Content uploaded by Beatriu Navarro i Buenaventura
Author content
All content in this area was uploaded by Beatriu Navarro i Buenaventura on Aug 31, 2021
Content may be subject to copyright.
Beatriu Navarro i
Buenaventura
HISTORIADORA AUTÒNOMA
Llicenciada en
Geografia i Història,
especialitat Història
de l’Art (Universitat
de València). Els seus estudis i
recerques se centren sobretot en
la taulelleria valenciana dels segles
xviii i xix, i en la pintura sobre taula
medieval i moderna, matèries en les
quals és especialista.
Josep Lluís
Cebrián i
Molina
HISTORIADOR AUTÒNOM
Llicenciat en
Geografia i Història,
especialitat Història
de l’Art (Universitat
de València). Autor de catàlegs i
estudis sobre taulelleria valenciana
dels segle xviii i xix i sobre pintura
medieval i moderna, matèries en
les quals és especialista. També
s’ha dedicat al patrimoni industrial
(fumerals de rajola), a l’orde del
Cister i al patrimoni artístic durant la
Guerra d’Espanya.
Miquel Esteve. Taula central del retaule
de sant Antoni Abat, sant Pere i sant Pau.
Segle xvi. Llucena, l’Alcalatén (2016).
JOSEP LLUÍS CEB RIÁN
Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2020 Núm. 45
244 RECERQUES
Les devocions populars
en la taulelleria valenciana:
el cas de sant Antoni Abat
darrera esplendor ceràmica dels segles
, i .
Les imatges de sants pintades sobre
plafons de taulells, que sovint presi-
deixen la façana d’alguns habitatges
en nombrosos pobles de la geograa
valenciana, mostren determinades
advocacions populars –el sant titular
del carrer, el patronímic del propietari
de l’immoble, etc.– que sacralitzen l’es-
pai urbà per a protecció de la casa, els
veïns i vianants. La majoria se situen
generalment a l’altura del primer pis,
la part noble de l’edici, de manera
l País Valencià la ceràmica
ocupa un lloc privilegiat
en diverses èpoques i cul-
tures, des de la ibèrica i
romana ns la musul-
mana i cristiana. El
taulell valencià fou una de les produc-
cions ceràmiques més reeixides de la
baixa edat mitjana i també després,
als segles i . En aquests dos
períodes l’èxit dels dissenys, la qualitat
dels taulells i el prestigi de la producció
permeté ns i tot l’exportació a gran
escala.
Els taulells o rajoles populars dels car-
rers formen part del patrimoni artís-
tic, cultural i etnològic.1 Les seues
característiques els han fet suscep-
tibles de desaparèixer per causa del
creixement urbanístic, l’especulació,
l’abandonament de nuclis urbans, la
demolició d’edicis antics, el comerç
il·legal d’antiguitats o la pèrdua de
la funció religiosa. L’acceleració dels
canvis en el paisatge urbà ha compor-
tat la desaparició d’una part impor-
tant d’aquest patrimoni dels segles
passats més immediats. Durant
l’últim decenni, però, la legislació
més recent ha contribuït a la con-
servació dels plafons als carrers, al
lloc original per al qual foren creats.
Des de l’any 2007, aquest patrimoni
apareix reconegut i protegit amb la
gura de Bé de Rellevància Local en
la Llei del patrimoni cultural valen-
cià.2 Afortunadament, els carrers de
molts dels nostres pobles ofereixen
encara al vianant deixalles d’aquella
A
Paraules clau: taulells, pintura ceràmica,
plafons devocionals, iconograa, sant
Antoni Abat
Palabras clave: azulejos, pintura cerámica,
paneles devocionales, iconografía, san
Antonio Abad.
Key words: glazed tiles, ceramic paintings,
devotional panels, iconography, Saint
Anthony the Abbot
Casa d’Alberic, la Ribera Alta, amb un plafó de sant Antoni obrat a la façana (2020).
JOSEP LLUÍS CEB RIÁN
RECERQUES 245
Les devocions populars en la taulelleria valenciana: el cas de sant Antoni Abat
que així resten apartats de la possibili-
tat de patir actes vandàlics. Les raons
que porten a obrar un plafó a la façana
d’una casa responen tant a una funció
prolàctica com a la necessitat dels
propietaris de mostrar o augmentar
el seu prestigi social de base religiosa.
Aquest costum o pràctica devocional
s’introduí durant la segona meitat del
segle , i es generalitzà amb força al
llarg del i ns als inicis de la segona
meitat del segle .
L’origen d’alguna d’aquestes pintures
ceràmiques en ocasions va ser una
escultura allotjada en una fornícula que
presidia un altar públic o una pintura
sobre taula o llenç. Però l’èxit denitiu
que assoliren els plafons de taulells rau
en el fet que les imatges no sobreeixien
dels murs i, per tant, no destorbaven els
vianants en carrers estrets, no es dete-
rioraven a la intempèrie, es netejaven
molt fàcilment i eren més econòmics
que els altres tipus d’obres artístiques.
Aprotant aquesta conjuntura, durant
la segona meitat del segle i pri-
meria del , els tallers ceràmics de
la ciutat de València protagonitzaren
una etapa de producció esplendorosa,
tant pel que fa a la qualitat com a la
quantitat, en què els pintors ceràmics
valencians assoliran una tècnica i una
estètica depurada, amb uns colors molt
atraients. Ja ben entrat el segle , es
produí una deslocalització que desplaçà
les indústries ceràmiques vers Manises
i Onda, entre altres localitats (Cebrián.
