Els refranys sobre alimentació al llarg de la història

Full text

Els refranys sobre alimentació al llarg de la història: el seu perquè
Esther Forgas Berdet (Univ. Rovira i Virgili)
1. Introducció
En un sentit ampli , entenem per cultura popular tant el conjunt de textos orals i escrit
com els hàbits i els fets social de diversa índole que formen el substrat de la vida quotidiana
de qualsevol societat, i que han estat transmesos de pares a fills a través de diferents
testimonis. Aquests testimonis poden ser tant les petjades culturals –festes, tradicions,
costums, estris- com les transmissions orals a l’estil de rondalles, cançons, mites, contes,
dites, refranys o proverbis.
Dins de les mostres de tradició oral, siguin rondalles, acudits, contes o proverbis, les
dites i els refranys populars són els que millor conserven l’herència dels segles, ja que s’han
anat transmeten de generació en generació a mida que hem après a parlar, del llavis de les
persones més properes, els nostres pares, els avis, els oncles o els qui ens envoltaven de
petits, en el moment de fixació de la nostra llengua materna. Per aquesta raó difícilment els
hem oblidat, perviuen en la nostra memòria, encara que moltes vegades hàguim deixat
d’emprar-los en la vida diària.
Doncs bé, aquests refranys, aquestes dites transmeses per la saviesa popular de segle
en segle, són objecte d’estudi especial per part d’una branca de la ciència filològica, l’
Etnolingüística, que és la disciplina que tracta d’esbrinar les relacions entre la llengua i la
societat, i que intenta d’obtenir dades de caràcter etnològic –sobre la vida de l’home i de les
societats- per mitjà d’aquests ‘mots amb memòria històrica’ que són els refranys. Per a
l’etnolingüista, el concepte de cultura popular està lligat al món de la parèmia (el refrany, la
frase feta, la dita o el proverbi), encara que la seva feina no és tant la mera recopilació de les
dites sinó el seu estudi, el poder obtenir, a través d’elles, tota una informació social i històrica
que moltes vegades s’hauria perdut sense la col·laboració del refranyer.
Però abans de seguir endavant potser que ens preguntéssim què és una dita o un
refrany, i, sobretot, quina és la seva raó de ser. La peculiaritat de la parèmia és la de ser una
expressió lingüística que, contràriament a la llengua de cada dia, no és creada pels parlants en
el moment mateix de la parla (el procés d’actualització lingüística) , sinó que qui parla la

recull d’allò que podríem anomenar (ja que parlem de menjars) el ‘rebost’ de la memòria
lingüística. Aquell dipòsit històric on guardem totes aquelles expressions fetes que hem après
socialment. Són expressions que han confegit altres parlants de la mateixa llengua fa segles,
que reflecteixen les seves experiències diàries, que ens han estat transmeses generalment per
tradició oral i que nosaltres anem rescatant gràcies a la memòria lingüística en diferents
moments de la nostra vida diària, a vegades sense saber ben bé el seu significat real: Qui s’ho
ha sembrat que s’ho espigoli, Qui vulgui peixos que es mulli el cu l, No diguis blat fins que
no sigui al sac, Qui no te un all te una ceba.
Els refranys, doncs, van néixer en un moment donat de la nostra història social, i ara,
quan els diem, estem ‘actualitzant’, encara que sense saber-ho aquell moment social, els
costums, les tradicions i les maneres de fer i de pensar de la societat de fixació del refrany,
societat que pot ser, i de fet ho és gairebé sempre, molt llunyana a la nostra. Efectivament,
l’època de datació dels refranys que encara diem o que hem sentit a dir en alguna ocasió es
sovint molt llunyana: algunes són dites llatines, que arribaren a les nostres terres al mateix
temps que els soldats roman, altres són de tradició medieval o barroca. El cas és que gràcies
als reculls de dites i romanços que encara sentim a dir pels pobles i gràcies als refranyers de
diferents zones que han recopilat amb infinita paciència lletraferits de totes les èpoques
(especialment els de la Renaixença, que lligaven la llengua a les tradicions nacionals i a la
seva perviència) podem ara gaudir d’un tresor de saviesa i de cultura populars que no sempre
sabem aprofitar.
Totes les llengües, amb major o en menor grau, posseeixen allò que
anomenem l’impuls metafòric. La simbolització i molt especialment la simbolització per
mitjà de la llengua –la metàfora- està present en totes les llengües, i particularment en les
llengües de l’àrea mediterrània, tant les llatines com les semites, les quals posseeixen una
forta tendència a l’exemplificació (recordem les paràboles de Jesucrist i les metàfores dels
poetes àrabs). Doncs bé, per portar a terme l’exemplificació hom ha de prendre com a fet de
partida un concepte molt conegut, a l’abast de tothom, i que representi una realitat quotidiana
per a la majoria dels parlants d’una llengua, de manera que aquest fet es pugui traslladar de
manera metafòrica a una altra realitat no tant coneguda, més abstracta o de difícil
comprensió, que sovint és de caràcter moral, ideològic o religiós. És el cas, tant conegut a les
nostres cultures, de les paràboles del blat i la citzània, del bon pastor i les ovelles o del
camell passant pel fil d’una agulla, que ens explica la Bíblia.

