclusió i altres resistències pot
també aportar llum als esforços feministes, no sols en mostrar pràctiques
d’emancipació diferents, sinó que en fixar-nos en els efectes d’aquestos
479
sistemes sobre les vides de les dones, ens ajuden a comprendre millor els
mecanismes que perpetuen el sistema d’exclusió. L’articulació entre el
gènere i l’estrangeria ens mostra alguns d’aquestos mecanismes que
d’un altra manera passen inadvertits.
(II)
Aquesta multiplicitat de sistemes que actuen conjuntament fa que ja no
es puga mantenir una idea unitària de la dona: cal reconéixer la diversitat
entre dones i ser sensible a les diferents manifestacions i formes que pren el
sistema de dominació per perpetuar-se, per a continuar oprimint, tot tenint en
comte que aquestes manifestacions no són especificitats i diferències, sinó una
part de la ideologia de dominació que des del feminisme hem de combatre. Cal
que cada individu compromés amb el feminisme adquiresca una consciència
política crítica pel que fa a qualsevol tipus d’opressió i exclusions socials.
És a dir, el feminisme ha d’entrar a mostrar la irracionalitat d’altres
sistemes d’exclusió, i més quan es creuen amb el sistema sexe/gènere.
L’ampliació del projecte, que si s’entén com la impossibilitat de parlar del
sistema d’opressió de les dones pot causar temors per perdre una rúbrica
comuna sota la qual identificar-nos, en realitat significa ser conscient de les
diferents manifestacions que el sistema sexe/gènere pren i, per tant, les
formes en què es manté i ens afecta. El fet que hi haja diferents
manifestacions sols significa que el sistema continua vigent, i potser des d’una
perspectiva donada no es puga ja percebre, però en modificar el punt de mira,
el sistema es torna a fer visible. Per això, desplaçar el patriarcat suposa
ampliar les possibilitats d’anàlisi i els àmbits de lluita.
Reconéixer la diversitat entre les dones el que fa es desplaçar el centre
d’atenció per analitzar el sistema d’opressió, no anul·lar-lo. Si no ho fem, no
sols unes manifestacions determinades romanen invisibles, inexplicades i
immodificades, sinó que a més a més, silenciem les experiències d’exclusió
d’unes altres dones que no encaixen en la versió de dona, això és, en la versió
del sistema de sexe/gènere que hem avançat. Aquest silenciament deixa
inalterat el sistema en lloc de combatre’l, i del que es tracta és d’anar
construint perspectives que ens permeten entendre i combatre els diferents
sistemes, les diferents exclusions. Cal canviar concepcions unitàries de les
dones i entendre la identitat de gènere inserida en xarxes socials complexes i
480
també tenir en compte que aquest tret, el gènere, no és l’únic factor d’exclusió.
Per tant, no hi ha una única resposta vàlida i comuna per a totes les dones, ja
que les experiències d’opressió de les dones són variades, sinó que cal buscar
elements d’anàlisi concrets i útils en els espais polítics, culturals i socials
determinats.
He recorregut a la idea de interseccionalitat perquè, com a instrument,
ens pot servir per comprendre de quina manera funcionen sistemes encreuats
d’exclusió que afecten les dones en les diferents versions o de manera diferent.
Aquesta visió més complexa, és també més completa: aporta una perspectiva
diferent a partir de la qual completar la visió que tenim del sistema
sexe/gènere per poder elaborar estratègies de canvi concretes, complexes i
adients. El problema de l’exclusió de les dones immigrades no pot ser resolt
introduint les dones a un marc d’anàlisi preestablert, afegint i manejant,
perquè es tracta de posar de manifest un tipus particular d’exclusió i
subordinació. Les dones immigrades no pateixen una doble discriminació
(gènere i estrangeria) sinó un tipus particular d’exclusió, reforçada. La idea de
fons, però, és entendre que el patriarcat no es pot comprendre (ni combatre) si
no és en relació amb la resta de sistemes amb els quals interactua per tal de
mantenir-se, a menys que prenguem com a referència una experiència
femenina de nou excloent.
(III)
Així, ampliar el projecte i els àmbits declarats pertinents per l’anàlisi
feminista, permet no sols anar mostrant pràctiques i mecanismes que
construeixen o participen en l’exclusió de les dones sinó que també permet
trobar noves eines de vindicació i raons per fer palesa la irracionalitat de les
relacions que són excloents.
La vindicació, com hem vist, requereix que hi haja un concepte
universalitzador almenys potencialment i que aquest s’aplique amb
restriccions. La plataforma d’igualació, l’establiment d’una sèrie de criteris a
partir dels quals declarar pertinent la relació d’igualtat ha estat variada i el
feminisme ha anat qüestionant els criteris que s’han utilitzat per deixar les
dones fora del projecte il·lustrat. Si en un primer moment la plataforma
d’igualació va ser la raó i les dones en van ser excloses en ser definides com
natura, la vindicació feminista va consistir en negar que les dones foren éssers
481
passionals, és a dir, va afirmar que es compartien els criteris en base als
quals s’establia la igualtat. D’aquí la importància de la Vindication for the
rights of women, de Mary Wollstonecraft. Quan la ciutadania s’afirmava en
base al treball i es justificava l’exclusió de les dones del treball i la ciutadania
per les seues tasques reproductives, l’estratègia va ser negar-ne la
incompatibilitat, negar que els criteris foren pertinents i incloure les dones
al treball i amb el treball a la ciutadania. Per això Harriet Taylor en The
enfranchisement of women vincula el dret al vot amb el dret al treball i nega
que les capacitats reproductives de les dones siguen criteris a tenir en compte
per excloure-les. L’ampliació dels drets s’ha fet en base a plataformes
d’igualació, d’anar qüestionant els motius de les exclusions i els criteris a
partir dels quals s’establia la relació d’igualtat. Avui, en una societat que es
declara fortament i formalment igualitària potser siga més difícil mostrar les
causes i qüestionar els criteris i no obstant el sistema sexe/gènere continua
actiu i per tant cal revisar les bases sobre les que hem construït la igualtat.
Crec que si ampliem el punt de mira, la plataforma pot ser
modificada també. Una vegada que les dones han accedit a la ciutadania i
participen formalment en la societat, una vegada proclamada la universalitat
dels drets també per les dones, s’ha desdibuixat la plataforma i és difícil
identificar els criteris que es fan servir per excloure les dones i no obstant,
l’exclusió es manté. Sense conéixer els criteris de l’exclusió és difícil
desenvolupar una estratègia de canvi. Recórrer a l’estrangeria, és a dir,
ampliar el camp d’anàlisi, m’ha permés veure fins quin punt aquesta
incorporació a la ciutadania s’ha fet amb limitacions i quins models hi
ha darrere que fan que les dones continuem estant excloses. El model a
partir del qual podem ara demanar la inclusió continua sent un model biaixat
pel gènere, continua sent un model travessat pel sistema sexe/gènere
significativament perquè confon la inclusió amb la contribució. És a dir, una
de les conseqüències d’aquest sistema és la reducció o la forta vinculació entre
drets i treball formal i drets i contribució. Si bé durant un temps les
feministes han intentat que hi haguera més activitats incloses en el que
es considera contribució per tal d’incloure a les dones a la ciutadania,
aquesta estratègia reforça una ciutadania que ha estat forjada sobre la
base de l’exclusió de les dones i les contribucions de les dones. Demanar
que es considere la criança dels fills, el treball domèstic i la prostitució treball,
contribució, deixa inalterat aquest sistema, continua produint exclusions i no
482
pot ser ja la única plataforma de vindicació vàlida. És a dir, no qüestiona
suficientment la identificació drets/contribució, i el que cal és basar la
ciutadania i els drets en una idea de necessitats, no ampliar les contribucions.
483
(IV)
L’assignació de l’espai domèstic a les dones en un sistema social i
polític en què aquesta adscripció significa l’exclusió, la negació de la persona
com subjecte de drets, ha pres diferents formes al llarg del temps per tal de
mantenir-se. La llibertat i la igualtat masculines han pres sentit en la mesura
en què la subjecció femenina s’ha produït. És gràcies a la dependència jurídica
i política de les dones i davant la dependència jurídica i política de les dones
que la ciutadania s’ha construït. És a dir, la ciutadania s’ha pogut construir i
afirmar davant els éssers menors, els exclosos, que durant molt de temps han
estat les dones. La incorporació de la dona a l’àmbit públic, fonamentalment
com a treballadora assalariada, ha requerit la creació d’uns altres subjectes
que habiten el món privat, perquè no ha significat un canvi significatiu ni una
reestructuració del sistema dividit en l’espai públic, valorat, i l’espai domèstic,
únicament necessari. El sistema continua necessitant que algú cobreisca
les tasques necessàries per la vida al marge del sistema valorat, perquè
l’àmbit privat ha estat immodificat. En la mesura en què l’educació
femenina continua estant dirigida a avançar-se a les demandes altres,
continuen sent les dones principalment les que cobreixen aquest espai
desvalorat. La creació d’infrasubjectes continua vinculada als espais de relació
i de vida en què aquestos subjectes estan autoritzats a habitar. De fet
l’estrangeria ens posa davant d’aquesta adscripció d’espais i la manca
de drets que se’n deriven. És a dir, l’assignació d’espais continua estant
insuficientment qüestionada i la jerarquia gairebé inalterada, de manera que
aquell a qui li és assignat l’àmbit privat/domèstic continua estant un
espècimen de l’espècie humana, no un vertader ciutadà o algú que pot arribar
a ser-ho. Això no vol dir que les dones immigrants ocupen els llocs que les
dones del nord ja no volen assumir (com si les dones del nord en foren les
úniques responsables), sinó que aquesta societat continua creant riquesa i
organitzant la vida social a base de mantenir algú reclòs a l’àmbit de les
necessitats. Ara tenim dos guanyapans i ens falta la que té cura de la
família.
El patriarcat té dos pols o dos pilars, d’una banda l’exclusió de les dones
és la base del sistema social i polític i condició de possibilitat de l’ordre públic,
484
polític i social: de l’ordre rellevant. D’un altra banda, però, cal que les dones
participen com a dones, com a éssers sexuats i privats per tal de mantenir
aquest estat de coses. Si bé és cert que el contingut de la participació que es
demana va canviant, la modificació serveix per a mantenir el sistema
d’exclusió: les concessions a la incorporació al món social i polític són
limitades i condicionals. La fractura entre l’esfera pública (la dels drets; la
dels homes, en teoria) i la privada (la de les subjeccions; la de les dones en
teoria), però, es fa més evident quan parlem d’estrangeria.