Navarro, Segura, 2014).
En aquest treball estudiem l’evolució
de la devoció popular a partir de les
representacions de sant Antoni Abat,
advocació molt present i venerada. Els
plafons ceràmics, instal·lats als carrers
dels nostres pobles durant les centúries
precedents, ens permeten resseguir els
canvis produïts mitjançant l’anàlisi de les
variacions iconogràfiques i de les diver-
ses maneres de mostrar-ho.
En este trabajo estudiamos la evolución
de la devoción popular a partir de las
representaciones de san Antonio Abad,
advocación muy presente y venerada.
Los paneles cerámicos, instalados en las
calles de nuestros pueblos durante las
centurias precedentes, nos permiten se-
guir los cambios producidos mediante el
análisis de las variaciones iconográficas
y de las diversas maneras de mostrarlas.
In this article, we study the evolution
of popular devotion through the
representations of Saint Anthony
the Abbot (Sant Antoni Abat), a very
common and revered invocation. The
ceramic panels, installed in the streets of
our villages in past centuries, allow us to
follow the changes that have occurred by
analysing the iconographic variations and
the different representations.
Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2020 Núm. 45
246 RECERQUES
Una advocació afortunada
Per al present treball hem triat sant
Antoni Abat com a representant de
les devocions populars perquè és una de
les gures sagrades del cristianisme que
transcendeixen la mera interpretació
religiosa. A grans trets és considerat
per la població, encara avui dia, com
un personatge simpàtic, amable i molt
proper. El fet que siga patró del ani-
mals domèstics, de les mascotes, ajuda
a tenir aquesta visió actual del sant.
Però segurament la forta pervivència
en l’imaginari es deu sobretot al nostre
passat agrícola. Hi havia altres patrons
i protectors de les collites com els Sants
de la Pedra, els reis de Pèrsia Abdó i
Senén, que resguardaven els cultius de
les pedregades; o santa Bàrbara, patrícia
romana, que guardava els camps de les
tronades i els llamps. Amb el temps se’ls
uniria sant Isidre Llaurador, advocació
importada. Així i tot, posteriorment,
cap d’aquests sants aconseguí superar
l’estima a sant Antoni.
Si analitzem el nombre de plafons als
quals es representa sant Antoni del por-
quet en algunes comarques valencia-
nes ens adonarem que la veneració dels
pobles vers el sant eremita és signicant.
De fet, sant Antoni forma part predomi-
nant, en certa mesura, del panteó sagrat
dels carrers dels nostres pobles.
Les comarques de l’Alcoià i el Comtat
foren àmpliament estudiades per Josep
Maria Segura durant els anys vuitanta,
la investigació de les quals va culminar
en la publicació del llibre Catálogo de
paneles cerámicos devocionales de L’Al-
coià-El Comtat. Segons les dades que
se n’extrauen, del total dels plafons
dedicats al santoral, excloent-hi els
de marededeus i crists, un total de 25
tenien advocació antoniana (Segura,
1990: 171, 173). Només era superat
per sant Josep i per sant Vicent Ferrer,
amb 51 cadascun, per sant Antoni de
Pàdua que en tenia 37, i, com es podia
esperar en aquesta zona per ser el patró
d’Alcoi, per sant Jordi, amb 32 plafons.
Els plafons de la Maria Alta s’analitzaren
per Fernando Sendra al volum Plafons
ceràmics i imatges devocionals a la Marina
Alta (Alacant). De nou, sense comptar
advocacions marianes i cristològiques i
sumant també els del segle , es repe-
teix l’esquema de les preferències devoci-
onals. Sant Antoni Abat se situa entre els
sants més volguts a l’hora d’encomanar
un plafó de taulells per a instal·lar-lo
preferentment en la façana de la casa.
Vint-i-quatre obres estan dedicades a
sant Antoni. El sant més representat és
Vicent Ferrer, amb forta presència a la
comarca (33 plafons), seguit per sant
Josep, amb 30 (Sendra, 1995: 112-117).
Si bé els percentatges que es podrien
aplicar no són extrapolables a la resta
de comarques, sí que podem concloure
que hi ha una mena de tríada com-
posta per sant Josep, sant Vicent Ferrer
i sant Antoni Abat que va més enllà dels
patronatges i devocions particulars de
cada poble.
D’altra banda, podem observar com
augmenta considerablement el con-
junt de plafons dedicats al sant quan
es tracta d’una localitat de la qual és
el patró. El cas de la vila de Canals, a
la comarca de la Costera, és paradig-
màtic en aquest aspecte. Deixant de
banda els plafons amb advocacions
marianes i divines, i comptant també
els posteriors a la guerra d’Espanya, hi
trobem a darreries del segle un total
de 55 plafons, la majoria dels quals són
urbans. D’aquests, 13 estan dedicats a
sant Antoni Abat. El segueix de bas-
tant lluny sant Vicent Ferrer, que en
té cinc, i sant Antoni de Pàdua i sant
Josep, amb quatre cadascun. Les dades
corresponen a l’any 2000 i s’han extret
del llibre Els santets de Canals (Cebrián,
2000). Segurament a hores d’ara haurà
augmentat el nombre de plafons, però
la informació extreta és indicativa de la
popularitat del sant a la localitat.
