ROMÁN, D.; DOMINGO, I. 2021. Les societats caçadores i recol·lectores i l’art rupestre a Castelló 100 anys desprès de l’article de Bosch Gimpera. En A. Oliver (coord): Els problemes arqueològics de la província de Castelló:100 anys després de Pere Bosch Gimpera. Ed. Diputació de Castelló, 15-25. ISBN: 978-84-17465-31-5

Abstract

L’any 1924 es publicava al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura el primer article de síntesi sobre l’arqueologia i la prehistòria a les comarques de Castelló (Bosch Gimpera, 1924). Aquell treball va ser el resultat de la visita que el professor Pere Bosch Gimpera, aleshores professor a la Universitat de Barcelona i director del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, va realitzar a Castelló l’estiu de 1923 per a conèixer, de la mà de diversos investigadors, intel·lectuals i erudits castellonencs, els avanços que s’estaven realitzant en els camps de l’arqueologia i la prehistòria en el nostre territori.
En aquest capítol fem una revisió dels avanços en el coneixement que s'han produït al llarg dels 100 anys des d'aquella important visita en relació a les societats caçadores-recol·lectores i l'art rupestre.

Full text

ELS PROBLEMES ARQUEOLÒGICS DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ: 100 ANYS DESPRÉS DE PERE BOSCH GIMPERA
Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques
DIPUTACIÓ
D E
CASTELLÓ
ISBN 978-84-17465-31-5
9 788417 465315

ELS PROBLEMES ARQUEOLÒGICS
DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:
100 ANYS DESPRÉS
DE PERE BOSCH GIMPERA
Arturo Oliver Foix (Coord)
Gustau Aguilella Arzo / Amparo Barrachina Ibáñez / Inés Domingo Sanz
Ferran Falomir Granell / Asunción Fernández Izquierdo / Pablo Medina Gil
Joan Negre Pérez / Arturo Oliver Foix / Didac Roman Monroig
DIPUTACIÓ
D E
CASTELLÓ
Castelló 2021

© Del texte: els autors
© De la present edició: Diputació de Castelló
Impressió:
ISBN: 978-84-17465-31-5
Dipòsit legal: CS 641-2021
Impremta
DIPUT
ACIÓ
D
E
CASTELLÓ

7
ÍNDEX
PRESENTACIÓ I JUSTIFICACIÓ. Arturo Oliver Foix ..................................... 9
LES SOCIETATS CAÇADORES I RECOL·LECTORES I L’ART RUPESTRE A CASTELLÓ 100 ANYS
DESPRÉS DE L’ARTICLE DE BOSCH GIMPERA. Didac Roman Monroig i Inés Domingo Sanz .... 15
Introducció ............................................................... 15
L’Art rupestre ............................................................. 17
La cronologia de l’art rupestre ................................................ 19
Els jaciments paleolítics i mesolítics ........................................... 21
EL NEOLÍTIC I CALCOLÍTIC CASTELLONENC. Gustau Aguilella Arzo ....................... 25
Estat del coneixement del Neolític i Calcolític en 1924 ............................. 25
L’evolució posterior de la investigació .......................................... 27
Conclusions. Els problemes arqueològics del Neolític i Calcolític a Castelló 100 anys després . 41
L’EDAT DEL BRONZE. CENT ANYS D’EVOLUCIÓ DELS ESTUDIS CASTELLONENCS.
Amparo Barrachina Ibáñez ...................................................... 47
Les primeres dècades: de l’Argar al Bronce Valencià ............................... 47
L’impuls dels estudis ....................................................... 49
Objectius de futur .......................................................... 57
L’EDAT DEL FERRO ALS TERRITORIS DE CASTELLÓ. Ferran Falomir Granell ................. 59
L’assaig de cronologia ....................................................... 59
El ritme de les excavacions en les comarques Castellonenques ..................... 62
El ferro antic .............................................................. 65
L’Ibèric. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

