Content uploaded by Susana Pérez-Soler
Author content
All content in this area was uploaded by Susana Pérez-Soler on Jun 14, 2016
Content may be subject to copyright.
Usos de
les xarxes socials
a la premsa local
i comarcal:
Reptes i oportunitats
per a l’empresa periodística
Patrocina: Edita:
Amb el suport de:
Premsa Comarcal
VIII Premi de Recerca
Associació Catalana de la Premsa Comarcal
Edita:
© Assocciació Catalana de la Premsa Comarcal
Hospital, 110-112 • Barcelona 08001
Tel. 93 442 14 34 • www.premsacomarcal.cat
dissEny, composició, imprEssió:
El Vallenc, S.L.
Plaça de la Torratxa, s/n • 43800 Valls
Telèfons: 977 600 435 - 977 602 552 • Fax: 977 601 640
elvallenc@tinet.org • www.elvallenc.cat
VIII Premi de Recerca
Associació Catalana de la Premsa Comarcal
Aquest informe forma part del projecte "Información política, Twitter
y democracia. El periodismo en el entorno de los medios sociales"
(Proyecto de I+D finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació
amb el codi CSO2014-52283-C2-2-P) IP: Doctor Josep Lluís Micó
Premsa Comarcal
Coordinadora de la recerca
Susana Pérez-Soler (Universitat Ramon Llull)
Equip investigador
Susana Pérez-Soler (Universitat Ramon Llull)
Alex Araujo Batlle (Universitat Pompeu Fabra)
Cristina Martorell Castellano (Universitat Ramon Llull)
Ariadna Fernández Planells (Universitat Pompeu Fabra)
Usos de
les xarxes socials
a la premsa local
i comarcal:
Reptes i oportunitats
per a l’empresa periodística
Presentació 9
Introducció. Objectius i metodologia 13
Periodisme i xarxes socials: definició i marc conceptual 21
La irrupció dels mitjans socials 23
Rutines productives digitals: tradicions i transicions 32
Usos periodístics de Twitter 40
Confrontació d’interessos
entre periodistes i empreses de comunicació 67
Xarxes socials a la premsa local i comarcal:
aproximació quantitativa 81
Xarxes socials a la premsa local i comarcal:
estudi de casos. 95
Bones pràctiques en xarxes socials 137
Decàleg 145
Conclusions 147
Bibliografia 159
Índex
Índex de taules, imatges i gràfics
Taules
Taula 1.
Resum dels mitjans analitzats 17
Taula 2.
Relació d’entrevistats 19
Taula 3.
Classificació dels mitjans socials
segons el grau de riquesa del mitjà i el grau
de la pròpia representació de l’individu 26
Taula 4.
Models de comunicació 29
Taula 5.
Adopció de Twitter als principals mitjans
generalistes de Catalunya 42
Taula 6.
Nombre total de tuits publicats pels mitjans
analitzats i classificació dels missatges
segons si són de Difusió, Interacció o Promoció 85
Taula 7.
Usos d’etiquetes a la premsa comarcal 93
Taula 8.
Adopció i presència a Twitter dels mitjans estudiats 100
Imatges
Imatge 1.
Distribució geogràfica dels mitjans analitzats 18
Imatge 2.
Cronograma amb l’aparició de les principals xarxes socials 47
Imatge 3.
Tuit de promoció publicat al compte @SEGREcom 89
Imatge 4.
Tuit de promoció amb la portada del Segre 89
Imatge 5.
Tuit d’interacció al compte @SomGarrigues 90
Imatge 6.
Retuits amb informació de servei al compte @el9nou 102
Imatge 7.
Retuits amb informació de servei al compte @CorisaMediaGrup 102
Imatge 8.
Retransmissió minut a minut al compte @SEGREcom 110
Imatge 9.
Tuit de promoció al compte @DiarideGirona 114
Imatge 10.
Tuit de promoció amb la portada de Som Garrigues 115
Imatge 11.
Fotografia enviada per l’audiència al compte @emporda_inf 122
Imatge 12.
Vídeo enviat per l’audiència al compte @emporda_info 122
Gràfics
Gràfic 1.
Classificació dels tuits
segons si són de Difusió, Interacció o Promoció 86
Gràfic 2.
Nombre total de tuits
emesos durant les dues setmanes d’anàlisi 87
Gràfic 3.
Nombre total de tuits
de difusió emesos durant les dues setmanes d’anàlisi 88
Gràfic 4.
Nombre total de tuits
de promoció emesos durant les dues setmanes d’anàlisi 88
Gràfic 5.
Nombre total de tuits d’interacció
emesos durant les dues setmanes d’anàlisi 94
Presentació
Introducció
11
Les xarxes socials han irromput amb força a les redaccions periodístiques
i ho han capgirat tot. El model de producció i distribució de les notícies de
l’època Gutenberg ha mort, i el periodisme postindustrial guanya terreny de
manera imparable i a una velocitat de creuer. El fet que la gent pugui estar
connectada entre si, en un espai virtual sense límits espacials, i tingui la capa-
citat de produir i difondre continguts propis gràcies a les noves tecnologies,
ha alterat la feina dels periodistes. I és molt probable que l’impacte de les
xarxes socials en les rutines productives encara augmenti en un futur, a jutjar
per la quantitat de trobades professionals i congressos internacionals que
s’ocupen del tema. Les principals capçaleres anglosaxones ja han elaborat
guies per recollir les millors pràctiques a seguir en xarxes socials per tal de
millorar el seu producte i incrementar beneficis, o almenys no perdre’n en
detriment de les empreses caçadores de dades. Però quina és la situació de
la premsa comarcal i local de Catalunya respecte de l’ús de les xarxes soci-
als? Han elaborat protocols d’actuació en les plataformes socials? Treuen el
màxim profit de les xarxes a l’hora de produir les notícies? Creen i gestionen
comunitats virtuals entorn de les seves capçaleres?
En l’era del periodisme postindustrial, la resposta a aquestes i d’altres
qüestions és fonamental per a la supervivència del periodisme. Els professi-
onals han perdut el monopoli de la informació i han d’aprendre a desenvolu-
par-se en un nou entorn en què tothom, des d’institucions fins a empreses,
passant per ONG i individus particulars, pot dir-hi la seva. Al mateix temps,
les empreses periodístiques tenen ara nous canals de difusió per arribar a les
audiències i interaccionar-hi. Amb tot, encara hi ha dubtes sobre com actuar
en l’entorn 2.0. Per resoldre aquestes qüestions i conèixer amb exactitud
quin és el grau d’introducció de les xarxes socials en els mitjans locals (i més
concretament de la xarxa social periodística per excel·lència, és a dir, Twitter)
i l'ús que en fan, un grup d’investigadors de les universitats Ramon Llull i
Pompeu Fabra van presentar la seva candidatura al VIII Premi de Recerca
de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). El projecte va ser
guardonat el 30 de maig de 2015, moment en què es va iniciar una recerca
que culmina amb la publicació d’aquest llibre.
Durant un any, els autors d’aquest estudi han combinat mètodes quan-
titatius (anàlisi del compte corporatiu de Twitter) i qualitatius (més d’una
vintena d’entrevistes amb redactors, caps de redacció, gestors de xarxes
Usos de les x arxes socials a l’acPc
12
socials, directors, etc.) per aprofundir en una qüestió de vital importància
en la pràctica del periodisme del segle XXI. L’equip de recerca ha obtingut
informació detallada –dades i reflexions– dels usos que les diverses empre-
ses periodístiques del país fan de les xarxes socials i, a partir dels resultats
obtinguts, ha proposat una guia pràctica d’ús professional per als periodistes
locals en què quedin recollides les millors pràctiques a les xarxes, cosa que
els permetrà perfeccionar les seves estratègies per fer-se visibles en l’entorn
2.0, alhora que els pot reportar una major audiència a l’edició digital del
mitjà, però també un major nombre d’exemplars venuts en paper. I el que
és més important, apropar-se a un
target
, el dels nadius digitals, que està
fugint massivament del consum tradicional d’informació, però que, malgrat
les plataformes que escullen per consumir les notícies, són les audiències
futures (i actuals) de les empreses periodístiques.
Introducció
Objectius i metodologia
Introducció
15
Les successives transformacions tecnològiques al llarg de la història han
impactat en les empreses periodístiques, ja que informació i comunicació,
activitats essencials de l’ésser humà, s’estructuren, entre altres variables, se-
gons la tecnologia. Les transformacions, doncs, han estat constants, però cap
tecnologia, des de la impremta de Gutenberg al segle XV, ha transformat els
processos de comunicació com ho han fet les plataformes digitals de xarxes
socials. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells (2009), les xarxes socials
digitals permeten que la comunicació interpersonal i la comunicació mediada
es donin alhora. La comunicació interpersonal és interactiva mentre que la
comunicació de masses es caracteritza per la unidireccionalitat. No obstant
això, les eines 2.0 possibiliten una nova forma de comunicació interactiva
mediada. És el que Castells denomina “autocomunicació de masses”, carac-
teritzada per la capacitat d’enviar missatges de molts a molts en temps real.
Aquesta nova realitat capgira l’esquema tradicional de comunicació en
dos aspectes clau. Primer, l’emissor ja no és l’únic actor actiu que crea i difon
els missatges, les empreses periodístiques cada cop més hauran d’entendre
i incorporar els continguts generats pels usuaris (UGC, per les seves sigles
en anglès). L’esquema unidireccional de la transmissió de missatges ja mai
més tornarà a funcionar. Ara el paradigma és social, 2.0, bidireccional. Els
periodistes han perdut el monopoli de la informació. La intermediació, el con-
trol editorial i l’establiment de l’agenda, funcions clàssiques del periodisme
que es deriven de l’accés privilegiat a la informació (McCombs i Shaw, 1972;
Tuchman, 1978; Gans, 1980; Gomis, 1991), s’estan transformant. Els nous
mitjans operen amb principis diferents als tradicionals: accés, participació,
reciprocitat i comunicació entre iguals (Pavlik, 2001; Bruns, 2003; Gillmor,
2004; Kaplan i Haenlein, 2010; Jarvis, 2010, 2015; Deuze, 2011).
Segon, les audiències estan interconnectades i parlen entre si per in-
tercanviar-se allò que necessiten recorrent el mínim possible a les entitats
tradicionals. La funció de mediació dels periodistes, entre la informació i
el públic, tendeix a diluir-se (Innerarity, 2004; Jenkins, 2006; Li i Bernoff,
2008; Castells, 2009). La informació és a la xarxa i els ciutadans poden ac-
cedir-hi lliurement, ja sigui a través dels buscadors, les xarxes socials o les
plataformes web dels mitjans. Les empreses periodístiques han abusat dels
missatges unidireccionals i generen recel entre les audiències més joves.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
16
En el marc d’aquest nou context comunicatiu, l’objectiu genèric d’aquest
treball és identificar els canvis que han portat les xarxes socials en les rutines
productives dels periodistes locals i comarcals i apuntar-hi un seguit de bo-
nes pràctiques 2.0 aplicades als mitjans de comunicació locals i comarcals.
Aquest objectiu general es desglossa en els següents, més específics:
1. Identificar els usos de xarxes socials en el procés de producció de les
notícies.
2. Identificar els usos de xarxes socials en el procés de difusió de les
notícies.
3. Identificar les estratègies per crear i gestionar comunitats digitals al
voltant de l’empresa periodística.
4. Identificar els periodistes locals i comarcals amb marca personal i altres
prescriptors de les empreses periodístiques estudiades.
5. Elaborar una guia de bones pràctiques a les xarxes socials.
La complexitat que caracteritza l’estudi de l’ús que fan els mitjans de
comunicació i els periodistes de les xarxes socials, ha dut els investigadors a
provar diverses metodologies. En un primer moment, les investigacions van
basar-se en mètodes quantitatius consistents a analitzar milers, i fins i tot
milions de tuits, recopilats a partir d’eines de mineria de dades (Holcomb,
Gross i Mitchell, 2011; Noguera Vivo, 2013). Amb el temps, però, algunes
investigacions han incorporat tècniques qualitatives, com ara l’entrevista
en profunditat (Vis, 2012). Les tècniques per estudiar Twitter encara s’estan
desenvolupant avui dia i han constituït un objecte d’estudi en si mateix. Bruns
i Burguess (2012) ofereixen una àmplia visió dels mètodes i apropaments fets
pels investigadors en Periodisme. Aquests inclouen l’estudi d’un determinat
hashtag (Bruns i Burguess, 2011; Knight, 2012) o de l’activitat a la xarxa de
microblogging de determinats periodistes, normalment els més avançats,
cosa que dificulta la comprensió de l’ús de l’eina per a la majoria (Lasorsa;
Lewis i Holton, 2012; Noguera-Vivo, 2013).
El present projecte d’investigació es proposa abordar el tema d’estudi
qualitativament i quantitativament per tal de minimitzar les possibles llacu-
nes metodològiques de cada tècnica (Wimmer i Dominick, 2011; Wolf, 1987),
seguint una metodologia que ja ha estat defensada en diversos congressos
Introducció
17
de comunicació. Els usos de les xarxes socials durant el procés de producció
de les notícies –cerca de temes, documentació i contacte amb fonts–, és
quelcom que només es pot conèixer per mitjà de l’entrevista en profunditat.
Contràriament, els usos associats al procés de distribució –difusió de contin-
guts, promoció del mitjà, marca personal del periodista, interactivitat amb
l’audiència i creació i gestió de comunitats virtuals– es fan patents també
mitjançant l’anàlisi del contingut del timeline de Twitter de cada mitjà de
comunicació (Pérez-Soler i Micó, 2013; 2014). De manera que l’anàlisi dels
comptes corporatius de Twitter i l’entrevista en profunditat són les tècniques
escollides per dur a terme aquesta recerca.
Els mitjans a estudiar, tots ells pertanyents a l’APCP, s’han escollit en fun-
ció dels criteris següents: distribució geogràfica i diversitat mediàtica. S’ha
intentat que les quatre províncies de Catalunya quedin representades en la
investigació, alhora que s’han buscat empreses amb diferent concentració
mediàtica, des de les que tenen una publicació impresa i una digital fins als
grup amb una diversificació més gran (publicació impresa, publicació digital,
ràdio, televisió, etc.).
