ArticlePDF Available

A la recerca de dades referencials per a l’estudi de restes òssies procedents d’acumulacions de rapinyaires diürnes rupícoles: primeres valoracions sobre els conjunts de Benaxuai-I (Xelva, València)

Authors:

Abstract and Figures

Es presenten les dades preliminars de l’estudi d’un conjunt subactual de restes òssies procedents de l’alimentació d’aus rapinyaires rupícoles recuperat en dos coves-finestra de l’interior de la província de València. Diversos aspectes relacionats amb el tipus d’aportacions (restes picotejades i no ingerides), la inexistència d’egagròpiles i la diversitat taxonòmica, vinculen el conjunt amb l’acció d’aus diürnes d’hàbits carronyaires i copròfags, sent-ne la miloca (Neophron percnopterus) la principal candidata. El desenvolupament d’aquest tipus d’estudis actualistes és una eina molt important a l’hora de caracteritzar els agregats arqueològics.
Content may be subject to copyright.
ARCHIVO DE PREHISTORIA LEVANTINA
Vol. XXVIII, Valencia, 2010, p. 403-410
Alfred SANCHIS SERRA (a), Juan Vicente MORALES PÉREZ (b), Manuel PÉREZ RIPOLL (b),
Agustí RIBERA I GÓMEZ (c) i Joaquim BOLUFER I MARQUÉS (d)
A la recerca de dades referencials per a
l’estudi de restes òssies procedents
d’acumulacions de rapinyaires diürnes rupícoles:
primeres valoracions sobre els conjunts
de Benaxuai-I (Xelva, València)
RESUM: Es presenten les dades preliminars de l’estudi d’un conjunt subactual de restes òssies proce-
dents de l’alimentació d’aus rapinyaires rupícoles recuperat en dos coves-finestra de l’interior de la pro-
víncia de València. Diversos aspectes relacionats amb el tipus d’aportacions (restes picotejades i no
ingerides), la inexistència d’egagròpiles i la diversitat taxonòmica, vinculen el conjunt amb l’acció d’aus
diürnes d’hàbits carronyaires i copròfags, sent-ne la miloca (Neophron percnopterus) la principal can-
didata. El desenvolupament d’aquest tipus d’estudis actualistes és una eina molt important a l’hora de
caracteritzar els agregats arqueològics.
PARAULES CLAU: Referencial, restes òssies, rapinyaires diürnes rupícoles, carronyaires.
Alla ricerca di dati di riferimento per lo studio di resti ossei provenienti da
accumuli di rapaci diurni rupestri: prime valutazioni riguardo
all’insieme di Benaxuai-I (Xelva, València)
RIASSUNTO: Si presentano i dati preliminari dello studio di un insieme subattuale di resti ossei, de-
rivanti dall’alimentazione di uccelli rapaci rupestri, recuperati in due “caverne-finestre” situate all’in-
terno della provincia di Valencia. I diversi aspetti collegati con il tipo di resti (beccati e non ingeriti), la
mancanza di boli alimentari e la varietá di specie si ricollegano con l’azione degli uccelli diurni necro-
fagi e coprofagi. Pertanto l’avvoltoio egizio (Neophron percnopterus) risulta essere l’ipotesi piú pro-
babile. Lo sviluppo di questo tipo di studi attualisti é un strumento fondamentale per definire campioni
archeologici.
PAROLE CHIAVE: Dati di riferimento, resti ossei, rapaci diurni rupestri, necrofagi.
a Museu de Prehistòria de València. Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP).
b Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València.
c Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA).
d Museu Arqueològic i Etnogràfic Municipal. Xàbia.
