La Plana Basarda (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà): història i arqueologia d'un jaciment maleït

Full text

LA PLANA BASARDA
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà).
Història i arqueologia d’un jaciment maleït
FRANCESC AICART I HEREU
JOSEP M. NOLLA I BRUFAU
JORDI VIVO I LLORCA

Edita: Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona
Col·labora: Ajuntament de Sta. Cristina d’Aro
Imprimeix: Marquès Tallers Gràfics
Dip. Legal: Gi-458-2007
ISBN: 978-84-88762-70-2
Ajuntament Sta. Cristina d’Aro

3
ÍNDEX
PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
PROPÒSIT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
EL LLOC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
LA RECERCA ARQUEOLÒGICAA LA PLANA BASARDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Les excursions de Joaquim Botet Sisó i Francesc Martorell i Peña (1871) . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
L’article de Joaquim Botet i Sisó sobre la Plana Basarda (1874) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
La Plana Basarda en l’obra pòstuma de Francesc Martorell i Peña (1879) . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
L’aportació de Salvador Sanpere i Miquel als Apuntes arqueológicos de Martorell i Peña . . . . . 20
Simon o Segimon Dausà, descobridor del jaciment arqueològic? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
Les darreres dècades del s. XIX: de Josep Pella i Forgas a Cristòfol Fraginals . . . . . . . . . . . . . . 24
Eduardo González Hurtebise i la Plana Basarda: la primera excavació? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
La Plana Basarda a la Geografia General de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
Les excavacions d’Alfred Klaebisch i la polèmica amb Josep Berga i Boada (1917-1920) . . . . . 29
La Plana Basarda en les obres de Pere Bosch Gimpera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
La visita de Josep de Calassanç Serra-Ràfols (1930) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
Excursionistes a la Plana Basarda abans de la Guerra Civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
La represa de l’interès per excavar el jaciment durant la postguerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
Nazis a la Plana Basarda? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
La Plana Basarda i la nova articulació de l’arqueologia a la vall d’Aro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
Algunes publicacions sobre la Plana Basarda a principi dels anys cinquanta . . . . . . . . . . . . . . . . 49
Miquel Oliva, Lluís Esteva i el seu interès per la Plana Basarda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50

EL MATERIAL ARQUEOLÒGIC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
Fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
Museu d’Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
Arxiu-Museu de Llagostera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
CONCLUSIONS (PROVISIONALS) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
El nom del lloc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
La tipologia del jaciment. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
La datació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
NOTES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
4

5
Agraïments
Volem agrair l’amable col·laboració a totes les institucions que ens han permès consultar els seus fons i han
facilitat la reproducció dels materials que custodien. Al museu de Sant Feliu de Guíxols, a la seva directora Sílvia
Alemany i als tècnics Xavier Roca i Jordi Colomeda. AMarta Albà de l’Arxiu de Llagostera, a l’Arxiu de l’Institut
d’Estudis Catalans i a la seva arxivera Eulàlia Miret, així com a Eva Serra, filla de J. de C. Serra-Ràfols; a la direc-
tora del Museu d’Arqueologia-Girona, Aurora Martín, i a Josep Maria Llorens de la mateixa institució; a l’Arxiu
Municipal de Girona, a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya.
Així mateix volem agrair a tot un grup de persones que ens han aportat materials, documents, fotografies o
dades que han permès que aquest estudi vegi la llum: Gerard Bussot, Joan Canadell, Mn. Josep Colomer, Roser
Descayre i Ricard Pelló, Josep Escortell, Família Esteva Massaguer, Jordi Gaitx, Guillermo Heller, Rosa i Joan
Maura, Santiago Nin, Néstor Sanchiz, M. Àngels Suquet, Joan Vicens i Maria Teresa Costa.
Finalment, agrair als nostres companys del grup d’arqueologia de la Universitat de Girona la seva feina.

PRÒLEG
El municipi de Santa Cristina d’Aro té la sort de comptar amb un ric patrimoni cultural, arqueològic i natural, que
en conjunt esdevé únic i especial a les comarques gironines.
Monuments megalítics i neolítics, esglésies, ruïnes de diferents èpoques, jaciments... es confonen al bell mig d’un
entorn natural, les Gavarres i l’Ardenya, que cal preservar.
És voluntat de l’Ajuntament de la vila de donar prioritat a la recerca d’aquest patrimoni, en primer lloc, per des-
prés estudiar-lo i difondre’n les troballes i els estudis que s’hagin fet.
Per aquest motiu, l’Ajuntament de Santa Cristina ha signat un conveni de col·laboració amb la Universitat de
Girona per treballar plegats en aquest tema i que s’inicia precisament amb la publicació d’aquest llibre.
El poblat ibèric de la Plana Basarda constitueix una síntesi d’aquest patrimoni cultural i de l’interès municipal. És
conegut el jaciment des de mitjan segle XIX i fou lloc de peregrinatge dels arqueòlegs més notables de l’època; i
ara creiem que és un bon moment per aplegar les dades científiques i historiogràfiques i editar-ne aquest volum.
Amb la publicació d’aquest llibre, tant l’Ajuntament com la Universitat inicien un camí intens per desenterrar l’in-
terès que el jaciment ja té per sí sol i, així, anar recuperant, poc a poc, el gran patrimoni històric del municipi.
Ricard Herrero i Suñer
Alcalde de Santa Cristina d’Aro
7

PROPÒSIT
Aquest petit llibre vol ser una aproximació històrica i arqueològica a un jaciment desgraciat que, malgrat que és
conegut des de fa molts anys, i tot i haver-se sabut crear un prestigi, i de ser, sovint, esmentat i assenyalat com a
una de les claus per conèixer amb profunditat i solvència la història de la cultura ibèrica a la vall d’Aro, sembla-
ria víctima d’un fat advers que l’hagués condemnat al desconeixement més absolut i a la total indefensió davant
d’un cúmul continuat i constant d’agressions.
En efecte, la Plana Basarda, un dels oppida indigets d’aquest territori, no ha estat mai, com podrem comprovar
immediatament, objecte d’excavacions arqueològiques d’una certa volada i d’un cert rigor, ni se n’ha dibuixat una
planta o un croquis entenedor. Ha estat contínuament visitat i, de sempre, prospectat, moltes vegades perforat pel
pic inculte dels cercadors de tresors.
Davant d’aquesta situació que no érem capaços d’assumir completament, hem cregut oportú i útil aplegar-ne tota
la informació possible, ajuntar-la i fer-la parlar, engiponar un estat de la qüestió que servís per saber on érem i què
sabíem, amb certesa, del lloc i cap a on calia anar, a partir de dades contrastables.
El treball que l’amable lector té a les mans presenta l’estat del nostre coneixement i, a partir d’aquí, intenta extreu-
re un seguit de consideracions acceptables sobre el jaciment.
L’hem estructurat en tres apartats. El primer, el més extens i fidel reflex de cent cinquanta anys d’exploracions i
saqueigs, narra amb precisió i cura, a un altíssim nivell de rigor, la història de la investigació, des del descobri-
ment inicial a les primeres visites erudites, tot aplegant notícies i informes que han fet possible recuperar evidèn-
cies desaparegudes o actualment emmascarades. Aquesta acurada anàlisi serveix, entre moltes altres coses, per
superar la creença tan arrelada d’un suposat topònim que seria reflex diàfan d’un lloc feréstec, ombrívol, ferotge
i paorós. L’explicació, com veuran si tenen la paciència de continuar, és molt més prosaica i, tanmateix, més rao-
nable. Constatarem contínuament com la Plana Basarda interessà els principals erudits i arqueòlegs de cada gene-
ració, des de Martorell i Peña o el gran Botet i Sisó, a Serra-Ràfols, Bosch Gimpera o Pericot. No ens enganyem:
la història de la recerca és, fins ara, el més interessant de tot allò que té a veure amb un oppidum que durant molts
anys fou considerat una peculiar necròpolis.
En la segona part es presenta tot el material arqueològic que es conserva en diversos museus i centres de recerca
de les nostres comarques. Com veurem, ben poca cosa. Nogensmenys, és l’únic punt de partida fiable per plante-
jar propostes cronològiques, per saber quan fou habitat el lloc, com es relacionava amb l’entorn i de què vivien
els seus habitants. Som conscients que, a partir d’un conjunt poc nombrós de material, obtingut de manera acien-
tífica, cal prendre’s amb prudència els resultats i no donar-los més valor del que tenen. Cal recordar, altrament,
que hi ha repartides per aquí i per allí altres peces d’aquesta procedència que no controlem, i material que, ben
segur, s’ha perdut. Ho hem d’assumir i ser-ne conscients.
9

Finalment, cloem aquest opuscle fent un esbós de la història del jaciment, tot inserint-lo en una cultura, en un
moment cronològic i en un context geogràfic determinat a partir de les dades fornides pels dos capítols anteriors.
La nostra voluntat seria haver bastit una plataforma prou sòlida que ens permeti, des d’ara, continuar avançant en
l’estudi de la Plana Basarda sense haver de començar cada vegada. El lector haurà de dir si ho hem aconseguit.
10

EL LLOC
La Plana Basarda és una mena d’altiplà que s’eleva uns 300 metres sobre el nivell del mar, de formes irregulars,
que es lliura contra els primers contraforts del massís de l’Ardenya, i que domina des de migdia una extensa por-
ció del territori immediat, la vall d’Aro, amb la massa feréstega i imponent de les Gavarres al seu davant, a tra-
muntana. Sense problemes es veu, a llevant, el mar, que es troba a uns pocs quilòmetres de distància. L’aparent
plataforma només és accessible per dos punts, costeruts i incòmodes. Notables penya-segats i estimballs fan
impossible arribar-hi per un altre lloc. Es troba dins de l’antic municipi de Solius, ara integrat a Santa Cristina
d’Aro, molt a prop del límit amb el terme de Sant Feliu de Guíxols. Pels contorns hi circulava un camí munta-
nyenc que menava cap a Tossa, molt fressat en època medieval i moderna, i que podria ser més antic.
11
Ortofotomapa del municipi de Santa Cristina d’Aro, amb indicació del sector de la Plana Basarda

Detall del sector de la Plana Basarda, amb indicació del jaciment.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICAA LA PLANA BASARDA
Introducció
El poblat ibèric de la Plana Basarda és, sens dubte, un dels jaciments arqueològics de la vall d’Aro que la gent de
la contrada coneixia des d’èpoques reculades. El lloc s’havia associat, per l’adjectiu Basarda, a fets llegendaris i
misteriosos. Ho veurem més endavant en els textos de Botet i Sisó, Martorell i Peña, Sanpere i Miquel o Cristòfol
Fraginals. Segons l’arqueòleg i arxiver Eduardo González Hurtebise1(1876-1921), la gent de Solius contava que
dessota el Puig de l’Om hi havia un llac, on les goges o fades estenien la roba, que desapareixia quan algú s’hi
apropava. Així mateix, la tradició popular hi associava l’existència de tresors. L’historiador Gerard Bussot recollí
la creença popular segons la qual hi havia un tresor enterrat en el punt de la Plana Basarda on es podien veure set
campanars de les rodalies.2Sembla, però, que el nombre màxim de campanars que es poden veure des del jaci-
ment és de sis.
La recerca dels inexistents tresors enterrats ja havia malmès notablement el jaciment arqueològic a principi del
segle XX. Hurtebise, en l’obra citada anteriorment, ho reflectí clarament: “la eterna leyenda, unida a todos los
sitios en que el arqueólogo podría estudiar si manos codiciosas e ignorantes no los hubieran profanado.”
Però la creença popular i la dels primers arqueòlegs que visitaren el jaciment era errònia. Plana Basarda no és sinò-
nim d’un lloc feréstec o paorós, perquè les “Planes d’en Basart” apareixen documentades en un delmari de l’any
1585,3i d’aquí sorgí l’adjectiu “basarda”. Lluís Esteva i Lluís Pallí demostraren documentalment4com les
“Planes d’en Basart” esdevingueren “les planes de na Basarda” i, posteriorment, la Plana Basarda, mitjançant la
feminització del cognom Basart. Així doncs, tot i que el lloc encara avui és isolat, no hi ha motius històrics per
suposar que faci basarda.
L’indret pertanyia a Can Basart, del veïnat del Vilar, esmentat des de l’any 1569 i posteriorment anomenat Can
Dausà.5En el treball de Lluís Esteva i Lluís Pallí6es pot comprovar com el topònim apareix en diferents terme-
nals de la vall d’Aro. Per exemple, l’any 1677 el límit de la vall, segons el capítol de la seu gironina, discorria
“per les Planes den Besart ahont encara vui se troba un terme dret y fixat en terra denotant dita divisió.”7
En aquest capítol recollirem les aportacions més significatives sobre la Plana Basarda al llarg de la història de l’ar-
queologia moderna, que mostren per què un jaciment amb un potencial arqueològic enorme és, encara avui, tan
poc conegut científicament.
13

Les excursions de Joaquim Botet Sisó i Francesc Martorell i Peña (1871)
Les primeres dades arqueològiques sobre el jaciment de la Plana Basarda les proporcionà l’historiador i advocat
gironí Joaquim Botet i Sisó (1846-1917), en un article publicat a La Renaxensa,8fruit de dues excursions ante-
riors, la primera acompanyat per Enric Claudi Girbal i per Francesc Franquesa, i la segona i darrera amb l’emi-
nent arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña (1822-1878), que tingué lloc entre els dies 17 i 20 de
novembre de 1871. Aquesta darrera excursió l’hem pogut rastrejar gràcies a la correspondència de Francesc
Martorell i Peña conservada en el fons Joaquim Botet i Sisó de l’Arxiu Municipal de Girona. El 31 d’octubre de
1871, Martorell comentava a Botet que havia finalitzat les sortides que havia projectat a Sant Miquel d’Erdal i
Sant Miquel d’Eramprunyà, i oferia posar-se a les seves ordres per fer les sortides a Solius que devien haver pro-
jectat prèviament. Ala carta,9Martorell deixava a criteri de Botet la possibilitat de retardar la sortida fins a la pri-
mavera de l’any següent si l’erudit gironí considerava que la tardor ja estava massa avançada. El 14 de novem-
bre, Martorell avisava Botet que sortiria de Barcelona cap a Girona amb el tren de les sis del matí, “dispuesto á
marchar el mismo día, ó el siguiente.”10 El 20 de novembre a la tarda, Martorell havia retornat a Barcelona i l’en-
demà escrivia a Botet, entusiasmat amb l’excursió: “á las 6 de la tarde de ayer llegué á esta su casa con toda feli-
cidad, disfrutando del ultimo de los hermosos dias que para nuestra espedicion estaban reservados (...) Puestos
en orden los cacharros y dispuesto á trabajar sobre las notas que he traído de la Plana Basarda, siento la nece-
sidad de dar á V de nuevo las gracias por todas sus bondades.”11
Martorell i Peña no oblidà aquestes notes, com veurem, i es posà d’acord amb Joaquim Botet perquè el gironí fes
una publicació sobre el resultat de les seves sortides. Es reflecteix en un fragment d’una carta de Martorell a Botet
amb data 21 de desembre de 1871:
“Me alegro mucho que se haya V decidido á escribir algo sobre lo que vimos en Solius; sirva V avisarme cuan-
do se publique, pues yo no veo nunca ‘La Renaxensa’. Tendre siempre mucho gusto en leer todo lo que V escri-
ba.”12
Martorell seguí insistint a Joaquim Botet sobre la importància de la publicació sobre la Plana Basarda. Un any
més tard, li deia a Botet que “en el ultº nº de la Renaxensa, he visto un bonito articulo de V. Espero con ansia ver
el de Solius, mas interesante, bajo mi punto de vista.” El 26 de juny de 1873, Martorell escriví novament a Botet,
ara des de Pau (França), on s’havia traslladat per tenir cura d’un germà seu que estava malalt. En l’interval entre
una i altra carta, ambdós no havien tingut contacte però el record de la Plana Basarda era present en el savi bar-
celoní: “¿Cómo tiene V su trabajo sobre Solius? tengo curiosidad de verlo. Nadie mejor que V puede hacer de
ello un buen estudio, por la facilidad que le ofrece la amistad de la familia que tubo la bondad de recibirnos y
hasta de acompañarnos.”13
14

L’article de Joaquim Botet i Sisó sobre la Plana Basarda (1874)
El 31 de maig de 1874, gairebé tres anys després d’aquella excursió a la Plana Basarda amb Martorell i Peña, sortí
publicat a La Renaxensa l’article citat de Botet i Sisó dedicat al jaciment i al mausoleu romà de Vilablareix. Botet
iniciava el treball amb una breu descripció de la situació geogràfica del lloc:
“En lo terme de Solius de la Vall d’Aro (1), á la distancia d’una hora escassa de la Iglesia del poble y al S.O. de
la mateixa, se trova al cim d’una escarpada montanya una petita plana, inclinada al N., coneguda ab lo nom de
plana basarda (com qui diu paurosa ó feréstega) en la qual se mostran obertas en lo duríssim granet de que está
formada la montanya, bon nombre de sitjas (silos), la major part plenas de pedra y de terra” (1) Forma Ajuntament
junt ab Sta. Cristina d’Aro; té 28 casas, 30 vehins y 220 habitants y está á 27 kilómetres de Gerona. Quintanilla,
provincia de Gerona.”
Després de referir-se a les dues excursions que esmentàvem anteriorment, que comptaren amb el suport inestima-
ble del propietari dels terrenys, el Sr. Boada, Botet assenyalava que havia pogut estudiar vuit o nou sitges i les
comparava amb les trobades a Olèrdola, per indicació de Francesc Martorell i Peña, que les havia estudiades.
Seguidament féu una descripció minuciosa de les estructures visibles, alguna d’elles ja en mal estat de conserva-
ció, i dels abundants materials que s’hi havien trobat, alguns d’ells espectaculars:
“Totas ellas tenen la boca ú obertura circular qual diametre varia de 0’55 á 0’65 metres, á escepció d’una qu’ab
tot y esser molt malmesa sembla haver-la tinguda quadrangular. Sa figura interior es ovalada, variant sa major
amplaria de 1’85 á 2’30 metres y sa fondaria sempre major, es impossible determinarla per no havernhi cap de
ben neta. En la boca de las mes conservadas se descobreix lo encaix quadrat pera adaptarhi la pedra ó rajol que
probablement las tapava pera preservar de las inclemencias del temps los grans que dins d’ellas se servavan.
També varem notarhi que bona part de ditas sitjas se trovan disposadas en filera.
A l’indicació de despoblat arqueológich que las sobre ditas sitjas clarament mostravan, vingueren luego á juntar-
se los trenchs y excavacions practicats en la roca viva, un xich mes amunt fins á arribar al cim de la montanya y
l’extraordinaria abundancia de fragments de terrissa antiga que cubreixen tot lo restant de la plana basarda; colls,
nansas y puntas d’ámforas, restos de tégulas, vasos, catinos, etc., tota de fabricació molt basta y quasi sens cap
adorno ó ab senzills dibuixos de ratllas, fetas ab un puntxó. També va assegurarnos lo senyor Boada haverhi tro-
vat trossos d’objectes de metall, ja del tot oxidats y fa molt temps un busto de pedra tosca de dolentíssim dibuix.”
Botet arribà a la conclusió, molt encertada, que la Plana Basarda havia estat un poblat, hipòtesi que posteriorment
caigué en l’oblit a favor d’una necròpolis, com veurem. Considerava que el jaciment podia ser ibèric i, com a molt
tardà, d’època romana, i que era una “població fins ara completament desconeguda y á la que no pot aplicarse cap
15

dels noms de las citadas com á propias d’aquest pais pels historiadors y geógrafos antichs. Lo territori en que está
situada cau, en nostre concepte, dintre’ls límits de l’Indigecia, puig se trova al N. del Cap de Tossa.”
Possiblement el jove Botet i Sisó no fou el descobridor de la Plana Basarda. N’és un fet palpable que el propieta-
ri del terreny hi hagués trobat restes arqueològiques. En parlarem més endavant. Però no hi ha dubte que fou el
primer de donar a conèixer científicament el poblat ibèric –juntament amb Francesc Martorell i Peña–, en situar-
lo en territori dels indigets i en copsar-ne la importància arqueològica. Hem de pensar que, l’any 1868, la
Comissió Provincial de Monuments només considerà com a despoblats arqueològics a la província de Girona els
jaciments d’Empúries i Roses.14 D’aquí la importància que Botet considerés la Plana Basarda com un despoblat
arqueològic a partir de les sitges i de les altres restes que pogué veure en les dues excursions que hi efectuà.
La Plana Basarda en l’obra pòstuma de Francesc Martorell i Peña (1879)
Les notes que havia pres Francesc Martorell i Peña en l’excursió de la tardor de 1871 romangueren inèdites fins
un any després de la seva mort, quan l’historiador i polític Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915) les edità.15 Tot
i que foren publicades amb posterioritat a l’article de Botet i Sisó, les dades de l’estudi de Martorell referides a la
Plana Basarda foren recollides en l’excursió del novembre de 1871.16
Martorell anà més enllà que el jove Botet i Sisó en les seves notes. L’experiència arqueològica del savi barceloní
és ben palesa en tot el treball. La descripció que féu de les sitges és un testimoni, encara avui, de gran valor:
“en ella hay abiertos unos treinta silos tan arrimados unos á otros que casi se tocan, y además otros formando
dos líneas rectas y paralelas, habiendo contado en una de ellas otros ocho silos. Su forma parece igual á la de
los de Olerdula; solo hemos podido medir el diámetro de dos de ellos, que es de 1.85 m. para uno, y de 2.35 m.
para el otro, los demás están llenos de piedras y de matas. La base se diferencía en que, así como los de Olerdula
la tienen de forma rectangular, los de la Basarda afectan la circular, variando su diámetro entre 0.50 y 0.67 m.
con el rebajo para la tapa de forma cuadrangular.”17
Així mateix, copsà que les sitges anaven arrebossades interiorment i llençà la hipòtesi, avui confirmada, que
“estos, al parecer depósitos, que hasta ahora hemos llamado silos, pueden haber servido lo mismo para líquidos
que para áridos.” També anotà dues dades importants que Botet no mencionà en el seu article: d’una banda, “en
el punto en que acaba la meseta para continuar elevándose la montaña hay al parecer algunas albercas comple-
tamente cegadas por la tierra y las matas”, sens dubte referint-se a la cisterna del poblat; de l’altra, la primera
descripció, amb dibuix inclòs (fig. 1), de l’espai obert en la roca situat en l’entrada principal de l’hàbitat:
16