És cert que sant Antoni Abat és el patró
de la vila i el titular de la parròquia des
del segle , en temps de la conquesta,
i mai no ha canviat el patronatge. Ha
romàs inalterable des d’aleshores, com
un tòtem històric i icona religiosa de
Canals, amb unes festes celebrades en
el seu honor que han esdevingut un dels
referents al País Valencià. Especialment
cal destacar la foguera, “la més gran del
món”, amb un ritual que comença el
dia 6 de desembre, amb l’entrada a la
plaça de la primera soca per al muntatge,
i la vespra de sant Antoni, el dia 16 de
gener per la nit es crema. L’endemà, dia
del sant, amb les brases del foc sagrat, els
veïns trauen les graelles i preparen bones
torrades de carn i embotits per esmorzar.
Fins i tot en les contrades on el sant no se
situa entre els més representats, sí que sol
estar-hi present, ja siga amb algun plafó
al carrer o en l’interior de les cases, sobre
la llar o a l’estable, per exemple. Així, el
trobem per tota la geograa, amb la qual
cosa esdevé una advocació omnipre-
sent en aquest tipus de producte artís-
tic. Podem armar, per tant, que en la
taulelleria valenciana sant Antoni del
porquet és una advocació afortunada.
Qui fou sant Antoni Abat?
Antoni fou una figura de l’Orient
Mitjà, un sant egipci, de la Tebaida.
Visqué en l’Antic Egipte durant els
segles i al principi de la cristia-
nització, quan s’havien abandonat els
antics déus, però la cultura pròpia amb
la llengua autòctona encara es mante-
nia. Fou precursor dels sants anacore-
tes i la vida monàstica. Encara que ja
era venerat mentre visqué, la biograa
que escrigué el bisbe Atanasi, amic
seu, contribuí a escampar la fama de
santedat. Posteriorment també apareix
referenciat a La llegenda daurada, recull
d’hagiograes que el dominic Jaume
RECERQUES 247
Les devocions populars en la taulelleria valenciana: el cas de sant Antoni Abat
de Voràgine composà al segle (de
Voràgine, 1984, I: 97-99).
Però sobretot és a partir dels segles -
quan la devoció s’escampa per l’Oc-
cident medieval i s’introdueix la seua
festa. Tot segurament arran de l’arri-
bada de les seues relíquies a França
(Monferrer, 1993: 19). Es tracta d’un
sant molt popular a l’edat mitjana la
devoció al qual ha arribat ns els nos-
tres dies quasi inalterada; un sant que
al cristianisme occidental sempre ha
gaudit de veneració, i que desperta
simpatia en la població amb indepen-
dència de les creences particulars.
Nasqué l’any 251 a Coma, a l’Alt
Egipte. Els pares, que eren d’ascendèn-
cia noble, van morir quan ell tenia 18
anys. Al poc de temps, mentre pen-
sava què fer amb l’herència, entrà en
una església i sentí unes paraules de
l’evangeli que deien que per a arribar
a la felicitat havia de vendre tot el que
tenia i els guanys repartir-los entre els
pobres: “Si vols ser perfecte, ven les
coses que tens, dona-les als pobres”. I
és, efectivament, el que feu. Ho vengué
tot, renuncià al món i es retirà prop
de la vila de Queman, on tractà amb
altres ascetes. Visqué com un eremita
i es dedicà a l’oració, el dejú i la vigília.
Aviat es feu famós i començà a rebre
visites de seguidors, raó per la qual
sentí la necessitat d’allunyar-se encara
més. Aleshores fugí a les muntanyes i
visqué dins d’un sepulcre abandonat.
El dimoni se li aparegué i el maltractà
durament. El temptà amb les riqueses
que havia abandonat i que el lliura-
rien de les penúries que ara passava de
manera voluntària, amb la carn i els
desitjos sensuals de la joventut, i, nal-
ment, amb una mena de canonització
prematura, però Antoni ho va com-
batre amb oració. Aquesta constància
ascètica tenia irritat el dimoni, qui li
omplia el sepulcre de bèsties salvatges
que el mossegaven i ferien. El senyal
de la creu, però, aconseguia fer desa-
parèixer aquelles presències malignes.
La fama de santedat entorpia la seua
vida eremítica i hagué de fugir una altra
vegada, ara més lluny, ara al desert. Allí
trobà un castell en ruïnes que era un
cau de serps, però a la seua arribada
els rèptils fugiren. Emparedà l’entrada
perquè ningú no el molestés i aconse-
guí viure durant 20 anys en absoluta
soledat. Però cada vegada freqüentava
més gent l’indret i un dia els admiradors
tombaren el mur que havia bastit per
aïllar-se. Molts homes volien tenir-lo
com a mestre de vida cenobítica i fun-
daren un monestir. Antoni no va tenir
més remei que renunciar a la pau del
desert. La persecució contra el cristia-
nisme feu que hagués de prendre una
actitud pública i ns i tot es desplaçà ns
Alexandria, on intervingué en favor dels
màrtirs. L’any 340 visità sant Pau, el pri-
mer ermità. El corb que li portava a Pau
mig pa al bec tots els dies, dugué una pa
sencer mentre va durar la visita ns que
morí sant Pau. El mateix Antoni, amb
l’ajut d’uns lleons que cavaren la tomba,
soterrà Pau. Sant Antoni morí l’any 356
a l’edat de 105 anys.3 Deixà manat que el
seu cos no rebés cap honor i ordenà que
el soterraren d’amagat. Anys després, el
561, les seues restes foren descobertes i
les traslladaren primer a Alexandria i
després a Constantinoble. A darreries
del segle el comte Jocelyn va conduir
les relíquies a França i a hores d’ara es
conserven a Arles i a Bruges (Cebrián,
2000: 67-70).
