ArticlePDF Available
66 [414] ERevista de Girona Fnúm. 243 juliol - agost 2007 EDossier
Si passejant per la Rambla de la
Llibertat mai us canseu de
badar davant dels aparadors,
us podeu entretenir llegint
unes telegràfiques plaques
que trobareu enganxades a les voltes. Són
testimonis d’esdeveniments relacionats amb la
història de la ciutat, com ara la fundació del Girona
Futbol Club o l’estada de Santiago Rusiñol en
taules i cadires besàvies de les que ara us reben
amb els braços oberts, quan en comptes de
L’Arcada aquell bar es deia Can Norat.
El problema serà si teniu ganes de saber alguna
cosa més del que feia l’artista a la ciutat, perquè
amb prou feines se’l recorda amb un trist i magre
carrer a la zona fronterera entre Sant Narcís i Santa
Eugènia. Teòricament, si menéssiu els vostres
passos cap als dominis de la Catedral, en comptes
de la plaça dels Lledoners hi trobaríeu la de
Santiago Rusiñol. Almenys aquest és el canvi de
nom que va acordar el consistori municipal el gener
de 1926, acceptant la proposta de l’Ateneu, una
entitat presidida per Carles Rahola i, per cert,
injustament oblidada pels historiadors i la ciutat. La
iniciativa formava part dels actes d’homenatge que
Girona va retre a Rusiñol el 1926. El Centre de
Recerca i Difusió de la Imatge conserva una
deliciosa pel·lícula d’aquell esdeveniment, on es
pot veure com l’artista va ser testimoni de
l’admiració de tota una ciutat, que li agraïa la fidel
constància de les seves visites anuals.
Saber quan va ser la primera vegada que Rusiñol
va posar els peus a Girona és tan difícil com
conèixer quina raó el va impulsar a visitar-la. Narcís
Jordi Aragó parla de 1898; Josep Pla, en canvi, fent
gala de la seva inexactitud seductorament literària,
ho resol escrivint que va començar a sovintejar la
ciutat «en la primera desena del segle»; i Vinyet
Panyella, a la seva voluminosa biografia, no
aventura cap data.(1) Sigui com sigui, a l’inici del
nou-cents l’artista ja era tot un personatge, i la seva
presència no va passar desapercebuda per la
premsa local, sempre pendent dels forasters
importants que trepitjaven Girona. En aquest sentit,
al Diario de Gerona del 16 d’octubre de 1901, un
breu informa: «De paso para Olot ayer estuvieron en
esta ciudad los artistas don Santiago Rusiñol y don
Antonio Utrillo, que procedían de Barcelona».
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
Una ciutat desagraïda:
Rñ
G
Xavier Carmaniu MAInADé
Santiago Rusiñol en una imatge de joventut.
Paral·lelament, petits bocins
dels seus escrits apareixien a
algunes publicacions
emblemàtiques de la Girona
modernista, com ara Vida o el
Suplemento Literario d’El
Autonomista. Així mateix, les
representacions de les seves
obres eren habituals als
escenaris de la ciutat. El 1902,
per exemple, es va poder veure
Llibertat, i dos anys més tard El
místic. Era un home de teatre,
que no només gaudia escrivint-
ne, sinó també assistint a
funcions de tota mena d’obres.
Quan això passava a Girona,
els periodistes estaven més
pendents d’ell que dels actors.
Només cal llegir una crònica
apareguda a La Lucha el gener
de 1905, on es ressenyava
una peça titulada La Tragedia
del Pierrot: «Durante el estreno
de la obra, nosotros teníamos
la vista fija en un espectador,
en un espectador que
humildemente había tomado
asiento en una butaca. La
hermosa cabeza de este
espectador, orlada con la
melena crina majestuosa,
rematada con enmarañada
barba de artista, animada por
unos ojos brillantes e
inteligentes, hermoseada por
la pureza de sus facciones,
matizada por la palidez
nacarina de la epidermis,
llamaba toda nuestra
atención. La amable testa de
Santiago Rusiñol,
destacábase entre el público. Y nosotros, al contemplar la farsa
escénica recordábamos los humorismos de Rusiñol, de cuyas
genialidades pésimo remedo era La Tragedia del Pierrot. Y
olvidando el dolor de Pierrot, evocamos en nuestra mente la
alegre comparsa de L’Alegría que passa». Precisament, pocs
mesos més tard, al Teatre Principal –ara Municipal– es va
representar aquesta obra rusiñoliana.
