Available via license: CC BY-NC 4.0
Content may be subject to copyright.
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108. © de l’autor.
Els inicis crítics del poblament rural altmedieval
a Catalunya: el segle
v
a la llum de l’arqueologia
Critical beginnings of the early medieval rural habitat
in Catalonia: the 5th century in the light of archaeology
Los comienzos críticos del hábitat rural altomedieval
en Cataluña: el siglo
v
a la luz de la arqueología
Jordi Gibert Rebull
1
Resum
Es presenta una anàlisi arqueològica de les transformacions que afectaren el món rural en
el marc de la crisi de l’estat romà en el segle
v
i que donaren lloc a l’aparició del poblament
altmedieval. Amb aquest , es descriuen, es comparen i s’interpreten tres fenòmens ar-
queològics concrets i els seus contextos materials: el nal de les vil·les baix-imperials, les
ocupacions en cova i els assentaments en alçada.
Paraules clau: poblament, baix imperi, villae, coves, arqueologia.
Abstract
An archaeological analysis is presented of the transformations that affected the rural world
in the context of the crisis of the Roman state in the fth century, which led to the emer-
gence of the early medieval habitat. To this end, three specic archaeological phenomena
and their material contexts are described, compared and interpreted: the end of the late
roman villae, the cave occupations and the hilltop settlements.
Keywords: habitat, later Roman empire, villae, cave, archaeology.
1. ORCID: 0000-0001-6753-6019. Projecte ENALFE (UAB). Universitat Autònoma de Barcelona. Correu electrònic:
jgibertr@hotmail.com.
Rebut: VI/2023. Avaluat: VI/2023. Versió denitiva: VII/2023.
Associat als projectes de recerca en curs: «Entre al-Andalus y la feudalidad. Poderes territoriales y desarrollo de siste-
mas defensivos altomedievales en el nordeste peninsular» (PID2020-114484GB-I00) i «Dels visigots als catalans, de Monis-
trol de Gaià a Castellví de la Marca» (CLT009_22_000052). L’autor també forma part de l’equip de recerca sobre la cova de
Can Sadurní de Begues «Les comunitats prehistòriques del massís de Garraf nord, Fase 3. Orígens, genètica, estat de salut,
dieta, patrons d’assentament, trets culturals, mobilitat i recursos durant la Prehistòria recent» (ARQ001SOL-204-2022; 437
CU00050).
70 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Resumen
Se presenta un análisis arqueológico de las transformaciones que afectaron el mundo ru-
ral en el marco de la crisis del estado romano en el siglo
v
y que dieron lugar a la aparición
del hábitat altomedieval. Con esta nalidad se describen, se comparan y se interpretan
tres fenómenos arqueológicos concretos y sus contextos materiales: el nal de las vilas ba-
joimperiales, las ocupaciones en cueva y los asentamientos en altura.
Palabras clave: hábitat, bajo imperio, villae, cueva, arqueología.
Introducció: col·lapse estatal i contextos arqueològics d’àmbit rural
Amb l’objectiu de dotar d’un context de partida, encara que sigui de mínims, els orígens
del poblament medieval, aquest treball vol centrar la mirada en el darrer segle de l’anti-
guitat, per a la qual cosa interrogarem el registre material per tal de copsar i denir tant
com es pugui en aquestes poques pàgines el pes de les transformacions ocorregudes en
aquest lapse històric fonamental. El segle
v
és, en l’àmbit de l’antic imperi occidental, un
d’aquells moments històrics crucials en què corrents estructurals de fons i un context
conjuntural crític es tradueixen en un seguit de grans canvis en cascada que, en aquest
cas, van capgirar en unes poques dècades l’entramat socioeconòmic i polític pràctica-
ment de dalt a baix, malgrat les inevitables inèrcies culturals i la continuïtat representa-
da per una ideologia cristiana i una institucionalitat eclesiàstica que, sens dubte, va saber
aprotar el moment i les circumstàncies (Wickham, 2013: 55-157).
És evident que d’ocasions i contextos crítics n’hi havia hagut fins llavors i que, de
fet, l’imperi va perdurar encara segles en la seva encarnació bizantina. Tanmateix, és
clar que entre els anys 400 i 500 el món va canviar d’una manera dràstica per als habi-
tants d’àmplies regions de l’Europa i la Mediterrània occidentals, gent que, en una
aclaparadora majoria, habitava les àrees rurals i dedicava bona part dels seus esforços
a la producció agropecuària. Definir les característiques i els ritmes d’aquests proces-
sos de canvi, així com els seus efectes a llarg termini, constitueix una qüestió d’una
complexitat enorme que ja ha estat abordada per una multitud d’analistes, amb múlti-
ples i diversos —i de vegades oposats— punts de partida i d’arribada. En aquestes pà-
gines emprendrem una modesta contribució que té per objectiu, com apuntàvem, in-
tentar observar els canvis que es van produir sobre les estructures del poblament rural
provinents del baix imperi en paral·lel a la liquidació de l’armadura imperial en el marc
geogràfic concret de la Tarraconesa oriental, en correspondència amb el que avui ano-
menem Catalunya, si més no en la seva part sud-pirinenca. Amb aquesta intenció, ens
centrarem fonamentalment en el registre material —l’arqueològic, s’entén—, que serà
la base sobre la qual haurem de construir les reflexions i interpretacions pel que fa a
les condicions en què va aparèixer i es va desenvolupar inicialment el poblament rural
medieval.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 71
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
La idea és posar la mirada en tres tipus de contextos materials: els nivells d’abandona-
ment de les villae baix-imperials, les ocupacions o els dipòsits en cova i la presència de
conjunts especícs al capdamunt de turons, on habitualment es troben les restes d’antics
poblats d’època ibèrica. Una de les qüestions més espinoses i difícils d’escatir serà, ja es
pot avançar, l’eventual contemporaneïtat d’aquests conjunts i, per extensió, de les ocupa-
cions o activitats que els van generar. És un problema que, de fet, té a veure, en general,
amb la precisió cronològica que hom pot atribuir als contextos materials que es recu peren
en les excavacions arqueològiques i, especícament, amb les dicultats que la inves tigació
ha tingut ns a èpoques recents per acotar l’ús dels objectes en el marc de con textos ar-
queològics complexos on s’adverteixen fenòmens de residualitat que poden distorsionar
les interpretacions.
Tot i això, i a diferència de fa només uns anys, avui disposem d’alguns referents sòlids
que ens ajuden a delimitar aquests marcs cronològics, ns ara massa amplis. Atès que ens
trobem a la del món antic, podem recórrer a les informacions proporcionades pels resi-
dus derivats d’una encara potent activitat mercantil, d’àmbit pràcticament mediterrani, en
què les peces ceràmiques, de producció seriada i estandarditzada, es mouen tot seguint
els corrents de uxos comercials de llarg abast, acompanyant altres productes que poden
viatjar envasats en àmfores o tenalles, que al seu torn també poden subministrar valuoses
informacions cronotipològiques. Per al cas de l’actual Catalunya, ens són de referència fo-
namentalment les produccions de ceràmica na de procedència nord-africana, gàl·lica i de
l’interior hispànic, amb uns percentatges que acostumen a variar segons la distància als
ports del litoral que presentin els jaciments (Bonifay, 2004; Fernández, Morillo i Zarzale-
jos, 2019; Remolà, 2000). Paral·lelament, el coneixement sobre la ceràmica comuna dels
segles
v-viii
ha assolit progressos molt notables que avui permeten seriacions cronològi-
ques cada cop més ajustades, impensables fa tan sols dues dècades (Macias, 1999; Roig,
2017). Juntament amb la ceràmica, l’estudi del vidre com a indicador cronològic permet
obtenir precisions importants, i avui disposem sortosament de la tesi doctoral recent de
Joan-Manuel Coll, que emprem com a referència pel que fa a aquest tipus de material
(Coll, 2021.2
Tot i el relatiu optimisme que es pot derivar d’aquests avenços, val a dir que les acota-
cions cronològiques que es dedueixen de l’estudi dels materials esmentats són sovint en-
cara massa àmplies o difuses, i ens és difícil fer-les baixar de mig segle. Tampoc no ajuda
a aquesta limitació la realitat numismàtica del període, atès que s’ha comprovat arreu que,
pel que fa a les transaccions quotidianes, es manté en circulació de manera generalitzada
i durant força temps el numerari —o les seves imitacions— del segle
iv
o d’inicis del
v
(Ma-
rot, 1997; Doménech i Gutiérrez, 2006; Teixell i Rodríguez, 2021). Tampoc no aporta so-
lucions, si més no de moment, el recurs a les datacions radiocarbòniques, ja que la corba
de calibratge presenta oscil·lacions precisament en aquest període, fet que impossibilita,
per al segment dels segles
v-vi
, l’obtenció de mesures segures per sota del segle i mig
(Folch i Gibert, 2017).
2. Li agraïm, de fet, la resolució d’alguns dubtes plantejats durant l’elaboració d’aquest article.
72 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Per altra banda, com que es tracta d’un treball limitat volgudament a l’estudi del po-
blament rural des d’una perspectiva arqueològica, es defugiran expressament les refe-
rències a contextos materials de procedència urbana, tot i que no es pot perdre de vista
que els uns i els altres responen a realitats interrelacionades i que alguns autors assenya-
len pre cisament la de l’imperi com un escenari d’accentuació de les contradiccions en
la dialèctica camp-ciutat i a la vegada de canvis fonamentals en aquesta relació (Vigil-Es-
calera, 2015a).
Pel que fa al corpus de dades, i com es pot comprovar en les pàgines que segueixen i
en la bibliograa adjunta, el treball s’ha dut a terme sobre una base empírica important,
formada per informacions procedents de multitud d’excavacions arqueològiques que han
estat publicades amb un nivell divers de detall. En alguns casos, especialment pel que fa a
les coves i les ocupacions en alçada, s’han tingut en compte notícies de valor relatiu refe-
rents a troballes de materials sense context estratigràc i que, per tant, cal fer servir amb
tota la prudència. Hauria estat desitjable, evidentment, endegar un treball de primera mà,
extens i intens, d’anàlisi acurada i minuciosa, cas per cas, dels materials de cada jaciment.
Això quedava, però, fora de les nostres possibilitats. No obstant això, la feina feta ens por-
ta a plantejar unes propostes, potser discutibles però elaborades sobre un cert suport ma-
terial, que pensem que són congruents amb el marc històric conegut per al segle
v
i, en
concret, amb els efectes que va tenir sobre el món rural de la Tarraconesa mediterrània
l’ensorrament de l’estructura sociopolítica imperial.
La d’un sistema: l’abandonament de les villae baix-imperials
Abordem, en primer lloc, el registre més extens dels esmentats, per la natura hegemònica
de les villae i dels seus fundi en l’organització del món rural de tradició romana, uns es-
tabliments que, en època baix-imperial, encara potenciaven tant la seva vessant producti-
va com la relativa a l’oci i la representació de les classes dirigents, com bé permet compro-
var la presència reiterada d’espais termals i de recepció (Chavarría, 2007, per al global
d’Hispània). És també el registre que entenem que revesteix una importància central en el
nostre discurs, ja que reecteix una de les principals transformacions —si no la principal—
derivades de l’episodi crític que posa a l’imperi occidental, a saber, el desballestament
d’un sistema productiu i econòmic global, però també d’organització social, que havia
perdurat durant segles i que s’havia constituït en un dels pilars principals que sostenien
l’estat romà. És per això que emprendrem un recorregut per la geograa avui catalana i
consultarem una àmplia diversitat de casos, representatius territorialment i coneguts amb
un mínim de profunditat i de garanties. No cal dir que el nostre interès se centrarà en els
contextos nals d’aquests establiments i que intentarem observar concomitàncies crono-
lògiques i de circumstàncies dels seus abandonaments.
Si comencem per l’entorn de Tàrraco, la capital provincial, cal dir d’entrada que, mal-
grat el que es pugui preveure, els casos coneguts són més aviat pocs i una gran part han
estat excavats de manera parcial, al ritme marcat pel creixement urbanístic i industrial del
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 73
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Figura 1
Mapa amb indicació dels jaciments esmentats en el text
74 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Camp de Tarragona. El seu coneixement, però, s’ha beneciat de l’activitat investigado-
ra i de la iniciativa editorial desplegades en les darreres dècades des de l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica, amb seu a la ciutat.
Alguns dels establiments coneguts responen, per la seva ubicació, al model de vil-
la marítima i atenyen dimensions certament notables i un caràcter netament senyori-
al, com es reconeix en el cas de la vil·la dels Munts d’Altafulla (Tarrats i Remolà, 2007).
Amb una important riquesa ornamental i una estructura complexa al voltant d’espais
oberts i enjardinats, la vil·la aixecada al segle
ii
va ser víctima d’un important incendi
vers el darrer quart del segle
iii
, episodi a partir del qual no sembla que l’establiment
recuperés l’entitat que havia mostrat fins a aquell moment. De fet, els indicis d’ocupa-
ció durant el baix imperi són més aviat escassos, tot i que cal destacar la instal·lació
d’una premsa en l’àrea anteriorment residencial (Tarrats, 1999; Tarrats et al., 2000).
No obstant això, val a dir que el jaciment, excavat en bona part a les dècades dels sei-
xanta i els setanta del segle passat, no presenta gaires bones condicions per al reconei-
xement dels nivells més recents, afectats per l’erosió. En qualsevol cas, cal consignar
la presència d’una extensa necròpolis de gairebé dos centenars de tombes al vessant
occidental del turó sobre el qual s’aixecava el complex imperial, per a la qual es pro-
posa un arc cronològic d’entre els segles
iv
-
vii
, si bé podria estar vinculada només a
l’establiment d’època visigoda que succeeix la vil·la enrunada (Garcia, Macias i Teixell,
1999; Macias, 2005).
A l’altra banda de la ciutat, la vil·la de la Pineda —també coneguda com a Cal-
lípolis—, a Vila-seca, es presenta com un establiment complex aixecat durant el segle
ii
molt a prop de la línia de la costa, en una àrea pràcticament de marjal (Díaz i Maci-
as, 2007). Els seus analistes observen un cert procés de contracció física de l’establi-
ment a partir del segle
iv
, que es tradueix en una reducció de l’àrea termal en una data
situada entre la segona meitat d’aquell segle i els inicis del següent. És justament
aquest sector termal el que ens ofereix un rar exemple de continuïtat en l’aprofita-
ment dels banys d’una vil·la més enllà del segle
v
, atès que els seus excavadors identi-
fiquen la creació, ja al segle
vi
, de nous espais d’hipocaust sobre les suspensurae de la
fase prèvia, una obra que, no obstant això, comporta una reutilització important de
material constructiu extret del mateix edifici. És probable que els diversos enterra-
ments detectats en l’antiga àrea residencial de la vil·la es puguin adscriure a aquest ma-
teix moment.
Passat el cap de Salou, l’excavació de la vil·la de la Burguera (Bosch, Díaz i Macias,
2009) ha permès situar entre nals del segle
ii
i la primera meitat del
iii
la reconversió
d’un sector productiu en una gran àrea residencial dotada de banys. No es pot precisar
del tot el nal d’aquesta fase, tot i que sembla segur que al segle
vi
els espais termals
han estat reconvertits, un cop desmuntats els hipocausts, en una àrea d’habitatge, en
un moment en què el conjunt de les construccions romanes són objecte d’espoli i
d’aprotament, com delata la presència de ns a quatre forns de calç sobre el solar
i de diverses sitges obertes sobre estructures i nivells anteriors, amortitzades ja en el se-
gle
vii
.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 75
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Encara sobre la línia de la costa, la vil·la de la Llosa, a Cambrils, presenta un ampli pro-
jecte constructiu d’època julioclàudia, afectat per un incendi vers mitjan segle
iii
(Garcia
et al., 2001; Ramon, 2007; García, Roig i Teixell, 2013). La reforma o reconstrucció poste-
rior, d’inicis del segle
iv
, suposa una certa reducció de l’àrea construïda, si bé els nivells
de circulació d’aquesta nova fase han desaparegut. Sabem, però, que alguns enterra-
ments, un d’ells acompanyat de diversos elements de bronze, tallaren un nivell anterior
amb materials del segle
v
(Ramon, Menchon i Massó, 1999).