Arran de la popularitat que el sant assolí
durant l’edat mitjana, sorgí un orde
hospitaler de tipus monàstic que a par-
tir del segle fundà nombrosos hospi-
tals per a atendre la malaltia coneguda
com a “foc de sant Antoni”. Durant
el segle l’orde fou autoritzat i se’ls
atorgà la regla dels Canonges regulars
de Sant Antoni amb la lletra tau com a
senyal distintiu. L’orde fou suprimit a
nals del segle i principis del .
Iconografia i identificació
visual
La codicació en la representació de sant
Antoni apareix establerta en l’edat mit-
jana. A partir del segle hi trobarem
poques variacions en la seua iconograa.
Cal tenir present que les imatges eren
visualitzades per una població majori-
tàriament analfabeta, però que estaven
avesades a interpretar els codis simbòlics
que feien reconeixible qualsevol efígie
religiosa de manera inequívoca.
Si prenem com a mostra el plafó del
segle , pintat a la ciutat de València
vers el 1785, obrat al mur exterior del
tester de l’església parroquial de Canals,
a grans trets veiem un ancià amb aurèola
de santedat, vestit amb hàbit i capa amb
una tau al muscle, que duu un bastó
amb campaneta i un llibre obert. Als
peus hi ha un porc i unes ames. Aquests
són tots els elements que necessitem per
a identicar sense por d’equivocar-nos
sant Antoni Abat o del porquet. Res no
ha canviat iconogràcament des que
Llorenç Saragossà (doc. 1363-1406)
pintà el sant al retaule de la Mare de
Déu de la Llet amb santa Clara i sant
Antoni que, procedent de Xelva, con-
serva el Museu Nacional d’Art de Cata-
lunya (núm. cat. 064027-CJT)4 o des
que Miquel Esteve (ca. 1470-1527), ja
entrat el segle , pintà el del retaule que
podem admirar a l’església parroquial de
Llucena, procedent de l’ermita del sant.
Tant la forma de mostrar el personatge
com els atributs són idèntics perquè la
taulelleria pren com a model indirecte
la pintura medieval, a través de gravats
i estampes. A partir d’ací hi ha algunes
variacions, com el lloc on se situen els
objectes, la postura del sant, l’escenari,
la policromia, la decoració general, etc.
Molt semblant al de Canals és el plafó
d’Altura, amb alguns petits canvis:
cap cobert amb la caputxa, moviment
sinuós del cos en contrapposto davant
l’anterior, més imponent i introspec-
Sant Antoni. Vers el 1790. Altura, l’Alt Palància (2009).
JOSEP LLUÍS CEB RIÁN
Sant Antoni. Vers el 1785. Canals, la Costera (2020).
JOSEP LLUÍS CEB RIÁN
Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2020 Núm. 45
248 RECERQUES
tiu, bastó en forma de tau que es creua
per davant les cames, marc exterior de
llistells en lloc de decoració vegetal...
De la mateixa cronologia i procedència
fabril és el plafó de Carrícola, on el sant
mira cap a la dreta, el bastó ha esdevingut
un bàcul, i s’ha inclòs un taulell amb la
inscripció A expensas de que oculta el foc.
Analitzem més detingudament cadas-
cun dels atributs iconogràcs que xen
la identitat precisa del personatge
representat, que individualitzen sant
Antoni Abat dins del nombrós conjunt
d’imatges pintades al plafons devocio-
nals. A més, evidentment, de l’aurèola
de santedat, tret compartit amb la resta
d’efígies religioses, o del rètol ocasional
que en ocasions ens indica l’advocació.
Hàbit. Normalment apareix vestit com
un frare antonià, amb túnica talar blanca,
escapulari blau clar i capa amb caputxa
marró. Encara que la majoria de vegades
el veiem amb el cap descobert, en algunes
ocasions el porta cobert. Malgrat que
l’hàbit de l’orde hospitaler dels antonians
era negre, aviat es va establir el convencio-
nalisme d’abillar-lo amb tonalitats clares,
i es va mantenir només la capa obscura.
Tau. Lletra de l’alfabet egipci copte, sem-
blant a la nostra T, relacionada directa-
ment amb els orígens d’Antoni, i que al
mateix temps representa un símbol diví
perquè té forma de creu. Sol portar-la al
muscle, brodada o penjada en la capa,
o sobre el pit damunt de l’escapulari.
De vegades la rep directament des del
cel entre rajos lluminosos resplendents.
Bàcul. Com que és ancià, sol portar una
gaiata. En ocasions pren forma de bàcul
perquè Antoni estava considerat l’abat
de la comunitat de seguidors que tenia,
era la autoritat religiosa i jeràrquica de
la resta d’eremites de la zona. Aquest
bastó també pot constituir el suport
on es representa la tau.
Campana. Porta aquest instrument per-
què el Papa va autoritzar els antonians
a demanar almoina pels pobles, una
potestat que tots els frares no tenien. Cal
recordar que els antonians eren un orde
mendicant. La veiem penjada en la gaiata
o a la cintura i també al coll del porquet.
