Content uploaded by Josep-Maria Mallarach
Author content
All content in this area was uploaded by Josep-Maria Mallarach on Dec 31, 2014
Content may be subject to copyright.
1
pnrm.comunitat/community
Conferència de Josep M. Mallarach, 14 de desembre de 2002
TURISTIFICACIÓ
El títol d'aquesta conferència em va ser donat pels organitzadors. Tot i que
semànticament ja n'endevinava el sentit, vaig anar a cercar-ne definic
ions en diversos
diccionaris, sense trobar-
lo en cap. La cerca a internet, en canvi, em va aportar algunes
referències, a banda de les del mateix programa de Panorama, que eren les que sortien
en primer lloc.
Apareixen precedents del terme turistificació e
n textos de l'escriptor valencià Gabriel
Miró, qui als anys vint del segle passat ja es queixava de la turistificació de Benidorm, i
també de Joan Mascaró (aquell desconegut intel·lectual mallorquí que tant influí als
Beatles en la seva darrera etapa) qui
als anys quaranta es planyia dels estralls de la
turistificació i que al 1971 escrivia:
el turisme va matant Mallorca i els mallorquins, molts
d'ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges és un crim
internacional. Hotels
grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes
de mal gust, casetes de bany (...) fa plorera. (...) La grolleria i la manca de sentit de la
bellesa no és una cosa pròpia de Mallorca (www.lavila.org/mascaro/mascbio.html)
.
Darrerament, el terme turistificació apareix, sempre escadusserament, en algun congrés
d'antropologia, de sociologia i poca cosa més.
Proposo, doncs, per començar un
a definició de turistificació, per deixar clar del que
parlarem: turistificació és el conjunt de fenòmens indesitjats que són conseqüència dels
turisme, és dir, un procés i un resultat alhora.
Abans d'entrar en matèria, voldria deixar clares un parell de c
oses. Primera, que
plantejaré una reflexió crítica del tema, sense preocupar-
me d'oferir alternatives. Estic
convençut que l'exposició de les coses com són, sempre és constructiva. Com que vivim
en un entorn social amarat de prejudicis favorables al turism
e, que sovint ens el
presenten com una panacea, sobretot a les comarques de l'interior, i on molts s'amoïnen
quan hi ha una simple "desacceleració" del ritme de creixement del turisme, confio que
una crítica adreçada a la rel d'aquest fenomen pot aportar un element d'equilibri.
En segon lloc, m'agradaria recordar que la censura contemporània és més efectiva del
que molts sospiten, especialment quan es tracta de temes tabús, com ara el "dogma del
progrés". Amb un bon exemple n'hi haurà prou. Es tracta del bo
icot internacional de que
fou objecte el manifest crític més important que va emetre la comunitat científica al llarg
del segle vint (signat l'any 1992 per més de 1700 científics de primera línia, entre els
quals la pràctica totalitat de premis Nobel de ci
ències del món, i els presidents
d'acadèmies i instituts científics més prestigiosos del planeta). El
Warning to Humanity
de la Union of Concerned Scientists (www.ucsusa.org) adverteix que:
Els éssers
humans i el món natural es troben en una cursa abocada a la col·lisió. Les activitats
humanes infligeixen danys severs i sovint irreversibles al medi ambient i a recursos
d'importància crítica. Si no es modifiquen, moltes pràct
iques actuals creen un greu risc
per al futur que desitgem (...) i poden arribar a alterar el món vivent fins a un punt que
sigui incapaç de sostenir vida en la forma que avui coneixem. Urgeixen canvis
fonamentals si volem evitar la col·lisió que la nostra cursa actual produirà
(www.celfosc.org/cat/avis.html)
La importància d'aquell Avís no rau només en el que deia, sinó sobretot, en qui ho deia.
Des de la rev
olució científica del segle disset la ciència moderna ens havia confortat
2
amb la promesa d'un món millor gràcies als avenços tecnològics continuats i cada
vegada més espectaculars. Calia, doncs, accelerar la transició per arribar a una futura
"edat d'or".
A darreries del segle vint, quan la crisi ecològica i humanitària va arribar a
assolir proporcions globals, les evidències en sentit contrari varen esdevenir irrefutables.
