ChapterPDF Available

G. RIPOLL and N. MOLIST, Arqueologia funerària a Catalunya: de l’antiguitat tardana al món medieval, in N. MOLIST and G. RIPOLL (edit.), Arqueologia funerària al nord-est peninsular, segles VI-XII, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Monografies d’Olèrdola 3.1, 2012, 15-30.

Authors:
  • Museu d'Arqueologia de Catalunya, Barcelona, Spain
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
LARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA
DE LANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
Gisela Ripoll* Núria Molist**
PRELIMINAR
La mort ha estat i és una preocupació intrínseca al
gènere humà, la constatació de la irreversibilitat de
la vida, ja sigui afrontada de forma individual com
col·lectiva. Molts científics fan de la mort el seu ob-
jecte d’estudi, especialment els arqueòlegs, antro-
pòlegs i historiadors, per tal de reconstruir i compren-
dre aquest fenomen universal intentant copsar-ne la
consciència religiosa, les cerimònies i els rituals.
En el text que segueix convidem a un seguit de re-
flexions que sorgeixen de l’estudi arqueològic i tex-
tual en un marc cronològic ampli, del segle VI al se-
gle XII, sense oblidar els segles IV i V, i en un espai
* Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. C/ Montalegre 6-8. 08001 Barcelona. giselaripoll@
ub.edu. Aquest text s’inclou dins dels treballs generats pel projecte de recerca del MICINN, PN I+D+i, HAR2009-13104/Hist. (fondos FEDER)
i del ERAAUB / Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica, Universitat de Barcelona (Grup de Recerca Consolidat SGR2009-01173,
Comissionat per a Universitats i Recerca del DIUE, Generalitat de Catalunya).
** MAC–Olèrdola (Museu d’Aqueologia de Catalunya-Olèrdola). Castell d’Olèrdola. 08734 Olèrdola (Alt Penedès). nmolist@gencat.cat
El texto plantea una serie de cuestiones relativas a la arqueología funeraria, la arqueología de la muerte y la
arqueología de los muertos a partir de evidencias y problemas que se observan en el nordeste de la Península
Ibérica. El marco cronológico es amplio y abarca desde el siglo VI al siglo XII, sin olvidar los precedentes en
los siglos IV y V. El tratamiento de una serie de cuestiones de carácter general relativas a la historiografía, el
vocabulario y los rituales funerarios da paso a un análisis de lo que es el cementerio en sí mismo y su evolu-
ción. Se apuntan aspectos referidos a la localización, situación respecto a los hábitats y las iglesias, la organi-
zación, delimitación, señalización, tipología y cronología. Por último se abordan diversos protocolos que toda-
vía hoy tiene pendientes esta disciplina y la necesidad de crear equipos multidisciplinares con el objetivo de
obtener el máximo de resultados posibles que permitan una mayor comprensión y reconstrucción históricas.
Arqueología funeraria, muerte, culto a los muertos, cementerio, Península Ibérica, nordeste, Antigüedad Tar-
día, Alta Edad Media.
This article covers a range of questions regarding burial archaeology, the archaeology of death and of the dead
on the basis of evidence and problems that can be detected in the north-east of the Iberian Peninsula. The
chronological framework is broad, covering from the 6th to the 12th centuries, without omitting the precedents of
the 4th and 5th centuries. A consideration of a series of questions of a general nature related to historiography,
vocabulary and funerary rites leads into an analysis of what cemeteries actually were and their evolution. The
subjects covered include their location, position with regard to settlements and churches, organization, delimi-
tation, grave marking, typology and chronology. Finally, different protocols that this field still needs to consider
and the need to create multidisciplinary teams with the aim of obtaining the most results possible which will
enable us to understand better and historically reconstruct cemeteries are considered.
Funerary archaeology, death, cult of the dead, cemetery, Iberian Peninsula, north-east, Late Antiquity, Early
Middle Ages.
N. Molist i G. Ripoll (ed.), Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII),
Monograes d’Olèrdola 3.1, MAC, Barcelona 2012,
ISBN 978-84-393-8933-0 (pàg. 17-32).
17
Gisela Ripoll i Núria Molist
geogràfic delimitat, el nord-est de la península Ibéri-
ca1. Hem centrat la nostra atenció en el món cristià.
En el primer bloc abordem diversos problemes so-
bre el vocabulari, el cementiri, els diferents concep-
tes d’inhumació i els rituals funeraris per, posterior-
ment, plantejar algunes qüestions sobre l’estudi de
la necròpolis, des de la seva localització i situació
respecte als hàbitats i les esglésies fins a la mateixa
sepultura.
El pas de l’antiguitat tardana al món medieval al nord-
est peninsular és d’una gran heterogeneïtat urbana i
rural, i encara que és llarga l’experiència que es té
avui en dia sobre el món de la mort, estem lluny de
tenir-ne una imatge acurada des de la perspectiva
històrica, religiosa i social2. La disciplina té algunes
mancances que només el treball d’equips interdisci-
plinaris podrà resoldre, i és per això que hem volgut
tancar el text amb algunes consideracions, a modus
de desiderata. L’objectiu, a dia d’avui, és obtenir el
màxim de resultats possibles que afavoreixin un mi-
llor coneixement de la mort i de com l’home es posi-
ciona envers ella3.
EL MÓN FUNERARI: ALGUNS CONCEPTES
CLAU
La utilització d’un vocabulari descriptiu per part dels
arqueòlegs dedicats al món funerari sovint s’allunya
de la terminologia emprada pels textos i, per tant,
de la realitat històrica. És cert que no existeix un re-
cull de textos que faciliti aquesta tasca i sistemati-
tzi els funerals o el culte als morts, a diferència del
que passa amb d’altres aspectes litúrgics, teològics
o pastorals, com per exemple oracions i misses4. Si
bé no estudiarem aquí el que significa cada paraula
en el seu context textual i cronològic, sí que introdui-
rem alguns conceptes clau, com per exemple els de
cementiri, sepultura, aixovar, inhumacions vestides,
dipòsits funeraris, sepultures privilegiades i culte als
morts, donat que són termes recurrents en qualsevol
estudi d’arqueologia funerària i necessaris en la com-
prensió de la realitat històrica.
El cementiri és un espai social que respon a les
necessitats espirituals de la comunitat vehiculades
pel culte als morts. Del llatí coemeterium i del grec
κοιμητήριον (koimētērion), el cementiri i la inhumació
són, pels cristians, el lloc d’espera per a la ressu-
rrecció, i será l’església qui n’ostentarà la propietat
i la gestió i en procurarà l’inmunitat (Rebillard 1993
i 1999). Els fidels, a canvi, contribuiran a partir del
segle VI amb una almoina, i des d’inicis del segle
XI amb una oblicació o taxa (Treffort 1996, 172-174).
Quan els textos parlen de la inhumació es refereixen
1. - Com a organitzadores de la Taula Rodona Arqueologia funerària al nord-est peninsular, segles VI-XII (dC) Problemes de cronologia (2009)
i editores del volum que el lector té a les mans, hem de dir que el nostre text s’ha vist enriquit per la lectura de totes les comunicacions i
textos presentats per a la publicació. Des d’aquestes línies volem agrair a tots els participants i autors la seva confiança i generositat. Per les
il·lustracions la nostra gratitud va dirigida Museu d’Història de Catalunya (M. Miquel), Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries (M. San-
tos) i al Museu Nacional Arqueològic (F. Tarrats), Servei d’Arqueologia de Girona, Generalitat de Catalunya (M. Mataró), així com a R. Álvarez,
M.R. Arán i M. Valls. Desitgem agrair també la lectura i els suggeriments que ens han fet els doctors R. Alonso, E. Carrero, J. Casanovas, M.A.
Cau i I. Velázquez, així com les observacions de T. Carreras i C. Mas, les correccions lingüístiques d’A. López Batlle, M. Puig, J. Subirachs i
S. Vidal i la traducció del resum en anglès a P. Banks.
2.- Per l’antiguitat tardana, especialment hispànica, una avaluació historiogràfica es pot consultar a Azkarate (2002) i per l’època medieval
vegeu Azpeitia (2008). Els estudis i publicacions dutes a terme per D. Vaquerizo han estimulat la recerca i són d’obligada consulta Vaquerizo
(ed.) 2001; Vaquerizo, Garriguet i León (ed.) 2006 i Vaquerizo 2010.