Porquet. S’hi parla d’un porc senglar que
va domesticar i que l’acompanyava durant
l’estada al desert. També es refereix a un
miracle del sant a Barcelona. Una porca
parí un porquet amb malformacions i el
sant el va guarir, i així va evitar que el sacri-
caren. En qualsevol cas, representa els
porcs criats en llibertat que formaven part
de la subsistència dels antonians i els hos-
pitals gràcies a la gent que els alimentava
pels carrers. Cal recordar que el sant és el
patró de les bèsties domèstiques. L’animal
és un dels atributs més conegut i apreciat.
Tant és així que a Canals quan es canten
vítols al sant, al porquet se li dedica també
un vitolet: “Vítol i vítol al nostre patró del
poble! I al porquet, vitolet!”.
Mestre de Noguera. Mare de Déu de la Seu, sant Josep i sant Antoni. Vers el 1790. Xàtiva,
la Costera (2012). JOSEP LLUÍS CE BRIÁN
RECERQUES 249
Les devocions populars en la taulelleria valenciana: el cas de sant Antoni Abat
Llibre. Tant obert com tancat, el llibre
acompanya Antoni perquè és conside-
rat un sant savi.
Foc. A l’edat mitjana hi havia una malal-
tia endèmica, l’ergotisme, causada per
un fong paràsit de la farina de sègol.
L’epidèmia, que causava gran mortal-
dat, era coneguda com el foc de sant
Antoni i, entre d’altres, provocava con-
vulsions per la febre i erupcions cutànies
amb sensació de cremor, que arribaven
a provocar necrosi en les extremitats.
Els antonians fundaren hospitals arreu
d’Europa per a tractar aquesta malaltia.
El fet que en bastants boques de forn de
coure pa s’obrés un plafó o taulell amb
la imatge del sant amb clara nalitat de
protecció, segurament estiga relacionat
amb l’ergotisme. Fins i tot, al segle ,
quan el pa ja no es fa amb sègol, sinó
amb altres cereals com forment, i sense
que l’onomàstica del forner/a siga anto-
niana, hi podem trobar molts plafons
de l’advocació. Segurament es tracta
d’una reminiscència de les centúries
anteriors, tot tenint en compte que mai
no ha estat patró dels forners.
Sant Antoni amb altres
advocacions
Hem vist com sant Antoni apareix al
centre i ocupa quasi tot l’espai disponi-
ble, amb un posat majestàtic i monu-
mental. Hi ha dos tipus de represen-
tacions diferenciades. La que mostra
el personatge autèntic, la vera efígie, i
la que simula l’estàtua del sant al seu
altar, sobre una peanya i dins d’una for-
nícula il·lusionista. Les dues formes de
presentar les gures, en qualsevol cas,
es caracteritzen per la intemporalitat,
en un escenari neutre i l’absència de
complicitat del sant amb l’espectador.
Sempre acompanyat dels seus atributs
iconogràcs, en ocasions no de tots
alhora, sant Antoni també comparteix
escena i protagonisme amb altres sants,
en plafons de múltiples advocacions.
Es dona el cas on es combinen diver-
ses imatges perquè es pinten els dos
patronímics dels propietaris de la casa,
als quals s’afegeix el patró del poble o
del carrer, etc.
El format de plafó més generalitzat és el
vertical, constituït per 12 taulells amb
un especejament de 4 x 3. Mantenint
aquest nombre de peces, de vegades,
una columna o lera està formada per
mitjos taulells en lloc de sencers, segons
les necessitats de la composició i el dis-
seny. A partir d’ací, i en funció de la
quantitat d’imatges que es representen,
hi trobem diversos formats. Tot sense
oblidar les obres més petites, ns i tot
les d’una sola rajola o placa. Vegem-ne
alguns exemples a continuació.
El plafó d’Alcoi, del pintor Valentí Gar-
cés (doc. 1801-1883) elaborat vers el
1830, on apareixen sant Antoni i santa
Úrsula, té format quadrat, amb espece-
jament de 4 x 4. Per donar cabuda als
dos sants que presenten idèntic prota-
gonisme s’ha hagut d’ampliar el nom-
bre de peces a 16. Diferent concepció
compositiva té el plafó del mateix pin-
tor que trobem a Cullera, que mostra
un sant Antoni idèntic a l’anterior
amb sant Josep. Ací la importància
del sant fuster respecte a sant Antoni
situa aquest últim als peus de l’altre, a
un nivell inferior, cosa que resulta en
una composició piramidal que per-
met mantenir el format més corrent
de 4 x 3 (Cebrián, Navarro, Segura,
2019: 162-163). Si se n’hi representen
dos o més, podem trobar un plafó de
Miquel Mollà. Sant Antoni Abat. Vers el 1870. Albaida, la Vall
d’Albaida (2015). JOSEP LLUÍS CEBR IÁN
Fernando Miralles Comeche. Sant Antoni Abat. 1926. Benaguasil,
el Camp de Túria (2009). JOSEP LLUÍS CE BRIÁN
Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2020 Núm. 45
250 RECERQUES
format apaïsat on cap dels sants tinga
preeminència sobre la resta, o de nou
presentar una composició piramidal.
D’aquest tipus en trobem un a Xàtiva,
on es representen tres gures. Pintat
per l’anomenat Mestre de Noguera (ac.
