ResearchPDF Available

2008 crisis. Eastern expansion, West decline?

Authors:
  • Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu

Abstract

Master thesis about 2008 Crisis with a Critical Discourse Analysis (CDA) and Frame theory perspectives. Write in Catalán language.
i
Expansió d’orient i ocàs d’occident
Quin paper han jugat la Xina i els anomenats
mercats emergents en el desencadenament de la
darrera crisi capitalista als països occidentals?
Nom de l’estudiant: Enric Nogués Pastor
e-mail:
enoguesp@uoc.edu
Nom del tutor: Albert Puig Gómez
Semestre de realització: 2015-1
ii
FITXA DEL TREBALL FINAL
Títol del treball:
Quin paper han jugat la Xina i els anomenats
mercats emergents en el desencadenament de la
darrera crisi als països occidentals?
Nom de l’autor:
Enric Nogués Pastor
Nom del tutor:
Albert Puig Gómez
Data de lliurament (mm/aaaa):
06/2015
Resum del Treball (màxim 250 paraules):
S’estudia a través de l’anàlisi d’una selecció de textos extrets de la literatura acadèmica
i dels media els discursos que es disputen la creació de significats pel que fa a les
causes de la darrera crisi del capitalisme occidental i de l’emergència de la Xina.
S’explora l’existència o inexistència d’arguments en cada discurs que relacionen o no
els dos fenòmens d’acord amb les causes que s’atribueixen a les crisis i al
desenvolupament-subdesenvolupament en cadascun. El propòsit ha estat explorar les
posicions de cada discurs i si hi ha o pot haver coincidències al respecte. Els resultats
han estat la divergència de discursos i la inexistència de consens al respecte. Al mateix
temps s’assenyalen les dificultats de la ciència social per tractar des de perspectives
positivistes fenòmens com els estudiats en què cada discurs forma part d’un procés de
descripció i transformació en competència amb altres. S’ha emprat una perspectiva
d’investigació postmoderna i els mètodes qualitatius de framing i l’anàlisi del discurs.
Abstract (in English, 250 words or less):
We studied through the analysis of a selection of texts drawn from academic literature
and media discourses vying to create meanings about the causes of the last crisis of
Western capitalism and the emergence of China. It explores the existence or
nonexistence of arguments in each speech linking the two phenomena or not agree with
the reasons attributed to the crisis and underdevelopment-development in each one.
The purpose was to explore the positions of each speech and whether there is or may
have about coincidences. The results have been divergent discourses and the lack of
consensus on the matter. At the same time indicated the difficulties of positivist social
science perspectives to deal with phenomena such those studied, where each speech is
part of a transformation process description and it's in competition with others. We
used a post-modern perspective research and qualitative methods of framing and
critical discourse analysis
Paraules clau (entre 4 i 8):
Crisis del capitalisme / crisis financera / desenvolupament / països emergents /
emergència de la Xina
1
Índex
1. Introducció
pàg . 2
2. Metodologia i fonts
pàg. 4
2. 1. Marc metodològic
pàg. 4
2. 2. Disseny de la investigació
pàg. 6
3. L’estat de l’art
pàg. 9
4. Resultats i discussió
pàg. 13
4.1. Les crisis en el capitalisme, del capitalisme o entre
capitalismes
.
pàg. 13
4.1.1. Discurs A. Les crisis en el capitalisme
pàg. 14
4.1.1.1.1 Joseph Stiglitz pàg. 14
4.1.1.1.2 George Soros pàg. 14
4.1.1.1.3 Paul Krugman pàg. 16
4.1.1.1.4 Greenspan, Bernanke i el pragmatisme
de la Reserva Federal pàg. 17
4.1.2. Discurs B. La crisi del capitalisme o el discurs
socialista
pàg. 18
4.1.2.1 Samir Amin i el discurs socialista pàg. 19
4.1.2.2 Claudio Katz pàg. 20
4.1.2.3 Hidalgo-Capitán pàg. 21
4.1.3. Discurs C. La crisi entre capitalismes o cap a un cap
a un procés d’emancipació renovat? pàg. 22
4.1.3.1 Jan Neverdeen Pieterse pàg. 23
4.2. Els tres discursos analitzats i l’objecte de la nostra
investigació pàg. 25
5. Conclusions
pàg. 26
6. Bibliografia
pàg. 27
2
“The crisis, in a sense, reflects and corrects de global
imbalance that has built up during past decades, in brief:
consumption and deficits in the United States,
production and surpluses in Asia” (Pieterse, 2011)
1. Introducció
L’emergència de la Xina s’ha manifestat pocs anys després de les olimpíades de Pequín 2008
en un fet incontestable. Aquell esdeveniment amb el qual el govern xinés va presentar al món
l’empenta de la seva economia coincidí en el temps amb la crisi més gran del capitalisme
occidental en dècades. Aquesta coincidència no pot deixar sorprendre’ns, alhora que desafia
el nostre enteniment en oferir-nos múltiples interpretacions, quasi sempre contradictòries, de
la seva hipotètica relació.
Des de la teoria de la dependència s’ha defensat durant molt de temps que el
subdesenvolupament les seves arrels en les relacions polítiques neocolonials a les quals
aquests es veuen sotmesos (Nkrumah, 1965; Sartre, 2001; Chomsky, 1979; Vidal, 1976, etc).
D’acord amb aquesta argumentació noves formes de colonialisme succeïren les velles
polítiques colonials després de la Segon Guerra Mundial. Allò que fins a llavors feien les
potències europees, amb Anglaterra i França al capdavant, instal·lant una jurisdicció i una
administració política sobre el territori es farà ara amb altre tipus de coercions. Els EUA
emergits -juntament amb l’URSS
1
- potència principal després de la IIGM imposaran en la
seva àrea d’influència noves regles basades ara en l’autodeterminació política de les antigues
colònies. No obstant això el nou marc de relacions no impedirà que es continuï en aquests
països, com abans, l’espoliació i saqueig de tot tipus de recursos. Això no obstant es farà ara
en l’anomenat món occidental des d’un nou ordre polític internacional, liderat pels nord-
americans i amb la concurrència dels seus aliats.
Des de la perspectiva de la tesi descrita l’aparició de potents economies emergents entre els
països teòricament sotmesos a relacions neocolonials ens sembla un fet novell, insòlit i
inexplicat. Una nova realitat que els ulls curiosos de la ciència social no poden deixar de
mirar. Si a aquest fet li sumem la forta crisi en què han estat immersos des de 2007 el bloc de
1
Quasi no entrarem en l’anàlisi de les formes de neocolonialisme que es puguin haver donat en l’òrbita soviètica
sota el nom d’economia socialista, principalment perquè, a l’haver desaparegut el model, sembla lògic atribuir-li
una influència marginal en l’objecte del nostre estudi.
3
països suposadament beneficiaris del neocolonialisme, sembla lògic a més a més de pertinent
intentar establir les possibles correlacions entre ambdós fets. Entenem que connectar els
discursos transformadors actuals amb les esmentades correlacions i amb els arguments mai
desmentits (Hidalgo-Capitán, 2011) de la validesa de les tesis de la vella teoria pot augmentar
la seva potència explicativa i transformadora.
El present treball s’ocuparà des de la perspectiva de la ciència social i amb algunes de les
seves eines de donar un pas endavant en aquest sentit investigant les possibles relacions entre
els dos fenòmens. Així en la nostra investigació cercarem respostes a qüestions relacionades
amb les preguntes sobre com es desenvolupen, s’arrelen i creen significats els principals
discursos existents al voltant dels fenòmens de l’emergència de la Xina i la crisi econòmica
actual dels països occidentals, i en particular les següents:
Hi ha una relació entre l’ascens de la Xina, i les noves economies emergents, d’una
banda i el davallament de les avançades per altra?
Ens serveixen les tesis de convergència d’economies de (Piketty, 2014) i de
“desacoblament” de l’economia americana (Espinosa, 2010) per contextualitzar el
problema?
Quines polítiques poden haver contribuït l’enlairament d’aquestes noves economies i a
la depressió de les clàssiques?
La nostra hipòtesi de treball és que hi ha efectivament una relació entre els dos fenòmens i
que d’aquesta relació en comprovar-se es derivaran conseqüències importants tant per obrir
camins que condueixin a nous desenvolupaments en amples zones històricament deprimides
del planeta, seguint les polítiques d’èxit dels emergents, com per eradicar algunes polítiques
occidentals responsables tant del sosteniment d’un ordre econòmic internacional inequitatiu
com d’un desenvolupament econòmic desequilibrat, insostenible i també ineficaç.
4
Aquesta hipòtesi l’operarem aplicant una metodologia d’investigació qualitativa consistent en
la combinació dels enfocaments d’autopoiesi i enacció
2
juntament amb mètodes
d’enquadrament i d’anàlisi crítica del discurs (CDA per les seves sigles en anglés).
El treball s’estructura doncs a partir d’aquí amb els capítols de metodologia i fonts, revisió de
l’estat de l’art, resultats i discussió, i conclusions.
2. Metodologia i fonts.
2.1. Marc metodològic
Les guerres de la ciència, en què l’acadèmia viu des de Kuhn (2011) agreujades en l’actualitat
entre perspectives qualitatives i quantitatives en creixent discordança, impedeixen els
investigadors aspirar a adoptar una metodologia que satisfaci les exigències de tots els
corrents investigadors (Sardar, 2000). A les múltiples escissions del pensament científic entre
moderns, post-moderns, estructuralistes, institucionalistes, etc. i en general entre racionalistes
i constructivistes s’han d’afegir també aquelles que amb el lingüístic turn de Chomsky i
Foucault han radicalitzat la ruptura ontològica i epistemològica que suposa, com es defensa en
aquest treball, la negació per il·lusòria de qualsevol aspiració a un coneixement neutral, i per
tant independent de la lluita que impregna el cos social, i que en la llengua, en tant que
primera instància de la ideologia (Fairclough, 2013), el primer, i un dels més decisius,
escenaris d’enfrontament.
El plantejament del nostre treball d’investigació, com defensa el darrer autor es situa doncs en
la perspectiva d’una integració del coneixement en la dinàmica de confrontació social. Una
dinàmica que s’interpreta en paraules d’Altusser (1974) com un procés que manca de
‘subjecte i de fi(ns)’. Des d’aquesta perspectiva les esmentades absències alliberen el nostre
discurs, tant d’atorgar intencionalitats subjectives, com de combregar amb teleologies de
destins inexorables, siguin aquestes les d’un socialisme agostat o les d’un capitalisme menys
arrogant que quan, no fa tant, es pregonava victoriós en la carrera de la fi de la història.
Hem identificat a través de l’anàlisi crítica dels discursos i dels frames existents les principals
forces en disputa. Treballem doncs un enfocament on les forces integrants del procés social
actuen d’acord amb una lògica que té en la contradicció la seva primera llei (Foucault, 1968) i
que d’acord amb això responen a dinàmiques pròpies del procés en el seu conjunt, del qual, al
2
En el sentit que les aplica Hidalgo-Capitàn (2007)
5
mateix temps, en formen part i estan presses. El concepte d’autopoiesi desenrotllat recentment
en el terreny de la biologia i aplicat a les ciències socials entre altres per Hidalgo-Capitán ens
ha ajudat a re-formular el concepte althusserià descrit.
