Content uploaded by Jose Manuel Alonso Varea
Author content
All content in this area was uploaded by Jose Manuel Alonso Varea on Aug 12, 2016
Content may be subject to copyright.
1
col·lecció eines 16
Què podem fer els serveis socials bàsics davant les
drogodependències?
col·lecció eines 16
16
2col·lecció eines 16
Edició original impresa
Autors:
José M. Alonso
Antoni M. Duran
Jaume Larriba
Col·laboradors:
Lluís Canals • Consell Comarcal del Tarragonès
Ignasi Casals • Generalitat de Catalunya - Departament de B enestar
Social - ICASS
Josep A. Caubet • Assistent social
Luisa Conejos • Ajuntament de Lleida
Jordina Cunill • Generalitat de Catalunya - Departament de Benestar
Social - ICASS
Anna Fàbregas • Ajuntament de Salt
Concha García • PDS - Promoció i Desenvolupament Social
Montserrat García • Ajuntament de Tarragona
Àgata Gelpí • Consell Comarcal del Vallès Oriental
Carme Iniesta • Generalitat de Catalunya - Departament de Benestar
Social - ICASS
Miquel A. Llimona • Ajuntament d’Abrera
Susana Meroño • Generalitat de Catalunya - Departament de Benestar
Social - ICASS
Joan C. Navarro • A juntament del Prat de Llobregat
Ana Nicolás • Ajuntament de Sant Adrià de Besòs
Laura Pujades • Ajuntament de Manlleu
Ana M. Ruíz • Ajuntament de Figueres
Genara Sánchez • Ajuntament del Prat de Llobregat
Josep M. Suelves • Generalitat de Catalunya - Departament de Sanitat
i Seguretat Social
Conxita Vila • Generalitat de Catalunya - Departament de Benestar
Social - ICASS
Edició:
PDS Promoció i Desenvolupament Social
Provença, 79 baixos 3a
08029 Barcelona
pds@pdsweb.org
Edició: Barcelona, 1998
Tiratge: 3000 exemplars
ISBN: 84-605-7338-9
Dipòsit legal: B-12838-1998
Revisió lingüística: Ampersand, SL
Disseny gràfic, maquetació i impressió: Long, SA
Edició revisada (format digital)
Revisors:
Concha García Fuentes
Jaume Larriba Montull
Amb la col·laboració de:
Carme Iniesta Torres
Carina Maymí Amores
© 2014
Departament de Benestar Social i Família i
PDS Promoció i Desenvolupament Social, associació
Editen:
Departament de Benestar Social i Família
Passeig del Taulat, 266-270
08019 Barcelona
http://www.gencat.cat/benestarsocialifamilia
PDS Promoció i Desenvolupament Social, associació
Provença, 79 baixos 3a
08029 Barcelona
http://www.pdsweb.org/
pds@pdsweb.org
Muntatge i gràfics:
Eduard Bosch
Edició digital: juny de 2014
Dipòsit Legal: B 17544-2014
Se’n permet la reproducció, la distribució i
la comunicació pública sempre que se’n citi
la procedència (autoria, títol, òrgan editor),
i que no es faci amb ns comercials. No es
permet la creació d’obres derivades sense
autorització expressa dels autors i de l’editor.
La versió original d’aquest document, publicada en paper l’any 1998, contenia algunes idees d’un material anterior no publicat elaborat per Lluí s
Camino V., Jaume Roig, Francesc Ruiz i Carles Sedó, els quals amablement el van posar a disposició de l’associació PDS i dels autors. La present edició
digital és una actualització dels continguts originals que han quedat obsolets amb el pas del temps.
3
col·lecció eines 16
16
Què podem fer els serveis socials bàsics davant les
drogodependències?
col·lecció eines 16
4col·lecció eines 16
Us presentem, en format digital, l’edició de la guia Què podem fer els serveis socials bàsics davant les dro-
godependències, una guia que es va elaborar l’any 1998 amb l’objectiu d’oferir un instrument de suport
i proper a la realitat, que respongués a les necessitats dels professionals dels serveis socials bàsics en
relació amb l’atenció a les drogodependències.
Per a l’elaboració dels continguts d’aquesta guia es va comptar amb la participació d’un gr up de pro-
fessionals representants de l’àmbit dels serveis socials d’atenció primària de diferents corporacions
locals, de la Generalitat de Catalunya i d’experts en la inter venció en drogodependències. Aquesta
col•laboració va dotar el document d’una gran fortalesa, tant és així que, després de tot el temps trans-
corregut, segueix sent un manual utilitzat per molts professionals.
No podem obviar que després de quinze anys la realitat ha canviat, però les necessitats d’atenció a
les drogodependències no han disminuït, els problemes relacionats amb el consum de drog ues en
la població general s’han de continuar treballant i cal incidir especialment en la població més jove.
A més, cal considerar els riscos derivats de l’augment de les situacions de vulnerabilitat associades
a la situació socioeconòmica dels darrers anys. Per tant, es fa encara més necessari desplegar actua-
cions preventives i ajudar en la planificació de la implantació de programes de prevenció locals, per
intentar fer de contrapès a les pressions socials i altres factors afavoridors del consum de drogues.
En aquest sentit, hem de prendre consciència de la necessitat de generar una cultura preventiva dins
la comunitat, per anar teixint una societat nova mitjançant accions que generin benestar, salut i can-
vis favorables que permetin fugir de materialismes, individualismes i falses felicitats, i recuperar va-
lors basats en el respecte i la cura dels altres, valors que fan possible augmentar les consciències indi-
viduals i col•lectives, generadores d’ambients més ecològics, harmònics i equilibrats, tan necessaris.
Hem considerat oportú actualitzar aquesta guia , fent una revisió dels continguts del document ori-
ginal sense modificar l’estructura ni afegir-hi continguts nous. Per tant, aprofitant la voluntat de tenir
la guia en format digital, i de facilitar l’accés a tothom que li pugui interessar, s’ han actualitzat dades
i conceptes que hav ien quedat desfasats pel pas del temps, mantenint, però, els elements essencials
del document original.
Una gran part de la guia suggereix pautes d’actuació per a diferents situacions i per a les diferents
funcions de la intervenció dels serveis socials bàsics, amb l’objectiu de facilitar un espai de revisió i de
reflexió en relació amb la mateixa praxi davant situacions freqüents, relacionades amb el consum de
substàncies que generen dependència.
El nostre desig ha estat el de facilitar l’accés al document perquè segueixi ser vint de suport als pro-
fessionals que teniu la tasca feixuga d’atendre i orientar les persones que viuen situacions de dese-
quilibri personal, familiar i/o social i propiciar canvis que els condueixin a millorar la seva situació.
Confiem que aquesta guia tingui la utilitat pràctica desitjada.
Carmela Fortuny i Camarena
Directora general de l’IC ASS
Presentació
5
col·lecció eines 16
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 7
A.1. Per què, per a qui i com s’ha fet aquest material? 8
A.2. L’alcohol i les altres drogues 10
A.2.1. Context general 10
A.2.2. Dades i models de consum 11
A.3. L’atenció a les drogodependències a Catalunya 14
A.3.1. Què fem des dels serveis socials bàsics? 15
A.3.2. Què fan els altres serveis? 16
COM PODEM FER PREVENCIÓ COMUNITÀRIA DE LES
DROGODEPENDÈNCIES DES DELS SERVEIS SOCIALS BÀSICS? 19
B.1. No estem sols! 20
B.2. A què ens referim quan parlem de prevenció? 21
B.3. Prospecció: com podem valorar el problema? 22
B.4. Sensibilització: preparar el terreny 24
B.5. Educació: incidir sobre les persones 24
B.6. Dinamització: buscar la implicació de tots 25
B.7. Com planificar un programa local pas a pas? 26
B.7.1. Valorar el problema 26
B.7.2. Buscar possibles aliats 27
B.7.3. Determinar els grups de població que seran objecte del programa 27
B.7.4. Definir les metes i els objectius del programa 27
B.7.5. Seleccionar les estratègies d’intervenció 27
B.7.6. Aplicació de les activitats 28
B.7.7. Avaluació del programa 28
B.8. Interculturalitat: una referència necessària 29
A
B
6col·lecció eines 16
COM PODEM DONAR ATENCIÓ DIRECTA DES DELS SERVEIS
BÀSICS D’ATENCIÓ SOCIAL? 30
C.1. Detecció 32
C.1.1. Quan ens trobem davant d’un problema d’alcohol o altres drogues? 32
C.1.2. Alguns obstacles que cal superar 36
C.1.3. Quines actituds i comportaments solen tenir les persones afectades? 36
C.1.4. Dinàmiques relacionals més habituals. Com ens sentim i com podem
actuar? 39
C.2. Informació, orientació i valoració 42
C.2.1. Quines són i com es fan les demandes més habituals? 42
C.2.2. Quin paper pot tenir l’entorn familiar? 44
C.2.3. Què passa amb els fills? 46
C.2.4. I si hi ha poca motivació? 48
C.3. Derivació, tractament i incorporació social 51
C.3.1. Com podem col•laborar amb els serveis especialitzats? 51
C.3.2. Com i quan derivar? 53
C.3.3. Quins recursos tenim a l’abast? 56
C.3.4. Incorporació social: una part del tractament global 61
C.3.5. Com tancar el procés? 61
C.4. Resum de pautes d’actuació 62
C.4.1. Generals 62
C.4.2. Segons la demanda 63
C.4.3. Segons el grau d’intervenció 64
C.4.4. Segons la situació i segons cada professional 65
ANNEXOS 66
Referències bibliogràfiques 67
Legislació de referència 69
Punts institucionals d’informació sobre drogodependències a Catalunya 70
C
7
col·lecció eines 16
INTRODUCCIÓ
A.1. Per què, per a qui i com s’ha fet aquest material?
A.2. L’alcohol i les altres drogues
A.2.1. Context general
A.2.2. Dades i models de consum
- Alcohol
- Cànnabis
- Cocaïna
- Drogues de síntesi: èxtasi, speed, pastilles...
- Heroïna
- Tabac
- Altres substàncies
A.3. L’atenció a les drogodependències a Catalunya
A.3.1. Què fem des dels serveis socials bàsics?
- Detecció i suport al tractament
- Serveis bàsics d’atenció social
- Serveis d’ajuda a domicili
- Serveis de centre obert
- Serveis residencials d’estada limitada i ser veis de menjador
- Serveis de suport als serveis socials bàsics
- Prevenció
- Incorporació social
A.3.2. Què fan els altres serveis?
- Atenció primària de salut
- Serveis socials i sanitaris especialitzats en drogodependències
- CAS
- Unitats de desintoxicació
- Unitats de patologia dual
- Comunitats terapèutiques
- Actuació social especialitzada en l’àmbit de les drogodependències
- Altres serveis especialitzats
- Xarxa de serveis socials
- Xarxa de salut mental
A
8col·lecció eines 16
A.1 . Per què, per a qui i com s’ha fet aquest material?
L’abús i la dependència de l’alcohol i les altres drogues tenen relació amb molts problemes socials,
i sovint són un factor de risc implicat en les situacions de violència familiar, maltractament infantil,
absentisme i fracàs escolar, entre moltes altres.
Això fa que l’atenció a l’abús i la dependència de les drogues es manifesti de manera quotidiana en
l’activitat dels serveis i, en conseqüència, les característiques i l’abast d’aquests problemes fan dels
serveis bàsics d’atenció social una peça clau de la resposta.
A la complexitat derivada de les expectatives que provoquen les múltiples demandes d’intervenció
en diferents temes, s’hi afegeix el fet que el consum de substàncies que produeixen dependència, els
problemes que s’hi associen i les respostes a aquests problemes són fenòmens dinàmics que han
canviat de manera important darrerament. Ai xí, entre els aspectes que han canviat en el decurs dels
darrers anys i que es consideren rellevants cal esmentar els següents:
•El tipus de substància: en primer lloc, l’alcohol, la més consumida, seguida del tabac i, en tercer
lloc, els hipnosedants, que desplacen per primera vegada en molts anys el cànnabis a la quarta
posició.
•Els patrons de consum, que s’associen amb l’oci nocturn, els caps de setmana i les finalitats hedo-
nistes i recreatives.
•L’aparició periòdica de substàncies noves, majoritàriament derivats amfetamínics, malgrat que
globalment el seu consum sigui residual.
•L’entrada en el mercat de les legal highs, les begudes energètiques (energ y drinks) i, recentment,
les cigarretes electròniques.
•Una disminució considerable de la percepció de risc associada al consum de substàncies com
l’alcohol i sobretot el cànnabis.
•L’aparició i la generalització relativa del fenomen del binge drinking o consum abusiu i compul-
siu d’alcohol.
•L’aparició d’addiccions noves com l’addicció a les xarxes socials, els jocs en línia i tot el que fa
referència a les tecnologies de la informació i la comunicació.
A
1
9
col·lecció eines 16
En aquest context, el document que teniu a les mans s’adreça als professionals dels serveis socials
bàsics del Sistema català de ser veis socials, per als quals vol ser un instrument de suport , proper a la
realitat, que contri bueixi a millorar-ne la capacitació per tal de respondre a les necessitats emergents
i canviants de l’atenció a l’abús i la dependència de les drogues, aportant orientacions per contribuir
a prevenir els problemes relacionats amb el consum de drogues i per establir una relació òptima
amb les persones afectades per aquests problemes, millorant la seva detecció, assessorant-les d’una
manera adequada i derivant-les, si escau, als recursos especialitzats d’atenció. Alhora, en la seva ela-
boració s’han assumit com a bàsiques les premisses següents:
•Complementació i coresponsabilitat entre els diferents nivells d’atenció.
•Col·laboració i coordinació entre els professionals.
També són elements característics d’aquest document:
•La seva finalitat pràctica, centrada a suggerir pautes d’actuació per a les diverses funci-
ons que definei xen les fases de la intervenció dels serveis socials bàsics en l’àmbit de les
drogodependències i per a una àmplia gamma de situacions que es donen sovint. Al
llarg del document, les pautes que es van presentant van precedides del símbol p e r
facilitar-ne la localització.
•Tenir en compte totes les substàncies, preveient la intervenció en persones amb problemes de
consum de drogues, tant legals com il·legals.
•Emfasitzar també la prevenció comunitària, destacant la importància del paper dels serveis so-
cials bàsics, també en aquest àmbit.
•El seu procés d’elaboració, en què, a banda dels autors, s’ha comptat amb la col·laboració de
professionals de diverses disciplines –bàsicament membres dels serveis socials bàsics represen-
tatius del territori de Catalunya– i també de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials del
Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, les contribucions dels
quals han enriquit aquest material.
A
1
10 col·lecció eines 16
A.2. L’alcohol i les altres drogues
A.2.1. Context general
Malgrat que el consum de drogues és un fenomen molt antic, els problemes de salut pública que
ocasiona han anat canviant a mesura que les prevalences de consum també ho han fet. A f inals de
la dècada dels anys setanta i a principis dels v uitanta, els problemes relacionats amb el consum de
drogues comencen a adquirir importància i es dispara l’alarma social al nostre país, molt princi-
palment en relació amb les drogues i l·legals. Paral·lelament, però, es manté un consum de drogues
legals (alcohol, tabac i psicofàrmacs) important i ampli, molt integrat a la nostra cultura i no per això
exempt de problemes significatius.
Actualment, els estudis epidemiològics1 corroboren que les drogues més consumides continuen
essent les legals, principalment l’alcohol i el tabac, amb la novetat recent dels hipnosedants. L’in-
crement d’aquests últims segurament es pot atribuir, en part, a la crisi que des de 2008 ha anat
devastant molts nuclis familiars i han posat moltes persones en situacions límit que les han dut
a consumir ansiolítics i antidepressius, sota prescripció mèdica , però que en ocasions deriven en
situacions d’abús o dependència.
Alhora, en el decurs dels darrers anys s’ha anat deixant enrere la imatge tòpica de les persones de-
pendents de l’heroïna, pel que fa a la seva associació immediata amb la delinqüència i la marginació,
en bona part gràcies als esforços que s’han fet des dels recursos de reducció de danys, com ara els
programes de manteniment amb metadona (PMM) o les sales de venipunció higiènica (altrament
dites sales de consum).
Pel que fa a la cocaïna, va irrompre al nostre país ja fa uns quants anys, amb un increment inicial del
consum relativament important que va crear certa alarma entre els professionals del sector, ja que
Espanya encapçala el consum d’aquesta substància a la Unió Europea. Tanmateix, en els darrers
anys el consum de cocaïna s’ha mantingut de manera força estable, sense augmentar.
Pel que fa a la infecció pel VIH-sida, des de l’aparició del primer cas de VIH diagnosticat, l’any 1981
fins a l’actualitat, s’ha avançat molt en investigació i recerca, tant pel que fa al funcionament del vir us
en si com al tractament, de manera que amb el tractament adequat es pot dir que ha deixat de ser
una malaltia mortal per esdevenir una malaltia greu, però crònica. Malgrat tot, cal tenir molt present
la diagnosi constant de casos d’infeccions noves per VIH,2 per la qual cosa la seva prevenció hauria
de ser una prioritat.
D’altra banda, durant els anys noranta comencen a aparèixer les drogues de síntesi, mal anomena-
des “de disseny”. L’èxtasi i molts altres derivats amfetamínics fan la seva aparició en el mercat i, du-
rant uns anys, esdevenen la novetat, disminuint després el seu consum, que actualment (EDADES
2011-2012 ) es mou entre la població general de 15 a 64 anys, al voltant d’un 0,6% en els darrers 12
mesos. Comparativament, el consum de begudes alcohòliques representa un 76,6%; el del tabac,
un 40,2%; el d’ hipnosedants, un 11,4%, i el de cànnabis, un 9,6%. Amb prevalences de consum força
més baixes trobem la cocaïna (2,3%), les amfetamines i l’speed (0,6%), i els al·lucinògens (0,4%). El
consum d’altres drogues com ara la ketamina, els inhalants, l’heroïna, les anomenades legal highs
i altres: mefedrona, nexus, esteroides, piperazines, etc., amb prevalences de consum al voltant del
0,1%, no és representatiu de la problemàtica des del punt de vista global.3
Pel que fa a l’inici del consum de drogues, cal dir que se situa en edats força joves, i el tabac és la dro-
ga iniciàtica principal, amb una edat mitjana d’inici del seu consum en la població general de 16,5
anys, seguit de l’alcohol (16,7 anys) i el cànnabis (18,7 anys). L’edat d’inici del consum d’heroïna
entre la població general de 15 a 65 anys se situa en els 20,7 anys; la de la cocaïna en pols, en el s 21
1.
Informe nacional 2012 al OEDT
por el Punto Focal Nacional Reitox.
España. Evolución, tendencias y
cuestiones particulares. Informe
anual conjunto OEDT y EURO-
POL 2011. (dades relatives al
2011)
2.
L’any 2012, va haver-hi 716 casos
nous diagnosticats, segons dades
extretes del CEEIS.Cat (2013)
3.
Encuesta sobre alcohol y drogas en
población general en España. (E DA-
DES 2011-2012).
A
2
11
col·lecció eines 16
4.
Encuesta sobre alcohol y drogas en
población general en España. (EDA-
DES 2011-2012).
5.
Sistema d’informació sobre drogues a
Catalunya. Inicis de tractament a la
Xarxa d’atenció a les drogodepen-
dències (XAD), segon trimestre
de 2013.
DROGA CONSUM EN ELS DARRERS
12 MESOS (%)4
EDAT MITJANA D’INICI AL
CONSUM (ANYS)4
DROGA MOTIU D’INICI DE
TRACTAMENT (%)5
Tabac 40,2 16,5 6%
Alcohol 76,6 16,7 49%
Cànnabis 9,6 18,7 8%
Cocaïna 2,3 21 22%
Heroïna 0,1 20,7 12%
Drogues de síntesi 0,4 20,5 4%
Hipnosedants 11,4 34,5 nd
anys; la de la cocaïna base (una irrupció a la qual cal estar alerta), en els 22,4 anys, i al f inal de la llista
els hipnosedants, en els 34,5 anys4.
Quant al gènere i l’edat, el consum de drogues és més freqüent entre els homes de 15 a 34 anys,
destacant la franja d’edat dels 20 als 29 anys, exceptuant el consum d’hipnosedants , que és més
freqüent en les dones en totes les franges d’edat4.
Dades a banda, un fenomen recent relacionat amb l’ús de drogues ha estat el de la normalització
progressiva del consum de certes substàncies, la qual cosa no deixa de ser un factor de r isc, on des-
taca de manera especial el cànnabis. Un fet relacionat amb aquest procés de normalització del con-
sum de cànnabis ha estat la creació de programes de mesures alternatives a la sanció administrativa
per tinença i consum de drogues en espais públics.
Els problemes derivats del consum de drogues no són de tipus conjuntural. La seva tendència no és
pas a desaparèixer amb el temps, sinó a canviar, apuntant al fet que cal estar preparats per conviure
amb les drogues i, en tot cas, aprendre a evitar-ne alg unes de les conseqüències o a fer-hi front.
Els problemes relacionats amb les drogues són dinàmics i poden canviar amb rapidesa. Cal, doncs,
adoptar respostes planificades, amb mecanismes d’avaluació i correcció.
A.2.2. Dades i models de consum
La taula següent mostra dades relatives al consum de les diverses substàncies i a l’indicador d’inici
de tractament:
Alcohol
És la droga més consumida i la que comporta un nombre més gran de problemes, ja que el seu abús
està darrere de bona par t dels accidents (de trànsit, laborals i domèstics), de molts dels casos de
violència intrafamiliar i d’altra mena i de moltes conductes negligents vers la infància.
Fins a l’inici de la dècada dels anys vuitanta, la característica del model predominant de consum
era la ingesta moderada/alta de begudes alcohòliques, amb periodicitat diària o quasi diària, so-
bretot en els homes, i concentrada especialment durant els àpats, en què el vi era la beguda més
consumida. Aquest model de consum tradicional o mediterrani perdura en alguns sectors
de la població.
A
2
12 col·lecció eines 16
Progressivament, però, s’introdueix un patró nou, que fins fa poc s anys era propi de països del nord
d’Europa, conegut com a model anglosaxó de consum d’alcohol. Aquest patró s’ha imposat avui
en bona part dels joves, tant nois com noies, i es caracteritza per una ingesta episòdica (vacances,
festius i caps de setmana), abundant i compulsiva, de begudes destil·lades (combinats, licors, etc.)
i/o de cervesa que provoca la intoxicació. Per referir-se a aquesta forma de beure alcohol es fa servir
sovint l’expressió anglesa binge drinking.
Ambdós patrons conviuen amb un de tercer, més estès i de menys risc, caracteritzat per una ingesta
esporàdica o regular de quantitats baixes o moderades de begudes alcohòliques.
La legislació vigent preveu que els menors d’edat no poden tenir accés a cap mena de beguda al-
cohòlica, però és fàcil detectar consums d’alcohol en menors en moltes i molt diverses situacions.