3.- Parafrasejant el títol del conegut llibre de Ph. Ariés, L’homme devant la mort (1977).
4.- Vegeu per exemple les reflexions generals de Février 1987 i Rebillard 1994, i els estudis liturgics de Sicard 1978; Duval 1988; Paxton 1990;
Treffort 1996 i Rebillard 2003.
Figura 1. Planta de l’església funerària de la Neàpolis
d’Empúries (Alt Empordà) amb la distribució dels sarcòfags
dins les cambres funeràries i sepultura privilegiada en l’eix
longitudinal davant del absis. (Segons Palol 1967, 33, fig. 8).
18
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
generalment a sepultura, sepulchrum, tumulus, fos-
sa, crypta, sarcophagus i feretro, i quan és en relació
a màrtirs i sants, martyrium i memoria. La senzillesa
terminològica de les fonts és paradoxalment diferent
a la riquesa que proporciona la realitat arqueològica,
o potser som els arqueòlegs que amb la necessitat
d’establir tipologies i crono-tipologies, acabem iden-
tificant gairebé un tipus de tomba per a cada troba-
lla. I és en aquest moment quan perdem de vista la
qüestió fonamental: que la sepultura forma part d’un
tot, i aquest tot no és només el cementiri, sinó també
l’hàbitat i l’església.
Pel que fa al contingut de la tomba, el terme més
emprat pels arqueòlegs és el d’aixovar funerari quan
de fet els textos i l’arqueologia mostren una clara
distinció entre el que és una inhumació vestida i un
dipòsit funerari. Les inhumacions vestides presenten
el cos de l’inhumat amb la seva indumentària mor-
tuòria —mortalla o vestit— i els objectes d’ornament
personal, que formen part de la vestimenta, així com
les armes que el puguin acompanyar, poc habituals
en el període que tractem. A diferencia de les vesti-
des, les inhumacions amb dipòsits funeraris són les
que contenen elements per acompanyar al mort en
el seu pas al més enllà. Sovint entre els dipòsits tro-
bem diferents tipus de recipients que eren omplerts
d’aigua, vi, encens, o altres substàncies i ofrenes ali-
mentàries, i també una o vàries monedes sobre la
llengua o a la mà, record del pagament als serveis
de Caront. Els dipòsits funeraris van desapareixent
progressivament a partir del segle VII5, és a dir, quan
més avancem en el temps menys freqüents seran els
dipòsits, igual com els objectes personals.
Tractant els conceptes d’inhumació vestida i dipòsit
funerari es fa imprescindible abordar el problema de
la inhumació privilegiada6. Diversos criteris permeten
identificar aquesta tomba diferent: la localització dins
del cementiri o l’església, la pròpia arquitectura i es-
tructura de la sepultura, la vestimenta i els dipòsits.
La seva identificació és de gran interès per a l’anàlisi
de la diferenciació social, ja que revela la posició de
la persona dins de la seva comunitat, i per conèixer
—en molts casos— com s’origina, organitza i creix el
cementiri. Existeixen molts exemples de sepultures
privilegiades dins de la cronologia que aquí ens inte-
ressa però volem recordar el cas de la tomba cons-
truïda en l’eix longitudinal i just davant de l’altar a la
petita església funerària de la Neàpolis d’Empúries
(Alt Empordà), massa sovint oblidat (Fig. 1).
Un altre dels problemes importants que comporta la
reconstrucció històrica de la mort són els rituals fune-
raris i el cultes als difunts, és a dir, totes les questions
litúrgiques que s’inicien amb la defunció i acaben
amb el banquet funerari. És un aspecte difícil, però la
confrontació de les fonts documentals, les dades ar-
queològiques, i sovint epigràfiques i iconogràfiques,
5.- Vegeu per exemple els casos de la Gàl·lia, Itàlia i península Ibérica a Treffort, 1996; Picard 1998, 311; Ripoll 1999, respectivament.
6.- La publicació de Duval i Picard (ed.) 1986, marca un abans i un després en la manera d’afrontar l’estudi d’aquest tipus de sepultura.
Figura 2. Lauda funerària de Sant Miquel de Fontfreda (Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà), datada a la primera meitat del
segle XII. (Fotografia: M. Valls).
19
Gisela Ripoll i Núria Molist
per molt escasses que siguin, és necessaria si volem
arribar a comprendre com els vius prengueren cura
dels morts i de quin era l’estatus i prestigi social del
individu inhumat. Les ceremònies funeràries pertan-
yen tant a l’esfera privada com pública i són expres-
sió identitaria de pertinença i solidaritat (Crubézy
2000, 15).
En els rituals funeraris el que primer té lloc és la
preparació del cos i el seu rentat mitjançant pis-
cines i bancs de neteja7. A continuació es passa
a l’amortallament i vetlla del cos (Fig. 2), trasllat a
l’església, missa funeral, seguici fins al cementiri i la
deposició dins de la tomba del cos i dels dipòsits
funeraris. Una vegada la sepultura està tancada i se-
gellada poden tenir lloc diferents manifestacions com
per exemple els banquets funeraris, les libacions i la
celebració de la missa i l’Eucaristia sobre la mateixa
tomba. Els banquets funeraris i les libacions els tro-
bem tant al cementiris més antics, com els de Tarra-
co (Fig. 3), fins als medievals, com a la plaça de la
Pietat de Vic (Ollich i Caballé 1986-1987, 533).
Estem parlant de cementiris i rituals cristians però cal
ser molt curós quan es tracten les inhumacions en
funció de la religió que professà l’individu enterrat, ja
que la cristianització de la societat no comportà una
eradicació immediata de les pràctiques paganes.
Un cas diferent és dels cementiris jueus on els ritus
d’enterrament i, molt sovint, l’epigrafia, permeten in-
dividualitzar la seva adscripció religiosa (Casanovas
2003 i 2004)8. Pel que fa als enterraments àrabs el
problema és també delicat car al nord-est peninsular
tenim molt pocs documents arqueològics que per-
metin fer-nos-en una imatge precisa. Cada vegada
semblen més evidents les influències entre els dife-
rents grups, o almenys són més importants del que
fins ara es creia. Alguns aspectes interpretats com
a rareses judaiques són de fet adaptacions d’usos
cristians en contextos jueus9.
7. - A Olèrdola i al castell de Calafell apareixen estructures que podrien ésser associades al lavatori dels morts, vegeu l’article de N. Molist
i J.M. Bosch sobre Olèrdola i de J. Menchon sobre les comarques de Tarragona en aquest mateix volum; i en general sobre el rentat dels
morts: Padilla y Rueda 2011.
8.- L’intervenció arqueològica en cementiris jueus comporta una problemàtica legal que s’afronta directament amb les necessitats científiques
del coneixement. Vegeu la Declaració de Barcelona sobre el antics cementiris jueus (MUHBA, Butlletí 16, 2009, 3) i l’article de J. Casanovas
i X. Maese sobre els cementiris jueus catalans, i les observacions de J.I. Padilla i K. Álvaro, així com J. Menchon en aquest mateix volum.
9.- Agraïm l’observació al Dr. Casanovas Miró.
Figura 3. Necròpolis del Francolí (Tarragona). Tombes de diferents tipologies i llits semicirculars pels banquets funeraris.
(Fotografia: G. Ripoll).
20
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
Abans de tancar aquest primer bloc volem tractar un
altre punt important debatut recentment per historia-
dors i arqueòlegs: si l’arqueologia té o no la capa-
citat per identificar un poble10. L’“arqueologia de la
identitat” o de l’”etnicitat” considera que els signes
d’identitat conformen la vida simbòlica d’un grup so-
cial i són l’element d’autorepresentació i autoafirma-
ció de l’individu dins d’aquest grup social. Malgrat
que la Nova Arqueologia nega qualsevol possibilitat
per part de l’arqueologia de confirmar l’origen ètnic
d’un inhumat, les pràctiques funeràries són un dels
elements clau per comprendre les societats del pas-
sat i les seves variabilitats culturals i socials, tot te-
nint en compte la dificultat de reconstruir el significat
cultural dels objectes materials dins del seu context.