404 A. SANCHIS SERRA, J.V. MORALES PÉREZ, M. PÉREZ RIPOLL, A. RIBERA I GÓMEZ i J. BOLUFER I MARQUÉS
INTRODUCCIÓ
A primeries de l’any 2009, A. Ribera, director del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Al-
baida (MAOVA), va proposar al Museu de Prehistòria de la Diputació de València l’estudi d’una mostra
òssia recuperada durant les exploracions efectuades en un conjunt de coves artificials situades a 1 km de la
població de Xelva (els Serrans) (fig. 1A). Aquest tipus de cavitats, anomenades coves-finestra, s’obrin en
cingleres i tallats de difícil accés i funcionen com a magatzem o refugi durant l’època medieval (Ribera i
Bolufer, 1994). La localització d’aquestes estructures les converteix en un lloc idoni, després del seu aban-
donament pels humans, per a l’establiment de rapinyaires rupícoles. Aquests animals poden acumular al
seu interior restes derivades de la seva alimentació que conformen conjunts d’ossos i d’altres matèries or-
gàniques poc alterades per altres agents tafonòmics. Així, el seu estudi pot permetre obtenir dades referen-
cials per tal d’estudiar conjunts que provenen de jaciments arqueològics i que poden estar formats per
acumulacions tant naturals com culturals barrejades. Aquests estudis actuals ens van a permetre una millor
caracterització i comprensió de les dinàmiques d’acumulació i alteració per part de rapinyaires diürnes ru-
pícoles. El treball s’insereix en tota una sèrie d’estudis de caràcter semblant realitzats en els últims anys, fo-
namentalment en l’àmbit ibèric i europeu, tant sobre conjunts acumulats per rapinyaires diürnes1(per
exemple, Bochensky et al., 2009; Hockett, 1996; Lloveras, Moreno i Nadal, 2008b; Marín, Fosse i Vigne,
2009), com nocturnes (p.e., Cochard, 2004a; Lloveras, Moreno i Nadal, 2009; Sanchis, 2000) i mamífers car-
nívors (p.e., Cochard, 2004b; Lloveras, Moreno i Nadal, 2008a; Mallye, Cochard i Laroulandie, 2008; San -
chis, 2000).
LES COVES-FINESTRA: BENAXUAI-I
Aquestes cavitats van ser descrites a primeries del segle XX com a casetes dels moros (González Si-
mancas, 2008), topònim que les relaciona amb el seu origen cultural i que està present amb diferents variants
en la bibliografia tant catalana com castellana (Ribera i Bolufer, 2008). Són cavitats artificials picades en la
roca, generalment inaccessibles sense la participació de cordes i escales, que s’obrin a l’exterior en forma
de finestres sovint rectangulars en penya-segats i cingles. Normalment apareixen formant agrupacions d’en-
tre 2 ò 3 finestres fins a grans grups de 15 ò 20. Aquestes obertures donen accés a cambres de tendència rec-
tangular aïllades o comunicades i de grandària variable. La seua funcionalitat sembla estar lligada a
l’emmagatzematge de gra, encara que també pogueren actuar com a refugi en determinats moments. L’a-
nàlisi de paral·lels i de l’escàs registre material recuperat en el seu interior ha permès datar el seu ús en
època andalusina, moment en què s’estenen per diversos indrets de la mediterrània occidental (Ribera i Bo-
lufer, 2008; Ribera, en premsa).
El grup de Benaxuai-I està format per 15 cavitats excavades en la roca sobre el marge dret del riu
Xelva, a 420 m s.n.m., en mig d’un gran faralló de 50 m de llargària i 30 m d’altura. Estan situades a l’om-
bria i orientades cap al N (fig. 1B). Actualment només es conserven dues d’intactes, que a l’exterior es pre-
senten com a finestres rectangulars de 110 x 80 cm que donen accés a cambres molt variables en forma i
grandària (de 2 x 3 ò 3 x 4 m i aprox. 1,8 m d’altura) (Ribera i Bolufer, 2008; Ribera, en premsa) (fig. 2).
APL XXVIII, 2010
1 De fet, aquestes dades varen ser presentades parcialment en la taula rodona Taphonomie des petits vértebrés: referentiels et trans-
ferts aux fossiles (Université de Bordeaux I, 20 i 21 d’octubre de 2009).