8
Els problemes arqueològics de la província de Castelló: 100 anys després de Pere Bosch Gimpera
ROMA A TERRES CASTELLONENQUES. Pablo Medina Gil ............................... 71
Pere Bosch Gimpera i el seu temps ............................................ 71
Els temps posteriors a Pere Bosch Gimpera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
l’Arqueologia del món romà a les darreres dècades ............................... 74
Roma a terres Castellonenques. Breu estat de la qüestió ........................... 75
Època tardorrepublicana ................................................ 75
Alt imperi ............................................................ 80
Baix imperi .......................................................... 86
Corolari .................................................................. 89
LA FORMACIÓ D’AL-ANDALUS DES DE L’ARQUEOLOGIA: UN DEBAT HISTORIOGRÀFIC
AMB ARRELS CASTELLONENQUES. Joan Negre Pérez ................................. 91
Arabisme i arqueologia: l’aportació de l’escola francesa al debat ..................... 91
Tutela pública i depredació urbanística al canvi de segle ........................... 95
Present i futur de l’arqueologia andalusina a Castelló ............................. 100
Reexions nals ........................................................... 108
LA SITUACIÓ DE L’ARQUEOLOGIA SUBAQUÀTICA A CASTELLÓ.
Asunción Fernández Izquierdo ................................................... 111
Introducció ............................................................... 111
Els inicis ................................................................. 111
Les primeres generacions .................................................... 113
La creació del Centre de Arqueologia Subacuàtica ................................ 115
Actuacions del CASV ........................................................ 117
Programa d’actuacions: arqueològiques i restauració .............................. 118
Consideracions nals ....................................................... 119
A MODE DE CONCLUSIÓ. NOVES PROPOSTES, NOUS REPTES. Arturo Oliver Foix ............ 121
BIBLIOGRAFIA ................................................................ 125
AUTORS .................................................................... 161

15
LES SOCIETATS CAÇADORES I RECOL·LECTORES
I L’ART RUPESTRE A CASTELLÓ 100 ANYS DESPRÉS
DE L’ARTICLE DE PERE BOSCH GIMPERA
INTRODUCCIÓ
L’any 1924 es publicava al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura el primer article de síntesi
sobre l’arqueologia i la prehistòria a les comarques de Castelló (Bosch Gimpera, 1924). Aquell treball
va ser el resultat de la visita que el professor Pere Bosch Gimpera, aleshores professor a la Universitat
de Barcelona i director del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, va
realitzar a Castelló l’estiu de 1923 per a conèixer, de la mà de diversos investigadors, intel·lectuals i
erudits castellonencs, els avanços que s’estaven realitzant en els camps de l’arqueologia i la prehistòria
en el nostre territori.
En aquest treball el professor Bosch
Gimpera donava a conèixer de manera
sintètica les novetats existents sobre
les societats caçadores i recol·lectores i
sobre els singulars descobriments d’art
rupestre prehistòric que s’havien produït
feia ben poc a terres castellonenques
en el primer apartat del seu article: “El
Paleolític: les pintures rupestres”.
L’any 1917 el territori castellonenc
havia saltat als debats sobre els orígens
i les característiques de l’art prehistòric
amb el descobriment de diversos
jaciments amb art rupestre en balmes
al barranc de la Valltorta i a Morella la
Vella. Aquelles troballes van incloure
l’ara ja cèlebre cova dels Cavalls (Fig.
1), amb la seua singular batuda de caça
d’una manada de cérvols; les coves del
Civil, amb el famós enfrontament de dos
Figura 1.- Accés a Cova dels Cavalls l’any del seu
descobriment, 1917. (MAC. Arxiu Històric i Fotogràfic. Autor
desconegut).