17
“Al dejar la Plana Basarda, á corta distancia, siguiendo la vereda que baja á Solius, encontramos, abierta en la
peña viva que se levanta á nuestra izquierda, una entalladura rectangular al nivel del suelo, llamada el Porxo (El
Porche), de 1’45 m. de profundidad y 1.95 m. de ancho; la altura es de 1.40 m., pero escarbando con la mano se
ve que continua hácia abajo sin que sepamos hasta qué profundidad. En las escabrosidades de sus caras quedan
restos de un revocado. No encontramos detalle alguno por dónde indagar lo que aquello fué.”18
L’abundància de material arqueològic visible l’any 1871 devia ser molt notable. Martorell i Peña, com Botet i
Sisó, també ho testimonià en detall i considerà que el seu estudi podria ajudar a datar el jaciment. Del seu relat,
deduïm que hi havia ceràmica fina d’importació, possiblement àtica, i que guardà material arqueològic del jaci-
ment:
“En toda la Plana Basarda y principalmente donde están los silos y los agujeros para harcones, se encuentra
esparcida gran cantidad de cerámica rota en pequeños fragmentos, entre los que se distinguen asas, bordes y pies
de vasos y ánforas, junto con pedazos de teja, todo cuando ménos romano. En el canto de mucho de los fragmen-
Figura 1: Cavitat artificial a l’entrada de la Plana Basarda. Martorell, 1879, 96.

tos más finos, de 2 á 4 milímetros de espesor, se ven 2,3 y 4 capas sobrepuestas, alternandos los barros rojos y
negro. Nótanse además algunos pedazos, cuyas formas no hemos podido determinar, de un barro muy basto con
mezcla de gruesos granos de arena. Poseemos algunos de estos restos que ponemos á la disposicion de quien
desee examinarlos.”19
De l’entorn de la Plana Basarda, Martorell i Peña situà i descriví, per primera vegada, la cova de la Tuna (fig. 2):
“Siguiendo la misma vereda, á media legua antes de llegar á Solius, á la izquierda, en la misma especie de gra-
nito que constantemente tenemos á este lado, hay una escavacion llamada la Tuna, parecida á una bolsa, ó á un
silo acostado, por la forma curvilínea que tiene tanto en el fondo como en el piso y techo: la boca está al nivel
del suelo, redonda, con rebajo para la tapa tambien redonda: para entrar hay que hacerlo á gatas: las dimensio-
nes son, alto 1.90 m., ancho 2.30 m., profundidad 2.90 m., diámetro de la boca 0,70 m. ¿Sería esto una sepultu-
ra? Adviértase que en vano hemos buscado por esa comarca sepulturas como las de Olerdula y Bañolas.” 20
18
Figura 2: Cova de la Tuna. Martorell, 1879, 96.

Així mateix, no hem d’oblidar la descripció extraordinària que féu de Pedralta (fig. 3), enfrontada i alhora tan lli-
gada a la Plana Basarda, que considerà un monument natural, amb un clar origen geològic: “uno de esos sorpren-
dentes monolitos llamados piedras bamboleantes que tanta importancia parece que han tenido en los tiempos pre-
históricos; es un magnifico canto de unos 8 á 10 m. de longitud, en equilibrio sobre otra peña, en la que descan-
sa por un sólo punto, y que un hombre hace bambolear con facilidad.”21 Martorell considerà que Pedralta podria
haver atret l’atenció de l’home antic, com ho fa amb l’home actual: “pudo atraer bajo su tutela á los adoradores
de ciertas piedras, siendo tal vez estos los primeros moradores de la Plana Basarda, como parece haber sucedi-
do en Bélgica. Y como las razas suelen sucederse en los sitios habitados ya una vez, es muy posible que despues
del hombre de los menhirs, de los dolmens y de las piedras bamboleantes, viniera á nuestra meseta el hombre
constructor de silos (….).”22
19
Figura 3: Pedralta. Martorell, 1879, 97.

L’aportació de Salvador Sanpere i Miquel als Apuntes arqueológicos de Martorell i Peña
La mort sorprengué el prohom barceloní en plena maduresa. Com ja hem assenyalat, els seus apunts arqueològics
foren editats i completats per Salvador Sanpere i Miquel, qui tingué un interès molt notable a continuar els estu-
dis de Martorell i Peña sobre el poblat, amb la col·laboració de l’hisendat Vicens23 de Solius:
“Al estudio de la antigüedad de la estacion arqueológica de la Basarda hemos dedicado largas horas de trabajo.
De nuestro estudio hemos sacado que seria posíble inquirir la existencia de alguna antigua poblacion por aque-
llos alrededores, desaparecida ya en los los primeros tiempos de la edad media, poblacion cuyo nombre no pudo
fijarnos con seguridad el Sr. Vicens, Alcalde de Solius y persona de gran ilustracion, por sus estudios universita-
rios y académicos, quien, sin embargo, nos aseguró haberla vista citada en unos pergaminos de un vecino suyo
que hasta hoy no hemos podido encontrar.
Del exámen de la cerámica nada puede deducirse, pues por lo mismo que es de lo más tosca, y sin dibujo algu-
no, solo permite suponer una gran antigüedad.”24
Sembla clar que Sanpere i Miquel coneixia prou bé el territori. Es referí a la suposada ciutat perduda i parlà per
primera vegada de l’existència d’un jaciment arqueològic a la Plana del Vidre, en el planell encimbellat enfront
de la Plana Basarda, orientat al nord-oest en direcció a Solius, a l’altra banda de la riera de Tueda 25 o dels
Molinets:
“Bajando de la Plana Basarda hácia Solius, pero tomando á mano derecha para bajar al torrente, se encuentra
otra meseta de iguales dimensiones que la Basarda conocida con el significativo nombre de Pla del vidre. Por
donde le vino el nombre de Pla del vidre nadie supo decírmelo en la localidad, pero no es dudoso que el nombre
le vino de haberse hallado en el mismo en época desconocida, cierta cantidad de vidrio, circunstancia que com-
parada con la de hallarse en la Plana Basarda gran cantidad de cerámica parece demostrar la hipótesis del Autor
[Martorell i Peña] de haber existido en ella poblacion en la más remota antigüedad histórica.”26
Sanpere i Miquel descriví, creiem que per primera vegada, la Pedra Sella (fig. 4), que identifiquem amb la Sella
dels Molinets, element geològic situat al mig de la riera dels Molinets, sota la Plana Basarda.27 Sanpere reflexio-
nà sobre l’origen d’aquest element geològic i el seu lligam amb la Plana Basarda:
“Además junto al Pla del Vidre que está á cinco minutos de la Basarda, pero ya en el fondo del torrente, existe un
monolito de ocho metros de lado por cuatro de lado, conocido con el nombre de pedra sella, por aparentar la figu-
ra de una silla de caballo, pero que desde el momento que admitiéramos que el tal monolito fué labrado por la
mano del hombre, despertaría en nosotros la idea de los famosos toros de Guisando. ¿La pedra sella es un monu-
20

mento debido al acaso? ¿Es uno de tantos caprichos de la naturaleza? Debemos confesar que la pedra sella de
no hallarse junto á los evidentes restos de una antigüedad tan grande como son los que acusan la existencia de
un opidum en la Plana Basarda, no tendria valor alguno arqueológico, pero si se suma la casualidad con lo real-
mente positivo y notorio, se verá que la casualidad ha de entrar por algo en la cuenta de la importancia y valor
científico y arqueológico de la estacion de la Plana Basarda”.28
Sobre Pedralta, l’historiador barceloní aportà una reflexió sobre un probable origen humà, sustentada en estudis
de l’època, i advertí que calia protegir-la atès que el darrer propietari de la Plana Basarda intentà enderrocar-la
sense èxit amb l’ajut d’una quinzena de bosquetans al seu servei.29
21
Figura 4: La Pedra Sella. Fotografia de Jaume Escortell i Ribes. Col·lecció Josep Escortell i Cerqueda.

Sanpere i Miquel resumí els apunts de Martorell i la seva pròpia aportació en un article posterior,30 que tingué
força més difusió però que no conté algunes de les interessants reflexions sobre la Plana Basarda que havia afe-
git als apunts de Martorell i Peña. En ambdós treballs, Sanpere incidí en el significat de l’adjectiu basarda:
“Persona competente nos aseguró haber visto pergaminos de deslindes de aquella comarca en los que se fija en
aquellos contornos una poblacion hoy perdida.
Claro está que el nombre de Basarda, dado á la meseta, puede encubrir el nombre de la primitiva poblacion, pero
tambien puede el nombre haberse dado á consecuencia de las condiciones topográficas de la comarca. En esta
parte de la provincia de Gerona se dá el nombre de Basarda á toda comarca triste, solitaria, sombria, desierta, y
así se dice que tal comarca fa basarda, que es como si dijéramos ‘da pavor.’
Desde luego la palabra basarda no es catalana, es decir no pertenece á las lenguas neo latinas ó románicas.”31
Simon o Segimon Dausà, descobridor del jaciment arqueològic?
Botet i Sisó i Martorell i Peña foren els primers erudits que publicaren dades inèdites del jaciment arqueològic,
però no tenim la certesa que fossin els seus descobridors ni podem considerar l’any 1871 com la data del desco-
briment de la Plana Basarda. Botet assenyalà que el propietari dels terrenys havia trobat una peça escultòrica en
el jaciment. Sanpere i Miquel recollí la tradició que circulava entre la gent del país sobre l’existència d’una anti-
ga població.
És innegable que la Plana Basarda ha estat un lloc envoltat de misteri, de llegendes i de fets sorprenents. Hi ha un
document extraordinari (fig. 5), conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols 32 que testimonia, d’una
banda, el coneixement del jaciment que tenien els habitants de la contrada des de temps antic i, de l’altra, ens dóna
una data –1838– i el nom d’un possible descobridor del jaciment arqueològic, Simon Dausà.33
Aquest plànol segurament fou realitzat per una colla de dotze excursionistes l’any 1914, entre els quals figuraven
un Sr. Dausà i una Srta. Dausà,34 potser descendents del suposat descobridor.
En el document (fig. 5), que porta per títol Plano de las cuevas del monte de Planabasarda, es conta que les sit-
ges foren obrades pels moros entre els anys 800 i 850, un signe clar de l’antiguitat que li donaven els seus redac-
tors, que sembla clar que no eren arqueòlegs. Descriu el lloc com un refugi de lladres, cosa que no ens ha de sor-
prendre d’un lloc difícilment accessible, i que perseguint-los Simon Dausà, natural de Santa Cristina d’Aro, que
treballava amb el seu pare i altres persones a la torre de Salions, ja en el terme de Tossa de Mar, descobriren les
sitges (“las cuevas”). En la nostra recerca a l’Arxiu Parroquial de Santa Cristina d’Aro no hem trobat cap Simon
22

23
Figura 5: “Plano de las cuevas del monte de Planabasarda.”, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Dausà nascut a la vila en aquesta època però sí un bon nombre de nascuts i difunts amb el cognom Dausà.
Sospitem que el personatge en qüestió podria tractar-se de Segimon Dausà (Dauçá) i Lloberas, nom que fàcilment
es podria confondre amb Simon, fill d’un sastre, Jaume Dausà, que nasqué el 20 de juliol de 1795.35 Segimon, o
Sagimon, es casà amb Josepa Dalmau el 2 de febrer de 1814.36 En la inscripció del matrimoni consta que també
era sastre. De la unió d’ambdós nasqué Segimon Dausà i Dalmau,37 que el 24 de juliol de 1840 s’esposà amb
Narcisa Saguer. Consta en la inscripció matrimonial38 que era treballador i fill legítim i natural de “otro
Segismundo”. En aquesta data, Segimon Dausà i Lloberas encara era viu. Per tant, no podem descartar que un dels
dos Segimon fos el suposat descobridor de la Plana Basarda. Se non é vero é ben trobato.
Des del punt de vista arqueològic, cal remarcar que en aquest plànol trobem situades per primera vegada un bon
nombre de sitges en relació amb la cova artificial de l’entrada del poblat, i que delimita una àmplia zona arqueo-
lògica de 115 metres d’ample per 220 metres de llarg.
Les darreres dècades del s. XIX: de Josep Pella i Forgas a Cristòfol Fraginals
Amb posterioritat a les tres grans publicacions que hem comentat, fins l’any 1900 no es produí cap aportació sig-
nificativa al coneixement científic de la Plana Basarda. L’historiador i advocat Josep Pella i Forgas (1852-1919)
es limità a recollir i difondre alguns fragments de les aportacions de Martorell i de Sanpere.39 Se centrà en la dis-
cussió sobre l’origen humà o natural de les pedres oscil·lants com Pedralta o en la delimitació del territori dels
indigets, però no aportà cap dada arqueològica sobre la Plana Basarda. L’insigne prehistoriador Pere Bosch
Gimpera (1891-1974) donà uns anys més tard40 una referència sobre la Plana Basarda publicada al Butlletí del
Centre Excursionista de Catalunya de l’any 1895, segurament errònia, atès que no l’hem trobada en les pàgines
que cita ni en tot l’any esmentat.
Malgrat que no disposem de més notícies en aquest període, la Plana Basarda no perdé l’atractiu per als amants
de l’excursionisme i de l’arqueologia. El setembre de 1898, Cristòfol Fraginals i Massana realitzà una excursió a
Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols i dedicà una jornada a visitar Pedralta i la Plana Basarda. Fraginals exposà el
seu treball en el local del Centre Excursionista de Catalunya la primavera de 1899, on mostrà un bon nombre de
fotografies als nombrosos assistents “per medi de projeccions lluminoses.”41
En el treball escrit, Fraginals realitzà una descripció força minuciosa de l’estat del jaciment l’any 1898,42 i en donà
dades inèdites, com l’existència d’una peça monolítica en forma d’abeurador, avui desapareguda com veurem més
endavant, o de murs que podrien correspondre a les cases del poblat:
24

“El lloch és verament feréstech, molt emboscat y voltat de serrats atapaits de bosch. Aquest turó té una alçada
d’uns 20 o 25 metres y sols és accessible per dos costats, donchs lo restant forma singlera. Entrant a la plana pel
camí que ve de la masia y capella de Sant Baldiri se troba a un costat del camí un troç de pedra en forma de cubo,
rebaixat d’una cara com els abeuradors de bestiar y un munt de pedres d’una mateixa grandaria (carreus de 10 a
15 centímetres de costat) que semblen restos d’una paret o d’altra construcció enrunada. En l’altre costat s’hi troba
una entalladura oberta en la roca viva que forma una paret natural, molt ben feta, de forma rectangular, semblant
a un hipogeu y quals dimensions són: amplada 1’80 metres; fondaria, 1’45, y alçada 1’67. El sol d’aquesta cavi-
tat és ple de terra, y entremig vaig trobar alguns troços de ceràmica. Les parets són llises, y en algun troç es veuen
senyals d’haver sigut lliscada ab calç. Pujant a la part superior de la plana, qual sol és de pegmatita granulosa, es
troben unes 30 sitges obertes també en la roca viva tant acostades que quasi se toquen, y a més n’hi ha d’altres
disposades en dugues linies rectes y paraleles de vuit sitges cada una. La forma d’aquestes cavitats és molt sem-
blant a les d’Olèrdola, sols que aquestes són quadrangulars del fons. La boca és rodona, y la roca és rebaixada
pera posar-hi una tapadora. Entre les sitges hi ha un forat que sembla fet a posta pera encaixar-hi un parpal o forcó
pera aguantar una teulada.
Escampats per la brolla, que és molt espessa, vaig trobar molts troços de terriça, com bocins de teula y troços
d’àmfores. Algunes són de terriça grollera, mal cuita y plena de sorra; altres són semblants a la ceràmica empuri-
tana. Els Srs. Martorell y Peña y Botet y Sisó en trobaren de semblants en llur visita a l’esmentat lloch.
Crech que pels voltants hi ha alguna altra sitja plena de pedres y coberta per l’herbam (..:).”43
Fraginals també recollí que la tradició popular assenyalava l’existència en aquesta contrada “d’una gran ciutat
anomenada Tuheda, nom d’un dels barris de Sant Feliu de Guíxols”,44 en la mateixa línia de les informacions que
recollí Sanpere i Miquel.
Eduardo González Hurtebise i la Plana Basarda: la primera excavació?
La minuciosa descripció de Fraginals de ben segur que despertà l’interès d’un altre personatge, notabílissim, que
residí a Girona i a Sant Feliu de Guíxols en diferents períodes45 entre els anys 1899 i 1904: l’arxiver i arqueòleg
Eduardo González Hurtebise. En aquest període, Hurtebise féu una excursió a la Plana Basarda. Recollí les opi-
nions dels autors anteriors, constatà dades de gran interès, com l’existència de sitges que es comunicaven entre
elles, provà l’existència d’una cisterna, de la qual Martorell ja havia sentit parlar,46 i fou el primer arqueòleg que
deixà constància d’haver excavat al jaciment:
“Entrando en Plana Basarda por el camino que viene de la ermita de S. Baldiri, se encuentran a un lado y a otro
de la entrada del área arqueológica restos de un muro o pared arruinada (…) Lo más notable que examiné en
25

aquellos parajes fueron las excavaciones abiertas verticalmente en la roca que por su arte parecen hermanas
gemelas de la Tuna, siquiera ésta siga dirección horizontal. No dudo en afirmar que unas y otras son producto
de las mismas gentes. En mi ligera excursión solo ví 12; sin embargo el señor Fraginals que tan minuciosamen-
te las ha estudiado ha llegado a contar unas 30, tan próximas que casi se tocan. (Tan cierto es esto que bajando
a una de ellas advertí que cerca del fondo la pared presentaba un orificio de rotura que ponía en comunicación
con la inmediata) (…) La boca de ellas, com la de la Tuna, es perfectamente redonda y la roca fue allí rebajada
para adoptar una tapadera. Entre los silos hay un orificio como para encajar un poste a fin de sostener un teja-
dillo.
Casi todas están llenas de piedras sueltas; en otras estas piedras ocupan parte del fondo, y algunas hay ocupa-
das con tierra que además las cubre. Una de éstas elegí para practicar la excavación. Desgraciadamente fue tra-
bajo perdido; solo recogimos varios fragmentos de cerámica, pero insignificantes y apenas pude utilizar un trozo
de brocal con el arranque del asa de un ánfora de factura romana. Todos los arqueólogos consideran estos silos
como depósitos para guardar granos.
Más arriba existe un vastísimo espacio cuadrangular que parece bastante profundo. No puede reconecerse por-
que en su interior han crecido corpulentos árboles y selvática maleza que hacen temer poner un pie en falso. Este
espacio creo está también labrado en la roca viva; los del país le denominan ‘La Cisterna’.
A la entrada de Plana Basarda se encuentran: una piedra prismática de base cuadrangular, rebajada en su cara
superior en forma que recuerda los pilones o abrevaderos para las caballerías. Frente a este extraño monumen-
to hay una entalladura vertical abierta en la roca viva, que allí forma una pared natural. Sus dimensiones son:
ancho, 1’80 m.; profundidad, 1’45; altura, 1’67. El suelo de este hueco está lleno de tierra mezclada con frag-
mentos de cerámica romana. He aquí otro monumento sin atribución determinada.”47
Per primera vegada, trobem documentada la cisterna del poblat i l’existència de ceràmica romana in situ en l’es-
pai obert en la roca que hi ha a l’entrada del jaciment. Pel que fa als materials arqueològics, Hurtebise, igual com
féu al jaciment dels Guíxols, establí una classificació prou acurada:
“Los barros encontrados en Plana Basarda son de tres especies: negruzcos, mal cocidos y de arcilla impura;
romanos, amarillentos; y barnizados de negro brillante, italo-griegos; habiendo recogido y depositado en el
Museo Municipal, de Sant Feliu, el fondo de una vasija en que aparecen como tres manos estampadas, signo del
alfarero. Algunos trozos permiten asegurar que fueron de ánforas y páteras.”48
A banda de les apreciacions sobre els buscadors de tresors que hem esmentat al principi del capítol, Hurtebise
constatà que l’origen del poblat era molt antic en haver-s’hi descobert eines de pedra polida, tot i que estava d’a-
cord que en època romana encara seguia habitat. Però hi ha una aportació d’Hurtebise que serà clau en els estu-
26

