ArticlePDF Available

Complexitat i fenomen (socio)lingüístic [Complexity and (socio)linguistic phenomenon] (Llengua, societat i comunicació / Language, society and communication, 11 (2013), pp. 5-14).

Authors:

Abstract

Intermediate phenomena of reality present particular characteristics of systemic self-organization, multilevel interrelations, recursivity, emergence of new «objects» with properties different from those of the elements that form them, and evolutionary dynamics, that probably need the formulation of new theoretical concepts and different paradigm principles. The sciences or perspectives of complexity, or the «complex» thinking --complexics-- try to respond adequately to this complexity of reality. This approach adopts a multidimensional, integrated and dynamic view of reality: the world is made up of overlapping levels of different elements which produce new properties or new organizations at higher levels. If we conceive what we call languages as simple and decontextualized objects, we can understand some of the more mechanical aspects but we will ignore their conditions of existence, functionality, maintenance, variation, change and extinction.
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
5
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada
Departament de Lingüística General, CUSC-UB i Grup de Complexitat,
Comunicació i Sociolingüística, Investigador ICREA Acadèmia
albertbastardas@ub.edu
Recepció: 30/04/2013, acceptació: 20/06/2013
1. INTRODUCCIÓ
A partir principalment del darrer quart del segle XX, i en creixement exponencial cap
al XXI, hi ha en latmosfera intel·lectual de lèpoca una consciència progressiva del fet que
els avenços en el coneixement del pla dallò infinitament petit i dallò infinitament gran
dels fenòmens físics i la manera com això sha concebut amb la consegüent translació
dels seus models de pensament cap a altres camps pot no ser del tot adequat per
aconseguir una comprensió aprofundida dels fets i esdeveniments del pla intermedi de
lunivers. Joël de Rosnay (1975), un dels pensadors que han participat en el desvetllament
daquesta consciència ho expressa gràficament de la manera següent:
Resulta, doncs, que malgrat que puguem entendre força bé els elements més grans el
cosmos i els més petits les cèl·lules o el nivell subatòmic de la realitat, estem lluny
encara de comprendre amb la profunditat necessària precisament els esdeveniments del
pla més pròxim a la vida en general i a lexistència i vicissituds dels éssers humans en
particular. Hem creat un pensament «telescòpic» i un de «microscòpic», però ens falta
ara avançar més en la creació duna manera de concebre la realitat que De Rosnay en diu
«macroscòpica», encarregada dil·luminar allò que ell qualifica d«infinitament complex».
Certament, els fenòmens daquest nivell intermedi presenten unes característiques
particulars dautoorganització sistèmica, dinterrelació polinivellada, de recursivitat,
demergència dobjectes nous amb propietats distintes dels elements que els formen, i de
dinamicitat evolutiva, que demanen molt probablement la formulació de noves
concepcions teòriques i de principis paradigmàtics distints. A aquesta complexitat de la
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
6
realitat és allò a què intenta donar resposta adequada el que sha anat anomenant
perspectives o ciències de la complexitat o pensament complex, retolacions que
semblen anar-se imposant per designar aquest conjunt didees considerades més aptes
per aprehendre els fets i processos esmentats.
Els termes complex o complexitat sembla que no han estat pas triats a latzar sinó
precisament per suggerir, tal com semblaria indicar la seva etimologia llatina
complexus, teixit, trenat, entrellaçat’— la freqüent característica dels fenòmens
daquest nivell destar formats per una sèrie delements molt imbricats i interdependents
en el seu funcionament. Fonamentalment, el que se sent és la necessitat de depassar les
aproximacions reduccionistes, unidimensionals i de procediment bàsicament analític
que han estat, i són, útils per a altres nivells i fets per anar cap a visions que hem anat
anomenant sistèmiques, holístiques, ecològiques o de xarxes, per exemple, que puguin ser
més adequades a la classe desdeveniments que observem en aquest nivell intermedi de
lunivers.
És aleshores, doncs, quan comencem a trobar lús del terme complexitat i/o complex
amb aquest sentit en autors que provenen de camps distints però que comparteixen
aquestes visions més abraçadores, contextuals i dinàmiques, tot i que amb matisos i
biaixos cap a unes o altres formulacions segons les disciplines i els interessos que
conreen. És per això que encara no disposem avui duna definició clara i totalment
consensuada del terme, tot i que que es poden identificar força coincidències i
transversalitats comunes que caracteritzen les aproximacions complexes o des de la
complexitat.
