ChapterPDF Available

El mariscal Boucicaut, Guillaume du Chastel i Pere de Cervelló al Curial e Güelfa i al Jehan de Saintré

Authors:
El mariscal Boucicaut, Guillaume du
Chastel i Pere de Cervelló al Curial e Güelfa
ialJehande Saintré
Connexions històriques i literàries*
Rafael Beltran
Universitat de València
Entre 1400 i 1412 (quaranta anys abans l’escriptura de Curial e Güelfa), un
reduït nombre de militars i cavallers francesos i catalans (en concret, el maris-
cal Boucicaut, Guillaume du Chastel i Pere de Cervelló) participaren en una
sèrie d’episodis cavallerescos i accions militars, que hagueren d’exercir una
inuència notable i ns i tot servir d’inspiració a l’hora de composar ccions
catalanes (Curial e Güelfa) i franceses (Le petit Jehan de Saintré d’Antoine de La
Sale). L’article reexamina els papers de Boucicaut al Curial i Güelfa i al Jehan
de Saintré, i el de Gullaume du Chastel al Curial e Güelfa i a El Victorial; ubica
alguns episodis de Curial e Güelfa i El Victorial en la París de la primera dècada
del segle, i en concret en el moment en el qual són més greus el conictes entre
el duc de Borgonya i el d’Orleans; reinterpreta les batalles de Curial contra els
germans Chastel i contra Sanglier, a la llum de les lletres de batalla entre Pere de
Cervelló i Guillaume du Chastel (1400–1401); i reubica el temps històric dels
episodis de Barcelona del Jehan de Saintré. Es demostra, així, que Curial e Güelfa
pot il·luminar racons interessants de la fama i llegenda de cavallers europeus
històrics com Chastel, Boucicaut o Cervelló.
* El present article forma part dels resultats del Projecte d’Investigació -,
“Parnaseo (Servidor Web de Literatura Española)”, integrat dins el ‘Plan Nacional de Investigación
Cientíca’ (‘Dirección General de Investigación del Ministerio de Educación y Ciencia’).
 Rafael Beltran
. Introducció: biograes cavalleresques històriques i de cció
Aquest estudi tractarà d’incidir en una sèrie d’evidències al voltant de l’ús de la histò-
ria que fa la cció del segle XV. Parlarem de memòria històrica i, per tant, de presència
del passat. I parlarem de tot un conjunt d’esdeveniments cabdals, cavallerescos, bèl·lics
i polítics, viscuts i recordats, en els quals participaren importants cavallers i militars
històrics, com ara els francesos Jean le Meingre, anomenat Boucicaut, Guillaume du
Chastel i el català Pere de Cervelló, quatre dècades abans de l’escriptura del Curial (en
concret entre 1400 i 1412). Fets d’armes que hagueren d’exercir una inuència nota-
ble a l’hora de redactar no només la novel·la catalana, sinó també el Jehan de Saintré
d’Antoine de La Sale, un text en molts aspectes –sobretot com a experiment narratiu i
document valuosíssim d’època– paral·lel i complementari de l’anònim Curial.
I és que, en efecte, en el cas de la cció, i en concret de la novel·la, a tota Europa
un característic “realisme narratiu”, com l’anomena Alberto Vàrvaro, comença al
segle XV per la incorporació a les ccions de personatges militars del passat remot
o més proper, al·ludits explícitament o ocultats, que realitzen accions ctícies però
versemblants i d’alguna manera vinculades a les originalment històriques, algunes de
les quals els donaren fama.1
Recordem, en aquest context, tot i que molt breument, el paper que hi tenen les
biograes cavalleresques històriques. En paraules de Martí de Riquer, aquestes bio-
graes es deneixen com: “relacions de la vida i fets d’alguns cavallers que s’havien
fet famosos per les seues empreses militars…, escrites “molt sovint per persones
que havien estat a llur servei, i que els coneixien molt bé i els admiraven”.2 Les més
importants en serien el Livre des fais de Boucicaut, biograa del mariscal francés del
mateix nom,3 El Victorial, llibre de la vida de Pero Niño, comte de Buelna, capità de
la cort de Joan II de Castella,4 i l’un poc més tardà Livre des fais de Jacques de Lalaing
(1825). El panorama de biograes cavalleresques franceses s’ha ampliat molt durant
els últims anys, especialment a partir del completíssim estudi d’Elisabeth Gaucher
. Com diu Vàrvaro: “En aquesta època i en aquesta àrea, el realisme narratiu passa a ser el
tret especíc del relat novel·lesc, entenent per realisme la inserció d’esdeveniments militars i
amorosos en un context versemblant i sovint mediterrani, amb una combinació en què l’em-
presa cavalleresca és tan important com la felicitat amorosa” (2002: 165).
. Riquer (1990: 58–64 [p. 58]). Riquer ja havia introduït el tema de les biograes cavalle-
resques en relació amb les novel·les cavalleresques catalanes, dins la Història de la literatura
catalana [primera edició, 1964] (1980: 599–600).
. Citem Le livre des fais du bon messire Jehan le Maingre, dit Bouciquaut, mareschal de France
et gouverneur de Jennes. [Boucicaut] per l’edició de Denis Lalande (1985). Per al coneixement
del personatge i de l’obra biogràca, als quals farem esment en aquest treball, és fonamental
l’estudi del mateix Lalande (1988); així mateix, l’essencial llibre de Ruiz Doménec (1989).
. Citem sempre per la meua edició (Díaz de Games 1997) [El Victorial].
Connexions històriques i literàries 
(1994).5 Gaucher analitza de manera exhaustiva, a més de les dues franceses citades
(les de Boucicaut i Lalaing), les biograes de set militars més (a vegades, amb diverses
versions cadascuna, com per exemple en el cas de les dues biograes –una en vers i
altra en prosa– de Du Guesclin).
No és gens estrany, doncs, que de vegades puguen bescanviar-hi papers cavallers
històrics i cavallers literaris. Per aplicar-ho al cas francés, Jehan de Saintré podia haver
sigut un personatge real, però ho fou de novel·lesc; Jacques de Lalaing podia haver-ne
sigut ctici, de com són de novel·lesques algunes de les seues aventures, però tenim
documentat el Lalaing històric. Com diu Szkilnik:
Pour séduisant qu’il soit, le rapprochement entre Saintré et les chevaliers de la
Table Ronde masque en eet la spécicité de cette nouvelle chevalerie qu’in-
carne Saintré. Faire de Saintré un nouveau Lancelot, même « dérisoire » [mot
de R.Dubuis dans l’introduction à sa traduction], nous empêche de l’apprécier
pour ce qu’il est réellement: un chevalier de la n du moyen âge dont les exploits
ressemblent bien davantage à ceux réalisés par les héros de biographies chevale-
resques, comme Messire Jacques de Lalain, qu’aux prouesses de chevaliers arthu-
riens. Car Saintré est bien de son temps. Contrairement à ce que dit R. Dubuis,
il n’est pas une incongruité. Il a parfaitement sa place dans le monde ranés
et précieux des cours européennes que décrit La Sale. […] Plus que Lancelot,
Saintré évoque le chevalier moderne mondain, épris de vaine gloire et dandy
avant l’heure. (2003: 13)
Així com la biograa d’un Tirant històric, el cavaller conqueridor de Cons tantinoble,
hauria estat la més gran de les biograes cavalleresques, perquè rescriu la realitat
injusta de la reconquesta que mai no pogué ser, la biograa de Curial potser rescriuria
la mateixa realitat desagraïda amb l’acompliment d’un altre desig impossible: la supe-
ració de l’antic conicte entre güelfs i gibel·lins; és a dir, traslladant-nos al segle XV,
l’harmonia entre el papat i la Corona d’Aragó.6
. Gaucher no anomena, tanmateix, cap text ni pràcticament cap cavaller hispànic. Tampoc no
esmenten Curial e Güelfa, ni Michelle Szkilnik, autora de la monograa més recent publicada
sobre Saint(2003), ni cap altre estudiós francés d’aquest text que jo haja pogut consultar (vegeu
la meua ressenya del llibre de Szikilnik, dins la revista electrònica Tirant, 10 [2007]). I tot això
malgrat els esforços, no precisament recents, en especial de Martí de Riquer, per assolir una pers-
pectiva europea del gènere. És clar que l’estudi més acurat de les relacions entre literatures romà-
niques europees continua, doncs, com una assignatura pendent per a tots. Jo mateix tracte alguns
aspectes relacionats amb les biograes europees, amb remissions bibliogràques bàsiques que no
repetiré ací, a la Introducció de la meua edició d’El Victorial (1997: 63–94); i ja n’havia repassat
algunes, en relació amb laltra gran novel·la cavalleresca catalana, en un treball anterior (1993).
. En la proposta molt ben sintetitzada per Antoni Ferrando –citaré sempre [Curial] per la seua
recent edició (2007a), indicant el llibre i el capítol, entre claudàtors, i la pàgina– que més enda-
vant, a l’apartat de Conclusions, haurem de reprendre. La citació, ara, correspon concretament a
la p. 29.
 Rafael Beltran
És davant aquest terreny fronterer, entre “el no poder ser” de la biograa real i “el
ser” feliç i complet de la cció on m’interessa examinar uns punts d’articulació que em
semblen decisius. Perquè, si determinats esdeveniments esportius, justes o passos d’ar-
mes convocaven periòdicament els millors cavallers europeus, sembla obvi que, de la
mateixa manera, les vides del Príncep Negre, de Bertrand du Guesclin, de Boucicaut
o de Pero Niño van concentrar i sintetitzar els anhels de glòria i superació de molts;
transcendiren fronteres entre els diferents regnes, en moments quan la Guerra dels
Cent Anys havia implicat i encara implicava diverses corones, molts esforços i diners
de la noblesa, i, sobretot, en temps que suposava una necessitat peremptòria ajornar
la teoria de la cavalleria heretada de la legislació del segle XIII, adaptant-la a les noves
pràctiques militars contemporànies.7
Per al nostre treball ens haurem de centrar només en els casos de tres militars
i cavallers. Els dos primers, francesos, Boucicaut i Guillaume du Chastel, apareixen
al Curial i els localitzem, a més, a altres biograes històriques, com ara El Victorial
de Giutierre Díaz de Games. Boucicaut apareix també al Jehan de Saintré. El tercer
cavaller, Pere de Cervelló, en principi només apareix nomenat –tot i que una mica
disfressat– al Jehan de Saintré. Però l’autor del Curial l’havia de conéixer perfecta-
ment, donat que hi fa participar dins la novel·la i amb força protagonisme un dels seus
contrincants més famosos, precisament l’esmentat Chastel. Crec que un intent d’in-
terpretació més profunda dels papers de tots tres podrà tal vegada oferir una petita
peça o clau que ajude altres investigadors a resoldre en un futur part del difícil tren-
caclosques de referents polítics i històrics que amb total certesa hi ha darrere aquesta
encisadora producció literària.
. El mariscal Boucicaut al Curial e Güelfa i al Jehan de Saintré
La priora de les monges que conversen amb Curial quan aquest fa estada en el seu
monestir, de camí cap a Melú, es presenta: “Yo he nom Yoland le Mengre, e he dos
germans, apellats lo un Johan le Mengre, en altra manera mossèn Bociquaut, l’altre
ha nom Rubín le Mengre, cavallers assats de bon renom” (Curial [2.12]; 2007a: 143).
Jean Le Meingre, dit Boucicaut (nat vers el 1364 i mort el 1421), va ser un dels
militars més famosos de l’època. Mariscal de França durant el regnat de Carles VI,
. I és clar que aquesta obsessió pel passat, ara romà, ara més recent, no té res a veure amb la
nostàlgia, com explica Michel Zink per al cas francés: “Cette noblesse ne cultive pas le souvenir
d’une époque brillante et révolue, mais elle crée de faux souvenirs, elle s’entretient une illusion
de souvenirs. […] elle cherche moins à faire revivre dans ses fêtes un passé dont les romans
garderaient la trace qu’à fonder une esthétique nouvelle sur le regret de ce qui n’a jamais existé,
d’un état idéal et mythique de la chevalerie, et les romans que l’on écrit pour elle s’inspirent
de cette esthétique et s’installent dans cet imaginaire, bien loin de prolonger réellement, ou de
dégurer, une esthétique passée” (apud Szkilnik 2003: 12).
Connexions històriques i literàries 
va lluitar a Nicòpolis en 1396, i va contribuir a alliberar Constantinoble del setge
dels turcs en 1399. Governador de Gènova des de 1401 ns 1409, va ser més tard
empresonat a Azincourt (1415) i va morir a Anglaterra. La seua fama cavalleresca es
va veure notablement incrementada quan l’11 d’abril de l’any 1399 instituí l’orde de
“l’Écu vert à la Dame Blanche, en defensa de dames, donzelles i vídues, orde formada
per tretze cavallers, amb el distintiu “lié autour du bras, une targe d’or esmaillee de
vert atout une dame blanche dedans”.8 Per lluitar contra aquests tretze cavallers anà a
França el cavaller català Pere de Cervelló, un any després, en 1400, on va ser reptat per
Guillaume du Chastel, com veurem. I amb els mateixos tretze va tenir relació un altre
cavaller errant català, Ponç de Perellós, vers el 1406, com igualment hem de veure
amb més deteniment. Tots tres, Boucicaut, Cervelló i Perellós apareixen, amb els seus
cognoms iguals però amb noms canviats, al Jehan de Saintré d’Antoine de La Sale. I
també hem de comprovar tot seguit que, a banda de Guillaume du Chastel, Ponç de
Perellós i, si no Boucicaut, sí de manera explícita la seua orde de “l’Écu vert”, aparei-
xen vinculats directament amb el protagonista, Pero Niño, a El Victorial.
Boucicaut tenia un germà, com diu la monja al Curial. El seu nom no era, però,
“Rubín le Mengre, com el que l’assigna la priora, sinó Geroy.9 Nat vers 1368 i mort
vers 1430, militar també important, governador del Donat, va ser un altre dels fun-
dadors de l’orde de “l’Écu vert”. No trobem, en canvi, cap menció a una germana. Per
tant, “Yoland”, la monja de Curial, ha de ser absoluta invenció de l’autor de la novel·la.
La inclusió de Boucicaut dins el Curial i dins una trama que se suposa correspon
principalment al segle XIV, pot obeir a dues raons fonamentals perfectament compa-
tibles: ser un personatge històric famós i ser un personatge literari igualment famós.
Aquestes raons justiquen en part la seua presència, però crec que no l’expliquen
del tot. I dic que no l’expliquen del tot, perquè quan s’escriu el Curial, vers la mei-
tat del segle, Boucicaut ja era un record antic, que s’associaria a una època relativa-
ment llunyana en el temps i en la memòria històrica: la primera dècada del segle XV.
És ben cert, tanmateix, que la fama literària del governador de Gènova podia haver
sobreviscut bastant més, donat que la seua biograa cavalleresca –el llibre dels fets de
Boucicaut, on un anònim, probable servidor seu, va immortalitzar una part important
de la seua vida– va ser escrita entre 1406 i 1409, en una dècada per a ell encara glo-
riosa, molt abans de ser empresonat ns a morir (el 1421). Aquests anys d’escriptura
(1406–1409) són molt propers en el temps als que he proposat per a una primera
. Boucicaut, I, cap. XXXIX (1985: 164–171). Vegeu supra, nota 3, per a la bibliograa fona-
mental sobre el personatge i la seua biograa històrica.
. Amb el nom Robín es podia recordar algun personatge famós, com ara Robert de
Bracquemont, anomenat Robin o Robinet, conseller del rei francés (va arribar a ser un any,
1417, almirall de França), i molt relacionat amb Ferran d’Antequera i la corona de Castella
(casat amb dues castellanes). Cosí de Jean de Bétancourt, el conqueridor de les illes Canàries,
tots dos estaven estretament vinculats a la casa d’Orleans.
 Rafael Beltran
redacció de la biograa de Pero Niño (cap a octubre de 1406), que podria haver con-
sistit en un memorial de serveis o full de mèrits acuradament presentat davant el rei, i
haver servit d’esborrany o esbós bàsic, després, per a la futura i denitiva redacció (El
Victorial 1997: 106–112). Tot i que alguns historiadors encara qualiquen la biograa
de Boucicaut com a llibre de cavalleries, no es pot dubtar de la substancial veracitat
històrica del llibre.10 L’autor, desconegut pel moment –un escuder seu, Jean d’Ony,
sembla qui avui compta amb més probabilitats com a responsable–, va ser testimoni,
acompanyant el mariscal, de molts dels fets que narra, com va passar amb Gutierre
Díaz de Games acompanyant Pero Niño.
He argumentat en alguns treballs que la biograa de Boucicaut va haver d’estar
necessàriament present en la concepció i elaboració de la biograa de Pero Niño.11 No
vull deixar de remarcar ara mateix que aquesta connexió anirà en defensa d’algunes
de les propostes que es faran més endavant al voltant dels esdeveniments protago-
nitzats per determinats cavallers entre 1400 i 1412. El record de personatges cab-
dals i de fets militars d’aquests anys hagué d’obrar amb un pes i inuència grans als
moments d’imaginar les vivències del protagonista del Curial i fonamentar-les sobre
una cementació sòlida de simbolisme històric i ideològic.
Fixem-nos, una altra vegada, que la redacció del llibre de Boucicaut i la primera
redacció de El Victorial, on apareix esmentada l’orde cavalleresca de Boucicaut, són
de la primera dècada del segle XV. I que aquests són els anys triomfals per aquests dos
personatges, i, per tant, els que més espai ocupen i guanyen dins les seues respectives
biograes. Doncs bé, el temps passa, la memòria s’allunya, i encara que la llegenda de
Boucicaut com a gran militar es manté (en comparació, la de Pero Niño va ser més
humil), transcorren un mínim de quatre dècades abans de l’escriptura del Curial i del
Jehan de Saintré. Donada aquesta distància, i tot i que la menció del mariscal francés
al Curial siga molt breu, és lògic que ens preguntem de nou per què, mig segle després,
apareixen citats el mariscal Jehan le Meingre, Boucicaut, i un germà seu a la novel·la,
i per què la simpàtica monja priora ha de ser justament i casualment germana de
Boucicaut, i ha de portar el seu cognom i no altre. En principi, la resposta seria com
la que dóna precisament l’anònim: perquè són cavallers assats de bon renom. Però
potser no siga un despropòsit cercar alguna raó més.12
. La novel·lització del personatge permetrà després que Saintré fa intervenir un historique
Boucicaut qui devient l’alter ego de l’héros”. Perquè, com aclareix Szkilnik: “il est clair qu’An-
toine [de La Sale] pense surtout à l’héroïque chevalier dépeint par la biographie” (2003: 112).