Fins i tot el desenvolupament de la ciència postmoderna ha ajudat a desinflar la il·
lusió
de l'optimisme tecnocràtric. Malgrat que gran part de la societat contemporània,
entretinguda amb el futbol i la televisió, està lluny d'imaginar-
ho, els científics més lúcids
i honestos ja fa un temps que han renunciat a aquella ingènua creença de q
ue qualsevol
problema, per greu que sigui, té o tindrà solució tècnica. En paraules de Huston Smith a
Beyond the postmodernist mind
(1989) el positivisme reduccionista ha tocat fons. Amb
decennis de retard, l'elit científica del món s'avenia a admetre - se
nse tenir el coratge
moral de confessar-ho-
algunes de les crítiques més radicals del progrés tecnològic
modern, com La Crise du monde moderne de René Guénon (1946) o el Man and Nature
de Seyyed Hossein Nasr (1968). I també, encara que són comptats els que
ho han
admès, com ara Jerry Mander o Edward Goldsmith, es pot trobar en les declaracions
que han fet darrerament els portaveus de nacions indígenes d'arreu del món, d'entre els
quals voldria destacar la confederació iroquesa (el govern democràtic més anti
c del
món, que encara no és reconegut pel govern dels EUA)
(www.ratical.org/many_worlds/6Nations/BasicCtC.html) i els Kogi, els antics t
airona
precolombins, una societat totalment antimaterialista, que encara viuen dalt de la Sierra
Nevada de Santa Marta
(weblife.bangor.ac.uk/rem/kogi/message.html).
El turisme en el context dels processos exponencials globals
Crec que calia deixar aquest punts crucials ben establerts, abans de seguir endavant. Si
admetem que la turistificació és un resultat indesitjat del turisme, i si "urgeixen c
anvis
fonamentals", convé començar per mirar d'aclarir que és i com sorgeix aquest fenomen
tan insòlit.
És cert que al llarg de la història humana hi ha hagut innombrables migracions i
pelegrinatges,...però no es té coneixement de res que s'assemblés al tu
risme. Tots els
desplaçaments humans responien a una necessitat concreta, fos espiritual, anímica o
física. Per això, un concepte com el de la "cultura de l'oci" era simplement inimaginable,
com ho és encara per a la majoria de la humanitat que viu al marg
e dels excessos de
les societats dels països rics o de les minories riques de la resta.
El turisme és, doncs, un fenomen sense precedents històrics, absent de l'experiència
multisecular de la humanitat. Sorgeix, fa poc més d'un segle, en els països més ric
s i
urbanitzats, i que ha tingut un creixement exponencial, anàleg al d'altres fenòmens
igualment anòmals, que caracteritzen el tipus de "desenvolupament" que Occident, amb
l'ajut de l'Orient occidentalitzat, empeny i imposa, de forma implacable, a la rest
a del
món. Em refereixo a fenòmens com ara el creixement exponencial de població, de
consum de recursos, de destrucció de paisatges i ecosistemes, d'expansió dels deserts,
d'augment de la contaminació de terra, mar i aire, de genocidi de pobles indígenes,
d'extermini d'espècies, de destrucció d'ecosistemes i un llarg etcètera. Si en una cosa
tothom es posà d'acord a la darrera Cimera de Johannesbourg (tan decebedora en
molts sentits) fou que, globalment parlant, des de Rio, s'havien fet grans avenços cap a
la insostenibilitat arreu del món (www.elsverds.com/diverdsitat8.htm).
Els processos exponencials en sistemes finits, com la Terra, són insostenibles per
força.
I quan interactuen entre ells de forma sinèrgica, com fan avui dia, creen situacions
radicalment noves, molt difícils d'imaginar o de concebre. Beyond the limits
de la
malaguanyada Donella Meadows i col·legues (1992) mostra, amb l'ajut de models
ma
temàtics de sistemes, les opcions que existeixen quan se superen els límits de la
3
capacitat de càrrega planetària. (www.unh.edu/ipssr/Lab/BTL.html). Una sit
uació que,
segons els informes de l'Estat del Món del Word Watch Institute, ja s'ha produït en els
darrers quatre anys per alguns dels indicadors més bàsics, com ara la producció
mundial de gra per càpita.
La turistificació de Yellowstone
Arribats aquí vul
l comentar un cas emblemàtic, el del famós Parc Nacional de
Yellowstone. Els EUA estan tan orgullosos del seu sistema de parcs nacionals, que el
presenten com una de les best idea the US has given to the world
. Com que els EUA
han esdevingut - per bé i per mal -
el referent del món occidental, i com que el model
estadounidenc de parc nacional s'ha difós arreu del món i també ha arribat a Catalunya,
tal qual (Estany de Sant Maurici-
Aigüestortes), i amb variants (Montseny) que es troben
abocades a la turistificació, com el mateix Yellowstone, considero que val la pena aturar-
s'hi un moment.