dis posteriors: qualificà el jaciment com una necròpolis, tot i que inicialment considerava, com els autors que el
precediren en l’estudi del jaciment, que les sitges havien servit com a dipòsits d’emmagatzematge. Segurament
l’excavació del jaciment dels Guíxols o Fortim, que considerà una necròpolis d’incineració, el portà a assenyalar
que la Plana Basarda també era una necròpolis:
“Las tumbas guixolenses son colectivas, esto es, verdaderos panteones, destinados tal vez á una familia con sus
deudos y sirvientes. La forma de gran olla, abierta á pico en la roca, se repite en Olérdula y en la Plana Basarda,
cerca de Solius.
Hay en Olérdula sepulcros en forma de ataud que sirvieron para inhumar, pero otros, muy semejantes á los nues-
tros, hay cercanos, que Martorell y Peña y Botet, consideran silos para granos, y yo creo son también fosas, des-
tinadas, com las de la Necrópolis del Fortín, á recibir el sagrado depósito de cadáveres carbonizados.
En Plana Basarda, donde se ha recogido bastante cerámica y hasta un torso de piedra basta, muy toscamente
labrado, hay también huecos abiertos en la roca, que se han calificado de silos y acaso sean sepulturas.”49
Entre les recomanacions que Hurtebise féu al consistori guixolenc, fruit de les investigacions arqueològiques que
havia dut a terme a la comarca, hi havia la de fer estudis sobre la Plana Basarda, entre d’altres jaciments; i que
s’evités la venda d’antiguitats s’adquirissin les que sortissin a la venda, i proposava de fer pedagogia entre els ciu-
tadans de Sant Feliu perquè deixessin els objectes trobats al Museu Municipal.50
Instal·lat a Barcelona, Hurtebise dissertà el 23 de febrer de 1907 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona sobre les muralles de Sant Feliu de Guíxols. En la introducció mencionà que les úniques defenses mili-
tars d’època romana existents a la comarca eren el castrum de la Plana Basarda i la torre de Fenals,51 sens dubte
referint-se a la Senya dels Moros de Pla de Palol.
La Plana Basarda a la Geografia General de Catalunya
Les referències sobre el jaciment continuaren en els anys posteriors a la publicació dels treballs d’Eduardo
González Hurtebise. Ja l’any 1906, Josep Pijoan i Soteras (1879-1963), en estudiar el poblat ibèric de Puig
Castellar a Santa Coloma de Gramenet, mencionà els enterraments de Sant Feliu de Guíxols i “la inquietante acró-
polis de Plana-Basarda.”52 Una aportació breu i interessant és la que féu l’erudit guixolenc Agustí Casas i Vinyas
(1868-1941) en una carta que envià el 16 de desembre de 1909 a Josep Puig i Cadafalch, president de l’Institut
d’Estudis Catalans, que fou publicada en forma d’article en el segon número de l’Anuari de l’Institut d’Estudis
Catalans.53 En aquesta carta, el savi guixolenc es referí a la Plana Basarda en un fragment que els editors no incor-
poraren a la publicació i assenyalava, amb claredat, l’existència de tegulae romanes:
27

“Ja que la ocasió ho aporta, recordaré aquí la Plana Basarda, de la qual se son ja ocupats els Senyors Martorell,
Sampere, Botet y Pella; potser no fora aventurat cercar en les excavacions d’aquella roca un origen prehistórich
que confirmarían tal volta els fragments ceramichs allá prou abundosos, molts dels quals son al menys indígenas,
encare que barrejats ab altres probablement romans y fins positivament ab algun tros de tégula.
Propera a la Plana Basarda, cal esmentar finalment la petita cova excavada en una paret natural de granet, de la
qual s’ocupa també el Sr. Pella.”54
Possiblement, fou Agustí Casas qui havia informat l’any 1903 de la troballa d’una destral de pedra pels voltants
de la masia de Sant Baldiri i afegia que “es un dato interessant pels aficionats á n’aquets estudis puig sembla indi-
car la existencia en aquells paratjes d’algún grupo de població primitiva, acabantho de corroborar els importants
vestigis existents á Plana Basarda propera á dit lloch.”55 L’any 1953, Lluís Esteva esmentà l’existència de tres
destrals de pedra trobades a la Plana Basarda que havien estat al Mas Dalmau de Solius i una altra, de la mateixa
procedència, que havia estat propietat de Lluís Casas.56 Aquest Casas era el germà d’Agustí, i possiblement la
destral era la referida l’any 1903.
Agustí Casas lliurà un bon gruix de dades sobre l’arqueologia de la vall d’Aro a Joaquim Botet i Sisó per a la seva
publicació dins del volum de Girona de la Geografia General de Catalunya. En una carta que li envià el 7 de juny
de 1909 féu referència al menhir del Terme Gros i esmentà la Plana Basarda sense dir-ne absolutament res.57
Sembla obvi que Botet i Sisó, pioner en la recerca al jaciment, s’havia de referir novament a la Plana Basarda en
la seva obra de síntesi sobre la província de Girona, tot i que pel que sembla no hi havia tornat des de les dues
excursions que hi féu de jove. D’aquest treball, cal destacar la referència a materials romans i a la consideració
del lloc com a recinte fortificat, hipòtesi que sembla que el savi gironí ja havia defensat anteriorment.58
“S’hi recullen fragments de ceràmica basta, alguns ab la bordura característica de les teules romanes. No s’han
trobat, que sapigàm, altres obgectes que permetan fixar ab aproximació la etat d’aquest poblat arqueològich que,
donada la situació de la plana, no accessible més que per dos punts, hauría pogut ésser un recinte fortificat.”59
28

Les excavacions d’Alfred Klaebisch i la polèmica amb Josep Berga i Boada (1917-1920)
L’any 1912 arribà a Sant Feliu de Guíxols l’olotí Josep Berga i Boada (1872-1923) com a professor de l’Escola
de Belles Arts. Berga impulsà l’Agrupació Excursionista de la Secció de Belles Arts de l’Escola d’Arts i Oficis
de Sant Feliu de Guíxols.60 Amb els seus alumnes, Berga organitzà sortides per completar els coneixements d’his-
tòria de l’art de l’alumnat. Aquestes excursions no es limitaren solament a visites culturals a llocs com Girona,
Empúries o Tossa sinó que també inclogueren excavacions arqueològiques, bàsicament a la recerca de materials,
que diposità al Museu de Sant Feliu de Guíxols, del qual fou un notable impulsor. A final de 1919, redactà l’es-
borrany d’una memòria on esmentava que la sortida a Girona de l’any 1918 i la d’Empúries de 1919 havien “des-
pertat en els alumnes gran afició als estudis històrics i (per això és) també que entre ells, s’ha fundat una agrupa-
ció d’excursionisme que ha estat funcionant tot el curs, anant a excavar, en els monuments megalítics dels que la
comarca de Sant Feliu de Guíxols n’està sembrada.” La Plana Basarda també despertà la seva atenció i efectua-
ren dues excursions on trobaren ceràmica ibèrica.61 Molt possiblement, Berga no documentà arqueològicament
aquests treballs. No podem descartar, però, que en un futur n’aparegui nova documentació, atès que el seu llegat
està en procés de classificació.
Les actuacions arqueològiques de Berga i dels seus deixebles entraren en conflicte amb les d’un jove alemany que
arribà a Sant Feliu de Guíxols pels volts de l’any 1915, fugint de la Primera Guerra Mundial: Alfred Klaebisch
Camman (1890-1978). Klaebisch s’aficionà a l’arqueologia i excavà, segurament pel seu compte, diversos jaci-
ments de les Gavarres i de l’Ardenya, unes actuacions que despertaren una forta polèmica, sobretot per l’afer del
dolmen del Mas Bousarenys, on s’avançà a Pere Bosch Gimpera i Lluís Pericot i Garcia (1899-1978), els delegats
de l’Institut d’Estudis Catalans que havien d’explorar aquest jaciment, donat a conèixer per Agustí Casas en un
article publicat a final de 1917.62 També Berga i Boada fou part implicada en aquest assumpte, com ho mostra el
fet que hi anés dues vegades d’excursió, en les quals trobà ceràmica, llums i llances63 i féu l’excel·lent dibuix del
dolmen datat el 15 de maig de 1919.64
Les dades que Klaebisch recollí furtivament en el dolmen del Mas Bousarenys les facilità a un il·lustre alemany,
el sacerdot, prehistoriador i geòleg Hugo Obermaier (1877-1946), personatge d’un enorme prestigi entre els pre-
historiadors espanyols d’abans de la Guerra Civil i amb excel·lents contactes a Madrid. Gràcies a la influència d’a-
quest eminent prehistoriador, Alfred Klaebisch publicà un article en el Boletín de la Real Sociedad Española de
Historia Natural on feia referència a cinc jaciments de l’Ardenya: les coves d’en Rissec i d’en Ruyra en el terme
de Llagostera i les coves de Solius, la Tuna i el poblat de la Plana Basarda en el terme de Santa Cristina d’Aro.65
Aquest article tingué en el seu moment un notable ressò mediàtic i fou ressenyat al Diario de Gerona i a La
Vanguardia66 però posteriorment caigué en l’oblit.
29

Klaebisch arribà a la Plana Basarda seguint el camí que puja des de Solius, passant per davant de la cova de la
Tuna. Del jaciment ibèric, primer descrigué l’obertura artificial tallada en la roca que hi ha en l’accés més facti-
ble al recinte. Copsà que per la seva forma no podia ser una cova sepulcral, dibuixà la seva planta i la secció (fig.
6), en donà les mides i considerà que “por su forma nada tiene que ver con los nichos sepulcrales (...). Es difícil
juzgar para qué sirvió; pero no cabe duda de que su existencia se remontará a la época de los iberos; tal vez al
siglo IV o V antes de nuestra era (...)”67 Féu una descripció succinta del jaciment, i identificà amb encert l’entra-
da principal al recinte i l’existència de muralles:
“Además de las señales de murallas que se encuentran encima de ‘Plana Basarda’y de los numerosísimos trozos
de cerámica ibérica que cubren el suelo, se pueden contar, a pocos pasos de la referida cueva, de 20 a 25 silos
cavados en la roca, que también tienen forma de pera, con una profundidad que alcanza hasta 2’60 metros (....)
Junto a la cueva debía estar la entrada de la población, pues sólo de este lado es accesible, y la carretera (que
se reconoce perfectamente ser la antigua), pasa por delante, encontrándose, sin embargo, la cueva unos 70 cen-
tímetros más bajo que su nivel.”68
30
Figura 6: Planta i secció de la cova de l’entrada de la Plana Basarda. Klaebisch, 1919, 253.

Segurament, Klaebisch excavà dues sitges durant l’any 1918 (fig. 7). Ell mateix ho explicà a Lluís Esteva i
Cruañas, l’any 1973:
“Tengo todavia alguna cosa de La Plana Basarda, excavada por mi en
1918 con un peon que sacaba con un cubo la tierra, mientras que yo meti-
do dentro del Silo enrollado como un gusano, iba llenando el cubo. A
pesar de la terrible guerra eran para mi tiempos muy felices. Pude reco-
rrer todas esas montañas de ‘Las Gabarras’ en plena solitud o con el Sr
Cama, padre, que me ayudo mucho en la aficion que la naturaleza de esta
comarca, habia despertado en mi mente.”69 Klaebisch havia conegut
aquest territori de la mà d’un excel·lent coneixedor de la comarca i afec-
cionat a l’arqueologia, l’hisendat de Romanyà Josep Cama i Casas.70 I en
aquesta carta es veu clarament com excavava sol o amb l’ajut de bosque-
tans. Un testimoni inèdit d’aquestes activitats de Klaebisch a la Plana
Basarda i als seus encontorns és la fotografia que publiquem de la Cova
del Llop, ben propera a la Plana Basarda, que l’alemany excavà en una
data indeterminada amb l’ajut de Miquel Giró, veí de Can Rifà (fig. 8).
Desconeixem quins resultats obtingué però hi ha indicis que foren molt
escassos.71
31
Figura 7: Dibuix d’una sitja. Klaebisch, 1919,
254.
Figura 8: Miquel Giró a l’entrada de la Cova del Llop. Fotografia d’Alfredo Klaebisch. Col·lecció Santiago Nin. Sense data.

Pel que fa a la datació, situà la Plana Basarda en l’època ibèrica, probablement en els segles V o IV aC, igual que
les restes conservades al voltant de la cavitat. No mencionà, però, quines evidències li feien defensar aquesta data-
ció.
A principi de gener de 1975, Klaebisch donà al Museu de Sant Feliu de Guíxols els objectes que havia trobat en
dues sitges de la Plana Basarda, juntament amb una plaqueta d’os procedent de l’excavació de la Cova dels
Lladres de Sant Baldiri, ambdós jaciments en el terme municipal de Santa Cristina d’Aro:
“Le entrego adjunto 2 paquetes conteniendo
1 olla muy defectuosa
1 plato con agujeros opuestos (tal vez una balanza primitiva)
1 piedra que debia servir para moler granos por la forma y talla que tiene.
Estos 3 objetos han sido excavados por mi personalmente en el año 1917/8 de uno de los silos que se encuentran
en La Plana Basarda no lejos de Sta. Cristina. He vaciado tambien un segundo silo, pero sin encontrar objetos
de esta antigua población iberica.
Tambien le entrego adjunto:
1 plaquita de hueso con agujeros que tambien he escavado en la ‘Cueva dels Lladres’que se encuentra
bastante cerca de una buena casa de payes, situada arriba en la montaña entre La Plana Basarda y el mar. Esta
cueva tiene una magnifica vista al mar, es pequeña, no profunda y poca tierra (unos 30 ctm. de tierra) que cubria
el suelo de roca firme.
Ofresco estos pocos objetos con mucho placer al Museo de San Feliu de Guixols, perteneciendo a este
Municipio.”72
Les peces que trobà a la Plana Basarda l’any 1917 o 1918 les donà al Museu de Sant Feliu de Guíxols l’any 1975
(fig. 9). Potser provenien d’una de les sitges més característiques del poblat, perfectament retallada a la roca, de
la qual publicà una fotografia.73 L’altra sitja que buidà probablement ja havia estat excavada. Cal assenyalar que
a partir dels fragments de ceràmica ibèrica que trobà compongué l’olla, molt defectuosa, amb trossos que segura-
ment devien pertànyer a d’altres peces.74
Els interessos de Klaebisch, no podia ser d’altra manera, toparen amb els de Berga i Boada, qui l’any 1920 criti-
cà amb duresa l’alemany, sense dir-ne el nom:
“Hauriem de tenir mes encare. I més cencer, però ens han passat al devant. I no ens hi han passat per mandra nos-
tra ni per manca de voluntat, sino perque hi hagué qui, amb poca escrupulositat, i, abusant de la cortesia, i, amb
un arma que tot ho doblega, –que nosaltres no posseim per are– va llogar gent pagant-la be, i s’en anà per aques-
ta rodalia destruint-ho tot: a Plà de Basarda, a Movet, a la Cova d’en Riera, i altres indrets, i per tot deixá son ras-
tre destructor i poc escrupulós, emportant-se’n lo mellor que sota nostra terra tenien i deixant els dólmens i les sit-
32

jes, trossejats, fet tot una vera llàstima. I lo més pesarós, és, senyors, que tot lo que indegudament se’n emportà
l’intrús, anirà a parar fora de casa, quan tot allò hauria d’estar a n’aqui, perqué nosaltres haviem de desenterrar-
ho, perqué tot allò és del poble de Sant Feliu, son troços de la vostra Pàtria i fulls arrencats a la vostra història,
que no tenia dret a arrencar-los un estranger i menys encare, per a emportar-los a llunyes terres.”75
33
Figura 9: Peces donades per A.Klaebisch al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols l’any 1975.

Si comparem aquest fragment de Berga amb l’article que publicà Klaebisch, força ben documentat, podrem enten-
dre que hi havia un conflicte d’interessos, una coincidència d’objectius amb finalitats diverses. Un i altre no ens
consta que actuessin d’acord amb el Servei d’Investigacions Arqueològiques dirigit per Bosch Gimpera, tot i que
creiem que Berga hi tingué una bona relació.76 Bosch Gimpera i Lluís Pericot al final de les seves vides repren-
gueren el contacte amb Klaebisch, en un to de marcada cordialitat, tenint en compte que havien passat més de cin-
quanta anys dels fets de les Gavarres i de l’Ardenya.77
Però als anys vint del segle passat no tot eren aspres polèmiques per ser el primer d’excavar a la Plana Basarda.
Creiem que devien ser prou conegudes les espoliacions que sofria l’indret i hi havia qui s’ho agafava amb una fina
ironia, com els redactors de la secció Barreja del setmanari guixolenc L’Avi Muné, que publicaren un relat molt
sorneguer, però que il·lustra amb claredat que anar a excavar a la Plana Basarda devia ser un costum bastant habi-
tual entre la gent de la comarca:
“En Vinaixa, En Potas i l’Escabeias, en companyia del Caragirat, En Nosca i En Pantorilla, han reparat aquesta
setmana el disbarat que cometeren la passada.
Junts varen anar a Pedralta i després de grossíssims esforços lograren posar al seu puesto la famosa pedra que en
Vinaixa havía tirat rostos avall. Després s’arrivaren fins a Plana Basarda on feren excavacions; trovaren molta cerá-
mica, encare que no se sap si els troços recullerts son d’una ámfora celtibera o d’un canti de casa Genisa.
També trovaren una ossamenta d’aucell de regular tamany, en perfecte estat de conservació. No cal estranyar-se
de res, puig se suposa que son els ossos d’un pollastre de pagés sacrificat a la voracitat dels indígenes de Solius.
Te la paraula En Victor Poujarniscle!”78
La setmana anterior a l’“excavació” de la Plana Basarda, els columnistes havien predit la caiguda de Pedralta amb
gairebé vuitanta anys d’antelació, en un altre breu relat que té un rerefons social evident:
“En Potas, l’Escabeias i En Vinaixa aquestos dies de vagancia forçosa han fet bastant pasetxos per els afores. Un
dia han anat a Ridaura, l’altre a Plana Basarda, l’altre a Pedralta ...
Ni mai que hi haguessin anat! En Vinaixa volguent provar la oscilació del célebre monument megalitic, va posar-
se sota la pedra imposanta i amb un cop d’esquena de la seva marca, va tombar-la del altra banda.
Quan els excursionistes vagin a Pedralta, ja no li trovarán. El seu nom s’haurá d’esborrar de les guies i de les pos-
tals de déu céntims.
Heu-se aqui una victima del lock-out insospitada!”79
Més enllà de les polèmiques arqueològiques però en un to diferent a la dels protagonistes dels dos episodis de
L’Avi Muné, el mateix any 1920 el lloc inspirà el poeta Enric Bosch i Viola, qui dedicà uns versos a Pedralta i la
Plana Basarda en el poema AGesoria:
34