Al nord-est peninsular trobem un cas excepcional de
necròpolis que està directament relacionada amb
aquest problema: Pla de l’Horta (Sarrià de Ter, Gi-
ronès)11. Els objectes trobats a les sepultures més
que aclarir dubtes, plantegen tot un seguit de pre-
guntes que conviden a la reflexió, sobretot històrica.
L’ESTUDI DEL CEMENTIRI
De l’estudi intrínsec del cementiri a partir de la do-
cumentació arqueològica i de les fonts documentals,
sorgeixen diverses de qüestions12. Si bé és impos-
sible abordar tots els problemes de les necròpo-
lis rurals i urbanes, sí que voldríem plantejar el que
significa el cementiri en relació a l’estructuració del
paisatge rural i urbá, l’organització, extensió i deli-
mitació de l’espai funerari, la situació topogràfica de
les sepultures tant en el cementiri com dins i fora de
l’església, la circulació i els nivells de circulació, els
problemes de senyalització i reutilització de les se-
10.- El punt de partida el marcà Binford 1971. Vegeu la discussió i la bibliografia sobre el problema a Ripoll 2007 i 2010.
11. - Vegeu l’article de B. Agustí i J. Llinàs sobre aquesta necròpolis en aquesta mateixa publicació.
12.- Cal fer referència a diversos estats de la qüestió pel que fa a Catalunya. Per l’antiguitat tardana cf. Ripoll 1999 i Sales 2003, per l’època
medieval: Riu 1982, així com els dos articles de J. I. Padilla i K. Álvaro que formen part de la publicació que el lector té a les mans. També cal
dir que J. M. Bosch, en el seu text revisant el conjunt funerari andorrà del Roc d’Enclar, publicat en aquest mateix volum, planteja tot un seguit
de qüestions encara no resoltes demanant un canvi en l’escala perceptiva i una visió sistèmica per avançar en el coneixement del que és un
cementiri i la seva articulació amb el paisatge i la societat, que creiem que complementa molts dels problemes esbossats en el nostre text.
Figura 4. Pla dels Albats (Olèrdola, Alt Penedès). Església de Santa Maria i cementiri de tombes excavades a la roca, segles
IX a XI. (Planimetria: Servei d’Arqueologia-Generalitat de Catalunya i Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola). 21
Gisela Ripoll i Núria Molist
pultures, la tipologia i la cronotipologia, per acabar
amb unes notes sobre la paleoantropologia, la paleo-
patologia i el camp de les anàlisis.
LOCALITZACIÓ I ORGANITZACIÓ DEL CEMENTIRI
Una de les primeres qüestions a tractar en el estudi
del cementiri afecta directament a la seva localització
i, per tant, al paisatge dins de les coordenades espai/
temps. Sens dubte estem d’acord en que el paisatge
és un tot del que coneixem una ínfima part (Bolòs
2004 i 2007) i que la presencia d’una necròpolis, un
grup de sepultures o d’una àrea funerària a tocar
d’una església o d’un hàbitat, o extramurs o intramurs
d’una ciutat, és una part essencial de l’estructuració
del paisatge i de l’espai territorial (Fig. 4). Però cal
tenir present que un cementiri pot tenir orígens dife-
rents. Així, per exemple, podem trobar-ne de nova
creació, altres que perduren i generen un hàbitat o
hàbitats que generen una necròpolis, quasi sempre
en relació a un edifici de culte (Ripoll 1999).
El que és clar és que allà on estan els vius hi troba-
rem els morts; dit en altres paraules: hàbitat i cemen-
tiri són un tot indissociable. Quan no podem relacio-
nar una necròpolis amb un hàbitat vol dir que alguna
cosa se’ns escapa en la reconstrucció de l’espai te-
rritorial; i el mateix succeeix quan no podem establir
la relació del cementiri amb una església. A què es
deguda aquesta dicotomia? Un exemple concret de
dificultat d’associació entre necròpolis i hàbitat el tro-
bem a les Goges (Girona), amb una cronologia limi-
tada al segle VII13.
D’altra banda, la proliferació d’exemples del binomi
església-cementiri, o del trinomi església-hàbitat-
cementiri, és una constant en el món medieval, so-
bretot rural, encara per determinar amb claredat a
l’antiguitat tardana, donant un paper cada vegada
més rellevant a l’església. El cementiri parroquial i la
parrochia com a tal, és a dir, en quant té el dret i
l’obligació de donar el baptisme i la sepultura, és un
fenomen que comença a establir-se en el segle VI
però que no tindrà forma i força reals fins al segle XI
(Riu i Valdepeñas 1994; Ripoll i Velázquez 1999).
Una altra realitat que es fa evident a l’època me-
dieval és la de l’establiment de cementiris dins dels
monestirs, i no de manera aïllada (Carrero 2011). Les
curoses excavacions dutes a terme a Sant Benet de
Bages (Bages), Santa Maria de Ripoll (Ripollès), Sant
Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà) o Sant
Quirze de Colera (Rabós, Alt Empordà), en són un
exemple.
Pel que fa a la ciutat a l’antiguitat tardana, un fac-
tor important que cal recalcar és l’apropament dels
morts al món del vius, és a dir, les sepultures pene-
tren dins de la ciutat, fet inimaginable i ben controlat
en el món romà i en els inicis del cristianisme. Però
de fet, el culte martirial és el motor fonamental de la
transformació de la ciutat clàssica en civitas christia-
na i el que fa que coneguem bé el suburbi funerari
de les ciutats. Els fidels volen ésser enterrats el més
a prop possible dels màrtirs o sants cercant la seva
protecció i la salvació, sent tant forta aquesta atrac-
ció que en molts casos va condicionar l’organització
dels cementiris, la construcció d’esglésies i la circu-
lació dins d’ambdós espais. La presencia d’un màrtir,
un sant o simplement de relíquies, va fer que aquesta
tradició d’inhumacions pròximes, i per tant privilegia-
des, tingués una continuïtat en el món medieval.
Els punts principals de l’estudi del cementiri que es-
tan en relació directa amb les qüestions socials, re-
ligioses i econòmiques són: l’origen, el període d’ús,
l’extensió, la delimitació, la densificació de l’espai i
l’organització intrínseca.
13.- Cf. l’article sobre aquesta necròpolis en aquesta mateixa publicació.
Figura 5. Cambra funerària de l’església de la Neàpolis
d’Empúries (Alt Empordà). (Fotografia: Museu d’Arqueologia
de Catalunya-Empúries).
22
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
Sobre l’origen del cementiri ja hem fet esment
d’alguns problemes, però en síntesi es detecten dos
tipus de comportaments. Les necròpolis que són fruit
de la continuïtat i les de nova creació, relacionades
amb un hàbitat i quasi bé sempre amb una esglé-
sia. Ambdues modalitats poden tenir un període d’ús
més o menys llarg.
Respecte a l’extensió, la primera qüestió és si
l’excavació ha esgotat la superfície total de l’espai
funerari i si comptem amb el nombre real de tombes.
En quant a la delimitació, sent el cementiri un espai
sagrat sota la protecció i immunitat eclesiàstiques, és
lògic imaginar un tancament que protegís a la vega-
da dels robatoris i de les profanacions. La informació
Figura 6. Conjunt del Bovalar (Seròs, el Segrià): estructures annexes, església i baptisteri amb la localització dels diferents
tipus de sepultures. (Planimetria: Palol 1999, 189).
23
Gisela Ripoll i Núria Molist
arqueològica es fràgil i són excepcionals els casos
d’estructures durables, però no hem de descartar
acotaments construïts amb materials peribles com la
fusta. En relació directa amb els problemes de deli-
mitació del cementiri es planteja el de la sagrera14.
