COMUNICACIÓ DEL RISC I CIUTADANIA: LA VISIÓ DELS BARRIS DE PONENT I LA CANONJA Informe final del projecte "Diàlegs sobre la gestió i la comunicació del risc químic a Tarragona"

Full text

COMUNICACIÓ DEL RISC I CIUTADANIA:
LA VISIÓ DELS BARRIS DE PONENT I LA
CANONJA
Informe final del projecte "Diàlegs sobre la gestió i la
comunicació del risc químic a Tarragona"
Investigadors/ores:
Israel Rodríguez Giralt
Laia Ventura Garcia
Míriam Arenas

Any de publicació: 2022.
Aquesta obra, Comunicació del risc i ciutadania: la visió dels barris de Ponent, creada per
Israel Rodríguez Giralt, Míriam Arenas Conejo i Laia Ventura Garcia, de la Universitat
Oberta de Catalunya, està subjecta a una llicència de Reconeixement-
NoComercialCompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons.

RESUM EXECUTIU
L'explosió a l'empresa IQOXE el gener del 2020 va posar sobre la taula la necessitat
d'incorporar millores en la comunicació del risc i, especialment, de treballar el risc d'una
manera més col·laborativa amb la ciutadania, sobretot amb la que viu més a prop de la
zona petroquímica de Tarragona. Amb aquesta finalitat, la Direcció General de Protecció
Civil (PC) de la Generalitat de Catalunya va encarregar un estudi al grup de recerca
CareNet de l'Internet Intedisciplinary Institute (IN3), de la Universitat Oberta de
Catalunya (UOC). El projecte es va portar a terme entre els mesos d'abril i novembre del
2021.
Els objectius del projecte han estat els següents:
● Conèixer les lliçons apreses de les administracions involucrades en la gestió i la
comunicació del risc químic.
● Conèixer la percepció del risc, els malestars i les propostes de millora en la gestió
i la comunicació del risc de part de la ciutadania.
● Desenvolupar una metodologia que permeti reforçar el diàleg i la confiança entre
l'Administració i la ciutadania i fer propostes de millora conjuntes en la gestió i
la comunicació del risc a la zona petroquímica de Tarragona.
Metodològicament, el projecte ha tingut un enfocament qualitatiu que ha combinat
entrevistes individuals, diàlegs en grups i metodologies etnogràfiques i participatives. A
principis de desembre del 2021, aquest equip va lliurar una memòria d'activitats que
detalla les accions que es van portar a terme, les metodologies emprades, així com el
nombre i el perfil de les persones que han participat en la recerca.
Aquest segon informe té com a objectiu afegir una anàlisi més elaborada de la feina de
camp realitzada, especialment amb relació a la vivència, el diagnòstic i les propostes que
ens fan arribar els veïns dels barris de Ponent de Tarragona i la Canonja.
Pel que fa a resultats, aquest informe destaca el següent:
● L'explosió va posar de manifest tot un seguit de mancances en la comunicació
del risc en situació d'emergència. Els veïns i veïnes subratllen problemes com la
no activació de les sirenes, el col·lapse del 112, la manca d'informació durant
minuts, l'existència d'informació contradictòria o la poca presència de Protecció
Civil, i en general de l'Administració, als carrers per tranquil·litzar i aportar
informació. També destaquen les contradiccions i problemàtiques associades al
fet que Twitter i altres xarxes socials més informals, com WhatsApp, o el boca-
orella, es convertissin en les principals fonts d'informació.
● L'accident també va fer patents mancances en la preparació i la formació prèvia
per a aquest tipus de situacions. S'emfatitzen qüestions com el desconeixement
dels protocols o la dificultat per seguir-los, la manca d'un protocol específic per
a una explosió, el paper residual dels simulacres o la falta de formació en cas
d'emergència química —especialment entre població flotant, nouvinguda o

grups en risc d'exclusió social. També apareixen dubtes i desconfiances sobre la
possibilitat de fer confinaments segurs tant en habitatges privats com en
equipaments públics i comunitaris. Algunes d'aquestes raons expliquen, d'acord
amb les entrevistes, que hi hagués una part important de veïns i veïnes que
optessin per no confinar-se, sortint al carrer per intentar esbrinar què havia
passat, usant els seus cotxes per anar a buscar els fills i les filles en activitats
extraescolars o "fugint" del barri amb les seves famílies.
● L'episodi va evidenciar un problema de confiança entre ciutadania i
Administració amb relació a la gestió del risc al complex petroquímic. L'estudi
reflecteix sentiments d'inseguretat, desprotecció i abandonament de bona part
de la ciutadania que viu als barris de Ponent, els quals s'atribueixen a una manca
de seguretat, control i fiscalització de les activitats, normatives i condicions de
producció del complex petroquímic. Es parla d'impunitat, connivència,
impotència i resignació davant una situació que es considera asimètrica, injusta
i perillosa. Aquest judici no es redueix a episodis puntuals, més o menys aguts,
sinó que fa referència també a un històric i un dia a dia marcat per una
convivència molt ambivalent amb el complex petroquímic, en què se superposen
vincles i necessitats econòmiques amb preocupacions pels impactes en la salut,
el medi ambient i la seguretat.
● Finalment, l'explosió ha permès tornar a posar sobre la taula una demanda
històrica: la necessitat de crear espais de suport emocional, reconeixement
col·lectiu i reparació per a persones i comunitats afectades per la convivència
amb el risc químic. De la mateixa manera, és un punt d'inflexió per promoure
espais de diàleg i participació ciutadana que ajudin a enfortir la confiança i
construir una relació amb el risc químic més transparent, segura i justa.
En termes generals, es confirma que l'explosió va posar al descobert un seguit de
mancances i desajustos en l'accés a la informació i la circulació d'aquesta informació, en
la formació i la preparació i en la comunicació en un moment d'emergència. La millora
d'aquests aspectes és un repte important per a una resposta coordinada de Protecció
Civil. La secció de propostes aporta idees, suggeriments i reflexions que han sorgit en el
treball de camp i que poden acompanyar i inspirar un pla de millores més específic que
acompanyi i complementi el ja existent.
El treball de camp posa de manifest, però, que bona part d'aquests problemes tenen
arrels econòmiques, socials i culturals profundes, fins al punt que convindria qüestionar
que el problema principal sigui "d'informació i comunicació del risc" o de "manca
d'implicació i confiança de la ciutadania". Per a moltes persones, l'ús d'aquests marcs
per definir el problema resulta insuficient per entendre la complexa i ambivalent
vivència del risc als barris estudiants. En alguns casos, pot resultar fins i tot
contraproduent a l'hora d'establir un diàleg i una col·laboració amb la ciutadania, ja que
tendeix a simplificar i tecnificar un problema que, per a bona part de la ciutadania que
ha participat en el projecte, és molt més complex, històric i integral. Alhora, són marcs
que assenyalen la ciutadania com l'objecte prioritari d'intervenció. Això és vist amb recel
per les persones que identifiquen que el "problema principal" és de seguretat industrial,

contaminació i control del complex petroquímic. Per aquesta raó, moltes d'aquestes
persones consideren que les accions han d'anar orientades a revertir mancances
importants pel que fa a inversions, preparació i seguretat dins del mateix complex
petroquímic i en uns barris marcats per molts altres reptes i problemàtiques de
desigualtat, precarietat i exclusió social.
Finalment, aquest informe recomana posar en pràctica metodologies d'escolta,
reconeixement, diàleg i reparació que permetin treballar i revertir, a mitjà i llarg termini,
aquests sentiments de desprotecció, opacitat, abandonament o indiferència. Per fer-ho
és important dialogar, pactar i executar les intervencions més puntuals i immediates,
per exemple, en termes de formació, preparació i resposta a l'emergència. Però també
és important acompanyar aquests canvis d'un diàleg sobre mesures i millores més
estructurals per revertir incerteses, precarietats o problemàtiques que hi ha en els
àmbits comunitari, de salut, seguretat industrial i medi ambient als nuclis urbans
estudiats.
Limitacions de l'estudi
Aquest estudi té les següents limitacions que cal considerar a l'hora d'interpretar-ne els
resultats:
El treball se centra en un conjunt de persones i entitats que, malgrat ser nombroses i
variades per un estudi d'aquest estil, no representen, ni pretenen representar, el
conjunt de persones, barris i municipis afectats per l'explosió d'IQOXE o que conviuen
quotidianament amb el risc químic.
Al llarg del treball hem trobat també algunes dificultats i reticències a participar-hi que
han fet difícil poder incorporar veus que considerem importants: lideratges comunitaris,
professionals de l'àmbit escolar, persones en risc d'exclusió social, treballadors de la
indústria, etc. La majoria són per incompatibilitats de calendari o imprevistos sorgits
mentre es feia la recerca (en part també pel context de pandèmia). Amb això volem
subratllar la necessitat de seguir sumant i incorporant veus diverses al retrat d'aquests
barris i a la comprensió de l'experiència de conviure amb un important complex
petroquímic.
L'objectiu d'aquest informe no és transmetre "la veu de la ciutadania" d'una forma
unívoca i uniforme. Més aviat, l'objectiu és compartir una anàlisi qualitativa i
interpretativa que permeti contextualitzar i entendre les vivències, les interpretacions i
els posicionaments que conviuen als nuclis urbans estudiats. Hem entrevistat persones
que són del barri de tota la vida i persones que hi viuen des de fa poc; persones que
viuen i treballen als barris, algunes a les empreses directament, i persones que només
hi treballen o que només hi venen a dormir. Els relats i perfils són molt diversos i estan
mediats per tot de vivències, vincles, identitats i rols molt diferents. Aquesta diversitat
es fa més evident encara si tenim en compte també les diferents edats, gèneres,
condicions socioeconòmiques, orígens, etc. que conviuen en aquestes comunitats.
Aquesta, per tant, és només una primera aproximació a un context molt més ric i
complex, on, segurament, trobarem paral·lelismes amb altres barris i municipis propers

però també singularitats difícilment generalitzables. És també un primer pas etnogràfic
per poder seguir sumant capes de coneixement a través de futures investigacions en
aquests o altres barris i municipis amb circumstàncies i vivències similars.

ÍNDEX
1. Introducció ....................................................................................................... 1
2. L'explosió d'IQOXE: incertesa, descontrol i confusió inicial .............................. 2
3. Què va passar aquell dia? L'anàlisi de la ciutadania ...................................... 12
3.1. Les sirenes .............................................................................................. 12
3.2. La manca de simulacres .......................................................................... 13
3.3. L'explosió ................................................................................................ 16
3.4. Comunicació no inclusiva ....................................................................... 19
3.5. Precarietats ............................................................................................ 21
3.6. Lideratges comunitaris ........................................................................... 22
3.7. El record d'Enpetrol 1987 ....................................................................... 25
3.8. "David contra Goliat" ............................................................................. 30
3.9. Feblesa administrativa ........................................................................... 33
3.10. Més enllà del polígon: salut i medi ambient .......................................... 38
3.11. Vides devaluades .................................................................................... 45
3.12. "Del que el cor no veu…" ........................................................................ 47
4. Propostes ........................................................................................................ 52
4.1. El lideratge de l'Administració pública ................................................... 53
4.2. "Volem més informació" ........................................................................ 55
4.3. Formes de comunicar-se amb la ciutadania ........................................... 58
4.4. No existeix un model únic de col·laboració ............................................ 60
4.5. Proximitat, eficàcia i justícia ................................................................... 63
4.6. El rol dels actors privats ......................................................................... 66
5. Resum de propostes dels grups de diàleg ....................................................... 71

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
1
1. Introducció
L'accident que es va produir el 14 de gener del 2020 a la planta d'IQOXE va suposar la
mort de tres persones, una de les quals a casa seva, a 2,5 quilòmetres del punt on es va
produir l'explosió, i vuit persones ferides. Tal com detallen diferents documents, entre
els quals hi ha l'informe i les conclusions de la Comissió d'Estudi de la Seguretat del
Sector de la Petroquímica del Parlament de Catalunya,
1
aquesta explosió suposa un punt
d'inflexió per impulsar un nou paradigma respecte a les relacions de la indústria química
i els veïns i veïnes del Camp de Tarragona i obliga les administracions públiques i el
sector químic a un replantejament en matèria de seguretat industrial, així com en la
gestió de les emergències que se'n deriven.
Prenent això com a punt de partida, aquest informe té com a objectiu contextualitzar i
entendre les vivències, les experiències, les interpretacions i els posicionaments dels
veïns dels barris de Ponent de Tarragona, els barris més propers al lloc de l'explosió.
Integrant la informació obtinguda per diferents mètodes de recerca, etnografia,
entrevistes individuals i grupals, grups de discussió i taula de diàleg, volem aportar
elements d'anàlisi i reflexió psicosocial que permetin entendre la relació que els veïns i
veïnes mantenen quotidianament amb la indústria química,
2
amb les administracions
públiques, i conèixer de primera mà la seva vivència de la gestió de les emergències que
se'n deriven, entre les quals la que va tenir lloc el 14 de gener del 2020.
Partint de testimonis de persones que viuen o treballen en aquests nuclis urbans, aquest
informe inclou un relat de la vivència de l'explosió i de la gestió de l'emergència que se'n
va derivar. Així mateix, inclou una anàlisi de les causes que, segons els veïns, veïnes i
professionals entrevistats, van portar a viure moments d'incertesa, caos i confusió
importants, així com elements que expliquen les complexes i ambivalents relacions que
aquests barris i municipis mantenen amb la indústria química i les administracions
públiques responsables de la gestió de la seguretat industrial, la salut i el medi ambient
de la zona. Finalment, inclou un seguit de propostes que sorgeixen del debat,
l'experiència i la reflexió de les persones amb qui hem treballat.
1
Les conclusions poden consultar-se a https://www.parlament.cat/document/actualitat/146290137.pdf
2
Metodològicament, el projecte ha tingut un enfocament qualitatiu que ha combinat entrevistes
individuals, diàlegs en grups i metodologies etnogràfiques i participatives. En l'annex metodològic que
acompanya aquest informe es poden trobar més detalls del procés seguit.

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
2
2. L'explosió d'IQOXE: incertesa, descontrol i confusió inicial
L'informe i les conclusions de la Comissió d'Estudi de la Indústria Química, encarregada
de l'anàlisi de l'accident d'IQOXE, afirmen que l'explosió marca un abans i un després en
el model de seguretat, informació i transparència de la gestió del risc químic. Així mateix,
constaten un consens al voltant del fet que la coordinació de l'emergència no va ser
l'adequada, com tampoc la informació que va rebre la ciutadania. Concretament, en la
Resolució 1115/XII del Parlament de Catalunya, en què s'aproven les conclusions de la
Comissió, s'afirma el següent:
"Es va posar de manifest la manca de coordinació a l'hora de gestionar un accident
d'aquestes característiques: els sistemes d'alarma i comunicació no van funcionar; la
comunicació i la coordinació amb els ajuntaments de la zona no van ésser fluides, amb
la consegüent confusió en els consistoris i entre la població; l'empresa va trigar molt a
posar-se en contacte amb els serveis d'emergència, i no es va aclarir fins al cap de moltes
hores si l'accident podria haver provocat algun tipus de núvol tòxic.
La ciutadania, durant la crisi, i en les hores posteriors a l'accident, no va rebre cap dels
tipus de senyals d'alerta previstos en els diferents plans d'emergències per a casos
d'aquestes característiques: la informació va circular pel boca-orella de les xarxes socials
i per algun tuit dels comptes oficials de Twitter dels serveis d'emergències i de Protecció
Civil de la Generalitat.
Pel que fa a la gestió de l'emergència, l'activació del PLASEQCAT es va endarrerir d'una
manera preocupant perquè l'empresa no va comunicar l'explosió immediatament. Això,
combinat amb la no activació dels dispositius d'alarma (és a dir, les sirenes), va dur a un
estat de desassossec i d'incertesa la ciutadania, que sabia que havia passat alguna cosa
al complex petroquímic però no en tenia més informació".
Fem referència a aquest fragment perquè permet situar ràpidament alguns dels punts
centrals de l'experiència que van viure molts veïns i veïnes dels barris de Ponent i la
Canonja la tarda nit del 14 de gener de 2020. En les entrevistes i grups de discussió
portats a terme, els testimonis ens parlen també d'incertesa, de manca d'informació, de
confusió, de missatges contradictoris, de sensació de descontrol i d'inseguretat:
"Vam sentir pum!, i ja sabíem que havia passat alguna cosa així [...]. Abaixar persianes,
perquè ja ho sabem. Però, és clar, ningú no et diu res [...]. Per les xarxes socials et deien:
'Confina't'. Per les altres et deien: 'No passa res'. Per l'altra... Hi havia un descontrol...
[...]. La gent de dins de la fàbrica que et deia: 'Hi ha morts'. Altres deien que no [n'hi
havia] [...]. Amb el pas dels minuts sí que, òbviament, ja es van posar les coses a lloc,
tant a fora com a dintre, i a poc a poc va anar sortint més informació. Però en el primer
moment no hi havia informació ni dins ni fora". (GF, la Canonja)
3
3
En el cas de les citacions, fem referència al poble —per exemple, la Canonja—, o al barri de Tarragona
on es té la residència o on es treballa. En el cas del G4, totes les persones participants pertanyen a les
associacions de veïns dels barris de Ponent i el Serrallo. No especifiquem l'associació de veïns concreta
per protegir l'anonimat. En alguns casos concrets, també hem eliminat el barri, nom o gènere per tal de
reforçar l'anonimat de la persona informant. Tots els noms han estat substituïts per pseudònims.
Llegenda: EI (entrevista individual), GF (grup focal), GX (grup de discussió) + número del grup.