ESTUDI DE RESTES ÒSSIES PROCEDENTS DACUMULACIONS DE RAPINYAIRES DIÜRNES RUPÍCOLES 405
APL XXVIII, 2010
Fig. 1. A: Situació del conjunt de les coves de Benaxuai-I. B: Imatge del cingle amb les finestres.
El material estudiat prové de les coves 2 i 12-13.
Fig. 2. Planimetria d’algunes de les coves (baix, dreta); tall de la cinglera (baix, esquerra) i imatges de les coves (dalt).
406 A. SANCHIS SERRA, J.V. MORALES PÉREZ, M. PÉREZ RIPOLL, A. RIBERA I GÓMEZ i J. BOLUFER I MARQUÉS
APL XXVIII, 2010
Les dues coves que millor es conserven (la n. 2 i n. 12-13) van ser explorades en 1992 per tècnics
del MAOVA. A més de l’estudi de les estructures, es va recollir una bona mostra de restes òssies en super-
fície, com també branques i llana d’ovella que són habitualment utilitzades per les aus en la confecció dels
seus nius. És important dir que les dades que s’exposen a continuació provenen de material recollit de forma
no sistemàtica i superficial i són, per tant, preliminars, a l’espera d’una pròxima actuació en aquestes coves.
En concret, en la cova n. 2 es conserva un nivell sedimentari d’uns 50 cm que pot aportar nous materials ar-
queològics, com també un conjunt més ampli de restes òssies subactuals dipositades per les rapinyaires.
PRIMERS RESULTATS
La major part del material prové de la cova 2, on s’han recuperat 192 restes, enfront de les dotze de
la cova 12-13. Es tracta principalment de restes òssies i dentals, però també han estat identificats un total de
setze excrements de mamífer. En la cova 2 el conjunt està dominat per mamífers domèstics de talla mitjana
i petita (ovelles, cabres, porcs, gossos i gats), encara que hi apareixen també de talla gran (bovins). Junt a
aquestes, apareix un conjunt molt interessant de carnívors silvestres integrat per la fagina (Martes foina), el
teixó (Meles meles) i la rabosa (Vulpes vulpes). S’han recuperat algunes restes de conill (Oryctolagus cuni-
culus) i de rèptils i anfibis: el fardatxo (Lacerta lepida) i el gripau (Bufo sp.). A banda, ha estat identificat
un conjunt de set restes de miloca (Neophron percnopterus). A la cova 12-13 únicament s’han recollit dotze
ESTUDI DE RESTES ÒSSIES PROCEDENTS DACUMULACIONS DE RAPINYAIRES DIÜRNES RUPÍCOLES 407
APL XXVIII, 2010
restes, sis de les quals són excrements de mamífers. Les altres pertanyen a mamífers domèstics (bovins i ove-
lles o cabres) i a una tortuga de rierol (Mauremys leprosa) (taula 1) (fig. 3A).
Les acumulacions es caracteritzen per la presència d’ossos complets, d’altres fragmentats i d’ele-
ments en connexió anatòmica gràcies al manteniment de parts toves que no han finalitzat el seu procés de
descomposició. Els ossos han estat majoritàriament descarnats, però no s’han ingerit, tret d’una tíbia d’ovi-
caprí que mostra senyals d’alteració digestiva en forma de porositat en l’articulació, polits, aprimament i pèr-
dua de massa òssia en la diàfisi fracturada (fig. 3B). Sembla que les parts toves de les preses han estat
ingerides per les aus durant la seva estada als nius, ja que diverses restes presenten impactes de bec en forma
de mosses i forats (fig. 3C). L’estudi exhaustiu de totes aquestes alteracions, com també el de la represen-
tació d’elements anatòmics i edats de mort de les preses es portarà a terme en una pròxima publicació junt
a la resta de dades que puguem obtenir en la futura excavació de les estructures, ja que a hores d’ara el ma-
terial és molt parcial i seleccionat, fet que resta valor a qualsevol interpretació.