Certament, cal assumir que, a certes edats, molts joves fan un consum ocasional i abusiu d’alcohol, i
que la manera d’afrontar-ho hauria de ser per mitjà de mesures educatives i de prevenció ambiental
i a través de la sensibilització social, que porti la ciutadania a no valorar com a norma el fet de beure
alcohol essent molt joves i tampoc el fet d’emborratxar-se (a qualsevol edat).
Cànnabis
És la droga més consumida pels joves, després de l’alcohol i el tabac. Es consumeix fumada i acostu-
ma a ser la primera droga il·legal amb la qual experimenten els consumidors. El seu consum entre la
població va augmentar molt a partir de l’any 2000 i , posteriorment , es va observar una certa dismi-
nució en les prevalences de consum. Les darreres enquestes fetes tant entre la població general com
entre l’escolar (estudiants de secundària) confir men un descens del seu consum freqüent i amb més
risc, mentre que es manté sense canvis el consum experimental.
Relacionat amb aquesta substància s’obser va en els darrers anys un augment del nombre de per-
sones, tant adultes com joves, que fa cultiu de cànnabis, en principi amb finalitats d’autoconsum,
però que la situació de crisi econòmica està fent que de vegades evolucioni cap al tràfic, depassant
la simple venda entre coneguts per autofinançar-se el consum propi.
La prevalença del consum de cànnabis a Espanya entre la població general (de 15 a 65 anys) se situa
al voltant del 27% alguna vegada a la vida, del 10% en els darrers 12 mesos i del 7% en els darrers
30 dies, i la proporció de consumidors diaris se situa en el 2%6. Pel que fa al nombre d’ingressos a
urgències hospitalàries per consum de cànnabis, van augmentar en consonància amb el consum
d’aquesta substància fins a l’any 2008, data a partir de la qual descendeix el nombre de consumidors.
Un fenomen nou més associat al consum d’aquesta substància són els clubs de fumadors de càn-
nabis, que proliferen arreu de Catalunya, si bé actualment es troben en una situació de buit legal.
Alhora, en els darrers anys, el comerç en línia de llavors de cànnabis ha passat a ser objecte de preo-
cupació entre els professionals de la salut, ja que, tot i que el conreu de cànnabis és il·legal a la majo-
ria de països, la venda de llavors per Internet es fa d’una manera oberta i sense gaires restriccions a
escala internacional, a causa de l’existència de buits legals.
Cocaïna
La cocaïna en pols és la segona droga il·legal més consumida i el seu ús s’associa a l’oci nocturn. Tot i
que podria semblar que darrerament el seu consum estaria disminuint a causa de la manca de poder
adquisitiu de la població associat a la cri si, sembla que el mercat, per aquest mateix motiu, l’ofereix
a uns preus més assequibles, la qual cosa fa que el seu consum es mantingui força estable, malgrat
tendir a la baixa.
Segons l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies, Espanya es manté al capdavant
de la Unió Europea en consum de cocaïna (i cànnabis), especialment entre els joves, tot i que en els
6.
Encuesta sobre alcohol y drogas en
población general en España. (E DA-
DES 2011-2012).
A
2
13
col·lecció eines 16
darrers anys s’observa una tendència a la baixa després d’haver tocat sostre l’any 2008.
La via més habitual d’administració d’aquesta substància és l’aspiració nasal (esnifar), però també
es consumeix en menys mesura una preparació apta per ser fumada (fumar base), que provoca uns
efectes més immediats i potents, fent que adquirei xi més poder addictiu.
Drogues de síntesi: èxtasi, speed, pastilles…
Malgrat l’impacte social que va generar als anys noranta el consum de les anomenades drogues
de síntesi, associades a l’oci nocturn i a les discoteques on es punxa música electrònica, el pas del
temps ha fet que hagi disminuït la prevalença del seu consum, i que s’ hagi mantingut en uns nivells
relativament limitats i estables actualment.
Actualment, el consum de les drogues de disseny sembla que s’estén en determinats col·lectius de
joves i adolescents, com a fenomen sociocultural associat a certes formes d’oci i diversió i com a
element afavoridor de la sociabilitat i del sentit de pertinença al gr up (fenomen observable també
en altres substàncies com ara l’alcohol). Contràriament al que semblava en un principi, aquestes
substàncies també es consumeixen juntament amb altres drogues, majoritàriament alcohol i càn-
nabis, però també altres.
Segons l’Informe mundial sobre les drogues 2012, publicat per l’Of icina de les Nacions Unides
Contra les Drogues i el Delicte (UNODC)7, hi ha indicis de recuperació del mercat europeu de
l’èxtasi, atenent el fet que els decomisos hagin doblat el seu nombre en un any. La disponibilitat
d’aquestes substàncies també sembla créixer als EUA.
Bona part d’aquests productes contenen MDMA , coneguda popularment com a èxtasi o XTC, que
provoca alteracions en les sensacions i percepcions i en les relacions interpersonals (augment de la
sociabilitat, etc.). La capacitat d’aquesta substància per generar dependència física no és del tot cla-
ra, tot i que sembla que el seu consum perllongat o intensiu pot causar addicció i, en tot cas, originar
trastorns físics importants i també psiquiàtrics.
Pel que fa a l’speed, es tracta d’amfetamina i/o metamfetamina presentada en forma de pols o de
pastilles. Té efectes marcadament estimulants i s’ha provat la seva capacitat per generar dependèn-
cia (tant física com psicològica).
Heroïna
De l’epidèmia del s anys vuitanta causada per l’heroïna s’ha passat a una estabilitat en la prevalença
del seu consum, que es manté al voltant d’un 0,1% entre la població general d’avui dia. Tanmateix, el
consum d’aquesta droga genera molts efectes col·laterals que fan que sigui la causa d’una proporció
important de les demandes de tractament per dependència de les drogues.
El potencial addictiu de l’heroïna és molt alt, la qual cosa fa que les persones que en consumei xen
presentin un r isc molt alt de desenvolupar una dependència i, a més, al cap de poc temps d’inici-
ar-ne el consum. Però, al marge del risc de dependència, els riscos principals associats al consum
d’heroïna són la sobredosi i el contagi de malalties infeccioses greus ( hepatitis, VIH, tuberculosi,
etc.) a causa de l’ús de la via d’administració intravenosa , emprada per molts dels seus usuaris, que
fa que comparteixin estris d’injecció amb altres usuaris.
Als anys noranta, l’expansió de la infecció pel VIH va introduir canvis en la manera d’administrar-se
l’heroïna entre els consumidors: va di sminuir l’ús de la via injectada i va augmentar el consum per
inhalació (s’escalfava en un paper d’alumini i s’inhalaven els vapors).
7.
Informe mundial sobre las drogas
2012. Resumen ejecutivo.
A
2
14 col·lecció eines 16
Tabac
La nicotina és una de les drog ues amb més capacitat addictiva, la qual cosa comporta que hi hagi
una prevalença molt elevada de consumidors dependents del tabac.
Globalment s’assenyala una tendència global cap al descens del consum de tabac al nostre país,
motivat bàsicament per una disminució del consum entre els homes, ja que entre una part de les
dones adultes la tendència de consum creix. També s’observa en els últims anys una disminució del
nombre de fumadors entre els adolescents i els joves, més marcada entre el nois que entre les noies.
Tanmateix, dades recents apuntarien a la possibilitat d’una inversió d’aquesta tendència, amb un
augment del consum de tabac entre els adolescents. En tot cas, pel que fa al conjunt de la població,
el nombre de fumadors al nostre país encara està clarament per sobre de la mitjana dels països de
la Unió Europea.
La incorporació de mesures importants restrictives al consum de tabac arran de l’entrada en vigor
de la Llei 42/2010 ha comportat ja canvis significatius en els hàbits de consum de la població que
fan preveure una tendència decreixent del consum global, malgrat que entre els joves la tendència
a la baixa es resisteix.
Altres substàncies
L’any 2012, es van registrar oficialment 73 substàncies psicoactives noves mitjançant el sistema
d’alerta ràpida de la UE. D’aquestes substàncies, 30 eren cannabinoides sintètics (substàncies que
imiten els efectes del cànnabis) i dels restants compostos detectats, 19 substàncies cor responien
a grups químics menys coneg uts o més opacs. Cal destacar l’aparició de 14 feniletilamines noves
substituïdes (grup químic que inclou les amfetamines i l’èxtasi), el nombre més elevat des del 2005.
En relació amb altres drogues, cal destacar una certa tendència a l’augment del consum d’alguns
al·lucinògens (bolets), associat a determinades formes de lleure i diversió, que guanyen popularitat
entre una part dels joves, que revesteixen aquestes productes de l’aurèola de drogues naturals.
Finalment, el grup dels hipnosedants, ansiolítics i somnífers apareix en les darreres dades epide-
miològiques, ja esmentades, com la tercera droga més consumida, majoritàriament per dones. Els
factors que poden explicar aquest fenomen es resumeixen en la situació de crisi permanent en què
la nostra societat occidental està immersa. També es constata un augment de la utilització d’aquests
medicaments sense prescripció facultativa.
A.3. L’atenció a les drogodependències a Catalunya
Davant la necessitat de donar una resposta coherent al fenomen de les drogodependències, el Parla-
ment de Catalunya, en el marc de les competències que estableix l’Estatut d’autonomia, va aprovar
la L lei 20/1985, de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar depen-
dència. A partir de llavors, un seguit de normes complementàries han anant formant l’eix normatiu
vertebrador de les polítiques de drogodependències a Catalunya.
Aquestes normes s’adrecen bàsicament a garantir l’atenció social i sanitària adequada a les persones
afectades i la prevenció de les drogodependències, així com a aspectes com ara l’accés a determinats
tipus de tractament farmacològic per a les persones dependents d’opiacis. També introdueixen me-
sures addicionals per a la limitació i el control de la publicitat i la venda de begudes alcohòliques,
tabac, coles, dissolvents i productes anàlegs.
La Comissió Interdepartamental sobre Drogues de la qual formen part el Departament de Salut, a
través de Subdirecció General de Drogodependències, el Depar tament de Benestar Social i Família
A
2
15
col·lecció eines 16
mitjançant l’actuació social de drogodependències de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials,
així com altres departaments de la Generalitat de Catalunya i altres entitats, té competències per
fer la planificació de la política sanitària en relació amb l’atenció a les drogodependències i coordi-
nar la Xarxa d’atenció a les drogodependències (XAD). També, en l’àmbit social, exerceix funcions
de coordinació dels centres d’atenció social i incorporació social de drogodependents i de foment
d’iniciatives de prevenció comunitària.
A.3.1. Què fem des dels serveis socials bàsics?
A partir de la Llei 12/2007 de serveis socials, el Decret d’aprovació de la Cartera de serveis socials
de vigència quadriennal, el Pla estratègic de serveis socials i els plans interdepartamentals correspo-
nents, s’estableix que els ser veis socials bàsics (SSB) han d’intervenir, com a primer nivell d’atenció,
en situacions amb necessitat d’atenció especial, concretant, entre d’altres, les drogodependències i
altres addiccions i, també, la vulnerabilitat, el risc o la dificultat social per a la infància i l’adolescèn-
cia. Per tant, estan entre les seves tasques la prevenció de les drogodependències, en col·laboració
amb els serveis sanitaris corresponents, i l’atenció social i la incorporació social dels afectats amb el
suport de l’actuació social especialitzada en l’àmbit de les drogodependències del Departament de
Benestar Social i Família.
A continuació, es comenten alguns aspectes generals relatius a la inter venció en l’àmbit de les dro-
godependències des dels SSB. Més endavant, el bloc C d’aquest document desenvolupa aquests
aspectes i proposa pautes d’actuació.
Detecció i suport al tractament
Des de la Xarxa de ser veis socials d’atenció pública, a través dels serveis següents:
Serveis bàsics d’atenció social (SBAS), que exerceixen les f uncions següents:
•Detectar i valorar usuaris amb problemes de consum de drogues.
•Orientar i assessorar sobre mecanismes i recursos per estimular la iniciació del tractament.
•Establir plans de millora per a cada usuari.
•Derivar als serveis socials especialitzats.
•Donar atenció global i suport social als afectats i a les seves famílies (considerant les situacions
de maltractament als fills, a la parella, etc.).
•Contactar amb les persones afectades i/o la seva família mitjançant la Xarxa de ser veis socials
d’atenció pública mentre no sigui possible fer-ne la derivació, i fer una tasca de motivació per al
tractament i/o d’assessorament sobre la reducció de danys.
•Fer el seguiment (i la coordinació) de les actuacions dels diferents serveis que intervenen en
cada situació atesa.
Serveis d’ajuda a domicili, que hi intervenen des de dues vessants:
•Detectant situacions problemàtiques relacionades amb el consum de drogues per valorar i tre-
ballar juntament amb l’equip de referència dels SBAS.
•Donant suport als afectats i/o a les seves famílies duent a terme tasques com ara:
- Controlar l’administració de la medicació a persones en tractament, si cap membre de la
família no ho pot fer.
- Ajudar en els aspectes d’higiene, alimentació, salut, assistència a l’escola, etc., dels menors
amb pares alcohòlics i drogodependents.
- Estimular i millorar la dinàmica familiar.
- Ajudar en l’administració i l’organització de la llar.
A
3
16 col·lecció eines 16
Serveis de centre obert, que col·laboren en el següent:
•L’observació i la detecció de situacions i/o conductes problemàtiques.
•La coordinació amb l’equip de referència dels SBAS.
Serveis residencials d’estada limitada i serveis de menjador, que exerceixen les funcions
següents:
•Detectar problemes relacionats amb el consum d’alcohol o altres drogues en els usuaris dels
seus serveis.
•Desenvolupar programes específics de suport al tractament i la rehabilitació.
Serveis de suport als serveis socials bàs ics, que presten suport a projectes i cobreixen deman-
des concretes formulades per les administracions públiques amb competències en la prestació dels
serveis socials que correspongui. També ofereixen ser veis específics.
Prevenció
Els plans d’actuació, que es revisen periòdicament, assenyalen la necessitat d’estendre les actuacions
preventives a tots els nivells de la Xarxa de serveis socials. Ai xò comporta el següent:
•Promoure el desenvolupament de programes de prevenció comunitària de les drogodependèn-
cies i col·laborar-hi.
•Estimular i canalitzar la participació ciutadana en les diferents iniciatives.
•Possibilitar l’aplicació de programes de prevenció en centres oberts per a infants i adolescents, i
altres serveis.
Incorporació social
Correspon als SBAS el seguiment de l’entorn sociofamiliar i de la integració social dels usuaris un
cop finalitzat el procés de tractament des del Centre d’Atenció i Seguiment (CAS). En l’àmbit funci-
onal comporta accions dels tipus següents:
•Establiment dels objectius d’incorporació social per a cada afectat (juntament amb el CA S).
•Coordinació amb els serveis especialitzats (centres de dia, pisos de reinserció, etc.).
•Atenció de l’entorn social i familiar.
•Potenciació de la inserció social dels afectats, amb prestacions econòmiques per a la incorpora-
ció social i laboral, si escau, i amb activitats d’inserció laboral, a més d’altres programes.
A.3.2. Què fan els altres serveis?
El Decret 105/2009 va crear la Comissió Interdepartamental sobre Drogues amb la finalitat d’in-
crementar la coordinació de les accions promogudes pels dispositius governamentals i no governa-
mentals per a la implementació i el seguiment de les actuacions preventives, de reducció de danys,
assistencials i d’incorporació social.
A més, l’atenció a les persones amb problemes de drogodependències resta integrada, des de l’any
2010, dins la Xarxa d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions.
Atenció primària de salut
La majoria de persones acudeixen amb més o menys freqüència a un centre d’atenció primària
(CAP). Sovint, els professionals d’aquests serveis estableixen contacte amb persones que presenten
A
3
17
col·lecció eines 16
problemes derivats del consum de drogues. Ocupen una posició estratègica per col·laborar en de-
terminats aspectes de la inter venció en drogodependències.
En l’àmbit funcional, exerceixen les accions seg üents:
•Prestar assistència sanitària als afectats.
•Fer detecció precoç de problemes relacionats amb el consum de drogues a través de la història
clínica, els marcadors biològics, els qüestionaris de detecció i la informació de la família.
•Estimular la motivació dels usuaris amb problemes de consum d’alcohol, tabac o altres drogues
per modif icar el seu consum i, segons la situació detectada, perquè acceptin la der ivació a un
centre especialitzat. Mantenir relació periòdica amb el recurs de derivació.
•Educar per a la salut i promoure hàbits de consum més saludables, en especial l’alcohol, el tabac
i els medicaments.
•Col·laborar amb els programes de reducció de danys: educació i consell sanitari sobre formes
de consum de menys risc; distribució de mitjans de prevenció (xeringues, preservatius, etc.).
•Col·laborar amb els programes de prevenció de drogodependències, participant en algunes de
les seves activitats.
Tanmateix, igual que altres sectors, l’atenció primària de salut ha d’afrontar limitacions importants,
especialment derivades de l’alt volum de demanda i l’escassetat de temps d’atenció per usuari que
això comporta. És, doncs, important no tan sols que estiguin sensibilitzats en el tema, sinó també
que tinguin al seu abast sistemes de diagnòstic adequats i senzills, a més d’informació sobre com i
quan derivar als serveis especialitzats.
Serveis socials i sanitaris especialitzats en drogodependències
La dimensió i les característiques dels problemes relacionats amb el consum d’alcohol i altres dro-
gues han comportat la necessitat de desenvolupar recursos específ ics d’atenció.
CAS
La Xarxa d’atenció a les drogodependències (XAD) està config urada a l’entorn dels centres d’assis-
tència i seguiment (CAS), els quals actuen com a referents del procés d’atenció en els seus sectors
territorials corresponents i són la via d’accés a altres recursos i programes de la Xarxa.
En l’àmbit funcional, correspon als CA S:
•Valorar els usuaris amb problemes relacionats amb el consum d’alcohol o altres drogues.
•Definir i establir el programa terapèutic més adient a cada cas (d’acord amb els afectats).
•Oferir tractament integral en règim ambulatori.
•Fer el seguiment individualitzat del procés terapèutic de les persones afectades.
•Assessorar i atendre els familiars de les persones afectades.
•Actuar com a centre de referència en el seu territori, coordinant les actuacions dels diferents
serveis que hi intervinguin.
•Col·laborar amb els programes de prevenció i de reducció de danys.
•Aportar informació al sistema d’informació sobre drogodependències de Catalunya (registre
de notificació confidencial de casos i d’activ itat del centre).
Unitats de desintoxicació
Serveis d’ingrés hospitalari d’estada cur ta en aquells casos en què les circumstàncies p ersonals, so-
cials o familiars dificulten el tractament de desintoxicació de forma ambulatòria. S’ hi accedeix per
derivació del CAS.
A
3
18 col·lecció eines 16
Unitats de patologia dual
Serveis d’ingrés hospitalari d’estada curta. Es fa necessari quan la persona drogodependent pateix,
alhora, trastorn mental. Cal valoració i derivació del CAS.
Comunitats terapèutiques
Són serveis sociosanitaris especialitzats que ofereixen tractament en règim d’internament de llarga
estada.
Actuació social especialitzada en l’àmbit de les drogodependències
Aquesta es desplega a la Cartera de serveis:
•Servei de pis amb suport per a persones drogodependents.
•Servei de prevenció de drogodependències.
•Servei de reinserció per a persones amb drogodependències.
•Servei de centre de dia per a persones amb drogodependències.
L’apartat sobre “Recursos a l’abast” (pàg. 56-61) ofereix una descripció més detallada dels diferents
recursos tractats en aquesta secció.
Altres serveis especialitzats
Xarxa de serveis socials
Els serveis socials especialitzats de la Xarxa de serveis socials d’atenció pública tenen contacte, amb
independència de la seva especificitat, amb població amb diagnòstics socials complexos. Alguns
d’aquests serveis són els seg üents:
•Servei Especialitzat d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (SE AIA).
•Serveis per a persones amb disminució.
•Serveis residencials d’acció educativa, etc.
Malgrat que tots donen prioritat a actuacions urgents i immediates d’altra mena, sovint es troben
amb usuaris i/o famí lies que tenen problemes relacionats amb el consum de drogues. Per tant, en
coordinació amb els SBAS, col·laboren en la detecció, la motivació i la derivació de les persones
afectades i/o les seves famílies als serveis especialitzats en drogodependències, i mantenen, si cal ,
relacions de coresponsabilitat i complementarietat en l’atenció.
Xarxa de salut mental
Alhora, alguns serveis especialitzats d’àmbits diferents al dels serveis socials: salut mental (per
exemple, centres d’atenció psiquiàtrica primària infantil i juvenil), justícia (per exemple, serveis d’as-
sessorament tècnic), etc., també col·laboren amb altres serveis i intervenen en l’atenció a situacions
determinades que tenen a veure amb les drogodependències.
A
3
19
col·lecció eines 16
B
COM PODEM FER PREVENCIÓ COMUNITÀRIA
DE LES DROGODEPENDÈNCIES DES DELS
SERVEIS SOCIALS BÀSICS?
B.1. No estem sols!
B.2. A què ens referim quan parlem de prevenció?
B.3. Prospecció: com podem valorar el problema?
B.4. Sensibilització: preparar el terreny
B.5. Educació: incidir sobre les persones
- Cara a cara amb els adolescents
B.6. Dinamització: buscar la implicació de tots
B.7. Com planificar un programa local pas a pas?
B.7.1. Valorar el problema
B.7.2. Buscar possibles aliats
B.7.3. Determinar els grups de població que seran objecte del programa
B.7.4. Definir les metes i els objectius del programa
B.7.5. Seleccionar les estratègies d’intervenció
B.7.6. Aplicació de les activitats
B.7.7. Avaluació del programa
B.8. Interculturalitat: una referència necessària
20 col·lecció eines 16
B.1. No estem sols!
La prevenció no l’hem de fer sols: és cosa nostra… i dels altres.
El nostre paper és molt important per impulsar la prevenció.
Aportem el coneixement de la realitat social.
Els Serveis socials bàsics (SSB) no estem sols davant la prevenció. Malgrat les funcions que s’han
atribuït als equips dels ser veis socials bàsics en relació amb la prevenció comunitària, i tot i reco-
nèixer la importància del seu paper en aquest àmbit, cal no perdre de vista la responsabilitat i les
funcions que tenen altres sectors implicats en el tema.
En bona part, fer prevenció comunitària vol dir sumar esforços i coordinar els recursos presents
en una comunitat que poden contribuir a evitar problemes que, en cas d’aparèixer, afectaran d’una
manera o altra tota la comunitat.
Les característiques de l’activitat dels Serveis bàsics d’atenció Social (SBAS) i altres Serveis socials
bàsics (SSB) fan que ocupin una posició idònia per impulsar i coordinar programes comunitaris.