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
3
"Estaba en el local [...] que estábamos pintando, la puerta abierta, la persiana arriba. Y,
cuando explotó, se cerró la puerta de un portazo y la persiana metálica se bajó sola.
Entonces ya nos asomamos, vimos que la gente corría; la gente comentaba que había
explotado [...], que si una bomba [...]; los vecinos no sabían qué era. Se veía un poco de
caos, movimiento, gente que no sabía nada, y, como se veía un poquito de humo desde
Les Gavarres [...], la gente en principio pensó que era una de las fábricas [...]. Pero la
percepción es que había pasado algo, un atentado, y ¿dónde debía ser?, ¿no? Y después
ya se vio toda la llamarada, y entonces ya se detectó. La gente decía que si la BASF, o la
IQA, etc. No se sabía bien bien qué fábrica había explotado, pero todo el mundo empezó
a mirar ya hacia allá [...]. Sabíamos de compañeros que en ese momento [...], maridos
de..., que trabajan en las químicas… Sabíamos que en ese momento intentaban
contactar con ellos y les decían que no sabían lo que había pasado, que los habían
encerrado en los búnkeres, pero no sabían lo que sucedía [...]. Había plena normalidad
en el centro, familiares que por WhatsApp decían: 'Yo estoy en el centro y no veo nada'
[...]. Los clubes de fútbol de Bonavista, ellos estaban entrenando [...] y la gente se
acercaba para allá para verlo, y no había tampoco ninguna patrulla, ni nadie, que tuviese
alguna información, que pudiera decir que se vayan para casa". (G5, Alberto, Bonavista,
Associació)
"En el moment puntual de l'explosió, era a la pista (d'atletisme)... Va ser veure l'explosió,
situar que era la IQA o la IQOXE [...], perquè hi estic de tota la vida [...]. Allà el descontrol
que ens arribava de tot arreu era brutal: que si la BASF, que si... menys la Repsol, tot. I
jo els deia: 'No, que és la IQA'. 'Que no, que no, que ens acaben [de dir] pel walkie, que
és la BASF'. 'No, home, no... La IQA és just davant de Bonavista [...]'. I després, la porta,
la que volar, va caure a 300 metres del meu fill, on vivia jo [...]. I ell ho va sentir [...], el
soroll que fa quan es belluga. Diu: 'Vaig sentir pla pla pla pla..., bum!, i ja no vaig sentir
res més'". (G3, Antoni, Campclar, Torreforta, entitat esportiva)
Aquesta incertesa i confusió, recorden, anava augmentant amb el pas dels minuts. Al
barri de Bonavista, tocant a la Canonja però pertanyent al terme municipal de
Tarragona, ens explicaven:
"Esto fue un caos. Y tenemos que admitirlo [...], porque era pasados cuarenta minutos
cuando todavía no sabíamos qué realmente estaba pasando y qué teníamos que hacer,
si esto iba a explotar otra vez [...]. [Desde Bonavista], cuando ves el fuego, lo veías como
juntado al cielo [...]. Estaba todo como unido, ¿no?, la gran llamarada". (EI, María,
Bonavista, Associació)
L'explosió, relaten, va ser una experiència sonora i visual impactant. Un soroll molt fort
i una gran flamarada suficientment intensa per il·luminar els barris. L'escenari va activar
pors i records especialment vinculats a episodis ja viscuts, com l'explosió d'Enpetrol del
1987 (un aspecte que reprendrem més endavant), a més d'incerteses sobre què passava,
què calia fer i quines podien ser les conseqüències.
Els minuts després de l'explosió van ser minuts de cerca activa d'informació per part de
la població: trucar al 112, parlar amb amics, familiars i coneguts, engegar la tele,
sintonitzar la ràdio, consultar el Twitter, sortir al carrer o acostar-se a una comissaria de
policia propera. Però no era fàcil obtenir informació. Alguns testimonis ens parlen de
carrers col·lapsats, de xarxes i telèfons que no funcionaven:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
4
"Vaig sentir un soroll molt fort. Automàticament es van obrir les finestres, que estaven
tancades [...]. L'edifici es va moure i el meu ordinador va trontollar. Llavors [...], me vaig
aixecar cap a les finestres i sí que vaig començar a veure gent cridant i corrent [...] pel
carrer i que se n'anaven tots cap a la zona d'aquí el darrere, que és on hi ha la comissaria
dels [...] Mossos. I des de la cantonada d'aquest carrer, d'aquí al final, ja veies la flama
[...]; es veia com si fos l'altre costat del carrer [...]. Automàticament, aquest carrer es va
col·lapsar [...]. Jo vaig pujar cap aquí per intentar escoltar notícies [...]. El Twitter a mi no
em funcionava. La connexió a internet tampoc no em funcionava. Llavors, vaig trucar a
la meva parella, a veure si em sabia dir alguna cosa. El vaig haver de trucar amb el fix,
perquè els mòbils no funcionaven [...]. I, al cap d'una estona, em va trucar al fix d'aquí
la feina i sí, sí, estaven dient a les notícies que demanaven a la gent que ens confinéssim,
que ens tanquéssim tots a les cases. I la gent no sabia el que... no s'estava fent, perquè
és que tu miraves pel carrer i el carrer estava ple de gent!" (EI, Maite,
Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
Les entrevistes ens parlen també d'uns primers moments marcats per la manca
d'informació i d'indicacions per seguir; de referents a qui es pogués preguntar:
"El 112, poca información. No salir de casa, cerrad las ventanas… y aquí, pues, cuando
pasa esto, pues es un caos tremendo [...]. Estamos en primera línea de fuego, como se
dice [...]. La gente no lo veía lógico. '¿Qué, encerrarse en la casa?' La gente estaba en la
calle, todo el mundo. Pues claro, a ver si alguno nos daba alguna información. Llamabas
si tenías algún amigo policía, otro que tenía un amigo del Ayuntamiento, y así,
informándonos un poquito. Y al final, todo el mundo [dijo]: pues nos vamos [del barrio].
Y ya por el camino pude hablar con guardia urbana, que fue quien me dio información,
que ha sido una fábrica de plástico, ahora no me acuerdo bien, que se ha incendiado.
'Pero el fuego está controlado, tranquilo. Que vuelvan a casa, que no pasa nada. Por el
humo es recomendable que cerréis las ventanas, pero no hay peligro ninguno'. Esto te
estoy hablando ya de varias horas después, pero aquí no vino nadie a informar, la
verdad". (EI, Pepe, Campclar, Associació)
"Jo el primer que vaig fer va ser mirar els mitjans de comunicació i no veia res, vaig trucar
a la meva parella amb el fix de la feina perquè era l'únic que funcionava; la meva parella
no s'havia assabentat de res; estava passejant per Reus i em va dir que esperés, que
entrava en un bar i demanava que li posessin les notícies. Llavors va ser així que me'n
vaig assabentar: [...] 'diuen a les notícies que hi ha hagut una explosió a la petroquímica',
però poca cosa més [...]. Tampoc es van veure cotxes de Protecció Civil [...] per aquí, als
barris, per intentar fer saber a la gent que 'no es moguin de casa' o 'tranquil·litzi's
que...'". (EI, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
"Tenim les instal·lacions cobertes i a l'aire lliure allà a tocar. També tenim les piscines…,
tenim les tres coses a primera línia. Llavors, justament a la tarda és el moment de
màxima afluència que tenim. A la pista poden haver-hi 200 o 300 persones [...] de totes
les edats, perquè era l'hora en què encara hi havia els petits [a partir de 4 anys]... Tenim
el velòdrom, tenim el pavelló..., també estava ple de gent; la piscina, amb cursets de
nens. A part també hi ha els camps de futbol, que no són nostres, però que també són
a la vora; vull dir que hi havia molta gent per allí. Llavors, és clar, bàsicament era
demanar informació: què fem? Confinem o no confinem? No era clar [...]; nosaltres
tancàvem, intentant donar informació que no es mogués la gent, però, és clar,
t'arribaven fotos de la Rambla de Campclar, bloquejada de cotxes...; tothom venia o

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
5
marxava [...]. El protocol és a la instal·lació: realment, si et diuen 'Confineu', nosaltres
[per] megafonia: 'Tothom cap a dintre [...]'. Estàs pendent que algú et digui alguna cosa.
Protocols, tenim els protocols, fantàstics, però no ens arribava la informació. Nosaltres
trucàvem a Protecció Civil". (G3, Paula, Campclar/Torreforta, equipaments esportius)
"Els alcaldes, que s'havien de quedar al municipi coordinant, tots van anar al 112. Els
municipis van quedar orfes de poder i allí, al 112, hi va haver un cacau espectacular".
(G2, Sergi, Serrallo, treballador independent)
En aquest retrat s'afegeix també l'estranyesa que en moltes persones va provocar que
"no sonessin les sirenes", ja que sabien que alguna cosa havia passat al complex
petroquímic, però no tenien més informació:
[Max]: "Fins passades dues hores no ens van dir que no hi havia risc de toxicitat [...]. Si
hi hagués hagut un risc bastant més important, al cap de dues hores ja estàs... [...]. La
gent era al carrer comprant [...]. Si no sonen les alarmes, la gent...". [Marga]: "És que hi
ha gent que té família que treballa a les fàbriques i hi estan acostumats [...], es confina
de seguida perquè ja ho sap; hi ha altres que diuen: 'Bé, tampoc no ha sigut res, perquè
no han sonat [les sirenes]' [...]. Tu penses: 'Si sonen les sirenes, sé què he de fer' [...]. Els
sistemes de comunicació amb la gent no han funcionat. Jo he tingut una sensació de
descontrol". [Max]: "De descontrol general. Tenia una sensació de descontrol i
d'inseguretat i de desinformació brutal". (GF, la Canonja)
"La sirena no ha sonado nunca, y la vez que fue necesario, que fue esta, no sonó". (G5,
Rosa, Bonavista, Associació)
El dubte, per a moltes persones, era què s'havia de fer en un escenari com aquest: amb
una explosió, foc, sense sirenes, amb un buit d'informació o amb informació
contradictòria, i sense poder contactar fàcilment amb el 112 o amb altres autoritats.
Algunes persones recorden que Twitter va ser un dels mitjans que aportava certa
informació. Per exemple, recorden la piulada mitja hora després de l'explosió en què
Protecció Civil recomanava un "confinament preventiu", sobretot si arribava el fum de
l'incendi.
4
Aquesta informació es va anar actualitzant al llarg d'aquella tarda, també a
través del 112 o de SMS, afegint-hi noves informacions —per exemple, de les persones
afectades—, modificant o confirmant els perímetres de confinament i anunciant,
primer, i rectificant després "l'activació de sirenes en algunes poblacions, ja que
l'afectació no era externa al polígon".
5
Aquestes informacions, ens expliquen, van circular força entre la comunitat:
"Jo crec que, davant de tot —i això és molt de la química—, no diguis el que no saps. És
millor esperar 5 o 10 minuts, i quan ho diguis... Perquè recordo que va sortir al Twitter
4
@emergenciescat: "Alerta #PLASEQCAT per explosió i incendi en una empresa del Polígon Sud de
#Tarragona Es recomana a la ciutadania que visqui prop de la zona de l'explosió que es confini
preventivament fins a saber l'abast de l'accident químic". (19.06)
5
A les 18.59 es va activar una alerta PLASEQCAT per explosió i incendi. A les 19.38 s'activava el PLASEQCAT
en fase d'emergència després de confirmar que l'explosió havia estat a IQOXE. 4 minuts abans, la piulada
que feia el compte @emergenciescat s'indicava que es farien sonar les sirenes per avisar la població de
les Pinedes, Vila-seca, Tarragona, Bonavista, la Universitat Laboral, la Canonja. Posteriorment, a les 19.52
es publicava la piulada següent que rectificava aquesta informació.

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
6
—si no recordo malament— que Protecció Civil va parlar de confinament. Després van
dir que no hi havia partícules, que no era perillós, al cap d'una hora. No sabien gaire bé
què era. Crec que van sortir diferents responsables i tampoc acabaven de dir què era.
Després, van trobar que Vila-seca i la Canonja estaven confinades. Suposadament,
Bonavista també, però no van sonar les alarmes. Campclar res, i també és al costat. És a
dir, Vila-seca, que és a 10 quilòmetres, sí que es confina. Campclar, que és a 2
quilòmetres, i Torreforta, on va caure una xapa d'1 tona, no es confinen. És clar, la gent
estava molt nerviosa [...]. La gent no ho sap, no sap què és una química, i trobes un foc
gegant, dues explosions brutals...". (EI, Carlo, treballador de la indústria)
També van difondre's a través del boca-orella, per trucades telefòniques o per xarxes
com WhatsApp o Twitter. Però això tenia les seves limitacions:
[Marga]: "El sistema de comunicació ha de ser molt més àgil [...]. No pots estar esperant
a veure si Protecció Civil penja a Twitter si és un accident o no és un accident, o si és un
simulacre. Què farem amb la gent que no tingui Twitter?" [Emma ]: "És clar, la gent gran
sobretot". [Marga]: "Que aquí, a la Canonja, no és especialment jove". (GF, la Canonja)
"El dia que va haver-hi l'accident, no era a la pista, no hi era, però és clar, com que tenim
tots els papes i nens vinculats a través dels grups de WhatsApp... És clar, els whatsapps
van començar allà a volar, que semblava allò una bogeria, perquè la majoria d'atletes
que tenim nosaltres viuen al voltant de la pista, als barris propers a la pista d'atletisme
[...] i ho viuen com si fos molt de prop. Tots van començar a explicar la seva, del que
havien vist o havien sentit... Fins i tot hi havia un dels papes que vivia al bloc on va anar
a parar la planxa [...]. Quan la dona va posar en el whatsapp: 'Sí, ha saltado una plancha
y la explosión ha ido a nuestro edificio'. Li vaig dir: 'Si us plau, no poseu coses que no
sabeu...'. Però era veritat el que em deia aquella dona, però, és clar, jo d'entrada no
m'ho vaig creure. Perquè, de fet, jo no visc a la zona d'allà [...]. Deia: 'No posem segons
què, perquè esverarem la gent més del que ja ho està ara [...]'. És clar, després sí, ja ho
vas entenent, ja poses la tele...[...]. Jo, de fet, he viscut molts anys a Campclar i jo ara
pensant en l'explosió que hi va haver-hi ja fa molts anys al rack [...]; jo treia el cap de
casa meva i veia tota la flama de l'explosió. Llavors, és clar, és una cosa que et queda,
perquè jo també era més jove... Llavors deia: 'No ens esverem, mirem què ha passat i
actuem llavors en conseqüència'. Perquè, aquella vegada, el descontrol va ser total".
(G1, Laura, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
"Ens va fer dubtar i passar-ho malament el fet que estàvem fent un curset de formació
al col·le i direcció i caps d'estudis trucaven i... primer, no agafaven el telèfon a Protecció
Civil; després... No sabíem què havíem de fer [...]. S'anaven informant més per la
informació d'internet, Facebook, WhatsApp, que no per la informació oficial, que és la
que hauria de ser present en un moment així [...]. No sabíem, a banda d'aquella explosió,
què podia haver provocat. O si s'estava produint alguna fuita important d'algun
producte... La informació oficial no la teníem en cap moment [...]; vam quedar-nos allà
40 o 45 professors que estàvem fent el curset i... Potser va passar hora i mitja o així que
ja vam decidir marxar. Suposo que ja estava tot…" (G3, Andreu, Torreforta, centre
educatiu)
En un context així, les entrevistes ens parlen de reaccions molt diverses: des de sortir al
carrer a cercar informació fins a anar a recollir els fills; des de confinar-se
preventivament fins a fugir de la "primera línia". Les citacions següents ens parlen, per
exemple, de la importància que tenia en aquell moment reunir la família, en especial

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
7
anar a buscar els fills i filles, ja que molts d'ells, per l'hora en què va tenir lloc l'explosió,
eren fent activitats extralectives:
"Ningú no sap veritablement què s'ha de fer en un moment així. Perquè el que fan els
papes, el primer que pensen... una explosió... em quedo a casa tancat? No!, surto al
carrer com un boig a buscar el meu nen que és a la pista d'atletisme i me l'enduc, i em
passejo pel carrer [...]. Com aconsegueixes que la gent interioritzi que en un cas així t'has
de quedar a casa tancat? [...] En el moment que sents una explosió, la reacció és: surto
corrents a buscar el nucli familiar, per estar tots juntets, i si estem juntets i passa alguna
cosa...; bé, però estem tot junts…" (G3, Laura, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
"Aquell dia hi havia el centre obert, i [...] teòricament, nosaltres, els infants no els
podíem donar. Però és que els pares et venien a la porta, i t'estan picant a la porta, i et
demanen que els donis els infants... I, tot i que saps que no ho estàs fent bé potser, els
els acabes donant [...]. Amb els adolescents sí que n'hi va haver que vam dir: 'Queda't, i
quan la cosa ja estigui més controlada, ja marxaràs'. És que tampoc podíem trucar a
famílies perquè els mòbils no funcionaven i la gran majoria de pares van venir a buscar
els nens. Que penses: potser és un error, perquè tampoc han de sortir de casa. Però jo
també ho entenc, que els pares... Però després, si passa alguna cosa, també dius: potser
la responsabilitat és també meva, perquè ha passat i els he deixat sortir. Però, és clar,
com m'hi enfronto jo... [...]; bé, dir, davant del pare i la mare, dir-los: no et dono el teu
fill o la teva filla, no te'l pots endur. "I qui ets tu per dir-me que no m'emporti el meu fill
o la meva filla?" (G1, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
"Evidentment, la primera notícia va ser l'impacte, el soroll, l'impacte acústic, que va
tremolar. Jo visc a uns, aproximadament, potser uns tres quilòmetres, o entre tres i
quatre quilòmetres de l'accident, i va tremolar tot l'edifici. O sigui, realment va ser
impressionant [...]. En aquell moment [...] vaig pensar: 'Ara s'activarà el PLASEQTA'. I
llavors, el que vaig fer va ser, de forma preventiva, pel meu compte, anar cap al
conservatori a buscar els fills. I quan vaig entrar allà, al conservatori, hi havia [...] el
director del conservatori que estava mirant el Twitter, a veure si hi havia indicacions
clares i concretes de què havíem de fer. I la veritat, la realitat va ser que alguns pares
entraven, agafaven el fill i marxaven, i altres pares, com jo, vaig estar prudentment un
temps allà, al conservatori, per si deien de confinar-nos, que és el que s'acostuma a fer
en aquests fets [...]. En aquell moment no sabia ni quina substància ni quina empresa,
ni res, o sigui, en aquells moments, el millor, el més important és quedar-se confinat,
però davant de la falta d'instruccions, vaig optar per sortir de casa, anar al conservatori
amb el cotxe, amb el vehicle, i quedar-me allà, a veure si el director del centre ens
donava alguna ordre de confinament i quedar-nos al conservatori, no moure'ns més [...].
Bé, al final, com que no havia arribat cap indicació que ens confinéssim, vaig optar [...]
per recollir els fills i marxar cap a casa. I llavors sí que vaig tenir clar de quedar-nos a
casa ja, evidentment, i tancar finestres, tancar-ho tot, qualsevol obertura". (EI, Bruno,
Administració pública)
Recollir les criatures és una qüestió central per a moltes famílies. El mateix hauria passat,
consideren algunes persones, si l'explosió hagués tingut lloc en horari escolar:
"Va passar en un horari, doncs al vespre, però arriba a passar en horari escolar... [...].
Les famílies haurien anat a les escoles i hauria estat més caòtic [...]. Haurien anat a
buscar els fills [...], perquè aquí les famílies són muy de mis hijos [...]. Amb una explosió
o una cosa així, doncs, no confiaran que es quedi a l'escola el nen. Vull dir que seria el

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
8
més lògic, el més segur..., però no confiaran a deixar el seu fill [...], però per por, eh?,
per por que realment doncs passés alguna cosa i no es tornessin a veure més o després
fos complicat o alguna cosa així. I, bé, i després [...], els paios, com ells es fan dir, també
farien el ma... també haurien fet el mateix, eh?, haurien anat a buscar els fills a les
escoles". (EI, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
La representant d'una entitat esportiva ens explica que considera que pares i mares
prenien la decisió d'anar a buscar els fills i filles perquè no confiaven que els
professionals, o els mateixos equipaments, es poguessin fer càrrec dels infants i joves.
No sabien, per exemple, si aquests professionals i entorns tenien la formació necessària:
"[Els adults van a buscar el nens] perquè tampoc confies en qui els té [...], perquè no hi
ha aquesta informació. A nosaltres cap pare ens ha preguntat què farem si passa alguna
cosa. Ningú ens ho ha preguntat. I nosaltres tampoc els ho hem dit, que això ho hem de
corregir [...]. El dia següent, cap pare em va preguntar, és que tampoc a mi també se'm
va ocórrer, però ningú es va plantejar què hauria passat si el seu fill hagués estat allà
quan va passar [...]. El delegat de l'altre club [que era el que entrenava a la pista el dia
de l'accident] em va dir que els pares que estaven allà mirant els nens com entrenaven
van baixar corrents a buscar els seus nens i se'ls emportaven, i, és clar, anaven com a
bojos perquè després compta els nens, a veure si te'n falta algun… El nens plorant
espantats, m'explicava, que si 'mama, mama...', que si corria que no se t'escapés, un
caos total". (G3, Laura, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
És difícil, reconeixen responsables d'entitats i equipaments esportius, canviar aquesta
pràctica, fins i tot en el cas que les entitats apliquin els protocols adequats:
"Aquell dia ho van controlar bastant bé. Perquè va ser l'explosió, tothom va sortir a mirar
i al cap de cinc minuts, els responsables, als monitors, els vam dir: 'A sota la graderia'
[...]. Tothom se'n va anar cap allí, però va ser quinze minuts més i després van començar
a venir tots els pares. I davant d'això, què fas? Has d'intentar prohibir als pares entrar. I
com ho fas això? [...]. Els nens ho assumeixen tot i tu fas el que has de fer; en canvi,
veuen el pare i ja hi som. I ara, amb els mòbils, pitjor, perquè el nen de seguida ja sap
que el pare ha arribat, i això és un descontrol total". (G3, Antoni, Campclar/Torreforta,
entitat esportiva)
"S'hauria de dir: 'Si torna a passar, estigueu tranquils, quedeu-vos a casa, aquí estaran
bé. De seguida que tinguem la notificació, els tancarem, cadascú al seu espai, fins que
sigui prudent venir-los a buscar. No sortiu...'. Però, és clar, és molt complicat". (G3,
Paula, Campclar/Torreforta, equipament esportiu)
"El dia que peta IQOXE, la meva amiga és entrenadora de bàsquet [...] al poliesportiu de
Campclar [...]. I ella era allí i va dir: 'Nosaltres vèiem el..., però no sabíem què fer'. Primer
van dir: 'No, que no surtin'. I després van dir: 'No. Evacuem'. Llavors, totes les criatures
van sortir d'un lloc tancat com és el pavelló i les en van treure. Al Patronat d'Esports, la
gent... O sigui, es veuen imatges de gent continuant fent bicicleta allí, als gimnasos
aquells que hi ha allí, i havia petat. Vull dir, cotxes, el que vulguis [...]. Al final, els
entrenadors diuen: 'Què fem?'. Doncs truquen a la federació, el que sigui, o al
responsable del Patronat. 'Doncs que vinguin els pares a buscar els fills'. Bé, és clar, vull
dir que això és un desastre, saps? [...], perquè al final, si peta tot, és igual que siguis a
Campclar o que siguis a… [...]. Moriràs. I ja està". (EI, Sergi, Serrallo, treballador
independent)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
9
Aquesta reacció prioritària de protecció envers "els teus", d'aplegar-se i arrecerar-se a
casa, apareix també en molts altres relats:
"El primer instint va ser protegir els meus. Trucar als fills (que són adolescents) i tots cap
a casa, assegurar que ma mare estava a casa (i no té mòbil), que viu sola, i un cop tots a
casa, fins i tot els gats [...], llavors vaig poder pensar: truco al gerent, truco. Però el
primer instint va ser... digues-ne molt egoista o... va ser protegir els meus [...]. I un cop
a casa, ja vaig poder pensar en la magnitud de... mirar tuits, mirar... Però en aquella hora
i mitja, no". (G1, Núria, Torreforta, IMSST)
Retornar a casa sent dels barris era un objectiu important per a algunes persones, tot i
que també podia ser un risc:
"Yo estaba en Tarragona trabajando. Desde mi casa me mandaron un vídeo con lo que
había pasado [...]. Mi problema fue cuando salí de trabajar, que no sabía si podía llegar
a mi casa o no [...]. Llamé al 112; en el 112 me dijeron que no lo sabían. Que probara,
que si podía pasar, que pasara, y si no, que me quedara donde fuera. Fui por la carretera
nacional y a la altura de Torreforta me dijeron que estaba cerrada y que no se podía
pasar. Entonces me fui por la autovía de Reus [...] y entré, a mí nadie me dijo nada, ni…
Vi un coche de Protección Civil cuando estaba más o menos a mitad del barrio, que
pasaba por ahí, ni hablaba ni nada en ese momento, no había megafonía ni nada, y las
calles vacías [...]. Yo no sabía si había algo tóxico, si no lo había, si llegaba a mi casa y
estaban todos pajaritos [...] porque en ese momento, que un 112 no me sepan decir
nada, en la Guardia Urbana no me contestaban [...]. Yo intenté llamar a todos sitios, no
había ningún tipo de información [...]. La gente estaba en casa, encerrada, supongo que
había pasado megafonía antes y lo habían dicho o no lo sé. A mí lo único que me dijeron
es que no sabían nada, que eso pertenecía a La Canonja y que se decía que allí podía
haber algo tóxico. Entonces, puede ser que el terreno sea de La Canonja pero estaba
delante de mi casa [...]. Si me hubiera tenido que pasar algo porque era tóxico, me habría
podido pasar, por la desinformación en ese momento". (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
Per a d'altres, però, la seva pròpia casa no era precisament l'entorn més segur. Per
exemple, hem trobat històries que ens expliquen el mateix neguit per reunir la família i
trobar recer, però en aquest cas "fugint" del barri:
"Ese día fue horrible [...]. Eran más o menos las siete o las ocho [...], yo estaba en el
trabajo [...]. No había nadie, solo yo. Y escucho un ruido muy fuerte, como una bomba,
y me fui fuera a ver. Pensaba en un accidente o algo contra la pared. Me fui corriendo.
Y en la puerta vi a la gente corriendo, caminando, con coches, furgonetas… para arriba,
para abajo… horrible, horrible. Toda la gente sale de casa. Yo tenía a mi hija de doce
años en casa, sola, mirando la tele. Y ha escuchado este ruido, fue al balcón para mirar
y había un fuego muy grande [...]. Y cuando he visto esto, yo subo directamente a ver a
mi hija, para sacarla de casa. Fui a buscarla y nos encontramos en el camino. Mi hijo de
quince años ha cogido el bus al lado, para ir a entrenar… y justo en la rotonda del
Poliesportiu, el bus ha hecho así y así… la gente del bus, todos… [...], y se ha parado el
bus, y han bajado todos. Mi madre vivía al lado, y es asmática y había mucho olor de
humo… y el barrio, horrible. Cogimos la furgoneta de mi hermano, subimos todos, y
vinimos aquí a Tarragona. Tengo otra hermana en Buenavista; su marido no está, [está]
sola con tres niños. Ha salido fuera... hemos ido a buscarla. La gente que no tenía coche…
es una cosa horrible. La gente que está fuera corriendo, cogiendo a sus hijos [...]. Los