I per què, en aquell moment històric, es va prendre com a exemple el blat, el pastor o
el camell? Clarament, perquè uns i altres eren realitats prou conegudes pels parlants d’aquella
societat i d’aquella època com per a poder-les fer servir com a referents metafòrics.
A on volem arribar amb aquesta disgressió? Doncs que una de les principals
característiques de les dites i els refranys és que es van crear tot reflectint una realitat comuna
i quotidiana de l’època, i que avui, nosaltres, tot reflexionant sobre aquestes dites en podem
extreure unes informacions molt valuoses des del punt de vista històric, social, econòmic,
mèdic o antropològic. Dit d’una altra manera, que el refrany i la dita no hauria només
d’interessar a quatre filòlegs encuriosits, sinó que altres branques del saber podrien treure’n
profit de llur estudi, obtenint per mitjà de la parèmia unes informacions moltes vegades
inèdites i sempre valuoses de cadascuna de les matèries respectives.
Avui tractarem especialment una branca d’aquests saber, la que fa referència a
l’alimentació i a la seva història. No es pot dubtar que el menjar, la cuina, les menes de
menjars i tot el que envolta l’alimentació ha estat i és encara un àmbit social absolutament
compartit per tots els parlants. De quin àmbit, doncs, podrien millor extreure’s dites, refranys
i frases fetes que servissin de manera metafòrica per a explicar altres coses. Si diem encara
avui en dia Els testos s’assemblen a les olles, Aquest sempre hi està ficant cullerada, Aquí
lliguen els gossos amb llonganisses, o Gallina vella fa bon caldo, resulta que a la vegada que
estem expressant unes idees de caràcter moral, social o econòmic, estem reflectint una
manera de viure i de fer que sovint ja ha desaparegut i que només potser a través de la dita
podrem reconstruir. Per això m’ha semblat especialment interessant tractar de reconstruir
tota la cultura històrica de la societat catalana al voltant del menjar i la cuina només amb
l’ajut de les dites i els refranys que encara perviuen, que emprem quotidianament o que, al
menys, hem sentit emprar als nostres pares.
2. L’art tradicional de la cuina
La primera conclusió que podríem treure de les dites i els refranys sobre l’alimentació
és la valoració, per sobre de tot, del cuinar i el coure sobre el menjar cru. Si Lewis-Straus va
poder parlar de ‘la cultura del cru i del cuit’, només amb una ullada al refranyer català sabrem
les preferències de la nostra societat al llarg de la història. Refranys com
Cadascú a casa seva cuina i pasta com vol
Tant me fa cuit com cru
Fer un mal cuinat