En el territori on avui hi ha el parc nacional de Yellowstone, a mitjans del segle divuitè
els colonitzadors i aventurers europeus hi van introduir (en part voluntàriament,
en part
sense voler) epidèmies que varen causar la mort de més del 50% dels absàroka
, la
majoria dels gross ventre, shoshoni i blackfoot
. És així que, eliminada gran part de la
població autòctona, el govern federal es va poder apropiar enormes extensions
de
territori amb poques dificultats. A diferència d'altres tribus, els absaroka (crow
) van
decidir no lluitar contra els invasors, motiu pel qual el tractat de Fort Laramie (1881) els
reconegué la sobirania de tot el seu territori. Això no obstant, una veg
ada descoberts els
meravellosos paisatges que contenia, ja no es van poder estar d'apropiar-
se'ls. Amb una
combinació d'hàbils pressions militars i comercials, ajudats de mentides i enganys, al
1910 el govern federal va forçar els absaroka a admetre un nou
tractat que reduïa el seu
territori al 10%, és dir l'actual reserva. A la resta del territori indígena hi van establir els
flamants Parcs de Yellowstone i dels Great Tetons,
for the benefit and enjoyement of the
people
. El people en qüestió eren els turis
tes blancs, naturalment, perquè els indígenes
encara seguien lluitant en aquella regió per conservar els seus territoris ancestrals. La
tribu nez percè
van fer la seva èpica retirada a través del flamant parc nacional
encalçats pel setè de cavalleria, dava
nt la mirada atònita dels turistes, i la massacre de
Woonded Knee, que va acabar amb l'heroica resistència dels lakota, no fou fins 30 anys
després de la declaració del Parc Nacional de Yellowstone.
Com que alguns turistes van ser atacats per animals "salvatges", el
National Park
Service
, amb una estructura de caire militar, es va afanyar a eliminar el llop i a reduir
dràsticament les poblacions d'altres espècies "perilloses" com ara el puma i el coiot.
Mancats de predadors, les poblacions de bisó i wapiti
van augmentar sense control,
calcigant els prats i provocant l'erosió del sòl, cosa que va causar fortes reduccions
d'espècies com el castor i una mena de mufló, seguit de l'expansió d'epidèmies bovines
que es van estendre, fora del parc nacional, a ramats
domèstics de les rodalies, fins al
punt d'induir als rangers
del Parc Nacional, a matar a trets més dels 80% dels bisons i
dels wapiti
l'any 1993. Però les desgràcies no acaben aquí. L'abandó de la gestió del foc
que duien els indígenes, incompresa com er
a, va provocar una expansió desmesurada
de boscos desequilibrats. Les tempestes segues de l'estiu de 1988 van produir uns
incendis forestals devastadors que van arrasar 560.000 ha. Des d'aleshores se n'han
produït d'altres, de manera que el 80% d'aquell ma
gnífic territori, considerat fa un segle
com una de les "millors mostres de l'Edèn", ha quedat reduït a cendres. Alston Chase ho
ha documentat molt bé al llibre
Playing God in Yellowstone. The destruction of America's
first National Park.
El sistema parcs
nacionals ocupa actualment el 6% EUA, té una potent publicitat
mediàtica i rep centenars de milions de visitants a l'any. Per contra, les reserves
4
indígenes, cobreixen poc més del 2% del territori, on el govern federal va confinar més
dues-centes nacions o
riginàries d'aquell continent. Avui dia aquestes reserves acullen la
minoria ètnica dels EUA que pitjors condicions de vida pateix, amb els índexs més
elevats de suicidis, alcoholisme, desintegració social, etc. No solen rebre turistes, i se'n
parla poc. V
aig tractar la contradicció d'aquests dos sistemes antagònics, tristament
complementaris als EUA, en un article
Parques nacionales versus reservas indígenas un
modelo en cuestión, publicat a Ecología Política (www.fuhem.es/ecologia/revista.htm)
Aquest model miop i maniqueu, incapaç d'entendre i acceptar civilitzacions
premodernes, s'ha difós, malaudarament, en molts dels països colonitzats pels
anglosaxons
, amb resultats tràgics per moltes tribus i nacions, algunes tant admirables
com els massai, que van ser expulsats dels seus territoris ancestrals (parts del que ara
és Kènia i Tanzània) per crear els grans parcs nacionals de Serengeti i similars.
