La memòria ceràmica més enllà de la mort. Plafons de taulells i plaques funeràries dels segles XVIII i XIX

Abstract

Estudiem un conjunt de plaques i làpides funeràries de taulells elaborades a les fàbriques valencianes durant els segles XVIII i XIX. Es localitzen als
cementeris i esglésies de diverses poblacions o es conserven en museus. Alguns dels artistes més destacats del moment (Joan Bru, Josep Sanchis, Joan Ortiz,
Miquel Mollà o Francesc Dasí) pintaren composicions funeràries excel·lents que encara es conserven.
Paraules clau: Taulell; pintura ceràmica; art funerari; segle XVIII; segle XIX.

Estudiamos un conjunto de placas y lápidas funerarias de azulejos elaboradas en las fábricas valencianas durante los siglos XVIII y XIX. Se localizan
en los cementerios e iglesias de diversas poblaciones o se conservan en museos. Algunos de los artistas más destacados de la época –Joan Bru, Josep Sanchis,
Joan Ortiz, Miquel Mollà o Francesc Dasí– pintaron excelentes composiciones funerarias que todavía se conservan.
Palabras clave: Azulejo; pintura cerámica; arte funerario; siglo XVIII; siglo XIX.

The ceramic memory beyond death. Tile panels and funerary plates from the 18th and 19th centuries
We studied a set of plates and funerary tombstones of tiles made in the Valencian factories during the eighteenth and nineteenth centuries. They are
located in cemeteries and churches of various populations or preserved in museums. Same of the most outstanding artists of the moment –Joan Bru, Josep
Sanchis, Joan Ortiz, Miquel Mollà or Francesc Dasí– painted excellent funerary compositions that are still preserved.
Key Words: Glazed tiles; ceramic painting; funerary art; eighteenth century; nineteenth century.

Full text

167
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
ISSN: 1135-2663 - ISSN electrònic: 2386-7205
INTRODUCCIÓ
Entre les diverses tipologies produïdes en la taulelleria
valenciana dels segles XVIII i XIX destaquen els plafons
devocionals, als quals hem d’afegir els viacrucis, els reves-
timents de cuina, els paviments, les socolades, els brancals
o les làpides funeràries. Aquestes últimes, si bé, a vegades,
apareixen recollides en catàlegs i inventaris, manquen en
certa manera d’una sistematització, sobretot des del punt de
vista artístic. En aquest treball fem una aproximació a partir
d’alguns exemples i vinculem les làpides amb els seus au-
tors, els pintors ceràmics.
L’ús de la taulelleria o material ceràmic per a redactar
epitas i constituir làpides funeràries, en el cas concret de
València, es coneix des del segle XIII. La notícia més antiga
de la qual tenim constància és de l’any 1263, en el primer
Hospital de Sant Vicent. Segons Teixidor (citat en González
Martí, 1952, II: 210) en una de les capelles foren soterrats
tres religiosos que moriren de pesta i per tal de marcar la
memòria de cada sepultura s’hi posà a sobre un taulell.
D’època posterior, del segle XV, s’hi conserven els epitas
en àrab d’una maqbara (Hortelano, 2018). En el segle XVI,
per inuència italiana, començaran a aparèixer algunes là-
pides i s’establiran tallers a Barcelona i Sevilla, com el de
Niculoso Pisano a Triana.
No serà ns a l’últim terç del segle XVIII, en consonància
amb l’eclosió de la taulelleria valenciana, quan començarem
a veure els primers exemples destacables artísticament. La
centúria següent és la que més mostres ens ha proporcionat,
per un augment en la demanda d’aquestes obres ceràmiques,
situant l’apogeu de la producció de làpides al llarg de tot el
segle XIX. A començament del XX es genera un descens
que conduirà a l’hegemonia dels materials petris i el marbre.
Un factor a tenir en compte, que inueix directament
en el costum d’emprar taulells per a senyalitzar les tombes
i recordar els nats, són les noves disposicions higienistes
promulgades durant el regnat de Carles III que obliguen a la
construcció de cementeris ventilats extramurs de les ciutats.
Una Cèdula Reial del 3 d’abril de 1787 ordenava la cons-
trucció d’aquests recintes en camp ras, en llocs ben ventilats
i distants de les cases del veïnat, i la prohibició d’enterrar
La memòria ceràmica més enllà de la mort.
Plafons de taulells i plaques funeràries dels segles XVIII i XIX
Beatriu Navarro i BueNaveNtura*; Josep LLuís CeBriáN i MoLiNa**
Estudiem un conjunt de plaques i làpides funeràries de taulells elaborades a les fàbriques valencianes durant els segles XVIII i XIX. Es localitzen als
cementeris i esglésies de diverses poblacions o es conserven en museus. Alguns dels artistes més destacats del moment (Joan Bru, Josep Sanchis, Joan Ortiz,
Miquel Mollà o Francesc Dasí) pintaren composicions funeràries excel·lents que encara es conserven.
Paraules clau: Taulell; pintura ceràmica; art funerari; segle XVIII; segle XIX
Estudiamos un conjunto de placas y lápidas funerarias de azulejos elaboradas en las fábricas valencianas durante los siglos XVIII y XIX. Se localizan
en los cementerios e iglesias de diversas poblaciones o se conservan en museos. Algunos de los artistas más destacados de la época –Joan Bru, Josep San-
chis, Joan Ortiz, Miquel Mollà o Francesc Dasí– pintaron excelentes composiciones funerarias que todavía se conservan.
Palabras clave: Azulejo; pintura cerámica; arte funerario; siglo XVIII; siglo XIX.
The ceramic memory beyond death. Tile panels and funerary plates from the 18th and 19th centuries
We studied a set of plates and funerary tombstones of tiles made in the Valencian factories during the eighteenth and nineteenth centuries. They are
located in cemeteries and churches of various populations or preserved in museums. Same of the most outstanding artists of the moment –Joan Bru, Josep
Sanchis, Joan Ortiz, Miquel Mollà or Francesc Dasí– painted excellent funerary compositions that are still preserved.
Key Words: Glazed tiles; ceramic painting; funerary art; eighteenth century; nineteenth century.
* beatriu.navarro@gmail.com
** josep.lluis.cebrian@uv.es
Rebut: 21-10-2019. Acceptat: 8-11-2019

168
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
dins de les esglésies. Com a capella podia aprotar-se algu-
na ermita de la rodalia que ja estigués construïda. Calia tenir
en compte també les característiques edafològiques del ter-
reny, la direcció dels vents dominants i la situació respecte
dels camins reials i les conduccions d’aigua.
No fou fàcil el procés d’implantació de cementeris ex-
teriors i en molts casos la qüestió es va perllongar durant
el segle XIX. La inestabilitat política de l’època, la falta de
recursos econòmics de les hisendes municipals, l’obstaculit-
zació d’una gran part del clergat que veia com se li podien
escapar els ingressos econòmics que gaudien per posseir el
monopoli de la mort, impediren o almenys ajornaren una
decisió que era fonamental per a la millora de les condicions
d’higiene (Cebrián, 1998). De fet, la lentitud en traure les
necròpolis fora dels nuclis urbans provocà que es dictaren
successives ordres reials que insistien en l’assumpte al llarg
de la centúria.
Les làpides que s’han conservat procedeixen de l’inte-
rior dels temples, dels fossars adjacents i dels nous cemen-
teris construïts a partir dels últims anys del segle XVIII.
Malauradament nombroses laudes sepulcrals no ens han
arribat pels successius canvis de localització de les necròpo-
lis, obres d’ampliació, etc. (Segura, 1985: 310). Algunes es
poden documentar encara en l’emplaçament original –com
les del cementeri de Guadassuar– o reubicades en el recinte
primigeni, mentre que la major part es preserven en museus
o col·leccions municipals.
A Xàtiva, per exemple, el conjunt de làpides que trobem
a les ermites de Sant Feliu i de Sant Josep abasten una cro-
nologia entre 1817 i 1829, és a dir, són anteriors al trasllat i
construcció del nou cementeri vora la carretera de la Llosa a
partir de l’any 1834, inaugurat ocialment el 1847 (Cebrián,
1987: 181). En cap dels dos edicis, però, estan situades al
lloc primitiu. A Sant Feliu cal recordar que el 1908 l’abat
Pla realitzà excavacions en l’interior de l’ermita, s’hi des-
muntà el paviment sense gaire mirament i després es tornà
a obrar de forma descurada, provocant danys en les làpides
que patiren múltiples pèrdues i trencadures. Mentre que a
Sant Josep foren obrades al mur interior de la base del cam-
panar i es conserven en bastant bon estat (Cebrián i Navarro,
2009: 105-121).
En aquest aspecte també cal destacar el cas de Xàbia on
l’extraordinari grup de làpides ha passat per diverses ubi-
cacions. Situades en origen al paviment de l’ermita de Sant
Joan per a indicar el lloc de les tombes –com s’ha pogut
demostrar en les recents excavacions–, foren obrades al mur
interior durant una remodelació efectuada en els anys 30 del
segle XX. Finalment, juntament amb les làpides de nínxol
del cementeri vell en el qual s’integrà la capella, han estat
recuperades i restaurades, i algunes s’exposen actualment al
museu arqueològic de la ciutat (Bolufer i Castelló, 2012).
Les raons que porten a la preferència de la pintura cerà-
mica en comptes de la pedra gravada o esculpida –la predi-
lecció per la policromia, entre altres– poden ser diverses.
De vegades, la tria està relacionada amb els gusts de grups
socials determinats, amb modes momentànies o corrents es-
tètics. El fet és que al llarg de tot el segle XIX es manté el
costum d’emprar la taulelleria amb aquesta funció funerària.
S’ha de descartar la idea que relaciona l’ús de la cerà-
mica amb estrats socials de recursos econòmics limitats, ja
que no sol ser la raó que decanta vers aquest material en lloc
del granit o marbre. De fet, com han fet notar X. Bolufer i
J. S. Castelló (2012: 3), a l’ermita de Sant Joan de Xàbia
hi havia làpides de gent “d’alt rang social i econòmic, com
llauradors rics, burgesos i persones benestants,” els hereus
dels quals van optar pel material ceràmic. Hi destaca el cas
de Mariana Prat, esposa del governador militar de Dénia,
morta el 1823, o del rector paborde de l’església de Sant
Bertomeu, Jaume Català, nat el mateix any.
Amb el temps l’ús de les làpides de ceràmica s’abandona
en favor de la pedra, possiblement per la fragilitat del mate-
rial a l’hora d’arrancar-les quan s’havien de fer inhumaci-
ons successives en un mateix vas o nínxol. Malgrat aquesta
tendència generalitzada, en localitats de tradició ceramista
com Manises en trobem durant tot el segle XX. Si bé és
cert que en minoria, cal remarcar les peces del primer terç
d’aquest segle elaborades amb la tècnica del tubat seguint
els estils avantguardistes del moment.
ICONOGRAFIA DE LA MORT
El cristianisme, com la majoria de les religions, gira al
voltant d’un eix constituït pel binomi vida-mort i s’assen-
ta sobre l’esperança de la resurrecció i en la creença de la
salvació. La resurrecció de Crist, i amb ell la resurrecció de
la carn, constitueix el dogma fonamental de la fe cristiana
que omple de sentit l’existència dels cementeris. Per això
aquests recintes estan plens de continguts simbòlics (Ce-
brián, 1998). La Fe esdevé, per tant, una imatge teològica i
culta idònia per a una necròpoli cristiana catòlica.
En aquest aspecte és interessant el plafó de format apaï-
sat (3 x 5 taulells) dedicat a l’al·legoria de la Fe que presidia
l’entrada del cementeri antic del Pla de Bonet a Benissa. El
lloc, ara dessacralitzat, s’ha convertit en el Jardí de l’Eter-
nitat al camí de Paratella, on encara podem admirar els tau-
lells pintats per Francesc Dasí i Ortega (1833-1892) datats
en la inscripció inferior: CEMENTERIO / DE LA VILLA
DE BENISA / AÑO 1876 (g. 1) (Cebrián, Navarro, Segu-
ra, 2014: 229, 232). L’ambientació de to romàntic impregna
tota l’obra la singularitat de la qual, dins de la producció
del pintor, rau en el fet que es tracta d’un plafó monocrom,
mentre que la majoria de les obres de Dasí són policromes.
La varietat de colors i tonalitats és una característica distin-
tiva en la producció del pintor.
La Fe és la primera de les tres virtuts teologals –Fe, Es-
perança i Caritat– i la trobem representada per una gura fe-
menina amb túnica blanca, amb els ulls embenats i descalça,
perquè tenir fe és creure en el que no s’ha vist. Sosté a les
mans els dos atributs iconogràcs característics: la creu i el
calze amb la forma. Com que es tracta d’una representació de
caràcter funerari, a un costat del rètol trobem una làpida de