. L’estudi de partida –i el que presenta les evidències textuals amb més detall– va ser publicat
en 1991. Però també hi desglosse algunes d’aquestes evidències a les anotacions del text dins
l’edició citada d’El Victorial.
. Waley va proposar que Boucicaut podria estar darrere del retrat de Sanglier (1976b: 254).
Encara que aquesta hipòtesi identicativa em sembla difícil d’apreciar i impossible de demos-
trar, es troba en molts sentits, com es veurà, dins la línia que voldria resseguir.
Connexions històriques i literàries 
Si acudim a l’ajut del Jehan de Saintré d’Antoine de La Sale, comprovem que la
presència de Boucicaut hi és molt més rellevant que al Curial. Un poc després de la
meitat de la novel·la francesa, tot seguit de l’episodi de Barcelona, on ens aturarem
amb una mica de deteniment més endavant (a l’apartat 6), Boucicaut apareix per pri-
mera vegada com a jove escuder:
En cellui temps estoit en la court un josne escuier tres gracieux de la duchié
de orainne qui nommez estoit le Meingre, qui par esbatement fut nommé
Boussicault, grant pere des Boussicaux qui sont au jour d’uy, tres saige, soubtil et
tres avenant escuier et qui assez avant en la grace du roy estoit.
(Saintré 1978: 142)
El lloc de naixement és totalment correcte. Boucicaut va nàixer a Tours, capital de la
Turena, com ens diu la seua biograa: “Nez fu cellui dont nous parlons en Touraine,
en la cité de Tours, et le baptesme ot nom Jehan”.13 També és correcta la menció del
malnom, per broma (“par esbatement”), de Boucicaut. I, per descomptat, els elogis
tòpics que s’hi fan a la novel·la els hi trobem, més ampliats, a les primeres pàgines de
la seua biograa.
Boucicaut s’apropa per anitat i conveniència a Saintré. El rei, que ja havia nome-
nat Saintré primer cambrer seu, li pren també tanta conança a Boucicaut que els
permet compartir llit a tots dos dins la seua cambra, i segurament amb ell, quan no
hi és la reina:
Cellui Boussicault, voiant Saintré, qui tant estoit en grace du roy et si avant, plus
que des autres s’en accointa. Saintré, qui josnes estoit, le voiant si homme de bien,
aussi pour l’amour du pays, tres volentiers s’en acointa, et tellement se acom-
paignerent et amerent que deux freres ne peussent mieulz, par laquelle amour
d’eulz le roy, qui ja bien amoit Boussicault fut content et ordonna qu’il couchast
avec Saintré en la couchecte, c’est assavoir quant il ne couchoit avec la royne.
(Saintré 1978: 142)
Boucicaut i Saintré estableixen una estreta amistat: “ce deux escuiers se amerent plus,
et furent l’un a l’autre si loyaulz et si certains que onques une seulle faulte ne fut
entr’eulz faite…” (Saintré 1978: 142–143). S’hi apunta ns i tot que les seues persona-
litats es complementaven (fortitudo et sapientia):
…Boussicault fust puis tres vaillant chevalier, oultre plus estoit il plus soubtil et
actrempé que Saintré n’estoit; mais au fait des armes Saintré estoit tenu le plus
avant. Et pour ce les roys d’armes et heraulz en rent un commun proverbe en
disant:
. Boucicaut, I, iii (1985: 13).
 Rafael Beltran
Quant vient a un essault,
Mieulz vaut Saintré que Boussicault;
Mais quant vient a un traicté,
Mieulz vaut Boussicault que Saintré.
C’est assavoir, l’un pour les armes [Saintré], l’autre pour le conseil [Boucicaut].
(Saintré 1978: 143)
Aquesta última frase conté un probable i colpidor record de la Chanson de Roland:
“Roland est preux et Olivier est sage. Al nostre text: “…l’un [Saintré] pour les armes,
l’autre [Boucicaut] pour le conseil”.14 Poc més endavant, al Pas de Calais, Saintré i
Boucicaut lluitaran junts contra dos cavallers italians (“lombards”), Micer Nicol de
Malatesta (“Nicole de Maletestes” o “Malestestes”), de la marca d’Ancona, i Galiàs de
Màntua (Saintré 1978: 181–183). Ambdós francesos porten al colze del braç esquerre
uns braçals d’or adornats de nes pedres, que recorden clarament la divisa de l’“Ecu
vert” de Boucicaut. Havien promés dur-los per diversos regnes ns no ser vençuts.
En , el comportament idealitzat d’aquests dos personatges de renada perfecció
cavalleresca no sembla històric, malgrat la base històrica indubtable. I és que Antoine
de La Sale, com fa l’autor del Curial –o com fan igualment Joanot Martorell i altres
novel·listes del segle XV–, en dóna una de veritat i dues d’invenció.15 Comprovem,
per tant, en el cas de la novel·la de Jehan de Saintré, no només un altre procés de
ccionalització (semblant al del Curial) amb el personatge històric i llegendari de
Boucicaut, sinó un interés especial per la recuperació de personatges i fets històrics
d’una època determinada i relativament llunyana. És com si els quaranta anys passats
permeteren ja denitivament creuar el límit de distorsió de la realitat dins la cció,
alhora que assolir un equilibri de versemblança amb la recuperacd’aquests fets,
ara completament reinventats, però dibuixats sobre el llenç ferm i segur teixit per la
història vertadera.
. Ho recorda Felicia de Casas, en anotar el passatge a la seua excel·lent traducció i edició del
text francés al castellà (2000).
. Així, a tall d’exemple menor, però força signicatiu pel que fa a la versemblança de les fonts
de treball del novel·lista, La Sale dirà que aquest Galiàs de Màntua va lluitar contra Boucicaut
davant l’últim senyor de Pàdua, “poc de temps abans que els venecians la conqueriren, després
d’un llarg setge”: “Ce Galias de Mantua, je croy que fut puis cellui moult renommé chevalier
qui combatit a oultrance messire Jehan le Maingre, marechal de France, devant le seigneur de
Padua darrain, peu de temps avant que les Venissiens, par dureee de treslong siege, l’eussent
conquis, que puis en prison le rent morir et estrangler…” (Saintré 1978: 183). La qual cosa sí
que coincideix exactament amb la realitat històrica de Francesco II de Carrara, senyor de Pàdua
(1388–1406), qui, malgrat ser recolzat per Boucicaut des de Gènova, va ser vençut i empresonat
pels venecians en novembre de 1405, i va morir estrangulat en gener de 1406.
Connexions històriques i literàries 
. Guillaume du Chastel al Curial e Güelfa i a El Victorial
Vegem ara el segon personatge. Qui era Guillaume du Chastel, o Guillalmes del
Chastell, com tradueix el text català? En donarem tot seguit una sinopsi de la gura
històrica. Veurem com Chastel constitueix una tessel·la minúscula però clau dins el
mosaic mig històric i mig ctici que dibuixen algunes de les narracions europees de
la tardor de l’Edat Mitjana.
La nostra novel·la presenta dos germans Chastell de la següent manera. L’endemà
d’arribar al monestir de monges, on –recordem– s’ha parlat de la família dels tres ger-
mans Boucicaut, Curial es veu forçat a lluitar amb un cavaller (en principi no en sabem
el nom) que volia emparar-se de Festa. Curial el deixa tot esmortit (Curial [2.13–2.17];
2007a: 146–151). Hi arriben les monges per tal de posar  a la batalla. La priora gita
aigua sobre el cavaller, el qual recobra els sentits i jura que, si en una altra ocasió torna
a trobar Festa, la prendrà al seu cavaller ([2.18]; 2007a: 151–152). La priora el reconeix
i diu Curial que es tracta de Bertran del Chastell, “lo pus valent cavaller e pus fort
de tot aquest realme” ([2.19]; 2007a: 153). El cavaller vençut s’adreça orgullosament
Curial, i torna a insistir que “si per ventura altre jorn vos encontre, o vós me donarets
la dozella o la mort” ([2.20]; 2007a: 154). Aleshores, és acusat de desvergonyit per la
priora i d’“àvol” (vil, roí) dues vegades per l’herald. Les monges, tanmateix, li curen
les nafres. Bertran del Chastell, nalment, “…baxà lo cap e ferí lo cavall dels sperons,
e, sens parlar, tot plen de malenconia, de aquell loch se partí” ([2.21]; 2007a: 155).
L’autor sembla oblidar-se del personatge als fulls següents. Només molt més endavant,
quan apareixerà el seu germà –ja al llibre tercer–, aquest ens dirà que “per aquella
batalla perdé lo seny e aprés la vida” ([3.82]; 2007a: 357).
Efectivament, anys després, al llibre tercer de la novel·la, sorgeix el germà de
Bertran, Guillalmes del Chastell: “En aquest temps mateix havia en Londres un
cavaller de Bretanya, molt valent, apellat Guillalmes del Chastell…” (Curial [3.82];
2007a: 357).
L’autor qualica Guillalmes amb els mateixos superlatius que feia servir per al seu
germà: “lo pus fort e lo pus valent cavaller que en tot lo reyalme”. Aquest Guillalmes,
volent venjar la mort del seu germà –és ací on se’n dóna la informació–, repta Curial
a batalla a ultrança:
E perquè Bertran del Chastell, despuys que partí del monastir en lo segon lli-
bre mencionat, per aquella batalla perdé lo seny e aprés la vida, Guillalmes
del Chastell, son frare, tenint per aquella rahó lo ventrell gros contra Curial,
sabent que Curial era tornat, per un haraut li scriví, requirint-lo de batalla per
a davant lo rey d’Anglaterra, com lo dit Guillalmes en França no gosàs passar.
(Curial [3.82]; 2007a: 357)
 Rafael Beltran
Després d’uns preliminars a Londres durant els quals Chastell es manifesta innoble-
ment, com un descarat i un vanitós bocauix, Curial l’occeix. El resultat nal del
combat és impressionant: “…lo cervell li féu exir per moltes parts del cap”.16
L’episodi té una funció essencial dins la novel·la perquè, com que just ve a con-
tinuació de la visió regeneradora del déu “Baco” (Bacus), la victòria sobre el bretó
signica el principi de la recuperació denitiva de Curial. Evidentment l’aparició
d’aquest Guillalmes implica l’actualització d’un record molt ben cercat i conscient del
Guillaume du Chastel històric. Pel que fa al seu germà (Bertran en la cció) podria
correspondre al germà històric Tanneguy du Chastel, cavaller també famós, com veu-
rem, que va lluitar a València en 1407, i que va iniciar una de les sagues familiars més
notòries, militarment i intel·lectualment, de la història francesa del segle XV.
Havíem promés una breu sinopsi històrica. Guillaume du Chastel va ser almirall
de Bretanya. Lluità contra Anglaterra en arriscades expedicions a Jersey, Guernesey
(les principals illes britàniques de la costa francesa) i Plymouth (a la costa anglesa).
Com examinarem tot seguit amb l’ajut de les citacions d’El Victorial, la memòria de
Chastel havia de romandre molt viva a algunes d’aquestes places estratègiques, quan
les va tornar a atacar pocs anys després Pero Niño –com si fos un Chastel ressus-
citat– com a capità d’una ota de naus castellanes i franceses, llavors aliats contra
Anglaterra. Chastel, però, es va fer especialment famós l’any 1402, en un combat entre
set francesos i set anglesos. Dos anys després, el 1404, morí, també heroicament, en
mig d’un perillós desembarcament a Darmouth.
Gutierre Díaz, l’autor d’El Victorial, evoca amb exactitud aquest darrer episodi
fatídic i recorda el seu protagonista, amb molts detalls minuciosos, exactament un
any després (1405), quan arriben a aquest port de Darmouth Pero Niño i els seus
aliats francesos. Tenim en compte que el mecanisme d’evocació del passat a la crònica
particular no és molt diferent al que empra la novel·la cavalleresca. El record dels fets
dels altres en el passat gloriós, associats a una persona o lloc, contribueix a enaltir la
fama del cavaller en el present. La citació és llarga, però crec que val la pena incloure-
la gairebé sencera:
. El passatge complet: “Curial, que no dormia, donà un colp tan forts de la hatxa al bretó en
la man dreta, que la hatxa li féu caure de les mans. Lo bretó més mans per la spasa, mas l’altre
li hach donat altre colp tan gran en lo cap, que tot lo tabuxà. Lo bretó, no curant de la spasa, se
volgué metre en ell e abraçar-lo. Curial li donà un altre colp axí forts al cap, que lo bretó anvides
se tench enpeus. Curial li percut altre colp tan terrible, que estès lo més per terra, e per ventura
ere ja mort, e encara li donà, en terra on jahia, dos colps tan estranys, que lo cervell li féu exir
per moltes parts del cap. Lo bretó no ·s mou; Curial s’arresta; los feels sacostaren e, regonexent
lo cavaller, trobaren-lo mort, e anaren al rey” (Curial [3.82]; 2007a: 360).
Connexions històriques i literàries 
E Pero Niño e mosén Charles [Charles de Savoisy, capità francés] ovieron su
acuerdo de yr costeando la costa de Angliaterra. E llegaron a una grand playa que
llaman Atamua [Dartmouth]. […] En aquel lugar mataron los yngleses a mosén
Guillén del Chastel. […]
Aquí dexa agora de contar cómo non se acordaron el capitán e mosén
Charles de tomar tierra en aquel lugar, por contar cómo murió allí mosén Guillén
del Chastel, el noble e muy valiente cavallero; porque tan valiente e tan fuerte
cavallero como él fue en este mundo, razón es de fazer dél grand mençión en las
ystorias de los nobles cavalleros, quando a caso viniere.
Mosén Guillén fue natural de Bretaña. Hera bretón “bretonante”. Llaman
“bretonanteal que es bretón que non es mezclado de otra naçión ni lengua; e
llaman “bretón galón” por los que son al cabo de Bretaña mezclados con Françia; e
éstos non los an por tan puros bretones, ni tan dalgos. Ansí que hera de los mejo-
res linajes de Bretaña. Hera señor de una grand baronía, que llaman “el Chastel”.
Hera honbre muy alto de cuerpo, e de grand fuerça, e muy fermoso de su persona.
Hera muy valiente. Entró en canpo muchas vezes, tantos por tantos, ansí en
armas secretas como a todo trançe. Tan valiente hera quando hera en los can-
pos armado, e tan ligero andava, como si non truxese armas ningunas. Tanto se
atrevía en su valentía que muchas vezes en los canpos acometía al que le caýa en
suerte de lo tomar a manos. Entró en una batalla de siete por siete, e los otros con-
trarios heran yngleses, e fue vençedor él e sus conpañeros, los quales heran éstos:
mosén Arnao Guillén de Barbasán [Arnaud Guillen de Barbasan], Angenbaot
[Archambaud de Villars], e Caroys [Carouis], e mosén Guillén Batallier [Guillaume
Bataille]… [FRAGMENT PERDUT] …doze naos. E sobre tomar tierra allí, ovo
entre ellos grand porfía quién la tomaría primero. Fue en ellos deshordenança,
e la gente de los yngleses hera mucha. E fueron luego vençidos, comoquier que
mosén Guillén peleó mucho bien, fasta que lo rieron muy mal. Fue ferido so
las platas, de una espada. E estando preso, murió dende a doze o treze días.
(El Victorial, cap. 68; 1997: 511–515)
En efecte, un 15 d’abril de 1404 Guillaume du Chastel va desembarcar a Blackpole,
unes quatre milles al sud-oest de Dartmouth (“Atamua, al text, coincidint amb una
variant del topònim francés antic). Observem com Gutierre Díaz identica Chastel
amb els mateixos adjectius del text català (d’altra banda, estereotipats): “tan valiente e
tan fuerte cavallero. I diu que –com veritablement va succeir– el combat va ser lliurat
entre un grup format per pagesos i vilatans i un grup de famosos cavallers, que varen
patir les conseqüències de la seua desorganització. Les circumstàncies que conduïren
a la desfeta varen córrer de boca a boca. Guillaume du Chastel va voler desembarcar,
contra el consell dels seus, i va ser víctima de la seua temeritat. Si observem l’inici de
la citació anterior, Gutierre Díaz mostra com Pero Niño es comporta, a diferència del
prudent capità francés, tan temeràriament com Chastel. L’autor vol reectir-lo amb el
perillós però prestigiós espill de Chastel.
 Rafael Beltran
Quant a l’anomenat Combat dels Set el varen protagonitzar dos anys abans els
quatre francesos que anomena el text (Barbasan, Villars, Carouis i Bataille) i, a més,
Chastel, Clignet de Brébant i Jean Champagne, ambdós citats més avall (els trobem
a la següent citació del cap. 84 d’El Victorial, que també transcrivim). Va ser lliurat
exactament el 19 de maig de 1402, a Montendre (Saintonge). Per part anglesa, els cam-
pions varen ser el senyor de Scales, Edmond Cloiet, Jean Heron, Richard Witevalle,
Jean Fleury, omas Trays i Robert des Scales (aquest últim hi va morir). El camp va
quedar per als francesos, entre els quals va destacar com a gran gura Chastel, tot i
que el capità de l’empresa havia sigut Barbasan.
Més endavant, als capítols 84 i 85 d’El Victorial, quan Pero Niño és a París, l’hi-
vern de 1405 a 1406, rep una invitació. Pero Niño és convidat pels homes del duc
d’Orleans, a propòsit de l’empresa de l’Escut verd (l’“Escut vert”), a ocupar el lloc
que havia ocupat Guillaume du Chastel tres anys i mig abans. L’intercanvi epistolar és
reproduït de la següent manera:
[Cap. 84] Tal hera la carta que los cavalleros enbiaron a Pero Niño
A nuestro sire e fermoso hermano mosén Pierres, capitán de España: los vuestros
muy amados hermanos, seys cavalleros, que en baxo son escritos nuestros non-
bres e sellos, nos recomendamos a vós tres mill vezes. Ya sabedes cómo mosén
Ponçe En Perellós trae «la Dama blanca» bordada en su ropa, e un braçal de oro,
en despecho de los cavalleros de monseñor el duque de Orlienes. Dize que si
ay siete cavalleros para otros siete, que tomen aquella enpresa, los quales siete
deendan «la Dama blanca», que están aparejados de entrar con ellos en liza a
todo trançe.