No obstant ai xò, molts altres sectors són coresponsables del seu desenvolupament. És el cas dels
serveis de salut, l’escola, la policia o els mitjans de comunicació, entre molts altres. D’altra banda,
la prevenció comunitària implica també un nivell de coordinació vertical on el mandat polític és
decisiu a l’hora de legitimar les actuacions dels nivells tècnics i afavorir la participació i col·laboració
dels estaments socials.
Alhora, és freqüent que en el desenvolupament d’un programa de prevenció comunitària sigui
convenient rebre assessorament especialitzat, si més no per a determinats aspectes i moments del
procés. Amb aquest fi, podem comptar amb el següent:
•Centres d’atenció i seguiment (CAS): la seva f unció principal se centra en el tractament.
Tanmateix, també exerceixen funcions en l’àmbit de la prevenció.
•Serveis de suport als serveis socials bàsics: tot i que no tenen un caràcter especialitzat i
malgrat que el seu desplegament és limitat, poden ser un referent de suport per als diferents
àmbits d’intervenció dels SSB.
•Actuació social especialitzada en drogodependències: servei de suport especialitzat re-
collit a la Cartera de serveis.
•Entitats d’iniciativa social: moltes d’aquestes entitats centren les seves actuacions en l’aten-
ció als problemes que causen les drogues i disposen d’experiència en prevenció. Algunes oferei-
xen serveis de suport a l’atenció social en l’àmbit de les drogodependències.
B
1
21
col·lecció eines 16
L’esquema següent presenta el paper dels diferents sectors implicats en la prevenció comunitària:
Serveis bàsics
d’atenció
social
SBAS
Població
general
i destinatària
Serveis i
recursos
especialitzats i
d’assessorament
Altres
recursos
comunitaris
(escola, CAP,
etc.)
Impuls / Motivació
Col·laboració
Coordinació
Participació
Col·laboració
PREVENCIÓ
COMUNITÀRIA
Col·laboració Assessorament
Col·laboració
P : ,
B.2. A què ens referim quan parlem de prevenció?
Fer prevenció, bàsicament, vol dir:
•actuar abans que sorgeixi un problema per tal d’evitar-ne l’aparició,
•evitar la progressió des de l’inici del consum cap a l’abús o la dependència,
•detectar problemes de consum en les seves fases primerenques,
•reduir riscos i danys relacionats amb el consum de drogues,
•actuar sobre l’oferta i la demanda de substàncies que produeixen addicció.
Això significa haver identificat les causes del problema i incidir-hi. La prevenció s’ha de fonamentar
en els coneixements sobre el canvi de conducta, les causes d’inici del consum de drogues, i la seva
progressió cap a l’abús i la dependència. D’altra banda, les accions de prevenció només seran pre-
ventives si assoleixen els objectius plantejats.
Determinats factors de risc faciliten que els individus comencin a consumir drogues i eventualment
arribin a dependre’n o a tenir-hi problemes. Poden ser de tipus biològic (relacionats amb processos
fisiològics), intrapersonals (psicològics), inter personals (socials) o socioculturals (relacionats amb
el medi comunitari).
B
2
22 col·lecció eines 16
No obstant això, cada vegada es tendeix més a pensar i a dissenyar la prevenció en termes positius.
El concepte de factors de protecció és útil amb aquest fi. Els factors de protecció fan referència al fet
que, davant la mateixa disponi bilitat de drogues i en circumstàncies simi lars afavoridores del con-
sum, gran part de les persones no desenvolupen patrons conflictius de consum. Això suggereix que
disposen de determinats recursos que el s faciliten adoptar comportaments més adaptatius davant
les drogues.
Aquests factors poden ser lligams socials (adhesió a la família, l’escola i els amics positius), normes
externes (clares, consistents i contràries a l’abús de drogues al seu entorn social, etc.) i habilitats
socials (saber com afrontar la pressió i resoldre problemes, comunicar assertivament, etc.).
Així doncs, la prevenció de drogodependències té a veure amb amb influir sobre els factors de risc
i de protecció. Tots interactuen entre si de manera complexa i la seva impor tància relativa varia en
funció dels destinataris de l’acció i del context de la intervenció.
B.3. Prospecció: com podem valorar el problema?
Fer prospecció del consum de drogues vol dir esbrinar la realitat d’un fenomen parcialment ocult
per naturalesa. La realitat, però, sempre té un component objectiu i un de subjectiu, i en el tema
que ens ocupa, l’aproximació a la realitat viscuda del fenomen (temors, creences i expectatives) no
és menys important que conèi xer la realitat objectiva. Ambdós components són vertaders i vàlids,
però cal tenir clar a quin tipus pertanyen les dades obtingudes.
Ens cal conèixer l’abast i les característiques dels problemes relacionats amb el consum de drogues
en el territori que cobreix la nostra inter venció professional per detectar necessitats, orientar actua-
cions i definir prioritats en l’àmbit de la prevenció.
Per valorar la situació local podem utilitzar diversos mètodes d’informació:
•Enquestes de consum a la població general. Són un bon mètode per obtenir infor mació
del consum de la població normalitzada, que no manté contacte amb els serveis d’atenció. Com
a contrapartida, impliquen un cost alt, sobretot si es fan en l’àmbit local. Una alternativa pràc-
tica consisteix a extrapolar les dades d’enquestes fetes a la població catalana. La Subdirecció de
Drogodependències del Departament de Salut posa a l’abast aquestes dades al Canal Salut del
portal d’Internet de la Generalitat de Catalunya.
EXEMPLE: l’última enquesta de consum de drogues a la població general indica que la pro-
porció de bevedors de ri sc de la població espanyola d’edats entre 15 i 64 anys és del 4,4%. Es
considera que el consum de risc signif ica beure 5 UBE8 o més en el cas dels homes i 3 UBE o
més en el cas de les dones a la setmana. A la nostra localitat viuen 31.316 persones d’aquesta edat
(Padró municipal). Extrapolant dades, resulta que 1.378 persones d’edats entre 15 i 64 anys són
consumidores de risc. Òbviament, aquestes dades només són aproximacions probables.
•Anàlisi de tendències. Tenir informació sobre els canvis ocorreguts durant un període de
temps llarg pot ser molt útil i aporta una idea de com s’han anat desenvolupant els problemes.
Per exemple, podem analitzar:
- Els tipus de problemes que obser vem en la pràctica diària. Constitueix una font d’informa-
ció valuosa per detectar necessitats preventives i orientar el tipus d’actuacions comunitàries
que cal impulsar.
- Els indicadors “d’inici de tractament”. La Subdirecció General de Drogodependències del
8.
Una mitjana equival a 1,5 UBE i
un combinat equival a 2 UBE.
B
3
23
col·lecció eines 16
Departament de Salut gestiona una base de dades que des de 1987 recull informació anòni-
ma de les persones ateses a la Xarxa d’atenció a les drogodependències.
•Els usuaris com a font d’informació. Els consumidors de drogues que arriben als serveis
socials poden proporcionar informació valuosa que altrament seria difícil d’obtenir per altres
vies. La informació es pot referir a ells mateixos i també a consumidors que no fan ús dels nos-
tres serveis d’atenció, i potser tampoc d’altres. Els usuaris poden aportar informació sobre aspec-
tes com ara noves drogues, noves tendències de consum, la reutilització de xeringues, els motius
per intercanviar-les o no a les farmàcies, etc.
•L’observació (quasi) participant. L’educador social o cupa una posició privilegiada per ob-
tenir informació sobre el consum de drogues en l’àmbit local . La seva funció li facilita entrar en
contacte amb les persones en el seu propi terreny (places, bars, etc.), incloent-hi consumidors
recents i esporàdics que no han tingut mai problemes amb les drogues, i usuaris problemàtics
sense contacte amb dispositius d’atenció. Així, pot captar de manera precoç canvi s en l’oferta i el
consum, identificar necessitats no cobertes (informació sobre punts de consum d’alcohol mas-
siu, punts de consum de cànnabis a la via pública, etc.) i millorar el coneixement de la conducta
dels consumidors (en què basen les seves accions?, quins significats els atribueixen?, etc.), la
qual cosa contribueix a fer una planificació més acurada de la prevenció.
•Entrevistes als informants clau. Es tracta d’entrev istes semiestructurades amb els responsa-
bles d’entitats i serveis comunitaris (farmàcies, policia local, associacions, bars, etc.) per tal d’ob-
tenir informació sobre el problema des de la seva perspectiva. El perfi l que se n’obté constitueix
un element important de la valoració, condicionat, però, pel grau de contacte que tenen els ser-
veis consultats amb els diferents consumidors, per la seva capacitat i disposició per identificar
problemes de drogues i per la seva fiabilitat.
Els diferents mètodes reflecteixen cadascun només una part de la realitat. Per tal de detectar aspec-
tes i necessitats que potser s’escaparien a la v isió exclusiva dels serveis socials bàsics i reduir el ri sc
d’arribar a conclusions errònies, convé observar algunes regles:
Fer servir diversos mètodes. Tots els mètodes donen lloc a conclusions amb un cert grau de
validesa i tots incorporen errors en una magnitud desconeguda.
Incloure informació estadística i descriptiva. Una valoració personal és una dada impor-
tant però insuficient. Alhora, la informació estadística necessita anar acompanyada d’una refe-
rència al context del qual prové.
EXEMPLE: en un centre sanitari ens comenten: “estem tenint una allau d’urgències relaciona-
des amb el consum de ketamina”. Demanant dades més precises ens assabentem que en el de-
curs de l’any (nou mesos) han atès quatre casos. Anant més a fons descobrim que l’any anterior
van atendre el primer i l’únic cas fins aleshores en una població de 123.415 habitants. º
Abraçar una àmplia varietat de fonts d’informació. Difícilment els indiv idus amb els
quals té contacte un determinat servei seran representatius de tota la diversitat de consumidors.
A més, di ferents serveis desenvolupen funcions diverses, per la qual cosa perceben els proble-
mes de drogues (i n’informen) des de visions diferents.
Assegurar una comunicació efectiva en demanar i rebre informació. És important dei-
xar clar a què es fa referència quan s’usen expressions com ara drogodependent, consumidor,
problema, etc.
B
3
24 col·lecció eines 16
B.4. Sensibilització: preparar el terreny
Sensibilitzar vol dir, bàsicament, utilitzar estratègies informatives per:
•alertar la població (fer-la més conscient, no pas alarmar-la) sobre els problemes existents i sobre
determinats riscos relacionats amb el consum de drogues, i
•promoure la seva implicació (participació activa) en la prevenció, a través dels diferents grups
de la comunitat (associacions de mares i pares d’alumnes, de comerciants, de joves, de veïns,
d’afectats, etc.).
L’objectiu bàsic de la sensibilització és preparar el terreny (promoure un clima favorable a l’aplicació
de mesures preventives, difondre la idea de la prevenció com a tasca comunitària, etc.) i establir els
requisits que faran possible endegar accions orientades al canvi (controls d’alcoholèmia als conduc-
tors, monitoratge de venda d’alcohol a menors, etc.).
Atès que pretenen arribar al conjunt de la població o, si més no, a col·lectius amplis, les accions
de sensibi lització inclouen sovint la utilització de mitjans de comunicació social (fullets, cartells,
Internet i xarxes socials, ràdio, etc.).
En aquests casos convé tenir en compte que les activitats canalitzades a través dels mitjans de comu-
nicació social haurien de satisfer alguns requisits, com ara:
•Delimitar la població destinatària i analitzar-ne les necessitats.
•Considerar la informació i el punt de vista que té la població, evitant entrar en contradicció
oberta amb les seves motivacions.
•Fer una prova a petita escala abans de difondre els missatges o els materials (s’entenen?, s’accep-
ten?, etc.), i també preveure i minimitzar possibles efectes contrapreventius entre els destinata-
ris o en altres grups.
•Assegurar-se que s’arriba efectivament a la població destinatària.
•Avaluar-ne els resultats.
La mera acció dels mitjans de comunicació és molt poc eficaç per induir canvis de compor tament
entre els consumidors de drogues. Per això, si volem incidir sobre els consumidors o les persones
en risc, cal fer serv ir accions basades en la comunicació interpersonal. Això, però, és entrar en l’àmbit
de l’educació.
B.5. Educació: incidir sobre les persones
La prevenció de les drogodependències té com a objectiu global evitar conseqüències negatives
que són producte de la interacció de tres variables: les persones, les drogues i el context social.
L’educació sobre drogues intenta incidir sobre la primera de les variables anteriors i, en menys me-
sura, sobre la tercera. És un procés que significa tenir en compte les exper iències, les expectatives i
les necessitats dels destinataris de l’acció (grup diana) i del seu entorn social.
És fàcil identificar educació amb informació sobre drogues. L’educació sobre drogues, però, té molt
més a veure amb les actituds, les motivacions, les intencions i f ins i tot les conductes (per exemple,
habilitats de comunicació) que no pas amb la informació i els coneixements.
PERSONES x DROGUES x CONTEXT SOCIAL = CONSEQÜÈNCIES
B
4
25
col·lecció eines 16
L’eficàcia de la informació per impedir o endarrerir l’inici del consum de drogues és molt limitada.
No obstant això, disposar d’informació adequada pot ajudar a evitar l’escalada del consum un cop
iniciat, i també a reduir determinats riscos associats. Amb aquest fi, però, cal que la informació sigui
objectiva i realista, cal que respongui als interessos i a les preocupacions dels destinataris i que for-
mi part d’un programa més ampli que inclogui altres estratègies preventives.
Cara a cara amb els adolescents
Molts dels problemes que causen les drogues s’evitarien si els adolescents i els joves que en consu-
meixen o es plantegen de fer-ho:
•comprenguessin (no tan sols coneg uessin) la realitat de les conseqüències possibles d’aquesta
conducta sobre la seva persona, i
•fossin capaços d’emprendre accions significatives en la seva vida (canviar d’amics, descobrir
nous interessos) o, si més no, evitessin determinades pautes de consum.
L’educador o l’educadora social pot facilitar aquests processos a partir de la seva interacció amb
adolescents i joves en risc. En aquesta tasca li serà molt útil estar al dia de les característiques del
consum de drogues entre la població amb la qual treballa. Ara bé, l’objecte de treball de l’educació
sobre les drogues són les persones, i no les drogues. Per aquest motiu, el que determinarà el resultat
de la seva inter venció és la seva habilitat p er treballar amb joves, més que no pas els seus coneixe-
ments sobre drogues.
Quan es treballa el tema de les drogues amb adolescents i joves convé:
… escoltar-los
•parlar amb els joves, no als joves,
•interessar-nos per les seves opinions i els seus punts de vi sta i respectar-los, i
•prestar més atenció als joves com a persones que no pas a les drogues que prenen.
… estimular-los, desafiar-los
•a pensar per ells mateixos i a qüestionar-se les seves actituds envers les drogues,
•a actuar per evitar caure en situacions personals d’abús i
•a definir els seus propis límits entre consums acceptables i mal ús.
… informar-los (bàsicament quan preguntin)
•sobre els riscos de les drogues, de manera realista i objectiva,
•sobre com reduir els riscos si es consumeixen drogues, i
•sobre el consum de drogues i la seva relació amb diferents estils de vida, no com un pro-
blema aïllat.
… implicar-los a participar
•en activitats de lleure,
•en activitats preventives (per exemple, dissenyant un material educatiu de prevenció entre
iguals).
B
6
26 col·lecció eines 16
66
B.6. Dinamització: buscar la implicació de tots
Fer prevenció en l’àmbit comunitari implica mobilitzar de manera coordinada un gran nombre d’es-
taments socials. En aquest sentit, convé endegar intervencions capaces de provocar, en els diferents
actors, nivells d’activació mitjans però constants. D’aquesta manera es facilita el desenvolupament
d’actuacions globals i relativament estables.
La dinamització social constitueix un procés clau de la prevenció comunitària. Implica promoure
tant la participació com la coresponsabilitat en la resposta als problemes en relació amb la població
i els diversos agents implicats. Aquest repartiment de responsabilitats requereix un apoderament.
Per aquest motiu, és important estimular la participació dels implicats en totes les etapes de la inter-
venció preventiva i des del principi, no sols en el moment d’aplicar activitats.
L’esquema següent il·lustra el paper de la dinamització social en la prevenció comunitària:
B.7. Com planificar un programa local pas a pas?
Tot programa local de prevenció de drogodependències hauria d’assumir:
•L’existència de grups diana diversos amb necessitats diferents.
•La coresponsabilitat dels estaments comunitaris d’acord amb el seu rol.
•La necessitat de la coordinació.
A partir d’aquí, el procés de planificació del programa hauria de preveure els passos següents:
B.7.1. Valorar el problema
Fa referència a la necessitat d’estimar les característiques i l’abast dels problemes de drogues en
l’àmbit local, tenint en compte les prospeccions que es puguin dur a terme (enquestes, anàlisi de
tendències, informants clau, etc.).
B.7.2. Buscar possibles aliats
Valorar el compromís que estan disposats a assumir els diferents estaments i recursos comunitaris
que poden estar implicats en el programa: què pensen que cal fer?, quin paper hi podrien tenir?,
quina és la seva disposició?
B.7.3. Determinar els grups de població que seran objecte del programa
Molts programes comunitaris veuen els joves com a grup diana preferent i sovint únic. Però els
PREVENCIÓ COMUNITÀRIA
DINAMITZACIÓ SOCIAL
PARTICIPACIÓ ACTIVA
RESPONSABILITAT + PODER
B
6
27
col·lecció eines 16
joves no formen un grup homogeni (no té les mateixes necessitats un noi de 14 anys que un de 18,
un que no pren drogues que un que en pren). Alhora, convé fer serv ir altres criteris de definició de
la població a part de l’edat, com ara el gènere, el grup ètnic, els conductors, etc.
B.7.4. Definir les metes i els objectius del programa
Els objectius del programa han de considerar els interessos i les necessitats dels grups diana, els
compromisos assumits pels diferents grups i el s recursos de la comunitat, i les característiques de
la política de drogues a gran escala (abstinència - reducció de danys; tolerància - repressió, etc.).
B.7.5. Seleccionar les estratègies d’intervenció
Les estratègies que s’han d’utilitzar depenen dels objectius del programa. Ai xò implica que els ma-
teixos elements que determinen els objectius incidiran sobre les estratègies que es faran serv ir.
Les estratègies que es detallen a la taula de la pàgina següent tenen totes una certa utilitat, sense que
cap no s’hagi mostrat definitiva. Tot i això, se sap que les dues primeres són molt poc útils, sobretot
utilitzades de manera única o aï llada, i que aquest darrer punt és aplicable en bona part a la resta.
Per això, els programes que combinen diverses estratègies tenen més probabilitats d’assolir resultats
positius.
ESTRATÈGIA FONAMENTACIÓ
GENERAR POR Mostrar les pitjors conseqüències de l’abús de drogues per dissuadir la gent de consumir-les.
INFORMACIÓ Facilitar informació objectiva a la gent perquè prengui decisions adequades.
AFECTIVITAT I
AUTOESTIMA
Promoure el desenvolupament personal i social de les persones (maduració i autoestima) perquè
tinguin menys interès per consumir drogues.
RESISTÈNCIA A LA
PRESSIÓ SOCIAL
Ensenyar habilitats per rebutjar l’oferiment de drogues i resistir la pressió dels amics per con-
sumir-ne.
ALTERNATIVES DE
LLEURE
Promoure alternatives gratificants de lleure relativitzarà l’atractiu de les drogues.
PARTICIPACIÓ SOCIAL Afavorir la integració i la participació socials reduirà les motivacions de les persones per con-
sumir drogues.
HABILITATS PER A
LA VIDA
Ensenyar als adolescents habilitats personals i socials (comunicació assertiva, presa de deci-
sions, etc.).
DISSUASIÓ POLICIAL La perspectiva de sanció és una eina per minimitzar la percepció de normalitat del consum i per
limitar l’oferta i la disponibilitat de drogues.
RESTRICCIONS A LA
VENDA
Limitar l’accés a les drogues en reduirà el consum (sobretot pel que fa als menors).
REDUCCIÓ DE DANYS Aconsellar i facilitar l’adopció de formes de consum menys perilloses reduirà el nombre i la
gravetat dels problemes.
B
7
28 col·lecció eines 16
B.7.6. Aplicació de les activitats
A fi de tenir més oportunitats d’assolir els resultats desitjats convé:
•Abans d’iniciar l’aplicació de les activitats:
acordar amb els diferents sectors implicats les tasques que els corresponen,
identificar interlocutors vàlids en cadascun dels estaments participants,
establir mecanismes de comunicació i coordinació entre els participants i
explicitar els compromisos que estan disposats a assumir els diferents grups.
•Durant l’aplicació del programa:
fer un seguiment acurat del procés (calendari, objectius operatius, etc.),
potenciar espais d’intercanvi i participació entre els actors implicats,
aplicar les activitats de manera coordinada (en bona part simultània) en els diversos àmbits im-
plicats (familiar, escolar, veïnal, del lleure, etc.) i
aplicar el programa durant un període de temps raonable.
B.7.7. Avaluació del programa
L’avaluació hauria de cobrir tres nivells com a mínim: el disseny del programa, el procés d’aplicació
i els resultats aconseguits, i finalment s’haurien de tenir en compte les dades i les conclusions de
l’avaluació en activitats posteriors:
B.8. Interculturalitat: una referència necessària
Els diversos grups ètnics minoritaris presenten tradicions i valors culturals propis, diferents dels de
la població autòctona. Alhora, un bon nombre de factors de risc social estan presents en les con-
dicions de vida de moltes d’aquestes persones (pobresa, manca d’habitatge, manca d’oportunitats
laborals, manca de suport familiar, disponibilitat de drogues, manca de papers, etc.). Tot això fa que
la prevenció amb aquests grups sigui tan complicada com necessària.
NIVELL ASPECTES QUE CAL AVALUAR ALGUNES PREGUNTES QUE CAL RESPONDRE
DISSENY ESTÀ BEN DISSENYAT EL
PROGRAMA?
• Es té clar què es vol aconseguir? S'han temporitzat els objectius?
S'han identificat indicadors de consecució?
• Es té clar quins són els destinataris?
• S’ha tingut en compte l’opinió dels implicats?
PROCÉS QUÈ S’HA FET (S’ESTÀ FENT)
I COM?
• Quina ha estat la participació dels diferents agents implicats, inclo-
ent-hi els destinataris?
• Quines activitats previstes no s’han fet o s’han modificat i per què?
• Com s’han coordinat les accions?
RESULTATS QUINS EFECTES HA PRODUÏT EL
PROGRAMA?
• Fins a quin punt s’han assolit els objectius?
• S’ha aconseguit produir els canvis desitjats?
• S’han produït efectes inesperats? En cas que se n'hagin produït,
aquests han estat negatius?