La seva polivalència i plurifuncionalitat —sepultures,
elements de producció i emmagatzematge, i hàbitat
entorn de l’església— plantegen la necessitat d’un
tancament, inclús d’una fortificació o emmurallament,
per l’ús de tota la col·lectivitat. Sant Quirze de Pedret
(Cerc, Berguedà) forneix un dels pocs exemples de
murs de delimitació altmedievals15.
La posició que ocupa cada sepultura dins de l’espai
funerari és cabdal per a l’estudi del cementiri, tant
des de el punt de vista arqueològic, com cronològic
i històric. La tomba i la seva ubicació són mostra de
l’estatus social del difunt dins de la seva comunitat i
són per tant indicadors del que és l’organització i el
creixement de la necròpolis. I si tenim en compte que
normalment les sepultures formen agrupacions fami-
liars o socials, la informació que es deriva del seu
estudi és encara més necessària. Només cal evocar
els mausoleus i cambres funeràries, com les de la
petita església funerària de la Neàpolis d’Empúries
(Alt Empordà), atapeïdes de sarcòfags (Fig. 5).
Durant l’antiguitat tardana i els inicis del món me-
dieval, el més freqüent és l’enterrament entorn de
l’església, i és precisament la localització de les se-
pultures i les seves relacions estratigràfiques les que
permetran determinar, molt sovint, la cronologia i el
període d’ús, tant del cementiri com de l’edifici de
culte. Però també és habitual, malgrat la prohibició,
sebollir dins de l’església prioritzant l’espai cultual per
a les sepultures privilegiades en funció de la posició i
distinció social del mort (Bango 1992; Carrero 2011).
Veiem doncs que els enterraments es distribueixen
tant a l’interior com a l’exterior de l’església ocupant
l’atri, els pòrtics, la galilea, el claustre, les naus..., i
menys freqüentment l’absis i l’altar. L’anomenat con-
tra-cor, als peus del edifici, com a espai funerari pri-
vilegiat (Duval 2000; Godoy 2004), amb exemples
com els de les esglésies del Parc Central de Tarrac o
o la del Bovalar (Serós, Segrià) (Fig. 6), no és exclusiu
de l’antiguitat tardana i té continuïtat a l’època me-
dieval (Bango 1992, 100-105). Menció apart mereix
l’enterrament dels infants, sovint a la zona del altar i a
prop del baptisteri o la pica baptismal com és el cas
de Santa Margarida al territori d’Empúries (Alt Em-
pordà)16 i la catedral de Santa Maria a la seu episco-
pal d’Egara/Terrassa, on la majoria de sepultures de
l’espai lateral nord, als peus del nou edifici baptismal
de mitjans del segle V, són infantils17.
Per últim, existeix un exemple molt clar d’edifici fune-
rari construït des de bon principi per assolir aques-
ta funció. Es tracta de Sant Miquel d’Egara/Terrassa
(Vallès Occidental) bastit en el moment en que Egara
esdevé seu episcopal —entre mitjans del segle V i
mitjans del segle VI—, amb la gran transformació
de Santa Maria i la nova construcció de Sant Pere18
(Fig. 7). Sens dubte, ara per ara, la seqüència crono-
lògica establerta pels edificis del conjunt episcopal
en relació a les tombes, cambres sepulcrals i edifici
14.- Sobre la sagrera existeix una llarga discusió i abundant literatura i no és el nostre objectiu entrar-hi en aquest text. Trobareu l’estat de la
qüestió i la bibliografia a Farías, Martí i Catafau (eds.) 2007.
15.- Veure article A. López Mullor en aquesta publicació.
16.- Vegeu en aquesta mateixa publicació, l’article de l’equip d’Empúries dedicat a les necròpolis de tot l’entorn.
1 7. - Cf. les noves recerques dutes a terme en el conjunt egarenc que es publiquen en aquesta edició i l’estudi en relació a l’arquitectura a
Garcia i Llinares, Moro García i Tuset Bertran 2009.
18.- Cf. nota anterior.
Figura 7. Edifici funerari (actual església de Sant Miquel)
amb les sepultures ubicades al corredor perimetral (etapa
450-460 / principis segle VI), conjunt episcopal d’Egara/Te-
rrassa. (Segons Garcia, Moro i Tuset 2009, 129, fig. 258).
24
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
Figura 8. Vista aèria de la necròpolis de la villa dels Munts (Altafulla, Tarragonès). (Fotografia: Arxiu Museu Nacional Ar-
queològic de Tarragona).
Figura 9. Ciutadella de Roses (Roses, Alt Empordà). Petit conjunt funerari de l’antiguitat tardana situat entre el barri
hel·lenístic i el turó de Santa Maria. Tomba simple-doble (esquerra) i simple-triple (dreta). (Fotografia: G. Ripoll).
25
Gisela Ripoll i Núria Molist
funerari, fan del conjunt un interessant punt d’anàlisi
i referència per a l’estudi del món de la mort entre
l’antiguitat tardana i l’alta edat mitja.
CIRCULACIÓ DINS DEL CEMENTIRI, SENYALIT-
ZACIÓ I TIPOLOGIA
Els rituals que comporta el culte als morts obliguen
a organitzar la circulació dins del cementiri i a po-
der localitzar les tombes, no tan sols per lloar la seva
memòria, sinó també per poder continuar enterrant,
obrint noves inhumacions o reutilitzant les existents.
Per tant, la intervenció arqueològica ha d’observar
els nivells de circulació, fet que tots sabem que és
molt difícil quan existeix una potent pluriestratificació,
un creixement vertical del cementiri i una freqüent
reutilització de les tombes. Només fa falta recordar
cementiris com el de Sant Esteve de Canapost (Fora-
llac, Baix Empordà) o el de Sant Miquel Olèrdola (Alt
Penedès), o fins i tot els mausoleus atapeïts de sar-
còfags de la necròpolis del Francolí a Tarraco. Però
sovint, quan es tracta d’un cementiri en àrea oberta
o quan les inhumacions estan cobertes per un opus
signinum, laudes musives i grans lloses, la circulació,
els nivells d’aquesta circulació i els llocs de reunió
per cerimònies, són més fàcilment detectables. Així
trobem, per exemple, a la necròpolis de les Goges
(Sant Julià de Ramis, Gironès) o a la de la villa dels
Munts (Altafulla, Tarragonès) (Fig. 8).
La necessitat de localitzar la tomba dins del cemen-
tiri implicava que aquesta estés senyalitzada d’una
forma o altra, però tant l’arqueologia com les fonts
textuals proporcionen molt poca informació, a excep-
ció de les sepultures que pertanyen a personatges
rellevants. La desaparició del registre ve donada pel
material utilitzat, túmuls de terra, fusta, vegetació...? o
és fruit d’una voluntat de no identificar la tomba? Mal-
grat tot, n’existeixen algunes, encara que minoritàries,
que sí que eren senyalitzades amb elements verti-
cals o horitzontals. És el cas dels epitafis funeraris,
sobretot dels segles IV al VI i de finals del segle IX i
X, o el de les pedres o lloses verticals anepigràfiques
que es documenten a Santa Margarida de Martorell,
a Santa Maria la Rodona de Vic, i a Morulls (Gerb, la
Noguera)19, entre els segles VI i XI. La identificació
de la sepultura en el pla horitzontal —l’hem esmentat
precedentment— pot ser en opus signinum, morter
de calç, laudes o lloses.
Poder retrobar la sepultura dins del cementiri té a veure
amb la reutilització. Si bé l’ús individual, és a dir les
tombes simples, és el fenomen més habitual, també
ho és que aquestes poden estar reutilitzades en dos,
tres o més casos. I també ho és que inhumacions
dobles o triples contenen en el seu interior dos, tres
o més inhumats (Ripoll 1996) (Fig. 9). L’observació
i documentació en el moment de l’excavació, així
com els estudis antropològics, són fonamentals per
determinar el nombre d’individus, el sexe, les seves
característiques físiques, la seva possible relació
familiar i la cronologia del conjunt (Gleize 2007).
És evident que quant més es perllonga en el temps
l’ús del cementiri, més habitual és la reutilització, les
tombes múltiples i les osseres, i per tant existeix una
important pèrdua d’informació relativa al nombre de
cossos inhumats i als càlculs poblacionals. Només
cal recordar els cementiris medievals que tenen
continuïtat en època moderna.