(V)
El patriarcat, en tant que sistema de dominació, delimita els espais
jeràrquics que funcionen com a barreres de pertinença o d’exclusió: estableix
la jerarquia entre allò públic i allò privat i assigna cada espai a un sexe. Es
jerarquitzen i s’assignen els espais. Durant un temps la estratègia feminista
ha estat qüestionar l’assignació i amb el feminisme de la diferència s’ha
qüestionat la jerarquia, però pense que no hi ha hagut un qüestionament
conjunt suficientment sòlid com per modificar substancialment el sistema. De
fet, la incorporació de les dones a la ciutadania s’ha fet no sols sense
modificar el sistema d’adscripció, sinó també sense qüestionar el model
de ciutadania, és a dir, les jerarquies entre els espais i allò que es
considera base suficient per la titularitat dels drets. El procés
d’abstracció centrat en l’esfera pública ha consolidat l’experiència masculina
com a paràmetre de la humanitat; així, les dones són ciutadanes en la mesura
en què no qüestionen aquesta experiència o no demanen la ciutadania en base
a qualitats o experiències que divergeixen de les dels homes. Això no és cap
càntic a la diferència, sols la constatació que la ciutadania no ha estat
transformada per a tenir com model de ciutadà algú amb responsabilitats
familiars o algú amb capacitat reproductora. I així, la maternitat continua
posant problemes a l’estat, fins i tot a l’estat de benestar. El model
universalitzat, el subjecte de drets continua estant, en molts sentits, un model
masculí. En la mesura, però, en que les dones s’han incorporat a aquesta
esfera, la masculinitat del model ha quedat difuminada, i no obstant, la base
suficient per la titularitat dels drets continua vinculada al model de
contribució forjat amb la ciutadania laboral masculinitzada. El recorregut
que hem hagut de fer per acabar consolidant el model de ciutadà
485
centrat en el treballador prèviament definit com a home i cap de
família, ha fet que la relació de les dones amb la ciutadania i els drets
siga una relació incompleta.
Com que les dones continuen estant definides per l’adscripció a l’àmbit
domèstic, la prohibició d’entrada a l’àmbit públic es manté. La sanció per
deixar l’àmbit al que pertanyen les dones és la incorporació desigual al mercat
de treball, amb una protecció menor i en treballs feminitzats; o haver de triar
entre ser mare i esposa o ser dona treballadora. El sistema sexe/gènere
consisteix en la relegació de la dona a l’espai de les necessitats en considerar-
la natura, dependent i maternal. Establir com a model normatiu de la
maternitat l’esposa i mare requereix la creació d’un contrapunt, d’una dona
dolenta que és la dona desterritorialitzada. La sanció per situar-se fora del
pacte i convertir-se en una dona pública és l’estigma de la prostitució i
la falta de drets.
(VI)
L’estudi dels diferents corrents feministes al dret, fonamentalment amb
la feminist jurisprudence nord-americana, m’ha donat una sèrie de
instruments a partir dels quals poder mostrar el caire sexista de la normativa
d’estrangeria. L’anàlisi feminista del dret es fixa en detectar de quina manera
el dret ignora les experiències de les dones, regula en masculí i contribueix a
la creació de la diferència de gènere. Aquesta perspectiva, però, és una presa
de posició. Significa entendre que molts dels problemes de desigualtat són
problemes de subordinació de la dona, no de discriminació.
El que he intentat posar com a nucli de la discussió no és quin
tractament s’ha de donar a la diferència perquè deixe de ser una desigualtat
social, sinó de quina manera es crea la diferència mitjançant diferents
estructures de poder que acaben convertint-la en desigualtat, i com el dret és
una d’aquestes estructures. He assenyalat el paper del dret en la construcció
identitària, més que analitzar com s’aplica el dret a subjectes que ja tenen una
identitat; veure de quina manera la creació del gènere, com a fenomen
socialment, políticament i jurídicament rellevant, s’insereix en un procés
complex de producció d’identitats estàtiques i jerarquitzades que operen com a
base de les relacions socials. Crec que és important analitzar l’articulació
establerta pel sistema jurídic, pel dret, com a sistema que estableix el marc
486
per a la interacció social però també com a "creador" de realitats i de
categories de subjectes.
Això no vol dir que el dret cree tota diferència, que el dret no haja de
protegir determinades diferències o que el dret és únicament un instrument de
diferenciació i no pot ser instrument d’igualació. De fet, sí que he parlat del
dret com a instrument per evitar situacions de subordinació, dependència,
explotació... El que he analitzat, però, és l’articulació que el dret imposa entre
determinats sistemes identitaris o creadors de diferències; i que l’articulació
entre el gènere i l’estrangeria contribueix a la creació d’infrasubjectes.
No obstant això, pense que la part del dret és la que caldria revisar amb
més deteniment. He intentat extraure allò que era útil de l’anàlisi feminista
nord-americana però no he vist fins a quin punt l’estat social, i el dret de
l’estat social podia matisar les afirmacions. En la mesura en que l’estat de
benestar nord-americà és un estat mínim, moltes de les afirmacions i anàlisis
aquí potser no tenen sentit; igual que moltes observacions sobre el sistema
jurídic no tenen massa sentit en el model continental. També pense que hi ha
una part de l’anàlisi i la crítica feminista que té sentit en la mesura en què
continuem pensant que el dret és un sistema coherent i tancat, racional... Si
rebutgem aquesta visió del dret, les crítiques es relativitzen. El poder del dret
és irregular i deixa un espai per la discussió, la discussió i la crítica, i aquí
està la tasca de la filosofia jurídica i de l’anàlisi feminista. Si el dret és un
conjunt de pràctiques, normes, principis, estratègies, actors i discursos,
l’anàlisi és i ha de ser diversa: no pot haver una única manera d’apropar-se a
la realitat del dret sinó una pluralitat de perspectives i visions. La feminista és
una d’elles, però no crec que des del feminisme es puga o es dega elaborar una
teoria del dret. Pense, però, que la teoria feminista no ha d’estar desvinculada
o “independitzada” d’altres maneres d’apropar-se al dret. Quan s’ha intentat
fer ha sigut amb el contrapunt d’un model o una manera de comprendre el
dret altament qüestionada, o amb l’establiment d’un model essencialista
normatiu de dona i una teoria autoritària de l’experiència. Crec que hem de
ser capaços de pensar i categoritzar d’una manera més flexible i relacional els
conceptes jurídics i els subjectes de drets i que el feminisme aporta noves
incisions, i assenyala camins que han estat errats perquè han contribuït o
reforçat l’exclusió de les dones i uns altres grups, però això no vol dir que siga
l’única perspectiva a tenir en compte o a partir de la qual es puga construir
487
una nova societat, o l’única perspectiva a partir de la qual es puga ampliar el
cercle dels drets i dels subjectes.
Com que es tractava de trobar eines per a analitzar la situació de les
dones immigrades i de determinar en quina mesura el dret construeix a la
dona immigrada com subjecte subordinat m’he centrat en aquells mecanismes
que fan que el dret, en funcionar, excloga: qüestionar la norma, el subjecte
rere la norma, qui la crea, qui l’aplica; com es nega al subjecte, de diferents
maneres en el funcionament del dret, quan es tracta d’un subjecte creat com
subordinat. D’altra banda, buscava també vies des del dret per a donar sentit
a les accions jurídiques de les dones immigrades, les seues estratègies i la
seua utilització del dret.
(VII)
L’estrangeria és la creació de la diferència del reconeixement i gaudi
dels drets, però també és un indicador dels models de subjectes i relacions
socials. La normativa d’estrangeria estableix els requisits que una persona ha
de reunir per a ser considerada subjecte de drets i és el prisma a través del
qual podem comprovar que l’adscripció de la dona a l’espai privat és real i com
el dret contribueix en la subjecció que se’n deriva. En realitat, la normativa
d’estrangeria és, precisament, un dels instruments més forts per
desestabilitzar i excloure les categories de subjectes per ella creats: és el marc
que institucionalitza l’exclusió dels estrangers (millor, dels immigrants
extracomunitaris pobres), i entre ells encara més l’exclusió de les dones.
La llei d’estrangeria és una llei nostra, sobre com pensem que ha
d’organitzar-se la vida en societat, com han de participar els subjectes més
febles, en quina mesura estan inclosos o poden ser inclosos en un projecte
social comú i en base a quins criteris reconeixem una persona subjecte de
drets. Per això he volgut centrar l’anàlisi en els mecanismes d’accés als drets
per veure fins quin punt estaven biaixats pel gènere.
(VIII)
Crec que hi ha dos qüestions fonamentals per a entendre la nostra visió
errada sobre la immigració i les conseqüències per les dones:
488
(1) D’una banda, l’immigrant és ben rebut si renuncia al seu passat i
renuncia a ell mateix. Això es veu clarament a les explicacions que les dones
de les migracions internacionals des de les teories de la dependència que es
reflecteixen a les normes. Les teories de la dependència insisteixen en la
desestructuració i reestructuració que el nou ordre capitalista internacional
imposa tant als països del centre com als països de la perifèria. Per evitar els
fluxos massius els estats del centre decideixen invertir en polítiques de
desenvolupament i organitzen la migració com els és útil. Per això el control de
fronteres és la clau a partir de la qual s’organitza la política d’estrangeria.
El viatge de l’immigrant és un viatge sense retorn i el seu desarrelament
és el preu de l’èxit: cal negar l’origen. L’immigrant és un heroi individual que
passa les diferents barreres que l’estat de recepció imposa per acabar passant
inadvertit -naturalitzant-se. L’assimilació implica, entre altres coses, inserir-se
exitosament en el model del guanyapà, en el model de ciutadania que atorga
drets en funció de la contribució. L’immigrant sols és ben rebut si contribueix,
si és útil econòmicament.
(2) D’una altra banda, l’afany per controlar els fluxos migratoris per
part de l’estat ha consolidat el que he denominat l’enfocament trafiquista:
qualsevol migració que es realitze fora dels canals establerts per l’estat ha de
ser criminalitzada i rebutjada. Aquest enfocament redueix totes les qüestions
que planteja la migració a la classificació entre bons i dolents als immigrants.
Els dolents són els traficants i els immigrants que gosen entrar a l’estat sense
autorització. De nou, per poder ser acceptat cal renunciar a un mateix, cal
denunciar i negar que s’haja pres una decisió sobre la pròpia vida i sobre la
manera de millorar les condicions de l’existència.