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
10
coches así… Mi hermano no podía conducir la furgoneta, la circulación estaba llena… [...]
Pero ¿qué hacemos? Yo llamo a una amiga aquí en Tarragona, abogada, le llamo por
teléfono y le digo: '¿Qué hacemos? ¿Dónde nos vamos? ¿Qué tenemos que hacer? No
sabemos nada, no hay información, no nos avisan [...]. Horrible, lo que ha pasado [...]'.
Mis amigos me han dicho: 'Está calmado aquí en Tarragona, no hay gente que ha salido
fuera' [...]. Pero en Campclar toda la gente fuera… Teníamos miedo de tener un
accidente, las rotondas llenas de gente [...]. Mi amiga me ha dicho [...]: 'Vente aquí a
Tarragona, que está calmado, no hay nada' [...]. Y hemos aparcado detrás de la
Seguridad Social y estamos ahí parados [...] Y nos quedamos ahí, en la furgoneta,
sentados, esperando que se calme la cosa y ya está [...]. (G5, Fátima, Tarragona,
Campclar/Torreforta, Associació)
La resposta de fugida estaria condicionada, en aquest cas, per la pròpia vivència de
l'explosió ("una bomba") però també per la proximitat al polígon. Això és quelcom que
també ens explicaven altres veïns i veïnes dels barris de Ponent i la Canonja. El que
anomenen la "primera línia". L'explosió inicial i el posterior incendi haurien ajudat a
crear una gran sensació, molt propera, de por i incertesa:
"Y hay amigas que no han salido, decían: 'Tenemos que estar en casa y cerrar todo, hasta
que se calme el humo [...]. Llamábamos al 112, llamábamos a la Guardia Urbana y no
contestaba nadie [...], los vecinos tocaban a la puerta de todo el mundo y gritaban: '¡Que
se están quemando las fábricas!'. Tocan a la puerta y todo el mundo baja, y salía todo el
mundo que estaba en casa…" (G5, Fátima, Campclar/Torreforta, Associació)
Per a molts, aquesta era una experiència nova, mai viscuda. Per a d'altres, no.
Experiències prèvies influïen a l'hora d'activar una resposta de fugida:
"A la que hay cualquier cosa, aquí la gente ya está; demasiadas veces. Dicen: 'Gato
escaldado, con agua caliente se va corriendo'. Y aquí estamos". (EI, Pepe, Tarragona,
Campclar, Associació)
Aquests relats de "primera línia" contrasten amb els relats que ens feien altres persones
que van viure l'explosió des de llocs més allunyats de la ciutat, per exemple des del
centre de Tarragona o a Llevant:
"Jo era a Tarragona, sí. Me'n vaig assabentar pel carrer. Van dir: 'Hi ha hagut a la
petroquímica' ‒encara no deien res d'IQOXE‒ 'una gran explosió, que si això, que si allò,
i hi ha hagut fins a un mort'. Però no va ser un enrenou, perquè a Tarragona mateix, del
centre, no es va sentir. O sigui, que la gent no... I com que ja s'hi està una mica
acostumat, diria jo, a... ara hi ha hagut una fuita aquí, ara no sé què..., potser no que hi
hagi morts, però... Per tant, aquí no... Sí, és clar, l'endemà, quan ja van..., o a la nit, quan
TV3 ja comença a fer un especial i tot això, llavors sí que tothom ja va veure que era
diferent, això [...]. Van dir que estava controlat pràcticament. O sigui, que no venia cap
a Tarragona. Potser si hagués viscut a la Canonja o a Bonavista, sí que m'hauria
preocupat. Però a Tarragona, no [...]. Jo visc [a l'altra banda de la ciutat], a més. O sigui,
allí no arriba mai res de la petroquímica, estic totalment fora del radi d'acció". (EI,
Ramon, científic)
"Estava fent classes d'anglès al centre de formació d'adults [...]. Allí no vam sentir res.
És veritat que l'edifici té les parets molt gruixudes, perquè és un edifici antic [...], però
estàvem fent classes i em va saltar el whatsapp de la meva filla: 'Mama, mama, que no

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
11
sé què...'. I, és clar, jo vaig avisar la profe, la profe va avisar la conserge... A l'edifici no
se'n va assabentar ningú, perquè tampoc no sonava res a Tarragona. Era com si fos un
altre món. I veritablement vam estar una estona allà, i jo vaig dir: 'Marxo, què haig de
fer jo aquí?' I la conserge no sabia a qui trucar, no sabia què fer. 'No, però confineu-vos!'
I què cony ens hem de confinar si no sabem què està passant! I al carrer, res, amb
normalitat… Jo me'n vaig cap a casa, i més que jo visc als Pallaresos. (G3, Laura,
Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
En els relats que ens fan les persones entrevistades no hi ha un tancament clar d'aquest
moment de caos, descontrol i manca d'informació del que ens parlen. La ciutadania ens
parla de rebre informació a través de les notícies, d'un SMS que es va enviar a tota la
ciutat de Tarragona, de Twitter o d'informació que proporcionava el 112. A mesura que
avançava el vespre, ens diuen, s'anava tenint més informació oficial, cada cop més
actualitzada i consistent. S'informava, per exemple, que no s'havien detectat tòxics fora
del polígon i es recomanava fer confinament preventiu especialment si arribaven fums.
El record de les hores posteriors, en tot cas, és menys viu i menys present que el dels
primers moments després de l'explosió.
Algunes persones sí que ens parlen, però, de l'endemà. D'un dia després marcat per una
normalitat estranya, caracteritzada per una gran intensitat emocional i la indignació del
veïnat amb el que havia passat la tarda anterior:
"I l'endemà... Bé, això va ser a la tarda i l'endemà doncs jo vaig venir a treballar aquí i...
I ja està. Sí que, doncs, bé, doncs el que et comentava abans, que sí que sents la gent:
'Esto no puede ser', 'aquí hay que hacer cosas', 'aquí nos morimos todos', i..., però...
Sobretot d'aquí, dels veïns, com si diguéssim d'aquí, de l'edifici, però ja està. Ja està".
(EI, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
Per a algunes persones, de fet, el perill no havia passat del tot:
"Quan s'atura una planta d'aquestes de cop, ho sabem pels treballadors, s'entra en un
perill molt gran [...]. És que de cop, pum, talles. I llavors tots els processos es queden a
la virulé. I això és la part més perillosa". (EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
Per a d'altres, el dia després va ser el moment per començar a fer balanç de l'experiència
viscuda:
"L'ona expansiva, aquí a la Canonja, hi ha llocs que va trencar vidres, persianes i tal. Aquí
mateix, al despatx, l'endemà quan vam venir estava tot com d'una pols blanca de la
sotragada, una mica de pintura o d'això; ho va remoure tot, i estava tot ple com d'una
pols blanca". (EI, Josep, la Canonja, treballador independent)
"A les escoles que són a primera línia, van haver-hi vidres trencats, persianes
arrencades... No sé què hauria passat [si l'explosió hagués passat a les deu del matí]. No
n'hi ha una, n'hi ha diverses a primera línia. Des de la Canonja hi ha dues llars d'infants,
dues escoles públiques [...], només a primera línia [...]. Jo treballo a l'IMET i el dia
següent ens en fèiem creus. Si hagués passat al matí, no ens imaginàvem què hauria
passat". (G3, Laura, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
12
3. Què va passar aquell dia? L'anàlisi de la ciutadania
Per què van col·lapsar aquell dia els carrers i les carreteres dels barris propers al polígon
sud? A què atribueix la ciutadania aquest "caos", aquest "descontrol general"? Quines
persones desconeixien els protocols i per què? Per què algunes persones, malgrat
conèixer-los, van creure millor no seguir-los?
3.1. Les sirenes
Algunes raons ja han anat sortint. Ens parlen de la manca d'informació, d'inconsistència
i descoordinació en la resposta a l'emergència. Però també dels sistemes d'informació;
en especial, de la fallida dels dispositius d'alarma. Que no s'activessin les sirenes va
fomentar la incertesa entre la ciutadania, que sabia que hi havia hagut una explosió
important al polígon sud però no en tenia més informació. Que no sonessin les sirenes,
com hem vist, va deixar moltes persones desconcertades:
"Los clubes de fútbol de Bonavista, ellos estaban entrenando [...] y la gente se acercaba
para allá para verlo, y no había tampoco ninguna patrulla, ni nadie, que tuviese alguna
información, que pudiera decir que se vayan para casa [...]. Falló la sirena, falló la
información, fallaron muchos protocolos". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)
"Cuando yo estaba bajando hacia abajo, les decía a los niños [...]: 'Meteros en casa'. 'Es
que, María, no han sonado las sirenas'. 'María, es que…'. Claro. A ver. Una cosa es lo que
en el colegio hacen, el simulacro, ¿vale?, con las sirenas. Pero claro, ¿qué pasó ese día?,
que como no sonaron, también nos pilló a todos fuera de juego". (EI, María, Bonavista,
Associació)
Altres persones, però, posen en qüestió si el so de les sirenes "hauria servit" perquè la
població es confinés. Les sirenes costen d'interpretar, ens diuen, per una falta de
formació i perquè sovint es considera que hi ha poca preparació al voltant de les
"alarmes":
"No sé, tampoc, si el fet que haguessin sonat les alarmes hauria servit [...]. Si fa no fa,
crec que hauria passat el mateix, sí, perquè, com que realment no sabem què és el que
s'ha de fer quan sonen les alarmes...". (EI, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora
comunitària)
"Sonen les alarmes, però ningú tampoc no t'explica què has de fer, abans [...]. Si ara
tornés a passar el mateix, doncs tornaria a passar igual. No sabem res perquè no estem
preparats. Seguim igual, eh? [...]. Que si sona, que si no sona la sirena, que… [...]. Perquè
se n'han fet molts, de propòsits, però no s'ha fet res efectiu". (GF, la Canonja)
Aquest és un problema especialment important per a les persones que fa menys temps
que viuen a les zones properes al polígon químic:
"El lunes a las doce del mediodía tocan las sirenas. Sí que sabemos qué son las sirenas
[de las fábricas] y que es una alarma, pero si no sabes luego realmente [qué tienes que

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
13
hacer]. La gente que ha venido nueva, ¿qué tienen que hacer? ¿De qué sirve que les
avisen de que pasa algo?" (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
Amb aquesta citació, la Rosa ens exposa el complex mapa sonor dels nuclis urbans més
propers al polígon. De fet, se'ns explica sovint que estan molt acostumats a sentir les
sirenes, sigui perquè hi ha aquests simulacres dels dilluns a les 12 hores o perquè hi ha
emergències internes a la indústria. En aquest mapa queden encavalcats aquests
diferents escenaris, que porten a una certa "normalització" i "naturalització" de la
sirena:
"Sí que hi havia, per exemple, els protocols de sirenes de les fàbriques, que cada X temps
anava funcionant. Però, en el fons, no és per a la població; és simplement per comprovar
que l'alarma funciona correctament. Al final, la gent deia: 'Cada dia hi ha sirenes'". (GF,
la Canonja)
Algunes persones ens parlen de confusió sobre si hi ha dos o tres tipus de sirenes:
[Marga]: "Sona una sirena, sonen els tres tipus de sirena, d'acord, però ningú aclareix el
significat de cadascuna [...]. Sí, però després es va unificar en una sola sirena, no? Crec
que després van dir que no s'entenia i que...". [Max]: "Sí, ara només, per facilitar-ho,
n'hi ha de dos tipus: la de tot segur i la de confinament, perquè evacuació ja es va
determinar que no després de l'explosió de l'atemptat". (GF, la Canonja)
Per a d'altres, un problema afegit és que els simulacres es fan en hores i formats que no
permeten que tothom hi participi:
"Lo que es la información institucional, las sirenas, se ha hecho una o dos veces al año,
siempre. Coincide con que la gente trabajamos. Que no nos enteramos de la mitad de
lo que sucede en un barrio, ya de normal, [...] si estás fuera, no te enteras. Pero no
significa que no se hagan. Se podrían hacer por las tardes, en lugar de por las mañanas.
Son otras variables que tener en cuenta". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)
3.2. La manca de simulacres
De fet, el rol dels simulacres és un tema recurrent en les entrevistes i grups focals. En
aquest sentit, algunes de les persones que viuen o treballen a la zona també consideren
que hi ha una falta de formació per respondre a situacions semblants a la viscuda aquell
dia:
"Aquí, en l'àmbit de l'Administració, no hem rebut mai res, ni cap tipus de formació.
Com a màxim, si ens diuen que hi ha simulacres, ens trobem el paper enganxat a
l'entrada: tal dia a tal hora sonaran les alarmes perquè és un simulacre [...]. Si vols que
et digui la veritat, ara no sé si en el paper et diuen que és simulacre de confinament o
simulacre de marxa. No t'ho sé dir, però bé, la gent continua amb la vida igual; [...] no
fem el simulacre, eh? [...]. Tu sents les alarmes, però si és estiu i, jo què sé, haguessis de
tancar finestres, continuem amb les finestres obertes". (EI, Maite, Campclar/Torreforta,
treballadora comunitària)
"Tenim un problema molt greu, perquè avui dia la canalla, si passa qualsevol cosa, no
sap què ha de fer. Tinc una filla de set anys i no li han explicat mai a l'escola; no ha fet

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
14
mai un simulacre. I, si som en plenes festes, o hi ha la cavalcada de Reis o qualsevol
esdeveniment d'aquesta mena, la gent no sap on s'ha d'adreçar, com ha d'actuar. És
viure a la lluna d'una manera brutal i, totalment, banalitzar el risc que podem tindre a
vora de casa nostra. I això passa per aquesta mena d'infantilitzar la població, perquè, al
final, l'empresa faci el que li vingui de gust i ens pagui les festes de Santa Tecla i tothom
a aplaudir-los amb les orelles, com si no passés res". (G2, Flora, Part Baixa, Administració
pública)
Els simulacres, argumenten, tenen un paper massa residual: estan poc pensats i
promoguts (o la seva difusió no arriba a una part important de la ciutadania), són poc
seriosos o no aconsegueixen simular unes condicions reals. Això afecta la preparació de
la ciutadania:
"Ara mateix, els simulacres són el fet que sonen les sirenes per comprovar que
funcionen. Punt [...]. Els simulacres haurien de ser... farem que sonin les sirenes i farem
que tothom es tanqui a casa, no? Per què no es pot fer un cop cada dos anys si cal?" (EI,
Josep, la Canonja, treballador independent)
"No se'n fan, de simulacres. Hi ha formació del personal de recepció. Sí que es tenen els
plànols de protecció i es forma la gent, però simulacres així en plena tarda d'això, no.
S'haurien de fer per saber realment cadascú com ha de funcionar. A part del personal
de la instal·lació, també cada grup... [...]. Normalment fan els simulacres el dijous a les
dotze del migdia, i de vegades no t'assabentes que hi ha simulacre, però dius... ah, les
dotze, deu ser un simulacre. Així mateix! I a vegades, mira que ens porten cartells a la
instal·lació perquè els fiquem i estiguem més o menys a l'aguait, però a vegades no hi
penses i dius: 'Mira, les dotze!' Perquè sents la sirena, el dia que passi alguna cosa a les
dotze…" (G3, Paula, Campclar/Torreforta, equipament esportiu)
[Marga]: "Quan es fa un simulacre, s'hauria de fer seriosament. Que la gent s'hagués de
[...] tancar, sortir, i no es fa, la gent segueix comprant". [Emma]: "[...] tanquessin cinc
minuts, que la policia passés i digués: 'T'has de tancar. De 12 a 12.15, controlem',
etcètera. Però què passa, que com que es fa vida normal i no es controla i no es fa res,
què passa, que a l'escola, el dia que es fa el confinament, segur que és: 'Tanquem la
porta. Ha, ha. Hi, hi'. No. I potser cal explicar les coses una miqueta millor, fer una
miqueta de conscienciació". [Marga]: "Sí, per què sonen les alarmes?" (GF, la Canonja)
"En el moment dels simulacres estaven tots asseguts a la plaça. I m'ho van dir: 'Avui, a
tal hora, hi haurà un simulacre, eh?' Però han continuat asseguts allà tan tranquils". (G1,
Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
Per a algunes persones, els simulacres són sobretot exercicis associats a espais com
escoles i instituts:
"De simulacres d'escoles o instituts... normalment n'hi ha de dos tipus. I ens avisen, és
clar. I ens diuen, confinament o sortir fora [...]. Confinament, tancar portes i finestres i
tots allí, tancar la llum, i esperar-te els deu-quinze minuts [...]. Sona la sirena [...], els
profes sí [que saben què és un simulacre de confinament], una altra cosa és que si per
sorpresa tu em poses la sirena, jo no sé dir ara si és l'una o l'altra, jo no ho sé [...]. I si és
sortir fora, t'avisen, i has de sortir per ordre [...]; venen els de Protecció Civil i controlen
el temps, que si més cap allà, més cap aquí... Que passés de veritat? Jo no sé quina és si