El turisme símptoma d'insostenibilitat
La primera vegada que vaig visitar Menorca, fa cosa de trenta anys, encara vaig
conèixer pagesos del centre de l'illa, prop de Mercadal, que vivien contents sense haver
vist mai el mar. Com aquells vilatans del Tao-Te-Ching q
ue eren feliços sentir cantar els
galls del poble veí al llarg de tota la vida i morint sense haver tingut mai la curiositat
d'anar-
lo a veure. Però el turisme es fonamenta just en l'actitud contrària; en fomentar el
desig de desplaçar-se per veure món.
Qu
è motiva als turista de les comarques interiors? Si hem de fer cas a les enquestes
realitzades a l'Estat, diríem que en 43% dels casos el motiu és distreure's i canviar
d'ambient, en un 20% la visita de família i amics i en un 15% se cerca la salut i desca
ns.
En tot cas, com tots sabem, el turisme només sorgeix quan hi ha un alt nivell
d'urbanització, d'acumulació de riquesa i de desenvolupament de mitjans de transport.
Alliberar
-
se periòdicament d'uns ambients urbans congestionats, sorollosos,
contaminats,
en definitiva hostils i poc humans, esdevé, per a molta gent, no sols una
necessitat física sinó també anímica.
Segons l'Organització Mundial del Turisme (WTO) el turisme ha esdevingut la primera
indústria del món. Segons el llibre Signes Vitals (Vital Signs
) que publica anualment el
World Watch Institute (www.worldwatch.org)
el turisme ha augmentat globalment, durant
els darrers 50 anys, amb un ritme prodigiós, un 7% a
nual acumulatiu. Així, des de 1950
els desplaçaments internacionals s'han multiplicat per 30. Al 2000, es van comptabilitzar
675 milions viatg
es internacionals, que van generar un negoci que s'estima que pujà a
1,4 bilions € diaris. Si seguissin les tend
ències actuals, es preveu que a d'ací 20 anys
s'haurien doblat els desplaçaments turístics de l'any 2000. I amb aquest escenari de
creixement ex
ponencial, Europa podria arribar a rebre fins a 720 milions de turistes l'any
2020.
On va a parar la ingent riquesa econòmica que genera el turisme? Com era d'esperar, la
distribució dels ingressos econòmics està fortament controlada pels poderosos. Els qu
e
menys beneficis perceben són, com era d'esperar, els països més pobres. Per exemple,
al 1950, els estats africans es quedaven només el 4% dels beneficis econòmics del
turisme internacional, un percentatge insignificant que s'havia reduït fins al 2% a l'a
ny
2000. Així, doncs, el turisme sovint contribueix a enriquir els rics i empobrir, encara més,
els pobres.
Les dades de l'Organització Mundial del Turisme mostren que Europa és el continent
que més turisme rep, el 60% de totes les destinacions turístiques
internacionals. Dins
d'Europa, França és el primer destí turístic i Espanya el segon. Si considerem grans
regions geogràfiques, la Mediterrània és el primer destí turístic del món, amb 260 milions
5
de turistes l'any 1990, i una previsió de 440 milions l'an
y 2025. Espanya va rebre l'any
2000, 48 milions de turistes, dels quals el 47% ho van fer a l'estiu, amb 8 dies estada
mitjana. Dins d'Espanya, les dues Comunitats autònomes més turistificades són Balears
i Canàries, les quals reben, en conjunt, el 43% del
total de turistes. Dins de la península,
Catalunya és la primera autonomia (19%) seguida a certa distància d'Andalusia (13%).
En resum, i per deixar ben clar on estem: Ens trobem dins del continent més turistificat
del món, en el segon estat més turistifi
cat d'Europa i, dins d'ell, en la Comunitat
Autònoma peninsular més turistificada.
Aquest turisme, és ben sabut, es va concentrar primer a les costes. En cosa de quaranta
anys, el turisme de sol i platja (o de sun, sand & sex, si voleu) ha quasi saturat el
litoral.
A Catalunya la urbanització dels municipis amb façana marítima, on viu el 47% de la
població permanent, s'ha accelerat sobretot des dels anys setanta i s'ha intensificat
darrerament. Allí s'hi concentren el 82% dels habitatges turístics, un 83% d
els càmpings
i un 80% de les places hoteleres. I també la proporció més alta d'amarradors per càpita
de tot l'Estat. A Mallorca, on la dependència econòmica del turisme ha arribat a ser del
70%, aquest procés ha donat lloc al terme balearització, que ha en
trat a diverses
llengües europees per indicar els desgavells de la turistificació del litoral. El nou Pla
Territorial Insular de Mallorca vol programar ara la turistificació de l'interior, a diferència
de Menorca, on sembla que la vol frenar. Tanmateix, co
rregir aquest tipus de turisme
depredador és extraordinàriament difícil. Els migrats resultats assolits a partir dels grans
esforços desplegats en les agendes 21 d'alguns municipis litorals catalans ho proven a
bastament. I això que Catalunya ha estat capd
avantera, en el context europeu, en el
desplegament de les agendes 21 locals.