16
Els problemes arqueològics de la província de Castelló: 100 anys després de Pere Bosch Gimpera
grups humans; la Galeria del Roure
i la seua coneguda escena bèl·lica,
la Galeria Alta de la Masia o la
covatxa del Barranquet (Hernández
Pacheco, 1918; Obermaier, Werner,
1919; Durán Sanpere, 1915-1920). I
és que l’acceptació de l’autenticitat
dels famosos bisons d’Altamira al
1902 va incentivar la cerca d’altres
indrets amb manifestacions
artístiques prehistòriques a tot
l’estat espanyol. A la façana
mediterrània va resultar en la
troballa d’un art diferent, un art
narratiu i amb representacions
humanes, que poc a poc es va anar
estenent per tota la Mediterrània
ns a denir un nou estil artístic,
que en aquells moments es va
creure de cronologia paleolítica:
primer a Teruel amb los Toricos
d’Albarracín al 1892 i la Roca dels Moros de Cretas al 1903, després a Lleida amb la Roca dels Moros
del Cogul al 1908; poc després Albacete, amb la cuevas de la Vieja y el Queso al 1910 i Minateda al 2914
seguides de Tortosilla a Aiora (València) al 1911 i Cantos de la Visera a Murcia al 1912, ns que nalment
li va tocar el torn a Castelló. Amb motiu d’aquestes excepcionals troballes, el mateix Bosch Gimpera
com s’ha dit abans, s’havia desplaçat a Castelló per iniciar a la Valltorta una campanya d’estudi i
prospecció des de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1917 (Esteve, 2003: 47; Casanovas, 2020: 83) (Fig.
2). Per tant, la seua visita del 1923 no era la primera. Allà van coincidir amb un altre equip liderat per
Hugo Obermaier, de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas de Madrid. La pugna
que es va deslligar entre ambdues institucions per l’estudi d’aquests indrets és una mostra més de la
singularitat d’aquestes primeres troballes. La Valltorta, i en especial la cova dels Cavalls, han esdevingut
des d’aleshores no només la ta (o l’Altamira) de l’art Llevantí, sinó també un símbol de la prehistòria
i l’evolució humana arreu del món.
Els treballs realitzats per ambdues institucions, i també per Juan Cabré, van permetre descobrir
un bon nombre de jaciments amb art rupestre, i paral·lelament començar tasques d’excavació
i prospecció de jaciments arqueològics. En aquests treballs es van recuperar abundants restes
lítiques en jaciments de superfície (els anomenats “planells”) i es van excavar algunes cavitats
Figura 2.- Coves del Civil l’any del seu descobriment, 1917. A l’esquerra
apareix el fotògraf del Servei d’Investigacions Arqueològiques del IEC,
Ramírez Sagarra. Al centre, d’esquenes, amb vestit i barret, P. Bosch
Gimpera. (MAC. Arxiu Històric i Fotogràc. Autor desconegut.).

17
(Pallarés, 1923). La major part d’aquestes intervencions van donar com a resultat el descobriment
de jaciments neolítics, fet que és important per a comprendre les divergències posteriors en
l’adscripció crono-cultural que els diferents equips van fer d’aquell art rupestre recentment
descobert.
Després d’un segle de recerca des d’aquells primers descobriments i de l’article de Bosch Gimpera,
els coneixements que tenim sobre les característiques i la cronologia d’aquest nou art i sobre el
poblament prehistòric a Castelló són ben diferents, com veurem al llarg d’aquestes línies.
L’ART RUPESTRE
L’art rupestre del que parla Bosch el 1923 és el que H. Breuil va batejar com a art rupestre Llevantí.
Un tradició artística que introdueix una nova manera de comunicar-se a la prehistòria amb el oriment
de l’art narratiu i un protagonisme dels humans, els seus vestits i adornaments, i les seues pràctiques
sòcio-culturals (no només la cacera, sinó també la guerra, la maternitat, les danses, la mort, etc.) sense
precedents a Europa (Domingo, 2020). El que resulta un veritable repte és saber si aquestes escenes
plenes de dinamisme narren relats de la vida quotidiana dels seus autors o són al·legories d’un món
simbòlic ja desaparegut. Avui en dia sabem que aquest art ocupa tota la façana mediterrània ibèrica,
compartint el territori amb altres tradicions artístiques, com l’art Paleolític, l’Esquemàtic, ja anomenat
per Bosch Gimpera, i el Macroesquemàtic, descobert als anys 80. I encara que Bosch Gimpera ja era
conscient de la importància d’aquest nou art, res feia pensar als seus escrits que un segle després
l’art prehistòric mediterrani tindria la magnitud que ha assolit, superant el miler de jaciments, ni que
l’excepcionalitat d’aquestes obres mestres de la prehistòria seria universalment reconeguda al 1998
amb la seua inclusió a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.
El nombre de jaciments d’art Llevantí coneguts ns avui dia a terres castellonenques s’ha
incrementat notablement. Si a inicis dels anys 20 del segle passat es coneixien prop d’una desena de
jaciments (amb els jaciments de Morella la Vella, Cavalls, Civil, Saltadora, Mas d’en Josep, Cova Alta del
Lledoner, Calçaes de la Matà i el conjunt del Puntal) el nombre actual supera ja el centenar. Als primers
descobriments es van sumar les troballes de la Gasulla el 1934 (amb la Cova Remígia, anomenada
la capella Sixtina de l’art Llevantí; el Cingle de la Mola Remígia, les Dogues i la seua cèlebre escena
bèl·lica, etc.), i ja després de la Guerra Civil altres singulars com la cova dels Rossegadors, a la Pobla de
Benifassà el 1947, la Covatina a Vilafranca o el Racó de Nando a Benassal, als anys 70; el Mas dels Ous
a Xert als 80, i un llarg etc. En aquesta mateixa dècada, el treball de Viñas (1982) sobre la Valltorta, va
visibilitzar per primera vegada de manera conjunta l’entitat d’aquest nucli rupestre. Una dècada després,
la creació del Museu de la Valltorta a Tírig el 1994 va suposar un pas endavant en el reconeixement
institucional d’aquest patrimoni, impulsant la recerca, la conservació i la difusió i generant noves
troballes. La col·laboració d’aquesta institució a les primeres dècades amb les Universitats de València