Les característiques del conjunt, a les quals cal sumar l’absència d’egagròpiles, són més pròpies de
les acumulacions d’aus rapinyaires diürnes que no de nocturnes. Pel que fa a les restes de mamífers do-
mèstics, molts d’ells presenten talls i senyals de carnisseria junt als impactes de bec, per la qual cosa sem-
Taula 1. Benaxuai I. Restes recuperades en la prospecció superficial de les coves
2 i 12-13. Taxons representats segons NR i percentatges.
408 A. SANCHIS SERRA, J.V. MORALES PÉREZ, M. PÉREZ RIPOLL, A. RIBERA I GÓMEZ i J. BOLUFER I MARQUÉS
APL XXVIII, 2010
Fig. 3. A: Aspecte del conjunt de restes faunístiques. B: Tíbia d’ovicaprí digerida.
C: Situació de les mosses i forats produïdes pel bec de la rapinyaire en alguns ossos.
ESTUDI DE RESTES ÒSSIES PROCEDENTS DACUMULACIONS DE RAPINYAIRES DIÜRNES RUPÍCOLES 409
APL XXVIII, 2010
bla que són restes de consum humà aprofitades per les aus i recollides en femers o abocadors. Aquest fet ens
parla del caràcter carronyaire de les aus responsables de l’acumulació. Tanmateix, l’aparició de petits ani-
mals com els carnívors domèstics i silvestres, igual com els rèptils, amfibis i conills, si bé poden correspondre
de nou a activitats de tipus carronyaire (mort natural o accidental), també poden ser degudes a la predació.
La presència d’excrements de mamífers vincula així mateix aquestes acumulacions a les activitats d’aus co-
pròfagues.
QUI HA ESTAT?
Amb totes les dades exposades, i sempre amb la consideració que hi puga haver més d’un agent acu-
mulador, sembla que els conjunts estan relacionats amb aus rapinyaires diürnes carronyaires (voltors sensu
lato). A la península Ibèrica en l’actualitat hi trobem quatre espècies: el voltor comú (Gyps fulvus), el vol-
tor negre (Aegypius monachus), el trencalòs (Gypaetus barbatus) i la miloca (Neophron percnopterus). Ac-
tualment, el voltor negre i el trencalòs no estan presents al territori que ens ocupa. El voltor comú està
distribuït de forma sedentària per diverses zones del territori valencià, mentre que la miloca ocupa zones re-
duïdes de l’interior de les províncies de Castelló i València durant la primavera i l’estiu. La diversitat taxo-
nòmica del conjunt recuperat a Benaxuai-I coincideix amb les pautes alimentàries de la miloca en la
península Ibèrica (p.e., Donázar i Ceballos, 1988; Hidalgo et al., 2005), hipòtesi que guanya força al trobar
en la mostra algunes restes d’aquest voltor. Taxons com Lacerta i Mauremys i l’aparició d’insectes són més
propis de l’alimentació de la miloca, mentre que els excrements són específics d’aquesta espècie (Negro et
al., 2002). A tots aquests fets cal afegir la idoneïtat del conjunt de coves de Benaxuai-I com a lloc per a la
nidificació d’aquesta au rupícola (mur vertical, proximitat d’aigua i d’un nucli de població amb accés a fe-
mers i àrees d’explotació ramadera) (Ceballos i Donázar, 1988; López i García-Ripollés, 2007), si bé aquesta
espècie comparteix amb el voltor comú els criteris de selecció de les zones de nidificació (Dies, 2004). Mal-
grat que els últims anys la miloca s’havia rarificat a l’interior de València i Castelló per l’acció dels verins
utilitzats contra els carnívors, en l’actualitat es troba en franca regeneració, cosa per la qual no seria estrany
que de nou puguen ocupar les coves de Benaxuai-I o altres llocs propers (Dies, 2004).
AGRAÏMENTS
A Sara Bua per la traducció a l’italià del resum i a José Fornés pel seu interès i col·laboració en el projecte.