“Plana Basarda em dicta de géneres passades
inicis de cultura dels homes primitius;
Pedralta i Rocatosa son roques enesprades
qui escolten els deliquis dels passejants solius.”80
La Plana Basarda en les obres de Pere Bosch Gimpera
Les dades que pogueren recollir Berga i Klaebisch no arribaren a mans de Bosch Gimpera. L’any 1919, l’eminent
prehistoriador publicà una síntesi sobre la prehistòria a Catalunya, en què considerava les sitges com a sepulcres
i proposava una pervivència avançada d’aquests tipus de jaciments, que classificà dins el segon període de la cul-
tura ibèrica. Tot i que les sitges no eren enterraments, el reestudi dels materials arqueològics de la segona part del
llibre confirma una pervivència a la Plana Basarda més enllà del canvi d’era:
“En canvi es coneix ja bé i sembla ésser abundant un tipus de sepulcres que per ara es coneix a Sant Feliu de
Guixols, La Plana Basarda (Solius de la Vall d’Aro), La Torre dels Encantats (Caldetes) i Rubí.
Son sitges excavades en el sòl, de forma esfèrica, que es solíen tapar amb grans pedres planes i que tenien una
profunditat a voltes de dos metres o més. Eren sepulcres de cremació, en els quals es reunien les cendres de molts
individus, sortint-hi la mateixa ceràmica ibèrica de Puig Castellar i Cabrera de Mataró, particularment les restes
de les grans gerres ibèriques i la ceràmica hel·lenística: la vernissada de negre brillant, els vasos petits i les grans
àmfores. També es trobaren ferros sovint informes.
A Sant Feliu, sortiren, demés, alguns testos ibèrics pintats amb ratlles i cercles concèntrics, ço és, de la ceràmica
més pobra. A Rubí la utilització de la necròpolis es prolonga fins a la primera època romana: s’hi han trobat sit-
ges amb material exclusivament romà, amb “terra sigillata” i amb monedes del temps de la República. El mateix
fet s’observa a Sant Feliu de Guixols.”81
Bosch coneixia bé els materials de la Plana Basarda, igual que el seu company Josep Colominas i Roca (1884-
1959), que la cità en estudiar el jaciment de Can Fatjó de Rubí.82 A més a més, Bosch havia estat a Sant Feliu a
principi de l’any 1919 i és molt probable que hagués vist materials tant dels Guíxols com de la Plana Basarda. En
les seves notes de treball també hi hem trobat algunes referències: restes de parets ibèriques, alguna cova, cerà-
mica grollera i àmfora ibèrica i una anotació on diu que sembla que hi ha sitges “on surt tot això.”83 També hi ha
un dibuix d’una olla, amb l’anotació “rogenca tota” que podria ser la que trobà Klaebisch (fig. 9), tot i que en cap
de les seves obres no hem trobat que Bosch mencioni el treball de l’alemany publicat l’any 1919.
La hipòtesi que les sitges eren enterraments, encetada per Hurtebise, pren el seu màxim relleu amb les tesis de
35

Bosch Gimpera, que també ubicà la Plana Basarda en territori de la tribu dels indigets.84 En un treball publicat
per encàrrec del setmanari La Costa Brava l’agost de 1932 es referí als jaciments dels Guíxols i la Plana Basarda
emmarcats en el context general de la cultura ibèrica catalana i ja prenent Ullastret com a nucli de referència a la
comarca:
“Aquesta cultura la coneixem a les comarques en qüestió, a l’important poblat indígena d’Ullastret voltat de for-
tes muralles amb terres [sic] de defensa a les que no és extranya la influència emporitana i a la necròpolis de St.
Feliu de Guíxols de sepultures en sitges, així com a les semblants de la Plana Basarda. Aquet tipus de sepultures
i la seva cultura en general té una gran florida al segle III a tot Catalunya (…).”85
36
Figura 10: Mur que podria delimitar un dels carrers principals del poblat. Arxiu de J. de C. Serra-Ràfols. de l’Institut d’Estdis Catalans, 1930
a, 65.

Però ara comprovarem que un dels seus deixebles, Josep de Calassanç Serra-Ràfols (1902-1971) creia en l’exis-
tència d’un poblat a la Plana Basarda després d’haver visitat el jaciment.
La visita de Josep de Calassanç Serra-Ràfols (1930)
Josep de Calassanç Serra-Ràfols fou sens dubte el deixeble de Pere Bosch Gimpera més vinculat a les comarques
gironines juntament amb Lluís Pericot. L’any 1928, publicà el primer volum de la sèrie Forma Conventus
Tarraconensis, dedicat a Blanda i Iluro, i creiem que tenia en preparació un volum sobre les comarques del nord-
est de Catalunya que no arribà a veure la llum. Gràcies als seus descendents i a l’Institut d’Estudis Catalans, el
seu llegat es conserva i és accessible al públic. En aquest fons, hi ha un esborrany a màquina sobre la Plana
Basarda, on anà d’excursió l’any 1930.86
Serra-Ràfols es trobà amb un jaciment cobert d’un bosc frondós, amb pins, alzines i matolls densos que feien difí-
cil reconèixer la zona arqueològica sense haver desbrossat el terreny. Coneixia molt bé el treball de Martorell i
Peña, que comentà amb detall. Opinava que Martorell havia fet una descripció prou precisa i exacta i que “sospi-
tà que la Plana Basarda podia no ésser unicament una necròpolis.”87 Sens dubte, una influència del mestre Bosch
Gimpera perquè Martorell creia, com hem vist, que les sitges servien per guardar aliments. El fet que donés mides
de la fondària de dues sitges podria ser, segons Serra, un indici que Martorell les havia fet buidar, si l’estat del
bosc era com el que hi havia l’any 1930. Opinem, però, que també podria ser indici que havien estat buidades amb
anterioritat a la visita de Martorell i Botet.
Però Serra-Ràfols anà més enllà que Martorell: també amidà algunes sitges, veié que ocupaven una gran exten-
sió, que n’hi havia d’obertes en la roca, majoritàriament “buidades en data més o menys recent”; d’altres en llocs
on hi havia terra i que n’hi havia d’amagades en les depressions del terreny cobertes de bosc. Observà pilons de
terra al costat d’algunes sitges d’un color diferent a “la terra vegetal negrosa del lloc i que devien procedir de l’in-
terior de les sitges. En canvi n’hi ha d’altres que semblen plenes i probablement no han estat violades. El nombre
total de les existents és impossible de precisar i la seva situació relativa ho és igualment sense desemboscar el
lloc.”88 Serra no devia conèixer les intervencions, relativament recents en aquell moment, de Klaebisch i Berga i
Boada.
I féu una observació, creiem que extraordinària, que afegia a les aportacions de Martorell: “un mur a la banda [¿].
En realitat són dos murs paralels que marquen un carrer de 2’40 m. d’amplada. Es troban allunyats casa [sic] d’un
centenar de metres del lloc en què les sitges són més abundoses i enfrontant el lloc en que el planell és més fàcil-
ment accessible. El segment de mur més visible és el de la dreta dirigint-se a les sitges, que té uns 5 m de llarga-
37

da amb una alçada visible de 0’80 m. Està fet de pedres posades en sec amb tot l’aspecte i seguint la tècnica cons-
tructiva dels poblats ibèrics. Facilment es veu que aquest mur segueix en una llongitud major peró queda tapat per
la terra i l’espesa vegetació”.89 Segurament, Serra identificà el carrer principal d’entrada al poblat (fig. 10), en una
zona avui encara més emboscada que l’any 1930. Ho confirma el fet que situés la cova tallada en la roca “(…)
poc abans (uns 50 m) d’arribar a la paret que sembla indicar el limit de l’estació arqueològica a la dreta del camí
de pujada hi ha una excavació de forma perfectament regular feta a la roca.”90
Així mateix, Serra descriví i fotografià una peça arqueològica singular (fig. 11) ja esmentada per Fraginals i
Hurtebise: “Encara abans d’arribar a aquest lloc es troba un obgecte evidentment relacionat amb l’estació arqueo-
lògica i que pot qualificar-se de mobiliar. Es un bloc de pedra de 1’25 m de llarg per 1 d’alçada i altre tant d’am-
plada, exteriorment sens cap clase de treball peró en l’interior del qual s’hi ha fet una excavació de 74 per 38 cm
i 20 de fondària.” Aquesta peça arqueològica, juntament amb una altra de similar, fou traslladada pel propietari
dels terrenys a una masia de la zona de Bell-lloc els anys vuitanta del segle passat, quan Lluís Esteva i els seus
col·laboradors volien conservar-la per al Museu de Sant Feliu de Guíxols.91
Òbviament, Serra-Ràfols també prestà molta atenció als materials arqueològics que hi havia en superfície: “En
tota l’area de la Plana es troba terriça encara que en poca abundància. Hi ha el gènere fet a mà (el que en Martorell
anomenava primitiu) en molt poca quantitat i les espècies ibèriques a torn, sens pintura pròpies de la costa cata-
lana en major nombre i en fragments molt petits que no permeten determinar formes. Es posible que al éser visi-
tat el lloc per Martorell hi haguessin en el sol fragments més grossos que hagin estat trosejats pels camperols o
els excursionistes que ara coneixen el lloc. No poguerem trobar cap fragment d’apariència romana, ni menys frag-
ments de tègules a que sembla referi-se Martorell. Es probable que aqu[e]st qualifiqués de romana la terriça ibè-
rica fina en aquella data poc coneguda i estudiada.”92
Serra-Ràfols devia creure en una pervivència del lloc durant la dominació romana tot i que sobre el terreny no en
trobà indicis. Afirmava que calia una excavació per determinar la funcionalitat del jaciment, i afegia: “Durant molt
de temps s’ha classificat com una necròpolis de sitges semblant a la de St. Feliu de Guixols (per esmentar la més
propera). Peró l’existència del esmentat ( ) dels forats en la roca indicats per Martorell, l’existència dels quals
poguerem comprobar nosaltres, la de llocs en que la roca ha estat rebaixada com per a planar-la, són indicis de
què fou un lloc d’habitació sens negar el caràcter funerari de les sitges.”93
Efectivament, Serra defensava que la Plana Basarda era un lloc d’habitació i publicà aquesta hipòtesi intermitja
que no contradeia l’opinió de Bosch Gimpera: “A la Plana Basarda, en les muntanyes que dominen per la banda
sud la Vall d’Aro, hi ha alhora una necròpolis de sitges i restes de construccions que han de pertànyer a un lloc de
l’habitatge.”94 El 28 de novembre de 1935, efectuà una excursió a dos oppida ibèrics de la rodalia de Girona i en
38

l’apartat d’observacions afegí aquestes paraules que confirmen la nostra
suposició: “Dintre l’àrea que per les dades dels textes es pot atribuir als
ausetans, coneixiem el poblat de la Plana Basarda a Solius de la Vall
d’Aro que visitàrem en 1930.”95 D’haver estat coneguda aquesta aporta-
ció de Serra, de ben segur que haguessin sorgit més veus a favor de l’e-
xistència de l’hàbitat. La hipotèsi de Serra-Ràfols també la reflectí un
altre deixeble de Bosch Gimpera, Albert del Castillo, en considerar la
Plana Basarda com un poblat i una necròpolis pertanyents als ausetans.96
Excursionistes a la Plana Basarda abans de la Guerra
Civil
A més a més dels arqueòlegs, és un fet plenament constatat que la Plana
Basarda ha atret sempre els amants de l’excursionisme cultural des dels
seus inicis en el darrer terç del segle XIX. A Sant Feliu de Guíxols, es
fundà el Centre Excursionista Mar i Muntanya a principi dels anys trenta
del segle passat. I una de les primeres excursions que programaren fou a
Sant Baldiri i al Montclar, una sortida habitual entre els excursionistes de
la contrada. Un grup de joves guixolencs féu aquesta ruta el 8 de febrer
de 1931 i feren una aturada a la Plana Basarda per esmorzar. Un dels
excursionistes, Claudi Aymerich, ho relatà així:
“Arribats a Monclar, passegem la mirada per la grandiositat de la vall que es domina i pels nevats pics del
Monseny i Pirineus; aquet últim amb una gran faixa de blancor que ressalta de les demés muntanyes que el cir-
cumden.
El dia és en aquet moments claríssim i no sentim cap mena de fadiga. Un company insinua d’anar a esmorsar a
Plana Basarda, proposta que acceptem immediatament. Ens posem altra volta la motxilla i camí avall fins arribar
al dit massís, on es conserven, encara, obres tallades en la roca viva, tals com cisternes, coves, piques i altres se-
nyals que marquen el pas de la població Ibera, que imperà en aquelles encontrades. Una vegada contemplat i com
que la gana apreta, ens disposem a no deixar rastre dels queviures que portem. Mentrestant varis companys treuen
algun clixé del grup i paisatge de la rodalia i un altre recita vàries poesies d’En Maragall. Finides totes aquestes
operacions, iniciem la tornada amb gran recança, anant a passar per St. Baldiri en qual lloc descansem breus
moments i aprofitem per a tirar altres ‘fotos’.”97
39
Figura 11: Abeurador. Fotografia de Josep de
Calassanç Serra-Ràfols. Serra, 1930 a, 65.

També un grup d’excursionistes de Girona féu un recorregut similar
l’abril de 1932.98 Deixaren testimonis fotogràfics del seu pas per
Sant Baldiri (fig. 12 i 13), el cim del Montclar i una vista dels
Carcaixells des del cim de la Plana Basarda (fig. 14).
Entre els anys 1933 i 1935, hem de situar la referència al jaciment
que féu l’erudit de Cassà de la Selva Joan Gener i Roca, qui assen-
yalà que a més a més de sitges i molins per a moldre gra, a la Plana
Basarda hi havia restes de forns,99 notícia de la qual no hem trobat
cap més referència.
40
Figura 12 L’ermita de Sant Baldiri. Ajuntament de
Girona - CRDI (Joan Masó i Valentí).
Figura 13: Interior de l’ermita de Sant Baldiri.
Ajuntament de Girona - CRDI (Joan Masó i Valentí).
Figura 14: Una vista dels Carcaixells des del cim de
la Plana Basarda. Ajuntament de Girona - CRDI (Joan
Masó i Valentí).

41
La represa de l’interès per excavar el jaciment durant la postguerra
El règim franquista articulà la recuperació del patrimoni artístic i arqueològic mitjançant dues institucions: el
Servicio de Defensa y Recuperación del Patrimonio Histórico Nacional, creat l’abril de 1938 amb el nom de
Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional,100 i la Comisaría General de Excavaciones
Arqueológicas, creada per l’Ordre de 7 de març de 1939 del Ministerio de Educación Nacional, publicada al BOE
del 14 de març de 1939.
En el preàmbul del l’Ordre de 7 de març de 1939 es fixaven breument els objectius de la Comisaría General de
Excavaciones Arqueológicas: “La necesidad de atender a la vigilancia de las excavaciones arqueológicas (...) y
la conveniencia de lograr el máximo provecho científico de los frecuentes hallazgos de restos antiguos que en
obras de trincheras, caminos y fortificaciones se han producido con motivo de la guerra actual, aconsejan la cre-
ación de una Comisaría General de Excavaciones a cuyo cargo quede el cuidado administrativo, la vigilancia
técnica y la elaboración científica de tales problemas.”
Per tal d’incidir en el territori, el règim estructurà una xarxa piramidal al cim de la qual hi havia el Comisario
General, el prehistoriador i etnòleg falangista Julio Martínez Santa-Olalla (1905-1972), del quan depenien els
comissaris provincials i locals d’excavacions.101 Martínez Santa-Olalla intentà organitzar una estructura que inci-
dís en el territori, la qual cosa implicava el desplegament d’una xarxa de col·laboradors, majoritàriament afeccio-
nats locals, molt àmplia.
Creiem que la controvertida xarxa creada per Martínez Santa-Olalla era interessant des del punt de vista que per-
metia aplicar la legislació arqueològica a tot el territori de l’Estat per mitjà dels comissaris locals d’excavacions,
amb notable poder administratiu. Tingué resultats molt desiguals per la deficient formació de part dels comissa-
ris i, sobretot, per la manca de recursos econòmics per dur a terme les intervencions atès que els comissaris locals
no percebien cap retribució per la seva tasca.
A mitjan maig de 1941, es nomenaren els primers comissaris provincials. Fou nomenat comissari provincial de
Girona el doctor Lluís Pericot i Garcia.102
Nazis a la Plana Basarda?
Possiblement, Lluís Pericot no sabia que finalitzada la Guerra Civil hi hagué grups de nazis o elements afins que
havien visitat la Plana Basarda. L’historiador Gerard Bussot i Liñón ens ha facilitat les dades orals que recollí del

seu oncle Martí Castelló i Comas, que feia carbó habitualment pels volts de la Plana Basarda. Un seu company,
Ramon Casadellà, que vivia al Vilar de Santa Cristina d’Aro, recordava amb claredat que alemanys de paisà pas-
saven cada dia per davant de casa seva en direcció cap a la Plana Basarda, amb pas marcial. Fins i tot recordava
que portaven plànols impresos en els fulards de roba i que mataren d’un tret el gos de la casa, que els bordava en
veure’ls passar. Una altra informació oral ens indica la possibilitat que aquests alemanys fessin plànols detallats
en previsió d’una futura invasió d’Espanya en el cas que Franco es decantés pels aliats.103 En qualsevol cas, cal
que ens preguntem si aquests visitants tingueren relació amb els grups de nazis que habitaren el xalet Casas de
Sant Feliu de Guíxols. O bé buscaven el Sant Graal a la Plana Basarda, seguint les tesis de Himmler? Coneixien
les llegendes sobre els suposats tresors enterrats que hem esmentat al principi del capítol? La investigació tot just
comença.
La Plana Basarda i la nova articulació de l’arqueologia a la vall d’Aro
Lluís Pericot, en una anàlisi de l’arqueologia de la dècada dels quaranta a les comarques de Girona, comentava la
paràlisi de l’activitat en l’àmbit territorial de Sant Feliu de Guíxols després de la Guerra Civil, “después de haber-
se trabajado con interés hace años”,104 sens dubte referint-se a la seva participació en l’estudi dels dòlmens del
Mas Bousarenys i de la Cova d’en Daina pels volts dels anys vint. Certament que, amb posterioritat als estudis
esmentats, poca cosa s’havia fet en el camp de l’arqueologia a la vall d’Aro. El doctor Pericot esperava que la
recuperació de la col·lecció arqueològica de les ruïnes de l’Ajuntament l’octubre de 1944, juntament amb “la ini-
ciada relación con elementos de la localidad”, donaria resultats, i destacava especialment la tasca del mestre d’es-
cola Lluís Esteva.
Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994) prengué possessió com a mestre a Sant Feliu el 23 de juliol de 1949 proce-
dent de Begur, on havia estat destinat des de l’octubre de 1934.105 A Begur havia conegut, ja abans de la Guerra
Civil, el doctor Pericot, qui l’inicià en el món de l’arqueologia en les excavacions del dolmen del Cementiri dels
Moros de Torrent i del Castell de Begur.106 L’amistat i el mestratge del doctor Pericot marcaren la trajectòria
d’Esteva com a investigador en el camp de l’arqueologia. Aquest afecte era mutu, atès que Pericot tenia una gran
estima per Esteva i el considerava deixeble seu.107
Lluís Pericot fou també el mestre del gran referent de l’arqueologia gironina durant el franquisme: Miquel Oliva
i Prat (1922-1974). Esteva conegué Miquel Oliva a Begur a través de Pericot i ben aviat s’establí una relació d’a-
mistat i cooperació entre els dos investigadors, especialment en el camp de la recerca en el món dolmènic de les
Gavarres.108
42