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
15
no m'ho diuen per megafonia... El profe no ho sap: ens confinem o no?" (G3, Antoni,
Campclar/Torreforta, entitat esportiva - la Canonja, mestre)
De fet, en l'àmbit escolar no es té la sensació que siguin exercicis que els preparin per
afrontar "una situació real". Creuen que és un punt de partida, però hi ha mancances
logístiques, organitzatives i materials que fan difícil anar més enllà:
"Quan fan simulacres a l'escola, que cada any…, em sembla que en fan un cada any. Ho
sabem perquè saben el dia abans que l'endemà tenim un simulacre. Si fos sense tenir la
informació prèvia, jo penso que la sirena no la sentiríem. El que passa és que [amb els
simulacres] estem preparats [...]. Per un tema de volum [de la sirena] [...], no arriba [...].
La sents perquè estàs pendent i perquè ho saps; si no, no [...]. Tenim la informació prèvia
de direcció i simplement, quan sentim això, fem sortir la canalla, els fem seure al voltant,
a les parets [...] interiors, tothom dintre de l'escola [...], surten de classe... Ja tenen una
col·locació que ja hem dit prèviament, perquè ja ho sabem... Però, és clar, això és un
simulacre. Però, realment, davant d'una situació real..., sí, almenys tens un punt de
partida, no? Però la informació és clau. Allò del simulacre, arriba un punt que, quan l'has
fet un parell de vegades a l'any [...], la falta de força de les sirenes, al final, vam adoptar
la decisió que la secretària, pel sistema d'altaveu que tenim ara a classe, avisava el
començament del confinament i quan s'havia acabat; per megafonia, teníem la
informació, perquè és que com dic, fins i tot tenint la informació des del dia d'abans o
dies abans [...], no t'arriba, el so no arriba". (G3, Andreu, Torreforta, centre educatiu)
"El simulacre, a qui li servirà de debò, en una escola? Als profes. El nen seguirà el profe
on vagis [...]. El que interessa és que el profe sàpiga exactament què ha de fer i sigui
conscient que... [...]. Però cal que sigui a tots els profes, perquè si tens només un
responsable i algun dia està de baixa o el que sigui... [...]. Si el fas [el simulacre] una
vegada a l'any, i pel que sigui aquell dia no hi ets... [...]; ha de ser un cada trimestre".
(G3, Antoni, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
Però la vivència dels simulacres és també diversa. Hi ha qui diu que sí que recorda haver
rebut l'entrenament necessari. És un relat que busca ponderar i afegir la necessitat d'un
compromís ciutadà més important amb aquest tipus d'exercicis:
"He vivido toda la vida aquí, y desde pequeño siempre se han hecho en el colegio los
simulacros. Es más, aun sin tener esta oportunidad de formación en los colegios,
siempre se ha informado, cada vez que se ha hecho un simulacro; se han colgado
carteles en los portales, se han enviado cartas a las casas, avisando de qué día se hacían
los simulacros, cuál era el motivo y cómo actuar". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)
Entre aquestes persones, però, també es menciona que, tot i haver rebut formació,
continuen sense tenir clar què haurien de fer en una situació d'emergència:
"Havent fet simulacres, a mi m'ho preguntes ara, i no sé què fer… Jo seguiria la gent;
mentalment, no sé què he de fer [...]. Estic sensibilitzada que estic en una ciutat en què
hi ha un risc [...], però no disposo de tota la informació que davant de qualsevol situació
que passi, com he d'actuar com a ciutadana. No. Actuaria per inèrcia [...], depèn del dia,
depèn del moment". (G5, Carme, Tarragona centre, treballadora comunitària)
Per això molts veïns i veïnes coincideixen que el millor seria apujar el llistó i dissenyar
simulacres tan reals com sigui possible:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
16
"Encara que sigui un simulacre, haurien d'arribar també bombers, policia, Protecció
Civil… Però no és així [...]. Llavors potser també te n'adones: 'Ostres, doncs potser és
important això dels simulacres [...], si venen i munten les carpes'. A més a més, ara ho
tenim tots molt clar el que és una emergència: amb el tema del volcà, les Rambles…
Tenim tots molt clar realment que es munten aquestes carpes i aquestes històries.
Doncs potser tota aquesta gent hauria de fer també el simulacre, no només en l'àmbit
del veïnat, per oficines i a escoles". (G1, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora
comunitària)
Alguns proposen fer arribar més i millor tota la informació i els protocols per actuar en
cas d'emergència:
"El PLASEQTA, etcètera, tot està escrit; el que passa és que a la gent no li arriba aquesta
informació [...]. Existeix una normativa, però a l'hora de la veritat, no és efectiva [...].
Existeix un pla, però qui el coneix realment? La gent que treballa a les empreses
químiques? La població del voltant, no [...]. Si tu vols fer arribar informació, ha de ser
fàcil d'aconseguir l'accés [...]. No s'ha fet d'una manera que arribi a tothom fàcilment".
(GFl, la Canonja)
També proposen crear una cultura de preparació equivalent a la que tenen altres indrets
que conviuen quotidianament amb altres riscos:
"[L'evacuació] ha de ser alguna cosa molt greu, però és que pot passar. És potencial [...].
Hem d'estar preparats. Cap problema. Els que viuen al costat de les nuclears tenen
aquests protocols, i va bé. La gent se sent més segura". (EI, Carlo, treballador de la
indústria)
[Martín]: "En aquest documental, a Bèlgica, una ciutat com Tarragona que viu al costat
de la química, entrevistaven un home que deia: 'No, jo per relaxar-me passejo en
bicicleta per l'interior de les químiques' [...]. Hi ha parcs, hi ha carrils bici, i la gent passeja
per allí. 'I si passa res?', li pregunten. I el paio se li va girar i li va dir: 'No comptem que
passi res'. És el nivell de confiança a què han arribat [...]". [María]: "Y, aparte, allí también
hay restaurantes y va la gente allí… [...]" [Paqui]: "Igual les enseñan desde pequeñitos a
los niños y ya van subiendo con esta formación". [Martín]: "O no hace ruido nunca [...].
Si tu vas per allà en bicicleta. [Es refereix a les químiques d'aquí. Riures]". [María]:
"Ahora mismo, ¡ni puedes!" [Eneko]: "¡¿Dónde vas?!" (G4, AV)
3.3. L'explosió
Un altre element que apareix en molts dels relats és el fet que l'accident fos una explosió
i no una fuita:
"La fuita no alarma... Podria fer molt més de mal, però no alarma ningú. L'explosió i les
flames, i les flames a la nit...[...], allò sí que alarma". (G3, Andreu, Torreforta, centre
educatiu)
Això explicaria, per exemple, que moltes persones properes al polígon decidissin "fugir"
del barri. És un risc amb el qual no es comptava:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
17
"La gent sortirà i marxarà sempre que pugui [...]. Jo, quan va explotar IQOXE, que era al
barri, era a casa; just baixava les escales i vaig veure primer la il·luminació. 'Ostres, què
ha passat?' I el bum, no? Vaig baixar al carrer per mirar cap on anava el fum. Enlaire. Va
cap amunt i no ve cap aquí. Si arriba a venir cap aquí, marxem d'aquí. 'No home, no. Què
dius de quedar?' [...]. IQOXE va deixar clar que hi ha un risc amb el qual no es comptava,
que és l'explosió. Aquí sempre parlaven de núvols tòxics [...]. Hi ha dues coses: si és
visible o no és visible. Si és visible, fots el camp. Si és soroll, et quedes a l'expectativa a
veure què és. I aquí és quan comencen els whatsapps. És que el mateix treballador envia
un whatsapp a la seva mare, a la mateixa família. 'Marxeu d'aquí'". (EI, Evaristo, la
Floresta, Associació)
"Jo vaig penjar un vídeo [...] que corre per la xarxa i es veu des de Bonavista [...] la
flamarada, i es veu una criatura plorant: 'Mama! Mama!' I es veuen crits com dins d'una
casa i el pare diu: '¡Al coche! ¡Al coche!'. O sigui, la primera reacció de la gent és: 'Esto
va a petar. Agafem el cotxe i fotem el camp...'". (EI, Sergi, Serrallo, treballador
independent)
Com reconeixen algunes persones, la informació i l'entrenament que hi ha, fins i tot els
protocols, inclouen altres escenaris, sobretot de fuita tòxica, però no el d'una explosió.
Aquest és un fet que afecta la credibilitat dels protocols, per la relació que té amb el
sentiment de seguretat/inseguretat d'aquestes persones:
"Molta gent tampoc no se sent segura amb aquests protocols, perquè el protocol és:
'Tanca't a casa', i van trencar-se molts vidres". [Max]: "I quan arriba aquí la deflagració?
O l'ona expansiva...". [Marga]: "Exacte. A tan poca distància tampoc no et sents segur
[...]. El fet que passés allò a Torreforta va remoure bastant la gent. No et sents segur a
casa encara que estiguis confinat, perquè...". [Emma ]: "Sí, perquè no saps què pot
passar". [Marga]: "[...] Si passa alguna cosa grossa, ets tan a prop que et menja, i ja està".
[Emma]: "Home, ens ho diuen amb temps, fa dos anys, i diem: 'Impossible, això no
passarà aquí'. I, ostres, quan ho vam veure...". (GF, la Canonja)
"La información [que dan en los colegios]…, lo que me han dicho mis hijos a mí, es que
tienes que quedarte encerrado en casa [...], pero era como una bomba. ¿Quién se iba a
quedar en casa? Muy poca gente se ha quedado". (G5, Fátima, Campclar/Torreforta,
Associació)
Als barris de Ponent, més concretament a Bonavista, hi ha una impressió compartida
que el barri és una "ratera" o cul de sac sense vies efectives per poder evacuar una zona
tan propera al polígon:
"Si la TP10 está cerrada, no podemos salir [de Bonavista] por ahí [...]. Está muy bien que
se haga un PLASEQTA, pero en el PLASEQTA también tienen que mirar y agregar que, si
hay fuego en una de las fábricas, somos como los animales: vemos fuego y salimos
corriendo. Tú no me puedes decir a mí que me encierre en casa, ¿vale? O sea, es el
instinto de nuestro cerebro el que nos lo impulsa. No nos lo impulsa nadie más [...]. Si
hay fuego. ¿Por qué? Porque nosotros no… no… nuestros… Ya no es nosotros. Es nuestro
celebro. Nos dice que nos vayamos". (EI, María, Bonavista, Associació)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
18
L'explosió, a més, connecta amb un imaginari força estès a la zona que ens parla de les
conseqüències catastròfiques que tindria un accident greu en un complex tan gran com
el que hi ha al Camp de Tarragona:
"Espero que no pase nunca nada, pero si esto explotara algún día, creo que la extensión
cogería 100 kilómetros a la redonda. Luego, claro, cogería las nucleares y el aire llegaría
a miles de kilómetros, yo qué sé". (EI, Pepe, Campclar, Associació)
"Yo calculé 50 kilómetros, mi casa, para que no me dé… Me vine a vivir de este lado. Yo
cuando vi la planta y vi la nuclear al otro lado dije: voy a calcular 50 kilómetros de esto,
por si pasa algo tener alguna probabilidad de supervivencia [...]. Aunque me digas que
es muy seguro, yo no te voy a creer". (EI, Pau, extreballador de la indústria)
Aquest imaginari connecta també amb el record traumàtic que en molts veïns i veïnes
va causar l'explosió d'Enpetrol, el 1987:
"És molt diferent del que és una explosió, i en aquell moment les flames... Me'n recordo
que estava amb els meus pares, estava solter encara, i vam arribar a Barcelona en tres
quarts d'hora. I les flames..., havíem fet quaranta o cinquanta quilòmetres, i la flamarada
aquella encara es veia perfectament". (G3, Andreu, Torreforta, centre educatiu)
"A mi, veure aquelles flames em va marcar molt i, de seguida que vaig poder, vaig marxar
[a viure a un altre lloc]... A mi em va marcar moltíssim. Fins aquell moment, no era
conscient que pogués passar una cosa així". (G3, Laura, Campclar/Torreforta, entitat
esportiva)
IQOXE va revifar aquest imaginari, el record d'explosions prèvies i la por d'una reacció
en cadena:
"No només hi ha el risc d'accident, sinó el risc d'una explosió múltiple. Si algun d'aquests
trossos de ferralla hagués anat a un altre tanc o a una altra indústria propera... És que
n'hi ha moltíssimes, és molt gran!" (GF, la Canonja)
"És clar, a partir d'aquell dia penses: 'Si un bidó ha fet això, què faria això d'aquí, que té
dotze metres d'alçada, que és increïble de gran?, cinc-centes tones?' I la biga va caure a
cinc metres. Això es va quedar aquí, eh? 'Madre mía, la sort que hem tingut tots'. Perquè
això..., Tarragona desapareix". (EI, Bernat, treballador de la indústria)
"Si la peça aquella que va petar, que va anar a Torreforta, va als tancs de dipòsit d'òxid
d'etilè, que n'hi ha 2.000 tones [...]; la capacitat explosiva estimada de l'òxid d'etilè que
hi havia en aquell moment a IQOXE és comparable a la meitat de la bomba d'Hiroshima.
Això només IQOXE. Al costat hi havia BASF, Dow Chemical, hi ha un rack que arriba a
Repsol... Val? Vull dir que, si després d'una s'hagués produït una explosió en cadena,
allò que diuen: 'No hi ha mar fins Sarago...', o sigui, el mar arriba a Saragossa; això és
real". (EI, Sergi, Serrallo, treballador independent)
Més endavant reprendrem el pes que aquest record té en les comunitats estudiades i
com ens parla, també, de la necessitat de suport i reparació material, moral i psicològica
després d'episodis d'aquest estil.

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
19
3.4. Comunicació no inclusiva
Una altra qüestió que s'emmarca com a problema és la poca atenció a la diversitat social
i cultural que configura els nuclis urbans propers al polígon. Per exemple, ens diuen que
la informació i la formació que circula pels barris de Ponent ho fa per canals i en llengües
que no necessàriament arriben a molts dels grups socials que els formen ni els
interpel·len. Aquests barris tenen una població nouvinguda important (referint-se
generalment a persones migrades). L'expressió, probablement, és una manera
d'assenyalar una diversitat sociolingüística que cal tenir en compte:
"Al barri, el que és el català, [les persones adultes] no l'entenen. I si l'entenen és molt
paraules soltes. I després també hi ha…, la segona dificultat és que no hi ha una
comprensió [...] d'un missatge o un text: no l'entenen. No agafen tota la globalitat, es
queden amb l'última frase que se'ls ha dit". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta,
treballadora comunitària)
És una manera també de subratllar que hi ha persones que no tenen el mateix
"historial": no han crescut en aquest entorn, potser no tenen tampoc cap familiar a la
indústria i, per tant, no disposen d'informació i experiències bàsiques que altres veïns sí
que tenen en cas d'accident. Potser per aquesta raó, algunes entrevistades identifiquen
l'empadronament com un moment important per fer arribar informació sobre la
convivència i la gestió d'un risc com el químic:
"A Vila-seca, a la gent, quan s'empadrona, se'ls dona un material determinat i informació
de què és el risc químic i què han de fer". (GF, la Canonja)
En les entrevistes apareix també la preocupació en relació amb el fet que no arriba la
informació a la "població flotant" de persones sense llar o persones consumidores de
drogues que hi ha o circula pels barris de Ponent. Aquesta és una "una problemàtica
creixent" que consideren està desatesa:
"Hi ha molta mobilitat, molta gent no està empadronada... Amb el tema de l'agència
d'habitatge…, el que passa és que es passen els contractes d'uns a uns altres i no saps
qui acaba vivint en aquella casa [...]. Jo porto comunitats de veïns i cada dos per tres hi
ha gent nova en aquells habitatges". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora
comunitària)
"Tampoc no es té en compte totes les persones que van a consumir als barris [...] [i que
són de fora dels barris]; no se'ls té en compte i són persones que es poden passar moltes
hores [allà] [...], tenen un lloc concret [...]. Personalment també els hem vist consumir
al barri, i també se'ls ha de tenir en compte, perquè són persones que són allà i que
poden ser-hi en el moment que passa alguna cosa". (G1, Maite, Campclar/Torreforta,
treballadora comunitària)
Tampoc pensen que hi hagi una informació adreçada a altres col·lectius que consideren
vulnerables i oblidats en cas d'emergència: es menciona la gent gran, les persones amb
diversitat funcional i necessitats especials, persones amb problemàtiques de salut
mental i persones que viuen soles (a la qual cosa també afegiríem les persones sense
llar al centre de Tarragona):