B
7
29
col·lecció eines 16
4
Podem distingir dos tipus d’abordament:
•Inespecífic: projectes comunitaris orientats a millorar les condicions de vida dels afectats,
atenent necessitats bàsiques i lluitant contra el rebuig social. Òbviament, aquests projectes ne-
cessiten anar acompanyats de solucions polítiques globals.
•Específic: tenir en compte la idiosincràsia de la població a la qual s’adreça (alfabetització, idi-
oma, valors culturals, etc.) i evitar assumir que allò que és bo per a la població autòctona també
ho és per a altres.
En termes generals, l’abordament preventiu ha de ser inespecífic, sense renunciar a interven-
cions específiques quan les circumstàncies ho aconsellin (per exemple, consum d’alcohol per
persones que no el tenen integrat culturalment).
D’altra banda, es fa palesa la necessitat d’incorporar la població destinatària, a través dels seus
mediadors naturals, en tot el procés d’intervenció. Aquí, més que mai, la prevenció s’ha de fer
“amb” i no “per a”.
Invertir esforços i recursos moderats en prevenció és rendible:
•Millora la salut i el benestar individual i social.
•Redueix les necessitats i els costos assistencials.
B
8
30 col·lecció eines 16
COM PODEM DONAR ATENCIÓ DIRECTA DES
DELS SERVEIS BÀSICS D’ATENCIÓ SOCIAL?
C.1. Detecció
C.1.1. Quan ens trobem davant d’un problema d’alcohol o altres drogues?
- Dependència
- Consum nociu
- Altres elements de detecció de problemes de consum
C.1.2. Alguns obstacles que cal superar
C.1.3. Quines actituds i comportaments solen tenir les persones
afectades?
- Les persones amb problemes d’alcohol
- Les persones amb problemes associats al consum de drogues
il·legals
C.1.4. Dinàmiques relacionals més habituals. Com ens sentim i com
podem actuar?
- Estratègies per trencar dinàmiques negatives
C.2. Informació, orientació i valoració
C.2.1. Quines són i com es fan les demandes més habituals?
- Tipus de demandes
- De vegades cal posar-hi ordre... i, altres vegades, límits!
C.2.2. Quin paper pot tenir l’entorn familiar?
- Missatges que cal potenciar
- Treball amb la parella dels afectats
C.2.3. Què passa amb els fills?
-Recomanacions
C.2.4. I si hi ha poca motivació...
- I, si no, què?
C
31
col·lecció eines 16
C
C.3. Derivació, tractament i incorporació social
C.3.1. Com podem col·laborar amb els serveis especialitzats?
C.3.2. Com i quan derivar?
- Com fer les derivacions?
- Amb els serveis
- Amb els afectats
- En quines situacions cal derivar al CAS?
- Derivar no és sinònim de tancar la intervenció
C.3.3. Quins recursos tenim a l’abast?
- El CAS com a referència
- Programes lliures de drogues o orientats a l’abstinència
- Fase de desintoxicació
- Unitats hospitalàries de desintoxicació
- Unitats de patologia dual
- Fase de deshabituació
- CAS
- Comunitats terapèutiques
- Fase d’incorporació social
- Centres de dia
- Pisos de reinserció
- Programes de reducció de danys
- Programes de manteniment amb metadona
- Centres d’atenció sociosanitària urgent
- Programes d’intercanvi de xeringues
- Centres de reducció de danys
C.3.4. Incorporació social: una part del tractament global
C.3.5. Com tancar el procés?
C.4. Resum de pautes d’actuació
C.4.1. Generals
C.4.2. Segons la demanda
C.4.3. Segons el grau d’intervenció
C.4.4. Segons la situació i segons cada professional
32 col·lecció eines 16
C.1. Detecció
C.1.1. Quan ens trobem davant d’un problema d’alcohol o altres drogues?
És impor tant diferenciar quan ens trobem davant d’un consum de risc, quan som davant d’un
patró abusiu de consum de drogues i quan som davant d’un cas de dependència. En funció de
quina sigui la situació, haurem d’adoptar estratègies diferents.
Dependència
La seva característica essencial és la pèrdua de llibertat davant d’una droga, que fa que el consum ad-
quireixi una prioritat alta per a l’individu. Això fa que la persona continuï prenent la substància mal-
grat que li causi problemes significatius. Algunes persones amb dependència de les drogues poden
alternar períodes de consum incontrolat amb períodes d’un control relatiu o, fins i tot, d’abstinència.
Sovint, però no sempre, la dependència va acompanyada de fenòmens de tolerància i d’abstinència.
Quan és així, es parla de dependència f ísica; altrament, de dependència psicològica. Tot seguit es
descriuen aquests termes:
(Criteris CIM-10 de l’OMS, 2008)
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) definei x diferents indicadors de la dependència a les
drogues. Com més siguin aplicables a un individu, més certesa diagnòstica tindrem. A partir de tres,
però, la probabilitat ja és molt alta:
Abstinència (síndrome):
Conjunt de símptomes que es poden presentar quan s’interromp el consum d’una substància
després d’un període de consum. És diferent per a cada substància, però no totes la poden pro-
voc ar.
Abstinència (del consum):
Absència de consum (no consum).
Dependència física:
Adaptació de l’organisme a una substància. Aparició de símptomes d’abstinència en dei xar de
consumir-ne, que fan que la persona tingui necessitat de prendre la droga periòdicament per tal
d’evitar aquests efectes.
Dependència psicològica:
Disminució de la capacitat de control sobre el consum d’una substància i experimentació d’un
fort impuls de continuar consumint-la malgrat les conseqüències negatives.
Tolerància:
Necessitat d’augmentar la dosi de la substància per obtenir els mateixos efectes. Disminució,
amb el temps, dels efectes de la droga amb una mateixa dosi .
C
1
33
col·lecció eines 16
8
Consum nociu
D’una banda, el patró abusiu de consum es caracteritza per un model de consum d’alcohol o altres
drogues amb conseqüències nocives significatives. Convé diferenciar l’abús puntual del patró abu-
siu de consum. Aquest últim implica regularitat (almenys durant un any) del consum i de les seves
conseqüències negatives, reals o potencials.
A diferència de la dependència, l’abús de substàncies no implica disminució de la capacitat de con-
trol sobre el consum. A més, malgrat que pot provocar un cert grau de tolerància, no hi trobarem
fenòmens d’abstinència. De vegades, però, no és fàcil diferenciar entre abús i dependència.
De fet, consum de risc, abús i dependència són part d’un contínuum relacionat amb el consum
problemàtic. Tanmateix, el consum de risc no porta irremeiablement a un patró abusiu de consum,
ni aquest necessàriament a la dependència.
D’altra banda, el consum de risc és el que practiquen les persones que, de manera regular o esporà-
dica, consumeixen alcohol o altres drogues de manera que impliqui un risc per a elles i/o per al seu
entorn familiar i/o social.
Això no obstant, consumir alcohol o altres drogues no necessàriament és sinònim de problemes.
SÍNDROME DE DEPENDÈNCIA (ALCOHOLISME CRÒNIC, DIPSOMANIA, DROGOADDICCIÓ)
Conjunt de fenòmens ▪ cognitius,
▪ fisiològics i
▪ de comportament
que es desenvolupen
després del consum
repetit de la substància i
que habitualment inclou
▪ un desig fort de prendre la droga,
▪ dificultats per controlar-ne el consum,
▪ persistència en el consum malgrat les conseqüències perjudicials,
▪ prioritat del consum davant altres activitats i obligacions,
▪ increment de la tolerància i, de vegades,
▪ estat de dependència física.
La síndrome
de dependència
pot presentar-se
▪ per una substància psicoactiva específica,
▪ per un tipus de substàncies i
▪ per un ventall més ampli de substàncies psicoacti-
ves farmacològicament diferents.
▪ Per exemple: tabac, alcohol o
diazepam
▪ Per exemple: drogues opioides
(Ewing, J. A., 1984)
CONSUM NOCIU (ABÚS DE SUBSTÀNCIES PSICOACTIVES)
Patró de consum de substància psicoactiva que causa danys a la salut
El dany pot ser
▪ físic ▪ com ara en casos d’hepatitis amb autoadministració de substàncies
psicoactives injectades.
▪ mental ▪ per exemple, episodis de trastorns depressius secundaris al consum
abusiu d’alcohol.
(Criteris CIM-10 de l’OMS, 2008)
C
1
34 col·lecció eines 16
Altres elements de detecció de problemes de consum
L’alcohol és una substància que comporta un gran nombre de casos atesos als serveis socials bàsics.
Les quatre preguntes de la taula següent, en alguns casos, ajuden a detectar problemes relacionats
amb el seu consum:
Una sola resposta afirmativa a qualsevol de les preguntes és indicativa d’un possible abús de l’al-
cohol. Dues o més, gairebé confirmen una dependència. En canvi , les respostes negatives no ens
ajuden a descartar l’existència de problemes.
Tanmateix, són preguntes molt directes que poden fer recelar la persona entrevistada. Per això, con-
vé camuflar-les entre d’altres i no fer-les abans que s’hagi establert una relació de conf iança. En el
nostre àmbit d’intervenció, poden ser útils quan sospitem seriosament de l’existència d’un proble-
ma d’alcohol, però mai com a mètode de detecció sistemàtic.
De vegades pot ser útil calcular la quantitat d’alcohol consumida. Des del punt de vista sanitari, es
consideren bevedors de risc les persones adultes amb bon estat de salut que consumeixen:
Durant la gestació o l’alletament qualsevol consum s’ha de considerar de risc. A més, cal tenir en
compte que, tant en els homes com en les dones, consums inferiors poden donar lloc a problemes
(inclosa la dependència).
La taula següent ajuda a calcular l’alcohol pur consumit:
DIÀRIAMENT SETMANALMENT EN UNA SOLA OCASIÓ
Homes 4 UBE 28 UBE 6 UBE
Dones 2 UBE 17 UBE 5 UBE
Una UBE representa 10 grams d’alcohol pur.
QÜESTIONARI CAGE DE DETECCIÓ DE PROBLEMES AMB L’ALCOHOL
▪ Ha tingut alguna vegada la impressió que hauria de beure menys?
▪ S’ha sentit algun cop molest pel fet que algú critiqués la seva manera de beure o li reprotxés beure massa?
▪ En alguna ocasió, després de beure, s’ha sentit culpable o li ha sabut greu haver-ho fet?
▪ Beu de vegades a primera hora del matí per calmar els nervis o per trobar-se millor després d’haver estat bevent la nit anterior?
(Criteris CIM-10 de l’OMS, 2008)
C
1
35
col·lecció eines 16
CÀLCUL DE LA QUANTITAT D’ALCOHOL PUR CONSUMIDA
Tipus de beguda
Nombre de
begudes a la
setmana
xUBE per
unitat = UBE setmanal
Vi de taula
copa / got petit 1
got gran 2
Cigaló(carajillo, trifàsic) tasseta 1
Vermut copa / got petit 1.5
Cervesa
quinto o canya 1
mitjana 1.5
Licors (conyac, whisky, rom...) copa 2
Combinats (cubalibre, gintònic…) got 2
Licors de fruites xarrup 1
Cava copa 1
Vins dolços copeta 1
TOTAL
La dependència i/o el consum nociu d’alcohol o altres drogues poden donar l loc a múltiples pro-
blemes i dific ultats en els àmbits de la salut i les relacions socials. Alguns d’aquests problemes s’ex-
posen a continuació d’aquest paràgraf. La seva presència planteja la hipòtesi d’un possible problema
de consum de drogues, que haurem d’intentar confirmar o descartar.
Alguns indicadors relacionats amb la salut física i mental:
•Pèrdua de la gana. Aprimament.
•Nàusees, vòmits, bilis al matí (típic dels problemes amb l’alcohol).
•Hepatitis i altres problemes hepàtics.
•Infecció pel virus de la sida.
•Problemes de memòria.
•Inquietud. Dificultat per concentrar-se (a l’escola, a la feina, etc.).
•Transtorns mentals (brots psicòtics, depressió greu, deliri paranoide, zelotípia, etc.).
Alguns indicadors psicosocials:
•Apatia. Pèrdua de l’interès per les coses i les persones (alienes a l’entorn del consum de les droges).
•Irritabilitat. Labilitat emocional (canvis bruscos d’humor).
•Canvi dels amics per uns altres de nous, que s’evita donar a conèixer.
•Trucades telefòniques o visites que obliguen a sortir imprevisiblement.
•Demanda constant de diners sense justificació raonable.
•Evitar parlar de drogues.
•Absentisme i/o disminució del rendiment escolar o laboral.
•Problemes amb la justícia (baralles, furts, robatoris, escàndols, etc.).
•Accidentalitat personal elevada (a casa, a la feina, conduint, etc.).
•Desinterès i/o abandonament de les funcions familiars. Pèrdua del rol.
•Agressions físiques a la família (parella, fills, pares...).
C
1
36 col·lecció eines 16
C.1.2. Alguns obstacles que cal superar
La detecció de problemes relacionats amb el consum de drogues és una tasca important i alhora
complexa de tots els serveis bàsics d’atenció social i de salut. Sovint, diversos factors dificulten fer-ne
una detecció precoç. La taula següent presenta alguns dels obstacles principals:
C.1.3. Quines actituds i comportaments solen tenir les persones afectades?
Les persones amb dependència de l’alcohol o altres drogues solen centrar la seva vida al voltant del
consum d’aquestes substàncies, redueixen el seu cercle d’interessos i d’amistats i tendei xen a relaci-
onar-se amb el món de les drogues. Atribuei xen les seves dificultats relacionades amb el consum
a causes externes, com ara la família (parella, pares i fills) o la societat (“que no et dóna feina, no
t’ajuda quan et vols guarir”), als quals provoquen sentiments de culpabilitat. Dilaten les demandes
d’ajut i els intents de posar-se en tractament amb promeses falses.
Durant el tractament, les recaigudes són habituals i formen part del procés de recuperació i madu-
ració. Quan es produei x una recaiguda, el professional ha d’evitar sentir-se estafat i tractar l’afectat
d’incurable. Tampoc no ha d’intentar disculpar-lo. Qualsevol dependent d’una droga és potencial-
ment recuperable, i la responsabilitat és del consumidor. La resposta del consumidor no depèn tant
de la persuasió del professional com de la capacitat de la família i de la crisi personal del dependent.
Les persones amb problemes d’alcohol
Aquestes persones sovint es presenten com a víctimes indefenses davant del professional. Alesho-
res, aquest els ha de posar condicions de compromís. Podem trobar diverses tipologies de beve-
dors, que acostumen a presentar jocs relacionals característics. En parlarem d’alguns:
DETECCIÓ DE PROBLEMES RELACIONATS AMB EL CONSUM DE DROGUES
OBSTACLES PRINCIPALS MECANISME D’ACCIÓ
• Alta tolerància social al consum de cànnabis, alcohol i hipno-
sedants (hipnòtics i tranquil•lizants).
• Dificultat de l’usuari i/o de la família per identificar com a
problemàtics nivells de consum abusius o de risc.
• Prejudicis socials o morals envers les persones amb proble-
mes d’alcohol.
• Ocultació o minimització dels problemes per part de la per-
sona usuaria o de la família (sobretot si és una dona)
• Rebuig social al consum de drogues il•legals. • Ocultació del consum per part de l’usuari (i de vegades
també de la família). Alguns politoxicòmans presenten una
actitud arrogant i exhibicionista del seu consum.
• Incomoditat, ansietat, inseguretat o ambivalència del profes-
sional davant de persones amb problemes de drogues (no
sap com abordar-les, les viu com a problemàtiques, etc.).
• Actitud passiva del professional (amb més o menys consci-
ència de tenir-la): acceptació de la demanda explícita sense
anar més enllà, negació o evitació d’indicis, etc.
• Derivació sistemàtica.
• Pessimisme i escepticisme del professional sobre les pos-
sibilitats de canvi i curació de les persones amb problemes
de drogues.
• Semblant a l’anterior: actitud passiva, no-indagació, negació
o evitació de possibles indicis, etc.
• Formació professional insuficient o manca de reciclatge i
actualització.
• Indagació inadequada o insuficient.
• Acceptació passiva de la demanda.
• Dificultats inherents al sistema assistencial o de treball. • Indagació insuficient per manca de temps.
• Manca de coordinació (amb la xarxa sanitària, amb l’escolar,
etc.).
C
1
37
col·lecció eines 16
9
•El bevedor social (o bevedor excessiu regular): no accepta que té problemes amb l’alcohol
i es nega rotundament a fer cap tractament. Sol dir que beu el normal, i amb la beguda busca
afermar-se en la societat més que no pas evadir-se’n. Sovint porta un estil de vida normatiu i sap
compondre-se-les perquè les coses funcionin normalment. La seva actitud pot evolucionar cap
a una conducta més agressiva amb la família o, contràriament, cap a una conducta passiva (va de
la feina al bar i del bar al llit). La parella o els altres familiars són els que busquen ajut (recursos
econòmics, assessorament professional, etc.).
•El bevedor compulsiu (o bevedor excessiu irregular): presenta uns factors psicològics molt
influents en el seu consum, el qual és clarament abusiu. Quan comença a beure busca l’embria-
guesa i l’evasió, i li costa parar.
La tasca del professional amb aquestes dues tipologies de bevedors s’ha d’encaminar a con-
scienciar la parella del problema i de la conveniència de fer un tractament especialitzat. Si el
consumidor va als SSB, és important no confrontar-lo directament amb la seva problemàti-
ca, si ell no ho verbalitza, i treballar més sobre els problemes familiars. Hem d’evitar fer el
paper de salvadors –“no s’adona que beu massa?”– o de perseguidors –“vostè és alcohòlic i
necessita tractament; està fent mal a la seva família”– (vegeu pàgines 39-40).
•La dona que té problemes amb l’alcohol: sol ser una consumidora de mitjana edat –tot i
que els problemes amb l’alcohol estan augmentant entre les dones joves augmentant–, que té
mancances afectives i que se sent sola. Sol beure a casa, sovint d’amagat de la família. La depen-
dència pot augmentar fins a arribar a una crisi familiar. Acostuma a arribar al s SSB per deman-
des econòmiques o per denúncies de l’escola davant les dificultats detectades en els fills. Accep-
ta l’ajut professional, però necessita adquirir-hi confiança, i triga a reconèixer el seu consum.
S’ha de pr ioritzar l’empatia per poder abordar el problema de l’alcohol i fer la derivació. La
implicació dels familiars és molt important, ja que la culpabilitat i la vergonya són senti-
ments que es donen sovint. Hi pot haver una accidentalitat domèstica alta, i sol haver-hi
consum de fàrmacs (tranquil·litzants, antidepressius, etc.) barrejats amb l’alcohol. Hi pot
haver la “síndrome del niu buit”, deguda a la independència dels lls i/o a una insatisfacció
en les relacions familiars.
•El bevedor indigent: és el que té una postura més autodestructiva: “jo no serveixo per a res,
estic malalt i vostè està bé, faci’s càrrec de mi”. Sol arribar amb facilitat als serveis socials o a altres
serveis d’emergència públics o privats (ONG) i acostuma a viure sol o al carrer.
Convé no mirar de convèncer inicialment la persona del problema amb l’alcohol fent pactes
molt bàsics i senzills. Cal treballar els aspectes de supervivència (menjar, allotjament, etc.)
i proposar-li un tractament. Un cop feta la desintoxicació, se li poden plantejar altres objec-
tius. Cal una coordinació estreta entre SBAS i CA S.
•El bevedor amb psicopatologia prèv ia: el consum d’alcohol l’ajuda a reduir el patiment dels
seus problemes psicològics com si fos una automedicació.
L’ajut a aquestes persones demana un treball conjunt dels SSB amb els serveis de la Xarxa
integrada de salut mental i addiccions (com ara el CA S o la unitat de patologia dual de refer-
ència). En aquest punt es fa necessari denir més les tasques i les funcions en l’àmbit interin-
stitucional. L’esquema per a l’elaboració de protocols que s’inclou a la pàgina 53 pot ajudar a
assolir aquest objectiu entre els diferents equips locals.
C
1
38 col·lecció eines 16
•El bevedor jove: home o dona que beu en excés durant els caps de setmana. Ha incrementat la
seva importància numèrica els darrers anys. Consumei x principalment en grup i en ambients de
festa, a la recerca de l’evasió i de manera compulsiva. Aquesta actitud de risc esdevé un element
cultural assumit en alguns ambients i, en part, és responsable del nombre elevat d’accidents de
trànsit que hi ha els caps de setmana. Sovint utilit za l’alcohol per potenciar els efectes d’altres
drogues (cànnabis, pastilles, cocaïna, èxtasi, etc.), la qual cosa pot provocar un fenomen de po-
litoxicomania, ja que l’alcohol afavoreix el consum d’altres drogues. Poden esdevenir bevedors
compulsius.
En funció de si presenta dependència o no, s’ha de valorar la necessitat de fer intervencions
preventives i/o de reducció de riscos o derivacions a recursos de tractament.
Les persones amb problemes associats al consum de drogues il·legals
No acostumen a amagar la seva dependència. A diferència de les p ersones que tenen problemes
amb l’alcohol, les quals acostumen a negar que en consumeixen i a tenir sentiments de vergonya
i culpabilitat, el drogodependent que fa anys que és addicte pot tenir una actitud exhibicionista i
provocativa.
Solen tenir molta experiència de relació amb els professionals de l’ajut (metges, treballadors socials,
educadors, psicòlegs, etc.), per la qual cosa saben detectar els seus punts febles i posar-los paranys
perquè aquests tinguin el paper de salvadors o de perseguidors mentre ells n’adopten el de víctimes,
la qual cosa els permet defugir responsabilitats. Busquen solucions immediates als seus problemes
i volen marcar les pautes del tractament, tant farmacològiques com socials (comunitats terapèuti-
ques, hospitals, etc.).
Les actituds i els comportaments més freqüents que trobem en els drogodependents són els se-
güents:
•Manipulació i seducció envers el professional amb un missatge implícit del tipus “jo sé que tu
no em fallaràs; ara vull canviar de vida, entrar en un programa, i tu ets l’únic que em pot ajudar”.
És important mantenir una actitud neutral, sobretot verbal, expressar els límits del profes-
sional i retornar la responsabilitat a la persona.
•Urgència i agressivitat. El missatge sol ser el següent: “dóna’m el que v ull, perquè sóc perillós
i, si no, faré mal a algú”. Actua amenaçadorament amb el professional per espantar-lo, perquè
compta amb el mite social segons el qual una persona drogodependent pot fer qualsevol cosa
davant la síndrome d’abstinència, la qual cosa no és ben bé així.
Cal evitar l’escalada d’agressivitat i dirigir-se de manera clara al consumidor, informar-lo
sobre els recursos de la Xarxa d’atenció i, si cal, tallar l’entrevista expressant els límits del
professional: “jo no tinc la solució al teu problema”.