Lluís Esteva desvetllà l’interès per la Plana Basarda a Lluís Pericot, com ho palesa aquest fragment d’una carta
que el mestre guixolenc li escriví el 19 de novembre de 1942 des de Begur: “¿Conoce ‘Plana Basarda’en las mon-
tañas de San Feliu de Guíxols? Si le interesa visitar este lugar, con gran placer le acompañaría este verano con
unos amigos. Hay en S. Feliu una familia y una casa a su entera disposición.”109 Pericot respongué a Esteva el
29 del mateix mes: “Conozco por referencias lo de Plana Basarda donde hay unas sepulturas ibéricas, pero no
estuve nunca. No le prometo una visita pues hasta que me descargue un poco de tarea no puedo pensar en excur-
siones.”110 Encara el 10 de desembre de 1942, Esteva li comentava a Pericot que “cuando venga a ésta ya habla-
remos de Plana Basarda y de la excursión que le propuse. Desde luego, habría de ser en periodo de vacaciones,
en pleno verano.”111 Així doncs, l’any 1942 encara seguia vigent la teoria de Bosch Gimpera sobre la necròpolis.
Creiem que Pericot i Esteva no realitzaren aquesta excursió però Pericot no oblidà el jaciment ni tampoc l’orga-
nització de l’arqueologia de la comarca, que reprengué a final de 1944. El 13 de desembre de 1944, en una altra
carta a Esteva, Pericot li anotava en un marge que “ara els meus col·laboradors de Girona començaran a moure lo
de St. Feliu.”112 Al cap d’uns dies, el 22 de desembre, li comunicava que “a St. Feliu han d’anarhi els meus
col·laboradors de Girona a fi de organitzar les exploracions de poblats ibérics. A Palamos ja está arrencada l’afi-
ció. Donguim algun nom i adreça d’aficionats de St. Feliu”.113
Paral·lelament a aquest procés, el jaciment havia sortit esmentat en una de les notes sense signar sobre Santa
Cristina d’Aro publicades a la secció Ecos de la Provincia del diari Los Sitios. Concretament, el 8 de desembre
de 1943 aquell cronista, que coneixia l’obra de Martorell i Peña, es referí a “los silos excavados en las rocas, que
en buen número se encuentran en un rellano de la sierra denominado ‘Plana Basarda’ del término de Solius. En
dicho lugar se ve, además, alguna otra excavación muy regular, hecha en la roca, cuya finalidad se desconoce y
en la que se recogieron fragmentos de cerámica basta, algunos con el borde característico de las tejas romanas”.
Fou Miquel Oliva qui redactà aquesta crònica?
Així doncs, abans que Lluís Esteva arribés a Sant Feliu de Guíxols però comptant amb la seva col·laboració des de
Begur, Miquel Oliva i Francesc Riuró i Llapart (1910), l’arqueòleg gironí injustament relegat a un segon terme pel
seu passat republicà i catalanista, intentaren organitzar aquest grup de col·laboradors al qual es referia Pericot en
les cartes del desembre de 1944 i en l’article de l’any 1952, amb la Plana Basarda com a eix per atraure cap a l’ar-
queologia oficial els afeccionats locals. El primer resultat tangible fou una excursió al jaciment el diumenge 19 d’a-
gost de 1945. Sabem la data gràcies a una carta de Miquel Oliva a Lluís Pericot, on li comunicava que “demá vaig
a St. Feliu invitat per el mestre de Bagur anirem a Plana Basarda i a la tarda veurem algunes coses que tenen uns
guixolencs amics seus. L’altre dia estigué a Girona; segons sembla estan molt engrescats en aixecar el Museu i con-
ten amb l’ajuda de l’Alcalde.”114 També Lluís Esteva informà Pericot de l’excursió pocs dies després: “Diumenge,
amb el Sr. Oliva i uns amics vam anar a Plana Basarda. Això quedarà organitzat aviat i crec que anirà bé. Deixo al
43

Sr. Oliva que li expliqui el resultat.”115 Efectivament, Oliva informà Pericot en una carta tramesa també el mateix
dia 21: “Diumenge estiguí a Plana Basarda amb l’Esteva i una colla d’entusiastes de St. Feliu arrencarán el Museu
i es proposen entrar dins la seva zona. Sembla que varen trobar un menhir inédit.”116 La referència a aquest men-
hir, sens dubte el de la Creu d’en Barraquer o Terme Gros, ens fa pensar que dos dels excursionistes foren el mes-
tre Josep Rigau i Ferrer i l’industrial i aficionat a l’arqueologia Joan Canadell Ferrer. Ambdós publicaren sengles
articles referits al menhir del Terme Gros uns anys més tard, i formaren part activa d’una excursió arqueològica a
la Plana Basarda l’any 1946, com veurem.
Una altra lletra d’Oliva a Esteva, enviada des de Roses el 12 d’octubre de 1945, confirma el supòsit anterior i
demostra que no s’havia aturat el procés de creació d’una estructura arqueològica a la vall d’Aro. El mestre Josep
Mas i Dalmau féu d’enllaç:
“Va venir un dia a Girona el Sr. Mas. Va donar-me les fotos del menhir de la Creu d’en Barraquer. El que (?) falta
ara es la llegenda que crec coneix el Sr. Rigau. Vaig donar al Sr. Mas un certificat per a Vd es de la Secció
Administrativa.
Que fan per St. Feliu? Ja s’han reunit? Ja saben que els ajudarem en tot el necessari. Tenen una comarca molt rica
i val la pena aprofitar-ho.”117
Els intents no defalliren. L’estiu de 1946, s’organitzà una altra excursió a la Plana Basarda per iniciativa de Miquel
Oliva. En tenim tres testimonis de primera mà: una fotografia del grup (fig. 15), una carta de Josep Rigau i Ferrer
a Miquel Oliva i unes fotografies de Francesc Riuró.
El mestre Josep Rigau estiuejava a Sant Feliu, on residia el seu cunyat, Joan Maura i Ribas (1906-1989), entusias-
ta excursionista i aficionat a l’arqueologia. Rigau tenia una bona amistat amb Miquel Oliva. L’arqueòleg gironí
l’informà que amb Francesc Riuró anirien “el proper diumenge a excavar Plana Basarda”. Rigau s’encarregà de
preparar la logística de l’excursió i de recollir els dos arqueòlegs a l’estació de tren de Bell-lloc d’Aro. Amb un
cotxe prestat per un amic –no oblidem que era època de moltes estretors– els havia de portar fins a Solius. Així
mateix, s’encarregà d’avisar “la colla de Sant Feliu”, tal com reflecteix la targeta postal que li envià el 26 d’agost
de 1946, que reproduïm íntegrament, amb la imatge de Gary Cooper al revers (fig. 16). Joan Canadell immorta-
litzà, en una fotografia, els arqueòlegs i excursionistes: Miquel Oliva i Prat, Francesc Riuró i Llapart, Joan Maura
i Ribas, Josep Rigau i Ferrer, Jaume Lloveras i Albertí, Martí Girona i Barceló i un vilatà de més edat amb boina
que no hem identificat. Òbviament, no hi surt Joan Canadell i Ferrer, autor de la fotografia del grup. Tots els gui-
xolencs eren excursionistes habituals i bons coneixedors del territori. Per tant, no ens ha d’estranyar que Oliva
intentés organitzar l’estructura arqueològica a partir d’aquest grup de persones i amb la col·laboració de Rigau,
amic seu i també molt vinculat a la ciutat.
44

45
Figura 15: Arqueòlegs i excursionistes l’estiu de1946. En peu, Jaume Lloveras i un personatge no identificat. Asseguts, d’esquerra a dreta:
Martí Girona, Joan Maura, Miquel Oliva, Josep Rigau i Francesc Riuró. Fotografia de Joan Canadell i Ferrer. Col·lecció Joan Canadell i Mas.

46
Figura 16: Tarja postal de Josep Rigau a Miquel Oliva del 26-8-1946. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. Correspondència de
Miquel Oliva.

Aquell matí de les darreries d’agost o molt a principi de setembre de 1946 no ens consta que hi haguessin efec-
tuat excavacions. Francesc Riuró fotografià un mur cantoner, amb un carreu de notables dimensions (fig. 17).
Possiblement es tracti del carrer que també veié Serra-Ràfols. Abans o després de visitar la Plana Basarda, degue-
ren fer una aturada a la cova de la Tuna (fig. 18).
47
Figura 17: Mur cantoner amb un carreu de dimensions considerables. Fotografia de Francesc Riuró. Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Girona, Fons Francesc Riuró, 529.

48
Figura 18: Josep Rigau assegut a l’entrada de la cova de la Tuna. Dempeus, Josep Mas (?). 1946. Fotografia de Francesc Riuró. Museu
d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Fons Francesc Riuró, 529.

Aquest primer intent seriós d’organització de l’arqueologia a la vall d’Aro no degué reeixir. Ara per ara, en des-
coneixem les circumstàncies. Lluís Esteva, amb l’inestimable ajut de Lluís Pericot i Miquel Oliva, aconseguí a
partir de l’any 1949 aglutinar les inquietuds arqueològiques de diversos guixolencs, una part dels quals estaven
agrupats a l’entorn del Centre Excursionista Montclar.118 Esteva sabé com integrar aquesta afició a l’arqueologia
–hereva en bona part de l’excursionisme catalanista dels anys anteriors a la Guerra Civil– dins del nou marc legal
establert pel règim franquista. Així doncs, el seu nomenament com a Comissari Local del Servicio Nacional de
Excavaciones Arqueológicas a Sant Feliu de Guíxols el 20 de maig de 1955119 li atorgà l’autoritat legal que afegí
a l’autoritat científica que ja posseïa gràcies a la tasca que realitzava, especialment en l’estudi del món megalític
de les Gavarres.
Algunes publicacions sobre la Plana Basarda a principi dels anys cinquanta
Paral·lelament a l’articulació de la Comissaria Local d’Excavacions, a principi dels anys cinquanta del segle pas-
sat es publicaren a la revista Símbolo, de Sant Feliu de Guíxols, alguns articles que es referien parcialment o total-
ment a la Plana Basarda. L’advocat Josep Lluís Cabré Torroella en parlà en un article més ampli, on mencionava
“los trascendentes hallazgos en el ‘Oppidum’ de Plana Basarda (Solius)”,120 i afirmava que posseïa diferents
peces arqueològiques procedents del Fortim i la Plana Basarda. En el número de Símbolo corresponent a l’1 d’a-
bril de 1951, en la secció Anales Guixolenses es publicà l’article “Plana Basarda”, signat per J. V. M, inicials que
identifiquem amb Josep Vilaret Montfort. L’autor constatava les escasses dades arqueològiques conegudes, que
hom creia que les sitges eren dipòsits de gra i l’existència de nombrosos fragments de ceràmica grollera, “algu-
nos con la bordura típica y característica de la teja romana”. Devia haver visitat el jaciment poc abans perquè
afirmava que es podia veure “una piedra de respetables dimensiones y picada formando bañera” i alimentava la
llegenda del lloc en concloure que “tal vez unas excavaciones científicamente dirigidas, pondrían al descubierto
objetos y restos que darían luz a este poblado primitivo, hoy de historia tan obscura como parece indicarlo su
mismo nombre, frío y tenebroso de Plana Basarda”. En un altre article, J. C. –segurament Josep Lluís Cabré– es
referí a les sitges de la Plana Basarda, Fortim i la Fosca com a dipòsits per guardar cereals, i ho inseria en un con-
text més ampli, recollint la tesi de Martín Almagro Basch, dominador gairebé absolut de l’arqueologia espanyola
de l’època, sobre l’ús funerari dels poblats abandonats durant l’època iberoromana.121 Just quan s’activava un
altre intent d’excavar científicament el poblat, que detallarem en l’apartat següent, Josep Lluís Cabré dedicà un
article al jaciment, que el situava en el seu context històric. Cabré defensava que la Plana Basarda era un “oppi-
dum o recinto fortificado de un poblado indigético”, i citava Cató i Varró per defensar que les sitges eren dipòsits
per guardar cereals i fruites. També descrivia la ceràmica, possiblement la que devia tenir en la seva col·lecció:
“La cerámica diseminada por los contornos, en algunas de sus variedades, acusa carácteres sumamente primiti-
49

vos, hecha a mano, cocida a fuego de oxidación y de contextura granulosa. Menos abundante y en fragmentos de
utensilios de menor tamaño hay otro tipo más fino, de influencia helenística, torneada, muy delgada, y que a la
fractura muestra varias capas de cocción, color gris en el exterior y rojo en el interior.”122
Cabré també constatà que a la part més elevada del poblat hi havia unes alineacions de pedres que corresponien
al mur de delimitació del recinte. No entrarem a valorar la part de l’article on repassa altres jaciments coneguts
de la contrada, com la Plana del Vidre, on considerava que hi podria haver un “antiguo taller cerámico de los tiem-
pos indigéticos”. Però creiem meritori l’esforç que féu de situar la Plana Basarda en el context de l’època ibèrica
i la hipòtesi sobre el moment final del poblat:
“Plana Basarda tiene perfecta analogía, de disposición y cerámica, con los poblados ibéricos de Cabrera de
Mataró, Olérdola y Puig Castellar, y enlaza su origen con el final de la prehistoria ampurdanesa, en los perío-
dos I y II de La Tène, siglos V-III a. de J.C. Perviven durante la época de las luchas de los íberos con romanos,
mientras acaece el paso de Aníbal y la segunda guerra púnica. Plana Basarda, alejada de los núcleos frecuenta-
dos por los conquistadores, es apenas alcanzada por la romanización, que es incipiente, a diferencia de los
hallazgos iberorromanos del ‘Fortim’de San Feliu de Guíxols, que en época del Imperio, desechados los silos de
su función especifica, fueron utilizados para sepulturas (…) La carencia de vestigios posteriores permite asegu-
rar que el poblado de Plana Basarda, fuertemente iberizado, debió decaer y ser abandonado poco después de la
batalla de Ampurias al ser dominado el Ampurdán por Catón y sus cohortes.”
Miquel Oliva, Lluís Esteva i el seu interès per la Plana Basarda
Miquel Oliva sempre cregué fermament en les possibilitats arqueològiques de la Plana Basarda, potser animat pel
seu coneixement del món ibèric, fruit de l’experiència que li donaren el reestudi del Fortim, que obtingué el pri-
mer premi en el III Certamen Literari convocat per l’Institut d’Estudis Guixolencs la primavera de 1953, les exca-
vacions al poblat ibèric de Castell, a Palamós, que havia finalitzat l’any 1949 i, sobretot, l’excavació del Puig de
Sant Andreu a Ullastret, que dirigí fins a la seva mort l’any 1974.
El 4 de març de 1953, Oliva informava Lluís Esteva que havia parlat amb Mn. Llambert Font i Gratacós (1896-
1980), que també era el director de l’Arxiu i del Museu de Sant Feliu de Guíxols. Ambdós tenien intenció “de fer
una visita a Plana Basarda el vinent mes d’Abril, per reconèixer bé el poblat. A ell l’interessa per el seu llibre, i a
mí també m’agradaría tornar a veurer aquest poblat.”123 El 31 de març de 1953, li comentà a Esteva que havia de
veure “a n’en Gifre, propietari de Bell.lloch, i també de Plana Basarda.”124 Al cap de pocs dies, el 9 d’abril, li
anunciava que tenia pensat fer “una anada a Plana Basarda quand pogués, juntament amb Vtés. a fí de preparar
50

una nota detallada del poblat, i veurer si algun día s’excava en part.”125 La resposta d’Esteva fou clara: “En quant
a Plana Basarda vos demano que no feu res per ara. Crec que a Sant Feliu ens interessa no moure res fins que el
Museu sigui una realitat. Del contrari ens exposem a cridar l’atenció sobre aquest important poblat i temem que
comencéssin les excavacions que portarien les troballes fora de S. Feliu.”126 De ben segur que la influència de
Pericot i Oliva hauria resolt aquest assumpte
de les peces, si s’hagués produït. Creiem, però,
que Esteva prioritzava en aquells moments la
intervenció al Forn del Vidre de Bell-lloc. Es
donava la coincidència que ambdós jaciments
pertanyien al mateix propietari i Miquel Oliva
seguí fent gestions per excavar-hi:
“Aquest matí he parlat amb l’amic Gifre, pro-
pietari de Bell.lloch, Solius, Planabasarda i
Romanyá. M’ha dit que sí de tot, però que en
realitat el propietari es el seu pare, a qui ell já
li comunicará i també dirá que sí. Com que es
un noi extremadament despistat, dubto que
mai es recordi de parlar al seu pare, però serà
igual. Diumenge passat, per altra part, en una
excursió, ho vaig dir a la filla, que va venir
amb nosaltres, crec que tot anirá bé. Ara que
potser será bona política que allá a la tardor
quand tinguin de tornar-hi, se’ls digui llavors
amb més detall, o se’ls escrigui donant les grá-
cies, o se’ls visiti, doncs tant la noia, com el
noi, m’han confirmat darrerament la troballa
de monedes d’or i plata que alguna vegada
s’han fet fortuitament. Ells a més tenen algo de
Planabasarda que convindrá un día ho vegui, i
quelcom més del forn del vidre que es va tro-
bar diu fent un camí. Com que tenía molta
pressa ell, no en sé detalls que deixarem per un
dissapte de més endavant que els podem visi-
tar amb Vté.”127
51
Figura 19: Entorn de la Plana Basarda i de la Plana del Vidre, arrassat per a plan-
tar-hi eucaliptus. 1977. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, reg. 7839a.

No queda clar que aquestes monedes que esmentava Oliva procedeixin de la Plana Basarda. Lluís Esteva publicà
un article de síntesi sobre el Forn del Vidre el desembre de 1953, on agraïa les facilitats que li donà el propietari
Agustí Gifre per excavar el forn.128 Per tant, les gestions d’Oliva arribaren a bon port però Esteva seguí insistint
en l’excavació del forn. En una entrevista al diari Los Sitios el 9 de novembre de 1955, poc després d’haver pres
possessió del càrrec de comissari local, assenyalava com a objectius prioritaris de la comissaria la restauració de
la Cova d’en Daina i continuar l’excavació del Forn del Vidre de Bell-lloc, que havia reprès ja a final dels anys
quaranta Joan Canadell i havia continuat el mateix Esteva.
En l’estat actual de la recerca no sabem si s’excavà també a la Plana Basarda. En el ple de l’Ajuntament de Sant
Feliu de Guíxols del 12 de gener de 1955, el regidor de Cultura Ignasi de Blas intervingué en l’apartat de precs i
preguntes i demanà que “el Ayuntamiento siga prestando su más decidida colaboración a los actuales trabajos de
excavación que se realizan en Plana Basarda y Forn del Vidre de Bell·lloch.”129 Segons consta a l’acta, s’acordà
accedir a les seves peticions. Miquel Oliva, en un balanç de l’activitat de la Comissaria Provincial de Girona de
l’any 1955, assenyalava que s’havia excavat el Forn del Vidre amb l’ajut del grup de col·laboradors de Sant Feliu
però no diu res de la Plana Basarda.130 Probablement, l’excavació no es dugué a terme o bé fou molt puntual.
Tampoc no tenim constància que Lluís Esteva hagués promogut cap intervenció a la Plana Basarda un cop cons-
tituïda la comissaria d’excavacions, tot i que de vegades hi portava els alumnes dels Estudis Nous d’excursió,
igual que d’altres companys seus. També els excursionistes guixolencs visitaven el jaciment amb freqüència. Per
exemple, Ricard Pelló i Roser Descayre recorden com van trobar uns ossos dins una sitja, espectaculars, i que des-
prés de la primera impressió d’espant pogueren constatar que pertanyien a un animal.
Esteva sempre considerà que una excavació del jaciment era molt complicada per la seva situació topogràfica i
que els resultats podrien ser poc satisfactoris, ja que l’indret havia estat malmès des d’antic. En les seves notes,
vam trobar i publicar un calc d’una moneda emporitana amb llegenda ibèrica procedent de l’oppidum, que era pro-
pietat de l’erudit llagosterenc Josep Calvet Amat (1899-1999) amb qui s’entrevistà un parell de vegades la tardor
de 1956131 i que no publicà mai. Molt probablement, Josep Calvet, igual que altres veïns de Llagostera, també
havien excavat pel seu compte a la Plana Basarda, tal com ho proven els materials conservats al Museu de
Llagostera, estudiats en aquest llibre.
Lluís Esteva es tornà a referir a la Plana Basarda en estudiar una dracma de plata trobada per Josep Aulet, propie-
tari de can Llaurador, prop del camí natural d’accés al poblat i de la cova de la Tuna.132 I finalment, en un article
de síntesi sobre el poblament primitiu de Santa Cristina d’Aro, considerà que el poblat de la Plana Basarda tenia
una importància excepcional i en donàa una descripció del seu estat idèntica a la que podem trobar actualment,
trenta-cinc anys després:
52

“Edificado en tiempos inseguros, de frecuentes luchas tribales, como sus vecinos de ‘El Fortim’ (Sant Feliu de
Guixols) y de ‘Castell’ (Palamós), está en lugar de fácil defensa. Situado en un altozano, rodeado por acantila-
dos por la mayor parte de su perímetro, tenía el resto defendido por murallas, de las cuales quedan restos visi-
bles. Quien visite actualmente el poblado podrá ver la gran cisterna, abundantes restos de cerámica y especial-
mente numerosos silos, hoy medio cegados o cegados del todo (...). Aunque se han hecho en él pequeñas pero
numerosas prospecciones clandestinas, el trabajo de excavación sistemática está aún por realizar.”133
A mitjan anys setanta del segle passat, l’entorn del jaciment sofrí una plantació salvatge d’eucaliptus, destinats a
produir pasta de paper per a l’empresa Torraspapel (fig. 19). La flora i la fauna autòctona patí les conseqüències
d’aquesta agressió, que fou denunciada per entitats cíviques i ecologistes.134 La Plana del Vidre sucumbí al pas
de les màquines, el jaciment arqueològic fou arrasat sense cap mena de control i l’entorn de la Plana Basarda
quedà totalment alterat. De la Plana del Vidre (fig. 20) abans de la destrucció, només ens resta el testimoni que
deixà escrit uns anys abans Josep Escortell, en un excel·lent article. 135 Encara avui, la imatge de la contrada, far-
cida d’aquests arbres que ara no s’exploten, ofereix una sensació força llastimosa. En el citat article de l’any 1977,
on es defensava la creació d’un parc natural a l’Ardenya, amb el suport de més de seixanta entitats i cinc mil sig-
natures, el Grup Ecologista Santa Cristina-Sant Feliu alertava que el propietari es quedaria amb un terreny erm i
desèrtic després de les tres tales, i la sensació que té el visitant que s’enfila a la Plana Basarda pel camí obert entre
les plantacions d’eucaliptus és realment la que pronosticaven fa trenta anys.
El 15 de març de 1982, Lluís Esteva efectuà una visita al jaciment acompanyat de Néstor Sanchiz i les arqueòlo-
gues Enriqueta Pons i Assumpció Toledo. Féu un dibuix amb les mides de la cova d’entrada i una sèrie de foto-
grafies, entre les quals destaca l’abeurador que ja descriví Serra-Ràfols i un altre de més petit. Esteva tenia pre-
vist recuperar aquestes peces per portar-les al Museu de Sant Feliu de Guíxols, però el propietari dels terrenys se
les endugué abans que ho pogués fer.136
L’espoliació del jaciment, per desgràcia, no s’ha aturat mai. Ho denunciàvem també en un article l’any 1990.137
Cal esperar que aquest treball serveixi per constatar la importància d’aquest hàbitat, per obrir el camí a nous estu-
dis i per conscienciar sobre la necessitat de la seva preservació per a les generacions futures.
53

54
Figura 20: Josep Escortell recollint sílex pels volts de la Plana del Vidre. Principi dels anys setanta del segle XX. Col·lecció Josep Escortell
i Cerqueda.

