ArticlePDF Available

Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926

Authors:

Abstract

Des de l'any 1996 he publicat més de mit-ja dotzena d'articles i he impartit més d'una dotzena de conferències sobre Àurea de Sarrà i, tot i que sempre he tingut in mente de reunir en un llibre el que he après sobre la seva vida al llarg d'aquests anys, no ho he acabat fent, encara, per molt diversos motius. Ara, a les vi-gílies d'anar a Delfos i a Atenes a pronunciar sengles conferències sobre l'estada d'Àurea a Grècia, m'arriba la invitació d'escriure sobre Àurea en aquest dossier monogràfic sobre la dansa a Catalunya. Agraeixo molt aquesta invitació, però voldria precisar, que la meva aproximació a Àurea es va produir des del món de la filologia clàssica, a partir de la seva amistat amb els primers homes de la Fundació Bernat Metge, a partir de les dones de la mito-logia grecollatina que va representar en escena, a partir de les connexions que va establir amb poetes neogrecs, com Konstantinos Kavafis o Kostís Palamàs, i amb escriptors catalans, com és ara Carles Rahola o Joan Estelrich. La meva aproximació a Àurea té a veure, sobretot, amb la fascinació que sento pel personatge. A l'escena de l'Europa d'entreguerres tri-omfaven ballarines i actrius, que volien emu-lar la dansa i la dramatúrgia del món antic. Vegem-ne alguns noms: Sarah Bernhardt n Àurea de Sarrà al santuari d'Eleusis davant un relleu dels tres personatges principals del mite associat als misteris d'Eleusis: Demèter, Triptòlem i Persèfon. Eleusis,1926.
30
Àurea de Sarrà: una
demèter catalana a la
Grècia de 1926
Mariàngela Vilallonga
Universitat de Girona / Institut d’Estudis Catalans
Des de l’any 1996 he publicat més de mit-
ja dotzena d’articles i he impartit més d’una
dotzena de conferències sobre Àurea de Sarrà
i, tot i que sempre he tingut in mente de reunir
en un llibre el que he après sobre la seva vida
al llarg d’aquests anys, no ho he acabat fent,
encara, per molt diversos motius. Ara, a les vi-
gílies d’anar a Delfos i a Atenes a pronunciar
sengles conferències sobre l’estada d’Àurea a
Grècia, m’arriba la invitació d’escriure sobre
Àurea en aquest dossier monogràfic sobre
la dansa a Catalunya. Agraeixo molt aquesta
invitació, però voldria precisar, que la meva
aproximació a Àurea es va produir des del
món de la filologia clàssica, a partir de la seva
amistat amb els primers homes de la Fundació
Bernat Metge, a partir de les dones de la mito-
logia grecollatina que va representar en escena,
a partir de les connexions que va establir amb
poetes neogrecs, com Konstantinos Kavafis o
Kostís Palamàs, i amb escriptors catalans, com
és ara Carles Rahola o Joan Estelrich. La meva
aproximació a Àurea té a veure, sobretot, amb
la fascinació que sento pel personatge.
A l’escena de l’Europa d’entreguerres tri-
omfaven ballarines i actrius, que volien emu-
lar la dansa i la dramatúrgia del món antic. Vegem-ne alguns noms: Sarah Bernhardt
n Àurea de Sarrà al santuari d’Eleusis davant
un relleu dels tres personatges principals del
mite associat als misteris d’Eleusis: Demèter,
Triptòlem i Persèfon. Eleusis,1926.
31
(1844-1923), Ellen Terry (1847-1928), Brown
Potter (1857-1936), Eleanora Duse (1858-
1924), Loïe Fuller (1862-1928), Stella Patrick
Campbell (1865-1940), Maud Allan (1873-
1956), Eva Palmer Sikelianos (1874-1952),
Valentine de Saint-Point (1875-1953), Lillah
Mc Carthy (1875-1960), Mata-Hari (Marga-
retha Gertruida Zelle) (1876-1917), Isadora
Duncan (1878-1927), Alla Nazimova (1879-
1945), Ruth Saint-Denis (1879-1969), Tór-
tola Valencia (1882-1955), Ida Rubinstein
(1883-1960), Grete Wiesenthal (1886-1970),
Margarida Xirgu (1888-1969), Àurea de Sar-
rà (1889-1974). Com es pot veure, la més
jove de totes és Àurea. Totes van ser muses
d’escriptors i d’artistes, de pintors i de poetes.
Totes van representar a l’escena heroïnes de
l’antiguitat, bíbliques o de la mitologia greco-
llatina. Totes van tenir seguidors i detractors.
Els cants plàstics
Àurea de Sarrà va voler ser una sacerdo-
tessa de la dansa. I així va ser una ballarina
controvertida, celebrada i també blasmada
per intel·lectuals i artistes. Àurea va ser co-
neguda i admirada durant els anys vint del
segle passat per haver creat i representat allò
que ella anomenava cants plàstics. Sobre un
fons d’escenari fosc, Àurea esculpia la seva
personal estatuària femenina. Acompanyada
de la música de composicions d’autors tan
diversos com Grieg, Paderewski, Schumann,
Granados, Chopin, Bach, Beethoven, Liszt o
Glazunov, Àurea apareixia a l’escenari espec-
tacularment vestida i interpretava moments
de la vida de dones singulars del passat, his-
tòriques o llegendàries. Interpretava sense
paraules, volia expressar el que sentia a tra-
vés del moviment, dels gestos, de les actituds,
dels braços i de les mans, del rostre i del cos
sencer, dels robatges i de les emocions que ex-
perimentava dalt de l’escenari.
Així, dalt dels escenaris de mig món Àu-
rea va ser Salomé i Níobe, la deessa Demèter i
Santa Teresa de Jesús, Circe i Zulema, la favo-
rita de Ramsès i la nimfa de Zeus, Fedra i Sa-
lambó. Crítics del moment la definiren com
«la Duse de la dansa» o «la nova Duncan» i
els rètols publicitaris l’anunciaren com «la
gran tràgica de la dansa» o «l’ànima que dan-
sa». Admiradora apassionada de l’actriu Sa-
rah Bernhardt, a qui va dedicar un dels seus
cants, i seguidora dels corrents innovadors de
la ballarina nord-americana Isadora Duncan,
Àurea va triomfar arreu on va presentar les
seves actuacions. Però també va ser criticada
arreu.
Àurea va ser una dona amb un esperit ex-
traordinàriament inquiet i creatiu. Va posar
tot el seu esforç en la dansa, que considera-
va un art sublim. A través d’aquest seu art
s’explicava ella mateixa, la seva infantesa, els
seus records, els seus sentiments, les seves
emocions, el seu ideari. I ho feia a través de
la identificació amb les dones que admirava.
S’afirmava ella mateixa representant les vides
de dones que l’havien precedit. N’havia ad-
mirat la seva història i la interpretava. La seva
imaginació i el seu gust per uns determinats
models estètics feien la resta. Va crear les se-
ves danses, les va estimar i les va viure inten-
sament. Volia donar vida a les escultures anti-
gues, a les heroïnes bíbliques, a les deesses de
la mitologia grecollatina, a les protagonistes
d’epopeies i de tragèdies, als ídols femenins.
Per això va voler explicar el significat de les
seves danses, va voler omplir de contingut els
seus moviments, va voler pintar quadres amb
els seus peus i cantar amb el seu rostre, sense
teles i sense veu, amb música i amb el seu cos.
I va crear els cants plàstics. En els programes
de mà de les seves actuacions n’explicava el
significat. Era la seva declaració d’intenci-
ons que va mantenir tot al llarg de la seva
carrera artística i de la seva vida, amb algu-
32
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
nes variants a mesura que el seu art esdeve-
nia més universal, més depurat i trobava el
seu camí.
La versió més acurada del que pretenia
amb els seus cants plàstics és de cap al final
de la seva trajectòria, de quan ja havia visitat
països antics. És la versió que apareix en un
programa de mà de 1930. Aquesta:
Des que el món existeix, existeix la Dança.
Això vol dir que la Dança, a més d’ésser l’art
més complet i intens, és una necessitat. Els grecs
antics l’hi consagraren un ver culte. Per llurs
arts meravelloses, llurs esculptures incompa-
rables i llur mitologia divina acompliren i fins
rebassaren la perfecció. I aquesta civilització
miraculosa considerà i adoptà el Ritme com la
expressió de la Bellesa. Verament rès es més cert.
Després milers de dones de geni, de talent i de
gust presentaren al mon antic i modern una sè-
rie de belles afirmacions i de curioses tentatives
coreogràfiques, demostrant que amb la Dança
tot pot expressar-se.