1760-1790) a la fàbrica del carrer de
Mossèn Femades de València veiem la
Mare de Déu de la Seu, patrona de la
ciutat, entre núvols a la part alta, i al
nivell inferior, sant Josep i sant Antoni,
un a cada costat. Ací, per necessitats
evidents d’espai, el plafó es compon
per 30 taulells amb especejament de
6 x 5 i format vertical (Cebrián, J. Ll.;
Navarro, B, 2009: 55-59).
Variacions en la representació
Dins dels elements bàsics i necessaris
per a la identicació hi ha variacions,
eliminacions o addicions d’altres atri-
buts, però que no impedeixen el cor-
recte reconeixement de la imatge. En el
cas del sant Antoni d’Albaida, obra de
Miquel Mollà (ac. 1851-1887) pintada
segurament a la fàbrica valenciana de
Rafael González Valls, l’hàbit s’ha subs-
tituït per una túnica de pell d’animal
per tal de destacar la faceta eremita i
ascètica del sant. La resta d’identi-
cadors iconogràcs es manté: el porc
amb la campana al coll, el llibre obert
i la casa en ames. Aquesta mínima
modicació que observem en algunes
obres a partir de mitjan segle segu-
rament ve provocada per inuència del
llenç pintat per Vicent López Portaña
(1772-1850) que conserva la Seu de
València.
Possiblement també per influència
de l’obra esmentada del pintor valen-
cià, qui afegeix dos elements nous,
una creu i una calavera, a nals del
segle comencem a veure aquests
objectes acompanyant sant Antoni,
tant si es mostra dempeus com si
apareix de genolls orant. En aquests
casos observem que s’ha produït una
contaminació i posterior assimilació
de la iconograa dels sants penitents,
com la Magdalena o sant Onofre, on
la calavera recorda la vida efímera dels
humans. Així, en ocasions cal parar
atenció i cercar a l’obra la tau, el foc o
el porquet, que ara ja no es mostren en
conjunt, sinó només algun en solitari.
A l’excepcional plafó de Canals signat
per Francesc Dasí (1833-1892) veiem
novament la substitució de l’hàbit
per una pell i una capa de tonalitats
daurades. Es mostra el seu vessant de
penitent. Està agenollat davant la creu
elaborada amb dues branques. Es posa
una mà al pit i l’altra reposa sobre el
llibre obert. El paisatge, més que un
desert àrid, recorda un bosc frondós i
humit de latituds nòrdiques. El plan-
Francesc Tos. Sant Antoni Abat. 1908. Canals, la Costera (2020).
JOSEP LLUÍS CEB RIÁN
Francesc Dasí i Ortega. Sant Antoni Abat. Vers el 1880.
Canals, la Costera (2013). JOSE P LLUÍS CEBR IÁN
RECERQUES 251
Les devocions populars en la taulelleria valenciana: el cas de sant Antoni Abat
tejament visual és diferent als exemples
anteriors. No veiem la tau, la campana,
ni el bàcul, però no hi cap dubte que
es tracta de sant Antoni pel porc que
se’ns mostra al darrere.
Un plafó que evidencia aquesta trans-
formació iconogràca de forma més
evident és el de sant Antoni Abat,
també de Canals, pintat a Manises per
Francesc Tos (1866-1924) a Manises
ja en el segle , l’any 1908. El prota-
gonista abillat amb un hàbit marró,
com si d’un franciscà es tractés, està
postrat de genolls amb les mans juntes
en actitud d’orar i alça els ulls vers la
creu situada en un petit monticle. A
terra en primer terme hi la el crani. Tant
la postura com els elements remeten
totalment a un sant penitent. Per tant,
necessitem altres pistes que ens indi-
quen de qui es tracta. Així com al segle
i quasi tot el la codicació s’ha
mantingut de manera inequívoca, ara
ja no és possible la identicació amb
un únic colp de vista. Sabem que és
sant Antoni perquè en aquest cas ens
ho indica el rètol, i per tant no n’hi ha
dubte. Cal tenir present que no tota
la població estava alfabetitzada i ací és
on entra en joc el porquet que apareix
per darrere, animal que sempre acom-
panya l’advocació antoniana. Encara
més, l’escenari no té res a veure amb un
paisatge desèrtic, ni per la vegetació ni
per l’arquitectura ruïnosa de carreus,
per això al fons s’han introduït unes
palmeres i piràmides, per tal de situar
l’escena a Egipte, amb un cert punt de
vista arqueològic.
El canvi més rotund, però, que suposa
un gir en la signicació i en la inter-
pretació que es farà de sant Antoni
Abat es produeix al segle . Veurem
una nova representació iconogràca,
a penes perceptible, que implica una
nova lectura dels plafons i que possi-
blement cal associar a un fet cientíc.
En aquesta època, des que es va aïllar el
fong paràsit del sègol que provocava el
foc de sant Antoni, es va poder contro-
lar la malaltia. Es produeix per aquesta
raó un ajustament en allò que s’espera
obtenir del sant. La població s’aclamava
a sant Antoni per lliurar-se d’aquest
mal endèmic, però quan ja no va cal-
dre la seua intervenció, passà a partir
d’aleshores a convertir-se en el patró
dels animals domèstics. Certament
ja ho era, però sembla que ara tota la
càrrega prolàctica s’ha desplaçat i se
centra especialment en aquestes criatu-
res. És lògic, si tenim en compte que al
segle gran part de la societat encara
era d’ascendència familiar agrícola,
on les bèsties esdevenien fonamentals
per al desenvolupament de la vida dels
humans. De fet, pràcticament en la
majoria d’esglésies hi havia una capella
o altar dedicada al sant del porquet.