Més cap a l’interior, però en un radi proper a Tàrraco, afegim a l’anàlisi les vil·les
dels Castellets (la Canonja) i dels Antigons (Reus). Sobre una fase prèvia, la primera es
constitueix, vers finals del segle
ii
, en un important complex en què destaquen una
àrea residencial dotada de banys i un sector productiu amb premsa i cella vinaria
(Roig, Gimeno i García-Medrano, 2017). Amortitzats aquests entre finals del segle
iv
i
inicis del
v
, es porta a terme una nova fase constructiva, amb murs encofrats i pavi-
ments d’opus signinum, que comporta la creació d’uns nous banys. La publicació con-
sultada consigna seguidament, ja en època visigoda, una fase formada per diverses sit-
ges que s’amortitzen vers finals del segle
vi
, prèviament a la construcció d’alguns
àmbits de factura precària —blocs lligats amb fang, sovint fruit de l’espoli de fases an-
teriors—. Finalment, i ja del segle
vii
, sobre l’antiga cella vinaria s’identifiquen altres
àmbits de construcció similar, alguns d’ells pavimentats amb opus signinum, cosa no
gaire habitual a l’època.
No queda gaire clara, per tant, l’evolució de l’establiment entre la gran reforma de
finals del segle
iv
o inicis del
v
i l’amortització de les sitges a finals del
vi,
les quals per
força haurien d’haver estat obertes en un moment anterior, potser contemporània-
ment a l’execució d’alguns enterraments que s’han trobat dispersos per la vil·la. Sorto-
sament, ens són d’utilitat les informacions aportades per la intervenció recent en el
sector situat a migdia del nucli de la vil·la (Cubo i Morera, 2021), on ha estat localitzat
un mausoleu —planta quadrangular i murs d’encofrat, 12 m2 de superfície— acompa-
nyat d’una àrea funerària al seu voltant. Segons els analistes, caldria posar en relació la
creació d’aquest complex funerari amb la fase baix-imperial de reformes detectada a
la vil·la entre finals del segle
iv
i inicis del
v
. Més enllà, es proposa que a partir de mit-
jan segle
vi
es va iniciar un procés d’espoli de l’edici funerari i va tenir lloc l’aparició
propera d’un trull, al costat del qual s’aixecaren diversos àmbits, en un dels quals es tro-
bava un taller de producció de vidre. Aquesta fase, a la qual també cal adscriure diverses
agrupacions de sitges, s’hauria de posar en relació amb l’ocupació d’època visigoda de-
tectada sobre les antigues construccions de la vil·la i que hem ressenyat poc més amunt.
Pel que fa als Antigons, cal lamentar la destrucció de les restes de la que devia ser una
important vil·la de caràcter senyorial, amb un gran nimfeu i un notable conjunt escultò-
ric associat (Járrega i Prevosti, 2014). Per la part que ens interessa, només podem desta-
car que el colgament de la piscina del nimfeu —on es van trobar restes d’estàtues muti-
lades, potser esperant a ser transportades per ser cuites— es devia produir al segle
v
,
segurament en la seva primera meitat, quan també s’amortitza un forn de calç proper. Al-
guns pocs indicis documentats precàriament —algunes sitges i tombes, certs tipus cerà-
76 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
mics, una sivella amb agulla escutiforme— parlarien en favor d’una ocupació d’època vi-
sigoda en l’entorn del solar de l’antiga vil·la.
Poc més lluny de la ciutat, uns altres tres jaciments aporten també informacions
útils. Conservat desigualment, el de l’Hort del Pelat —o de la Mola—, a Riudoms, mos-
tra fases corresponents a una vil·la alt-imperial de la qual s’han localitzat alguns espais
productius i termals, tots ells abandonats vers la primera meitat del segle
v
, moment a
partir del qual en els nivells d’abandonament es detecten alguns retalls, considerats
d’espoli (Arola i Bea, 2002). Com a fet singular, cal destacar la identificació d’un enter-
rament de ritus islàmic per damunt dels nivells esmentats. Situada entre el Francolí i
l’antiga via De Italia in Hispanias, la vil·la dels Hospitals (el Morell) experimenta una
sèrie de transformacions importants durant la primera meitat del segle
v
, quan es re-
estructuren les habitacions i es recreixen els nivells de circulació, fet que dona peu a
la creació de nous àmbits, alguns d’ells pavimentats amb mosaic, i d’un conjunt termal
(Macias i Menchon, 2007). El final d’aquests espais està marcat per la presència de di-
versos enterraments, dos d’ells amb datacions que —calibrades al 94%— situen la mort
dels individus entre els anys 350 i 552. A l’extrem oriental del Camp de Tarragona, una
intervenció preventiva de fa pocs anys ha permès excavar, en l’entorn de l’actual po-
ble de Vilardida, la pars rustica —trull i cella vinaria— d’una vil·la baix-imperial crea-
da vers finals del segle
iv
(Cubo, Morera i Piza, en premsa). De manera molt seguida,
en un moment que no seria posterior a mitjan segle
v
, l’assentament experimenta un
procés d’amortització d’estructures i de reordenació de l’espai edificat, amb diverses
noves construccions amb morter, com ara un edifici de planta octogonal aixecat sobre
l’antiga cella vinaria. Tot i que es fa difícil de precisar el moment d’amortització
d’aquests espais construïts, el que és segur és que l’ocupació es desenvolupà durant
tota l’època visigoda, ja que s’hi han documentat diversos retalls de tipus fons de ca-
bana o amb forns, sitges, dipòsits i necròpolis. Com en el cas de l’Hort del Pelat, cal
destacar la presència de dues inhumacions que seguien el ritus islàmic i que cal atri-
buir als segles
viii-x
.
Per acabar les referències relatives a l’antic territori de Tarragona cal esmentar el ja-
ciment de Darró (Vilanova i la Geltrú), una vil·la que presenta una etapa de grans refor-
mes vers mitjan segle
iv
sobre un edici previ (López i Fierro, 1989). Les publicacions
consultades no aporten gaires precisions sobre la cronologia concreta d’abandonament
de la vil·la, que els autors situen entre nals del segle
v
i inicis del següent. En qualsevol
cas, val a dir que algunes tombes retallaven els nivells d’abandonament i que l’amortit-
zació de dos pous es produí vers mitjan segle
v
(López i Fierro, 1993).
Per al territori de Dertosa són signicatius els casos de les villae de la Carrova i de Casa
Blanca, totes dues prop de la riba dreta de l’Ebre. La primera, situada al terme d’Amposta i
a tocar de la torre homònima, presenta una potent fase baix-imperial de la qual s’han iden-
ticat les restes parcials d’un gran edici, la vida del qual, segons els materials localitzats, no
sembla anar gaire més enllà de la primera meitat del segle
v
(Garcia et al., 2004-2005). No
obstant això, la presència d’una tomba de tegulae i d’algunes restes de llars i murs fets amb
pedra i fang podria testimoniar una certa continuïtat d’ocupació del solar en època visigo-
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 77
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
da. Per la seva part, la vil·la de Casa Blanca, Ebre amunt per sobre de la ciutat de Tortosa,
presenta nivells d’enderroc amb materials de nals del segle
iv
o d’inicis del
v
, per sobre
dels quals es detecta una darrera ocupació iniciada vers mitjan o el tercer quart del segle
v
i que perdurà ns al
vi
, caracteritzada per una construcció amb materials reutilitzats lligats
amb fang que deneixen un àmbit cobert associat a un pati (Revilla, 1998).
En l’entorn de Barcino també trobem diversos exemples útils, ja sigui prop de la cos-
ta, ja sigui a la depressió Prelitoral. Per començar, és paradigmàtic el cas de la vil·la sub-
urbana excavada a l’altura del pont del Treball Digne, un extens establiment que vers el
nal del segle
iv
experimenta reformes importants en la seva pars urbana, amb l’ampli-
ació del balneum i la creació de noves estances, algunes dotades de mosaics (Alcubierre
et al., 2021). Vers mitjan segle
v
s’observa un procés de transformació que porta a l’amor-
tització de l’antic torcularium alt-imperial, mentre que s’identiquen nivells d’enderroc
que es regularitzen i serveixen de base per a noves construccions, habitualment de blocs
lligats amb fang. Apareixen, així, estructures diverses —un pou, sitges, dipòsits— que cal
vincular a una explotació d’època visigoda que sembla extingir-se no gaire més enllà del
segle
vi
.
A la costa del Maresme, sector on el poblament d’època romana ha estat tradicional-
ment ben estudiat, la vil·la de Torre Llauder, a Mataró, és coneguda per les seves trans-
formacions d’època baix-imperial, quan es perfora el paviment de mosaic d’una de les es-
tances de la ns llavors pars urbana per instal·lar-hi una cella vinaria (Prevosti, Clariana
i Orobitg, 2019). Aquesta instal·lació, però, s’amortitzaria, com la resta d’espais, vers la se-
gona meitat del segle
v
. Els abocadors i les sitges amb materials més tardans haurien de
correspondre a una explotació ja d’època visigoda (Coll, 2021: 82-91). A Premià, l’extra-
ordinari edici octogonal del jaciment de Can Ferrerons, aixecat ja entrat el segle
v
i que
albergava una instal·lació termal, perd les seves funcions originals cap a nals de segle,
quan s’hi instal·la un trull amb una cella vinaria i un taller metal·lúrgic, al mateix temps
que els àmbits dels antics banys esdevenen una àrea d’habitatge (Prevosti i Coll, 2017).
Encara sobre el litoral maresmenc, el complex vitivinícola de Vallmora, a Teià, va ser
abandonat a l’inici del segle
v
, quan les diverses premses van ser desmuntades (Martín,
Rodà i Velasco, 2007).
Al Vallès, el fenomen de l’abandonament de les villae baix-imperials ha estat ben es-
tudiat per Joan-Manuel Coll i Jordi Roig (Coll i Roig, 2011) a partir del registre derivat
d’un nombre prou elevat d’intervencions. Segons l’opinió d’aquests autors, la conclusió
és clara: tots els assentaments rurals —villae— d’època baix-imperial s’extingeixen com
a tals entre mitjan i la segona meitat del segle
v
. La revisió dels casos vallesans posa en
relleu, així mateix, que la presència de materials posteriors a aquest lapse temporal res-
pon a ocupacions d’època visigoda que poden desenvolupar-se en part sobre les restes
enrunades de les antigues vil·les, com és el cas dels jaciments de l’Aiguacuit, a Terrassa,
o de Can Cabassa, a Sant Cugat del Vallès, com a exemples d’entitat i excavats en prou
extensió, o en el seu entorn immediat, com s’observa al jaciment de la plaça Major de
Castellar del Vallès.
78 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Figura 2
Escudelles i plats de sigil·lada gàl·lica tardana recuperats als abocadors de la
fase nal de la vil·la romana de la plaça Major de Castellar del Vallès (segle
v
)
Font: Coll i Roig, 2011.3
3. Agraïm als arqueòlegs Joan-Manuel Coll i Jordi Roig la cessió d’aquesta làmina per a la present publicació.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 79
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
En els antics territoris de les ciutats de Gerunda i Emporiae es troben alguns dels ja-
ciments més ben coneguts, tot i que en alguns casos la informació provingui de meritoris
reestudis d’intervencions antigues i metodològicament decitàries. Comencem per veure
un grup de jaciments situats a la costa, prop de la conuència de les actuals comarques de
la Selva i el Baix Empordà. La vil·la dels Ametllers, a Tossa de Mar, presenta una fase de re-
forma/refecció vers la segona meitat avançada del segle
iv
que suposa una contracció re-
lativa respecte de la monumentalitat de la fase alt-imperial precedent, si bé ara també s’hi
disposen paviments de mosaic, entre els quals hi ha el que és conegut perquè explicita
l’íntima relació existent entre el dominus i la propietat —«salvo Vitale, felix Turissa»—. Els
analistes del jaciment (Palahí i Nolla, 2010) situen l’abandonament general d’aquesta fase
vers la segona meitat del segle
v
, potser en el seu darrer terç. Hom observa llavors un curt
hiatus abans de la instal·lació, sobre les ruïnes, d’alguns àmbits de factura precària d’èpo-
ca visigoda potser vinculats a l’espoli i el reaprotament de materials de les antigues cons-
truccions.
També sobre la costa, els establiments veïns del Pla de Palol, a Platja d’Aro, i del Co-
llet de Sant Antoni, a Calonge, presenten destins similars. En el primer cas, la gran vil·la
baix-imperial, creada molt a nals del segle
iv
o ja a inicis del
v
sobre precedents alt-im-
perials, és abandonada durant la segona meitat d’aquell mateix segle, tot i que s’advertei-
xen freqüentacions, potser d’espoli, que s’endinsen en el segle següent (Nolla, 2002). En
el cas calongí, els materials identicats en l’espoli dels murs del pòrtic i en els nivells
d’abandonament i d’enderroc remeten igualment al segle
v
(Prat, Palahí i Nolla, 2018).
També d’aquest mateix segle, tot i que més precisament de la seva segona meitat, serien
els materials relatius a l’abandonament de la vil·la situada sota i en l’entorn de l’església
de Santa Maria de Bell-lloc d’Aro, no gaire lluny de les anteriors (Nolla i Palahí, 2012).
En l’entorn suburbà de Girona, una de les villae més ben conegudes és sens dubte
la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, un establiment complex, fruit de reformes succes-
sives, que s’abandona vers mitjan segle
v
(Palahí, Nolla i Vivó, 2016). Alguns àmbits de
construcció precària són molt posteriors a l’enderroc de la vil·la, com ho són també en
relació amb l’extraordinària necròpolis d’època visigoda localitzada al nord del jaci-
ment.
A l’Empordà, la vil·la de la Font del Vilar, a Avinyonet de Puigventós, representa el mo-
del estàndard d’explotació baix-imperial de dimensions mitjanes, amb la part productiva i
la residencial —amb un petit balneum annex— entorn d’un pati central (Casas et al.,
1993). El seu moment d’abandonament ha estat situat amb bastanta precisió a mitjan se-
gle
v
(Tremoleda i Castanyer, 2017). Més laxa és la cronologia que es pot atribuir a l’aban-
donament de la vil·la de Puig Rodon, a Corçà, tot i que els materials trobats en els nivells
d’enderroc remeten també al segle
v
, malgrat la presència d’algunes estructures —dos
forns de ceràmica— que podrien ser posteriors (Casas, 1986). Finalment, l’estudi detallat
del cas de Vilauba, al Pla de l’Estany, certica que la vil·la baix-imperial queda abandonada
al llarg de la segona meitat del segle
v
, prèviament a la creació de l’establiment d’època vi-
sigoda excavat en els darrers anys, amb una premsa ubicada precisament sobre les ruïnes
imperials (Castanyer et al., 2015).
80 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
En terres interiors, a l’entorn de Guissona, l’antiga Iesso, també hi podem trobar al-
guns casos signicatius. Així, la vil·la excavada al lloc conegut com la Vinya del Crispí, pro-
pera a la ciutat, va ser víctima d’un incendi generalitzat que va suposar el col·lapse de l’edi-
ci, en un episodi que els materials associats situen poc més enllà d’inicis del segle
v
(Llinàs i Sagrera, 1993). Es tracta, de fet, d’una cronologia del tot similar a la que s’ha pro-
posat per a l’abandonament de la vil·la propera de Sant Pelegrí, a Biosca, en el solar de la
qual, amb posterioritat al segle
v
, es documenta la presència d’un assentament —àmbits
de pedra i fang, enterraments, sitges— probablement d’època visigoda (Belmonte, Miquel
i Moret, 2006).