Els mitjans seleccionats han estat els següents:
Taula 1. Resum dels mitjans analitzats
Capçalera de
referència Empresa Territori Diversitat
mediàtica
El 9 Nou PROSA Catalunya Central Premsa, web,
televisió, ràdio
La Vila Jordi Purti Pursals Baix Montseny Premsa, web
Diari de Girona Prensa Ibérica Girona Premsa, web
Regió 7 Prensa Ibérica Catalunya Central Premsa, web
L’Ebre La Veu de l’Ebre,
S.L. Terres de l’Ebre Premsa, web,
televisió, ràdio
El Vallenc El Vallenc, S. L. Alt Camp Premsa, web
Revista
Cambrils Associació Cultural
Revista Cambrils Camp de Tarragona Premsa, web
Setmanari de
l’Alt Empordà Prensa Ibérica Alt Empordà Premsa, web
El Ripollès Corisa Media Grup Catalunya Central Premsa, web,
televisió, ràdio
Usos de les x arxes socials a l’acPc
18
Som Garrigues Associació Cultural
Garriguenca de
Comunicacions Garrigues Premsa, web
L’Avenç de Pa-
lau d’Anglesola Associació cultural
Tots som de casa Avenç de Palau
d’Anglesola Premsa, web
Segre Diari Segre, SLU Ponent Premsa, web,
televisió, ràdio
Font: Elaboració pròpia.
La distribució geogràfica dels mitjans seleccionats es mostra en la següent
imatge:
Imatge 1. Distribució geogràfica dels mitjans analitzats
Introducció
19
Un cop seleccionats els mitjans, es van escollir les persones que serien
entrevistades en cada grup de comunicació. Des del primer moment es va
decidir fer dues entrevistes per empresa per tal de recollir el testimoni, d’una
banda, dels principals responsables del grup, o, en el seu defecte, els de
les capçaleres de referència; i de l’altra, els redactors o gestors de xarxes
socials, en el cas que hi hagués aquest perfil a la redacció. Cada perfil té un
paper determinant i ben diferent pel que fa l’adopció i implementació de les
xarxes socials en l’empresa periodística.
Entre novembre de 2015 i febrer de 2016, es van dur a terme entrevistes
semiestructurades desenvolupades a partir de qüestionaris preestablerts
que preveien noves preguntes en funció de la resposta dels entrevistats. Les
preguntes van tractar de l’adopció i l’ús de les xarxes socials en el moment
de fer les notícies, tant en la fase de producció com en la de distribució. La
relació d’entrevistats s’indica a la següent taula:
Taula 2. Relació d’entrevistats
Nom de l’entrevistat Grup / Mitjà Càrrec
Ayats, Carles ACPC
Setmanari de l’Alt Empordà President
Director Editorial
Andreu, Miquel Som Garrigues Gestor de xarxes socials
Balcells, Francesc L’Avenç de
Palau d’Anglesola Director
Cal, Joan Grup Segre Director executiu
Cornellà, Miquel Diari de Girona Redactor web
Corral, Pep Regió 7 Redactor
Espert, Judit Corisa Media Grup Cap de redacció dels
mitjans del grup
Fàbregas, Francesc El Vallenc Director
Florensa, Francesc Som Garrigues Director
Herrero, Eduard Grup Segre Redactor
Marcè, Marc Regió 7 Director
Martí, Jordi Corisa Media Grup
El Ripollès Conseller delegat
Director
Molet, Jordi Premsa d’Osona, S. A. Director general
Palomar, Víctor Premsa d’Osona, S. A. Gestor de xarxes socials
Usos de les x arxes socials a l’acPc
20
Pastó, Maria Àngels L’Avenç de Palau d’Angle-
sola Redactora i responsable
de Twitter
Pazos, Jordi Ebre Digital S.L. Director adjunt del canal
de televisió
Puig, Oriol Diari de Girona Coordinador multiplata-
forma
Purti, Jordi La Vila Director
Rambla, Joaquim Setmanari Ebre Gerent
Ribera, Lluís Setmanari de l’Alt Empordà Redactor i gestor de xar-
xes socials
Rovira, Lluís Revista Cambrils Director
Ruíz, Berta Revista Cambrils Redactora
Solé, Gemma El Vallenc Redactora
Teixidó, Maite L’Avenç de Palau d’Angle-
sola Redactora i coresponsa-
ble de Facebook
Font: Elaboració pròpia.
L’aproximació quantitativa es va fer a partir de l’estudi dels comptes cor-
poratius de Twitter de la capçalera principal. Durant dues setmanes (del 2 al
15 de novembre de 2015) els investigadors van recollir el total de piulades
emeses per les capçaleres de referència i les van classificar en funció de
si els missatges es dedicaven a difondre continguts produïts per la pròpia
empresa periodística; si els missatges oferien promocions especials per als
subscriptors o potencials subscriptors, és dir, si tenien una finalitat pro-
mocional; o bé si les piulades buscaven establir un punt de trobada amb
l’audiència. Els retuits no es van incloure en l’anàlisi, doncs, perquè no són
missatges elaborats pel mitjà en qüestió sinó per altri.
D’un total de 1.373 tuits, el 97% es va destinar a la difusió de continguts
propis, el 2,4% a la promoció de la pròpia capçalera i un 0,6% a la interacció
amb l’audiència.
Periodisme
i xarxes socials:
definició
i marc conceptual1
Periodisme i xarxes socials
23
Periodisme i xarxes socials: definició i marc conceptual1
La irrupció dels mitjans socials
El periodisme, en general, i les rutines periodístiques, en particular, no han
deixat de transformar-se arran dels avenços tecnològics. Durant les tres últi-
mes dècades del passat segle, els mitjans de comunicació van experimentar
un procés de reconversió tecnològica que es va traduir en una nova manera
de funcionar en totes les fases productives. D’una banda, es van introduir
nous sistemes de composició i impressió i, de l’altra, es van informatitzar les
redaccions (Díaz Nosty, Lallana i Álvarez, 1987). Van ser les passes prèvies a
la irrupció d’internet als mitjans de comunicació.
Les empreses periodístiques es van anar digitalitzant quan les empreses
editores dels EUA van veure la necessitat d’ampliar el canal de difusió dels
diaris més enllà del paper, i a mitjans dels 90, coincidint amb la popularització
de la World Wide Web, els diaris es van concentrar en la web com a alternativa
al paper. Sorgia un nou llenguatge, el d’internet, amb quatre característiques
bàsiques: la hipertextualitat, la multimedialitat, la interactivitat i la immedi-
atesa (Pavlik, 2001; Boczkowski, 2004).
Tot i així encara havia de venir allò que capgiraria per complet la indústria
periodística: l’adveniment de les eines 2.0, que accelera i aprofundeix la
disrupció que els mitjans ja havien començat a percebre amb la xarxa. El
terme web 2.0 va ser pronunciat per primera vegada pel vicepresident de
la companyia O’Reilly Media, Dale Doughtery, l’any 2004, per referir-se a
les característiques del funcionament de la web emergent en contraposició
a la manera com s’entenia fins a aquell moment, és a dir, per subratllar el
caràcter social, col·laboratiu i contributiu de l’espai virtual. Fins aleshores la
web anterior, batejada com a web 1.0, s’havia caracteritzat per ser un espai
més estàtic, amb plataformes en què pujar o modificar contingut no estava
a l’abast de tothom sinó en mans d’informàtics (O’Reilly, 2005). La web 2.0,
també anomenada web social, posa l’èmfasi en el paper dels internautes,
que tenen la possibilitat de generar i pujar-hi continguts, però també de
modificar i mesclar els continguts existents que circulen al ciberespai.
1 Aquest capítol reprodueix parcialment la tesi doctoral de Susana Pérez-Soler “Usos periodísticos de Twi-
ter: Una comparativa entre redacciones tradicionales y digitales en Catalunya y Bélgica”, Universitat Ramon
Llull, 2016.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
24
És en aquest moment, arran del pas de la web 1.0 a la 2.0, quan el
periodisme experimenta una veritable transformació, ja que qualsevol
ciutadà amb un smartphone es converteix en un informador en potència,
capaç de crear i pujar continguts al ciberespai.
El conjunt de plataformes que permeten la comunicació de molts-a-
molts ha adoptat recentment el nom de mitjans socials. Sota aquest
terme paraigües es refugien els ciberespais, on té lloc bona part de la
comunicació del segle XXI, com ara els blocs, les xarxes socials i les co-
munitats de continguts. Una de les definicions del terme més acceptades
entre la comunitat científica és la que proposen els professors Andreas
M. Kaplan i Michael Haenlein, que entenen els mitjans socials com “
a
group of Internet-based applications that build on the ideological and
technological foundations of Web 2.0, and that allow the creation and
exchange of user-generated content
” (Kaplan i Haenlein, 2010). D’aquesta
definició es desprèn que la plataforma necessària per a l’evolució dels
mitjans socials és la web 2.0, i que els continguts que hi circulen són els
generats pels usuaris. La base tecnològica i el tipus de continguts que
hi ha als mitjans socials són dos conceptes bàsics per comprendre els
mitjans socials.
La web 2.0 i el contingut generat per l’usuari
Tot i que la web 2.0 no es refereix a cap actualització tècnica específica
de la World Wide Web, hi ha un conjunt de funcionalitats bàsiques que són
necessàries per al seu funcionament. Entre aquestes, Adobe Flash (un mè-
tode popular per afegir animació, interactivitat, i àudio i vídeo a les pàgines
web), RSS (Really Simple Syndication, una família de formats de fonts web
utilitzada per publicar amb freqüència continguts actualitzats, com entrades
a blocs o titulars de notícies, en un format estàndard) i AJAX (Asynchronous
Java Script, una tècnica per recuperar les dades de servidors web de manera
asíncrona, cosa que permet l’actualització de contingut de la web sense
interferir amb la pantalla i el comportament de tota la pàgina). En definitiva,
les aplicacions 2.0 han aconseguit potenciar la interacció, el fet de compartir
informació i la col·laboració.
Periodisme i xarxes socials
25
Mentre que la web 2.0 representa la base tecnològica i ideològica, el
terme
contingut generat per l’usuari
(UGC, d’ara en endavant, per les
seves sigles en anglès: User Generated Content) s’entén com la suma
de totes les formes en què les persones fan ús dels mitjans socials. El
concepte, que es va popularitzar l’any 2005, s’aplica a la descripció de les
distintes formes de contingut disponibles per al públic general i creades
per l’usuari final. D’acord amb l’Organisation for Economic Co-operation
and Development, l’UGC ha de complir tres requisits bàsics per ser con-
siderat com a tal: (1) ha d’estar publicat en un lloc web d’accés públic,
(2) ha de tenir cert esforç creatiu i (3) ha d’estar creat fora de les rutines
professionals (OECD, 2007).
Pel que fa la tipologia de mitjans socials, els professors Kaplan i Ha-
enlein (2010) proposen un model de classificació bastant acceptat i utilit-
zat entre els investigadors de la disciplina del màrqueting. Aquesta classi-
ficació s’elabora en funció de dues variables: el grau d’autorepresentació
dels usuaris i el grau de riquesa i interacció del mitjà. La primera variable
fa referència a la visibilitat de l’usuari a la plataforma social. Els mitjans
en què la presència de l’usuari és més gran són els blocs, les platafor-
mes digitals de xarxes socials i els mons virtuals (com ara Second Life),
on habitualment coneixem l’autor de les publicacions, ja que ell mateix
aporta aquestes dades en l’espai reservat per al seu perfil. En canvi, als
projectes col·laboratius (com ara la Viquipèdia), les comunitats de con-
tinguts (com podrien ser SlideShare o YouTube) i els videojocs, l’usuari
queda en un segon pla. La segona variable, el grau de riquesa del mitjà,
valora la multimedialitat i la interacció entre els usuaris que permet la
plataforma. En aquest cas, els blocs i els projectes col·laboratius puntuen
baix, doncs permeten una interacció bàsica i sovint basada en textos. En
el següent nivell, les comunitats de contingut com YouTube o les plata-
formes digitals de xarxes socials com Facebook permeten, a més d’una
informació basada en el text, compartir imatges, vídeos i altres formes
de comunicació. Finalment, els mons virtuals socials i els videojocs són
les més ben valorades perquè tracten de replicar totes les dimensions
de la comunicació presencial en un entorn virtual.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
26
Taula 3. Classificació dels mitjans socials segons el grau de riquesa del mitjà i el
grau de la pròpia representació de l’individu
Font: Kaplan i Haenlein, 2010.
L’empoderament del ciutadà
L’aparició de la web 2.0 i, en conseqüència, dels mitjans socials, ha sac-
sejat amb força l’esquema tradicional de comunicació proposat per Harold
D. Lasswell l’any 1948 i sobre el qual es va construir el periodisme durant
l’època industrial. Lasswell (1948) va proposar un esquema comunicatiu en
què un emissor, únic actor actiu del procés comunicatiu, produeix i distribueix
la informació a uns receptors passius (també coneguts com a audiència de
masses). Amb internet, les fronteres entre emissor i receptor s’han diluït, i
tothom pot ser creador i consumidor de missatges. Els mitjans de comuni-
cació de masses han perdut el seu espai privilegiat com a emissors únics
d’informació. L’audiència té un rol actiu en el procés de comunicació.
El salt de l’esquema tradicional de comunicació al nou model va quedar
reflectit a la portada que la revista Time va dedicar al personatge de l’any
2006. La publicació va voler homenatjar tots els internautes que amb les
seves contribucions conformen el ciberespai il·lustrant la portada amb un
ordinador i un teclat sobre els quals es va sobre impressionar la paraula
you
:
“But look at 2006 through a different lens and you’ll see another
story, one that isn’t about conflict or great men. It’s a story about
community and collaboration on a scale never seen before. It’s about
the cosmic compendium of knowledge Wikipedia and the million-
channel people’s network YouTube and the online metropolis MySpa-
ce. It’s about the many wresting power from the few and helping one
another for nothing and how that will not only change the world, but
also change the way the world changes” (Grossman, 2006).
Periodisme i xarxes socials
27
L’article de Time va constatar que la web 2.0 marcava un punt d’inflexió
en la comunicació, i narrava de manera èpica el poder que les plataformes
socials atorguen a la ciutadania. El fet que qualsevol ciutadà tingui la possi-
bilitat de produir i distribuir continguts a través d’internet té conseqüències
en la figura del periodista, que ha perdut el privilegi de ser l’únic emissor
d’informació. Avui qualsevol usuari amb accés a internet i un telèfon intel-
ligent pot documentar un fet i difondre’l a escala global, fet que comporta
repensar l’ofici de periodista al segle XXI. Com apunta Albert Sáez al llibre El
periodisme després de Twitter ,“el repte és que avui els periodistes no són
aquí els únics narradors ni tenen la capacitat de regular i controlar a quins
narradors donen veu davant el públic” (Sáez, 2015).