D’altra banda i en nivells més interns del procés i en tant que sers humans i investigadors amb
aquest treball enactuem al seu si (re)construint, (re)presentant, (re)formulant i (re)emmarcant
el discurs d’emancipació de què, subjectiva i voluntàriament en formem part, i hi contribuïm.
Hidalgo-Capitán (2007) estableix als seus estudis un mètode analític consistent en elaborar a
partir de les tècniques d’autopoiesi i enacció els constructes que emergeixen de l’anàlisi dels
conceptes i dades analitzats. Nosaltres ho farem aplicant-les a l’anàlisi de textos sobre la crisi
i les seves causes. D’acord amb aquest model d’anàlisi hem seleccionat alguns textos
considerats en principi significatius i d’ells que hem extret les tesis principals, la seva gènesi i
el seu desenvolupament fins a avui. Hem analitzat la coherència d’aquestes amb les cultures,
visions, ideologies i interessos dels grups que les sostenen.
Metodològicament s’han seguit també juntament amb les perspectives althuserianes i
autopoiètiques els ensenyaments de dos enfocaments al nostre entendre complementaris, que
són la teoria de l’enquadrament de Goffman (1974), Kuypers (2010) i Lakoff (2008) entre
altres, i l’anàlisi crítica del discurs (CDA). El primer en allò que fa referència a la perspectiva
ontològica postmoderna, caracteritzada per afirmar que el coneixement existeix i sentit
dintre d’un frame. Que no existeix, per tant, cap marc que enquadri tot el que es coneix/pot
conéixer-s’hi, i que per això podem pensar la realitat com un conjunt de marcs en
lluita/competència. El segon enfocament integrant en la nostra investigació les visions i
mètodes que ens aporten Fairclough (1995), Wodak (2001) o Dijk (1998) entre altres i que
considerem complementaris i compatibles dels anteriors en afirmar que es poden estudiar els
discursos, dintre de frames en el nostre treball, pels interessos conscients o inconscients que
incorporen. Són ja ben conegudes aquestes metodologies, centrades en l’anàlisi crítica del
discurs, desenvolupades des de els anys 90 del segle passat en les universitats britàniques
d’East Anglia i Lancaster pels investigadors anomenats i que conceben el llenguatge com una
pràctica social. És a dir, intern a la societat i per tant constret per les seves limitacions, però
també, al mateix temps, amb capacitat d’actuar sobre elles alterant-les. En aquest sentit la
dualitat llenguatge i discurs formarien part de manera indissoluble del procés comunicatiu i de
transformació, on el text és una part i un instrument, però també una evidència, l’anàlisi de la
qual ens pot ajudar a conèixer millor les condicions de la seva producció, interpretació i
6
efectes. Una metodologia que tot i la seva joventut ha donat ja importants resultats en molts
àmbits d’estudi i que té entre les investigacions de l’economia mundial, la crisi i les
economies emergents (el nostre objecte en aquest treball) destacats treballs com els de
Graham (2013), Mustafa (2014), Rice (2013), Talbot (2003), Van Dijk (2011) etc.
Pel que fa al framing, traduït de vegades per teoria de l’enquadrament, es tracta d’una
metodologia que es basa en l’afirmació segons la qual els mecanismes de la cognició
funcionen donant relleu a uns elements i difuminant altres en funció de diverses
circumstàncies que fan variar el focus. Circumstàncies, algunes de les quals, inclouen, entre
altres, estructures ideològiques i condicionaments econòmics o educatius. Teoria que
s’il·lustra de vegades amb la metàfora d’un marc que separa el llenç de la paret, atraient així la
mirada sobre el quadre i facilitant per tant que es fixem als seus detalls descartant els de la
paret. Aquesta metodologia, tot i que la seva aplicació ha estat principalment en treballs al
voltant dels media i en la manera en què aquests alteren la societat construint i comunicant les
notícies, ens ha semblat suggeridora. I, associada a la de CDA, encara més, com demostra la
seva aplicació en treballs com el de Barrett (2013) en què en part s’inspira aquest treball.
2.2. Disseny de la investigació
S’ha construït un disseny d’investigació d’inspiració qualitativa i d’orientació fortament
influenciada pels enfocaments autopiètics i lingüístics, deutors dels conceptes de procés
althuserians esmentats i consistent en aplicar els conceptes de creixement-crisi i emergència
de la Xina per una banda i els mètodes de framing
3
i CDA per altra a una sèrie de fets
4
obtinguts a partir d’uns textos seleccionats. La implementació d’aquest disseny d’investigació
ens ha mostrat els contorns, algunes propietats i determinats elements de la naturalesa d’uns
discursos que competeixen per donar significat alhora que incrementen la funció de poder des
del i per a la qual el mateix discurs existeix. La combinació de les perspectives i mètodes
esmentats, ens ha servit, seguint els treballs de Lakoff i Barrett (op. cit.) entre altres, per fer
aflorar a partir de l’anàlisi crítica dels textos alguns elements cognitius, de vegades implícits,
dels discursos a què pertanyen. Les relacions de competència inter-discursiva en tant que
reflex de la competència en la creació de significats que gestionen la cognició de la crisi i
3
Teoria de l’enquadrament en algunes traduccions
4
Els textos també són fets, i al temps evidències del discurs que diría Faircloug (op. cit.)
7
l’emergència de la Xina, així com la seva interrelació són l’objecte del nostre estudi. Les
contradiccions inherents a la dinàmica del procés social particular estudiat ens ha permès
detectar tant en la revisió de la literatura com als media alguns dels principals discursos en
competència. D’aquests discursos i en correspondència amb el nivell de profunditat d’aquest
treball hem seleccionat els textos que considerem més representatius
5
d’entre els disponibles
en la literatura.
Un primer element que ens ha interessat analitzar és la manera en què cada discurs actua
socialment. És a dir qui l’integra i com es construeix, com creix en adherents i com es fa
servir per aquests en la seva quotidianitat. També, de quina manera es viu en les relacions
socials intra i inter discursives. Barrett (op. cit. pàg. 201), seguint a Swanson i Ramiller en un
estudi
6
, sobre la difusió del software lliure, es fixen en allò que ells anomenen ‘comunitat
focals’ concepte que junt amb el de ‘visió organitzacional’ apliquen a l’anàlisi del seu estudi.
Hem utilitzat aquests conceptes per estudiar de quina manera, ‘comunitats focals’
específiques amb ‘visions organitzacionals’ pròpies creen, i apliquen significats dintre del seu
discurs. També seguint aquests autors hem incorporat elements de perspectiva retòrica a
l’anàlisi de les conceptualitzacions que de forma recursiva emmarquen l’explicació de la crisi
amb elements ideològics subjacents. D’aquesta manera en enfocar una determinada comunitat
focal (neoliberal, keynesiana, socialista, etc.) analitzem com crea i aplica o ignora, combat,
transforma, etc. els diferents discursos disponibles. I també com es re-emmarquen
dinàmicament els elements ideològics subjacents en funció de la competència inter-discursiva
i de les circumstàncies de lluita en el camp. Òbviament l’abastament del nostre treball no pot,
per raons d’extensió i naturalesa, acomplir completament i sistemàtica amb totes les capacitats
que la metodologia conté, per això ho hem fet al nivell d’alguns trets mínims específics de
cada discurs, deixant per a estudis posteriors i més ambiciosos l’extracció de la resta
d’atributs que completen el quadre.
Descrits els elements centrals de la metodologia utilitzada, en el següent capítol ens ocupem
de fer un repàs sobre la literatura que estudia la relació entre els fenòmens de la nostra
investigació, per a continuació avançar el treball analitzant les ‘comunitats focals’ i les
‘visions organitzacionals’ i els marcs d’enquadrament que es desprenen dels textos en què els
5
No parlem aquí de representativitat quantitativa ni tampoc sembla necessari ‘demostrar’ amb equacions
estadístiques quan resulta evident la seva presència amplia i extensa, i per un període prolongat, als medis i als
debats de la comunicació social.
6 Hem utilitzat aquest estudi com referència i guia conceptual i metodològica en considerar que al marge que els
objectes dels dos estudis són diferents la metodologia pot ser comuna.
8
discursos s’encarnen. Analitzem de la mateixa manera la dinàmica de la competència inter-
discursiva, i finalment la influència de tot plegat en el conjunt del camp.
Amb el resultat d’operar l’esmentat disseny construïm un text amb aquest treball que és un
relat –un discurs dels discursos- i un constructe teòric fet amb l’objectiu de competir amb
discursos que venen explicant (cada vegada menys satisfactòriament) molts fenòmens socials
i econòmics al llarg de les darreres dècades. El nostre text-investigació-acció mobilitza els
avanços més recents realitzats en les ciències socials: la perspectiva postmoderna defensora
del caràcter sempre parcial i perfectible de la ciència, la comprensió estructurant i
conformadora de les mentalitats i les cultures pròpia de la ideologia (Morin, 1992 ; Hejl,
1984, Maturana, 1975, etc) així com i els avanços en les tècniques d’investigació qualitativa,
al servei de la transformació social i l’emancipació humana.
El procediment metodològic descrit, una vegada identificats a partir dels textos inicials, els
contorns dels principals discursos, ha continuat en un procés recursiu de refinament
7
fins a
assolir els trets essencials i les principals característiques dels discursos identificats dintre de
les quals s’inclouen les referents a les condicions socials de la seva existència així com el
paper i la funció que desenvolupen en l’entorn social a què pertanyen.
De l’anàlisi de conjunt hem pogut obtenir una panoràmica general de la relació entre la crisi i
l’emergència de la Xina a partir dels discursos que en tracten. Una panoràmica que ens aporta
els elements per finalment construir una teoria de validació de la hipòtesi inicial de la
investigació. Una teoria que serà tributaria de la posició enactiva de la investigació i també
provisional, per la naturalesa i les limitacions del treball en que es bassa. Òbviament, les
conclusions del mateix hauran de ser ampliades, corregides, matisades o refusades per treballs
posteriors. Tot i això, considerem, dintre dels marges esmentats, vàlida la nostra hipòtesi
inicial d’acord amb les evidències que s’aporten.
Finalment el disseny i la seva implementació s’ha dut a cap maximitzant les condicions i
criteris de validesa qualitativa tant pel que fa a la construcció i implementació del disseny de
la investigaccom als indicadors de plausibilitat, credibilitat, rellevància i importància del
tema que són generalment reconeguts en investigacions similars.