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
20
"Una altra cosa que vaig fer l'endemà, va ser trucar totes les persones usuàries que viuen
soles. Perquè [poder parlar amb algú sobre l'accident] ajuda, però la gent sola... [...].
[Sobretot la] gent gran, la majoria dones i els homes que viuen sols, amb una malaltia
mental [...]. Una senyora em va dir: 'Yo me puse en la cama; si me levanto, bien, si no,
también'. Segur que no ho van viure de manera gaire diferent que les persones soles".
(G5, Núria, Torreforta, IMSST)
Les entrevistes apunten, en aquest sentit, a la necessitat d'informar i comunicar per
canals diversos i molt més propers a la realitat comunicativa i sociolingüística de les
persones que viuen en aquests barris:
"La gent no té Twitter, [...] no utilitza les xarxes socials per informar-se, sinó per
comunicar-se amb altra gent, explicar el seu dia a dia. [...] Però igualment, els mitjans
de comunicació de la tele que potser ho explicaven eren de TV3, i no estan acostumats
a posar TV3. [...] Els diaris no els compren, i el que és el diari Més, que és gratuït ara a
Campclar, a l'únic punt on es reparteix és al meu local [...], però no se'l miren i molta
gent ja et diu 'no, no, no quiero', encara que els el donis…" (G1, Andrea,
Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
Potser per això, en termes de preparació, algunes persones suggereixen aprofitar els
entorns comunitaris, especialment els mercats, per sensibilitzar i fer arribar informació
clau sobre la convivència amb el risc químic:
"[Necessitem] informació constant, que hi hagi lloc per part de l'Administració pública
als mercats, davant del Mercadona, a llocs populars, perquè t'expliquin: 'Mira, aquests
són els simulacres que anirem fent. No us preocupeu', etcètera. 'Aquí hi ha les sirenes,
perquè sapigueu on són. Que ningú s'espanti'. La primera vegada serà un caos, la
cinquena, també, però la vintena ho trobaràs normal. Això ho fan a tot arreu. Tampoc
no estem inventant... La química d'altres llocs del món ho fa, i s'hi conviu, i ja està". (EI,
Carlo, treballador de la indústria)
"Que el Ayuntamiento comunique [...]. Estos paneles deberían estar en el Mercat de
Bonavista, en el Mercat de Torreforta, en los centros de interés, en la puerta de un
colegio, y los que no han tenido oportunidad de tener formación, que sepan lo mismo
que te llega por carta. La gente que le llega y lo tira, o no lo mira, o no lo entiende, pues
que tuviesen en la calle [...], pues en el mercadillo, en el centro, en la Rambla, en el
colegio público, en la puerta del Centro Cívico, en las plazas… [...] poner un panel
informativo". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)
Però no només quant a la preparació, sinó també en termes de gestió de l'emergència,
és on els equipaments col·lectius tenen un paper clau en la vida, especialment la dels
barris:
"Hay mucha gente en los colegios y en los centros cívicos. Nosotros, en el barrio [...],
todo el mundo va a los centros cívicos por la tarde. Por la mañana, van a los colegios, y
toda esta zona del mercado está llena, siempre [...]. Informar en todas las partes [...].
También tenemos muchas asociaciones en el barrio [...], pues informar a todo el
mundo". (G5, Fátima, Campclar/Torreforta, Associació)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
21
3.5. Precarietats
Les entrevistes subratllen, però, un altre aspecte important. En algunes zones dels barris
de Ponent, el "problema" no és tant la diversitat cultural, sinó, sobretot, la precarietat
de les condicions de vida de la població. Ens parlen, per exemple, d'exclusió social, de
precarietat habitacional i legal, o dels baixos nivells d'alfabetització (també digital) que
hi ha al barri:
"El tipus de població que hi viu és des de persones immigrants a [...] gent de tota la vida
que han viscut aquí, als barris, i molta població gitana [...]. [Hi ha un ampli sector
d'aquesta població que] són rebedors de prestacions, usuàries de Serveis Socials, molta
població immigrant, sobretot del Marroc. Per tant, això implica que són famílies la mare
de les quals moltes vegades no treballa i es queda a casa tancada cuidant la família, i
potser el que treballa, que tampoc és del tot segur, és el pare, en qualsevol tipus de
feina. Joves i adolescents que abandonen els estudis molt prematurament —i també
'molt prematurament' vol dir també fins i tot a vegades abans d'acabar els estudis
obligatoris, com l'ESO— [...]. Actualment, molta gent en cerca, de feina, que està vivint
situacions…, doncs, que viuen en pisos 'de patada', que se'n diuen, pisos ocupats. Gent,
doncs, que està enganxada a la llum, a l'aigua i amb moltes dificultats econòmiques [...],
que potser els desnonen del pis i no saben què és el que han de fer [...]. Molta d'aquesta
gent no té accés i desconeix tecnològicament, doncs, com funciona internet o no té un
ordinador a casa o internet a casa". (G1, Maite, Campclar/Torreforta, treballadora
comunitària)
"Hi ha persones usuàries que no saben escriure, però els envio missatges de veu, i això
sí [...], i m'envien vídeos de mòbil. Això sí que ho saben fer". (G5, Núria, Torreforta,
IMSST)
Aquestes condicions de vida afectarien també la possible resposta a una emergència.
Per exemple, en un context de precarietat habitacional, la casa no sempre és percebuda
com un lloc segur, especialment davant una explosió o un incendi, i, per tant, difícilment
serà vista com un espai de refugi i un lloc segur on es pugui fer un confinament:
"La gent que ha arribat última [...], el tema de la petroquímica, en l'ordre de prioritat de
la seva problemàtica, no estaria en el primer lloc [...]. Són problemes diferents, de
sobreviure, de manca d'habitatges [...]. Al barri, teníem una part del barri que [...] eren
els habitatges de la IQA [...], on vivien els treballadors de la IQA. Ara tot això és ple de
magribins [...]. Tot això, [la gent que hi treballava i hi vivia abans] és gent que [en] alguns
[habitatges] hi ha els seus fills, en algun cas. I en molts casos, els seus fills han venut i
estan vivint a Pallaresos, a Salou, a Vila-seca… És un canvi social [...], però també és un
tema de [...] superació. Aquells habitatges que va donar la fàbrica, ara mateix, a
Torreforta, és el pitjor que hi ha [...]. Són habitatges de 45-50 metres quadrats [...]. Són
habitatges que és el que compra la gent que arriba a Torreforta [...]. Segur que a molts
no els donarien la cèdula d'habitabilitat [...]. Està deixat de la mà de Déu, i per això molta
gent marxa del barri [...]. La gent que ha tingut possibilitats, ha marxat [...]. Això ha estat
passant molt en els darrers quinze, vint anys". (G3, Andreu, Torreforta, centre educatiu)
"Si tu vas pel barri, la sensació és: 'Encara poques coses passen' [per la situació de
precarietat dels edificis en algunes zones]". (G1, Núria, Torreforta, IMSST)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
22
Moltes d'aquestes persones tampoc tenen experiència ni un "historial" vinculat a la
indústria química. Els barris, ens diuen, han canviat molt els darrers anys:
"Els que venen ara, que omplen el 80 % de Torreforta, Bonavista..., és gent de fora; no
tenen res a veure [amb les petroquímiques], són gent que treballa d'altres coses [...].
[Els treballadors de la petroquímica] en aquella època, vivien bé, cobraven, molts tenien
el pis de la mateixa empresa, que els ajudava; per tant, no gastaves tant... Els fills han
pogut anar progressant, han fet les seves carreres, els seus estudis, i a la mínima que
han pogut... jo, el primer, fora! [...] I la gent ha anat marxant, han anat marxant... I els
avis a poc a poc s'han anat quedant". (G3, Antoni, Campclar/Torreforta, entitat
esportiva)
Molts habitatges s'han deteriorat amb el pas del temps i la manca d'inversions. Aquestes
males condicions afecten especialment persones amb mobilitat reduïda i persones amb
malalties cròniques:
"Per fer una evacuació, primer, han de funcionar els ascensors [...]. Però hi ha persones
amb discapacitat vivint en un sisè pis, i no els baixaríeu [...]. Gent gran amb moltes
limitacions físiques, que ja al dia a dia no poden anar a comprar el pa perquè no tenen
ascensor". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
"Había mucho olor de humo… [...]. Mi madre es asmática y si huele este olor de humo
se va a ahogar [...]. No podemos dejar en casa encerrada a mi madre porque nos da
miedo que entre el humo por las ventanas". (G5, Fátima, Campclar/Torreforta,
Associació)
3.6. Lideratges comunitaris
Aquell dia va mancar informació, ho hem vist anteriorment. N'hi havia poca, n'hi havia
de contradictòria i era difícil saber què passava per fonts oficials. Això va afavorir que
bona part de la cerca d'informació passés també per xarxes més informals de veïns,
amics, coneguts i també aprofitant xarxes i formes de lideratge comunitari. El treball de
camp ens parla, en aquest sentit, de la importància que té el món associatiu en un
moment així:
"A mí me vino mucha gente a preguntar. Nada, nada, señora, ciérrese. Parece que no,
pero si lo dice el presidente de la asociación gitana, pues… Siempre hay alguno que te
responde, pero te lo vuelvo a repetir […], yo tengo que dar una explicación. Ya, a fuerza
de llamar…. [...]. Esto estaría muy bien, que llamen, y que las instituciones aquí hagan
un poco de caso [...], que las instituciones tengan un referente aquí para todo esto, por
si hay algún problema, que nos den una explicación, por lo menos. Que eso es bueno".
(EI, Pepe, Campclar, Associació)
Diverses associacions —de veïns o culturals— ens parlen del paper que van tenir, de
com els veïns se'ls acostaven o els trucaven per preguntar, i de com d'important hauria
estat tenir informació de primera mà per poder exercir un paper més referent:
"Los [primeros] 45 minutos nadie nos informó por la radio, por ningún sitio. Yo también
viví lo del rack. Aquello veías las llamaradas, pero es que aquí nosotros no sabíamos

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
23
nada [...]. Luego ya pasó el coche de Protección Civil. Nosotros tuvimos que ir diciendo
a la gente que estaba por la calle que se metieran todos dentro de casa hasta que
hubiera más información. No tenemos radiofonía porque nos robaron los altavoces, o
sea que tuvimos que dar prácticamente vueltas por el barrio, a toda la gente que
veíamos fuera, que se metiera dentro de las casas". (G4, Paqui, AV)
Aquestes associacions aprofitaven els seus contactes per recollir el màxim d'informació
possible i, per exemple, van tenir un paper destacat a l'hora de recordar qüestions
bàsiques de "protocol", com ara la importància del confinament:
"Eran ya las siete cuando yo llegaba aquí, después de dar todas las vueltas por el barrio
[diciendo a la gente que se encerrara en casa], sin saber exactamente qué estaba
pasando. Porque claro, yo llamaba, yo enviaba whatsapps. Yo, a uno de los que hablaba,
por ejemplo, era a R. [persona amb càrrec important a l'Ajuntament de Tarragona] (…).
Le enviaba whatsapps. Y a T., que es [càrrec important de l'Ajuntament de Tarragona]
(…). Y ellos no lo sabían [...], qué contestarme, porque estaban mirando qué estaba
pasando, porque a ellos tampoco les estaba llegando la información". (EI, María,
Bonavista, Associació)
Les diferents comunitats intentaven mobilitzar tot el capital d'informació, coneixement
i contactes de què disposaven. Entre els "referents", com vèiem, hi havia líders
comunitaris, persones que treballen a l'Administració, però també treballadors o
extreballadors de la mateixa indústria química:
"[Un familiar era a l'Ajuntament en aquell moment] i de l'equip de govern em
preguntaven a través [d'aquest familiar] què havia passat" (treballador de la indústria).
Els vincles de part del veïnatge, amb familiars i amics treballant dins dels polígons, o fins
i tot l'organització de veïns i veïnes en grups de WhatsApp on també hi participen
treballadors, són molt estrets i importants, sobretot en moments crítics com el que es
va viure el gener del 2020. Això facilita que aquests treballadors sovint adoptin un rol
d'informants dins la comunitat:
"A la mínima que escuchan un ruido, ya están por redes o por grupos: '¿Qué habéis
escuchado? Estaba por la calle y se ha escuchado un ruido'. Otro: 'Pues yo he mirado y
no hay nada' [...]. Psicológicamente, a la mínima, la gente ya decía: 'Oye, he escuchado
tal cosa'. O me viene un olor raro, y a lo mejor salía alguien que trabaja en las fábricas y
decía: 'Tranquilos que no pasa nada'". (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
Molts són coneguts, amics o familiars i, per això mateix, la comunitat els veu com una
font propera, creïble, en qui poden confiar, que els ajuda a saber què passa dins del
polígon:
"Teníem els whatsapps de companys que treballen al polígon sud, i van dir que sí, que
havia petat, però que estava més o menys controlat. Això va ser al cap de mitja hora. La
primera mitja hora va ser un caos. Va ser un caos, perquè no hi havia ningú per
respondre preguntes [...]. Pensa que a la meva promoció del curs que vaig fer, n'hi ha
un que treballa a Dow, dos a BASF, tres a Repsol, un treballa a... Hi ha una relació molt
potent. És un grup molt potent. Érem companys de classe i sempre ens veiem. Hi ha una
relació molt bona i també una sensació de pertinença, d'estar a la química. Som

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
24
treballadors de la química [...]. Nosaltres anàvem tranquil·litzant pels nostres canals.
Dèiem: 'Creiem que està controlat. Que és un reactor. Que sabem què és això, que
exploten, però que...' [...]. Allà [a IQOXE], com que és una planta més reduïda, no hi
havia tants treballadors i no ens n'arribava cap informació. Les primeres informacions
que vam rebre van ser pel Parc Químic Sud". (EI, Carlo, treballador de la indústria)
"Saps què funciona molt? Per exemple, ma cosina treballa en una empresa que és al
costat… És clar, jo, a ma cosina, pel WhatsApp, ella preguntant al que coneix de no sé
on, de WhatsApp, el meu cunyat que també treballava allà... Tots amb la línia dels
coneguts que treballen a les empreses de tot el voltant, i que t'anaven dient... [...]. Els
mateixos treballadors que tens tu com a contactes, com a coneguts o familiars... I de
vegades saben més coses. No és que sàpiguen més coses, és que tenen potser la
informació abans, o la donen abans". (G3, Laura, Campclar/Torreforta, entitat esportiva)
A l'hora de caracteritzar aquest capital comunitari que es va articular el dia de la
resposta, convé destacar també el paper que van tenir alguns establiments i
equipaments, per exemple als barris de Campclar i Torreforta. Comerços de barri com
el forn de pa o la farmàcia, per exemple, són referents i s'erigeixen com a espais de
confiança per determinats col·lectius durant la tarda de l'explosió d'IQOXE:
"Els comerços on va la gent a comprar més van tenir un paper molt important, realment,
perquè l'endemà m'ho explicaven i em deien: 'Sí, va vindre gent cap aquí, tots corrent,
amunt i avall, i els dèiem "no us preocupeu, està passant això". Que estaven com més
conscienciats o més tranquil·litzats en aquell moment, perquè potser estaven més
informats, no ho sé. Però sí que donaven un sentiment de tranquil·litat a la gent que
corria per la rambla d'allí. [Ens comenten el cas d'un botiguer concret, una botiga
d'alimentació que] va tranquil·litzar la gent, va donar informació d'altres anys que havia
passat, què havien fet... Coneix molt, fa molts anys que és al barri [...]. I el mateix
m'explicaven de la farmàcia". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora
comunitària)
Al treball de camp es destaca el paper important que va fer aquesta xarxa comunitària
local, tant per a la circulació de la informació com per aportar tranquil·litat i crear espais
d'acompanyament.
Aquesta sociabilitat i comunicació més horitzontal, basada en xarxes telefòniques
d'amics, veïns, familiars i coneguts va ser molt important perquè circulés informació,
suport i afecte en aquells primers moments després de l'explosió. Però també va ser el
canal per on van circular alguns rumors. Per exemple, vídeos d'altres explosions o
informació no contrastada, especialment en els primers moments després de l'explosió.
Per això mateix, alguns veïns i veïnes ens parlen també de les paradoxes i contradiccions
associades a aquest rol preeminent que van adquirir aquestes xarxes socials aquell dia:
"M'enviaven molts vídeos i cap de Tarragona, i això incrementava la por de tothom [...].
M'ho enviaven com dient: 'Mira com estem!'; [eren] d'altres llocs del món. [...] Aquell
dia sí que era d'enviar vídeos que s'acabava el món [...]. I l'endemà, encara, quan anava
pels barris, també m'ensenyaven els vídeos de: 'Mira, mira...'. I eren vídeos d'altres
llocs". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
25
Les persones entrevistades creuen que la manca d'informació inicial va alimentar també
aquesta proliferació i circulació d'imatges i missatges de tot tipus que ajudava a crear i
incrementar incerteses i pors:
"La desinformación hace que luego vayas a las redes y cada uno te explique…
[Recibíamos] imágenes de todos los colores. Lo que pasa es que al final recibías hasta
imágenes de China,
6
donde explotó una vez no sé qué; no tenía nada que ver con esto,
y te decían que había sido aquí". (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
"El tema avui en dia de les xarxes socials és això, no? Que de vegades rebies informació
de molts llocs, no sabies quina és la fiable, perquè qualsevol podia publicar coses. Per
aquí t'arribava això: imatges, fotos, vídeos... És clar, potser aquest excés d'informació és
perjudicial, en aquest aspecte. Fa 25 anys o 30 era pitjor, perquè no sabies res, i era 'el
que veig'. Pot ser això, marxo... Però ara, amb tanta informació, t'alarmes. (G3, Paula,
Campclar/Torreforta, equipament esportiu)
[Martín]: "El día de la explosión, al cabo de dos horas, circulaba un vídeo que era de
Japón o de China, i tothom, 'Hòstia!' I al final era una altra cosa. Ostres, tu tires això al
whatsapp d'una associació de veïns… [...]". [Gabriel]: "Es que, a veces, con las redes
sociales tenemos un problema, porque mienten mucho [...]. Nos fiamos mucho de las
cosas que vemos [...]". [María]: "A mí me llegó un vídeo donde decían que estaban
calentando el segundo reactor, lo estaban enfriando porque iba a explotar [Altra gent
diu que també li va arribar] [...]". [Paqui]: "Ya no sabes en realidad qué es lo real y lo que
no". (G4, AV)
3.7. El record d'Enpetrol 1987
Com ja hem comentat, un altre aspecte que apareix de forma recurrent en moltes de les
entrevistes i grups és el record de l'explosió d'Enpetrol del 1987. Amb IQOXE, aquest
record es va reactivar, fent reviure també la por, el dolor i les reaccions de "fugida"
d'aquell dia:
"Yo recuerdo el atentado en las tuberías, en el puente de la autovía de Salou, por debajo
del cual pasa el ferrocarril [...]. Hubo un incendio en el rack, porque petó [...]. Aquella
noche hubo un éxodo masivo terrible. Yo vi cómo estaba la carretera, también salí, y me
hubiera vuelto a casa, lo que pasa que mi familia no quería [...]. [Fuimos] hacia el
Penedès, a casa de mi hermano [...]. Pero no había ni orden ni control. No había
dirección prohibida, vi golpes en coche y vi gente que iba por la autovía, porque para
salir de la autovía, no te digo nada cómo estaba el barrio [...]. Aquello fue horrible [...].
Lo que vi en la carretera aquella noche me dio pánico, pero ya no era cuestión de dar la
vuelta. En mi R12, íbamos… a ver… mi hija pequeña no había nacido… mis dos hijos, mi
mujer y yo, y llevaba a cinco vecinos, una familia completa, nueve en el coche. Iba el
coche que tocaba el culo en el suelo. Aquella familia también estaba muy asustada y no
tenía medios de locomoción [...]. Si esa noche el viento sopla en dirección este-oeste,
hacia allá, las esferas… [...], eso son bombas gigantescas [...]; si eso llegaba allí y las
esferas se calentaban, aquí, de Tarragona no queda nada". (EI, Jaime, Campclar,
extreballador de la química)
6
La citació fa referència a la imatge que es tracta en aquesta notícia: https://www.newtral.es/explosion-
china-2015-comparte-como-tarragona/20200115/

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
26
"Hi ha gent que va marxar [el dia de l'accident d'IQOXE]. Sí. Hi ha gent que se'n va anar.
És clar, es recorden de quan va passar el tema de l'atemptat, en què molta gent va
marxar". (GF, la Canonja)
"Por desgracia, lo viví en su momento. Y ese día, todo el mundo cogía el coche y se iba.
Y Protección Civil pasaba y te decía que te quedaras en casa, pero había unas caravanas
de coches horrorosas y gente a pie con críos, de todo". (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
"Aquí hi ha un cas molt conegut, que diguem que seria el precursor de tot, no? És
comparable fins a certa mesura. No va ser un accident, sinó que va ser un atemptat
d'ETA. Jo era petit. Jo anava al col·legi al Serrallo. El col·legi del Serrallo toca al Francolí,
és al costat de Torres Jordi. Diguem que és l'últim, a excepció dels barris de Ponent... A
més, això va ser al rack que anava cap a la Laboral, el teníem súper a prop, des de
l'escola... Després, recordo que vam estar un dia o dos sense anar a l'escola, i després
anàvem i la flama continuava allí, saps? Vull dir... I tots, ei... I tu al pati, tan feliços. Val?
Això em va quedar aquí [...]. Llavors, va petar allò i, és clar, nosaltres, traient el cap per
la finestra, vèiem la flama, o sigui, que es veia de nit. L'edifici que teníem davant,
nosaltres, fent així, no el vèiem exactament, però vèiem com reflectia la llum allí. Bé,
era molt impressionant. Ma mare em va despertar del llit i em va dir: 'Hem de marxar.
Hem de marxar'. I dic: 'On? Però on hem de marxar? No tenim cotxe'. Llavors, ens van
vindre a buscar uns veïns d'uns familiars i vam anar al Catllar, eh?, 'de bones a primeres'.
Però aquell dia hi va haver gent que va anar a Andorra". (EI, Sergi, Serrallo, treballador
independent)
L'explosió del 1987 té un paper destacat en la memòria col·lectiva dels nuclis urbans
estudiats per diferents raons: els recorda la por i la incertesa que van viure aquella nit,
però també la difícil convivència amb la petroquímica, especialment pels efectes
catastròfics que pot tenir en cas d'accident greu:
"Allò va ser de nit, ens va agafar tots sense uns plans d'emergència. Hòstia, sabies que
hi havia les boles aquelles, ves a saber què hi ha… les canonades, que podria haver
cremat tot". (EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
L'explosió d'IQOXE els recorda també el llarg "silenci" que va ajudar a soterrar i silenciar
l'experiència del 1987, així com d'altres episodis com ara el de Carburos Metálicos, que
qüestionen el relat que les químiques són indústries segures:
"Des dels diferents governs que hem tingut ha estat un tema molt tabú, sempre
amagant i només donant resposta puntual quan hi havia algun incident. L'Ajuntament i
la Generalitat, igual. L'Ajuntament, en l'època Nadal i Ballesteros, era amagar-ho tot".
(EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
Una de les conseqüències d'aquest silenci és precisament la dificultat per consolidar una
certa memòria col·lectiva, un aprenentatge col·lectiu que ajudi a entendre, reparar i
generar benestar emocional després d'una experiència així. Sense temps i espai per
treballar aquests impactes, l'episodi queda silenciat, soterrat, però no desapareix. Al
contrari, ressorgeix (algunes persones han parlat fins i tot de la idea de "trauma") amb
un nou episodi com el que va passar el gener del 2020:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
27
"Aquí, uno de los problemas que tenemos todos es que de la explosión del rack no
aprendimos nada, ni se ha hecho nada. Entonces, han pasado muchos años creyendo
que esto no iba a volver a ocurrir y ha vuelto a suceder, y volvimos a los años ochenta a
salir todos corriendo con los niños debajo del brazo, cada uno por un lado. Creo que hoy
en día esto se puede evitar". (G4, Manuel, AV)
Potser per això algunes persones i comunitats van activar formes de suport social i
psicològic pràcticament just després de l'explosió d'IQOXE. A la Canonja, per exemple,
el grup Canonja3 organitzà una assemblea oberta a la població:
"Vam fer una assemblea oberta principalment enfocada a un tema no tan tècnic, perquè
pensàvem que això ja es feia, sinó al forat que hi havia més emocional i de gestió de la
comunitat, tema que pensàvem que no s'havia tractat gaire a la Canonja. La vam fer
oberta simplement perquè la gent pogués venir a expressar com s'havia sentit, amb un
caire més emocional. Va venir un periodista extern a moderar la sessió, [...] del Diari de
Tarragona, que també és proper i coneixia la zona. Va venir ell a moderar. Va anar molt
bé. Va venir bastanta gent. Penso que la gent tenia ganes de parlar-ne i d'expressar què
els havia suposat [...]. Penso que no se li va donar la importància que se li hauria d'haver
donat. Home, que et marxi la gent del poble... [...]. Hi ha gent que va estar molt de temps
sense poder dormir i que quan sentien algun soroll, ja s'espantaven i... [...]. Caldria
tractar aquests temes i poder-ne parlar amb algú". (GF, la Canonja)
Aquestes eren accions que consideraven necessàries, ja que evitaven un "passar pàgina"
massa ràpid i garantien certs espais de diàleg dins de la comunitat —on cabien visions
molt diverses—, així com espais de suport i reparació col·lectiva, que no es trobaven per
mitjans més institucionals:
[Emma] "És el que dèiem, podien haver posat un servei de psicologia al servei de la
població. Fins i tot, jo què sé, per part de l'Ajuntament o de Serveis Socials, d'Educació,
portar psicòlegs a l'escola per fer un treball amb aquests nens, fer-los una xerrada, fer
una xerrada pedagògica. Es podrien haver fet coses, i nosaltres pensem que no es va fer
res". [Marga]: "Sí. El que es va fer, el servei telefònic des de Tarragona, va ser insuficient
[...]". [Max]: "Sí, passar pàgina [...]. És el més fàcil, perquè així s'amaga més ràpidament.
[...] Per a les administracions és el més fàcil [...]. No els suposa cap..., tot passa
ràpidament i aquí no se'n recorda ningú". (GF, la Canonja)
A Tarragona, una treballadora dels serveis socials va impulsar, per iniciativa pròpia,
l'obertura d'un espai on es pogués atendre persones que tenien necessitat de parlar-ne:
"Durant aquests mesos vaig poder fer oferir aquest suport psicològic a aquestes
persones, derivar les persones en qui jo vaig veure que hi havia més trauma, doncs, als
serveis de salut [...]. I això s'havia d'acabar amb el temps, i vam acabar doncs amb una
experiència grupal [...]. Això va passar a les sis de la tarda... Doncs unes mares [...] que
eren al parc amb els nens: 'És que els nens van saltar literalment dels gronxadors!'. Hi
ha un parc allà a Bonavista, just davant d'IQOXE i, és clar, això va ser. I també vam poder
fer aquesta sessió grupal amb aquests pares [...]. Hi havia persones que venien i no
podien parlar, només ploraven [...]. És clar, a casa tampoc no podien parlar perquè quan
intentaven parlar... Hi havia un senyor que em deia: 'Però la meva dona em deia "Estàs
viu! Estàs viu! Calla, no?"'. I ell deia: 'És clar, sí que estic viu, però necessito expressar
això, no?' I realment hi va haver persones que no podien parlar fins a la tercera o quarta