EL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
La Plana Basarda ha estat fins avui mateix un jaciment desgraciat. Conegut des de sempre, ha estat objecte con-
tinuat de visites i excursions erudites i/o pseudocientífiques, d’exploracions excessives i de treballs de recerca de
peces arqueològiques fora de tota norma, sense metodologia i sense els permisos oficials necessaris. Els intents,
puntuals, d’iniciar-hi recerques serioses no van acabar, per moltes raons, de fer l’ou.
Aquelles visites freqüents i continuades, ininterrompudes, van acabar creant unes modestes col·leccions de peces
i fragments, fora de context, que en alguns casos procedeixen de prospeccions visuals i de recollida de restes
superficials i, en altres, d’accions més contundents difícils d’avaluar. Una visita al lloc permet observar, aquí i allí,
les evidències d’aquells destructors cops de mà incontrolables.
En la nostra enquesta, hem pogut conèixer l’existència de tres col·leccions públiques de material arqueològic pro-
cedent del lloc. Hem sabut també que altres erudits i diletants van posseir i potser encara posseeixen objectes pro-
cedents d’aquest jaciment. No ha estat possible, per la complexitat de la tasca, resseguir-ne la localització actual.
Caldrà anar-ho fent per assolir, finalment, un dossier el més complet possible sobre la Plana Basarda.
Els tres conjunts a què al·ludíem fa un moment, i que presentarem tot seguit, són desiguals, fragmentaris i, en
general, insuficients. Cadascun té el seu propi origen i la seva pròpia història. Tanmateix, tots plegats ens oferei-
xen un panorama que ens haurà de permetre plantejar, a tall d’hipòtesi, la història de l’ocupació del lloc. Els resul-
tats no seran tancats, com voldríem: la procedència i migradesa del material no ho permeten. Caldrà, doncs, valo-
rar les conclusions, modestes, a les quals puguem arribar amb tota la cura de món. No és port d’arribada sinó de
sortida.
Fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (fig.21)
Parcialment publicada138 , aquesta modesta col·lecció té el seu origen en diverses prospeccions d’arqueòlegs i eru-
dits lligats directament o indirectament a l’antic Museu Provincial d’Arqueologia. És material trobat, exclusiva-
ment, en superfície. Es conserva als magatzems de la institució.
Entre les identificades esmentaríem una vora de ceràmica envernissada de negre que, molt afectada per un subsòl
granític, fa difícil l’adscripció, de la forma Lamboglia 23 (fig.21,6), el “plat de peix”, de vora penjada, una de les
peces més valorades en contextos indígenes entre el material d’importació, i que caldria datar, grosso modo, dins
del segle III aC. Hem reconegut, també, alguns fragments de ceràmica grisa de la costa catalana, amb una base
d’un bicònic de perfil poc definit (fig.21,7), ceràmica comuna oxidada, entre els quals hi ha una nansa de secció
55

el·líptica amb tres crestes a la cara superior, i que cal considerar pròpia de l’ibèric final (segles II-I aC), un con-
junt significatiu d’àmfora de boca plana, amb diverses vores, ceràmica reduïda de cuina (olles o urnes), àmfora
púnico-ebussitana (fig.21,2), una vora, i fragments d’àmfora greco-itàlica, entre els quals hi ha un llavi triangular
i obert que caldria datar en el primer quart del segle II aC (fig.21,1), i una nansa característica, potser de la matei-
xa cronologia. Cal assenyalar la presència de dos fragments notables de tegula romana.
56
Figura 21: La Plana Basarda. Materials arqueològics

Museu d’Història de la Ciutat de sant Feliu de Guíxols. (fig.22 a 24).
Una segona col·lecció, amb un origen similar a la de Girona, es conserva en el fons del Museu d’Història de la
Ciutat de Sant Feliu de Guíxols Una part procedeix de la donació Klaebisch (supra), i l’altra, de diverses visites
i prospeccions efectuades a l’oppidum. Algunes peces i fragments més valuosos són exposats en les sales perma-
nents. D’altres es conserven als magatzems. Tot aquest material, exposat o no, s’inclou dins del número d’inven-
tari 185.
Entre el material identificat hem pogut localitzar ceràmiques de tipus diversos, d’importació, del país i del lloc. A
continuació presentem les peces més significatives convenientment agrupades:
Ceràmica de vernís negre. Uns quants fragments molt difícils de classificar ja que la terrissa apareix mossegada i
malmenada pel llarg contacte amb terra molt àcida, procedent del subsòl granític.
1.- Plat de la forma Lamboglia 27 B amb un diàmetre de boca d’uns 21 cm (fig.22,2).
2.- Plat de la forma Lamboglia 27 B, amb un diàmetre de boca d’uns 21,8 cm (fig.22,1).
3.- Fragment de base d’un plat d’uns 8,4 cm de diàmetre (fig.22,4).
4.- Fragment de base de peu recte d’un plat de forma indeterminada d’uns 9,4 cm de diàmetre. El fons intern havia
estat decorat amb palmetes massa gastades i incompletes per poder ser identificades (fig.22,3).
7.- Base d’una copa d’uns 3,2 cm de diàmetre. L’assimilaríem a la forma Morel 113 o semblant, pròpia de la cam-
paniana A tardana (fig.22,5).
8.- Fragment de fons amb decoració de quatre palmetes (només se’n conserven tres) radialment disposades. No
identificables a causa de l’erosió (fig.22,7).
9.- Fragment d’un plat de la forma Lamboglia 36. Potser campaniana A (fig.22,6).
Globalment, i amb prudència, aquest material abraçaria un ventall cronològic de segle III a segle I aC.
Ceràmica comuna ibèrica. Enorme calaix de sastre amb peces sovint ben cuites d’argiles de “pasta de sandvitx”.
Plats, gerres i, sobretot, recipients d’una certa grandària per desar aliments sòlids i/o líquids.
12.- Tapadora amb un diàmetre de vora d’uns 15 cm (fig.23,4).
10.- Tapadora d’un diàmetre de boca d’uns 19,6 cm amb quatre orificis disposats simètricament i afrontats, efec-
tuats ante cocturam, que servirien per passar-hi un cordill i poder penjar la peça d’un clau. Klaebisch, tanmateix
(supra), plantejava la possibilitat que fos el platet d’una balança (fig.23,1).
11.- Urna d’uns 22 cm de diàmetre de vora, 8,4 cm de diàmetre de base i 17,2 cm d’alçada, amb llavi marcat i
obert vers l’exterior i base umbilicada. Tot sembla indicar que la tapadora acabada de descriure (núm. 10) i aques-
ta urna formaven conjunt (fig.23,2).
13.- Urna amb un diàmetre de boca d’uns 16,4 cm (fig.22,11).
57

58
Figura 22: La Plana Basarda. Materials arqueològics

14.- Similar a l’anterior, amb diàmetre de boca d’uns 18,8 cm (fig.22,13).
15.- Semblant a les anteriors però de llavi més definit, d’uns 16,4 cm de diàmetre (fig.22,16).
16.- Urna amb un diàmetre de boca d’uns 16,4 cm (fig.22,14).
17.- Atuell gran d’emmagatzematge amb boca d’uns 28,4 cm de diàmetre (fig.23,3).
18.- Urna amb un diàmetre de boca d’uns 16,8 cm (fig.22,12).
35.- Recipient de llavi robust i evident d’uns 12,6 cm de diàmetre (fig.24,4).
23.- Base de peu ben definit d’uns 12 cm de diàmetre, d’un plat. En el peu s’observen dos forats que el perforen
obrats ante cocturam per poder-hi passar un cordill i poder penjar la peça convenientment (fig.22,8).
19.- Fragment informe amb un gravat exterior post cocturam (fig.23,11).
20.- Fragment informe amb un gravat exterior post cocturam (fig.23,10).
33.- Fragment d’una nansa de cinta d’una gerreta.
Aquest conjunt seria característic de l’ibèric ple (segles IV-III aC).
Ceràmica grisa de la costa catalana.
21.- Fragment de base d’un bicònic139 d’uns 4,4 cm de diàmetre (fig.22,9).
22.- Fragment d’un plat d’uns 6 cm de diàmetre (fig.22,10).
Els perfils semblarien anteriors al 200 aC.
Ceràmica grollera reduïda i oxidada. Ceràmiques de cuina amb desgreixant evident i, sovint, elements decoratius
arcaics. Olles, urnes, tupins i cassoles.
24.- Olla d’uns 16 cm de diàmetre de boca, prou alta i amb dues nanses simètricament aplicades (fig.22,15).
25.- Olla o urna de base plana d’uns 9 cm de diàmetre (fig.23,6).
26.- Peça similar d’uns 12,8 cm de diàmetre de base lleument alçada (fig.23,5).
27.- Peça similar d’uns 7,2 cm de diàmetre de base lleument alçada (fig.23,7).
28.- Fragment amb nansa “de ferradura” aplicada (fig.23,8).
29.- Fragment amb decoració ante cocturam geomètrica, solcs rectes paral·lels i perpendiculars (fig.23,12).
Són formes i decoracions de llarguíssima perduració.
Àmfora ibèrica (o de boca plana). Presència majoritària de fragments, sobretot informes, de recipients d’aquest
tipus, de parets subtils, amb algunes nanses i vores.
30.- Vora d’uns 11,4 cm de diàmetre (fig.24,1).
31 i 32.- Nanses de secció circular (fig.24.2 i 3).
34.- Fragment informe amb gravat post cocturam indefinible (fig.23,9).
59

60
Figura 23: La Plana Basarda. Materials arqueològics

Àmfora grecoitàlica. Sovintegen, entre les importacions de vi itàlic, les àmfores d’aquest tipus. És interessant
observar que n’hi ha algunes una mica anteriors al 200 aC, algunes altres de poc després i, finalment, algunes
vores més modernes.
41.- Vora de llavi obert d’uns 12 cm de diàmetre (fig.24,5).
36.- Vora de llavi triangular, obert i robust, d’uns 8,4 cm de diàmetre (fig.24,6).
37.- Llavi triangular d’uns 10,4 cm de diàmetre (fig.24,7).
38.- Nansa de secció el·líptica (fig.24,9).
Àmfores de vi itàliques Dressel 1.
39.- Dressel 1A. Diàmetre de boca d’uns 12 cm (fig.24,8)
40.- Dressel 1B. Llavi alt –5 cm– i recte, boca d’uns 16,4 cm de diàmetre (fig.24,10).
Àmfores del conuentus Tarraconensis. Formes peculiars i argiles vermelloses intenses i presència de desgreixant
evident de sorra.
42.- Àmfora de vi. Forma Tarraconense 1. Diàmetre de boca d’uns 11,6 cm (fig.24,11).
43.- Àmfora Dressel 8 “emporitana”. Potser de salaons. Diàmetre de 10,6 cm (fig.24,12).
Altres peces ceràmiques.
Fusaiola de terrissa reductora, de 3 cm de diàmetre i 1,6 cm d’alçada (fig.23,13).
Assenyalem també, la presència de fragments informes d’àmfora púnica, entre els quals n’hi ha alguns precedents
d’Ebussus, un conjunt de mostres d’escòria de ferro i un percutor, potser una mà de morter, de pedra.
61

62
Figura 24: La Plana Basarda. Materials arqueològics

63
Arxiu-Museu de Llagostera (fig.25 a 32).
Constitueix el fons més notable, per la qualitat d’algunes peces, però planteja nombrosos dubtes sobre la seva pro-
cedència puntual. En alguns casos és segur que no poden ser de la Plana Basarda, i en altres quedarà el dubte plan-
tejat.
Ens hem basat en les fitxes del museu, que de vegades són contradictòries i compliquen encara més decidir amb
certesa si la peça en qüestió va ser o no trobada en aquest jaciment.
Descriurem, agrupant-los, els objectes que hem identificat.
Ceràmica de vernís negre:
1.- Peu d’un plat d’uns 4,8 cm de diàmetre (fig.25,4).
2.- Peu robust d’una copa d’uns 4,6 cm de diàmetre. Versemblantment, campaniana A (fig.25,2).
Kalathos
Aquests atuells, que s’assemblen a un barret de copa, eren bellament decorats exteriorment amb pintura verme-
llosa, que en aquest cas no s’ha conservat. Diàmetre de boca 23,2 cm. És característic de l’ibèric tardà (segles II-
I aC) (fig.25,1).
Ceràmica comuna ibèrica.
5.- Petit recipient d’uns 2 cm de diàmetre de base (plana) (fig.25,7).
6.- Recipient de peu marcat, base lleugerament còncava i carena marcada i baixa, d’uns 4,2 cm de diàmetre
(fig.25,5).
4.- Gran nansa de cinta d’una gerra de mides considerables (fig.25,9).
Hi ha objectes que caldria datar abans del 200 aC (núm. 4) i altres de més moderns.
Ceràmica grisa de la costa catalana.
13.- Núm. d’inventari: 70. Peu esvelt d’un skyphos, forma 15140 , característic de l’ibèric ple (fig.25,3).
Ceràmica grollera de cuina reduïda i oxidada.
7.- Recipient robust i prou gran que recorda un dolium petit. Boca d’uns 13,6 cm de diàmetre (fig.26,2).
8.- Recipient alt de coll troncocònic i llavis oberts vers l’exterior d’uns 12,4 cm de diàmetre, amb un cordó apli-
cat i decorat a la divisió teòrica de panxa i coll (fig.25,12).
9.- Núm. d’inventari: 69. Recipient de peu ben marcat, d’uns 6,8 cm de diàmetre (fig.25,10).
11 i 12.- fragments de grans atuells decorats amb cordons aplicats i decorats amb un solc dibuixant una ziga-zaga
(fig.25,11).

64
Figura 25: La Plana Basarda. Materials arqueològics

Àmfora ibèrica (o de boca plana).
14.- Nansa (fig.26,7).
Àmfora púnica d’Ebussus.
15.- Llavi anular d’uns 12 cm de diàmetre (fig.26,3).
Àmfora grecoitàlica.
16.- Vora de llavi triangular i obert d’uns 10,8 cm de diàmetre (fig.26,1).
17.- Peu robust amb botó ben marcat (fig.26,5).
18.- Peu troncocònic massís (fig.26,4).
Àmfores del conuentus Tarraconensis
19.- Peu massís potser d’una Pascual 1, amb solcs marcats ante cocturam (fig.26,6).
20.- Nansa amb solc central a la cara exterior. Forma Pascual 1 (fig.26,8).
Plom.
21.- Núm. d’inventari: 67. Pes en forma de casquet esfèric d’uns 6,4 cm de diàmetre màxim (fig.27,1).
22.- Núm. d’inventari: 66. Pes en forma de casquet esfèric d’uns 9,2 cm de diàmetre màxim (fig.27,2).
23.- Núm. d’inventari: 103. Cap semiesfèric i apèndix en forma d’agulla. Sembla una xinxeta (fig.27,4).
24.- Núm. d’inventari: 103. Peça vinclada (fig.27,5).
25.- Núm. d’inventari: 113. Peça vinclada. (fig.27,6)
26.- Núm. d’inventari: 113. Peça plana vinclada amb un gravat a la cara externa (fig.27,3).
27.- Núm. d’inventari: 116. Pes de xarxa (?) de forma trocopiramidal d’uns 8 cm d’alçada. En una de les cares
porta gravada a burí de manera molt fina una inscripció ibèrica: a.s.Te.r.Be.a.?.a.a(?).e. (fig.28)
65

66
Figura 26: La Plana Basarda. Materials arqueològics

67
Figura 27: La Plana Basarda. Materials arqueològics

68
Figura 28: La Plana Basarda. Materials arqueològics

Monedes de bronze:
1.- Núm. d’inventari: 180. As de bronze perforat per fer-ne, versemblantment, un penjoll, de 30 mm de diàmetre.
A l’anvers s’observa, molt desgastat, un bust masculí a la dreta i les lletres COL.. VIC... Al revers, potser un bou
dempeus i les lletres ..LR.. S’hauria de considerar una emissió colonial hispana anterior, en tot cas, a època de
Claudi. Per les poques lletres conservades i per les característiques ornamentals podria correspondre a una peça
encunyada a la Colonia Victrix Iulia Lepida Celsa.
2.- Núm. d’inventari: 184. Un as de bronze de 30 mm de diàmetre, bastant desgastat. A l’anvers, un Janus bifront
i al revers la proa d’un vaixell de guerra. As baix-republicà encunyat a Roma.
3.- Núm. d’inventari: 181. As de bronze de 27 mm de diàmetre. A l’anvers s’observa un cap masculí cap a la dreta.
En el revers, il·legible, s’observaria, amb dubtes, una figura dempeus que recolza alguna cosa en el braç esquerre
i efectua una libació amb la dreta sobre un altar (?). Semblaria una emissió hispanoromana anterior al principat
de Claudi.
Les eines de ferro (fig.29 a 32).
A Llagostera es conserva un conjunt, més que notable i excel·lentment conservat i restaurat, de peces de ferro. Les
que presentem porten com a lloc de procedència l’indret de Plana Basarda. Hi ha sempre el dubte, però són eines
o armes que trobem en els oppida d’aquestes terres en aquest context cronològic. Tanmateix, hem deixat de banda
algunes altres peces, realment extraordinàries, que no poden de cap manera procedir d’un lloc d’habitació sinó
d’un context funerari, i que per la seva tipologia és impossible atorgar-los l’origen proposat.
Dolabra (destral / aixada)
Núm. d’inventari: 100. Peça notable d’uns 31,2 cm de llargària màxima i 10,4 cm d’alçada màxima (fulla de l’ai-
xada). La part de davant és una destral i per darrera una aixada. Aquestes eines sovintegen en jaciments ibèrics, i
de vegades canvien el càvec per un pic (fig.29,1).
Ascia (destral)
Núm. d’inventari: 114. D’uns 25 cm de llargària. En més mal estat. Es tractaria d’una destral petita per a feines
complementàries (fig.30,2).
Sarculum (aixada, magalló)
Núm. d’inventari: 106. D’uns 15 m de llargària. Petit càvec de forma característica (fig.30,3).
Núm. d’inventari: indeterminat. D’uns 21 cm de llargària. Càvec de fulla molt fina i llarga (fig..30,1).
69