Que hi ha de nou? – Tot és vell i dur de coure
Cuinar-s’ho tot un sol
Estar cuit
Ja veurem com serà quan estigui cuit!
Faltar-li a algú un bull
demostren la importància de coure bé els aliments, mentre que aquest altre de
No el vull ni cru ni cuit, ni bullit ni fregit
en fa un repàs històric de les menes de cuinar més tradicionals a casa nostra
Una dita de vigència actual
T’ho pots ben confitar!
ens explica que allò que un no podia consumir però volia guardar ho havia de conservar per
algun mitjà, en aquest cas bullint-lo amb sucre.
Quant als estris i llocs de cuinar, la cuina com a lloc on es preparen els aliments,
apareix en alguns refranys. Una d’aquestes dites:
La cuina petita fa la casa gran
ens explica, a més, que si es vol economitzar i ‘fer la casa gran’, s’ha de començar per
estalviar en el menjar, o això, almenys, era el que pensaven els nostres avis.
Els estris de menjar i cuinar tradicionals apareixen també a les dites, cada un d’ells
amb la seva informació etnolingüística afegida. L’estri més important a la cuina segons el
refranyer és l’olla, que surt en nombroses parèmies:
Fer bullir l’olla
Això no basta per fer coure l’olla
Amb bull i renou l’olla es cou
Tot és bo, lo que cou l’olla
i el molt conegut refrany, de pervivència actual:
Els testos s’assemblen a les olles
que ens informa de la forma de les olles, i, sobretot, del material tradicional, el fang, que es
feia servir per a cuinar.
La germana de l’olla, la cassola, hi està també representada i es demostra, per mitjà
del refranyer, que estava dedicada a coure les viandes, especialment les aus:
Estar o tenir una cosa a la cassola
Pardal que vola, a la cassola
Un altra estri tradicional és la paella, la forma i utilitat de la qual ens ve també
reflectida al refranyer:

Diu l’olla a la paella: fuig d’aquí, que m’emmascares!
Tenir la paella pel mànec
mentre que una altra dita:
Caldero vell, o bony o forat
ens explica que el material en què estava fet el dit caldero hauria de ser el ferro o el coure,
perquè si no malament s’hi podrien fer bonys o forats.
Les peces tradicionals per menjar i servir la taula, són també al refranyer, com els
plats i el coberts:
Ésser el plat de cada dia
Haver de pagar els plats trencats
Tirar-se els plats pel cap
ens informa de l’ús i de la matèria trencadissa de què estaven fets els plats abans, quan no
existia l’era del plàstic, mentre que una dita
No haver menjat mai del mateix plat
ens fa saber un costum ja oblidat a casa nostra i que era que totes les persones menjaven del
mateix i únic plat que es posava a taula.
Quant als coberts, la dita:
Ficar-hi cullerada
insisteix en el què em dit abans d’un sol plat a taula, i
La cullera no fa el brou
Ningú no sap el mal de l’olla, sinó la cullera que la remena
també ens recorden la utilitat d’aquest estri.
Altres coberts estan també representats, com el ganivet, en la dita
Ésser un ganivet de dos talls
referint-se a les persones de doble intenció. Altres espais, com la taula o l’aigüera tampoc no
són oblidats al nostre refranyer popular:
Baralles de marit, de la taula al llit
Lo més calent és a l’aigüera
3. Aliments tradicionals i més comuns
És evident, pel que hem dit, que els menjars més populars i que tradicionalment es
trobaven a les cuines catalanes seran els que més es veuran reflectits a les dites. Possiblement
algun aliment tradicional, com l’enciam o el codonyat no hi sigui, però el que és cert és que

tots els aliments que tenen la seva dita són necessàriament aliments populars. Nosaltres hem
fet un esbós de classificació, posant, en primer lloc, les proteïnes: la carn, el peix i els ous
Valen més cebes amb amor que gallines amb rencor
Donar gat per llebre
Ulls que no veuen, cansalada fresca
Al juliol ni dona ni caragol
Valer més la salsa que els cargols
Més val ser cap de sardina que cua de pagell
Qui vulgui peixos que es mulli el cul
Bacallà (va callar) i no va dir res
Assemblar-se com un ou a una castanya
L’ou sense sal no fa bé ni mal
Millor l’ou avui que la gallina demà
El que es pot deduir del refranyer sense témer equivocar-se és que la carn era
l’aliment preferit i el més valorat:
Val més gallina que sardina
La carn atipa i el peix dissipa
i, a més, entre els inconvenients del peix n’hi havia un, que el peix tingués menys calories
que la carn, que es demostra en el següent refrany:
El peix no fa greix
la qual cosa, avui dia, seria un gran avantatge a favor del peix, però ja és sabut que dins la
cultura popular la manca de greix no es valorava com un fet positiu, ni des de la vessant
estètica ni des del punt de vista sanitari.
Quant als cereals, verdures i hortalisses, no cal dir que el pa és el rei del refranyer, tal
com nosaltres hem demostrat abastament (Forgas, E. 1992 i 1966), per això aquí en portem
solament unes mostres:
Aquests paren la taula i lleven el pa
Ésser més llarg que un dia sense pa
Estar a pa i aigua
Fer una pa com unes hòsties
Qui no té pa menja coques
L’arròs, per altra banda era també un altre cereal tradicional en terres catalanes, tal com ho
demostren les dites:
Arròs, Caterina, que la carn embafa