169
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
sepultura, la dalla i el rellotge d’arena alat, i a l’altre, la creu
amb la corona de ors i el crani, tot amb dues línies de xiprers
que insinuen la perspectiva (Cebrián, Navarro, 2015b).
Totes les representacions i imatges que apareixen en els
plafons funeraris, com hem dit, contenen una càrrega sim-
bòlica relacionada directament amb els temes de la salvació,
la resurrecció i el triomf sobre la mort. A més de la temà-
tica pròpiament cristiana –bastant reduïda, com veurem–,
s’inclouen altres continguts iconogràcs de caràcter pagà i
emblemes mortuoris que amb els segles s’anaren xant en
la iconograa funerària i fan referència a la fugacitat de la
vida terrenal (Vives-Ferrándiz, 2005). Tot aquest repertori
d’imatges relacionades amb la mort està ben codicat des
del principi i es formula amb un llenguatge propi de signi-
cat inequívoc.
Enumerem ací els elements funeraris més representatius
la majoria dels quals els trobem en les làpides que tractem.
– Urnes, sarcòfags o tombes. Solen tenir aspecte classi-
cista de caràcter acadèmic durant tot el segle XIX amb
representació de marbres, aplics metàl·lics, etc.
– Cortinatges fúnebres que completen l’escenograa i
atorguen sumptuositat a l’espai.
– Calavera i tíbies.
– Rellotge d’arena alat al·lusiu a la fugacitat de la vida,
al temps fugisser.
– Ciris trencats apagats encara fumejant, associats a la
mort inesperada.
– Tisores i cabdell. Relacionat directament amb la Parca
anciana, que talla el l de la vida.
– Dalla de la mort que sega la vida.
– Amorets fent bombolles. Relacionat amb la fragilitat
de la vida que s’esvaeix com les bombolles de sabó.
– Déu Cronos, el temps, que sol portar una dalla, perquè
en l’antiguitat clàssica era també una deïtat agrícola.
– Foc cremant en torxes o peveters. En relació amb la
puresa divina, la puricació i el bé en contraposició a
la foscor i les tenebres.
– Corona de llorer i altres espècies botàniques. Repre-
senta la victòria sobre la mort, la immortalitat.
– Xiprers. Per la verticalitat són un enllaç entre el cel i la
terra. Ascensió de l’ànima.
– Heura. En al·lusió a la immortalitat per ser planta de
fulla perenne.
– Salze ploró. Dolor, pena.
– Palma. Representa la victòria sobre la mort. Té la ma-
teixa signicació que les palmes que porten els sants
màrtirs. En les làpides se sol pintar encreuada amb una
branca de xiprer.
– Ploraners totalment coberts amb túniques com els que
en l’edat mitjana es representaven als seguicis funera-
ris o en forma d’àngels.
Les gures estrictament religioses no solen aparèixer en
les làpides ceràmiques ns a l’últim terç del segle XIX:
– Creu: símbol cristià per excel·lència. Triomf sobre la
mort. En poques ocasions es representa amb Crist cru-
cicat. Malgrat la forta simbologia, la seua represen-
tació és bastant tardana.
– Àngels: són els missatgers enviats per Déu.
– Sants: intermediaris i intercessors. Relacionats gene-
ralment amb l’onomàstica del difunt o la seua devoció
particular. Els veurem a partir de nals del XIX i prin-
cipis del XX.
A més del repertori típic, en les làpides s’afegeix un ele-
ment distintiu del difunt, que unit al nom i altres descripci-
ons converteixen l’obra en una autèntica vanitas del nat
(Guerola, 2002: 146). Perquè no només la creença en una
vida en el més enllà motiva l’elaboració d’aquestes obres.
Segons H. Román (2016: 10) “el desig de deixar constància
del prestigi social del difunt o, simplement, de perpetuar la
memòria del pas per la vida, o el record dels nostres parents
són algunes formes de transcendir que l’home ha adoptat
per tal d’escapar als seus propis límits”.1 Com diu Cohèlet
“Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (Ec 1: 2).
FORMATS I ESTILS
Existeixen diversos formats de làpides ceràmiques. Les
més senzilles, d’un sol taulell de dimensions estàndard o un
poc més grans, contenen només la inscripció estrictament
necessària: un epita que ocupa pràcticament tota la super-
fície amb una simple identicació i la data de la mort, en-
capçalat per la fórmula repetitiva Aquí yace. Solen mancar
de decoració per raons òbvies d’espai, encara que algunes
estan vorejades per un llistell que les emmarca. D’aquest
tipus en trobarem diverses a l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva
(Cebrián, Navarro, 2009: 121).
Les que ens interessen des del punt de vista pictòric són
aquelles que contenen representacions il·lusionistes, és a
dir, els plafons de taulells i les plaques. Les més petites es-
tan compostes per 4 taulells (2 x 2) i a partir d’ací en trobem
de diverses grandàries i especejaments. Aquestes variacions
1. La traducció és nostra.
Fig. 1. Francesc Dasí. Antic cementeri de Benissa (fot. T. Crespo)

170
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
estan en funció de l’estatus social del difunt i, per tant, del
lloc on anava a ser soterrat. Les làpides destinades als pa-
viments solien ocupar un espai més extens que les obrades
als nínxols.
Entre els plafons del segle XVIII i els del XIX que mar-
caven els enterraments en el terra de l’interior de les esglé-
sies observem una diferència en les respectives dimensions.
Els del set-cents presenten un format bastant allargat, que
oscil·la entre 8 x 4, 7 x 3 i 6 x 3 taulells, com els d’Alpont,
Toixa o Eivissa. Mentre que els plafons vuitcentistes han
reduït el nombre de taulells i així s’ha esdevingut un format
més compacte, de 4 x 3 o 3 x 3, com veiem a Xàbia, amb
algunes excepcions.
La immensa majoria de plaques ceràmiques que es con-
serven pertanyen al segle XIX, i són les obres que millor
s’adapten a l’estructura dels nínxols. També els plafons des-
tinats a aquests enterraments en altura ajusten les dimensi-
ons en cada cas i en trobem generalment de 4 x 3, 3 x 3 i 2
x 2 taulells, amb mitges peces de vegades. Alguns presenten
curvatura en la part superior, retallada o insinuada per la
pintura, per tal d’adequar-se a la forma de “boca de forn”
del nínxol.
Fora de l’àmbit i la tipologia que estudiem ací, hi ha
altres casos de pintura ceràmica realitzada sobre plaques en
relleu fetes amb motle i envernissades provinents d’altres
centres productors, com Biar o Manises.
Les del cementeri de Biar, estudiades per J. M. Segura
(1985: 308-310), són producte dels forns locals, amb impor-
tant tradició terrissera. La làpida de la xiqueta Carmen Vi-
lar Román de 1883 (g. 2) representa un clar exemple de les
característiques d’aquestes laudes. Tenen forma rectangular
rematades per un arc de mig punt sostingut per columnes, i al-
gunes han estat perforades en la part superior per a penjar-les
al mur. El mateix origen tenen altres làpides de superfície pla-
na amb la particularitat de presentar un format circular, com
la de Juan Cortés y Conca datada el 1853 (g. 3). Està pintada
en monocromia blava o morada, amb una orla-garlanda de
cintes i ors a la vora i un crani molt senzill com a única
imatge mortuòria, que denota la falta de mestria de l’autor.
Les obres esmentades foren fotograades al cementeri de
Biar en els anys 80 del segle XX per Josep Maria Segura.
En l’actualitat, algunes han canviat d’emplaçament. Diverses
d’aquestes làpides tan peculiars de Biar es conserven al Mu-
seu etnogràc de la localitat (g. 4), al Museu de ceràmica de
València o al Museu arqueològic d’Alcoi (g. 5).
D’un nínxol del cementeri de Manises és la làpida del
xiquet José Maria Requena Monforte, més tardana, de 1900.
També en relleu i remat circular, fou elaborada amb motle.
Fig. 2. Làpida de Carmen Villar. Cementeri de Biar (fot. J. M. Segura) Fig. 3. Làpida de Juan Cortés. Cementeri de Biar (fot. J. M. Segura)