Al territori d’Ilerda cal, òbviament, fer referència a la vil·la del Romeral, a Albesa, cone-
guda principalment per la seva fase baix-imperial, d’una certa entitat i amb un notable pro-
grama ornamental i decoratiu en la seva pars urbana (Marí i Revilla 2018). Aquest edici
complex, creat a partir de mitjan segle
iv
, veuria el seu nal ja a inicis del
v
, quan s’assis-
teix a un abandonament ordenat i en un únic moment a partir del qual es produeix l’espo-
li selectiu i sistemàtic dels elements arquitectònics. Sobre els estrats d’abandonament es
detecta la presència, en època visigoda, d’uns pocs àmbits no gaire grans que reaproten
materials de l’antiga vil·la. Una mica més a prop de la ciutat, a Corbins, la vil·la del Tossal
del Moro, de la qual es coneixen construccions de la seva part productiva i un monument
funerari (Marí i Revilla, 2003), presenta un abandonament que cal situar en un moment
imprecís del segle
v
, si bé aquí manquen els nivells més recents i la cronologia s’estableix
a partir dels materials més tardans localitzats en superfície. Finalment, i encara que es tro-
ba fora de la Catalunya administrativa estricta, el cas fragatí de la Villa Fortunatus ens ofe-
reix un exemple extraordinari d’establiment baix-imperial, amb una gran complexitat ar-
quitectònica i un potent programa decoratiu (Navarro, 1999). El nal de les estructures
d’aquesta vil·la s’ha de situar, segons els materials recuperats, a la primera meitat del segle
v
, mentre que la presència inequívoca d’una església reutilitzant alguns dels espais no es
constata ns a un moment molt avançat d’aquell segle o ja entrada la centúria següent
(Chavarría, 2006).
Aquesta revisió, que pot haver estat una mica feixuga, aporta, però, tot de dades de
les quals es poden extreure unes valoracions globals sobre un fenomen que cal conside-
rar d’abast general i que correspon, per tant, a un context històric que hauria de ser con-
cret i precisable. Una primera constatació de tipus cronològic és que el segle
v
, en gene-
ral, és el marc en què es produeix l’abandonament, o la transformació radical, dels
establiments del tipus villa. Dins d’aquesta centúria, les precisions són més difícils d’es-
tablir, tot i que cal destacar la congruència que mostren els territoris de Barcelona i Gi-
rona, on els arqueòlegs que han treballat els jaciments coincideixen molt majoritària-
ment —de fet, pràcticament sense excepció— a situar el nal de les vil·les excavades entre
mitjan i la segona meitat del segle
v
. En terres de Ponent, però, el procés d’abandona-
ment de les villae podria avançar-se unes dècades i tenir lloc durant la primera meitat
del segle
v
, com sembla comprovar-se en els casos del Romeral, de la Vinya del Crispí, on
es detecta un incendi previ, o de Sant Pelegrí. Si aquest fet tingués una major contrasta-
ció empírica, s’hauria de posar en relació amb la situació més exposada d’aquests sectors
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 81
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
de la vall de l’Ebre a les contingències derivades d’una ubicació més propera als territo-
ris hispànics fora del control imperial des d’inicis de segle, com és el cas de l’assalt a la
mateixa ciutat de Lleida per part de tropes sueves i bagaudes l’any 449 (Arce, 2005: 159-
167). Els exemples dels entorns de Tarragona i de Tortosa presenten, a priori, una ma-
jor variabilitat, amb alguns abandonaments que semblen donar-se a l’inici o la primera
meitat del segle
v
—cas dels Antigons, de la Llosa o de la Carrova— o d’altres situats ja du-
rant la segona meitat de segle —Darró o Casablanca—. En altres casos es fa difícil preci-
sar, a partir de la bibliograa consultada, les cronologies dels darrers moments d’algunes
de les explotacions baix-imperials, atesos certs indicis de vitalitat més enllà de l’equador
del segle, com s’observa en els casos de Vilardida, dels Castellets o, encara, en el cas es-
trany dels banys datats tardanament de la vil·la de la Pineda, que tanmateix presenten ma-
terials reutilitzats.
Aquesta disparitat relativa pot tenir a veure no només amb la realitat històrica —el
manteniment de la capitalitat provincial i la fortalesa de les seves elits, antigues o nou-
vingudes—, sinó també amb les tradicions investigadores i les perspectives i els postulats
dels quals parteix la pràctica arqueològica. Sobre això, el principal problema és la inde-
nició conceptual sobre la natura i les característiques del que s’entén que és una villa en
aquest període transicional, atès que el terme es manté viu en els segles posteriors, com
deixa veure la documentació d’època visigoda i també la dels segles
ix-x
, almenys pel
que fa a la Catalunya Vella. La manera com afrontem aquesta indenició i la claredat amb
què, en termes arqueològics, caracteritzem les explotacions rurals són fonamentals per
enquadrar de manera precisa el procés històric de transformació que posa a l’anti-
guitat.
Els exemples tractats més amunt deixen veure, al nostre entendre, que els antics edi-
cis baix-imperials són objecte de dos tipus d’accions que no són excloents, sinó que en
bona part es donen de manera simultània o també successiva. D’una banda, documen-
tem clarament fenòmens d’espoli de les restes constructives baix-imperials ns al punt
de localitzar, com a la vil·la de la Burguera, els forns de calç emprats per coure els mate-
rials calcaris procedents del desmuntatge de les estructures. És probable que aquestes
activitats requerissin la instal·lació temporal de treballadors, que arqueològicament es
podria traduir en la detecció, entre les ruïnes antigues o per damunt d’elles, de fogars
isolats o de petits coberts o habitatges precaris i de curta durada. Tanmateix, altres ele-
ments materials testimonien una presència humana més estable en els mateixos solars
de les antigues vil·les, amb estructures d’habitatge que s’acompanyen d’espais funeraris
—reconeguts sovint com a petits grups de tombes—, de transformació —premses, per
exemple— o d’emmagatzematge —sitges, principalment—. Es tracta, en aquests casos,
de restes associades al tipus principal d’explotació que conformarà l’estructura bàsica
del poblament rural d’època visigoda. Aquests establiments es documenten, com en els
casos revisats, sobre les restes de les vil·les baix-imperials i semblen aparèixer aviat, paral-
lelament al desballestament progressiu dels antics edicis. No obstant això, explotacions
gairebé coetànies i de característiques totalment similars apareixeran arreu pels volts del
500, moltes sense cap precedent que es pugui atribuir al que coneixem com a vil·la roma-
82 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
na. No insistim més en aquesta qüestió, a la qual dedicarem un apartat propi més enda-
vant.
Davant d’això, és necessari establir una línia de separació, tan nítida com cada cas
ho permeti, entre allò que correspon materialment a l’explotació baix-imperial i allò
que, tot i que es pugui trobar en el mateix solar, pertany a una altra realitat, la del po-
blament rural d’època visigoda. Els indicis materials, ho hem anat veient, són prou
clars: amortització i transformació dels balnea, aparició d’estructures d’habitatge fetes
de murs de blocs lligats amb fang, paviments de terra i cobertes peribles, presència de
sitges que tallen l’estratigraa imperial i localització de petites —o més grans— agrupa-
cions de tombes que corresponen als espais d’enterrament d’aquests nous assenta-
ments.
Es tracta d’elements que ja tenen poc a veure amb la lògica socioeconòmica de les ex-
plotacions imperials i que presenten un aspecte radicalment diferent. Lluny de les inver-
sions que van rebre algunes villae en època teodosiana, els nous establiments no reves-
teixen cap característica que pugui ser considerada de tipus senyorial i, ben al contrari, es
fa molt evident l’absència física de la classe propietària, tot i que l’escassa documentació
d’època visigoda fa referència a l’existència de terratinents, alguns amb àmplies posses-
sions. En aquest sentit i malgrat el manteniment de la categoria, és evident que allò que
hom considerava una villa als segles
vi-vii
ja era una cosa molt diferent i que s’havia pro-
duït un salt material, però també social i econòmic, importantíssim.
Contextos en cova: vaixella i monedes
La presència en coves i abrics de nivells arqueològics amb materials d’època romana tar-
dana o directament altmedievals, sobreposats en la majoria de casos a una estratigraa
d’origen prehistòric, ha estat constatada en múltiples jaciments que abracen tota la geo-
graa catalana i altres sectors mediterranis o peninsulars, a la vegada que constitueix un
fenomen reconegut però encara no degudament explicat (Gutiérrez i Hierro 2012; Quirós
i Alonso, 2007-2008; Raynaud 2001; Utrilla, Laborda i Sebastián, 2014). Víctima de la seva
pròpia exigüitat i de la poca atenció rebuda ns temps recents, la formació d’aquest regis-
tre pot respondre a causes diverses i han estat múltiples les propostes interpretatives res-
pecte a aquesta qüestió, des de l’atribució de funcions de refugi o de tipus cultual o ere-
mític, ns a explicacions d’ordre econòmic relacionades amb l’explotació de certs espais
muntanyosos, ja sigui per la via de la ramaderia, ja sigui per la de l’aprotament d’altres re-
cursos (Fanjul 2011). D’altra banda, el coneixement fragmentari que posseïm sobre aques-
tes ocupacions deixa entreveure cronologies que poden variar de manera considerable en
cada cas, un altre factor que adverteix sobre la natura heterogènia d’un fenomen que re-
quereix l’estudi de cada jaciment concret en el seu context. Tot i això, cada cop sembla
més clar que els conjunts de materials corresponents al segle
v
, ben reconeixibles per la
presència de produccions ceràmiques i vítries especíques, ocupen un lloc molt destacat
dins d’aquesta diversitat, i en la majoria de casos no es detecten ocupacions immediata-
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 83
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
ment anteriors o posteriors. Una revisió ràpida d’alguns casos catalans, poc o molt cone-
guts, ens permetrà conrmar aquesta percepció, a la vegada que ens deixarà observar la
seva disposició per tota la geograa muntanyosa del país, des del Prepirineu ns a la ser-
ralada Litoral, a peu de mar.
Unes primeres notícies poc precises mencionen la troballa de ceràmica «paleocristia-
na» —cal pensar que en referència a les sigil·lades gàl·liques tardanes— i de vidre a la cova
de Mont-ral,4 a les muntanyes de Prades; al costat mateix, a la cova del Cudó, excavacions
recents han localitzat una moneda del segle
iv
i un fragment de llàntia africana, potser
de la primera meitat o mitjan segle
v
(Vergès, 2017).5 Més al nord, al paratge del fondal de
Valldellòs, a Mediona, ns a set cavitats properes entre elles presenten materials variats
que cal atribuir a nals del baix imperi (Bacaria, 1991; Coll, Roig i Molina, 1994). Es tracta
d’espais petits, en principi no aptes per a ser habitats de manera estable, on destaca la tro-
balla d’un petit conjunt de monedes encunyades entre l’últim quart del segle
iv
i el primer
del
v
—les més modernes, d’Honori (395-423)—, així com fragments i algunes peces sen-
ceres de sigil·lada gàl·lica tardana —que contrasten amb la pràctica absència de restes d’atu-
ells de ceràmica comuna— i fragments d’àmfora tardana, una ampolleta de vidre, una cu-
llereta de bronze, un botó del mateix material —possiblement pertanyent a uns arreus o
guarniments d’una cavalcadura—, una petita clau d’una arqueta, dos esquellots i uns cre-
malls de ferro. No gaire lluny, a la cova de la Font del Molinot, a Pontons, s’hi va trobar un
bol sencer de sigil·lada gàl·lica tardana (Bacaria, 1991), que hom situa vers la primera mei-
tat del segle
v
.
A la cova de Can Sadurní de Begues, al massís del Garraf, cal destacar la troballa de di-
verses peces de sigil·lada gàl·lica tardana senceres o conservades en bona part (Edo et al.,
1993), així com algunes monedes baix-imperials. Sobre mateix de la línia de costa, a la
cova del Gegant de Sitges, intervencions recents han identicat un nivell que pot atribu-
ir-se al segle
v
, amb restes, entre altres recipients, de dues amforetes de vidre de la forma
Isings 60 i d’un plat de TSAD, potser una Hayes 61, i diversos elements metàl·lics —fíbules
i anells— (Daura i Sanz, 2012-2013). A l’àrea del Vallès, en indrets de la serralada Prelitoral,
s’han fet també descobertes semblants, com ara el conjunt format per cinc escudelles i un
plat de sigil·lada gàl·lica tardana, així com unes altres sis peces d’imitació, trobats a la cova
de Guanta, a Sentmenat (Bacaria, 1992). Aquests materials corresponents al que sembla
un únic moment d’ocupació de curta durada s’acompanyen d’alguns fragments de TSAD,
de ceràmica comuna i de cuina, absolutament minoritària, i d’àmfora, així com de restes
d’un bol i de dues ampolles de vidre. Tot plegat ofereix un horitzó cronològic situat entre
inicis i mitjan segle
v
(Coll, 2021: 295-296).
4. Remetem a l’entrada corresponent de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya
(https://invarque.cultura.gencat.cat/card/981, consultat el 26/6/2023).
5. El fragment és reduït, però podria tractar-se d’un exemplar del tipus Atlante
viii
, variant A o C.
84 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Figura 3
Sigil·lades gàl·liques tardanes de la cova de Can Sadurní de Begues
Dibuix: M. Blanch; extret d’Edo et al., 1993.6
A les grans cingleres que envolten la vall de Sau, l’abric del Roc del Migdia, a Vilanova
de Sau, i la cova de les Pixarelles, a Tavertet, presenten també proves clares d’ocupacions
coetànies, si bé aquí les precisions cronològiques són més laxes. En el primer, una sepul-
tura en caixa de lloses contenia un esquelet datat per radiocarboni en l’interval dels se-
gles
v-vi7
(Yll, Watson i Paz, 1994), mentre que en la segona es va poder identicar un nivell
que contenia diverses monedes del segle
iv
i que s’estenia per tota la cova (Rauret, 1987).
Als contraforts del Pirineu tampoc no hi falten els casos. Començant per llevant, és sig-
nicatiu el grup de cavitats situades a la capçalera del riu Llierca, a l’alta Garrotxa, entre les
quals destaca la cova 120, amb una entrada totalment suspesa al mig d’una cinglera. Aquí,
i directament per sobre dels nivells prehistòrics, es van localitzar diversos fragments de
sigil·lades gàl·liques tardanes, d’àmfora africana i de vidre, juntament amb una siliqua
6. Agraïm a l’arqueòleg Manel Edo (CIPAG) i a l’equip de la cova de Can Sadurní la cessió d’aquesta làmina.
7. El resultat de l’analítica practicada sobre l’esquelet és de 1560±85 BP. Malgrat que el calibratge a 2 sigmes presen-
ta un marge cronològic molt ampli (264-650), els diversos diagrames (Oxcal 4.2) no ofereixen cap dubte sobre la màxima
probabilitat d’adscripció als segles
v-vi
(422-582 al 68%).