•Dependència i submissió. El missatge sol ser el següent: “seré bo a par tir d’ara, faré el que em
diguis”. Aquesta actitud pot boicotejar els esforços dels professionals que actuïn d’una manera
salvadora.
Cal fer un pacte d’adult a adult i donar-li la responsabilitat de la seva recuperació.
•Delegació i indiferència. La persona no expressa demanda, ve obligada i adopta una actitud
escèptica del tipus: “a veure què intenteu vendre’m, no podreu amb mi”.
Convé que sigui ella qui faci el primer pas, sense bombardejar-la amb propostes de treball.
C
1
39
col·lecció eines 16
De manera general, i davant de qualsevol de les actituds anteriors:
Convé passar la responsabilitat a la persona consumidora i tallar els jocs manipulatius per
aconseguir el que vol del servei (medicació, ajuts econòmics, comunitat, etc.). Cal procurar
que sigui la persona afectada qui faci la demanda, i a partir d’aquesta posar les nostres condi-
cions per fer el treball de cooperació.
És important evitar tant escoltar les exhibicions de les conseqüències del consum com
prendre mesures més urgents del que és necessari, portats per l’exigència i l’angoixa del mo-
ment. Tampoc no és recomanable ni l’actitud paternalista (de salvadors) ni la de tractar les
persones consumidores com a víctimes.
C.1.4. Dinàmiques relacionals més habituals. Com ens sentim i com podem actuar?
Els aspectes emocionals i els possibles prejudicis morals i socials del professional poden distorsio-
nar la seva relació amb les persones afectades i afavorir:
•la no-detecció,
•la no-aprovació,
•la frustració i la decepció (per exemple, davant les recaigudes),
•la impotència o l’omnipotència,
•la manca de confiança i el sentiment de baixa eficàcia professional (“no me’n sortiré,sempre em
passa el mateix”),
•els jocs relacionals negatius que pot establir amb les persones afectades, etc.
Hem de distingir entre els rols que representem professionalment de forma estratègica i conscient
i els que repetim moltes vegades de manera poc conscient i que donen lloc a resultats poc positius.
Els professionals dels SSB o del CAS poden representar rols molt diferents, entre els quals –segons
la tipologia de Karpman– hi ha el de salvador, el de perseguidor i el de víctima, que poden ser
molt improductius.
El rol de salvador (paternalisme, protecció) és molt fàcil de representar en situacions d’atenció a
drogodependents. En aquest cas, el professional s’esforça més que no pas la persona afectada, cosa
que produeix una dependència excessiva pel dogodependent. A conseqüència d’aquesta actuació,
el professional es queixa molt i ex perimenta sovint sentiments de ràbia, decepció, tristor, impotèn-
cia i cansament.
El rol de víc tima és més freqüent entre les persones afectades, les quals es queixen de la seva inde-
fensió. El seu comportament és autodestructiu, i intenten posar paranys al professional perquè faci
el rol de salvador.
El rol de perseguidor consisteix a establir unes pautes excessivament rígides, massa estrictes o poc
pràctiques, i es complementa amb els afectats que fan el rol de víctimes.
És fàcil passar del rol de salvador al de perseguidor quan el professional se sent defraudat per l’afec-
tat. Un professional que fa complir les normes a partir d’un contracte, sempre que no s’extralimiti i
sàpiga valorar les excepcions en l’aplicació de les normes, no fa aquest paper.
C
1
40 col·lecció eines 16
1010
No és fàcil evitar de caure en aquests jocs. Sovint, tant les institucions com els afectats ens demanen
que tinguem el paper de salvadors. De vegades, potser no hi ha altre remei que assumir conscient-
ment aquest rol per poder treballar i així mirar de reconvertir els papers de salvador (professional) i
de víctima (afectat) en un contracte de cooperació.
Aquests rols també es representen en les famílies afectades: el pare, que fa de perseguidor, la mare,
que fa de salvadora, i el fill, que pot fer indistintament de perseguidor de la família i de víctima de la
droga; o bé, la parella del drogodependent, que a casa fa el paper de salvadora i davant del professi-
onal fa el rol de víctima.
L’afectat és el protagonista del seu propi procés de rehabilitació. La tasca dels prfessionals consisteix
a donar eines de suport perquè l’afectat assoleixi els seus objectius en aquest sentit.
Estratègies per trencar dinàmiques negatives
Analitzar la situació amb la resta de l’equip. No hem de fer el que no volem fer; per tant,
cal negociar amb l’equip i amb l’afectat fins a arribar a un consens mutu que sigui satisfactori .
Establir un contracte amb les condicions per treballar amb vista a un canvi, en què la persona
afectada ha de donar el primer pas i fer tanta feina com el professional. L’afectat fa la tasca adre-
çada al canvi, amb el suport del professional, a partir de la presa de consciència de tots dos (“per
què som aquí?”, “què ofereixo a l’afectat?”).
Donar una resposta inesperada. Si el professional ofereix solucions que són rebutjades sis-
temàticament, se sentirà malament i s’adonarà que la persona o la família desitja que ell es faci
responsable del problema. És el moment de donar una resposta di ferent: “Doncs, sí que és un
problema. Què hi farà vostè?” o bé “M’agradaria ajudar-lo però no tinc la solució que vol”.
Aturar l’entrevista i donar-se un temps de reacció. El professional pot necessitar distan-
ciar-se per prendre consciència del joc, analitzar la situació i buscar una estratègia nova. L’afectat
també necessita un temps per acceptar la seva situació i arribar a establir una relació de coope-
ració amb el professional, atès que no desitja del tot l’ajut i se sent obligat a rebre’l.
EXEMPLE: un drogodependent ve amb la seva mare i demana l’ingrés urgent en una comu-
nitat terapèutica. El notem molt motivat i sembla que cal fer alguna cosa. Decidim buscar el
recurs sol•licitat i els citem per a l’endemà. Fem un munt de gestions, atès que els centres són
cars, requereixen fer entrev istes de selecció, etc. Ens hi dediquem força i endarrerim la feina
quotidiana. Finalment, li trobem la comunitat adequada. L’endemà, no es presenten a la visita.
Vam sentir nostra la urgència i l’angoixa de la família, i aquest excés d’implicació emocional ens
va fer cometre un doble error:
• obviar la possibilitat de treballar la derivació cap al centre de referència de la Xarx a, assumint
un tipus de gestió que no ens corresponia (si més no en aquell moment), i
• responsabilitzar-nos de resoldre els seus problemes amb més urgència de la necessària, fent
de salvadors.
Ara ens sentim víctimes per haver caigut en el joc. Una setmana més tard la mare sol•licita un
ajut econòmic i explica que no van poder venir perquè havien detingut el fill. Aleshores, fem de
perseguidors, posant regles molt rígides per accedir a l’ajut econòmic, renyant-la per no haver
avisat abans, etc., o bé fem de salvadors i pensem: ”m’ho havia d’haver imaginat i no haver pensat
malament, em necessiten...”.
C
1
41
col·lecció eines 16
10
11
Practicar l’assertivitat i saber dir “no” (“no em faré responsable del teu problema”), establint
els límits del professional i retornant la responsabilitat a l’afectat (“puc ajudar-te que tu ho solu-
cionis”). Parlar amb franquesa, amb una actitud oberta, d’escolta i disponibilitat, verbalitzant els
sentiments del professional, i proposar de renovar el contracte d’ajut professional.
Fer ús de la connotació positiva: reconvertir els aspectes negatius que aporti la persona en
positius. Si ens ensenya el negatiu, reflectir el positiu, aprofitant per capacitar l’afectat (valorant
la seva manera d’actuar, els seus punts forts, les seves destreses i afeccions, etc.). Això pot des-
concertar l’afectat que no està acostumat que li passin la responsabilitat.
Fer servir el sentit de l’humor pot ser un antídot per no sentir-se malament. Quan algú
s’adona que està representant algun d’aquests papers pot riure’s de la seva pròpia actitud, evitant
l’autocrítica destructiva i donant-se permís per aprendre dels errors.
Romandre en una actitud neutral davant la insistència de la persona perquè fem de perse-
guidors o de salvadors, tenint en compte que, quan el professional es nega a seguir aquests jocs,
l’afectat pot reaccionar de manera agressiva o fer-se encara més la víctima.
Identificar, controlar i aprofitar els sentiments propis durant tot el procés d’interven-
ció, per exemple, fer-ne una anàlisi amb assessorament especialitzat, prendre decisions en equip,
tenir espais adequats de supervisió i formació, etc.
Crear un clima adequat que faciliti una relació empàtica i l’expressió dels problemes (temps,
actitud oberta, d’escolta i disponibilitat). Aquests aspectes s’ han de recalcar, ja que la pressa, la
rutina, els prejudicis i els tòpics poden dificultar la creació d’una bona relació professional.
Recollir només la informació necessària per aclarir la situació, veure la dimensió del pro-
blema, les actituds de l’afectat i de la família i poder centrar la demanda. Contrastar la informació
(sobre la demanda, els antecedents, etc.) amb els familiars. Fer una devolució de la demanda:
• avaluant objectivament els problemes i les necessitats percebudes;
• proposant objectius concrets i relacionats amb la situació actual, per exemple, l’inici d’un
tractament adequat, i
• aclarint les accions que cal seguir (qui l’atendrà?, on?, com treballen?, etc.).
C
1
42 col·lecció eines 16
C.2. Informació, orientació i valoració
C.2.1. Quines són i com es fan les demandes més habituals?
Les demandes que, d’una manera o altra, tenen relació amb el consum de drogues són molt vari-
ades. No obstant ai xò, la immensa majoria es pot incloure en un del s grups següents: voluntàries,
involuntàries i no voluntàries, per bé que poden compartir característiques de més d’un alhora.
Aquest apartat descriu les demandes i sug gerei x pautes generals d’actuació. A més, i especialment
pel que fa als dos últims tipus de demandes, pot ser útil tenir en compte alguns dels suggeriments
que es fan als apartats següents: “Quines actituds i quins comportaments solen tenir les persones
afectades” (pàg. 36-39), “Dinàmiques relacionals més habituals. Com ens sentim i com podem ac-
tuar” (pàg. 39-41) i “I si hi ha poca motivació?” (pàg. 48-51).
Tipus de demandes
Demandes voluntàries
La persona que fa la demanda (afectat, família o ambdós alhora) reconeix l’existència d’un proble-
ma de consum d’alcohol o altres drogues i demana ajuda per posar-hi remei. Ens podem trobar
amb una persona que s’ha plantejat seriosament fer alguna cosa amb el seu problema, però que
probablement encara dubta. Vol saber amb què pot comptar i quin esforç personal li suposarà. És
probable que tingui una idea prefixada del que necessita i que no estigui gaire oberta a considerar
altres alternatives. De vegades, la personas usuaria pot venir acompanyada d’algun familiar (sovint,
la parella o els pares).
La nostra intervenció s’haurà d’orientar, en termes generals, a:
•afermar i, si cal, augmentar la seva motivació,
•facilitar la informació sol·licitada i aclarir alguns conceptes equivocats (sense fer gaire èmfasi
en aquest darrer punt) i
•implicar la família; si la persona ha vingut sola, caldrà explicar-li que la col·laboració de la
família pot ser molt important per ajudar-la a superar el problema i, per tant, que seria bo
que els expliqués la situació, si no en tenen coneixement, i tenir una propera entrevista con-
junta.
Altres vegades és la família qui fa la demanda, atès que l’afectat no vol fer el tractament i nega el pro-
blema, o bé promet que deixarà el consum pel seu compte sense gaire convicció, o, en el millor dels
casos, fa períodes breus d’abstinència o de reducció del consum i hi torna després.
La nostra actuació s’ ha de centrar a facilitar estratègies per afavorir el reconeixement del proble-
ma, i suscitar la necessitat de fer tractament, com també a ajudar a preservar la salut de la família.
Un tercer tipus de demandes voluntàries són aquelles en què la persona afectada reconeix el pro-
blema però la col·laboració que es demana als serveis socials ja està predeterminada i limitada a un
tipus concret d’ajuda, que forma part d’un pla personal (o familiar) d’actuació. Per exemple, cobrir
les despeses de tractament en una comunitat terapèutica privada, o rebre ajudes econòmiques per
al manteniment de la llar perquè la p ersona vol iniciar un tractament en un determinat recurs, la
qual cosa no li permetrà de continuar treballant durant un temps.
C
2
43
col·lecció eines 16
La intervenció en aquestes situacions, al marge d’algunes estratègies ja comentades en aquest
mateix apartat (per exemple, aclarir conceptes i/o demanar la col·laboració de la família), hau-
rà d’incloure una valoració conjunta amb el CAS de referència per determinar la conveniència
d’accedir o no a la petició, en cas que això sigui possible.
Demandes involuntàries
La persona afectada o un familiar (sovint la parella) acudeix als SBAS per demanar alguna prestació,
sovint econòmica (beques de menjador, amenaça de desnonament per manca de pagament del
lloguer o la hipoteca, etc.), però també d’altre tipus (assessorament jurídic per a la tramitació de
la separació, etc.). Durant l’entrev ista, intuïm o detectem una relació entre la situació exposada i la
presència d’un problema d’alcohol o altres drogues en algun membre de la família.
L’actitud de la persona pot variar, des de l’ocultació del problema fins a la seva utilització com a argu-
ment per reforçar la necessitat d’accedir a l’ajuda sol·licitada, sense plantejar-se, però, solucionar-lo;
només pretén anar trampejant algunes de les seves conseqüències.
Ens trobem davant d’una situació difícil. Haurem de valorar la conveniència d’accedir o no a la
petició. Fer-ho pot contribuir a perpetuar una situació desadaptativa. No fer-ho pot suposar fer
ulls clucs a una urgència social. Alhora, haurem de fer un treball motivacional intentant recon-
vertir la demanda des de l’empatia i l’establiment de pactes de cooperació.
Demandes no voluntàries
La persona no sol·licita ni desitja ajut. Arriba sota pressió o denúncies de la família, la comunitat
(veïns, empresa, etc.) o l’Administració ( policia, escola, Direcció General d’Atenció a la Infància i
l’Adolescència –DG AIA–, etc.). La persona sol negar el problema de consum i mostrar actituds
no col·laboradores, d’hostilitat o passivitat. Aquí, i també en les demandes involuntàries, sovint es
tracta de famílies multiproblemàtiques o multiassistides, per bé que també se’n donen casos en fa-
mílies aparentment normatives. Hi sol haver maltractaments familiars (envers la parella i/o els fi lls)
o negligències.
La pressió externa és un element diferenciador enfront de les demandes anteriors. L’objectiu de
la intervenció és millorar la qualitat de vida de la família, prevenir situacions d’alt risc i convertir
en demanda una “no- demanda”.
De vegades cal posar-hi ordre... i altres vegades, límits!
Moltes demandes que tenen a veure amb un problema de consum d’alcohol o altres drogues es
produeixen en un moment en què la persona (afectada o familiar) sent que ja no pot més. Sovint,
se sent molt angoixada i aclaparada, i tant en la situació que està vivint com en l’exposició que fa del
problema hi podem trobar un cert caos.
D’altres vegades, ens toca afrontar situacions que podem qualificar de crítiques. Es pot tractar d’al-
gú, un afectat o un familiar, que ex igeix obstinadament rebre amb urgència un tipus d’atenció que
no està indicat o que ultrapassa les nostres possibilitats, o d’un usuari intoxicat o amb símptomes
d’abstinència, molt nerv iós i excitat. Aquestes situacions poden anar acompanyades de plors, súpli-
ques, acusacions i fins i tot d’insults i/o amenaces al professional.
Les pautes següents, de caràcter general, poden ajudar a posar ordre a l’entrevista, a expressar em-
patia i disposició a ajudar, i alhora a implicar la persona a assumir un paper actiu en la resposta al
problema:
C
2
44 col·lecció eines 16
Reconèixer les nostres emocions:
• Davant de situacions d’aquesta mena és normal ex perimentar tensió, indecisió, temor, re-
buig i altres sentiments d’incomoditat que poden alterar la nostra capacitat d’actuació. Per
minimitzar aquests efectes i controlar la situació convé alleugerir la tensió i evitar d’encetar
una discussió, i tenir cura de no generar falses expectatives per compensar demandes exag-
erades.
Aclarir el problema:
• Primer dei xar que la persona expliqui la situació a la seva manera.
• Facilitar l’expressió dels sentiments que li genera el problema (culpa, ressentiment, vergo-
nya, etc.).
• Preguntar (no interrogar) sobre aspectes concrets que no ens hagin quedat clars o sobre
d’altres que la persona no hagi tingut en compte.
• Formular el problema tal com l’hem entès, demanant a la persona si està d’acord amb el
plantejament. Si no és així, caldrà repetir el s passos anteriors ns a plantejar el problema en
termes acceptables per a la persona.
Buscar solucions:
• A judar la persona a determinar quines parts del problema són més importants i quines ho
són menys.
• A judar-la a establir prioritats: quins aspectes del problema s’han d’abordar primer i quins es
poden ajornar per a més endavant.
• Demanar a la persona que ens digui tot allò que creu que es pot fer per solucionar el prob-
lema. Després, li podem suggerir altres alternatives.
• A judar a valorar les diverses alternatives i a decidir els passos que ha de fer, evitant prendre
decisions en nom de la persona (si no és que hi ha peril ls evidents: risc de suïcidi, situació
d’alt risc per als lls, la parella, etc.).
C.2.2. Quin paper pot tenir l’entorn familiar?
Els familiars que conviuen amb persones amb problemes derivats de l’alcohol i/o altres drogues
acostumen a plantejar-se que les exigències i el comportament de l’afectat són excessius i que, com
a conseqüència, es veuen obligats a aguantar massa coses. Els afectats creen desconcert en els seus
familiars respecte a com s’han de comportar amb ells, i així quasi mai s’encer ta.
Els familiars, sobretot els pares i/o la parella, solen tenir una barreja de sentiments de culpabilitat,
de ressentiment, d’impotència i de desorientació envers el familiar problemàtic. Bé per saturació, bé
per bloqueig , deleguen en el professional la responsabilitat de la presa de decisions. L’alcohol, els
fàrmacs o les drogues il·legals rarament són l’únic problema, i sov int són resultat de molts factors
individuals, familiars i socials.
Missatges que cal potenciar
Per ajudar la família és convenient donar informació, orientació i suport des dels SSB a través de
missatges del tipus:
• Canviar la paraula culpabilitat per responsabilitat. L’afectat no és culpable de l’addicció però
sí que és responsable de canviar la seva situació, per exemple, demanant ajut exterior.
• La família pot fer molt, però no ho pot fer tot; l’esforç més gran l’ha de fer l’afectat. La família
C
2
45
col·lecció eines 16
ha d’evitar actituds d’indulgència, permissivitat i sobreprotecció. Ha de fer un front comú
enfront de les drogues, amb normes de convivència clares.
• És millor actuar a poc a poc i bé, que no pas de pressa i malament. Cal mostrar fermesa da-
vant les conductes manipuladores i els xantatges de l’afectat, i evitar que la família (sovint els
pares) es converteixi en còmplices involuntaris del problema (pagar la droga, donar diners,
etc.).
• Els pares –i les altres persones que conviuen amb l’afectat– han d’estar units davant del prob-
lema, i no actuar per separat. No hi ha d’ haver secrets. Sovint hi ha un conicte encobert
entre els pares, perquè l’un representa un paper rígid (de perseguidor – sov int el pare–) i
l’altre un paper tolerant (de salvador –sovint la mare–).
• La família no és impotent (víctima) ni omni potent (salvadora) davant del problema de
l’alcohol o les altres drogues. És una part del problema i, per tant, ha de ser una part de la
solució. S’ha de protegir de les conseqüències negatives de les drogues. De fet, ajudant-se
ella mateixa ajuda l’afectat.
• Fer un tractament amb professionals especialitzats és una garantia per a la família de l’afectat
que desitja recuperar-se. És important que la família acudeixi a un centre encara que l’afectat
no vulgui fer cap tractament. També es poden assessorar en associacions d’afectats i famil-
iars. Les promeses d’abstinència o de canvi de l’afectat i la seva negativa a fer cap tractament
responen, de vegades, a fantasies d’autocontrol i evidencien que no hi ha prou compromís
de guariment.
• Si l’afectat abandona el centre de tractament per una recaiguda o p erquè se sent massa se-
gur o curat, és impor tant que la família segueixi anant al centre per assessorar-se. Cal evitar
canviar sovint de centre.
Treball amb la parella dels afectats
Anomenem codependent la persona que conviu i es fa responsable de la cura d’algú amb una malal-
tia crònica (mental, física, joc patològic, alcoholisme, etc.). Tant el comportament de la parella de la
persona amb addicció a drogues legals (alcohol, medicaments, etc.) com el de la parella d’addictes a
drogues il·legals són molt similars, ja que fa anys que conviuen amb l’addicció i adopten una actitud
maternal o paternal amb la seva parella.
Els codependents moltes vegades tenen una baixa autoestima i han tingut a les seves famílies d’ori-
gen vivències similars. Viuen centrats en l’ajut als altres, i se senten obligats a donar i no a rebre. Hi ha
un problema de codependència quan, tot i que obté més sofriment que compensacions de la relació
de parella, la persona es veu impotent per buscar un canvi positiu a la seva vida, i se sent v íctima i
enganxada a la situació.
Sovint la persona codependent fa demandes als SBAS per motius econòmics. Aleshores, la pro-
blemàtica de l’alcohol o altres drogues sur t a partir de la relació empàtica amb el professional. Es
pot elaborar un pla de cooperació entre el professional dels ser veis socials –potser amb l’ajut de
professionals d’altres serveis– i la persona codependent perquè aquesta decideix i quins objectius
vol aconseguir amb l’ajuda del professional. En aquest pla es poden plantejardos tipus de treball:
Millorar la qualitat de vida del codependent en la seva relació de parella, buscant alternatives,
per exemple, utilitzant recursos socials per evitar l’aïllament (feina, activitats de lleure, tallers,
grups de dones, etc.). Els objectius poden ser els següents:
• Desmiticar les solucions màgiques o les falses esperances (“ell/a m’ha promès que beurà
menys”, “amb el temps millorarem”, “quan tingui un ll tot s’arreglarà”) i afrontar la realitat.
C
2
46 col·lecció eines 16
• Augmentar la consciència de la dependència de la parella racionalitzant l’actitud ambivalent
(“sóc infeliç, però l’estimo”, “de vegades és odiós/a i de vegades afectuós/a”).
• Responsabilitzar-se de la situació i deixar de fer el paper de víctima (passiva, temorosa) o el
paper de salvador/a (“sense mi es morirà”, “jo sóc fort/a i el l/a és tan dèbil”).
• A prendre a dir “no” als altres i a tenir en compte els seus sentiments, necessitats i desigs.
Augmentar la seva autoestima i la conança en un mateix i recuperar la capacitat de prendre
decisions.