171
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
Ha estat recentment restaurada i es conserva al Museu de
Ceràmica de Manises (Hortelano, 2018). Les diferències
respecte de les de Biar són evidents. Sobretot per la policro-
mia abundant, per la profusió decorativa i per la disposició
de les inscripcions, especialment la que identica el difunt i
la data de l’òbit, que recorre la línia corba de l’arc.
Pel que fa als estils artístics, es pot resseguir l’evolució
al llarg dels anys. El canvi més notable es produeix en el
període entre segles. Analitzem lleugerament algunes lau-
des d’aquest moment per tal d’assenyalar les característi-
ques i variacions principals.
En primer lloc, la làpida de 1776 del beneciat Vicente
Martínez de Rubio (7 x 3 taulells) de l’església de la Pie-
tat d’Alpont, amb rocalls i predomini de línies corbes i
contracorbes. D’estil semblant, al mateix emplaçament es
conserva la làpida de 1788 de Bernardo Sánchez, doctor en
teologia sagrada entre altres càrrecs (8 x 4 taulells), (g. 6).
L’epita s’inscriu en un oval format per rocalles ornades
amb decoració oral, a més del repertori i la simbologia fu-
Fig. 4. Làpides exposades al Museu Etnogràfic de Biar (fot. J. M. Se-
gura)
Fig. 5. Làpida de Maria Teresa Arnau. Museu Arqueològic d’Alcoi
(fot. J. M. Segura)
Fig. 6. Làpida de Bernardo Sánchez. Església d’Alpont

172
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
nerària com el rellotge d’arena alat, la branca seca, el ciri
trencat apagat, la dalla i el crani amb tíbies. Presenta uns
altres elements al·lusius a l’oci del nat: llibres i un bonet
sobre el crani. En origen estava al paviment com la resta
de plafons. Ara restaurat, s’ha penjat al mur. En aquestes
tombes d’Alpont preval la profusió ornamental i el protago-
nisme és per a la inscripció. Les imatges funeràries queden
relegades a la perifèria.
En la làpida de Fabián Varea de 1786 (7 x 3) de l’ermita
de la Puríssima de Toixa, amb una cronologia propera a les
anteriors, comencem a veure que els rocalls s’abandonen.
Ací es manifesta ja un canvi en substituir els motius rococó
per un oval format per una branca orida i cintes. La dispo-
sició compositiva, de moment, es manté.
Finalment, del segle XVIII, esmentem el panell de la
sepultura de Mariano Balançà (6 x 3) de la Seu d’Eivissa.
Pintada pel Mestre de Noguera (ac. 1760 - 1790) en la dè-
cada dels 80 a la fàbrica del carrer de Mossèn Femades de
València, presenta una composició amb un concepte d’orde-
nament distint. L’escut heràldic de la família centra l’obra
i només està ornat per unes cintes i ors molt localitzades
en aquest punt, i la inscripció ocupa el terç inferior del pa-
nell. L’element més evident que ens està indicant l’inici del
canvi vers el classicisme és, potser, el marc que circumda
la làpida, una banda de jaspi morat, vorejada per un llistell
groc a cada costat i un de color turquesa a la part exterior. És
exactament com els que el pintor integra en alguns dels seus
plafons devocionals: la Mare de Déu de la Seu amb sant
Antoni i sant Josep de Xàtiva, el plafó desaparegut d’Al-
coi amb sant Antoni de Pàdua i sant Pasqual Bailon, o la
Mare de Déu dels Desemparats d’Aielo de Malferit datada
el 1790, entre altres.
Entrats ja en el segle XIX predominen els ornats clas-
sicistes i la simetria. És el cas de la làpida de Domingo
Morelló conservada al Museu Arqueològic d’Alacant. Es
tracta d’una placa pintada per Joan Bru i Plancha (1773 -
ac. 1809) amb decoració minuciosa d’estil neoclàssic amb
ocells petits, roleus vegetals, perles, copes, etc., similar a
la dels paviments –balcons i interiors– de la Casa de Diego
de Xàtiva o als de l’ermita del Remei d’Alcanar (Navarro i
Cebrián, 2011: 111, 157). Ací la pinzellada és més solta i el
color més diluït. Hi trobem, sobre la lauda representada que
acull la inscripció, la iconograa necrològica característica,
la calavera, la dalla, el ciri, el rellotge d’arena alat, les tiso-
res i el cabdell.
De Josep Sanchis i Cambra (1772- ac. 1835) és el pa-
nell funerari (4 x 5 taulells) de fra Antonio Melero, datat el
1817, a la capella del cementeri general de València. Im-
buïda per un classicisme rigorós i sobri en la seua concep-
ció, destaca pel virtuosisme del colom de l’Esperit Sant,
o pel domini del color daurat del cortinatge. El crani pot
posar-se en relació amb el del pare Adam que hi ha al peu
del Crist de l’interior d’una casa de Canals (Navarro i Ce-
brián, 2011: 116, 166).
De mitjan centúria en avant, es produeix una certa dis-
persió en els estils. Si bé cada pintor en té un de propi, són
representatius del gust artístic del moment, com podem
observar en l’obra de Joan Ortiz, Miquel Mollà o Francesc
Dasí.
ESTRUCTURA I DADES QUE CONTENEN
La composició de la làpida, així com la col·locació dels
diferents elements que la formen, anà establint-se amb el
temps, de manera que la seua estructura presenta un model
x bastant generalitzat amb poques variacions.
La majoria de làpides tenen com a funció senyalar el lloc
d’enterrament d’una persona en concret. Raó per la qual hi
ha una inscripció que comença amb els formulismes D.O.M.
[Deus Optimus Maximus], Aquí yace, Aquí yace el cadáver
de, Aquí yacen los restos mortales de, Aquí descansan los
restos de... Aquesta entrada sol escriure’s en lletres desta-
cades per ser el focus que centra la informació que conté
la làpida. A continuació veurem el nom complet del difunt
també ressaltat, seguit de l’estat civil, el nom del consort,
o l’oci. Després, la data de la mort i l’edat, ns i tot amb
els anys, mesos i dies. La llegenda nalitza amb més fór-
mules, com Rueguen a Dios por su alma i R.I.P.A. o R.I.P.
En ocasions es combina amb recordatoris com A.L.M. [A la
memoria de], A la eterna memoria de, amb especicació de
les persones que dediquen el record.
La presència d’epitas poètics o literatura de consolació
és abundant en el segle XIX. Quan apareix sol anar en la
part inferior de la làpida, com una mena de colofó. Els poe-
mes o frases solen posar-se en boca del difunt o dels fami-
liars. Són versos populars, encara que de vegades recullen
cites bíbliques.
Llegim a la placa del xiquet Bautista Ferrer y Dasí de
1877 conservada a l’Ajuntament de Potries: ¡Oh! Angel que
al cielo / Vas volando muy veloz, / Y dejas en este valle / A
tus Padres con dolor. / Canta siempre con denuedo / Ala-
vanzas al Señor. En la làpida de José Añó Sentamans (4 x
3 taulells) mort el 1900 del cementeri de Guadassuar no hi
trobem imatges mortuòries, llevat d’una petita creu, i tota
la superfície està destinada al text. Hi podem llegir UN PA-
DRE NUESTRO POR MI / TE RUEGO RESES HERMANO
/ PUES SEA TARDE Ó TEMPRANO / TIENES QUE VENIR
AQUÍ / LO QUE TU ERES YO FUÍ / LO QUE YO SOY
TU SERÀS / Y ENTONSES TE ALEGRARÁS / QUE TE LO
RESEN A TI / R.I.P. / A LOS 33 PIES DE ESTA FRONTE-
RA. En la làpida de Biar de 1877, rematada en forma d’arc,
de Margarita Mollà y Gironés (Segura, 1985: 309) s’inclou
el text Paz a los muertos y al Se/ñor la gloria, y en ellos /
contemplad lo que seremos. La vida de este mundo es tran/
sitoria, y polvo es nada / más quanto aquí vemos (g. 7).
Per a les inscripcions s’empra el castellà, llengua pre-
dominant en l’àmbit escrit a partir de la Guerra de Succes-
sió de 1707. Hi trobem alguns cultismes com la làpida del
jesuïta Franciscus de los Rios, tota en llatí, de la capella
dels venerables del cementeri general de València de mitjan
segle XIX. I alguna expressió llatina com sic transit vita