BIBLIOGRAFIA
BOCHENSKI, Z.M.; TOMEK, T.; TORNBERG, R. i WERTZ, K. (2009): “Distinguishing nonhuman predation on
birds: pattern of damage done by the white-tailed eagle Haliaetus albicilla, with comments on the punctures made
by the golden eagle Aquila chrysaetos”. Journal of Archaeological Science, 36 p. 122-129.
CEBALLOS, O. i DONÁZAR, J.A. (1988): “Selección del lugar de nidificación por el alimoche (Neophron percnop-
terus) en Navarra”. Munibe (Ciencias Naturales), 40, p. 3-8.
COCHARD, D. (2004a): “Influence de l’âge des proies sur les caractéristiques des accumulations de léporidés pro-
duites par le hibou grand-duc”. En J.P. Brugal i J. Desse (dirs.): Petits animaux et sociétés humaines. Du complé-
ment alimentaire aux ressources utilitaires. XXIVe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes,
Antibes, p. 313-316.
410 A. SANCHIS SERRA, J.V. MORALES PÉREZ, M. PÉREZ RIPOLL, A. RIBERA I GÓMEZ i J. BOLUFER I MARQUÉS
APL XXVIII, 2010
COCHARD, D. (2004b): “Étude taphonomique des leporidés d’une tanière de renard actuelle: apport d’un référentiel
à la reconnaisance des accumulations anthropiques”. Revue de Paléobiologie, 23 (2), p. 659-673.
DIES, I. (2004): Neophron percnopterus. Banco de datos Biodiversidad. Generalitat Valenciana (http://bdb.cma.gva.es/).
DONÁZAR, J.A. i CEBALLOS, O. (1988): “Alimentación y tasas reproductoras del alimoche (Neophron percnopte-
rus) en Navarra”. Ardeola, 35 (1), p. 3-14.
GONZÁLEZ SIMANCAS, M. (2008): Les Casetes dels Moros del Alto Clariano. Reedició de l’original de 1918.
Col·lecció Estudis Locals, 1, Bocairent, 89 p.
HIDALGO, S.; ZABALA, J.; ZUBEROGOITIA, I.; AZKONA, A. i CASTILLO, I. (2005): “Food of the Egyptian vul-
ture (Neophron percnopterus) in Biscay”. Buteo, 14, p. 23-29.
HOCKETT, B.S. (1996): “Corroded, thinned and polished bones created by golden eagles (Aquila chrysaetos): Tapho-
nomic implications for archaeological interpretations”. Journal of Archaeological Science, 23, p. 587-591.
LLOVERAS, Ll.; MORENO-GARCÍA, M. i NADAL, J. (2008a): “Taphonomic analysis of leporid remains obtained
from modern Iberian lynx (Lynx pardinus) scats”. Journal of Archaeological Science, 35, p. 1-13.
LLOVERAS, Ll.; MORENO-GARCÍA, M. i NADAL, J. (2008b): “Taphonomic study of leporid remains accumulated
by the spanish imperial eagle (Aquila adalberti)”. Geobios, 41, p. 91-100.
LLOVERAS, Ll.; MORENO-GARCÍA, M. i NADAL, J. (2009): “The eagle owl (Bubo bubo) as a leporid remains ac-
cumulator: taphonomic analysis of modern rabbit remains recovered from nests of this predator”. International Jour-
nal of Osteoarchaeology, 19, p. 573-592.
LÓPEZ, P. i GARCÍA-RIPOLLÉS, C. (2007): “Tamaño poblacional y parámetros reproductores del alimoche común
(Neophron percnopterus) en la provincia de Castellón, Este de la península Ibérica”. Dugastella, 4, p. 49-52.
MALLYE, J.B.; COCHARD, D. i LAROULANDIE, V. (2008): “Accumulations osseuses en péripherérie de terriers de
petits carnivores: les stigmates de prédation et de fréquentation”. Annales de Paléontologie, 94, p. 187-208.
