Las "provincias" i l’inici de l’ecologisme valencià. Les columnes de María Consuelo Reyna sobre El Saler i el llit del riu Túria

Abstract

Aquest article se centra en les columnes d’opinió que María Consuelo Reyna va dedicar en Las Provincias a la urbanització projectada en la Devesa del Saler i al llit del riu Túria, en la primera meitat dels anys setanta. A través de les seues columnes, la periodista va construir un discurs contrari a la urbanització i en defensa de l’espai verd, i va orquestrar la campanya del diari que va concloure finalment amb la paralització del pla urbanitzador del Saler i amb la conversió del llit del riu Túria en un espai verd. Una etapa en la qual Reyna utilitza ja els recursos que desenvoluparà més tard en els anys vuitanta durant la Batalla de València i que la convertiran en una figura clau de la política valenciana.

Full text

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià
Les columnes de María Consuelo Reyna sobre
El Saler i el llit del riu Túria
Resum
Aquest article se centra en les columnes d’opinió que María Consuelo Reyna va dedicar en Las
Provincias a la urbanització projectada en la Devesa del Saler i al llit del riu Túria, en la primera
meitat dels anys setanta. A través de les seues columnes, la periodista va construir un discurs
contrari a la urbanització i en defensa de l’espai verd, i va orquestrar la campanya del diari que
va concloure finalment amb la paralització del pla urbanitzador del Saler i amb la conversió del
llit del riu Túria en un espai verd. Una etapa en la qual Reyna utilitza ja els recursos que desen-
voluparà més tard en els anys vuitanta durant la Batalla de València i que la convertiran en una
figura clau de la política valenciana.
Paraules clau: gèneres d’opinió, ecologisme, periodisme ambiental, País Valencià, premsa
Abstract. “Las provincias” and the foundations of Valencian environmentalism. The columns by Maria
Consuelo Reyna on El Saler and the Turia river bed
This article focuses on the opinion columns that María Consuelo Reyna wrote in Las Provincias
about the project to urbanize the coastal area Dehesa del Saler and the dry river bed of the Turia
in the early seventies. In her columns the reporter raised a debate against urbanization, in defen-
se of creating green spaces, and orchestrated the newspaper’s campaign that eventually helped
stall the urbanization plan and turn the Turia river bed into a green space. This was an epoch
in which Reyna used the resources she was to develop later, in the eighties, during the Batalla de
València (Battle of Valencia), turning her into a key figure in Valencian politics.
Keywords: opinion genres, ecology, environmental journalism, Valencia, press
Anàlisi 44, 2011 49-60
Anna Mateu
Revista Mètode (Universitat de València)
Jardí Botànic de la Universitat de València
C/ Quart, 80
46008 València
ana.maria.mateu@uv.es
Martí Domínguez
Revista Mètode (Universitat de València)
Jardí Botànic de la Universitat de València
C/ Quart, 80
46008 València
marti.dominguez@uv.es