173
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
mundi que encapçala la lauda d’Ana Maria Buigues (4 x 3)
de 1845 de Xàbia.
En el segle XIX la informació escrita està generalment
inserida en una làpida ctícia pintada, un sepulcre, un tú-
mul... i al seu voltant se situen tots els elements icono-
gràcs al·lusius a la mort o al difunt. Les més senzilles
contenen només la calavera i les tíbies, com s’observa en
les plaques del cementeri de Carlet de Bernardo Gómez
Criado, 1865, i de Bernardo Gómez y Chornet / Ana Ma-
ria Criado y Barat, 1864/1865. Mentre que altres, les més
elaborades i artístiques fan un desplegament escenogràc
de gran aparatositat.
Si en el segle XVIII l’element preeminent era el text,
durant el segle XIX aquest té idèntica signicació formal
que les imatges guratives i comparteix l’espai pictòric amb
la resta d’objectes representats. A partir de la segona meitat
del vuit-cents els plafons de nínxol es dividiran en dues sec-
cions clarament diferenciades. En la part alta se situaran les
imatges necrològiques i a continuació, l’epita.
Una de les informacions valuoses que aporten les làpides
funeràries a l’estudi de la taulelleria és la datació segura. La
cronologia és inherent, en certa manera, a aquesta tipologia
ceràmica, ja que inclouen la data de la mort i per extensió
l’any en què foren pintades. Ací, però, també trobem excep-
cions. En alguns casos la lauda és, més que una senyalitza-
ció, un record i no indica quan es produí l’òbit. Un exemple
d’aquesta funcionalitat el veiem al plafó de 3 x 3 taulells del
cementeri de Benilloba, publicat per J. M. Segura (Segura,
1985: 310), on es llegeix D.O.M. / A la memoria / de / D.
Pascual García Vincens, / médico. / Y de su hijo / Vicente
García é Ivorra. / R.I.P. Està ricament decorada amb una
cartel·la mixtilínia i un cortinatge inferior, i s’acompanya
dels símbols mortuoris característics: dalla, torxa fumejant,
rellotge, crani i tíbies, i llorer.
Altres casos en què la data de la defunció no hi consta és
perquè el propòsit principal de la làpida és indicar la propi-
etat del lloc d’enterrament. Cal mencionar en aquest aspecte
la lauda dels Balançà de la Seu d’Eivissa pintada pel Mes-
tre de Noguera, citada més amunt. Senyala la localització
del vas propietat de la nissaga segons indica la inscripció
SEPVLTVRA DE DON MARIANO / BALANZAT I DE SVS
DESCENDI / ENTES, Y MAIORES, DESDE QVE EN ELLA
SE ENTERRÓ [...] / BALANZAT, EN 23 DE SETIEMBRE
DE / 1460. No hi trobem simbologia mortuòria, només l’es-
cut heràldic que rearma la possessió. La mateixa funció
proclama la llegenda de l’esmentada placa de Domingo Mo-
relló pintada per Bru que es conserva al MARQ on llegim
SEPULTURA Y / Nichos propios de / D. Domingo / Morelló
y los / suios (Navarro, Cebrián, 2011).
Com a mostra de làpida que ens informa d’alguns trets
del difunt, l’estat civil per exemple, vegem la placa qua-
drangular del cementeri de l’Olleria pintada a mitjan segle
XIX (g. 8). Una llosa de marbre blanc amb vetes blaves i
veneres daurades conté el text AQUÍ ESPERA LA RESU- /
RECCIÓN DE LA CARNE / JOSÉ GUIMERA, SOLTERO, /
QUE MURIÓ EL 18 DE JU-/ LIO DE 1848 DE EDAD DE /
48 AÑOS. / RUEGUEN A DIOS POR SU / ALMA. Damunt,
envoltats per una resplendor enlluernadora, descansen una
creu metàl·lica amb corona oral i la palma amb la branca
de xiprer encreuades.
Trobem altres exemples que ens parlen de l’estat civil
del difunt a Xàtiva. La placa rectangular apaïsada de l’ermita
Fig. 7. Làpida de Margarita Mollà. Cementeri de Biar (fot. J. M. Se-
gura)
Fig. 8. Làpida de José Guimerà. Cementeri de l’Olleria

174
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
de Sant Feliu imita una làpida de marbre amb aplics metàl-
lics amb la llegenda AQVÍ YACE / VICENTE BERNABEU
MA-/ ESTRO DE HERRERO CON- / SORTE DE MARIANA
MICÓ. / MURIÓ EN 15 DE OCE. D 1818 / D 70 AÑOS 6 MS
Y 10 DS D SU EDAD. / R.I.P (g. 9). Escrita totalment en
lletres majúscules, a mesura que avança el text, augmenta
el nombre d’abreviatures i es redueix l’espai entre paraules.
Malgrat la qualitat en els detalls, el jaspi, els volums i les
ombres que donen verisme a l’obra, sembla que el pintor en-
carregat de fer la inscripció no preparà un esbós previ.
La relació matrimonial s’esmenta indistintament tant per
als homes com per a les dones, com veiem en el plafó de
4 taulells de l’ermita de Sant Josep i Santa Bàrbara de la
mateixa ciutat (g. 10): Aquí descansa / el cuerpo de Dª
Maria / Dolores Peris, Consorte / de D. Francisco Alba-
lat, / Escrivano de esta Civdad, / que murió en 18. de No /
viembre de 1817. de edad / de 20 años. / R.I.P. Destaca el
fons groc de la làpida en què està gravada la inscripció de
cal·ligraa molt acurada, ja que quasi sempre, com veiem
en altres obres el fons és blanc sense pigment o amb peti-
tes pinzellades. La iconograa mostra el repertori funerari
acostumat: rellotge, ciri apagat i trencat, crani amb tíbies,
corona i dalles, que tenen raspadures per a donar sensació
de lluentor al metall (Cebrián, Navarro, 2009: 115 i 112).
En altres làpides s’arrepleguen les bondats en to lauda-
tori del difunt o el lloc d’origen. Posem com a exemple la
làpida de 3 x 4 taulells del carmelita fra Andrés de San An-
tonio del cementeri general de València (g. 11). Constitu-
eix una obra molt moderna i sòbria pintada en 1830. Sobre
un fons blau obscur amb quatre aplics metàl·lics com a úni-
ca decoració, una cartel·la ovalada blanca conté l’escut de
l’orde carmelita amb dues palmes i dues branques de xiprer
encreuades pintades amb molta cura, i la inscripció que ens
indica que era natural de Cabolafuente, a l’Aragó, i que ha-
via viscut en la religión todo el tiempo, con mucha opinión
de virtud y santidad.
Les que indiquen l’oci són molt interessants des del
punt de vista artístic i iconogràc, ja que s’hi representen
objectes i eines de treball que identiquen visualment la
professió. Com hem vist en algunes de les làpides de l’es-
glésia d’Alpont, de l’últim quart del segle XVIII i del primer
del XIX, els difunts pertanyen al clergat, raó per la qual el
crani porta un bonet i apareix algun llibre. La làpida del te-
òleg i rector paborde de Xàbia Jaime Català, de 1823, tam-
bé inclou la calavera amb el bonet. Aquesta làpida, però, la
veurem més avant.
A Toixa, a la làpida del segle XVIII de Fabián Varea
se’ns indica que era escrivà, i s’inclou a la part de baix un
tinter amb dues plomes que, a més, fan de contrapunt com-
positiu al rellotge d’arena. També llegim al text, de contin-
gut peculiar, que era solter: La Aleve mano atrivida / Que á
todo un Dios no temió / A Fabián Varea Escriv[a]no / La
más cruel muerte Dió / En el dia de 8 Junio de / el año de
1876. Siendo / Mozo, y de edad de / 55 años...
Les mateixes eines i un llibre conté la làpida de Llorenç
Carreres de 1825, escrivà de l’Ajuntament de Carcaixent.
V. Guerola posà en relació aquesta làpida amb la de Ma-
nuel Sumsí de 1829 de l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva en
constatar idèntic especejament (2 x 2 taulells) i analogies
evidents en la cal·ligraa i el tractament pictòric, establint
la mateixa procedència fabril (Guerola, 2002: 146-147). El
plafó funerari xativí manca, en canvi, de qualsevol al·lusió
gurativa a la professió de Sumsí, Maestro de Albeitar (Ce-
brián, 2007). Dues plomes es pinten també a la lauda de
Maria Dolores Peris de Sant Josep de Xàtiva, en aquest cas
en referència al seu marit escrivà.
Mestre soguer fou Juan Bataller, mort l’any 1818. El seu
plafó d’enterrament és dels més grans (4 x 3 taulells) i de
Fig. 9. Làpida de Vicente Bernabeu. Ermita de St. Feliu de Xàtiva. Fig. 10. Làpida de Maria Dolores Peris. Ermita de St. Josep de Xàtiva.

175
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
composició més complicada de les que s’han conservat a
Xàtiva (g. 12). Està obrat al paviment de l’ermita de Sant
Feliu i el seu estat de conservació és bastant decient, amb
múltiples trencadures i erosions fortíssimes. A més, el segon
taulell que conté un crani i tíbies està capgirat, els inferiors
bescanviats i falten fragments que deixen el text incomplet:
AQUÍ YACE / Juan Batallen, maes- / tro de Soguero. Murio
/ el 18. de Junio de 1818 / a la edad de [...] años. / Rogad
[...] / para que descan / se en pas. amen. / R.Y.P. Sobre un
teló de fons realitzat amb dues dalles i un ampul·lós corti-
natge hi ha la inscripció dins d’un rosari oval amb les línies
arquejades. En relació amb el seu oci s’han inclòs dalt,
a manera de garlandes, unes cordes que pengen als costats
(Cebrián i Navarro, 2009: 114).
Un dels plafons d’enterrament amb més quantitat d’eines
especíques d’un oci el trobem al cementeri de Dénia. Es
tracta de la làpida de 1843 de l’arquitecte José Ferrandis,
composta per 16 taulells amb especejament de 4 x 4 (g.
13). En una illa vegetal se situa un pedestal motlurat. Da-
munt, sobre unes potes que representen grapes de lleó daura-
des, amb llunyanes reminiscències de l’antiguitat, s’assenta
un sarcòfag marbrejat de línies corbes treballat polidament.
Sobre la tapa, al centre, es mostren els símbols funeraris que
ja coneixem: crani amb tíbies, dalla i rellotge d’arena alat.
Estan anquejats per un escaire, amb plomada, una columna
de jaspi verd amb capitell classicista, un compàs i una paleta.
A cada banda del túmul hi ha uns xiprers i heura. En la cara
frontal del luxós vas s’inscriu l’epita AQUÍ YACEN / Los
restos mortales de DN José Ferran- / dis Arquitecto, natural
de Benasau y ve- / cino de Denia. Falleció en 5. de Marzo /
de 1843, á los 50. años de edad / SU FAMILIA, Y UN AMI-
GO SU- / IO LE CONSAGRAN ESTA MEMO- / RIA.
El fet que un plafó dispose d’una grandària acceptable no
implica necessàriament que continga més dades sobre el -
nat o la seua mort ni que acumule major nombre d’elements
mortuoris i escenogràcs. La làpida de Gabriela Vicent con-
servada al Museu de la Vilavella n’és un clar exemple (g.
14). Està formada per 6 taulells amb especejament de 3 x 2.
Un vas quadrangular de marbre bastant monumental ocu-
pa pràcticament tot l’espai. Dalt se situen la dalla, el crani
amb tíbies i el ciri fumejant, tot recorregut per una senzilla
garlanda de botànica funerària. La inscripció també resulta
Fig. 11. Làpida de fra Andrés de San Antonio. Cementeri general de
València.
Fig. 12. Làpida de Juan Bataller. Ermita de St. Feliu de Xàtiva.
Fig. 13. Làpida de José Ferrandis. Cementeri de Dénia.