En una primera etapa, que podem acotar entre els inicis dels mitjans
digitals i el primer lustre d’aquest segle, la participació del lector en els
mitjans digitals es donava, principalment, a través de xats, fòrums de debat,
enquestes o correu electrònic (Salaverría, 2005; López, 2010). Es tractava,
en síntesi, de formes de participació similars a les que es donaven en els
mitjans tradicionals, facilitades per l’ús d’eines tecnològiques pròpies de la
comunicació en xarxa, però emmarcades en la filosofia de la web 1.0. Actual-
ment, però, la participació dels usuaris en els mitjans de comunicació es dóna
també a partir de les seves contribucions a les xarxes socials. Els periodistes
han incorporat aquestes plataformes digitals com a fonts d’informació per
a les seves notícies. La interactivitat en l’era 2.0 es dóna en temps real. I el
que encara és més important: els mitjans han obert les portes als ciutadans
no tan sols com a opinadors, sinó també com a proveïdors d’informació. Vet
aquí dues novetats significatives respecte a la interacció entre ciutadania i
mitjans de comunicació al segle XXI.
En els darrers set anys totes les grans catàstrofes naturals, atemptats ter-
roristes, accidents, processos electorals, moviments socials i esdeveniments
esportius han trobat a les xarxes socials –i especialment a Twitter– l’espai na-
tural per convertir-se en breaking news. L’amaratge de l’Airbus al riu Hudson
l’any 2009 va suposar un punt d’inflexió en aquest sentit. Després va venir el
terratrèmol d’Haití l’any 2010, la mort de Bin Laden, la catàstrofe nuclear de
Fukushima el 2011, etc. La Vanguardia, per posar només un exemple proper
en concret, va publicar a la seva edició en paper (i també a la digital) els
missatges enviats a través de Twitter d’Hèctor García, un informàtic espanyol
Usos de les x arxes socials a l’acPc
28
establert al Japó durant el terratrèmol que va acabar amb la vida de milers
de persones. L’exdirector de l’Ara, Carles Capdevila, assegura que Twitter
va ser fonamental per a la cobertura del fet al diari, que tot just acabava de
posar-se en marxa i no tenia cap corresponsal a la zona (Pérez-Soler, 2016). A
més de les fonts espontànies, a Twitter també hi trobem fonts oficials. A dia
d’avui no hi ha cap partit polític, institució o empresa que no tingui presència
a les xarxes socials. Com veurem més endavant, Twitter ha esdevingut una
font de fonts per als periodistes.
Seria un error, però, pensar que el món s’acaba a les xarxes socials (de la
mateixa manera que en seria un altre no tenir-les en compte). A dia d’avui la
majoria d’usuaris d’internet no són creadors de continguts. Així ho va deixar
palès la consultora Forrester Research, que va agrupar el comportament dels
usuaris a les plataformes digitals de xarxes socials en sis tipologies –creadors,
conversadors, crítics, recol·lectors, afiliats i espectadors inactius–. Els que
ocupen el nivell més alt de la classificació, aquells que generen continguts
per a una o més plataformes digitals, representen el 24% dels internautes,
mentre que la majoria es defineixen com a espectadors (Forrester, 2010).
Amb aquestes dades a la mà, en què els creadors de continguts repre-
senten una minoria, alguns investigadors es pregunten per l’interès de les
empreses en les xarxes socials, i assenyalen que els usuaris creadors ac-
tuen com a proveïdors de continguts sense retribució, al mateix temps que
la resta d’internautes proporcionen dades a la companyia, tant personals
com d’hàbits de consum (van Dijck, 2009; Fuchs, 2014). Les empreses donen
la benvinguda a la interactivitat esperant obtenir ambaixadors de marca i
dades personals.
L’autocomunicació de masses
Del fenomen de la bidireccionalitat deriva una altra característica fona-
mental del nou paradigma de la comunicació: el de la interconnectivitat
dels usuaris, antigament agrupats sota el concepte d’audiència. De fet, com
apunta de manera provocativa el professor i periodista nord-americà Jeff
Jarvis, la xarxa més que perjudicar un mitjà o un altre, destrueix la idea de
massa
(Jarvis, 2015). Internet i les eines 2.0 sumen, a les tradicionals formes
Periodisme i xarxes socials
29
de comunicació –comunicació interpersonal i comunicació social–, una nova
manera de relacionar-se que el sociòleg Manuel Castells denomina “autoco-
municació de masses” (Castells, 2009).
L’historiador dels mitjans de comunicació Peppino Ortoleva (citat a Car-
doso, 2014) apunta que l’esquema de comunicació 2.0 pot considerar-se el
quart model de comunicació en termes d’ordre cronològic. El primer model
seria la comunicació interpersonal, que adopta la forma de l’intercanvi
bidireccional entre dues o més persones en un grup. El segon esquema
–que ja formaria part de la comunicació social– fa referència a l’intercanvi
d’informacions d’un a molts, en què una persona envia un únic missatge
a un grup limitat de persones. El tercer fa referència a la comunicació de
masses, on entra en joc la utilització de tecnologies específiques de me-
diació, de manera que un únic missatge pot ser enviat a moltes persones.
El quart model de comunicació, la comunicació en xarxa, reuneix la comu-
nicació de masses, l'autocomunicació de masses, la comunicació d'un a
molts i la comunicació interpersonal. És a dir, abans de l'auge dels mitjans
socials, como ara Facebook, Twitter i altres similars, tindríem comunicació
de masses i autocomunicació de masses –xats, fòrums, etc. –, però no hi
havia un sistema de comunicació que connectés tots els models comuni-
catius existents a la nostra societat.
Taula 4. Models de comunicació
Tipus de comunicació Models de comunicació Grau d’interacció
Comunicació
interpersonal D’un a un Bidireccional
Comunicació social
D’un a molts Principalment
unidireccional
D’un a molts mediada a
través de tecnologies
(Comunicació de masses)
Principalment
unidireccional
De molts a molts
(autocomunicació de masses
o comunicació interpersonal
mediada)
Bidireccional
Font: Elaboració pròpia.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
30
Tot i que la comunicació interpersonal es caracteritza per la bidireccionali-
tat, la comunicació social és aquella que té un missatge que pot difondre’s al
conjunt de la societat, i, tot i que hi ha lloc per a la interacció, principalment,
fins a l’aparició dels mitjans socials, es caracteritzava per emetre missatges
en una única direcció. És el que tradicionalment es coneixia com a comuni-
cació de masses.
L’
autocomunicació de masses
, que s’origina en el context de la web 2.0,
pren característiques de les dues tipologies anteriors. Es tracta d’una co-
municació interpersonal mediada, caracteritzada per la capacitat d'enviar
missatges de molts a molts, en temps real i des de qualsevol lloc del món
amb un ordinador amb connexió a internet. Com apunta Castells (2009: 88):
“Es una comunicación de masas porque potencialmente puede llegar
a una audiencia global, como cuando se cuelga un vídeo en You
Tube, un blog con enlace RSS a una serie de webs o un mensaje a
una lista enormes de direcciones de correo electrónico. Al mismo
tiempo, es autocomunicación porque uno mismo genera el mensaje,
define los posibles receptores y selecciona los mensajes concretos o
los contenidos de la web y de las redes de comunicación electrónica
que quiere recuperar.”
Les tres formes de comunicació coexisteixen, interactuen i es comple-
menten entre sí, i ho fan en un entorn digital creat tan sols fa unes poques
dècades. Val la pena aturar-se en aquest punt i reflexionar de nou sobre
l’impacte que l’
autocomunicació de masses
o comunicació interpersonal
mediada té en el sector periodístic. Els mitjans de comunicació de masses
han perdut la seva centralitat. En un assaig escrit a l'inici del mil·lenni, l'ex-
pert en xarxes socials Clay Shirky (2000) atribuïa l'hegemonia dels mitjans
tradicionals a dues variables de l'audiència: la mida i el silenci. En l'entorn
digital, l'audiència ja no és gegant i heterogènia, sinó fragmentada, i no ro-
man en silenci, ja que té multitud d'eines per fer-se escoltar. Si el públic pot
autocomunicar-se sense necessitat de recórrer a les empreses tradicionals,
el rol del periodista com a intermediari entre la informació i el públic ha de
replantejar-se.
Periodisme i xarxes socials
31
La fi dels intermediaris
L’aparició d’internet i de la web 2.0 va donar pas a la creença d’una nova
era de democràcia directa, sense necessitat d’intermediaris. Una idea que
una dècada més tard alguns autors perceben com a utòpica i il·lusòria. Daniel
Innerarity (2012), en l'article “Desenredar una ilusión: notas para una teoría
crítica de la democracia digital”, atribueix aquesta il·lusió al voltant de la
concepció de la tècnica, del poder i de la democràcia. Sovint, diu l'autor,
s'entén la tècnica d'una manera determinista i sense tenir en compte el seu
context social. Així, Marx va creure que el ferrocarril dissoldria el sistema de
castes a l'Índia i el telègraf va ser anunciat com el final definitiu de les hos-
tilitats entre nacions. Segons Innerarity, “
es lógico que una tecnología que
da poder, vincula libremente y facilita el acceso al conocimiento despierte
ilusiones de emancipación democrática
” (2012: 37). Al seu parer, les expec-
tatives generades al voltant de la democràcia digital, la democràcia directa
sense necessitat de mediadors –entenent com a tal la figura del periodista
però també la del polític o docent–, semblen avui exagerades: “
Los ingenuos
que creen en la democracia digital han olvidado que la información no fluye
en el vacío sino en un espacio político que ya está ocupado, organizado y
estructurado en términos de poder
” (2012: 16).
En la mateixa línea es manifesta l'investigador d'Stanford Evgeny Morozov
en l'obra The Net Delusion (2011), on adverteix que no s’ha de confondre la
democratització de l’accés a les eines amb la democratització de la societat.
En aquest llibre Morozov analitza com alguns règims s’han apoderat de les
aplicacions 2.0 i analitza l’estructura de poder d’internet, que no és tan
descentralitzada com pot semblar a primer cop d'ull. Per dir-ho en termes
periodístics, internet té els seus propis gatekeepers.
Altres autors, per contra, defensen les possibilitats d’emancipació i em-
poderament que ofereixen les noves tecnologies digitals. De fet l’obra de
Morozov respon a un article escrit pel periodista Andrew Sullivan titulat
“The revolution will be Twittered” (2009), i aparegut en el context de les
manifestacions estudiantils contra el règim d’Iran l’estiu de 2009, en què
l’autor defensa la idea que la interconnectivitat dels ciutadans a través de
les plataformes socials pot enderrocar règims. Aquesta tesi també ha estat
defensada per Clay Shirky, al llibre Here Comes Everybody. The Power of
Usos de les x arxes socials a l’acPc
32
Organizing Without Organizations, i per Henry Jenkins, que al llarg de l’obra
Convergence Culture argumenta que la ciutadania està aprenent a participar
a través de la cultura popular, i es pregunta quan aquestes pràctiques seran
traduïdes al sistema polític.
A internet, el públic té una alternativa als mitjans de comunicació. Un
espai on estar informat connectant de manera directa amb les fonts d’infor-
mació primàries. Es tracta d’una informació en cru, sense contextualitzar ni
interpretar, sense mediació del periodista. Empreses i institucions han aprés
a comunicar-se amb el seu públic objectiu sense necessitat de recórrer als
mitjans tradicionals. A dia d'avui, el missatge d'una empresa o d'un polític
pot arribar a molta més gent a través d'un tuit que d'una roda de premsa.
Rutines productives digitals: tradicions i transicions
El creixement exponencial dels mitjans socials i les formes de participació i
interconnexió entre les persones han influït en el desenvolupament dels mit-
jans periodístics i en les rutines dels professionals. La selecció i jerarquització
de les notícies ja no està només en les mans dels periodistes. Cada cop més,
els ciutadans, a cop de tuit, són decisius en la tria de les informacions que
ells mateixos consumeixen. De la mateixa manera, els atributs d’allò què és
notícia estan determinats per una lògica digital. Per exemple, és més notícia
un fet que és immediat i procliu a ser comentat i recomanat. Els periodistes
van perdre, en primer lloc, el monopoli de generar els continguts. I ara, amb
la irrupció de les xarxes socials han perdut també el control de la distribu-
ció. Facebook i Twitter estan determinant qui, com i quan es consumeix la
informació produïda pels mitjans d’informació tradicionals. El consum ara
és més líquid i està més desproveït de context que mai. Les rutines perio-
dístiques miren d’adaptar-se, amb major o menor encert, a l’entorn digital.
I els professionals, alhora que han d’entendre les noves regles tàctiques de
la comunicació en l’entorn 2.0, han d’anar sumant habilitats.
De l’‘agenda setting’ al ‘trending topic’
La irrupció dels mitjans socials ha obert un debat sobre la influència dels
mitjans tradicionals en la seva capacitat d’establir l’agenda dels ciutadans.
La teoria de l’agenda setting, formulada pel sociòleg nord-americà Maxwell
Periodisme i xarxes socials
33
McCombs juntament amb Donald Shaw l’any 1972, postula que els mitjans
de comunicació, com a seleccionadors dels temes que inclouen o ometen a
la seva agenda, exerceixen gran influència sobre el públic i sobre els temes
sobre els quals opinen i debaten els ciutadans. L’aparició i implementació
d’internet, i més concretament l’adopció dels mitjans socials, ha alterat el
postulat. La quantitat infinita d’informació que circula a través de mitjans
digitals, blocs i xarxes socials, i la conseqüent fragmentació de les audièn-
cies, han dut els investigadors a qüestionar la teoria de l’agenda setting.
Alguns autors apunten cap a un nou panorama comunicatiu caracterit-
zat per la personalització de la informació consumida (Negroponte, 1995;
Jarvis, 2015). Els autors de Post Industrial Journalism dibuixen el següent
escenari per l’any 2020: “
The decay of the traditional agenda-setting
function of the press will continue, and with it the idea of ‘the public’ as
a large, interconnected mass of newsconsuming citizens
” (2012: 108).
D’altres, per contra, sostenen que la sobreabundància d’informació que
circula a internet fa més necessària que mai la tasca pròpia del periodista
de seleccionar els continguts. Entre aquests autors trobaríem el mateix
Maxwell McCombs, que el 2005, tot i que reconeixia les noves formes de
comunicació digitals i les seves possibilitats d’estudi, assegurava que
internet i els mitjans socials no fan més que reforçar els principis de la
teoria, segons els quals són els mitjans els que marquen l’agenda temàtica
de l'opinió pública.
Un estudi fet pel Pew Research Center l’any 2011 per determinar si-
milituds i diferències entre l’agenda fixada pels mitjans de comunicació
tradicionals i la proposada pels ciutadans a partir dels trending topics de
Twitter, va concloure que totes dues eren “sorprenentment similars” (sic.).