E vós bien sabedes cómo nosotros, merçedes a Dios, delibramos el canpo
de los yngleses, siete por siete, e fuemos vençedores. Agora a nosotros es dado
de responder a este fecho más que a otro ninguno. E bendito sea nuestro señor
Jesucristo, que de los siete hermanos que vençimos el canpo, el uno es traspasado:
éste hera el noble cavallero mosén Guillén del Chastel, al qual Dios faga merçed,
que murió en Cornualla, en guerra, como buen cavallero.
Por que vos rogamos que, por honra de cavallería e por amor de vuestra
amiga, vos plega de ser nuestro hermano en lugar del buen cavallero mosén
Guillén del Chastel, e ser uno de los que deven delibrar aquesta enpresa. Enbiá-
mosvos esta letra con París, rey de armas de nuestro señor el rey; a la qual e con
el qual vos rogamos que nos respondades luego.
En el primero de março,
Mosén Arnao Guillén de Barbasán; Chanpaña [Jean Champagne]; Clinet de
Braván, almiral de Françia [Clignet de Brébant, qui seria més endavant, en efecte,
almirall de França]; Argenbaot; Carrogier; e mosén Guillén Batallier.
(El Victorial, cap. 84; 1997: 587–588)
És habitual que la salutatio, A nuestro sire…, es done en la llengua original, en aquest
cas francés (“mossén Pierres” és don Pero Niño), per fer més creïble el document real
Connexions històriques i literàries 
de la lletra. Comprovarem que passa el mateix amb les lletres de batalla de Guillaume
du Chastel, traduïdes ja al català a l’epistolari conservat manuscrit, quan comencen:
“Honourés sires….17 Entra en acció ací Ponç en Perellós, el cavaller que “trae «la
Dama blanca» bordada en su ropa”. Es tracta sense dubte del germà de Ramon de
Perellós, vescomte de Perellós i Roda, autor i protagonista del famós Viatge al pur-
gatori. Sembla que, cap al nal de 1400, Ponç en Perellós va acompanyar Pere de
Cervelló en la defensa del seu vot i va lluitar contra dos francesos, els noms dels quals
desconeguem. Finalment, Ponç en Perellós va aconseguir l’entrada en l’Orde de l’Es-
cut verd, potser justament en substitució de l’infortunat Guillaume du Chastel.18 Ja
hem vist el que va signicar el Combat dels Set a la citació del cap. 68 d’El Victorial.
A la llista de quatre combatents, que ja havia aportat abans anterior, s’hi afegeixen
ara els dos noms que mancaven: Clignet de Brébant i Jean Chanpagne, tots ells, com
diu Gutierre Díaz, del partit del duc d’Orleáns. El seté seria “Guillén del Chastel” qui
és, no cal dir-ho, el mateix personatge que apareixerà al Curial, però que ací, quan
Pero Niño roman durant l’hivern de 1405–1406 a París, feia només any i mig que
havia mort. La resposta de Pero Niño a la invitació serà armativa (la lletra també s’hi
reprodueix, al següent capítol), tot i que no sabem què va passar nalment (possible-
ment no tingué lloc el combat perquè no en tenim cap notícia):
E quando los cavalleros vieron la respuesta de Pero Niño fueron muy alegres.
Tomaron las enpresas a mosén Ponçe e a sus conpañeros. E luego Pero Niño vino
a la corte a se endereçar para el canpo, e fue bien resçebido en la casa del duque,
e de sus conpañeros. E zo allí sus armas e guarniçiones para el canpo, e una cota
darmas muy rica de sus señales. (El Victorial, cap. 85; 1997: 589–590)
La gura evocada del Guillaume du Chastel històric té una perspícua presència i una
relativa importància, doncs, al Curial i a El Victorial. Hi ha alguna cosa més que coin-
cidència entre ambdues obres, en anar plegats amb la tria de Guillaume? No pense en
la necessitat de coneixement dEl Victorial per part de l’autor anònim (ho veig difícil,
tot i que no impossible). Guillaume du Chastel hi desenvolupa papers molts diferents.
A la redacció gairebé denitiva d’El Victorial (cap a 1435), text històric, Chastel és
record heroic proper (perquè es parteix d’una primera redacció de l’obra, circa 1406),
mort però encara molt present, positiu i imitable de manera fefaent. Al Curial, text
novel·lesc, és un record llunyà, que ressuscita i és actiu només perquè l’autor vol rege-
nerar un poder contrincant negatiu, amb prestigi històric, per tal de dotar de major
historicitat i enaltir així –en enfrontar-lo amb ell– el seu protagonista heroic. I en tot
cas, la notorietat i, sobretot, la negativitat (per a un partidari dels ducs de Borgonya
com demostra ser l’autor de Curial) la representava, molt millor que Guillaume (mort
jove heroicament), la gura del seu germà, Tanneguy, membre de la guàrdia del dofí
. Vegeu, així, entre les Lletres de batalla editades per Riquer (1963, I: 152).
. Riquer (1963, I: 140 i 144).
 Rafael Beltran
del rei francés, Charles VI, i instigador principal de l’assassinat del duc de Borgonya,
Joan sense Por, a Montereau, l’any 1419.
El problema és saber si aquesta regeneració o ressorgiment de Chastel (o dels
dos Chastel) té motivacions polítiques o ideològiques. Per al cas semblant del Saint,
Szkilnik les nega.19 Però pensem, de manera ben diferent –tot i que caldrà demos-
trar-ho–, que a les nostres novel·les (i també al Jehan de Saintré), sota l’aparença de
transcendir de manera esportiva i cortesa diferències nacionals, i amagades darrere
la màscara igualitària del mateixos valors, hi juguen fortes tensions ideològiques, jus-
tament per motivacions d’ordre polític dels contextos en els quals s’hi inscriuen. És
el que veurem, després del parèntesi d’un curt viatge que ens haurà de conduir a la
París de l’època.
. La París cavalleresca de Pero Niño i Curial: el duc d’Orleans contra
elduc de Borgonya i el premi del bastó i el “restell”
A la comparació entre El Victorial i Curial va dedicar ja fa anys Anton Espadaler unes
poques però reeixides pàgines, agudament plantejades, dins el seu essencial llibre
sobre la nostra novel·la cavalleresca (1984: 230–243). Però una mirada ben detinguda
als episodis de París en ambdues obres –tot i que no es qüestió d’analitzar-los-hi amb
detall– oferiria segurament resultats més sorprenents encara que aquells sobre els que
ja cridava l’atenció Espadaler. Estem de nou davant el record d’una realitat històrica
(la de Pero Niño) front a la recreació d’un món ctici. Hi són molts, però, els elements
comuns, i me’n detindré només al voltant d’alguns.
La París que troba Curial al segon llibre no sembla molt diferent de la que sense
dubtes va sorprendre i meravellar Pero Niño quan hi va a passar l’hivern de 1405–1406,
tot esperant millor oratge per tornar a la mar. Era aleshores la França de les més fortes
rivalitats entre els principals i poderosos ducs Lluís d’Orleans i Joan de Borgonya,
que acabarien tràgicament amb l’assassinat del primer, el d’Orleans a nals de 1407, a
mans dels partidaris del segon, Joan sense Por, qui es va fer amb el poder. Des de 1407
ns a 1413 comencen les lluites entre els partidaris d’Orleans, que es reorganitzen al
voltant del jove hereu de Lluís –el després famós poeta Charles d’Orleans–, rebent
el nom d’“armagnacs” pel seu sogre, el comte d’Armagnac. La desfeta d’Azincourt
(1415) carà un parèntesi als conictes entre “armagnacs” i “borgonyons, que tornen
amb virulència incrementada a partir de 1417. La destrossa dels armagnacs, quan
entren els borgonyons a París, en maig de 1418, obligarà al rei Carles VI, al dolfí (futur
Carles VII) i als propis armagnacs a una reconstitució. El lloc d’aquesta recuperació
. …dans le monde policé de Saintré où les réalités politiques arrivent bien plus ltrées
encore pour la nouvelle idéologie chevaleresque qu’elles ne le sont dans Lalain ou Boucicaut,
les chevaliers ont réussi à éliminer toutes les motivations d’ordre politique et à créer une élite
qui transcende les diérences nationales et reconnaît les mêmes valeurs” (Szkilnik 2003: 91).
Connexions històriques i literàries 
és precisament Melun, la famosa Melú del Curial, centre de tantes tes històriques.
L’assassinat bestial de Joan sense Por, al qual obriren el cap d’un cop de destral, enmig
del pont de Montereau, quan intentava una aproximació amb el dolfí, el 10 de setem-
bre de 1419, va constituir una ta inoblidable i imperdonable dins el llarg període de
rivalitats. I recordem el suposat autor de l’assassinat (en moltes cròniques consta com
l’autor del crim): el bretó Tanneguy du Chastel.
Difícilment podrien ser aliens o estranys aquests fets a autors, com els del Curial
i El Victorial, que demostren interés i coneixement de la història de França. Pel que
fa a Pero Niño, llegim a la seua biograa com després d’anar al Consell de Regència–
recordem: hivern de 1405–1406– per tal de reclamar el sou degut de les galeres cas-
tellanes, que havien col·laborat amb les tasques de policia marítima francesa, rep
amables invitacions dels ducs d’Orleans i de Borgonya.20 Finalment, el primer, famós
històricament per la seua prodigalitat, l’integra entre els homes de la seua casa:
Él le puso libreas e retenuas, a la costunbre de Françia, segund que a su estado e
honra cunplía, e diole oçio de chanbelán en su casa. E los cavalleros mançebos e
galanes de la corte miravan e parlavan todos detrás dél, en la corte.
(El Victorial, cap. 79; 1997: 557)
També el duc de Borgonya intenta atraure Curial:
…Curial era molt favorit per lo rey e per molts altres; axí mateix lo comte de Foix,
lo senyor de Sant Jordi e lo senyor de Vergues lo s’acostaven molt, en tant que per
ventura molts hagueren assajat fer-li algun enuig si aquests no fossen; los quals
encara foren causa que lo duch de Borgunya, que sovén e moltes vegades lo se’n
menava a son hostal, lo favorís e ·l se acostàs. E axí ho feya; e ·s treballà que Curial
volgués pendre d’ell, e ésser seu; emperò Curial nulls temps s’i acordà.
(Curial [2.72]; 2007a: 213)
Sembla que Curial es vol mantenir independent, però com detecta Waley, “in the
part of the novel that is set in France the Duke of Burgundy is Curial’s chief friend”
(1976a: 118–119). Els senyors de San George i de Vergy, citats al paràgraf anterior
(“lo senyor de Sant Jordi e lo senyor de Vergues”), eren homes principals de la casa de
Borgonya als temps de Joan sense Por i Felip el Bo.
. “E pasado aquello [l’episodi de reclamació al Consell], el duque de Orlienes enbió por él, e
le dixo que non ancase aquel fecho tanto, porque ellos tenían grandes negoçios e muchos de
librar; mas que él faría que él fuese bien librado, e que aun por su amor, e porque él hera buen
cavallero, él faría algo. E ál tanto le dixo el duque de Borgonya por su parte. E más le dixo el
duque de Orlienes: / –Yo quiero que vós seáys en mi casa en tanto que vós en Françia estuvier-
des, [o] en otra parte donde vós quisierdes, e yo ayudaré a vuestra honra e a vuestro estado. / E a
Pero Niño plugo dello, e le rindió muchas merçedes. E veyendo que todos los fechos de Françia
heran en mano del duque de Orlienes, e por sostener sus fechos, segund que cunplía a serviçio
del rey su señor, óvolo de fazer” (El Victorial, cap. 79; 1997: 557).
 Rafael Beltran
“Favorir” o “acostar”… al text català, front a “ayudar”o “librar” al text castellà. “Yo
quiero que vós seáys en mi casa, com li diu el duc d’Orleans a Pero Niño, front al “e ·s
treballà que Curial volgués pendre d’ell, e ésser seu” del duc de Borgonya amb Curial.
Curial no es compromet amb el de Borgonya, però és clar que les seues simpaties van
amb ell, com es veu sovint i es conrmarà denitivament al torneig del Puig, a la  de
la novel·la. Les ofertes dels ducs reecteixen i revelen el món tens d’aliances i lluites
nobiliàries, en especial entre les cases d’Orleans i Borgonya, que sofreixen els assassi-
nats dels seus ducs respectius en 1407 i 1419.
Pero Niño lluita contra alguns contrincants a diverses places de la ciutat.
Destaquem, en primer lloc, les carreres a la plaça de “la petita Bretaña”, que rebia el
nom (“Petite-Bretagne”) justament per la casa dels ducs de Bretanya que s’hi ubicava,
molt prop de l’espai que avui ocupa el Louvre.21 En segon lloc, els combats són a la
plaça de “la Costura de Santa Catalina”, contra tres rivals que semblen personatges
de novel·la: un “espantable” Juan de One, (duu el mateix adjectiu que l’“espaventable
mònstruode Sanglier), un estranger covard i un “gentil galán”. A més a més, Pero
Niño lluita d’incògnit:
E Pero Niño nunca tiró el yelmo de la cabeça desde que primeramente lo puso
fasta que entró en su cámara. La priesa hera tanta quando ovo quitado el yelmo,
que duró yr e venir gente a mirarle fasta la media noche.
(El Victorial, cap. 82; 1997: 584; els subratllats són meus)
Exactament com fa Curial:
Stant Curial en París, no volia que d’ell se fes menció […] … e despuys venia
desfreçat a la plaça e, certament, ell se’n portava lo pris cascuna vegada. Emperò
hom del món no podia conèxer ne saber qui ere; de què lo rey e tota la cort eren
meravellats. E axí ·s governava, secretament, que, sinó Làquesis, altra persona no
sabia sos fets. (Curial [2.72–2.73]; 2007a: 213)
Les paraules de Riquer sobre l’actitud incògnita de Pero Niño a París podrien ser
de manera pràcticament igual aplicades a Curial.22 Curial és protegit i ocultat per
Làquesis encara que també, amb una actitud ambigua, posat en descobert per la
mateixa donzella: “Emperò Làquesis lo festejava públicament. Pero Niño, per la seua
banda, era protegit –i potser descobert també, perquè el seu afer hagué de ser notori
. “E hordenaron los françeses de justar un día en una plaça aparejada, que llaman «la Petita
Bretaña», a manera de ensay. E justava aquel día el conde Claramonte, e el conde de la Marcha,
e el conde de Tonerra, e otros grandes honbres de la corte. Justó aquel día Pero Niño, e zo allí
muchas carreras con rezios cavalleros, e quebró aquel día muchas varas” (El Victorial, cap. 82;
1997: 577–578).
. “Los caballeros lucharon en el torneo con la faz tapada y nadie pudo saber quién era aquel
a quien no se logró quitar el yelmo; y cuando se retiró a su cámara para desarmarse, la gente
acudió multitudinariamente (la priesa) para verle la cara e identicarlo” (Riquer 1983: 170).
Connexions històriques i literàries 
i escandalós– per madame Jeanette de Bellangues, la jove francesa, a punt d’enviduar,
amb la qual es va comprometre a contraure matrimoni.23
Però pel que fa al context polític, les greus rivalitats nobiliàries entre els més
importants membres del poder, Charles d’Orleans i Joan sense Por, duc de Borgonya,
durant aquells anys de regència tutelada del rei francés (només en part deguda a les
seues malalties mentals), es converteixen al Curial en un simple rerafons ambiental,
sense dramatisme polític, donat que les accions dels grans nobles giren també al vol-
tant de conictes sentimentals i cavallerescos. Així, l’amor de la coqueta Làquesis
perjudica (“lo favoriren […] si Làquesis no fos en mig…”) l’ascens de Curial dins la
cort, entre aquests nobles barons, per culpa de les gelosies infantils d’aquests:
Emperò Làquesis lo festejava públicament, e no havia bé ne repòs sinó tant com
ab Curial stava. No reposàvan tant, ne havien plaer, lo duch de Bretanya, lo duch
d’Orleans, ne Carles de Borbó, qui jóvens cavallers eren, e cascú ere amorós de
Làquesis, e ·s treballaven en plaure-li tant com podien, e ella axí mateix los feya
bona cara. Emperò, com Curial hi ere, tota la festa era sua, e los altres morien
d’enveja e de gelosia; axí que açò procurava alguna desfavor a Curial, car, certa-
ment, aquells senyors lo favoriren per les virtuts e gràcia que en ell era, si Làquesis
no fos en mig; e per ço se treballaven ells en procurar-li tota la desfavor e abati-
ment que podien. (Curial [2.72]; 2007a: 213)
Waley va reconéixer aquesta manca d’enfrontament polític: “His Duke of Orleans
is in general hostile to the interests of his hero, not on political or even on personal
grounds, but because he is in love with a lady –Laquesis– who loves Curial, and so he
feels an animosity of jealousy and rivalry towards Curial” (1976a: 119–120).24
. L’elm del castellà (“el yelmo”) del qual es parla a la citació anterior es converteix en cen-
tre fetitxista de l’episodi de París, potser perquè Pero Niño hagués realitzat alguna promesa
o vot en relació a un elm que li havia fet arribar la seua amada: “Estonçe le enbió madama de
Xirafontayna un cavallo e un yelmo, con un su pariente, e una carta en que le enbiava mucho
a requerir e a rogar por su amor que sin non avía aún tomado cargo de aquel canpo que lo
non tomase, e que le faría grand plazer. Pero que si allí yva mucho de su honra, e non podía
ál ser, que le dixese las cosas que le fazían menester, e que todo lo cunpliría ella en manera
que su honor fuese adelante; para lo qual le enbiava un cavallo, si menester lo oviese, que para
tal fecho non le podría mejor aver en Françia. E Pero Niño tomó el cavallo por su amor, mas
enbióle dezir que el canpo non avía de ser a cavallo” (El Victorial 1997: 590). I és que, com diu
Espadaler: …al castell de Xirafontaina (Sérifontaine), Gutierre Díaz de Games queda literal-
ment meravellat. […] El vidu Pero Niño viurà un amor novel·lesc en un escenari de fantasia.
Són les millors pàgines del Victorial. […] Una dama jove, bella, que ordenava el món segons les
seduccions més arrelades dels impulsos cavallerescos, maridada amb un vell militar, l’almirall
Renaud de Trie, ja decrèpit, un gilos poc efectiu” (1984: 237).