Després del turisme de sol i platja va venir l'onada del turisme de muntanya, més
concretament d'alta muntanya, associada als esports de neu. La turistificació de la Vall
d'Aran
i de la Cerdanya ha estat forta i abassegadora. Per exemple, a la Cerdanya,
entre 1992-
2002 es van començar prop de 5000 habitatges. És així que la proliferació
d'urbanitzacions residencials ha transformat molts paisatges agraris de la plana cerdana,
tot i
que són ocupades, de mitjana, només 14 dies a l'any. L'increment mitjà anual dels
habitants de la comarca ha assolit el 212% (26.000 persones). Ara la turistificació
s'estén a l'Alt Urgell i els dos Pallars, on hi ha diversos projectes d'estacions d'esquí
,
algunes enllaçant amb les pistes andorranes i una altra amb la de Baqueira/Beret, que
és l'estació d'esquí més gran d'Espanya i té enormes complexes residencials associats.
L'impacte que causaran a espais naturals d'una qualitat excepcional, inclosos en
el
PEIN, ha ocasionat importants mobilitzacions ecologistes, i denúncies a la Unió
Europea, que fins ara tan tingut pocs resultats efectius.
Les comarques de l'interior, com la Garrotxa, que no tenim platja ni alta muntanya, varen
quedar arrecerades uns an
ys d'aquestes onades de turistificació. Alguns pensaven que
els seus encants eren massa discrets per atreure els turistes. Quan a l'any 1982 el
Parlament de Catalunya va establir el primer espai protegit, la zona volcànica de la
Garrotxa, que tenim ací al
costat, rebia uns pocs milers de visitants al llarg de l'any:
estudiants, excursionistes, pintors, poetes. Dins del parc natural, es van definir unes
àrees més protegides encara, anomenades inicialment "reserves integrals" i al 1985
reconvertides en "reser
ves naturals". La més gran, es va crear per protegir un bosc
immortalitzat per aquell poema de Joan Maragall que diu "
Li agafa un dolç oblit del món,
en el silenci d'aquell lloc pregon, i no pensa en sortir, o hi pensa en va (...) és presoner
del silenci i la verdor, Oh companyia, Oh deslliurant presó!
" Al 1962 uns admiradors de
Maragall van plantar un monòlit basàltic a l'entrada de la fageda de'en Jordà amb la
inscripció "Sagrat a la memòria de Joan Maragall". Com podien imaginar que quaranta
anys més tar
d, essent aquell bosc una "reserva natural" la carretera que hi porta
arribaria a tenir una intensitat mitjana de 1500 vehicles/dia i que la fageda d'en Jordà
rebria uns 500.000 visitants a l'any? Inexorablement el silenci i la quietud han
desaparegut, de
manera que el "temple de silenci i recolliment" en paraules del pintor
6
Enric Galwey, s'ha "profanat". Cada vegada més fa pensar en aquell lema dels parcs
europeus: Estimats a matar (Loving them to death
). El fet que el Parc natural de la zona
volcànica de
la Garrotxa hagi estat un parc pilot en el desenvolupament de la Carta
Europea de Turisme Sostenible mostra fins a quin punt els gestors dels espais protegits
són impotents per evitar la massificació, induïda per una publicitat mediàtica que escapa
completament al seu control.
El turisme de les comarques de l'interior s'ha desenvolupat amb nombroses modalitats:
Turisme rural, agroturisme, ecoturisme, turisme cultural, turisme de natura, turisme
d'aventura, turisme actiu. És cert que el turisme rural ha supo
sat un fre al despoblament,
ha ajudat a la diversificació econòmica, ha impulsat la rehabilitació del patrimoni històric,
ha estat una compensació per la crisi econòmica, i en algun cas ha ajudat a la
conservació del medi ambient. Però a banda d'aquests as
pectes positius, local, que
ningú nega, hi ha una llarga llista d'efectes negatius que poques vegades s'està disposat
a admetre.
Els impactes negatius de la turistificació
No és fàcil definir quan es considera "negatiu" un impacte turístic. En termes gener
als,
podríem dir que és negatiu quan supera la capacitat de càrrega, sigui física, ambiental,
social, econòmica, cultural, o psicològica...Quan supera alguna d'aquestes capacitats
causa una alteració, un canvi qualitatiu que sol ser percebut negativament.