176
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
lacònica en comparació amb altres que hem llegit en làpides
menors: AQUI YACE / Gabriela Vicent que murió en 9. de /
Mayo de 1833. / á los 50. años de edad. / Rueguen á Dios por
su alma. / Que en paz descanse. En aquest sentit, un cas ex-
trem el representa la làpida de Vicente Font y Pastor que pro-
cedent del cementeri de Muro es conserva al Museu d’Alcoi
(g. 15). Compost per quatre taulells, i sense cap ostentació,
només hi gura l’epita Aquí yace Vicente Font y / Pastor,
murió el dia 24 de / Diciembre de 1859 / siendo de edád de
66 años. / El amor lial / le dedica esta memoria. L’únic
ornat es redueix a la vora de color groc amb un let marró.
Finalment, pel que fa a la composició i estructura, re-
sulta excepcional la làpida funerària de Pasquala Ferrando
datada el 1822 que exposa el Museu del Taulell d’Onda (g.
16). Es tracta d’una obra de 12 taulells (3 x 4) que conceptu-
alment està més prop d’un plafó devocional de triple advo-
cació que d’una làpida. A l’esquerra veiem, dempeus sobre
núvols, una Puríssima amb la túnica blanca i el mantell blau,
el nimbe estrellat, les mans juntes, i als peus la serp i el
creixent lunar. A l’altra part, relacionat amb l’onomàstica
de la difunta, sant Pasqual Bailon, abillat amb l’hàbit dels
alcantarins, adora la forma que se li apareix al cel. Al centre,
on habitualment estaria situada l’advocació principal, s’ha
pintat una làpida de marbre amb l’epita corresponent sobre
la qual veiem el crani amb les tíbies. En realitat es tracta
d’elements autònoms, sense la cohesió compositiva que
posseeixen la majoria de les làpides que fa que es puguen
denir com una tipologia singular amb característiques prò-
pies. Més aviat, la làpida d’Onda es podria considerar com
un plafó devocional adaptat a la funció funerària.
ELS PINTORS
Els artistes que realitzen les làpides funeràries són els
mateixos que pinten plafons, socolades, paviments, cuines,
etc. Aquesta versatilitat dels pintors ceràmics ens ha permès
atribuir cert nombre de làpides a autors concrets, alguns dels
Fig. 14. Làpida de Gabriela Vicent. Museu de la Vilavella.
Fig. 15. Làpida de Vicente Font. Museu Arqueològic d’Alcoi (fot. J.
M. Segura).
Fig. 16. Làpida de Pascuala Ferrando. Museu del Taulell d’Onda.

177
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
quals tenen a hores d’ara una personalitat pictòrica prou de-
nida. Aportem una petita mostra a continuació, a més de
les obres esmentades més amunt.
Josep Sanchis i Cambra (1772 - ac. 1835). Fou pin-
tor de les Reials Fàbriques de València dirigides per Maria
Salvadora Disdier segons veiem al plafó de la Mare de Déu
de la Llum de Navaixes o al de Santa Marta de 1809 del
Museu de Ceràmica de València. Amb el temps passà a di-
rigir la fàbrica que Miquel Royo tenia al carrer de Russafa.
És considerat un dels iniciadors del pictoricisme acadèmic
i introductor del vessant naturalista en la pintura ceràmica.
Destaca per la precisió del dibuix i pel volum aconseguit
amb una gradació magistral d’ombres i colors (Cebrián,
2009; Navarro, Cebrián, 2011).
LÀPIDA DE JAIME CATALÀ (g. 17)
Josep Sanchis
1823
4 x 3 taulells
Inscripció: AQUI YACEN / LAS CENIZAS / DE DN JAI-
ME CATALÁ, / DR TEOLOGO / Y RECTOR PABORDRE /
DE LA IGLESIA DE XABIA: / MURIÓ EL DIA 6. DE OC-
TUBRE / DE 1823. / A LOS 80. AÑOS DE SU EDAD / RU-
EGUEN Á DIOS POR EL.
Procedent de l’ermita de Sant Joan de Xàbia
Museu Arqueològic i Etnològic Soler Blasco de Xàbia
Representa una lauda de marbre decorada amb roleus
daurats assentada sobre una illa otant i envoltada de vege-
tació. Un crani amb tíbies trencades i bonet, com correspon
a la dignitat del difunt, se situa en terra davant de la làpida.
Col·locat dalt veiem un rellotge d’arena alat anquejat per
dues dalles esmolades que encreuades ixen des de darrere.
El trencament del terra del primer terme amb zones fos-
ques, la forma de calavera, la manera de resoldre les ales, el
cromatisme, la pinzellada acurada, el dibuix , entre altres
trets pictòrics, ja els hem vist en altres obres de Sanchis.
Aquesta i la de Mariana Prat –del Pintor de la Conques-
ta– són les més antigues que el museu de Xàbia recuperà i
restaurà d’un conjunt de tretze làpides (Bolufer, 2009).
PLAFÓ HERÀLDIC (g. 18)
Josep Sanchis
Primer terç del segle XIX
2 x 2 taulells
Panteó de la família Reig, façana. Cementeri municipal
de Cocentaina
Escut heràldic que es mostra sobre un petit paisatge he-
misfèric acompanyat per un rellotge alat, una dalla, i un cra-
ni. Els tres elements són idèntics en forma i pinzellada als
de la làpida anterior de Jaume Català de Xàbia pintada per
Sanchis, autor a qui també atribuïm aquest plafó.
El mateix escut nobiliari es trobava ns als anys 80 del
segle XX sobre la porta d’una alqueria de la partida de Be-
nioret, segons indiquen J. Ll. Pasqual i J. M. Segura (1987:
g. 2). Conté la inscripció Alqueria de Sn Pasqual, año
1805. La decoració és distinta i deu ser anterior al plafó del
cementeri, on el repertori militar s’ha substituït per símbols
mortuoris, deixant ben clara la seua funció funerària. Úni-
cament a través de la fotograa, però, no és possible deter-
minar si aquell també fou pintat per Josep Sanchis. El del
cementeri, publicat dos anys abans (Segura, Pasqual, 1985:
40), encara es conserva al mateix lloc.
Vicent Camarlenc (doc. 1806 - ac. 1830). Pintor que a
començament del segle XIX intenta adoptar les innovacions
de les Reials Fàbriques. Malgrat que fou alumne de la Sala
de ors i ornats de l’Acadèmica de Belles Arts, la seua obra
es caracteritza per certa simplicitat compositiva i pinzellada
insegura. Identicàrem la seua producció gràcies al plafó
signat de Sant Tomàs i sant Bonaventura de Xelva, pintat el
1825 a la fàbrica del carrer de la Corona de València (Na-
varro, Cebrián, 2019: 60).
LÀPIDA DE JOSÉ ANTONIO MORAND Y CARDONA
(g. 19)
Vicent Camarlenc?
1819
2 x 2 taulells
Inscripció: AQUÍ YACE / Dn Jose Antonio Morand / y
Cardona; murió de edad de 29 años, dia / 30 de Mayo, del
año 1819. Rueguen á Dios por su / Alma.
Cementeri municipal de Dénia
Conté el crani i les tíbies a continuació de l’epita escrit
Fig. 17. Josep Sanchis. Làpida de Jaume Català. Museu Arqueològic
de Xàbia (fot. X. Bolufer).

178
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
sobre una làpida de cantons truncats. Sense poder armar
contundentment que es tracta d’una obra elaborada per Ca-
marlenc, l’orla decorativa exterior ens porta a relacionar la
peça amb el pintor. La sanefa, de color verd, és un híbrid
entre vegetació i tèxtil. Als angles hi ha una mena de fulles
lanceolades en diagonal i als costats uns engrelats amb un
seguit de punts, tot amb raspats. És un tipus d’adorn elaborat
amb una certa creativitat, com els que certament acostuma
a pintar Camarlenc en els plafons devocionals o paviments.
Pintor de la Conquesta (ac. 1823- 1850). Treballà a la
Reial Fàbrica de València que en aquell moment estava en
mans dels Sanchis, que encara que ja lluny de l’esplendor
dels primers temps va continuar utilitzant la marca presti-
giosa. És l’autor de dues socolades que conserva el Museu
de Sèvres realitzades el 1836. Els trets més distintius de la
seua tècnica són la pinzellada solta, abundància de raspats i
cromatisme fort (Cebrián, 2013-2014).
LÀPIDA D’ANTÒNIA ALBI (g. 20)
Pintor de la Conquesta
1838
4 x 3 taulells
Inscripció: AQUI YACE / D.ña Maria Antonia Albi, / mu-
rió el dia 8. de Nobi- / embre de 1838. á los / 43. Años 11.
meses y 21. / dia de su edad. / R. Y. P.
Procedent de l’ermita de Sant Joan de Xàbia
Museu Arqueològic i Etnològic Soler Blasco de Xàbia
Recolzada sobre una làpida de marbre veiem dempeus
l’estàtua d’un ploraner totalment cobert per la vestimenta i el
rostre ocult. A l’esquerra, el déu Cronos, alat i portant la dalla,
s’apareix i assenyala amb l’índex la inscripció amb el nom de
la difunta. Els dos personatges ocupen quasi tota la superfície
del plafó. La iconograa es completa amb el rellotge d’arena
situat entre les dues gures i un salze i un xiprer darrere.
L’obra, amb una policromia destacable, conté els trets
del Pintor de la Conquesta: dibuix i pinzellada ràpids, ras-
pats abundants, ombres blaves i marró obscur. El rostre de
Cronos de grans ulls molt oberts, amb l’iris quasi negre i
l’escleròtica realçada, i llavis carnosos també és molt carac-
terístic del pintor.
LÀPIDA DE JOAN BAPTISTA ALBI (g. 21)
Pintor de la Conquesta
1840
4 x 3 taulells
Inscripció: D. O. M. / En este sitio se halla enterrado el
/ cadaver de Juan Bautista Albi, Es-/ poso que fué de Maria
Franca Ramos, / falleció en 14 de 9bre. de 1840 / á los 60
años de su edad. / Rueguen á Dios por su Alma, que / Re-
quiescad in pace.
Fig. 18. Josep Sanchis. Plafó he-
ràldic. Cementeri de Cocentaina.