Durant la setmana d’anàlisi (del 14 al 20 de febrer de 2011), quatre de les
històries cobertes de manera més àmplia pels mitjans de comunicació
tradicionals eren també les històries més comentades a Twitter.
A la mateixa conclusió va arribar un estudi fet a l'Estat espanyol el
2012. L'objectiu de la investigació era comprovar si la teoria de l'agenda
setting encara era vigent en l’era dels mitjans socials. L'estudi concloïa
que existeix una forta correspondència entre l’agenda dels mitjans de
comunicació i l’agenda pública reflectida a Twitter.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
34
El contingut de les xarxes socials exerceix certa influència sobre les decisions
editorials dels mitjans tradicionals. En els darrers anys hem vist com alguns
fets que els mitjans de comunicació no han considerat notícia, però que els
ciutadans sí –ens referim a aquells fets que han ocupat les primeres posicions
dels temes més comentats (trending topics) a la xarxa social Twitter– han aca-
bat ocupant, finalment, les pàgines dels diaris. Ha estat així en el cas del 15-M i
les acampades a les places espanyoles l’any 2011 (Alonso, 2011), i també en la
cacera del Rei Joan Carles a Botswana, que va saltar a les portades dels diaris
després que una imatge del monarca davant d’un elefant abatut circulés per
les xarxes socials. Per descomptat, altres vegades ha estat al revés. Els mitjans
tradicional són encara els referents més grans a l’hora d’establir l’agenda.
De les ‘hard news’ a les ‘shareable news’
L’entorn digital també ha alterat els criteris de noticiabilitat, en tant que
internet té un llenguatge propi caracteritzat per la hipertextualitat, la multi-
medialitat, la interactivitat i la immediatesa. En l’entorn digital, per exemple,
és més notícia un fet que és immediat i procliu a ser comentat i recomanat. La
web té les seves regles tàctiques i els periodistes miren d’adaptar-s’hi.
El periodista Lorenzo Gomis (1991) ja apuntava que la repercussió d’un fet
es pot valorar de dues maneres: en funció de la seva repercussió històrica i
segons la seva capacitat de generar comentaris. La irrupció dels mitjans socials
i el valor que aquests atorguen a la interacció reforcen el segon plantejament
de Gomis, al mateix temps que releguen el primer a un segon pla. En temps de
xarxes socials, els fets susceptibles de ser comentats, compartits i recomanats
són més notícia que els que no ho són. Cada cop més la notícia és una unitat
periodística deslligada de la capçalera a la qual pertany, compartida a través
dels mitjans socials per diversos usuaris i desposseïda de context en moltes
ocasions (Noguera, 2015).
Els mitjans periodístics digitals dediquen un gran espai a temes que, segons
els criteris periodístics tradicionals, no mereixerien ni un breu, però que atenent
al nou criteri de
recomanació social
són rellevants per a les capçaleres, que
en difondre’ls busquen aconseguir un tràfic més gran per a la seva web. Si la
televisió va incloure les imatges com un nou atribut a afegir a la llista d’allò
que és notícia, els mitjans socials hi han incorporat la recomanació social.
Periodisme i xarxes socials
35
Aquest nou atribut no sempre coincideix amb el criteri d'interès públic, que
en els inicis de la premsa ocupava una de les primeres posicions a l'hora de
triar i jerarquitzar les notícies. En el llibre
El periodisme després de Twitter
,
el professor Albert Sáez (2015) ens alerta de les conseqüències que això pot
tenir: “És més punyent la fotografia d’un indi que té una malformació amb
243 dents a la boca que no una reunió del Banc Central Europeu. Però el
benestar dels ciutadans resultarà molt més afectat pel segon fet que no pas
pel primer.” En els primers anys del mitjans digitals, fets sense cap mena de
transcendència per a l’interès públic han ocupat espais periodístics.
La participació ciutadana en aquests mitjans és molt més intensa i perma-
nent. Si abans només es tenia coneixement dels seus interessos per l’anàlisi
de les vendes o els ràtings d’audiència, avui l’analítica web permet saber en
temps real quines són les notícies més consumides pel públic, quines les
més comentades, quines les més compartides i quines les més recomanades.
Alguns models de negoci periodístic es construeixen al voltant d’aquests
indicadors, com ara Verne, d’Elpais.com, o Cribeo, de Lavanguardia.com.
D’altres, com ara Crític o JotDown, prefereixen crear una comunitat més sò-
lida basada en el compromís entre els periodistes i el públic. Els mitjans
generalistes miren de combinar tota mena de notícies i competeixen tant
amb els uns com amb els altres.
En els mitjans digitals, el lector decideix abordar la notícia amb més o
menys profunditat en funció del seus interessos, i, a més, es comunica amb
el mitjà a través d'espais inexistents fins a l'aparició de la xarxa (Díaz Noci
i Salaverría, 2003): votant les notícies que més els agraden, distribuint-les
per les xarxes socials, realitzant comentaris i conversant amb altres lectors
del mateix mitjà (Larrondo, 2008).
La hipertextualitat és la característica més determinant del llenguatge
internet, i una de les que més ha influït en el periodisme digital a l'hora de
narrar els fets. La notícia en els mitjans digitals ha deixat d'estar reduïda
a un text més o menys curt en el qual s'ofereix informació succinta i sense
interpretació d'un fet noticiable per convertir-se en una peça que permet
al lector escollir la profunditat a la qual vol arribar en el coneixement d'un
determinat assumpte (Díaz Noci i Salaverría, 2003). Aquest nou llenguatge
ha generat unes noves narratives. Cada cop són més freqüents les notícies
Usos de les x arxes socials a l’acPc
36
que s'estructuren en forma de llista, les que són un recull de comentaris
d'usuaris o les que agafen forma de gràfic o cronologia interactius. Sáez
proposa substituir la metàfora de la piràmide invertida, que organitza el text
de manera lineal, per la metàfora de l'acordió, on:
“El titular en forma de piulada serveix per a posicionar el contingut
a la xarxa i connectar amb els usuaris que, un cop arribats allà, hi
han de trobar a tall de desplegable tots els elements que poden
enriquir el relat del fet, des dels testimonis presencials fins al judici
dels experts, passant per la narració del periodista, els comentaris
dels usuaris, les reaccions, les conseqüències, els enllaços amb els
antecedents, etc.” (2015: 231)
La multimedialitat és una altra de les característiques específiques d’in-
ternet. Avui els recursos multimèdia comencen a ser més habituals a les
notícies digitals a causa de les millors possibilitats tècniques del mitjà. La
multimedialitat ofereix la possibilitat d’apropar-se a la informació a partir
de diversos formats, principalment text, àudio, fotografia, vídeo, infografia
i base de dades. Per tant, en l’entorn digital, un fet que pot ser explicat a
través de diversos formats és més notícia que un que incorpori menor riquesa
mediàtica (Larrondo, 2008).
L'ús de continguts audiovisuals en els mitjans digitals ha estat present
des de les primeres experiències a la xarxa, tot i que s'ha popularitzat a partir
de mitjans dels anys 2000. A dia d'avui s'estima en un 50% el nombre de
mitjans que produeixen vídeos setmanalment, i cal concretar que només els
que tenen una envergadura més gran ho fan diàriament (Russial, 2009). La
indústria es dirigeix cap a la multimedialitat però ho fa més a poc a poc que
alguns gurus vaticinaven. El periodista digital ha de posseir una polivalència
tècnica i ha de ser capaç de produir i difondre continguts en diferents formats
(Micó Sanz, 2006).
Finalment, el discurs digital es defineix per la instantaneïtat. Així com
abans el discurs periodístic havia de ser d'actualitat, ara es té accés als fets
mentre estan ocorrent o tot just quan acaben de produir-se (Edo, 2009).
Les xarxes socials han dut els periodistes a fer retransmissions en directe
dels plens municipals o dels partits de futbol. Un fet és més notícia quan es
Periodisme i xarxes socials
37
pot retransmetre en directe. Incloure informació d'última hora és una bona
estratègia per diferenciar la versió impresa i digital dels diaris, i permet
rivalitzar amb la ràdio i la televisió per la immediatesa, així com captar i
fidelitzar el públic.
En l’entorn digital, a diferència del que ocorre en els mitjans tradicionals,
les notícies no són mai un producte acabat (Anderson, Bell i Shirky, 2012;
Sáez, 2015). Conseqüentment, la feina del periodista ja no finalitza un cop
la notícia ha estat publicada. Les tecnologies 2.0 permeten als professio-
nals seguir el rastre de la informació i absorbir el coneixement i les noves
dades aportades per l'audiència. La notícia digital està sempre en fase beta
(Noguero, 2015). Amb la irrupció de les xarxes socials, la relació entre perio-
dista i públic es torna més estreta. Entre les noves habilitats del periodista
s'inclouen les de monitoritzar les xarxes socials, participar en la conversa
2.0, organitzar-la en termes informatius i distribuir-la a través de diverses
plataformes (González i Ortells, 2012).
De les fonts oficials a les veus ciutadanes
Les fonts informatives són la matèria primera de les notícies. A diferència
del que es diu en l’argot periodístic, els periodistes no busquen les notícies,
sinó que les informacions arriben a les redaccions. Fa anys que les institu-
cions i les empreses treballen per nodrir els diaris d’informació. A vegades,
però, succeeixen fets imprevistos i els periodistes han de recórrer als testi-
monis, ja que en aquests casos els professionals no solen ser al lloc on ha
succeït l’esdeveniment.
En l’era de les xarxes socials, Twitter és la plataforma per excel·lència a la
qual recorren els periodistes en aquest tipus d’esdeveniments (Anderson,
Bell i Shirky, 2012; Murthy, 2013; Pérez-Soler, 2016). L’eina de microblog-
ging permet connectar periodistes i testimonis en temps real, en el mateix
moment en què té lloc l’esdeveniment. Des de la implementació de Twitter a
les rutines periodístiques, allà per l’any 2009, com abordarem en el següent
apartat, totes les grans catàstrofes naturals, atemptats terroristes, accidents,
processos electorals, moviments socials i esdeveniments esportius han tro-
bat a la xarxa de l’ocellet l’espai natural per convertir-se en breaking news.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
38
Cada aparell amb connexió a internet és avui dia un mitjà de comunicació
en potència. I un ciutadà amb un smartphone a la butxaca és una potencial
font informativa. Hem passat d’un panorama dominat per l'escassetat infor-
mativa a un altre on s’imposa la saturació, d’un sistema basat en la distribució
de la informació a un altre definit per l’accés a la mateixa informació. Entre
les habilitats que el periodista ha de desenvolupar avui dia hi ha la de saber
filtrar i gestionar aquestes dades (Bruns, 2005), a més de trobar bones i
noves fonts a la xarxa i aprendre a verificar-les (Anderson, Bell i Shirky, 2012;
Noguero, 2015; Bernal Triviño, 2015).
Com a conseqüència de la democratització de la producció dels continguts,
cada cop és més freqüent que les primeres informacions d’un esdeveniment
no previst provinguin dels ciutadans, que poden gravar i difondre els fets
amb els seus telèfons mòbils. Una bona part del que sabem de la catàstrofe
nuclear de Fukushima al Japó (2011) o del terratrèmol del Nepal (2015), per
exemple, prové de persones que eren sobre el terreny. El periodista del segle
XXI ja no és l’únic mediador entre la realitat i el públic.
Aquest fet ha portat alguns autors a afirmar que el periodisme professional
quedarà arraconat davant del “periodisme ciutadà” (Gillmor, 2004), un extrem
difícil d’assimilar tenint en compte que els testimonis sempre han existit i
han col·laborat amb els professionals. Altres (Anderson, Bell i Shirky, 2012),
menys pessimistes, assenyalen que els periodistes han d’adaptar-se a una
nova realitat, caracteritzada per la sobreabundància del contingut generat
pels usuaris que circula a través dels mitjans socials i estar disposats a tre-
ballar colze a colze amb els testimonis 2.0. Aquests autors apunten que els
periodistes professionals no seran reemplaçats, sinó que hauran d’integrar
un nombre més gran de veus característiques del nou entorn de la informació:
“We believe that the role of the journalist—as truth-teller, sense-
maker, explainer— cannot be reduced to a replaceable input for other
social systems; journalists are not merely purveyors of facts. Now
and for the foreseeable future, we need a cadre of full-time workers
who report the things someone somewhere doesn’t want reported,
and who do it in a way that doesn’t just make information available
(a commodity we are currently awash in), but frames that information
so that it reaches and affects the public”. (2012:4)
Periodisme i xarxes socials
39
Segons el professor Sáez (2015) hi ha quatre tasques que els periodistes
hauran d'assumir en l'entorn digital. En primer lloc, els professionals de la
informació han de tenir la capacitat de captar totes les alertes informatives
que circulen a través d'internet. En segon lloc, han de ser capaços de veri-
ficar els continguts que circulen en el ciberespai i han de tenir la capacitat
d'interpretar-los. Tercer, els periodistes han de tenir una mentalitat multimè-
dia i coneixements suficients per escollir el millor format per a cada relat. I
finalment, han d'entendre la lògica de la viralització dels continguts digitals
a través dels buscadors, els agregadors i les xarxes socials.
Internet i les xarxes socials també són un espai on consultar les fonts
organitzades, ja que avui dia qualsevol institució, partit polític o empresa
té perfil en aquestes plataformes. Els investigadors les anomenen fonts
2.0. Sota aquesta terminologia agrupen blocs i microblocs, webs, xarxes
socials, fòrums i llistes de correu, xats, wikis i repositoris multimèdia (Ca-
navilhas i Ivars-Nicolás, 2012). Un dels primers estudis a analitzar l'ús de
les xarxes socials per buscar i comprovar informació en l'entorn periodístic
(Oriella PR Network, 2011) va concloure que a l'Estat espanyol un terç dels
periodistes feien servir xarxes com Twitter (31%) i Facebook (28%) com a
fonts d'informació.
La informació a internet –igual que ocorre en l'entorn analògic– pot ser
buscada o rebuda.
Joao Canavilhas i Begoña Ivars-Nicolás (2012) classifiquen les fonts digitals
en dues tipologies:
- Fonts push: El periodista es limita a rebre informacions d’organitzacions,
grups o persones. Aquesta informació pot ser rebuda, per exemple, mitjan-
çant una inscripció prèvia en un
feed
. Es tracta d’aplicacions com el correu
electrònic, els grups d’usuaris o els lectors de
feeds
.