2. CONFUSIONS SEGO N S E L S U S O S DEL TERME
Tampoc lús del terme complexitat no és unívoc en linterior de tots els camps, com per
exemple en el lingüístic. Així, en els aspectes més centrats en les estructures dels codis hi
ha línies de recerca que parteixen duna visió més quantitativa del concepte i poden parlar
aleshores d’una complexitat més o menys gran de les varietats lingüístiques, per exemple
en la comparació dels criolls respecte de les llengües més establertes (vg. McWhorter
2011). També en aquest sentit el rètol s’ha utilitzat en els estudis sobre levolució del
llenguatge respecte de la complexificació dels sistemes humans de comunicació verbal
(vg. Mufwene 2001, 2013). Igualment, en els processos dadquisició de llengües també
sha utilitzat el terme amb referència a les dificultats daprenentatge segons el tipus o la
complexitat més o menys gran que presentaven els codis en presència (per exemple,
Roeper & Pérez-Leroux 2011). Es tracta, en tots aquests casos, com en els que susa el
terme per referir-se a lorganització dels sistemes lingüístics entesos internament, del que
podríem anomenar complexitat gramatical. De fet, moltes altres disciplines poden
presentar usos específics del terme complexitat, i ja no diguem del vocable complex,
segons les seves necessitats. Cal no confondre-ho, però, amb el significat més ampli i
teorètic que hi volem donar des de la nostra aproximació més general i de caire
epistemològic.
3. COMPLÈXICA EPIST E MOLÒ G I C A I TEORÈTICA
De fet, la perspectiva complexa (o, potser millor, complèxica) el que fa inicialment és
assumir els avenços que ja shavien anat donant en determinades disciplines, com ara la
física amb la relativitat i la quàntica i lecosistèmica biològica, principalment. Daltra
banda, les aportacions des de la cibernètica i la sistèmica tam apuntaven ja cap al
sorgiment de noves formes de pensar i de formular les interrelacions, fet pel qual han
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
7
tingut ja una influència fonamental en el desenvolupament dalgunes de les línies més
potents de les ciències de la complexitat.
El desenvolupament i laplicació dels principis complèxics els que ens ajuden a
concebre el món tenint en compte la complexitat de la realitat shan anat fent, així,
gràcies a les aportacions de distints pensadors i de diverses disciplines, cadascuna de les
quals anava intentant resoldre els reptes que se li presentaven en la comprensió dels fets i
processos de què socupava. Encara que no tan divulgat, el camp de les ciències humanes i
socials també hi ha contribuït, tot i que certament amb menys influència. Ja des del
començament, per exemple, Gregory Bateson va participar ben de prop en el grup que
impulsava les idees cibernètiques. Igualment, pensadors com Edgar Morin (1973, 2008)
van veure de seguida la potència de les noves idees i les van eixamplar cap a
consideracions epistemològiques i sociopolítiques, tot cercant les bases del «pensament
complex» (1992) que ens pogués ajudar en el millor coneixement i tractament de la
realitat psicosociohumana. Igualment, des de la sociologia Walter Buckley (1967) parlava
ja de «sistemes complexos adaptatius», avançant-se així a la terminologia que després
usaria el Santa Fe Institute, a Nou Mèxic, que tant de pes ha tingut en el
desenvolupament posterior de les ciències de la complexitat (vg. Gell-Mann 1994). També
hi van contribuir tot i que usant altres termes, com el de sociologia figuracional altres
sociòlegs com ara Norbert Elias, el qual connecta plenament amb lesperit complèxic i en
fa una aplicació extraordinàriament adequada als fets socioculturals i històrics.
Aquesta diversitat daportacions es veu encara més clara quan, com a resultat de
laparició de la cibernètica i dels ordinadors, no només hi ha idees teòriques sobre com
shavia darticular una perspectiva complexa, sinó que es comencen a presentar noves
formes de recerca i pensament que aprofiten les noves potencialitats computacionals,
especialment a través de lús de la modelització i la simulació. Les ciències de la
complexitat no tindran, doncs, només un vessant filosòfic i epistemològic sinó també un
altre que renovarà també les formes del treball científic.
Pel que fa al primer dels aspectes (langle més teorètic i de conceptualització de la
transdisciplina), laproximació complèxica és plenament conscient del caràcter de
traducció com diu Morin i no pas de mirall de la realitat, que tenen les nostres teories.
Des daquesta plena responsabilitat nostra, doncs, d«alumbrar un mundo» (Maturana &
Varela 1999), cal estar molt atents a les pressuposicions sovint amagades que guien
els nostres paradigmes, és a dir, les ulleres conceptuals amb què imaginem el món. Per
exemple, alguns punts de contrast entre el pensament científic tradicional i el complex o
complèxic, de manera molt resumida, podrien ser els següents:
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
8
Perspectiva tradicional
Perspectiva complèxica
reïficació conceptual
no hi ha ciència sense observador
(centralitat del cervell/ment)
territori
mapes (veiem a través dels conceptes i les
paraules)
veritat científica
teories provisionals
elements
elements-i-contextos, imbricació,
interdependència, xarxes
objectes
esdeveniments i processos
estàtica
dinàmica fluent, canvi, evolució
lògica clàssica
lògica difusa o borrosa
causació lineal
causació circular i retroactiva
dicotomització en o
integració i complementarietat en i
creació planificada
autoorganització i emergència
unidimensionalitat
multidimensionalitat interinfluent
ordre «explicat» (les coses estan desplegades
i a fora les unes de les altres)
ordre «implicat» (tot està plegat dins de tot,
holograma, les parts contenen informació
sobre tot lobjecte)
fragmentació disciplinària
interdisciplinarietat i transdisciplinarietat
estructura, codi
interacció significativa i emotiva
A partir daquests pressupòsits, la perspectiva complexa adopta una manera
multidimensional, integrada i dinàmica de veure la realitat: el món és constituït per la
sobreposició emergent de distints elements que van produint noves propietats o noves
organitzacions a mesura que es va complexificant en nivells més alts. I això pot anar des
dels elements fisicogenètics inicials fins a les societats i cultures humanes.