. La posició equívoca de Làquesis, “lla del duc de Bavària” (Curial [2.35]), en aquests
moments de la novel·la, recorda en alguns punts la del personatge històric d’Isabel de Baviera
(1371–1435), la dona de Carles VI, acusada al seu temps de complicitat –sexual també, és clar
amb el duc Lluís d’Orleans, després amb el duc de Borgonya, i sempre d’intrigant políticament
 Rafael Beltran
El Victorial enfoca els fets històrics i els conictes polítics també des del punt de
vista personal, sense dubtes, i des de l’òptica parcial d’un Pero Niño que n’és testimoni
directe. Però la cortesia cavalleresca de la qual és còmplice i partícip no pot amagar
el fet incontestable de l’observació de les enemistats profundament larvades. I és que
Pero Niño, que reivindicava –ho tracta de demostrar dins la seua biograa– la pro-
cedència francesa de la seua família, i en concret el llinatge d’Anjou, hi era a la cort
de París amb directes implicacions familiars. I així, per exemple, després de descriure
amb detall les divises personals que cavallerescament es regalen el duc de Borgonya
(la “plana de açepillar” amb el diamant) i el d’Orleans (el camal d’or amb el porcespí),
i de destacar que “aquel día de la amistad comieron el duque de Berri e el duque de
Borgoña con el duque de Orlienes, e todos los otros cavalleros”, resulta que per a
l’autor, Gutierre Díaz de Games, que escriu amb distància i perspectiva d’historiador,
aquest intercanvi de divises i dinar de protocol són premonicions iròniques d’allò que
realment anava a succeir:
Aquel día aquella paz entre los duques fue enfenitosa [‘inntosa’ = enganyosa,
falsa], según que adelante paresçió; e aun el que aquel día quiso e supo mirar, bien
pudo entender que aquella paz avía de ser tal como la que el traydor apóstol dio
a nuestro señor Jesucristo. (El Victorial, cap. 85; 1997: 591–592).
Acabem de parlar de divises. Tot em fa pensar –encara que no ho he vist mai proposat
i no tinc proves concloents per demostrar una total identicació– que el “restell” o
“rastell” que guanya Curial, quan participa d’incògnit al seu darrer torneig, al nal del
llibre III, és la divisa històrica de la plana amb el diamant del duc de Borgnoya:
E ells en açò estant, un cavaller molt ben muntat, mas no preciosament armat,
vench a la plaça, e, alargant la mà, pres un bastó que davant la loja de la reyna era
plantat, en lo qual era penjat un restell d’or ab moltes perles e diamants, lo qual
era atorgat en pris a aquell qui mills ho faria en aquelles vespres.
(Curial [3.96]; 2007a: 378)
Lincògnit guanya el “restell” (Curial [3.97]) i Curial reconeix després, davant els reis
de França, el marqués de Monferrat i Güelfa, que el desconegut ha sigut ell (3.98).
El “restell”, que es menciona en poques pàgines sis vegades (3.97–3.99), té, doncs,
gran protagonisme en aquests capítols nals. Històricament, el duc Lluís d’Orleans, a
banda de la divisa del porcespí (que, com diu lexplicació correcta dEl Victorial, “hera
i personalment. El Marqués de Sade va fer aquesta Isabel de Baviera protagonista d’una de les
seues novel·les històriques, Historia secreta de Isabel de Baviera, escrita a la presó de Charenton
(1813). Trobem una aproximació més recent a l’època, al personatge d’Isabel i a les seues rela-
cions complexes amb Ioland d’Anjou (és a dir, Violant d’Aragó), l’esposa de Lluís II de Nàpols,
dins la novel·la històrica d’Ellen Alpsten, Die Lillien von Frankreich, traduïda al castellà com Los
lirios de Francia (Barcelona, Starbooks, 2007). Aquesta Isabel havia de ser l’antecedent d’altra
Isabel de Baviera, encara més famosa, l’Emperadriu “Sissí” (1837–1898).
Connexions històriques i literàries 
animalía mansa, mas quando le fazen mal ensáñase, lança las púas o espinas rezias,
e ere con ellas”), lluïa com a emblema un “bastó” nuat, un ton noueux (com el
“bastó […] plantat” que també apareix a la citació anterior del Curial), acompanyat
d’un lema, “Je l’ennuie” (‘Jo el moleste’). I com a resposta a aquesta divisa i lema del
seu enemic, el duc de Borgonya, Joan sense Por, va fer pintar a les seues banderes, com
a divisa personal, el rabot, en català ‘rabot’ o ‘plana de fuster’ (la “plana de açepillar”,
com tradueix Gutierre Díaz, que podria ser potser el “rastell” del text), que se supo-
sava que aplanava i deixava sense nus el bastó de l’altre, tot fent-ne encenalls (rabo-
teures o coupeaux).25 Aquesta “plana de açepillar”, plana de fuster o rabot no va ser
accidental ni anecdòtica.26 La plana, repetida com a divisa, jugant gràcament amb els
. Heràldicament, el “restello “rastell(<lat. rastellum; castellà, amb repercussió de la –r–:
rastrillo), que podria anomenar també un dels elements de la divisa d’Orleans, pot representar
el rastell d’un castell, format per sis pals […] agusats a l’extrem inferior amb cinc travesses […]
És molt emprat en l’heràldica anglesa com a cimera i badge” (DCVB). I aquest us coincideix, en
efecte, amb una de les denicions que li dóna el Curial ([3.99]; 2007a: 382): “era aquell restell de
aquells qui són posats en les muralles per dubte d’escala” [‘pel temor d’un assalt o escalada’]. Però
és més comuna la primera accepció del Diccionari: “eina de conreu com el rampí, que serveix per
arreplegar les espigues, l’herba, etc.; rascle; paleta de ferro […] que serveix per a netejar la rella
de l’arada quan shi adhereix terra. Coromines cita des del segle XIII la primera accepció (rastell
del castell), però també el “rastell o pinta de pues de ferro: pectem ex radiis ferreis”. I és aquesta
“pinta de pues de ferro” la que associem al rabot o ‘plana de açepillar’ de la divisa de Joan sense
Por, que no és una altra cosa que una especialització per als fusters de la mateixa eina de treball.
Capta també bé el sentit de la divisa Gutierre Díaz, tot i que no es refereix concretament al bastó
nuat: “e bien como la plana todo lo allana, que ansí él avía de allanar todo el orgullo e la sober-
via” (El Victorial 1997: 591). A més a més, pel que fa al lema comentat, històricament la divisa
del de Borgonya, contestant el desaament del d’Orleans (“Je l’ennuie”), deia en amenc: “Ic
houd” (‘Ich auch’); o siga: ‘Jo també; jo ho mantinc; jo sóc constant’. I quan Curial, poc després
de guanyar el premi, treu un estendard que diu “Ans anvie que pitié” (Curial [3.99]; 2007a: 383),
podríem pensar en anuie, en lloc d’“anvie” (envie), com a variant fonètica de l’“ennuie” del
lema d’Orleans. És a dir, no hauríem de traduir Abans enveja [envie] que llàstima’, o ‘Més val
enveja que llàstima’, la qual cosa, d’altra banda, en aquest context no té cap sentit, sinó –en la
meua opinió– ‘Millor molestar [anuie] que tenir o donar llàstima’, o alguna cosa pareguda (és a
dir, una contestació semblant a la del duc de Borgonya en la realitat històrica).
. El simbolisme de la divisa de la plana de fuster es va mantenir viu i renovellat durant
més d’un segle. Carles I d’Espanya, descendent directe de Joan sense Por, titular de la casa de
Borgonya, hereta la plana de fuster com a divisa pròpia (entre d’altres), dins el complicat pro-
grama heràldic que es pot apreciar perfectament al cadirat de la Seu de Barcelona (vegeu l’im-
portant treball de Rafael Marcos Domínguez Casas 2001). Però abans, més prop de la possible
escriptura del Curial, s’havia revalidat el seu paper amb la divisa del Fusil, creada pel successor
borgonyó de Joan sense Por, Felip el Bo, cap a 1419. La idea era molt semblant a la del rabot.
La divisa la formava un briquet o encenedor metàl·lic amb forma de B [Borgonya] que colpe-
java una pedreta (pièrre a feu), fent-ne botar espurnes. Aquesta divisa va entrar a formar part
de la més famosa divisa del Toisó d’Or, a partir de 1430. Totes aquestes divises, força recents,
 Rafael Beltran
petits encenalls enrotllats en espiral, l’apreciarem brodada en el vestit que llueix Joan
sense Por en dos dels seus retrats principals, que conservem a través del taller de Jan
van Eyck, i també pintada en les parets d’una de les cambres o retrets de l’“Hôtel de
Bourgogne”, el palau de la família que es conserva d’aquella època a París.27
Lintercanvi de divises i la treva provisional, de les quals parla El Victorial, es
donarien en algun moment de 1406. Els cronistes francesos d’aquests anys, Juvénal
des Ursins, Monstrelet i els cronistes de Saint Denis, es contradiuen en parlar de
reconciliacions prèvies. Varen ser, en tot cas, efímeres i enfenitoses”, com diu l’autor
castellà (és a dir, ‘falses’ o ‘enganyoses’), i desembocaren, en novembre de 1407, com
hem dit, en l’assassinat del duc Lluís d’Orleans ordenat pel seu rival, Joan sense Por,
de Borgonya, i en un munt de seqüeles ben greus al regne, algunes de les quals hem
tractat d’enumerar abans molt esquemàticament.
Remarquem només, entre totes aquestes seqüeles, que després de més de deu anys
de durs conictes entre borgonyons i armanyacs, el duc de Borgonya, Joan sense Por
serà assassinat brutalment per un partidari dels armagnacs en el curs del cèlebre epi-
sodi de la que havia de ser conciliadora entrevista al pont de Montereau. Gairebé totes
les cròniques contemporànies coincideixen en un nom per l’assassí, tot i que la his-
tòria –que el reconeix com a principal instigador– no ha pogut conrmar de manera
denitiva la seua participació activa. Un nom que a nosaltres ens resultarà familiar:
Tanneguy du Chastel, el germà de Guillaume du Chastel. Els Chastel estaven associats,
per tant, si més no, als enemics més acèrrims dels borgonyons. Tanmateix, aquesta ter-
rible enemistat entre els grans ducs no existia ja a l’època d’escriptura del Curial. Molts
anys després, Charles d’Orleans, empresonat pels anglesos des d’Azincourt (1415) ns
a 1440, havia eixit alliberat gràcies a la mediació del duc de Borgonya. I aquest, Felip el
Bo, l’havia fet ns i tot membre de l’Orde del Toisó dOr. De manera que aquest episodi
últim de la novel·la, a Nostra Dona del Puig, quan Curial guanya de manera incruenta
i cortesa el “bastó(divisa d’Orleans) junt amb el “restell” (heráldicament, també part
de la divisa d’Orleans i Anjou, però probablement associat al ribot o plana de la divisa
de Borgonya), podia perfectament dibuixar i reectir, com diu Waley, el nal d’un
camí d“hostility yielding to friendship” (1976a: 120). Amb aquesta conciliació peculiar
i intercanvi de divises al torneig es pactava i tancava simbòlicament –amb els segells
de la cció– un repartiment equitatiu de forces entre les cases de Borgonya i Orleans:
Curial, defenent Borgonya i Aragó guanyava denitivament Güelfa (el Papat), i el duc
assumides per la poderosa imatge del Toisó, varen contribuir simbòlicament i ideològicament a
l’esperit de croada que revalidava el mateix Felip el Bo en la cèlebre festa dels Voeux du Faisan,
celebrada en Lille el 17 de gener de 1454. Felip tractava de reivindicar-se com a venjador de la
fracassada expedició dels seus avantpassats contra el turc a Nicòpolis (1396).
. També la deessa Venus llueix, a l’inici del mateix episodi de Nostra Dona del Puig, “un man-
tell carmesí tot amejant d’encenalls d’or” (Curial [3.95]; 2007a: 376). “Encenalls e purnes molt
ardents”, que recorden de nou les “espurnes” del briquet de Borgonya, citats a la nota anterior.
Connexions històriques i literàries 
d’Orleans guanyava Lachesis (Baviera). Realment un equilibri polític no gaire diferent
del que mantenien a Europa les dues grans cases de França, totes dues amb ambicions
imperials, cap a la meitat del segle XV.
. Les lletres de batalla entre Pere de Cervelló i Guillaume du Chastel
(1400–1401) i les batalles de Curial contra els germans Chastel
i contra Sanglier
Hem vist com Curial lluita al primer llibre amb Bertran del Chastell, el venç i aquest
mor. I com més endavant, al llibre tercer, lluita amb el germà d’aquest, Guillalmes del
Chastell. Aquest segon Chastell es presenta d’una manera força sorprenent. En prin-
cipi, se’ns fa assabentar que el seu germà, del qual no havíem sabut res després de la
seua derrota (havia eixit vençut, però viu, curat per les monges), a conseqüència de la
batalla, havia perdut “lo seny e aprés la vida”:
…era estat germà de un cavaller qui Bertran del Chastell hach nom, lo qual havia
combatut Curial en lo camí que a forma de cavaller errant féu al torneig de Melú.
[…] depuys que partí del monastir en lo segon llibre mencionat, per aquella bata-
lla perdé lo seny e aprés la vida… (Curial [3.82]; 2007a: 357)
No deixa de ser una manera fàcil de donar mort fulminant un personatge del passat,
derrotat però viu, per tractar de dotar d’algun sentit la venjança d’un altre personatge,
ressuscitat com si fos de l’ànima del seu germà.28 Per què un altre Chastell? Per què
el lligam i la repetició del mateix cognom i llinatge, quan podria haver aparegut un
altre nom, invenció total o de ressonàncies igualment prestigioses? A més, l’autor
insisteix en els vicis més desfavorables de Guillalmes que ja manifestava el seu germà
Bertran: “…molt ardit e forts, e molt ultrajós, e ab gran ergull en estrem” (Curial
[3.82]; 2007a: 357).
Guillalmes desaa Curial. Donada la insistència, ns a la descortesia, del rival, que
impedia “escusar-se més” un Curial molt reticent des del principi a l’enfrontament,
nalment se celebra el combat. El bretó serà mort per Curial (Curial [3.82]; 2007a: 360).
. En recordarem molts altres detalls a la novel·la, referits als germans Chastel, que contradi-
uen la realitat històrica. En primer lloc, l’ordre cronològic està palesament canviat respecte als
fets històrics: Guillaume, primer, mor l’any 1404 a Darmouth, i el seu germà Tanneguy lluita,
després, el 1407 a València. A la novel·la és Bertran (que correspondria a Tanneguy) qui mor
primer i després ho farà Guillalmes. No hi ha intercanvi de noms, sinó confusió total, buscada
o no. L’autor recorda que eren dos germans, de la mateixa manera que veiem que recordava
la germanor, tot i que amb errors onomàstics probablement conscients, entre els Boucicaut;
no li cal endinsar-s’hi amb més detalls. L’interessa centrar l’episodi principal al voltant d’un,
Guillaume, per bé que hi combina accions, records i associacions històriques (hem vist que
molt punyents també en el cas de Tanneguy) de tots dos.
 Rafael Beltran
Hem destar d’acord amb la perplexitat de Martí de Riquer, quan dedueix que l’au-
tor de Curial fa “una insòlita interpretació negativa de les gures de Guillaume du
Chastel i del seu germà Bertran, si tenim presents les principals evocacions històriques
i literàries que es manifesten durant la primera meitat del segle XV del personatge
de Guillaume du Chastel. Tot començant per la ja esmentada d’El Victorial, en què
l’autor insisteix a mostrar de manera ben palesa l’orgull i honor de Pero Niño en ésser
convidat a substituir-lo. De fet, Riquer deixa obert un interrogant –replegat per Anton
Espadaler (1984)– que sembla important: potser aquesta insòlita interpretació nega-
tiva “podria orientar per a cercar l’anònim autor del Curial e Güelfa en l’ambient dels
cavallers catalans reals que foren adversaris dels reals cavallers bretons. I pagaria la
pena de resseguir aquesta orientació.
L’anònim autor insisteix molt que Curial i Guillalmes del Chastell bescanvien lle-
tres de batalla abans de combatre:
E perquè Bertran del Chastell, depuys que partí del monastir en lo segon lli-
bre mencionat, per aquella batalla perdé lo seny e aprés la vida, Guillalmes del
Chastell, son frare, tenint per aquella rahó lo ventrell gros contra Curial, sabent
que Curial era tornat, per un haraut li scriví, requirint-lo de batalla per a davant
lo rey d’Anglaterra, com lo dit Guillalmes en França no gosàs passar. E jatsia
Curial per dues letres se fos escusat d’aquella batalla, obrint ab bona veritat tot lo
cas que s’era seguit entre ell e Bertran del Chastell, lo dit Guillalmes, qui era molt
ardit e forts, e molt ultrajós, e ab gran ergull en estrem, li replicà en tal manera e
sots tal composició de paraules, que a Curial, segons art de cavalleria, fóra mills
ésser mort en lo cativeri que escusar-se més avant d’aquella batalla. […] Curial
sabé que Guillalmes havia parlat e parlava d’ell molt desonestament, e, no sens
injúria, li menaçava de matar-lo en aquell camp ab paraules descompostes e fora
de tot orde de cavalleria; e anava tot inat, e havia desig de la batalla e encara de
matar-se ab ell abans d’aquell jorn. (Curial [3.82]; 2007a: 357–358)
I és a propòsit daquestes lletres de batalla (“per un haraut li scriví, requirint-lo de bata-
lla… […] E jatsia Curial per dues letres se fos escusat…”) quan fem entrar en la palestra
de l’argumentació un altre personatge històric: el cavaller català Pere de Cervelló.
Pere de Cervelló va ser conseller, majordom i capità del rei Martí l’Humà. A més,
un dels pocs alts dignataris presents –i signatari com a testimoni de l’última voluntat
del monarca– quan va morir el rei, el 31 de maig de 1410, després de pronunciar el
famós “Hocque deixava obert el problema successori. Doncs bé, el 10 de novem-
bre de 1400 Guillaume du Chastel, quan encara era molt jove i no s’havia fet famós,
reptà a batalla singular, a París (vegeu l’esquema de l’Apèndix), aquest prestigiós Pere
de Cervelló.29 A partir d’aquest moment s’encreuaren una formal correspondència
. Jaume Torró em facilita generosament valuosa informació inèdita sobre dues lletres de
recomanació per a Pere de Cervelló, expedides a Girona, 12 oct 1386, adreçades per la infanta
Violant de Bar, duquesa de Girona, als ducs de Borgonya, Berry i Bar, i al vescomte de Roda,
Connexions històriques i literàries 
cavalleresca (al text català de la qual el bretó signa Guillem del Castell), que supo-
sadament havia de ventilar-se en una batalla, a Segòvia, el 15 de setembre de 1401
i amb el rei Enric III de Castella com a jutge. Dissortadament, no en sabem res, ni
del resultat d’aquesta batalla, ni de si nalment s’hi va celebrar o no. Però el fet és
que aquestes lletres de batalla bescanviades entre l’històric Guillaume du Chastel i
Pere de Cervelló, un total de dotze peces, formen el més antic epistolari cavalleresc
català conegut i un dels més importants dels estudiats per Martí de Riquer a les seues
Lletres de batalla, i constitueixen una peça documental de primer ordre i crec que
també rellevant per a la comprensió de la nostra novel·la.