50 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
1. Introducció
Les mobilitzacions de la primera meitat dels setanta per aturar la urbanit-
zació prevista en la Devesa del Saler de València van significar el naixement de
l’ecologisme valencià, en un context en el qual començava a articular-se una
incipient consciència ecològica i s’iniciava l’organització dels moviments verds
en la resta de l’estat i a Europa.
La urbanització de la Devesa del Saler, aprovada per l’Ajuntament de Va-
lència a finals dels anys seixanta, pretenia urbanitzar més de 800 hectàrees del
bosc, amb la conseqüent pèrdua de biodiversitat i destrucció de l’entorn. Era
una època en què el boom del turisme i l’augment de la població a València
es traduïa en un procés d’urbanització salvatge (Sorribes, 1998). Les obres
d’urbanització de la Devesa tenien previst convertir el bosc en una megaur-
banització dotada de serveis i zones comuns com un hipòdrom, un camp de
golf, diversos hotels i blocs d’habitatges. En total hi havia projectats 24 hotels
i 12 aparthotels, 56 torres amb 2.250 apartaments, nou poblats costaners, una
zona popular per a 100.000 persones, un camp de golf, un parador nacional i
un hipòdrom.
En 1970 comencen a escoltar-se les primeres veus crítiques contra la ur-
banització, però no serà fins a 1974 quan la polèmica sobre la urbanització
prenga realment força. La delegació valenciana de l’organització ecologista
AEORMA (Asociación Española para la Ordenación del Medio Ambiente)
acabava de nàixer i la seua primera acció va ser reivindicar la paralització del
pla urbanístic, amb l’ampli recolzament del diari Las Provincias, per mà princi-
palment de la seua subdirectora, María Consuelo Reyna.
En aquest article analitzarem les columnes que María Consuelo Reyna va
dedicar a la qüestió del Saler entre 1973 i 1974, anys de màxima cobertura
informativa del tema. En uns moments en què l’ecologisme i la defensa del
medi ambient eren encara temes puntuals i poc importants per als mitjans de
comunicació, aquesta primera cobertura d’una problemàtica mediambiental
per part de Las Provincias va significar un cas pioner en l’estat espanyol quant
a l’impacte de la campanya mediàtica. Entre 1972 i 1973 havia tingut lloc la
defensa de Las Tablas de Daimiel (Ciudad Real) a través de diversos articles
també en diaris, però la particularitat de Las Provincias va ser arribar més enllà
dels cercles científics, generant opinió sobre la urbanització del Saler i orques-
trant tota una campanya al voltant de la defensa de la Devesa.
Però, sobretot, les columnes de María Consuelo Reyna en aquesta prime-
ra meitat dels anys setanta anticipaven el paper que jugaria la periodista du-
rant els anys següents en el conflicte conegut com la Batalla de València. En
aquests primers anys, María Consuelo Reyna ja començaria a utilitzar les eines
que desenvoluparia més tard per a convertir la seua columna en un factor de-
cisiu de la política valenciana.
A través d’aquest article veurem com s’articulaven aquestes columnes
de Reyna amb les primeres reivindicacions ecologistes, quins arguments
s’esgrimien i si realment es tractava d’una posició conscientment ecologista.
Però, en primer lloc, contextualitzarem la premsa valenciana de l’època, per

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià Anàlisi 44, 2011 51
a després passar a analitzar més acuradament les columnes i l’estil d’aquesta
periodista.
2. La premsa valenciana en l’última etapa de la dictadura
La dècada dels seixanta va significar l’inici de certa obertura en el règim
franquista. Va ser l’època del creixement econòmic i de tímids canvis socials.
La Llei de Premsa i Impremta de 1966 –coneguda com Llei Fraga pel nom
del ministre d’Informació i Turisme que la va impulsar, Manuel Fraga Iribar-
ne– pretenia escenificar una voluntat de canvi, tot i que el sistema opressiu i
repressiu del franquisme continuava actiu.
Als anys setanta, al País Valencià es publicaven cinc diaris. D’ells, només
Las Provincias pertanyia a una empresa privada; la resta, Mediterráneo a Castelló,
Información a Alacant i Levante i Jornada –que va tancar el 1975– a València,
formaven part de la cadena Prensa del Movimiento. Mentre que el total de
la premsa espanyola doblava el seu tiratge entre 1945 i 1970, passant de vora
milió i mig a més de tres milions d’exemplars, els tres diaris de la ciutat de
València a penes variaven dels vora 82.000 als prop de 87.000 en el mateix
període, el que ens permet fer una idea de la precarietat de la premsa valen-
ciana en aquella època davant la situació d’altres ciutats espanyoles. Segons el
periodista Adolf Beltran (2002): «la premsa, potser encara més que la societat,
va viure en el franquisme un llarg període d’apatia i de foscor».
El diari Las Provincias, creat el 1866, era un diari conservador. S’havia deixat
d’editar durant els anys de la Guerra Civil i havia reaparegut amb la caiguda
de la República, en consonància amb el nou règim (Pellicer, 2004). Però, tot
i això, en el panorama comunicatiu valencià, i davant els altres diaris que de-
penien directament de la cadena del Movimiento, Las Provincias va esdevenir
en la dècada dels cinquanta un diari caracteritzat per la defensa dels interessos
valencians, que culminaria amb la polèmica suscitada arran de la riuada de
1957, fet que va provocar la destitució del director en aquells moments (Martí
Domínguez Barberà).
Llevat d’aquest episodi, la tònica general de la premsa valenciana durant
l’última etapa de la dictadura serà la d’una existència tranquil·la, davant les
tensions que comencen a aparèixer en els mitjans de les principals capitals
espanyoles com Madrid o Barcelona (Borderia, 2004). Durant la dictadura, era
el diari Levante el que havia tingut una major difusió a la província de València.
Però a partir de la segona meitat de la dècada dels seixanta es va iniciar una
inversió dels espais que ocupaven els dos principals diaris –Jornada a penes te-
nia difusió–, i Las Provincias va començar a guanyar terreny a Levante. Segons el
sociòleg Rafael Xambó (2001), «serà a partir de la Llei de Premsa i Impremta
que el diari privat demostrarà una millor capacitat d’adaptació a les noves con-
dicions del mercat, fins que, ja a la dècada dels setanta, superarà el Levante.».
En 1972, María Consuelo Reyna –pertanyent a la família Doménech, pro-
pietària del diari– va arribar a Las Provincias com a subdirectora. Va ser alesho-
res quan va començar una etapa de certa obertura del periòdic cap a sectors