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 85
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
de nals del segle
iv
—potser atribuïble a Valentinià (364-375)— i alguns petits discs de bron-
ze que podrien haver format part d’algun tipus d’ornament. Atesa la seva homogeneïtat,
aquest conjunt material va ser atribuït, en el seu moment, a una estada de curta durada
però de certa intensitat efectuada entre els segles
v-vi
(Agustí et al., 1987: 137-140). Així
mateix, la propera cova dels Ermitons podria oferir també un horitzó similar, tot i que aquí
els indicis són més magres, limitats al reconeixement, entre altres materials romans no
precisats apareguts en l’anomenat estrat
i
, d’una vora de sigil·lada nord-africana —Hayes
59— (Maroto, 1985-86), que habitualment apareix en contextos de la segona meitat del se-
gle
iv
o d’inicis —o primera meitat— del
v
. No aporta tampoc gaires precisions la datació
d’una mostra de carbó de l’estrat
ii
, calibrada al 95,4% entre els anys 414 i 675 (Maroto,
1982: 9). Per la seva banda, a la bauma del Serrat del Pont s’han localitzat fragments de
sigil·lada gàl·lica tardana (Alcalde, Molist i Toledo, 1994). En aquest cas, l’espectre de ma-
terials antics és més variat i nombrós —ibèrics, republicans, imperials—, probablement
perquè és relativament fàcil accedir-hi i per la situació al peu de l’antic camí ramader que
unia l’Empordà i les terres altes del Ripollès, que a partir del segle
xiv
es va veure bene-
ciat amb la construcció del pont sobre el Llierca, a tocar mateix de la bauma (Soler, 2018).
Figura 4
Entrada de la cova 120, a l’alta Garrotxa, suspesa en un cingle
sobre el torrent dels Llorers
Fotograa: Xavier Terrades.8
8. Agraïm a l’arqueòleg Xavier Terrades (IMF-CSIC) la cessió d’aquesta imatge.
86 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Prop de Berga, l’excavació de la canal dels Avellaners, una gran esquerda oberta en el
vessant de la muntanya de Queralt, va permetre identicar un nivell on es recolliren frag-
ments de ceràmica grollera i de sigil·lada africana D, així com un bol carenat que podria
correspondre a la imitació local d’una sigil·lada gàl·lica tardana del segle
v
, potser de la for-
ma Rigoir 18 (Daura, Pardo i Sànchez, 1988). No gaire lluny, a l’abric de Roca Roja es co-
neix també la troballa de fragments de TSAD i, més notòria, la d’una moneda de l’empe-
rador oriental Teodosi II (408-450) (Daura i Pardo, 1991; Jardí i Juncosa, 1999).
Al Prepirineu lleidatà destaca, per la seva ubicació i el seu contundent registre, el cas
de la Cova Colomera, sobre el congost de Mont-rebei. L’ocupació baix-imperial és aquí
ben evident, amb un gran nombre de peces ceràmiques corresponents a sigil·lades gàl-
liques i hispàniques tardanes, un exemplar d’àmfora palestina tardana —LRA4—, vasos de
vidre coetanis, algunes monedes del segle
iv
i diversos estris metàl·lics (De la Vega, 1978;
Padró i De la Vega, 1989). Encara que aquests materials provenen en bona part d’inter-
vencions no regulades, tot plegat apunta vers una ocupació que cal situar entre nals del
segle
iv
i mitjan segle
v
. Més al nord, el registre fornit per la cavitat M35, prop del Roc de
Perauba, sembla poder-se posar en relació amb un nivell d’ocupació on destaca de nou
la presència de sigil·lades gàl·liques tardanes en les seves formes Rigoir 1, 6, 8 i 18, acom-
panyades —hi són absents les africanes D i les hispàniques tardanes— de fragments de
ceràmica pintada i comuna i restes d’alguns objectes de vidre. Tot plegat ofereix una cro-
nologia clara i centrada en el segle
v
, sembla que no excessivament avançat (Pérez-Almo-
guera et al., 2011). Ben a prop, a la cova de Toralla es coneix la troballa d’un bronze de
mitjan segle
iv
, juntament amb algunes sigil·lades gàl·liques tardanes —descrites com a
«sigil·lades grises»—, ceràmica pintada baix-imperial i fragments d’algunes peces de vidre
coetànies, un conjunt que es podria emmarcar sense gaires problemes en el segle
v
(De
la Vega, 1978).
Vistos aquests exemples, no hi ha dubte que el segle
v
és un període molt ben repre-
sentat entre les fases ocupacionals de coves i cavitats, com ja ha estat advertit per al cas
llenguadocià, estudiat amb cert deteniment per Claude Raynaud (2001), que també fa bé
de cridar a la prudència davant una eventual sobreestimació d’aquest segment temporal a
causa de la presència reiterada i la fàcil identicació de la ceràmica estampada tardana.
Avui, però, aquest problema no sembla un obstacle insalvable atesos els progressos en el
coneixement de les produccions ceràmiques altmedievals, mentre que és un fet que els
contextos vinculats al segle
v
no troben parangó amb els segles anteriors de la romanitat
—almenys els imperials—, escassament representats en aquests entorns particulars.
Una altra cosa és com explicar aquestes troballes i respondre a la qüestió fonamental se-
güent: si la similitud en els espais i la relativa sincronia que s’observa responen també a una
coincidència en les raons subjacents a la formació d’aquests conjunts de materials. En aquest
sentit, cal ser conscients que partim d’un coneixement decient dels contextos arqueològics
precisos en què van ser localitzats part d’aquests conjunts i ens manca, per tant, informació
bàsica per a la seva interpretació. En ocasions es tracta de troballes fortuïtes fetes per excur-
sionistes o espeleòlegs, o bé d’excavacions clandestines o treballs d’adequació d’aquests es-
pais amb nalitats diverses. És cert, per altra banda, que a vegades la lenta i sovint escassa
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 87
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
acumulació sedimentària en aquests espais tancats ha motivat que els nivells superiors que-
din desprotegits. També s’ha de dir, però, que no sempre els nivells superiors de les coves,
especialment els formats en èpoques històriques, han estat documentats i descrits amb la -
nor i el detall necessaris en alguns dels projectes d’excavació més antics, de manera que els
materials més recents acostumen a ser esmentats en una mena de totum revolutum que di-
fícilment pot aportar informació de valor més enllà de constatar la presència dels materials
sense context precís. Afortunadament, avui, i com es comprova en algun dels casos esmen-
tats més amunt, aquests nivells més supercials són estudiats amb la minuciositat necessà-
ria, també els que corresponen a ocupacions d’època moderna o contemporània.
Advertides aquestes limitacions, cal convenir que les dimensions, la morfologia o la ubi-
cació relativa de les coves són paràmetres d’una diversitat que a priori sembla impedir fun-
cions i usos anàlegs. Així, al costat d’espais que podrien haver acollit grups de persones, pe-
tits o més grans, que poguessin emprar-los com a habitatge, hi ha indrets on aquesta funció
sembla del tot impracticable, com suggereixen les exigües dimensions de llocs com les ca-
vitats del fondal de Valldellòs, a Mediona. La qüestió de les dimensions limitaria igualment
—encara més, de fet— el seu ús com a refugi de ramats, també impossibilitat en certs casos
per la dicultat d’accés que presenten algunes de les coves, pràcticament suspeses en cin-
gleres o parets rocoses. Tampoc no es detecta, en relació amb un ús eventual d’aquestes
cavitats com a habitatge, l’existència d’estructures construïdes en les entrades —ni tampoc
a l’interior, val a dir— com a tancaments, com sí que s’observa en ocupacions medievals
més tardanes, tot i que en aquest punt cal dir que les intervencions a l’exterior immediat de
les coves són més aviat puntuals i no tenim prou dades per ser taxatius sobre això. De fet,
amb la informació de què disposem no es pot parlar ni tan sols d’una presència més o
menys generalitzada de fogars que delatin l’ús continuat d’aquests espais com a habitatge,
però aquí sens dubte pesen les condicions en què s’han efectuat les troballes.
Així mateix, allà on l’excavació d’aquests nivells s’ha pogut dur a terme amb cert dete-
niment, com succeeix en algun dels casos llenguadocians, com ara la Grotte Suspendue,
de nom ben explícit, es posa en relleu que, atès el volum de materials i de residus, les ocu-
pacions —en aquest cas concret esmentat, datada vers mitjan segle
v
— no semblen gaire
dilatades en el temps i evidencien un caràcter més aviat temporal i de durada limitada,
com també ha estat proposat per als casos de la cova 120 o de la cova de Guanta. Alhora,
i amb poques excepcions, els lots de materials referenciats en les publicacions no acostu-
men a presentar atuells d’emmagatzematge i sí, més aviat, vasos i peces destinades al ser-
vei de taula, entre les quals identiquem clarament les procedents del sud de la Gàl·lia o
les seves imitacions.
Sense tractar-se estrictament d’objectes que puguin considerar-se de luxe, sorprèn la
presència d’aquests atuells de servei, tot i que alguns exàmens detallats dels contextos
permeten observar —a la cavitat M35 del Baix Pallars, per exemple— que s’acompanyen
d’altres de ceràmica comuna de cuina que potser poden haver passat desapercebuts en
un context de materials remenats. Sovint es tracta, a més, de grups de peces ceràmiques
pràcticament senceres i en relatiu bon estat, un registre que no sembla fruit d’un ús i pos-
terior rebuig d’aquests objectes. De fet, la presència, al costat d’aquesta vaixella, d’objec-
88 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
tes de vidre —ampolles, vasos, ungüentaris— i de metall —culleres, botons, cadenes, estris
diversos—, així com puntualment de moneda de bronze —de vàlua limitada però, al cap-
davall, la que corria a l’època—, sembla indicar una reunió intencionada d’objectes d’un
valor relatiu que podem atribuir a les possessions domèstiques d’una família propietària
de rang mitjà del segle
v
. I no podem oblidar que el que avui trobem és el que, per les ra-
ons que siguin —trencadissa no recollida, descuit o impossibilitat de recuperació—, no va
ser endut, el que no va ser llençat fora de la cova o el que, senzillament, s’ha conservat
perquè estava fet amb materials perdurables.
És en aquest context que convé valorar també la presència d’alguns enterraments en
coves o balmes que ofereixen datacions absolutes situades en els segles
v
-
vi
, com ara el
del Roc del Migdia de Vilanova de Sau, ja esmentat, o el de l’andorrana balma de la Margi-
neda (Folch i Gibert, 2017: 296-297). Es tracta de sepultures que inicialment havien estat
atribuïdes a ocupacions prehistòriques però que nalment ha calgut ressituar atesos els
resultats de les datacions esmentades. La seva presència en aquests indrets és un fet clara-
ment inhabitual en un moment en què la gent s’enterra, si parlem dels entorns rurals, en
cementiris vinculats, en aquest segle canviant, ja sigui a villae baix-imperials —de vegades
dins o en l’entorn de petits mausoleus—, ja sigui a les explotacions que les succeeixen i en
què, per altra banda, comencen a aparèixer de manera tímida les primeres esglésies fune-
ràries (Gibert i Roig, en premsa; Roig, 2019). Pensem que aquest registre, estrany a l’èpo-
ca, ha de ser tingut en compte malgrat la prudència que demana l’ampli espectre cro-
nològic de les datacions i els escassos exemples coneguts, atès que no és descartable
que eventualment es pugui relacionar amb les troballes de materials que hem anat veient.
Materials de nals de l’imperi en poblats ibèrics o castells medievals
Un altre tipus de fenomen sobre el qual volem cridar l’atenció en aquest treball és la
troballa de materials similars i genèricament coetanis als descrits ns aquí als cims d’al-
guns turons, uns entorns especícs on habitualment també es localitzen restes d’ocupa-
cions antigues, principalment d’època ibèrica, i on en alguns casos també es desenvolupa-
ran en els segles futurs forticacions d’època comtal. Es tracta en general de descobertes
fortuïtes que coneixem sovint per referències antigues, mentre que quan la seva localitza-
ció té lloc en el marc d’un projecte d’excavacions, són materials que es troben malaurada-
ment fora del seu context original, en nivells o estructures posteriors. Els conjunts són en
bona part més reduïts i fragmentaris que en el cas de les coves que hem presentat en
l’apartat anterior i es redueixen a petits grups de monedes o a fragments de vasos cerà-
mics o de vidre, trobats sovint, com dèiem, en posició secundària. No obstant això, són
signicativament coherents a apuntar vers una cronologia genèrica del segle
v
.
Una publicació recent (Gibert, 2020), que versa en part sobre aquesta qüestió i on es
poden trobar les referències bibliogràques pertinents, ens estalvia d’exposar aquí el de-
tall d’aquestes troballes, que ens acontentarem de resumir. Així, per a les comarques gi-
ronines destaquem els casos del puig de la Fonollera, a Torroella de Montgrí —àmfora
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 89
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Keay
xix
, TSAD Hayes 91, sigil·lada gàl·lica tardana, dues monedes de Valentinià (364-
378)—, del castell de Begur —sigil·lada gàl·lica tardana i una llàntia d’època baix-imperial—
i del castell de Torcafelló, a Maçanet de la Selva —quatre monedes de Constantí i Constan-
ci II (330-364) i sigil·lada gàl·lica tardana.
Al Vallès, els casos se situen als contraforts de la serralada Prelitoral, on trobem el turó
de Can Noguera, a la Garriga —tombes de lloses, sigil·lada gàl·lica tardana, TSAD, àmfora
indeterminada—, el turó del Rull, a Bigues i Riells —TSAD Hayes 91—, o la Mola de Gallifa
—tomba de lloses, fragments de tegula, moneda de Constantí—. Al Penedès, destaquem
les troballes numismàtiques d’Olèrdola —monedes de Constanci Gal o Julià II, Magne Mà-
xim, Constanci II (350-361), Teodosi (379-395) i Honori (395-423)— i del poblat ibèric del
Pujol d’en Figueres, a Subirats —monedes de Crisp (317-326), Constantí (306-327) i Hono-
ri (395-423)—. En el mateix sector, al turó del castell de Castellví de Rosanes s’ha localitzat
una tomba en caixa de tegulae, mentre que l’excavació del seu homònim de la Marca ha
permès identicar-hi una fase de materials d’època romana que podria arribar ns als se-
gles
v-vi
—ceràmica comuna i de cuina africana, tegulae, agulla de cinturó escutiforme.
Figura 5
Vista des del nord del conjunt monumental d’Olèrdola, on s’han localitzat
monedes baix-imperials (Unitat Aèria Agents Rurals, 2016 invarque.cultura.
gencat.cat, 23 de març de 2020).
90 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Pel que fa a Osona, cal esmentar les troballes als cims on hi ha situats els castells de
Besora —sigil·lada gàl·lica tardana i àmfora—9 i de Tona —ceràmica «baix-imperial» inde-
terminada, fragment de sarcòfag del segle
v
—, mentre que a la Cerdanya es coneix la pre-
sència de monedes tardanes al turó de Gallissà, a Bellver, i a Sant Feliu de Castellvell, a
Llo —Constanci II (337-361)—. Encara al Pirineu, a la roca del Corb de Peramola s’ha lo-
calitzat sigil·lada gàl·lica tardana —o imitacions— i fragments de vidre que hom situa vers
el segle
v
.
Al costat d’aquests indicis esparsos, la detecció d’ocupacions en alçada que es poden
datar al segle
v
també s’ha fet a partir de projectes d’excavació, alguns d’ells de cert recor-
regut i en jaciments amb seqüències llargues en què els materials poden presentar-se bar-
rejats. Així, l’establiment rossellonès que serà conegut com a castrum d’Ultrera en algu-
nes referències del segle
vii
sembla iniciar-se a partir de mitjan o la segona meitat del segle
v
amb alguns àmbits senzills i guanya complexitat al llarg de tota l’època visigoda (Pactat,
Constant i Schibille, 2021). De manera semblant, al Roc d’Enclar, a Andorra, hi ha una ocu-
pació que s’inicia clarament al segle
v
—sigil·lada gàl·lica tardana, TSAD, àmfora africana, vi-
dre— (Llovera, 1997), si bé la presència física d’un castrum coetani és discutida (Coll,
2021: 480-484). Als Altimiris, prop del congost de Mont-rebei i de la ja esmentada cova Co-
lomera, els inicis de l’ocupació altmedieval es detecten a partir d’un moment avançat del
segle
v
—sigil·lades hispàniques i gàl·liques tardanes (majoritàries) i àmfores de procedèn-
cia diversa— (Alegría i Hidalgo, 2015). Aquí la construcció més antiga és un edici de plan-
ta quadrangular —interpretat en les primeres publicacions com una possible torre— cons-
truït amb encofrat i paviment de morter, acompanyat d’alguns fons de cabana retallats a la
roca.