La “insòlita interpretació negativa”, al Curial, de les gures dels dos Chastel, que
remarca Riquer, tindria una possible explicació dins el context històric i personal que
comença amb aquest epistolari, i conclou, pel que sabem, a 1407. És a dir, si l’autor
del Curial, davant la realitat dels fets del passat, salineava, com sembla lògic, amb
els catalans Pere de Cervelló (1400), Pere de Montcada (1407) i Colomat de Santa
Coloma, amic de Pere de Cervelló (1407), per força havia de veure negativament –i
fer mostrar a la novel·la que el seu protagonista veia negativament– els contrincants,
que van ser precisament i reeixidament els dos germans Chastel, Guillaume (1400) i
Tanneguy (1407).
Una evocació dels fets d’aquests afers, i potser també de les formes d’aquest epis-
tolari de 1400–1401, podria ser present de manera palesa al Curial, i fonamentalment
en dos capítols:
1. Primer, en el capítol ja esmentat de la lluita entre Curial i Guillalmes de Chastell,
al tercer llibre, on es diu que bescanviaren lletres de batalla. Com hem vist a la citació
anterior, Guillalmes: “li scriví, requirint-lo de batalla… […] E jatsia Curial per dues
letres se fos escusat d’aquella batalla, […] lo dit Guillalmes […] li replicà en tal manera
e sots tal composició de paraules…” (Curial [3.82]). Hem de reconéixer, en canvi, que
la presentació dels fets hi és totalment oposada. Si al Curial, per part de Guillalmes
tot és “ergull en estrem”, amenaces, parlar deshonestament i paraules “descomposa-
des”, històricament, en canvi, la correspondència bescanviada entre Guillaume du
Chastel i Pere de Cervelló “es caracteritza per la seva constant correcció”, com diu
Riquer; tots dos “es tracten sempre amb gran cortesia”, i, al capdavall, “hom adverteix
el respecte que aquest jove bretó, que encara no havia estat armat cavaller, sent per
Pere de Cervelló, cavaller ja experimentat” (Riquer 1963, I: 147–148). És la mateixa
posició humil del jove front a l’home bregat que mostra Pero Niño quan l’ofereixen
substituir un llegendari Chastel: “…dóvos yo çien mill graçias e merçedes en vosotros
querer tomar un honbre de tan poca hedad como yo, e tan poco usado en armas, ni en
Ramon de Perellós, del contingut de les quals es dedueix que Cervelló parteix a servir en armes
a França: “…lo noble en Pere de Cervelló va per servir en armes […] molt car oncle vos pregam
aectuosament que·l dit per honor del dit senyor e marit nostre hajats per recomenat…” (ACA,
reg. 1818, 95v).
 Rafael Beltran
canpos, demás en fecho tan granado como éste, demás en lugar de tan noble cavallero
como fue mosén Guillén (El Victorial, cap. 85; 1997: 590). I la mateixa que, d’altra
banda, veurem que Jehan de Saintré mostrarà davant d’un altre Cervelló, tot i que
aquest de cció (vegeu infra, apartat 6).
2. En segon lloc, molt més abans, a meitat del segon llibre, es donaria una evocació
d’aquests afers històrics de rivalitat, quan es presenten els prolegòmens del combat
entre Curial i Sanglier (Curial [2.74–2.77]). Hi trobe diversos elements comuns que
em condueixen a pensar de nou, més que en simples coincidències casuals, en la recu-
peració de la memòria dels fets d’aquesta primera dècada del segle XV:
a. Sanglier és caricaturitzat des d’un primer moment tan negativament, però amb
trets encara molt més alats i desconsiderats que els que descriuen Guillalmes del
Chastell al llibre tercer: era nomenat Vachier de Vilahir, en altra manera lo Sanglier
de Vilahir, per ço com havie les dents molt grans, e així mateix que deyen que, com era
en batalla o era felló, spumava com si fos porch senglar” (Curial [2.74]; 2007a: 214).
Sanglier/“senglarés orgullós i “fumós” o vanitós; “menyspreava tots los altres
cavalleres, e deya públicament que no eren stats res los fets de Tristany ne de Lançalot”
(Curial [2.74]; 2007a: 215). Espadaler, després de rebutjar per exagerades les possi-
bilitats que apunta Waley d’identicació de Sanglier amb un retrat de Boucicaut o
Guillaume de Chastel, recerca les pistes que ens en podria apropar al nom, cognom i
apel·latiu:
Bachier de Vilahir ens permet de dir que probablement es tracta d’un cavaller de
la petita noblesa, encara no “chasé”, si acceptem que Bachier equival a Bachelier.
Vilahir, per la seva banda, i tractant-se d’un bretó, ens emmena a Villiers. […]
Quant a l’apel·latiu, el portaren ben aviat cavallers autèntics, i per motius molt
semblants als del nostre personatge, com “messire Guillaume de la Marche, ung
beau chevalier et vaillant, très cruel et mal condicionné”, dit el Sanglier d’Ardennes.
(1984: 95–96)30
Comparem l’orgull del xerraire Sanglier amb l’orgull de Guillalmes, no menys llen-
guallarg, a la citació anterior. Si el primer deya públicament…” que era millor que
Tristany o Lançalot, l’altre parla “ab paraules descompostes e fora de tot orde de
cavalleria”:
lo dit Guillalmes, qui era molt ardit e forts, e molt ultrajós, e ab gran ergull en
estrem […], parlava d’ell molt desonestament, e, no sens injúria, li menaçava de
matar-lo en aquell camp ab paraules descompostes e fora de tot orde de cavalle-
ria; e anava tot inat. (Curial [3.82]; 2007a: 357)
. No seria impossible que aquest Vilahir es poguera referir a un altre cognom: Villars. I pense
en un bon candidat: l’Archambaud de Villars que va lluitar amb Guillaume de Chastel en el
famós Combat dels Set ja comentat (com recorda El Victorial, cap. 68).
Connexions històriques i literàries 
Novament, aquest llenguatge barroer i groller contrasta amb la renada cortesia del
protagonista Curial.
b. Seguim amb Sanglier. Històricament, a la quarta lletra de batalla de les bescanvi-
ades entre Pere de Cervelló i Guillem du Chastel, aquest últim accepta:
que cascú de nosaltres sia armat de tal arnès com li parrà que gentils hòmens han
acostumat a portar en guerra e en tals fets, sens trobar-hi negun avantage de pun-
tes e rahors, de ferres barbats ne de negun altre mal enginy. E cascú de nosaltres
porte huna lança, e huna spasa, e huna acha, e huna dagua, si li plaurà; e que les
lances e les aches sien de huna longor, e la spasa e la dagua, tals com cascú voldrà
portar. (Riquer 1963, I: 165)
Mentre que a la novel·la (subratllem els elements comuns):
…lo Sanglier, per un haraut, tramés a Curial una letra, per la qual li devisava les
armes en aquesta forma: primerament, que cascú se pogués armar a sa volentat e
plaer, ab arnès comú de guerra, e que no poguessen dur rahors, punçons, conjurs,
pedres ne altres coses, e que haguessen hatxes, spases e dagues eguals, signicant-li
la longuesa de cada una d’aquestes armes. Axí mateix li tramés la letra del rey, per
la qual los manava que fossen en París lo dia de sant Jordi, prests per entrar en la
liça e fer la batalla. (Curial [2.80]; 2007a: 218–219)
L’obstinació en el compromís de no portar elements amagats (“puntes” o “punçons”
o “rahors”, és a dir, ‘navalles’), ni de fetilleria (de “mal enginy”, és a dir, papers amb
conjurs” o “pedres amb propietats màgiques o magnètiques), correspon a la realitat,
i la trobem també, per exemple, als episodis de Barcelona, al Jehan de Saintré, que
comentarem a l’apartat següent:
Lors le mareschal les st jurer sur sains Euvangiles que sur la foy que ilz tenoient
de Dieu, sur leurs vies et sur leurs honneurs, ilz ne portoient ne savoient chose
sur eulx, ne entendoient a porter, ne porteroient, comme briez, parolles, charmes,
herbes, conjuracions, ne autres diaboliques operacions de mal engin pourquoy
l’un contre l’autre ne peussent oendre ne deendre… (Saintré 1978: 125)31
c. Històricament, sabem que al costat dels dos rivals que encreuen correspondència
de 1400 a 1401 havien de combatre sengles companys (anomenats companyons”),
. El text de Saintré coincideix no només en la idea, sinó literalment, de vegades amb la for-
mulació de les lletres de batalla (observem el sintagma idèntic “mal enginy” o “mal engin”), i
d’altres vegades amb la de Curial (“conjurs”, “conjuracions”). Riquer (1980, II: 622), parlant de
les lletres de batalla al Curial e Güelfa, compara el cridaner paregut literal d’un fragment de
lletra de Sanglier (“…si lo jutge no leixarà venir la batalla a  […] jo romanga vençut, fementit i
traïdor”) amb un altre d’una altra lletra de requesta de batalla de Berenguer Arnau de Cervelló
a Pere de Montagut (“si […] lo jutge que vós haurets no leixava venir a la dita batalla […]
romanga en culpa vostra…”).
 Rafael Beltran
perquè així ho diuen les lletres de batalla. Però res no sabem sobre la identitat
d’aquests “companyons”, perquè quan s’escriuen les lletres probablement Cervelló i
Chastel encara no havien decidit qui en triarien.32 A la novel·la, sabem que Guillalmes
de la Tor proposa Curial que la batalla siga de dos contra dos [2.81]. Ell serà el “com-
panyóde Sanglier, mentre que el simpàtic aragonés Aznar d’Atrossillo s’oferirà com
a “companyó” de Curial, i així serà designat pel rei d’Aragó [2.82 i 2.83].
Donc bé, la lluita entre Sanglier i Curial, d’una banda, i Guillalmes de la Tor i
Aznar d’Atrossillo, d’altra, que ocupa a la novel·la els capítols 2.100 al 2.113, podia
haver tingut com a principal referent i precedent històric la batalla que se celebrà a
València, el 30 de maig de 1407, en presència del rei Martí, entre Colomat de Santa
Coloma amb d’altres tres companys (entre ells, Pere de Montcada, cognom d’un cava-
ller que apareix lluitant junt a Curial [2.49] i que és esmentat, entre els altres catalans
que acompanyen els protagonistes, al Jehan de Saintré), i Jean de Werchin, senescal de
Hainaut, acompanyat per la seua banda d’altres tres (entre ells, Tanneguy du Chastel).
Com assenyala Riquer, “Colomat de Santa Coloma forçosament era conegut i amic
de Pere de Cervelló, car els trobem plegats a l’expedició a Sicília del 1393 i a la de
Sardenya del 1400”. I, repetim, un dels companys del senescal de Hainaut era, precisa-
ment, Tanneguy du Chastel, germà de l’adversari de Pere de Cervelló el 1400.33
Tornem a l’inici d’aquest apartat i al mateix interrogant. Ens podem preguntar
de bell nou: per què els Chastel? L’autor del Curial podria estar tractant d’aprotar
el record llegendari del bretó Chastel per tal de plantejar uns enfrontaments, tot i
que plens d’inexactituds històriques, de la manera més polaritzada i extrema possi-
ble. L’anònim crea ctíciament enemistat i odi on hi havia esperit cortesà i esportiu
de superació i glòria; inventa agressivitat on hi havia competitivitat. No l’importa la
ressonància llegendària del cognom Chastel més que com a rerafons ambiental d’un
. Riquer proposa com a simple possibilitat de companyó per a Cervelló el nom d’altre cava-
ller català, Miquel d’Orís, que en aquell temps era a París amb desigs de lluita.
. Resulta intrigant la participació d’alguns dels personatges aragonesos a la novel·la. A banda
d’aquest Aznar de Atrossillo, Johan Martines de Luna, Blasco d’Alagó i Johan Ximenes d’Ur-
rea, Riquer observa que els tres últims apareixen al capítol 100 de la crònica de Bernat Desclot,
precisament en relació amb els cavallers que havien d’acompanyar el rei Pere a Bordeus (1980,
II: 619). I, en efecte, hi trobem Ruys Examenis de Luna, Examèn d’Orrea, Lop Ferran d’Actocil
(Llop Ferrenc d’Atrossillo) i Blasco d’Alagó (Blasco d’Alascú). Però Antoni Ferrando destaca
alguns anacronismes respecte a aquest llistat i descarta el coneixement per part de l’autor de la
crònica de Desclot i daltres fonamentals textos històrics catalans com a font. Com assenyala
Espadaler (1984: 71), els Alagó i els Luna foren urgellistes (a diferència dels Urrea). Deixant de
banda que les similituds són de cognom, però no completes, no apareix en aquesta llista antiga
Johan Martines de Luna. I em crida l’atenció la presència d’aquest últim a la novel·la. Cosí de
don Álvaro de Luna, el conegut conestable i privat de Juan II de Castella, Joan Martines va ser
un famós cavaller justador i va competir a les festes de la coronació de Ferran d’Antequera com
a rei d’Aragó a Saragossa el 1414.
Connexions històriques i literàries 
passat real i com a base i alhora pretext d’historicitat. Els Chastel van ser bretons
signicats i destacats, en una època determinada, en la lluita contra els catalans. I el
duel catalans-bretons serveix l’autor de subterfugi per a un enfrontament novel·lístic;
una lluita ctícia, però és clar que amb total sentit diferit i amb una lectura ajornada
dins el present històric. Enfrontament que es donaria entre, d’una banda, la positiva
i favorable, els borgonyons, que representen l’actualització ccional dels valencians i
catalans de la història entre 1400 i 1407 (en concret, Cervelló, però també Montcada i
Santa Coloma, recolzats pel mateix rei Martí, el duc de Gandia, els comtes de Cardona
i Dènia, etc.); i, d’altra banda, la negativa i desfavorable, els bretons i els partidaris del
duc d’Orleans, que representen l’actualització ccional dels bretons i d’alguns france-
sos de la mateixa època (els Chastel, Jean de Werchin, etc.). Curial entra en la història
i recrea d’alguna manera aquest enfrontament brutal, imparable durant pràcticament
els primers vint anys del segle XV, doncs, entre Borgonya i Orleans, que culmina amb
l’assassinat de Joan sense Por, el 1419, impulsat pel del defensor del futur rei Carles
VII, Tanneguy du Chastel. Curial, a la  del llibre, resol aquestes polaritats extremes
amb una neutralització d’antagonismes i una conciliació feliç, després de la victòria
quimèrica –tan quimèrica com l’aposta de croada de Carles VII, el rei Victorieux?–
sobre el Turc.
. Pere de Cervelló i els pretendents al tro aragonés (Compromís de Casp,
1412) als episodis de Barcelona del Jehan de Saintré
La relació entre Curial e Güelfa i Jehan de Saintré ha estat assumida por Ferrando,
en especial a partir de les propostes de Martí de Riquer.34 Després de sintetitzar els
motius argumentals comuns (educació dels joves per sengles dames, carreres cavalle-
resques de tots dos) i els temes fonamentals de diferència (resolució de les històries),
Ferrando remarcarà el possible diàleg entre ambdues novel·les:
. Antoni Ferrando resumeix perfectament l’estat de la qüestió (n’extracte un parell de punts
essencials). Si “Antoine de la Sale (c. 1388–1464) dedica L’histoire et plaisante chronique du Petit
Jehan de Saintré et de la jeune Dame des Belles Cousines a Joan d’Anjou, duc de Calàbria, mentre
en fou preceptor (1435–1448)”, hi ha raons per a suposar que l’anònim autor del Curial “pogué
tenir notícia d’aquella obra per tal com el Curial, sobretot el primer llibre, presenta molts paral-
lelismes amb la temàtica del Saint. Fins i tot és possible que ambdós autors es coneguessen, ja
que Antoine de la Sale residí a Nàpols almenys en dues ocasions, la primera al servei de Lluís
III d’Anjou (c. 1420–1427), i la segona, entre 1438 i 1442, al servei de Renat d’Anjou, mentre hi
regnà efectivament. L’ambient descrit en ambdues novel·les és sobretot italià, en uns moments
en què Nàpols, que als segles XIII i XIV formava un sol regne amb el comtat de Provença,
era disputat per Renat d’Anjou, comte de Provença (1435–1480), i per Alfons el Magnànim
(1442–1448), en un context de confrontació política, ideològica i militar entre els dos bàndols”
(Curial 2007a: 28).
 Rafael Beltran
Hi ha una copiosa literatura crítica sobre el Saintré, que el considera un “roman
à clef , que amb interpretacions molt variades. El l argumental, l’ambient, el
llenguatge i la datació del Curial i el Saintré són tan pròxims que no és agosarat
demanar-nos si l’un no fou una rèplica de l’altre en termes de “roman à clef. En
tindríem alguna pista si, de la mateixa manera que ens consta la dedicatòria del
Saintré, conguéssem el nom de la persona a qui l’autor del Curial dedicà l’obra,
que ben bé podria ser un magnat italià partidari, òbviament, de la causa aragonesa.
(Curial 2007a: 29)
Només voldria contribuir a la proposta d’alguna altra hipòtesi comparativa més,
basada en la simple constatació de nous paral·lelismes. En aquest sentit, tractaré de
suggerir-la, però igualment com a interrogant obert i de la manera més cauta. Perquè
veig difícil que els afers de rivalitat entre bretons (els germans Chastel) i catalans (Pere
de Cervelló), examinats als apartats anteriors, i especialment el primer dels enfronta-
ments –recordat i constatat a l’epistolari de 1400–1401–, no estiguessen també entre
les bases o fonts històriques d’aquesta altra cció francesa amb tants punts de contacte
amb la nostra. I, en concret, veig altament improbable que aquests fets no foren una
part bàsica en la construcció de l’episodi de Barcelona, que constitueix la primera i
llarga aventura important de Jehan de Saintré a la novel·la d’Antoine de La Sale. En
aquest episodi, en efecte, Pere de Cervelló, el conseller del rei Martí que intercanvia
lletres de batalla amb Guillaume du Chastel, sembla amagar-se –no molt disfressat,
perquè la coincidència del cognom és ben palesa– darrere de “messire Engerrant de
Servillon”, que és contrincant principal de l’heroi.