Els exemples
els tenim a tocar mà:
La contaminació de les aigües dolces o marines, l'aire, l'atmosfera, deguda a la
producció ingent de residus de tota mena (urbans, industrials, aigües residuals, etc.) i
les emissions de gasos contaminants, la pèrdua de silenci i de tranquil·litat.
L'erosió del sòl dels espais naturals fràgils -com l'alta muntanya-
o dels monuments
sotmesos a visites multitudinàries. L'afectació de la flora i la fauna per destrucció
d'hàbitats, cacera de trofeus, recol·lecció de "souveni
rs", sorolls, etc. En regions
càrstiques com l'Alta Garrotxa, a l'estiu hi ha poca aigua en superfície i la fauna no hi pot
accedit si aquestes poques àrees estan plenes de barranquistes, incentius d'empresa,
esportistes d'aventura, etc. En altres llocs, c
om a Siurana, els escaladors de parets
"extremes" foragiten els pobres rapinyaires dels seus nius.
El consum excessiu d'aigua dolça que provoca assecament de rius i zones humides, la
construcció d'embassaments i trasvassaments, la salinització dels aqüífer
s litorals, etc.
El consum desaforat de combustibles que provoca l'explotació petroliera, el transport
(amb accidents periòdics, com hem vist tràgicament ara amb el cas del Prestige) sense
parlar dels vessaments i abocaments "rutinaris", les emissions de C
O2 que provoquen
l'escalfament global, etc.
L'especulació del sòl, la proliferació d'infrastructures (viàries, energètiques, etc.) són
problemes quantitatius prou coneguts. La degradació de l'urbanisme i de l'arquitectura
ho és menys, però no és pas menys
greu, ja que ha provocat l'expansió epidèmica del
kitch residencial, des del pseudotradicional eivissenc a marina fins al pseudotradicional
tirolès a muntanya.
La destrucció, degradació, banalització i estandarització dels paisatges, degut a la
proliferac
ió d'infrastructures, zones comercials, àrees recreatives, parcs de totes menes;
aquàtics, zoològics, musicals, temàtics, etc. és igualment patent. En alguns llocs encara
és més subtil, i per tant pitjor, atès que tot l'entorn ha esdevingut una mena de gra
n parc
temàtic, on la frontera entre l'autèntic i la ficció s'ha esvaït.
7
I tot això ens porta a parlar dels impactes negatius en la mateixa societat. En casos
extrems, la turistificació arriba a induir l'expulsió de la societat tradicional, que és
substituïda per urbanites
. En altres casos, intermedis, es promou una integració en rols
subaltern (minyones, vigilants, xofers i jardiners). En els casos més "benignes" indueix la
turistificació de les mentalitats i les actituds que contagia els valors mercantil
s fins al
punt que fa semblar normals expressions per l'estil de "ens hem d'anar a vendre" o
també "la Garrotxa com a producte turístic", unes expressions que fa pocs anys haurien
indignat a tothom. És dir, un canvi de mentalitats que comporta generalment
pèrdues
d'autenticitat, d'honestedat o fins i tot de seguretat ciutadana, sense parlar de
l'empobriment de la llengua o d'altres valors més intangibles però no menys importants,
com el simple fet de "saber estar" al bosc, o a la natura, cosa que molts col·
lectius de
població urbana ja no saben fer, com ara els que integren la taxonomia irònica que Martí
Boada ha elaborat, formada per
camalluents, petapins, saltamarges, xuxumeus,
passabardisses
, etc.
En altres regions interiors, molts més remotes, els probl
emes són similars. Helena
Norberg-
Hodge explica magistralment la magnitud dels impactes que la turistificació dels
darrers vint anys ha provocat al Ladak, una regió índia de cultura tibetana situada al cor
de l'Himàlaia, i les intel·ligents formes que les
comunitats locals han desenvolupat per
oposar-s'hi, partint de la constatació que "
oblidem que el preu pel creixement econòmic i
la prosperitat material sense fi ha estat un empobriment social i espiritual, inseguretat
psicològica i la pèrdua de vitalitat
cultural" (www.isec.org.uk).