De manera que les vies d’accés als drets estan condicionades per les
vies d’accés al territori. L’entrada es pot fer amb visat i sense, és a dir, amb
permís de l’estat o sense l’autorització. Dins de cada possibilitat hi ha també
graus: la que s’ocupa de la família depén jurídicament i econòmicament del
guanyapà, la jerarquia ha d’estar clara: la contribució que compta és
l’econòmica, la base pel reconeixement de drets és la contribució. Els que
entren sense autorització també tenen un accés diferent als drets: qui viu i
treballa irregularment té negats els drets, a menys que, com a vincle imperfecte
amb la ciutat de residència figure empadronat i tinga accés a serveis bàsics
com ara la salut. Si l’entrada ha sigut irregular, és a dir, sense autorització
estatal, l’immigrant per accedir als drets dels guanyapà haurà de denunciar i
489
declarar-se víctima, negar que l’entrada irregular haja sigut una decisió. El
perdó de l’estat per gosar entrar sense permís implica no sols la negació de
l’autonomia de l’immigrant, sinó que restaura l’ordre alterat amb la denuncia
significativa dels traficants per tal que l’estat puga controlar millor les
fronteres.
(IX)
Aquesta concepció de la immigració i els immigrants té serioses
conseqüències per les dones: els canals organitzats de migració previstos per
l’estat responen a necessitats computables al mercat formal de treball i a una
economia masculinitzada. L’immigrant ha de respondre al guanyapà el que
exclou les activitats a les que les dones immigrants principalment tenen accés.
Els treballs als que accedeixen les dones immigrants són treballs
desregularitzats, privatitzats, feminitzats, en el cas que es consideren treball.
No hi ha cap migració ordenada, no pot haver-ne, per part de l’estat ni per el
servei domèstic ni per la prostitució. I és que el model guanyapà, els drets en
funció de la contribució, mai ha estat un sistema vàlid per les dones: necessita
de l’exclusió de les dones per mantenir-se.
El guanyapà necessita una persona que tinga cura de la família, perquè
hem estat incapaços d’organitzar la vida social sense recloure algú a l’àmbit
domèstic. La migració ordenada dirigida a les dones es redueix pràcticament al
reagrupament familiar. El reagrupament familiar renova la ideologia del
lloc de la dona, restaura subjeccions al sí de la família que són presentades
com un defecte de la dona submisa musulmana, o de la cultura d’origen, no
com una deficiència o un problema nostre.
Aquest plantejament de la migració (i de la vida en societat) fa que les
dones no utilitzen canals organitzats per a realitzar la migració, sinó
principalment canals informals i autònoms. Les dones, així, són atrapades
en la visió trafiquista, que demana víctimes per a reconéixer drets.
Quan afegim trafiquisme a prostitució arribem a una victimització major de les
dones, que significa una exclusió major. La redempció sols la pot donar la
denúncia: cal negar-se dues vegades com a subjecte capaç de prendre
una decisió sobre la pròpia vida, cal presentar-se com víctima i no com
agent: sols les dones negades poden accedir als drets.
490
L’espai privat/domèstic continua estant al marge del que és
políticament rellevant. Les identitats es continuen presentant com a realitats
estàtiques i immodificables i els models de participació en els drets i en la vida
social continuen reproduint esquemes de relació rígids i asimètrics.
(X)
Les estratègies de canvi passen necessàriament per escoltar els
grups afectats, entendre’n la posició i reconéixer-los com a interlocutors
vàlids. Es tracta de legitimar pretensions vinculades a les experiències
d’exclusió de les dones desenvolupades per a combatre un sistema
d’exclusió; de crear espais on les experiències i les necessitats siguen
escoltades i recolzades. Crec que és dins d’aquest marc on caldria
desenvolupar alternatives concretes que es traduesquen en polítiques
públiques i en accions/intervencions socials que modifiquen els models
de relació en tots els àmbits de manera que els subjectes siguen actors i
no víctimes/receptors de discursos excloents o polítiques paternalistes.
Per això pense que una anàlisi feminista del dret d’estrangeria ens
permet comprendre la situació concreta d’exclusió en què es troben les dones
immigrants, com a situació rellevant per entendre com funcionen i es
reprodueixen a l’estat els sistemes d’opressió i exclusió de les dones, i sobre
quines bases es “legitimen”. I al mateix temps ens permet detectar problemes i
deficiències de la nostra societat i intentar modificar-los.
491
BIBLIOGRAFIA
492
AGRA, M.X., “Justicia y género. Algunas cuestiones relevantes en torno
a la teoría de la justicia de J. Rawls”, Anales de la Cátedra Francisco Suárez,
nº 31, 1994.
AGRA, M.X., “Multiculturalismo, justicia y género”, en C. AMORÓS (ed.):
Feminismo y Filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000.
AGUIRRE DE LA HOZ, J.J., La Dicotomía Público/ Privado, Descripción y
Crítica. Ideología e Historia de su Constitución. Tesis Doctoral, Facultat de
Dret,Universitat de València, 1993.
AGUSTÍN, L.: “Trabajar en la industria del sexo” Ofrim, Junio 2000,
AJA, E. (coord.): La nueva regulación de la inmigración en España,
Institut de dret públic, Tirant lo Blanch, València 2000
ALCARAZ VARÓ, E. y B. HUGHES: Diccionario de términos jurídicos, Ariel,
Barcelona 1995 (3ª edición).
ÁLVAREZ DORRONSORO, I.: “Una reflexión sobre la emergencia de la
xenofobia”, ponencia presentada en el III Congreso Internacional De Derechos
Humanos, Apdh, Cádiz, 14-15-16 de Octubre de 2000.
ÁLVAREZ DORRONSORO, I.: Diversidad cultural y conflicto nacional, Talasa,
Madrid 1994.
AMORÓS, C., "Presentación (que intenta ser un esbozo del status
questionis)", en C. AMORÓS (ed.): Feminismo y Filosofia, Thémata, Síntesis,
Madrid 2000.
AMORÓS, C., “Elogio de la vindicación”, en A. RUÍZ (ed.): Identidad
femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, (Col·lecció
Identidad, Mujer y Derecho).
AMORÓS, C., “Feminismo filosófico español, modulaciones hispánicas
dela polémica feminista igualdad-diferencia”, en Tiempo de feminismo. Sobre
Feminismo, Proyecto Ilustrado y Postmodernidad, Cátedra, Universitat de
València, Madrid 1997.
AMORÓS, C., “Presentación (En el bicentenario de Mary Wollstonecraft)”
en Isegoría, nº 6, Madrid 1992.
AMORÓS, C., “Reflexiones en torno a la crisis de fundamentación del
feminismo socialista”, en Hacia una crítica de la razón patriarcal, Anthropos,
Barcelona 1985.
493
AMORÓS, C., “Violencia contra las mujeres y pactos patriarcales” en V.
MAQUIERA y C. SÁNCHEZ (COMP.): Violencia y Sociedad Patriarcal, Editoral Pablo
Iglesias, Madrid 1990.
AMORÓS, C., Hacia una crítica de la razón patriarcal, Anthropos,
Barcelona 1985.
AMORÓS, C., Tiempo de Feminismo. Sobre feminismo, proyecto ilustrado y
postmodernidad, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1997, (Colección
Feminismos).
ANDALUCÍA ACOGE: Propuestas para una política alternativa sobre
inmigración, Aljaima, Málaga 1999.
ANTÓN, A.: “Crisis del trabajo y ciudadanía social”, en A. ANTÓN (coord.):
Trabajo, derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo XXI,
Talasa, Madrid 2000.
AÑÓN, M.J., “El test de la inclusión, los derechos sociales”, en A. ANTÓN
(coord.): Trabajo, derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo
XXI, Talasa, Madrid 2000.
AÑÓN, M.J., Necesidades y Derechos. Un ensayo de Fundamentación,
Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1994.
AÑÓN, M.J.: “El test de la inclusión: los derechos sociales”, en ¿Una
democracia de minorías? Ciudadanía y exclusión en la democracia multicultural,
UIMP, València, 1997.
ARENDT, H., La condición Humana, trad. cast. R. Gil Novales, Paidós,
Barcelona 1998.
ASTELARRA, J., “20 años de politicas de igualdad en España, logros y
problemas”, ponencia presentada al curs De la discriminación a la igualdad, un
proceso reversible, Institut Universitari d’estudis de la dona, València, Mayo de
2001.
ATIENZA, M.: “Sobre el control de la discrecionalidad administrativa.
Comentarios a una polémica”, REDA, núm. 85.
AUBARELL,G.: “Una propuesta de recorrido bibliográfico por las
migraciones femeninas en España”, PAPERS, 60, 2000.
AUBET, M.I. (coord.): Mujer y ciudadanía. Del derecho al voto al pleno
derecho, Bellaterra, Barcelona 2001, (colección La Biblioteca del Ciudadano).
494
AZIZE, Y.: “Empujando fronteras: mujeres y migración internacional
desde América Latina y el Caribe” en ALIANZA GLOBAL CONTRA EL TRÁFICO DE
MUJERES (coord.): Memorias del Taller regional de América Latina y el Caribe.
Sobre derechos humanos de las mujeres en el contexto de tráfico y migración,
República Dominicana, 1998, anexo 8.
BARCELLONA, P., "La comunidad no es nostalgia" en Postmodernidad y
comunidad. El regreso de la vinculación social, Trotta, Madrid 1992 (segunda
edición: 1996).
BARCELLONA, P., "La debilidad del universal jurídico", en
Postmodernidad y comunidad. El regreso de la vinculación social, Trotta,
Madrid 1992 (segunda edición: 1996).
BARCELLONA, P.: Postmodernidad y Comunidad. El regreso de la
vinculación social, Madrid, Trotta, 1993.
BARRERE UNZUETA, M.A., “Feminismo y Garantismo: ¿Una teoría del
derecho feminista?, Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992.
BARRERE, M.: Discriminación, Derecho antidiscriminatorio y acción
positiva a favor de las mujeres, IVAP, Cuadernos Cívitas, Madrid 1997.
BARRERE, M.A..: “Derecho antidiscriminatorio y feminismo: entre el
puzzle y la aporía”, Comunicación presentada en las XVIII Jornadas de la
sociedad española de Filosofía Jurídica y Política (Granada, 2001).