Als vint anys la jove vídua protectora de Saintré l’anima a emprendre aventures
com a cavaller errant. Saintré llueix durant un any un braçalet d’or pels regnes del
sud d’Europa –Aragó, Navarra, Castella i Portugal– i el defensa contra qualsevol cava-
ller. No es podrà desprendre del braçal ns que haurà vençut un cavaller o escuder.
A Barcelona, “messire Engerrant de Servillon(així en principi –Saintré 1978: 101–;
després sempre Angerran o “Angerrant”; en tot cas, òbviament, un ‘En Guerau de
Cervelló’ ctici) accepta lluitar contra el petit Jehan per alliberar-lo de lempresa. Però
quan aquest Servillon veu que Jehan de Saintré és tan jove, roman sorprés per haver
de fer tales armes amb algú que podia ser el seu ll. (I fem memòria que la diferèn-
cia d’edat i experiència és ben palesa també en l’afer històric, que transparenten les
lletres de batalla de Cervelló i Chastel): “E quant messire Angerrant vist le jeune aige
de Saintré, fut esbaÿs de avoir telles armes a faire a un qui pourroit estre son lz, si le
regarda tres granment par pluseurs foys, soy merveillant de la haulte emprise d’un
homme si josne qu’il estoit” (Saintré 1978: 106).
Aleshores Servillon proposa Saintré molt amablement (“vous estes un josne gen-
til homme escuier, et je suis un vieil gentil homme chevalier”) que lluite amb el seu
nebot, que és persona de la seua edat (“mon propre nepveu, qui est de vostre aige”). De
la mateixa manera que Pere de Cervelló a les lletres de batalla (amb Chastel), aquest
Servillon/Cervelló (amb Saintré) representa la vellesa o maduresa del cavaller bregat i
Connexions històriques i literàries 
amb seny. Saintré, per tant, ocupa ací, a la cció, el paper d’actant –jove, valent, teme-
rari, front a la prudència i maduresa del gran– que va jugar Chastel a la història. El gran
i l’expert, a la història i a la cció, és sempre Cervelló.
Tornant a la novel·la, quan Saintré insisteix, Servillon/Cervelló nalment ha d’ac-
ceptar. El jutge serà el rei d’Aragó. Tot transcorre en un ambient extremadament cor-
tés. Servillon presenta Saintré davant els reis d’Aragó, els quals l’acullen afablement
i li donen per companyia “el comte de Cardonne”, “don Fredrich de Lune”, “messire
Arnault de Parreillos” i “messire François de Moncade. Acompanyen també Jehan de
Saintré, dins el seu fastuós seguici, els comtes d’“Orgell” i de Prades. Es fa la batalla a
peu, que guanya sense sang el francés, el qual, lliure del seu vot, fa present del braçalet
a “madame Alienor de Cardonne, femme dudit messire Enguerrant”. Se celebren les
festes habituals i el cavaller francés és acomiadat pels cavallers catalans. Tot es desen-
volupa, com es pot endevinar pel desenllaç conciliador, dins els termes més exquisita-
ment elegants, gentils i cortesos (Saintré 1978: 103–138).
Martí de Riquer va relacionar l’empresa del braçalet amb aquella que portà, a
Navarra, a Castella i a Catalunya, Jacques de Lalaing, cavaller històric i real, entre
1446 i 1448, és a dir, uns anys abans de l’escriptura del Jehan de Saintré, i els perso-
natges històrics principalment amb el context de la segona meitat del segle XIV.35
Amb tota lògica, Riquer cerca sempre els referents històrics –els dels llinatges de
Cardona, Perellós, Montcada, Prades, Urgell i Luna que hi apareixen– al voltant de
dos moments: o bé vers la meitat del segle XIV (època proposada per l’autor per als
esdeveniments de la novel·la, perquè es diu que Saintré va morir en 1368), o bé vers la
meitat del segle XV, quan, efectivament, trobem documentació de dos episodis relaci-
onats amb empreses de braçalets: la correspondència entre Anthoni de Mont Aperto i
Bernat de Coscón (Zaragoza, 1431) i l’estada de Jacques de Lalaing (que va lluitar amb
Diego de Guzmán, a Valladolid, 1448) a Barcelona, també en 1448, on portava un bra-
çalet d’or. Pense, tanmateix, que els personatges que presenta Antoine de La Sale en
aquest episodi correspondrien, amb més versemblança i amb més fonament polític,
. Riquer resumeix bona part del seu estudi (1970), més tard, en altre text (Riquer 1990: 66–67),
de la següent manera: “…Antoine de la Sale, amb la nalitat d’atorgar versemblança i realitat a
l’ambient barceloní en què situa el seu protagonista, l’ha voltat duns personatges els noms i els
títols del quals corresponen als de gures importants de la cort del rei d’Aragó a les darreries
del segle XIV i primera meitat del XV, lleugerament francesitzats: En Guerau de Cervelló, el
comte de Cardona, don Frederic de Luna, Arnau de Perellós, Francesc de Montcada, els comtes
d’Urgell, de Prades i de Cardona. No es tracta d’una nòmina real i autèntica d’un moment
determinat de la societat catalana, ni menys de mitjan segle XV, però, a tot lector una mica
informat sobre la noblesa catalana i els grans personatges de la cort, aquests noms i títols li
sonaven a veritat. Pensem, per exemple, que no és rar que una dama dita a la novel·la Alienor de
Cardonne sigui l’esposa de messire Engerrant de Servillon, quan realment a mitjan segle XIV
existí una Elionor de Cardona casada amb Huguet de Cervelló, i que en aquest llinatge el nom
de fonts masculí més freqüent era el de Guerau (o sia ‘En Guerau’)”.
 Rafael Beltran
més a un període que va entre 1400 i 1412 (els anys que hem vist que rescata també
l’autor del Curial) que no pas a l’ambient de la cort de Pere IV d’Aragó, de meitat del
segle XIV, o a l’ambient de meitat del segle XV.
Observem de nou els acompanyants que el rei d’Aragó envia a Saintré quan aquest
arriba a Barcelona. Les vestimentes, armadures i elms són descrits amb tot detall. El
to general és, a diferència del de Curial (tan sobri en detalls ornamentals), el de la
descripció luxosa i minuciosa, com ara la que podríem trobar a un Llibre de solem-
nitats.36 Pel que fa als protagonistes, les combinacions de nom i cognom solen ser
versemblants. Especica Riquer, així, que la del nom Bernat amb el cognom Cardona,
encara que no coneguda, és possible, i que les variants Arnau de Perellós i Francés
de Montcada, encara que tampoc no corresponen a personatges coneguts d’aquestes
èpoques, no són en absolut aberrants (ara en veurem d’altres).
Personalment, veig com a referent històric de nom-cognom que més sassembla a
l’antagonista de Saintré, Enguerrant de Servillon –i és també la combinació que resulta
més propera en el temps–, el personatge de Guerau Alamany de Cervelló, governador
de Catalunya. A la mort de Martí l’Humà, en aquest moment vital per a la història de
la Corona –i després veurem per què remarque aquest moment cabdal–, hi és cosig-
nant, justament junt a Pere de Cervelló, junt a dos Montcada –Roger de Montcada,
governador General de Mallorca i camarlenc del rei, i Guillem Ramon de Montcada–,
i junt a alguns pocs d’altres. El Curial anomena un Pere de Montcada [2.49], mentre
que el Saintré trau ací, com acabem de veure, la menció de “Francés de Montcada.
Malgrat el canvi de nom (de Pere a “Francés”, que no trobem històricament), la pro-
posta de Ferrando, quan comenta el possible referent històric del Montcada de Curial,
podria ser, si tenim present el context general dels altres personatges, perfectament
aplicable al Saintré:
…l’autor del Curial devia tenir in mente el famós personatge homònim de la seua
època, Pere de Montcada, senyor de Vilamarxant (c. 1370–c. 1436–1443). […]
servidor del rei Martí l’Humà a Sicília i a la Corona de’Aragó, que li professava
una especial estima. Aquest Pere de Montcada, heretat al regne de València, es
féu famós pel seu valor, sobretot arran de la batalla a ultrança amb el cavaller
francés Tanneguy du Chastel, que tingué lloc a València, el 1407, davant el mateix
rei Martí. Encara que urgellista fervorós, prestà els seus serveis a la nova dinastia.
(1997: 342–343)37
. Perquè, com arma Szkilnik (2003: 85), replegant impressions d’un conegut treball de Júlia
Kristeva sobre el Saintré, el que fa l’autor és enumerar les diferents parts dels diversos quadres
que vol retratar, més que descriure-les. Encara que la investigadora francesa aplica l’arma-
ció als combats de l’obra, la idea és transferible a altres aspectes descriptius, com el que ara
comentem.
. Ferrando hi comenta, tot seguit, la presencia de Guillaume, germà de Tanneguy, al Curial.
Connexions històriques i literàries 
Pel que fa a l’“Arnau de Perellos” de Saintré, tot i que és cognom conegut, Antoine
de La Sale podia estar molt probablement pensant en concret, en aquest cas, dins el
mateix ambient de 1400–1412, en Ramon de Perellós, l’escriptor i famós viatger al
mític Purgatori de Sant Patrici, el 1397–1398, un viatge en molts aspectes semblant
–història i cció donades de la ma– al que va efectuar i contar el mateix Antoine de
La Sale al seu Paradís de la Reina Sibil·la. Hem vist com el germà de Ramon, Ponç en
Perellós, cap al nal de 1400, va acompanyar Pere de Cervelló en la defensa del seu vot
i va lluitar contra dos francesos (havia aconseguit l’entrada en l’Orde de l’Escut verd,
potser en substitució de Guillaume du Chastel). A més a més, al viatge del Purgatori
acompanya Ramon de Perellós, entre altres, el Pere o Pero Maça, que coincideix (ell o
el seu ll) amb el que també l’autor del Curial nomena entre els que formen part del
torneig de Melú.
Comprova Riquer que ns i tot l’enllaç matrimonial Cervelló-Cardona (Engerrant
de Servillon amb Alionor de Cardonne al Saintré) no seria impossible i, de fet, cap a
1338 una Elionor de Cardona (com l’Alionor del Saint) va casar amb un Huguet de
Cervelló. Tanmateix, com igualment reconeix Riquer, un comte de Cardona, tal com
apareix al Saintré (“le conte de Cardonne”), seria impossible en la cort barcelonesa
de meitat del segle XIV, donat que Cardona era vescomtat, i només va assolir el rang
de comtat en 1375. Sí quadraria, en canvi, uns anys després, a la primera dècada del
segle XV.
I el més desconcertant, en tot cas, com reconeix Riquer, és la presència de “don
Fed[e]rich de Lune. Observem la correcció del tractament, el “don” aragonés, que no
tenen els altres. Don Fadrique de Luna, o Fadrique d’Aragó, comte de Luna, va ser el
ll bastard del rei Martí el Jove de Sicília, i nét, per tant, de Martí I (il·legitimitat per
naixement per succeir el rei; encara que Benedicte XIII l’havia legitimat per regnar a
Sicília). Com un dels pretendents a la corona, tanmateix, els seus drets es tingueren
en consideració al Compromís de Casp (1412). Va viure ns 1420 a la cort d’Alfons el
Magnànim i, després d’una vida certament inquieta, va morir en 1438, estant empre-
sonat a Castella.
Tenim, per tant, a l’episodi de Barcelona del Saintré, acompanyant l’heroi prin-
cipal, dos dels cinc cognoms de pretendents al tro aragonés després de morir el rei
sense descendència: (1) el “conte d’Orgel” (històricament Jaume d’Urgell) i (2) “don
Fed[e]rich de Lune”, o ‘don Fadrique de Luna’, difícil d’ubicar cronològicament en
altre moment històric. Els altres tres pretendents al tro eren, com sabem: (3) Lluís III
d’Anjou, duc de Calàbria, (4) Ferran d’Antequera, nebot del rei Martí, i (5) Alfons,
duc de Gandia.
Recordem que Antoine de la Sale no només dedica el Saintré a Joan d’Anjou, duc
de Calàbria, ll de Renat d’Anjou, del qual fou preceptor (entre 1435 i 1438), sinó
que havia estat sempre al servei de Lluís III d’Anjou, a Nàpols, entre c. 1420 i 1427, i
estaria entre 1438 i 1442 al servei de Renat d’Anjou, mentre hi regnà. Per tant, llevat
el duc de Gandia, que no hi és esmentat, podem tenir, tot acompanyant Saintré, tres
 Rafael Beltran
dels cinc aspirants al tro aragonés: (1) Jaume d’Urgell, (2) Fadrique de Luna i (3) Lluís
d’Anjou, duc de Calàbria. De fet, Lluís d’Anjou no hi és, però és ben pregona la seua
ombra darrere Jehan de Saintré. Si descomptem (5) el duc de Gandia, resta només,
per tenir la nòmina dels cinc pretendents el 1412, qui seria triat com a successor del
monarca a Casp, és a dir, (4) Ferran d’Antequera, cap de la nova dinastia aragonesa i
pare d’Alfons el Magnànim.
Tot i que darrere Saintré, insistim, podria trobar-se i segurament es trobava el
record d’aquell Lluís III d’Anjou pretendent al tro (i amb ell, de tota la nissaga), no
podem pensar en cap cas, tot i que seria fàcil equació, que darrere el seu contrincant
Servillon podria gurar Ferran I d’Aragó, perquè els Cervelló van ser partidaris deci-
dits de Lluís III d’Anjou i de Violant, la seua mare, i igualment de la reina Violant de
Bar (muller del rei Joan I), la seua àvia. No. La ctícia coalició, si tinguera algú en
contra, seria un Ferran ocult (no per això desaparegut) i la reinterpretació contempo-
rània més directa hauria de ser, en tot cas, la d’un seguici cavalleresc contra un Alfons
el Magnànim silenciat. El Trastàmares hi són, però in absentia. I tot crida l’atenció
al voltant d’aquesta absència, perquè, en canvi, Anjou i Urgell que van junts a la
novel·la.
I és que ens hi trobem, de fet, a l’episodi del Saintré, uns signes eloqüents d’ac-
tuació difícils d’interpretar si no és dins un compromís d’unió (parle de compromís
dins la cció). Enviats pel rei d’Aragó al recent arribat Saintré, apareixen en primer
lloc Cardona, Luna, Perellós i Montcada, tots aleshores membres del grup urgellista.
Després, a més, al seguici protocolari que shi fa, Luna va amb el comte de Cardona, i
el comte dUrgell va amb Servillon (que, com hem vist, hauria de representar Anjou).
Els uns porten les divises dels altres. “Don Federic de Luna”, porta sobre una asta de
llança no el seu emblema familiar, sinó el card distintiu de la família Cardona, és a dir,
de “Bernard de Cardonne”, que al seguici ha passat davant d’ell. I, tot seguit, d’igual
manera, el “conte d’Orgel” porta sobre la seua llança un bacinet amb el distintiu dels
Cervelló (és a dir, del cavaller “Servillon”, que ve darrere seu), que és el cérvol naixent:
Sur un tresbel et puissant coursier portoit sur un tronçon de lance le demi
heaume [bacinet] de messire Anguerrant, sur lequel estoit un demi cerf d’or nais-
sant pourtant un colier ou estoient par tiers un trebel rubí, un tresbel dyamant,
un tresbel balay, chascun encloz entre deux moult grosses perles.
(Saintré 1978: 113)
Si el comte d’Urgell porta, amb tots els honors, el distintiu històric dels Cervelló (el
cérvol), del qual comptem, per cert, amb magnícs testimonis gràcs i escultòrics,
Antoine de La Sale està creant una situació d’aliança –del tot impossible en aquells
moments a la història– entre les famílies antagonistes d’Anjou (que defenia Pere de
Cervelló) i d’Urgell. Però és que hem de recordar que angevins declarats, com els
Cervelló o els Montcada, històricament aliats, ben aviat es convertiren en urgellistes
decidits. Servillon, al Saintré, està casat amb una Cardona. Aquest seguici de combi-
nació virtualment impossible només pot explicar-se, al capdavall, com la presentació
Connexions històriques i literàries 
d’una coalició quimèrica (representada i encapçalada per Servillon) contra l’únic
contrincant que guanyarà tots: l’estranger Saintré (i, darrere, Lluís de’Anjou). Però si
Cervelló va ser efectivament angeví, i si dins la mateixa coalició anti-Saintré hi són els
angevins, el possible sentit polític de la lluita –resolució per les armes d’una injúria–
es demostra incongruent històricament, fora de la novel·la. L’enfrontament, doncs, és
elegant i cortés, però ideològicament innocu, innocent…, o en tot cas pactista. Cal
entendrel com un joc preparatiu, com un torneig d’entrenament esportiu, i no com
una disputa real arran d’una ofensa vertadera. Si no, si la baralla és realment seriosa,
on és Ferran d’Antequera? L’infant Ferran d’Aragó no hi és, com a pretendent (però
sí que hi és un rei d’Aragó, modèlicament retratat), perquè donar entrada dins el joc
del torneig al pare d’Alfons el Magnànim, al cap de la dinastia trastàmara, haguera
suposat un compromís veritablement molt greu. El futur Ferran I no hi és, a l’episodi
del Saintré –o es troba darrere d’una gura reial hieràtica i perfecta–, perquè cal rein-
ventar el triomf dels Anjou, i no tant la desfeta dels aragonesos. Cal consignar, més
que el greuge o l’ultratge als aragonesos, una recreació ctícia de posicions de força en
el passat, potser per al manteniment d’unes bones i equilibrades relacions diplomàti-
ques dins el conicte del present.