- Fonts pull: El professional pren la iniciativa de buscar la informació per-
què sap el que pretén. Realitza cerques per temes o paraules claus. Les
aplicacions que fa servir són els motors de cerca, webs, fòrums, xats, wikis,
blocs o xarxes socials.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
40
Un dels principals problemes de les fonts digitals, no obstant això, és la
desconfiança que generen entre molts professionals. Entre els principals
problemes que citen els periodistes es troben les falses identitats i les fonts
anònimes, tot i que cada vegada hi ha més eines per detectar pàgines web
fraudulentes i verificar comptes a les xarxes socials, identitats digitals, ví-
deos i imatges.
Usos periodístics de Twitter
La xarxa social més emprada en el sector periodístic és, sense cap mena
de dubte, la plataforma digital de microblogging Twitter. Twitter ha alterat
les rutines productives dels periodistes tant en el procés de producció de
les notícies com en el de distribució.
La literatura acadèmica ha estudiat els usos que els periodistes fan
d’aquesta xarxa social, tant pel que fa als perfils corporatius dels mitjans
com els personals del professionals (Lasorsa, Lewis i Holton, 2012; Vis, 2013;
Noguera-Vivo, 2013). Alguns estudis se centren en aspectes molt concrets
de la utilització de Twitter per part dels periodistes; per exemple, hi ha in-
vestigacions sobre l’ús d’una determinada etiqueta en un procés electoral
concret (Bruns i Burguess, 2012; Knight, 2012), cosa que dificulta extreure
conclusions extrapolables sobre les pràctiques a les redaccions periodís-
tiques. L'aspecte relativament nou de l'eina també complica l'elaboració
d'estratègies mínimament sòlides i contrastades pel que fa al seu ús.
Una altra de les dificultats d'estudiar els comptes de Twitter dels periodis-
tes, reconeguda per nombrosos investigadors, és que amb freqüència es fa
una aproximació a l'objecte d'estudi per part dels professionals que adopten
fàcil i ràpidament les noves tecnologies –els early adopters i heavy users,
seguint la terminologia del sociòleg Everett Rogers, pare de la teoria de la
difusió de les innovacions–, punt que dista considerablement de l’ús habitual
de la resta de redactors (Lasorsa, Lewis i Holton, 2012; Noguera-Vivo, 2013).
Malgrat les limitacions, hi ha consens que Twitter està penetrant amb
força a les redaccions i alterant les rutines periodístiques. Les investigacions
indiquen que els mitjans fan servir la xarxa de microblogging com un parell
de dècades abans van adoptar internet, és a dir, limitant-se a replicar el
Periodisme i xarxes socials
41
contingut del paper a la pantalla. Els mitjans de comunicació i els periodistes
han trobat a Twitter una manera fàcil i gratuïta de compartir els continguts
que produeixen. Aquest és un dels principals usos professionals detectats
en els primers anys d’ús de la plataforma (Greer i Douglas, 2011; Carrera,
2011; Holcomb, Gross i Mitchell, 2011; Messner, Linke i Eford, 2012; Pérez-
Soler i Micó, 2013 i 2014). Altres estudis assenyalen que els periodistes fan
servir Twitter per recopilar informació i trobar fonts (Artwick, 2013; Gulays,
2013). Davant la falta d’una llista definitiva i acceptada àmpliament pels
professionals i els investigadors, proposem el següent esquema:
1. Usos de Twitter en el procés de producció de les notícies:
- Cerca de fets susceptibles de ser notícia
- Documentació
- Contacte amb fonts
2. Usos en el procés de distribució de les notícies:
- Difusió de continguts
- Promoció del mitjà de comunicació i marca personal del periodista
3. Gestió de la notícia publicada:
- Interacció amb les audiències
Sovint els periodistes realitzen aquestes tasques indistintament, la divisió
realitzada només té finalitats analítiques. Abans d'abordar amb detall aquests
usos, explicarem breument com es va produir la introducció de la plataforma
a les redaccions periodístiques i per què ha tingut tan bona acollida entre
els professionals.
La irrupció de Twitter a les redaccions periodístiques
La literatura acadèmica situa a les protestes durant les eleccions d’Iran
l’estiu de 2009 el moment en què els mitjans de comunicació van començar
a fer servir Twitter com una eina periodística (Hermida, 2010). Mitjans inter-
nacionals tan importants com la CNN, entre d’altres, van obtenir informació
a través de la xarxa de microblogging. Els manifestants iranians –així com
també va succeir després amb els revolucionaris de Tunísia i Egipte– no feien
servir la plataforma com un mitjà de divulgació, sinó per comunicar-se els
Usos de les x arxes socials a l’acPc
42
uns amb els altres i actuar conjuntament, coordinar activitats o quedar als
carrers. Dins d’aquesta comunicació hi havia informació valuosa a la qual els
periodistes no tenien accés. Els professionals van descobrir llavors el valor
de la informació que circula a les xarxes socials.
Pocs mesos abans, al gener, un avió va caure al riu Hudson de Nova York.
Va ser la primera notícia reportada per un ciutadà a través de Twitter que va
donar la volta al món. Altres autors assenyalen que va ser aleshores quan
els periodistes van prendre consciència de les possibilitats de la plataforma
(Murthy, 2013). Des d’aleshores, el desenvolupament del potencial periodístic
ha estat una estratègia de la companyia.
El novembre de 2009, Twitter canviava la pregunta que encapçala la pàgina
on s’escriuen els tuits, de What are you doing? a What’s happening? Evan
Williams, aleshores CEO de l’empresa, explicava en una conferència: “
We
think of Twitter as it’s not a social network, but an information network. It tells
people what they care about as it is happening in the world
”. Twitter deixava
de ser una xarxa social per convertir-se en una eina potent de comunicació.
Tal com va reconèixer Williams en una entrevista, els agradava la idea de
reporters recaptadors d’informació, milions arreu del món, que informessin
del que succeïa al seu voltant (Jarvis, 2015).
A Catalunya, Twitter va començar a utilitzar-se com a eina periodística
entre 2010 i 2012.
Taula 5. Adopció de Twitter als principals mitjans generalistes de Catalunya
PREMSA EDITADA A CATALUNYA
La Vanguardia: setembre de 2009
El Periódico (edició catalana): agost 2011
El Punt Avui: gener 2008
Ara: juliol 2010
DIGITALS
Vilaweb: juny 2010
El Món: octubre 2010
Nació Digital: març 2008
El Nacional: juliol 2015
Periodisme i xarxes socials
43
TELEVISIÓ
TV3: abril 2009
8TV: gener 2012
Font: Elaboració pròpia a partir de dades extretetes de la web How Long on Twitter
(http://twopcharts.com/howlongontwitter).
L’adopció de Twitter a les redaccions catalanes, igual que va ocórrer amb
la implantació d’internet (Masip, 2005), es va fer de manera improvisada,
sense reflexió prèvia ni una estratègia sòlida al darrere (Pérez-Soler, 2016). Els
mitjans van incorporar les xarxes socials com a conseqüència de l’optimisme
d’alguns professionals i seguint una pràctica que començava a estendre’s
entre els ciutadans. En paraules de l’ex cap de continguts de la web d’Elpe-
riodico.cat, Saül Gordillo: “Va ser a partir de la irrupció d’aquestes xarxes
entre els ciutadans, i per tant també entre els nostres lectors, i a partir de la
comprovació de l’ús que en feien a efectes informatius”. L’antic director de
la versió digital de La Vanguardia, Enric Sierra, assegura que hi van “enten-
dre que els lectors no només volien ser espectadors sinó actors en el món
informatiu i que aquesta era una bona manera de fidelitzar-los en un món
tan infidel com el d’internet” (Pérez-Soler, 2015).
L'exdirector del diari Ara, Carles Capdevila, explica que va ser una eina
fonamental que van implementar en el diari des del seu naixement (el 28
de novembre de 2010). Els va servir, per exemple, per seguir, a través de
comptes de periodistes i agències internacionals, l’accident nuclear de Fu-
kushima, que va succeir pocs mesos després de l’aparició del mitjà. En el
cas de Vilaweb, el punt d’inflexió va venir el febrer de 2012 amb la primavera
valenciana. “Ens vam adonar que era una bona eina per seguir en temps real
esdeveniments espontanis que es donen al carrer”, apunta el redactor en
cap de Vilaweb, Josep Casulleras, en un reportatge per a la revista
Capçalera
(Pérez-Soler, 2016). Més endavant, en el capítol destinat al treball de camp
de la present investigació, oferirem reflexions sobre l’adopció de Twitter en
la premsa comarcal i local de Catalunya.
En l’àmbit de la comunicació, els principals beneficis de la xarxa de micro-
blogging són (1) la seva alta viralitat i la capacitat de generar l’efecte d’anar
de boca en boca digital (Java et. al., 2007; The New York Times, 2014), (2)
l’accés a una gran quantitat de continguts a primer cop d’ull (Hermida, 2010)
RÀDIO
Catalunya Ràdio: juliol 2007
RAC1: gener 2009
Usos de les x arxes socials a l’acPc
44
i (3) la seva immediatesa per divulgar informació (Murthy, 2013). Entre
les principal limitacions, els investigadors destaquen la seva capacitat
de generar cambres de ressonància (Sunstein, 2003; Casteltrione, 2014),
que és el que succeeix si només seguim les persones i els mitjans amb
els quals compartim gustos i pensaments.
La bona acceptació en l’entorn periodístic
Twitter, fundada l’any 2006 per Jack Dorsey, és una plataforma de mi-
croblogging que permet crear i difondre missatges curts amb una extensió
màxima de 140 caràcters. Té una sèrie de característiques compartides
amb qualsevol xarxa social, com ara el fet que s’articula al voltant d’una
pàgina de perfil personal i que permet tenir una llista de contactes, però
també hi ha uns trets que la diferencien de la resta de plataformes.
Una xarxa de microblogging, segons l’investigador i professor Dhiraj
Murthy (2013: 10), és: “
An Internet-based service in which: (1) users have
a public profile where they broadcast short public messages/updates
[...] (2) messages become publicly aggregated together across users;
and (3) users can decide whose messages they wish to receive, but not
necessarily who can receive their missages
”. La primera diferència amb
la xarxa social més popular, Facebook, i un dels principals atractius que
la fan interessant entre el sector de la comunicació, és que tots els per-
fils són públics, de manera que es pot accedir al contingut publicat per
qualsevol usuari sense haver-lo de seguir i ni tan sols estar registrat en
la plataforma. A diferència del funcionament de Facebook, a Twitter els
usuaris poden triar quins missatges volen rebre (a partir de confeccionar
la seva llista de seguidors), però no qui rep els seus missatges.
Un altre tret diferenciador és que a la pàgina reservada per veure
les actualitzacions de les persones a les quals seguim, coneguda po-
pularment com a timeline, els missatges apareixen en ordre cronològic
invers, a diferència del que passa a Facebook, que basa la visualització
de les actualitzacions en un algoritme que té en compte els missatges
Periodisme i xarxes socials
45
més llegits, comentats i recomanats per les persones que un segueix a
la plataforma.2
Igual que la resta de xarxes socials digitals, Twitter s’articula al voltant
d’un
perfil personal
, pàgina en la qual l’usuari comparteix les seves dades
personals (a la xarxa de microblogging hi trobem dues fotografies –una de
perfil i una altra de capçalera– i poc més de 140 caràcters per fer referència,
en principi, a la pròpia biografia) i altres informacions, des del seu estat
d’ànim fins a les seves opinions, passant per fotografies i vídeos propis o
d’altri. També dóna la possibilitat d’articular una llista d’usuaris amb els
quals es comparteix algun tipus de connexió. Els usuaris que conformen
aquesta llista de contactes s’anomenen
amics
o
fans
a la xarxa social Fa-
cebook, per exemple, mentre que a Twitter reben el nom de
seguidors
. La
llista de contactes conté enllaços al perfil dels usuaris de manera que cada
individu de la xarxa pot accedir a la informació publicada pels seus amics amb
un sol clic. Els usuaris tenen l’opció de fer comentaris al fil dels missatges
dels seus contactes i compartir / difondre (en l’argot de Twitter es parla de
repiular
) i recomanar (la xarxa de microblogging permet fer m’agrada –els
antics favorits– a les publicacions d’altres; quan es fa un
m’agrada,
però,
no es difon de nou la informació) els missatges amb la resta de contactes.
Twitter, com la majoria de xarxes socials, també dóna la opció d’enviar
missatges privats a altres usuaris de la plataforma, però si alguna cosa ha
fet que destaqui per sobre de les altres xarxes socials en el sector de la
comunicació és la facilitat que ofereix per mantenir converses públiques
entre els membres de la plataforma. Les etiquetes (#) i les mencions (@)
són dues característiques pròpies de la xarxa de microblogging. Qualsevol
paraula precedida per un coixinet (#) és indexada per la plataforma com un
tema, cosa que facilita que qualsevol persona pugui formar part d’un debat
o veure quins comentaris suscita una determinada etiqueta. Les etiquetes
2 En el moment d’escriure aquestes línies, es rumoreja que l’empresa ha decidit que activarà un sistema de
visionat de tuits amb un algoritme similar al que utilitza Facebook; és a dir, atorgant més visibilitat a aquells
missatges més llegits, comentats i recomanats per les persones que un mateix segueix a la plataforma. Les
persones més actives a la xarxa de
microblogging
ja hi han mostrat la seva disconformitat, i han explicat que
el visionat de missatges per ordre cronològic invers és una de les principals virtuts de l’eina i que no tenen
cap mena d’interès que Twitter influeixi en la manera que reben els missatges. El CEO de l’empresa, Jack
Dorsey, va desmentir els canvis en la recepció i visualització dels missatges a través del seu perfil personal
de Twitter el 6 de febrer de 2016.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
46
més populars al llarg del dia es coneixen popularment com a trending topics,
és a dir, són els temes que han suscitat més interès entre els usuaris de la
plataforma.
L’algoritme que dóna com a resultat la llista de temes més parlats (tren-
ding topics) prioritza la intensitat sobre la qualitat, és a dir, més que valorar
el nombre de vegades que es fa servir una etiqueta, en valora l’increment.
Aquesta és la raó per la qual les paraules que s’etiqueten s’han d’anar ac-
tualitzant si es vol tenir visibilitat a la llista de trending topics. Un exemple
d’això el trobem a la Diada de 2013, quan els impulsors de l’etiqueta #Via-
Catalana, veient que no aconseguien incloure el tema en la llista dels més
parlats, van optar per #croquetes i en només mitja hora van aconseguir el
seu objectiu (Sánchez, 2013).
Piular amb la mateixa etiqueta, però, no vol dir tenir una conversa entre
dues o més persones. Per intercanviar missatges amb altres usuaris, Twitter
proposa les mencions, és a dir, dirigir-se a una o més persones amb una
arrova (@) davant el nom que l’usuari fa servir a la xarxa social. D’aquesta
manera la interacció queda a la vista de la resta d’usuaris de la plataforma.