7
El procés de refinament s’ha realizat seguint els procediments de metodologia qualitatius de selecció en raïm i
saturació descrita entre altres per Ruiz Olabuénaga (2012)
9
3. Estat de l’art
Una revisió de l’estat de l’art pel que fa a l’objecte de la nostra investigació ens mostra la
manera com s’agrupen els textos al voltant dels tòpics que l’articulen. Així la noció de crisi es
situa en el centre d’un sistema d’idees que la connecta amb el seu contrari, la no-crisis, no
definit amb cap terme generalment acceptat, però que podem convenir incorpora connotacions
com estabilitat, creixement o desenvolupament econòmics. Al mateix temps queda també
associat, de manera complementària, el subdesenvolupament.
La literatura sobre la crisi i les seves concomitàncies en el sentit referit es pot agrupar en
grans corrents aglutinades entorn de tòpics, un dels més reconeguts és de les crisis en tant que
manifestació de la “senilitat del sistema capitalista” (Amin, 2008). És tracta d’una tesi clàssica
que en aquest pensament un dels seus principals arguments. Podríem anomenar-la
provisionalment el discurs de l’escola marxista d’economia i més enllà de Marx, en molts
dirigents denominats marxistes els seus inspiradors més reivindicats. Es tracta d’una escola
que tot i estar considerada heterodoxa ha impregnat el pensament d’una part de l’acadèmia i
influït poderosament en el pensament econòmic de molts autors, independentment que es
reclamen o no marxistes. Té, per als propòsits del nostre treball, dos variants o arguments
principals que també són complementaris: un és la distribució sistèmica centre-perifèria (o
Nord-Sud) que manifesta una possible relació de dependència inversa entre els termes de la
parella desenvolupament/subdesenvolupament, i l’altre el del caràcter indefugible del
col·lapse del sistema capitalista, del que les crisis, són, en alguna mesura, un avançament.
Dintre d’aquesta gran corrent una de les subdivisions que en relació al nostre estudi més ens
interessa és la que responsabilitza de les crisis al mateix funcionament intern del capitalisme i
que en la llei de la tendència decreixent dels guanys el seu fonament. Aquesta tendència,
encara que formulada per Marx fou ja enunciada en altres economistes clàssics anteriors com
Smith i Ricardo, i és defensada encara avui com una de les lleis bàsiques del capitalisme
8
.
D’acord amb una part de qui la defensen, els socialistes ortodoxos o clàssics, les crisis del
capitalisme no estarien relacionades amb la dinàmica desenvolupament/subdesenvolupament,
sinó que les disfuncions dels països subdesenvolupats tindrien més a veure amb el propi
endarreriment capitalista en aquests territoris, qüestió que apareixeria deslligada del
creixement als desenvolupats. En aquesta visió la nostra hipòtesi –dependència inversa- no
8
És en la tesi de Marx de ‘la llei de la tendència decreixent de la tassa de guany’ on els seus defensors
fonamenten la seva explicació teòrica i respecte de la qual economistes marxistes i no marxistes no han deixat
des de llavors de debatre (Castells, 1978).
10
trobaria encaix i per això el tractament que d’ella es fa als textos sigui inexistent, indirecta o
crítica.
Paul Mattick, Grossmann i Korsch líders de la corrent anti-bolchevic dels comunistes
d’esquerra foren els primers que ho van explicitar. En la seva crítica a les tesis de Lenin sobre
l’imperialisme el primer. I també basades en l’influent llibre del segon (Grossmann, 2001). El
seu plantejament, la separació del capitalisme de les causes del subdesenvolupament, si
amb matisos, ha estat majoritari en el discurs de l’esquerra marxista i no marxista occidental.
Sols l’aparició, des d’Amèrica Llatina i des d’altres països descolonitzats del Tercer Món als
60es de les Teories de la dependència que connectaven en part amb les tesis leninistes de
l’imperialisme oposaren una certa resistència a la majoritària desconnexió entre els dos
fenòmens. En tot cas la teoria de la dependència sempre ha estat minoritària i restringida a
sectors intel·lectuals en Occident, no obstant això, és relativament extensa la bibliografia que
se n’ocupa i que la sistematitza com els treballs de Jiménez (2012), Ros (2013) o Gudynas
(2012) per citar-ne sols tres des de diferents perspectives.
Classificarem a l’efecte de la nostra investigació les principals posicions en aquelles que
consideren que el subdesenvolupament és una manifestació de l’endarrerit creixement
capitalista en aquests països, però sense una relació específicament inversa amb els països
desenvolupats, sinó més aviat amb el capitalisme mundial en conjunt; i les que defensen pel
contrari que un és conseqüència de l’altre. Els dos discursos conflueixen parcialment respecte
de les solucions que passen essencialment en substituir el capitalisme mundial pel socialisme.
Entre els primers, alguns dels principals autors al marge dels inicials ja anomenats són alguns
dels seguidors dels plantejaments de Trotsky, com Mandel i altres seguidors de la IV
Internacional. Aquest corrent també ha influït de forma notable en la socialdemocràcia
europea. Entre els segons alguns seguidors de les tesis inicials del leninisme sobre el
Imperialisme, i els de la teoria de la dependència amb Amin, Arrighi, Gunder Frank,
Chomsky, Sweezy, Wallerstein, etc. entre altres.
Enfront dels anteriors trobem un discurs que concep les crisis en tant que tendències a la
desorganització i descontrol dels mercats. Unes deficiències explicades a partir de la revolució
marginalista
9
defensant que no hi ha desequilibris estructurals en el capitalisme sinó
9
La denominada revolució marginalista apareix per explicar la Gran Depressió del segle XIX. Amb ella es
desvinculava el pensament econòmic institucional del món occidental de la teoria clàssica del valor d’Adam
11
“variacions purament cícliques”. Independentment que siguin de base neoliberal o keynesiana
les dos branques assumeixen els postulats marginalistes i argumenten que les tendències o en
el seu cas les disfuncions que apareguin es poden corregir, i per tant en cap cas el capitalisme
està en perill de col·lapsar. Entenem que els dos corrents liberals conceben la societat centrada
principalment en el mercat, per tant en allò que en realitat es diferencien és en el grau en què
estat i mercat s’han de relacionar. Comunament a les dos, els individus, entesos en clau
d’homo economicus, crearien el capitalisme d’una manera quasi ‘natural’ amb les seves
relacions d’intercanvi en el mercat. En el costat neoliberal, les distorsions apareixen
provocades per l’excés de normes administratives que entorpeixen la tendència equilibradora i
benèfica de la lliure competència. En el keynesià és, al contrari, la seva absència que provoca
una dinàmica anàrquica i descontrolada del mercat que cal corregir per mostrar-se cec davant
les necessitats de les persones, abocant la societat a una mena de caos anti-humanista.
Existeixen al marge d’aquests dos grans corrents altres que no tractarem aquí pel seu caràcter
col·lateral i per les limitacions del nostre estudi. Es tracta dels discursos de les escoles
altermundista, institucionalista, estructuralista, neomarxista i altres que considerem en el
context d’aquest treball i per l’amplitud del focus sobre el marc adoptat, variants o
combinacions dels anteriors.
Finalment i en allò que respecta a la presència en la literatura de treballs en línia amb el centre
de la nostra recerca, és a dir fins a quin punt algun discurs situa l’emergència de la Xina
juntament amb la resta dels BRIC dintre del seu argumentari explicatiu de la crisi, aquesta
revisió ha cercat determinar de quina manera i fins a quin punt els grans corrents explicatius
descrits permeten o no en la seva lògica un encaix satisfactori del fenomen. Al nivell detectat
en la nostra revisió de l’estat de l’art els tòpics del nostre estudi apareixen de manera
abundant, encara que majoritàriament no en el sentit de la nostra hipòtesi sinó més bé amb
una lògica contraria. Per als pensadors neoliberals (Bernanke, 2012; Greenspan, 2013) la Xina
provoca distorsions en l’economia al sostenir artificialment el (sobre)valor de la seva moneda
i en atresorar un (sobre)estalvi (savings glut) fora de la lliure circulació i del mercat. Per als
keynesians, els xinesos pateixen de desequilibris estructurals, tant en la distribució
d’ingressos com sobre el territori i respecte de la població. Desequilibris que els posen en
Smith i Ricardo (i també de Marx) que explicava les crisis del capitalisme en termes de desequilibris produïts
per una tendència estructural i intrínseca a la sobreproducció.
12
perill de caure en qualsevol moment en una crisi similar a la dels països occidentals. D’entre
els economistes ‘marxistes’ la majoria pensen en el capitalisme xinés com la pitjor expressió
capitalista possible. Una extensió de fet del desacreditat sistema en Àsia que no pot anticipar
altra cosa que la seva imminent defallida final.
Pel que fa als defensors de la tesi del subdesenvolupament invers en la línia de Lenin o dels
defensors de la teoria de la dependència no hem trobat cap treball que connecti una cosa amb
l’altra. Treballs posteriors haurien d’insistir en aquest sentit sobre tot indagant allí on
nosaltres no hem pogut aplegar com la pròpia bibliografia xinesa començant per les
Universitats i els instituts xinesos d’economia.
Amb tot, alguns indicis i alguns autors, pocs
10
, Pieterse (2011) entre els directes, i altres
(Varoufakis, 2011; Piketty, 2014; Steinberg, 2010, etc) des de diferents discursos i de manera
fragmentària i no del tot consistent ens indiquen evidències de l’existència d’un relat que en
part s’ocupa d’explicar des d’una posició més propera a la nostra tesi els fenòmens que
estudiem.
10
També cal dir que d’estudis més exhaustius que el nostre haurà d’eixir una revisió sistematitzada que no hem
trobat en la literatura
13
4. Resultats i discussió
4.1.
Les crisis en el capitalisme, del capitalisme o entre capitalismes.
Hem realitzat la nostra investigació revisant, a la llum de la perspectiva i metodologia
descrites, alguns textos que s’han considerat intervencions
11
notables en el camp tant des de la
literatura acadèmica com des dels media. Amb això hem identificat, en una fase inicial, textos
que suggerien, en uns casos, identitats i en altres diferències, respecte d’allò que en el nostre
marc teòric serien discursos en competència relacionats amb la nostra investigació.
Ràpidament hem identificat els tres dels grans discursos descrits en el capítol anterior: un, el
liberal, en què les crisis són tractades com una part natural i cíclica del capitalisme i en què
depenent de la seva gravetat s’hi ix amb més o menys dificultat. Altre, socialista, en què les
crisis, cada vegada més generals i virulentes, anuncien la fi del capitalisme, en un moment
indeterminat del futur, per raons de la seva no sostenibilitat, i que abasten des de les purament
econòmiques fins a les socials passant per les ambientals. Finalment hem trobat aspectes d’un
tercer discurs, en què algunes crisis es relacionarien amb els canvis en les correlacions del
poder que regulen l’economia a escala mundial. Dels tres discursos, sols el tercer relacionaria,
per tant, de manera nítida, l’emergència de la Xina amb l’última gran crisis del capitalisme.