18
Els problemes arqueològics de la província de Castelló: 100 anys després de Pere Bosch Gimpera
Figura 3.- Notícia del descobriment de La Ferranda. Diari Levante-EMV 27/07/2016

19
i Alacant (amb els catedràtics de prehistòria V. Villaverde i M. Hernàndez) o la realització de diverses
tesis doctorals sobre l’art rupestre d’aquestes terres, el seu context arqueològic o la seua conservació
(Sebastián, 1993; García Robles, 2003; Ballester, 2003; Cruz, 2004; Domingo, 2005; Fernández, 2005;
López, 2007; Román, 2010a; Barreda, 2016) evidencien el potencial cientíc d’aquest patrimoni rupestre
castellonenc. Un patrimoni que ja trobem distribuït per quasi totes les nostres comarques, tot i que a
l’igual que en temps de Bosch, amb una especial concentració en les serres prelitorals i interiors del
Maestrat i Els Ports.
El darrer gran impuls per a l’estudi d’aquest art mil·lenari castellonenc s’ha produït la darrera dècada
amb el descobriment de nous jaciments a les xarxes hidrogràques dels rius Montlleó i Bergantes, de la
mà de l’equip de recerca dirigit per I. Domingo i D. Roman. D’entre elles volem destacar la troballa del
jaciment de la Ferranda (Vilafranca), que cent anys després del descobriment de la cova dels Cavalls ens
sorprèn amb una nova batuda de cacera molt semblant a aquell primer descobriment, però ara centrada
en una manada de porcs senglars amb les seues cries (Fig. 3). Aquestes troballes seran ara analitzades
en el marc del nostre projecte de recerca “LArcHer”, nançat des de la Unió Europea, centrat no només
en els valors històrics d’aquest art, sinó també en els usos contemporanis (la vessant patrimonial) i els
reptes de la conservació al segle XXI.
LA CRONOLOGIA DE L’ART RUPESTRE
Un dels temes en el que Bosch posa més èmfasi al seu article té a veure amb la cronologia de l’art
Llevantí. Bosch, seguint les opinions dels principals investigadors del moment, defensa de manera
categòrica l’adscripció paleolítica d’aquest art rupestre. Per a fer-ho exposa diversos arguments:
1.- Que Breuil identica fauna Quaternària (és a dir, paleolítica) en diversos jaciments, entre ells
Minateda.
2.- Que els estudis d’Obermaier conclouen que són Paleolítiques.
3.- Que l’art de l’est i sud peninsular, tot i les seues particularitats, hauria de seguir la mateixa
evolució que el cantàbric (on trobem la cova d’Altamira).
4.- Que els jaciments neolítics i eneolítics descoberts a la Valltorta no tenen relació directa amb les
pintures.
5.- Que per als temps neolítics, almenys per als moments nals, ja es coneix l’art esquemàtic, pel
que el Llevantí ha de ser anterior.
Aquest interès de Bosch per tractar la cronologia de l’art mostra que des dels primers moments
els investigadors eren conscients de la importància de poder adscriure les manifestacions artístiques
a moments especícs i analitzar-les al seu context sòcio-cultural. Aquest debat sobre la cronologia
del Llevantí continua en la actualitat. De fet, poc desprès que Breuil interpretés l’art Llevantí com a
Paleolític (Breuil, 1908), J. M. Vidal descarta la presència de fauna freda en la Roca dels Moros de Cogul i