Per poder entendre adequadament el teixit entrellaçat de totes aquestes dimensions en
moviment hem danar més enllà del pensament que tendeix a separar els elements els uns
dels altres i a tractar-los aïlladament, igual com del pensament reduccionista que
prioritza més aviat les unitats elementals i els aspectes quantitatius dels fenòmens. Un
altre perill relacionat del que hem de fugir és el pensament dicotòmic, que ens duu a voler
categoritzar el món a còpia delements antitètics, quan el que es dóna és més
freqüentment complementari, gradual i interdependent, cosa que demana un pensament
en i més que no pas en o, i laplicació de les lògiques difuses o borroses (Munné 2013),
més que no pas aristotèliques. De fet, hauríem de procedir a una anàlisi crítica dels mots o
conceptes heretats que usem per dir-nos el món, ja que ben sovint ens empresonen
cognitivament i ens fan més difícil la comprensió dels fenòmens complexos. En fer
aquesta revisió, però, hem danar amb compte a no caure nosaltres mateixos en el parany
dicotòmic, ja que el pensament complex no és que sigui el contrari del pensament simple,
sinó que el primer integra el segon. Com diuen Morin i Le Moigne (1999: 265), «el
paradigma de complexitat obliga a relligar tot distingint».
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
9
4. C O M PL È X ICA MATEMÀTIC A I CO MPUTACIONAL
Des de laltre vessant més metodològic i formalista, les ciències de la complexitat han
aportat també innovacions importants connectades amb les potencialitats de la
informàtica i amb laparició de noves formes de raonament matemàtic més apropiades als
fenòmens complexos i dinàmics, dalta interactivitat i retroacció emergent mútues.
Així, físics, matemàtics, informàtics i alguns biòlegs, principalment, han estat els
impulsors en les darreres dècades dimportants línies de recerca i pensament dedicades a
lestudi de les propietats, potencialitats i característiques formals dels anomenats
sistemes complexos. Gràcies especialment a la modelització daquests i de la simulació
computacional de les seves dinàmiques evolutives, el mètode «sintètic» tal com
lanomena Luc Steels (Steels & Brooks 1995) (diferent de linductiu i del deductiu) ens
ofereix, duna manera diferent de com fins ara, la possibilitat dentendre la gènesi i el
desenvolupament dels fenòmens.
A força dimaginar noves formes de pensar i de (re)presentar fenòmens de la realitat
(autòmats cel·lulars, agents, teoria de xarxes, ...), aquests científics creen procediments
informàtics com ara lestudi dels CAS (sistemes complexos adaptatius) (Holland 1995),
entre d’altres, per tal dintentar extreure els principis generals daquest tipus
dorganització, que es pot trobar, per exemple, tant a les ciutats i en les ecologies, com en
els sistemes immunològic o neuronal, o en el fenomen lingüístic. Es tracta de simular
processos complexos amb programes basats en agents amb conductes regides per regles
simples, basades en formulacions del tipus «si estímul, aleshores resposta» (vg. Castelló
et al. 2011). Aquests CAS poden aprendre també de les seves relacions amb el context, a fi
dadaptar-shi millor (usar més adequadament lentorn per treuren el màxim partit per
als seus fins), cosa que ens permet poder seguir i comprendre millor la formació de les
totalitats que van produint en les seves interrelacions.
Aquests tipus dactivitats són duna importància cabdal per a lavenç de les
perspectives complexes, ja que permeten superar lestadi només teòric i passar a disposar
de formulacions explícites per mitjà de regles i de dades simulades però reals
respecte de processos que precisament pel seu caràcter complex són molt difícils de poder
desteixir i aclarir en la realitat. La modelització, així, permet materialitzar la relació entre
les activitats dels agents i les regles que segueixen, els productes de les seves
(inter)accions conjuntes i les formes organitzacionals que en resulten, derivades
daquelles activitats.