Als plafons del nou-cents la visió d’An-
toni com a patró dels animals desplaça
pràcticament qualsevol altra apreciació
del sant, inclosa la de protector contra
l’ergotisme, ja innecessària. Ara el sant
apareix beneint els animals. Manté el
posat noble de les centúries anteriors,
però s’ha produït una humanització en
Plafó de Biar, l’Alt Vinalopó, engalanat i enllumenat el dia 17 de gener, festa de Sant
Antoni. Mitjan segle xx (2020). CARME CAS ES
Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2020 Núm. 45
252 RECERQUES
estar rodejat d’un conjunt d’animals i
interactuar amb ells.
Al plafó pintat en 1926 per Fernando
Miralles Comeche a la fàbrica de Caye-
tano Soler de Manises, que veiem a
Benaguasil, es constata aquesta altera-
ció del missatge. Sant Antoni, al centre
de la composició, situat de perl, alça
el braç dret i beneeix els animals que
l’envolten.5 Vesteix hàbit marró, color
que lluirà a partir d’aquest moment, i
la gaiata o bàcul ha esdevingut un bastó
de pastor amb què dirigir els animals.
L’escena transcorre en l’exterior d’una
casa de camp. Al fons, el que sembla
una barraca valenciana amb un empar-
rat a la porta i un pi al darrere. S’ha
produït, per tant, una adaptació geo-
gràca del paisatge, i es deixa de banda
denitivament el desert egipci, en una
mena de valencianització escenogràca
de l’advocació. El foc, que ací encara
veiem, desapareixerà d’alguns plafons
ceràmics amb el temps. El més impor-
tant que cal destacar ací és la presència
en primer terme de diverses espècies
d’animals domèstics. A més del porc,
quasi inherent a la representació del
sant, apareix un pollastre, un cavall,
un bou i un conill. Com si es tractés
simbòlicament d’una petita arca de
Noè, d’una petita “arca agrícola” on el
sant presideix el corral. La informació
que ens transmet l’obra és inequívoca:
sant Antoni Abat és el patró del ramat
i dels animals casolans.
Durant el segle , sense deixar de
banda els plafons, es difondrà una
tipologia d’un únic taulell destinada als
interiors, concretament a les quadres,
estables o corrals. Es tracta de peces
senzilles elaborades pràcticament en
sèrie, seguint el model de sant Antoni
que hem vist al plafó de Benaguasil.
Es pinten amb trepes superposades,
amb colors bàsics sense a penes gra-
dacions. Esdevindran un producte
d’èxit per ser bastant econòmic, per la
facilitat a l’hora d’instal·lar-lo, ja que
necessita poca obra, i perquè compleix
perfectament la funció de protecció
dels animals domèstics. Amb el canvi
d’activitats econòmiques i desaparició
de les dependències destinades al bes-
tiar, al llarg del segle alguns d’aquests
taulells canviaren d’ubicació i s’obraren
als murs exteriors de les cases.
Festes de carrer al voltant
dels plafons
Lligat als plafons instal·lats a la via
pública, trobem les festes de carrer cele-
brades en honor al santet6 representat.
Com ja s’ha dit, el seu muntatge en
una façana responia sovint a la devoció
privada dels propietaris, que així pro-
tegien la casa al temps que mostraven
públicament la seua devoció per una
advocació concreta.
Però quan es tractava d’una devoció
col·lectiva, generalment per a hono-
rar el topònim d’un carrer, la compra
del plafó la feien els veïns recollint
almoines per les cases. La propietat
comunal de la imatge es manifestava
obrant els taulells a contraterme, en
la mitgera de dues façanes frontere-
res, fet que indicava que la propietat
pertanyia a tot el veïnat. En algunes
ocasions es remarcava amb la inscrip-
ció “A expenses dels veïns del carrer...”.
Els dies senyalats, especialment el dia
del patró i la vespra, tot el veïnat parti-
RECERQUES 253
Les devocions populars en la taulelleria valenciana: el cas de sant Antoni Abat
cipava del culte i les festes commemo-
ratives que s’hi celebraven al voltant
de la pintura ceràmica.
Als textos antics trobem diverses refe-
rències detallades i descripcions de les
festes de carrer. La celebració religiosa
consistia en una missa sufragada pel
veïnat, també incloïa el res del rosari,
el cant de l’aurora, etc. El marqués de
Cruïlles en 1876 ens detalla el vessant
civil de la festa a la ciutat de València.7
Parla de l’organització d’associacions
de veïns que elegien clavaris o majo-
rals. També de com s’adornava amb
ors, tafetans i oripells el plafó ceràmic
o altar situat a la façana i com per la nit
s’encenia el fanalet, l’oli del qual anava
a càrrec del veïnat. Alguns fanals eren
de llanda perforada per a evitar “la
rotura de vidrios que alguien, a quien
la claridad no era conveniente, procu-
raba apagar a pedradas”. La lluminària
decorativa era amb boles i gallardets
(a la veneciana, segons l’autor). Els
globus de paper de colors s’encenien
amb ciris i els gallardets, també de
paper, es penjaven abundantment pels
carrers de la festa. La dolçaina i el tabal
entretenien la concurrència (Salvador,
1876, dins Cebrián; Navarro; Segura.,
2014).