52 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
progressistes i socials, que va durar fins als últims anys d’aquella dècada, quan
el diari va tornar als seus orígens més conservadors i va jugar un paper clau i
condicionant en la vida valenciana.
Són molts els teòrics que qüestionen o matisen l’existència d’una «prima-
vera de Las Provincias», tal i com es coneix en el món periodístic i acadèmic
valencià aquest període (entre 1972 i 1978) de suposada obertura informativa
en els últims anys de la dictadura franquista. La mateixa Reyna ho nega (2009).
Però el que és cert és que la primera etapa de María Consuelo Reyna com a
subdirectora del diari va significar una defensa dels interessos valencians i una
promoció de la cultura i de la llengua valenciana, potser reprenent la línia que
havia seguit el diari abans de l’arribada de José Ombuena a la direcció. Aquesta
etapa de renovació del diari correspondria amb aquella a la qual es refereix el
periodista Francesc Viadel (2006) quan afirma que «un dia hi hagué un diari
confessor d’aprenents de demòcrata, protector i divulgador del valencianisme
cultural, entregat a causes ciutadanes com la lluita contra la depredació urba-
nística de l’espai natural d’El Saler o la recuperació de la llera del riu Túria com
a zona verda».
Durant l’etapa de 1972, fins a la mort del dictador en 1975, el diari va viure
una renovació en la seua plantilla, es va obrir a col·laboracions progressistes
provinents del món universitari i va donar recolzament a les lluites i movi-
ments socials de la ciutat de València com la mobilització popular contra la ur-
banització del Saler i la reivindicació del llit del riu Túria com a espai verd. Las
Provincias, amb María Consuelo Reyna al capdavant, es va convertir en el pre-
cursor mediàtic de les mobilitzacions populars pel Saler, marcant l’excepció
en una actualitat informativa local caracteritzada per la falta d’esperit crític de
la premsa.
3. La revindicació de l’Espai Verd: Les columnes de Reyna.
Luis Núñez Ladevéze (1995) assegura que «la finalitat del periodisme no
és només oferir notícies, també ho és suscitar comentaris». En aquest sentit,
Las Provincias va oferir informació sobre el Saler, però sobretot va suscitar
molts comentaris, i ho va fer principalment a través dels articles d’opinió
de la seua subdirectora i dels seus col·laboradors. Uns col·laboradors pro-
vinents de la universitat i cercles intel·lectuals, així com de la primera orga-
nització ecologista valenciana, AEORMA. D’aquesta manera, Josep-Vicent
Marqués, Trinidad Simó o Damià Mollà, entre altres, col·laboraran en el diari
com a articulistes, dedicant també columnes a la qüestió del Saler i del llit
del riu Túria.
Tots aquests col·laboradors entraren al diari de la mà de María Consuelo
Reyna. Per entendre la figura de la subdirectora, cal recordar la importància
que va tenir durant la transició i els anys següents (Pérez Benlloch, 2005). Anys
més tard, quan la periodista va ser cessada com a directora de Las Provincias
(càrrec que va ocupar entre 1992 i 1999), J. J. Pérez Benlloch s’hi referia així