Si ens hi fixem bé, podrem veure que tot això no està gens lluny, per exemple, de les
formes teòriques daproximació als fets sociològics per part de Norbert Elias. El creador
de la sociologia figuracional recomanava amb insistència de distingir entre les intencions
individuals dels humans de dur a terme les seves accions i el que en resultava
col·lectivament en el pla social, que eren fets que podien presentar dinàmiques pròpies i
autònomes (com ara, per exemple, el que passa entre el nostre propòsit danar (tots) de
vacances el mateix dia i les formes i dinàmiques específiques que presenten els col·lapses
a les carreteres). En les figuracions o organitzacions processuals dElias, com en una
dansa, les formes que prenen aquestes són fins a cert punt independents dels individus
concrets que les sostenen en una circumstància determinada. I és per això que les podem
trobar en altres llocs i temps, seguint regles i processos de formació similars, igual, doncs,
com les formalitzacions de teoria de xarxes ens poden servir per comprendre diversos
sistemes amb protagonistes distints (vg. Solé 2009).
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
10
5. LA COMPLE XITAT SO C IOC U L T U R A L (O SO C I O C O M P LE X I T AT )
El nivell sociocultural hupresenta unes característiques especials que el fan encara
més complex, si el comparem amb altres organitzacions fenomèniques existents. Els
elements o agents humans, les unitats del sistema que volem comprendre, no són en si
mateixos simples sinó que ja són producte duna enorme complexitat interna i externa.
No només contenen els plans fisicoquímics i biològics previs sinó que, en la seva
interacció amb els entorns i entre ells mateixos, desenvolupen unes capacitats emotives,
cognitives i simbòliques extraordinàries que els permeten produir unes organitzacions
socials de molt alta complexitat. Això explica que en el desenvolupament del coneixement
sobre aquestes societats hagi prevalgut una visió «separadora» de les diverses dimensions
presents, cosa que ens porta, però, a una incomprensió dels fenòmens que volem
entendre, ja que no permet captar fàcilment les seves interaccions i interinfluències
dinàmiques. Així, per exemple, com diu Morin (1992: 92), «la visió no complexa de les
ciències humanes, de les ciències socials, és de pensar que hi ha una realitat econòmica
duna banda, una realitat psicològica duna altra, una realitat demogràfica de laltra, etc.
Hom pensa que aquestes categories creades per les universitats són realitats, però soblida
que en el pla econòmic, per exemple, hi ha les necessitats i els desitjos humans».
6. EL FENO MEN LINGÜ ÍSTI C E N L A S O C IOCO MPLE XITAT
Això ens pot ocórrer semblantment en el pla lingüístic, si quan estudiem els seus fets i
esdeveniments oblidem la complexitat intrínseca de la seva existència i producció en els
éssers humans. Si tractem el que anomenem llengües com si fossin objectes simples i
descontextualitzats, podem avançar en la comprensió dalguns dels seus aspectes més
mecànics però podem ignorar totalment les seves condicions dexistència, funcionalitat,
manteniment, variació, canvi o desaparició. Alhora, ens serà molt difícil donar compte de
la gran influència constitutiva que la llengua sobre el pla cognitiu i, doncs, sobre les
representacions de la realitat a través de les quals els individus interpreten el món i
també sens escaparà el fenomen social de lús (o desús) incessant de la llengua en tots els
nivells de la vida dels humans (vg. Bastardas 2003).
En relació amb les coses materials, aquestes són el meu context i jo hi sóc menys a
dins, però en relació amb els altres humans aquests no són només el meu context, perquè
jo-i-ells constituïm mútuament configuracions, sistemes organitzats, regularitats,
interdependències, etc., que depenen de les relacions de poder, de les expectatives dels
uns respecte dels altres, de les sociosignificacions, etc.). La llengua és, doncs, no un
objecte sinó un complex (Vilarroya 2002), que existeix alhora en i entre distintes
dimensions (McGilchrist 2009).
És per això que, per exemple, en sociolingüística hem hagut danar avançant cap a la
utilització de perspectives i metàfores relacionades amb la complexitat ecològica i amb els
sistemes complexos adaptatius, per tal dintentar aprehendre les interdependències entre
els distints nivells dorganització que poden intervenir en la determinació dels
comportaments lingüístics (Bastardas 1996, 2013; Junyent 1992; Ellis & Larsen-Freeman
2009). El cervell i la ment, els hàbits del pla interaccional, els agrupaments demosocials,
lestructuració socioeconòmica, els mitjans de comunicac i el poder polític entren en
relació constant amb les formes i codis lingüístics, i en poden determinar el curs a
través de les pressions que els individus interpreten que senten (Terborg & García-Landa
2013) de manera interdependent i amb conflictivitat i tensió segons les situacions.