També jo l’hi he consagrat tota la meva vo-
cació amb els meus Cants plàstics, d’expressions
musicals i poètiques. Espero que el món modern
no es sorpendrà del títol calificatiu de mes dan-
ces: Cants plàstics, interpretant la paraula «cant»
en el seu ver valor. Em permetré explicar que
l’ideal artístic que la meva ànima sent i tal com
el concebeixo ésser «l’esperit» animat de la mú-
sica i de la poesia, sense mimar exactament les
frases, sens reproduir per les actituts la lletra de
l’argument. Sobre les idees i les sensacions que
la partitura em comunica concebeixo el poema
que no expresso amb paraules sino amb els mo-
viments i les linies del meu còs i amb l’expressió
del meu rostre. Amb moviments sobris i rítmics
es pot crear l’armonia. L’armonia pot devenir la
interpretació de l’ànima i l’ànima no té necessi-
tat de paraules: pot donar la forma i la visió del
que enclou la poesia i la música.
Aquest es el «Cant» que cerco, el «Cant» que
la meva dança deu expressar amb la intensitat de
la llum mediterràni, evocant les variacions que
dona la veu. He trobat la meva inspiració en la
contemplació de les teles dels pintors de la meva
raça, en els temples milenaris de l’Egipte i sobre
tot en els santuaris de l’antiga Grècia. Per a la
combinació dels ropatges i l’armonia dels colors
influeix la meva pròpia imaginació i la bellesa
infinida de la natura.
Tot això era el que Àurea volia expressar
amb el seu art: una barreja d’actriu i ballari-
na, i poeta. I no era poc. Especialment en uns
moments en què els escenaris eren plens de
ballarines més o menys exòtiques, i sobretot
en uns moments en què les ballarines de va-
rietés enlluernaven empresaris i espectadors.
I no sempre es comprenia que alguna dona
volgués allunyar-se del comú. La seva fanta-
sia era tan gran en el seu viure com en el seu
pensar, i com en el seu dansar.
Es volia aristocràtica i exquisida, era intuïti-
va i sensible, vehement i apassionada, va lluitar
contracorrent per sobreviure en un món difí-
cil i en uns anys convulsos. Amb el seu caràcter
fort i les seves fermes conviccions no volia fer
concessions a les preferències del públic. Con-
siderava el seu art «sublim», l’adjectiu que més
li plaïa d’utilitzar. La seva recerca d’un ideal
clàssic i la seva voluntat d’imposar la seva per-
sonal percepció del món a través de la dansa
li van portar problemes. Però el seu ànim no
defallia. La dansa era la seva vida.
Àurea va ser compresa i aplaudida per
molts i en molts llocs, però també va ser
menyspreada i atacada per molts d’altres i
en molts llocs. Va haver de lluitar sempre
per imposar el seu art, en el qual creia fer-
ventment, contra la incomprensió d’uns i
els atacs dels altres, sensacions que quasi van
acompanyar sempre les seves representaci-
ons, perquè gairebé ningú no podia restar
indiferent davant l’entusiasme amb què Àu-
rea es transformava a l’escenari. El coratge
no la va abandonar mai i la seva visió positi-
va del món la va acompanyar i li va fer costat
arreu on va anar. Així, va poder sobreviure a
les crítiques i a les enveges, als detractors i
als menyspreadors, als que la consideraven
anticlerical i aferrada als costums pagans de
l’antiga Grècia i als que la veien passada de
moda. Especialment al seu país, que ha co-
33
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
bert amb un vel espès la seva vida i el seu
art. I és que sovint la memòria històrica no
és gens objectiva.
Però Àurea va conèixer el triomf i va gau-
dir d’uns anys daurats. La dècada dels vint. I
tant va triomfar que li van dedicar paraules
d’elogi crítics artístics del moment, a París i
a Londres, a Brussel·les i a Berlín, a Roma i a
Atenes, al Caire i a Buenos Aires. Àurea deixa-
va una estela daurada arreu on passava, però
com les fletxes del buirac de Cupido també
a voltes deixava una estela de plom. A ella li
agradava de recordar el camí auri, els esperits
coincidents, les paraules belles. I era així com
creixia i creixia, com s’enlairava fins als estels.
No volia veure el fang que sota els seus peus
alats es formava.
Algunes dades biogràfiques
Àurea de Sarrà va néixer a Barcelona l’any
1889. La família era propietària, entre d’al-
tres, d’un edifici del Passeig de Gràcia de
Barcelona i d’una finca, amb castell inclòs, a
Arenys d’Empordà, a les ribes del Fluvià. La
fortuna familiar s’havia creat a Cuba. Sem-
bla que Àurea va haver d’esperar a la majoria
d’edat per dedicar-se a la dansa, atesa l’oposi-
ció de la família.
Després del debut a Madrid l’any 1920, van
venir actuacions a París, on va actuar al Saló
de Tardor i on va triomfar al mateix teatre
que la Duncan i la Bernhardt, després actuà a
Berlín, a Viena, a Lieja, a Budapest, a Londres,
a Brussel·les, a Cambridge, a Buenos Aires, a
Roma, a Trípoli i a Malta. Arreu li oferiren
honors i condecoracions i gaudí de l’amistat
de presidents i famílies reials, intel·lectuals i
artistes. Un dels seus grans amics va ser l’es-
cultor Josep Clarà, el seu Pigmalió, probable-
ment en volia fer una nova Duncan, de qui va
ser molt amic fins a la seva mort.
A Roma, Àurea no solament va ballar en
teatres i palaus, sinó que va començar a ac-
tuar als monuments antics, i així les pedres
del Colosseu i del Fòrum van reviure amb les
seves danses. Diuen les cròniques de l’època
que Mussolini i els reis d’Itàlia es comptaven
entre els seus admiradors. L’any 1925 Àurea
actuà a Egipte, primer a Alexandria, en un ca-
sino, i després al Caire davant del rei Fouad i la
seva esposa, al palau reial d’Abdine. Acompa-
nyada de Howard Carter visità les tombes de
la Vall dels Reis i especialment la de Tutank-
hamon, acabada de descobrir per l’arqueòleg
britànic. Actuà als temples de Karnak i Luxor
a l’antiga Tebes, i als temples de l’illa de Files,
prop d’Assuan, al mig del Nil. Va ser després
d’Egipte quan Àurea es desplaçà a Grècia, una
de les fites més importants en la seva carrera
artística i tema d’aquest treball. Des de l’esce-
nari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis
d’Atenes, fins al temple de Súnion, del temple
de Zeus a l’odeó d’Herodes Àtic, del santua-
ri de Delfos al d’Eleusis, Àurea va enlluernar
amb els seus cants plàstics. Crítics i poetes,
arqueòlegs i professors universitaris l’admi-
raren i l’elogiaren, i fins el dictador Pàngalos
la va honorar amb l’Orde del Fènix, conde-
coració del govern grec, el mateix any que la
concediren al poeta Kavafis.
Àurea retornà al seu país l’any 1927 i en una
exposició a Barcelona exhibí el seu vestuari
extraordinàriament ric, que havia lluït durant
set anys en escenaris monumentals, exòtics i
reials. I preparà les actuacions catalanes. Els
seus amics li organitzaren una «Festa popular
d’una alta valor clàssica» davant de l’arc de
Berà i entre dansa i dansa d’Àurea aprofita-
ren per parlar d’allò que els interessava, eren
Joaquim Balcells i Pere Bosch Gimpera, cate-
dràtics de la Universitat de Barcelona, i Joan
Estelrich, l’aleshores director de la Fundació
Bernat Metge. Tot seguit Àurea va omplir
34
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
amb les seves danses els teatres de Figueres,
Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Girona i
finalment retornà a Barcelona. La seva actua-
ció de Sant Feliu, el 28 de desembre de 1927,
va anar precedida d’un parlament de l’intel-
lectual gironí Carles Rahola, en el qual l’autor
va fer una preciosa biografia de la dansarina.
Enmig dels elogis dels partidaris i de les
veus dels detractors, Àurea va omplir les
sessions del Teatre Romea. Destacats intel-
lectuals del país, entre els quals hi havia
Ignasi Iglésias, Carme Monturiol, Ambrosi
Carrion, Bosch Gimpera o Carles Rahola, li
oferiren un sopar d’homenatge a la Maison
Dorée de Barcelona. Després actuà a Reus i
a Madrid, on novament trobà la protecció de
l’aristocràcia i les paraules d’elogi de catedrà-
tics de Grec i de Llatí. Fins i tot arribà a donar
conferències sobre «l’art noble i antic de la
dansa». L’any 1929 Àurea actuà en els actes
organitzats en el marc del IV Congrés Inter-
nacional d’Arqueologia organitzat per Bosch
Gimpera i l’any següent, juntament amb l’es-
criptor Ambrosi Carrion, oferí un festival al
Teatre Grec de Montjuïc en el qual, al llarg
de tres dies, la dansarina convertida ja en ac-
triu interpretà uns poemes fets per Carrion
especialment per a ella. Emília, la germana
gran i propietària de la finca d’Arenys, va ser
la valedora de la dansarina fins a la seva mort,
l’any 1930. I en el seu testament, va deixar la
finca en herència a Àurea i al seu fill, Albert,
nascut l’any 1922.