Gràcies a diverses fonts, sabem que Rusiñol feia llargues estades a
Girona, i una repassada als diaris serveix per confirmar-ho. La
Lucha, l’11 de setembre de 1908, explicava que el «genial poeta-
pintor» s’havia instal·lat a la ciutat «con objeto de tomar algunos
apuntes para varios cuadros». Gairebé un mes després, el 9
d’octubre, el mateix periòdic informava del final del seu sojorn
gironí. Durant aquelles setmanes, l’artista es relacionà amb els
Dossier FERevista de Girona Fnm. 243 juliol - agost 2007 E[415] 67
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
Santiago Rusiñol en plena sessió pictòrica
a la vora l’Onyar, a Girona.
68 [416] ERevista de Girona Fnúm. 243 juliol - agost 2007 EDossier
personatges rellevants de la vida cultural i social
ciutadana d’una manera que anava més enllà de
com ho hauria fet un foraster qualsevol. Pocs dies
abans de marxar, l’esmentat periòdic recollia la seva
participació en el sopar de comiat del jove metge
Coll Turbau, que havia aconseguit una beca per
estudiar a París: «Al final del ágape llegó el eximio
artista Santiago Rusiñol, que se adhirió a las
muestras de afecto y estimación que se tributaban
al joven doctor». El banquet es va fer a l’Hotel
d’Italians, un establiment del carrer Ciutadans on
l’artista solia instal·lar-se durant les seves visites.
Tradicionalment s’ha dit que Rusiñol apareixia a la
ciutat durant les tardors, però hem descobert que
també hi era algun estiu, com el de 1911. El mes
de juliol, al Diario de Gerona es podia llegir: «El
ilustre artista, que se encuentra en nuestra ciudad
pintando, parece que no olvida además sus tareas
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
Homenatge de Girona
a Santiago Rusiñol.
Imatges del documental
cinematogràfic de 1926.
Ajuntament de Girona / CRDI / Reproducció: Josep M. Oliveras
literarias. Dícese que se propone escribir un sainete titulado “El
vegetarià” y una novela cuyos personajes tendrán por escenario la
ciudad de Gerona».
Fos l’estació que fos, sembla que era una persona de costums
força fixos, com molt bé va plasmar Ricardo Martínez Torres en un
article del Diario de Gerona aparegut també el juliol de 1911: «El
artista hállase sentado junto a una marmórea mesita del café, bajo
los soportales de la Rambla. [...] Háse calado sobre su nariz
aguileña sus auxiliares de la vista; unos espejuelos nítidos de
armadura simple. [...] Su traje albo y pulcro; sus sedosos y
desordenados cabellos, ya nevados, de filósofo griego; su barba
casi inculta y abandonada; su tez pálida y sus blanquísimas y bien
labradas manos, sugestionan á impulsos del corazón que siente al
artista. [...] Rusiñol escribe en unas cuartillas que descansan
sobre sus rodillas, mientras traslada de comisura á comisura
labial, una aromática breva. El ideólogo ha terminado sus
cuartillas. Junto á la mesa donde humea el café, han llegado unos
amigos que amables le saludan. El artista se descubre su negro y
flexible sombrero de artista. Lee las cuartillas que el amigable
auditorio escucha atento y silencioso. Rusiñol sonríe. Su tez pálida
dibuja al sonreír unas profundas arrugas de pensador. Ha
terminado su agradable lectura». El cronista explica que després
d’acomiadar-se, l’artista marxà potser a «trasladar sobre un lienzo
albo y virgen» algun paisatge.