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià Anàlisi 44, 2011 53
en una columna en El País (2003):1 «M. C. Reyna ha sido, pues, y al margen de
la opinión que nos merezca, una pieza capital para entender nuestro pasado
inmediato. […] No ha de sorprendernos que estuviese en el meollo de cuanto
en Valencia se urdía y que en su memoria o archivos se conserven las claves
más definitorias de no pocos episodios y personajes, así como de campañas
cívicas –“El Saler per al poble”, el Jardín del Turia– que alentó con obvia efi-
cacia. También de otras que poco faltó para que nos abocasen a la guerra civil.
Pero en unas o en otras, y es lo que subrayamos, fue determinante».
Determinant va ser la seua campanya, sens dubte, per aturar la urbanit-
zació del Saler i convertir l’antic llit del riu Túria en un espai verd. En poc
més d’un any, Reyna va escriure 17 columnes (entre maig de 1973 i juliol de
1974) ocupant-se de la urbanització del Saler i l’Albufera, mostrant-se molt
crítica, i quatre textos dedicats a l’antic llit del Túria. Però a més, la subdirec-
tora va ser la que va orquestrar la campanya de tot el diari, donant entrada als
col·laboradors que defensaven les mateixes tesis que ella i seleccionant amb
cura les cartes al director que arribaven al diari.
3.1. La polèmica del Saler
El 9 de maig de 1973, María Consuelo Reyna va publicar en Las Provincias el
primer de tres articles2 sobre el Saler que marcaren l’inici de la seua campanya
per aturar la urbanització. Aquest article apareixia després que el diari haguera
publicat un extens informe sobre la situació de la urbanització el dia 25 de
febrer de 1973, per mà de Francisco Pérez Puche.3
Amb la publicació del seu article, María Consuelo Reyna es va posicionar
clarament contra la urbanització, i a partir d’aquest moment açò va condicio-
nar la línia del periòdic. Mentrestant, el director de Las Provincias, José Ombue-
na, es va mantenir en un segon pla, tot i que es pot deduir d’algunes columnes
anteriors4 que no era molt favorable a la posició dels ecologistes i dels biòlegs
1. J. J. Pérez Benlloch. «M. C. Reyna». El País, 10 de juliol de 2003.
2. «La “repoblación forestal” del Saler», «La “reserva” para los valencianos» i «Un paisaje destro-
zado» van ser els articles que la subdirectora va publicar els dies 9, 10 i 11 de maig de 1973 i que
marcaren un punt d’inflexió en el tractament del diari del tema de la urbanització del Saler.
3. El reportatge es titulava «La urbanización de la Dehesa, al día», en el qual el periodista Francisco
Pérez Puche realitzava una revisió molt crítica de la urbanització. Pérez Puche era el cronista lo-
cal de Las Provincias en aquella època. En la seua crònica «A la luna de Valencia», s’ocupava sovint
de la qüestió del Saler, així com d’altres temes que es tractaven en els plens muncipals com l’estat
de l’Albufera o la possible conversió del llit del riu Túria en un espai verd.
4. Les primeres crítiques a la urbanització havien vingut per mà del naturalista Félix Rodríguez
de la Fuente, que aleshores era vicepresident de l’associació ecologista ADENA, i de seguida
se li havien sumat altres biòlegs valencians, com ara Ignacio Docavo, Miguel Gil Corell i José
Mansanet. El director de Las Provincias, en diversos articles publicats en 1970, s’havia burlat
directament de les opinions dels experts i la línia editorial era favorable a la urbanització.