BARRERE, M.A.: “Formas sociales y jurídicas de discriminación:
discriminación indirecta y subordinación social”. Comunicación presentada en
las Jornadas sobre las formas sociales del derecho contemporáneo, UAB,
Barcelona 1996.
BARTLETT, K.T., “Feminist Legal Methods”, en K.T. BARTTLET y R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado y Oxford
1991.
BARTTLET, K.T. y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in
Law and gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview
Press, Colorado y Oxford 1991.
BASCH, F., “Les droits des femmes et le suffrage aux Etats Unis 1848-
1920” en C. FAURÉ (dir.): Enciclopédie politique et historique des femmes, PUF,
Paris 1997.
BELL HOOKS, “Feminism: a movement to end sexist oppression”, en A.
PHILLIPS (eds.): Feminism and Equality, New York University Press, New York
1987.
495
BELL HOOKS, Ain’t I a woman: Black women and feminism, Pluto Press,
Padstow 1981.
BELTRÁN, E. y SÁNCHEZ, C., “Introducción” en E. BELTRÁN y C. SÁNCHEZ
(eds.): Las ciudadanas y lo político, Instituto Universitario de Estudios de la
mujers, UAM, Madrid 1996.
BELTRÁN, E. y SÁNCHEZ, C., Las ciudadanas y lo político, Instituto
Universitario de Estudios de la Mujer, Universidad Autónoma de Madrid,
Madrid 1996.
BELTRÁN, E., “Público y Privado (Sobre feministas y liberales,
argumentos en un debate acerca de los límites de lo político)”, Doxa, nº 15-16,
1994.
BELTRÁN, E: “Las dificultades de la igualdad y la teoría jurídica
contemporánea” en M. Ortega , C. Sánchez y C. Valiente (eds.): Género y
ciudadanía. Revisiones desde el ámbito privado, Instituto Universitario de
estudios dela mujer, Universidad Autónoma de Madrid, Madrid 1999.
BENHABIB, S. (ed.), Democracy and Difference. Contesting the Boundaries
of the political, Princeton University Press, Princeton, New Jersey 1996.
BENHABIB, S. y CORNELL, D., “Introduction. Beyond the Politics of
Gender”, en S. BENHABIB y D. CORNELL (eds.): Feminism as Critique, University
of Minnesota Press, Minneapolis 1987. (Existeix traducció al castellà: Teoría
feminista y teoría crítica, trad. cast. de Anna Sanchez, Alfons el Magnanim,
València 1990).
BENHABIB, S., "Toward a Deliberative Model of Democratic Democracy",
en S. Benhabib (ed.): Democracy and Difference. Contesting the boundaries of
the political, Princetown University Press, Princeton, New Jersey 1996.
BENHABIB, S., “Contemporary Theories of Democracy. A Transatlantic
Perspective. Five lectures”, Cuadernos de trabajo de la Cátedra Cañada Blanch
de Pensamiento Contemporáneo de la Universitat de València, nº 6, Valencia
2000.
BENHABIB, S., “Epistemologies of Postmodernism: A Rejoinder to Jean-
François Lyotard”, en LINDA NICHOLSON (ed.): Feminism and Postmodernism,
Routledge, London y New York 1990.
BENHABIB, S., “Feminism and the Question of Postmodernism”, en The
Polity Reader in Gender Studies, Polity Press, Cambridge y Oxford 1994.
(Traducción castellana: "Feminismo y posmodernidad", trad. cast. P. Francés,
en C. AMORÓS (coord.): Historia de la Teoría feminista, Instituto de
Investigaciones Feministas, Universidad Complutense de Madrid, 1994.)
496
BENHABIB, S., “Strange Multiplicities: The Politics of Identity and
Difference in a Global Context”, Macalester International, Vol. 4, 1997.
BENHABIB, S., “The Generalized and the Concrete Other. The Kohlberg-
Gilligan Controversy and Feminist Theory” en S. BENHABIB y D. CORNELL (eds.):
Feminism as Critique, University of Minnesota Press, Minneapolis 1987.
BENHABIB, S., “Una revisión del debate sobre las mujeres y la teoría
moral”, en Isegoría, nº 6, Madrid 1992.
BENHABIB, S., Diversitat cultural, igualtat i democràcia, Tàndem
Arguments, València 2000.
BERTRAND,M.A, “Comment le Droit construit le Genre”, en FANNY TABAK
(ed.): New Alternatives for Old Challenges. Women’s Rights, Oñati Papers,
I.I.S.J., Oñati 1997.
BINDMAN, J. I J. DOEZMA: Redefining prostitution as sex work in the
international agenda, Anti-slavery Internacional, Londres 1997.
BODELON, E.: “Género y Derecho” en M.J.AÑÓN, R. BERGALI, M.CALVO Y P.
CASANOVAS (coords.): Derecho y Sociedad, Tirant lo Blanch, València 1998.
BOIX,J, ORTS, E. Y T.S. VIVES: La reforma penal de 1989, Tirant lo
blanch, València 1989.
BOTTOMBLEY, A. Y CONAGHAN, J.: “Feminist Theory and Legal Strategy”,
Journal Of Law and Society, Vol. 20, 1993
CAIN, P.A., “Feminist Jurisprudence. Grounding the Theories (1990)” en
K.T. BARTTLET y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and
gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press,
Colorado, Oxford 1991.
CAMPILLO, N., El feminisme com a crítica, Tàndem Arguments, València
1997.
CAMPILLO, N.,: “El significado de la crítica en el feminismo
contemporáneo” en C. AMORÓS (ed.): Feminismo y Filosofia, Thémata, Síntesis,
Madrid, 2000.
CARBONELL, J.C.: “Los delitos relativos a la prostitución en el proyecto
de código penal de 1994”, en V. LATORRE (dir): Mujer y derecho penal: presente
y futuro de la regulación sobre la mujer, Tirant lo Balnch, València 1995.
CASTAÑO MADROÑAL, A.: Informe 2000 sobre la inmigración en Almería,
Observatorio Permanente Andaluz de las migraciones, Junta de Andalucía
2000.
497
CASTELLS, C. (comp.), Perspectivas feministas en teoría política, Paidós,
Barcelona 1996.
CASTELLS, C., "Introducción" en C. CASTELLS (comp): Perspectivas
feministas en teoría política, Paidós, Barcelona 1996.
CHANDLER, CH.: “Race, Gender, and the Peremptory Challenge: A
Postmodern Feminist Approach”, Yale Journal of Law and Feminism, Vol.7,
Nº1, 1995.
CHATTOPADHYAY, A.: “Family migration and the Economic Status of
Women in Malasya”, en International migration review, vol. 31, 1997
CHECA, J.C. Y ARJONA, A.: “Los estudios sobre migraciones en España.
Una aproximación”, en F. CHECA y E. SORIANO (eds.):Inmigrantes entre
nosotros, Icaria, Barcelona 1999.
CHEMILLIER-GENDREAU, M. en VV.AA.: Sans papiers: l'archaïsme fatal,
Paris, la Découverte 1999,
CISSÉ, M.: Palabra de sin papeles, Gacoa, Bilbao 2000.
COBO, R., Fundamentos del patriarcado moderno. Jean Jacques
Rousseau, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1995.
COHN-BENDIT, D. Y SCHIMD TH.: Ciudadanos de Babel. Apostando por una
democracia multicultural, Talasa, Madrid 1995. Estudio introductorio de J. De
Lucas.
COLECTIVO IOÉ: “La inmigración extranjera en España: sus
características diferenciales en el contexto europeo”, en J. CONTRERAS (comp.):
Los retos de la inmigración. Racismo y pluriculturalidad, Talasa, Madrid, 1994.
COLECTIVO IOE: Inmigrantes y mercados de trabajo en España, Madrid,
1995.
COLECTIVO IOE: Inmigrantes, Trabajadores, Ciudadanos. Una visión de
las migraciones desde España, Universitat de València, Patronat Sud-Nord,
València 1999.
COLLINS, P.H., Black Feminist Thought. Knowledge Conciousness, and the
politics of empowerment, Perspectives on Gender, Routledge, New York, London
1991.
CORIA, C.: El sexo oculto del dinero, Ediciones Argot, Barcelona 1987.
498
CRENSHAW, K., “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: a
Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and
Antiracist Politics”, en K.T.BARTLETT y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory.
Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society,
Westview Press, Colorado, Oxford, 1991 y en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and
Politics, Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press, Oxford, New
York, 1998.
CRENSHAW, K., “Intersectionality and Identity Politics: Learning from
Violence against Women of Color”, en MARY LYNDON SHANLEY y UMA NARAYAN
(eds.): Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity Press,
Cambridge, Oxford 1997.
DE GOUGES, O., “Déclaration des droits de la femme et la citoyenne
(1791)”, en B. GROULT (ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes,
Mercure de France, Paris 1986.
DE GOUGES, O., “Plaidoyer pour le droit au divorce et un statut équitable
pour les enfants naturels. Extrait d’une motion au Duc d’Orléans (1791)”, en
B. GROULT (ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes, Mercure de
France, Paris 1986.
DE GOUGES, O., “Projet d’un second théâtre et d’une maternité (1789)”
en B. GROULT (ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une Femmes, Mercure
de France, Paris 1986.
DE LEÓN, F.J. : “Una nota sobre la prostitución y la trata de blancas”, en
A.C. RODRÍGUEZ I S. VALMAÑA (coord): La mujer como víctima: aspectos jurídicos
y criminológicos, edicions de la Universitat de Castilla-La Mancha, Cuenca,
2000.
DE LUCAS, J., "¿Qué políticas de inmigración? Reflexiones al hilo de la
reforma de la ley de extranjería en España", Tiempo de Paz, nº 55, Diciembre
1999.
DE LUCAS, J., “En los márgenes de la legitimidad. Exclusión y
ciudadanía.”, Doxa, 15-16, 1994.
DE LUCAS, J.: "Al voltant de les condicions i abast del pacte ciutadà", en
VV.AA., Polítiques d’immigració a Europa. El model de Catalunya, Fundació
Trias Fargas, Barcelona 2001.
DE LUCAS, J.: "Efectos sin causa: sobre el efecto llamada", El País,
20.05.00.
DE LUCAS, J.: “¿Elogio de Babel? Sobre las dificultades del derecho ante
el proyecto intercultural”, Anales de la Cátedra Francisco Suárez, 31, 1994.
499
DE LUCAS, J.: “Aprendices de Brujo: las razones de la contrarreforma de
extranjería”, Página Abierta 1999.
DE LUCAS, J.: “El marco jurídico de la inmigración en España” , Jueces
para la democracia, núm.38, 2000.