179
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
Procedent de l’ermita de Sant Joan de Xàbia
Museu Arqueològic i Etnològic Soler Blasco de Xà-
bia.
Amb els mateixos elements que la làpida d’Antonia
Albi, la composició i l’execució s’allunyen d’aquella. El
Pintor de la Conquesta l’ha resolt en monocromia morada,
i el protagonisme recau sobre el vas de grans dimensions,
mentre que cada personatge ocupa un únic taulell. Es re-
presenta una tomba monumental classicista rematada per
escultures. L’estàtua de Cronos, assegut al cim de l’urna,
porta en una mà la dalla i en l’altra sosté un ciri trencat i un
rellotge alat. Als laterals de la tapa hi ha dos ploraners quasi
jacents d’idèntic model que el del plafó anterior. El crani i
les tíbies en aquesta ocasió estan esculpides en relleu en la
cara frontal de la tapa del sarcòfag. Un salze, uns matolls de
xiprer, unes tiges d’heura i una branca morta i seca són les
úniques notes de color.
Del mateix autor i localització és la làpida de Mariana
Prat, de 1823, obra primerenca, i de grandària especial en
comparació amb les altres dues, 9 x 5 taulells (Cebrian,
2013), a partir de la qual es veu l’evolució del pintor en
comparar les làpides posteriors datades.
Joan Ortiz i Álvaro (ac. 1846 - 1867). Pintor conegut a
partir del plafó de la Mare de Déu dels Desemparats signat
el 1855 i cuit als forns de Lluís Gastaldo, abans de Josep
Fos, que conserva el Museu de Ceràmica de València. Tam-
bé treballà a la fàbrica de la Font d’en Carròs, segons s’in-
dica en algunes obres. Li agrada fer pinzellades soltes molt
llargues, ombres fosques i personatges amb ulls sortints i
arredonits. Moltes de les seues obres tenen un predomini
de la tonalitat marró o groga que se sobreposa a la resta de
colors (Navarro i Cebrián, 2010).
Fig. 19. Vicent Camarlenc. Làpida de José Antonio Morand. Cemen-
teri de Dénia.
Fig. 20. Pintor de la Conquesta. Làpida d’Antònia Albi. Museu
Arqueo lògic de Xàbia.
Fig. 21. Pintor de la Conquesta. Làpida de Joan Baptista Albi. Museu
Arqueològic de Xàbia.

180
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
LÀPIDA DE JOSÉ ALBI Y CODINA (g. 22)
Joan Ortiz
1849
3 x 3 taulells, més un terç a la columna dreta
Inscripció: D.O.M. / D. JOSÉ ALBI Y CODINA / MU-
RIÓ EL 17. DE MAYO DE 1849. A LOS / 74. AÑOS DE SU
EDAD. / R.I.P.
Procedent del cementeri de Sant Joan de Xàbia
Museu Arqueològic i Etnològic Soler Blasco de Xàbia
Làpida de nínxol procedent del Cementeri Vell (Bolufer,
2009) que ha estat restaurada recentment pel museu.
Resolta en monocromia de manganès, reprodueix amb
pintura la forma arquejada del nínxol. L’epita, escrit amb
diversos tipus de lletra, és breu. Únicament s’inclouen les
dades necessàries per a la identicació del difunt. El més
destacat és l’emblema funerari, que ens ha permès adscriure
l’obra a la mà d’Ortiz. Sobre un paisatge senzill a base de
matolls i un arbust se situa l’escena. Cronos, assegut amb
un genoll exionat sobre una llosa, vesteix un mant que dei-
xa el seu cos nu. En una mà porta la dalla i en l’altra, que
descansa sobre el rellotge d’arena alat, du el ciri trencat fu-
mejant. L’acompanya un amoret que fa bombolles de sabó.
Idèntica font gràca, però invertida i sense l’amoret,
s’ha utilitzat en la làpida que acabem de veure de Joan Bap-
tista Albi de 1840, a la mateixa localització. Més lluny, al
cementeri de Vinaròs, la làpida en estat fragmentari de Ma-
riana Briciano de 1868 (Román, 2016: 42-43) torna a repro-
duir la mateixa escena. En aquest cas, de moment, l’autor
ens és desconegut.
Mestre de Santa Anna (ac. 1865-1880) El pintor, pen-
dent d’identicar, rep aquest apel·latiu pel plafó de Santa
Anna del Mas del Racó d’Alcoi (Segura, Navarro, Cebrián,
2019: cat. 77). Ha estat inclòs dins l’estil revival que es dóna
cap a l’últim terç del segle XIX, especialment pel dibuix
compacte i per l’absència de la innovació de principis de se-
gle en un intent de recrear els plafons devocionals del segle
anterior (Guerola, 2002: 41). Quan treballa altres formats,
en canvi, observem un tractament pictoricista i una concep-
ció més moderna. En els últims anys d’activitat el podem si-
tuar en la fàbrica de Valldecabres de Quart de Poblet gràcies
al plafó de 1880 on es representa el Baptisme de l’església
de la Puríssima de la localitat (Cebrian, Navarro, Segura,
2014: 226-227; Navarro, Cebrian, 2019: 64-65).
LÀPIDA DE JOSÉ AÑÓ Y CLERIES (g. 23)
Mestre de Santa Anna
1866
3 x 3 taulells
Inscripció: Aqui yace José Añó y Cleries, / natural de
esta villa de Guada- / suar, consorte de Maria Teresa /
Osca. Murió / a la edad de 58 años / el dia 7 de febrero de
1866. / Rueguen a Dios por su alma. / R.Y.P.
Cementeri municipal de Guadassuar
La superfície ocupada pels símbols funeraris es redueix
a un taulell. Sobre una illa suspesa en l’espai blanc del fons,
veiem una calavera i tíbies, una dalla, una creu formada per
dos troncs, una garlanda de fulles de llorer, i en la llunyania
uns xiprers, tot pintat en monocromia morada.
LÀPIDA DE PEDRO VICENTE AÑÓ (g. 24)
Mestre de Santa Anna
1867
3 x 3 taulells
Inscripció: Aqui descansan los restos de / Pedro Vicente
Añó, consorte de / Maria Rosa Rosell. Murio en és- / ta villa
de Guadasuar el dia 14 de / Marzo de 1867 a la edad de 25
/ años. / Rueguen a Dios por su alma. / R.Y.P.
Fig. 23. Mestre de Santa Anna. Làpida de José Añó. Cementeri de
Guadassuar.
Fig. 22. Joan Ortiz. Làpida de José Albi. Museu Arqueològic de Xàbia
(fot. X. Bolufer).

181
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
Cementeri municipal de Guadassuar
Sobre una petita superfície terrosa es mostren el crani,
el rellotge alat, la dalla, el llorer i el ciri trencat. Igual que
l’anterior, està resolt amb manganès com a únic color.
Aquest parell de làpides del cementeri de Guadassuar
comparteixen trets comuns: el marc bicolor amb hexàgons,
la cal·ligraa, el terra amb línies sinuoses i pedres, les llu-
entors en el front dels cranis, etc. Tots aquests elements els
podem trobar en els plafons devocionals del Pintor de Santa
Anna (Cebrián, Navarro, 2009: 78-80, 173-178).
A la plaça del Calvari d’Atzeneta d’Albaida hi ha obrat
a la façana de la casa núm. 28 un plafó del Mestre que re-
presenta la crucixió al mont Calvari. Als peus de la creu es
veu el crani d’Adam idèntic al que pinta a les làpides.
Miquel Mollà (ac. 1851 - 1887). Pintor de producció
extensa, es trobava entre els més reeixits de la ciutat de Va-
lència d’aquella època. Treballà a les fàbriques de Rafael
González Valls, on signà “M. Mollà” algunes obres, com
El ball davant de la taverna o La carrera de cavalls del
Victoria and Albert Museum. La Batalla de Castillejos que
exposa el Museu de Belles Arts de Castelló també conté la
signatura. El seu estil ha assolit plenament el pictoricisme i
destaca per una tècnica molt depurada i per la subtilesa de la
pinzellada (Cebrián i Navarro, 2012 i 2015a).
LÀPIDA DE FRANCISCA MARIA BELDA Y CASANO-
VA (g. 25)
Miquel Mollà
1853
1 placa
Inscripció: D.O.M. / aquí yaCe / FraNCisCa María / BeLda
y CasaNova, / que murió en 4 de Abril de 1853 / de edad de
67 años 7 meses y 12 dias. / Rueguen á Dios por su alma.
Cementeri d’Agullent
Es representa una tomba monumental de marbre blanc,
amb el frontal que conté l’epita rematat per arc de mig
Fig. 24. Mestre de Santa Anna. Làpida de Pedro V. Añó. Cementeri
de Guadassuar.
Fig. 25. Miquel Mollà. Làpida de Fran-
cisca M. Belda. Cementeri d’Agullent.