54 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
–que a principis dels setanta havien estat els primers a alçar la veu en contra de
la urbanització–. Però el fet que María Consuelo Reyna pertanyera a la família
dels propietaris del diari sembla que va decantar la balança cap al seu costat,
provocant que exercira gairebé com a directora real del diari mentre que Om-
buena es mantenia una mica al marge.
En el primer dels articles de Reyna, sota el títol de «La “repoblación fo-
restal” del Saler» publicat el 9 de maig de 1973, la periodista assegurava: «Es
angustioso contemplar hacia dónde se dirige lo que en tiempos fuera el bos-
que natural más importante del Mediterráneo: pinos cortados, pinos muertos,
edificios de muchas plantas –de demasiadas plantas– que se alzan desafiando
y destrozando el paisaje». En la mateixa columna, la periodista destacava el fet
que el periòdic haguera sigut el primer en alertar de la situació de la Devesa:
«En el mes de febrero, exactamente el día 25, Las Provincias publicó un mag-
nífico informe de F. P. Puche sobre las obras que se estaban llevando a cabo en
la Dehesa. Fue la primera voz de alarma, un toque de atención a los valencia-
nos». Les següents columnes, aparegudes els dies 10 i 11 de maig, continuaren
en la mateixa direcció.
Els articles de María Consuelo Reyna venien a reforçar els primers textos
sobre la urbanització que havia publicat Francisco Pérez Puche al diari, però,
a més a més, donaven una nova dimensió a la qüestió del Saler, situant-la entre
les prioritats informatives del diari i plantejant-la com una creuada personal
de la periodista. De fet, el mateix Francisco Pérez Puche5 assegura que la cam-
panya del Saler va ser principalment orquestrada per la subdirectora. Segons
explica el periodista, es tractava de fer una crítica al franquisme per mitjà de la
qüestió verda, una de les poques que es podien fer en l’època de la dictadura,
per la qual cosa a València la lluita democràtica hauria estat «prematurament
verda», en paraules del periodista valencià.
Al llarg de 1973 i sobretot de 1974, María Consuelo Reyna va anar dedicant
articles al tema del Saler i incorporant signatures com la de Josep-Vicent Mar-
qués. Aquest sociòleg pioner de l’ecologisme valencià va ser un dels autors de
l’informe sociològic encarregat per l’Ajuntament i posteriorment ocultat en con-
tenir dades molt crítiques sobre la urbanització. En fer-se públic aquest fet, Mar-
qués començarà a col·laborar amb el diari exclusivament sobre la polèmica del
Saler, donant peu inclús a algun intens intercanvi d’opinions amb lectors del diari.
La campanya contra la urbanització va ser tan forta i les crítiques a
l’Ajuntament tan constants que el director de Las Provincias, que s’havia man-
tingut en un discret segon pla, es va veure obligat a escriure sobre el tema
restant-li importància així a la polèmica i evidenciant la divisió amb la subdi-
rectora. El 14 de juliol de 1974, el director del diari publicava «El Saler», un
extens article en el qual assegurava: «Quisiera decir que no considero bueno
el encono que se le está dando al tema del Saler, y que tanto encono, entur-
biando la vista y avivando la bilis, no es conveniente; es malo, francamente
malo.» Sembla que el director va voler rebaixar el grau que estava alcançant
5. Entrevista personal amb Francisco Pérez Puche. 22 de juny de 2009.

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià Anàlisi 44, 2011 55
tota aquesta qüestió a través dels articles de María Consuelo Reyna i de Josep-
Vicent Marqués, que a més s’havien vist seguits d’un cert debat a través de les
cartes al director.
3.2. El llit del Túria
La polèmica sobre la urbanització del Saler, a més, es va unir amb la qüestió
del llit del riu Túria. A causa de la riuada de 1957, que va provocar quantiosos
danys a la ciutat de València, s’havia pres la decisió de desviar el llit del riu
Túria, que creuava la ciutat, per fora d’aquesta. L’anomenat Pla Sud obria la
possibilitat de donar diferents usos a l’espai que deixava ara l’antic llit del riu
Túria al seu pas per València. Una de les opcions era la construcció d’una ca-
rretera, o una ronda, per a descongestionar el trànsit, aprofitant també espai
per a aparcaments d’automòbils. L’altra possibilitat era aprofitar l’espai que
deixaria el riu per a dotar València dels espais verds que li falten.
En aquest nou cas del riu, Las Provincias i María Consuelo Reyna van se-
guir la mateixa línia que en la del Saler: reclamar que el poble decidira el futur
d’aquesta part de la ciutat. En aquest sentit, Las Provincias va crear un concurs
periodístic: «Significación y futuro del viejo cauce del Turia». Des del 8 d’abril
de 1973 fins l’11 de maig d’aquell any es van publicar els textos seleccionats
entre aquells rebuts pel diari, on els lectors exposaven a quin ús destinarien
l’espai que deixava l’antic llit del riu. Del total de nou textos publicats, no-
més un es decantava per la construcció d’una carretera, mentre que la resta
d’articles eren partidaris d’augmentar les zones verdes de la ciutat aprofitant
l’espai que deixaria el Túria una vegada es desviara.
Als articles del concurs se sumaven també les cartes al director sobre
l’antic llit del riu, que també van ser nombroses al llarg de 1973 i 1974. En
aquest sentit, María Consuelo Reyna –en el primer dels articles dedicats a la
Devesa, publicat el 9 de maig de 1973– assegurava que «gracias al concurso
sobre “El viejo cauce del Turia”, se ha puesto de manifiesto que la Valencia
popular, no la Valencia oficial, exige que el viejo cauce sea destinado a jardines,
a los jardines que Valencia necesita, a esas zonas verdes que tanta falta nos
están haciendo. Y, ¿ha pensado alguien que Valencia tenía en la Dehesa una
de las mejores zonas verdes de España y va a dejar de tenerla?». Reyna lligava
d’aquesta manera la necessitat de zones verdes de València amb la urbanitza-
ció de la Devesa del Saler, que la periodista considerava que podria haver-se
condicionat com un gran parc natural del qual haurien pogut beneficiar-se els
veïns de la ciutat.
Uns mesos després, el 18 de setembre de 1973, María Consuelo Reyna es
referia a aquesta qüestió com a «otro caso El Saler», mostrant certa descon-
fiança sobre les declaracions oficials: «Mucho me temo que se esté tratando de
llegar a una de esas famosas soluciones intermedias que no conducen a nada.
[...] Una segunda edición de la monstruosidad del Saler sería demasiado.»
Es tractava sens dubte d’una manera de fer pressió sobre les autoritats,
refrescant la memòria dels lectors i recordant també les promeses oficials. La