Els tres discursos comentats respecte de l’explicació de la crisi competeixen en tots els
terrenys. No sembla necessari fer grans mesuraments ni sofisticades comprovacions
estadístiques per afirmar amb un cert grau de seguretat
12
que el que s’asseu sobre la
presumpció que les crisis són en el capitalisme part integrant del seu funcionament i
contingències amb què s’ha de conviure és el més estés
13
. En el nivell de detall que enfoca el
nostre treball, les diferències que apareixen als textos respecte de com mitigar els efectes de
les crisis sobre la vida de les persones o com eixir d’elles apareixen com divergències internes
al discurs. Un discurs que es caracteritza en essència – i aquesta és una idea central, explícita
o no en tots els textos analitzats- per emmarcar i re-emmarcar permanentment la noció de
mercat. Una idea que es presenta sense necessitat de cap explicació a causa de la seva
‘naturalitat’. Atribut aquest que es desprèn al mateix temps de la pròpia naturalesa humana,
on la racionalitat i la llibertat (d’elecció) són intrínseques. Introduir elements polítics que
modifiquen en major o menor mesura el comportament del mercat són les principals variables
11
En el sentit defensat per Althusser (1984, 1989, 2006)
12
Veure el concepte de saturació qualitativa en Ruíz de Olabúenaga (2012) i altres.
13
Va haver-hi durant un període, curt, immediatament anterior a la crisi de 2007/8 un discurs afirmant que les
crisis s’havien superat gràcies a les virtuts de la nova economia i de la societat de la informació. Bé, no ens
ocuparem d’ell més enllà de constatar la seva pràcticament completa desaparició
14
del discurs. Així trobarem propostes més ‘liberals’ o mes ‘keynesianes’ en totes les seves
variants possibles encara que amb la noció de llibertat dins del mercat en un lloc privilegiat
del discurs.
4.1.1. Discurs A. Les crisis en el capitalisme
En els textos analitzats dona igual que siguin de Stiglitz, Krugman, Soros, Greenspan o
Bernanke, tots comparteixen identitat de discurs quan s’observen des del marc mercat-
llibertat. Les següents anàlisis ho confirmen.
4.1.1.1, Joseph Stiglitz (2011) reflexiona com és que en 2011 la crisi de 2007 continua, per
immediatament preguntar-se per què? Fixem-nos que no pregunta per què de la crisi, és a dir
si les seves causes tenen a veure o no amb desequilibris interns o externs del sistema. Es
pregunta, al contrari, el que per a ell és la pregunta ‘obvia que està en el cap de tots, per què?’
És a dir per què encara hi estem. En analitzar amb la nostra metodologia els fets que
representen la intervenció de Stiglitz a través del present i d’altres articles similars als
discursos de la crisi es fan evidents algunes notes que ens donen pistes pel que fa a quin és el
terreny de joc en què aquests discursos s’enfronten.
La primera i principal, encara que present en el text sols de manera implícita, és l’evidència
de la consideració gens extraordinària de la crisi pel que fa a la seva naturalesa i causes
14
. No
cal preguntar-se pel motiu del seu origen. O vist a l’inrevés cal no preguntar-s’ho. El matís no
és en absolut irrellevant. En ell resideix la frontera –i la lluita entre dos dels principals
discursos com veurem més avant.
Però Stiglitz no està sol construint el marc de significació descrit. Vegem qui l’acompanya.
4.1.1.2, George Soros (2011) afirma que el despalanquejament (develeraging) és una de les
principals causes de la crisi. Com que aquest concepte fa referència a la impossibilitat de fer
front als deutes contrets pels actors econòmics (empreses, famílies...) en moments anteriors a
la crisi (palanquejament o leveraging) aquest polèmic financer assenyala els deutes acumulats
com un dels principals motius de la crisi. Segons ell re-capitalitzar els bancs facilitant-los
crèdit a baix interès des d’institucions com el Banc Central Europeu [o la Reserva Federal als
EU] pot ajudar a superar la fase més aguda de la crisi fins que l’economia creixi de nou.
Afirma per altre costat (Soros, 2008) que és falsa l’existència d’una tendència natural
d’equilibri dels mercats fins al punt que la creença en aquesta idea és una de les principals
14
Encara que sí que ho sigui per les conseqüències en les persones
15
causes de la crisi. Proposa la creació d’un nou paradigma denominat ‘reflexivitat’ per corregir
les percepcions desviades que tenen els actors econòmics per formar part del propi procés
econòmic, introduint el factor cognitiu en l’economia. Un factor cognitiu que ajudi a entendre
el funcionament dels mercats financers i evitar així que aquests vagin malament.
Podem resumir la seva proposta sobre la idea que els mercats han d’estar sotmesos al control
polític, en oposició a la tesi neoliberal dels governs anteriors, iniciada pel tàndem Reagan-
Thatcher des dels anys 80es (reaganomics) i que esdevindrà en la nova doctrina econòmica
oficial als Estats Units d’Obama.
La teoria de la reflexivitat, d'altra banda, postula que els mercats operen sempre amb un biaix
predominant, però en el curs normal dels esdeveniments, que tendeixen a corregir els seus
propis excessos. "De tant en tant el biaix prevalent en realitat pot validar-s’hi, influint no
només els preus de mercat, sinó també els anomenats fonaments que els preus de mercat es
suposa que reflecteixen." Aquí, és important reiterar el punt crucial de la teoria reflexivitat: el
biaix prevalent influeix en el preu de mercat, que al seu torn influeix als fonaments. Per tant,
un canvi als fonaments llavors pot reforçar el biaix inicial en un "procés d'auto-reforç, però en
última instància contraproduent" que reconeixem com l'auge i caiguda (Soros 2008)
De l’anterior text que concentra el pensament de Soros podem extraure la idea que el mercat i
el seu correcte funcionament són amb ell i amb Stiglitz el centre de la preocupació
fonamental de l’economia. Una correcció que cal preservar amb accions i reflexions més enllà
de l’auto-equilibri dels mercats.
Pel que fa al paper de la Xina en la crisi reconeix Soros l’existència d’un desequilibri en les
relacions comercials d’aquest país i els Estats Units que ha estat possibles pel [mal]
funcionament del sistema financer que ha utilitzat les baixes taxes d’interès per finançar el
consum en aquest país [i la producció xinesa] més enllà del que era sostenible.
De l’anterior raonament entenem la defensa de la necessitat que tenen els governs d’alterar la
direcció econòmica per tal de disciplinar l’economia, en aquest cas americana, i evitar
situacions com les que invocant la llibertat dels mercats financers han permès el creixement
de la Xina a costa de minar l’economia dels Estats Units, sent aquesta implícitament una de
les causes de fons de la crisi.
Algunes interessants conclusions podem derivar del discurs de Soros. Primera, que la crisi
prou a veure amb la producció industrial americana més enllà de l’ampolla immobiliària i la
crisi financera. Segona que els mercats financers i la política financera en general han d’estar
16
sotmesos a les directrius polítiques que corregeixin els seus desviaments, eufemisme per
ocultar la fallida del sistema financer en la tasca suprema de protegir els interessos generals de
la metròpoli americana enfront del potent creixement d’economies i països potencialment
enemics.
4.1.1.3 Paul Krugman.
Sorprenentment el seu discurs importants punts de contacte amb els de Soros com podem
veure de l’anàlisi de les seves intervencions en el discurs de la crisi, encara que personal i
políticament es presenten des d’ideologies aparentment molt distants. En el seu discurs que en
cap moment assenyala causes concretes de la crisi, si que es donen les clàssiques receptes
keynesianes per eixir d’ella
quan la política monetària és infructuosa i el sector privat no pot ser persuadit perquè gasti
més, el sector públic ha d'ocupar el seu lloc en el sosteniment de l'economia. L'estímul fiscal
és la resposta keynesiana al tipus de situació econòmica depressiva en què estem immersos.
(Krugman, 2010a)
com es pot veure i encara que no apareix en cap moment el terme mercat aquest està implícit
en el paper que se li assigna al sector públic d’acudir en la seva defensa especialment en
moments de crisi.
D’altra banda en alguns aspectes el discurs de Krugman si que es reflecteix una sensibilitat
més ‘progressista’ al assenyalar el paper minvant de les rendes associades a la producció en
benefici de les produïdes a conseqüència de situacions de privilegi i de domini del mercat.
la importància cada vegada més gran que tenen les rendes monopolístiques: beneficis que no
representen el rendiment d'una inversió, sinó que més aviat reflecteixen el valor del domini
dels mercats. Unes vegades aquest domini sembla merescut i altres, no; però, en qualsevol cas,
la importància cada vegada més gran d'aquests ingressos està generant una nova desconnexió
entre els beneficis i la producció, i podria ser un factor que prolongui la crisi. (Krugman,
2013)
En tot cas, independentment que les corporacions es mereixin o no la seva situació
privilegiada, l'economia es veu afectada, i no positivament, quan els beneficis comencen a ser
més un reflex del poder que de la producció. (ibid)
17
Pel que fa a la Xina el seu discurs, sense relacionar-la directament amb la crisi, és encara més
agressiu que el de Soros, circumstància que considerem relacionada amb la cruesa més gran
amb què es percebria la competència xinesa per part del món de la indústria comparat amb el
de les finances (de qui Soros resultaria un més genuí portaveu), al atorgar una intenció als
dirigents xinesos que el financer atribueix més aviat a falles en les polítiques dutes a cap per
les institucions polítiques neoliberals.
Veuran, els alts càrrecs de la política nord-americana s'han negat una vegada i una altra a fer
alguna cosa respecte a la manipulació de la moneda xinesa, per por -almenys en part- al fet
que els xinesos deixin de comprar els nostres abonaments.
La Xina, a posta, està mantenint la seva moneda artificialment feble. Les conseqüències
d'aquesta política també són crues i simples: en la pràctica, la Xina està gravant les
importacions alhora que subvenciona les exportacions, la qual cosa està fomentant un enorme
superàvit comercial. (Krugman, 2010b)
4.1.1.4 Greenspan, Bernanke i el pragmatisme de la Reserva Federal.
La política econòmica Nord-americana ha estat gestionada les darreres tres dècades des de la
continuïtat d’una mena de pragmatisme a mig camí entre el monetarisme i la fiscalitat utilitzat
com palanques de control del funcionament de l’economia més gran del planeta. No obstant
això aquest pragmatisme s’ha estés de vegades fins i tot a solucions d’un keynesianisme
extrem, com durant la gestió de la darrera crisi financera, que ha fet queixar-se a un senador
republicà (Nocera, 2008) que als Estats Units “havia mort el mercat i s’havia instaurat el
socialisme”. Resulta interessant observar que republicans i demòcrates han nomenat i
revalidat successivament directors de la FED com Greenspan, nomenat per Reagan i validat
dues vegades per Clinton, o el seu successor Bernanke, nomenat per Bush i revalidat per
Obama. Com resulta interessant també, observar que un doctrinari monetarista seguidor de
Friedman ha realitzat la més gran intervenció pública en l’economia coneguda en un país
capitalista fins a provocar la protesta del senador mencionada. Una intervenció en què, resulta
interessant també destacar-ho, han estat d’acord en recolzar-la la immensa majoria de la
classe política americana independentment del seu color demòcrata o republicà.