Cal no oblidar que, encara que sovint els poders públics intenten intervenir-hi de
manera dirigida, les llengües (els llenguars) són, bàsicament, fenòmens dinàmics
dautoorganització i demergència social, interdependents amb tots els seus contextos, i
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
11
no pas només amb els polítics. Les formes de parlar i les llengües en si són com òrgans
adaptats al seu lloc i a la seva funció en el tot (és a dir, als fins als quals han de servir en
aquest tot) (Bohm 1987: 37). És així, doncs, que si un idioma en concret (o una forma
lingüística) es queda sense funció comunicativa en la seva societat dorigen perquè la
gent va adoptant-ne un altre, passa que o conserva algunes funcions pròpies o en
crea didentitàries i simbòliques que en mantinguin lús, o anirà quedant abandonat.
Igualment, si cal, els parlants crearan autònomament noves formes i/o faran evolucionar
les existents segons les seves necessitats i els sociosignificats que hi atorguin (Bastardas
2004). Llenguar i interacció són cofenòmens. Lun és dins de laltre, i laltre dins de lun.
7. CO N SI DERACIONS FI N AL S
Molt probablement, els mitjans i les eines conceptuals de què actualment disposem
encara no són ben apropiats per a les tasques que cal emprendre. És per això que cal
continuar aprofundint en nous instruments teòrics i metodològics capaços dajudar-nos a
poder imaginar i comprendre més adequadament els entreteixits dinàmics dels distints
aspectes dels esdeveniments socioculturals i lingüístics.
El repte és davant nostre. Des de la perspectiva sociocomplexa haurien de sortir
reforçades les línies interdisciplinàries i transdisciplinàries de recerca que, des del pla
biològic fins al sociopolític, travessen lexistència del fenomen lingüístic, el qual forma
també part a la seva manera de cada una de les dimensions interrelacionades de la
vida dels humans. Una visió complèxica, eco-co-dependent i processual dels fets
sociocomunicatius les llengües (els llenguars) són en les societats/cultures i en els
cervells/ments que són en les llengües (els llenguars) ens pot ajudar a anar avançant
força en la seva comprensió general.
8. REFERÈN CIES
BASTARDAS I BOADA, ALBERT (1996). Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica
sociolingüística. Barcelona: Proa.
—— (2003). «Lingüística general: elementos para un paradigma integrador desde la
perspectiva de complejidad». LinRed. Lingüística en la red [en línia]
<http://www.linred.es/articulos_pdf/LR_articulo_111120032.pdf> [Consulta: 20 juliol
2013]
—— (2004). «Sociolingüística versus política y planificación lingüísticas: distinciones
entre los campos y nociones integradoras». Revista de llengua i dret, 41, 175-194.
—— (2013). «Sociolinguistics: Towards a Complex Ecological View». MASSIP-BONET, A.;
BASTARDAS-BOADA, A. (eds.), Complexity perspectives on language, communication and
society. Heidelberg: Springer, 15-34.
BATESON, GREGORY (1972). Steps to an ecology of mind. New York: Ballantine Books.
BOHM, DAVID (1987). La totalidad y el orden implicado. [Traducció en castellà de
Wholeness and the implicate order. London: Routledge & Kegan Paul, 1980]. Barcelona:
Kairós.
BUCKLEY, WALTER (1967). Sociology and modern systems theory. Upper Saddle River,
New Jersey: Prentice Hall. [Traduccen castellà: La sociología y la teoría moderna de
los sistemas. Buenos Aires: Amorrortu, 1982].
CASTELLÓ, XAVIER; VAZQUEZ, FEDERICO; EGUÍLUZ, VÍCTOR M.; LOUREIRO-PORTO, LUCÍA; SAN
MIGUEL, MAXI; CHAPEL, LAETITIA; DEFFUANT, GUILLAUME (2011). «Viability and Resilience
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
in the dynamics of language competition». DEFFUANT, G.; GILBERT, N. (eds.). Viability
and Resilience of Complex Systems. Heidelberg: Springer, 39-74.
DE ROSNAY, JOËL (1975). Le macroscope. Vers une vision globale. Paris: Seuil.
ELIAS, NORBERT (1970). Was ist Soziologie? München: Juventa Verlag. [Traducció en
castellà: Sociología fundamental. Barcelona: Gedisa, 1982].
ELLIS, NICK C.; LARSEN-FREEMAN, DIANE (eds.). (2009). Language as a Complex
Adaptative System. Oxford: Blackwell Publishing.
GELL-MANN, MURRAY (1994). The quark and the jaguar. Adventures in the simple and the
complex. New York: Henry Holt and Company.
HOLLAND, JOHN H. (1995). Hidden order. How adaptation builds complexity. New York:
Basic Books.
JUNYENT, CARME (1992). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries.
MASSIP-BONET, ÀNGELS; BASTARDAS-BOADA, ALBERT (eds.). (2013). Complexity
perspectives on language, communication and society. Heidelberg: Springer.
MATURANA, HUMBERTO; FRANCISCO VARELA (1999). El árbol del conocimiento. Las bases
biológicas del conocimiento humano. Madrid: Editorial Debate.