MARÍN, A.B.; FOSSE, P. i VIGNE, J.-D. (2009): “Probable evidences of bone accumulation by Pleistocene bearded
vulture at the archaeological site of El Mirón Cave (Spain)”. Journal of Archaeological Science, 36, p. 284-296.
NEGRO, J.J.; GRANDE, J.M.; TELLA, J.L.; GARRIDO, J.; HORNERO, D.; DONÁZAR, J.A.; SÁNCHEZ-ZAPATA,
J.A.; BENÍTEZ, J.R. i BARCELL, M. (2002): “Coprophagy: an unusual source of essential carotenoids”. Nature,
416, p. 807-808.
RIBERA, A. (en premsa): “Las cuevas de Benaxuay. Un grupo de cuevas-ventana andalusíes en el río Chelva (Valen-
cia)”. Cuadernos de Madinat al-Zahra, 6, Córdoba.
RIBERA, A. i BOLUFER, J. (1994): “Coves-finestra de cingle al País Valencià. Un avanç”. Actes del IV Congrés d’Ar-
queologia Medieval Espanyola, t. III, Alacant, p. 625-643.
RIBERA, A. i BOLUFER, J. (2008): “Les covetes dels Moros. Coves-finestra de cingle al País Valencià”. En M. Gon-
zález Simancas: Les Casetes dels Moros del Alto Clariano. Reedició de l’original de 1918. Col·lecció Estudis Lo-
cals, 1, Bocairent, p. 9-51.
SANCHIS, A. (2000): “Los restos de Oryctolagus cuniculus en las tafocenosis de Bubo bubo y Vulpes vulpes y su apli-
cación a la caracterización de registro faunístico arqueológico”. Saguntum-PLAV, 32, p. 31-50.
... A bibliografia existente tem aumentado exponencialmente, existindo estudos para Canis latrans (Schmitt e Juell, 1994), Canis familiaris (Payne e Munson, 1985), Vulpes vulpes (Sanchis, 2000;Hockett e Haws, 2002;Mallye et al., 2008;Sanchis e Pascual, 2011;Krajcarz e Krajcarz, 2012;Lloveras et al., 2012), Lynx pardinus (Lloveras et al., 2008a, Leopardus geoffroyi (Álvarez et al., 2012), Meles meles (Mallye, 2011;Mallye et al., 2008), Bubo bubo (Sanchis, 2000(Sanchis, , 2001Yravedra, 2006;Lloveras et al., 2009b), Tyto alba (Hockett, 1991), Aquila chrysaetos (Schmitt, 1995;Hockett, 1996), Neophron percnopterus (Sanchis et al., 2010(Sanchis et al., , 2014Lloveras et al., 2014b), Aquila adalberti (Lloveras et al., 2008b), entre outros, assim como a aplicação destes dados actualistas em contextos arqueológicos (e.g., Hockett, 1995;Lloveras et al., 2010Lloveras et al., , 2011Sanchis, 2012). Trabalhos que incidem sobre a acumulação antrópica de leporídeos ou os indicadores desta acção também têm proliferado (Hockett, 1991(Hockett, , 1995Quirt-Booth e Cruz-Uribe, 1997;Hockett e Haws, 2002;Cochard, 2004;Pérez Ripoll, 2005;Sanchis e Fernández Peris, 2008;Yravedra, 2008;Lloveras et al., 2009aLloveras et al., , 2011Saladié, 2009;Rodríguez-Hidalgo et al., 2011;Sanchis, 2012). ...
... This paper presents the results of a taphonomic study of a modern bone set from several Egyptian vulture nests located in the Benaxuai caves at 420 m above sea level in an inland area of Valencia in the Mediterranean region of the Iberian Peninsula. Preliminary studies of the superficial bones recovered in caves C2 and C12-13 (Sanchis et al., 2010(Sanchis et al., , 2011a showed a heterogeneous assemblage characterised by: 1) a wide range of prey; 2) mostly pitted and punctured bones; 3) low quantities of ingested remains based on the lack of pellets. Both the features of the assemblage and the information supplied suggest that the presence of these bones in the caves is related to the activities of this vulture. ...