Un altre aspecte important a tenir en compte és el de
la tipologia i cronotipologia que han estat dos dels
objectius de l’arqueologia funerària fins a dia d’avui,
per tal d’establir uns criteris classificatoris i una ho-
mogeneïtzació en la terminologia descriptiva (Bolòs
i Pagès 1982; Riu i Bolòs 1982; Ripoll 1996). Sens
dubte l’objectiu és lloable i útil, perquè sí que és cert
19.- Vegeu articles corresponets en aquesta publicació.
Figura 10. Excavació d’una sepultura de caixa de lloses del
cementiri de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès),
any 2007. (Fotografia: Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Olèrdola).
26
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
que molt sovint utilitzem una terminologia confusa,
però no ens ha de fer perdre l’objectiu primer, és a
dir, comprendre la societat que genera i utilitza els
espais cementirials, el com, quan i per què. I la do-
cumentació arqueològica no pot obviar, com ja hem
dit precedentment, les fonts documentals i iconogrà-
fiques, tant importants en el període que aquí inte-
ressa.
Quan més ampli és el territori i més llarg el període
cronològic objecte d’estudi, menys sentit té cercar un
model de comportament general, sobretot tipocrono-
lògic, que permeti posar sota el mateix paraigües la
diversitat de creences i jerarquia social. I per una al-
tra banda, s’han de valorar molt bé fins a quin punt
els particularismes locals es poden veure afectats o
no pels canvis i transformacions polítiques, religioses
o socials de caràcter més general. En qualsevol cas,
l’establiment de seqüències tipocronològiques regio-
nals o microregionals, permeten determinar aques-
tes particularitats locals i valorar el seu pes dins d’un
context més global. Vegeu per exemple el que s’ha
fet al sud-est de França20, o els treballs cronotipo-
lògics sobre el Vallès duts a terme per J. Roig21. Un
altre exemple que mostra aquests problemes és el
dels sarcòfags. A manca d’una tipologia per a jaci-
ments i de caràcter més general, sovint ens trobem
amb descripcions generalistes que fan creure en una
certa homogeneïtzació. Rés més lluny. Els sarcòfags,
com a element de prestigi social i mostra de poder
adquisitiu, i els estudis intrínsecs en el propi jaciment
són necessaris i obliguen a conèixer la procedèn-
cia del material, els tallers de producció tants locals
com forànis, l’artesà o artesans que hi varen treballar
i els comitents (Duval 1993). Poder diferenciar sar-
còfags els dels tallers narbonesos a les necròpolis
d’Empúries o els de pedra de Kadel (Tunísia) a les
necròpolis de Tarraco és fonamental per aprofun-
dir en el comerç, els mercats i vies de circulació de
20.- En aquest país els esforços s’han dirigit en definir una tipocronologia de les tombes de l’antiguitat tardana i l’edat mitjana per a la regió
del sud-est (Colardelle, Démians d’Archimbaud i Raynaud 1996; Blaziot 2008) i establir una terminologia descriptiva d’aquestes (Colardelle
1996).
21.- Vegeu el seu article inclòs en aquesta publiació.
Figura 11. Treball de laboratori amb les restes òssies procedents de Sant Serni de Canillo (Andorra) al Laboratori
d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. (Fotografia: R. Álvarez).
27
Gisela Ripoll i Núria Molist
mercaderies, però també ho són els sarcòfags petris
dels tallers locals, quasi sempre anònims, perquè
complementen la visió que tenim d’aquesta societat
a l’antiguitat tardana i els inicis de l’edat mitja.
CRONOLOGIA, PALEOANTROPOLOGIA I PALEO-
PATO LOGIA
L’establiment de la cronologia de les sepultures ha
estat un dels principals problemes als quals ha hagut
de fer front l’arqueologia funerària i l’objectiu priori-
tari per l’anomenada arqueologia tradicional. La da-
tació relativa, a partir del moment que considerem
la tomba i el seu contingut com un dipòsit tancat,
comporta a vegades el perill de l’extrapolació de les
dades i caure en les generalitzacions. En realitat sa-
bem però, que per la datació relativa d’una sepultu-
ra és necessari també contrastar la posició estrati-
gràfica i les altres dades, si existeixen, com són la
documentació textual i arquitectònica, i el que és el
millor, confrontar aquestes dades amb les absolutes
proporcionades per les anàlisis de radiocarboni o de
termoluminiscència. Les datacions de 14C comencen
a ser assumides com a imprescindibles i no podem
renunciar-hi malgrat el seu cost econòmic. Als da-
rrers anys les datacions absolutes per radiocaroboni
aplicades a l’arqueologia funerària de l’antiguitat tar-
dana i medieval s’han incrementat considerablement
en part gràcies al Laboratori de Datació Radiocarbò-
nica de la Universitat de Barcelona22. És significatiu
en aquest sentit el considerable nombre de noves
datacions de 14C aportades en aquest volum.
No podem tancar aquest apartat sobre el cementiri
com a objecte d’estudi sense esmentar els estudis
antropològics que són els que permeten identificar i
conèixer el tipus de població que era enterrada en el
cementiri. Dit això, les limitacions davant les que es
troben antropòlegs i arqueòlegs per a configurar un
perfil poblacional són múltiples. Un dels primers con-
dicionants és la pròpia mostra, amb la certesa que
representa solament una part del total dels individus
de la comunitat, perdent representativitat a mesura
que el període d’ús d’un cementiri és més extens. No
podem oblidar altres factors que la devaluen, com
l’estat de conservació de les restes, la reutilització de
les sepultures o l’incompleta excavació del cementiri
(Fig. 10).
Malgrat aquesta parcialitat de la mostra òssia, les
anàlisis antropològiques i antropomètriques esdeve-
nen un factor clau per definir característiques mor-
fològiques, patologies, dieta, demografia, mortalitat
i esperança de vida, endogàmies o condicions de
treball, com ja va demostrar E. Vives en el primer tre-
ball de síntesi sobre la població medieval catalana
(1990). Avui, els estudis antropològics estan plena-
ment integrats en els projectes d’intervenció en un
cementiri, malgrat que masses vegades restin final-
ment pendents de realitzar-se en no disposar de su-
ficient pressupost per afrontar-los (Fig. 11). Puntual-
ment i quan la resta òssia és suficientment singular
es pot accedir a l’aplicació de tècniques diagnòsti-
ques més complexes23.
Si hi ha alguna disciplina que influirà de forma de-
cisiva en el coneixement de la població humana
antiga aquesta és la biologia i, més concretament,
els estudis basats en l’ADN antic (aDNA en la ter-
minologia anglesa), és a dir, en la recuperació de
material genètic de restes del passat (Lalueza 2006,
159)24. De moment, les anàlisis han estat centrades
en el DNA mitocondrial (mtDNA), més nombrós, fàcil
de conservar i de recuperar que el nuclear, amb el
desavantatge que no proporciona dades referents al
grau de parentiu ni al sexe. A partir d’ara, però, es
podran recuperar genomes dels individus gràcies a
les noves plataformes de seqüenciació massiva en
paral·lel (Green et al. 2010).
L’aplicació d’aquestes anàlisis en l’arqueologia fu-
nerària medieval està obrint noves perspectives,
permetent establir vincles de parentiu, mobilitat so-
cial en el propi nucli i en l’entorn territorial i identificar
algunes malalties (Crubézy 2000, 43-44; Ricaut et al.
2004).
ELS CAMINS A SEGUIR
L’avanç en el registre, la sistematització i la informatit-
zació de les dades proporcionades per l’arqueologia
de camp ha estat notable en els darrers decennis.
La limitada formació o experiència en arqueologia fu-
nerària juntament amb les condicions del treball im-
posades per l’arqueologia preventiva, han limitat, per
bé que no sempre, els resultats obtinguts i la seva
projecció científica.
La intervenció en una necròpolis requereix del tre-
ball coordinat d’arqueòlegs i d’antropòlegs i el se-
22.- El Servei d’Arqueologia, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en conveni amb la Universitat de Barcelona ha finançat
els darrers anys nombroses datacions de 14C. Vegeu en aquest volum l’article sobre la datació radiocarbònica de J. S. Mestres, director del
Laboratori.