A partir de 1934, Àurea va començar a
viure una història d’amor amb l’escriptor
i crític d’art José Francés, que va durar fins
al final dels seus dies. No es van poder casar
fins a l’any 1950, mesos després de la mort
de la primera esposa de l’escriptor. La parella
alternava les seves estades a la finca d’Arenys
amb temporades al seu palauet de Madrid,
voltats de bones pintures, de sedes i brocats,
de llibres i records de temps magnífics. Àu-
rea i Francés apareixien sovint junts en pú-
blic, ell per a donar conferències i ella per a
il·lustrar amb les seves recitacions els versos
dels poetes dels quals parlava Francés. La seva
afició per la literatura, per la mitologia, pel
teatre, per l’art i pel món antic els havia unit.
Francés va morir l’any 1964 i va ser enterrat
a Madrid. Àurea el va sobreviure deu anys
i, quan va morir el 1974, va ser enterrada al
costat de la seva germana Emília entre l’esglé-
sia i el castell d’Arenys, on encara reposa en la
seva única i darrera Domus Aurea, un auster
mausoleu amb aquesta sola inscripció i una
petita creu, gravades sobre la pedra grisa.
Arribada a Grècia. Els amics
L’any 1926 Àurea va anar finalment a
Grècia, el país anhelat, la terra promesa que
havia estat també per a Isadora Duncan.
Grècia havia de donar-li la seva consagració
definitiva com a ballarina del món clàssic.
Perquè a Grècia Àurea actuà novament en
els monuments arqueològics, com havia fet
a Egipte i a Itàlia. El primer gran protector
d’Àurea a Grècia va ser l’arqueòleg format a
Alemanya, Alex Philadelpheus, professor a la
Universitat d’Atenes i director més tard del
Museu de l’Acròpolis, el qual va saludar l’ar-
ribada d’Àurea al diari Le Méssager d’Athènes
el dia 28 d’abril de 1926, amb un text prou
significatiu de l’ambient en el qual s’havia
mogut Àurea fins aquells moments:
Àurea, una gran artista de la dansa mímica.
Enmig de tantes estrelles refulgents de l’esce-
na europea i de l’art coreogràfic que han pas-
sat aquests darrers temps per la nostra blanca
i clàssica Ciutat, algunes mereixen més atenció
de la que es concedeix normalment a les coses
passatgeres.
Aquest és el cas de la senyora Àurea (la daura-
da), l’admirable intèrpret de totes les emocions
35
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
i de tots els sentiments humans. I aquesta rara
artista, que no té ni pinzells, ni cisells, ni cordes
a les mans, malgrat tot aconsegueix d’expressar
a través de les seves actituds i dels seus gestos
els més subtils matisos de les passions i de les
emocions!
La senyora Àurea no és pas una simple balla-
rina. És una artista en el més ample sentit del
mot, una dona que ha aprofundit els misteris de
l’art i de la bellesa. Posseeix una sensibilitat ex-
trema i sent totes les més grans obres artístiques
per mitjà de la seva intuïció. Les viu i penetra
en la inspiració dels seus creadors. Cal veure-la
interpretar les grans teles de Rubens, del Greco,
de Velázquez i de tants altres grans mestres per
apreciar amb justesa aquest rar talent, fins goso
dir el geni d’aquesta dona inspirada que recor-
da els divinals companys de Dionís al cimal del
Citeró, totes aquestes Thyades, aquestes nimfes,
aquestes mènades que agitaven les més profun-
des passions de l’ànima en èxtasi.
He conegut gran nombre de les més cèlebres
artistes de la dansa lliure, de l’art mímic, que
els antics grecs havien desenvolupat fins al més
alt grau de perfecció. Cap no té l’expressió que
dóna al seu rostre i als seus gestos aquesta gran
artista espanyola. És ben deplorable que Àurea
hagi vingut al nostre país, sense ser-hi coneguda
per endavant per tal que el públic es preparés a
sentir, a comprendre, a disfrutar el seu art verta-
derament sublim, ja que no trobo cap altre mot
que expressi millor la meva opinió i la meva ad-
miració per l’execució de l’Ofrena, un grandiós
poema mímic dedicat a la memòria de la im-
mortal Sarah Bernhardt. No sé pas quin monu-
ment ha erigit París i tota França a la seva gran
tràgica, però jo crec que aquest monument fú-
nebre, silenciós i macabre, però extremadament
imponent sobrepassa qualsevol altre monument
de pedra o de bronze. I quina ornamentació! Mai
cap artista no ha penetrat més profundament en
el llenguatge jeroglífic dels ropatges. De quina
manera Àurea arregla, disposa, manipula, arru-
ga, toca, compòn aquestes teles que són miracles
de gust, de luxe i d’harmonia! I aquests ropatges,
aquests vestits, aquestes teles riques, multicolors
i brillants són en la seva major part la seva obra
personal, el producte de la seva inspiració i de la
seva incomparable habilitat artística.
Feliçment Àurea no marxarà d’Atenes tan
de pressa com havia projectat. Ahir a la nit en-
filada a l’Acròpolis, va tenir una visió tan viva
d’aquest gloriós passat i d’aquest miracle antic
que va restar en èxtasi durant hores. Així, des-
prés d’aquesta visita i d’aquest pietós pelegri-
natge no vol pas deixar Grècia tan ràpidament
com pensava. Li és impossible de sostreure’s tan
de pressa a aquesta bellesa divina que l’embriaga
i li suggereix les més elevades i nobles idees per
noves creacions. Àurea restarà, doncs, algunes
setmanes entre nosaltres i ens oferirà així, repo-
sada i rejovenida en la Castàlia del geni antic,
algunes meravelloses vetllades.
Probablement Philadelpheus havia cone-
gut Àurea a París, o potser el seu amic Enri-
que Gómez Carrillo li havia parlat de la balla-
rina. Abans de continuar amb el relat d’Àu-
rea a Grècia, veurem qui eren els amics que
formaven aquest fresc, amb fons grec, enmig
dels quals Àurea brillava. Enrique Gómez
Carrillo, fill de pare espanyol i mare francesa,
havia nascut a Guatemala l’any 1873. Com
tants d’altres escriptors iberoamericans, de
ben jove es va establir a París, va adoptar el
francès com la seva segona llengua i va ob-
tenir el seu primer treball com a redactor del
Dictionnaire encyclopédique de Garnier. Allà
va fer el seu aprenentatge com a escriptor, va
començar la seva carrera com a home de lle-
tres i es va iniciar com a francòfil. El seu au-
todidactisme es va veure compensat ràpida-
ment gràcies a les bones amistats de les quals
es va envoltar i gràcies a la seva ploma àgil.
Va col·laborar en diverses revistes d’Espanya
i d’Iberoamèrica i l’any 1898 El Liberal de
Madrid el va nomenar el seu cronista a París.
Va escriure per a la revista Mundial, de la qual
era redactor juntament amb Rubén Darío, i
per a la revista literària La Plume, dirigida
per un dels personatges que Gómez Carrillo
més va freqüentar i amb qui el va unir una
gran amistat, duradora i sens dubte de gran
importància per al seu futur literari, el poeta
francès d’origen grec Jean Moréas.
Jean Papadiamantopoulos, vertader nom
de Moréas, havia nascut a Atenes l’any 1856 i
des de 1877 va fixar definitivament la seva re-
sidència a París. Fins a 1884 no va publicar el
seu primer volum de poemes, Les Syrtes, pel
qual va començar a ser conegut i inclòs entre
els decadentistes de Mallarmé. Això no obs-
36
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
tant, Moréas va refusar aquesta denominació
en un manifest en el qual reclamava per a ell
i per als seus seguidors l’apel·latiu de sim-
bolistes, al qual també va renunciar el 1891
per crear l’École Romane Française amb la
intenció de reivindicar el principi grecollatí,
el retorn a l’equilibri i a l’harmonia, tant en
el pensament con en l’estil. Un dels seus més
fervents seguidors era Gómez Carrillo. L’any
1907, a instàncies de Moréas, Gómez Carrillo
va realitzar un viatge d’estudis a Grècia. Mo-
réas li va escriure una carta de recomanació
per al seu amic Spyridion Pappas, director
en aquells moments de Monde Hellénique.