Però el que resulta encara més cridaner és l’absència d’anàlisi dels motius de la crisi més enllà
de la descripció de la successió d’elements amb què es va manifestar. També que de la
mateixa manera que mai la preveieren, tampoc durant les seves manifestacions més agudes ni
18
després, es troba cap manifestació de preocupació al respecte sobre si el capitalisme superarà
la crisi. Si, en canvi, sobre la viabilitat del manteniment de l’economia americana, en greu risc
si no es prenien mesures radicals sense importar que la naturalesa d’aquestes contradigués els
fonaments i tot el seu discurs econòmic previ.
En l’haver d’aquest pragmatisme alguns economistes situen els èxits al llarg dels quasi trenta
anys de gestió continuada en “haver duplicat l’economia, reduït la inflació, creat vint milions
de llocs de treball i quadruplicat el Standard&Poors 500” (Ruiz, 2005). També se li
atribueixen haver afavorit les condicions dels avanços tecnològics de la dècada dels 90es o
haver sabut evitar que s’agreugés la situació durant els episodis de col·lapse dels mercats de
valors l’any 1987 i durant el conat de crisi financera global que es va manifestar en 1998
(Stiglitz, 2005). A aquests èxits es sumarien els del seu continuador Bernanke en haver
controlat, fent ús del pragmatisme mencionat, i sense canviar de doctrina, la pitjor crisi
financera des de la Gran Depressió intervenint totalment el sector financer privat americà.
Altres, Stiglitz, Krugman, etc. de l’escola liberal-progressista al criticar els anteriors
economistes si que introdueixen en el seu discurs alguns elements que sense ser-hi l’element
central, queden connectats implícitament amb unes possibles causes de la crisi derivades del
soscavament de la prosperitat econòmica a causa de la reducció d’impostos, sobre tots als més
rics, de 2001, amb conseqüències sobre l’augment del dèficit públic i la reducció de
l’ocupació. Les mesures preses a continuació per pal·liar-ho, reduint taxes d’interès, més que
provocar un augment de la inversió productiva provocaren el re-finançament de les
hipoteques en les llars americanes alimentant els preus de l’ampolla immobiliària i contribuint
a un endeutament de les famílies i del govern, i a un desequilibri general que contribuïa, i açò
està anunciat en 2005!, a la inestabilitat financera global (ibid)
4.1.2 Discurs B. La crisi del capitalisme o el discurs socialista.
Un discurs alternatiu a l’anterior emergeix de la literatura al variar el focus fent ús de la
metodologia d’enquadrament descrita de manera que al centre del marc no és ara la lògica
dels individus intercanviant béns en el mercat allò que destaca sinó que els aquests detalls
queden més aviat difuminats, il·luminant-se ara altres contorns amb altra lògica on és el
sistema capitalista en conjunt, el seus desequilibris i iniquitats, els seu funcionament ant-humà
que afecta les persones i la natura, creant els espais socials on les relacions humanes, les
19
econòmiques incloses es realitzen. Ara la metàfora d’individus racionals que intercanvien
béns o serveis de manera “natural” és substituïda per altra que mostra, en ampliar el focus i
canviar l’angle, altres aspectes, moltes vegades, negatius dels sistema, dibuixant-nos les seves
línies de força i de fractura i emplaçant-nos a empatitzar amb la idea de la seva correcció-
superació. A continuació analitzem alguns dels més reeixits exemples d’aquest discurs.
4.1.2.1 Samir Amin i el discurs socialista
.
No hi ha moneda sense Estat... La dogmàtica en curs que imagina un capitalisme gestionat pel
‘mercat’ sense Estat... no es bassa ni en una lectura seria de la història del capitalisme real ni
en una teoria amb pretensions ‘científiques’... (Amin, 2009)
El discurs marxista és un gran proveïdor de marcs d’enquadrament que es venen utilitzant per
construir significats alternatius amb què combatre el del discurs del mercat. No es tracta d’un
discurs únic, en el seu si, i variant de nou la perspectiva i l’angle d’enfocament són diverses
també les panoràmiques que visualitzem. Amb la metàfora centre-perifèria o les seves
variants nord-sud i centre-semiperifèria-perifèria trobem quantitats de textos que reflecteixen
la potència d’aquest discurs durant dècades. Potser Amin és un dels més notables integrants
en vida d’una saga de constructors de discursos que una llarga i fecunda llista de membres
que inclouen entre altres Gunder Frank, Wallerstein, Mandel, Arrighi, Swezzy, Vidal ,
Peinado, Hidalgo-Capitan i molts més que al llarg dels anys han aconseguit alçar i mantenir
en l’actualitat un dels relats més potents i influents d’entre els que competeixen hui per
(re)crear, (re)actualitzar i (re)adaptar el discurs a les condicions de la lluita. Analitzarem aquí
alguns aspectes de l’aportació de Samir.
Samir Amin és un veterà sociòleg, economista i revolucionari que ha dedicat la vida al discurs
socialista de crítica del capitalisme des de la perspectiva de les seves víctimes, els treballadors
i els pobles subdesenvolupats. Amb Gunder Frank posà als anys 70 del segle XX les bases
d’un concepte, el de centre-perifèria que serà la pedra angular de l’explicació de les causes de
subdesenvolupament de la majoria dels pobles i països del planeta i per tant de les
contradiccions i els límits irresolubles del capitalisme. No obstant això pel que fa a les crisis i
en particular la que ens ocupa en aquest estudi centra les seves principals causes, d’acord amb
una llarga tradició de teòrics marxistes, en limitacions que es donen en el cor mateix del
funcionament capitalista, als països econòmicament més desenvolupats, els EUA, la Unió
Europea i Japó. Limitacions que el nostre autor associa amb els atributs d’un “capitalisme
20
senil” (Amin, 2009 pàg. 39) exposat a una crisi sistèmica existent per sota de la reconeguda
crisi financera i que és el “resultat exclusiu de l’agudització de les contradiccions internes
pròpies de l’acumulació del capital” (p. 44). Una crisi, la sortida de la qual planteja enfocar
des de la formula sortir del capitalisme en crisi versus sortir de la crisi del capitalisme.
Es tracta d’un plantejament que es podria anomenar clàssic en molts aspectes. També d’arrel
positivista
15
i per això subjecte a algunes limitacions que altres dels seus camarades de
discurs, com Katz, intenten reformular.
4.1.2.2 Claudio Katz (2010) l’hem triat, igual que Hidalgo-Capitán, que el vorem després,
per actualitzar el discurs socialista, encara centrat amb el frame centro-periferia (o Nord-Sud)
comú al dels autors anomenats en l’anàlisi d’Amin
Katz és un economista argentí nascut en 1954 i per tant membre d’una generació
d’economistes posterior a qui com Amin hagueren de construir el seu pensament en el context
de la guerra freda. El seu pensament com la seva vida s’ha desenvolupat per tant en
circumstàncies més pròximes a les actuals sense per això haver renunciat a reclamar amb total
nitidesa la vàlua del marxisme. En el primer escrit que hem triat per estudiar el seu discurs
assenyala les contradiccions i la inconsistència del discurs neoliberal ortodox respecte de
l’explicació de la crisi en basar-lo en factors individuals i psicològics que acaben culpant de la
mateixa a les seves víctimes, els treballadors i en general la població més humil pel fet
d’haver-se embolicat en projectes superiors a les seves capacitats econòmiques, com per
exemple, escriu en to irònic, comprar-se la casa on viure. I afirma literalment que l’objecte de
la prèdica neoliberal no és altre que justificar la transferència dels costos de la crisi als
desemparats i de protegir els interessos dels acabalats (pàg. 2). Critica el discurs dels
economistes ortodoxos, els keynesians, en primer lloc d’idealisme fantasiós per considerar els
Estats, sense cap evidència empírica que ho demostri, amb capacitat de regular les desfetes
que periòdicament duen a cap els capitalistes, pressionats per la necessitat intrínseca del
sistema de competir entre ells per valoritzar els capitals en circulació. L’Estat a diferència del
que prediquen “no és cap entitat al servei del comú, sinó un orgue de protecció de les
classes dominants” (pàg. 4) i per tant amb els límits dels seus interessos.
15
La idea d’una superior racionalitat que aprofitant els avanços de la ciència i la indústria ens permeti assolir
més alts nivells de civilització (p. 44) sembla d’un positivisme humanista fa temps criticat des dels autors i el
discurs en què s’assenta aquest treball, des d’Althuser fins Fariclough
21
En el segon article (Katz, 2011 pàg. 31) afirma que el consum nord-americà ha estat durant
dècades finançat per préstecs que han endeutat les famílies fins a aplegar a un passiu un 112%
superior als seus ingressos. Situació que s’ha fet insostenible i ha acabat emergint amb l’esclat
de l’ampolla del deute immobiliari. Les causes les situa en l’empobriment de les classes
treballadores conseqüència de la globalització neoliberal de l’economia. Aprofundint aquesta
explicació recorda les contradiccions intrínseques a l’acumulació de capital ja assenyalades
des de Marx entre el consum per un costat i la producció i la productivitat per altre, que si
són constants en el capitalisme, han estat augmentades per la mundialització neoliberal (pàg.
47). Pel que fa a la relació entre la crisi i la Xina, Katz realitza nombroses al·lusions
relacionades amb el nou rol geo-estratègic d’aquesta, juntament amb el declivi del poder
americà. Afirma que el gegant asiàtic ha sostingut financerament els EUA i Europa durant els
punts culminats de la crisi en defensa del manteniment de les seves exportacions i altres
interessos propis relacionats amb la preservació del seu mercat intern i la importació de
matèries primeres. Que amb aquestes accions ha limitat l’abast geogràfic i la gravetat de la
recessió però sense involucrar-se més, segurament per les friccions internes que això
provocaria i que Katz il·lustra desvelant les contradiccions entre les elits de la costa i de
l’interior o amb l’exemple de l’onada d’internautes xinesos que en aquell moment objectaren
un major finançament xinés del deute europeu. També indica que la mateixa Xina podrà
finalment resultar afectada a causa dels desequilibris interns de la seva economia. I que els
països emergents no ho són realment tant sinó més aviat un fenomen conjuntural, impulsat per
la demanda del mercat xinés que com hem vist no resta completament lliure d’un possible
enfonsament futur.