MCGILCHRIST, IAIN (2009). The master and his emissary. The divided brain and the
making of the western world. New Haven: Yale University Press.
MCWHORTER, JOHN H. (2011). Linguistic simplicity and complexity . Why do languages
undress? Berlin: De Gruyter Mouton.
MORIN, EDGAR (1973). Le paradigme perdu: la nature humaine. Paris: Éditions du Seuil.
[Traducció en castellà: El paradigma perdido. Ensayo de bioantropología. Barcelona:
Kairós, 1974].
—— (1992). Introduction à la pensée complexe. Paris: ESF. [Traducció en castellà:
Introducción al pensamiento complejo. Barcelona: Gedisa, 1994].
—— (2008). La méthode. Paris: Éditions du Seuil. [Hi ha traducció en castellà dels
diferents volums que componen l’obra, publicats separadament en francès en distints
anys: La naturaleza de la naturaleza [1977]. Madrid: Cátedra, 2001; La vida de la vida
[1980]. Madrid: Cátedra, 1983; El conocimiento del conocimiento [1986]. Madrid:
Cátedra, 1999; Las ideas [1991]. Madrid: Cátedra, 1998; La humanidad de la humanidad
[2001]. Madrid: Cátedra, 2003; Ética [2004]. Madrid: Cátedra, 2006].
MORIN, EDGAR; LE MOIGNE, JEAN-LOUIS (1999). Lintelligence de la complexité. Paris:
LHarmattan.
MUFWENE, SALIKOKO S. (2001). The ecology of language evolution. Cambridge:
Cambridge University Press.
—— (2013). «The emergence of complexity in language». MASSIP-BONET, A.; BASTARDAS-
BOADA, A. (eds.). Complexity perspectives on language, communication and society.
Heidelberg: Springer, 197-218.
MUNNÉ, FREDERIC (2013). “The fuzzy complexity of language”. MASSIP-BONET, A.;
BASTARDAS-BOADA, A. (eds.). Complexity perspectives on language, communication and
society. Heidelberg: Springer, 175-196.
ROEPER, THOMAS; PÉREZ-LEROUX, ANA T. (2011). «Simplicity and complexity in child
language and its explanation». Infancia y Aprendizaje, 34, 3, 263-280.
SOLÉ, RICARD (2009). Redes complejas. Del genoma a Internet. Barcelona: Tusquets.
Complexitat i fenomen (socio)lingüístic
Albert Bastardas i Boada (2013)
Llengua, Societat i Comunicació, núm. 11 http://revistes.ub/index.php/LSC / lsc@ub.edu
13
STEELS, LUC; BROOKS, RODNEY (eds.). (1995). The artificial life route to artificial
intelligence. New Haven, CT.: Lawrence Earlbaum.
TERBORG, ROLAND; GARCÍA-LANDA, LAURA (2013). «The ecology of pressures: Towards a
tool to analyze the complex process of language shift and maintenance». MASSIP-BONET,
A.; BASTARDAS-BOADA, A. (eds.). Complexity perspectives on language, communication
and society. Heidelberg: Springer, 219-239.
VILARROYA, ÒSCAR (2002). La disolución de la mente. Barcelona: Tusquets editores.
Chapter
Full-text available
Based on the acknowledgment that many phenomena in human life are complex, there have been attempts to re-examine the conception of reality. Interdisciplines such as complex thinking, sciences of complexity or complex perspectives try to provide the “old” concepts with a new meaning. The complexity researches imply the restudy of reality, and they have cybernetics as precedent and partly as foundation: a transdisciplinary focus to explore the structures, restrictions and possibilities of regulatory systems. It intends to provide concepts, schemata and possibilities of thought and representation capable of expressing the interweaving and the multidimensional and systematic interdependence of the many phenomena of reality. Linguistics is one of the fields of knowledge that is making great progress under the new paradigm of complexity. The amount of contributions from physics and other scientific disciplines to linguistics is large, under which natural language has been addressed with theoretical and practical methods, both quantitative and qualitative. However, the conceptual resources and tools that are available nowadays are not completely suitable to perform all the tasks. Due to this, it is necessary to keep developing new theoretical and methodological tools that help understanding the dynamic interrelations of linguistic and sociocultural events. Simultaneously, the lines of inter and transdisciplinary research that transcend the communicative and linguistic phenomenon, and that connect them and interrelate them with life and the world must be strengthened.