Carrillo, acompanyat de la poetessa Annie
Perrey i conduït per Pappas, va recórrer du-
rant quinze intensos dies els llocs arqueolò-
gics més importants de Grècia, va conviure
amb la Grècia moderna i va realitzar així el
seu viatge iniciàtic a la recerca de les seves
arrels i de la perennitat del món occidental,
per afermar el mediterranisme i el classicisme
que postulava Moréas i que Gómez Carrillo
va assumir per a ell mateix.
Del viatge a Grècia va sorgir La Grecia eter-
na, publicada l’any 1908, amb un pròleg de
Moréas, el qual al seu torn havia publicat el
1902 el seu Voyage en Grèce en 1897. El llibre
li va valer a Gómez Carrillo la condecoració
de la «rosette d’officier du Saveur» i els elo-
gis de grecs com el mateix Pappas, el qual el
considerava «le meilleur livre sur la Grèce
d’aujourd’hui, aprés l’ouvrage classique de
ce nom» i el definia com un llibre que «est
animé d’un bout à l’autre par un souffle
philhellénique». En un article publicat el 14
de desembre de 1927 en el diari Le Méssager
d’Athènes per donar la notícia de la mort a
París de Gómez Carrillo, el seu acompanyant
per Grècia l’any 1907, Spyridion Pappas, elo-
giava la figura de l’escriptor iberoamericà i
acabava el seu text amb una anècdota absolu-
tament representativa de la importància que
se li donava a Grècia en aquells moments a
Gómez Carrillo. Tradueixo del francès:
Quan va morir Moréas ―—va passar a l’abril
de 1910—― el Monde Hellénique, que jo diri-
gia aleshores, va aparèixer emmarcat de negre.
«¿Per què» ―em va dir Jean Dragoumis, amb qui
jo mantenia cordials relacions i de qui he con-
servat un record emocionat― «per què concedir
tanta importància a la mort d’un poeta francès,
que de grec no tenia res més que els seus orígens,
que ha renegat de la seva llengua i que no ha
fet res per Grècia?». ¡No ha fet res per Grècia!
Admetent que Jean Papadiamantopoulo no hagi
fet per la glòria hel·lènica res més que inspirar
un Gómez Carrillo i suscitar una obra com La
Grecia eterna, ¿no s’ho han ben merescut ell i
tota la Pàtria de Sòfocles?
Així, a partir del seu viatge a Grècia i de
la seva obra sobre Grècia, Gómez Carrillo
va afegir a la seva condició de francòfil la de
filohel·lènic. Efectivament, va ser un gran
amic de Grècia i més encara, segons les seves
pròpies paraules, «de la Atenas del rey Jorge
y del poeta Costis Palamas». I amb ell entra
en escena un nou personatge per configurar
aquest quadre amb amics i sobre un fons grec.
A La Grecia eterna, Gómez Carrillo va dedi-
car unes pàgines d’elogi a Palamas, que van
ser reproduïdes en traducció francesa en el
número extraordinari dedicat al poeta que va
realitzar la revista La Semaine égyptienne del
Caire del 15 d’abril de 1930, al costat d’unes
paraules i d’un poema de Jean Moréas. L’ales-
hores poeta nacional grec, Kostís Palamas,
havia nascut a Patres l’any 1859 i va morir
el 1943 a l’Atenes ocupada pels alemanys.
En els seus inicis, Palamas cultivà la poesia
simbolista i després va arribar a ser un ferm
defensor de la poesia de tradició popular. Ja
en vida, va ser considerat un gran escriptor
i al seu entorn s’agrupaven les personalitats
literàries de l’època, que van formar l’ano-
menada escola d’Atenes. Molt respectat en el
37
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
seu país, Palamas, poeta nacional, va gaudir
també d’un gran reconeixement a tot el món,
com ho demostren els nombrosos testimonis
reunits en el voluminós número extraordi-
nari de la revista literària del Caire, ja men-
cionada, que abracen des de Rabindranath
Tagore fins a Henry de Régnier, passant per
Gómez Carrillo. Van demanar per a ell (fins i
tot Kavafis) el premi Nobel de literatura. Que
al final no va tenir.
A través de la seva filla Nausica, Palamas
va estar en contacte epistolar amb Carles
Rahola, l’escriptor gironí autor de la breu
biografia inèdita d’Àurea. A El Autonomista,
diari republicà gironí propietat de la família
Rahola, apareixia el dimarts 2 de setembre de
1930 un article signat pel mateix Rahola, en
el qual sota el significatiu títol Un gran poeta
griego Costis Palamas, el seu autor donava a
conèixer el poeta neogrec «Costis Palamás,
no traducido todavía, que nosotros sepamos,
en Espanya», es donava notícia de l’homenat-
ge de la revista egípcia a través d’escriptors de
tants països i es deia «De lengua española, si
mal no recordamos, sólo aparecen en dicha
revista unas líneas de Gómez Carrillo, tra-
ducidas de su libro sobre Grecia», i s’instava
els intel·lectuals espanyols a traduir l’obra de
Palamàs amb aquestes paraules:
En el jubileo al poeta glorioso de la Grecia
de nuestros días no debe faltar la aportación
de nuestros más significados escritores. Esta
aportación debería consistir, ante todo, en dar
a conocer las mejores obras de Palamás en cas-
tellano y en catalán. Don Miguel de Unamuno
―luchador, pero hombre de letras ante todo―,
que está en relación con el autor del Himno a
Atenas, podría tomar la iniciativa. En Cataluña,
Juan Estelrich sería uno de los más indicados
para estimular a nuestros poetas a traducir en
lengua catalana a Costis Palamás y reunir en
uno o dos volúmenes aquellas obras que mejor
idea dan de la excelsitud de su genio.
Així, Rahola destacava el fet que només
Gómez Carrillo, entre els escriptors de par-
la hispana, s’havia interessat per Palamàs.
Josep Pla a la seva obra En mar, recordant un
sopar a casa del compositor grec Kalomiris,
que havia estat molt amic de Palamàs, fa un
incís per explicar al lector que Joan Estelrich
sovint feia referència a Palamàs en les seves
converses. Amb tot, no tinc constància que
Estelrich traduís res del poeta grec, ni que
tingués èxit en la tasca d’incentivar els poe-
tes catalans perquè s’hi dediquessin, si és que
alguna vegada ho va intentar, tal i com desit-
java Rahola.
Nausica Palamàs havia fet arribar a Rahola
el número extraordinari de La Semaine égyp-
tienne, dedicat al seu pare, on apareixia l’elogi
de Gómez Carrillo a Palamàs, junt amb una
carta, datada el 8 de maig de 1930. Uns anys
abans, el 1927, la mateixa Nausica havia en-
viat a Àurea de Sarrà el retall de Le Méssager
d’Athènes, amb l’article de Spyridion Pappas
sobre la mort de Gómez Carrillo i aquesta
nota autògrafa: «Chère Aurea, nos avons per-
du un de nos meilleurs amis, un adorateur de
la beauté grecque et de votre art!»
Primeres actuacions a Grècia
Àurea, doncs, arriba a Atenes i s’incorpora
al cercle d’amics de Gómez Carrillo. La salu-
tació de Philadelpheus n’és una bona prova.
Abans de les representacions a Atenes, es
van exposar els vestits d’Àurea als aparadors
d’una de les botigues més prestigioses del
centre de la ciutat, les entrades es venien anti-
cipadament a l’elegant Hotel Grande Bretag-
ne, on ella vivia, a la Plaça Sintagma, prop del
Palau Reial, al preu de 125 dracmes i una part
de la recaptació es destinà als refugiats de la
guerra (la de Crimea?). Com sempre i arreu,
també a Atenes, Àurea va saber envoltar-se de
personalitats no només del món de la cultu-
38
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
ra, sinó també de la política. La seva actuació
del dissabte 22 de maig de 1926 a les cinc de
la tarda al teatre de Dionís, va comptar amb
l’assistència i el patrocini del senyor i la se-
nyora Pàngalos, president de la República, i
del senyor Cristóbal F. Vallín, ministre d’Es-
panya. Això és el que es pot llegir a la portada
del programa de mà, presidit per les figures
de quatre muses, dibuixades probablement
pel mateix autor del retrat d’Àurea de la con-
traportada.
El programa, variat, extensíssim i en fran-
cès, constava en primer lloc d’una conferència
del seu amic arqueòleg Alex Philadelpheus,
que portava per títol «Quelques mots sur la
danse antique», i entre dansa i dansa d’Àu-
rea la senyoreta Th. Kaissaris va interpretar
dues melodies d’Hasselmans i una de Snoer a
l’arpa i dues actrius gregues, Coula Bekiaris i
Théoni Dracopoulou, recitaren fragments de
l’Antígona i de l’Electra de Sòfocles i el poema
Níobe del poeta Kostís Palamàs, el qual fins
i tot va arribar a escriure un poema a Àurea
per glossar i elogiar el seu art, com veurem
més endavant. Àurea va oferir El torero ferit,
La Bacant i Ofrena (homenatge a Bernhardt),
a la primera part, i a la segona Tristesa d’amor,
Rapsòdia Valenciana i La nimfa de Geos, que
definí com un «Poëme inspiré par les ruines
d’Emporium (Catalogne)», una dansa que en
d’altres ocasions, segons com convenia, apa-
reixia inspirada per les ruïnes de Pompeia.