182
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
punt i anquejada per dues escultures simètriques. Dos àn-
gels ploraners recolzats als laterals s’eixuguen les llàgrimes
amb el mantell. Estan resolts en grisalla en un intent de re-
produir la pedra. Damunt de la làpida se situa el reperto-
ri mortuori típic: crani, xiprer, dalla, rellotge, ciri, aixada,
pala, creu, palmes. Es tracta amb tota certesa d’una obra de
Miquel Mollà, ja que hi trobem tots els seus trets pictòrics.
LÀPIDA D’ASENSIA CARBONELL Y BORJA (g. 26)
Miquel Mollà
1859
1 placa
Inscripció: aquí yaCe / aseNsia CarBoNeLL / y BorJa. / fa-
lleció el 6 de Marzo de 1859 / á los 15 años y 10 meses de
su edad. / R.A.D. P.S.A.
Cementeri de Montesa
Làpida amb una orla ricament elaborada amb elements
daurats sobre fons morat. La iconograa funerària està re-
presentada pel crani i tíbies, la dalla, la palma, la branca de
xiprer i la corona oral.
Pintura molt propera a les característiques pictòriques de
Miquel Mollà, especialment per la decoració daurada amb
ratlles paral·leles sobre morat –que recorda moltíssim la del
plafó triple d’Alcoi amb la Trinitat, sant Maure i santa Bàrba-
ra (Segura, Navarro, Cebrián, 2019: cat. 80)– i la cal·ligraa.
Veiem idèntica manera de resoldre les palmes que en la làpi-
da anterior i la mateixa dalla. També el crani amb la caracte-
rística estructura que dóna Mollà a les seues gures, allargat
i amb front gran, ens remet al pintor, a qui atribuïm l’obra.
LÀPIDA DE MARÍA LUISA ESTEVE Y MELCHOR (g. 27)
Miquel Mollà
1865
1 placa
Inscripció: D.O.M. / aquí yaCe / María Luisa JoseFa es-
teve / y MeLChor: / Nació en 4 de Junio de 1807. / Murio en
7 de Agosto de 1865. / Su esposo Juan Bautista Martinez le
dedica / este triste recuerdo / R.I.P.A.
Cementeri d’Albalat dels Sorells
La placa està voltada per una sanefa decorativa senzilla
feta amb trepa que imita la forma de mig punt dels nínxols.
Conté un petit motiu funerari amb la calavera i les tíbies,
una creu senzilla, una palma i una branca de xiprer, conjunt
molt semblant al de la làpida de Montesa. S’observa la pauta
per a la inscripció, fet que implica un disseny previ.
Hi ha una altra placa al mateix cementeri, de Nicolás
Claramunt y Rausell de 1873, amb fons marbrejat i només
una petita creu, que segurament té la mateixa procedència
fabril que les anteriors. Especialment si tenim en compte la
cal·ligraa tan particular i l’orla bicolor pintada amb trepa i
raspada, que també hem vist en diversos plafons de Mollà.
LÀPIDA DE MARÍA TERESA FERRANDO Y OLTRA
(g. 28)
Miquel Mollà
Últim terç del segle XIX
1 placa (fragment)
Inscripció: AQUÍ YACE / MARÍA TERESA FERRANDO
Y OLTRA / de edad de 50 años, / [...]
Procedent del cementeri de Muro
Museu Arqueològic Camilo Visedo d’Alcoi
Els símbols funeraris formen un conjunt atapeït en la
part superior. Veiem la calavera, les tíbies, la dalla, l’aixa-
da, el rellotge, el ciri, tot col·locat sobre dues branques de
xiprer. Presenta una sanefa exterior geomètrica elaborada a
base de requadres enllaçats de color negre que ha estat alte-
rada mínimament en situar a sobre les imatges mortuòries.
Encara que ha estat resolt amb certa rapidesa, les analogies
Fig. 27. Miquel Mollà. Làpida de Maria Luisa Esteve. Cementeri d’Al-
balat dels Sorells.
Fig. 26. Miquel Mollà. Làpida d’Asensia Carbonell. Cementeri de
Montesa.

183
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
formals i el tractament pictòric ens remeten a l’obra de Mi-
quel Mollà.
Possiblement també va ser pintada per la mateixa mà, o
almenys prové de la mateixa factoria, la làpida recordatòria
esmentada més amunt del cementeri de Benilloba de Pascu-
al Garcia i Vicente Garcia.
Pintor de la Fàbrica Huerta (ac. 1880-1900). Pintor
encara no identicat que es deneix per uns trets molt pre-
cisos i realitza la seua tasca en l’àmbit laboral de Manises,
concretament a la fàbrica de Ramon Huerta. Bastant prolí-
c, la seua pintura es caracteritza per la simplicitat i per la
combinació de cert regust pictoricista amb un dibuix i per-
lat excessivament marcats. Li agrada usar el pigment rosa i
a vegades pinta i dóna color alhora. Allò que més el deneix
és la composició dels rostres: amb una línia negra pinta les
celles, les parpelles i els llavis, i els ulls són grans punts
negres. L’any 1883 participà en la decoració de la casa dels
Huerta a Manises, i de 1892 és el plafó d’Alzira dedicat a
sant Bernat, Maria i Gràcia (Navarro, 2008; Cebrián, Navar-
ro, 2009 : 83-87 i 197-184).
LÀPIDA DE MARIA TERESA AÑÓ PERALES (g. 29)
Pintor de la Fàbrica Huerta
1887
3 x 3 taulells
Inscripció: A LA ETERNA MEMORIA / DE / MARIA
TERESA AÑÓ PERALES / FALLECIÓ, EL DIA 17 DE NO-
VIEMBRE DEL / AÑO 1887. Á LA PREMATURA EDAD
DE 11 A- / ÑOS EN EL INCOMPARABLE DIA DE SU 1ª /
COMUNION / SUS DESCONSOLADOS PADRES LE DE-
DICAN ESTE / PEQUEÑISIMO RECUERDO.
Cementeri municipal de Guadassuar
Dos àngels voladors traslladen una corona de ors i
llorer, símbol de la immortalitat alhora que representen els
portadors de l’ànima al cel, iconograa funerària caracterís-
tica per a tombes infantils.
Els cossos nus de les gures celestials estan resolts amb
dibuix i volums de color marró. Porten un mantell enlairat
de color rosa penjat al muscle i les ales verdes tenen petits
tocs de raspats. Són idèntics als que hem vist en el plafó de
Sant Josep del Molí del Romà d’Alcoi (Segura, Navarro,
Cebrián, 2019: cat. 105), en el de l’església de Canals del
mateix sant o en el rellotge de Xirivella de 1883.
Però, sobretot, s’ha de posar en relació amb la placa
que exposa el Museu de Ceràmica de Manises, pintada per
la mateixa mà, per les equivalències en la composició, el
grasme i la temàtica salvíca. Ens referim a la lauda del
xiquet Bautista Vilar y Taberner de 1882, pintada abans que
la de Guadassuar.
Francesc Dasí i Ortega (1833-1892). Es formà a l’Aca-
dèmia de Sant Carles de València sota el mestratge de Vi-
cent Castelló. Treballà per a diverses fàbriques de València
i Manises –White, Gastaldo, Monleón– i era considerat, no
un ocial, sinó un artista. En la seua obra la pinzellada és
la protagonista principal, amb una tècnica molt semblant a
la dels impressionistes francesos i a l’aquarel·la, segons els
casos. Famós entre altres, per les seues composicions orals
per a paviments, vertaders esclats de color, va ser el millor
pintor ceràmic de la segona meitat del XIX (Cebrián, Na-
varro, 2014).
LÀPIDA DE VICENTE BLÁZQUEZ Y GALLENT (g.
30)
Francesc Dasí
1871
3 x 3 taulells
Inscripció: D.O.M. / VICENTE BLASQUES Y GA-
LLENT / falleció el dia 11 de Julio de 1871 á los 78 / años
de edad./ Su desconsolada esposa e hijos le tributan / este
recuerdo. / R.I.P.A.
Cementeri municipal d’Albalat dels Sorells
Encara que una part de l’obra està oculta per la fornícula
del nínxol, es pot apreciar una orla ornamental que la cir-
cumda. Resolta en color verd i abundància de raspats, pre-
senta fullaraca d’aspecte dinàmic als laterals i una garlanda
Fig. 29. Pintor de la Fàbrica Huerta. Làpida de Maria Teresa Añó.
Cementeri de Guadassuar.
Fig. 28. Miquel Mollà. Làpida de Maria Teresa Ferrando. Museu Ar-
queològic d’Alcoi (fot. J. M. Segura).

184
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
amb dues ors grans a la part inferior sobre una decoració
de ratlles paral·leles. L’orla vegetal és similar a la que em-
marca la inscripció de la Mare de Déu de l’Aljub a Xàtiva.
Dalt, en tonalitats daurades, tres ànimes es debaten en diver-
ses actituds entre ames.
Dasí pintà la làpida el mateix any que el plafó devoci-
onal de Sant Joan Baptista d’Atzeneta del Maestrat, obra
amb la qual manté analogies evidents. De 1874 és una
altra Ànima del purgatori d’Alfafara (Cebrián, Navarro:
2014), aquesta elaborada amb més detall i d’un model
diferent.
Rafael Monleón (1843-1900). És ll de Sebastià Mon-
león, que havia fundat a València la fàbrica de taulells Sant
Pius V l’any 1858. En pintura ceràmica Rafael Monleón és
conegut especialment pels aplics per a mobles de fusta i, so-
bretot, per les plaques amb paisatges marins. Entre les obres
signades destaca la taula del seu habitatge de Madrid, una
placa rectangular de dimensions considerables que conté la
signatura, l’any 1879 i la marca de la fàbrica esmentada.
LÀPIDA D’ANA MARIA FONT (g. 31)
Rafael Monleón?
1881
3 x 4 taulells
Es conserva el motiu iconogràc (2 x 2 taulells)
Inscripció: Ana Maria Font y Mollá / Murio el dia 28
de Octubre de 1881. / a los 23 años / Recuerdo de su Padre
Hermanos y Esposo / R.Y.P.
Procedent del cementeri de Muro
Museu Arqueològic Camilo Visedo d’Alcoi
Sobre una illa suspesa en l’espai, santa Anna asseguda
ensenya a llegir Maria. Hi veiem multitud de colors amb
mínimes gradacions i un joc de llums i ombres. El perl de
santa Anna amb ulls allargats i galtes acolorides és el mateix
que podem trobar en els éssers de les plaques per a mobles
pintades per Monleón (Navarro, Cebrián, 2016).
L’obra, amb fons totalment blanc, té el remat superior
retallat per tal d’adaptar-se a la forma arquejada del nín-
xol. En aquesta làpida no trobem símbols funeraris, sinó una
imatge religiosa. És una petita escena l’elecció de la qual
està relacionada amb l’onomàstica de la jove difunta Ana
Maria, segons es llegia a l’epita de la part inferior actual-
ment no conservat. Com s’ha dit adés, les representacions
de caràcter estrictament religiós sorgiran a partir de nals
del segle XIX.
El revers dels taulells està numerat amb manganès de l’1
al 12. El premsat posterior mostra sis faixes o costelles
sense marca de fàbrica.
Francesc Tos (1866-1924). Pintor del període d’entre
segles a València –fàbrica Sant Pius V– i Manises, segons
veiem en la signatura d’algunes obres que també data. Per-
llongà el pictoricisme encetat a principis de segle XIX per
Bru i Sanchis, i reimpulsat posteriorment per Dasí. Tant en
estil com en tècnica, fou seguidor d’aquest últim, mantenint
al llarg de tota la seua trajectòria una pinzellada constant
(Navarro, Cebrián, 2012).
LÀPIDA DE VICENTE BARIOS AÑÓ (g. 32)
Francesc Tos
1899
4 x 3 taulells
Inscripció: D.O.M. / AQUÍ DESCANSAN LOS RESTOS
MORTALES / DE / Vicente BARIOS AÑÓ / Falleció el dia
28 de Agosto de 1899 / de 41 años de edad / R.I.P.A. / SU
ESPOSA ENCARNACIÓN MOROTALVÁ / É HIJOS LE
DEDICAN ESTE RECUERDO.
Cementeri municipal de Guadassuar
Làpida de nínxol amb remat pintat en forma d’arc de
mig punt i decoració lineal als carcanyols. Protegits per
l’arc, entre raigs celestials resplendents i sobre núvols, dos
àngels amb les ales esteses porten una creu de troncs sense
desbastar. A les acaballes del segle XIX, en la iconograa
funerària predomina la temàtica religiosa.
Fig. 31. Rafael Monleón. Làpida de Ana María Font. Museu Arqueo-
lògic d’Alcoi.
Fig. 30. Francesc Dasí. Làpida de Vicente Blazquez. Cementeri d’Al-
balat dels Sorells.