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
28
sessió. Però, bé, allí venien i sabien que podien plorar, o simplement estar-hi, no? [...]
Una altra cosa que vaig fer l'endemà va ser trucar a totes les persones usuàries que
viuen soles. [...] gent gran, la majoria dones, i els homes que viuen sols, la majoria amb
temes de malaltia mental". (G1, Núria, Torreforta, IMSST)
Va ser un espai on també van acudir-hi treballadors de la indústria:
"[Arran de l'accident d'IQOXE] no em trobava bé [...], sentia angoixa. Una passada [...].
De no poder respirar [...]. I l'Ajuntament de Tarragona va ficar un telèfon o alguna cosa
així. La meva germana [...] me va dir: 'Escolta, Bernat, hi ha aquí a Torreforta, al costat
del camp de futbol, hi ha com [...] un centre d'atenció, però d'aquests d'ajuda a gent
que va una mica malament'. [...] I diu: 'Escolta, hi ha una psicòloga aquí i et faria atenció
a tu, doncs, personal, a tota la gent que hi vulgui anar'. I, és clar, m'hi vaig apuntar i hi
vaig anar [...]. Mira, quan anava aquí a la psicòloga aquesta d'aquí Torreforta, del centre
aquest, davant meu entraven quatre o cinc persones que no tenien res a veure amb la
indústria, que eren del barri, però que anaven ratllats, perquè havia passat això i hi
anaven". (EI, Bernat, treballador de la indústria)
Era un espai que permetia expressar i fer visibles emocions, afectacions i situacions que
d'una altra manera quedarien oblidades, soterrades o desateses. Una necessitat també
de crear suport i solidaritat en un context d'incertesa i por:
"Aquell dia va sobtar molt tot allò amb què et trobaves, perquè tothom estava espantat,
tothom t'ensenyava els danys que havia tingut a dins del seu edifici, dins de casa seva,
que fa anys que cuiden, i que ja són uns habitatges que ja estan força precaris dins, per
dir-ho d'alguna manera. Que a damunt se'ls van trencar els vidres, les rajoles, i estaven
molt espantadíssims. I necessitaven parlar, parlar, tothom volia parlar-te. I tothom
necessitava dir-te que els fessis fotos d'allò que se'ls havia trencat. I havien d'explicar la
por que ells havien passat. Aquesta por, aquest neguit que continuaven tenint de què
passarà". (G1, Andrea, Campclar/Torreforta, treballadora comunitària)
A través d'aquestes iniciatives, se'ns parla també de col·lectius especialment vulnerables
o amb dificultats per fer sentir la seva veu. En aquest sentit, hi ha una preocupació
recurrent per l'impacte de l'explosió en infants:
"En el moment de l'accident, ella es trobava en un pàrquing de Tarragona amb els pares
i no va sentir l'explosió. La seva parella i fills eren a Campclar. La nena feia atletisme
mentre el pare i el fill petit estaven a la piscina. La nena ho va viure i veure tot des del
camp. Comenta que, durant setmanes, la filla només dibuixava flames i morts; que
aquell dia, les monitores d'atletisme corrien perquè els nens no s'escapessin, de l'ensurt
que tenien. Va ser un caos, perquè els van caure trossos allà. Parla d''apocalipsi', i que,
arran d'això, molta gent ha tingut insomni durant molt temps; que una es va tancar a
casa 'esperant morir-se': al carrer només es veien flames. Tothom diu que és la situació
més forta després de l'atemptat". (Diari de camp, 8 de juliol de 2021)
"Yo sé de niños que aún están afectados psicológicamente [...]. Tienen miedo; por la
noche, si escuchan ruidos se asustan" (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
"Hay niños que también se afectaron ese día en el parque [...]. Esto pasó en enero, y en
marzo nos confinaron. Hay que coger aire y decir: 'Vale'. A ver, es una cosa detrás de la
otra. Es una cosa impotente que tú hoy en día miras hacia abajo a ver lo que pasa, a ver

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
29
ese fuego que todavía no se ha ido de la mente, y otro, que los niños estaban en el
parque y tenían que… y vieron aquello, que todo el mundo corría y que todo el mundo
chillaba y a ver qué pasa y qué tal. [...] Se pasaron momentos duros". (EI, María,
Bonavista, Associació)
També ens parlen dels joves i de la gent gran:
"Pel que fa als joves, que es passen moltes hores al carrer, no s'hi pensa. I també s'ha
de pensar en com podem arribar a explicar tot això i què és el que han de fer tots aquests
joves i adolescents que poden estar pel carrer". (G1, Maite, Campclar/Torreforta,
treballadora comunitària)
"Una persona mayor sola en una casa [durante la emergencia]; al día siguiente, cuánto
lloraba, cuántas lágrimas se pudieron recoger en un cubo, ¿vale? Porque no fueron
pocas. Fueron muchísimas, porque no sabían qué podían hacer y estaban indefensas".
(EI, María, Bonavista, Associació)
Convé destacar que moltes d'aquestes iniciatives van ser autoorganitzades, quelcom
que mostra la necessitat i el buit d'aquest tipus d'intervencions després d'una gran
emergència. I, més encara, després de morts traumàtiques per a la comunitat:
"Ens ha remogut que sortís... Per exemple, a mi, que sortís una cosa disparada i anés a
parar a un bloc... Si s'hagués quedat allà, 'bé, s'ha quedat allà. D'acord, ha mort un
treballador, però s'ha quedat allà', però ara és: 'Ha sortit una cosa disparada i ha arribat
a un bloc' [...]. Pensàvem que estàvem més segurs. Potser ens ha obert una mica més...
[...]; tu no hi entens, d'aquest tema, però si ells que són allà no hi entenen i passa això,
ostres!, arriba un moment que et planteges: 'Saben què toquen? Saben que pot passar
això?'. Perquè diuen: 'No pensàvem que això pogués passar'. Ostres, doncs, si no us ho
pensàveu... S'han de saber els riscos que té cada cosa, no?" (GF, la Canonja)
Aquestes iniciatives, a més, tenien el repte d'actuar amb certa diligència perquè, com
ens recorda una de les psicòlogues, en referència també a l'experiència del 1987:
"O es fa una intervenció immediata o el problema queda allà". (G5, Núria, Torreforta,
IMSST)
No totes les iniciatives, però, van ser autoorganitzades. En les entrevistes, es recorden
altres iniciatives, en aquest cas organitzades pel servei de salut, però també ens
comenten les dificultats que molta gent va tenir per conèixer aquestes opcions:
"Yo sé que desde el CAP se facilitó mínimo dos sesiones [grupales]. Que incluso una se
preparó en el centro cívico, porque además estuvimos ayudando para gestionar, y las
personas que nosotros sabíamos que estaban afectadas [...], luego, no querían ir. Les
daba pudor [...]. Entonces se nos presentó la psicóloga del CAP para hablar con nosotros,
si sabíamos de gente que pudiesen derivar [...]. Sabemos que el refuerzo psicológico no
ha sido temporal, sino que se ha continuado [...]. Obviamente, se centran más cuando
hay un caso como esto [...], pero lo hubo y se propuso, y es más, si la gente no se enteró
del primero, después se organizó el segundo. Otra cosa es que la gente no sepa, que no
llega a todo el mundo para quien se está haciendo [...] o [que haya] gente que es
reticente a ir". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
30
En tot cas, l'accident d'IQOXE reobre aquesta necessitat d'habilitar mecanismes de
suport, reconeixement i reparació moral, psicològica o jurídica:
"Per què no li ho van dir? De qui era la culpa?, de la portera?, dels nervis?, que el bomber
deia que no, que no? No ho sé, jo encara no ho sé. Però, és clar, dius: 'Ostres, jo necessito
saber coses', però no surten, aquestes coses. T'ho preguntes cada dia. Una mica rar.
Suposo que la jutgessa, quan estigui tot acabat... [...] pam, pam, pam. Tu a la garjola, tu
també, tu també [...]. Tant de bo. Sí, sí, hi ha d'haver culpables. Hi ha mort una persona.
Era a casa seva [...], tan tranquil, eh? I dos treballadors, un que era cap i un altre que no
ho era [...]. I gent molt maca. I ja no són aquí. O sigui que... I els que han quedat cremats
i tal". (EI, Bernat, treballador de la indústria)
3.8. "David contra Goliat"
7
Però hi ha més factors que ajuden a contextualitzar la reacció de bona part dels veïns
d'aquests barris el dia de l'explosió. Són raons que ens parlen d'una convivència difícil i
ambivalent amb la petroquímica, com també amb la mateixa Administració.
És molt present, per exemple, la idea d'una indústria poderosa i "estratègica" per a
l'economia de la zona i del país, però també la idea d'una indústria poc vinculada al
territori, poc transparent i guiada únicament per l'ànim de lucre:
"Són empreses que no tindran cap tipus de vergonya a dir-te: 'Doncs si m'augmentes els
controls, doncs me'n vaig a un altre país' [...]. Algunes potser sí que tenen un vincle amb
aquí, amb el territori, més gran i tal; però a la resta, la gran majoria, els és igual. El seu
objectiu és generar diners [...]. Pot passar que marxin d'un dia a l'altre. El de Nitricomax
és un cas, eh? O jo què sé, la mateixa BASF". (EI, Josep, la Canonja, treballador
independent)
"Jo penso que la política d'empresa és donar una imatge bona de cara a la gent. Tot el
que puguis deixar amagat t'ho callaràs. [...] Home, quan ja no hi ha més remei, ho has
de dir. Hi ha perills, hi ha impacte ambiental o impacte visual i ho has de dir, penso jo.
Perquè jo penso que sí, que s'amaguen més de quatre coses, no?" (EI, Bernat,
treballador de la indústria)
És una indústria profitosa econòmicament per a la comunitat, amb molta presència i
influència en l'Administració i el teixit associatiu local. És una indústria que patrocina
esdeveniments, que té convenis amb universitats i centres de recerca. Però també una
indústria que "tanca moltes boques" (EI, Josep, la Canonja, treballador independent):
[Max]: "Sempre han estat bastant a favor de la indústria [l'Ajuntament de la Canonja], i
que és una cosa profitosa per al poble, i que ens fa bé, però... Sí que diuen que s'ha de
complir la normativa, però no hi ha accions". [Marga]: "És que tornem al mateix. Si a mi
em paguen milers, milers i milers d'impostos, què hem de fer. Sí, d'acord, jo et diré:
'Escolta, tingues més cura'. O segur que fan reunions per saber com està algun tema,
etcètera, però quina informació reben? Doncs la que serveixi per cobrir expedient [...].
7
Diari de camp, 9 de juliol de 2021.

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
31
La Canonja és un dels municipis que més pressupost anual té i rep de la petroquímica".
(GF, la Canonja)
"Los favores también hay que pagarlos. Si yo soy muy duro contigo, que eres el
empresario tal, luego, cuando yo necesite tu apoyo [en elecciones], no me vas a apoyar".
(EI, Jaime, Campclar, extreballador de la petroquímica)
Una indústria capaç d'influir en ajuntaments, entitats veïnals, associacions, els mitjans
de comunicació (els "especials" sobre la indústria química), els mateixos treballadors:
"Tots els mitjans de comunicació a Tarragona acaben fent especials de la indústria
química recurrentment, perquè donen una sèrie de diners, val? Quant donen? Depèn
del mitjà. Vull dir, per exemple, jo què sé, suposo que el Diari de Tarragona és el que
més guanya amb diferència, perquè té aquesta hora de més difusió, no? Llavors, fas un
especial, jo què sé, de tant en tant, sense venir a tomb, doncs fas 25 planes [...]. I era,
doncs això, doncs explicaves les bondats de la indústria química". (EI, Sergi, Serrallo,
treballador independent)
La relació amb la indústria està marcada, per tant, per sentiments força ambivalents:
"Has d'anar una mica amb compte amb els discursos, perquè dir que la química és
insegura pot fer que es tanqui la química. [...] Jo tampoc no vull això. Jo hi treballo i hi
vull treballar, i si la meva generació futura pot treballar-hi, doncs, també, perquè jo m'he
guanyat bé la vida i crec que tinc una bona vida gràcies a la química". (EI, Carlo,
treballador de la indústria)
Això es deu, en gran mesura, al fet que és una indústria que ofereix sous atractius,
especialment per a la gent jove:
"La gent jove ja s'ho diuen entre ells, eh? [...]: tu, de mestre, per arribar a 2.000 euros
de sou hauràs de fer un munt de triennis. I jo me'n vaig a la petroquímica, sí que és
veritat que faré tres torns, que els torns sempre desgasten una mica, però jo m'aixecaré
2.000, 2.500 [euros] ràpidament. I ho fan. Fan un mòdul de dos anys [...] i cap allà. I com
que encara funciona, que alguns... Jo, personalment, tinc alguns alumnes que treballen
a la química. I en un percentatge altíssim, han entrat perquè 'yo conozco al encargado,
mi padre'. I entren [...]. On et paguen 2.000 euros? [...]. Sí que es queixen dels tres torns,
perquè això és dur. Però vaja, fan tres torns i després tenen deu dies de festa". (G3,
Andreu, Torreforta, centre educatiu)
"Mon pare va decidir venir aquí perquè va trobar feina en una barca d'aquí, del Serrallo,
i va dir: 'Serà el millor per al futur dels nens, perquè [...] mons pares mai van voler —
més ma mare que mon pare— que jo treballés a la mar, no? [...] És clar, l'ofici de
pescador és com de pagès. Tu no saps el que guanyaràs cada any. És que tu saps el que
guanyes quan [...] surts aquella nit [...]. Cada dia, la pregunta a casa era: 'Com ha anat?'
'Bé. Tantes caixes' [...]. Ma mare sempre li deia: 'Vam venir aquí del poble i has hagut de
treballar a la mar'. Diu: 'Has anat al que és fàcil, i aquí, amb les petroquímiques, ara
estaríem cobrant una morterada'. [...] Aquest amic meu, just els seus pares viuen on viu
[...] ma mare, que és la casa on vam créixer nosaltres, al pis de dalt [...]. Venen d'un
poblet de Granada [...]. Van vindre tots d'allí i es van col·locar en aquesta multinacional
[...]. Llavors, és clar, ma mare sempre deia: 'Hòstia', no sé què, 'ja tindries uns bons