20
Els problemes arqueològics de la província de Castelló: 100 anys després de Pere Bosch Gimpera
proposa una cronologia neolítica per aquesta tradició artística (Vidal, 1909: 548). El treball de Vidal devia
ser perfectament conegut per Bosch, ja que està publicat a l’anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, però
no apareix citat en el seu treball. Curiosament, Duran (1923), també de l’Institut d’Estudis Catalans com
Bosch Gimpera, reitera la proposta neolítica de Vidal al seu article sobre la Valltorta publicat el mateix
any 1923. Per tant, Bosch Gimpera devia estar ben assabentat que aquesta nova corrent d’interpretació
anava prenent força, però de manera conscient no li va donar crèdit al seu article.
Amb els pas dels anys, almenys quatre dels cinc arguments esgrimits per Bosch s’han demostrat
equivocats. Només la seua observació sobre la dicultat de defensar la relació entre jaciments d’ocupació
i l’art rupestre (no només a Valltorta) s’ha mantingut, però no per a defensar la possible cronologia
paleolítica, sinó perquè els mateixos indrets poden haver estat utilitzats en moments diferents per
portar a terme activitats diferents, i la relació només es pot establir de manera sòlida si hi ha algun tipus
de relació física inequívoca entre les ocupacions i l’art (ex. sediment cobrint les pintures, un fragment
d’art trobat a un depòsit arqueològic datable, etc.). De totes formes, una de les coves excavades durant
els primers anys dels descobriments a la Valltorta, la Cova del Trenc, i que en aquells moments es va
interpretar com a neolítica (Pallarés, 1923), sabem avui en dia que és de cronologia paleolítica (Fernández
López de Pablo, 2006), pel que sí que hi havia ocupacions d’aquests moments en la mateixa Valltorta.
A pesar de que la proposta de Vidal va anar guanyant adeptes (ex. Durán, 1923; Hernández-Pacheco,
1924; Almagro, 1952), Breuil i Obermaier, així com altres investigadors, van continuar defensant la seua
cronologia paleolítica durant dècades (Obermaier, 1916; Ripoll, 1970). Avui dia, aquesta hipòtesi ja està
descartada, i els investigadors accepten una certa coincidència amb el Neolític. Però el debat sobre els
inicis, els autors i els factors que hi ha al darrere de l’aparició d’aquest art (si van ser canvis socials interns
o externs) encara resta obert (Domingo, 2021). S’inicia en moments dels darrers caçadors-recol·lectors
(Mesolític) o ja en temps Neolítics, tot i no parlar d’agricultura? (per a aprofundir als debats cronològics
veure per exemple Martí, 2003; Villaverde et al., 2012 o Fernández, 2014).
Per altra banda, l’article de Bosch també fa una breu referència a l’art esquemàtic. En aquest cas
per armar que en el territori de Castelló encara no es coneixia cap jaciment d’aquest estil. Tot i això,
Bosch arma que se n’haurien de trobar en el futur, ja que ja se’n coneixien en la resta del País Valencià
i Baix Aragó.
Aquesta predicció de Bosch era certa, i avui dia es coneixen prop d’una vintena de jaciments
esquemàtics a les nostres comarques (Martínez García, 1997; Torregrosa, 1999; Baldellou, 2001; Martínez
Valle, Guillem, 2013; Domingo et al., 2020), encara que Castelló segueix sent un territori amb poca
presència d’art Esquemàtic, si el comparem amb territoris veïns.