DE LUCAS, J.: “Inmigración e integración”, MUGAK, núm. 12, 2000, págs.
13-16.
DE LUCAS, J.: “Un test para la solidaridad y la tolerancia: el reto del
racismo”. Sistema, 106, enero de 1992.
DE LUCAS, J.: El desafío de las fronteras. Derechos humanos y xenofobia
frente a una sociedad plural, Temas de Hoy, Madrid 1994.
DE LUCAS, J.: Europa: ¿Convivir con la diferencia?, Tecnos, Madrid, 1992.
DE LUCAS, J.: Puertas que se cierran. Europa como fortaleza, Icaria,
Barcelona 1997.
DE LUCAS, J:"¿Hay que cambiar la ley de extranjería?," Le Monde
Diplomatique, junio/2000.
DE LUCAS,J.: "La integración social como purga de Benito", El País,
22.06.00,
DE PAULA MEDEIROS, R.: Hablan las putas. Sobre prácticas sexuales,
preservativos y SIDA en el mundo de la prostitución, Virus, Barcelona 2000.
DE SOUSA SANTOS, B.: Toward a New Common sense, Law, Science and
Politics in the Paradigmatic Transition, Routledge, New York, London 1995.
DEFENSOR DEL PUEBLO: Resolución adoptada por el defensor del pueblo
con motivo de la solicitud de un recurso de inconstitucionalidad contra la ley
orgánica 8/2000, de 22 de diciembre, de reforma de la ley orgánica 4/2000 de
derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social.
Marzo 2001.
DEL CASTILLO, R., “El feminismo pragmatista de Nancy Fraser: crítica
cultural y género en el capitalismo tardío”, en C. AMORÓS (coord.): Historia de
la Teoría feminista, Instituto de Investigaciones Feministas, Universidad
Complutense de Madrid, 1994.
DEL VALLE, T.: Andamios para una nueva ciudad, Cátedra, Universitat de
Valencia, Madrid 1997.
DELGADO, M.: Diversitat i Integració, Empúries, Barcelona 1998, pág.89-
90.
500
DICTAMEN NUM.221 DEL CONSELL CONSULTIU DE CATALUNYA en relació ala
constitucionalitat de l’article primer de la llei orgànica 8/2000.
DOEZMA, J.: “Grow up!: the infantilisation of women in research and
policy on ‘trafficking in women’”, ponencia presentada al Seminario
Internacional sobre prostitución, Madrid 21-23 de junio de 2001.
DOMINGO, A.: “Dona i immigració. Reflexions des de la demografia”,
Jornades sobre una mirada de gènere a la llei d’estrangeria i asil, Col·legi
d’advocats de Barcelona, Novembre de 2000.
DOMINGO, A.: Visibilitat estadística i població estrangera”, en M. A.
ROQUE (dir): Dona i migració a la Mediterrània Occidental, Proa, Barcelona
1999.
DURAN, M.A.: "De puertas adentro", Instituto de la Mujer, Madrid 1988.
EISENSTEIN, Z., “Elizabeth Cady Stanton, Radical feminist analysis and
liberal-feminist strategy”, en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and equality, New York
University Press, New York, 1987.
ELSHTAIN, J.B., “Political children, reflections on Hanna Arendt’s
Distinction between Public and Private Life” , en M.L. SHANLEY y U. NARAYAN
(eds.): Reconstructing political theory. Feminist perspectives, Polity Press,
Cambridge, Oxford 1997.
ELSHTAIN, J.B.: “Against androginity” en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and
Equality, New York University Press, New York 1987
ERICSSON, L.O.: “Charges against prostitution: an attempt at a
Philosophical Assessment” en K. WEISBERG (ed.): Applications of Feminist Legal
theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and Reproduction, Temple
University Press, Philadelphia, 1996.
ESPING-ANDERSEN, G., “Welfare States without work, the impasse of
labour shedding and familiarism in continental european social policy”,
Estudios-Working papers 1995, Centre d’estudis avançats de ciències socials -
Institut Juan March, Madrid 1995.
ESTEVEZ-ARAUJO, J.A.: “Estructura y límites del derecho como
instrumento del Estado Social” en E. OLIVAS (ed): Problemas de legitimación del
estado social, Trotta, Madrid 1991.
EUROPAP: Conclusiones generales y recomendaciones. Red Europea
sobre Prostitución, Movilidad y SIDA, 24-03-2000.
EZQUERRA, J.J.: “El derecho a vivir en família de los extranjeros en
España”, Migraciones, 1, 1997.
501
FACCHI, A.: “La escisión femenina. Un caso judicial” en J. CONTRERAS
(coord): Los retos de la inmigración, Talasa, Madrid, 1994.
FERNÁNDEZ VIGUERA, B., “Género Social y procesos de
empobrecimiento”, en VV.AA: Desigualdad y pobreza hoy, Talasa, Madrid
1995.
FERRAJOLI, L., “Igualdad y diferencia”, en Derechos y garantías. La ley
del más débil, Trotta, Madrid, 1999.
FERRAJOLI, L., Derechos y garantías. La ley del más débil. Trotta,
Madrid, 1999.
FERRAJOLI, L.: Derecho y Razón, editorial Trotta, Madrid, 1995
FISS, O.: “¿Qué es el feminismo?, Doxa, 14, 1993
FLORES, F.: “El nuevo reglamento de extranjería: ¿Una ampliación de
derechos?” en Revista vasca de Administración Pública, nº 47, 1997
FORO PARA LA INTEGRACIÓN SOCIAL DE LOS INMIGRANTES: Informe sobre la
Inmigración y el Asilo en España, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales,
Madrid 1997.
FRAISSE, G., Musa de la Razón, Cátedra, Universitat de València, Madrid
1989.
FRASER, N. y GORDON, L., “Decoding Dependency, Inscriptions Of Power
In A Keyword Of The US Welfare State”, en MARY LYNDON-SHANLEY y UMA
NARAYAN (eds.): Reconstructing Political Theory. Feminist Perspectives, Polity
Press, Cambridge, Oxford 1997.
FRASER, N. y GORDON, L., "Contrato versus caridad, una reconstrucción
de la relación entre ciudadanía civil y ciudadanía social", Isegoría, nº 6, 1992.
FRASER, N. y NICHOLSON, L.: “Social criticism without philosophy: an
encounter between Feminism and Postmodernism”, en L. NICHOLSON (ed.):
Feminism and Postmodernism, Routledge, New York y London 1990.
FRASER, N., "What's critical about critical theory: the case of Habermas
and gender", en S. BENHABIB I D. CORNELL (eds.): Feminism as critique,
University of Minnesota Press, Minneapolis 1987.
FRASER, N., “From Redistribution to Recognition? Dilemmas of Justice in
a ‘Post-socialist Age’”, en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxfrod
Readings in feminism, Oxford University Press, Oxford 1998.
502
FRASER, N., “Gender Equity and the Welfare State: A Postindustrial
Thought Experiment”, en S. BENHABIB (ed): Democracy and Difference.
Contesting the Boundaries of the Political, Princeton University Press,
Princeton, New Jersey 1996.
FREIXES, T. Y L. RAMOTTI: “Los Derechos de los Extranjeros en el ámbito
del Consejo de Europa: Especial referencia a la Jurisprudencia del Tribunal de
Derechos Humanos”, Migraciones, Num.2, 1997.
FRIES, L. Y MATUS, V.: El derecho. Trama y conjura patriarcal, Colección
Contraseña. Estudios de género, Serie Casandra, ed. LOM- La Morada, Chile
1999.
GARAIZABAL, C.: “Negociar los espacios públicos”, EL PAIS, 2 de Mayo de
1999.
GARCÍA AMADO, J.A. “ Tienen sexo las normas? Temas y problemas de la
Teoría Feminista del Derecho”, Anuario de Filosofía del Derecho, Tomo IX, 1992
GARCÍA AÑON, J: "Current problems of Legal dogmatics in European
Regulation: the principle of equality and policies of affirmative action" en Van
Hoeck i F. Ost (ed.): The harmonisation of european private law, Hart
Publishing, Oxford 2000, págs 189-206;
GARCÍA AÑON, J: "El principio de igualdad y las políticas de acción
afirmativa" en J. De Lucas (ed.): El vinculo social: ciudadanía y cosmopolitismo,
Tirant la Blanch, València 2001.
GARCÍA DE ENTERRÍA, E. I FERNÁNDEZ, T-R.: Curso de Derecho
Aministrativo, I, Séptima Edición, Civitas, 1995, pág. 445- 4467;
GARCÍA PASCUAL, C.: Legitimidad democrática y poder judicial, Alfons el
Magnànim, València, 1997
GARCÍA PASTOR, M., “Las dificultades para destruir la presunción de
paternidad del marido”, en A. RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia
Matrimonial. Estudio multidisciplinar en derecho de familia, Instituto Andaluz
de la Mujer, Consejería de la presidencia, Sevilla 2000.
GARCÍA-CERECEDA, S., “El movimiento sufragista norteamericano de
principios de siglo (El viejo feminismo, orígenes, organización e ideología)” en
LAURA NUÑO (comp.): Mujeres, de lo privado a lo público, Tecnos, Madrid 1999.
GAVIRIA, M., LAPARRA, M. y AGUILAR, M., “Aproximación teórica al
concepto de exclusión”, en VV.AA: Desigualdad y pobreza hoy, Talasa, Madrid
1995.
503
GIL RUIZ, J.M., "La maternidad entre el bien jurídico y la enfermedad",
en A. RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia Matrimonial. Estudio
multidisciplinar en derecho de familia, Instituto Andaluz de la Mujer,
Consejería de la presidencia, Sevilla 2000.
GIL RUIZ, J.M., Las políticas de igualdad en España, avances y
retrocesos, Universidad de Granada, Granada 1996.
GILLIGAN, C., In a Different Voice, Psychological Theory and Women's
Development, Harvard University Press, Cambridge, London 1982. (Existeix
traducció al castellà: La moral y la teoria. Psicología del desarrollo femenino,
trad. cast. de J.J. Utrilla, Fondo de Cultura Económica, México 1985).
GOMÁ, J.: Los asuntos de interior en la Unión Europea, Tesina,
Universidad Carlos II de Madrid, Instituto de Derechos Humanos Bartolomé de
las Casas, 1998.
GREGORIO, C.: “El estudio de las migraciones internacionales desde una
perspectiva de género” en Migraciones, num.1, 1997.