La conversa es pot dur a terme en temps real, i el fet que sigui visible per a
tots els usuaris fa que la xarxa de
microblogging
sigui especialment atractiva
per als professionals de la comunicació.
Twitter és un exemple d’empresa que escolta la seva comunitat d’usuaris
de manera activa. Tant les respostes directes (@) com les etiquetes (#) són
exemples d’innovació social. Cap d’aquestes funcions estava prevista en els
plantejaments inicials de l’empresa, sinó que van ser suggeriments introdu-
ïts pels usuaris mitjançant l’ús del producte que la companyia va adoptar.
Tot i que fins ara hem analitzat Twitter com una xarxa de microblogging,
l’eina forma part del que popularment es coneix com a xarxes socials. Les
professores investigadores Danah Boyd i Nicole Ellison (2007) van oferir una
definició del terme que ha tingut bona acollida entre la comunitat científica:
“
Social networking sites are web-based services that allow individuals (1)
to construct a public or semi-public profile within a bounded system, (2)
articulate a list of other users with whom they share a connection, and (3)
view and traverse their list of connections and those made by others within
Periodisme i xarxes socials
47
the system
”. D’acord amb la definició de Boyd i Ellison, la primera xarxa
social digital va aparèixer l’any 1997 amb el nom de SixDegrees.com. El
lloc permetia als usuaris crear els seus propis perfils i incloure una llista
de contactes i, poc després, el 1998, també era possible navegar pels per-
fils d’aquests contactes. Es tractava, en definitiva, d’una eina per contactar
amb altres usuaris i fer-los arribar missatges. Tot i que va atraure milions
de persones, no va trobar un model de negoci i va desaparèixer l’any 2000.
Des d’aleshores, i fins ara, no han deixat d’aparèixer noves xarxes socials:
LiveJournal (1999), MiGente (2000), Rize (2001), Fotolog (2002), LinkedIn i
MySpace (2003), Facebook i Flickr (2004), YouTube (2005), Twitter (2006),
Instagram, Pinterest i Snapchat (2010), Periscope (2015), etc.
Imatge 2. Cronograma amb l’aparició de les principals xarxes socials
Font: Elaboració pròpia.
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
Six Degrees
LiveJournal
MiGente
Rize
Fotolog
LinkedIn
MySpace
Facebook
Flickr
YouTube
Twitter
Instagram
Pinterest
Snapchat
Periscope
Usos de les x arxes socials a l’acPc
48
La varietat de xarxes socials és àmplia. Hi ha moltes maneres de classifi-
car-les, però generalment es distingeix entre plataformes de xarxes socials
horitzontals i verticals. La xarxa social horitzontal es dirigeix a una audiència
generalista, no té una temàtica específica i agrupa persones que normalment
es coneixen. L’exemple més clar és Facebook. Les xarxes socials verticals
són aquelles que tenen una temàtica que aglutina els usuaris, que poden
conèixer-se o no. LinkedIn és un exemple de xarxa professional, però hi ha
xarxes centrades a compartir fotos (Instagram), vídeos (YouTube), música
(Spotify), etc.
Les motivacions i usos dels usuaris
Una investigació titulada “Why We Twitter: Understanding Microblogging
Usage and Communities” (Java et. al., 2007), va concloure que entre les
principals motivacions dels usuaris a l'hora de fer servir la plataforma hi
havia el fet de relacionar-se i conversar amb altres persones –aquesta cate-
goria inclou les mencions: un 21% de les piulades tenien com a mínim una
menció–, compartir informació –un 13% dels tuits contenia alguna direcció
URL– i comentar notícies. Un estudi anterior (Nardi, 2004) centrat en esbrinar
què mou les persones a obrir i escriure un bloc extreia conclusions similars:
compartir experiències, opinions i comentaris eren les principals motivacions.
Les relacions personals en el món
real
, tant si s’articulen a partir d’un vincle
determinat com d'un interès comú, semblen que és l’incentiu principal del
comportament en els llocs digitals.
Una altra de les motivacions és el desig de l’ésser humà de mostrar-se en
públic. Així ho revela el professor Murthy (2013): “
Self-representation is an
important aspect of Twitter [...] The act of tweeting is born from individual
contributions and is about self-production. Indeed, microblogging services
depend on regular posting by users
”.
Des del punt de vista dels mitjans de comunicació, però, el més interessant
és el fet que ens agrada compartir la informació que trobem a les xarxes
socials. En un estudi realitzat per The New York Times i titulat “The Psycho-
logy of Sharing: Why Do People Share Online? ”, el 73% dels enquestats
indicava que consumia de manera més profunda i reflexiva la informació
Periodisme i xarxes socials
49
quan la compartia, mentre que un 85% admetia que llegir les respostes d’al-
tres persones els era útil per processar la informació. Segons la fundadora
i directora de Verne.com i autora del llibre
Memecracia: los virales que nos
gobiernan
(2013), la periodista Delia Rodríguez, “
es imposible no compartir.
No estamos enganchados a Twitter o Facebook. Estamos enganchados a que
una emoción nos haga sentir vivos
”.
L’any 2014 la navegació a les xarxes socials va ser la quarta activitat més
practicada pels catalans quan són a internet (Micó i Masip, 2015). L’ús de
mitjans socials va augmentar lleugerament: del 62,4% el 2013 al 62,5%
el 2014. Aquell any el lideratge se’l van endur els serveis de missatgeria
instantània com WhatsApp o Messenger. Van completar el pòdium l’ús del
correu electrònic i la cerca d’informació. En cinquena posició, la lectura d’in-
formació va mantenir unes xifres estables, que oscil·len entre el 35% dels
cibernautes que van llegir informació en mitjans digitals el 2013 al 37,9% de
2014, percentatges en qualsevol cas molt allunyats del 50% que representava
aquesta activitat entre 2011-2012.
I és que l’evolució del consum d’internet a Catalunya en els darrers anys
està condicionada per la mobilitat i els usos socials de la xarxa. L’accés a
internet ha deixat d’estar vinculat a un espai físic i l’any 2012 dos terços
dels internautes aposten per l’ordinador portàtil per connectar-se, que su-
pera l’ordinador de taula, que baixa fins un 60,9% (Micó i Masip, 2013). El
telèfon mòbil, els dispositius portàtils i les aplicacions –-principalment les
gratuïtes– han entrat amb força a la vida dels ciutadans. Aquesta tendència
a la mobilitat es consolida al llarg del bienni 2013-2014, quan el 99,1% de les
llars espanyoles disposen d’un telèfon mòbil (Micó i Masip, 2015).
El 77,2% dels internautes fa servir les xarxes socials diàriament, segons
el darrer estudi de “Navegantes en la Red” (2016) de l’Associació per a la
Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC). Facebook manté la seva
hegemonia, ja que la fan servir el 87,4% dels que han usat les xarxes socials
en els darrers 30 dies. La segueixen Twitter (45,9%) i Instagram (30,7%, que
creix 4 punts respecte a l’any anterior). Més interessant que el consum de
xarxes socials és l’ús que se’n fa. La majoria d’usuaris les fan servir per man-
tenir relacions d’amistat (75,6%) i també per estar informats de l’actualitat
(53,4%, pràctica que creix 7.6 punts respecte al 2013). Les relacions familiars
Usos de les x arxes socials a l’acPc
50
(49,2%), compartir interessos (42,2%) i les relacions laborals (48,3) són els
altres usos que els ciutadans fan.
La tendència a consumir informació a través de les xarxes socials també
queda reflectida a l’estudi Digital News Report 2014, elaborat pel Reuters
Institute de la Universitat d’Oxford i el Center for Internet Studies and Digital
Life de la Universitat de Navarra, que per primera vegada anuncia que els
llocs web i les aplicacions mòbils de diaris (49%), així com les xarxes socials
(46%), empaten en popularitat com a font informativa amb els diaris impresos
(47%). Tot i que encara no fan ombra a la televisió generalista que, amb un
76%, es manté com el mitjà principal per rebre notícies (Salaverría, 2015).
Twitter en el procés de producció de les notícies
En el procés de producció de les notícies, els periodistes fan servir Twitter
per (1) cercar fets susceptibles de ser notícia, (2) documentar-se i (3) contactar
amb fonts (Holcomb, Gross i Mitchell, 2011; Carrera, 2011; Pérez-Soler, 2015).
Per a molts professionals, la xarxa de microblogging constitueix una eina
d’accés a la informació, més que no pas una eina per comunicar-se (Van Dijck,
2012). A través de la plataforma, els periodistes estan al dia de l’actualitat
a través dels perfils d’agències de comunicació, mitjans d’informació, ins-
titucions, empreses i ciutadans. Molts periodistes entenen Twitter com una
font de fonts. De fet, com apuntàvem abans, el novembre de 2009 Twitter
es va posicionar com una eina informativa quan va reformular la pregunta
que interpel·la els usuaris abans d’escriure una piulada. D’una pregunta de
caràcter personal i generalista, What are you doing?, va passar a una altra
molt més potent des d’un punt de vista informatiu, What’s happening?
Les xarxes socials han introduït dos canvis fonamentals des del punt de
vista periodístic: (1) suposen una nova manera de filtrar les notícies i (2)
aporten més veus (Noguera, 2015). Com va popularitzar Clay Shirky (citat a
Bowman i Willis, 2003) amb una simple expressió, publish then filter, l’or-
dre del procés de publicació canvia quan tothom pot produir continguts.
L’investigador i periodista Alfred Hermida (2010) denomina la comunicació
impulsada per les xarxes socials com un “sistema d’alerta permanent” (awa-
reness systems). Segons l’autor, els mitjans socials, que es caracteritzen per
Periodisme i xarxes socials
51
una àmplia, síncrona, lleugera i constant comunicació, permeten mantenir
un model mental sempre alerta de les notícies i successos d’última hora,
donant lloc a allò que l’autor denomina
ambient journalism
, un fenomen
similar al de la música ambient.
Aquests autors entenen que els missatges publicats a la xarxa de mi-
croblogging no poden ni han d’interpretar-se, per part dels periodistes, de
manera individual, però sí de forma col·lectiva. La suma de piulades ofereix
tendències que els periodistes poden fer servir per generar notícies. Els
continguts i enllaços publicats a Twitter s’entenen, seguint la terminologia
de Howard Rheingold (2002), com una forma d’intel·ligència col·lectiva. Els
periodistes poden fer servir aquesta massa d’informació en cru tant per (1)
elaborar notícies –si el fet del qual es parla en els mitjans socials és nou i
encara no ha estat considerat pels mitjans de comunicació tradicionals– o
(2) per documentar-se –en cas que la navegació del periodista a través dels
enllaços del
feed
del seu compte personal condueixin a altres històries ja
publicades i rellevants per abordar la notícia que desitgi elaborar– (Pérez
Soler, 2015). El director de
The Guardian
, Alan Rusbridger, és un ferm defensor
de la xarxa social com a eina per documentar-se. Així ho manifestava en el
seu article "Why Twitter matters for media organisations"(2010):
“Many people still don’t quite understand that Twitter is, in some
respects, better than Google in finding stuff out. Google is limited to
using algorithms to ferret out information in the unlikeliest hidden
corners of the web. Twitter goes one stage further – harnessing the
mass capabilities of human intelligence to the power of millions in
order to find information that is new, valuable, relevant or enter-
taining”.
A més del buscador, les etiquetes, i en menor grau les mencions, són una
bona manera de filtrar la informació que circula a través de la plataforma.
Les llistes són també una eina útil, ja que permeten agrupar usuaris de la
xarxa social al voltant d’una temàtica concreta.
Atès el gran volum d’informació que circula a través de les xarxes socials,
filtrar la informació i verificar-la són dues competències periodístiques més
necessàries que mai. Durant les protestes per les eleccions de l’Iran, per
Usos de les x arxes socials a l’acPc
52
exemple, el volum de piulades que citaven la paraula
Iran
va arribar a un
màxim de 221.774 en una hora, i la mitjana va ser d'entre 10.000 i 50.000 tuits
per hora. Alguns autors (Hermida, 2012; Schiffers, 2014) entenen que una
futura direcció del periodisme està en desenvolupar sistemes que permetin
filtrar l’immens flux d’informació que circula a través dels mitjans socials. De
fet, la Unió Europea atorga recursos a investigacions que busquen desenvo-
lupar aquest tipus d’aplicacions (el projecte "Social Sensor", desenvolupat
per diverses universitats europees, n’és un exemple).
A més de ser una potent eina d’informació, Twitter també és una plata-
forma per contactar amb fonts informatives en temps real. Com assenyalen
Aderson, Bell i Shirky a Post Industrial Journalism (2012), els periodistes han
d’habituar-se a fer servir les xarxes socials quan ocorren fets imprevistos,
com ara catàstrofes naturals. Els mitjans de comunicació tradicionals poden
accedir en aquests casos a testimonis a través de Twitter. Sempre hi haurà un
testimoni al lloc dels fets abans que hi arribi el periodista. Segons els autors,
els professionals de la informació han d’assumir que han estat desplaçats
a un esglaó superior de la cadena editorial. D’ells depèn la interpretació i
l’anàlisi de l’actualitat.
En els darrers anys ens hem acostumat a rebre grans primícies a través de
Twitter. Així va succeir quan aquell ciutadà d’Abbottabad (Pakistan), Sohaib
Athar, va retransmetre, sense ell mateix saber-ho, l’operació que posaria fi
a la vida d’Osama Bin Laden (Calderón, 2011). La situació econòmica dels
mitjans de comunicació ha obligat a prescindir de periodistes en zones de
conflicte o de corresponsals en les capitals arreu del món, de manera que
les xarxes socials han esdevingut plataformes que permeten accedir a la
informació de manera immediata i sense costos (Broersma i Graham, 2013).
Twitter ha resultat una eina útil per cobrir fets esporàdics i imprevistos en
temps real, com revolucions (Papacharissi i Oliveira, 2012), accidents (Murthy,
2013), protestes (Shirky, 2008; Morozov, 2011) i desastres naturals (Ander-
son, Bell i Shirky, 2012). Com apunten Aderson, Bell i Shirky (2012: 17): “
For
many newsworthy events, it’s increasingly more likely that the first available
description will be produced by a connected citizen than by a professional
journalist. For some kinds of events –natural disasters, mass murders– the
transition is complete
”. Twitter, per la seva banda, promou activament aquest
tipus d’ús a través de la pàgina Twitter for a newsrooms, llançada l’any 2011.