En un paper anterior (2020) ja situàvem l’aparició d’aquests contextos en el marc
de la reorganització del poblament que va tenir lloc a partir de l’ensulsiada imperial, a
la vegada que enteníem aquest registre específic com un testimoni de l’aparició d’una
primera generació de fortificacions medievals fruit d’aquest context històric concret i
que no va tenir gaire recorregut. En tot cas, aquests establiments serien anteriors a les
diverses fortificacions creades en el marc de la consolidació del regnum a partir de la
segona meitat del segle
vi
i fins a la seva liquidació a inicis del
viii
. Aquí s’hi integrari-
en exemples ben coneguts, com el del Puig Rom (Roses), el castellum de Sant Julià de
Ramis o l’Esquerda (les Masies de Roda), així com d’altres de menors dimensions o co-
neguts més parcialment, com el del Tossal del Moro (Castellserà) o el del Serrat dels
Tres Hereus (Avià/Casserres). Tots ells presenten, alguns amb més evidència que d’al-
tres, muralles i sistemes defensius, aixecats de bell nou o aprofitant i espoliant cons-
truccions prèvies d’època ibèrica, uns precedents que són presents en la majoria dels
casos.
9. Val a dir que aquest castell és objecte d’una excavació des de fa anys, tot i que no s’hi han localitzat, de moment,
estructures vinculades a aquests materials. Sí que s’hi han excavat algunes tombes associades a un petit edici, datades per
radiocarboni en els segles
vii-ix
(Busquets et al., 2017).
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 91
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
En canvi, pel que fa als contextos del segle
v
com els que hem anat resseguint, més
primerencs i habitualment sense referent estratigràc, no es detecten construccions
vinculades als materials d’aquest moment o, en qualsevol cas, no s’han pogut identicar
perquè en la majoria dels casos no s’han dut a terme projectes d’excavació. Quan s’hi
han realitzat, com és el cas del castrum d’Ultrera, les primeres estructures i àmbits do-
cumentats són inicialment precaris i no han de tenir forçosament una natura forticada,
encara que en els segles següents s’hi desenvolupin conjunts més complexos. Així
doncs, podria ser que una atribució d’aquest registre tan feble a eventuals forticacions
no tingui una base prou sòlida o que sigui, com a mínim, matisable. Hi tornarem en un
apartat posterior.
Els primers compassos d’un nou poblament
No ha estat ns al darrer quart del segle
xx
—des del canvi de mil·lenni, si es vol— que
hem començat a albirar les característiques reals del poblament rural generat a partir del
nal del sistema imperial d’explotació dels territoris. Un nou i gruixut bagatge informa-
tiu, obtingut especialment des de l’arqueologia preventiva, així com de la revisió de
dades antigues des d’una perspectiva renovada, ha permès uns primers assajos de siste-
matització i interpretació (Roig, 2011; Folch, Gibert i Martí, 2015). Així, a partir de l’es-
fondrament estatal i l’abandonament generalitzat de les explotacions baix-imperials,
s’observa nítidament la reconguració absoluta del poblament rural, amb uns trets pro-
pis i reconeixibles que es mantindran de manera aparentment estable ns ben entrat el
segle
viii
, quan es produeix un nou canvi de tendència clarament perceptible en termes
arqueològics.
En general, es tracta d’assentaments aparentment oberts que sorgeixen, alguns
dels més precoços, prop d’antigues villae, a vegades parcialment per sobre o fins i tot
tallant els nivells d’abandonament d’aquestes. Hem tingut ocasió de comprovar-ho en
l’apartat anterior, dedicat al final de les explotacions baix-imperials, en què han estat
múltiples les referències a sitges, tombes o àmbits de construcció precària que hom ha
pogut detectar i identificar durant l’excavació dels nivells superiors d’aquests jaci-
ments, d’un extrem a l’altre del territori català. En un sector ben estudiat com és l’en-
torn barceloní (Roig, 2011, amb bibliografia), aquesta ocupació en major o menor grau
dels solars antics es comprova, per exemple, als jaciments de la plaça Major (Castellar
del Vallès), l’Aiguacuit (Terrassa) o Can Cabassa (Sant Cugat del Vallès). D’altres, però,
s’originen paral·lelament en indrets sense cap precedent immediat conegut, com és el
cas de Can Gambús (Sabadell), els Mallols (Cerdanyola del Vallès) o la Solana (Cu-
belles).
92 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Figura 6
Jaciment de la plaça Major de Castellar del Vallès. Vista de la cabana E30
(segle
vi
) amb els forats de pal de les parets perimetrals i els encaixos
interiors de mobiliari domèstic de fusta, així com la llar de foc frontal
(Font: Roig i Coll, 2010).10
En tots ells, les estructures d’habitació reconegudes corresponen habitualment a fons
de cabana retallats en el subsol, que acostumen a presentar-se en un nombre variable, tot
i que no gaire elevat. Els acompanyen tot d’estructures i d’espais vinculats a la transforma-
ció i l’emmagatzematge de productes agrícoles, com ara premses de biga amb dipòsits as-
sociats o sitjars que puntualment poden ser força extensos, de prop d’un centenar o més
d’estructures, o ns i tot poden sobrepassar els dos-cents dipòsits, com succeeix a Can
Gambús. També destaca la presència, igualment recurrent, de forns de cúpula, habitual-
ment oberts en els laterals de grans retalls subterranis.
La majoria dels jaciments esmentats es troben en les àrees de relleus suaus del litoral
i el prelitoral, zones en què la secular activitat agrícola ha provocat un grau d’erosió ele-
vat, de manera que, justament, en bona part dels casos les úniques estructures que ens
10. Agraïm l’amabilitat de Jordi Roig en cedir-nos la imatge per a la present publicació.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 93
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
han pervingut són les que originàriament eren totalment o parcialment subterrànies, com
ara els fons de cabana, els dipòsits, les sitges o els retalls amb forns, i han desaparegut tots
els nivells de circulació exterior i qualsevol altra construcció sense o amb poca fonamen-
tació. En zones de relleu més accidentat, habitualment cap a l’interior, es comprova que
aquests establiments poden incloure espais domèstics construïts amb pedra i terra i ns i
tot murs de tanca, de manera que, si més no en alguns casos, la seva aparença devia ser
menys oberta del que hom pot pensar. En són mostra exemples com el de Vilaclara de
Castellfollit del Boix o d’altres d’excavació més recent, com els de Monistrol de Gaià o Vi-
lauba, a Camós, explotacions que també acostumen a posseir premses de biga, dipòsits,
forns de cúpula i sitges (Enrich, Enrich i Pedraza, 1995; Gibert, 2018: 39-42; Castanyer et
al., 2015).
Sense presència d’església en la immensa majoria de casos coneguts (Gibert i Roig, en
premsa), la gestió de la mort se solucionava amb petites necròpolis situades al voltant dels
assentaments, amb tombes senzilles que es presenten sota la forma, les més antigues, de
caixes de tegulae a doble vessant o, en moments més avançats, de caixes de lloses, de sim-
ples fosses amb coberta de lloses o, si el subsol ho permet, en fosses picades a la roca. És
en aquest punt on cal destacar l’existència de desigualtats dins dels grups que habitaven
aquests assentaments, com demostra la presència reiterada d’esquelets abocats de qualse-
vol manera i juntament amb deixalles de tot tipus en els rebliments de sitges o en altres
retalls no adaptats per a la funció funerària. Aquest tractament de les restes d’alguns indi-
vidus, paral·lelament a l’ús de les necròpolis considerades ordinàries, s’ha posat en relació
amb la presència de població esclava que devia conviure amb les famílies encarregades de
la gestió de les explotacions (Roig i Coll, 2011a). De tota manera, les diverses datacions ab-
solutes practicades situen el fenomen en un moment avançat de l’evolució d’aquests as-
sentaments —segles
vii-viii
— i, per tant, no cal que aquí ens hi estenguem.
Fins aquí hem descrit els trets fonamentals d’aquest nou esquema de poblament rural,
que responen en gran manera a la seva fase de consolidació a partir de mitjan segle
vi
. Re-
sulta més difícil, però, obtenir el detall dels primers moments d’aparició d’aquests nous
assentaments i la seva evolució inicial en les dècades a cavall dels segles
v
i
vi
. Al Vallès,
l’anàlisi acurada dels materials ceràmics en context estratigràc d’alguns d’aquests establi-
ments (Roig i Coll, 2011b) permet proposar una primera fase que s’iniciaria en el darrer
quart del segle
v
, de manera aparentment consecutiva a l’abandonament de les explotaci-
ons baix-imperials. En aquest primer moment es detecta encara la presència, si bé en una
proporció molt disminuïda, d’algunes importacions africanes i sud-gàl·liques, amb un
conjunt de formes que, especialment pel que fa a les primeres, ja difereix del que hom ob-
servava en els nivells nals de les villae (Coll i Roig, 2011). Les sigil·lades gàl·liques i les se-
ves imitacions, en canvi, presenten una major coincidència en ambdós horitzons, si més
no pel que fa a determinades formes. La vaixella de vidre també mostra una clara evolució
entre uns i altres contextos, en el lapse cronològic que porta del segle
v
al
vi
. Així, el reper-
tori de les noves explotacions d’època visigoda presenta una clara reducció de formes —fo-
namentalment, escudelles i copes— respecte dels contextos nals de les villae, on han
desaparegut gots, gerres i ampolles d’aquest material (Coll, 2021). El panorama és, però,
94 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
complex i, com succeeix a Puigserol, a Castellví de la Marca, podem trobar nous assenta-
ments rurals que encara presentin un cert registre vitri que pot anar-se’n a cronologies del
segle
v
—gots Isings 96 o gerres Isings 120/121—, encara que sigui en nivells amb predo-
mini de formes del segle següent.11
Figura 7
Retalls i sitges del segle
vi
del jaciment de Puigserol, a Castellví de la Marca
Foto: Jordi Gibert.
En ambients interiors o de muntanya mitjana, la presència de materials d’importació
és encara més exigua en els contextos més primerencs del nou poblament altmedieval. És
el cas de l’Aubert, a la Vall d’en Bas, una petita granja familiar que presenta una fase inici-
al de construcció i conservació molt precàries, amb un petit àmbit i algunes sitges associa-
des, envoltats en part per una tanca de fusta (Folch, Gibert i Martí, 2019). La fundació de
l’establiment és difícil d’establir, especialment per la manca de precisió que presenten les
datacions radiocarbòniques d’aquest període, que, com ja hem apuntat, abracen pràctica-
ment tot l’arc dels segles
v-vi
. Pel que fa als materials arqueològics, un únic fragment de
sigil·lada lucente —probablement de la forma Lamboglia 1/3— associat al clos de fusta i un
fragment d’un got de vidre de la forma Isings 96 (Coll, 2021: 73-74) en una sitja amb una
datació sobre fauna dels anys 420-600 (al 95%), ambdós d’aspecte rodat, constitueixen els
11. Agraïm a Joan-Manuel Coll l’estudi desinteressat del vidre d’aquest jaciment excavat recentment per nosaltres,
amb resultats encara inèdits.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 95
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
únics indicis que poden portar l’origen de l’assentament al segle
v
, en tot cas vers les se-
ves dècades nals. De manera semblant, l’establiment d’època visigoda de Monistrol de
Gaià, al Bages, encara en curs d’excavació (Gibert, 2018: 39-42), ha proporcionat dataci-
ons absolutes similars en els seus nivells més antics (410-580 al 95%), les quals tampoc no
permeten anar en cap cas la seva cronologia inicial. Aquí, una vora de ceràmica de cuina
africana —forma Hayes 23B/Lamboglia 10A— és l’únic indicador cronològic pel que fa a la
ceràmica importada que, si es tingués en compte malgrat la seva solitud i eventual residu-
alitat, ens podria portar al segle
v
. Per contra, de moment els vidres apareguts correspo-
nen a formes típiques dels segles
vi-vii
com són les escudelles Foy 21 i les copes Foy 23.
Sembla, per tant, que si més no una part de les explotacions rurals que coneixem per
a l’època visigoda es podrien haver originat en algun moment de la segona meitat del se-
gle
v
, potser més aviat en les seves últimes dècades. Cal reconèixer, com hem pogut com-
provar, que les proves respecte a aquesta qüestió no són gaire sòlides i que en els propers
temps caldrà un esforç per poder anar la cronologia fundacional d’aquests establiments
i la seqüència poblacional que porta de les villae baix-imperials a aquesta nova xarxa d’as-
sentaments. Sembla, en qualsevol cas, que als segles
v
i
vi
aquestes fases inicials presenta-
ven estructures força precàries i que al llarg dels dos segles següents es va avançar vers
unes construccions de major complexitat i solidesa, en un cert procés de «petricació» de
l’arquitectura, amb l’aixecament d’àmbits a partir de murs de blocs lligats habitualment
amb fang, si més no els sòcols. En són un exemple els casos esmentats de Vilauba, on al-
guns fons de cabana precedeixen les cases i els tancats de pedra, o de l’Aubert, on, vers la
segona meitat del segle
vii
, una nova casa amb murs de pedra i una tanca del mateix ma-
terial substitueixen aquell primer àmbit precari i el clos inicial fet amb pals.
El part traumàtic del poblament altmedieval
(o el que mostra l’arqueologia)
Tradicionalment, els ritmes i les formes de la transició de l’antiguitat a l’edat mitjana han
constituït qüestions espinoses sobre les quals s’ha generat una gran diversitat d’opinions.
Com és normal, les conclusions a què s’arriba depenen de la perspectiva de l’investigador
en qüestió, la qual, al seu torn, resulta normalment de l’especicitat de la seva formació
original, ja sigui en el món antic, ja sigui en el medieval. Nogensmenys, les disparitats en
les concepcions relatives a aquest moment històric crucial tenen molt més a veure amb els
estris analítics i els marcs teòrics, de tal manera que d’aquests pot dependre ns i tot la
durada del procés històric, que donarà peu a una transició més curta o més llarga segons
l’òptica que s’hi apliqui. Des de la història cultural, per exemple, normalment s’han desta-
cat les continuïtats, que, òbviament, existiren, i és que la ideologia dominant, expressada
en la imposició denitiva del cristianisme a tots nivells, traspassà enfortida el llindar del se-
gle
v
. En l’esfera material, però, hem vist que les transformacions van ser pregones i el pai-
satge rural que algú va veure durant, per exemple, els anys trenta o quaranta del segle
v,
havia canviat de manera ben perceptible als ulls dels nets d’aquell algú a nals de la cen-
96 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
túria, només un parell de generacions després. O, dit d’una altra manera, el món rural de
l’any 500 era molt diferent del de l’any 400 —o àdhuc 450, si parlem de la Tarraconesa me-
diterrània— pel que fa a les característiques dels assentaments, dels sistemes d’explotació
del territori i, clarament també, de les relacions socioeconòmiques que tenien lloc sobre
aquest teló de fons.