Augmentar la pressió fami liar per portar la persona afectada a un centre de tractament fent ús
d’estratègies diverses:
• Buscar l’ajut d’una persona important per a l’afectat per tal d’implicar-la en el tractament.
Fer entrevistes amb els familiars i amics, coordinar-se amb altres professionals en contacte
amb la persona afectada o la família (metge de capçalera, psiquiatre, etc.). Buscar estratègies
conjuntes amb tots ells.
• Buscar el moment adequat per fer reunions fami liars en què tots participin, amb la persona
afectada a casa i tan poc intoxicada com sigui possible. Decidir qui serà el por taveu i acordar
què se li ha de dir, com i què passarà si l’afectat s’hi nega. Les paraules soles no serveixen per
a res; cal actuar.
• No amenaçar amb la separació si no s’està disposat a tirar-la endavant. L’afectat pot intuir
que l’amenaça no és real i, d’altra banda, abans poden haver-hi altres mesures de pressió. La
separació pot ser vàlida com a últim recurs quan ha estat decidida per la parella de l’afectat,
la qual està preparada per a la independència (casa, lls, economia, ajut familiar i d’amics,
jutjats, etc.).
• Quan la persona afectada digui “sí” al tractament no s’ha acabat tot. La família ha d’estar pre-
parada per a conductes de sabotatge, per exemple, el dia de la visita al CAS. Començar un
tractament és un pas important, però és un camí l larg , sovint amb recaigudes i abandona-
ments temporals. Per això, la família ha d’estar ben assessorada.
De vegades, quan l’afectat comença a fer millores un cop iniciat el tractament, la parella fa una dava-
llada, i fins i tot es pot enfonsar. Ai xò reafirma la necessitat de fer un treball específic amb la parella
des del principi del contacte amb els serveis socials.
C.2.3. Què passa amb els fills?
Són els que paguen els plats trencats per l’abús i la dependència dels seus pares. L’alcohol i les altres
drogues són un dels factors principals de risc per a diversos tipus de maltractaments infantil s (pre-
natal, físic, negligència, emocional, sexual, etc.). Tradicionalment hi ha hagut poca informació sobre
aquestes repercussions. L’Organització Mundial de la Salut s’ha referit a aquests infants i adoles-
cents com un grup de risc, vulnerable i mal atès; per això són un grup especialment indicat tant per
a la prevenció dels maltractaments com, evidentment, per a la prevenció de les drogodependències.
Aquests nuclis familiars tenen molta inestabilitat i moltes absències per part dels pares (hospitalit-
zacions, presó, separació, etc.), cosa que pot afectar el desenvolupament i l’estimulació dels infants.
A més, la situació psicosocial de moltes de les persones dependents de l’alcohol o altres drogues els
representa moltes dificultats per desenvolupar adequadament la cura dels seus fills i fil les.
Poques vegades els pares drogodependents fan demanda d’atenció per als problemes dels fil ls (en-
tre altres raons, per por de perdre’n la tutela), cosa que fa que siguin els professionals els que se n’ha-
C
2
47
col·lecció eines 16
gin d’ocupar. Sovint són els avis els que tenen cura dels néts, i moltes vegades es veuen desbordats
per les excessives responsabilitats que això implica.
Cada vegada es coneixen millor els efectes que aquestes problemàtiques poden produir als fills.
Per tant, la detecció d’aquests efectes –que també es poden produir per altres causes– pot ser un
element addicional per identificar situacions de dependència de l’alcohol o altres drogues per les
quals passen els pares o els tutors.
Sovint els fills de les persones amb problemes de drogues presenten algunes de les característiques
següents:
Paral·lelament, és freqüent que les persones amb problemes de consum de drogues adoptin acti-
tuds i comp ortaments inadequats envers els fills. La taula de la pàgina següent en presenta alguns
dels més habituals:
Recomanacions
Escoltar els fills d’aquestes persones, saber interpretar les seves actituds i conductes, encara que
no utilitzin el llenguatge verbal. Observar, detectar i valorar, tant des dels SSB com des del CAS,
la situació d’atenció que presenten els fi lls, i també les possibles situacions de risc de maltracta-
ment o de maltractament de fet abans que s’arribi a situacions difíci ls de solucionar. Els serveis
d’ajuda a domicili poden tenir aquí un paper especialment rellevant.
Tant en cas de dubte sobre el nivell de gravetat del risc que pateixen els infants com quan hi ha
evidències d’aquest fet, cal assessorar-se amb el servei d’atenció a la infància i l’adolescència del
CARACTERÍSTIQUES FREQÜENTS EN FILLS DE PARES AMB PROBLEMES DE DROGUES
• Desatenció nutricional (per exemple, anar sovint a escola sense haver esmorzat i/o no portar-ne per a l’hora de l’esbarjo).
• Passen poc temps a casa, i moltes vegades en fugen. Sovint, els mateixos nens recorren a veïns o familiars, per exemple,
a l’hora dels àpats.
• Manca d’higiene elemental i/o vestimenta inadequada a l’estació de l’any.
• Dificultats d’aprenentatge, de conducta, de relació, de llenguatge i de comunicació, de control d’esfínters, de conducta
alimentària i del son.
• Menys desenvolupament pondoestatural.
• Conductes de tipus depressiu i/o ansiós.
• Signes de maltractaments físics (lesions difícilment explicables).
CONDUCTES FREQÜENTS DELS PARES AMB PROBLEMES DE DROGUES ENVERS ELS FILLS
• No acceptar el control i l’atenció ginecològics durant l’embaràs ni tampoc la lactància materna.
• Mostrar deixadesa en relació amb l’assistència mèdica dels fills (visites mèdiques, vacunacions, administració de medicació,
etc.). Administrar inadequadament medicaments als fills (per exemple, donar-los pastilles per dormir perquè no molestin,
per estar tranquils, etc.).
• Tenir una actitud negativa o indiferent en relació amb l’escolarització dels fills (absentisme, retards a l’entrada i la sortida,
despreocupació per les notes, no assistir a reunions de l’escola, etc.).
• Implicar els fills en el consum: indiferència pel fet de consumir davant d’ells, deixar els estris de consum al seu abast, anar
amb ells o fer que vagin ells a comprar la substància, etc.
• Permetre que els menors consumeixin alcohol.
C
2
48 col·lecció eines 16
seu territori. No hi ha contradicció entre els drets dels pares a rebre atenció per als seus proble-
mes de consum de drogues i els drets dels seus f ills a ser atesos adequadament. Els fill s no han
de ser ni un agent terapèutic ni un element auxiliar en el tractament dels pares, ni quedar relegats
a un segon pla.
Facilitar mesures d’inserció sociolaboral als f ills adolescents de les persones dependents de l’al-
cohol o d’altres drogues, especialment en les situacions de fracàs escolar, i possibilitar la realitza-
ció d’activitats fora de l’horari escolar.
Informar les dones amb dependència de l’alcohol o d’altres drogues sobre la prevenció i la inter-
rupció dels embarassos, en els termes legals establerts, i sensibilitzar-les sobre la utilització dels
mitjans anticonceptius més segurs o de la lligadura de trompes davant d’una manca de constàn-
cia en la uti lització d’aquests mitjans, i també suggerir-los l’accés a programes de manteniment
amb metadona.
C.2.4. I si hi ha poca motivació?
Poques vegades atenem persones conscients que tenen un problema de drogues i decidides a po-
sar-hi remei i que acudeixen per voluntat pròpia a demanar ajuda als SBAS. El més normal és aten-
dre persones que vénen pressionades per tercers (família, institucions, etc.) poc conscients que han
desenvolupat un patró conflictiu de consum, o poc disposades a deixar les drogues o canviar el seu
patró de consum malgrat tenir problemes evidents relacionats amb aquest consum.
La majoria de les persones amb problemes de drogues que atenem als SBAS estan poc (o gens)
motivades a modificar el seu consum. Tanmateix, la motivació per canviar no és una qualitat que
tinguin en més o menys grau les persones, sinó més aviat un estat variable de disposició i ganes
de canviar que pot ser estimulat des de fora. Per tant, una de les nostres funcions més importants
envers aquesta població és la d’animar aquesta motivació.
El grau de motivació per canviar una conducta està determinat per quatre aspectes, als quals, lògi-
cament, convé posar atenció quan estem davant d’un cas amb problemes de consum de drogues:
Ara bé, una intervenció motivadora només serà eficaç si aconseg uim crear una relació d’ajuda ac-
tiva i no passiva, en la qual l’usuari accepti compartir la informació sobre el seu comportament de
consum i les seves conviccions en aquest sentit. Això ho faciliten conductes com les que suggereix
la taula següent:
ASPECTES QUE DETERMINEN LA MOTIVACIÓ PER CANVIAR LA CONDUCTA
• Ser conscient que la conducta actual causa o pot causar problemes.
• Sentir preocupació real per aquests problemes reals o potencials.
• Sentir valoració positiva envers un mateix (tenir autoestima).
• Sentir-se capaç de canviar (tenir percepció d’autoeficàcia).
C
2
49
col·lecció eines 16
Vegem un exemple d’un comportament no facilitador i que, per tant, cal evitar:
Canviar un comp ortament és un procés que consisteix a passar per una sèrie d’estadis que impli-
quen diversos nivells de disposició per canviar i diferents estratègies d’intervenció. Es presenten a
la taula següent
CONDUCTES QUE PODEN FACILITAR L’ESTABLIMENT D’UNA RELACIÓ D’AJUDA EFICAÇ
• Escoltar activament i amb atenció, deixant parlar i evitant les interrupcions.
• Acceptar la persona sense prejudicis, tot i no compartir amb ella opcions i punts de vista. No emetre judicis, valoracions
ni acusacions.
• Afavorir que la persona expressi les seves emocions.
• Evitar fer sentir l’usuari inferior o no respectat.
• Evitar mostrar actituds paternalistes o moralistes, donant ràpidament consells, sense estimular l’usuari a buscar solucions.
• Acceptar el dret de l’usuari a decidir què vol fer amb la seva vida i quins riscos vol assumir.
• Partir del punt en el qual es troba la persona. Esbrinar les seves necessitats i evitar pensar que nosaltres ja sabem què
necessita.
Durant una entrevista, un usuari fa un comentari a propòsit d’un pòster sobre el Dia Mundial
contra la Sida i ens diu que ell no acostuma a usar preservatius. Tot seguit l’informem sobre la
prova del VIH i com hi pot accedir.
Aquesta intervenció no és adequada perquè encara no sabem què el mou a mantenir aquesta
conducta. Podria ser que ho fes perquè:
• no manté relacions sexuals amb ningú;
• té parella estable i cona en el seu estat serològic o la parella no vol;
• té creences errònies sobre l’ús del preservatiu (religioses/morals, de gestió del plaer, de salut...);
• podr ia ser per molts altres motius o per diversos motius alhora, però…
Només si coneixem els motius pels qual s aquesta persona manté la conducta que ha de mo-
dificar (no usar preser vatiu en les relacions sexual), podrem inter venir-hi de manera eficaç i
adaptant-nos a les seves necessitats.
ESTADIS DEL PROCÉS DE CANVI DE COMPORTAMENT
CARACTERÍSTIQUES ESTRATÈGIES QUE CAL APLICAR
PRECONTEMPLACIÓ - No creu que tingui cap problema o no
té cap intenció de canviar de conducta
Estimular la percepció dels riscos i els problemes
associats a la conducta actual.
CONTEMPLACIÓ - Actitud ambivalent: vol i no vol canviar.
Passa successivament de veure motius per canviar a no
veure’n.
Promoure l’evocació de motius per canviar i dels riscos
de no fer-ho.
Ajudar a decantar-se pel canvi.
Estimular la sensació d’autoecàcia.
PREPARACIÓ PER A L’ACCIÓ - S’enforteix la intenció de
canvi i ja ha fet alguns passos (ha reduït el consum, ha
intentat deixar-ho en els darrers mesos, etc.).
Ajudar a trobar el millor pla d’acció per canviar.
Més que motivar, convé ajudar a trobar estratègies
adequades i acceptables per a la persona.
ACCIÓ - La persona canvia la seva conducta, però encara no
de manera constant.
Ajudar a fer passos per canviar la conducta.
MANTENIMENT - La persona integra la nova conducta. Li
cal, però, durant un temps, treballar activament per evitar la
recaiguda.
Ajudar a mantenir els canvis i a evitar els passos enrere
(relliscades o recaigudes en ferm).
(RECAIGUDA)* - Torna a presentar la conducta anterior. Ajudar a retornar al procés i a evitar desmoralitzar-se i
paralitzar-se.
Adptat de Miller, WR & Rollnick, S (1991)
*
No sempre té lloc, però és fre-
qüent que hi hagi epi sodis de
recaiguda (més o menys greus)
abans d’estabilitzar-se la nova con-
ducta (deixar de beure, no com-
partir xeringues, etc.).
C
2
50 col·lecció eines 16
Les resistències al canvi varien en funció del grau d’adequació entre les estratègies aplicades i l’es-
tadi en el qual es troba la persona. Ai xí, davant d’una persona amb un patró conf lictiu de consum,
podem exposar-li la situació de manera clara i directa, i donar-li informació i consell per modificar
el seu consum (la qual cosa pot implicar la derivació a un recurs especialitzat). Una intervenció
d’aquest tipus pot ser útil i adequada en determinats casos, però implica el risc de potenciar les re-
sistències de la persona a fer el canvi.
Igualment, les estratègies basades a “fer-li veure que”, aplicades a les persones que es troben en els
estadis inicials del procés de canvi, poden provocar sorpresa i refermar actituds defensives. Per això,
les preguntes del tipus: “No li sembla que potser beu una mica massa?” o “No s’ha plantejat mai que
hauria de deixar de beure?”, solen augmentar les resistències a tractar el tema.
Una estratègia més adequada quan la persona no creu (o no accepta) que té problemes amb
les drogues, o quan adopta actituds ambivalents, consisteix a centrar l’atenció sobre aquells as-
pectes pels quals expressa cert grau de preocupació i que sabem o intuïm que estan influïts pel
consum. Això pot fer que la persona es torni més permeable a acceptar que les drogues li causen
problemes i a plantejar-se de canviar. No es tracta tant de fer-li propostes com d’ajudar-la a tro-
bar els seus propis motius.
Les estratègies següents poden estimular les persones a ex plorar el seu consum i a descobrir
motius de preocupació. La seva capacitat per generar actituds defensives creix a mesura que
avança la llista:
• Preguntar (amb tacte) sobre el consum: “El fet de beure alcohol té alg una conseqüència per
a vostè?”, “I el fet que vostè begui té algun efecte sobre aquest problema de salut?”. Aquestes
preguntes denoten més interès per les conseqüències de la conducta que pel consum en si
mateix, i poden fer que la persona expressi alguna preocupació relacionada amb el consum.
• Preguntar sobre el consum en situacions concretes o quotidianes: “Així , doncs, diu que
aquell dia, en sortir de la feina, es va aturar a beure una cervesa… Quines conseqüències va
tenir això per a vostè?”. O, si comenta: “Beure una cervesa m’ajuda a passar l’estona i a oblidar
els problemes”, po dem plantejar: “Quan li passa ai xò, quins problemes l’ajuda a oblidar?”. A
partir d’aquí potser podrem parlar de temes que preocupen la persona i/o del consum com
a mètode d’afrontar l’estrès.
• Preguntar sobre els aspectes bons i no tan bons del consum. L’objectiu és descobrir aspectes
relacionats amb el consum que preocupen l’afectat. Si algú diu: “Una cosa negativa és que de
vegades beus més del que voldries i arribes tard a casa”, li podem preguntar: “I això, en el seu
cas, com l’afecta?”.
• Preguntar sobre el consum d’abans i el d’ara. Per exemple: “En els darrers deu anys, què ha
canviat en la seva manera de beure? Ara beu el mateix o de la mateixa manera que ho feia
abans?”. Això pot afavorir l’expressió de preocupacions, o donar pas a parlar de l’augment de
la tolerància. Per exemple:“Ara sé beure millor. Abans, en canvi, no aguantava gaire”.
• Donar informació i demanar l’opinió. Una manera de fer-ho és dir: “Si li sembla, podem par-
lar una mica sobre el nivell de consum d’alcohol que implica un risc”, i després de facilitar la
informació (evitant qualsevol referència crítica), plantejar: “No sé si això encaixaria d’alguna
manera en el seu cas. Com ho veu vostè?”.
• Preguntar directament sobre aspectes que preocupen. Millor amb preguntes semiobertes
(“Què li preocupa del fet de beure alcohol?”) que no pas tancades (“Li preocupa el seu con-
sum d’alcohol?”).
C
2
51
col·lecció eines 16
• Demanar quin ha de ser el pas següent. Un cop identicats els aspectes relacionats amb el
consum que preocupen la persona, i si aquesta expressa alguna disposició a canviar la con-
ducta, podem fer preguntes com ara: “Sembla que li preocupa el seu consum d’alcohol. Em
pregunto, quin creu vostè que hauria de ser el pas següent?”.
I, si no, què?
Ja sabem que molts consumidors de drogues no poden o no volen deixar de consumir-ne malgrat
que són conscients (si més no, en part) dels riscos que els suposa la seva conducta. Això no vol dir,
però, que no estiguin interessats a reduir aquests perills. De fet, la majoria ho estan, sempre que això
no impliqui renunciar a consumir drogues.
El concepte de reducció de danys té com a objectiu reduir els riscos associats al consum de drogues,
i deixar la possible abstinència en un segon pla. La difusió d’aquest concepte va estar propiciada en
un primer moment per la necessitat de prevenir la infecció pel v irus de la sida entre els usuaris que
s’injecten drogues. Actualment, però, aquests programes són un dels pilars que fonamenten i orde-
nen l’atenció i el tractament de les persones amb problemes de consum de drogues.
Aquestes estratègies poden ser útils per ajudar les persones a canviar de conducta, al marge que la
direcció del canvi sigui cap a l’abstinència o cap a un consum menys perjudicial.
La taula seg üent presenta les opcions princi pals que poden adoptar les persones usuàries de dro -
gues per via parenteral –UDVP– (al marge de les comunes a la població general: ús del preservatiu
en les relacions sexuals amb penetració, etc.) per disminuir el risc d’infecció pel VIH:
C.3. Derivació, tractament i incorporació social
C.3. 1. Com podem col·laborar amb els serveis especialitzats?
Atesa la multiplicitat de serveis que inter venen en l’àmbit de les drogodependències, és impres-
cindible planificar el procés d’atenció acuradament i des del principi. Cal establir una bona col-
laboració i coordinació entre tots els agents que hi intervenen.
L’atenció als problemes relacionats amb el consum d’alcohol i altres drogues no és responsabilitat
exclusiva ni dels ser veis bàsics d’atenció social ni dels ser veis especialitzats de drogodependències.
Sovint, els diferents ser veis i professionals poden i han d’intervenir-hi amb diferents graus d’impli-
cació en funció de les característiques de la persona usuària, del problema i de l’etapa del procés
terapèutic.
OPCIONS RELACIONADES AMB EL CONSUM DE DROGUES QUE PODEN ADOPTAR LES PERSONES UDVP PER DISMINUIR
EL RISC D’INFECCIÓ PEL VIH
• Intercanviar les xeringues usades per altres de noves als programes d’intercanvi de xeringues.
• No compartir xeringues (ni cap altre material d’injecció).
• Netejar les xeringues amb lleixiu (sembla senzill, però és poc pràctic).
• Usar vies de consum diferents de la injecció: inhalada (fer un “xino”) o fumada.
• Adreçar-se a un centre de reducció de danys per a una venipunció higiènica i altres serveis sociosanitaris.
• Entrar en un programa de manteniment amb metadona.
C
3
52 col·lecció eines 16
Aquest és un àmbit de responsabilitat compartida, amb funcions diferenciades per a cada nivell
d’atenció. Tanmateix, la col·laboració respon als principis de complementarietat i coresponsabilitat,
i en cap moment ha de suposar duplicació d’actuacions ni desistiment de funcions.
Malgrat tot, és relativament freqüent trobar di ficultats per a la col·laboració entre els diferents ser-
veis que intervenen en el procés de l’atenció a les drogodependències. A fi d’evitar-les, és important
definir els protocols de col·laboració entre els serveis soc ials bàsics i els serveis especialitzats en
drogodependències per donar garanties de continuïtat a tot el procés.
Aquests protocols, que juntament amb la coordinació poden assegurar-ne l’eficàcia –evitant omis-
sions i/o repetició d’actuacions pels ser veis implicats–, s’haurien de definir de bon principi i des
d’un rol d’igualtat professional.
L’esquema següent inclou els punts principals que cal considerar a l’hora d’elaborar un protocol de
col·laboració entre els diferents nivells d’atenció implicats:
La coresponsabilitat comporta:
• Treballar des de la proximitat del territori de l’usuari .
• Participar des del primer moment, quan sig ui escaient, en el disseny del pla de mi llora de la
situació.
• Facilitar que s’integri la incorporació social com un element més del procés terapèutic.
• Seguir de prop l’evolució de l’entorn sociofamiliar.
• Evitar “aparcar” la persona afectada en un altre servei i retrobar-lo només quan hi ha proble-
mes o ens demana suport específic.
C
3
53
col·lecció eines 16
C.3.2. Com i quan derivar?
Una derivació ben treballada permet mantenir i incrementar la motivació de l’afectat i el compromís
entre els professionals, i reduei x les possibilitats que l’afectat manipuli els professionals i també els
problemes de comunicació entre aquests.
Com fer les derivacions?
Amb els serveis
Quan des dels SSB derivem als serveis especialitzats...
La diferència principal entre els SSB i els serveis especialitzats en alcoholisme i drogodependències
és que als SSB es treballa des de l’especialització en la polivalència, i són una de les fonts de detecció
i derivació per als CAS; sovint tots dos treballen en el mateix territori.
Aspectes que cal considerar en l’elaboració d’un protocol de col•laboració entre
els diferents nivells d’atenció
Les formes generals de coordinació (que podran ser diferents en cada zona en funció
dels recursos i del volum de la problemàtica i les demandes), incloent-hi aspectes com ara:
• Quina serà la participació i el rol de cada servei i de cada professional en els aspectes
sanitari, social, educatiu i legal?
• Els processos d’assessorament i de derivació (protocols, contacte previ o no entre els
serveis, etc.).
• Què s’ha de fer des que es planteja la derivació ns que s’atén?
• En quines situacions intervindran els SBAS? En quins moments del tractament i amb
quins objectius?
• Quins missatges es donen als afectats i als seus familiars des de cada servei?
• La coordinació d’esforços per evitar interferències i ser més ecaços.
• La participació en l’avaluació de la intervenció.
El contingut d’un protocol breu de derivació, vàlid tant si és dels SBAS al CAS com
a l’inrevés, amb informació sobre:
• La demanda inicial individual o del nucli familiar.
• La hi pòtesi diagnòstica.
• Els resultats de les intervencions efectuades.