Arròs, que fa el ventre gros i la panxa llisa
Però sens dubte els aliments més comuns (no per gust sinó per necessitat) eren alguns
vegetals de fàcil abast, criats a l’ hortet de cada casa, entre ells, molt especialment, els naps i
les cols:
A casa meva couen faves i a la teva a calderades
Per un nap no es deixa de cuinar l’olla
Ara per naps, ara per cols
Que si naps, que si cols…
Cada col amb el seu tronxo
Parlant de cols, la mare en cuina
Cada dia cols, amarguen
Qui no vol cols, dos plats
S’ha acabat el bròquil
Altres hortalisses que no poden faltar a la cuina catalana són el alls i les cebes, a més
dels més moderns pebrots i tomàquets:
De quina ceba li cou l’ull?
Qui no té un all, te una ceba
Tenir una ceba
Fer una cosa per pebrots
Posar-li a algú el cul com un tomàquet
Tenir un nas com un pebrot
Les fruites i fruits secs de més conreu al refranyer són peres, cireres i nous:
Partir peres amb algú
Remenar les cireres
Ser com les cireres, que n’agafes una i te’n surten una dotzena
Déu dona nous a qui no les sap trencar
Fer més soroll que un sac de nous
Nou i dona, la que calla és bona
Per recordar, menja cues de pansa
mentre que els aliments líquids són, en ordre de preferència, el vi (Forgas, E. 1966), la llet,
l’oli i el vinagre:
S’ha acabat el beure!
A les penes punyalades y darrera gots de vi
Predicar consciència i vendre vinagre

Escampar-se com una taca d’oli
Estar tranquil com una bassa d’oli
La veritat és com l’oli, que sempre sura
Qui remena oli, els dits se n’unta
Fer una cosa amb mala llet
4. Recomanacions terapèutiques
Si alguns professionals s’han servit tradicionalment de les dites i els refranys són els
apotecaris i farmacèutics. Els aforismes mèdics són prou coneguts de tots els professionals
sanitaris, i s’han reproduït, àdhuc, als manuals clàssics de medicina. No hi ha farmàcia o
herbolari tradicional que no en tingui algun d’escrit per les parets o en les etiquetes dels
gerros d’herbes. Hem trobat, entre ells, des de recomanacions generals, del tipus:
Oli d’oliva tot mal esquiva
On entra la ceba surt el dolor
Sopa bullida, allarga la vida
Sopa escaldada. vida doblada
Sopes i vi fan bon sagí
Beure amb mida allarga la vida
Col i dona, tot l’any és bona
Un bon dinar fa de bon esperar
El vi és la llet dels vells
fins a advertiments i consells sobre la salut i la seva relació amb els aliments i la manera de
menjar-los:
De bons sopars estan plens els fossars
Menjar molt i pair bé, no pot ser
Més val menjar poc i pair bé
No fa profit el que es menja, sinó el que es paeix
Per la boca s’escalfa el forn
Qui sopa massa somia molt
Sopa poc i viuràs molt
Vesprades de vi, matinades d’aigua
No acabar-s’ho de pair
Per als vells, plats de farigola i parts de rosari