En les pàgines precedents hem centrat l’atenció en tres fenòmens arqueològics prin-
cipals que es poden atribuir cronològicament al segle
v
però que, des d’una perspectiva
històrica, han de respondre a un seguit de transformacions de gran transcendència que
van trasbalsar, i ns i tot capgirar absolutament, el món rural de tradició antiga, que va tro-
bar el seu nal en aquest context. Denits aquests fenòmens, que es deriven del registre
material i que, per tant, són de natura empírica, la seva interpretació en termes històrics
és una tasca més difícil d’escometre. Hi ha, en primer lloc i com s’observa de seguida, un
problema de precisió cronològica i, per tant, de concreció pel que fa a la seva natura coe-
tània o diacrònica. És evident que un segle és un segment temporal massa extens per
valorar la coincidència de fenòmens arqueològics, i més tenint en compte els espectres
cronològics tant dels contextos materials com dels calibratges de les datacions radiocarbò-
niques.
No obstant això, hi ha una apreciació genèrica que mereix ser destacada: la relativa
preponderància de peces de sigil·lada gàl·lica tardana (d’allò que abans se’n deia Dérivées
des sigillées paléochrétiennes —DSP— o ceràmica estampada paleocristiana). Apareguda
en terres avui catalanes a partir de nals del segle
iv
però sobretot ja entrat el segle
v
, la
seva presència és molt notòria en els contextos d’abandonament de les villae, en general
a partir de mitjan segle
v
. De fet, al Vallès s’ha observat que, en aquest lapse concret i en
aquests contextos especícs, les importacions de sigil·lades d’aquest tipus i les seves imi-
tacions semblen superar percentualment les vaixelles nes nord-africanes (Coll i Roig,
2011: 169-170). No és aquest el lloc per valorar de manera detallada les raons d’aquest fet,
que no es deuen poder aïllar de la conquesta vàndala de Cartago i el seu territori l’any 439,
però, en qualsevol cas, aquest predomini relatiu dels materials sud-gàl·lics per sobre dels
nord-africans podria indicar un moment o segment temporal prou concret i situable més
o menys vers mitjan segle
v
i les dècades immediatament següents. I és aquí quan convé
recordar que aquesta preponderància és clarament observable en els registres de les co-
ves i, encara que potser de manera no tan explícita, també en els de les ocupacions en al-
çada.
Amb les dades a la mà, ¿podem pensar llavors que és lícit atribuir una certa coincidèn-
cia o, si més no, una relativa proximitat temporal als fenòmens descrits? La resposta ha de
tenir per força encara un caire dubitatiu. Certament, la majoria de contextos, vistos en
conjunt, apunten vers la segona meitat del segle
v
com a segment cronològic més proba-
ble, tenint en compte que hi acostumen a ser absents algunes de les formes típiques de -
nals de segle o d’inicis del segle
vi
, ja presents, ni que sigui puntualment, en els nivells i
les estructures més antics de les explotacions rurals que succeeixen les villae (Coll i Roig,
2011: 170). De fet, el plat de sigil·lada africana Hayes 61 i el morter Hayes 91, que són al-
gunes de les formes més habituals en les villae del segle
v
(Coll i Roig, 2011: 170), són
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 97
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
també algunes de les poques formes d’aquest tipus de ceràmica reconegudes en coves i
alçades. No obstant això, cal de moment ser prudents i considerar la possibilitat, com ano-
tàvem més amunt, que alguns conjunts s’hagin constituït amb antelació a mitjan segle
v
,
encara que no sigui gaire temps abans.
Suposant que tots aquests contextos —o, si més no, bona part; pensem en el cas pot-
ser precoç de Ponent— s’hagin pogut formar, per exemple, entre la cinquantena d’anys
que van entre el 440 i el 490, com sembla plausible, i tenint en compte el caràcter genera-
litzat del fenomen d’abandonament de les villae, pot semblar una obvietat lligar aquest re-
gistre al devenir fatídic de l’estat romà —i de l’Estat en general— a la Tarraconesa, amb
l’any 476 com a horitzó nal, encara que llavors ja fes temps que estava en marxa la reac-
ció en cadena que portaria a la demolició denitiva de l’edici sociopolític imperial. En
aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que a la Meseta hispànica la de les villae baix-
imperials, i aquí pràcticament també la de les ciutats, tingués lloc unes dècades abans, a
principis de segle i simultàniament als últims enfrontaments entre exèrcits imperials i
exèrcits d’usurpadors i a l’entrada i l’establiment de sueus, vàndals i alans (Chavarría,
2008; Tejerizo, 2017: 91-99). De fet, és en aquest context de la primera meitat del segle
v
que s’identiquen, en aquest sector, algunes ocultacions de caràcter domèstic, amb dipò-
sits d’objectes de vaixella ceràmica —principalment sigil·lades hispàniques tardanes—, de
vidre o de bronze, així com d’estris metàl·lics diversos o d’alguna moneda baix-imperial
de bronze (Vigil-Escalera, 2015b). Amb bons exemples localitzats als jaciments de l’entorn
madrileny del Camino de Santa Juana (Cubas de la Sagra) o del Rasillo (Barajas), aquestes
ocultacions es practicaren en forats o fosses que probablement contenien també altres
objectes que no s’han conservat —roba o documents, per exemple— i, en conjunt, han es-
tat atribuïdes a l’acció de personatges mitjanament benestants.
Certament, es podria plantejar un origen i un context similars per als materials que
hom ha localitzat en coves i abrics a Catalunya, tot i que aquí sembla clar, atès el caràcter
dels objectes i el seu estat fragmentari, que, en general, no estem davant de la troballa
«completa» dels dipòsits, sinó més aviat davant de les restes que van romandre en el lloc
un cop aquests van ser recuperats i, encara, tenint en compte les eventualitats patides per
aquests conjunts —o restes de conjunts— al llarg dels segles ns a arribar als nostres dies.
En favor d’aquesta possibilitat hi ha el caràcter poc estable i de presumible curta durada
que tenen aquestes ocupacions en cova, de les quals poques vegades coneixem cap es-
tructura —fogars, murs de tanca o condicionaments interiors—, però, evidentment, tam-
bé el context històric que es pot associar a la seva cronologia, com succeeix en la interpre-
tació proposada pel que fa a la troballa en coves cantàbriques o navarreses de tresors
enterrats de monedes amb encunyacions límit de nals del segle
iv
o d’inicis del
v
(Fanjul
et al., 2021; Utrilla, 1982). En aquests casos, les ocultacions de desenes, si no centenars,
de monedes de bronze en forats excavats al terra de les coves ens podrien estar indicant,
encara que només pugui ser una especulació, el punt de partida d’alguna de les troballes
de poques monedes similars en coves catalanes. En aquest sentit, per tant, el que trobem
avui a les coves —algunes peces ceràmiques i de vidre de vaixella de taula, alguns estris
metàl·lics de valor relatiu, unes poques monedes de bronze— és el poc que quedaria, després
98 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
de les moltes recuperacions (pèrdues involuntàries, trencadissa, etc.), de l’ocultació tem-
poral de béns domèstics procedents de propietats rurals en el marc d’algun dels pics crí-
tics d’inestabilitat i de violència eventual envers aquest segment de persones i d’establi-
ments que van tenir lloc pels volts de la segona meitat del segle
v
.
No obstant això, la presència en alguns casos de ceràmica comuna de cuina o de res-
tes de fogars ens pot fer pensar en ocupacions que anirien més enllà del simple amaga-
tall d’objectes i en una possible necessitat de posar fora de perill un bé encara més pre-
uat: la pròpia vida. De fet, el fenomen de l’amagament per part de membres de grups
socials especícs en el decurs d’episodis de potencial violència contra ells és universal
i, salvant totes les distàncies que calguin, en tenim un exemple diàfan i ben proper
en la guerra del 1936. Llavors, especialment en els primers compassos del conicte i en
l’aixecament revolucionari consegüent, molta gent va decidir fer-se fonedissa davant el
perill palpable de ser represaliada o executada. D’aquesta manera, i sobretot en entorns
rurals, molts individus de dretes i catòlics, clergues i propietaris, als quals després es
van sumar grups importants de joves que escapaven de les crides a les, es van ocultar
en masies o, quan existia perill de descobriment, en balmes i coves remotes, algunes
d’elles de difícil accés. Quan havien de romandre en aquests indrets, eren assistits per
habitants de les masies properes, que els alimentaven i rentaven la roba (Miralles i Gui-
xé, 2007; Sala i Sala, 2012). Costa poc, en aquest sentit, imaginar una situació similar en
alguns moments de la segona meitat del segle
v
, amb grups de persones amagades en
coves dels entorns muntanyosos, més a prop o més lluny de les villae del pla en procés
de desafecció, des d’on se’ls farien arribar productes de necessitat i aliments, llavors
probablement en les safates i escudelles de sigil·lada sud-gàl·lica o nord-africana que
avui trobem fragmentades en aquests indrets. De tota manera, però, cal situar el feno-
men dins d’unes dimensions acotades i raonables, atès que, si mai la classe propietària
tardoromana, almenys els seus membres més rics i poderosos, van haver d’amagar per-
sones i béns, ho devien fer rere les muralles de les ciutats, on de fet ja residien habitu-
alment. En qualsevol cas, la presència de gent armada —soldats, bàrbars, bagaudes, la-
trones— que es movia pel territori és una realitat que les fonts escrites consignen amb
claredat (Arce, 2005: 151-187).
Pel que fa a les ocupacions detectades en alçada i sobre les ruïnes d’antics assenta-
ments ibèrics, si bé presenten genèricament una similitud amb els materials ceràmics, vi-
tris i numismàtics dels contextos anteriors, la seva interpretació esdevé més complicada,
llastada com està per un registre limitat, fragmentari i, en gairebé tots els casos, descon-
textualitzat. A priori, no semblaria gaire raonable atribuir-les, com hem plantejat per al cas
de les coves, a ocultacions de coses, atès que, al contrari d’aquelles, es tracta d’indrets que
no reuneixen unes condicions de dissimulació o protecció destacades, més enllà de les
construccions eventuals que hom podia aixecar a partir dels materials antics que tenia a
l’abast.
Davant d’això, una explicació congruent amb el context històric i arqueològic que es-
tem descrivint podria tenir a veure amb l’emergència, en el mateix marc crític, concret i
especíc que també es trobaria a l’origen de les ocupacions en cova, d’uns precoços esta-
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 99
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
bliments en alçada de durada molt curta i de caràcter mínimament forticat tot aprotant
els materials presents en aquests llocs. Seria en aquest panorama d’esfondrament estatal,
de recomposició dels poders i de violència explícita o latent que, des d’instàncies desco-
negudes però que caldria vincular als grups dominants de cada sector o territori, es pro-
cediria a crear una sèrie d’establiments forticats, com ha estat detectat al centre i en al-
tres sectors de la península Ibèrica, on també s’observa paral·lelament un cert fenomen de
militarització de les elits (Vigil-Escalera, 2015a; Tejerizo, 2017). En aquest sector de la Me-
seta, però, aquestes forticacions, considerades com castells de «primera generació» i cre-
ades des d’inicis del segle
v
, arriben a consolidar-se i a funcionar durant un període de
pràcticament un segle, ns a la seva extinció genèrica a inicis del segle
vi
, en el marc de la
consolidació del regne visigot de Toledo. Aquí, de fet, se’ls arriba a atribuir una funció de
concentració poblacional prèvia a la implantació de la xarxa d’explotacions rurals d’època
visigoda.
Malgrat l’escassetat de dades, els casos coneguts arqueològicament a la Tarraconesa
mediterrània presentarien, a priori, una cronologia més tardana, ja de ben entrat el se-
gle
v
o de la segona meitat. En seria una excepció, per la seva precocitat relativa, el cas del
jaciment de Sant Josep, a la Vall d’Uixó (la Plana Baixa), on, per sobre del poblat ibèric, es
va recuperar un lot prou extraordinari de materials, tant ceràmics i amfòrics com numis-
màtics —54 monedes encunyades entre els anys 378 i 395—, vitris i metàl·lics. Aquests ma-
terials no deixen cap dubte pel que fa a una ocupació del lloc durant la primera meitat del
segle
v
que, signicativament, no va deixar estructures detectables, probablement per una
durada més aviat curta (Arasa i Rosas, 1994). Cal destacar la presència d’un ganivet i
una funda del tipus Simancas, així com d’altres objectes metàl·lics que atorguen a l’ocupa-
ció un cert caràcter militar que podria tenir a veure amb la seva proximitat als límits meri-
dionals de la província, un context que també explicaria la datació reculada respecte del
mostrari que hem compilat pel que fa a l’àrea avui catalana. Cal dir, en aquest punt, que a
les comarques septentrionals del País Valencià abunden les troballes de materials coetanis
en indrets situats en alçada (Arasa, 1996-1997).
En l’altre extrem, cal atribuir una condició particular a les forticacions de Les Cluses,
construïdes vers la primera meitat del segle
v
a banda i banda de la Via Domitia al seu pas
pel Pirineu (Castellví, 1995), una obra extraordinària de caràcter clarament públic i militar
ateses l’entitat constructiva i la ubicació especíca. Menys clares o, en tot cas, molt més
modestes són les estructures de forticació d’altres enclavaments en alçada situats en pas-
sos pirinencs i originats en el segle
v
, en alguns casos clarament vers la seva segona mei-
tat, com són els d’Ultrera o del Roc d’Enclar. De fet, les fases inicials d’aquests darrers
exemples, juntament amb els altres indicis que hem recollit en l’apartat corresponent, po-
drien correspondre, com apuntàvem, a enclavaments forticats precàriament, tot apro-
tant les ruïnes antigues o els mateixos desnivells naturals. La manca de treballs en la majo-
ria de casos no permet documentar si es van aixecar nous murs de tanca o si simplement
es van aprotar els existents, que, en alguns casos, com a Olèrdola, amb la seva gran mu-
ralla d’època republicana, no devien requerir grans treballs o inversions. En altres casos,
ocupacions posteriors d’embalum han fet desaparèixer, com s’observa en el cas excavat
100 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
del castell de Castellví de la Marca, tots els elements estructurals anteriors, de manera que
només ens han arribat conjunts de materials conservats en retalls i estructures negatives
o bé integrats en contextos posteriors.
Tot valorant tant els jaciments intervinguts com les troballes en superfície, aquesta mi-
gradesa del registre ha de trobar una explicació, al nostre entendre, en la pròpia precarie-
tat original d’aquestes ocupacions, que, a més, devien tenir una vida realment limitada,
característiques que en dicultarien el reconeixement arqueològic. El relativament curt
espai de temps entre la crisi imperial generalitzada i el domini visigot de la Tarraconesa,
que es va iniciar ja a nals del segle
v
, anys abans de la batalla de Vouillé (Arce, 2005: 134-
149), no deixen gaire marge temporal per a l’existència d’aquestes possibles forticacions,
que en altres llocs, com hem vist, disposarien d’un desenvolupament més perllongat.
Aquí, la vida incipient d’aquests establiments sembla respondre a un moment curt i pràc-
ticament puntual, en un procés avortat ben aviat per la consolidació del poder visigot i, cal
tenir-ho en compte, pel paper d’unes ciutats que, al contrari del que succeeix al centre
peninsular, a la Tarraconesa litoral mantindrien una fortalesa relativa en aquest període
transicional.
En conclusió, i més enllà del que es pugui interpretar a partir de les fonts escrites, la
desaparició de les villae —com a sistema genèric i com a elements físics concrets— és,
sens dubte ni discussió, un dels fenòmens més nítids i visibles que l’arqueologia detecta
en relació amb la del món antic i que situa en unes coordenades temporals prou acota-
des. L’ocupació de coves en seria més aviat una derivada, un fenomen de segon ordre, si
es vol, més simptomàtic que essencial, però que, si seguim la interpretació proposada
aquí, seria també signicatiu d’un mateix i especíc context històric. Les ocupacions en al-
çada, difícils de descriure i d’interpretar, s’haurien de situar en un moment una mica més
avançat del procés de transformació del món rural que segueix i, de fet, acompanya la des-
feta imperial. Emprat tantes vegades, no serem els primers a aplicar el conegut aforisme
gramscià a aquestes circumstàncies (Tejerizo, 2017: 75-76), però se’ns fa evident que els
«monstres» que apareixen mentre el món antic es mor —les villae baix-imperials— i un de
nou no acaba de néixer —les primeres explotacions rurals altmedievals—, poden prendre,
com hem vist ns aquí, formes diverses, susceptibles, però, de ser reconegudes arqueolò-
gicament.