Chapter
Full-text available
The proposed transdisciplinary field of ‘complexics’ would bring together all contemporary efforts in any specific disciplines or by any researchers specifically devoted to constructing tools, procedures, models and concepts intended for transversal application that are aimed at understanding and explaining the most interwoven and dynamic phenomena of reality. Our aim needs to be, as Morin says, not “to reduce complexity to simplicity, [but] to translate complexity into theory”. New tools for the conception, apprehension and treatment of the data of experience will need to be devised to complement existing ones and to enable us to make headway toward practices that better fit complexic theories. New mathematical and computational contributions have already continued to grow in number, thanks primarily to scholars in statistical physics and computer science, who are now taking an interest in social and economic phenomena. Certainly, these methodological innovations put into question and again make us take note of the excessive separation between the training received by researchers in the ‘sciences’ and in the ‘arts’. Closer collaboration between these two subsets would, in all likelihood, be much more energising and creative than their current mutual distance. Human complexics must be seen as multi-methodological, insofar as necessary combining quantitative-computation methodologies and more qualitative methodologies aimed at understanding the mental and emotional world of people. In the final analysis, however, models always have a narrative running behind them that reflects the attempts of a human being to understand the world, and models are always interpreted on that basis.
Chapter
Full-text available
As the sociologist Norbert Elias stressed, we need new models to understand the complex functioning of human in society. An ecological approach of complexity could be useful to advance toward our knowledge. How can we think of a sociolinguistic “ecosystem"? What elements do we need to put in this ecosystem and what analogies could be applied? The (bio)ecologic inspiration is a metaphorical exercise to proceed towards a more holistic and dynamic approach in sociolinguistics. However, language is not a species and, therefore, we must make our ecology complex, socio-cognitive and multidimensional. We need to create theories and imagine ourselves weaving linguistic behavior along with its contexts. In addition, we must maintain linguistic diversity and, in turn, promote general human intercommunication in the planetary scale. (ENGLISH TRANSLATION OF THE CHAPTER AVAILABLE IN: Massip-Bonet, A., & A. Bastardas-Boada (eds.), Complexity perspectives on language, communication and society. Berlin: Springer, 2013), pp. 15-34.)
Chapter
Full-text available
The recognition that many phenomena relating to life are ‘complex’ in nature – i.e., that they are interwoven, self-organising, emergent and processual – has prompted us to re-examine how we have conceived of reality, both the way we have looked at it and the images we have used. The theoretical and conceptual innovations in this vein can be grouped under headings such as ‘complex thinking, ‘sciences of complexity’, ‘complex perspectives’, ‘complex [adaptive] systems’, and so on. In turn, these can be brought together into a more overarching field, one that I propose calling ‘complexics’. This transdisciplinary field would bring together all contemporary efforts in any specific disciplines or by any researchers specifically devoted to constructing tools, procedures, models and concepts intended for transversal application that are aimed at understanding and explaining the most interwoven and dynamic phenomena of reality. The task of building, in a coordinated and integrated manner, a new transdiscipline such ‘complexics’ requires progress on both the theoretical and the methodological levels. On the one hand, the more epistemological and philosophical contributions lead us to postulate the inevitability of taking into the account the brain/mind and everything that arises bio-cognitively from it in order to understand complex human behaviours. On the other hand, the proposals put forward by physics and computer science move in the opposite direction, postulating the selection of a few ‘practical’ parameters that can computationally ‘explain’ the observed facts. It must be conceded that the practical and methodological applications of general complexic ideas need to be developed much farther in order to apply them to specific research. At the same time, the limits of complex adaptive systems as computational strategies must be accepted in the pursuit of a better understanding of the dynamic and evolutionary processes typical of human beings.
Article
Full-text available
In the framework of the vision of the language phenomenon as a complex rather than an «object», the sociolinguistic approach focuses on language and its eco-socio-cognitive contexts. Thus, the sociolinguistic perspective is unavoidably constituted from an interdisciplinary and a transdisciplinary perspective. Clearly, it sits astride a crossroads, where it must link varying routes and perspectives. Nevertheless, even today, sociolinguistics is a fragmented area, with many lines of study that are badly linked and poorly integrated. Consequently, today’s challenge — and the challenge for the immediate future — is to construct an integrative theoretical framework of its own, where the various planes and angles of study can converge. In this search for general unifying elements there is one notion that could act, at the vary least, as a cohesive force: the notion that refers to the extragrammatical phenomenon of sociosignificance (sociosignificación in Spanish), having to do with the diversity of «how we humans say things». Thus, in societies where various languages are present, to say something using one language or another may be felt as being significant for the interlocutors, just as may occur in the case where distinct geodialectal or sociodialectal varieties, which may be valued differently by the inhabitants, converge. Furthermore, to a greater extent on the interpersonal level, the selection of adequate linguistic and paralinguistic forms is crucial if, for example, we wish to indicate anger or happiness and a festive mood. This perspective finds itself closer to the «cognitive turn» in the sociocultural sciences, since it postulates the centrality of the brain-mind in the control of human conduct, and, consequently, in language behavior. The discipline that we have agreed to call «language policy and planning» sees to the study of decision-making processes and public intervention in the linguistic organization of society. It also studies the structures that such an organization may adopt and its evolutionary effects on sociomeanings and language behaviors, both public and private. Ideally, it would differentiate itself from sociolinguistics in the sense that sociolinguistics would project a global perspective on the phenomena being studied, while language policy and planning could be an applied, more pared down, perspective, specializing in the most political aspects of the situation. Thus, while in sociolinguistics we attempt to understand reality, making it intelligible to us, in language policy and planning we devote our efforts more to organizing, designing and changing certain parts of this reality. This is, however, a distinction among fields that dovetail, since one field is part of the other and the two are mutually interrelated. Contrary to the predominant tradition, we must stress the need to apply a comprehensive eco-socio-significant vision in this field also. Such a view would include all the factors that contribute to the determination and development of the phenomena dealt with here, going beyond a «technocratic» conception. «Eco» — from «ecology» — to indicate an ecosystemic vision of the facts observed, in order to overcome a purely legalistic or a purely linguistic perspective. «Socio» to indicate that clearly, at the center of the phenomena of language planning and policy are human beings and their sociocultural organization. «Significant», in order to remind us, as we have already indicated for sociolinguistics, that we must not move forward with a mindless sociology, and to alert us to the great importance of processes and structures for the representation of reality in deciding human behaviors. Keeping in mind, then, the «sociosignificances», i.e., the cognitive interpretations of reality, and in particular, of linguistic forms and varieties, the emotions associated with these linguistic forms and varieties, and the biopsychological constrictions on the development of the human brain/mind, will be an indispensable task for understanding the development of the phenomena studied in both fields.