Per això, resulten excepcionals aquells casos que, com el dels Amish, han sabut
gestionar el turisme de manera que els aporti beneficis (no s
ols econòmics, sinó també
de reconeixement social i d'autoafirmació) sense causar alteracions indesitjades a les
seves comunitats. Però aquestes excepcions són tan singulars com els mateixosAmish,
unes comunitats que han decidit voluntàriament, per motius
religiosos, evitar
curosament la majoria de tecnologies modernes per conservar el seu simple estil de
vida, al marge de la resta de la societat, i que han sabut fer-
ho de manera que s'han
guanyat el respecte de la societat dominant (www.800padutch.com/amishs.html).
L'evidència de la petjada ecològica
Els mitjans de comunicació ens informen contínuament dels moviments que
experimenten una pila d'indicadors enganyosos, com és ara el Producte Interior B
rut
(PIB) que "haurien de deixar indiferent a qualsevol persona raonable", com ja deia F.T.
Schumacher (www.preservenet.com/theory/Schumacher.html)
. Però hi ha alguns altres
indicadors, dels quals no parla quasi ningú, que podrien ser molt més útils per entendre
cap on anem. Un d'ells és l'indicador que mesura el conjunt d'impactes que una societat,
un país o una regió, té per al conjunt del Planeta. És diu petjada ecològica (
ecological
footprint
) fou definit per William Rees i Mattis Wackernagel (1966) i ha tingut difusió
arreu del món (www.rprogress.org/programs/sustainability/ef/)
. El concepte de la petjada
ecològica és simple: es tracta de la suma de la superfície (terrestre i marítima) que
necessitem per produir els recursos que consumim més la superfície (terrestre i
marítima) que
necessitem per absorbir els residus i les emissions que generem. Els
càlculs són una mica complexes, però perfectament factibles
(www.pangea.org/aeec/ecoilla/art49-2.html)
A Catalunya aquest indicador s'ha calculat
una sola vegada, en una petita obra que va passar injustament desapercebuda:
La
Petjada ecològica
de Barcelona de Ferran Relea i Anna Prat publicada per l'Ajuntament
de Barcelona l'any 1998 i exhaurida des d'aleshores. Amb dades dels anys 1994-
97
Relea i Prats calculen que, de mitjana, cada català necessitava aleshores una superfície
de 0,49 ha de conreus, 0,99 ha de pastures, 1,02 ha d'àrea d'absorció de C02, 0,65 ha
de mar i 0,03 ha de terreny construït, és dir, un total de 3,26 ha.
8
A partir d'aquesta magnitud es pot comprovar que la petjada ecològica de Barcelona és
similar a la superfície de Catalunya, mentre que la petjada ecològica dels 6 milions
de
catalans --més la dels turistes que rebem--
equival a 6,5 vegades la superfície de tot
Catalunya. Vist de d'un altre angle, el dèficit ecològic de Catalunya l'any 1996 equivalia
a cinc vegades la superfície Catalunya. Òscar Carpintero ha calculat la petjada
ecològica de l'Estat l'any 1995 (
4,67 ha/càpita) i ha calculat també que el nostre deute
ecològic equival a tres vegades tota la superfície terrestre i marítima d'Espanya. Si es
pren consciència del que tot això suposa, costa d'entendre com es pot seguir
obsessionat en l'augment del consum i del creixement econòmic.
Des de 1998 la petjada ecològica de Catalunya no s'ha tornat a calcular mai més, i això
que, des de diverses instàncies, ho hem demanat reiteradament. Ara bé, sabem que la
petjada ecològica actual és bastant superior, no sols p
erquè la mitjana estatal ja ho és i
perquè el consum de recursos en general ha augmentat, sinó sobretot pel fet que les
emissions de C02 han augmentat enormement. Tant a nivell espanyol (Espanya és
l'estat de la Unió Europea que més s'allunya dels límits f
ixats per aquell Protrocol) com a
nivell català, on ja superem en un 50% les que hauríem de tenir l'any 2012 segons el
Protocol de Kyoto (www.cat-sostenible.org/agenda21/sessions/ppt/xercavins.ppt).
Què vol dir que la petjada ecològica augmenti any rera any? Entre altres coses, posa en
evidència la retòrica demagògica dels discursos sostenibilistes. Quina relació té aquest
indicado
r amb el turisme? Molt directa; El principal component de la nostra petjada
ecològica és l'energia, el sector que més energia consumeix és el sector del transport, i
la meitat de l'energia del transport la consumeix el turisme.