• L’argumentació de la derivació.
• Les propostes, si cal, d’objectius que cal treballar i les estratègies.
• Si es continuarà treballant des dels SBAS o del CAS o no, i per què.
La relació entre ambdós serveis un cop acceptada la derivació per:
• compartir informació (per exemple, fent reunions periòdiques entre els diferents
equips per estudiar, analitzar i dissenyar les accions més adequades a cada afectat);
• denir un pla de mil lora per a cada situació;
• mantenir entrevistes amb els afectats i les seves famílies per treballar la incorporació social i
altres problemes i necessitats (per exemple, tramitant ajuts pactats amb el CAS i l’usuari), i
• apropar els recursos comunitaris (laborals, educatius, lúdics, etc.).
C
3
54 col·lecció eines 16
Els SSB no poden adreçar directament els drogodependents a recursos de la XAD del tipus comu-
nitats terapèutiques, unitats hospitalàries de desintoxicació, programes de metadona, etc. L’accés a
aquests recursos es canalitza a través dels CAS.
De vegades, la proposta de derivació des dels SBAS cap al CAS pot esdevenir en un assessorament
que ajorni de moment la derivació i proposi formes alternatives de treballar amb l’afectat. D’aquesta
manera, si més endavant s’acaba fent la derivació, el CAS ja hi estarà implicat en ser coneixedor de
la situació.
La derivació consi steix en un traspàs de responsabilitat, total o parcial, entre els professionals dels
SBAS i els del C AS durant la inter venció en una situació individual, familiar o col·lectiva, un cop
efectuat l’estudi, les hipòtesis diagnòstiques i l’orientació (elaborades, en les situacions especialment
complexes, per l’equip dels SBAS), s’hagi iniciat o no un tractament des d’aquest servei.
Un cop feta la derivació, la globalitat de la intervenció la porta el CA S amb la coordinació i la col-
laboració dels SBAS; així, si cal, pot utilitzar recursos propis de cada servei i els serveis socials s’im-
pliquen activament en la fase d’incorporació social; d’aquesta manera s’evita que els SBAS siguin
només un element auxiliar o un tramitador de prestacions econòmiques.
En el moment de plantejar la derivació d’una situació de dependència de l’alcohol o d’altres drogues,
ha de quedar clar quina de les dues modalitats proposem:
a. una interrupció del contacte dels SBAS amb la persona afectada mentre actuï el CA S o
b. la continuació de certes responsabilitats envers els afectats assumides pels SBAS.
En ambdós casos la idea clau és la coresponsabilitat.
La segona opció permet fer un treball de més qualitat. El CAS inter vé de manera més intensiva
durant un període de temps i el s SSB menys intensiva, sabent, però, que després d’acabar el procés
de tractament el CAS retornarà la derivació als SSB. Els SSB poden canalitzar la informació entre els
diferents agents que participen en el procés.
Quan els serveis especialitzats deriven als SBAS…
És important recordar que hi ha molts perf ils de persones drogodependents, i que cadascun
d’aquests presenta necessitats diverses. N ’hi ha que no presenten problemes socials greus i que no
requereixen, per tant, una intervenció dels SBAS. En moltes ocasions, però, es presenta un deterio-
rament social important que ultrapassa les possibilitats d’intervenció des del CA S.
Pot ser convenient per al CAS sol·licitar als SBAS informació sobre aquests afectats i/o plantejar la
possibilitat de fer una derivació. És important que els ser veis especialitzats fomentin en els afectats
una visió dels serveis socials com a punt de suport i ajuda en el procés terapèutic, i no tan sols com
un lloc on recórrer a formular sol·licituds d’ajut econòmic.
En aquestes situacions plantegem una metodologia similar a la de la derivació dels SBAS cap al
CAS. Aquesta derivació serà un traspàs de responsabilitat, total o parcial, respecte d’un projecte
d’intervenció que proposa el CAS als SBAS, amb vista que aquests intervinguin perquè:
• s’acosta el procés de tancament i estan a l’última fase de la intervenció;
• hi ha situacions de maltractaments familiars (a la parella, als fill s, etc.);
• s’ha produït (fuga) o es produirà en breu (per exemple, canvi de domicili) una interr upció de la
relació de l’afectat amb el CA S sense que s’hagin assolit els objectius plantejats, per la qual cosa
es demana suport als SBAS.
C
3
55
col·lecció eines 16
Amb els afectats
Si accepten la proposta de derivació:
Cal assegurar-nos que entenen els motius que fan recomanable la derivació.
Explicar què i com treballa el servei al qual se’ls deriva.
Aclarir les expectatives dels afectats abans d’iniciar el contacte amb el CAS, sense condicionar la
derivació a una resposta concreta.
Informar-los sobre la relació que poden mantenir a partir d’ara, i mentre dur i la derivació, amb
els SBAS (com i per què adreçar-s’hi).
Si no accepten la derivació:
En primer lloc, convé recordar-nos a nosaltres mateixos que tenen tot el dret de rebutjar la derivació.
La decisió és seva. Després:
Si és possible, cal seguir en contacte amb la persona i/o la seva família, per tal de deixar una
porta oberta per intentar treballar la motivació de l’afectat. De vegades, amb coordinació prèv ia
amb el CAS de referència i per treballar les seves actituds i facilitar l’inici del tractament del seu
familiar, és útil derivar la família al CAS encara que l’afectat és negui a anar-hi. També, en alguna
situació, pot tenir sentit fer pressió condicionant la concessió d’alguna prestació a l’acceptació de
la derivació.
Si hi ha fills en situació de risc, cal comunicar als afectats com pot estar repercutint negativa-
ment la seva dependència en els infants, i també l’obligació ètica i legal del professional de notfi-
car la situació al SEAIA o al jutjat corresponent si no es posa en marxa un procés de millora.
En quines situacions cal derivar al CAS?
Convé plantejar la derivació per:
• Iniciar un tractament quan l’afectat reconeix el problema i té voluntat de tractar-se.
• Aclarir diagnòstics d’abús i/o dependència de l’alcohol o altres drogues, i proposar, si cal, el pro-
grama de tractament més adequat.
• Aprofundir en l’assessorament a la família dels afectats.
• Iniciar o reiniciar el contacte amb una persona que ha abandonat el tractament.
• No convé derivar quanla persona no està prou motivada.
Derivar no és sinònim de tancar la intervenció
Això suposaria que els SBAS no tenen cap paper en la inter venció a partir del moment de la deriva-
ció. D’altra banda, en fer la derivació cal evitar:
• que l’afectat quedi en terreny de ningú, ni atès pels SBAS ni pel CAS;
• que el derivant no es preocupi de què passa un cop “col·locada” la persona;
• fer derivacions que condicionin la demanda i l’entrada al servei següent (derivar creant expec ta-
tives o promeses respecte al tipus d’intervenció que farà el CAS, sense que aquest encara no hi
hagi pres part).
A més, cal no oblidar que una situació mal derivada acostuma a suposar haver de començar de nou
més endavant, generalment, en condicions pitjors.
C
3
56 col·lecció eines 16
C.3.3. Quins recursos tenim a l’abast?
La drogodependència és un procés dinàmic amb múltiples causes i múltiples camins possibles.
Aquesta realitat obliga a dissenyar diferents abordaments terapèutics adaptats a les diferents tipolo-
gies de consumidors i problemes.
Actualment, hi ha un consens majoritari (si més no en l’àmbit professional) a l’hora d’acceptar que
l’objectiu fonamental del tractament de les drogodependències ha de ser el de mi llorar la salut (en
un sentit global i no merament sanitari) i la qualitat de vida de les persones afectades quant al seu
exercici personal i social segons les necessitats de cada pacient. Aquest objectiu és molt més ampli
que el més tradicional centrat a aconseguir l’abstinència del consum. Això ha donat lloc a la confi-
guració i la consolidació de dos grans tipus d’objectius de tractament:
• Programes lliures de drogues o orientats a l’abstinència: tenen com a objectiu bàsic
aconseguir que l’usuari deixi de consumir drogues. Són programes de màxims que aspiren a
la reincorporació plena dels afectats a la societat normalitzada, però que requereixen circum-
stàncies personals que alguns consumidors no posseei xen. Els tractaments d’aquesta mena de
programes poden ser de caire farmacològic, de caire psicològic (per exemple, teràpies de caire
motivacional, cognitiu-conductuals, centrades en la família, etc.) o combinar ambdues formes
d’abordament.
• Programes de reducció de danys: partint de l’evidència que algunes persones no poden i
d’altres no volen abandonar el consum de drogues (si més no, de moment), l’objectiu essencial
d’aquests programes no és assolir l’abstinència (a la qual cosa, òbviament, no s’oposen), sinó
reduir els problemes que ocasiona el consum i millorar la qualitat de vida dels usuaris, preve-
nir sobredosis i reaccions adverses, reduir la transmissió de malalties infeccioses, augmentar la
consciència sobre els r iscos i danys associats a l’ús de drogues, reduir la delinqüència i afavorir
alhora el contacte amb la Xarxa d’atenció sanitària i social.
La Generalitat de Catalunya, a través dels departaments de Salut i de Benestar Social i Família, co-
ordina i finança una xarxa de recursos d’atenció a les drogodependències, públics o privats, que
es coneix com a Xarxa d’atenció a les drogodependències (X AD). L’accés als diferents recursos
d’aquesta Xarxa es canalitza a través dels centres d’atenció i seguiment (CAS), els quals es descriuen
més endavant en aquesta secció.
A banda d’aquests, hi ha recursos de caràcter privat aliens a la XAD. Alguns ofereixen garanties d’aten-
ció equivalents a les dels centres de la XAD, amb temps d’espera que poden ser menors, malgrat
que sov int són a canvi d’un cost econòmic alt. D’altres, en canvi, estan lluny d’assegurar garanties
similars. Certament, n’hi ha que ofereixen acollida immediata i, de vegades, també demanen un cost
econòmic baix. Tanmateix, no és menys cert que alguns tenen una forta càrrega ideològica al darrere.
Els departaments de Benestar Social i Família i de Salut poden orientar en relació amb els aspectes
comentats al paràgraf anterior.
En tot cas, els recursos d’atenció a les drogodependències requereixen sempre l’autorització admi-
nistrativa per al seu funcionament.
L’autorització administrativa garanteix uns mínims en relació amb:
• l’oferiment d’una atenció professional,
• l’existència d’un programa i d’uns objectius definits,
• les condicions d’habitabilitat i disponibilitat d’una infraestructura mínima sufic ient i
• el respecte dels drets i la dignitat dels usuaris.
C
3
57
col·lecció eines 16
Esquema dels recursos principals associats als programes de la XAD, seguida de la seva descripció:
Les xifres entre claudàtors indiquen el nombre de centres, llits o places, segons correspongui, vin-
culats a la XAD referides a l’any 2011.
El CAS com a referència
Els Centres d’atenció i seguiment(CAS) són els centres de referència de la XAD, estan secto-
ritzats territorialment i treballen totes les fases d’atenció a les persones amb problemes de drogues,
des de la desintoxicació fins a la inserció social. Són dispositius d’accés directe que ofereixen atenció
ambulatòria als drogodependents i a les seves famílies, i són la porta d’entrada al tractament especi-
alitzat que ofereix la XAD.
Els CAS disposen d’equips professionals multidisciplinaris que ofereixen un abordament biopsico-
social de la dependència a les drogues, i dissenyen, d’acord amb els usuaris, la modalitat de tracta-
ment més indicada en cada cas (lliure de drogues o de reducció de danys), i també la conveniència
d’utilitzar els altres recursos especialitzats.
Programes lliures de drogues o orientats a l’abstinència
Fase de desintoxicació
Té com a objectiu superar la dependència física; això és, evitar que la persona experimenti la sín-
drome d’abstinència en deixar de consumir la substància. Per tant, no sempre és necessària aquesta
etapa (ni totes les drogues generen dependència física ni totes les persones dependents presenten
símptomes d’abstinència), per bé que ho és gairebé sempre en el cas de l’alcohol i l’heroïna.
El tractament és essencialment farmacològic i dura al voltant de deu o quinze dies. Sol ser ambula-
tori des dels CAS i l’afectat s’està a casa amb suport familiar i vigilat per la família. Tot i això, en al-
PRINCIPALS PROGRAMES I RECURSOS DE TRACTAMENT I INCORPORACIÓ SOCIAL
FASES DEL
TRACTAMENT
PROGRAMES LLIURES DE DROGUES PROGRAMES DE REDUCCIÓ DE DANYS
RECURSOS
AMBULATORIS
RECURSOS
RESIDENCIALS
DESINTOXICACIÓ • CAS - centres d’atenció
i seguiment [63]
• UHD - unitats
hospitalàries [11]
[56 llits]
• Unitats de patologia
dual [6]
Programes de manteniment amb metadona (PMM):
• Centres prescriptors [7]
• Centres dispensadors [20 CAS, 175 farmàcies
i 6 mòbils]
• Centres dispensadors i prescriptors [52]
Programes d’intercanvi de xeringues (PIX):
• Farmàcies [530]
• Centres de salut [90]
• Programes de carrer [9]
• CAS [20]
• Centres d’emergència social [11]
• Unitats mòbils [6]
• Sales de venipunció [6]
• Màquines autodispensadores [2]
• Hospitals [4]
Programes de contacte:
• Centres d’atenció sociosanitària urgent [11]
• Unitats mòbils [6]
• Sales de venipunció [6]
• Programes de carrer [9]
DESHABITUACIÓ • CAS - centres d’atenció
i seguiment [63]
• Comunitats
terapèutiques [21]
[344 places]
INCORPORACIÓ
SOCIAL
• Centres de dia [14],
programes d’integració
social amb recursos
comunitaris (temps
lliure, inserció laboral,
voluntariat, etc.)
• Pisos de reinserció [13]
C
3
58 col·lecció eines 16
guns casos és necessari l’ingrés en una unitat hospitalària de desintoxicació (UHD) o en una unitat
de patologia dual. D’altra banda, fora de la XAD, és freqüent fer la desintoxicació ingressant l’afectat
en una comunitat terapèutica.
Unitats hospitalàries de desintoxicació (UHD)
Aquestes unitats disposen d’equips especialitzats que programen un tractament de desintoxicació
en règim hospitalari en els casos en què no està indicat fer aquest tractament de manera ambulatò-
ria. Els motius principals d’ingrés en una UHD són el fracàs anterior en desintoxicació ambulatòria
i la manca de suport i contenció familiar, a més de la presència de patologies determinades.
Unitats de patologia dual
Un percentatge elevat de persones ateses a la XAD pateixen, a més, un trastorn mental que pot ser
tant previ al consum de drogues o com a conseqüència d’aquest. Les unitats de patologia dual són
serveis d’ingrés a l’hospital d’estada curta. Es fa necessari quan la persona drogodependent pateix
trastorn mental. Això fa aconsellable tractar totes dues patologies en un sol centre assistencial. S’ hi
accedeix per derivació del CAS.
Fase de deshabituació
L’objectiu és superar la dependència psicològica i centrar-se en el reconeixement dels patrons de
conducta característics de la drogodependència i l’adquisició d’habilitats que capacitin la persona
per modificar el seu estil de vida i afrontar amb èxit situacions de risc per tornar a consumir. Durant
aquesta etapa són freqüents les recaigudes, d’intensitat i durada variables, les quals formen part del
procés d’adaptació de l’individu al nou estil de vida.
De vegades, durant aquesta fase o la següent, s’administren fàrmacs de suport que modifiquen la
resposta de l’organisme davant de consums de drogues eventuals. És el cas del disulfiram o la ciana-
mida càlcica, utilitzats en el tractament de l’alcoholisme, que actuen provocant grans molèsties si es
beu alcohol havent pres el medicament, encara que la seva efectivitat està limitada perquè el compli-
ment per part dels pacients acostuma a ser bai x. Pel que fa a la naltrexona, s’utilitza en el tractament
d’alguns dependents a l’heroïna i anul·la els efectes gratificants que produiria el consum d’aquesta
droga si no s’hagués pres la medicació (que per si mateixa té efectes neutres).
CAS
El tractament des de la XAD en aquesta fase és normalment ambulatori a través del CA S, i inclou
el treball individual i en grup amb l’afectat i la família. En determinants casos, és convenient ingres-
sar l’afectat en una comunitat terapèutica, mentre es continua treballant amb la família. La durada
d’aquesta fase gira al voltant de l’any, però és molt variable.
Comunitats terapèutiques
Són recursos que faciliten l’aïllament provisional del drogodependent del seu medi, i ofereixen un trac-
tament socioeducatiu i rehabilitador de llarga estada en règim d’internament (de sis a dotze mesos en el
cas de les integrades a la XAD, i sovint més temps en la resta).
Les comunitats terapèutiques integrades a la XAD, i també algunes que no ho estan, disposen
d’equips professionals que ofereixen un programa terapèutic estructurat que emfasitza la utilització
de tècniques de treball en grup i de confrontació, i requereix un nivell alt de compromís dels resi-
dents. Tanmateix, alguns centres que es donen a conèi xer com a comunitats terapèutiques obvien
C
3
59
col·lecció eines 16
la intervenció professional i basen la suposada rehabilitació (de manera més o menys amagada) en
l’adscripció dels residents a una ideologia (religiosa unes vegades i sectària unes altres).
Els motius més importants d’ingrés en una comunitat terapèutica són el fracàs anterior en tracta-
ment ambulatori, la presència d’una desestructuració social particularment elevada en l’ambient de
l’afectat i la manca de suport i contenció familiar, a més d’alguns altres motius força menys freqüents.
Fase d’incorporació social
L’objectiu d’aquesta fase és aconseguir el funcionament social ple de la persona en el seu medi.
Això implica ajudar-la a trobar sentit al dia a dia, que ja no gira al voltant del consum de drogues,
i estimular-la a aprofitar les possibilitats de realització personal que li ofereix l’entorn. L’èmfasi de
la intervenció en aquesta fase se situa en tres esferes: feina/formació, temps l liure/oci i amistats/
relacions socials.
En funció de les circumstàncies individuals de cada persona, és convenient donar suport a aquest
procés mitjançant la utilització de determinats recursos socials, que poden ser de caire general
(com ara programes comunitaris d’inserció laboral) o específ ics per a drogodependents (com ara
centres de dia, pisos de reinserció, etc.).
Amb independència dels temps màxims d’estada en els diferents recursos de suport que es poden
utilitzar, els límits d’aquesta etapa són molt imprecisos. És clar, però, que s’inicia en algun moment
de la fase de deshabituació i no pas un cop finalitzada aquesta fase. Pel que fa a l’acabament, d’alguna
manera caldria equiparar-lo amb la superació de la vivència de ser una persona “ex” i l’assumpció de
la drogodependència com una experiència pròpia i passada.
La coordinació entre els serveis bàsics d’atenció social i el CAS i els altres serveis específics és clau al
llarg de tota aquesta fase; en aquest procés els serveis socials guanyen importància relativa a mesura
que la persona avança en el seu procés d’incorporació social.
Centres de dia
Són centres urbans d’acolliment diürn que exerceixen activitats d’inserció social (formació ocupa-
cional, adquisició d’hàbits prelaborals i laborals, etc.) complementàries als processos de tractament.
S’adrecen a persones en tractament amb dif icultat per utilitzar recursos normalitzats d’integració
social i que no requereixen ser allunyades del seu medi. Disposen d’equips professionals multidisci-
plinaris i de suport mèdic i psicològic extern.
Pisos de reinserció
Són serveis d’acolliment residencial que, amb caràcter transitori i mitjançant un règim d’autogestió
com a instrument socialitzador, faciliten la integració social dels residents. S’adrecen a persones en
fase d’incorporació social, amb seguiment terapèutic des d’un CAS, que presenten necessitats resi-
dencials i mancances de tipus familiar o social. El període màx im d’estada sol ser de sis a dotze me-
sos. Disposen d’educadors socials que supervisen el procés d’autogestió i d’integració social, d’un
tècnic sanitari i de suport psicològic i social extern.
Programes de reducció de danys
Programes de manteniment amb metadona (PMM)
Aquests programes representen tant una forma de reducció de danys associats al consum de opiacis
(sobretot heroïna) com un tractament per dependència a aquesta substància.
C
3
60 col·lecció eines 16
Els PMM permeten accedir a un nombre ampli de consumidors i mantenir-hi contacte regular, els
quals, si no fos així, quedarien fora de la xar xa assistencial atès que, ara com ara, no respondrien a les
exigències dels programes lliures de drogues.
Es basen en la substitució del consum incontrolat d’ heroïna per l’administració oral, regular, pauta-
da i controlada de metadona. Ai xò permet normalitzar conductes, fins i tot entre les persones que
segueixen prenent drogues, les quals es benef icien, si més no, d’una reducció de la freqüència de
pràctiques de risc, inclosa la injecció de drogues.
Els PMM s’han mostrat eficaços (òbviament, no definitius) per prevenir la sida entre els UDVP
i per estabilitzar (parcialment) la seva conducta, modi ficant algunes pautes característiques de la
drogodependència p er d’altres socialment més normatives. Alhora, la seva alta adherència dóna
lloc a un contacte regular amb el CAS, cosa que permet anar introduint-hi altres objectius i accedir
eventualment a un tractament orientat a l’abandonament definitiu del consum.
Molts dels CAS, juntament amb alguns hospitals i els centres penitenciaris, formen el gruix dels
centres que actualment intervenen en l’aplicació dels PMM. D’altra banda, hi ha un petit nombre
d’unitats mòbils de dispensació de metadona (autobusos de metadona) que intenten apropar al
màxim els PMM a usuaris determinats.
No obstant això, la metadona oral no provoca el mateixos efectes gratificants que l’heroïna injecta-
da. Ai xò fa que determinats consumidors (generalment molt desestructurats), que certament no
estan interessats pels programes lliures de drogues, tampoc no ho estiguin pels PMM.
Centres d’atenció sociosanitària urgent
Sectors determinats molt marginats de la població drogodependent estan allunyats de la xarxa soci-
osanitària i, no cal dir-ho, no acudeixen a cap recurs específic d’atenció.
Els centres d’atenció sociosanitària urgent són un recurs adreçat a aquest tipus de drogodependents
que no fan demandes de tractament, es resisteixen a establir contacte amb la x arxa sociosanitària i
constitueixen una població d’alt risc per a ells mateixos i per a la comunitat.
L’accés a aquests centres és directe, sense derivació ni cita prèvia, i l’acollida i l’atenció són immedia-
tes. Miren d’adaptar la seva ubicació i el seu horari a les necessitats de la població a la qual s’adrecen.
Disposen d’equips multidisciplinaris i ofereixen serveis com ara intercanvi de xeringues, distribució
de preservatius, dutxes, bugaderia, canvi de roba, calor, cafè, informació sobre albergs i menjadors,
etc. A més, eventualment, intenten motivar els usuaris per accedir als circuits assistencials o de trac-
tament.