L’endemà, entre d’altres, apareixia una elo-
giosa ressenya al diari Poietia.
Dies després, el Temple de Zeus va omplir-
se per veure les evolucions de la dansarina en-
mig de columnes i capitells. Va actuar també
a l’estadi de marbre que s’havia construït per
tornar a celebrar els Jocs Olímpics en una fes-
ta de la Creu Roja, i a l’Odeó d’Herodes Àtic,
que segons una notícia del diari Tribune libre
aquell dia es va engalanar amb roses multico-
lors. Va actuar, a més, al Teatre Municipal del
Pireu sota el patrocini de l’alcalde.
També a Atenes, Àurea posà per a una
sessió fotogràfica. L’escenari triat, però, en
aquesta ocasió no va ser cap decorat, sinó el
mateix teatre de Dionís, al peu de l’Acròpo-
lis, un dels llocs on la dansarina catalana va
recollir grans èxits. Amb el teatre buit i sota
un sol ardent, Àurea passevestida amb el
seu pèplum de nimfa, carregada de branques
de llorer o amb les mans plenes de roses, as-
sajant passos de dansa enmig de l’orquestra,
abraçada a un faune i mig ajaguda sobre una
plataforma de les grades, i també amb el seu
vestit de bacant i amb pàmpols i raïms a les
mans i entorn del cap, abraçant un sàtir de
llarga barba marmòria. Totes les fotografies
estan signades per Nelly, pseudònim de la fo-
tògrafa El·lis Sugiultzoglu-Seraïdari, nascuda
a Àsia Menor l’any 1899, que havia estudiat
fotografia a Dresden i que va escandalitzar
i triomfar amb un recull de fotos de cossos
nus, per exemple de la ballarina Mona Pae-
va, nua davant del Partenó, o de l’hongaresa
Nikolska. Nelly va fer unes fotos precioses
a Àurea, moltes de les quals es conserven a
l’arxiu fotogràfic del Museu Benaki d’Atenes.
Precisament, durant l’Olimpíada Cultural de
Barcelona 1992, es va realitzar una exposició
fotogràfica a la Casa Elizalde de Barcelona en
la qual s’hi podien veure algunes d’aquestes
fotografies d’Àurea. Va ser justament la con-
tribució del govern hel·lènic a l’exposició. I
Àurea va ser el nexe que uní els dos països en
aquells moments en què Grècia havia passat
a Barcelona la flama olímpica.
El dia 20 de maig de 1926 es va publicar
una notícia, al diari El Correu d’Alexandria,
segons la qual el dictador Pàngalos havia abo-
lit les condecoracions de Geòrgios I, que fins
aleshores havia atorgat el govern grec, i les
havia substituït per la que anomenava Orde
39
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
del Fènix. El militar Theódoros Pàngalos ha-
via accedit al poder com a primer ministre a
través d’un cop d’estat el juny de 1925 i en
aquells moments governava ja com a presi-
dent de la República grega.
Àurea va ser Circe a Súnion, amb una es-
cenificació inspirada en l’Odissea. Delfos i
Eleusis van ser altres escenaris de les repre-
sentacions d’Àurea a Grècia. A Delfos, segons
sembla, Àurea va ser portada en processó, i
Nausica, la filla de Palamàs, va ser l’encarre-
gada de donar-li per beure aigua de la font
Castàlia, aquella aigua que immortalitzava
els homes, la que concedia la saviesa i la ins-
piració, segons els antics, un ritual habitual
per a tots aquells que fan de Grècia el destí
final del seu viatge iniciàtic, a la recerca de les
seves arrels i de les arrels del món occidental.
Com Carles Riba, per posar un exemple il-
lustre i que va donar saborosos fruits, el qual
va poder realitzar el seu somni de viatjar a la
península hel·lènica un any més tard que Àu-
rea, el 1927, gràcies al mecenatge de Francesc
Cambó, i va immortalitzar el seu pas per Del-
fos i la font Castàlia a l’elegia VIII del preciós
recull escrit a l’exili, Elegies de Bierville.
Demèter, Eleusis i els misteris
Al santuari d’Eleusis, Àurea va transfor-
mar-se en la deessa Demèter, a qui era dedicat
aquest lloc sagrat a l’antiguitat, i va representar
els seus misteris, en una actuació memorable,
en la qual va triomfar plenament, segons els
n Fotografia d’Àurea de Sarrà en el diari Panteón.
Àtenes, 1926.
40
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
d’un cistellet i que potser eren una represen-
tació dels genitals femenins que volien simbo-
litzar la fertilitat. A més, havien de representar
alguna pantomima i mostrar espigues de blat.
Al santuari de Demèter, els iniciats trobaven
una mistèrica revelació sobre els aspectes més
íntims del naixement i la germinació natural
i també alguna esperança sobre el que hi ha
després de la mort. Segons les cròniques (pro-
bablement hiperbòliques) del moment, en el
santuari d’Eleusis s’hi reuniren en aquella oca-
sió 60.000 persones, que havien portat Àurea
en processó des d’Atenes.
La representació moderna dels misteris
d’Eleusis va ser organitzada per l’Agrupació
d’Afeccionats a Eurípides, que havia estat
fundada per Alex Philadelpheus el 9 d’agost
de 1924. Aquesta associació era considera-
da immobilista, pel que fa a la qüestió de la
llengua, davant dels joves escriptors que pro-
posaven la renovació. Àurea, conscientment
o inconscient, amb la seva actuació a Eleusis
el 30 de maig de 1926 es posava a favor dels
immobilistes i entrava en la lluita per la llen-
gua. La jornada d’Eleusis va començar a les
11 del matí amb representacions diverses (un
Hipòlit, per exemple) i havia d’acabar al ves-
pre, però una sobtada tempesta a mitja tarda
la va fer acabar abans. La representació dels
misteris d’Eleusis que va fer Àurea havia estat
recreada pel mateix Philadelpheus i es basava
en el preciós Himne a Demèter, que explica
l’origen del culte a la deessa.
Àurea va assumir totes les funcions de
Demèter en la seva representació dels miste-
ris, que va suposar un canvi en la seva manera
de veure la vida. Aquell dia de maig de 1926
Àurea va aparèixer vestida primer amb túni-
ca senzilla, fosca, i després es va convertir en
una deessa amb un vestit espectacular d’espi-
gues brodades en or, que havia costat 6.000
dracmes. Desenes de braçalets s’arrapaven
diaris del moment. El d’Eleusis era un dels
grans santuaris de la Grècia antiga i els seus
misteris eren els més importants de tots els
que se celebraven a l’antiguitat. La protagonis-
ta era una sacerdotessa de la deessa Demèter,
que s’associava a un culte molt arcaic reservat
a les dones. Demèter era, segons la mitologia
grega, la divinitat que a Eleusis va ensenyar a
la humanitat a cultivar el blat, aliment bàsic
de l’alimentació humana, i a inventar l’ara-
da, per això el pèplum que portava Àurea en
aquella representació tenia espigues brodades
amb fil d’or, per això Àurea anava coronada
amb espigues i portava una garba d’espigues
als braços. En una entrevista publicada al di-
ari atenès Pantheon, Àurea hi diu: «La dansa
de Demèter és fruit d’una inspiració que dec
a aquell vespre que vaig pujar a l’Acròpolis».
Pel que fa als misteris encara avui representen
un enigma per a nosaltres, atès el seu caràcter
secret. Es van celebrar fins al segle iv de la nos-
tra era, quan Alaric va destruir el santuari i va
acabar amb la celebració.