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
32
horaris, tindríem un dineral' [...]. I mon pare deia: 'Bé, jo estic tranquil fent el que faig'".
(EI, Sergi, Serrallo, treballador independent)
Aquesta forta dependència econòmica, de fet, impregna tota la sociabilitat dels barris i
municipis propers a la petroquímica. Se'ns han fet sovint comentaris respecte que la
indústria "és a tot arreu", "té ulls a tot arreu" (conversa informal, 9 de juliol de 2021). És
una manera de compartir-nos que al voltant de la indústria s'articula també tota una
sociabilitat "densa", ambivalent, cautelosa i prudent:
"Aquesta sensació que si això marxa és una catàstrofe, és real [...]; directa i indirecta,
les famílies… I una cosa, a més, hi ha molta empresa auxiliar. És veritat que ara
subcontracten molt, no?, però és clar, hi ha molta empresa, es mouen molts
subministraments, m'entens? Tenen menjadors. Jo què sé. La Damm o la Coca-Cola, els
venen... I després una cosa, que són els intangibles. És la gent que treballa en aquesta
indústria, els convenis que té... els que són de plantilla, eh?, no els subcontractats, són
molt més elevats... O sigui, el meu amic té un FP 2 i guanya una pasta que flipes [...].
Després hi ha moltes empreses de manteniment i molta història. Llavors, és clar, això és
molt important. Això és una cosa que no es veu. Vull dir, els restaurants de què viuen?
O sigui, a Tarragona hi ha gent que gasta diners, perquè té diners. Les cases. Per què és
tan car viure a Tarragona? [...], perquè hi ha gent que té diners que es pot gastar [...].
Això són intangibles en què a vegades no es pensa, però la riquesa és molt bèstia, perquè
ells tenen diners per gastar. Ara marxessin, i no és que plegui la indústria, sinó que han
de plegar, molts negocis acabarien plegant, perquè la gent no gastaria. No hi hauria
tants restaurants, no hi hauria llocs...". (EI, Sergi, Serrallo, treballador independent)
Al voltant de la petroquímica es crea un context que afavoreix "fer la vista grossa" o que
fa més difícil fiscalitzar, controlar i exigir a les indústries:
"[Els sindicats] Fan el que poden o el que els deixen fer, perquè jo no sé quina força
tenen. No fan gaire cosa. No és com el comitè que hi havia potser fa vint anys, que
eren..., allò eren… [Ara hi ha] Comissions, UGT, i fan el que poden. Jo crec que intenten
fer-ho bé, però no, no fan res, no fan res". (EI, Bernat, treballador de la indústria)
"És que clar, la gent es perd, perquè els tentacles són enormes. Vull dir, està present a
tot arreu, i aquí més que mai. És una ciutat, bé..., vull dir endormiscada? Té les seves
coses bones i les seves coses dolentes, però bé, s'han de saber. Jo sempre dic que jo no
hi estic en contra, però s'ha de saber tot. Però no se sap". (EI, Sergi, Serrallo, treballador
independent)
Per a alguns, això explica, tal com evidencien aquestes citacions, que sigui difícil trobar
complicitats, forces i persones que vulguin implicar-se a trencar certs "silencis":
"Jo vaig començar l'any 96 amb el moviment veïnal i ja hi havien hagut mobilitzacions i
entrevistes i contactes, per una banda, amb les administracions i, per altra banda, amb
les empreses directament. Les empreses feien callar una miqueta el moviment veïnal,
sobretot amb les subvencions i participacions i col·laboracions en les festes de barri.
Això feia que no hi hagués molta crítica des del moviment veïnal envers les indústries,
excepte quan sortia algun fet puntual, alguna explosió". (EI, Evaristo, la Floresta,
Associació)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
33
3.9. Feblesa administrativa
Aquesta dinàmica interpel·la també les mateixes administracions. Per a alguns veïns,
l'Administració no controla ni fiscalitza prou l'activitat industrial de les empreses. En
part, perquè no destina prou recursos per fer-ho:
"El que necessitem és més gent treballant en aquests ens públics de control, clarament.
[...] Perquè no hi ha mitjans suficients [...]. És que és impossible, amb pocs tècnics, poder
controlar tot això. Perquè, és clar, tinguem present una cosa: els tècnics de l'Oficina
Territorial d'Avaluació Ambiental no només controlen la petroquímica. [...] És clar, no sé
quants tècnics hi deu haver, però en conec alguns i sí..., el que diuen sempre és això, 'és
que som quatre gats'. I llavors, si no és que hi hagi una pressió molt directa i tal, doncs
la seva feina a vegades es limita a cobrir l'expedient, saps? [...]. I si, a més, políticament
tenen l'ordre de no fer massa soroll, si és el cas, que no dic que sigui així però
probablement, doncs bé...". (EI, Josep, la Canonja, treballador independent)
"Fa falta més agilitat per part d'Inspecció de Treball [...]. El que no pot ser és que triguin
cinc o sis mesos, pràcticament el màxim de temps, per fer una resolució [...]. Suposo que
és perquè estan saturats de feina [...]. Jo penso que deu ser per falta de personal [...]. És
falta de recursos humans. Penso que és important. Com que es tracta d'un procés
químic, que és potencialment molt perillós —no és que sigui perillós, però és potencial,
que és diferent—, potser fa falta tenir més inspectors que estiguin a l'aguait d'això". (EI,
Carlo, treballador de la indústria)
"Sé que a raíz del accidente se pusieron dos inspectores. Pero dos inspectores para tanta
fábrica es lo mismo que nada. Y no podían poner más por falta de presupuesto" (G5,
Rosa, Bonavista, Associació)
En part, també, per aquesta trama d'interessos, dependències i silencis que s'explicava
en l'apartat anterior. Es parla de feblesa administrativa que estaria relacionada
directament amb el vincle estret que hi ha entre el poder polític i el poder econòmic:
"[Con IQOXE] ha fallado la coordinación, sobre todo, pero es que ha fallado también lo
que venía antes de la coordinación [...], el 'vamos a aplicar un verdadero control sobre
esto', sobre las petroquímicas [...]. Sigue sin haberlo [...]. Los motivos no son de hace
cuatro días, vienen de hace mucho tiempo. El poder político está en manos del poder
económico [...]. Conciliar esos intereses no es fácil´. (EI, Jaime, Campclar, extreballador
de la indústria)
És una administració, ens diuen algunes persones entrevistades, que no fa tot el que pot
per garantir que les empreses es sotmetin a les normatives existents:
"El que més me preocupa a mi [...] és veure com aquestes empreses tan sotmeses a una
normativa [...], però després no hi ha un mecanisme eficient perquè, diguem-ne, el
compliment es garanteixi els 365 dies de l'any". (EI, Josep, la Canonja, treballador
independent)
És una administració, també, que té un paper poc transparent, que sovint trasllada un
missatge que "tot va bé" que consideren poc creïble:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
34
"[Tenim] la sensació de poca transparència. Ara han sortit bastantes sancions [arran de
l'accident d'IQOXE], etcètera, i la gent s'està adonant que potser no funciona com hauria
de funcionar. Sempre hi ha aquesta sensació que et diuen que tot està bé". (GF, la
Canonja)
"Fa quaranta anys que diuen que la qualitat de l'aire és bona, i això no és possible". (G2,
David, científic)
Aquest missatge contrasta amb informació que arriba per altres vies, per exemple, des
de dins mateix del polígon industrial:
"Sempre, quan hi ha hagut algun episodi, les indústries ho han negat, eh? [...]: jo no he
fet res, a mi no se me ha escapado nada [...]. I nosaltres ho sabem per la gent que hi
treballa: sí, esto fue que abrimos la válvula y… T'ho expliquen, i moltes vegades t'ho
diuen: t'has de posar l'equip perquè has d'obrir la canonada i sortirà… i t'has de posar
l'equip de protecció. O sigui, saben que sortirà. Nosaltres ho sabem, sabem quines són
[les empreses]. No ho podem demostrar i no podem dir m'ho ha dit aquell que treballa
allà. Pero bé, aquesta és la guerra contínua; les empreses neguen l'auditoria,
l'Administració no investiga els temes que tots coneixem, i nosaltres, a veure-les venir.
(EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
Hi ha informacions que els arriben també de tècnics de l'Administració:
"Los técnicos de la Generalitat se quejaban de que no eran suficientes [...] y te dicen:
'No se invierte lo suficiente en las piezas' [...]. Así van muchas empresas; es normal que
peten". (G5, Alberto, Bonavista, Associació)
A tot això s'hi suma les condicions de precarietat laboral dels treballadors de la indústria
que no formen part de la plantilla de les empreses, sinó dels "subcontractes",
treballadors que compten amb convenis diferents, amb menys drets i, generalment,
amb menys formació i seguretat laboral:
"Los de las empresas son trabajadores que están muy informados de con qué trabajan,
cuáles son los peligros, cómo tienen que manipular [...]; son todos operarios que tienen
una formación en química, que son gente muy educada, que tiene su alimentación
correcta; [...] tienen la conciencia de clase, una conciencia de salud mucho más grande
que la que hay del otro lado, que son trabajadores hiperexplotados [...]. Y que los miras
y dices: estos son los esclavos de aquí. No cabe ninguna duda [...]. Los de las
subcontratas son trabajadores cuyas revisiones médicas no las hace el médico que está
ahí, sino que las hace el médico de su empresa, a partir de riesgos que ellos declaran,
de su función. Voy a darte un ejemplo. A ti te contratan para ser andamiero en la planta
de fosgeno. Entonces lo que era la revisión de tu aptitud laboral es con respecto a ser
andamiero, no respecto a fosgeno [...]. Como es una subcontrata, no se le hacen los
exámenes específicos por trabajar en una química [...]. Es una manera de tercerizar los
riesgos [...]. Yo estuve dos años ahí, y nunca llegó nadie a decirme: 'A usted, ¿qué le
parece esto?' Bueno, no sé, yo aquí, estos 500 de la planta y estos 2.000 que no sé por
dónde pasan, porque por aquí, no [...]. No sé si escuchaste que antes del accidente de
IQOXE hubo un accidente en otra planta que estaba al lado de Repsol, donde estaban
soldando; había amoníaco y explotó. Eso que explotó ahí, que murieron todos
quemados, esos eran de una subcontrata. El 90 % de accidentes que se sufren, los sufren
los trabajadores de las subcontratas, no trabajadores de la planta. Es más, ni tan siquiera

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
35
lo notifican como accidente de trabajo de la planta. Eso baja mucho la accidentabilidad
y mejora tus estadísticas en el momento de cotizar en Wall Street. Esto funciona así".
(EI, Pau, extreballador de la indústria)
"La primera fornada de plantilla, fins al 2000, cobraven molts diners i quan podien
marxaven del barri. [Els de] els subcontractes no guanyen tant ni tenen les mateixes
condicions, i aquests sí que viuen als barris de Ponent, als xalets [...]. Al más tonto lo
ponen a trabajar en la planta más chunga. És per alguna cosa. El poc coneixement. Tots
els que han fet l'FP de química estan tots treballant [...]. I el nivell… tinc molts veïns d'allà
al barri, amics, que hi treballen. I dic: 'Si he de confiar en tu!' [...]. Val més no saber; ja
està. Els paguen bé i ja està. I després, el que vingui ja vindrà". (EI, Evaristo, la Floresta,
Associació)
"Incluso, cuando hacen la parada para hacer la reparación [...], te cogen cuatro chavales
por 800 euros, que no tienen ni idea de nada". (G5, Rosa, Bonavista, Associació)
De fet, ha estat una constant el retret —també cap a aquesta recerca— de per què no
s'escolta més els treballadors de les indústries químiques. Ho diuen a partir del
convenciment que les condicions de vida i laborals d'aquests treballadors són —o poden
ser— un bon indicador dels nivells de seguretat de la indústria. Més aclaridors, fins i tot,
que no pas els controls actuals de les administracions:
"Per què els treballadors i treballadores de la indústria no participen per explicar aquest
relat del que passa a les seves empreses? Fins que no ha passat això d'IQOXE, en què va
morir un veí, sembla que aquí no ha passat mai res, quan no és veritat". (G2, Evaristo, la
Floresta, Associació)
Els treballadors apareixen, així, com una font d'informació valuosa per als veïns del que
passa dins, especialment davant l'opacitat que envolta la indústria:
"La nostra font d'informació sempre ha estat el treballador de l'empresa, que és el
nostre veí, que ens diu: 'Cuidado con lo que pasa ahí, cuidado con…, cuidado que nos
han hecho abrir una válvula y purgar'. Si els mateixos treballadors tinguessin la
constància que tot això no es fa, que tot això està controlat: 'Ostras, es que no se puede
abrir la válvula y purgar porque antes de abrir la válvula tiene que venir la inspección de
trabajo, de Protección Civil, y verificar aquello y estar presente…' ¡Otra cosa sería!
Entenderíamos que, si la primera referencia que tenemos, que son nuestros propios
vecinos, nos dicen que '¡ostia, cómo ha cambiado esto!', aquí podemos estar tranquilos,
pues no nos hacen falta los sensores. Pese a que estaría muy bien que estuviesen, para
otros temas [...]. Poner muchos sensores no me garantiza seguridad [...]. En cambio, que
mi vecino que trabaja en IQOXE me diga, joder, ahora, para hacer cualquier maniobra
son cuarenta procesos cada vez, y la inspección ahí…, pues esto te hace estar seguro,
¿no?" (G2, Evaristo, la Floresta, Associació)
Tot plegat configura un context en què s'interrelacionen problemes de seguretat
industrial, condicions de treball precàries, laxitud i manca de control administratiu que
qüestiona el discurs "oficial" que "tot va bé" i les indústries químiques "són segures":
"En general, la química té processos molt, molt, molt, molt segurs. El problema és que
a vegades les pressions econòmiques fan escurçar aquest temps, i aquesta piràmide pot
provocar això [...]. Si ja deixem córrer les coses petites, després sempre hi ha problemes

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
36
[...]: quan hi ha molts incidents petits, es van acumulant i és el que provoca l'accident
final, perquè no arriba en un dia, de cop. Pot passar. Hi ha una investigació d'IQOXE, que
ja veurem. El que sempre diuen els experts és que aquests petits incidents i incidències
et porten a l'accident. Molts incidents lleus porten a un incident greu, i molts incidents
greus porten a un accident petit, i molts accidents petits porten a un accident greu". (EI,
Carlo, treballador de la indústria)
"Quan diu 'Hòstia, és que en seguretat teniu de tot', no, perdona, la seguretat no és
només guants, ulleres i casc i botes; és gent, és personal". (EI, Bernat, treballador de la
indústria)
En algun dels grups de discussió, per exemple, es parla molt de les limitacions de la
normativa de control a l'hora de fiscalitzar i exigir més seguretat i control a la indústria.
Qüestionen, per exemple, que empreses amb múltiples sancions greus puguin continuar
amb la seva activitat en detriment de la seguretat, la salut i el medi ambient:
"El que em costa d'entendre, malgrat que la normativa ho pugui permetre, [...] que
l'Administració no hagi fet res; és que, malgrat que una empresa tingui oberts diversos
expedients greus, no es faci res per preventivament fins i tot aturar-ne l'activitat". (EI,
Josep, la Canonja, treballador independent)
A això s'hi suma el fet de saber que les inspeccions són poques, sovint concertades i
estan orientades majoritàriament "a cobrir l'expedient":
"Ni Déu ve allà [a fer controls]. Allà no ve ni Déu, per res. Fa ics [temps] que estic allà, a
la meva empresa, i jo mai, mai he vist que vingués algú d'una empresa de fora a fer
revisions de seguretat [...]. Jo desitjaria que sí que es fes. Ostres, és la seguretat de tot
el veïnat, tu, ja sigui La Canonja, Bonavista, Tarragona, tot, tots els que vivim per aquí".
(EI, Bernat, treballador de la indústria)
"A IQOXE, per exemple, ells tenen una autorització anual de producció de residus i en
pot produir el doble o el triple [...]. Ells deien que no tenien una sobreproducció, però
tu veus les inspeccions i dius: 'Alguna cosa no quadra. Com pot ser que generi el doble
de residus, però no tingui sobreproducció? Alguna cosa no quadra'. Dèiem que les
inspeccions són públiques, es pot demanar, s'ha de fer instància, etcètera, és carregós,
però és que es veia que un any es passava, l'any següent se'n passaven dues, l'any
següent se'n passaven tres, l'any següent se'n passaven quatre. No és que no estigués
passant, sinó és que cada any és més". (GF, la Canonja)
"Moltes vegades, el dia abans [de la inspecció] truquen. I això no m'ho invento, eh? És
a dir, ho conec de prop i sé que funciona així, no?" (EI, Josep, la Canonja, treballador
independent)
A més, denuncien que les sancions que s'imposen a indústries que infringeixen les
normatives són considerades irrisòries:
"Els barems de, per exemple, risc baix per al medi ambient o població són absurds. Hi
ha barems amb què les empreses diuen: 'Jo ho faig i ja pagaré la sanció, perquè em surt
més a compte'. És així, és tan absurd... Són 6.000 euros de denúncia". (GF, la Canonja)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
37
En aquest context, alguns parlen que l'explosió d'IQOXE no els va sorprendre. Al contrari,
la veuen relacionada amb una "permissivitat", que consideren molt estesa:
"Se han puesto sanciones más ridículas todavía [que els 18.000 euros que es van imposar
a IQOXE per un accident greu], pero esta sigue siendo ridícula. Ridícula. Cuando hubo el
accidente, ya había denuncias a IQOXE de todo tipo, de incumplimiento de las normas
de seguridad, de los derechos laborales, etcétera. Había mil cosas [...]. Esto es común.
Bueno, no. Yo, hasta el grado que conocí cuando petó IQOXE, hasta ese grado, no. Esto
era brutal. Esto de IQOXE era totalmente brutal [...], que se le permitiera transgredir
todas las normas y esa permisividad, y eso. Eso era algo desconocido, la magnitud de
eso [sobre todo en el ámbito laboral y de seguridad] [...]. Había montones de denuncias
y de quejas. Hasta que esto no peta no se toman ningunas medidas, pero hay que tener
en cuenta que hubo muertos. Un hombre murió aquí, en su casa, en el Nou Centre". (EI,
Jaime, Campclar, extreballador de la indústria)
Tot i aquesta visió de "permissivitat" generalitzada, en moltes entrevistes apareix també
la necessitat de diferenciar entre "models d'empresa" diferents. Veïns i veïnes
identifiquen, per exemple, que hi ha empreses més compromeses amb la seguretat que
d'altres:
"Totes les empreses no treballen igual, eh? [...]. [Algunes] treballen molt bé. Treballen
superbé, i es nota i ho sents, i la gent que hi treballa i tot. Però és que normalment
sempre són els mateixos noms i dius 'Ostres'. [...] Uns ho fan molt bé i els altres no ho
deuen fer bé. Per què uns sí que poden fer-ho i els altres no?" (GF, la Canonja)
El problema és sobretot amb les que no treballen bé:
"Hay empresas que van muy 'a raja tabla' [...]; lo llevan todo muy al dedillo [...]. Hay
gente que va fuera de la ley para ganar más y hay gente que prefiere ganar menos y
tener seguridad [...]. Hay muchas fábricas que trabajan muy bien, pero basta que haya
una que lo trabaje todo mal…; no sirve de nada la seguridad de las demás". (G5, Rosa,
Bonavista, Associació)
Les empreses "menys compromeses" posen en perill no només la imatge de la química,
sinó també, i sobretot, la seguretat de la indústria i de la població. És davant d'aquests
casos que es demana més implicació, control i contundència per part de l'Administració:
"Hi ha una qüestió de model d'empresa [...]. IQOXE és un tipus d'empresa gestionada
per una persona que va comprar l'empresa i que és una persona que tant té accions de
l'Espanyol com les té... [...]. I que el seu objectiu és generar molts diners. Que no et vull
dir amb això que Dow, BASF, Bayer no vulguin també generar diners, eh?, que també en
generen, i molts. Però no és el seu únic objectiu [...]. Això passa a IQOXE i n'estic segur
que passa en d'altres empreses, que es posa davant altres criteris que no són salut,
seguretat, medi ambient. I al meu entendre, aquests criteris haurien de ser els que van
davant. Perquè, hi insisteixo, no són empreses el marge de generació de beneficis de les
quals sigui petit. El seu marge de beneficis és molt gran, saps? [...]; [doncs] que en
generin menys, perquè han posat davant inversions en seguretat, en medi ambient, en
salut pública. Jo crec que és per aquí a on s'ha d'anar". (EI, Josep, la Canonja, treballador
independent)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
38
"És una indústria que és a Tarragona des de l'any setanta i escaig, però [...] es diu IQOXE
des que és Christian Lay, que són... el tio aquell que fa bijuteria, és un nouvingut [...]. És
una empresa petita, però que fa bastant, que dona servei... és l'única planta d'òxid
d'etilè del sud d'Europa, i això no és poca broma, però no té un... un gabinet de
comunicació. Com que va petar tot, ho van haver de gestionar a través de l'AEQT, i al
cap de poc temps, ja van fitxar Gestión 4, que és una empresa de màrqueting i
comunicació, sobretot de comunicació corporativa típica, que fa uns anys que és a
Tarragona i que ha treballat molts anys a l'Ajuntament de Tarragona [...]; a l'època de
Ballesteros era una passada [...]. La gent que coneixem una mica el món, doncs ja veus
una empresa una mica 'patillera'". (EI, Sergi, Serrallo, treballador independent)
3.10. Més enllà del polígon: salut i medi ambient
La preocupació per la seguretat, però, no es restringeix únicament al que passa dins del
polígon. En les entrevistes i grups focals se'ns parla constantment de qüestions que
tenen a veure amb el medi ambient i la salut pública. En aquests àmbits, es considera
també que hi ha un excés de permissivitat i que manquen normatives específiques i
transparència per part de les indústries i de l'Administració:
"Només se fan inspeccions mínimes per complir aquella normativa. Punt. No es busca
més enllà, si això tindrà una afectació humana, exterior, o no, per a la població". (GF, la
Canonja)
Per exemple:
"BASF, quan va demanar el permís ambiental per poder obrir aquesta planta, la llei és
superclara, la llei diu que has de presentar [...] l'estat ambiental actual del lloc on tu et
vols instal·lar, i també de la potencial contaminació que generaràs. I una de les coses
que havien de presentar és una anàlisi de la qualitat de l'aigua subterrània en aquell
moment. Això no ho van presentar [...]. La Generalitat els va donar autorització
ambiental sense aquest informe. GEPEC va presentar una denúncia, ho va portar al
Tribunal Superior de Justícia, va guanyar el contenciós, amb sentència ferma. La
sentència, de fet, instava fins i tot al tancament de la planta fins que això no s'arreglés.
Devien presentar recurs o alguna història, la planta no va tancar mai, i això no sé com
ha acabat, si al final se va acabar presentant o no. Però, és clar, si no ho van presentar
és per alguna cosa. És que, és clar, si ho haguessin presentat, s'haurien trobat uns índexs
de contaminació als núvols, segur, seguríssim [...]. Aquí, BASF, jo crec que durant molts
anys ha contaminat un munt el subsol, els aqüífers [...]. Si tu agafes mostres d'aigua aquí,
dins del polígon petroquímic, estan totes contaminades. Molt contaminades. I t'ho dic
jo, que vaig fer les pràctiques i em dedicava a això [...]. Són abocaments que
històricament s'han fet. Aquesta empresa fa que és aquí des de l'any seixanta i escaig.
A part, no hi havia cap tipus de control. Segurament ara ho fan diferent, que no vull dir
que ho estiguin fent tot bé, segurament, eh? [...]. Però, per exemple, ara fa poc va sortir
aquest estudi, aquest article científic que van fer els del TecnATox, sobre els
microplàstics a la costa de Tarragona. Bé, això et diu molt. I aquests microplàstics arriben
a la costa per canonades de la indústria química [...]. I juntament amb això, amb els
microplàstics, segur que s'aboquen altres productes. De fet, IQOXE una de les causes
que té obertes al judici és per contaminació de l'aigua, que ho han trobat ara". (EI, Josep,
la Canonja, treballador independent)