23.- Vegeu en aquest mateix volum el text que varem demanar als companys arqueòlegs i antropòlegs: Agustí, Codina, Díaz-Cavajal i Ginestà.
24.- Agraïm a Montserrat Coromines, professora del Departament de Genètica, Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i bona
amiga, la revisió del text.
28
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
guiment d’uns protocols preestablerts en el registre
tant de les dades estratigràfiques com de les dades
referents a l’individu inhumat o incinerat i la seva se-
pultura junt amb altres dades documentals (plantes
i seccions, fotografia, mostres per anàlisis, inventari
dels materials...). Cal treballar amb una visió àmplia
que permeti reconstruir el màxim possible del procés
d’enterrament a través de l’observació in situ i de les
restes (indumentària o mortalla es poden deduir de la
posició del cos), la recollida de mostres de sediment
per a posteriors anàlisis (determinació d’elements
vegetals, darrera alimentació del difunt, etcètera),
mostres del morter de calç o el correcte embalatge
i trasllat al laboratori per a l’estudi final25. Les dificul-
tats econòmiques impedeixen massa sovint comple-
tar el coneixement d’una necròpolis amb l’anàlisi de
les restes òssies, sense el qual, però, la informació
històrica queda altament minvada.
El principal escull pels estudis tipocronològics, sigui
quin sigui l’àmbit territorial abastat, és l’ordenació i
classificació inicial de les dades publicades i fer
front a la variabilitat descriptiva. Dificultat que hom
es troba, en l’extrem oposat del procés, quan s’ha
d’afrontar l’estudi d’una necròpolis i definir els camps
relacionals que conformaran la base de dades de la
intervenció. La manca d’un thesaurus o lèxic termino-
lògic comú, per bé que a grans trets s’utilitzin deno-
minacions d’ús generalitzat, queda del tot evidenciat.
Els actuals mitjans tecnològics faciliten una gestió
àgil i dinàmica de la informació relacionant diferents
bases de dades (SIG) i han esdevingut una eina im-
prescindible, especialment útil pels grans i comple-
xos conjunts cementirials. Alhora, la generalització
de l’ús dels mitjans digitals ha propiciat la heteroge-
neïtat i dispersió dels models de registre. Aspirar a
una total homogeneïtzació no deixa de ser una qui-
mera, malgrat que la necessitat es fa sobretot evident
en les intervencions urbanes, a les grans ciutats, i
esdevé imprescindible per obtenir bons resultats de
recerca i treballar en programes relacionals.
No hem de perdre de vista, amb tot, que el que real-
ment és decisiu per interpretar el més correctament
una necròpolis és la suma de tots els factors que
intervenen en una acurada intervenció i els estudis
i anàlisis posteriors. Un cas singular i únic a Cata-
lunya, però alhora exemplificatiu de les dades que
25.- Vegeu la descripció d’Agustí, Codina, Díaz-Cavajal i Ginestà en aquest volum.
Figura 12. Estudi del fardell funerari de Pere II el Gran al Laboratori del CRBM abans de l’inici de la seva documentació
estratigràfica. (Fotografia: C. Aymeric i R. Maroto, CRBM/Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya).
29
Gisela Ripoll i Núria Molist
hom pot obtenir d’una sepultura, és el gran projecte
d’intervenció —multidisciplinari i amb la participa-
ció de diferents equips— de la tomba del rei Pere
el Gran al monestir de Santes Creus i promogut per
l’aleshores Departament de Cultura i Mitjans de Co-
municació de la Generalitat de Catalunya. A prin-
cipis de 2010, el Museu d’Història de Catalunya va
culminar el projecte amb l’obertura de la tomba (Fig.
12). El conjunt d’estudis i anàlisis (d’ADN i de 14 C, ra-
diografies, tomografies, micologia, arqueoentomolo-
gia, de teixits i fustes, fotogrametria...) han permès
reconstruir les característiques físiques del rei, les
teles que l’embolcallaven o les circumstàncies del
trasllat definitiu del cos al sepulcre, entre d’altres26.
L’excepcionalitat del projecte ha apropat les tècni-
ques arqueològiques i antropològiques més avança-
des al gran públic i d’aquesta manera s’ha donat a
conèixer i posat en valor el treball dut a terme per tot
aquest gran equip.
Esperem que estudis com el de les tombes reials
esdevinguin el fet habitual, el més aviat possible, en
l’arqueologia funerària catalana i que el diàleg entre
els diferents especialistes propiciï un millor coneixe-
ment del que va ésser el culte als morts entre el final
del món antic i la plena edat mitja.
BIBLIOGRAFIA
ARIÉS, Ph. 1977, L’homme devant la mort, Edit. du
Seuil, París (trad. castellà: El hombre ante la muerte,
Taurus, Madrid, 1983).
AZKARATE, A. 2002, De la tardoantigüedad al me-
dievo cristiano. Una mirada a los estudios arqueoló-
gicos sobre el mundo funerario, in D. Vaquerizo (ed.),
Espacios y usos funerarios en el Occidente romano,
Seminario de Arqueología, Universidad de Córdoba,
Córdoba, 115-140.
AZPEITIA MARTÍN, M. 2008, Historiografía de la
“historia de la muerte”, Studia Historica, Historia Me-
dieval 26, Salamanca, 113-132.
BANGO TORVISO, I.G. 1992, El espacio para ente-
rramientos privilegiados en la arquitectura medieval
española, Anuario del Departamento de Historia y
Teoría del Arte, UAM, Vol. IV, 93-132.
BINFORD, L.R. 1971, Mortuary practices: Their Study
and their potential, American Archaeology 25, 1971,
pgs. 6-29 (traduït al castellà: Prácticas funerarias: su
estudio y su potencial, Pyrenae 42 .1, 2 011, 11-47).
BLAZIOT, F. 2008, Réflexions sur la typologie des
tombes à inhumation: restitution des dispositifs et in-
terprétations chrono-culturelles, Archéologie Médié-
vale 38, Université de Caen, Caen, 1-30.
BOLÒS, J. 2004, Els orígens medievals del paisatge
català: L’arqueologia del paisatge com a font per a
conèixer la història de Catalunya, Textos i Estudis de
Cultura Catalana, 100, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, Barcelona.
BOLÒS, J. 2007, Conèixer el paisatge històric medie-
val per poder planificar i gestionar el territori, in J.
Bolòs (ed.), Estudiar i gestionar el paisatge històric
medieval, Territori i Societat a l’edat mitjana IV, Univer-
sitat de Lleida, Lleida, 145-226.
BOLÒS, J. i PAGÈS, M. 1982, Les sepultures excava-
des a la roca, in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures
medievals de Catalunya, Acta Mediævalia, Annex 1,
Universitat de Barcelona, Barcelona, 59-97.
CASANOVAS I MIRÓ, J. 2003, Las necrópolis judías
hispanas. Las fuentes y la documentación frente a la
realidad arqueológica, in A.M. López Álvarez i R. Iz-
quierdo Benito (coords.), Juderías y sinagogas de la
Sefarad medieval, Actas del XI Curso de Cultura His-
pano-Judía y Sefardí de la Universidad de Castilla-La
Mancha, Ediciones de la Universidad de Castilla – La
Mancha, Conca, 493-532.
CASANOVAS I MIRÓ, J. 2004, Las inscripciones
funerarias hebraicas medievales de España, Monu-
menta Paleographica Medii Aevi, Series Hebraica 4,
Turnhout.
CARRERO SANTAMARÍA, E. 2011, Cathédrale et to-
pographie funéraire dans l’architecture romane de la
Péninsule Ibérique, Les Cahiers de Saint Michel de
Cuxa XLII, 1-15.
COLARDELLE, M. 1996, Terminologie descriptive
des sépultures antiques et médiévales, in H. Galiné
et E. Zadora-Rio (dir.), Archéologie du cimetière chré-
tien, Actes du 2ème colloque ARCHEA, Supplément
à la Revue Archéologique du Centre de la France 11,
Tours, 305-310.