GREGORIO, C.: Migración femenina. Su impacto en las relaciones de
género, Narcea, 1998;
GROSS, E., “What is Feminist Theory?” en C. PATEMAN y E. GROSS (eds.):
Feminist challenges. Social and political theory, The Northeastern Series in
Feminist Theory, Northesatern University Press, Boston 1986.
GROULT, B., “Introduction, Olympe de Gouges. La première féministe
moderne”, en B. GROULT (ed.): Olympe de Gouges. Oeuvres, Mille et Une
Femmes, Mercure de France, Paris 1986.
GRUP D’IMMIGRACIÓ- CRJR: “Luces y sombras de la ley de extranjería”,
MUGAK, num. 9/10.
HANTRAIS, L., “From equal pay to reconciliation of employment and
famiy life” en L. HANTRAIS (ed.): Gendered policies in Europe. Reconciling
employment and family life, St. Martin’s Press, Great Britain 2000.
HARAWAY, D.: “A Manifesto for Cyborgs: Science, Technology, and
Socialist Feminism in the ‘80s” en LINDA NICHOLSON (ed.): Feminism and
Postmodernism, Routledge, New York, London 1990 (Traducción al castellano:
D. HARAWAY: “Manifiesto para cyborgs: ciencia, tecnología y feminismo
socialista a finales del siglo XX”, en D. HARAWAY: Ciencia, cyborgs y mujeres. La
reinvención de la naturaleza, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1991.)
HARDING, S., The Science question in Feminism, Cornell University Press,
Ithaca, London 1986. (traducción castellana: Ciencia y feminismo, trad. cast.
de P. Manzano, Morata, Madrid 1996).
504
HARRIS, A.P, “Race and Essencialism in Feminist Legal Theory”, en K. T.
BARTLETT y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and
Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press,
Colorado, Oxford 1991.
HARTMANN, H., "Capitalismo, patriarcado y segregación de los empleos
por sexos" en Z. EINSISTEIN (ed.): Patriarcado capitalista y feminismo socialista,
Siglo XXI, Madrid 1980.
HERRANZ, Y.: “Servicio doméstico y feminización de la inmigración en
Madrid”, Ofrim, Diciembre 1998, págs. 67-83:72.
HERRAZ, Y.: “La inmigración profesional en España y las barreras
institucionales a su incorporación laboral: el caso de los odontólogos
latinoamericanos”, Ofrim/Suplementos, Madrid junio 2000.
HERRERO DE MIÑÓN: “¡Qué vienen!”, El País, 8 d’Octubre de 1999.
HETAIRA: Trabajo y salud, Comunidad de Madrid, Dirección general de
prevención y promoción de la Salud. Consejería de sanidad y servicios
sociales.
HIGGINGS, T.E.: “Democracy and Feminism”, Harvard Law Review,
Vol.110, nº 8, Juny 1997.
HOBSON, B., "Identidades de género. Recursos de poder y estado de
bienestar", en E. BELTRÁN Y C. SÁNCHEZ (eds.): Las ciudadanas y lo político,
Instituto Universitario de Estudios de la Mujer, UAM, Madrid 1996.
IZQUIERDO, A.: La inmigración Inesperada, Editorial Trotta, Madrid,
1996.
JÄRVINEN, M.: Of Vice and Women: Shades of prostitution, Scandinavian
studies in criminology, Scandinavian University Press, Norway 1993.
JÓNASDÓTTIR, A., El poder del Amor. ¿Le importa el sexo a la
democracia?, Cátedra, Universitat de Valencia, Madrid 1993.
JULIANO, D.: “Mujeres inmigrantes. Las desconocidas que están entre
nosotras”, Mujeres. Revista del frente feminista de Zaragoza, Monográfico n.9
(Mujeres del Mundo), 2000.
JULIANO, D.: “Pobres mujeres pobres”, en, Extranjeros en el paraíso,
Virus, 1994.
JULIANO, D.: Las que saben. Subculturas de mujeres, Horas y Horas,
Madrid, 1998.
505
KAPLAN, A.: De Senegambia a Cataluña, Fundació La Caixa, Barcelona.
KIRCKPATRICK, S., Las Románticas, Escritoras y subjetividad en España,
1835-1850, Cátedra, Universitat de València, Madrid 1991.
KOFMAN, E.: “Female ‘Birds of passage’ a decade later: gender and
immigration in the European Union”, en International immigration review,
volume 33-2, 1999.
KOHEN, B., “El feminismo jurídico en los países anglosajones: el debate
actual”, en H. BIRGIN (comp.): El derecho en el género y el género en el derecho,
Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, (Col·lecció Identidad, Mujer y Derecho).
LARRAURI, E., “Control informal: las penas de las mujeres...”, en E.
LARRAURI (comp.): Mujeres, derecho penal y criminología, Siglo XXI, Madrid
1994.
LARRAURI, E.: “ Violencia Doméstica y legítima defensa: una aplicación
masculina del derecho penal”, Jueces para la Democracia, 23, 3/1994.
LEE, S., "Aprender a amar. Reputación sexual, moral y control social de
las jóvenes", en ELENA LARRAURI (comp.): Mujeres, Derecho Penal y Criminología,
Siglo XXI, Madrid 1994.
LITTLETON, C.A.: “Reconstructing Sexual Equality” en K.T. BARTTLET y R.
KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford
1991.
LÓPEZ GUERRA, L.: “Igualdad, no discriminación y acción positiva en la
Constitución” en Mujer y Constitución en España, VV.AA, Centro de estudios
políticos y constitucionales, Madrid 2000.
LÓPEZ-ACCOTTO, A.I., “Las mujeres en la transición política española”, en
LAURA NUÑO (coord.): Mujeres, de lo privado a lo público, Tecnos, Madrid, 1999.
LÓPEZ-LINDSTROM, A.: “La transgresión de la muga del sur”, MUGAK,
núm. 9/10, sep.99-mar. 2000, págs. 29-31.
MACKINNON, C.A., “Feminism, Marxism, Method and the State: Toward
Feminist Jurisprudence (1983)”, en K. T. BARTLETT Y R. KENNEDY (eds.):
Feminist Legal Theory, Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law,
Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991.
MACKINNON, C.A., Hacia una Teoría Feminista del Estado, Cátedra,
Universitat de València, Madrid 1995, (Colección Feminismos).
506
MACKINNON, C.A.: “Difference and Dominance: On sex discrimination
(1984)”, en K.T. BARTTLET y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theories,
Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and Society,
Westview Press, Colorado, Oxford 1991.
MACKINNON, C.A.: “Prostitution and Civil Rights”, en K. WEISBERG (ed.):
Applications of Feminist Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and
Reproduction, Temple University Press, Philadelphia 1996.
MACKINNON, C.A.: Feminism Unmodified. Discourses on Life and Law,
Harvard University Press, Cambridge, London, 1987.
MAGUNAGOITIA GÓMEZ; A.: Representaciones simbólicas y género en las
sentencias sobre violencia doméstica., Tesina de Màster de L’Institut
Internacional de Sociologia Jurídica d’Oñati, 1997 (Sin publicar).
MALGENSINI, G.: “Dilemas de la movilidad. Inmigración y refugiados en
España y la CE”, Extranjeros en el Paraíso, Virus, Barcelona 1994.
MAQUIEIRA, V. Y SÁNCHEZ, C., “Introducción” en V. MAQUIEIRA y C.
SÁNCHEZ (comp.): Violencia y sociedad patriarcal, Editorial Pablo Iglesias,
Madrid 1990.
MARTÍN MUÑOZ, G. (comp.): Mujeres, democracia y desarrollo en el
Magreb, Editorial Pablo Iglesias, Madrid 1995.
MARTINEZ VEIGA, U., Mujer, trabajo y domicilio. Los orígenes de la
discriminación, Icaria, Barcelona 1995.
MARTÍNEZ VEIGA, U.: La integración social de los inmigrantes extranjeros
en España, Trotta, Madrid 1997.
MESA D’ENTITATS DE SOLIDARITAT AMB ELS IMMIGRANTS: La reforma de la
Llei d’estrangeria, novembre de 1999.
MILL, J.S., “On subjection of women”, (1869) en Collected works of John
Stuart Mill, Vol. XXI, University of Toronto Press, Routledge & Kegan Paul,
1984, págs. 258-340, Cap. I.
MINOW, M. y SHANLEY, M.L., “Revisioning the Family: Relational Rights
and Responsabilities” en M.L. SHANLEY y U. NARAYAN (eds.): Reconstructing
political theory. Feminist perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997.
MINOW, M.: “Feminist Reason. Getting it and losing it”, en K.T. BARTTLET
y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal Theory. Readings in Law and gender, New
Perspectives on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford
1991.
507
MINOW, M.: Making all the Difference. Inclusion, exclusion and Americn
Law, Cornell University Press, Ithaca and London, 1990
MITCHELL, J.: “Women and Equality” en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and
Equality, New York University Press, New York 1987
MOHANTY, CH. T., “Feminist Encounters: Locating the Politics of
Experience” en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in
feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998.
MOLINA PETIT, C., “Debates sobre el género” en C. AMORÓS (ed.):
Feminismo y filosofía, Thémata, Síntesis, Madrid 2000.
MOLINA PETIT, C., “El feminismo socialista contemporáneo en el ámbito
anglosajón” en C. AMORÓS (ed.): Historia de la Teoría feminista, Instituto de
Investigaciones Feministas, Universidad Complutense de Madrid, 1994.
MOLINA PETIT, C., Dialéctica Feminista de la Ilustración, Anthropos,
Barcelona 1994.
MONTERO, J., “Evolución de los derechos políticos de la mujer, análisis
comparado de los movimientos de mujeres en Estados Unidos, Reino Unido y
España”, en LAURA NUÑO (comp.): Mujeres, de lo privado a lo público, Tecnos,
Madrid 1999.
MOUALHI, D.: “Mujeres musulmanas: estereotipos occidentales vs
realidad social”, en PAPERS 60, 2000.
MOUFFE, Ch., “Feminismo, ciudadanía y política democrática radical” en
El retorno de lo político, Paidós, Barcelona 1999.
MOUFFE, CH., El retorno de lo político, Paidós, Barcelona 1999.
MOYA, M. (coord.): Comentario sistemático a la ley de extranjería (LO
4/2000 y LO 8/2000), Pomares, Granada 2001.
MOYA, M: “La reagrupación familiar del trabajador extranjero”, en A.