56 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
mateixa Reyna va reconèixer6 que l’opinió pública estava més dividida sobre
el destí del llit del riu Túria que sobre la necessitat de conservar el Saler. De
fet, ella assegura que «va manipular» les cartes que rebia el diari, així com els
textos rebuts del concurs, per tal de publicar aquelles que eren favorables a la
conversió del riu en zona verda.
3.3. L’estil de Reyna
En el moment de la polèmica del Saler i del llit del riu Túria, María Con-
suelo Reyna feia una columna diària. En aquesta s’ocupava de notícies de
l’actualitat però plantejant-la en un to personalista, sovint ocupant-se de re-
flexions a partir d’experiències personals. A banda dels temes de què ens ocu-
pem en aquest treball, María Consuelo Reyna tractava en la seua columna
tot tipus de qüestions: política nacional, política local, educació, drets de les
dones... Un espai que en un primer moment –entre març i agost de 1974– duia
com a títol «Noticia subrayada» i a partir de setembre de 1974 començaria a
anomenar-se «El País», donant així idea de la importància que tenia la seua
columna en el mateix esquema del diari i com a premonició potser de la que
tindria en un futur, quan la seua columna es va convertir en peça clau de la
Batalla de València. Es tractava d’una columna editorialitzant, ja que sovint
l’autora equiparava la seua opinió amb la del diari amb expressions com ara
«Creemos que ha llegado el momento de buscar urgentemente soluciones» o
«somos realistas y de sobra sabemos que la Dehesa jamás podrá volver a ser
lo que en tiempos fue».7
Tot i la importància que les columnes de María Consuelo Reyna van tenir
en els assumptes de la urbanització del Saler i el llit del riu Túria, l’estil de
la periodista no es caracteritza per una prosa elaborada. La seua escriptura
és directa, planera, de vegades fins i tot una mica descurada i xarona, en un
intent d’apel·lar directament el lector amb missatges contundents. De fet, la
periodista se situa molt sovint al mateix nivell del lector, fent que el públic
s’identifique directament amb ella. En aquest sentit, María Consuelo Reyna
utilitza sovint la fal·làcia ad populum, apel·lant directament els sentiments dels
valencians com a poble i col·lectiu, en el qual la mateixa periodista s’integra:
«Somos los valencianos los que debemos decidir» , assegurava en referència
al llit del riu Túria. És més, Reyna combina aquesta crida als valencians amb
un altre tipus de fal·làcia, de quantitat, que consisteix a justificar les seues
opinions o arguments per la gran quantitat de gent que les recolza:
6. Entrevista personal amb María Consuelo Reyna. 29 de juny de 2009.
7. María Consuelo Reyna. «Palmeras». Las Provincias, 26 de juliol de 1973.