Aquell 1911, Santiago Rusiñol se’n va anar de Girona a
l’octubre; però pocs mesos més tard hi tornà per viure un dels
moments de màxima comunió amb la ciutat: l’estrena absoluta
d’El pintor de miracles al Teatre Principal, el 1912. Si aquest va
ser el seu punt culminant com a dramaturg, tres anys més tard
va passar el mateix amb la seva producció pictòrica, gràcies a
una exposició de teles gironines al local d’Athenea, l’entitat
promoguda per Rafael Masó. Com no podia ser d’altra manera,
la premsa va cantar les excel·lències de la mostra. A més, el
Diario de Gerona del 5 de gener de 1916 feia palesa l’admiració
que se sentia a la ciutat per aquell home: «En Rusiñol, a
l’exposar en nostre saló d’Athenea, ha donat unes proves de
amor –i de consideració a nostra ciutat– que tots hem de agrahir
ja que per ben sapigut ho té ell que no es a casa nostra ont hi
abunden els generosos protectors del Art que recullen per a son
gaudi o per a ses coleccions les obres dels mes reputats
artistes. Solzament el desig de col·laborar a l’obra de cultura
que está realitzant Athenea i el de correspondre a la efusiva
hospitalitat que tothora els seus amics d’aqui li han otorgat, es
lo que l’ha mogut, i per aixó hem dit que estem en un deure vers
ell, que es, el del agrahiment, i que nosaltres acomplim
gustosos desde aquestes columnes, fent-nos ressó del
sentiments que bateguen en el cor de tots els bons gironins.
Dossier FERevista de Girona Fnm. 243 juliol - agost 2007 E[417] 69
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
Santiago Rusiñol, observant l’entorn i prenent notes (1904).
Àlbum familiar Rusiñol / Francesc Serra
70 [418] ERevista de Girona Fnúm. 243 juliol - agost 2007 EDossier
Que consti aixís i que vulga donar-se amb
aquestes ratlles, el gran pintor, com a pagat per
la seva culta i generosa acció».
La vinculació entre artista i ciutat era tan gran que
uns anys més tard, el 1921, i al mateix diari, un tal
Level signava un article titulat «El pintor de Girona»,
on el considerava tot un referent: «Girona no té “el
seu pintor” i no pas perqué els nostres sien estèrils,
ni perquè la ciutat no sía ordenada a les millors
febres del esperit. [...] Sort de les transfiguracions
que en la carn de les nostres pedres i en la pau
d’alguns dels nostres paratges i en el ambient
apagat de molts dels nostres indrets hi ha obrat el
“nostre pintor circunstancial”. En Santiago
Rusiñol!». Ningú com ell era capaç de plasmar la
beatitud silenciosa del claustre de la Catedral, de
Sant Pere de Galligants o de qualsevol jardí amagat
al qual pogués tenir accés.
És difícil demostrar-ho amb rotunditat, però tot
apunta que la ciutadania estava orgullosa que
Rusiñol tingués en Girona un dels seus paisatges
predilectes. A més, gràcies a la premsa se seguien
els seus passos des que arribava fins a l’hora de
marxar. Només cal fullejar els periòdics dels anys
1916, 1918, 1920 o 1921, per exemple. S’hi
poden llegir informacions com ara «Encuéntrase en
esta ciudad el laureado pintor-escritor Santiago
Rusiñol» o «Santiago Rusiñol regresó ayer a
Barcelona». Sembla, doncs, que la seva presència
era tot un esdeveniment. I per acabar d’estar-ne
convençuts només cal submergir-se en alguns
testimonis directes d’aquella època, com ara el
poeta Miquel de Palol, que dedica quasi tot un
capítol del seu llibre de memòries Girona i jo a
glossar les estades de l’artista. La seva popularitat
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
Santiago Rusiñol
i la seva dona,
Lluïsa Denís,
amb l’ofrena floral rebuda
de la intel·lectualitat
catalana amb motiu
del 66è aniversari
de l’artista, el 1927.
Àlbum familiar Rusiñol
Santiago Rusiñol a Arbúcies.
Fons Carreras. Arxiu Municipal de Mataró
queda palesa al passatge on l’escriptor descriu les estones que
Rusiñol dedicava a pintar les cases de l’Onyar, acompanyat de
Prudenci Bertrana, Xavier Monsalvatge, el mateix De Palol i
l’inseparable Pepet Gitano, un singular personatge d’aquells
temps a qui Rusiñol tenia un gran afecte:
«Hi anàvem de bona hora, després d’haver pres el
cafè sota les voltes. El gitano ja s’havia avançat
a portar-hi els estris de pintar i ens hi
esperava. Val a dir que la companyia
començava per ésser més nombrosa
que de consuetud; a poc a poc, a
tall de passeig, com el desvagat de
L’alegria que passa, com si
cansats de jaure al cafè, anéssim
a “jaure a l’era”.
»En Bertrana hi duia també la
seva petita tela i la capsa de
colors, en Xavier un llibre i les
quartilles a la butxaca i, qui més qui
menys, la seva fantasia o la seva
mandra. [...]