COLARDELLE, M. DÉMIANS D’ARCHIMBAUD, G. i
RAYNAUD, C. 1996, Typo-chronologie des sépultu-
res du Bas-Empire à la fin du Moyen Age dans le
Sud-Est de la Gaule, in H. Galiné i E. Zadora-Rio
(dirs.), Archéologie du cimetière chrétien, Actes du
2ème colloque ARCHEA, Supplément à la Revue Ar-
chéologique du Centre de la France 11, Tours, 271-
303.
CRUBÉZY, E. 2000, L’étude des sépultures ou du
monde des morts au monde des vivants. Anthropo-
biologie, archéologie funéraire et anthropologie de
26.- Per a més informació, recomanem la consulta de les pàgines web del Museu d’Història de Catalunya (restauració tombes reials del mo-
nestir de Santes Creus) i de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya (obertura de la tomba de Pere el Gran).
30
L’ARQUEOLOGIA FUNERÀRIA A CATALUNYA DE L’ANTIGUITAT TARDANA AL MÓN MEDIEVAL
terrain, in E. Crubézy, C. Masset, E. Lorans, F. Perrin i
L. Tranot, Archéologie funéraire, collection Archéolo-
giques, Ed. Errance, París, 8-53.
DUVAL, N. 1993, La notion de ‘sarcophage’ et son
rôle dans l’Antiquité Tardive, Antiquité Tardive 1, Les
Sarcophages d’Aquitaine, París, 29-35.
DUVAL, N. 2000, Les relations entre l’Afrique et
l’Espagne dans le domaine liturgique: existe-t-il une
explication commune pour les ‘contre-absides’ et
‘contre-choeurs’? À propos de C. Godoy, Arqueolo-
gía y Liturgia, 1995, Rivista di Archeologia Cristiana
LX XVI, 429 -476.
DUVAL, Y. 1988, Auprès des Saints, corps et âme.
L’inhumation “ad sanctos” dans la chrétienté d’Orient
et d’Occident du IIIè au VIIè siècle, Études Augusti-
niennes, París.
DUVAL, Y. i PICARD, J.-Ch. (eds.) 1986, L’inhumation
privilégiée du IVè au VIIIè siècle en Occident, Actes
du colloque (Créteil 16-18 mars 1984), Université de
Paris – Val de Marne, De Boccard, París.
FARÍAS, V., MARTÍ, M. i CATAFAU, A. (eds.) 2007,
Les sagreres a la Catalunya medieval, Biblioteca
d’Història Rural, Col·lecció Estudis 10, Girona.
FÉVRIER, P.-A. 1987, La mort chrétienne, Segni e riti
nella chiesa altomedievale occidentale, XXXIII Setti-
mane di studio del Centro italiano sull’alto medioevo
(Spoleto 11-17 abril 1985), vol. 2, 881-942.
GARCIA I LLINARES, G., MORO GARCÍA, A. i TU-
SET BERTRAN, F. 2009, La seu episcopal d’Ègara.
Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, Se-
rie Documenta, 8, Institut Català d’Arqueologia Clàs-
sica, Tarragona.
GLEIZE, Y. 2007, Réutilisation de tombes et manipu-
lations d’ossements: éléments sur les modifications
de pratiques funéraires au sein de nécropoles du
haut Moyen Âge, Aquitania XXIII, 185-205.
GODOY, C. 2004, A los pies del templo. Espacios
litúrgicos en contraposición al altar: una revisión,
Sacralidad y Arqueología, Antigüedad y Cristianismo
XXI, 473 -489.
GREEN, R.E. et al. 2010, A draft sequence of the
Neandertal genome, Science 328 (5979), 710-722.
LALUEZA, C. 2006, Estudis basats en DNA antic:
exemples i aplicacions, in J. Enrich, J. Enrich, J. Font i
G. Sales (coords.), I Congrés d’Analítiques aplicades
a l’arqueologia (Igualada, 3-5 febrer 2005), Igualada,
159-16 5.
OLLICH, I. i CABALLÉ, A. 1986-87, Ciutat de Vic,
Osona. Resum de les campanyes de 1985, Acta his-
torica et archæologica mediævalia 7-8, Barcelona,
530-533.
PADILLA, J.I. i RUEDA, K.A. 2011, La pileta del des-
poblado medieval de Revenga (Burgos): a propósito
del lavado ritual de los difuntos y sus evidencias ar-
queológicas, Pyrenae 42.2, 67-100.
PALOL, P. de 1967, Arqueología cristiana de la Espa-
ña romana, siglos IV-VI, Madrid-Valladolid.
PALOL, P. de 1999, Basílica, baptisteri i necrópoli del
Bovalar, in P. de Palol i A. Pladevall (eds.), Del romà
al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense
mediterrània entre els segles IV i X, Enciclopèdia Ca-
talana, Barcelona, 188-192.
PAXTON, F.S. 1990, Christianizing Death. The Crea-
tion of a Ritual Process in Early Medieval Europe, Cor-
nell University Press, Ithaca-Londres.
PICARD, J.-Ch. 1998, Évêques, Saints et Cités en
Italie et en Gaule. Études d’Archéologie et d’Histoire,
Collection de l´École Française de Rome 242, Roma.
REBILLARD, É. 1993, Koimhthrion et coemeterium:
tombe, tombe sainte, nécropole, MEFRA 105, 975-
1001.
REBILLARD, É. 1994, In hora mortis. Évolution de la
pastorale chrétienne de la mort aux IVè et Vè siècles
dans l’Occident latin, BEFAR 283, Roma, 1994.
REBILLARD, É. 1999, Église et sépulture dans
l’Antiquité tardive (Occident latin, IIIe-VIe siècles),
Annales. Histoire, Sciences Sociales 5, 54e année,
1027-1046.
REBILLARD, É. 2003, Religion et sépulture. L’Église,
les vivants et les morts dans l’Antiquité tardive, Éco-
le des Hautes Études en Sciences Sociales, Civili-
sations et Sociétés 115, París (traduït a l’anglès The
care of the dead in Late Antiquity, Cornell Studies in
Classical Philology, Ithaca-Londres, 2009).
RICAUT, F.X., KEYSER-TRACQUI, C., CRUBÉZY,
E. i LAES, B. 2004, STR-genotypicnc from human
medieval tooth and bones amples, Forensic Science
International 151/1, 31-3 5.
RIPOLL, G. 1996, La arquitectura funeraria de His-
pania entre los siglos V y VIII: aproximación tipoló-
gica, Spania. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts en
homenatge al Professor Pere de Palol, Universitat de
Barcelona, Montserrat Barcelona, 215-224.
RIPOLL, G. 1999, El món funerari, in P. de Palol i A.
Pladevall (eds.), Del romà al romànic. Història, art i
cultura de la Tarraconense mediterrània entre els se-
gles IV i X, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 249-
260.
RIPOLL, G. 2007, Las necrópolis visigodas. Reflexio-
nes en torno al problema de la identificación del
asentamiento visigodo en Occidente según los ma-
teriales arqueológicos, Hispania Gothorum. San Ilde-
fonso y el reino visigodo de Toledo, Museo de Santa
Cruz de Toledo, Toledo, 59-74.
RIPOLL, G. 2010, The Archaeological Characterisa-
tion of the Visigothic Kingdom of Toledo: the Question
31
Gisela Ripoll i Núria Molist
of the Visigothic Cemeteries, in M. Becher i S. Dick
(eds.), Völker, Reiche und Namen im frühen Mittela-
lter, MittelalterStudien 22, Munich, 161-179.
RIPOLL, G. i VELÁZQUEZ, I. 1999, Origen y desarro-
llo de las parrochiae en la Hispania de la antigüedad
tardía, in P. Pergola (ed.), Alle origini della parrocchia
rurale (IV -VII sec.), Sussidi allo Studio delle antichità
cristiane, Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana
XII, Ciutat del Vaticà, 101-165.
RIU, M. 1982, Alguns costums funeraris de l’Edat
Mitjana a Catalunya, in M. Riu (ed.), Necròpolis i se-
pultures medievals de Catalunya, Acta Mediævalia,
Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 29-57
(= Discurs de Recepció, Reial Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona, Barcelona 1983).