Especialment n’hi ha un, encara amb força vigència:
Aquest ja ha begut oli!
que ens informa d’una cura tradicional, de nefasta memòria pels que ja no som massa joves,
com era la de purgar-nos amb oli (d’oliva o de fetge de bacallà) per qualsevol cosa dolenta
que tinguéssim o que els semblés als nostres pares que podríem tenir.
5. Costums culinaris i tradicions populars
Cadascun d’aquests refranys ens informa d’una peculiaritat respecte a la cultura
alimentària catalana:
Al pagès, doneu-li cols
fa referència a l’aliment tradicional a les cases pageses, mentre que
A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat
A la taula i al llit al primer crit
donen fe que a la societat catalana el costum tradicional era –i continua sent-ho malgrat el
treball femení- que la família s’asseies a la taula tota junta, i que una persona, generalment la
mare, servis la taula a tots. En canvi,
Amb fam o sense fam, a les dotze dinam
reflecteix un costum que decididament s’ha perdut, ja que els horaris comercials i laborals
imposen llurs normes a tota la família.
Algunes dites ens informen del costum de convidar i de pagar qui convida:
El convit de Sant Bru, que el paga cada ú
A bodes em convides!
Ésser cornut i pagar el beure
mentre que d’altres fan referència a tipus de menjars lligats a costums tradicionals:
Festes passades, coques menjades
Per la Santa Creu, faves i pèsols a tot arreu
Pollastre de gener, cada ploma val un diner
Aquest darrer refrany ens vol recordar que el pollastre és tradicionalment el menjar propi de
les festes de Nadal, i, per això, al gener escasseja i el seu preu puja.
6. Gastronomia: plats típics i menes de cuinar

No hi podia faltar al refranyer informació sobre els plats típics catalans. Diem aquí el
mateix que en el capítol dels aliments: de ben segur que hi molts plats típics catalans que no
hi són representats, però el que es pot assegurar és que si un plat apareix en una dita
tradicional, aquest menjar ha estat present durant molts anys a les nostres cuines. Entre els
dinars tradicionals destaca, amb molta diferència, un de molt català: les sopes. Volem fer
notar que en català una sopa és una llesca de pa, i que, per tant, les sopes no són des d’un
punt de vista estricte els aliments líquids que tots mengem quotidianament (sopes de galets,
d’arròs, de fideus, de verdures, etc.) sinó només aquelles fetes amb una llesca de pa –una
sopa- remullada amb líquid bullent, sigui aigua sola amb sal i oli, o sigui brou de carn o fins i
tot aigua de farigola, una de les sopes més tradicionals de Catalunya. Sense aquesta
explicació no s’entendria la insistència del refranyer en fer sortir el pa en totes les dites en
què apareixen les sopes:
Qui té pa, fa sopes
No sap de quin pa fa sopes!
Qui menja sopes se les pensa totes
En relació a les sopes i a les menges líquides no podia faltar l’olla com a plat típic, no
com a recipient, que aquest ja l’hem vist abans. Fer bullir hores i hores qualsevol cosa que hi
hagués per la cuina amb aigua i sal en una olla a la qual ’hi anava afegint tot el que es podia
(olla barrejada, se’n deia) es pot dir que ha estat la manera quotidiana d’alimentar-se de la
nostra gent al llarg de la història, no tant sols a pagès sinó també a ciutat. Les dites ens
informen de quins aliments en formaven part generalment d’aquestes olles:
Alabeu-vos cols, que hi naps a l’olla
Gallina, vaca i moltó, olla de senyor
No es fa l’olla amb l’aigua sola
De la bellesa no se’n tira a l’olla
Per un cigró no deixa de coure l’olla
Gallina vella fa bon caldo
Altres refranys, com aquest de la paella, ens diuen que l’oli era el greix que es feia
servir tradicionalment per a fregir:
Qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol
mentre aquest altre ens informa que la manera tradicional de cuinar el peix a les cuines
catalanes ha estat per mitjà del fregit:

Tu pagaràs, peix menut, l’oli que t’has begut
i aquest altre reflecteix el greu problema de conservació que sempre ha tingut el peix,
especialment abans de l’aparició dels frigorífics actuals, dels congelats o d’altres menes de
conserves industrials:
L’hoste i el peix menut, al cap de tres dies ja put
Quan a la manera de cuinar els ous, fer-los amb truites o fer els ous ferrats eren i són
encara els plats tradicionals amb aquest tipus d’aliment:
La gallina no ha post l’ou i ja té l’oli a la paella
Girar-se-li la truita a algú
Sense trencar els ous no es fan les truites
Altres dites ens informen de les combinacions gastronòmiques més tradicionals, tant
pel que fa a les begudes apropiades per a cada menjar:
El peix i l’arròs demanen el vi ben gros
Vianda forta s’ofega amb vi
El peix neix amb aigua i mor en vi
com pel que fa a les males combinacions entre els diferents aliments, com ara la dita:
Això és mesclar ous amb caragols
També hi ha parèmies que orienten sobre les millors característiques dels menjars
Oli, vi i amic, el millor el més antic
o sobre les maneres de cuinar la carn, generalment acompanyada amb alguna salsa o
guarnició:
Tots als naps, i ell a la carn
Valer més el suc que les tallades
Quant a les menes de cuinar i a diferents preparacions culinàries, tenim refranys com :
Dins del pot petit hi ha la bona confitura
que ens explica una manera pràctica de guardar els aliments, a la vegada que recorda que les
bones coses són generalment escasses. Unes altres dites expliquen què s’hi coïa al forn:
No estar el forn per a rosques
i un parell més de parèmies fan esment de la dificultat de treure les castanyes d’entre les
brases on es feien torrar, tal com encara és costum a la nostra terra pels voltants de Tots
Sants:
Treure les castanyes del foc
Uns treuen les castanyes del foc i els altres se les mengen

7. Característiques de les persones relacionades amb els aliments
Finalment, per acabar aquest necessàriament breu repàs a les opinions populars sobre
els aliments, passem a veure com la saviesa popular ha dotat l’ésser humà de característiques
físiques o espirituals relacionades amb els menjars i l’alimentació. I, com sempre, ha optat
per a fer servir com a referents aquells aliments o estris que eren més coneguts i emprats per
tothom, per tal que no hi hagués cap dubte d’allò que es volia dir en fer-ne la comparança. I
com sempre, també, podem treure com a conclusió que qualsevol d’aquest aliments
anomenats a la dita o al refrany, pel sol fet d’aparèixer-hi, tenen tot el prestigi de la tradició al
damunt i arrosseguen una llarga i fructífera història dins del nostre món gastronòmic i
alimentari.
La majoria de les dites, però, tenen un caire negatiu. Els aliments i els estris de cuina
es fan servir més per menysprear les persones que per lloar-les. Si més no, algunes dites tenen
un caire positiu, tant si demostren qualitats físiques com si fan al·lusió a qüestions social:
Tenir una pell de préssec
Ésser de l’olla
Ésser més eixerit que un pèsol
Estar per a sucar-hi pa
Ser dolç com la mel
Ser tendre com un all
Tenir la paella pel mànec
Tenir pebrots per a fer alguna cosa
Per altra banda, ja ho hem dit, les dites alimentàries són emprades, generalment, per a
fer comparances de caràcter negatiu, algunes vegades per fer al·lusions crítiques al físic de
les persones, com ara:
Estar més rovellat que una arengada
Estar més sec que una arengada
Estar o posar-se vermell com un tomàquet
Ésser blanc com un glop de llet
Estar sec com un bacallà
Fer cara de pomes agres
Ésser un nap-buf
Posar un ulls com unes taronges