Programes d’intercanvi de xeringues (PIX)
Són programes que faciliten de franc material d’injecció estèril, preservatius i altres serveis als
UDVP, a canvi de les xeringues usades, per tal de destruir-les. A més de reduir el risc d’infecció asso-
ciat a l’ús de drogues per via endovenosa, els PIX poden dur a terme activitats d’educació sanitària i
estimular la connexió amb la xarxa assistencial dels usuaris que ho demanin o ho necessitin.
Un cop valorada la conveniència d’establir un PIX nou, i abans d’iniciar-ne el funcionament, és es-
sencial aconseguir un consens ampli entre els agents implicats, a més d’un bon grau d’acceptació
dels sectors de la comunitat que poden sentir-se afectats (associacions de veïns, de comerciants,
etc.). Amb aquest fi, és útil distribuir prèviament informació detallada sobre aquest tipus de pro-
grames.
C
3
61
col·lecció eines 16
Centres de reducció de danys
Servei adreçat a persones consumidores de drogues, sovint dependents, que pel motiu que sigui no
volen o no se senten encara en condicions d’iniciar el tractament i persisteixen en el consum. L’ob-
jectiu d’aquests centres és reduir al màxim els problemes per a la salut física i psicosocial d’aquestes
persones, i motivar i facilitar l’accés al tractament.
C.3.4. Incorporació social: una part del tractament global
Aquesta és una tasca important que duen a terme els SBA S en coordinació amb el CAS. Tanmateix,
no sempre és necessària. Això depèn del perfi l de la persona afectada. Cal plantejar la incorporació
social amb objectius concrets i realistes per a cada destinatari, i alhora adequats al context social,
econòmic i de recursos del territori.
Parlem d’incorporació social i no de reinserció perquè és un terme més inclusiu, ja que quan es
tracta de persones joves que estan superant problemes amb l’alcohol o altres drogues, hauríem de
parlar més aviat d’incorporació social que no pas de reinserció. Tant l’una com l’altra consisteixen
en processos educatius, d’interioritz ació de normes, valors i pautes de comportament relacionats
amb diverses àrees:
• Familiar/relacional: es pot treballar l’economia, l’organització fami liar, l’atenció als fills, com
trencar l’aïllament social, afavorir l’establiment de relacions noves, aprendre a programar i a gau-
dir del temps lliure, etc.
• Formació/ocupació: informant, estimulant interessos, utilitzant recursos i activitats generals
comunes a la resta de la població amb dificultats per accedir al mercat laboral.
C.3.5. Com tancar el procés?
Hem vist com, a partir de la derivació dels SBAS i durant la intervenció des del CAS, és convenient
que ambdós serveis mantinguin una relació de complementarietat, la intensitat de la qual estarà
en funció de les tasques que s’acordin entre si. Un cop finalitza el tractament al CAS, s’entra en una
fase de seguiment, és a dir, d’anar veient, directament o indirectament, si es mantenen les millores
aconseguides o si cal fer un altre tipus d’intervenció. Arribats a aquest punt, de vegades cal que el s
SSB agafin el relleu del CAS com a servei protagonista. Cal, però, que tan els serveis com els afectats
i els seus familiars tinguin clar amb qui s’han de relacionar per a unes coses o per a unes altres. Això
es pot assegurar fent una reunió conjunta entre els SBAS, el CAS, la persona afectada i la família.
En el treball sociosanitari –i l’atenció a les persones amb dependències no n’és una excepció–, s’hi
comencen moltes intervencions i molts processos i se’n tanquen pocs. Per aquesta raó, la finalitza-
ció del procés s’ha de planificar des del començament de la relació d’ajut, i donar una importància
especial a la fixació d’objectius, els contractes, la revisió permanent del procés, etc.
Quan es tanca un procés, els professionals, les persones afectades i les famílies poden experimentar
sentiments diversos. Ai xí, la família pot mostrar satisfacció, hostilitat, negar els problemes, presentar
demandes noves, etc. El procés, el poden tancar cadascun dels diferents agents i per motius diver-
sos. Per exemple:
• Per decisió conjunta, perquè s’han assolit els objectius acordats prèviament o s’ha arribat a la
conclusió que no interessa continuar la relació d’ajut.
• Per decisió unilateral de l’afectat, com a forma d’aconseguir autonomia; perquè creu que ja ha as-
C
3
62 col·lecció eines 16
solit els resultats que s’havia fixat, perquè té problemes greus, perquè s’ha desmotivat, etc. Abans
de començar a trucar per telèfon, a citar de nou, etc., convé deixar un període d’espera atenta.
• Per decisió unilateral del professional, perquè s’ha acabat el període acordat i no veu que l’afectat
hi tingui interès. Si hi està d’acord, se’l pot derivar a altres serveis o a altres professionals del ma-
teix servei. A més, de vegades cal reconèixer i acceptar la impotència de no poder fer res més.
Al llarg de tot el procés, però especialment en finalitzar-lo i sobretot tractant-se de drogodepen-
dències, cal valorar:
• el paper de la lliber tat de la persona afectada,
• la situació de les persones amb les quals conviu i que poden necessitar suport (lls, parella,
etc.) i
• el que s’ ha aconseguit i el que no, objectivament, per les dues parts.
C.4. Resum de pautes d’actuació
C.4.1. Generals
Davant d’una situació de dependència de les drogues, la nostra inter venció s’ha
d’orientar, en principi, a fer un treball enfocat a la derivació de la persona afectada a la x arxa
especialitzada d’atenció a les drogodependències.
Davant d’un patró de consum nociu de drogues, en canvi, l’estratègia no ha de ser, en
principi, la derivació. Atès que es conserva la capacitat per controlar i modi ficar el consum
de drogues, pot ser innecessari recórrer a un servei especialitzat, la qual cosa probablement
no seria entesa ni acceptada per la persona, i fins i tot en casos determinats podria tenir efec-
tes contraproduents. Tanmateix, de vegades serà úti l adreçar-nos als serveis especialitzats
per demanar assessorament sobre l’estratègia a adoptar.
La nostra intervenció, doncs, s’ha d’orientar a fer que la persona prengui més consciència
del risc que assumeix amb la seva conducta, i a afavorir l’adopció de formes de consum
menys perjudicials o valorar la possibilitat de l’abstinència. Aquí sovint haurem de treballar
amb l’afectat i amb la família. De vegades, és útil reforçar la nostra intervenció amb accions
paral·leles dels serveis d’atenció primària de salut. Òbviament, això no és possible sense una
bona coordinació entre ambdós serveis que faciliti la col·laboració mútua.
Davant de situacions de consum de risc. De manera general, aquestes persones no són
tributàries de rebre atenció individualitzada pel seu consum de drogues, però sí d’accions
preventives (educatives o de sensibilització). Convé adreçar aquestes accions a grups de risc
delimitats –per exemple, els joves que freqüenten certs locals.
C
4
63
col·lecció eines 16
C.4.2. Segons la demanda
DESCRIPCIÓ DE LA SITUACIÓ I PAUTES D’INTERVENCIÓ
LA PERSONA FA UN ALTRE TIPUS DE DEMANDA I NO VERBALITZA QUE TÉ
PROBLEMES AMB EL CONSUM DE DROGUES
Sensibilitzar la persona, en principi de manera indirecta, perquè connecti amb la seva realitat.
La persona fa qualsevol demanda no relacionada amb el consum (beca menjador, proble-
mes econòmics, etc.) i evita parlar del tema.
El professional intenta relacionar el consum amb les seves conseqüències:
“Ha tingut algun petit accident recentment? Per què li sembla que s’ha produït?”.
Si hi ha manca d’informació, cal informar sobre els aspectes relacionats amb el consum.
“Jo bec el normal: una copa després de l’esmorzar, vi per dinar...”
Cal informar també sobre les característiques de la dependència.
LA PERSONA NO VOL (O NO POT) DEIXAR-HO O REDUIR-NE EL CONSUM
Informar sobre com prevenir problemes de salut i la transmissió de malalties infeccioses,
entre d’altres, millorant les pràctiques de consum:
“Com que ja tinc anticossos de la sida, és igual...”
“Saps que si seguei xes compar tint xeringues, a més de transmetre el virus, tens més possibi-
litats de desenvolupar la malaltia?”
Potenciar que hi hagi un seguiment mèdic:
“Fa molts mesos que no vaig al metge.”
“Què et sembla si vas al de capçalera per mirar com estàs de salut i, si tens alguna
cosa,agafar-ho a temps?”
Informar sobre el tractament per quan hi hagi un canvi d’opció:
“Quan ho tingui més clar ja miraré de deixar l’heroïna, no vull anar a un CAS...”
“De totes maneres, t’apunto el telèfon i l’adreça per si canvies d’opinió. Guarda-ho, de mal, no
te’n farà.”
Motivar per al canvi:
“Intentar-ho serà inútil...”
“Què et sembla si t’hi acompanya un voluntari i t’informes directament del tractament i de
les possibilitats de deixar-ho?”
Utilitzar recursos que facilitin començar un tractament quan es fan demandes socials:
“Li podem tramitar les ajudes si es compromet a millorar la cura dels f ills, deixar les drogues,
etc.”
HI HA DEMANDA EXPLÍCITA PER ABANDONAR O REDUIR EL CONSUM
Derivar al CAS i coordinar-se amb els seus recursos:
“On he d’anar per fer el tractament? Com puc anar a una comunitat terapèutica?”
“Al CAS de la nostra zona. Hi podràs fer el tractament i et facilitaran l’accés a una comunitat
terapèutica si valoren que és el que necessites; perquè hi ha altres alternatives.”
El professional infor ma i prepara la persona per a la derivació i gestiona el temps d’espera
(dóna una nova cita, etc.).
Treballar la incorporació social.
C
4
64 col·lecció eines 16
C.4.3. Segons el nivell d’intervenció
INDIVIDUAL
Motivar per al canvi.
Reduir pràctiques de risc.
Informar per donar opció a la decisió (per exemple, cap a l’abstinència).
Coordinar-se amb els recursos de tractament.
FAM ILIAR
PROBLEMÀTICA DE LA RELACIÓ AMB LA PERSONA AFECTADA
Informar sobre el paper de la família i dels recursos de tractament.
Fomentar actituds que afavoreixin que la persona prengui decisions de canvi sobre la seva
situació.
Evitar que impliqui més els familiars en el seu consum de drogues.
“Ens demana diners dient que si no els robarà i... jo li’n dono.”
“Donar diners no és una solució real. S’ha d’afrontar la situació perquè el l/a pugui prendre
una decisió i, després, els altres.”
PROBLEMÀTICA RELACIONADA AMB LA SALUT MENTAL FAMILIAR
Saber com actuar davant de situacions diverses relacionades amb el consum i les seves con-
seqüències:
“No sabíem que li passava això...”
“És un tema complex que s’ha de tractar estudiant la situació i sense prendre decisions pre-
cipitades.”
Motivar la família perquè faci un treball terapèutic d’anàlisi del problema i perquè par ticipi
en la recerca de solucions (per exemple, la dona de l’home que tenia problemes amb l’alco-
hol no li vol retornar àrees de poder que ell va delegar en ella).
Connectar-los amb associacions d’afectats o centres especialitzats:
“Estic desesperada, no sé què fer...”
“Molta gent es troba en la seva situació. Hi ha grups de famílies que comparteixen les seves
preocupacions i experiències...”
Donar estratègies d’autocura de la salut mental i aturar el deteriorament de l’ambient familiar.
Prestar atenció a la situació dels infants. Tenir-ne cura.
COMUNITARI
Comunicar-se amb la resta d’àrees i serveis per portar a terme, conjuntament, accions de
prevenció i coordinar-les.
Treballar preventivament per reduir els casos nous, la dependència i les formes de consum
d’alt risc en les persones consumidores.
Fomentar l’acceptació dels centres de tractament i incorporació social sensibilitzant i impli-
cant la comunitat en la recerca de solucions.
Implicar la comunitat en la incorporació social.
Potenciar que les entitats ciutadanes intervinguin en aquestes problemàtiques.
Promoure i coordinar el voluntariat que complementi l’actuació professional.
C
4
65
col·lecció eines 16
C.4.4. Segons la situació i segons cada professional
SITUACIÓ DETECTADA TASQUES PRINCIPALS
• Problemàtica detectada a partir d’altres
demandes relacionades amb el treball
social, sovint provocades per la drogode-
pendència.
• Problemàtica i demanda familiar immedi-
ates.
Treballador/a social
Entrevistar p er fer un treball individual i
familiar.
Aconseguir una bona derivació a centres
especialitzats.
Gestionar i facilitar recursos per a la in-
corporació social, tant de la mateixa insti-
tució com d’alienes.
Treballar la prevenció i la incorporació
social en l’àmbit comunitari.
• Problemàtica característica de l’adoles-
cència amb experimentació plaent de
drogues legals i il•legals, consum no
periòdic i no deteriorat, etc.
• Problemàtica en alguns moments més
intensiva que extensiva (alcohol, pastilles,
cocaïna, etc.).
• Fills i lles d’afectats.
Educador/a social
Intervenir en medi obert amb grups de
risc.
Posar en contacte l’afectat amb recursos i
activitats comunitàries normalitzades.
Promoure el lleure i les activitats alternati-
ves al consum.
Acompanyar en situacions especials (cen-
tres de tractament, problemàtica judicial,
etc.).
• Problemàtica en la gent gran: dependèn-
cia de l’alcohol i consum excessiu de psi-
cofàrmacs.
• Infants i adolescents que poden iniciar un
consum (grups de risc).
• Fills i lles d’afectats.
Treballador/a familiar
Detectar consums de risc en domicilis i
problemàtica entre el veïnat i altres situa-
cions de risc.
Educar la família en destreses pràctiques
al seu domicili.
Donar medicacions i donar suport al trac-
tament de desintoxicació.
Treballador/a social i educador/a social
Avaluació, mitjançant la recollida i l’anàlisi de dades, dels processos iniciats i els resultats de
la tasca efectuada.
Prevenció de situacions de risc i promoció del benestar comunitari.
Anàlisi de demandes d’entitats o grups veïnals.
C
4
66 col·lecció eines 16
ANNEXOS
Referències bibliogràfiques
Legislació de referència
Punts institucionals d’informació en l’àmbit de les
drogodependències a Catalunya
67
col·lecció eines 16
Referències bibliogràfiques
American PsychiatricAssociation (1994)
DSM-IV. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales.
Barcelona: Masson. 1995.
BEC, Butlletí Epidemiològic de Catalunya. Volum XVIII. 1997.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
Bukoski, W.J. (1991)
Un marco de trabajo para la investigación en prevención del abuso de drogas
A: N.I.D.A. (editor)
Estudios sobre intervenciones en prevención del abuso de drogas: aspectos metodológicos.
Madrid: Centro de Estudios Sobre Promoción de la Salud. 1995.
Camino, L.; Roig, J.; Ruíz, F.; Sedó, C. (1993).
Manual sobre drogodependències per a professionals de serveis socials
d’atenció primària.
(Document no publicat).
Carrón, J.; Sánchez, L.; et al. (1995).
Los servicios sociales generales y la atención a drogodependientes.
Madrid: GID · Grupo Interdiciplinar sobre Drogas.
Cázares, A. (1994)
Investigación sobre intervenciones preventivas: enfoque y perspectiva.
A: N.I.D.A. (editor)
Métodos científicos para la investigación de intervenciones preventivas.
Madrid: F.A.D. Fundación de Ay uda contra la Drogadicción. 1997.
Comitè d’experts en formació de recursos humans en l’àmbit dels ser veis socials (1996).
Sistema català de serveis socials. Condicions funcionals dels serveis socials.
Qualificació i perfils professionals. IV - Serveis bàsics d’atenció social primària.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social.
Departament de Benestar Social (1997).
Sistema català de serveis socials. III Pla d’actuació social. 1997-2001.
Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Delegación del Gobierno para el Plan Nacional Sobre Drogas (1997).
Plan Nacional Sobre Drogas. Memoria 1996.
Madrid: Ministerio de Interior.
Dorn, N.; Murji. K. (1992).
Prevención de drogodependencias: Una revisión de la literatura en lengua inglesa.
Bilbao: Edex Kolektiboa. 1993.
Escudero, M. (1996)
Nens oblidats.
Revista de Treball Social. 143: 104-114.
Ewing, J.A . (1984).
Detecting alcoholism. The CAGE questionnaire.
JAMA. 252: 1905-7.
68 col·lecció eines 16
Funes, J. (1996).
Drogas y adolescentes.
Madrid: Santillana
Harkin, A.M.; Anderson, P.; Goos, C. (1997).
Smoking, drinking and drugtaking in the European Region.
World Health Organization Regional Office for Europe.
Hartnoll, R.; Daviaud, E.; Lew is, R.; Mitcheson, M. (1985).
Problemas de drogas: valoración de necesidades locales.
Madrid: Ministerio de Sanidad y Consumo. 1991.
Hawkins, J.D.; Catalano, R.F.; Miller, J.L. (1992)
Risk and protective factors for alcohol and other drug problems in adolescence
And early adulhood: Implications for substance abuse prevention.
Psychol. Bull. 112(1): 64-105.
Health Education Board for Scotland (1994).
It’s my life. A drugs video resource pack for young people.
Aberdden: Northlight Productions.
Iniesta, M.C.; Valls, M. (1990).
Els serveis socials i les drogodependències.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. ICASS.
Jones, M.L., A.C.S.W.
El trabajo con clientes no motivados.
A: Stith, S.M.; Williams, M.B.; Rosen, K . (editors)
Psicosociologia de la violencia en el hogar.
Bilbao. Desclée de Brouwer. 1992.
Jongeward, D.
En busca del éxito. Análisis transaccional en la práctica.
México. Limusa. 1986.
Little, L.F.
Terapia gestalt con mujeres víctimas de violencia en la intimidad.
A: Stith, S.M.; Williams, M.B.; Rosen, K . (editors)
Psicosociologia de la violencia en el hogar.
Bilbao. Desclée de Brouwer. 1992.
Miller, W.R .; Rollnick, S. (1991).
Motivational interviewing : Preparing people to change addictive behavior.
New York: Guilford Press.
Òrgan Tècnic de Drogodependències.
Sistemes d’intercanvi de xeringues a Catalunya.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
Òrgan Tècnic de Drogodependències (1997).
Sistema d’informació sobre drogodependències a Catalunya. Informe anual 1996.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
69
col·lecció eines 16
Prochaska, J.O.; Prochaska, J.M.
Modelo transteorético de cambio para conductas adictivas.
A: Casas, M.; Gossop, M. (editors)
Tratamientos psicológicos en drogodependencias: Recaída y prevención de recaídas.
Sitges: Ediciones en Neurociencias. 1993.
Rodés, A.; Valverde, C.; Burguera, R. (1995).
Manual d’educació sanitària per a la prevenció de la infecció pel VIH.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
Servei Català de la Salut (1995).
Criteris comuns mínims per a l’atenció a problemes de salut (I).
Pla de salut. Quadern núm. 6.
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
Steiner, C. (1992).
Los guiones que vivimos.
Barcelona: Kairós.
Actualització
Subdirecció General de Drogodependències. Direcció General de Salut Pública. Llibre blanc de
la prevenció a Catalunya: consum de drogues i problemes associats. Generalitat de Catalunya,
Departament de Salut. Barcelona, 2008.
Organització Mundial de la Salut (2008). Classificació estadística internacional de malalties i pro-
blemes relacionats amb la salut 1(0a revisió).
Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. Pla integral d’atenció a les persones amb trastorn
mental i addiccions. Barcelona, 2010
Legislació de referència
Decret 284/1996 de 23 de juliol, de reg ulació del Sistema català de serveis socials (DOGC núm.
2237 - 31.7.1996).
Decret Legislatiu 17/1994 de 16 de novembre, pel qual s’aprova la refosa de les lleis 12/1983, de
14 de juliol, 26/1985, de 27 de desembre, i 4/1994, de 20 d’abril, en matèria d’assistència i serveis
socials. (DOGC núm. 1997, de 13.1.1995).
Llei 20/1985, de 25 de juliol, de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden gene-
rar dependència. (DOGC núm. 572, de 7 de juliol de 1985).
Llei 10/1991 de 10 de maig, de modificació de la Llei 20/1985, de prevenció i assistència en matè-
ria de substàncies que poden generar dependència. (DOGC núm. 1445, de 22 de maig de 1991).
Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adop-
ció. (DOGC núm. 1542, de 17 de gener de 1991).
Llei 4/1994, de 20 d’abril, d’administració institucional, de descentralització i de coordinació del
Sistema català de serveis socials (DOGC núm. 1890, de 29.4.1994).
70 col·lecció eines 16
Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i els adolescents, i de modificació de la
Llei 37/1991 (DOGC núm. 2083, de 2 d’agost de 1995).
Ordre de 4 d’agost de 1987, per la qual s’estableix la normativa per la sol·licitud d’autorització admi-
nistrativa per a la creació, ampliació, modificació, trasllat o tancament de centres, serveis i establi-
ments sociosanitaris. (DOGC núm. 877, de 14.8.1987).
Ordre de 20 de febrer de 1991, reguladora dels tractaments que contempla el Reial decret 75/1990,
de 19 de gener (DOGC núm. 1414, de 4.3.1991).
Real Decreto 75/1990, de 19 de enero, por el que se regulan los tratamientos con opiáceos de per-
sonas dependientes de los mismos (BOE núm. 20, de 23.1.1990).
Actualització
Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials.
Decret 105/2009, de 7 de juliol, pel qual es crea la comissió interdepar tamental sobre Drogues.
Acord Gov/150/2013, de 29 d’octubre, pel qual es modifiquen els apartats 2 i 3 de l’Acord
gov/215/2010, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla integral d’atenció a les persones amb
trastorn mental i addiccions.
AcordGov/215/2010, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla integral d’atenció a les
Persones amb trastorn mental i addiccions.
Acord Gov/120/2013, de 3 de setembre, pel qual es crea el Pla interdepartamental d’interacció dels
serveis sanitaris i socials.
Punts institucionals d’informació en l’àmbit de les drogodependències
Programa social de drogodependències
Generalitat de Catalunya
Departament de Benestar Social i Família
Institut Català d’Assistència i Serveis Socials
Passeig del Taulat, 266-270. 08019 Barcelona
Tel. 93 483 10 00 Fax 93 483 12 15
Adreça web hp://www.gencat.cat/benestarsocialifamilia
Subdirecció de Drogodependències
Generalitat de Catalunya
Departament de Salut
CarrerRoc Boronat, 81-95 (Edici Salvany). 08005 Barcelona
Tel. 93 551 39 00 Fax 93 551 56 14
Adreça web hp://salutpublica.gencat.cat
“Línia verda”
Informació, orientació i acollida permanent sobre l’alcoholisme i les altres drogodependències
Tel. 900 900 540
Adreça web hp://www.liniaverda.org
71
col·lecció eines 16