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià Anàlisi 44, 2011 57
«A través de las numerosas cartas llegadas al periódico, un par a favor de la ur-
banización y muchas en contra de la forma en que ésta se está llevando a cabo,
creo que ha quedado clara cuál es la opinión de Valencia.»
María Consuelo Reyna. «Silencio». Las Provincias, 23 de maig de 1973.
La periodista, en aquest sentit, prenia la paraula en nom del poble, una fi-
gura que utilitzarà encara més al cap d’uns anys, durant la Batalla de València,
per a equiparar l’opinió anticatalanista cap a la que evolucionaria el diari amb
la de tota la població valenciana.8 En la mateixa línia, Reyna feia referència a
la quantitat de persones que havien recolzat la petició que s’havia fet arribar a
l’Ajuntament per aturar la urbanització del Saler:
«No quieren nada que no pueda ser llevado a cabo. Son quince mil setecientas
cincuenta personas, normales, como usted y como yo, las que así han opina-
do... ¡Son muchas firmas!»
María Consuelo Reyna. «15.750 firmas». Las Provincias, 30 de juliol de 1974.
També trobem ja en aquesta època referències als catalans, una qüestió
que més tard serà recurrent en les seues columnes. Però la periodista encara
no havia virat cap a una posició anticatalanista i inclús els presentava com una
imatge que els valencians haurien d’imitar:
«Lo más probable es que si los catalanes hubiesen tenido la Dehesa se hubie-
ran limitado a adecentarla y dejarla como un inmenso y maravilloso parque
natural de la ciudad.»
María Consuelo Reyna. «La “reserva” para los valencianos».
10 de maig de 1973.
A banda dels catalans, l’altra referència territorial era Madrid. Eren comuns
els articles del diari on es deixava entreveure un cert victimisme en la societat
valenciana en relació al tractament de València per part del govern de Madrid,
però al mateix temps la capital també es convertia en una referència per recla-
mar allò es considerava que a València li faltava:
«Hace no mucho tiempo, en un Consejo de Ministros, se decidió que una de-
terminada zona de Madrid se convertiría en una zona verde. Supongo que
porque Madrid necesita zonas verdes, Valencia también.»
María Consuelo Reyna. «La Dehesa mon amour». 18 de setembre de 1974.
8. Castelló, 1997.

58 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
Cal dir que la personalitat d’aquell que signa una columna és clau a l’hora
de considerar l’èxit d’aquesta, i normalment aquelles que es consoliden solen
comptar amb un nombre de lectors fidels que les segueixen i busquen entre
les pàgines del diari.9 El segell personal de María Consuelo Reyna és present en
totes les seues columnes, i ella mateixa s’encarrega de subratllar aquesta per-
sonalitat, com en aquesta columna on, tot i reconèixer que no té proves d’allò
que està parlant, justifica pel seu «sexto sentido» els arguments que esgrimeix:
«Llámenlo sexto sentido, intuición, recelo o lo que mejor les parezca, pero
desde hace unos cuantos días, poco más o menos desde finales de agosto, hay
algo que me hace pensar que el proyecto de convertir el viejo cauce del Turia
en el jardín que Valencia necesita, no va por buen camino. ¿Pruebas concretas?
Absolutamente ninguna.»
María Consuelo Reyna. «¿Otro “caso” Saler?». 18 de setembre de 1973.
La repercussió dels articles de Reyna es poden veure en les cartes al direc-
tor que publicava Las Provincias fent referència a opinions de la subdirectora.
Gràcies a aquests textos sabem que els articles de la periodista tenien un segui-
ment per part dels lectors. I no tots compartien les opinions de la periodista,
segons ella mateixa comentava amb ironia en un article d’octubre de 1973:
«Simpáticos comunicantes anónimos –que, como su mismo nombre indica,
son los que no se atreven a dar la cara– me han acusado de ser destructiva,
de no encontrar nada a derechas, de ser contestataria pese a ser mujer (¡¿qué
tendrá que ver una cosa con otra?!) y una serie de cosas por el estilo.»
María Consuelo Reyna. «¡Bravo, señor alcalde».
Las Provincias, 2 d’octubre de 1973.
No obstant això, la gran majoria de les cartes rebudes i les opinions dels
seus companys de professió, fan veure que els seus articles sobre la Devesa
van ser molt ben acollits pels lectors. Un exemple d’aquest tipus de cartes fa-
vorables a Reyna el trobem el 27 de setembre de 1973:
«El día 18 de los corrientes leí el toque de alarma que la señorita Reyna dio en
su periódico […] se me ocurre pensar que es esta una ocasión en la que todo
el pueblo valenciano en masa debería hacer oir su voz».
L. Coloma. Carta al director. Las Provincias, 27 de setembre de 1973.
En tots aquests trets veiem ja el que serà després la columna d’aquesta
periodista, uns articles que es convertiran en peces clau de la política valencia-
9. Santamaría, 1997.