Chapter
Full-text available
As the sociologist Norbert Elias pointed out, there is a need of new procedural models to get to grasp the complex functioning of human-beings-in-society. An ecological complexity approach could be useful to advance our knowledge. How can we think of a sociolinguistic “ecosystem”? What elements do we need to put in such an ecosystem and what analogies could be applied? The (bio)ecological inspiration is a metaphorical exercise to proceed toward a more holistic approach in dynamic sociolinguistics. However, a language is not a species and, therefore, we need to make our complex ecology socio-cognitive and multidimensional. We need to create theories and represent to ourselves how language behaviour is woven together with its contexts in order to maintain language diversity and, at the same time, foster general human intercommunication on a planetary scale.
Book
Full-text available
The “language-communication-society” triangle defies traditional scientific approaches. Rather, it is a phenomenon that calls for an integration of complex, transdisciplinary perspectives, if we are to make any progress in understanding how it works. The highly diverse agents in play are not merely cognitive and/or cultural, but also emotional and behavioural in their specificity. Indeed, the effort may require building a theoretical and methodological body of knowledge that can effectively convey the characteristic properties of phenomena in human terms. New complexity approaches allow us to rethink our limited and mechanistic images of human societies and create more appropriate emo-cognitive dynamic and holistic models. We have to enter into dialogue with the complexity views coming out of other more ‘material’ sciences, but we also need to take steps in the linguistic and psycho-sociological fields towards creating perspectives and concepts better fitted to human characteristics. Our understanding of complexity is different – but not opposed – to the one that is more commonly found in texts written by people working in physics or computer science, for example. The goal of this book is to extend the knowledge of these other more ‘human’ or socially oriented perspectives on complexity, taking account of the language and communication singularities of human agents in society.
Article
Full-text available
The 'complexity' approach can be positive and very helpful for General Linguistics theory because departs from: a) the idea that knowledge or meaning can exist without a being who produces them, b) the fragmented and reductionist view of reality and its too mechanistic oriented images, c) the 'linear' causality models, d) the tendency to dichotomise the categories about reality, e) the 'third excluded' Aristotelian principle (binary logic: if something is here it is not there), f) the disappearance of the mind in some 'higher' social sciences, g) an inadequate approach of the relationships between the whole and its parts, and, h) a perspective on creativity too much based on logic and not on 'artistic' intuition and imagination in science.
Article
Fuzziness is understood here as one of the properties of complex systems. An epistemological reading of fuzzy set theory reveals that the general principles of classical logic become exceptional under fuzzy logic, and a reading of language as a fuzzy phenomenon uncovers new characteristics of the complexity of language systems. Using this approach, the current paper identifies strategies of intentional and unintentional language manipulation adopted to eliminate or at least to reduce this fuzziness. These strategies are explained in terms of indefiniteness, categorization, dichotomization and conceptualization, offering paradoxical examples and examining questions such as the indefiniteness of definitions and the resources used to reach supposedly crisp definitions. Nouns and adverbs are shown to be elements indicative of fuzziness, as elements of imprecise precision. The paper concludes with a consideration of the growth of fuzziness in the context of globalization and the emergence and development of hypertext.
Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística
  • Bastardas Boada
BASTARDAS I BOADA, ALBERT (1996). Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.
La totalidad y el orden implicado. [Traducció en castellà de Wholeness and the implicate order
  • David Bohm
BOHM, DAVID (1987). La totalidad y el orden implicado. [Traducció en castellà de Wholeness and the implicate order. London: Routledge & Kegan Paul, 1980]. Barcelona: Kairós.