Periodisme i xarxes socials
53
A banda d’aquest tipus d’esdeveniments, imprevistos i esporàdics, els
periodistes no acostumen a recórrer a Twitter per mantenir contacte amb fonts
oficials. Les fonts que nodreixen els mitjans de comunicació, habitualment
organitzades, contacten amb els professionals (o a l’inrevés) per altres vies,
a través del telèfon o del correu electrònic (Holcomb, Gross i Mitchell, 2011;
Carrera, 2011). Una investigació del Pew Internet Research Center (2011) va
concloure que només un 2% dels tuits publicats en els comptes corporatius
dels mitjans tenien aquesta finalitat, percentatge que només arribava al 3%
en l’anàlisi dels comptes personals dels periodistes. Segons la professora
Carrera Álvarez (2011): “
Journalists use Twitter to distribute and viralize pre-
existing content much more than to create new content using social media
crowdsourcing and newsgathering opportunities
”.
En l’extrem oposat, hi ha autors (Gillmor, 2004; Deuze, 200%) que de-
fensen que les xarxes socials permeten als ciutadans estar informats sense
necessitat de recórrer als mitjans de comunicació tradicionals fent un segui-
ment de l’actualitat a través d’analistes, periodistes freelance, empreses i
institucions. És a dir, recorrent a les fonts primàries. Mark Deuze (2005: 452)
ho descriu amb les següents paraules: “
Individualistic, ‘top-down’ monome-
dia journalism turn to team-based, ‘participatory’ multimedia journalism
”.
La qüestió clau per a molts investigadors respecte a la relació periodistes-
fonts continua sent l’accés: les xarxes socials permeten incloure més veus
en l’elaboració de les notícies? Broersma i Graham (2013), que van estudiar
l’ús de Twitter com a font periodística en vuit diaris holandesos i britànics,
van concloure que la xarxa de microblogging és, en efecte, una font d'infor-
mació habitual en els contextos professionalitzats. Els autors assenyalen
quatre maneres d'incloure els tuits als diaris: (1) per il·lustrar una notícia,
(2) com a notícia en si mateixa, (3) com a missatge destacat del dia i (4) com
a part d'una conversa, i indiquen que des de 2010 hi ha una proliferació de
piulades en els diaris destinades principalment a donar
color
als continguts,
“
with quotes that express the opinions or experiences of a range of sources
”.
Aquesta novetat en el discurs periodístic, apunten, va aparèixer per primera
vegada el 29 de juny de 2007 al diari The Guardian.
Segons aquests autors, aquesta pràctica erosiona el periodisme com una
disciplina de verificació, ja que cada cop és més freqüent trobar piulades
Usos de les x arxes socials a l’acPc
54
sense editar a les pàgines dels diaris: “
Particularly, elite sources can obtain
more control over public discourse due to Twitter. News is not the product
of negotiation anymore, but a mere result of unidirectional communication
”
(Broersma i Graham, 2013). Aquesta conclusió reforça la idea que tot i l’apa-
rició de les xarxes socials, els professionals continuen confiant en un reduït
nombre de veus que consideren fiables (Manning, 2001; Schudson, 2003).
Murthy (2013: 31) argumenta que la influència de la gent corrent a Twitter
és mínima, però que “
the medium can potentially be democratizing in that it
can be thought of as megaphone that makes public the voices/conversations
of any individual or entity
”. La veu de qualsevol persona pot ser amplificada
de manera exponencial si altres agafen els seus tuits i els tornen a publicar,
és a dir, si els retuitegen. O bé, si els mitjans, que encara tenen el
monopoli
de la influència en fan ressò. Aquesta possibilitat no converteix Twitter en una
eina democratitzadora per se, sinó que el poder en aquesta xarxa social, com
a la vida real, està també estratificat (Fuchs, 2014). Tot i que la plataforma
compta amb més de 500 milions d'usuaris únics, el 75% de tota l'activitat
generada a Twitter prové d'un 5% de tuitaires (Greer i Douglas, 2011). Els
usuaris que generen continguts són una petita minoria.
Twitter en el procés de difusió de les notícies
Tot i que en els primers anys de vida d’internet van triomfar corrents
teòriques utòpiques que asseguraven que l’exercici del periodisme es
transformaria completament arrel de la irrupció de les eines 2.0, i que
Twitter esdevindria la nova àgora pública, la plataforma de microblogging
és avui dia una eina de difusió dels continguts produïts per les mateixes
empreses periodístiques. Aquest és el principal ús que en fan la majoria
de mitjans tradicionals, que entenen l’eina com un vehicle per conduir
el trànsit a la pròpia web (Holcomb, Gross i Mitchell, 2011; Carrera, 2011;
Messner, Linke i Efford, 2012; Pérez-Soler i Micó, 2013 i 2014; Pérez-Soler,
2015).
La xarxa de microblogging es fa servir avui dia de la mateixa manera
que es feia servir la web durant els primers anys, és a dir, com una finestra
més per replicar els continguts elaborats pel paper: “
The use of the news
organizations’ official Twitter channels has not yet developed beyond the
Periodisme i xarxes socials
55
utilization as a promotional tool to drive traffic to their websites. Very few
posts point to a personal interaction with Twitter followers”
(Messner,
Linke i Efford, 2012). Dels mitjans tradicionals, la televisió és la que mi-
llor ha fet servir l’eina per crear comunitat: “
El uso de Twitter aplicado al
mundo de la televisión provoca que tanto programas como series tengan
la consideración de eventos sociales, obligando al espectador a estar
presente durante la emisión si quiere comentar el programa e interactuar
con otros espectadores/usuarios
” (Gallego Calonge, 2013). Pel que fa la
ràdio, els usos són més semblants als dels diaris: la majoria de piulades
difonen contingut elaborat pel mateix mitjà i pocs missatges es destinen
a incentivar la participació, segons es desprèn d’un estudi realitzat a la
Universitat Autònoma de Barcelona (Gutiérrez et. al, 2014).
En una etapa inicial, molts mitjans de comunicació van automatitzar la
distribució de continguts a través de Twitter i van convertir, així, la plata-
forma en un canal RSS per promoure i redistribuir el contingut prèviament
publicat a la seva pàgina web. En l’actualitat, ens trobem en una fase de
transició, on conviuen diverses pràctiques depenent de la línia editorial
del mitjà i dels seus recursos, tant humans com econòmics.
Els experts asseguren que els mitjans establerts a Twitter han d’apos-
tar per un sistema comunicatiu bidireccional. L’editor de NewWest.Net,
Courtney Lowery, apuntava que van començar a comprendre la plataforma
en el moment en què van pensar en el compte de Twitter com un producte
a part: “
We saw that Twitter is about personality—about adding value to
your stories by pulling important information, soliciting feedback and,
in general, acting like a human, not like a robot
” (Lowery, 2009). En la
mateixa línia es pronuncia un dels editors de mitjans socials de The New
York Times, Michael Roston (2014):
“Had a social media editor been minding the feed at the time this
tweet was published, it is likely she or he would have jumped
in to correct the error, which was resolved more quickly on the
website. On a Twitter account that was automated at the time,
the error snowballed around social media and the web for hours.
When our hands are minding the feed, errors like that either don’t
happen or have less of an impact”.
Usos de les x arxes socials a l’acPc
56
L’automatització dels comptes de xarxes de socials es considera una
pràctica que no aporta cap valor afegit, i per tant, quelcom que cal superar.
Les xarxes socials es consoliden com una via d’accés a les notícies. Com
apuntàvem més amunt, el 2015 van empatar per primer cop en popularitat
(amb un 46%) amb els diaris impresos (47%) com a font informativa (Sala-
verría, 2015). Als Estats Units fa temps que s’adverteix aquesta tendència: si
el 2011 només un 11% dels consumidors de notícies manifestava arribar -hi
a través de Facebook o Twitter, el 2014 el percentatge era del 30% (Mitchell
i Page, 2014). Una tassa de migració molt ràpida en tan sols dos anys. A
casa nostra, la directora de Naciodigital.cat, Karma Peiró, assegurava en
una entrevista a la revista del Col·legi de Periodistes,
Capçalera
, que més
d’un 60% del trànsit els arriba per Facebook. L’Ara situava el percentatge
en un 40%, sumant el trànsit generat per Twitter i Facebook (Carrillo, 2016).
Els usuaris que arriben a la versió digital dels mitjans a través de les xarxes
socials tenen diversos perfils. Mentre que els usuaris de Facebook accedeixen
a les notícies a través de familiars i amics i pensen que podrien haver trobat
la informació en un altre canal, l’audiència provinent de Twitter accedeix a
les notícies a través d’un mix de familiars i amics i mitjans de comunicació,
i senten que sense Twitter s’haurien perdut el contingut trobat (Mitchell,
Rosenstiel i Leach, 2012).
El fet que els ciutadans accedeixen a les notícies exclusivament a través
d’internet o de les xarxes socials preocupa a alguns investigadors que pensen
que pel fet de no consumir les mateixes notícies, o experimentar els mateixos
esdeveniments mediàtics, l’articulació de la societat resulta més complexa.
Com crear llaços de comunitat si les persones, a través d’internet, només
llegeixen i escolten aquells que pensen igual que ells? (Sunstein, 2003) La
diversitat de veus a les xarxes socials no és més que una caixa de resso-
nància, afirmen aquests autors, la qual cosa minva de manera preocupant
la pluralitat necessària per comprendre la diversitat de qualsevol societat
(Casteltrione, 2014). Aquest tipus d’accés a la informació qüestiona el valor
de la portada -home- dels mitjans digitals. Cada cop és més freqüent que
el lector accedeixi a la informació de manera directa, sense passar abans
per la portada digital del mitjà, on hi ha una clara aposta editorial tant en la
selecció com la jerarquització de les informacions. Un punt que indica que la
57
Periodisme i xarxes socials
funció de guardians es debilita en l’entorn digital. Hi ha autors que sostenen,
d’altra banda, que les noves tecnologies permeten recollir un nombre més
gran d’opinions. Així ho entén, per exemple, Negroponte, un dels primers a
teoritzar sobre la construcció d’un
Daily Me
, és a dir, un diari personalitzat
per a cada lector en funció dels seus interessos:
“Instead of reading what other people think is news and what other
people justify as worthy of the space it takes, being digital will chan-
ge the economic model of news selection, make your interests take a
bigger role, and, in fact, use pieces from the cutting room floor that
did not make the cut on popular demand” (Negroponte, 1995: 153).
Les xarxes socials, a més de conduir trànsit a les pàgines web dels mitjans
de comunicació, canvien la manera en què les audiències consumeixen infor-
mació. Abans de la irrupció de la web 2.0, el públic només podia consumir
informació, ara la utilitza: recomana, comparteix i comenta aquelles notícies
que tenen valor afegit. La meitat dels usuaris de xarxes socials comparteix
notícies, imatges o vídeos a través de plataformes digitals, i gairebé la meitat
(46%) discuteix temes a través dels mitjans socials (Mitchell i Page, 2014).
Quan Los Angeles Times va inserir a l’inici dels seus textos els denominats
sharelines, per exemple, no només va modificar l’habitual botó de compartir
a Twitter i Facebook, sinó que a més estava entenent que difondre la infor-
mació en altres canals exigeix una adaptació del contingut (Noguera, 2015).
Aquesta nova forma d’accedir a la informació a través de les xarxes socials,
implica que l’usuari ja no ha d’anar a buscar informació, sinó que simplement
la troba mentre navega a les xarxes socials (ens trobem en un ecosistema
d’alerta permanent, parafrasejant Hermida). La majoria d’aquestes informa-
cions prové d’altres contactes que l’usuari té a la seva xarxa social. Només
una de cada tres persones segueix a Facebook a un mitjà de comunicació o
un periodista (Mitchell i Page, 2014).
Les empreses periodístiques han trobat a les xarxes socials una potent
eina de promoció: d’una banda, difonen contingut propi (articles, vídeos,
imatges, etc.), és a dir, promocionen el mitjà de comunicació d’una manera
implícita, ja que augmentar la visibilitat és un dels objectius de qualsevol
pla de màrqueting. De l’altra, el compte de Twitter és també un espai per
Usos de les x arxes socials a l’acPc
58
captar noves audiències i nous subscriptors de manera explícita a través de
diverses ofertes, i una plataforma per fidelitzar les audiències existents, com
ja passava en el mitjà imprès (Thoring, 2011; Greer i Douglas, 2011). Les xarxes
socials són una nova plataforma per exposar la feina feta a la redacció, i també
per atraure i fidelitzar audiències. A títol personal, els periodistes també les
utilitzen per crear la seva pròpia marca personal (Anderson, Bell i Shirky, 2012).
La web 2.0 ha alterat les relacions que mantenen les persones i les em-
preses. Els departaments de màrqueting de les companyies han començat a
utilitzar les plataformes digitals de xarxes socials per establir una comunicació
directa i en temps real amb els clients. El departament de màrqueting de les
empreses, entre les quals les periodístiques, ha adoptat la xarxa de microblog-
ging amb el propòsit de connectar en temps real amb els clients, si superar,
així les limitacions del web 1.0 i altres sistemes de comunicació unidireccionals
(Levine et. al., 2008; Li i Bernoff, 2008; Thoring, 2011).
En el llibre The Cluetrain Manifesto, Levine (2008) defensa la tesi que els
mercats són converses. Les empreses utilitzen les xarxes socials amb finalitat
de negoci. Formen part de qualsevol pla de comunicació d’una empresa del
segle XXI. Són un canal més. O, fins i tot, a causa de la facilitat d’ús de les
plataformes i la seva gratuïtat, l’únic. Els principals objectius de les empreses
a l’hora d’utilitzar les xarxes socials com a canals de distribució d’informació
són: (1) millorar la imatge de l’empresa (2) aconseguir notorietat de marca i
(3) promocionar productes o serveis, segons es desprèn de l’estudi Informe
d’usos de xarxes socials en empreses de 2014 elaborat per l’Associació Espa-
nyola de l’Economia Digital (Adigital, 2014). Amb el propòsit d’assolir aquests
objectius, l’estudi assenyala que les empreses: (1) monitoritzen i analitzen el
que es diu sobre la pròpia companyia en els motors de cerca –principalment a
Google– i en les xarxes socials més populars, (2) mesuren indicadors de retorn
no econòmics –nombre de visites a una publicació, nombre de
m’agrada
que
ha rebut, nombre de vegades que ha estat compartida, comentaris que ha
generat, etc. – i (3) fan ús de les campanyes publicitàries que es poden iniciar
a través d’aquests motors de cerca i de xarxes socials.