Las provincias i l’inici de l’ecologisme valencià Anàlisi 44, 2011 59
na dels anys vuitanta i noranta. En aquest sentit, el Saler i el llit del riu Túria
seran un assaig, quasi un entrenament, del que Reyna desenvoluparà més tard,
manipulant dades a la seua conveniència i condicionant en funció de les seues
columnes la vida política valenciana d’aquells anys.
4. Conclusions
En un principi, la defensa de la Devesa del Saler va ser una reivindicació
d’allò públic com a propietat dels ciutadans més que una qüestió de defensa
del medi ambient. Es tractava d’una forma encoberta de crítica al franquisme,
en un moment en què l’ecologisme era pràcticament l’únic mitjà d’oposició
al règim. Tot i això, a poc a poc anaren sorgint en aquelles primeres colum-
nes i articles termes que es popularitzaran després en la defensa del territori
i del paisatge, entesos al cap i a la fi pels seus defensors com a espais públics
patrimoni dels ciutadans. Es va començar a parlar d’ecologia, de defensa de
la fauna, de conservació, etc., acostant els ciutadans per primera vegada a la
natura i introduint com a novetat la necessitat de conservar-la.
La mobilització ciutadana, recolzada per la campanya de premsa orques-
trada per Las Provincias i els seus principals columnistes, va aconseguir aturar
el que hauria estat sense dubte la fi de la Devesa i molt probablement del llac
de l’Albufera. Una cosa semblant a la que ocorreria amb la conversió del riu
Túria en zona verda. Tots dos moviments, relacionats entre ells, significaren
l’inici del moviment ecologista a València i van ser pioners a Espanya en la
lluita contra la depredació urbanística dels entorns naturals, antecedint a altres
mobilitzacions com les dels Aiguamolls de l’Empordà o l’Albufera des Grau
de Menorca,10 que es desenvoluparen en la segona meitat dels setanta.
Dins de les reivindicacions del Saler i del llit del riu Túria les columnes
de María Consuelo Reyna van jugar un paper molt destacat. Aquests articles
d’opinió, a més de significar una novetat com a pioners en el tractament d’una
problemàtica ambiental, van ser també l’antecedent directe del que anys més
tard la mateixa María Consuelo Reyna reproduiria en el context de la Batalla
de València. Una mostra excepcional de com una columna d’opinió va tenir
un efecte poderós en l’opinió pública i en la vida política. No s’ha d’oblidar
que com a conseqüència de la campanya de Las Provincias, el Saler es va salvar
d’una quasi total destrucció i l’antic llit del riu Túria es va convertir en un espai
verd. El 1986, la Generalitat Valenciana va declarar Parc Natural l’Albufera de
València, un espai que comprenia també el bosc de la Devesa del Saler. Va ser
el primer Parc Natural valencià, com a conseqüència directa de la consciencia-
ció en la societat valenciana, i gràcies a la intensa campanya mediàtica sobre el
Saler que va impulsar el diari Las Provincias.
10. Camarasa i Català, 2007.

60 Anàlisi 44, 2011 Anna Mateu y Martí Domínguez
5. Bibliografia
BELtran, a. (2002). Els temps moderns: societat valenciana i cultura de masses al segle
XX. València: Tàndem.
BorDEria, E. (2000). La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio.
Valencia: 1939-1975. València: Fundación Universitaria San Pablo CEU.
Camarasa, J. m.; CataLà, J. i. (2007). Els nostres naturalistes. Volum 2. València:
Mètode (Universitat de València).
CastELLó, E. (1997). «Com es (des)fa una llengua. Las Provincias i el conflicte
lingüístic». IV Jornadas Internacionales de Jóvenes Investigadores en Comunicación.
Actes. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
núñEz LaDEVézE, L. (1995). Introducción al periodismo escrito. Barcelona: Ariel.
PELLiCEr, n. (2004). Martí Domínguez i Barberà. La passió per la paraula. Algeme-
sí: Ajuntament d’Algemesí.
PérEz BEnLLoCh, J. J. (2005) Al cierre: el periodismo tal como lo he vivido. Memorias.
València: L’Eixam.
santamaría suárEz, L. (1997). Géneros para la persuasión en periodismo. Madrid:
Fragua.
sorriBEs, J. (1998). La ciutat desitjada. València: Tàndem.
XamBó, r. (2001). Comunicació, política i societat: el cas valencià. València: Edicions
3 i 4.
ViaDEL, F. (2006). No mos fareu catalans. Història inacabada del «blaverisme». Barce-
lona: L’esfera dels llibres.
Anna Mateu. Llicenciada en Periodisme i Diploma d’Estudis Avançats en
Comunicació per la Universitat de València. Actualment realitza la seua tesi
doctoral sobre periodisme ambiental. És cap de redacció de la revista de di-
vulgació Mètode, que edita la Universitat de València.
Martí Domínguez. Professor titular de Periodisme del Departament de Teo-
ria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València.
És director de la revista de divulgació Mètode, que edita la Universitat de
València.