Ser prim com un fideu /com un fideu de l’u
Tenir el nas com un pebrot
però, molt sovint es fa servir més aviat la comparança metafòrica per a demostrar defectes o
trets negatius del caràcter o del comportament de les persones:
Ésser un tastaolletes
Estar fent el bròquil
Estar marejat com unes sopes
Estar més grillat que una ceba
No valer un nap
Semblar que no hagi trencat mai cap plat
Ser sopes
Ser de la ceba
Ser de la crosta
Ser de la crosta dura
Ser de pa sucat amb oli
Donar carabasses
Ser més picant que el pebre
Ser més verd que un api / que una ceba
Ser un os dur de rosegar
Ser un somiatruites
Ser una bleda / una col-i-flor/ una fava
Especialment volen significar-en una d’aquests dites:
Estar tocat del bolet
perquè fa referència a un aliment, els bolets, molt propi de les nostres terres i del qual, per
mitjà d’aquesta dita, en treiem informació sobre la seva perillositat. Si sabessim ben bé què
diem quan emprem una dita sabríem que estar ‘tocat del bolet’ vol dir què li passava a la
persona que havia entrat en contacte amb alguna de les espècies de bolets al.lucinògens que
hi ha per les nostres terres. Aquestes espècies les quals, si féssim cas del refranyer, tindríem
bon compte de no menjar, ni tant sols de tocar.
8. Epil.leg: la pervivència dels refrans i les dites
Al llarg d’aquestes pàgines hem fet un repàs històric als aliments tradicionals catalans
gràcies a llur pervivència a través de trosos de parla que han esdevingut fòssils lingüístics,

que han passat de generació en generació i que hem heretat dels nostres avantpassats com un
tresor de saviesa popular que, malhauradament, sembla a punt de perdre’s.
La pregunta que caldria fer-se ara seria quin futur espera a aquestes dites. Sembla clar
que la nostra generació serà possiblement la darrera que encara dirà o recordarà haver sentit
dir moltes d’aquestes dites. Algunes potser es recuperaran gràcies a la difusió del català
col.loquial a través dels mitjans de comunicació, la ràdio i la televisió fonamentalment. Però
el que és segur és que no pas totes, ni de bon tros, se salvaran de l’oblit
irremeiable.
´Vol dir això que l’home actual ha perdut allò que anomenavem al principi del nostre
escrit ‘impuls metafòric’? Potser la llengua d’avui en dia ha oblidat la seva tendència a
l’exemplificació, a la paràbola? Es possible que el parlant actual no tingui necessitat de fer
cap als mots pre-fabricats, a les frases fetes, i vulgui crear en cada moment la seva pròpia
expressió lingüística? No ho creiem pas així.
El que passa és que el que ha canviat, fonamentalment, és la nostra societat. Els
contextos socials comuns que en un moment van permetre la fixació d’una dita o un refrany
són bàsicament diferents. El món català a través de la seva història ha estat fonamentalment
agrícola, com ho ha estat tota la cultura mediterrània, i les dites que feien referència a aquest
món –entre elles les alimentàries, que ara hem vist- es podien crear fàcilment perquè tothom
conexia de què parlaven: de les olles, dels fogons, de les cols o de les sopes. Ara aquesta
cultura compartida ja ha desaparegut, nogensmenys, hi ha un altre món que gira entorn dels
aliments que sí que compartint ampliament tots els parlants actuals: el món de la publicitat i
del màrqueting comercial.
Potser aquests context compartit, el dels mitjans de comunicació, tindrà suficient força
per a erigir-se en creador de noves parèmies, potser frases fetes que hem sentit i recordem a
força de sentir-les repetir, com Nocilla, qué merendilla,Tenir un cos Danone, Ser de la
generació Bollycao, Natillas Danone, llestes per menjar, Ostres! els Donuts! o cridar al Cosí
de Zumosol, vinguin a reemplaçar les velles dites, i satisfagin altra vegada la necessitat
metafòrica que encara perviu en el nostres parlants.
El que sí és cert, definitivament, és que, a partir d’ara, res no es podrà fixar a la nostra
societat sense la participació activa i omnipresent dels mitjans de comunicació de masses.
Bibliografia
Alcover- Moll (1978) Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca.
Amades, Joan (1951) Refranyer català comentat, Selecta, Barcelona.

Griera, Antoni (1935) Tresor de la llengua catalana, Barcelona.
Farnés, Sebastià.(1992) Assaig de paremiologia comparada, Columna, Barcelona.
Forgas, Esther. El blat i el pa a les dites catalanes, ed. l’Ateneu, Tarragona.
Forgas, Esther (1996) Ensayo de reconstrucción paremiológica: los ciclos del pan y del vino
en las paremias hispanas, Ministerio de Agricultura, Serie Letras, Madrid.