21
ELS JACIMENTS PALEOLÍTICS I MESOLÍTICS
Com hem vist, la interpretació que defensa Bosch per a l’art Llevantí és que aquest és de cronologia
paleolítica. Però, a més a més, seguint les interpretacions dominants en aquells moments, també
es defensa que el Paleolític i el Mesolític a la Mediterrània haurien d’estar relacionats amb el Capsià
del nord d’Àfrica, i no amb l’evolució cultural de l’Europa occidental. Aquesta teoria africanista que
Bosch defensa seguint les tendències del moment, es demostraria equivocada poc temps desprès amb
l’excavació de la Cova del Parpalló (Gandia, La Safor) entre els anys 1929 i 1931 (Pericot, 1942).
Quan Bosch Gimpera visita Castelló, encara no es coneixien jaciments de cronologia paleolítica o
mesolítica (es coneix la Cova del Trenc, però s’interpreta com a neolítica). És per això que els canvis
que en aquest aspecte s’han produït en el darrer segle han estat molt importants. De fet, les primeres
descobertes de materials d’aquesta cronologia es produïren pocs mesos desprès de la visita de Bosch.
Va ser F. Esteve Gàlvez qui, en les seues intenses prospeccions per La Plana, va descobrir materials lítics
que es podien adscriure a aquests moments en les terrasses del riu Millars (Esteve, 1969 i 2003; Casabó
et al., 2010). Malauradament, la major part de les investigacions d’Esteve no es van materialitzar en
excavacions dels llocs on va trobar materials paleolítics o mesolítics, en molts casos jaciments a l’aire
lliure, com les mateixes terrasses del Millars o La Comba (Benicàssim), però també algunes cavitats
com la Cova Matutano (Vilafamés) o la Cova Negra (La Pobla Tornesa) (Esteve, 2003). Només en l’abric
de l’Assut (Almassora) va realitzar una petita excavació el 1924 que va aportar materials que ell va
adscriure a moments previs a la neolitització, i que descriu com «los miserables despojos de un pueblo
de recolectores que vivió aquí arrinconado antes de que llegaran los primeros cultivadores neolíticos»
(Esteve, 1969: 48). Molts anys desprès sabem que Esteve no anava massa desencaminat, i que aquest
jaciment es pot adscriure al Mesolític antic (Roman, 2010; Roman et al., 2020).
A partir del 1975, amb la creació del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló (SIAP) comencen
a realitzar-se un major nombre d’excavacions en el nostre territori, entre elles diverses de jaciments
paleolítics i mesolítics, dirigides per F. Gusi i C. Olària. Les primeres que sense dubte corresponen a
ocupacions humanes d’aquests períodes van ser les de l’Estany Gran d’Almenara el 1974 (Fortea, 1975),
la Cova Matutano (Vilafamés), entre 1979 i 1989 (Olària, 1999) i la Cova de Dalt del Tossal de la Font
(Vilafamés), entre el 1982-1987 i el 2004-2012 (Gusi et al., 1980, 2013). Des del SIAP, en col·laboració amb
la Universitat Jaume I, a banda dels tres jaciments citats, al llarg dels anys s’han realitzat nombroses
intervencions arqueològiques, algunes en jaciments amb ocupacions d’aquests moments, entre les que
podem destriar les del Cingle del Mas Nou (Ares del Maestrat) (Gusi, Olària, 1987; Olària, 2020), la Cova
Fosca (Ares del Maestrat) (Olària, 1988), la Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert) (Aguilella et al., 1999,
2014) o les que s’estan realitzant actualment a la cova de la Font de Codina (Borriol) (treballs en curs
dirigits per G. Aguilella i D. Roman).
Al marge del SIAP, altres investigadors, equips i institucions han realitzat excavacions d’aquestes
cronologies per les nostres comarques. En primer lloc cal destriar els treballs desenvolupats per

22
Els problemes arqueològics de la província de Castelló: 100 anys després de Pere Bosch Gimpera
J. Casabó a la Cova dels Blaus (La Vall d’Uixó), La Cova (La Vall d’Uixó) o el Pinar d’Artana (Casabó,
Rovira, 1987, 1992; Casabó 2004, 2012). En segon lloc el treball dut a terme, especialment entre 1995 i
2010, des del Museu de la Valltorta on, a banda d’intenses prospeccions, també s’han realitzat algunes
excavacions com la de l’abric del Mas de Martí (Albocàsser) (Fernández et al, 2005). En tercer lloc, els
treballs de prospecció i excavació que des de l’any 2006 està realitzant el nostre equip en les comarques
Figura 4.- Imatge de la campanya d’excavacions de 2019 en la Coveta de la Foia
(Fotograa D. Roman i I. Domingo).