Ja hem apuntat que l’enllaç entre aquestes realitats i l’aparició del nou poblament
rural d’època visigoda, que no podem donar per consolidat ns ben entrat el segle
vi
, és
encara molt difícil de reconèixer i de descriure arqueològicament. Si en algunes zones
de la Meseta les forticacions podrien haver constituït una mena de baula entre una
cosa i l’altra (Tejerizo, 2017), a la Tarraconesa, si més no en la seva part oriental, no sem-
bla que hi hagi hagut gaire temps per al seu desenvolupament, almenys per permetre
que es puguin constituir en eixos o nuclis de poblament rellevants. Aquí, el buit generat
amb la caiguda de l’estat imperial no va durar més de dues o tres dècades i, en l’àmbit
polític, es va acabar, com a molt tard, amb la submissió dels darrers aixecaments roma-
nistes per part dels visigots i la denitiva basculació d’aquests cap a Hispània a inicis del
segle
vi
(Arce, 2005: 167-172).
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 101
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
Pel que fa a l’àmbit de les transformacions socials, de ben segur que la caiguda de l’Es-
tat devia generar una situació en què els grups de treballadors de les hisendes baix-impe-
rials van quedar, de manera prou sobtada —una generació?—, deslligats dels llaços que els
subjectaven a les antigues explotacions (Vigil-Escalera, 2015a). El marge d’acció i la capa-
citat d’autonomia de què aquesta població va disposar en aquests anys és possible que
fossin, en alguns llocs, prou amplis, però el temps va ser, per contra, molt curt. Ja des
d’inicis del segle
vi
, és nítidament perceptible una xarxa densa d’explotacions rurals, uns
assentaments que, en general i per a les zones més properes a les ciutats antigues i als cen-
tres territorials de segon ordre, ja semblen plenament controlats per les jerarquies vincu-
lades a l’Església i al govern del regnum (Gibert, 2018: 89-107).
Des de l’òptica de les classes dominants romanes, aquest va ser, evidentment, un pe-
ríode de trasbalsos importants, en què van tenir lloc ns i tot episodis d’eliminació física
d’alguns dels seus membres (Canal et al., 2007), per bé que és probable que la manca de
perspectiva els impedís de saber en un primer moment que l’imperi aquesta vegada no es
restauraria. Poc temps abans, als seus ulls res no indicava, vistes les inversions que rebien
algunes villae durant la primera meitat del segle
v
, que el seu món estava a punt de cap-
girar-se denitivament, tot i que se’n lamentaren amargament quan se n’adonaren, com
feren per escrit Salvià de Marsella o Hidaci de Chaves.
Malgrat els planys d’aquests autors, algunes òptiques fonamentades exclusivament en
els textos que ens han llegat les elits socials i religioses de l’època han generat narracions
historiogràques de to continuista, adaptades en certa manera a necessitats presentistes
de conciliar les arrels grecoromanes i germàniques —bàrbares— d’Europa. La realitat ma-
terial, però, és clara i permet matisar —o directament contradir— aquests postulats des de
la constatació d’un trencament profund i relativament ràpid que fa desaparèixer les bases
materials del món antic, representades per un sistema d’explotació del món rural que
afectava directament la manera de viure i produir de la immensa majoria de la població.
Aquesta realitat, però, pot, intencionadament o no, passar desapercebuda si la perspecti-
va de qui observa parteix únicament de la història cultural i religiosa, àmbit en què
justament va néixer i consolidar-se ja fa dècades la noció d’«antiguitat tardana» (Tejerizo,
2022). Si, en canvi, el punt de partida és arqueològic i el marc teòric es fonamenta en l’es-
fera socioeconòmica, no hi ha dubte que el segle
v
va marcar un punt de no retorn cap a
una nova realitat: la de l’alta edat mitjana.
Bibliograa
aguSTí, B.; aLcaLde, g.; BurjachS, F.; Buxó, r.; juan-munS, n.; oLLer, j
.;
roS
, M. T.;
rueda
, J. M.;
ToLedo
, A. (1987). Dinàmica de la utilització de la Cova 120 per l’ho-
me en els darrers 6000 anys. Girona: Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona.
aLcaLde, g.; moLiST, m.; ToLedo, a. (1994).
Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat
del Pont (la Garrotxa) a partir del 1450 aC. Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa
(Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 1).
102 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
aLcuBierre, d.; ardiaca, j.; arTigueS, P.
Ll
.; rigo
, A. (2021). «La vil·la del Pont del Treball
Digne entre els segles
iv
i
vi
. Un indicador dels canvis socioeconòmics a Barcino en-
tre el baix imperi i la tardoantiguitat», Quarhis, 15, 104-127.
aLegría, W.; hidaLgo
, I. (2015). «Els materials ceràmics dels Altimiris i Sant Martí de les
Tombetes, dos jaciments tardoantics i altmedievals al Prepirineu de Lleida». Dins V Con-
grés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, 2014. Barcelona: p. 1041-1056.
araSa
, F. (1996-1997). «Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles
iv
i
vi
», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 37, 1145-1160.
araSa, F.; roSaS
, M. (1994). «Les ceràmiques nes tardoromanes del jaciment de Sant Jo-
sep (la Vall d’Uixó, Castelló)». Dins III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica.
Barcelona, p. 445-450.
arce
, J. (2005). Bárbaros y romanos en Hispania (400-507 AD). Madrid: Marcial Pons
Historia.
aroLa, r.; Bea
, D. (2002). «La vil·la romana de l’Hort del Pelat (Riudoms, Baix Camp)»,
Butlletí Arqueològic, 24, 75-95.
Bacaria
, A. (1991). «Ceràmiques paleocristianes (Dérivées-des-sigillées-paléochrétiennes)
del Penedès», Miscel·lània Penedesenca, 15, 215-232.
Bacaria
, A. (1992). «Ceràmiques paleocristianes (DSP) del Museu de Palau de Plegamans
(Vallès Occidental)», Arraona, 10, 79-84.
BeLmonTe, c.; miQueL, j.; moreT
, L. (2006). «La vil·la romana de Sant Pelegrí (Biosca, Se-
garra). Una explotació agrícola a l’ager Iessonensis», Tribuna d’Arqueologia 2004-
2005, 179-202.
BoniFay
, M. (2004). Études sur la céramique romaine tardive d’Afrique (BAR International
Series).
BoSch, F.; díaZ, m.; maciaS
, J. M. (2009). «La vil·la romana de la Burguera (Salou, Ager Tar-
raconensis): avanç preliminar». Dins
v. reviLLa, j. r. gonZáLeZ
i M.
PrevoSTi
(eds.), Ac-
tes del simposi: Les vil·les romanes a la Tarraconense. Vol.
ii
. Barcelona: Museu d’Ar-
queologia de Catalunya, p. 155-163.
BuSQueTS, F.; FàBregaS, m.; corTS, a.; caPdeviLa
,
n
. (2017). «El conjunt monumental
del castell de Besora: primeres aproximacions a un assentament amb més de dos mil
anys d’història», Ausa, 179, 107-126.
canaL, j.; canaL, e.; noLLa, j. m.; Sagrera
, J. (2007). «La crisi de les villae i de la noble-
sa de la Tarraconenesis en el canvi del segle
v
al
vi
. Fonts textuals i evidències arque-
ològiques», Empúries, 55, 185-198.
caSaS
, J. (1986). «Excavacions a la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà)», Es-
tudis del Baix Empordà, 5, 15-78.
caSaS, j.; caSTanyer, P.; TremoLeda, j.; noLLa
, J. M. (1993). «La vil·la romana de la Font
del Vilar (Avinyonet de Puigventós, l’Alt Empordà)», Annals de l’Institut d’Estudis Em-
pordanesos, 26, 342-372.
caSTanyer, P.; TremoLeda, j.; coLominaS, L.; anToLín
, F. (2015). «Després de les villae.
La transformació del camp al nord-est català en els segles
vi
i
vii
a partir de l’exemple
de Vilauba/Villa Alba (Pla de l’Estany)», Estudis d’Història Agrària, 27, 43-65.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 103
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
caSTeLLví
, G. (1995). «Clausurae (les Cluses, P.-O.): forteresses-frontière du Bas Empire
Romain». Dins Frontières terrestres, frontières célestes dans l’Antiquité. Perpinyà:
Presses Universitaires de Perpignan [en línia].
chavarría
, A. (2006). «Aristocracias tardoantiguas y cristianización del territorio (siglos
iv
-
v
):
¿otro mito historiográco?», Rivista di Archeologia Cristiana, 82, 201-230.
chavarría
, A. (2007). El nal de las villae en Hispania (siglos
iv
-
vii
dC). Turnhout: Bre-
pols.
chavarría
, A. (2008). «Villas tardoantiguas en el valle del Duero». Dins S.
caSTeLLanoS
i I.
marTín
(eds.), De Roma a los bárbaros: Poder central y horizontes locales en la
cuenca del Duero. Lleó: Universidad de León, p. 93-122.
coLL
, J. M. (2021). El vidre de l’antiguitat tardana a Catalunya i Andorra. Contextos i
tipologia del vidre a la Tarraconense Oriental entre el baix imperi romà i l’antigui-
tat tardana (segles
iv
-
viii
). (Tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona).
coLL, j. m.; roig
, J. (2011). «La de les vil·les romanes baix-imperials a la Depressió Pre-
litoral (segles
iv
-
v
): contextos estratigràcs i registre material per datar-los». Dins IV
Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, 2010, p. 161-
172.
coLL, j. m.; roig, j.; moLina,
J. A. (1994). «El Fondal de Valldellós (Mediona, Alt Penedès):
un nucli eremític-cultual en cova del segle
v
», Miscel·lània Penedesenca,
xx
, 170-183.
cuBo, a.; morera
, J. (2021). Memòria de les intervencions arqueològiques al jaciment
dels Castellets (la Canonja, Tarragonès). Gener 2018-abril 2019 (Memòria inèdita di-
positada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya).
cuBo, a.; morera, j.; PiZa
, T. [en premsa]. «El jaciment de Vilardida: de l’hàbitat de l’ibè-
ric nal a l’assentament tardoantic. Primeres valoracions dels darrers treballs arqueo-
lògics», Tribuna d’Arqueologia 2019-2020.
daura, j.; SanZ
, M. (2012-2013). Memòria de l’excavació arqueològica a la Cova del Ge-
gant (Sitges, Garraf). Campanya 6/2012. Campanya 7/2013 (Memòria inèdita).
daura, a.; Pardo
, D. (1991). «Restes romanes baix-imperials a la conca mitjana-alta del riu
Llobregat (noves dades per a un panorama poc conegut)», Estrat, 4, 37-60.
daura, a.; Pardo, d.; SàncheZ
, E. (1988). «Una aportació al coneixement cronològic de
la ceràmica grisa a Catalunya», Acta Mediaevalia, 9, 429-441.
díaZ, m.; maciaS,
J. M. (2007). «La vil·la romana de la Pineda/Cal·lípolis (Vila-seca, Tarrago-
nès)». Dins J. A.
remoLà
(coord.), El territori de Tarraco: Vil·les romanes del Camp de
Tarragona. Tarragona: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, p. 133-151.
doménech, c.; guTiérreZ
, S. (2006). «Viejas y nuevas monedas en la ciudad emiral de
Madînat Iyyuh (El Tolmo de Minateda, Hellín , Albacete)», al-Qantara,
xxvii
-2, 337-
374.
edo, m.; miLLan, m.; BLaSco, a.; BLanch
, M. (1993). «Cova de can Sadurní (Begues)».
Dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època Romana. Antigui-
tat tardana. Campanyes 1982-1989, p. 95-96.
enrich, j.; enrich, j.; PedraZa
, Ll., Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages): Un as-
sentament rural de l’antiguitat tardana. Igualada: Arqueoanoia, 1995.
104 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
FanjuL
, A. (2011). «Las últimas cuevas. Observaciones en torno a la ocupación histórica de
las cuevas astur-leonesas», Arqueología y Territorio Medieval, 18, 91-116.
FanjuL, a.; juneda, a.; garcía, r.; ceBaLLoS, a.; muñoZ, e.; LLamoSaS
, C. (2021). «El te-
sorillo tardorromano de la cueva de La Cuesta de Berció (Grado, Asturias). Primeras
valoraciones en su contexto cantábrico», CUPAUAM, 47/2, 287-299.
FernándeZ, c.; moriLLo, a.; ZarZaLejoS
, M. (2019). Manual de cerámica romana IV:
Producciones cerámicas de época medio-imperial y tardorromana. Madrid: MAR/
Comunidad de Madrid.
FoLch, c.; giBerT
, J. (2017). «L’ús de datacions radiocarbòniques en jaciments altmedie-
vals de Catalunya (segles
v-xi
): estat de la qüestió i perspectives de recerca». Dins Iber-
Crono: Actas del Congreso de Cronometrías para la Historia de la Península Ibéri-
ca. Barcelona, p. 293-303 (CEUR Workshop Proceedings).
FoLch, c.; giBerT, j.; marTí
, R. (2015). «Les explotacions rurals tardoantigues i altmedie-
vals a Catalunya Vella: una síntesi arqueològica», Estudis d’Història Agrària, 27, 91-113.
FoLch, c.; giBerT, j.; marTí
, R. (2019). «L’Aubert, una explotació agropecuària de l’Alta
Edat Mitjana a la Vall d’en Bas (segles
vi-x
)», Tribuna d’Arqueologia 2016-2017, 315-
333.
garcia, d.; gonZáLeZ, m. a.; moreno, i.; reviLLa, v.; roS, a.; viLLaLBí
, M. M. (2004-
2005). «La vil·la de la Carrova (Amposta, Montsià, Catalunya) i el poblament d’època ro-
mana a les terres de l’Ebre», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24,
227-269.
garcia, m.; maciaS, j. m.; TeixeLL
, I. (1999). «Necròpoli de la vil·la dels Munts». Dins
P.
de
PaLoL
(coord.), Del Romà al romànic: Història, art i cultura de la Tarraconense
entre els segles
iv
i
x
. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 278-279.
garcia, m.; maciaS, j. m.; menchon, j.; Puche, j. m.; ramón, e.; remoLà
, J. A. (2001).
La vil·la romana de la Llosa: Deu anys d’investigació arqueològica. Cambrils: Ajun-
tament de Cambrils.
garcía, m.; roig, j. F.; TeixeLL
, I. (2013). «Darreres aportacions en l’estudi de la vil·la ro-
mana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp): l’edici septentrional». Dins
m. PrevoSTi,
j. LóPeZ
i J.
guiTarT,
Ager Tarraconensis 5: Paisatge, poblament, cultura material i
història. Actes del Simposi Internacional. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia
Clàssica, p. 281-294.
giBerT
, J. (2018). La del món antic i els inicis de l’edat mitjana a la Catalunya cen-
tral: Economia, societat i territori entre els segles
v
i
viii
. Tarragona: Institut Català
d’Arqueologia Clàssica.
giBerT
, J. (2020). «Una presència difusa: dades i indicis per al reconeixement de les prime-
res forticacions altmedievals a l’àrea catalana (segles
v-viii
)». Dins
j. m. maciaS, a. ri-
Bera
i M.
roSSeLLó
(eds.), Recintos forticados en época visigoda: historia, arquitectu-
ra y técnica constructiva. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, p. 153-171.
giBerT
, J.;
roig
, J. [en premsa]. «Conjuntos eclesiásticos y producción en ámbito rural
en la Tarraconense oriental (siglos
v-viii
): panorama general y estudio de casos»,
Romvla, 21.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 105
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
guTiérreZ, e.; hierro
, J. A. (2012). «El uso de las cuevas naturales en Cantabria durante
la Antigüedad Tardía y los inicios de la Edad Media (siglos
v-x
)», Kobie: Paleoantropo-
logía, 31, 175-206.
jardí, e.; juncoSa
, G. (1999). Guia de museus de Catalunya. Barcelona: Generalitat de
Catalunya i Edicions 62.
járrega, r.; PrevoSTi
, M. (eds.) (2014). Ager Tarraconesis 4: Els Antigons, una vil·la se-
nyorial del Camp de Tarragona. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
LLinàS, j.; Sagrera
, J. (1993). «La vil·la romana de la Vinya del Crispí (Guissona, la Segar-
ra)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 3, 323-331.