Article
a b s t r a c t This paper presents the results of a study of bones recovered in various current Egyptian vulture (Neophron percnopterus) nests in a Mediterranean region of the Iberian Peninsula. The Egyptian vulture, a diurnal, scavenging, rupicolous bird of prey, is one of four vulture species that currently inhabit the Iberian Peninsula. An analysis of the remains found in the nests confirms that it has a heterogeneous diet that includes remains from human activities (butchery and food production) and the carcasses of dead animals, although it is possible that they also prey on small-sized taxa. The taphonomic study determines these birds' capability of transporting, accumulating and altering bone remains. Some of the elements show marks caused by beak and/or claw impacts brought about primarily during feeding, which have characteristic typologies. Despite the fact that this is not a bone-eating vulture, it can also be seen that some bones are swallowed. The characteristics of the bone set studied here are important for estab-lishing the origin of bone accumulations on archaeological sites.
Article
Full-text available
Se estudian restos de lagomorfos correspondientes a la alimentacion de predadores actuales (Bubo bubo y Vulpes vulpes) para caracterizar sus tafocenosis y comprender los procesos tafonomicos que se desarrollan en los registros faunisticos arqueologicos.
Article
Full-text available
Cet article présente lʼanalyse de plus de 860 restes de léporidés (lapins et lièvres européens) accumulés dans la tanière dʼun renard roux. Lʼobjectif de cette étude est de mieux cerner les critères permettant de distinguer les activités anthropiques de celles des agents naturels en contexte fossile. Cette opération nʼest pas aisée car, dans la tanière, environ 70 % des ossements ne portent aucune trace caractéristique de la prédation (digestion, traces de dents). En outre, de nombreux critères sont partagés entre les deux accumulations comme la sous-représentation du squelette axial, de la boîte crânienne et des extrémités articulaires. Si la structure démographique de la taphocénose peut donner une précieuse indication sur lʼorigine de lʼassemblage, la principale différence se situe au niveau de la fracturation des ossements. En effet, le renard délaisse les os des membres après le décharnement de la proie ce qui induit un pourcentage dʼos complets relativement élevé dans la tanière. En revanche, lʼHomme extrait de manière quasi systématique la moelle contenue dans les cavités médullaires des os longs des membres. Ce comportement se traduit par une très forte fracturation des membres dans les lieux de traitement, un nombre élevé de fragment inférieur à 1 cm et par la production dʼun nombre élevé de cylindres diaphysaires. Abstract Taphonomic study of leporids from a recent red foxʼs den : as reference collection for the recognition of anthropic accumulations.-This article presents the analysis of more than 860 leporids remains (rabbits and brown hares) accumulated in a red foxʼs den. The objective of this study is to determine more precisely criteria used to distinguish anthropic activities from those of natural agents in fossil context. It is a difficult operation because, in a den, about 70 % of the bones have no characteristic marks of predation (digestion, tooth marks). Moreover, lots of criteria are shared between the both accumulations such as vertebrae, cranium and articular extremities deficits. If the taphocoenose demographic structure can give us a precious indication on the assemblage origin, the main difference lies in the bone fracturation. Indeed, the fox neglects limb bones after the prey emaciating which induces a relatively high percentage of complete bones in the den. On the other hand, quasi systematically the Man extracts the marrow included in the medullary cavities of limb bones. This comportment is manifested by a very great limbs fracturation in the processing places, a high number of fragments less than 1cm, and by the high production of shaft cylinders.
Article
Full-text available
We studied the diet of the Egyptian Vulture in Biscay, northern Iberian Peninsula, between 2000-2003. We monitored adults in territories, searched for nests, and collected food remains in nest and platform. We collected and identified a total of 143 prey remains, and classified them into 32 categories. 51.1% of prey where birds, whilst mammals accounted for 48.3%. Regarding source 41.3% of prey where wild birds and 9.8% domestic poultry. The bulk of mammals, 29.4%, had its source in domestic species, and wild mammals only accounted for 14% of prey remains. This variability in the diet is due to the capability of the species to exploit different food resources. Our study, along with several other works, points out the importance of feeding points and their management for the persistence and productivity of the species.