La representació dels misteris s’iniciava a
Atenes amb una proces a través de la Via
Sacra que conduïa els objectes sagrats del cul-
te i tots aquells que pretenien iniciar-se fins
al poble d’Eleusis, situat vint quilòmetres al
nord d’Atenes, per la costa. El camí ja impli-
cava tot un seguit de rituals, passar un pont
amb intercanvi d’al·lusions satíriques, el cant
del iacchos, una composició que encara avui
ens és desconeguda, l’intercanvi novament de
jocs i gestos obscens, el dejuni i la purificació
simbolitzada pel bany al mar, i en arribar a
Eleusis els pelegrins eren reconfortats amb el
ciceon, una beguda dolça feta amb farina de
civada barrejada amb menta i aigua, el ritual
durava tota la nit. En els misteris pròpiament
dits, els iniciats havien de fer unes accions ri-
tuals, dir unes fórmules orals i presentar uns
objectes sagrats, que havien de posar i treure
41
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
als braços de la ballarina, com les arrels de
l’heura als arbres. El diari Elleniki, amb una
ressenya signada per Geòrgios Macris, va fer
una crítica duríssima de l’espectacle d’Eleu-
sis, dient que era una farsa i una paròdia. A
totes les crítiques ferotges que es van publicar
només se salvava una persona: Àurea. El text
que representà Àurea en la jornada d’Eleusis,
l’explicava ella mateixa amb aquestes parau-
les, que glossen amb més o menys fantasia i
encert l’himne homèric i el mite:
Demèter o sia la deesa Ceres, vivia a Eleusis
conreuant els camps, juntament amb sa filla
plena de gràcia anomenada Persèfona. En aquell
temps era prohibit collir els narcisos, en memò-
ria del jove Narcís que s’enamorà de sí mateix.
Persèfona, però, un jorn en vegé de tant formo-
sos que la tentaren i en collí un, plena de joia. La
terra s’obrí, engolint la verge inconscient...
Demèter, folla de dolor per la pèrdua de la
seva filla, comença de cercar-la sens repòs per
deu dies i deu nits, sense menjar ni beure, ni
dormir, corrent per serres i camps. Al jorn onzè
es desploma prop del pou Parteni d’Eleusis, ex-
tenuada pel dolor i la fadiga... Somnia... La deesa
de la nit, Hècata, li diu que invoqui a Helios, el
déu del Sol i que ell li inspirarà com te de trovar
la filla... Quan l’auba es arribada, la dea puja al
gran propileu del temple i invoca al Sol fervo-
rosament... La seva filla es als inferns, al Hades,
Plutó se l’emportà... Demèter amb antorxes en-
ceses s’endinza a la cova del déu i li demana la
filla... Persèfona torna a la terra amb un codony
mossegat a la mà, símbol de les noces a l’An-
tiguitat... Demèter es desespera en saber que la
seva filla haurà de retornar al Hades... Zeus pro-
nuncia pero, un arbitratge... Persèfona restarà
vuit mesos amb el seu marit Plutó i quatre amb
la seva mare... i aixís el blat resta vuit mesos sota
terra i quatre es a la mà dels homes.
Demèter, en alegria d’haver trobat la seva fi-
lla i en pagament de l’hospitalitat fruida a casa
de Celeu, el rei d’Eleusis, quan vagava trista pel
món com una dona mortal, dona al seu fill espi-
gues d’or per a que les difundeixi per la terra...
Novament convertida en deesa, ensenya al poble
a collir el blat, nostre principal aliment.
Però, no n’hi havia prou amb el mite. Àurea
hi afegí encara unes planes més en les quals
descrivia l’espectacle que representà i que en-
capçalà de la següent manera: «Interpretació
dels misteris de Demèter. Poema en dos parts
i vuit quadres» i a continuació n’explicava
l’argument part a part i quadre a quadre. Els
textos d’Àurea glossen els versos 90-104 de
l’himne homèric.
Quadre primer. El jorn onzè... La foscúria
es tenebrosa... Demèter retorna a Eleusis exte-
nuada de dolor i de fadiga, sense haver pogut
trovar la filla...Un moment, per etzar [sic], il-
lumina la vall en passar la deesa la lluisor de les
estrelles... Demèter, com una ombra, vaga per
aquells camps que eren els seus... sens alé cau as-
seguda prop del pou Parteni, esclatant en plor...
El resplandor creix... Demèter tè un moment
d’esperança... s’alça com un espectre... cerca
vers l’horitzó cridant a la filla... pero les forces
li manquen... novament es desploma prop del
pou... La son aconhortadora calma la seva aflic-
ció. (vv. 50-58)
Quadre segón. Demèter dorm pregonament...
Somnia... En els seus somnis, Hecata, la deesa de
la nit li demana per que te tanta dolor... Demèter
li conta la desaparició de la filla... I diu Hecata...
«Invoca a Helios, ell t’inspirarà on es trova»...
Quadre tercer. Demèter desperta... Ve al seu
pensament la visió divina... Fortalescuda amb el
repós, animosa se’n va al gran propileu del tem-
ple, cursant camins i saltant roques... Invoca al
Sol fervorosament... lluitant per a mantenir les
seves forces, a punt d’exhaurir-se... Pero ve la
inspiració... La seva filla es als inferns... Plutó se
l’emportà...
Quadre quart. Demèter va a cercar antorxes
enceses... i fent-se llum amb elles, camina heròi-
ca fins a endinzar-se en les entranyes de la ter-
ra... Arribarà al soli de Plutó, déu dels inferns.
Quadre quint. Demèter retorna de les profun-
ditats de la terra abraçant a la filla i reflexant-se
en el seu rostre la joia per haver-la trovada...
Però desperta del seu èxtasi maternal en ado-
nar-se de que Persèfona porta a la mà esquerra
un codony mossegat, símbol de les seves no-
ces...
Amb dolor es mira el codony, i, irada contra
Plutó que li ha arrabassat son únic tresor, el ma-
leeix...
Mes en veure plorosa a la filla, la torna abra-
çar i plegades marxen vers el temple de Zeus.
Segona part. Quadre primer. Demèter, nova-
ment convertida en la deesa Ceres radiant d’ex-
plendor i de bellesa, es revela com una aparició.
El seu vestit es blanc, la seva túnica brodada
amb espigues d’or fa resaltar meravellosament
la seva explèndida cabellera també d’or... So-
42
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
bre el cap porta un inmens cistell plè de blat i
al compàs dels seus moviments rítmics, el gra
sobreix del cistell, caient sobre la terra com pluja
aurífica... Amb la plàstica bellesa dels seus gestes
i actituts Demèter inculca al poble la reproduc-
ció del primer grà que donarà l’abundància a la
Humanitat.
Demèter s’allunya armònica...
Quadre segon. Moment musical. El blat ger-
mina... (vv. 470-5)
Quadre tercer. Demèter reapareix coronada
d’espigues que amb la seva cabellera abundosa
despedeixen lluminosos reflexes. I mentrestant,
estreny amb els seus braços escultòrics sobre la
sina feconda dos garbes... La deesa es tota ella
una visió diàfana i àurea.
Magestuosa i inmaterial avança vers el fill de
Celeu, rei prudentíssim d’Eleusis, ofrenant-li
aquell primer fruit regenerador, en agraiment
de la hospitalitat que a casa seva fruí en les seves
jornades amargues.
Cimbrejant com les espigues que fa moure el
ventitjol, camina sembrant-les, fins arribar a la
ciutat d’Eleusis, on el culte del seu santuari serà
tant esplendent que no el sobrepassarà ni el ma-
teix de Zeus a Olimpia.
A partir d’aquella primera representació a
Eleusis i durant tota la seva vida, Àurea es va
sentir la reencarnació de la deessa Demèter.
El bust de la deessa amb el cistell al cap, la
gran estatua de mármol de Dimitra que es
conserva al museu de la ciutat la va acabar de
convèncer d’aquest fet. A Grècia li deien que
era «el vivo retrato de la Diosa. Me parezco
en realidad», afirmava ella en el dors d’una
de les moltes fotografies que es va fer al cos-
tat de la divina regina. Pierre Ch. Poulides,
un fotògraf de la Rue Scoufa d’Atenes, va ser
qui es va ocupar d’immortalitzar la gran festa
d’Eleusis i va retratar Àurea des de tots els an-
gles i pertot arreu, asseguda en el pou Parteni,
tota vestida de negre, plorosa en el gran pro-
pileu del temple d’Eleusis, o ballant feliç pel
retrobament de la filla estimada, tota vestida
de blanc i or. De teló de fons de les fotogra-
fies es pot veure la gran gentada que va seguir
atentament les representacions, i asseguts a
primera fila el president de la República i la
seva esposa. A Àurea li agradà de fotografiar-
se també al costat d’un fris que representava
la processó d’Eleusis, damunt d’un pedestal,
com si fos la mateixa Demèter, i al costat del
preciós bust de la deessa del Museu.
Honors, elogis i crítiques
A Atenes no li mancaren els honors, els
homenatges, les amistats. Freqüentà la casa
del president de la República, en el jardí del
qual es fotografià també vestida de Demèter.