Ara bé, en arribar a aquest punt de replantejament de l’episodi de Barcelona,
podem preguntar-nos: tenien quelcom a veure Boucicaut i Chastel amb el compromís
de Casp i amb els afers de la disputa per la successió de la corona d’Aragó? En primer
lloc, pel que fa al primer, Boucicaut, que té un protagonisme rellevant dins el Saintré
(vegeu apartat 2), no és una gura tan aliena al conicte com es podria pensar. Sabem
que les dues reines, àvia i mare del pretendent Lluís d’Anjou (l’àvia, Violant de Bar,
vídua del rei Joan I d’Aragó; la mare, Iolanda, casada amb Lluís II d’Anjou, pares tots
dos de Lluís III i de Renat), en desacord amb la decisió sobre els noms del jutges de
Casp, el 1412, instaren a rebel·lar-se algunes ciutats del Rosselló, del Principat i de
València. I gosaren fer-ho perquè tenien darrere d’elles, a Narbona, a la seua disposi-
ció, el famós Boucicaut, amb 1.300 bacinets.38
I, en segon lloc, pel que fa a Guillaume de Chastel, tot fa pensar –segurament no
ho dic bé: tot em fa pensar– que, per bé que no apareix amb el seu nom al Saintré, el
seu record hi és de manera latent darrere els fets del protagonista de la novel·la quan
aquest lluita a Barcelona. Potser justament perquè no hi apareix així, amb el seu nom
i, tanmateix, sí que hi és Boucicaut i sí que hi és Cervelló, opine que hi ha una possible
substitució o anul·lació conscient. Dit amb les mínimes paraules, però també amb
tota la prudència que aconsella la manca de proves, Guillaume du Chastel –el mateix
Guillaume contrincant de Curial–, podria perfectament identicar-se en molts aspec-
tes, als episodis de Barcelona, amb l’heroi Jehan de Saintré. I més endavant, quan la
parella Boucicaut / Saintré dibuixe l’ideal de complementació perfecta entre sapientia
i fortitudo (com hem vist abans, també a l’apartat 2), la presentació d’aquest tàndem
. Historia de España (1982: cxvii–cxviii).
 Rafael Beltran
podria simbolitzar la recuperació de la millor cavalleria europea de principis de segle.
És a dir, podria reviure en la cció el que Boucicaut i Chastel varen signicar real-
ment en la història i en la mentalitat cavalleresca durant un temps: la conjuminació
ideal de diplomàcia, milícia i cavalleria, de maduresa i de joventut, de prudència i de
temeritat. Recordem els estereotips, amb la base històrica de les lletres de batalla de
1400–1401, del jove (Chastel) front el madur (Cervelló). La Sale podria haver tractat
en aquests episodis que Jehan de Saintré –tot i que clarament represente els interessos
dels Anjou, i ns a cert punt encarne Lluís d’Anjou– imitara o emulara Guillaume du
Chastel. I amb Guillaume du Chastel, tot allò que el bretó representava als seus anys
gloriosos (vers 1400), i conrmaria el seu germà Tanneguy: la força i el valor que
acabem de remarcar, és clar, però també el poder del grup cohesionat al voltant de les
cases de Bretanya i Orleans, i, per tant, també l’esperit antiaragonés, antianglés, però,
per damunt de tot, antiborgonyó.
. Conclusions
És cert que els autors del Curial i del Saintré no cerquen l’exactitud, sinó la versem-
blança, i que serà inútil intentar trobar a les seues ccions correspondència estricta
amb la realitat. Riquer ho resumeix perfectament, quan es refereix a la segona novel·la:
és una obra de cció, basada en la inventada biograa d’un cavaller errant que mai no
existí, però que reecteix la realitat social, a la qual dóna més força amb l´ús deliberat
de noms personals històrics molt coneguts” (1990: 68).39 Tanmateix, les identicaci-
ons o les hipòtesis d’identicació de personatges històrics presents –i absents– al si de
les novel·les afegeixen unes tessel·les que ajuden a completar el mosaic de referents de
l’obra esborrat pels anys. Els rerafons històrics bàsics de Curial (Melú) remeten en pri-
mer lloc al segle XIII, als anys de Pere el Gran, tot evocant un temps gloriós, percebut
com a irrepetible (vegeu Cingolani 1994: 124–159, i Sabaté 2005: 1442). I els rerafons
de Saintré, potser amb el mateix deler, remeten al segle XIV. Però els fets i els noms
de totes dues novel·les reivindiquen una etapa cavalleresca molt més propera: la de
la primera i segona dècades del segle XV. La primera dècada, especialment convulsa
per a la corona francesa; la segona, políticament crítica per a la corona aragonesa.
Curiosament, la novel·la catalana es concentra més en el fets de França i la francesa
. Antoine de La Sale, quan ompli la cort de Barcelona de cognoms il·lustres, que no duen
noms correctes o que duen noms afrancesats (“Angerrant”), adopta la mateixa posició que l’au-
tor del Curial quan ompli el convent de monges de cognoms francesos nobles, darrere noms
ben catalans: Johanina de Borbó, Gileta de Berrí, Ysabel de Bar, Blanca de Bretanya, Caterina
d’Orleans, Beatriu de Foix, o la mateixa priora Yoland le Mengre. Per això mateix, no ens hau-
rem de conformar localitzant determinats cognoms en un moment històric. Perquè aquesta
ubicació pot ser errònia o, senzillament, pot ser una de les diverses possibilitats dins les moltes
d’evocació de diferents períodes històrics.
Connexions històriques i literàries 
en els d’Aragó. Hi ha, en tot cas, dos intents de comprensió europea dels conictes.
Història apassionant vista trenta o quaranta anys després, reubicada, examinada amb
distància i perplexitat, amb perspectiva llunyana, amb ironia però també amb nostàl-
gia (…un tornar desitjable?), des del prisma i amb les armes de la cció.
Curial és fonamentalment un ésser de cció i només en segon termini cap la pos-
sibilitat de fer-lo simbòlic d’una idea o gura política determinada. Tanmateix, com
diu Ferrando –tot i deixant clar que no postula que la novel·la haja estat concebuda
com una obra de propaganda política o com un al·legat parangonable a algunes apolo-
gies genealògiques d’Alfons V–, fa la impressió que l’autor “no ha volgut sostraure’s a
una polèmica candent del seu entorn.40 L’autor havia de partir d’una posició política,
i havia de ser, com ho era el seu rei, proborgonyó. Sense conéixer la data d’escriptura
és difícil matisar més respecte a una posició favorable als urgellistes. Manca saber
amb més certesa, per exemple, quines implicacions tindria l’urgellisme als temps de
Pere, el conestable de Portugal –i nét del dissortat Jaume–, proclamat rei dels catalans
(1464–1466), perquè no es pot deixar de tenir en consideració el fet que l’acció de
Curial esdevinga a Monferrat, possessió de Margarita, la mare de Jaume d’Urgell, i
lligada a les reivindicacions aragoneses i anti-angevines des del segle XIII, així com les
referències predominants a personatges partidaris de Jaume d’Urgell.41
. “És obvi que una novel·la no és el mitjà més idoni per a fer propaganda política. Tanmateix,
la historiograa medieval va ser una de les eines principals de propaganda política, i no podem
oblidar que l’autor del Curial va voler donar versemblança històrica a la seua cció. Per això,
si situem el Curial al Nàpols de l’època del Magnànim i constatem que el seu autor va mostrar
una decidida opció per la causa aragonesa, difícilment podia ser aliè a un tema polític que hi
era ben candent: els drets de Renat d’Anjou i d’Alfons el Magnànim a la corona de Nàpols en
morir, sense descendència, el 1435, la reina Joana II, i doncs, l’enfrontament entre els partidaris
de la causa angevina, el güelfs, i els partidaris de la causa aragonesa, els gibel·lins, reproducció
al segle XV del mateix conicte al segle XIII, entre els güelfs, partidaris del papat, i els gibel·lins,
partidaris de l’Imperi” (Curial 2007a: 28).
. Vegeu, per a un resum perfecte del tema, Ferrando (Curial 2007a: 28–31). D’altra banda,
l’argumentació d’Espadaler és igualment impecable: “Els cavallers francesos per regla general
pertanyen a llinatges de segon ordre. És remarcable que tots aquells que combateren amb el
duc de Borgonya són vistos positivament, mentre que tots aquell que ho feren contra els bor-
gonyons són sempre cavallers derrotats per l’aliança que s’estableix a Melú entre borgonyons,
aragonesos i anglesos. El torneig de Melú se’ns transforma aleshores en una gran metàfora de
la realitat francesa de mitjan segle XV. […] Els cavallers catalans i aragonesos, amb mínimes
i ambigües excepcions, són membres de famílies de reconeguda militància urgellista. Convé
destacar que els cavallers que pertanyen als dominis dels vescomtes de Cardona són els més ben
descrits, i el fet no menys important que, a mitjan segle XV, les esmentades famílies es mani-
festaren força crítiques en totes o algunes de les seves branques respecte a la política d’Alfons
el Magnànim” (1984: 248). Pel que fa al possible antialfonsinisme, la monarquia, com ocorre al
Tirant lo Blanc, és inqüestionable.
 Rafael Beltran
A partir de la presència notòria de partidaris de Jaume dUrgell, Espadaler ha vin-
culat l’autoria de l’obra al cercle d’Hug Roger III (1451–1491), comte de Pallars Sobirà,
en temps de la guerra civil entre Joan II i la Generalitat catalana.42 Les coincidències,
efectivament, són colpidores. Recordem com Ramon Folch de Cardona és, junt el rei
Pere el Gran, una de les gures més importants de la novel·la. Ambaixador d’Aragó
a la cort del rei musulmà, auxilia el seu cosí En Galceran de Mediona (company de
captivitat de Curial), del llinatge de Pallars: “e sapiats que d’aquell llinatge de Madiona
són exits tots los de la casa de Pallars”. En Galceran es citat al nal de la novel·la, casa
amb Festa, la donzella de Güelfa, i “…molt ric i alegre […] en Catalunya tornà. Com
apunta Sabaté, tot donant un caire nou a les propostes dEspadaler, “la referència a la
casa de Pallars, única defensora de la causa urgellista en aquest moment, és un petit
homenatge i alhora un picar d’ullet a un públic selecte i molt reduït que, com ell
[l’anònim autor], paeix amb dicultats els canvis dels temps moderns” (2005: 1442).
Evidentment, la novel·la anònima la protagonitzen, entre altres, personatges que
remeten a personalitats històriques que havien estat partidàries de Jaume d’Urgell.
Però és el cas que algunes de les mateixes persones, o almenys dels mateixos cognoms
(Cardona, Cervelló, Montcada, Perellós, Prades, Luna…), podrien haver estat també
darrere dels protagonistes de l’episodi de Barcelona al Saintré, com hem vist. I això
ens ha conduït i ens obliga a establir-hi nous nexes entre ambdues obres.
Si el Curial s’escriu després del Saintré, i si acceptàssem la possible associació
comentada dins l’epígraf anterior –per merament simbòlica que siga– entre Jehan de
Saintré i Guillaume du Chastel, resultaria que quan Curial lluita contra Guillalmes
de Chastell a la novel·la catalana estaria lliurant batalla no només contra l’històric
contrincant dels aragonesos, sinó –implícitament– contra el Jehan de Saintré de l’epi-
sodi de Barcelona a la novel·la francesa. Aquesta possibilitat sempre m’havia semblat
temptadora, perquè podria donar claus de resposta política des del camp de la cció.
Tot i que no ens hem de deixar enlluernar per la quadratura aparentment perfecta
d’aquesta proposta, tanmateix, si seguim durant uns moments el seu l d’argumen-
tació, veuríem que Curial podria ns i tot trobar-se venjant dins la cció anònima la
derrota d’Enguerran de Servillon dins la cció veïna; per tant, la de Pere de Cervelló
a la realitat històrica; i, per últim, la de tot un grup d’aragonesos, catalans i valencians,
representat per ell mateix, davant els bretons i altres francesos antiborgonyons.
Si acceptem que Saintré ocupa una posició política combativa molt determinada
dins la novel·la francesa (amb un descarat repte, quan s’introdueix a Barcelona com
un cavall de Troia dins la fortalesa enemiga) i s’identica en certa mesura amb la
representació bretona que van ocupar Guillaume du Chastel i el seu germà Tanneguy
. Reconegut com a conestable de Catalunya el 1461 i designat un any després capità general
de l’exèrcit de Catalunya. Va ser fet presoner per les tropes del rei Joan II el 1465 i no fou allibe-
rat ns el 1470. Abans, havia sigut reconegut per Pere de Portugal, qui, en arribar a Barcelona
el gener de 1464, el va fer conseller i camarlenc seu.
Connexions històriques i literàries 
a València, l’any 1407, s’explicaria perfectament, en efecte, l’actitud adversa de
Curial cap a una personalitat tan respectada històricament i literària de manera gai-
rebé unànime. Perquè, com subratlla Espadaler: “És justament aquest partidisme de
l’autor–que tal vegada caldria relacionar amb algun tret de la seva encara nebulosa
biograa– el que podria justicar el fet sorprenent que els cavallers del llinatge del
Chastel siguin vistos sota una òptica tan pejorativa” (1984: 248).
Sempre lant arguments dins el mateix cabdell, quan Curial venç els Chastel del
passat és obvi que reviu les victòries de la millor cavalleria aragonesa sobre l’angevina,
no només a l’època de Pere el Gran, sinó també al període del pares i dels avis, a prin-
cipi de segle, al temps de més concentració nobiliària dins la mítica París, just abans
de la mort traumàtica del duc d’Orleans (1407). I on l’autor francés, Antoine de La
Sale, ofereix una proposta literària cortesa i conciliadora, perquè, malgrat la batalla,
tots resulten guanyadors en termes cavallerescos, l’autor català deixa en mal lloc –des-
crèdit literari, però descrèdit– bretons i angevins.
Ara bé, tot i que semble força convincent aquesta interpretació reivindicativa,
intentem per un moment canviar una mica el discurs de dependència i enfrontament
de Curial versus Saintré, i tractem de pensar en les dues peces literàries amb un sentit
no tan monolític, sense polaritzacions tan extremes. No tot és blanc o negre, i de fet
hem vist com Saintré és ben capaç, en territori enemic (a Barcelona, al cor de la corona
enemiga), d’harmonitzar diferències irreconciliables. Perquè, a més, com assenyala
Ferrando: “els dos primers llibres del Curial, que és on de fet es concentren les inter-
vencions del rei Pere, especialment enfront de Carles d’Anjou, semblen reectir bé la
virulència del conicte del Magnànim amb Renat d’Anjou. En canvi, aquest pareix
superat al llibre tercer, ja que s’hi parla de Carles d’Anjou, i ns i tot del rei de França,
en termes elogiosos” (1995: 361). Els dos primers llibres mostren una bel·ligerància
contra els Anjou, que rebaixa dràsticament el seu to al tercer llibre. I el rei de França
protagonitza els episodis de reconciliació entre Curial i Güelfa a Nostra Dona del Puig.
Recordem el desig de superació de l’antic conicte entre güelfs i gibel·lins que hi
veu Ferrando darrere el text català. O, traslladat al segle XV contemporani, l’harmonia
entre el papat i la Corona d’Aragó. Com diu Ferrando:
El perdó que la Güelfa concedeix a Curial, després d’anys de purgació, sembla
suggerir el reconeixement pel papa Eugeni IV dels drets del Magnànim. […] Si
l’autor s’amaga darrere de Melchior de Pandó, podríem veure en la satisfacció
amb què, al nal de la novel·la, s’acomiada de Curial, després del casament amb
la Güelfa, una expressió de l’acompliment de l’ideal polític de Dant, amb qui
tant s’identica: la superació del conicte entre güelfs i gibel·lins, és a dir, traslla-
dant-ho al segle XV, l’harmonia entre el papat i la Corona d’Aragó. Sembla, doncs,
raonable que l’autor –que sembla un ll lleial de l’Església, com Dant– hagués
fet servir les analogies entre cció i història amb una nalitat propagandística:
defensar la causa del Magnànim (Curial), tot propugnant la necessitat d’obte-
nir el reconeixement de Roma (la Güelfa) en la possessió de Nàpols (Orange).
(Curial 2007a: 31)
 Rafael Beltran
El perdó que Güelfa concedeix a Curial, en efecte, “sembla suggerir el reconeixement
pel papa Eugeni IV dels drets del Magnànim”, després d’anys d’anhel i lluita (de purga-
ció, al Curial). Però si fem un exercici imaginatiu i ens traslladem al món del Saintré,
Renat d’Anjou (Saintré) no aconsegueix, malgrat els seues esforços, altra cosa que la
traïció més cruel per part de “la jeune Dame des Belles Cousines”, qui se’n va amb un
abat gros i fort, potser representant –per què no?– igualment l’autoritat i les vel·leïtats
del papat romà. Recordem que Joana II de Nàpols (1414–1435) va anomenar hereu
el rei Magnànim (en dues ocasions: 1420 i 1433), amb l’oposició del papat. Els Papes,
temerosos d’una hegemonia catalanoaragonesa forta (com la del segle XIII), donaren
suport, primer a Lluís II de Provença (1423), i després al seu germà i successor Renat
d’Anjou (1435). Però les ofensives diplomàtiques (sobretot davant Eugeni IV) i mili-
tars d’Alfons el Magnànim donaren fruit i culminaren amb la victòria i l’entrada del
monarca en Nàpols el 1442.
Arribats a aquest punt, cal donar opció al plantejament d’interrogants plens de
sentit, com els que ha obert Ferrando:
Al Saintré, la degradació de la “dama sens pietat, una viuda lasciva –símbol de la
corrompuda Església jeràrquica entre els deli d’amore, tan nombrosos a Itàlia,
Provença i França–, ¿podria simbolitzar la venjança d’Antoine de la Sale contra
un papat que ha traït la causa dels Anjou en reconèixer el Magnànim com a rei de
Nàpols? ¿Fou la Güelfa, una viuda que reeïx a conservar la virtut, la rèplica a la
Dame des Belles Cousines? (Curial 2007a: 29)
En la meua opinió, hauríem de contestar amb un cautelós sí provisional aquestes pre-
guntes, sobretot si volem anar una mica més endavant dins l’estudi dels possibles sig-
nicats polítics i simbòlics –i per tant artístics– de la novel·la. Personalment, sospite,
a més, que una proposta pactista entre les corones d’Aragó i d’Anjou, com la que sem-
bla que es desprén del Saintré, on tots defenen cavallerescament les seues causes legíti-
mes dins els termes de la diplomàcia i dins el manteniment de formes més exquisit, no
té per què ser incompatible amb la proposta de l’autor de Curial, més bel·ligerant en
principi, però al capdavall també impecablement cavalleresca i denitivament conci-
liadora. Curial triomfa plenament amb l’obtenció del seu regne ambicionat d’Orenge.
Però allò més important em sembla el fet que Curial, tot actuant des de l’aparent
“independència” que li ofereix la condició de cavaller errant, aconsegueix un difícil
pacte polític de conciliació, a Nostra Dona del Puig, entre borgonyons i armagnacs.