4.1.2.3 Hidalgo-Capitán és un economista espanyol, el més jove dels tres analitzats i
membre de la generació d’economistes que estan en l’actualitat en un moment central de les
seves vides, en la quarantena, tant intel·lectual com vitalment. Que han disposat dels mitjans i
infraestructures educatives suficients per formar-se en un entorn, el de la jove democràcia
espanyola que permetia, sense excessos, l’entorn de llibertat i seguretat suficient per triar el
camí intel·lectual a seguir. Entenem doncs que aquest autor forma part del discurs compartit
amb Samir i Claudio Katz (i moltíssims més) després de conèixer els que hi competeixen
d’una manera cabdal. De l’anàlisi dels seus textos deduïm provisionalment aquestes qüestions
i altres que passem a desgranar. Com hem dit, alguns referents comuns als seus textos, uns
22
explícits i altres no, amb Amin i Katz, ens mouen a afirmar que comparteixen discurs. La
noció Apartheid Global, amb què comença el títol del seu text (Hidalgo-Capitán, 2012a) i
concepte central de l’article està pressa directament d’Amin. La noció centre-perifèria que en
l’article sols apareix implícitament és, no obstant això, un element central del discurs en la
mesura que és des d’ella que es construeix un concepte nou i que la integra, el d’Apartheid
Global.que apareix explícitament i també en una posició central en l’altre article que hem
analitzat (Hidalgo-Capitán, 2012b) sobre les causes del desenvolupament i
subdesenvolupament en relació a la teoria de la dependència. Amb Amin, i també amb Katz
comparteix l’escassa preocupació per la crisi de 2008 segurament per estar ja explicada en el
context de les crisis sistèmiques del capitalisme, fins al punt que en tot l’article sols apareix en
una nota aclaridora final en relació a un dels seus efectes
16
. La seva metodologia d’arrel
fenomenològica, entenem que comparteix les preocupacions post-positivistes de gran part de
la ciència social actual però en canvi sembla poc sensible a l’observació d’una part dels
fenòmens avuí més evidents, la crisi del 2008 i la seva relació (o no) amb l’emergència de la
Xina, un país de la perifèria que sembla haver deixat-de ser-ho, sense que ni una cosa ni
l’altra resti reflectida en un discurs paradoxalment centrat en el funcionament general del
capitalisme, centre-perifèria o apartheid global i en les causes i motivacions del
desenvolupament i subdesenvolupament.
4.1.3 Discurs C. La crisi entre capitalismes o cap a un a un procés d’emancipació
renovat?
Amb aquest tercer i darrer discurs s’emmarquen les formacions socials existents en posar el
focus ara en els aspectes real-concrets de cadascuna. No es tracta, en aquesta ocasió, de
remarcar els elements comuns i propis del capitalisme en tots ells, com són l’acumulació,
l’apropiació de la plusvàlua o la sobreproducció, entre altres, sinó més aviat d’assenyalar de
quina manera particular cadascun dels atributs analitzats es realitza en la formació social
estudiada. Sota aquest prisma ara són altres les línies de contorn que apareixen en el marc.
Tenim per exemple un capitalisme financialitzat i terceritzat, amb altes quotes de consum i
endeutament als EUA coexistint i interrelacionant-se/competint amb altres com el xinés,
16
Es podrà al·legar que l’article no ho tracta perquè és altre el seu tema i el seu enfocament. Cosa que no deixem
d’avaluar com una desconnexió significativa en el discurs per la relació més o menys directa que altres discursos
fan, caracteritzant-la de la crisi més gran del capitalisme des de la Gran Depressió i amb repercussions grans
sobre el desenvolupament, el sub-desenvolupament i sobre el sistema econòmic mundial. Si això afegim que
l’article està escrit en 2012 i que tampoc apareix ni una línia sobre la Xina, quan és habitual en la literatura
analitzar el fenomen de la seua emergència, encara que sigui per descartar qualsevol relació amb la crisi, la
significació d’aquestes absències les considerem en gran mesura definitòries del discurs.
23
orientat cap a la industrialització, amb escàs desenvolupament financer i altes quotes
d’estalvi. O l’alemany amb una forta concentració industrial i financera, un consum deprimit i
un important superàvit. Podem seguir cercant i mostrant especificitats històriques o actuals
dels capitalismes japonès, rus, indi, italià, espanyol, etc. fins i tot es pot fer amb el català o el
basc remarcant les seves diferències entre sí i respecte d’altres capitalismes espanyols o
europeus. Però no és aquest el nostre objecte d’estudi, sinó el de fer-ho amb relació a la
darrera gran crisi.
Analitzar les formacions socials particulars no es tracta en absolut d’una perspectiva nova.
Hem trobat en la nostra investigació abundants textos que l’agafen. Encara més, en molts
sentits es podria defensar que ha coexistit durant molt de temps amb altres discursos i inclús
reivindicar, amb alguns textos notoris, per exemple del mateix Marx, com La revolució a
Espanya o Les lluites de classes a França, d’estar realitzats segons el mètode que estem
descrivint. Però encara que són molts més els exemples
17
que abans o després dels del gran
revolucionari alemany se’n podrien aportar, ens centrarem en aquells que estudien la crisi.
Entre aquests destaca el de Pieterse, perquè com vorem impacta en el centre de la diana de
l’objecte d’aquest treball. Però qui és Pieterse, a quina ‘comunitat focal’ pertany i quina és la
seva ‘visió organitzacional’. Com es crea i es difon el seu discurs, entre qui, enfront de qui. I,
en relació al nostre estudi, tenen les nostres preguntes de recerca acomodament en la seva
lògica discursiva, fins a quin punt s’han avançat ja respostes i que queda per saber, s’està
treballant en aquesta línia d’investigació en el si de la comunitat que crea, manté i utilitza el
discurs? Vegem-ho
4.1.3.1 Jan Neverdeen Pieterse. És un relativament poc conegut economista d’origen
neerlandès, professor de Sociologia i Estudis Globals en algunes universitats americanes com
la de Santa Bàrbara a California. Doctor en antropologia cultural per la Universitat de
Nijmegen (Països Baixos) ciutat denominada en alguns entorns l’Havana del riu Waal per la
seva fama de ciutat esquerrana, la més gran de les ciutats neerlandeses amb governs
municipals durant molt de temps nítidament d’esquerres. Nijmegen és també un reconegut
centre internacional d’estudis en psicolingüística, cognició i del comportament. Aquestes i
altres circumstàncies insereixen Pieterse i el seu discurs en una pràctica social
18
de lluita
17
Farem una llista rápida: La lucha de clases en la URSS de Bettelheim (1978); El desarrollo del capitalismo en
Rusia de Lenin (1986); Sobre las clases sociales en China (Mao, 1968); Catalunya dins l’Espanya Moderna
(Vilar, 1987) o El Tiempo del Quijote (Vilar, 1974)
18
En el sentit de Fariclough (2013)
24
emancipadora i contra-hegemònica que continua, més enllà del període acadèmic en
Nijmegen encara marcant els seus textos. Sociòleg amb estrets llaços amb personalitats i
institucions assenyalades en l’estudi de la ideologia i l’anàlisi del discurs des de perspectives
properes al post-marxisme com Ernesto Laclau i l‘Essex School of Discourse Analysis, i amb
llaços que el situen formant part del discurs inveterat i extens en què conflueixen els textos de
teòrics cèlebres com Foucault, Derrida, Althusser, etc. Estem doncs en contacte amb allò que
es podria anomenar una de les branques fecundes del discurs acadèmic marxista, aquell que
enllaça a través de múltiples connexions amb la teoria de la dependència, però sense formar-
ne part realment, com veurem. Amb això situaríem Pieterse en una “comunitat focal” amb
forta tradició i profundes arrels, que existeix arreu del món, i està integrada també en multitud
de departaments universitaris que es connecten de múltiples formes tan físiques, en
congressos i conferències com per exemple la Conferència Mundial sobre Ideologia i Anàlisi
del Discurs de Dinamarca 2008 o amb plataformes web com la Xarxa Mundial d’Ideologia i
Anàlisi del Discurs a la que pertanyen centenars d’acadèmics arreu del món.
No obstant el fet dit, es tracta d’una pràctica social i un discurs amb un relativament fort
component acadèmic però al mateix temps amb una dèbil penetració social. Són molt més
escasses i febles les evidències de la seva activitat en sectors tan importants com el món del
treball, de la política o dels media que en l’acadèmic.
Pieterse en Global Rebalancing: Crisis and the East–South Turn (2011) afirma que la crisi de
2008 no és altra cosa que la correcció del desequilibri que durant dècades s’ha estat acumulant
a causa de la falta de correspondència entre el consum i el deute en els Estats Units i la
producció i superàvits en Àsia. Aquesta que és la tesi central del seu treball l’hem desgranada
als següents arguments que analitzem a continuació.
En el seu article enumera les principals característiques que defineixen l’economia mundial i
que comencen amb l’afirmació que el planeta mira a Orient seguint l’estel del negoci, dels
diners, però també de l’avantguarda de la moda, l’art la cultura, etc. una nova modernitat
emergeix en Àsia i amb ella una ona d’influència cultural. Una re-configuració de l’economia
mundial també pel que fa a les finances, no debades fou la intervenció dels mercats emergents
i en particular de la Xina que sostingué el món en la vora del precipici financer de 2008. I a
això es suma el canvi en les clàssiques postures econòmiques en què el lideratge de la llibertat
de comerç és ara dels països emergents.
25
Però que ha passat, com ha esdevingut el canvi i quin paper juga en ell la darrera crisi? En
aquest sentit Pieterse fa una anàlisi de l’evolució de l’economia americana al llarg de les
darreres tres dècades concloent que la terciarització i la financialització de l’economia ha
ocultat una reducció relativa de la inversió en innovació i conseqüentment una pèrdua
continuada de la productivitat. Que han estat circumstàncies extra-econòmiques les que han
permès mantenir fins ara el nivell de consum en les llars a costa d’un endeutament creixent de
les famílies i de l’Estat Nord-americà fins a assolir uns nivells que sols es pot permetre una
nació que posseeixi una posició de domini hegemònic en el món. Que successives crisis
anteriors com la del Japó dels anys 90es, la de les empreses punt com o la dels tigres asiàtics
anticipaven en molts aspectes aquesta d’ara i que foren evitades amb mesures econòmiques
políticament imposades des de posicions de poder en favor de l’economia americana i en
detriment de les dels seus competidors com foren les devaluacions de les monedes nacionals
d’aquests països. Que els problemes de l’economia mai s’han solucionat sinó que han anat
creixent amb el creixement del consum, el dèficit, la financialització i la terciarització fins a
aplegar a xifres de deute mai conegudes. Que el recurs a descarregar el problema en
economies de països econòmicament dependents aquesta vegada no ha funcionat perquè la
competitivitat econòmica li la fa ara un país, la Xina que no està disposat a assumir polítiques
econòmiques imposades i respecte del qual els EUA no tenen en l’actualitat els mitjans per a
persuadir-lo de realitzar-les per mitjans pacífics.
4.2. Els tres discursos analitzats i l’objecte de la nostra investigació
Contestar les preguntes del nostre treball a la llum dels discursos analitzats ens permet fer les
següents consideracions
No és pot assolir un consens integrador donada la dependència de cada discurs de les
pràctiques socials de les quals és resultat.
El discurs A en les seves modalitats neoliberal o keynesiana reconeixen l’existència
d’un desequilibri global que cal corregir amb mesures externes i internes més o menys
radicals depenent dels actors i del moment
El discurs B igual que el A relativitzen la importància de la crisi de 2008 de la que no
tenen cap dubte que s’eixirà. És una qüestió de temps als dos casos, sols que en
cadascú cap a sistemes econòmics oposats: capitalista i socialista.