LLovera
, X. (coord.) (1997). Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant (segles
iv
-
ix
). Andorra la Vella (Monograes del Patrimoni Cultural d’Andorra, 4).
LóPeZ, a.; Fierro
, X. (1989). «L’època romana a Darró (Vilanova i la Geltrú)», Miscel·lània
Penedesenca, 13, 69-116.
LóPeZ, a.; Fierro
, X. (1993). «Un conjunt ceràmic tancat, del segle
v
dC, trobat a la vil·la
romana de Darró (Vilanova i la Geltrú)», Miscel·lània Penedesenca, 18, 113-139.
maciaS
, J. M. (1999). La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco: Anàlisi tipològica i
històrica (segles
v-vii
). Tarragona: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
maciaS
, J. M. (2005). «Els assentaments rurals com a espai de residència: l’exemple del ter-
ritorium de Tàrraco», Cota Zero, 20, 78-86.
maciaS
, J. M.;
menchon
, J. (eds.) (2007). La vil·la romana dels Hospitals (el Morell, Tar-
ragona): Un assentament de la via «De Italia in Hispanias». BarcelonaTarragona:
Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
marí,
Ll
.; reviLLa
, V. (2003). «El Tossal del Moro (Corbins, Segrià). Economia i organitza-
ció de l’espai en una vil·la del territori d’Ilerda». Dins Actes de les Jornades d’Arqueo-
logia i Paleontologia, 2000. Comarques de Lleida. Barcelona: Departament de Cultu-
ra de la Generalitat de Catalunya, p. 343-361.
marí,
Ll
.; reviLLa
, V. (2018). «La vil·la del Romeral (Albesa, la Noguera). Un exemple d’ocu-
pació del territori d’Ilerda en època imperial». Dins Primeres Jornades d’Arqueologia
i Paleontologia de Ponent, 2015. Lleida, p. 154-159.
marí,
Ll
.; reviLLa
, V. (2018). «Arquitectura i hàbitat al territori d’Ilerda: la vil·la del Rome-
ral (Albesa, la Noguera) entre els segles
i
i
vi
dC», Revista d’Arqueologia de Ponent, 28,
103-129.
maroT
, T. (1997). «Aproximación a la circulación monetaria en la Península Ibérica y las Is-
las Baleares durante los siglos
v
y
vi
: la incidencia de las emisiones vándalas y bizanti-
nes», Revue Numismatique, 152, 157-190.
maroTo
, J. (1982). «Estat actual de les recerques sobre la cova dels Ermitons (Sales de
Llierca, Garrotxa)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 26, 3-22.
maroTo
, J. (1985-86). «Un jaciment prehistòric a l’interior del massís de l’Alta Garrotxa: la
cova dels Ermitons», Vitrina, 1, 37-48.
marTín, a.; rodà, i.; veLaSco
, C. (2007). «Cella vinaria de Vallmora (Teià, Barcelona).
Un modelo de explotación vitivinícola intensiva en la Layetania, Hispania Citerior (s.
i
aC-s.
v
dC)», Historia Antiqua, 15, 195-212.
106 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
miraLLeS, e.; guixé
, J. (2007). «Víctimes de la Guerra Civil i el franquisme al Solsonès (1936-
1954)», Oppidum, 6, 103-130.
navarro
, R. (1999). «Vil·la Fortunatus». Dins
P.
de
PaLoL
(coord.), Del Romà al romànic:
Història, art i cultura de la Tarraconense entre els segles
iv
i
x
. Barcelona: Enciclopè-
dia Catalana, p. 146-150.
noLLa
, J. M. (ed.) (2002). Pla de Palol: Un establiment romà de primer ordre a Platja
d’Aro. Castell-Platja d’Aro: Ajuntament de Castell-Platja d’Aro.
noLLa, j.m.; PaLahí
, Ll. (2012). «El jaciment arqueològic de Santa Maria de Bell-lloc (San-
ta Cristina d’Aro, Baix Empordà). Noves excavacions (2008-2009) i noves dades», Estu-
dis del Baix Empordà, 31, 8-46.
PacTaT, i.; conSTanT, a.; SchiBiLLe
, N. (2021). «Supply of glass to the medieval hilltop settlement
of Ultrera (Eastern Pyrenees, France)», Journal of Archaeological Science: Reports, 39.
Padró, j.; vega
, J. de la (1989). «Treballs arqueològics a la Cova Colomera o de les Gralles
(Sant Esteve de la Sarga-Mur, Pallars Jussà)». Dins Excavacions arqueològiques d’ur-
gència a les comarques de Lleida. Barcelona: Departament de Cultura de la Generali-
tat de Catalunya, p. 9-68.
PaLahí, LL.; noLLa
, J. M. (2010). Felix Turissa: La vil·la romana dels Ametllers i el seu fun-
dus (Tossa de Mar, la Selva). Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
PaLahí, LL.; noLLa
, J. M.;
vivó
, D. (2016). «La vil·la romana del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter,
Gironès)», Tribuna d’Arqueologia 2013-2014, 38-59.
PéreZ-aLmoguera, a.; raFeL, n.; ariLLa, m.; carreraS
, T. (2011). «La ocupación prehis-
tórica y romana de la cavidad M35 del Baix Pallars (Pallars Sobirà, Lleida», Revista d’Ar-
queologia de Ponent, 21, 103-118.
PraT, m.; PaLahí,
Ll
.; noLLa
, J. M. (2018). «Una vil·la romana paradigmàtica al Collet de
Sant Antoni (Calonge). Primeres impressions», Estudis del Baix Empordà, 37, 47-75.
PrevoSTi, m.; coLL
, R. (2017). «Un balneum du
v
e siècle dans le bâtiment octogonal de
Can Ferrerons (Bacelona)». Dins Heating systems in roman villas. Studies on the Ru-
ral World in the Roman Period. Girona: Universitat de Girona, p. 69-80.
PrevoSTi, m.; cLariana, j. F.; oroBiTg
, M. (2019). «La cella vinaria baix imperial de la vil-
la romana de Torre Llauder (Mataró, Maresme)», Laietania, 20, 187-200.
QuiróS, j. a.; aLonSo
, A. (2007-2008). «Las ocupaciones rupestres en el n de la Antigüedad.
Los materiales cerámicos de Los Husos (Laguardia, Álava)», Veleia, 24-25, 1123-1142.
ramon
, E. (2007). «La vil·la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp)», Fòrum: Temes
d’Història i d’Arqueologia Tarragonines, 13, 153-170.
ramon, e.; menchon, j. j.; maSSó
, J.(1999). «Bronzes de la vil·la de la Llosa». Dins
P.
de
PaLoL
(coord.), Del Romà al romànic: Història, art i cultura de la Tarraconense en-
tre els segles
iv
i
x
. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 315-316.
raureT
, A. M. (1987). «La seqüència estratigràca de la cova de les Pixarelles (Tavertet,
Osona)», Tribuna d’Arqueologia 1986-1987, 59-68.
raynaud
, C. (2001). «L’occupation des grottes en Gaule méditerranéenne, à la n de l’Anti-
quité». Dins
P. ouZouLiaS, c. PeLLecuer, c. raynaud, P. van oSSeL
i P
.
garmy
(dirs.).
Les campagnes de la Gaule à la n de l’Antiquité. Antibes: APDCA, p. 449-471.
ELS INICIS CRÍTICS DEL POBLAMENT RURAL ALTMEDIEVAL A CATALUNYA 107
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
remoLà
, J. A. (2000). Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania tarraconensis):
Siglos
iv
-
vii
. Barcelona: Universitat de Barcelona.
reviLLa
, V. (1998). «La villa de Casa Blanca (Tortosa, Tarragona): evolución y arquitectura
de un asentamiento rural de los siglos
i
al
v
dC», Quaderns de Prehistòria i Arqueolo-
gia de Castelló, 19, 395-416.
roig, j. (
2011). «Vilatges i assentaments pagesos de l’antiguitat tardana als territoria de
Barcino i Egara (Depressió Litoral i Prelitoral): caracterització del poblament rural en-
tre els segles
v-viii
». Dins IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya.
Tarragona, p. 227-250.
roig,
J. (2017). «La cerámica reducida de cocina entre el Bajo Imperio Romano y la Alta
Edad Media en el noreste peninsular (Cataluña): análisis de contextos y visión de con-
junto (s.
v
al
x
)». Dins Actas del XIX Congreso de la Asociacion de Ceramología. Obra
negra y alfarería de cocina. Girona, p. 63-121.
roig,
J. (2019). «Prácticas funerarias de época visigoda y altomedieval (siglos
vi
al
x
): el
ejemplo arqueológico del noreste peninsular (Cataluña)», Anejos de Nailos [Oviedo],
5, 431-481.
roig,
J.;
coLL
, J. M. (2010). «El jaciment de la Plaça Major de Castellar del Vallès: de l’as-
sentament del Neolític al vilatge de l’antiguitat tardana. 5000 anys d’evolució històri-
ca», Recerca, 7, 77-108.
roig,
J.;
coLL
, J. M. (2011a). «Esquelets humans en sitges, pous i abocadors als assenta-
ments rurals i vilatges de l’Antiguitat Tardana de Catalunya (segles
v-viii
): evidències
arqueològiques de la presència d’esclaus i serfs». Dins IV Congrés d’Arqueologia Me-
dieval i Moderna a Catalunya, 2010. p. 75-82.
roig,
J.;
coLL
, J. M. (2011b). «El registre ceràmic dels assentaments i vilatges de l’Antigui-
tat Tardana de la Depressió Litoral i Prelitoral (s.
vi-viii
): caracterització de les produc-
cions i estudi morfològic». Dins IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Ca-
talunya, 2010. Tarragona, p. 211-226.
roig, j. F.; gimeno, m.; garcía-medrano
, P. (2017). «La vil·la romana dels Castellets (la
Canonja, Tarragonès): un assentament romà de l’Ager Tarraconensis. Resultats preli-
minars de la intervenció arqueològica», Tribuna d’Arqueologia 2014-2015, 384-400.
SaLa, d.; SaLa, n
. (2012). «L’avi no va anar a la guerra», L’Erol, 114, 17-21.
Sancho
, M. (2019). «Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos
vi-vii
en el
Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris». Dins D.
Le BLévec
(dir.), Monastères
et couvents de montagne: Circulation, réseaux, inuences au Moyen Âge. París: Édi-
tions du Comité des Travaux Historiques et Scientiques. Disponible a: http://books.
openedition.org/cths/4893.
SoLer
, S. (2018). «Algunes dades sobre el pont del Llierca de Tortellà», APEHOC, 29, 35-51.
TarraTS
, F. (1999). «Vil·la dels Munts». Dins
P.
de
PaLoL
(coord.), Del Romà al romànic:
Història, art i cultura de la Tarraconense entre els segles
iv
i
x
. Barcelona: Enciclopè-
dia Catalana, p. 132-133.
TarraTS, F.; remoLà
, J. A. (2007). «La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)», Fò-
rum: Temes d’Història i d’Arqueologia Tarragonines, 13, 95-117.
108 JORDI GIBERT REBULL
ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, n. 35 (2023), p. 69-108. ISSN 0210-4830. DOI: 10.1344/eha.2023.35.69-108
TarraTS, F.; maciaS, j. m.; ramon, e.; remoLà
, J. A. (2000). «Nuevas actuaciones en el
área residencial de la villa romana de “Els Munts” (Altafulla, Ager Tarraconensis). Es-
tudio preliminar», Madrider Mitteilungen, 41, 358-379.
TeixeLL, i.; rodrígueZ
, F. (2021). «Aproximación al conocimiento numismático en contex-
tos arqueológicos del siglo
vii
e inicios del siglo
viii
en Tarracona». Dins XVI Congre-
so Nacional de Numismática, Barcelona, p. 425-444.
TejeriZo
, C. (2017). Arqueología de las sociedades campesinas en la cuenca del Duero
durante la Primera Alta Edad Media. Vitòria: Universidad del País Basco.
TejeriZo
, C. (2022). «Contra la Antigüedad Tardía: algunas reexiones entorno al sistema
de poblamiento post-romano en Europa occidental», Cuadernos de Arqueología de la
Universidad de Navarra, 30/2, 7-30.
TremoLeda, j.; caSTanyer
, P. (2017). «L’abandonament de la vil·la romana de la Font del
Vilar (Avinyonet de Puigventós)». Dins J.
TremoLeda
(coord.), El territori de Besalú
abans del comtat. Besalú: Amics de Besalú i el seu Comtat, p. 229-248 (Quaderns de
les Assemblees d’Estudis, 2).
uTriLLa
, P. (1982). «El yacimiento de la cueva de Abauntz (Arraiz-Navarra)», Trabajos de
Arqueología Navarra, 3, 203-345.
uTriLLa, P.; LaBorda, r.; SeBaSTián
, M. (2014). «La reocupación de cuevas prehistóricas del
Prepirineo oscense en época romana. Modelización mediante TIG». Dins
m. v. eScriBa-
no, a. duPLá, L. Sancho
i
m
. A.
viLLacamPa
(coords.), Miscelánea de estudios en home-
naje a Guillermo Fatás Cabeza. Madrid: Institución Fernando el Católico, p. 693-704.
vega
, J. de la (1978). «Documents arqueològics de la romanització del Pre-Pirineu d’Osca
i Lleida». Dins Els pobles pre-romans del Pirineu: 2 Col·loqui Internacional d’Arque-
ologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 265-274.
vergèS
, J. M. (2017). La Cova del Cudó, Mont-ral (Alt Camp). Memòria de les excavaci-
ons arqueològiques realitzades entre els dies 23 de maig a 10 de juny de 2016 i 22 de
maig a 16 de juny de 2017 (Memòria inèdita). Disponible a: https://calaix.gencat.cat/
bitstream/handle/10687/430279/qmem14176.pdf?sequence=24&isAllowed=y (con-
sulta: 26/6/2023).
vigiL-eScaLera
, A. (2015a). Los primeros paisajes altomedievales en el interior de Hispa-
nia: Registros campesinos del siglo quinto d.C. Vitòria: Universidad del País Basco.
vigiL-eScaLera
, A. (2015b). «Ocultaciones de la primera mitad del siglo
v
d.C. en el interi-
or de Hispania». Dins Esperando tiempos mejores: Las ocultaciones tardorromanas
del s.
v
d.C. en Cubas de la Sagra (Comunidad de Madrid). Madrid: Museo Arqueo-
lógico Regional, p. 39-53.
WicKham
, Ch. (2013). El legado de Roma: Una historia de Europa de 400 a 1000. Barce-
lona: Ediciones de Pasado y Presente.
yLL, e. i.; WaTSon, j.; PaZ,
M. A. (1994). «Les darreres excavacions al Roc del Migdia (Vi-
lanova de Sau, Osona): estat de la qüestió i noves perspectives», Tribuna d’Arqueolo-
gia 1992-1993, 15-24.