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
39
Altres exemples són el de la confraria de pescadors, que fa uns anys van demanar estudis
sobre la qualitat del medi marí perquè havien detectat canvis en la quantitat i qualitat
del peix pescat a la zona, i que no han obtingut resposta. O d'altres qüestions, que són
fins i tot reivindicacions molt més històriques, com ara la demanda de controls de la
qualitat de l'aire per substàncies químiques:
"Jo vaig començar l'any 96 amb el moviment veïnal i ja hi havien hagut mobilitzacions i
entrevistes i contactes [...]. L'Administració sempre callava, no ens donava resposta. Als
delegats territorials de govern, a tots, eh!, els hem demanat moltes inspeccions,
explicacions, anàlisis de qualitat de l'aire… Tot això que ara està de moda, des de l'any
96 ja veníem demanant-ho, any rere any". (EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
La problemàtica, en aquest últim cas, és molt debatuda en alguns grups, especialment
per la falta d'una normativa específica al territori:
"Hi ha moltes coses [substàncies químiques] que no es mesuren i hi ha molts efectes
que tampoc no es tenen en compte [...]. Perquè no es té l'estudi [epidemiològic] previ
que tinguin afectació sobre les persones o fins a quin punt tenen afectació sobre les
persones [...]. I, com que no es tenen en compte a la normativa, perquè la normativa
només en demana uns quants, és clar, no estan obligats en cap moment a fer un estudi
de les concentracions de la resta [de compostos]". (GF, la Canonja)
"Els més preocupants són [...] els compostos orgànics volàtils [...], perquè són els que
tenen bàsicament un efecte potencial sobre la salut [...]. I a més a més són uns
components alguns dels quals no estan regulats pròpiament per llei, sinó que cas a cas,
llicència a llicència, es regulen [...], perquè no hi ha hagut la voluntat de mai fer una
normativa específica sobre aquesta qüestió". (EI, Josep, la Canonja, treballador
independent)
"Que ara compleixin la normativa no vol dir que sigui segur o que sigui complet". (GF, la
Canonja)
La manca de dades sobre riscos i afectacions que podrien estar afectant la població i el
medi ambient, normalitzant una situació que hauria d'estar més fiscalitzada i esbiaixant
i dificultant qualsevol debat sobre l'impacte i el futur de la petroquímica:
"Podem quantificar el que és bo però no podem quantificar el que és dolent. Podem
quantificar els diners que es donen per a Santa Tecla [...], els llocs de treball, els llocs
associats... Tot això ho podem quantificar. Molt bé, les bondats les sabem; el que no és
tan bo, ho sabem? No. Qui té les dades? Ells. Qui ven el relat? Ells. Sempre arribes al
final del camí. Si tu saps el que és bo i dolent, ho poses en una balança i dius, val, però
és que nomes tinc una dada. Si algú ara va i li fot una denúncia a IQOXE per emissions
d'òxid d'etilè, la jutgessa li dirà: hi ha dades? No hi ha dades. Hi ha llei, no hi ha llei.
L'absència de legalitat converteix en legal una cosa que no ho hauria de ser. Com que
no hi ha llei ni hi ha dades, absolt [...]. Oficialment, no hi ha dades". (EI, Sergi, Serrallo,
treballador independent)
"Però ja t'ho dic, l'enfocament que ha de tenir la gent és que a la petroquímica no se li
ha de demanar que marxi o deixi de marxar. Jo no ho demano això. Jo demano que ens
ho expliquin tot, que tinguem totes les dades, i quan tinguem totes les dades, valorem

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
40
si han de fotre el camp, s'han de gastar una milionada... O sigui, li diem: 'Has d'invertir',
no ho sé, '300.000 milions d'euros', o els que siguin a fer que sigui segura. I si ells diuen:
'No, això no ho podem invertir, marxarem'. Doncs, llavors, has de marxar. Perquè jo el
que vull és viure bé. A mi, si no hi fos la petroquímica, com a paisatge, com a tot, per a
mi seria millor, però entenc que, hòstia, però és el que dèiem, vull dir, potser Tarragona
és el que és i podria ser més, però ja et dic, està mal gestionada, la ciutat, eh?, no la...
gràcies a la petroquímica, però és clar, jo vull saber... jo ho vull saber tot sempre. Doncs
jo vull saber a què juguem. A què juguem? M'estàs matant o no m'estàs matant? Estàs
fent bones pràctiques o no n'estàs fent? Quan ho sàpiga, llavors sabré". (EI, Sergi,
Serrallo, treballador independent)
Manca informació i coneixement, ens diuen. Manca transparència. La poca informació
que hi ha, argumenten, és força parcial i poc rellevant per conèixer les problemàtiques
a què s'enfronta la ciutadania en relació amb el risc químic. Per exemple, les mesures
d'alguns dels components químics es fan a través de mitjanes, i no de pics de
contaminació:
"És clar, quan ens diuen 'No, és que s'està complint la normativa que tenen', en part és
cert perquè és una normativa que vigila sobretot mitjanes de contaminació. I les
mitjanes aquí no ens serveixen de gaire o de res [...]; que siguin bones no vol dir que
potser hi hagi hagut algun pic de contaminació pel mig". (EI, Josep, la Canonja,
treballador independent)
En les entrevistes s'assenyala també la falta de sensors ambientals, de mesures de la
qualitat de l'aire o d'estudis epidemiològics. Davant aquestes mancances, els veïns i
veïnes ens parlen d'altres fonts d'informació, que sovint passen per l'experiència i
l'observació en el dia a dia, per tal d'establir teories, hipòtesis o de mirar de donar sentit
al que creuen que està passant:
"Nens amb problemes respiratoris... El [cita dos noms de medicaments], jo, ara que faig
educació física fa uns anys, molts nens amb [broncodilatadors]... I crisis respiratòries;
tema de la pell, també. Ben bé, no sé el que respirem, però d'això sí que mai no s'ha dit
res, eh?" (G3, Andreu, Torreforta, centre educatiu)
"Són coses d'aquestes que cauen pel seu propi pes, però ja les assumim. 'Què? Ah, doncs
el meu company de feina, de Repsol de tota la vida, doncs aquest senyor es va jubilar i
al cap de dos anys es va morir perquè tenia un càncer...'. Però tampoc hi ha un estudi
de la gent que té càncer i tot això. No, no hi és, però se sap". (GF, la Canonja)
"L'absència de dades fa que es pensi que tot és dolent" (G2, Sergi, Serrallo, treballador
independent)
"Enfermedades raras son enfermedades que, entre comillas, nosotros tenemos tabúes,
la enfermedad mala. Hay mucho. Lo que pasa es que no se ha hecho una estadística
aquí. Yo estoy hablando solamente de mi pueblo, como decimos nosotros, de los gitanos
[...]. A lo mejor Campclar, Bonavista, Torreforta, la Granja, etc., etc., todos los barrios de
Ponent, si se hiciera una estadística, creo que, si se pone esto hace cuarenta años,
cuando se pusieron las fábricas estas, seguro que habrá subido [...]. O pulmonares.
Cuesta respirar, mucha gente, mucha, mucha gente. Yo mismo. Y hay mucha gente que
les cuesta respirar, que llega un momento que se cansan mucho y, no sé. Yo creo que sí
[...], se sabe, pero no se pueden probar las cosas. Pero estos olores, esto son cosas que

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
41
ellos dejan escapar y son cosas que no te matan al momento, pero no son buenas de
respirar. Y las vamos respirando, poco a poco. Y como respires muchas veces… Esto es
como un martillo, digo a veces, en una piedra, o el agua en una roca. No hace nada, pero
cuando llevas mucho tiempo, al final fíjate que el agua se come la piedra, y con un
martillazo no haces nada, pero si le vas dando, al final la piedra, por muy dura que sea,
se va astillando. Y yo creo que claro que tiene que ver, seguro. Porque estás respirando
cosas que no son lícitas para el cuerpo". (EI, Pepe, Campclar, Associació)
En les entrevistes, els veïns i veïnes també ens parlen dels seus "sentits" com a
"detectors", com a "sensors" que aporten informació d'esdeveniments que tenen lloc
de forma molt quotidiana: les males olors, els núvols de colors, les picors a la gola i a la
pell. Ens parlen que la roba estesa queda plena de petites taques negres, del soroll de
les explosions que se senten fins i tot de matinada, o de sentir el so de les sirenes quan
s'activen dins del complex, ja sigui perquè hi ha simulacres o per emergència:
[Noah]: "En el día a día, si tú dejas alguna cosa de ropa tendida, blanca, al otro día, esta
ropa la tienes que lavar porque está toda negra, de puntitos negros". [Paqui]: "Hacemos
karate mi hija y yo, y muchos días hay puntitos de alquitrán. No de polvo, puntitos
pequeñitos, de alquitrán. Y eso nos lo estamos tragando todos". [María]: "No sé
vosotros en los barrios vuestros, pero nosotros a veces notamos ruidos por de noche".
[Totes: 'Síiii'] "Y a veces no sabemos ciertamente si es que está pasando algo porque, al
100 %, nunca nos lo dirán. No, yo creo que tapan mucha información". [Noah: '¡Y
tanto!']. [Paqui]: "Creo que deberían decir, porque hay veces que las llamaradas… unas
son muy rojas, otras son muy blancas, hay de distintos colores, y nadie sabe si es bueno,
si es malo, si es mejor o peor". [María]: "Las empresas lo tapan, porque en más de una
ocasión hemos llamado al alcalde para preguntarle lo que estamos oliendo. Me refiero
al alcalde porque es con quien tengo más confianza para preguntar qué está pasando. Y
no pasa nada. ¿No pasa nada? Sí pasa. Yo, los olores a gases, muchas veces, también".
(G4, AV)
La majoria d'aquestes evidències i esdeveniments, consideren, no reben prou
tractament informatiu i administratiu:
"El 112, ¿qué nos pregunta? '¿Dónde es?' '¿Qué veis?' '¿Qué tal?' '¿Hay alguien
afectado?' Pues como cuando llamas para cualquier otra cosa [...]. Nosotros hace un
mes y medio tuvimos un episodio de gas, a las siete y media de la tarde [...]. Fue un
escape de una fábrica. Me parece que era de la BASF, me parece [...]. Ahí es… la
información es la que nos falta. Esa [...]. Llamamos al 112, y bueno, que estaba
mirándolo [...]. Lo primero que hace el 112 es mandar aquí bomberos para mirar de
dónde puede ser, y aquí tenemos gas natural por muchas casas, por donde lo
detectamos y por tal, y vienen y lo miran. Luego, salió en prensa de que, bueno, había
sido tal, pero que estaba todo controlado y que estaba todo bien. Pero nosotros no
estamos informados [...]. Aquí pasa. Claro, tenemos… ¿cuántas fábricas? ¿10? ¿12? ¿15?
Yo no las sé, las que tenemos, pero están ahí, ¿vale? Yo no lo sé, pero están ahí. Que no
pase, pero pasa y nos ponemos nerviosos. Y pasa un domingo a las siete de la tarde, que
estás oliendo a gas, o a las seis, y dices: '¡Contra! ¿Tenemos que salir corriendo? ¿Nos
tenemos que encerrar?' No tenemos información". (EI, María, Bonavista, Associació)
"El moment més dur va ser el 2009, amb el tema de les olors. Hi va haver uns episodis
molt forts d'olors; hi ha tota una hemeroteca, d'això, que es va encarregar fins i tot un
estudi. Llavors hi havia Iniciativa, l'Hortènsia Grau, que era directora territorial d'interior

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
42
de Tarragona. I amb ella vam acordar fer un estudi de les olors al Camp de Tarragona
amb una empresa holandesa. I, evidentment, l'estudi deia que venien del sector
petroquímic i de la incineradora, i allí es va quedar [...]. Es va fer i es va presentar. Deia
d'on provenien les olors, en funció del vent i dels productes que utilitzen i no sé què [...].
[E: Però això ja se sabia, no?] Sí, però és el que passa sempre: com que no hi ha cap
estudi que ho digui, sinó que és una 'percepció' [...]; no tenim proves, no podem dir-ho.
Val, ara ja tenim proves. Perquè sempre, quan hi ha hagut algun episodi, les indústries
ho han negat, eh? [...]: 'Jo no he fet res; a mí no se me ha escapado nada. Claro,
demuestra que he sido yo'". (EI, Evaristo, la Floresta, Associació)
Veïns i veïnes reconeixen sentir-se preocupats per explosions com la del 14 de gener.
Però també confessen sentir-se preocupats i desprotegits davant d'aquests episodis més
quotidians, menys espectaculars, que afecten, o poden afectar, de manera més lenta i
gradual la seva salut:
"Una explosió [...] és molt de soroll un dia determinat i les conseqüències que dura
després, un mes, dos mesos, quan se'n parla, però no és habitual. En canvi, que hi hagi
contínuament emissions de gasos tòxics, de gasos contaminants, pol·lució atmosfèrica,
tot això, això és el dia a dia, durant cinquanta anys… [...]. Polígons d'aquesta
envergadura no n'hi ha gaires, però n'hi ha, al món. I s'han fet estudis arreu del món
sobre què representa viure prop d'unes instal·lacions com les que hi ha a Tarragona [...].
El 90 o el 95 % dels estudis conclouen que això suposa uns riscos per a la salut de la
població, riscos a llarg termini, que van des d'increment de determinats càncers, per
exemple els càncers de sang, leucèmies, limfomes, tot això. Càncers de tipus respiratori,
també. Fins a efectes no cancerígens, que anirien, doncs, a tot el que seria el sistema
respiratori, més incidència d'asmes, més incidència de bronquitis cròniques. I també
sobre la fertilitat. Això, diríem, són els efectes que s'han reportat no aquí Tarragona,
perquè això no està fet [aquí], a llocs on s'ha fet". (EI, Ramon, científic)
[Paqui]: "Aparte de los accidentes como el de IQOXE, yo creo que es importante el día a
día [...]: hay llamas, malos olores, no te informan… La otra tarde estábamos Manola y
yo por el barrio y olía a estiércol, ¡pero una exageración! Yo llamé [al 112] y no te saben
decir absolutamente nada". [Juani: 'Y el olor a podrido']. "El día del gas, también, lo vi
por el Facebook, también llamo, tampoco te saben decir nada. Entonces no es una vez,
son muchas veces [...]". [María]: "Cuando llamas al 112 porque dices que hueles a gas,
te mandan un camión de bomberos. ¿Para qué quiero un camión de bomberos en
Bonavista?" [Paqui]: "Para ver si hay algún escape de gas [doméstico]". [María]: "Pero
no es del barrio, ¡es de la atmósfera!" [...] [Pascuala]: "Y estamos diciendo, no, si es de
allá, pero vienen para comprobar si el escape de gas está allí [...]". [Paqui]: "Nos vamos
a diferentes zonas del barrio para comprobar, y, claro, allí huele todo el barrio. El olor
no es que sea de una zona que pueda ser el escape de una casa". [Pascuala]: "Pero no,
te mandan a los bomberos". [Juani]: "Y te dicen: 'Y ¿en qué calle? ¿En qué calle está
usted?' Y allí es donde te mandan. [...]" [Paqui]: "Allí no necesitamos un camión". [...]
[Paqui]: "En este momento mismo en que tú llamas y te envían un camión de bomberos
y tú estás sintiendo que este olor no es de aquí, entonces tú ya tienes la sensación de
que te están engañando". (G4, AV)
Totes aquestes qüestions, ens diuen en les entrevistes, ajuden a sedimentar una falta
de confiança i credibilitat envers les indústries i l'Administració:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
43
"Quina confiança tenim que determinades persones que tenen la capacitat d'actuar
davant d'una empresa que incompleix repetidament, no actuen, o actuen d'una manera
molt tímida? Perquè no em sorprèn, perquè després veus quan aquesta gent fan
reunions amb el gremi del sector i tot són rialles. I no passa res, no? [...]. I els tècnics que
potser des de dintre volen canviar les coses, doncs, al final, doncs se'n cansen i tiren la
tovallola. Perquè en el camp polític, o on sigui, doncs, tenen la pressió per allò resoldre-
ho d'aquella manera". (EI, Josep, la Canonja, treballador independent)
"Jo no puc lluitar contra la petroquímica si no tinc una dada. I la dada me l'ha de facilitar
un govern. I nosaltres hem de pressionar el govern perquè el govern s'està alineant amb
la indústria [...]. Llavors, és clar, com que jo no tinc la informació del perill que suposa
això, doncs anem tragant". [Flora: 'I no ho qüestiones']. "Ho puc qüestionar, però no em
puc asseure amb el president del port a dir-li… No hi ha dades, el debat s'acaba quan
diuen: 'No hi ha dades'. Sí que n'hi ha, les tens tu, però no me les vols donar a mi. I això
és el que hem d'exigir a Protecció Civil, que tingui les dades, si no de producció, de
contaminants de l'aire. Però les de veritat, no les dels quatre contaminants que tots
sabem". (G2, Sergi, Serrallo, treballador independent)
Per millorar aquesta situació, es demana més transparència i implicació, sobretot, per
part de l'Administració:
"L'any 2014 i el 2016, la Generalitat va encarregar diversos estudis del tema de l'aire i
com afecten diferents tòxics a la població, tema cancerígens, fertilitat... Van sortir alguns
resultats que eren dolents [...] i no s'ha fet mai cap més estudi [...]. Si ara es fes una altra
anàlisi i es gravessin tres o quatre dades dolentes, no es veuria res, no es tocaria res, no
canviaria res [...]. Si explota una fàbrica, es veu a tot arreu, però si hi ha un pic
d'emissions de productes orgànics en una mateixa empresa, això no es veu, perquè
només es veu l'espectacularitat". (GF, la Canonja)
Es demana també més coneixement, més sensors i més mecanismes de control,
vigilància i estudi dels diferents compostos —tenint també en compte les seves
interaccions— que surten de la producció petroquímica i els seus impactes en la salut i
el medi ambient:
"No tenim gaire clar què respirem perquè els mesuradors que hi ha no mesuren tots els
compostos i tampoc no se sap quina mena de compostos volàtils poden sortir de la
producció de la petroquímica [...]. Si no es té cap estudi de les emissions en tot l'espectre
que puguin emetre, no saps quina afectació realment té". (GF, la Canonja)
"Hi va haver un incident una mica abans d'IQOXE, a MIASA, que és un magatzem de
productes que quan es va incendiar a plena nit, a ple estiu, tothom al carrer. Ningú sabia
què hi havia dins. No tenim control de les indústries ni dels magatzems, i és allà al costat
de casa. Allí unes flamarades brutals, que si era un transformador, el no sé què de l'oli,
i al final eren productes químics que hi havia en un magatzem". (EI, Evaristo, la Floresta,
Associació)
Però no és només una qüestió de més coneixement. En les entrevistes, es fa referència
al "pànic institucional" que generen algunes dades disponibles i a la necessitat de
responsabilitzar-se políticament i institucionalment del que suposa "saber" les
implicacions sobre la salut i el medi ambient de la petroquímica:

El risc químic als barris de Ponent de Tarragona i a la Canonja
44
"Si surt una dada dolenta, la primera pregunta que es farà a aquell polític és: i fins ara,
per què no ho han fet?" (G2, Sergi, Serrallo, treballador independent)
"Si els valors són alts et diuen: 'No, aquests valors són alarmistes'. Això ho va dir la
directora general: 'Aquests estudis d'aquí què li semblen?' 'Ah, són alarmistes'. Però
estan mal fets?, i la directora diu: 'No'. Reconeixen que estan ben fets però no accepten
uns resultats alts. I aquest és el resum de la situació del país. I aquesta dinàmica no hi
ha manera de trencar-la". (G2, David, científic)
"Pots tenir resultats que no són bons per a tu, però, si no els tens, no pots fer res. Et
quedes sempre en el limbo aquest de tot està bé, no és tòxic i tal. Has d'acceptar que hi
ha un moment que t'has d'enfrontar a aquests resultats, veure quins són, veure si això
després pot tenir conseqüències derivades d'accions anteriors. Però és que, si no els
tens, no pots planificar un futur". (G2, Flora, Part Baixa, Administració pública)
Es parla així d'una administració que "treu ferro" a la situació, que minimitza i, a estones,
fins i tot banalitza el risc de conviure amb la petroquímica:
"Després de l'accident [...], la sensació era com de... [...] estem en un centre de risc que
se'ns ha volgut tapar, no? [...]. En els núvols [taronges de Nitricomax] aquests tòxics que
es van generar, jo crec que també s'haurien d'haver activat les sirenes. Però aquí sí que
t'ho dic clarament: políticament, no interessa [...]. Perquè, és clar, si cada dos per tres
sonessin les sirenes, la gent tindria aquesta sensació, doncs, que visc en un entorn de
risc, saps? [...], la gent diria: 'Pues aquí pasa algo, ¿no?' I passa. I llavors no passa res,
escolta, si és el que hi ha. I hem decidit viure aquí. Doncs almenys que hi puguem estar
en una situació òptima, no?, i que quan hi ha un problema sapiguem que ens hem de
tancar i tal". (EI, Josep, la Canonja, treballador independent)
A banda d'una qüestió "d'interessos", de "política", en algunes entrevistes es parla
també d'un problema tècnic, vinculat al "model de gestió del risc". L'actual es considera
molt primari, molt poc acurat:
"Quan a la [Universitat] venia algun diputat que tenia ganes de fer alguna cosa amb això
i li explicaves la realitat, no s'ho creien, perquè la gent no n'és conscient, del model tan
primari que hi ha en l'àmbit de control. I és un model que es perllonga en els anys i que
no hi ha voluntat [de canviar]. Sí que veus gent a l'Administració que vol fer algun canvi,
però des de més amunt… El punt de partida és aquest, i a partir d'aquí, tota la resta és
xerrar per xerrar i poca cosa podem avançar". (G2, David, científic)
Per això, en les entrevistes es demana també més compromís i "voluntat política" per
encarar què suposa conviure amb una petroquímica d'aquestes característiques:
"L'Administració sempre diu: la normativa europea diu això. Això ens ho han