26
El discurs C aporta explicacions concretes de: la naturalesa de la crisi, les seves causes
on la relació de competència entre l’economia americana i la xinesa ocupa un lloc
central (qüestió una i dos de la nostra investigació). I apunta també una explicació a la
tercera on les polítiques desenvolupades per l’estat sobirà xinés i sobretot la seva
posició de fermesa respecte al valor de la seva moneda assenyala el fet distintiu pel
qual un país descolonitzat aconsegueix per primera i única vegada en la història recent
escapar de les seqüeles que la teoria de la dependència il·lustra, i aconseguir quotes de
desenvolupament, encara inicials, que l’aparta del model general.
5. Conclusions
En plantejar-nos aquest treball d’investigació l’hem justificat apel·lant l’actualitat i
l’interès que els fenòmens de la darrera gran crisi i de l’emergència d’una nova
economia tan potent com la xinesa desperten. Actualitat i interès relacionats amb
moltes facetes de la vida de totes les persones, també dels científics socials per raó de
la seva professió. Les nostres sospites inicials que els dos fets podien estar relacionats i
que en cas de ser així aquesta relació estava insuficientment estudiada pels sociòlegs,
economistes i altres científics socials, tot i que moltes evidències de l’existència de la
relació han quedat confirmades amb de textos acadèmics i sobretot periodístics,
reconeguem que amb la nostra investigació no s’ha pogut resoldre completa i
satisfactòriament la naturalesa i rellevància d’aquesta, quedant encara un llarg camí
obert per completar la seva investigació. Un camí tant llarg i prometedor com farcit de
dificultats encara que també de recursos per enfrontar-les. N’enumerem unes poques
de cada tipus amb les quals ens hem topat des del mateix començament i al llarg de la
investigació: la primera, el terreny esvarós en què ens movem quan entrem en
processos socials de gran envergadura i actius, dels quals en tant que persones i
investigadors en som part juntament amb molts altres amb sensibilitats diverses i
moltes vegades oposades. Bé, aquesta que és una dificultat general de les ciències,
especialment les socials, compta hui amb gegantescos avanços conceptuals i operatius
en el terreny de la investigació qualitativa que nosaltres sols hem pogut en molts casos
només que iniciar. Altra gran dificultat és la que es deriva de la necessitat de comptar i
27
mesurar magnituds respecte de les quals no tenim indicadors adequats, per exemple
com es pot mesurar amb dòlars o iuans el valor econòmic de la sobirania nacional
xinesa quan decideix no alterar el valor de la seva moneda. Pieterse diu i també en
això estem d’acord amb ell que es compta el que es té. Però com comptem allò que
s’ha de construir o que són efectes indirectes de determinades decisions? Bé,
segurament també ací la creació de nous indicadors que connecten noves
conceptualitzacions es podrà beneficiar de les relacions difícils però necessitades
d’acords entre les perspectives qualitatives i quantitatives de la ciència, i aquestes
afortunadament semblen també avançar encara que sigui de manera parcial i dubtosa.
Una quarta ha estat la dificultat d’accedir i analitzar textos dels que intuïm són una
part importantíssima en el procés, els mateixos acadèmics, polítics investigadors
xinesos. Altres investigacions amb més temps i recursos hauran d’enfrontar-se amb
aquesta dificultat esbrinant les causes de l’escassedat de textos amb què nosaltres ens
hem topat. Finalment volem acabar amb la nota d’optimisme que s’obri amb
investigadors com el neerlandés que han sabut connectar importants coneixements i
tradicions com les derivades de la ja clàssica i en algun sentit també antiga teoria de la
dependència amb la vitalitat amb què estan emergint per tot arreu els corrents
metodològicament renovadors vinculats a l’estudi de la ideologia i l’anàlisi del discurs.
6. Bibliografia
Althusser, L. (1974). Para una crítica de la práctica teórica. Respuesta a John Lewis.
México: Siglo XXI. Disponible en
http://www.ultimorecurso.org.ar/drupi/files/Althusser,%20Louis%20-
%20Para%20una%20critica%20de%20la%20practica%20teorica.pdf
Althusser, L. (1984). Ideología y aparatos ideológicos del Estado (Ediciones Varias).
Disponible en
http://www.moviments.net/espaimarx/els_arbres_de_fahrenheit/documentos/obras/1319/
ficheros/Althusser_Louis_Ideologia_y_aparatos_ideologico.pdf
28
Althusser, L. (1989). La filosofía como arma de la revolución. Siglo XXI. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=vY9Vctpboe4C&oi=fnd&pg=PA5&dq=au
tor:althusser&ots=lusXR9TJxG&sig=sRmHcZ5yLQwIwIiMqwvTUERqlBs
Althusser, L. (2006). Lenin and philosophy and other essays. Aakar Books.
Amin, S. (2008). ¿Debacle financiera, crisis sistémica? Respuestas ilusorias y respuestas
necesarias. En Foro Mundial de las Alternativas, Caracas. Disponible en
http://www.iela.cse.ufsc.br/uploads/uploadsFCkEditor/File/Microsoft%20Word%20-
%20samir.pdf
Amin, S. (2009). ¿Salir de la crisis del capitalismo o salir del capitalismo en crisis? El Viejo
Topo, (263), 36–45.
Barrett, M., Heracleous, L., & Walsham, G. (2013). A rhetorical approach to IT diffusion:
Reconceptualizing the ideology-framing relationship in computerization movements.
MIS Quarterly, 37(1), 201–220.
Bernanke, B. S. (2012). Some reflections on the crisis and the policy response. En Remarks
delivered at the Russell Sage Foundation and Century Foundation Conference on
“Rethinking Finance,” New York City, April (Vol. 13). Disponible en
http://www.federalreserve.gov/newsevents/speech/bernanke20120413a.htm?keepThis=tr
ue&TB_iframe=true&height=600&width=850
Bettelheim, C. (1978). Las Luchas de Clases en la Urss: Segundo Período, 1923-1930. Siglo
XXI Ediciones.
Chomsky, N., & Herman, E. S. (1979). The Washington connection and third world fascism.
Black Rose Books Ltd. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=YWQU_CEhpC4C&oi=fnd&pg=PR9&dq
=Chomsky,+Noam%3B+Edward+S.+Herman+(1979).%C2%A0The+Washington+conn
ection+and+Third++fascism.+Black+Rose+Books+Ltd.+p.&ots=SGgVfXlnxE&sig=Nsa
95DNDaAU-v5p09QNRaymCLMA
Dijk, T. A. V. (1998). Ideology: A Multidisciplinary Approach (1 edition). London;
Thousand Oaks, Calif: SAGE Publications Ltd.
Dijk, T. A. V. (2011). Discurso y poder. Editorial Gedisa. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=MS0lBQAAQBAJ&oi=fnd&pg=PA145&
dq=teun+van+dijk+Discourse+and+Power&ots=9cqE-
x9eWa&sig=v8JmLWxh_kQnlYjfDAwlOjEwFyE
29
Fairclough, N. (1995). Critical discourse analysis. The critical study of language. Language
in social life series. London: Longman.
Fairclough, N. (2013). Language and power. Routledge. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=NTFTAQAAQBAJ&oi=fnd&pg=PP1&dq
=Norman+Fairclough+Language+and+power&ots=EnLJKCFabn&sig=FPw_Lni6w-
CWkxfBekOQ6iYa2oM
Foucault, M. (1968). Las palabras y las cosas: una arqueología de las ciencias humanas.
Siglo XXI. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=w5RIxqp8HK4C&oi=fnd&pg=PA1&dq=
Michel+Foucault&ots=8Og0_xDOq0&sig=eC3_ZBlyFvHzPC5v0_eXM-TuisE
Goffman, E. (1974). Frame analysis: An essay on the organization of experience. Harvard
University Press. Disponible en http://doi.apa.org/psycinfo/1975-09476-000
Graham, P. W., & Luke, A. (2013). Critical discourse analysis and political economy of
communication: Understanding the new corporate order (Vol. 1). Sage Publications Ltd.
Disponible en http://eprints.qut.edu.au/59285/
Greenspan, A. (2013a). Never Saw It Coming: Why the Financial Crisis Took Economists by
Surprise. Foreign Aff., 92, 88.
Greenspan, A. (2013b). Why I Didn’t See the Crisis Coming. Foreign Affairs, 92(1), 88–96.
Grossmann, H. (2001). La ley de la acumulación y del derrumbe del sistema capitalista: una
teoría de la crisis. Siglo XXI.
Gudynas, E. (2012). Debates sobre el desarrollo y sus alternativas en América Latina: Una
breve guía heterodoxa. En Grupo Permanente de Trabajo sobre Alternativas al
Desarrollo. Más allá del desarrollo. 2
a
. Ed. Buenos Aires: Ediciones América Libre (pp.
21–53). Disponible en
http://www.gudynas.com/publicaciones/capitulos/GudynasDesarrolloGuiaHeterodoxaFR
LQuito11.pdf
Hejl, P. M. (1984). Towards a theory of social systems: self-organization and self-
maintenance, self-reference and syn-reference. En Self-organization and management of
social systems (pp. 60–78). Springer. Disponible en
http://link.springer.com/chapter/10.1007/978-3-642-69762-3_5
30
Hidalgo-Capitán, A. L. (2007). La Autorregulación de una Economía Territorial. Una
perspectiva postmoderna. Cinta de Moebio. Revista de Epistemología de Ciencias
Sociales, (29). Disponible en
http://www.semanariorepublicano.uchile.cl/index.php/CDM/article/viewArticle/25928
Hidalgo-Capitán, A. L., & others. (2011). Economía política del desarrollo: la construcción
retrospectiva de una realidad académica [Arias Montano. Repositorio institucional de la
Universidad de Huelva]. Disponible en http://rabida.uhu.es/dspace/handle/10272/5402
Hidalgo-Capitán, A. L. (2012a). Economía política del desarrollo y el subdesarrollo.
Revisitando la Teoría de la Dependencia: Political Economy of Development and
Underdevelopment. Re-Visiting Dependence Theory. Revista Iberoamericana de
Estudios de Desarrollo= Iberoamerican Journal of Development Studies, (1), 5–27.
Hidalgo-Capitán, A. L. (2012b). El apartheid global. Desarrollo y subdesarrollo tras la
globalización. Revista de Ciencias Sociales, 18(2). Disponible en
http://www.produccioncientificaluz.org/index.php/rcs/article/view/13863
Jimenez, Y., & Barrera, Y. J. (2012). Teoría Del Desarrollo Económico: Una
Reconceptualización Teórico-Metodológica. Editorial Académica Española.