En l’entorn 2.0, l’analítica web, a més, permet una precisió absoluta per
arribar a cada individu que s’ha convertit en la unitat mínima d’estudi. Avui
en dia els conceptes
massa
i
mercat
estan desapareixent (Anderson, Bell i
59
Shirky, 2012; Jarvis, 2015; Sáez, 2015; Ruíz, 2015). Les empreses periodísti-
ques saben en temps real quantes persones llegeixen o consumeixen una
determinada notícia, quantes vegades la comparteixen, la recomanen i/o
la comenten. Hi ha un interès real i profund en obtenir aquestes dades, ja
que “la personalització de l’oferta i la relació directa amb el consumidor
són un valor afegit inèdit en la història de la publicitat” (Ruíz, 2015: 42). Les
ofertes a subscriptors que es fan des del departament de màrqueting són
més precises que mai. O, almenys, hi ha dades per saber exactament què
interessa a cada lector. Pocs anys enrere els mitjans de comunicació només
sabien l’interès del públic a través de l’anàlisi de les vendes, que en el cas
de la premsa es presentava de manera trimestral, i en el millor dels casos,
a la televisió, es coneixia diàriament. En cap cas, la relació s’establia al
moment, en temps real.
Els periodistes, a títol personal, també han establert contacte de manera
directa i en temps real amb les audiències. Avui dia, amb la irrupció de les
xarxes socials resulta més fàcil accedir als periodistes a títol individual. La
imatge pública abans era territori exclusiu dels columnistes de perfil alt.
Ara forma part de la feina de tots els periodistes: editors i reporters, disse-
nyadors, fotògrafs, càmeres, analistes de dades i especialistes en mitjans
socials (Anderson, Bell i Shirky, 2012).
En la societat anglosaxona hi ha hagut diferents exemples de periodistes
que han conreat una bona reputació, i un bon nombre de seguidors, i han
decidit fer periodisme de manera independent des de la seva pròpia pla-
taforma web. És el cas, per exemple, del blocaire britànic Andrew Sullivan,
que després de passar per The Atlantic i The Daily Beast, el 2013 va decidir
establir-se pel seu compte i finançar-se a través de subscripcions. A Catalunya
el cas més significatiu és el del periodista Jordi Pérez Colomé, pioner amb el
seu bloc sobre política nord-americana obamaworld.es. Colomé sempre ha
estat molt pendent de les xarxes socials per donar a conèixer la seva feina,
ja que fins el 2015, quan es va incorporar al projecte de l’Elespañol.com mai
havia estat en plantilla en una redacció. També va ser dels primers a utilitzar
el crowdfunding com a manera de finançar els viatges necessaris per elaborar
els seus reportatges. En l’àmbit espanyol, el blocaire polític Ignacio Escolar,
gràcies entre altres coses a la reputació aconseguida a través d’internet, va
fundar el diari Público, i després de la fallida d’aquest el febrer de 2012, va
Periodisme i xarxes socials
Usos de les x arxes socials a l’acPc
60
apostar per un projecte purament digital, eldiario.es. Recentment, l’any 2015,
dos exdirectors de reputades capçaleres, Pedro J. Ramírez, d’El Mundo, i José
Antich, de La Vanguardia, han posat en marxa dos diaris digitals: l’elespañol.
com i elnacional.cat, respectivament. La idea del periodista emprenedor és
cada vegada més popular i es promociona més en els plans d'estudi del
grau en periodisme.
L'honestedat és un component clau del periodisme per a la reputació
dels professionals. Un periodista que representa de manera fidel la realitat
és un periodista veraç, tant en l'era de Gutenberg com en la de Twitter. A les
xarxes socials el bon periodisme, en qualsevol àmbit, pot guanyar autoritat
sense necessitat d'un aval institucional. Al mateix temps que el plagi, la
manca d'honradesa i el biaix intencionat són ara més difícils d'ocultar. Twitter
sembla que és també una excel·lent eina per als corresponsals estrangers,
que han trobat una manera de promocionar el propi treball i mantenir un
contacte amb l'audiència, amb altres professionals i amb diferents empreses
periodístiques (Cozma i Chen, 2013).
També hi ha exemples a la banda oposada: periodistes que han perdut
la feina per plagi, manca d'honradesa i biaix intencionat, i que han estat
repudiats públicament. El prestigiós The New York Times ha tingut mentiders
entre les seves files. El 2010 es suspenia de les seves funcions un periodista
acusat de plagi, que poc després dimitia. El diari va detectar el frau després
de rebre una carta de The Wall Street Journal que denunciava que alguns
dels seus articles havien estat copiats. Uns anys abans, el 2003, el Times
es va haver d’enfrontar a un escàndol similar quan un dels seus periodistes
va admetre que va inventar i va plagiar notícies. Hi ha unanimitat entre els
professionals en què Twitter crea o contribueix a la construcció de la marca
personal, i a assolir segments de l’audiència que d’altra manera no serien
abastables (Cozma i Chen, 2013).
Interacció amb les audiències
Fa anys que els estudis de la comunicació han superat la teoria de l’agulla
hipodèrmica i s’aproximen a l’anàlisi de les motivacions del públic a l’hora de
consumir continguts en mitjans de comunicació a través de la teoria d’usos
i gratificacions. El públic ha deixat de ser un actor passiu per ser un actor
61
actiu, que pot participar en la creació dels continguts. Arran de la irrupció
de les plataformes 2.0, que permeten una comunicació en els dos sentits i
en temps real, acadèmics i professionals han vist en aquestes noves eines
una manera de tornar als orígens del periodisme, entès com una conversa.
Durant anys els periodistes han donat l’esquena al públic per centrar-se
en produir continguts que pensaven que interessarien a les audiències. Però
no les han escoltat. Han actuat a cegues, amb resultats pèssims en moltes
ocasions. Ara, amb l’analítica web, tenen l’oportunitat d’escoltar, de saber
què li interessa realment a l’audiència. Els gurus del segle XXI defensen que
la supervivència del periodisme passa per saltar del
negoci dels continguts
a entendre el
periodisme com un servei
.
Gillmor (2004) va ser un dels primers periodistes a encunyar el terme
periodisme ciutadà
que fa referència a un tipus de periodisme que es basa
en la interacció amb les audiències. Segons Gillmor, el professional ha de
cedir la paraula al públic perquè hi trobarà experts que coneixen la matèria
millor que el mateix periodista. Alguns autors, de fet, vinculen el naixement
del periodisme a les tertúlies als bars. En definitiva, a la conversa: a allò que
les xarxes socials permeten ara fer sense barreres geogràfiques ni temporals
(Bill i Rosenstiel, 2013; Gomis, 1991).
Kovach i Rosenstiel (2013) entenen que l’era digital facilita un canvi en la
tradició periodística. El periodisme d’avui s’allunya de la concepció de
lecture
by professional authorities
per acostar-se
a new way of knowing
, una manera
de prestar serveis a la ciutadania. Aquest
next journalism
, argumenten els
autors, s’ha d’allunyar del periodisme com a producte i orientar-se cap el
periodisme com un servei que pot respondre a les preguntes dels ciutadans,
i proporcionar-los eines i recursos. En paraules del professor Sáez (2015: 81):
“Repensar el periodisme vol dir també analitzar les conseqüències de la nova
relació amb el públic derivada de les noves possibilitats de participació que
impulsa el nou context social i facilita la tecnologia digital. La informació torna
a ser una conversa. Curiosament, i encara que moltes vegades ho oblidem,
ho havia estat en els seus orígens”.
The Knight Media Center considera Twitter com una plataforma “
to keep
a pulse on and engage with communities, locate sources, and to report on
Periodisme i xarxes socials
Usos de les x arxes socials a l’acPc
62
the world [sic] new and unique ways
” (Artwick, 2013). Boyd, Golder i Lotan
(2010) argumenten que la xarxa de microblogging és una plataforma per
establir una conversa global i en temps real que permet a tothom estar-ne
alerta sense haver de formar-ne part. Segons Hermida (2011), els usuaris
d’aquesta xarxa són vistos per les organitzacions informatives com
active
recipients
, és a dir, com a observadors i fonts que reaccionen davant esde-
veniments noticiables i inicien el procés de producció de les notícies, i també
com a comentadors que comparteixen i discuteixen el material publicat. En
paraules del professor Ruíz (2015: 43) el públic ja no és només un receptor
que consumeix una notícia sinó que: “ara participa del negoci: diu què vol,
influeix en altres consumidors potencials, s’uneix amb altres consumidors per
demanar els seus drets i crea associacions amb aquells amb qui comparteix
gustos i preferències”.
El periodisme en l’entorn digital ha de tornar a ser una conversa per ge-
nerar una comunitat que comparteix informació i debat la interpretació de
l’actualitat. Aquesta és l’única manera de salvar el periodisme, sostenen la
majoria d’investigadors (Anderson, Bell i Shirky, 2012; Jarvis, 2015; Sáez,
2015; Ruíz, 2015). La paraula clau és engagement, és a dir, aconseguir un
compromís entre empreses periodístiques i audiències, en un temps en què
els ciutadans cada vegada són més crítics amb els mitjans de comunicació i
es mostren allunyats de les versions oficials. Es tracta de fidelitzar els lectors,
cosa que des de la disciplina publicitària s'està fent des de fa anys, però que
el periodisme no havia considerat amb el mateix èmfasi.
En l’espai digital les notícies no són un producte acabat en què només
intervé el periodista. La participació de les audiències resulta fonamental en
aquest context, i algunes redaccions han obert les portes de bat a bat a les
contribucions generades pels usuaris. Així com en l’esquema de comunicació
tradicional els continguts es rebien, en l’actual es fan servir. Les audiències
poden tallar, enganxar i modificar qualsevol tipus de contingut que circula
a la xarxa (Anderson, Bell i Shirky, 2012).
El 2005, quan una bomba va esclatar en el transport públic de Londres,
el govern va comparèixer ràpidament davant els mitjans de comunicació
per anunciar que la causa havia estat una fallada elèctrica. Els ciutadans
van començar a analitzar fotografies i vídeos amateurs d’un autobús de dos
Periodisme i xarxes socials
63
pisos víctima de l’atac, i en poc temps van començar a contradir les explicacions
del govern que en menys de dues hores va haver de tornar a comparèixer per
aclarir que es tractava d’una bomba. A Catalunya, l’any 2014, els ciutadans es
van organitzar a través de les xarxes socials per identificar tres joves d’ideologia
nazi que van donar una brutal pallissa a un ciutadà xinès al metro de Barcelona.
Un vídeo d’un aficionat i la col·laboració ciutadana van conduir a la seva posterior
detenció. El vídeo, paradoxalment, va ser penjat a internet per un dels agressors
(Partal, 2014).
Els periodistes intenten canalitzar la participació ciutadana, que entre altres
canals s'obté a través de les xarxes socials. El món anglosaxó, amb més recur-
sos, fa temps que ha posat en marxa laboratoris per verificar i reutilitzar els
continguts generats per l'usuari. La BBC compta amb una unitat de continguts
generats per l'usuari des de 2004, on ja han treballat entre 15 i 20 periodistes.
Els materials més valuosos tractats en aquesta unitat són les aportacions que
testimonien esdeveniments d'excepció.
Un estudi realitzat per la iniciativa Eyewitness Media Hub, impulsat per do-
cents vinculats a la Universitat de Columbia, reflecteix que aquests materials
testimonials ja són part integral de l'oferta mediàtica diària (Redondo, 2015).
Després d'analitzar durant tres setmanes les homes de vuit capçaleres mediàti-
ques (The New York Times, Clarín, Daily Mail, The Guardian, The Caire Post, The
Times of India, People ‘s Daily i The Sidney Morning Herald), van observar que
els seus enllaços dirigien cada dia a una mitjana de 171 peces amb aquest tipus
de contribucions. El Daily Mail és el mitjà que més fa servir aquests continguts
(128 al dia), seguit per The Guardian (hi ha 21 per cada 50 peces referenciades
des de la portada).
Els periodistes sempre s’han servit dels testimonis per elaborar les notícies.
La novetat, però, està en la velocitat i la influència d’aquesta nova participació.
Segons Anderson, Bell i Shirky (2012), el canvi és tan dràstic que la paraula
consumidor
, així com la paraula
massa
(Jarvis, 2015), hauria de ser retirada per
complet, ja que el consum és simplement un dels molts comportaments en què
poden participar els ciutadans en la relació amb els mitjans de comunicació.
A l’Estat espanyol, i a Catalunya, la situació és diferent. Cap mitjà disposa de
moment d’una unitat per verificar i reutilitzar els continguts generats pels
Usos de les x arxes socials a l’acPc
64
usuaris que arriben a les redaccions periodístiques a través de les xarxes
socials (Redondo, 2015). La participació dels ciutadans es va vehicular en
un primer moment a partir d’espais col·laboratius dins del mitjà en què els
lectors escrivien en blocs o fòrums. Iniciatives com la de “Yo periodista” d’El
País han desaparegut a causa de l’elevat temps requerit per a la moderació i
ara es potencia la participació ciutadana a través de l’enviament de tot tipus
d’arxius que puguin resultar útils per elaborar una notícia.
Una investigació portada a terme per la doctora Dolors Palau Sampío
(2012) entorn del contingut generat pels usuaris a Espanya concloïa: “A
pesar
de las grandilocuentes declaraciones, las ediciones digitales de los medios
impresos analizados no pasan del puro formalismo en la apertura o dispo-
sición hacia el conocido como periodismo ciudadano
”. Tot i que els mitjans
exalten el canvi de rols amb lemes com “Ahora los lectores se convierten en
periodistas” (elpais.com) o “Conviértete en periodista” (elmundo.es), els
espais dedicats a rebre i publicar contingut generat pels usuaris queden
relegats a llocs secundaris, sense interferir en absolut en l’espai informatiu.
Quant als lectors, la seva participació és escassa i aporten continguts de
caràcter anecdòtic més pròxims al terreny del comentari personal que dels
temes d’interès general. Podríem arribar a unes conclusions similars avui dia
a jutjar pels resultats d’aquesta investigació, que analitzarem més endavant
en els capítols reservats al treball de camp, si agafem el lema que proposo
avui El País: “Únete a la conversación”.
El model de negoci de les empreses a internet, també de les periodístiques,
passa per l'articulació d'una comunitat. És un model que Chris Anderson
va conceptualitzar el 2004 com long tail (Anderson, 2006). Les empreses
culturals, diu Anderson, no han de focalitzar-se en un únic producte com
feien abans de l’aparició del ciberespai –a causa, en part, de l’elevat cost
d’emmagatzematge i distribució dels seus productes–, sinó que han d’apostar
per diversos productes que satisfacin les necessitats de grups minoritaris. Es
tracta d’establir petites comunitats al voltant de productes personalitzats.
Com fa Google, per exemple.
Jarvis sosté que el periodisme del segle XXI ha d’ajudar les comunitats
a organitzar el seu coneixement perquè es puguin organitzar millor (Jarvis,
2015). Els periodistes