Això sí, des d’una posició d’orgullosa força. Superioritat guanyada després d’haver
venjat la mort de Joan sense Por, en matar –darrer triomf en lluita singular– Chastell,
el cavaller que representava Tanneguy du Chastel, l’odiat bretó armagnac, assassí his-
tòric del gran duc borgonyó; i després de restituir l’equilibri de coses –en realitat,
desequilibri en favor de Borgonya–, a partir de la mort de Lluís d’Orleans, el 1407,
ns a 1419, en guanyar el “bastó”, divisa d’Orleans, com a premi màxim del torneig,
i aplanar –com el “restell” borgonyó aplanava aquest “bastó” d’Orleans–, gràcies al
Connexions històriques i literàries 
matrimoni de conveniència del duc d’Orleans amb la bàvara Lachesis, les pretensions
desmesurades dels aliats dels angevins.
Si el Curial contesta la versió francesa del Saintré, cortés i cavalleresca però
indubtablement favorable –com era lògic, donada la biograa del seu autor– als ange-
vins, allà on Saintré guanya Servillon,43 és clar que la millor resposta des de la corona
d’Aragó, amiga i aliada de Borgonya, era una victòria sense ssures de Curial, i no
només a Melú, com fa el rei Pere, sinó també sobre els dos Chastell (no un, sinó els
dos, com els dos germans Muntalbà que mata i remata –simbòlicament– Tirant lo
Blanc), representants d’una època de molt antigues reivindicacions angevines, primer
a Nàpols, després al tro aragonés amb la subsegüent i estrepitosa desfeta política al
compromís de Casp, i recentment de nou a Nàpols. Enmig d’un temps de cavalleria
recordat i recercat amb una certa nostàlgia, els germans Guillaume i Tanneguy du
Chastel són rescatats per la novel·la potser perquè, malgrat la llunyania temporal, les
famílies de la gran noblesa catalana (sobretot els Cervelló) mantenien el primer ben
viu a la memòria com a cavaller llegendari, victoriós i temerari; i el segon com a cul-
pable d’un gir ben decisiu per a la història europea. Els Boucicaut són igualment res-
catats al Curial, no sense ironia, perquè van ser cavallers assats de bon renom, com
diu l’autor, però també i sobretot –pense– perquè el mariscal i governador de Gènova
va formar parella amb Saintré, el protagonista de la novel·la francesa, la qual pretenia
que reviscolara el seu record a francesos i europeus.44
No oblidem que la victòria sobre Chastell –si llevem el passeig triomfal de l’epi-
sodi últim del “restell” comentat– és realment l’última victòria singular de Curial, ja
ben penedit i convençut del paper més rellevant que l’espera. Perquè arran d’aquest
episodi, s’inicia un camí in crescendo que el durà a vèncer –amb el suport de la creu de
Sant Jordi apareguda miraculosament després d’un somni visionari, i per tant imbuït
d’un sentit religiós com a miles Christi que ignorava abans– els enemics del món cris-
tià com, primer, el capità turc Critxí i, nalment, el Soldà i el seu exèrcit. D’alguna
manera, occir Chastell signica, dins la novel·la, doncs, liquidar un món cavalleresc
vàlid per a Curial durant un temps –heretat del rei Pere el Gran i encara vàlid per a la
corona ns a la primera meitat del segle XV–, però incongruent i anacrònic ja per al
projecte vital coherent –i per al signicat polític al darrera– de l’heroi cristià modèlic,
. Tot recordant concretament l’afer de Cervelló amb Guillaume du Chastel, al 1400–1401, o
senzillament també els drets de Lluís d’Anjou a la corona d’Aragó, reivindicats el 1412 per ell i
la seua mare, que disposava, recordem, de l’ajut operatiu de Boucicaut.
. Per bé que el fet que el Boucicaut principal del Curial siga dona, Yoland, monja i per-
sona intel·ligent i divertida –qualitats valuoses però que res tenen a veure amb les del mascle
valerós estereotipat–, ja ens dóna indici del ressò desviat o fosc que en té l’anònim de la lle-
genda heroica de Boucicaut. El seu nom, Yoland, recorda la Ioland o Violant d’Aragó històrica,
duquesa d’Anjou –reina consort de Nàpols entre 1400 i 1417, pel seu matrimoni amb Lluís II–,
la poderosa mare de Lluís III i Renat d’Anjou.
 Rafael Beltran
que ha aconseguit, després d’un llarg camí d’errors i expiacions, la reconciliació amb
la seua dama, el pacte amorós. L’altra via, la via de Saintré, la del comportament
cavalleresc perfecte, però sense alè espiritual, qui fracassa a més a més en obtenir
el menyspreu de la dama, s’havia demostrat que era un atzucac. Curial, i no Saintré,
participa del nou esperit de croada que impulsa Felip el Bo, des de Borgonya, a partir
de 1430, quan crea l’orde cavalleresca del Toisó d’Or, tot implicant els reis europeus
(Alfons el Magnànim, el primer).
Recrear a mitjan segle XV els èxits gloriosos dels millors valencians, catalans i
aragonesos del segle XIII, de nals del XIV i de principis del XV, signicava repintar
i restaurar un panorama històric per tal d’oferir, des de la cció, una reexió sobre els
programes d’actuació per al futur. Però arriba un punt, arran del qual la recuperació de
la memòria cavalleresca no és sucient. És quan es desenvolupa la proposta complexa
d’una novel·la al voltant d’un nou model de cavaller, un cavaller no només “victorieux”
(com el rei Carles VII), o “victorial” (com Pero Niño), sinó “curial”, preparat per a la
vida de la cort, amb seny, que ha de saber reconéixer les seues carències, i amb lesforç
personal i la conscienciació, ha de poder triomfar amb l’ amansiment de Fortuna:
E aquell qui era cavaller nat en pobre casa, favorit de la Fortuna aprés d’innits
infortunis, per les sues virtuts, a les quals nulls temps defall lloc, e axí mateix per
Amor, qui és molt pus poderosa dea que la Fortuna […], no obstants los assalts
secrets de la iniqua e pordiosa Enveja, fonch remuntat en tal manera, que lo
valent e virtuós cavaller, en un jorn, per sos mèrits, obtengué principat e muller.
(Curial [3.100]; 2007a: 386)
La Fortuna simbolitza l’exterior incontrolable al jo i, per tant, el reex en l’individu de
les vides dels demés i de l’univers circumdant. L’autor del Curial aprota els models
històrics exteriors –passat i present– i els reinstaura amb una nalitat primordial-
ment literària: l’elaboració d’un text novel·lesc atractiu per la seua novetat en la inven-
ció temàtica, en el tractament retòric artístic i en la dimensió exemplar –de moral o
política pràctica– del personatge principal. L’anònim hi demostra uns coneixements
notables de la milícia europea, que no es poden entendre simplement amb l’examen
de la història de la corona d’Aragó ni de la literatura catalana. Tot començant per
la tradició homèrica, les literatures europees, la italiana, la francesa, la provençal…
ensenyen molt l’autor del Curial. Però el Curial pot il·luminar també secrets ns ara
foscos amagats dins racons menors però força interessants de la història europea (com
ara la fama de cavallers de carns i ossos –però amb fusta de llegenda– com Chastel,
Boucicaut o Cervelló), a la llum de testimonis literaris injustament desconeguts (com
ara el Saintré), que mereixen, com la nostra gran novel·la, anàlisis més acurats.45
. He d’agrair a Josep Vicent Garcia i Ra la lectura atenta d’una primera versió, gairebé
denitiva, d’aquest article, i les seues aportacions, correccions i suggeriments, com sempre
valuosíssims.
Connexions històriques i literàries 
Apèndix
E        ’
C, C  B
Claus:
® protagonista ≠ lluita © contrincant
col·laborador ≈ personatge o fet esmentat personatge no esmentat
HISTÒRIA
LLETRES DE BATALLA
[París; Segovia?] 1400–1401:
© Pere de Cervelló © Guillalmes del Chastel
València, 30 de maig de 1407:
© Pere de Montcada © Tanneguy du Chastel
© Colomat de Santa Coloma © Jean de Werchin, senescal de Hainaut
(amic de Pere de Cervelló)
El rei Martí és jutge, acompanyat pel duc de Gandia i pels comtes de Cardona i Dénia
EL VICTORIAL (1435 [ns a 1453])
® Pero Niño
® Guillén del Chastel
≈ © Ponçe en Perellós
duque de Orleans
Boucicaut, però sí ≈ l’orde de l’Escut verd
FICCIÓ
CURIAL E GÜELFA (data: ¿1443–1462?)
® Curial © Bertran del Chastell
® Curial © Guillalmes del Chastell
Ramon Folch de Cardona
® Pere III © duc d’Orleans
≈ Boucicaut
JEHAN DE SAINTRÉ (data: ¿ abans de 1456)
© messire Engerrant de Servillon ® Jehan de Saintré
(= En Guerau de Cervelló),
casat amb Alienor de Cardonne
≈ Boucicaut Guillem del Chastell
 Rafael Beltran
Bibliograa
Beltran, Rafael. 1991. “Un primer acercamiento a la inuencia de Le livre des faits de Bouciquaut
sobre El Victorial”. Anuario Medieval 3: 24–49.
–. 1993. “Tirant lo Blanc i la biograa cavalleresca”. In Actes del Symposion “Tirant lo Blanc”,
101–132. Barcelona: Quaderns Crema..
–. 2002. “Sobre el simbolismo profético de visiones y representaciones en libros de caballerías:
de Curial e Güelfa y Tirant lo Blanc a La corónica de Adramón”. Edad de Oro XXI: 481–498.
–. 2006. Tirant lo Blanc. Madrid: Síntesis.
Cingolani, Stefano M. 1994. “Finzione della realtà e realtà della nzione. Considerazioni
sui modelli culturali del Curial e Güelfa. In Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat
Mitjana, Lola Badia i Albert Soler (eds.), 124–159. Barcelona: Curial Edicions Catalanes /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Domínguez Casas, Rafael Marcos. 2001. Arte y simbología en el capítulo barcelonés de la orden
del Toisón de Oro (1519)”. In Miscellanea Neerlandia XXIV, Liber Amicorum Raphäel de
Smedt, 2 Artium Historia, Joost Van der Auwera (ed.), 173–204. Leuven: Peeters.
Espadaler, Anton. 1984. Una reina per a Curial. Barcelona: Quaderns Crema.
–. 1999. “Política i ideologia en la novel·la catalana del segle XV”. In XVI Congresso
Internazionale di storia della Corona d’Aragona. La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il
Magnánimo (Napoli – Caserta – Ischia, 18–24 settembre 1997), 1419–1430. pols: Paparo
Edizioni.
Ferrando, Antoni. 1997. “Sobre el marc històric de Curial e Güelfa i la possible intencionalitat
de la novel·la”. In Estudis crítics sobre “Tirant lo Blanc” i el seu context (Actes del Col·loqui
Internacional “Tirant lo Blanc”: “l’albor de la novel·la moderna europea”. Ais de Provença,
21–22 d'octubre de 1994), Jean Marie Barberà (ed.), 323–369. Barcelona: Centre Aixois de
Recherches Hispaniques / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
Gaucher, Elisabeth. 1994. La biographie chevaleresque. Typologie d’un genre (XIIIe–XVe siècle).
París: Honoré Champion.
Lalande, Denis. 1988. Jean le Maingre, dit Boucicaut (1366–1421): étude d’un biographie héroï-
que. Ginebra: Droz.
Riquer, Martí de (ed.). 1963. Lletres de batalla. 3 vols. Barcelona: Barcino.
–. 1970. “El episodio barcelonés del Jehan de Saintré. In Mélanges de langue et de littèrature du
Moyen Âge et de Renaissance oerts à Jean Frappier, 957–967. Ginebra: Droz.
–. 1980. “Curial e Güelfa”. In Història de la literatura catalana. Vol. II, 602–631. Barcelona:
Ariel. 2ª ed.
–. 1983. “Las armas en El Victorial”. In Serta Philologica Fernando Lázaro Carrater. Vol. I,
159–178. Madrid: Cátedra.
–. 1990. Aproximació al “Tirant lo Blanc”. Barcelona: Quaderns Crema.
Ruiz Doménec, José Enrique. 1989. Boucicaut, gobernador de Génova, biografía de un caballero
errante. Gènova: Civico Istituto Colombiano.
Sabaté, Glòria. 2005. “Una cort per a Curial”. In Actes del X Congrés Internacional de l’Asso-
ciació Hispànica de Literatura Medieval, Rafael Alemany, Josep Lluís Martos & Josep
Miquel Manzanaro (eds.). 3 vols. Vol. III, 1433–1445. Alacant: Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana.
Szkilnik, Michelle. 2003. Jean de Saintré. Une carrière chevaleresque au XVe siècle. Ginebra: Droz.
Connexions històriques i literàries 
rvaro, Alberto. 2002. “El Tirant lo Blanch en la narrativa europea del segle XV”. Estudis
Romànics 24: 149–167.
Waley, Pamela. 1976a. “In search of an author for Curial e Güelfa: the French clues. Bulletin of
Hispanic Studies LIII: 117–126.
–. 1976b. “Historical Names and Titles in Curial e Güelfa. In Medieval Hispanic Studies pre-
sented to Rita Hamilton, 245–256. Londres: Tamesis.
Marshal Boucicaut, Guillaume du Chastell and Pere de Cervelló in Curial
and Guelfa and Jehan de Saintré: Historical and literary connections
Between 1400 and 1412 (forty years before Curial e Güelfa was written), a reduced number
of French and Catalan soldiers and knights –Marshal Boucicaut, Guillaume du Chastel
and Pere Cervelló– was involved in a series of chivalric warfare and military actions that
must have been the inspiration for the composition of some Catalan (Curial i Güelfa) and
French ctions (Antoine de La Sale’s Le petit Jehan de Saintré). is article studies the
roles played by Boucicaut in Curial i Güelfa and in Jehan de Saintré, and by Guillaume de
Chastel in Curial e Güelfa and in El Victorial. It places some episodes appearing in Curial
e Güelfa and El Victorial in the Paris of the rst decade of the eenth century, precisely at
the moment in which conicts between the Duke of Burgundy and the Duke of Orlenas
worsened; it reinterprets the battles against the brothers Chastel and Sanglier described
in Curial i Güelfa in the light of the war letters exchanged between Pere de Cervelló and
Guillaume du Chastel (1400–1401); and it dates the historical time of the episodes placed
in Barcelona in Jehan de Saintré. Hence, it shows that Curial e Güelfa enlightens interes-
ting aspects of the celebrity and legends of historical European knights such as Chastel,
Boucicaut, and Cervelló.
ResearchGate has not been able to resolve any citations for this publication.
Article
La tesi de la singularitat del Tirant lo Blanch respecte a la producció narrativa del segle XV, que els millors crítics sovint han subratllat, potser deriva del fet que l¿obra no ha estat situada amb prou encert dins el marc de la novel.la europea de l¿època. Existí a França des de finals del segle XIV, i gaudí d¿un gran èxit, un tipus de novel.la que, tot i tenir unes dimensions més reduïdes que el Tirant, en compartia els trets de versemblança geogràfica i històrica, el realisme relatiu dels esdeveniments i dels personatges, el lligam entre empreses cavalleresques i trames amoroses, etcètera. En aquesta perspectiva, el Tirant apareix com el punt d¿arribada d¿un procés de desenvolupament de la narrativa. The thesis of the uniqueness of Tirant lo Blanch versus the overall narrative output of the 15th Century, which the best critics have often highlighted, may stem from the fact that the work has not been successfully placed within the framework of the European novel of the epoch. In the France of end of the 14th Century, there was a type of novel, which reaped great success, and which, albeit shorter than Tirant, shared the latter¿s traits of geographical and historic similarity, the relative realism of events and characters, the bond between chivalresque undertakings and romantic plots, etc. In this light, Tirant comes as the point of arrival of a process of development of narrative style.
Un primer acercamiento a la influencia de Le livre des faits de Bouciquaut sobre El Victorial
  • Rafael Beltran
Beltran, Rafael. 1991. "Un primer acercamiento a la influencia de Le livre des faits de Bouciquaut sobre El Victorial". Anuario Medieval 3: 24-49.
Considerazioni sui modelli culturali del Curial e Güelfa
  • Stefano M Cingolani
Cingolani, Stefano M. 1994. "Finzione della realtà e realtà della finzione. Considerazioni sui modelli culturali del Curial e Güelfa". In Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Lola Badia i Albert Soler (eds.), 124-159. Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Arte y simbología en el capítulo barcelonés de la orden del Toisón de Oro (1519)
  • Domínguez Casas
  • Rafael Marcos
Domínguez Casas, Rafael Marcos. 2001. "Arte y simbología en el capítulo barcelonés de la orden del Toisón de Oro (1519)". In Miscellanea Neerlandia XXIV, Liber Amicorum Raphäel de Smedt, 2 Artium Historia, Joost Van der Auwera (ed.), 173-204. Leuven: Peeters.
Política i ideologia en la novel·la catalana del segle XV
  • Anton Espadaler
Espadaler, Anton. 1984. Una reina per a Curial. Barcelona: Quaderns Crema. ---. 1999. "Política i ideologia en la novel·la catalana del segle XV". In XVI Congresso Internazionale di storia della Corona d'Aragona. La Corona d'Aragona ai tempi di Alfonso il Magnánimo (Napoli -Caserta -Ischia, 18-24 settembre 1997), 1419-1430. Nàpols: Paparo Edizioni.
Tirant lo Blanc" i el seu context (Actes del Col·loqui Internacional "Tirant lo Blanc": "l'albor de la novel·la moderna europea
  • Antoni Ferrando
Ferrando, Antoni. 1997. "Sobre el marc històric de Curial e Güelfa i la possible intencionalitat de la novel·la". In Estudis crítics sobre "Tirant lo Blanc" i el seu context (Actes del Col·loqui Internacional "Tirant lo Blanc": "l'albor de la novel·la moderna europea". Ais de Provença, 21-22 d'octubre de 1994), Jean Marie Barberà (ed.), 323-369. Barcelona: Centre Aixois de Recherches Hispaniques / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
La biographie chevaleresque. Typologie d'un genre
  • Elisabeth Gaucher
Gaucher, Elisabeth. 1994. La biographie chevaleresque. Typologie d'un genre (XIII e -XV e siècle). París: Honoré Champion.
Boucicaut, gobernador de Génova, biografía de un caballero errante. Gènova: Civico Istituto Colombiano
  • Ruiz Doménec
  • José Enrique
Ruiz Doménec, José Enrique. 1989. Boucicaut, gobernador de Génova, biografía de un caballero errante. Gènova: Civico Istituto Colombiano.