Katz, Claudio. (2010). Interpretaciones de la crisis. Disponible en
http://katz.lahaine.org/?p=199
Krugman, Paul. (2010a, 19 set). China, Japón, EE UU. El País. Madrid. Disponible en
http://elpais.com/diario/2010/09/19/negocio/1284900743_850215.html
Krugman, Paul. (2010b, 26 juny). La tomadura de pelo del yuan. El País. Madrid. Disponible
en http://elpais.com/diario/2010/06/26/economia/1277503204_850215.html
Krugman, Paul. (2013, 23 juny). Beneficios sin producción. El País. Madrid. Disponible en
http://economia.elpais.com/economia/2013/06/21/actualidad/1371833555_507567.html
Kuhn, T. S. (2011). La estructura de las revoluciones científicas. Fondo de cultura
económica. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=zTHGRpJ4dYAC&oi=fnd&pg=PT4&dq=
Thomas+Kuhn+y+las+Guerras+de+la+Ciencia&ots=_6MekHAyjX&sig=dHgrXyKZc3x
XECeu1zsYFrJwK8A
Kuypers, J. A. (2010). Framing analysis from a rhetorical perspective. En Doing news
framing analysis: Empirical and theoretical perspectives (Routledge, pp. 286–311).
Disponible en
31
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=9jSMAgAAQBAJ&oi=fnd&pg=PA286&
dq=Kuypers,+Jim+A.+Framing+Analysis+as+a+Rhetorical+Process&ots=pkrPiDGRmE
&sig=yDlnPJ5CmYOl73XzdWMLlViPKEQ
Lakoff, G. (2008). Don’t Think of an Elephant!: Know Your Values and Frame the Debate.
Chelsea Green Publishing.
Lenin, V. Í. (1986). El desarrollo del capitalismo en Rusia. Progreso.
Mao Tse Tung. (1968). Análisis de las clases de la sociedad china. En Obras escogidas (Vol.
T. I, pp. pp. 9–18). Pekin: Ediciones en lenguas extranjeras. Disponible en
https://www.marxists.org/espanol/mao/escritos/AC26s.html
Maturana, H. R. (1975). The organization of the living: A theory of the living organization.
International Journal of Man-Machine Studies, 7(3), 313–332.
Morin, E., & Bergadà, D. (1992). El paradigma perdido: ensayo de bioantropología.
Editorial Kairós. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=2JvjsAe7QlcC&oi=fnd&pg=PA15&dq=ed
gar+morin+paradigme+&ots=USy8pZEG3e&sig=oO2SsqZcTkFG4ftYnea-2JynJQQ
Mustafa, M. (2014). A critical discourse analysis of global economy in strategic texts/Mustafa
(Tesi doctoral). University Malaya. Disponible en http://studentsrepo.um.edu.my/4614/
Nkrumah, K., & Nkrumah, K. (1965). Neo-colonialism: The last stage of imperialism (Vol.
140). Nelson London.
Nocera, Joe. (2008, 5 oct.) Las 36 horas más críticas. El País. Madrid. Disponible en
http://elpais.com/diario/2008/10/05/negocio/1223212471_850215.html
Pieterse, J. N. (2011). Global Rebalancing: Crisis and the East–South Turn. Development and
Change, 42(1), 22 – 48. http://doi.org/10.1111/j.1467-7660.2010.01686.x
Piketty, T. (2014). El capital en el siglo XXI. Fondo de Cultura Economica.
Rice, J. S., & Bond, A. M. (2013). The Great Recession and Free Market Capitalist
Hegemony: A Critical Discourse Analysis of US Newspaper Coverage of the Economy,
2008–2010. Sociological Focus, 46(3), 211–228.
Ros, J. (2013). Introducción a “Repensar el desarrollo económico, el crecimiento y las
instituciones.” Economía UNAM, 10(30), 03–19.
Ruiz, José Juan. (2005, 11 des). Adiós, Maestro... Bienvenido, Ben. El País. Disponible en
http://elpais.com/diario/2005/12/11/negocio/1134310464_850215.html
32
Ruiz Olabuénaga, J. I. (2012). Metodología de la investigación cualitativa (5
a
ed.). Bilbao:
Universidad de Deusto.
Sardar, Z. (2000). Thomas Kuhn and the science wars. Icon Books London. Disponible en
http://www.researchgate.net/profile/Ziauddin_Sardar/publication/235362866_Thomas_K
uhn_and_the_Science_Wars/links/00b4952b9bed61ab4e000000.pdf
Sartre, J.-P. (2001). Colonialism and neocolonialism. Psychology Press. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=vJXfMctWDsMC&oi=fnd&pg=PR6&dq=
Sartre,+Jean-Paul+(1964).%C2%A0Colonialism+and+neo-
colonialism.+Routledge,+2001&ots=3cjg36JAuw&sig=4d_5u_lZ9bvINlkkZAqoeq-J6xc
Soros, G. (2008). El nuevo paradigma de los mercados financieros: para entender la crisis
actual. Taurus Ediciones. Disponible en
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=378166
Soros, G. (2011, 29 nov.) How to stop a second Great Depression. Financial Times.
Disponible en
http://www.ft.com/intl/cms/s/0/2dc2be14-ea89-11e0-b0f5-
00144feab49a.html#axzz3b39NVFGE
Steinberg, F. (2010). China, Estados Unidos y el futuro de Bretton Woods II. reviSta de
Economía Mundial, 25, 109–129.
Stiglitz, Joseph. (2005, 18 des). ¿Bancos centrales independientes? El País. Disponible en
http://elpais.com/diario/2005/12/18/negocio/1134915264_850215.html
Stiglitz, Joseph. (2011, 9 oct.). La cura para la economía. El País. Disponible en
http://economia.elpais.com/economia/2012/01/30/actualidad/1327926885_026097.html
Talbot, M. M., Atkinson, K., & Atkinson, D. (2003). Language and power in the modern
world. Edinburgh University Press. Disponible en
https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=df9eX-
aWIOcC&oi=fnd&pg=PR6&dq=Language+and+Power+in+the+Modern+World.+Edinb
urgh:+Edinburgh+University+Press.&ots=tUs9UBVh4I&sig=9_3T_Fzws_JOe4jeaXaeu
A7ui8o
Varoufakis, Y. (2011). El Minotauro global. Estados Unidos, Europa y el futuro de la
economía mundial. Salamanca: Capitán Swing.
Vidal Villa , J. M. (1976). Teorías del imperialismo. Barcelona: Editorial Anagrama.
Disponible en
33
http://www.sidalc.net/cgi-
bin/wxis.exe/?IsisScript=FCEAL.xis&method=post&formato=2&cantidad=1&expresion
=mfn=002269
Vilar, P. (1974). El tiempo del Quijote. En Crecimiento y desarrollo (Vol. 3). Disponible en
http://www.archivodelafrontera.com/wp-content/uploads/2013/10/El-tiempo-del-
Quijote-de-Pierre-Vilar.pdf
Vilar, P. (1987). Catalunya en la España moderna. Barcelona: Crítica. Disponible en
http://www.todocoleccion.net/libros-segunda-mano-historia-moderna/pierre-vilar-
cataluna-espana-moderna-3-tomos~x24969005
Wodak, R. (2001). The discourse-historical approach. Methods of Critical Discourse
Analysis, 63–94.
ResearchGate has not been able to resolve any citations for this publication.
Chapter
Full-text available
The discourse-historical approach (DHA) belongs in the broadly defined field of critical discourse studies (CDS), or also critical discourse analysis (CDA) (Reisigl&Wodak, 2001, 2009; Wodak, 2011, 2013). CDS in general investigates language use beyond the sentence level, as well as other forms of meaning-making such as visuals and sounds, seeing them as irreducible elements in the (re)production of society via semiosis. CDS aims to denaturalize the role discourses play in the (re)production of noninclusive and nonegalitarian structures and challenges the social conditions inwhich they are embedded. Treated in this way, discourses stand in a mutual relationship with other semiotic structures and material institutions: They shape them and are shaped by them.
Article
El proceso de globalización ha transformado los fenómenos del desarrollo y el subdesarrollo y ello está teniendo impacto en la estabilidad de la economía mundial. En este artículo se trata de explicar, desde una perspectiva fenomenológica y sistémica de Economía Política Global, las nuevas características de los fenómenos del desarrollo y el subdesarrollo y sus efectos sobre el sistema económico mundial. Se concluye que la globalización ha consolidado la brecha que separa los niveles de vida de los sistemas económicos desarrollados (ciudadelas) y subdesarrollados (guetos) por medio de un modelo de segregación global (apartheid global), que recluye a la mayoría de la población mundial en precarios guetos y protege a una minoría de esa población en confortables ciudadelas, a las que se niegan el acceso de los ciudadanos residentes en dichos guetos. Sin embargo, este modelo amenaza con desestabilizar el funcionamiento del sistema económico mundial debido a los flujos migratorios irregulares desde los guetos a las ciudadelas, al conflicto distributivo dentro de las ciudadelas entre trabajadores nativos y trabajadores inmigrantes y a la violencia política hacia los agentes de las ciudadelas y sus colaboracionistas.
Article
This article is an introduction to the book "Rethinking economic development, growth, and institutions" (forthcoming in Oxford University Press, 2013). It presents a summary of the main theses and themes addressed by the book: the recent developments in the economics of growth and development, with particular attention to the ascent of the new institutional economics, the controversies on the fundamental determinants of development levels, the role of aggregate demand in the growth process and the progress of endogenous growth theory. Above all, it argues for reconsidering and incorporating in the mainstream of the discipline the insights of classical development theory, by which I mean the contributions of the pioneers of development economics in the 1950s, whose main characteristics come from considering heterogeneous economies, subject to technological and pecuniary externalities associated with increasing returns to scale and the existence of wide sectors with labor surpluses, in which growth is viewed as the transition from low level to high level equilibria, resulting from resource reallocation, structural change and the endogeneity of technological change and productivity advances.
Book
This volume presents original, ‘big picture’ articles about news framing. The editors' goals are to acknowledge the integrationist impulses that propel the use of different theoretical and methodological approaches and to provide interpretive guides to the community of news framing scholars and interested readers regarding what news frames are, how they can be observed in news texts, and how framing effects are uncovered and substantiated in cultural, group, and individual sites. To achieve these goals, each chapter in this volume features a framing analyst or team of framing analysts who take a reflective, and even at times self-reflexive, look at their own empirical work. Each article in this volume is essentially a meditation upon two heuristic models of the framing process. These models are complementary in scope and detail, giving each chapter a common rubric to review, reflect upon, and critique news framing analysis. Each chapter features more self-reflexivity about the authors’ empirical work than is currently found in synoptic reviews and meta-theoretical articles. To facilitate this, authors use three specific sites – research settings, classroom settings, and public settings – to reflect upon specific aspects of their empirical work.
Article
In this article we have tried to answer to the question 'why some economies are developed and other economies are underdeveloped?' For this, we have enacted an explanation which is inspired on the ideas of Dependence Theory authors and which is based on three premises: both phenomena have common causes; both phenomena have opposite and symmetric causes; and both phenomena are the result of historic process which arrive to ours days. Then we have identified like underdevelopment causes: the colonial exploitation; the trade exploitation; the financial exploitation; the plenty curse; the heritage dual social structure; the no-permanent presence of Social Rule of Law; and the global apartheid. And the development causes will be: the colonial exploitation; the trade exploitation; the financial exploitation; the scant resources distribution; the plural social structure; the permanent presence of Social Rule of Law; and the global apartheid.