185
LA MEMÒRIA CERÀMICA MÉS ENLLÀ DE LA MORT.
PLAFONS DE TAULELLS I PLAQUES FUNERÀRIES DELS SEGLES XVIII I XIX
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
Segons llegim a l’epita, V. Barios morí als 41 anys, raó
que explica la llegenda superior de l’arc Consum[m]atus in
brevi explevit tempora multa, text del Llibre de la Saviesa
(Sv 4, 13) relacionat amb la mort prematura.
LÀPIDA D’AGUSTÍN PASTOR Y FEMENÍA (g. 33)
Francesc Tos
1903
4 x 3 taulells
Inscripció: D.O.M. / AQUÍ DESCANSAN LOS RESTOS
MORTALES / DE / AGUSTIN PASTOR Y FEMENÍA / fa-
lleció el dia 8 de Setiembre de 1903 / á los 50 años de edad
/ SU DESCONSOLADA ESPOSA, HIJOS É HIJAS, HER-
MANOS HERMANAS Y DEMAS FAMILIA LE DEDICAN
/ ESTE PEQUEÑO RECUERDO / UN PADRE NUESTRO
POR MI / TE RUEGO REZES HERMANO / PUES SEA
TARDE Ó TEMPRANO / TIENES QUE VENIR AQUÍ / LO
QUE TU ERES YO FUÍ / LO QUE YO SOY TU SERÁS / Y
ENTONCES TE ALEGRARÁS / QUE TE LO REZEN A TI
/ R.I.P.
Cementeri municipal de Guadassuar
Làpida molt semblant a l’anterior, amb idèntica compo-
sició i el mateix motiu guratiu. Entre raigs i núvols emer-
geixen dos àngels portadors d’un crucix. A més d’incloure
altres elements iconogràcs, Tos li ha donat un tractament
pictòric més minuciós. La creu és en realitat un crucix, amb
Crist i rètol d’INRI. Afegeix una palma i corona de ors que
transporten en les altres mans. La gamma cromàtica és més
rica i els colors més saturats. La pinzellada amb petits tocs
adquireix protagonisme enfront del perlat. Malgrat aques-
tes variacions, les dues làpides són obra de Francesc Tos.
BIBLIOGRAFIA
BOLUFER MARQUÉS, J. (2009). El Vell Cementeri de Xàbia,
en Revista de Festes de Duanes de la mar. Xàbia, Ajuntament
de Xàbia: 35-37.
BOLUFER MARQUÉS, J.; CASTELLÓ MARÍ, J. S. (2012). Er-
mita de Sant Joan (Xàbia), en Intervenciones arqueológicas en
la provincia de Alicante. 2010. En línia: http://www.marqali-
cante.com/contenido/int_arqueologicas/doc_126.pdf [consulta
28-3-2013]
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (1987). La capella del cementeri de
Xàtiva. Papers de la Costera, 5: 181-200.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (1998). Els cementeris de Canals, en
Canals, Festes 1998: 44-73.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007). Els taulells funeraris de l’er-
mita de Sant Feliu, L’Informador de la Costera, 312, 15 set.: 8.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2009). Josep Sanchis i Cambra: pin-
Fig. 32. Francesc Tos. Làpida de Vicente Barios. Cementeri de Gua-
dassuar.
Fig. 33. Francesc Tos. Làpida d’Agustín Pastor. Cementeri de Gua-
dassuar.

186
BEATRIU NAVARRO I BUENAVENTURA; JOSEP LLUÍS CEBRIÁN I MOLINA
RECERQUES DEL MUSEU D’ALCOI, 28 (2019), 167-186
tura ceràmica devocional, en Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva
2009. Xàtiva, Ulleye: 179-187 i 227-232.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013-2014). El Pintor de la Con-
questa i la Reial Fàbrica de Taulells de València. Recerques
del Museu d’Alcoi, 22-23: 107-120.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B. (2009). Pintura ceràmica a Xàtiva: plafons devocionals, là-
pides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX.
Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B. (2012). Els plafons devocionals de M. Mollà i Manuel Gar-
cés a Jesús Pobre. Aguaits, 31: 131-147.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B. (2014). Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle
XIX. Xàtiva, Ulleye.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B. (2015a). El pintor ceràmic Miquel Mollà. Plafons devocio-
nals a la Vall d’Albaida. Alba. Revista d’estudis comarcals de
la Vall d’Albaida, 26: 94-103.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B. (2015b). L’al·legoria de la Fe de Francesc Dasí a Benissa,
en Llibre de Festes Puríssima Xiqueta, Benissa, 2015: 135-138.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA,
B.; SEGURA MARTÍ, J. M. (2014). La pintura ceràmica de-
vocional vuitcentista a les comarques alacantines. Canelobre,
64: 218-233.
GUEROLA I BLAY, V. (2002). La pintura ceràmica a Carcai-
xent: Estudi, classicació i catàleg raonat: Plafons devocio-
nals, costumistes, natures mortes i taulells de sèrie. Carcaixent,
Ajuntament; València, UPV.
HORTELANO UCEDA, I. (2018). Placa cerámica funeraria de
José María Requena Monforte (1900). La peça del mes. Ma-
nises, Museu de Ceràmica de Manises. En línia: http://www.
manises.es/sites/default/les/les/museos/mcm/50aniversario/
la_peca_del_mes_de_gener.pdf [consulta 01-3-2018]
NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2008). Pintura ceràmica
del segle XIX a Alfara, en Alfara del Patriarca festes patro-
nals 2008. Alfara del Patriarca, Ajuntament: 24-26.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J.
Ll. (2010). El pintor Joan Ortiz: autor del plafó ceràmic de
Sant Gregori del Museu Arqueològic d’Alcoi. Recerques del
Museu d’Alcoi, 19: 187-199.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J.
Ll. (2011). Més obres dels pintors ceràmics Joan Bru i Josep
Sanchis, en Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2011. Xàtiva,
Ulleye: 105-118 i 153-168.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J.
Ll. (2012). El pintor ceràmic de Manises Francesc Tos: obres a
la Vall d’Albaida. Almaig, XXVIII: 82-85.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA,
J. Ll. (2016). Taulelleria devocional de Rafael Monleón, una
faceta oblidada de la seua pintura ceràmica, en Navarro i Bu-
enaventura (ed.). Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes
de les VII Jornades d’Art i Història a Xàtiva 2015. Xàtiva,
Ulleye: 121-138.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J.
Ll. (2019). Els pintors dels segles XVIII i XIX, en Segura i
Martí, J. M.; Navarro i Buenaventura, B.; Cebrián i Molina, J.
Ll. Taulelleria devocional d’Alcoi. (Segles XVIII i XIX). Alcoi,
Ajuntament d’Alcoi: 48-71.
PASQUAL BENITO, J. Ll.; SEGURA MARTÍ, J. M. (1987). Ca-
tàleg de retaules ceràmics de Cocentaina. III, en Revista Mare
de Déu. Cocentaina 1987: sp.
ROMÁN CARO, H. (2016). Ad lucem. Cultura y arte funerario en
Vinaròs (siglos XIX y XX). Col. Mare Nostrum, 46. Vinaròs,
Associació Cultural Amics de Vinaròs.
SEGURA MARTÍ, J. M. (1985). Azulejería popular religiosa, en
Historia de la provincia de Alicante, Vol. VII. Alacant, Medi-
terráneo: 295-312.
SEGURA MARTÍ, J. M; NAVARRO I BUENAVENTURA, B.;
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2019). Taulelleria devocional
d’Alcoi. (Segles XVIII i XIX). Alcoi, Ajuntament d’Alcoi.
SEGURA MARTÍ, J. M.; PASCUAL BENITO, J. Ll. (1985). Ca-
tàleg dels retaules ceràmics de Cocentaina. II, en Revista Mare
de Déu. Cocentaina 1985: 37-40.
VIVES-FERRÁNDIZ SÁNCHEZ, L. (2005). La pervivència de la
simbòlica barroca als plafons ceràmics de l’ermita de sant Joan
de Xàbia. Xàbiga, 9: 153-178.