RUBIO: Los desafíos de la familia matrimonial. Estudio multidisciplinar en
derecho de familia, Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia,
Sevilla 2000.
MUJERES INMIGRANTES. Guía de alfabetización. Módulo de formación de
mediadoras socio-culturales. Fundación Dolores Ibárruri, Ministerio de
Asuntos Sociales.
MUÑOZ CONDE, F.: Derecho Penal. Parte especial, 6ª adició, Universidad
de Sevilla, 1985.
508
MURILLO, S., El mito de la vida privada, Siglo XXI, Madrid 1996.
NAÏR, S. I DE LUCAS, J: El desplazamiento del mundo, Instituto de
Migraciones y Servicios sociales, Madrid 1999.
NAÏR, S.: Lettre à Charles Pasqua de la part de ceux qui ne sont pas bien
nés, ed. Seuil, Paris, 1994.
NARAYAN, U., “Towards a feminist vision of citizenship, rethinking the
implications of dignity, political participation and nationality”, en M.L.
SHANLEY Y U. NARAYAN (eds.): Reconstructing political theory. Feminist
perspectives, Polity Press, Cambridge, Oxford 1997.
NASH, M., “El mundo de las trabajadoras: identidades, cultura de género
y espacios de actuación”, en J.PANIAGUA, J.A. PIQUERAS y V. SANZ (eds.): Cultura
social y política en el mundo del trabajo, Centro F. Tomás y Valiente UNED-
Valencia, Fundación Instituto Historia Social, Valencia 1999, (Colección
Biblioteca Historia Social).
NICHOLSON, L., "Feminism and Marx. Integrating kinship with the
economics", en S. BENHABIB Y D. CORNELL (eds.): Feminism as critique,
University of Minnesota Press, Minneapolis 1987.
NICHOLSON, L., “Feminism and the Politics of Postmodernism”, en
MARGARET FERGUSON Y JENNIFER WICKE (eds.): Feminism and Postmodernism,
Duke University Press, 1994.
NUÑO, L. (comp.): Mujeres, de lo privado a lo público, Tecnos, Madrid
1999.
OKIN, S.M., "Liberalismo Político, Justicia y Género", en C. CASTELLS
(ed.): Perspectivas feministas en teoría política, Paidós, Barcelona 1996.
OKIN, S.M., “Gender, the Public, and the Private”, en A. PHILLIPS (ed.):
Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford University Press,
Oxford, New York 1998.
OLSEN, F.: "El sexo del derecho", en ALICIA E.C. RUIZ (comp.): Identidad
femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires 2000, (Colección
Identidad, Mujer y Derecho).
ORLOFF, A.S., Gender and the welfare state, Estudio-Working paper
1996/79, Centre d’estudis avançats de ciències socials - Institut Juan March,
Madrid 1996.
ORTIZ, L., “Yo a las cabañas bajé”, en V. MAQUIEIRA y C. SÁNCHEZ
(Comp.): Violencia y sociedad patriarcal, Editorial Pablo Iglesias, Madrid 1990.
509
ORTS, E: “Delitos contra la libertad sexual. Delitos relativos a la
prostitución. Disposiciones comunes”, en T.S. VIVES (coord): Derecho penal,
parte especial, Tirant lo Blanch, València, 1990.
OSBORNE, R., La construcción sexual de la realidad, Cátedra, Universitat
de València, Madrid 1993.
OSBORNE, R.: “Feminismo y prostitución: buenas intenciones y malas
comprensiones” en Las mujeres en la encrucijada de la sexualidad, laSal,
edicions de les dones, València, 1989.
OSBORNE, R.: Las Mujeres en la Encruzijada de la Sexualidad, LaSal,
edicions de les dones, València 1989.
OSO, L., La migración hacia España de mujeres jefas de hogar,
Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, Madrid 1998.
OST, F.: “Júpiter, Hércules, Hermes: Tres modelos de juez”, en Doxa, 14,
1993.
PATEMAN, C. y GROSS, E. (eds.), Feminist Challenges. Social and Political
Theory, Northeastern University Press, Massachusetts, 1986.
PATEMAN, C. y SHANLEY, M.L. (eds.), Feminist Interpretation and Political
Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford, 1991.
PATEMAN, C. y SHANLEY, M.L., “Introduction” en C. PATEMAN y M. L.
SHANLEY (coord.): Feminist Interpretation and Political Theory, Polity Press,
Cambridge, Oxford 1991.
PATEMAN, C., "The Patriarchal Welfare State" en The Disorder of Women.
Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford
1995.
PATEMAN, C., “Feminist Critiques of the Public/Private Dichotomy” en A.
PHILLIPS (ed.), Feminism and Equality,New York University Press, New York,
1987.
PATEMAN, C., “The disorder of Women: women, love and sense of justice”
en The Disorder of Women. Democracy, Feminism and Political Theory, Polity
Press, Cambridge, Oxford 1995.
PATEMAN, C., “The Fraternal Social Contract”, en The Disorder of Women.
Democracy, Feminism and Political Theory, Polity Press, Cambridge, Oxford
1995.
PATEMAN, C., El Contrato sexual, Anthropos, Barcelona 1995.
510
PATEMAN, C., The disorder of women, Democracy, Feminism and Political
Theory, Polity Press, Cambridge y Oxford 1995.
PATEMAN, C.: “Defending Prostitution: Charges against Ericsson”, en K.
WEISBERG (ed.): Applications of Feminist Legal theory to women’s lives. Sex,
Violence, Work, and Reproduction, Temple University Press, Philadelphia 1996.
PÉREZ LLEDÓ, J.A.: El movimiento Critical Legal Studies, Tecnos, Madrid
1996.
PHETERSON, G. (comp.), Nosotras, las putas, trad. cast. de G. Baravalle,
Talasa, Madrid 1990.
PHILLIPS, A. (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in feminism,
Oxford University Press, Oxford, New York 1998.
PHILLIPS, A., "Introduction", en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics,
Oxford Readings in Feminism, Oxford University Press, Oxford, New York
1998.
PITCH, T.: “Femmes dans le Droit, Femmes Hors du Droit? Justice
Sexuée, Droit Sexué”, Déviance et Societé, Vol.16, Nº3, 1992.
PITCH, T.: Un diritto per due, Il Saggiatore, Roma, 1999 (trad. cast. de
CRISTINA GARCÍA PASCUAL, Un derecho para dos, Trotta, 2001 (en prensa).
PRIETO, L.: Ideología e interpretación jurídica, Tecnos, Madrid 1987.
PROCACCI, G., “Ciudadanos pobres, la ciudadanía social y la crisis de los
estados de bienestar”, en S. GARCÍA y S. LUCKES (comp.): Ciudadanía, justicia
social, identidad y participación, Siglo XXI, Madrid 1999.
PROVANSAL, D.: ¿De qué migración hablamos? Desde los conceptos a las
prácticas sociales” en F. CHECA Y E. SORIANO (eds.): Inmigrantes entre nosotros,
Icària, Barcelona 1999.
PUERTA VÍLCHEZ, J.M.: “La regularización de extranjeros”, en M. Moya
(coord.): Comentario sistemático a la ley de extranjería (LO 4/2000 y LO
8/2000), Pomares, Granada 2001.
PULEO, A., La Ilustración olvidada. La polémica de los sexos en el siglo
XVIII, Anthropos, Barcelona 1993.
QUESADA, R.: El contrato de servicio doméstico, La Ley, Madrid 1991.
511
COLECTIVO IOE: “Migraciones internacionales con fines de empleo:
Trabajadoras extranjeras de servicio doméstico en Madrid”, Programa de
investigación de empleo mundial. Documentos de trabajo, MIG WP.51.s, OIT,
Ginebra 1991.
RAMÍREZ, A.: Migraciones, género e Islam. Mujeres marroquíes en España,
Madrid, Agencia española de Cooperación Internacional, Madrid 1999.
RHODE, D.L., “ The politics of paradigms: Gender difference and gender
disadvantage”, en A. PHILLIPS (ed.): Feminism and politics, Oxford readings in
feminism, Oxford University Press, Oxford, New York 1998.
RIBAS, N.: Las presencias de la inmigración femenina. Un recorrido por
Filipinas, Gambia y Marruecos en cataluña, Icaria, Barcelona 1999.
ROCA, E., Familia y cambio social (de la “casa” a la persona), Cívitas,
Madrid 1999.
RODRIGUEZ, A., “Hacia un reparto igualitario del trabajo”, en A. ANTÓN
(coord.): Trabajo, derechos sociales y globalización. Algunos retos para el siglo
XXI, Talasa, Madrid, 2000.
ROQUE, M.A. (dir.): Dona i migració a la Mediterrània Occidental, Proa,
ICM, 1999 (existeix traducció al castella: Mujer y migración en el Mediterráneo
occidental, Icaria, Barcelona 2000).
ROUSSEAU, J.J, Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité
parmi les hommes (1755), Les Intégrales de Philo/Nathan, Paris 1981.
RUBIO, A.(ed.): Los desafíos de la familia matrimonial. Estudio
multidisciplinar en Derecho de Familia, Instituto Andaluz de la mujer,
Consejería de la presidencia, Sevilla 2000.
RUBIO, A., "Aportaciones del feminismo al principio de igualdad",
ponencia presentada a les XVIII Jornadas de la sociedad española de filosofía
jurídica y política, Granada, 5 y 6 de Abril de 2001.
RUBIO, A., “La familia matrimonial: entre el dogma y el mito”, en A.
RUBIO (ed.): Los desafíos de la Familia Matrimonial. Estudio multidisciplinar en
derecho de familia, Instituto Andaluz de la Mujer, Consejería de la presidencia,
Sevilla 2000.
RUBIO, A., Feminismo y ciudadanía, Instituto Andaluz de la Mujer,
Consejería de la presidencia, Sevilla 1997.
RUBIO, A.: “Las medidas antidiscriminatorias: entre la igualdad y el
control”, en M. MOYA ESCUDERO (coord): Comentario sistemático a la ley de
extranjería (LO 4/2000 y LO 8/2000), Comares, Granada 2001.
512
RUIZ, A.E.C.: “Presentación. De las mujeres y el derecho”, en ALICIA E.C.
RUIZ (comp.): Identidad femenina y discurso jurídico, Ed. Biblos, Buenos Aires
2000, (Colección Identidad, Mujer y Derecho).
RUIZ, B.: “El plan de Integración de inmigrantes y la participación social.
Estudio del asociacionismo de trabajadores marroquíes en Almería”, Oñati
Master’s Tesinas, 6, IISJ Oñati 1997.