Gaudí de l’amistat de Palamàs i de la seva filla
Nausica molt estretament, i també d’escul-
tors, pintors i escriptors grecs, de qui li agra-
dava estar envoltada, com a Arenys, o a París,
o a Egipte o a Itàlia. Explicava que els reis
d’Espanya, «les nostres magestats» com apa-
reix en alguns dels seus programes, li envia-
ren una medalla d’homenatge. Els membres
de l’Associació Dramàtica Eurípides li van fer
present d’una medalla antiga del déu Dionís i
l’arquebisbe d’Atenes li regalà una magnífica
creu bizantina en record del rei Constantí. El
rector de la universitat portà tots els deixebles
a contemplar les danses d’Àurea. Àurea fou
divinitzada Dea de l’Hel·lada.
El 24 de juliol de l’any 1926 en el mateix
diari El Correu d’Alexandria, ja mencionat,
es publicava a primera pàgina un llarg article
signat amb el pseudònim Àristos en el qual
s’informava que el president Pàngalos havia
concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a
la ballarina Àurea, que restaven així per sem-
pre més agermanats per la condecoració. A
Atenes es va encendre una forta polèmica en-
tre els que es manifestaven a favor que Kavafis
acceptés la distinció i els contraris, és a dir,
aquells que consideraven Àurea indigna de
compartir una condecoració amb un poeta
de la categoria de Kavafis. El cert és que era la
primera vegada que Kavafis rebia un reconei-
43
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
xement oficial a la seva pàtria d’adopció, on
fins a aquells moments no havia estat gaire
ben acceptat. Àurea es mantenia al marge de
la discussió, però va sortir caricaturitzada al
costat de Kavafis a la revista Isis portant tots
dos una palma, símbol del fènix (pot signi-
ficar l’au o una fulla de palmera), és a dir,
l’honor rebut. El peu de foto diu: «Després de
la cerimònia de la condecoració els innom-
brables pretendents». Entre el seguici, Alexis
Eudald Solà reconeix els escriptors Ànguelos
Sikelianós i Nikos Kazantzakis.
Segons ha assenyalat el mateix Solà, de bon
començament, Kavafis no volia acceptar la
condecoració, perquè es considerava més im-
portant que una simple ballarina, a la fi però
la va acceptar, convençut per Atanasio Catra-
ro. En el llibre El meu amic Kavafis, publicat a
Atenes l’any 1970, Catraro explica que va ser
ell qui va fer conèixer al poeta qui era Àurea.
Catraro havia nascut a Trieste, pàtria del seu
pare casat amb una grega de l’illa de Quios.
Ben jove va anar a viure a Alexandria, on va
treballar en el ram del cotó, com la família
de Kavafis. Poc després va dedicar-se al perio-
disme, i això li va permetre conèixer Kavafis,
amb qui va compartir una gran amistat i de
qui va traduir poemes a l’italià ja l’any 1919.
En el llibre citat, Catraro inclou un capítol
que titula «La ballarina descalça», en el qual
fa una descripció d’Àurea preciosa, eloqüent
i tan autèntica que va fer dir a Kavafis des-
prés de sentir-la: «Cal que accepti, doncs, que
aquesta Àurea no és una dona qualsevol». Ca-
traro li va recordar que també l’emperadriu
Teodora, esposa de Constantí, ballava al tea-
tre. Aquest és el capítol, que va ser traduït al
català per Alexis Eudald Solà l’any 1998:
Entre 1925 i 1926 Grècia es trobava sota la
dictadura del general Pàngalos. El govern grec
d’aleshores mostrava que tenia un sol objectiu:
dotar de contingut ètic, fos com fos, la vida po-
lítica del país. Per això els cercles literaris varen
quedar perplexos quan van saber que Pàngalos
havia honorat Kavafis amb la Creu de l’Au Fè-
nix. Els seus amics varen manifestar immedia-
tament la seva viva satisfacció per aquest gest,
primer reconeixement oficial de l’obra d’un
poeta, que vivia a l’estranger i continuava, mal-
grat l’article agosaradament elogiós que havia
publicat l’important crític Xenòpulos en una
revista d’Atenes, essent l’objectiu d’atac dels qui
sempre resten fidels a les tradicions, d’aquells
qui no l’entenien.
La casa del poeta, en aquesta avinentesa, era
plena de visitants. La bústia vessava de cartes de
felicitació. El vell Alís no parava d’obrir la por-
ta i d’agafar els telegrames que portaven els re-
partidors, i els diaris d’Alexandria, els grecs i els
estrangers, estimulats pel gest d’Atenes, no dub-
taven pas de publicar comentaris favorables i
poemes de Kavafis. I no obstant, enmig d’aques-
ta atmosfera alegre, algú se sentia estrany i era el
propi Poeta. A tots els qui el felicitaven, responia
naturalment, donant-los les gràcies amb genti-
lesa, però als amics més íntims no els amagava
un descontentament, una irritació continguda.
Per què el poeta es va disgustar amb aquest
honor que, en realitat, «situava» la seva obra i
generava seriosos dubtes sobre el rigor i la bona
fe de tots aquells que el combatien? Vaig gosar
preguntar-li, un dia, havent dinat, abans que
apareguessin les persones habituals que li feien
companyia. La seva resposta, em va revelar, per
primera vegada, quina importància donava a la
poesia i als poetes. «La veritat ―em digué― és que
Pàngalos, sense voler-ho, i creient que premiava
Kavafis, no ha fet altra cosa que rebaixar el valor
de la seva obra».
Kavafis, que d’ell mateix parlava en tercera
persona, com si parlés d’un estrany, amb aques-
tes paraules va centrar la meva estranyesa: no
l’entenia i li ho vaig dir. «Però com es lliga, va
afegir una mica molest, que siguin honorats
amb la Creu de l’Au Fènix un poeta i alhora una
ballarina?» I em va mostrar un diari d’Atenes
que publicava la notícia: juntament amb Kavafis
també havia estat honorada una ballarina que
es deia Àurea. I aquí cal que fem una digressió.
Qui era Àurea? Què representava en l’art de la
dansa? Què hi havia aportat? Vaig tenir la sort
uns quants anys abans de conèixer Àurea i d’es-
tablir amb ella una tendra amistat. Havia vingut
a Alexandria per a una sèrie de representacions
de dansa. Un empresari, que no dubtava mai
davant de res, havia aconseguit, amb engany, la
seva firma en un contracte que l’obligava a exhi-
bir-se com a solista a l’escenari del «Casino Belle
Vue». Però en el contracte no s’havia determinat
en quin tipus d’espectacle calia que interposés
les seves aparicions. D’aquesta manera es veié
44
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
obligada a presentar-se en un espectacle de
competicions de lluita grecoromana exclusiva-
ment només entre dones, malgrat que això ha-
via d’humiliar-la. Les noies que posaven a prova
la seva força muscular, tot creant sovint damunt
l’escenari complexes plàstics que semblaven
relleus, procedien de totes les parts del món:
eslaves, franceses, angleses, índies, malaisianes,
brasileres. Exemples extraordinaris d’anatomia,
totes, blanques com el marbre, o lluents i fos-
ques com el bronze. Noies atlètiques, àgils, totes
belles. La vencedora de cada reunió no dubtava
a convocar a un combat, cos a cos (cosa que no
era acceptada, s’entén!), els homes que es troba-
ven a la platea.
L’èxit de la sessió inaugural va ser únic. Enmig
de la primera i segona part del programa, un
tocar de tambors que durava força estona. Des-
prés, l’empresari, amb el frac ple de condecora-
cions dubtoses, va anunciar una aparició extra-
ordinària: «les danses expressives» de la famosa
artista espanyola Àurea. El públic, encara sota la
influència sensual de la gairebé nuesa integral de
les noies de la palestra, va començar a murmu-
rejar. Què diantre eren les «danses expressives»?
Ben segur que una presa de pèl. L’Àurea era de
debò una ballarina espanyola? I aleshores?
A la sala els llums es varen apagar, l’orquestra
va començar a interpretar la Cinquena Dansa
Andalusa de Granados. En alçar-se el teló, apa-
regué una dona més aviat alta, esvelta, amb els
cabells rossos que li queien damunt les espat-
lles, amb un vestit de color malva clar, seguint
un patró grec antic, del qual els talls dels cos-
tats deixaven entreveure a penes, a cada pas, dos
peus llargs i perfectes. Empesa per la malenco-
niosa melodia, Àurea, descalça, seguia lleugera
una imaginària línia cíclica. Damunt la cortina
negra, que penjava al fons de l’escenari, despun-
tava la seva forma diàfana donant la impressió
d’un camafeu mogut per algun corrent màgic.
A l’espectacle de la força bestial de les noies de
la palestra, seguia una visió plena de gràcia i ele-
gància natural, idealitzat pels llums mòbils dels
reflectors.
Després d’una execució, plena d’estre poètic,
d’una dansa simbòlica damunt la melodia de la
Marxa Fúnebre de Chopin, Àurea va presentar,
en la tercera i última de les seves aparicions, una
dansa inspirada en la música de Richard Strauss,
que interpretava la joia sàdica de Salomè quan
aconseguí d’Herodes el cap de Joan Baptista.