El problema d'equitat que po
sa d'evidència la petjada ecològica és molt greu. El 20% de
la població rica del món consumeix més del 80% dels recursos mundials. A l'any 1996, a
nivell mundial hi havia disponibles només 1,75 ha per persona disponibles i ara la
superfície deu vorejar 1,5
ha. Per tant, el fet que la nostra petjada ecològica de més de 5
ha per càpita segueixi augmentant, vol dir que el nostre desenvolupament excessiu es fa
a costa del subdesenvolupament de molts altres -vius o per néixer-
els quals,
inexorablement, cada veg
ada seran més pobres. O també que el nostre deute ecològic
és cada vegada més gran, tot i que són pocs els qui, con John Dillon, en treuen totes les
conseqüències que s'imposen (www.ecej.org)
. Aquesta polarització, cada vegada més
forta, entre uns països rics cada cop més opulents, i una multitud de pobres, cada cop
més misèrrims, no pot sinó desembocar en migracions, guerres, epidèmies o altres
catàstrofes. Una cosa és ben cl
ara: en un món ideal, on es distribuïssin equitativament
els recursos disponibles entre tots, el turisme internacional desapareixeria. Simplement,
els recursos disponibles no permeten ni tan sols imaginar que més de sis mil milions
d'éssers humans puguin viatjar còmodament arreu del món.
Pot ser sostenible el turisme?
En Pere Fullana, en el seu llibre Turisme sostenible
(2001) recorda que s'han aprovat
onze documents internacionals sobre turisme sostenible, des de la declaració de Manila
(1980) fins la decl
aració d'ecoturisme de Québec d'enguany, passant per la Carta del
turisme sostenible de Madrid (1995) però acte seguit posa de manifest que la seva
incidència en els models turístics dominants, clarament insostenibles, ha estat i és molt
escassa.
En efecte
, tots els analistes seriosos i independents coincideixen en afirmar que el
turisme actual no és sostenible, ni socialment, ni econòmicament ni ambientalment, fins
el punt que, des de l'òptica de l'ecologia profunda, se'l considera un símptoma clar
d'insos
tenibilitat. Si es fa l'anàlisi global, es constata que la turistificació és destructiva
pel medi ambient, i sovint també per la societat. Es cert que es poden corregir alguns
9
dels seus efectes negatius mitjançant l'estalvi d'aigua, d'energia, el foment de
ls viatges
amb transport públic, la regulació de la capacitat de càrrega, etc. En aquest sentit, les
mesures proposades per les principals organitzacions ecologistes espanyoles
(www.esp-sostenible.org/eeds/contenidos.htm)
són viables i desitjables, certament, però
no ataquen la rel del problema, que segueix augmentant de forma exponencial.
L'ecoturisme vol superar les contradiccions del turisme de
masses, i ho fa, si més no en
part, a nivell local, perquè dóna suport a les iniciatives de conservació de l'entorn i
fomenta les economies locals. Però, la seva contradicció apareix en l'impacte més greu
(el viatge, que es fa generalment en avió) amb tot
es les conseqüències associades
(avions, aeroports, emissions,...) que aboquen al canvi climàtic global i altres aspectes
negatius de la globalització.
Quines són les tendències generals del turisme a curt termini? Segons l'Organització
Mundial de Turisme
(OMT) es poden resumir així: més vacances, estades més curtes,
viatges més llargs, més segones i terceres residències. Per tant, hem de concloure que,
mentre continuïn aquestes tendències tindrem més turistificació i, consegüentment, més
insostenibilitat,
a nivell globalment. La qual cosa no treu que, en certs llocs, per exemple
al rerapaís, el turisme no pugui tenir alguns efectes positius i esdevenir, temporalment,
com un factor positiu per la sostenibilitat econòmica.
Espero que el lector que hagi arriba
t a aquest punt tingui clar que la turistificació és, com
diu Schumacker a The Guide for the Perplexed
un "problema divergent". És dir, encara
que globalment parlant, hem d'admetre que el turisme forma part del problema i no pas
de la seva solució, hi ha b
astants casos on resulta ser positiu i negatiu alhora, si bé
aquests valors es donen a nivells i en proporcions diferents. I en certes ocasions,
paradoxalment, el turisme pot resultar benèfic. Ara bé, reconèixer aquesta contradicció
no equival a admetre que el turisme sempre sigui benèfic com voldrien fer-
nos creure la
propaganda desenvolupista. Ni tan sols és així la majoria de vegades. Si, com deia
l'Avís a la humanitat de l'UCS i com afirmen molts savis - indígenes o no -
d'arreu del
món, calen "canvis f
onamentals", em sembla clar que hem d'estar disposats a
qüestionar el fenomen turístic de soca-rel. Fins i tot el de les comarques de l'interior.
panorama comunitat/community - http://www.pnrm.net
La Coromina de Bianya - 14.12.2002