Article
Faunal remains from spoil heaps of two burrows inhabited by small carnivores (fox and badger) are analysed from a taphonomical point of view. This analysis provides characteristics for bone accumulation produced by small carnivores and will be a powerful tool for deciphering site formation about the occupational alternation of small carnivores and humans. Identified species were grouped by size classes. Faunal spectrum is composed by varied species of microfauna (70%), mesofauna (30%). Macromammal remains are under represented (less than 1%) and come from scavenged carcasses. Predators and consumed species are compared on the basis of the skeletal part representation, age classes and recording of predation marks (gnawed and digested bones). Skeletal part representation shows that all taxons exhibit a low-representation of axial skeleton and autopodial bones. Predators show a high representation of hind limb bones and a low representation of the fore limb bones whereas consumed species exhibit a reverse pattern. Mortality curve analysis provides an attritional profile for carnivores and helps for the establishment of the season of occupation of the burrow. Adults largely dominate consumed species. Moreover, predation marks are found in 1% of the carnivores’ bones and from 15% to more than 40% on prey bones. The large-sized prey bones only wear gnawed marks (20%) and anthropic marks (10–20%) whereas microfaunal remains exhibits more digested marks (40%) than gnawing stigmata (5%). Medium-sized animals bones wear both marks and with the same proportions (10–15%).
Article
Distinguishing leporid bones accumulated by diurnal raptors, owls, mammals and humans is essential to understand not only past human subsistence activities but also past ecology. This is particularly relevant in Iberian Palaeolithic sites where leporid remains usually constitute the most abundant taxon. As far as terrestrial mammal carnivores are concerned, the Iberian lynx (Lynx pardinus) would be the main leporid predator in the Iberian Peninsula. Up until now its contribution as a rabbit bone accumulator in archaeological sites has never been properly assessed. In order to investigate the taphonomic signature of this predator the analysis of 33 samples of modern Iberian lynx scats was carried out. Results show that leporid remains consumed by this carnivore appear very fragmented and exhibit a strong degree of corrosion digestion. Cranial elements are most abundant followed by long bones. Whereas there seem to be clear differences in relation to breakage and digestion alteration caused by owls, some of the patterns obtained are closest to those established with diurnal raptors.
Article
Distinguishing leporid bones accumulated by diurnal raptors, owls, mammals and humans is essential to understand not only human subsistence activities but also past ecology, especially in Iberian Palaeolithic sites where their remains usually constitute the most abundant taxa. Among diurnal raptors Spanish Imperial Eagle (Aquila adalberti) is the most important leporid predator. In order to throw some light on this subject, rabbit remains from 79 pellets of this avian species were examined. Results show a high presence of lower elements of the limb bones and skull remains. If compared with other diurnal birds of prey, there appear to be higher degrees of fragmentation and digestion corrosion. This places the taphonomical effects of this predator on leporid remains close to those produced by mammalian carnivores. It is hoped that these data would allow us to identify Spanish Imperial Eagle presence when studying archaeological leporid remains.
Article
The eagle owl (Bubo bubo) is the main leporid predator among nocturnal raptors. Although its role as an accumulator of leporid remains in archaeological sites has already been demonstrated, the taphonomic signature of this predator has not been properly characterised. Here we present the analysis of two samples of modern leporid remains recovered from eagle owls' nests with the aim of contributing new data to this subject. Results show that although variability occurs, the observed anatomical representation, breakage and digestion patterns allow us to distinguish this raptor from other rabbit predators. Finally, several characteristic features are noted to distinguish eagle owls as agents of leporid bone accumulations in the fossil record. Copyright © 2008 John Wiley & Sons, Ltd.