70
Figura 29: La Plana Basarda. Materials arqueològics

71
Figura 30: La Plana Basarda. Materials arqueològics

72
Figura 31: La Plana Basarda. Materials arqueològics

Núm. d’inventari: 113. D’uns 26 cm de llargària. Aquest càvec pre-
senta puntualment desenvolupada la part de darrera, però sense defi-
nir una funció (fig.29,2).
Uomeres (relles d’arada)
Núm. d’inventari: 108. D’uns 12 cm de llargària i uns 7 cm d’ampla-
da màxima (fig.31,4).
Núm. d’inventari:107. D’uns 11 cm de llargària màxima i uns 5,6 cm
d’amplada màxima (fig,.31,5).
Punta de llança
Núm. d’inventari: 71. D’uns 34 cm de llargària, amb 27,5 cm de llar-
gària total de la fulla i d’uns 3,1 cm d’amplada màxima de la fulla i
1,5 cm de diàmetre d’embocadura (fig.32).
Peça dubtosa. Potser un pal de cavar
Núm. d’inventari: 110. 12,8 cm de llargària màxima i d’uns 5,2 cm
d’amplada màxima. La peça és troncocònica i acabada a la punta
amb una mena d’espàtula (fig.31,1).
Ganivet
Peça petita, d’uns 9 cm de llarg. Conserva la fulla i la tija, estreta, on
es col·locava el mànec (fig.31,6).
Furcilla
Núm. d’inventari: 112. D’uns 11,2 cm de llargària. Petita forca de
tres punxes que s’inclinen cap a l’interior. Sembla que aquesta eina
era usada per cardar o esfilagarsar (fig.31,3).
Espàtula
D’uns 13 cm de llargària i uns 4,6 cm d’amplada màxima (fig.,31,2)
Un conjunt, reduït però característic d’un món lligat al camp, amb eines
d’ús continuat en treballs de conreu, de neteja o lligats a l’explotació
del bosc i amb alguna arma que convé analitzar detalladament. Es trac-
73
Figura 32: La Plana Basarda. Materials arqueològics

ta d’una fulla de mida mitjana amb la clàssica embocadura tubular, que constitueix la fórmula d’emmanegament més
típica entre les llances protohistòriques europees. La dolla és molt més curta que la fulla i representa només el 19 %
de la longitud total de la peça. La fulla, llarga i estreta, té forma de fulla de salze tot i que sense els extrems angulo-
sos. Mostra un sòlid nervi central arrodonit, un fet característic en armes d’aquesta mena en context ibèric.141 El que
resulta curiós és que aquesta peça assoleix la seva amplada màxima molt amunt, a 7 cm del seu arrencament. Malgrat
les evidents dificultats de classificació tipològica de les puntes de llança, alguna cosa podem deduir de la seva morfo-
logia. A partir de l’aspecte general, la secció i la relació de llargada i amplada de la fulla, podem dir que la peça s’in-
tegraria dins de la variant VIB (tipus 6a) de Quesada,142 la qual cosa no és gaire precisa per fixar-ne la cronologia, car
aquest és un dels tipus més habituals en el món ibèric i el podem trobar, sobretot, al sud-est peninsular, en contextos
entre el segle V i II aC i particularment d’ençà la segona meitat del segle IV en endavant. El model és molt típic de
l’iberisme i s’allunya clarament dels prototips gals de la Tène II, en què les formes de tipus “fulla de llorer” amb la
base molt ampla i nervis en aresta, i fins i tot, talls sinuosos amb formes “flamígeres” són habituals143. Tot i això,
alguns models anteriors (la Tène B2, d’abans del segle III aC), també de dolla curta, poden aparentment acostar-
s’hi,144 sense ser, mai, les variants amb més èxit en aquests contextos. Al nord-est peninsular no és un tipus gaire fre-
qüent en ser tan forta la influència de l’armament gal,145 i tan escàs el coneixement que fins ara teníem de la panòplia
del segle IV aC,146 però formes vagament similars es fan notar, ja, en les antigues llances de la necròpolis de Peralada
(darreria del segle VI aC) o en altres, lamentablement descontextualitzades, del puig de Sant Andreu d’Ullastret (núm.
d’ inventari, 68, 3017 i, especialment, 1749, del MAC-Ullastret, una versió més curta que la del nostre exemplar). Per
tant, podríem parlar d’una llança de característiques idònies per combatre sense llançar-la (si no calia, evidentment),
sòlida gràcies al fort nervi i dissenyada per perforar a fons evitant esquinçades excessives, pròpies de fulles de més
amplada. És una peça típicament ibèrica i que podríem datar sense dificultats entre el segle IV i el II aC.147
Entre les eines agrícoles no hi ha res d’extraordinari ni rar i que no puguem trobar en la majoria d’oppida de les
terres que formen l’actual Catalunya i zones immediates sobretot entre l’ibèric ple i el tardà. En ocasions, estan
relacionades amb l’aprofitament del bosc o els treballs de poda d’arbres i arbusts, altres vegades amb activitats
lligades a l’explotació d’horts o sectors ben regats, i a cops amb el llaurat dels camps de secà, on es produïen pre-
ferentment cereals, l’activitat principal dels populi ibèrics. Altres eines, mai desconegudes, denoten altres activi-
tats complementàries lligades, potser, al treball de la llana i del lli, a activitats tèxtils lligades, respectivament, al
pasturatge i al seu conreu.148
Entre les peces interessants i ben abundoses, caldria referir-se a la presència de peces de formes diferents de plom,
que en algun cas caldria considerar pesos de xarxa, indici d’una activitat que es desenvoluparia, potser estacional-
ment, en la costa immediata. Una d’aquestes peces porta una inscripció notable, efectuada amb un fi punxó, amb
caràcters ibèrics. És l’única mostra documentada d’escriptura, un fet que constatem sempre, amb més o menys
intensitat, en els jaciments ibèrics del país.
74

CONCLUSIONS (PROVISIONALS)
No cal –ja ho hem anat veient– insistir en les dades, massa esparses, poc definides i, de vegades, contradictòries
que hem pogut aplegar sobre aquest jaciment. Caldrà, doncs, a partir d’aquest material, intentar definir-lo i fixar-lo
cronològicament en el temps tot i saber que aquest intent es troba fonamentat en un subsòl inestable i que més enda-
vant potser hàgim de polir o reconstruir el procés. Tanmateix, ara, per primera vegada, estem en disposició de pre-
sentar un estat de la qüestió solvent i basat no en dades puntuals sinó en la informació aplegada per més de cent
cinquanta anys de visites continuades i en un conjunt de material, mai suficient, però almenys divers i nombrós.
Nogensmenys, recordem una enorme mancança que dificulta poder anar una mica més enllà i procedir, com hau-
ria estat tan útil, a comparar amb altres estacions semblants: de la Plana Basarda, no posseïm ni una planta ni un
croquis aproximat que ens permeti situar convenientment les restes, intuir la seva topografia i entreveure, més enllà
de les antigues descripcions, la disposició i la forma urbana del lloc. Ara mateix, aquesta és una tasca impossible.
El nom del lloc.
Queda clar que el topònim no sembla que tingui ni cinc-cents anys d’antiguitat, i poc té a veure amb l’antic hàbi-
tat abandonat, amb la solitud del lloc o amb l’aspecte feréstec que aquell altiplà presenta d’ençà mitjan segle XIX.
En tot cas fa menció de les característiques del lloc (plana) i del seu propietari (Basart), primer, i de la vídua o
filla després (na Basarda) (fig.33).
La tipologia del jaciment.
En aquests darrers anys, del franquisme ençà, tots aquells que han escrit sobre aquest jaciment l’han considerat
un “poblat” o oppidum ibèric149 , un fet que no es pot discutir. I, tanmateix, no ha estat sempre aquesta l’opinió
comunament acceptada. Els primers estudiosos (Botet, Martorell...) eren d’aquesta opinió, tot valorant adequada-
ment les evidències conservades i visibles. Nogensmenys, González Hurtebise, historiador prestigiós i solvent,
que conegué el jaciment de primera mà, mudà d’opinió a partir de la seva interpretació, també errònia, de les sit-
ges dels Guíxols, que considerà funeràries. El descobriment, aquells anys, en altres llocs de Catalunya d’algunes
sitges ibèriques amb evidències de restes humanes (inhumacions) va consolidar aquella suposició, que va rebre el
recolzament explícit de Pere Bosch Gimpera, la màxima autoritat de l’arqueologia catalana del primer terç del
segle XX (supra). No tothom hi estigué d’acord, però el prestigi de Bosch va fer que durant molts anys ningú no
s’atrevís a qüestionar la hipòtesi. Serra-Ràfols, el seu deixeble, en visitar l’estació va veure ben clar que es trac-
75

tava d’un lloc d’habitació preromà, i així ho féu constar, tot i la delicadesa de no contradir amb contundència l’e-
rror evident del mestre sinó deixant-ho anar com qui no vol la cosa. Cal, doncs, enterrar definitivament la possi-
bilitat que la Plana Basarda hagués estat una necròpolis i no un lloc d’habitació (fig.34).
Per l’emplaçament, en una altiplà amb forts desnivells, d’accés difícil, a mig aire de la serra de l’Ardenya, un
indret feréstec, dur, de subsòl granític, amb una escassa capa de terra vegetal, l’indret és característic d’un oppi-
dum preromà, on se cercava més el domini visual, la seguretat que oferia l’alçada i una aproximació complexa
que altres consideracions. Dins dels models tipològics proposats, el nostre jaciment s’hauria de considerar com a
site de versant sur replat, segons la classificació de P. Moret,150 és a dir, jaciment sobre el replà d’un vessant.
Aquells que l’han conegut amb una certa profunditat i, fins i tot, aquells que l’han visitat amb interès, recorden
que per arribar-hi amb certa comoditat només hi ha dos camins. Penya-segats pregons i fortes fondalades fan
impossible qualsevol altra possibilitat. Aquesta és una de les peculiaritats dels hàbitats ibèrics en altura. Des d’a-
quest punt de vista, la Plana Basarda no fa altra cosa que seguir el comportament estandarditzat. En aquestes con-
dicions els oppida concentren les defenses justament en els punts de fàcil aproximació. Un mur amb una porta,
76
Figura 33: La Plana Basarda. Vista general del lloc. Col·lecció Josep Escortell i Cerqueda, vers 1970.

77
Figura 34: La Plana Basarda. Cova artificial. Estat actual

78
de vegades amb torre (o torres), era suficient per controlar i protegir el lloc. Recordem (supra) que, en diverses
ocasions, autors solvents i experts han assenyat evidències prou clares del que caldria considerar la muralla, que
es localitzaria justament davant de la principal via d’accés. Avui no se n’observa res; el bosc espès i brut ho
emmascara tot.
Més enllà de la suposada muralla, un cop dins de l’oppidum, es localitzaria una esplanada notable plena de sitges
obrades al subsòl i disposades –segons han explicat aquells que ho van veure i documentar quan la selva era menys
salvatgina– d’una manera regular, unes al costat de les altres i formant dues filades rectes i paral·leles. El nombre
total se’ns escapa, però en general se n’han assenyalat unes trenta. Són sempre obrades en la roca, amb boca de
planta circular formant un curt cilindre que immediatament s’obre en una gran panxa globular de fons arrodonit
(fig. 35 i 36). En moltes ocasions, s’observava un encaix quadrangular per disposar-hi una llosa que la clouria.
Moltes haurien estat buidades d’antic, altres eren plenes de pedres i alguna va ser explorada convenientment
(supra). Molt valuosa considerem la indicació, ben confirmada per diversos autors, que expliquen que en relació
immediata amb moltes de les sitges s’observava la presència d’un petit orifici, no gaire fondo però evident, que
s’ha interpretat com el forat d’unes posts de fusta que sostindrien una senzill taulat que protegiria directament el
camp de sitges destinades a desar i conservar cereal. Josep Burch, que estudià globalment les del nord-est de
Catalunya, considerava assenyadament que, pel nombre i situació, dins d’un hàbitat difícil d’arribar-hi, caldria
considerar aquests dipòsits com a reserva alimentària dels estadants de la Plana Basarda i del seu territori d’in-
fluència, i desproveïda de voluntat comercial.
Més enllà s’ha assenyalat de manera continuada l’existència d’una gran cisterna obrada a la roca que és possible
descobrir mig plena d’aigua. L’aigua és un bé de primeríssima necessitat i una preocupació continuada al llarg de
les diferents cultures. Poques vegades els oppida ibèrics ocuparen llocs amb una deu natural. La seva posició
enlairada i dominant fa impossible la proximitat d’un riu o d’una riera. En moltes ocasions la construcció d’una
o vàries cisternes, més o menys complexes, ajudava a superar parcialment el problema. Al puig de Sant Andreu
(Ullastret) o a Castell (Palamós) documentem l’existència de grans aljubs de planta el·líptica amb arrebossat inte-
rior d’un morter hidràulic, que adopta models ben coneguts a Emporion i d’origen preferentment púnic. En altres
ocasions es tracta de grans reserves d’aigua obrades a la roca, com al Turó del Vent de Llinars del Vallès o a Sant
Antoni de Calaceit. La nostra aprofitava les excel·lents condicions d’impermeabilitat de la roca del subsòl. Mostra,
només, un brocal circular i és, per mides i acabat, diferent de les sitges pròximes.
Més enllà Serra-Ràfols –notícia confirmada per altres autors– assenyala l’existència més que possible d’un carrer
d’uns 2,40 m d’amplada (8 peus romans), definit per uns murs paral·lels, un dels quals dibuixava una cantonada.
Aquest és l’únic indici d’una estructura urbana, amb carrer i cases a banda i banda. Els murs descrits conforma-
rien el sòcol dels edificis disposats en sec i directament sobre la roca. És l’únic indici de l’existència d’una trama
urbana a redós d’un carrer aparentment recte que, com és característic, s’adaptaria a una corba de nivell determi-
nada. És possible que l’existència en bona part del jaciment d’una esplanada més o menys regular facilités un
urbanisme aparentment més regular que en molts altres oppida.

79
Figura 35: La Plana Basarda. Sitja

El nostre jaciment, la superfície del qual se’ns escapa però que no semblaria excessivament extens (unes dues hec-
tàrees), s’ha de posar en relació a la vall d’Aro, aquell espai natural clarament definit entre els contraforts de les
Gavarres, a tramuntana, i el massís de l’Ardenya, a migdia, amb el mar a llevant, un espai natural amb personali-
tat pròpia i ben comunicat, vers l’oest, cap a la Depressió Prelitoral, que vertebrà en aquells segles la via anome-
nada pels grecs Camí d’Hèracles. El mar, a l’altre costat, obria contactes intensos amb el món colonial grec i
púnic, primer, i romà, després.
80
Figura 36: La Plana Basarda. Sitja

Són terres excel·lents de secà, amb espais ben regats, i amb les muntanyes immediates que s’eleven modestament
però amb ferotgia, espais aparentment perifèrics i de gran importància en l’equilibri vital. Aquesta vocació agrí-
cola i ramadera se’ns fa evident.
S’ha proposat que la vall d’Aro i àrees immediates a redós del mar, en aquesta època, s’estructurarien a l’entorn
de la Plana Basarda, més cap a l’interior, Castell Barri, més al nord, i el Fortim, a Sant Feliu de Guíxols, els tres
principals (i, potser, únics) oppida d’aquest territori. Hem d’imaginar –com s’ha posat de manifest– l’existència
d’una població dispersa, a les zones baixes, més pròxima als conreus, que s’hauria intensificat a l’ibèric final.
La datació.
Caldrà, finalment, proposar, amb les dades actuals, un ventall cronològic d’ocupació del lloc a partir d’allò que
sabem que –no ho oblidéssim pas– és més que molt parcial. Queda ben clar que la Plana Basarda existí durant tot
l’ibèric ple i final , entre els segles IV i I aC. Hi ha alguns materials per als quals no és problema proposar una
cronologia del segle IV aC i molts més que poden datar-se de manera menys precisa en aquell segle o el següent.
En canvi, res no ens permet, de moment, proposar cronologies més altes. Caldria, doncs, considerar la Plana
Basarda com un lloc d’habitació en altura nascut al segle IV aC? La pregunta, inadequada, no pot contestar-se
convenientment. De moment només podem defensar la seva existència segura en l’ibèric ple. Si l’ocupació del
lloc fou més antiga, de moment no en tenim evidències.
Sobre el moment final, les opinions s’han anat plantejant des dels primers moments. La presència de tegula i de
ceràmiques “romanes” va fer suposar una llarga existència de l’oppidum fins al segle I dC o més enllà. Altres que
no havien vist peces clarament romanes plantejaven datacions més altes. Alguns proposaven un abandonament
molt a principi del segle II aC i altres unes dècades mes tard.
Aicart, a partir de material conservat al Museu de Sant Feliu de Guíxols, proposava una continuïtat fins a mitjan
segle I aC151 i amb perduracions dins de la segona meitat152. Ara estem en condicions d’assegurar l’existència de
material propi de la segona meitat del segle I aC suficient com per imaginar una continuïtat intensa de l’ocupació
del lloc. Algunes de les monedes procedents del jaciment, potser ja de les primeres dècades del segle I de l’era,
potser sí que les podríem qualificar de freqüentacions esporàdiques en no anar acompanyades de material ceràmic
d’aquell moment. El procés que hem anomenat el Gran Canvi, dels primers anys del segle I aC, amb l’aparició de
les primeres ciutats de tipus romà creades ex novo en aquest territori (ciutat regular d’Empúries, Gerunda, potser
Aquae Calidae) van significar una intensificació del procés de romanització que es va cloure durant el principat
d’August, vers el tombant del canvi d’era. Els vells oppida, una mica abans o un xic després, s’abandonaren. Un
model d’ocupació del territori completament obsolet era substituït per un de nou que marcaria amb força els segles
següents: l’encastellament deixà pas a la vida a la plana.
81

NOTES
1. Hurtebise, 1905 a, 16.
2. Bussot, 1991, 79.
3. Calzada, 1981, 113; Aicart, 1990, 12.
4. Esteva i Pallí, 1990, 40, nota 164 i 119, fig.99.
5. Esteva i Pallí, 1990, 23 i 123, fig.108.
6. Esteva i Pallí, 1990.
7. Esteva i Pallí, 1990, 40 i apèndix, 105, document 5.
8. Botet, 1874.
9. Carta de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 31 d’octubre de 1871. Arxiu Municipal de
Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó.
10. Carta de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 14 de novembre de 1871. Arxiu Municipal de
Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó.
11. Carta de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 21 de novembre de 1871. Arxiu Municipal de
Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó
12. Carta de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 21 de desembre de 1871. Arxiu Municipal de
Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó.
13. Cartes de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 26 de gener de 1872 i del 26 de juny de 1873,
respectivament. Arxiu Municipal de Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó.
14. Buscató i Pons, 2001, 486-487.
15. Martorell, 1879.
16. Martorell, 1879, 94-98; Carta de Francesc Martorell i Peña a Joaquim Botet i Sisó del 21 de novembre de
1871. Arxiu Municipal de Girona. Fons Joaquim Botet i Sisó.
17. Martorell, 1879, 95.
18. Martorell, 1879, 96.
19. Martorell, 1879, 98.
20. Martorell, 1879, 96-97.
21. Martorell, 1879, 97.
22. Martorell, 1879, 98.
23. Sobre la nissaga dels Vicens de Solius, vegeu Bussot, 1991, 87-91 i Aymar, 2005, 33-43.
24. Martorell, 1879, 100. Segurament Sanpere es referia a Joan Vicens i Puig, militant de la Unió Catalanista
que participà en les Bases de Manresa i que fou alcalde de Santa Cristina d’Aro (Aymar, 2005, 43).
25. Escortell, 1972.
83

26. Martorell, 1879, 98-99.
27. Bosch, 2004, 40.
28. Martorell, 1879, 99.
29. Martorell, 1879, 100.
30. Sanpere, 1881, 480-487.
31. Sanpere, 1881, 487. La persona que l’informà fou, sens dubte, l’hisendat Vicens.
32. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Secció X, c: 28, núm. 141, correspondència 1914-1915.
33. Segons Mn. Josep M. Cervera (Cervera,1984,12), “un altre erudit, Cortès, diu que la costa empordanesa
acaba a la Plana Basarda, a Solius.” Si es referia a l’obra de Antonio Cortés López, publicada en diversos
volums als anys trenta del segle XIX, no hi hem trobat cap referència a la Plana Basarda.
34. Aicart, 1990, 13, nota 4. No hem pogut trobar en el lligall citat a la nota 32, el document que acompanyava
aquest plànol.
35. Arxiu Parroquial de Santa Cristina d’Aro, Parròquia de Santa Cristina d’Aro, Llibre de Baptismes 1785-
1827, 51 v.
36. Arxiu Parroquial de Santa Cristina d’Aro, Parròquia de Santa Cristina d’Aro, Llibre de Matrimonis 1783-
1851, 44v.
37. Nascut a Sant Feliu de Guíxols.
38. Arxiu Parroquial de Santa Cristina d’Aro, Parròquia de Santa Cristina d’Aro, Llibre de Matrimonis 1783-
1851, 72.
39. Pella, 1883, 27-30, 70 i 213.
40. Bosch Gimpera, 1919, 268, nota 3.
41. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 51, abril 1899, 112. Fraginals fou el primer president de la
Secció Fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya (Aicart, 2006 a, 50, nota 152).
42. Fraginals, 1900, 30-34.
43. Fraginals, 1900, 30-32.
44. Fraginals, 1900, 32.
45. Esteva, 1987, 140-149.
46. Martorell, 1879, 95: “En el punto en que acaba la meseta para continuar elevándose la montaña hay al
parecer algunas albercas completamente cegadas por la tierra y las matas.”
47. Hurtebise, 1905 a, 16-17.
48. Hurtebise, 1905 a, 17.
49. Hurtebise, 1905 b, 22.
50. Hurtebise, 1905 b, 36.
51. Diario de Gerona, 28-02,1907, 5.
52. Pijoan, 1906, 484.
84