S. SKROBANEK, N. BOONPAKDI I C. JANTHAKEERO: The traffic in women.
Human realities of the international sex trade, Zed Books Ltd, Londres, New
York 1997.
SÁNCHEZ, A.: “Breve aproximación a los centros de internamiento de
extranjeros. La experiencia de Barcelona”, en VV.AA: Extranjeros en el paraíso,
Virus, Barcelona 1994.
SAPIRO, V.: “Feminist Studies and Political Science- and Viceversa”, en
A. PHILLIPS (ed.): Feminism and Politics, Oxford readings in feminism, Oxford
University Press, Oxford, New York 1998.
SASSEN, S.:"Why Migration? Tesis contra los modelos de explicación al
uso", en VV.AA: Extranjeros en el paraíso, Virus, Barcelona 1994.
SHANLEY, M.L. y NARAYAN, U. (eds.), Reconstructing Political Theory.
Feminist Perspectives, Polity Press, Cambridge 1997.
SIPI, R.: Las mujeres africanas. Incansables creadoras de estrategias
para la vida, Editorial Mey, L’Hospitalet 1998.
SMART, C., “La mujer en el discurso jurídico”, en E. LARRAURI (comp.):
Mujeres, derecho penal y criminología, Siglo XXI, Madrid 1994
SMART, C., “La teoria Feminista y el discurso jurídico”, en H. BIRGIN
(comp.): El Derecho en el Género y el Género en el derecho, Ed. Biblos, Buenos
Aires 2000, (Col·lecció Identidad, Mujer y Derecho).
SMART, C., Feminism and the Power of Law, Routledge, London, New
York 1989.
SOLANES, A.: “Hacia una nueva regulación jurídica de la extranjería en
España: proyectos de modificación de la ley 7/85”, Quaderni della Sezione di
Teoria Generale e Informatica del Diritto, 12, Milano 1999.
SOLANS, F.: “La reforma del Reglamento de la ley de extranjería”, Curso
sobre extranjería. Colegio de Abogados de València, 1992.
SOLANS, F.: “La reforma del Reglamento de la Ley de Extranjería”.
Ponencia presentada en el curso sobre extranjería celebrado en el Il. Colegio de
Abogados de València, 28 y 29 de Marzo de 1996. Ejemplar fotocopiado.
513
SOLÉ, C.: La mujer inmigrante, Instituto de la mujer, 1994.
SOLÉ, J. Y E. LARRAURI: “Violencia doméstica y situación de la víctima.
Una aproximación jurídico material y procesal” en Mujeres, Revista del frente
feminista de Zaragoza, Monográfico núm. 8.
SOS RACISMO: Informe anual sobre el racismo en el Estado español, SOS
Racismo, 1995.
TAYLOR, H., “The enfranchisement of women”, 1854, en Collected works
of John Stuart Mill, Vol. XXI, University of Toronto Press, Routledge & Kegan
Paul, 1984, Apèndis C.
THREFALL, M., “Taking Stock and Looking Ahead”, en LINDA HANTRAIS
(ed): Gendered policies in Europe. Reconciling Employment and Family life, St.
Martin’s Press inc., Great Britain, 2000.
TORRES, F.: “Diferència de drets, contracte de treball i debat sobre la
normativa d’estrangeria”, Veus Alternatives, num. 11, juny 1998.
TREMOSA, L. i CALVET I PUIG, M.D., “Las olvidadas de la Historia”, en M.I.
AUBET (coord.): Mujer y ciudadanía. Del derecho al voto al pleno derecho,
Bellaterra, Barcelona 2001, (colecció La Biblioteca del Ciudadano).
TURÉGANO, I., "La dicotomía público/privado y el liberalismo político de
J. Rawls, comunicació presentada a les XVIII Jornadas de la sociedad
española de filosofía jurídica y política, Granada, 5-6 de Abril, 2001.
VALCÁRCEL, A., "Las filosofías políticas en presencia del feminismo", en
C. AMORÓS (ed.): Feminismo y Filosofia, Thémata, Síntesis, Madrid, 2000.
VALIENTE, C., “Género, mercado de trabajo y Estado de bienestar, el
caso de España”, Sociología del trabajo, Invierno 1997-1998.
VAN DIJK, T.: Elite discourse and racism, Sage Publications, London
1993.
VARONA, G.: Inmigración Irregular: Derechos y Deberes Humanos, Edi.
Ararteko, Zarautz, 1994.
VIDAL, E.: “Las trampas de la prevención”, MUGAK- especial Centros de
internamiento de extranjeros, 1998.
WEISBERG, K.: “Prostitution. Introduction”, en K. WEISBERG (ed.):
Applications of Feminist Legal theory to women’s lives. Sex, Violence, Work, and
Reproduction, Temple University Press, Philadelphia, 1996.
514
WEST, R.: “Jurisprudence and Gender”, en K.T. BARTTLET y R. KENNEDY
(eds.): Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives
on Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991.
WHITE, L.: “Subordination, Rhetorical Survival Skills and Sunday Shoes:
Notes on the Hearing of Mrs. G. (1990)”, en K.T. BARTTLET y R. KENNEDY (eds.):
Feminist Legal Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives on
Law, Culture and Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991
WICKE, J., “Postmodern Identities and the Politics of the (legal) subject”
en MARGARET FERGUSON y JENNIFER WICKE (eds.): Feminism and
Postmodernism, Ducke University Press, 1994.
WILLIAMS, W.: “The Equality Crisis: Some reflections on Culture, Courts,
and Feminism (1982)”, en K.T. BARTTLET y R. KENNEDY (eds.): Feminist Legal
Theories, Readings in Law and Gender, New Perspectives on Law, Culture and
Society, Westview Press, Colorado, Oxford 1991.
WITHOL DER WENDEN, C: ¿Abrir las fronteras?, Bellatera, Barcelona 2000,
(colección Biblioteca del ciudadano).
WOLLSTONECRAFT, M., A vindication of the rights of woman,(1790)
Könemann, Köln, 1998
YOUNG, I.M., “Communication and the Other: Beyond Deliberative
Democracy” en S. BENHABIB (ed.): Democracy and Difference. Contesting the
boundaries of the political, Princeton University Press, Princeton, New Jersey
1996.
YOUNG, I.M., Justice and the politics of difference, Princeton University
Press, Princeton 1990 (Traducción castellana de S. Alvarez, Cátedra, colección
feminismos, 2000).
ZERRILLI, L.M.G., Signigying Woman. Culture and Chaos in Rousseau,
Burke, and Mill, Cornell University Press, New York 1994.
DOCUMENTENTS EUROPEUS:
CK4 27 ASIM 170. Documento de estrategia sobre la política de
inmigración y asilo, dirigido al comité K4.
COM (2000) 757 final. Comunicación de la Comisión al Consejo y al
Parlamento Europeo sobre una política comunitaria de inmigración,
22/11/2000.
EURLEX, Legislación en preparación, propuestas de la Comisión,
Documento 599PC0638: “Propuesta de directiva del Consejo sobre el derecho
a la reagrupación Familiar”, 19/02/2001.
515
SN 200/99. Conclusiones de la Presidencia del Consejo Europeo de
Tampere de 15 y 16 de octubre de 1999.
JURISPRUDENCIA DEL TEDH
CASO ABDULAZIZ, CABALI Y BALKANDI, 28.V. 1985, Cour Eur. D.H., serie A,
nº94.
CASO BELJOUDI VS FRANCIA, 26.III.1992, Cour. Eur. DH. serie A, nº 234-
A.
CASO BERREHAB VS PAÍSES BAJOS, 21.VI.1988, Cour Eur. D.H., serie A,
nº 138.
CASO GÜL VS SUIZA, 19.II.1996.
CASO MOUSTAQUIM VS BÉLGICA, 18.II.1991, Cour Eur, D.H. serie A,
nº193 .
DEC. ADM. COM. AP., 10500/83 -unpublished-. Digest.
Dec. Adm. Com. Ap., 10954/84, 3 October 1984 -unpublished-. Digest.
NORMATIVA ESTATAL
AJUNTAMENT DE VALÈNCIA, Moció presentada per els regidors Ana
Noguera i Antonio Montalban, tema: Prostitución y tráfico de personas con
fines de explotación sexual y en defensa de sus derechos humanos en el
municipio de València, 22 de Novembre de 2000.
AYUNTAMIENTO DE BILBAO- Bilbao Udala, Ordenanza sobre
establecimientos públicos dedicados a la prostitución, , 12 de maig de 1999.
BORRADOR DE PROYECTO DE REAL DECRETO ..../....., por el que se aprueba el
reglamento de ejecución de la ley orgánica 4/2000, de 11 de enero sobre
derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social,
reformada por ley orgánica 8/2000, de 22 de diciembre.
PROGRAMA GLOBAL DE REGULACIÓN Y COORDINACIÓN DE LA EXTRANJERÍA Y
LA INMIGRACIÓN EN ESPAÑA, (Greco), Delegación del Gobierno para la extranjería
y la inmigración, Ministerio del Interior, 2000.
REAL DECRETO 1424/1985, de 1 de agosto, por el que se regula la
relación laboral de carácter especial del servicio del hogar familiar.
516
DIARIOS DE SESIONES
CORTES GENERALES. Diario de sesiones del congreso de los diputados,
comisiones, VI legislatura, núm. 795, 1999.
DIARIO DE SESIONES DEL PARLAMENTO DE NAVARRA. IV LEGISLATURA,
Pamplona, 15 de abril de 1999, num. 97; Sesión plenaria num. 61.
JURISPRUDENCIA
SENTÈNCIA TC. 115/1987 de 7 de julio.
SENTENCIAS DEL TRIBUNAL SUPREMO, SALA DE LO PENAL, DE 15-2-1999, NUM
184/1999; DE 3-2-1999, NUM 161/1999; 26-11-1999 NUM 1663/1999; 2-6-
1999, NUM. 904/1999.
PRENSA ESCRITA
EL MUNDO, 21 de Septiembre de 1999.
EL MUNDO, 24 d’agost de 1998: “Batalla legal contra la prostitución
callejera en Italia”.
EL PAIS, 9 d’agost de 1998: “Jaque al comprador del sexo”.
EL PAIS, 21-4-1999. Com Madrid: “La policia local multa las prácticas
sexuales en la cas de campo. La policía aplica una ordenanza franquista de
1960”.
517
ANNEXES
518
519
520
521
522
523
524
525
526
527
528