RIU, M. i BOLÒS, J. 1982, Observacions metodolò-
giques, esquemes i fitxes de treball per a l’estudi de
les sepultures, in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures
medievals de Catalunya, Acta Mediævalia, Annex 1,
Universitat de Barcelona, Barcelona, 11-28.
RIU, M. i VALDEPEÑAS, P. 1994, El espacio ecle-
siástico y la formación de las parroquias en la Cata-
luña de los siglos IX al XII, in M. Fixot i E. Zadora-Rio
(eds.), L’environnement des églises et la topographie
religieuse des campagnes médiévales, Actes du IIIè
congrès international d’archéologie médiévale (Aix-
en-Provence, 28-30 septembre 1989), Documents
d’Archéologie Française 46, París, 57-67.
SALES CARBONELL, J. 2003, Necrópolis cristianas
tardoantiguas en el área catalana: estado de la cues-
tión, in L.A. García Moreno, M.E. Gil Egea, S. Rascón
Márquez i M. Vallejo Girvés (eds.), Santos, obispos y
reliquias, Madrid, 319-333.
SICARD, D. 1978, La liturgie de la mort dans l’Eglise
latine des origines à la réforme carolingienne, Litur-
giewissenschaftliche Quellen und Forschungen 63,
Aschendorff, Münster Westfalen.
TREFFORT, C. 1996, L’Église carolingienne et la
mort. Christianisme, rites funéraires et pratiques com-
moratives, Collection d’Histoire et d’Archéologie
Médiévales 3, Lió.
VAQUERIZO, D. (ed.) 2001, Funus cordubensium.
Costumbres funerarias en la Córdoba romana, Se-
minario de Arqueología, Universidad de Córdoba,
Córdoba.
VAQUERIZO, D. 2010, Necrópolis urbanas en Bae-
tica, Documenta 15, Institut Català d’Arqueologia
Clàssica - Universidad de Sevilla, Tarragona.
VAQUERIZO, D., GARRIGUET, J.A. i LEÓN, A. (eds.)
2006, Espacio y usos funerarios en la ciudad históri-
ca, Actas VI Jornadas Cordobesas de Arqueología
Andaluza, Anales de Arqueología Cordobesa 17, 2
vols, Córdoba 2006.
VIVES, E. 1990, La població catalana medieval. Ori-
gen i evolució, Eumo Ed., Vic.
32
MONOGRAFIES D’OLÈRDOLA 3.1
Arqueologia funerària
al nord-est peninsular
(segles VI-XII)
Museu d’Arqueologia de Catalunya Olèrdola
Edició a cura de
Núria Molist Gisela Ripoll
VOLUM 3.1
L’arqueologia funerària al nord-est peninsular entre els segles VI i XII
Presentació 13
Núria Molist i Gisela Ripoll
Arqueologia funerària a Catalunya de l’antiguitat tardana al món medieval 17
Gisela Ripoll i Núria Molist
Alberto del Castillo y la cronología de las tumbas llamadas “olerdolanas” 33
José I. Padilla i Karen Álvaro
La organización del espacio funerario entre la Antigüedad Tardía y el mundo medieval:
de la necrópolis a los cementerios medievales hispanos 41
José I. Padilla i Karen Álvaro
L’estudi de les necròpolis medievals catalanes, entre l’arqueologia i la història 71
Jordi Bolòs
La pervivència de les sepultures antropomorfes a les necròpolis jueves
medievals catalanes (segles IX-XV) 87
Jordi Casanovas i Miró i Xavier Maese Fidalgo
Cap al coneixement de les poblacions del passat. Arqueologia funerària,
antropologia i paleopatologia 101
Bibiana Agustí Farjas, Dolors Codina Reina,
Antònia Díaz Carvajal i Joan Anton Ginestà Armengol
Contribució de la datació per radiocarboni a l’establiment de la cronologia
de les manifestacions funeràries de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana 109
Joan S. Mestres i Torres
Necròpolis de l’antiguitat tardana i alta edat mitjana a les comarques
del Camp de Tarragona, Conca de Barberà i Priorat 125
Joan Menchon Bes
Enterraments dispersos a la Ilerda tardoantiga 155
Marta Morán Álvarez, Isabel Gil Gabernet, Xavier Payà Mercé i Ana Loriente Pérez
Necròpolis tardanes a la ciutat romana de Iesso. Un problema per resoldre 161
Joaquim Pera Isern i Josep Guitart Duran
SUMARI
9
Intervenció preventiva a la necròpolis tardoromana de Morulls
(Gerb, Os de Balaguer, Lleida) 175
Anna Camats Malet
La necròpolis del tossal de les Forques (la Sentiu de Sió, la Noguera) 187
Joan-Ramon González, Josep Medina, Maria Pilar Vázquez i Josep Ignasi Rodríguez
La necròpolis de Sant Martí de les Tombetes (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) 201
Núria Nolasco Azuaga
El cementiri del Roc d’Enclar (Andorra) (segles VI-IX dC). Una proposta
de canvi d’escala perceptiva 211
Josep Maria Bosch Casadevall
Les necròpolis andorranes de l’hort de l’Església (la Massana), del camp
del Perot i del camp Vermell (Sant Julià de Lòria) 221
Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez
Algunes necròpolis altmedievals del Berguedà i el Bages, segles VII-X 237
Albert López Mullor
VOLUM 3.2
La necròpolis medieval de l’Esquerda (segles VIII-XIV dC). Cronologia i noves
perspectives de recerca 275
Imma Ollich i Castanyer
La necròpolis associada a l’església de Santa Maria la Rodona de Vic (Osona) 287
Carme Subiranas Fàbregas
Necròpolis, hàbitats i llocs de culte a les comarques de Girona (segles V-XII dC) 301
Joan Llinàs Pol, Bibiana Agustí Farjas, Josep Frigola Triola i Carme Montalbán Martínez
Pla de l’Horta i les Goges: dues necròpolis d’època visigoda a l’entorn de Gerunda 317
Bibiana Agustí Farjas i Joan Llinàs Pol
Les necròpolis tardoantigues i altmedievals d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà) 331
Joaquim Tremoleda Trilla, Pere Castanyer Masoliver i Marta Santos Retolaza
La necròpolis de Sant Esteve de Canapost (Forallac, Baix Empordà) 359
Josep Frigola Triola i Daniel Punseti Puig
El món funerari dels territoria de Barcino i Egara entre l’antiguitat tardana i
l’època altmedieval (segles V al XII): caracterització de les necròpolis i
cronotipologia de les sepultures 375
Jordi Roig Buxó i Joan Manuel Coll Riera
Necròpolis del conjunt episcopal d’Ègara 403
M. Gemma Garcia i Llinares, Antonio Moro García i Francesc Tuset Bertran
La necròpolis de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès),
entre l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana 421
Mònica López-Prat i Elena Garcia-Guixé
10
El suburbi funerari de Barcino a l’antiguitat tardana 431
Aaron López Batlle
La necròpolis de Santa Margarida de Martorell 457
Montserrat Farreny Agràs, Alfred Mauri Martí i Rosario Navarro Sáez
El cementiri medieval de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) 469
Núria Molist i Capella i Josep M. Bosch i Casadevall
11
Article
En este artículo se dan a conocer dos nuevas inscripciones funerarias hebreas encontradas recientemente, fuera de contexto, en el barrio viejo de la ciudad de Girona. Las lápidas fueron reutilizadas en la construcción de un muro de un edificio de la calle Cort Reial. Gracias a las obras de rehabilitación de este espacio salieron a la luz estas dos estelas que habían sido encastradas en el muro que separa dos edificios. A partir del estudio de estas inscripciones se proponen sendas lecturas e interpretaciones de las lápidas, así como una tentativa de su cronología, puesto que en ninguna de las dos inscripciones aparece la fecha del óbito.
Chapter
Full-text available
In this paper is considering one of the key points for the archaeological characterization of the Visigothic Kingdom of Toledo, that of the cemeteries.