53. Casas, 1908, 543-544.
54. Aicart, 2006 a, 56-57.
55. Notícia sense signar publicada al setmanari Llevor, Sant Feliu de Guíxols, 20-9-1903, 3.
56. Esteva, 1953 a.
57. Aicart, 2006 a, 110-112.
58. Hurtebise, 1905 a, 16, ho menciona, tot i que Botet en l’article publicat l’any 1874 parla solament de des-
poblat arqueològic.
59. Botet, 1911, 661.
60. Plana, 2006, 34.
61. Plana, 2006, 35.
62. Aicart, 2006 a, 70-79.
63. Plana, 2006, 35.
64. Aicart, 2006 a, 69, figura 18; Plana, 2006, 34.
65. Klaebisch, 1919; Aicart, 2006 b.
66. Diario de Gerona, 12-7-1919, 1-2 i La Vanguardia, 30-8-1919, 8.
67. Klaebisch, 1919, 253-254.
68. Aicart, 2006 b, 9.
69. Carta d’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 5 de novembre de 1973. Fons família Esteva-Massaguer.
Incorporem a la transcripció les correccions ortogràfiques a mà que hi féu Lluís Esteva.
70. Sobre Josep Cama, vegeu Aicart, 2006 a, 36, nota 92.
71. Informació facilitada per Josep Escortell i Cerqueda.
72. Carta d’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 3 de gener de 1975. Publicada íntegrament a Aicart, 2006 a,
127-128, carta 20.
73. Klaebisch, 1919, làm. IX, b.
74. Aicart, 2006 b, nota 12.
75. Berga, 1920. Corrobora en aquest text que Klaebisch pagava bé als bosquetans que contractava per a exca-
var.
76. Aquesta bona relació es palesa en una carta de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot de l’1 d’abril de 1920,
publicada a Gracia, Fullola i Vilanova, 2002, 115, carta 16.
77. Vegeu les diverses cartes publicades a Aicart, 2006 a, 114 i ss.
78. L’Avi Muné, Sant Feliu de Guíxols, 24-1-1920, 3.
79. L’Avi Muné, Sant Feliu de Guíxols, 17-1-1920, 2-3.
80. L’Avi Muné, Sant Feliu de Guíxols, 31-7-1920, 2.
81. Bosch Gimpera, 1919, 268-269.
82. Colominas, 1923, 601.
85

83. Arxiu de la Universitat de Barcelona, Fons Pere Bosch Gimpera, 1.3.9.10.
84. Bosch Gimpera, 1932 a, 357 i 359.
85. Bosch Gimpera, 1932, b.
86. Institut d’Estudis Catalans-Arxiu Josep de Calassanç Serra-Ràfols, Arxivador 2/1, carpeta Girona, 58-65.
87. Serra, 1930 a, 59.
88. Serra, 1930 a, 59.
89. Serra, 1930 a, 60.
90. Serra, 1930 a, 61.
91. Informació facilitada per Josep Escortell i Cerqueda.
92. Serra, 1930 a, 60.
93. Serra, 1930 a, 60-61.
94. Serra, 1930 b, 108.
95. Serra, 1935, s/p.
96. Del Castillo, 1934, 202-203.
97. Aymerich, 1931, 2.
98. Arxiu Municipal de Girona, Fons Joan Masó i Valentí, Excursió a Solius. 24-4-1932.
99. Gener, 1970, 13.
100. Díaz Andreu i Ramírez, 2001, 326.
101. Díaz Andreu i Ramírez, 2001, 330; Gracia, Fullola i Vilanova, 2002, 277-278, nota 760.
102. Díaz Andreu i Ramírez, 2001, 330.
103. Informació facilitada per Guillermo Heller. Abans que aquest treball vegi la llum, es publicarà el llibre del
GREF de Sant Feliu de Guíxols sobre la repressió franquista a la vall d’Aro que aportarà noves dades d’a-
quest període.
104. Pericot (editor), 1952, 21.
105. Esteva Massaguer, 1995, 8-10.
106. Esteva Massaguer,1995, 8.
107. Pericot,1970, 4, deia: “Perdónesenos la vanidad de creer que nuestro entusiasmo por la Arqueología pren-
dió también en él.” No era una vanitat del doctor Pericot sinó una realitat que Esteva sempre reconegué.
108. Esteva, 1974, 41-42.
109. Carta de Lluís Esteva a Lluís Pericot del 19-11-1942. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Secció de
Manuscrits. Llegat Lluís Pericot.
110. Carta de Lluís Pericot a Lluís Esteva del 29-11-1942. Fons família Esteva-Massaguer.
111. Carta de Lluís Esteva a Lluís Pericot del 10-12-1942. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Secció de
Manuscrits. Llegat Lluís Pericot.
112. Carta de Lluís Pericot a Lluís Esteva del 13-12-1944. Fons família Esteva-Massaguer.
86

113. Carta de Lluís Pericot a Lluís Esteva del 22-12-1944. Fons família Esteva-Massaguer.
114. Tarja postal de Miquel Oliva a Lluís Pericot del 18-8-1945 Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Secció de
Manuscrits. Llegat Lluís Pericot. També es conserva l’esborrany al Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Girona. Correspondència de Miquel Oliva.
115. Carta de Lluís Esteva a Lluís Pericot del 21-8-1945. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Secció de
Manuscrits. Llegat Lluís Pericot.
116. Carta de Miquel Oliva a Lluís Pericot del 21-8-1945. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Secció de
Manuscrits. Llegat Lluís Pericot.
117. Tarja postal de Miquel Oliva a Lluís Esteva del 12-10-1945. Fons família Esteva-Massaguer.
118. Oliva, 1955. El Centre Excursionista Montclar es fundà a principis de gener de 1950. Dels participants en
l’excursió de 1946, Maura i Girona en foren part molt activa.
119. Nolla (editor), 2002, 27.
120. Cabré, 1950, 8.
121. Símbolo, Sant Feliu de Guíxols, 1-7-1951, 15-16.
122. Cabré, 1953.
123. Còpia d’una carta de Miquel Oliva a Lluís Esteva del 4-3-1953. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Correspondència de Miquel Oliva.
124. Còpia d’una carta de Miquel Oliva a Lluís Esteva del 31-3-1953. Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Girona. Correspondència de Miquel Oliva.
125. Còpia d’una carta de Miquel Oliva a Lluís Esteva del 9-4-1953. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Correspondència de Miquel Oliva.
126. Carta de Lluís Esteva a Miquel Oliva del 14-4-1953. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Correspondència de Miquel Oliva.
127. Còpia d’una carta de Miquel Oliva a Lluís Esteva de 17-7-1953. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Correspondència de Miquel Oliva.
128. Esteva, 1953 b.
129. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Llibre d’Actes de l’Ajuntament, 1955, 156-157.
130. Los Sitios, 29-10-1955, 53.
131. Aicart,2003, 5.
132. Esteva, 1968.
133. Esteva, 1972.
134. Los Sitios, 2 -10-1977.
135. Escortell, 1972.
136. Vegeu nota 91.
137. Aicart, 1990.
87

138. Nolla i Casas, 1984, 145, làm. LIV, 3 a 9
139. Forma 1 de Rodríguez (2003) o D de Barberà, Nolla i Mata (1990)
140. Rodríguez, 2003
141. Quesada, 1997, 395-398
142. Quesada, 1997, 377 I 399-404
143. Brunaux i Rapin, 1998
144. Brunaux i Lambot, 1987, fig. 30 i 31
145. Quesada, 1997, 249 i 623
146. Garcia, 2006 a, 60-61
147. Garcia, 2006 b
148. Consulteu, White, 1967; Sanahuja, 1971, 61-110 ; Auladell, 1993, 227-236 ; Rovira, 2000, 269-295
149. Vegeu el capítol dedicat a la historiografia del lloc i afegiu-hi: Pericot, editor, 1952, 155; Badia, 1977, 355-
356; Nolla i Nieto, 1978, 242; Nolla i Casas, 1984, 145; Aicart, 2000, 17-19; Aicart i Rocas, 2006, 87-88
150. Moret, 1996, 57, fig. 1a
151. Aicart, 2000, 19
152. Aicart i Rocas, 2006, 86-87
88

BIBLIOGRAFIA
Aicart, 1990:
F. Aicart, L’espoliació de Plana Basarda, El Carrilet, 21, Castell-Platja d’Aro, 12-13.
Aicart, 2000 :
F. Aicart, El final del món ibèric a la vall d’Aro i Sant Feliu de Guíxols: estat de la qüestió, Estudis del Baix
Empordà, 19, Sant Feliu de Guíxols,17-24.
Aicart, 2003 :
F. Aicart, Una moneda procedent del poblat ibèric de Plana Basarda (Santa Cristina d’Aro)”, Estudis del Baix
Empordà, 22, Sant Feliu de Guíxols, 5-8.
Aicart, 2006 a :
F. Aicart, Agustí Casas i l’arqueologia de les Gavarres, Monells (Biblioteca Lluís Esteva, 4).
Aicart, 2006 b:
F.Aicart, Notícia d’unes excavacions arqueològiques a Plana Basarda (Santa Cristina d’Aro), Miscel·lània Lluís
Esteva, Sant Feliu de Guíxols, 7-14.
Aicart i Rocas, 2006:
F. Aicart i X. Rocas, L’antiguitat, Història de les Comarques Gironines. Volum IV. Història del Baix Empordà,
Girona, 2006, 61- 137
Auladell, 1993:
J. Auladell, Metal·lúrgia i útils fèrrics agrícoles/ramaders preromans a l’àrea laietana, Gala. Revista
d’Arqueologia, Antropologia i Patrimoni, 2, Sant Feliu de Codines, 227-236
Aymar, 2005:
J.Aymar, Els secrets de Sa Bardissa, 3ª edició, Calonge.
Aymerich, 1931:
C. Aymerich, Dia 8 de febrer. Excursió a Sant Baldiri i Montclar, Butlletí del Centre Excursionista Mar i
Muntanya, 3, Sant Feliu de Guíxols, 2.
Badia, 1977:
J. Badia i Homs, L’arquitectura medieval de l’Empordà. I. El Baix Empordà, Girona
89

Barberà, Nolla i Mata, 1993:
J. Barbera, J. M. Nolla i E. Mata, La ceramica grisa emporitana, Barcelona (Cuadernos de Arqueología, 6)
Berga, 1920:
J. Berga i Boada, Inauguració de la Vitrina del senyor Melé de Tossa en el Museu Municipal de Sant Feliu de
Guíxols el 12 de setembre de 1920. Discurs del senyor Josep Berga i Boada, El Ideal, Sant Feliu de Guíxols,
Suplement, 18 de setembre.
Bosch, 2004:
J. Bosch, Remembrances de l’Ardenya i les Gavarres i espais físics per conèixer, Sant Feliu de Guíxols.
Bosch Gimpera, 1919:
P. Bosch Gimpera, Prehistòria Catalana, Barcelona (Col. Enciclopèdia Catalana, XVI).
Bosch Gimpera, 1932 a:
P. Bosch Gimpera, Etnologia de la Península Ibèrica, Barcelona. Edició de Jordi Cortadella, Pamplona, 2003 (edi-
ció consultada).
Bosch Gimpera, 1932 b:
P. Bosch Gimpera, La Costa Brava primitiva, La Costa Brava, 118, Sant Feliu de Guíxols.
Botet, 1874:
J. Botet i Sisó, Noticia d’alguns poblats arqueológichs de la provincia de Gerona, La Renaxensa, 15, Barcelona,
181-182.
Botet, 1911:
J. Botet i Sisó, La provincia de Gerona, Barcelona (dins “Geografia General de Catalunya” dirigida per Francesc
Carreras Candi). Edició facsímil, Edicions Catalanes, SA, 1980 (edició consultada).
Brunaux i Lambot, 1987:
J. Brunaux i B. Lambot, Guerre et armement chez les Gaulois 450-52 av.J.-C; París
Brunaux i Rapin, 1988:
J. Brunaux i A. Rapin, Gournay II: boucliers et lances. Dépot et trophées, 1988
Buscató i Pons, 2001:
L. Buscató i L. Pons, L’actuació arqueològica de la Comissió de Monuments de Girona al segle XIX: Emporion
i Rhode, Annals de l’Institut d’Estudis de Gironins, XLII, Girona, 483-491.
90

Bussot, 1991 :
G. Bussot, Recull d’imatges i comentaris, Santa Cristina d’Aro.
Cabré, 1950:
J.L.Cabré, Protohistoria de nuestra comarca, Símbolo, Sant Feliu de Guíxols, 1-07.
Cabré, 1953:
J.L. Cabré, Plana Basarda, Símbolo, Sant Feliu de Guíxols, 1-04.
Calzada, 1981:
J.Calzada, La Contenció de la vall d’Aro, Estudis sobre temes del Baix Empordà, 1, Sant Feliu de Guíxols, 101-
120.
Cervera, 1984:
J.M.Cervera, Història del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, Girona.
Casas, 1908:
A. Casas, Monuments megalítichs de la regió de S.Feliu de Guixols, Anuari de l’Institut d’Estudis de Catalans,
II, Barcelona, 543-544.
Colominas, 1923:
J. Colominas, Necròpolis de Can Fatjó (Rubí), Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1915-1920), VI, 599-601.
Del Castillo, 1934:
A. del Castillo, El poblament de la zona de la Costa Brava entre Blanes i Sant Feliu de Guíxols, Revista de
Catalunya, 78, Barcelona, 119-159.
Díaz-Andreu i Ramírez, 2001:
M.Díaz-Andreu i M.E.Ramírez, La Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas (1939-1955). La adminis-
tración del patrimonio arqueológico en España durante la primera etapa de la dictadura franquista,
Complutum, 12, Madrid, 325-343.
Escortell, 1972:
J. Escortell, La Plana del Vidre de Solius, Àncora, 1257-1258, Sant Feliu de Guíxols.
Esteva, 1953 a :
L. Esteva, Contribución al estudio de la prehistoria local, Àncora, Sant Feliu de Guíxols, Extraordinari de Festa
Major.
91

Esteva, 1953 b:
L. Esteva, El Forn del Vidre de Bell-lloch, Àncora, Sant Feliu de Guíxols, Extraordinari de Nadal.
Esteva, 1968:
L. Esteva, Una dracma d’Empúries trobada a Solius, Àncora, 1045, Sant Feliu de Guíxols.
Esteva, 1972:
L. Esteva, Un estudio sobre la población primitiva de Santa Cristina de Aro, Los Sitios, Girona, 23-07-72, 16.
Esteva, 1974:
L. Esteva, A la memòria de Miquel Oliva, Revista de Gerona, 69, Girona, 41-44.
Esteva, 1987:
L. Esteva, Eduardo González Hurtebise dit Delaborde. Notes biogràfiques, Estudis sobre temes del Baix Empordà,
Sant Feliu de Guíxols,137-160.
Esteva i Pallí, 1990:
L. Esteva i L.Pallí, El termenal de Sant Feliu de Guíxols (1354-1980), Sant Feliu de Guíxols.
Esteva Massaguer, 1995:
E. Esteva, Lluís Esteva i Cruañas (Dades per una biografia), Estudis del Baix Empordà, 14, Sant Feliu de Guíxols,
7-18.
Fraginals, 1900:
C. Fraginals, Excursió a Palafrugell, Palamos i Sant Feliu de Guíxols, Barcelona.
Garcia, 2006 a:
G. Garcia, Entre iberos y celtas: las spades de tipo La Tène del nordeste de la Península Ibérica, Madrid, 2006
(Anejos de Gladius, 6)
Garcia, 2006 b:
G. Garcia, Las primeras producciones de antenas de la Meseta: patrones de influencia y desarrollo morfológico
de las espadas de tipo Echauri/Quesada II, Gladius, XXVI, Madrid, en premsa.
Gener, 1970:
J. Gener, Apunts d’Història de Cassà de la Selva, Cassà de la Selva.
Gracia, Fullola i Vilanova, 2002:
92

F. Gracia, J.M. Fullola i F. Vilanova, 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot
(1919-1974), Barcelona.
Hurtebise, 1905 a:
E. González Hurtebise, Bosquejo histórico de la villa de San Feliu de Guíxols, seguido de unos breves apuntes de
historia interna (desde los más remotos tiempos hasta 1517). Trabajo de investigación sobre fuentes inédi-
tas, ilustrado con fotografías, dibujos y planos. Tesis de Oposición. Ms. autògraf núm. 780 de la Biblioteca
de Catalunya. Editat entre 1963 i 1967 a les planes del setmanari Áncora de Sant Feliu de Guíxols i, en forma
de llibre, el 1970 (edició consultada).
Hurtebise, 1905 b:
E. González Hurtebise, San Feliu de Guixols durante la Edad Antigua, Girona.
Klaebisch, 1919:
A. Klaebisch, Nichos sepulcrales en la comarca de San Feliú de Guixols (Gerona), Boletín de la Real Sociedad
Española de Historia Natural, XIX, Madrid, 249-254 i làmines VIII i IX.
Martorell, 1879:
F. Martorell i Peña, Apuntes arqueológicos de D. Francisco Martorell y Peña ordenados por Salvador Sanpere y
Miquel publicados por Don Juan Martorell y Peña, Barcelona.
Moret, 1996:
P. Moret, Les fortifications ibériques. De la fin de l’Âge du Bronze à la conquète romaine, Madrid (Collection de
la Casa de Velázquez, 56)
Nolla (editor), 2002:
F.Aicart, J.Burch, E.Canal, M.Figueras, J.Llinàs, M. del M. Llorens, J.M.Nolla, L.Palahí, G. de Prado, J. Sagrera,
M. Sureda i J. Tremoleda, Pla de Palol. Un establiment romà de primer ordre a Platja d’Aro, a cura de
J.M.Nolla, Castell-Platja d’Aro.
Nolla i Casas, 1984:
J. M. Nolla i J. Casas, Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-
est de Catalunya, Girona
Oliva, 1955:
M. Oliva, Don Luis Esteva Cruañas, comisario local de excavaciones arqueológicas de San Feliu de Guixols,
Àncora, 407, Sant Feliu de Guíxols, 16-11-1955.
93

Pella, 1883:
J. Pella i Forgas, Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña,
Barcelona. Edició facsímil de 1980 (edició consultada).
Pericot, editor, 1952:
L. Pericot, J. Mª Corominas, M. Oliva, F. Riuró i P. De Palol, La labor de la Comisaría Provincial de
Excavaciones Arqueológicas de Gerona durante los años 1942-1948, Madrid (Informes y Memorias, Nº 27).
Pericot, 1970:
L.Pericot, Pròleg a L.Esteva, Sepulcros megalíticos de las Gabarras (Gerona), III, Girona, 3-4.
Pijoan, 1906:
J.Pijoan, Una estación prerromana en Cataluña. Las excavaciones de Puig Castellar (I), Hojas Selectas, V,
Barcelona, 481-493.
Plana, 2006:
S. Plana, Josep Berga i Boada, professor de Belles Arts, L’Escola de Belles Arts. Josep Berga i Boada/Joan
Bordàs i Salellas, Sant Feliu de Guíxols, 19-39.
Quesada, 1997 :
F. Quesada, El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfco, funcional, social y simbólico de las armas de
la Cultura Ibérica (siglos VI-I aC), Montagnac (Monographies Instrumentum, 3)
Rodríguez, 2003:
A. Rodríguez, La ceràmica de la costa catalana a Ullastret, Girona.
M. C. Rovira, Aproximación a la agricultura protohistórica del noreste de la Península Ibérica mediante el utillaje
metálico, Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del ferro a l’Europa occidental: de la produc-
ció al consum. Actes del XXII Col·loqui Internacional per l’estudi de l’edat del ferro. Girona 1999, Girona,
269-295 (Sèrie Monogràfica 18).
Sanahuja, 1971 :
Mª E. Sanahuja, Instrumental de hierro agrícola e industrial de la época ibero-romana en Cataluña, Pyrenae, 7,
Barcelona, 61-110.
Sanpere, 1881:
S. Sanpere i Miquel, Contribución al estudio de los monumentos megalíticos ibéricos, Revista de Ciencias
Históricas, II, Barcelona, 434-519.
94

Serra, 1930 a: La Plana Basarda. Document mecanografiat. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Arxiu Josep de
Calassanç Serra-Ràfols, Arxivador 2/1, carpeta Girona, 58-65.
Serra, 1930, b:
J. de C. Serra-Ràfols, El poblament prehistòric de Catalunya, Barcelona.
Serra, 1935:
J. de C. Serra-Ràfols, Poblats ibèrics de la rodalia de Girona (28 novembre 1935). Document mecanografiat.
Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Arxiu Josep de Calassanç Serra-Ràfols, Arxivador 2/1, carpeta
Girona.
White, 1967 :
K. D. White, Agricultural implements of the Roman World, Cambridge.
95