23
més septentrionals. Al llarg d’aquests anys el nostre equip, des de les Universitats de Barcelona i Jaume
I, han realitzat excavacions en jaciments com el Cingle de l’Aigua (Xert), Les Covarxelles (Tírig), La
Roureda (Vilafranca), La Fontanella (Vilafranca), Coveta de la Foia (Vilafranca) (Fig. 4), Font d’Horta
(Vilafranca) i Coves Llongues (Sorita) (Roman, 2010b, 2010c, 2010d, 2012; Roman, Domingo, 2017, 2019).
Finalment, i degut als treballs d’arqueologia preventiva vinculada als Parcs Eòlics, també es va excavar
el jaciment mesolític del Cingle del Mas Cremat (Portell) (Vicente, 2010).
Aquest repàs dels principals jaciments excavats en el nostre territori ens demostra que des de la
visita de Bosch Gimpera els avanços en el coneixement de les ocupacions de poblacions caçadores i
recol·lectores han estat molt importants. Nosaltres n’hem destriat una vintena (Fig. 5), però encara hi
ha un bon nombre de llocs amb materials supercials que demostren una ocupació paleolítica de tot
el territori, tant en cavitats com a l’aire lliure.
Si ens endinsem un poc en aquests jaciments hi ha un fet que cal remarcar. La major part d’aquests
llocs presenten ocupacions d’entre el nal del Paleolític i el Mesolític (aprox. 16.000-7500 cal. BP).
De fet, de tot el llistat de jaciments, només els dos pertanyents al Paleolític mitjà són anteriors a uns
16.000 anys. Del Paleolític superior només comptem amb assentaments del Magdalenià mitjà i ns el
Mesolític, amb una especial presència de l’Epimagdalenià. Les altres etapes d’aquest període ens són
pràcticament desconegudes. Només algunes peces supercials en pocs llocs ens permeten saber que
moments com l’Aurinyacià (Terrasses del Millars) o el Solutrià (Pla de la Pitja) estan presents en aquest
territori. Sense dubte, el descobriment i excavació de jaciments d’aquests períodes desconeguts ns ara
és un dels principals reptes per a la investigació dels pròxims anys.

Jaciment Paleolíc mitjà Paleolíc superior Mesolíc Neolíc
L’Assut
Estany Gran
Cova Matutano
Tossal de la Font
Mas Nou
Cova Fosca
Diablets
Font de Codina
Blaus
La Cova
El Pinar
Mas d’en Mar
Cingle de l’Aigua
Les Covarxelles
Roureda
Fontanella
Font d’Horta
Coveta Foia
Coves Llongues
Mas Cremat
Figura 5.- Taula amb la cronologia dels jaciments paleolítics i mesolítics excavats en els darrers 100
anys a les comarques de Castelló.

161
AUTORS
Gustau Aguilella Arzo.
Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló.
gaguilella@dipcas.es
Amparo Barrachina Ibáñez.
Servei d’ Investigaciones Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló.
abarrachina@dipcas.es
Inés Domingo Sanz.
Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Universitat de Barcelona.
ines.domingo@ub.edu
Ferran Falomir Granell.
Servei d’ Investigaciones Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló.
alomir@dipcas.es
Asunción Fernández Izquierdo.
Centre d’Arqueologia Subaqüatica de la Comunitat Valenciana.
fernandez_asuizq@gva.es
Pablo Medina Gil.
Arqueòleg.
medinagilpablo@gmail.com
Joan Negre Pérez.
Museu Arqueològic de Denia.
negreperez@gmail.com
Arturo Oliver Foix.
Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló.
aoliver@dipcas.es
Didac Roman Monroig.
GenT Distinguished Researcher PRE-EINA research group.
Universitat Jaume I. romand@uji.es