Aquest retrat de la festivitat del segle
és vàlid per al conjunt dels santets
de carrer. La festa que se celebrava en
honor de cada patró tenia, però, les
seues pròpies especicitats. Encara
avui, als nuclis on s’ha conservat la
cultura popular, es manté el ritual. En
el cas concret de sant Antoni destaca
el foc, ja siga en forma de fogueres
o de dimonis, coets i correfocs. Per
suposat, la benedicció dels animals
encara ocupa un lloc capital. També
el repartiment del pa beneït, els tres
tombs a l’església perdura en alguna
població, el tir i arrossegament, curses
de cavalls, rifa del porquet, carnestol-
tes de Sant Antoni, etc. I per a la cele-
bració en taula, arròs al forn i calderes
(Tormo, 2014).
Al llarg d’aquestes línies hem resseguit
els canvis i evolució de la gura de sant
Antoni Abat produïts durant quasi més
de dos segles a través de l’anàlisi dels
plafons ceràmics devocionals. Hem
vist com a partir dels models medievals,
transferits a la pintura sobre taulells al
segle , la presentació del sant ha
anat adaptant-se, sense perdre l’essèn-
cia, a les noves necessitats demanades
per la societat de cada època. n
BIBLIOGRAFIA
Cebrián, J. Ll. (2000) Els santets de Canals:
capelletes i plafons ceràmics de devoció popu-
lar. Canals: Ajuntament de Canals.
Cebrián, J. Ll.; Navarro, B. (2009) Pintura
ceràmica a Xàtiva. Plafons devocionals, làpides
funeràries i taulells de mostra dels segles
xviii
i
xix
. Xàtiva: Mateu Editors.
Cebrián, J. Ll.; Navarro, B.; Segura, J. M.
(2014) “La pintura ceràmica devocional vuitcen-
tista a les comarques alacantines”. Canelobre,
64, 218-233.
Cebrián, J. Ll.; Navarro, B.; Segura, J. M.
(2019) Taulelleria devocional d’Alcoi (segles
xviii
i
xix
). Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.
Guerola, V.; Gironés, I. (2020) “La pintura
cerámica valenciana de los siglos XVIII y XIX,
entre la tradición y el academicismo”. Dins La
Historia del Arte a través de los murales valen-
cianos (p. 289-319) València: Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Carles.
Monferrer, A. (1993) Sant Antoni, sant va-
lencià. València: Consell Valencià de Cultura.
Segura, J. M. (1990) Catálogo de paneles
cerámicos devocionales de L’Alcoià-El Com-
tat. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
Sendra, F. (1995) Plafons ceràmics i imatges
devocionals a la Marina Alta (Alacant). Alacant:
Institut de Cultura Juan Gil-Albert; Pego: Ajun-
tament de Pego.
Tormo, F. (ed.) (2014) La festa de Sant An-
toni. Actes de les III Jornades d’estudi de la
festa de sant Antoni Abat. Canals: La Pebrella
Associació Cultural.
Vorágine, J. de la (1984) La leyenda dorada.
Madrid: Alianza.
NOTE S
1
Per a una visió general sobre la taulelleria
valenciana dels segles xviii i xix, amb un estat de
la qüestió actualitzat, vegeu el recent treball de
V. Guerola i I. Gironés (2020).
2
Els plafons ceràmics religiosos exteriors
anteriors a 1940 foren reconeguts legalment
con a béns immobles de rellevància local, en la
disposició addicional cinquena de la Llei 5/2007,
de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació
de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del patrimoni
cultural valencià. Afortunadament, una nova
modificació introduïda per la Llei 9/2017, de 7
d’abril, de la Generalitat, inclou en aquest grup
d’obres protegides tots els plafons, no només
els religiosos. També, al Decret 62/2011, de 20
de maig, del Consell, pel qual es regula el proce-
diment de declaració i el règim de protecció dels
béns de rellevància local, s’indica a l’article 11
que l’entorn de protecció dels plafons de taulells
exteriors és la façana en la qual s’ubiquen, i
que aquesta s’ha de mantenir en condicions
adequades.
3
Escenes de la vida de sant Antoni sobre taulells
es poden veure a les socolades o arrambadors
de la parròquia de Porreres, a Mallorca. Pintades
per Miquel Mollà a València a mitjan segle xix,
es representen dues escenes en cada panell
de 6 x 11 taulells: les temptacions del dimoni,
beneint el animals, la visita a sant Pau ermità i el
seu soterrament amb l’ajuda dels lleons.
4
https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/
retaule-de-la-mare-de-deu-de-la-llet-santa-clara-
i-sant-antoni-abat/llorenc-saragossa/064027-cjt
[Última consulta: 29 febrer 2020]
5
Pintor actiu també durant la postguerra. Exis-
teixen diverses versions fetes per F. Miralles del
plafó, com el de Bellreguard, pintat un any abans
en monocromia blava, també a la fàbrica de
C. Soler de Manises.
6
El mot santet, ús de caire popular, fa referència
al plafó en el seu conjunt, amb independència
que la imatge representada siga un sant, una
marededeu o un Crist.
7
Segons aquest autor, en 1819 hi havia a Valèn-
cia al voltant de 524 plafons, sense comptar els
de les façanes d’esglésies i convents. Avui quasi
tots han desaparegut.