»Algú, com si demanés permís, començà
a apropar-se discretament, restava a peu
dret una estona; l’endemà el vingut del dia abans
ja portava un company i s’hi asseia. [...] La intromissió
d’aquells primers visitants va deixatar el caient d’intel·lectuals que
podíem semblar, i va ser la porta perquè els més temorencs també
s’apropessin. [...]
»L’artista no en feia cas; hi estava acostumat, a aquella admiració
popular i silenciosa. Però en venien de nous cada vegada i els vells
reincidien. Una tarda ja va baixar-hi el vellet aragonès que venia
cacauets i avellanes, i l’endemà el valencià amb la geladora
d’orxata de xufla a cercar-hi clients; més tard el murcià amb la
panera de caramels penjada al coll a fer la competència.
»Aquell petit grup que érem va fondre’s, entre una multitud
bigarrada de desenfeinats, de dones i criatures, de venedors
ambulants, de clergues i soldats.»
Rusiñol no només era un personatge popular, sinó també molt
seductor i amb un magnetisme especial. Ho va escriure Josep Pla:
«la seva presència suscitava projectes i tothom s’agitava. Irradiava
simpatia, estímul, vitalitzava». I Aurora Bertrana, a Memòries fins
al 1935, li dóna la raó posant d’exemple el seu propi pare: «En
Santiago Rusiñol, probablement sense adonar-se’n, convertia el
Bertrana silenciós i taciturn en un home alegre i entusiasta, el qual,
tot d’una, semblava descobrir les mil i mil gràcies de la vida i volia
compartir-les amb la dona i els fills».
L’autor de Josafat era un dels amics inseparables de Rusiñol quan
s’estava a Girona. N’era un altre Carles Rahola, que, tal com hem
explicat, va ser un dels promotors de l’homenatge de 1926. El
gironí li va dedicar un discurs tan emotiu que Rusiñol no va poder
contenir les llàgrimes d’emoció. L’artista va morir cinc anys més
tard, el juny de 1931, i L’Autonomista va publicar el
parlament de Rahola, que acabava afirmant:
«Vós ja sabeu prou bé que Girona us
estima i us admira i us està
profundament reconeguda i no es
sabria pas acostumar a les vostres
llargues absències». És ben cert
que la relació entre Rusiñol i la
ciutat va ser molt íntima. Tant,
que va estar a punt de
traslladar el Cau Ferrat a la
capella de Sant Nicolau, però
segons sembla el projecte no
es va materialitzar per falta
d’interès de l’Ajuntament gironí.
Rusiñol va morir quan acabava de
florir la primavera republicana. De mica
en mica, el seu nom es va anar oblidant per
deixar pas a generacions més joves. Com si fos
el darrer cant del cigne, però, l’abril de 1938 –quan la
Guerra Civil ja tenyia de derrota tot el país–, el pintor Josep Aguilera
explicava a L’Autonomista que la Conselleria de Cultura havia
batejat amb el nom de Santiago Rusiñol el pati de l’Escola de
Belles Arts. L’articulista acabava el text satisfet: «quan vingui un
artista foraster, la primera cosa que farem serà acompanyar-lo al
nostre Jardí convertit en Santuari d’Art, on les noves i velles
generacions artístiques es donaran les mans al redós de la testa
venerable del Mestre».
Ara, en canvi, si Girona vol presumir d’haver format part de la vida i
l’obra de Rusiñol, què ha de fer? Amb prou feines intentar
descobrir una placa avara a les voltes de la Rambla, sempre que
hom no estigui més pendent dels aparadors.
Xavier Carmaniu Mainadé
és historiador.
Nota
(1) Aragó, Narcís-Jordi, La Girona de Santiago Rusiñol, Girona, Gràfiques Curbet,
1981, pàg. 16; PLA, Josep, Santiago Rusiñol i el seu temps, Barcelona, Destino,
2002, pàg. 308; PANYELLA, Vinyet, Santiago Rusiñol, el caminant de la terra,
Barcelona, Ed. 62, 2003, pàg. 618.
Dossier FERevista de Girona Fnm. 243 juliol - agost 2007 E[419] 71
SNGRSÑL: LPJDDL’RS  LSRRSGRNNS
ResearchGate has not been able to resolve any citations for this publication.
ResearchGate has not been able to resolve any references for this publication.