Aleshores quedà al descobert del públic (dels
pocs d’entre el públic que eren capaços d’en-
tendre-ho) el seu delicat gust estètic: el cap del
Baptista no apareixia. Damunt del disc de plata
es veien només roses vermelles: l’espectacle ma-
cabre d’un cap mutilat i ple de sang l’havia subs-
tituït una il·lusió: el cap existia imaginàriament,
calia que existís, però sota les flors, en la color del
foc. El públic no va mostrar un gran interès. Els
aplaudiments no eren forts. La gent clarament
s’impacientava per tornar a veure les noies de la
palestra mig-nues. Els amics que es trobaven a
la meva llotja, per contra, estaven entusiasmats.
Ho estava també jo. «És una infàmia», digué un.
Un altre: «Que una gran artista com aquesta
acabi sent un espectacle de circ!». Tots varem
quedar d’acord per fer «alguna cosa» que posés
a aquesta humiliació. Quan, després de l’es-
pectacle, com a periodista, em vaig presentar a
Àurea per felicitar-la, vaig observar que era una
autèntica senyora, amb un rostre gentil, mane-
res delicades, tot ella gràcia i alhora «fantasque»,
excèntrica, però d’una manera fascinant.
Es deia Àurea Sarra i descendia d’una anti-
ga i rica família de Catalunya. Però, tot i que
espanyola, damunt l’escenari renegava de la
seva procedència nacional per tal d’interpretar
danses simbòliques, compostes fora del temps
i de l’espai. Ara, tan bon punt s’allunyava de
l’escenari, tornava a ser espanyola, una típica
espanyola: vestia la vistosa roba del seu país
amb la faldilla ampla com una campana i una
gran mantellina negra, que li queia damunt les
espatlles i que penjava d’una magnificent pinta
de tortuga, enfonsada al cim del cap. A cada mà,
des del palmell fins al colze, portava com una
quinzena de braçalets: d’or pur a la mà dreta i
d’argent a l’esquerra. Als peus nusos portava
xinel·les brodades amb taló alt i un dels astràgals
el tenia adornat amb una filera de jades. Goya
ben segur que l’hauria pintada en un moment
de bon humor, i això sense cap mena de dubte,
perquè la seguia al darrere un element caracte-
rístic de la pintura del seu temps: un gos. Però
el seu era un pequinès microscòpic de color de
mel, tossut i mal acostumat amb una hàbits es-
tranys. Així que veia un taxi aturat començava
a fer gestos per ficar-se a dins i no es tranquil-
litzava fins que la seva simpàtica mestressa, con-
solant-lo en espanyol, no l’agafava entre els seus
braços. Quan tenia set, no bevia l’aigua que li
donaven si no era en un got.
Àurea em va explicar els seus sofriments i
vaig prometre que l’ajudaria. En aquella èpo-
ca, a Egipte, que no s’havia tret de sobre encara
el pes d’un règim de submissió, era difícil que
refusessin alguna cosa a un periodista europeu,
encara que fos jove com ho era jo. Un hàbil ad-
vocat del Líban va convèncer l’empresari per
rescindir el contracte-frau, que amb engany
havia aconseguit d’Àurea. Augusto Dalbagni,
home amb un cor d’or, per pocs diners va ce-
dir el seu «Kursaal» al Caire per a una vesprada
d’homenatge i el mestre Carro, un excel·lent
pianista, va organitzar expressament un quin-
tet clàssic per acompanyar les danses de la bella
45
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
catalana. L’èxit, en un altre nivell absolutament
diferent aquesta vegada, semblava segur a tots,
sobretot quan l’ambaixador d’Espanya va acollir
la vesprada sota la seva protecció.
Plena a vessar la sala del Kursaal i a les llotges
gairebé tots els ambaixadors i els ministres ple-
nipotenciaris acreditats davant la cort egípcia. A
la platea les senyores amb vestits de nit, com si
haguessin determinat d’aplegar-se allí per a una
desfilada de modes. Els homes, amb frac o amb
smoking, estaven ansiosos per veure la tan ce-
lebrada creadora de les «danses plàstiques» (tal
com deien els diaris) i en l’espera observaven
l’entorn amb els binocles. Tots estaven presos
d’una viva inquietud. Ningú va quedar defrau-
dat. L’espectacle es desenvolupà enmig d’una
atmosfera de somni, perquè fins i tot el quin-
tet del mestre Carro estava amagat, a la manera
monteverdiana, darrera els bastidors i l’escenari
(vivificat gràcies a un savi joc de llums) s’havia
transformat en un àditon dedicat a una celebra-
ció mistèrica.
D’entre les danses del programa, va provocar
un entusiasme indescriptible la més senzilla, titu-
lada Èxtasi de la donzella d’Àvila. Àurea, a teló ti-
rat, amb l’ajut d’un cambrer, va fer cremar encens
en un encenser. L’atmosfera va quedar regada
d’aquell perfum dolç i poderós que sol acompa-
nyar les celebracions religioses. En alçar-se el teló,
el fum de l’encens s’anava dispersant lentament
enmig de la sala. Una atmosfera real de somni.
I de sobte es presenta Àurea de puntetes, vestida
amb un hàbit curt gris-plata, amb el cap cobert
amb un mantell del mateix color i amb les mans
creuades damunt del pit. La pal·lidesa del rostre i
dels peus, que semblaven de plata, així que els re-
flectors els hi enfocaven la llum al damunt, dona-
ven al seu rostre una suau aparença espectral. Era
una dansa estranya: uns quants passos, a vegades
lents, a vegades ràpids, de l’una a l’altra punta de
l’escenari. Les mans, de tant en tant, s’obrien en
forma de creu i estenien els palmells, com si els
turmentés el desig de tocar alguna cosa inafer-
rable. El sentit de la dansa es reflectia més en el
rostre i en els ulls que no pas en els moviments i
en els gestos rítmics i harmònics, mentre que per
l’aire es vessava una encisadora melodia, l’Adagio
del primer Concert de Brandenburg de Bach. Quan
els braços de la donzella d’Àvila varen reposar
damunt del pit que panteixava, com si aferressin
ja allò que semblava inaferrable, quan el cos, no
suportant una tal exultança, es va anar calmant
amb gràcia i es va deixar caure lentament, quan el
rostre de la dansarina s’il·luminà amb un somriu-
re estàtic pres de la Santa Teresa del Bernini, ales-
hores el públic es deixà anar amb aplaudiments
entusiastes i interminables.
Àurea havia vençut. Havia tornat a ser allò
que era sempre en el seu treball: una gran artis-
ta. Es va quedar encara uns quants dies a Egipte,
anant des del museu dels faraons al Caire a una
tenda de beduïns als peus de les piràmides per
veure com ballaven les noies del desert, i des
d’una mesquita històrica a una passejada noc-
turna pel Nil. Després va tornar a reprendre el
seu camí, cap a tot el món. Ja no la vaig tornar
a veure. Passats uns quants anys, vaig rebre una
llarga carta d’ella i una sèrie de fotografies que
la mostraven ballant al cim de l’Acròpolis. Cer-
tament que aquest pelegrinatge a la sagrada roca
grega va impulsar Pàngalos a honorar-la amb la
Creu de l’Au Fènix.
Tot això ho vaig dir a Kavafis. Em va escol-
tar amb interès i potser perquè es va fer partícip
del meu entusiasme, o potser perquè va com-
prendre que la seva amargura per la «planxa»
de Pàngalos era exagerada, no dubtà a dir-me:
«Cal que accepti que aquesta Àurea no és una
dona qualsevol». Ell mai no va lluir aquesta con-
decoració que molts d’altres poetes, grecs i es-
trangers, haurien volgut rebre de la benvolença
del dictador i no els hauria pas inquietat gens
ni mica saber qui estaria al seu costat en la llista
dels escollits. Crec, de tota manera, que Kavafis
no havia oblidat que Àurea s’havia presentat a
Alexandria en l’interval d’un espectacle de circ,
tot i que sabia perfectament que Teodora, quan
era jove, feia de ballarina a l’estadi de Constanti-
noble, abans de casar-se amb Justinià i esdevenir
emperadriu de Bizanci. No ho havia oblidat. I el
que és encara pitjor: no volia oblidar-ho.
Àurea no va arribar a ser mai emperadriu,
com Teodora. Àurea era inquieta, tenia ànsies
de conèixer gent, volia ser immortal a través
del seu art i no s’aturava davant de cap ad-
versitat. El seu era un esperit lliure, enamo-
radís, apassionat i fantasiós. La seva era una
voluntat forta i indeturable. Entre els papers
que Carles Rahola arxivà en el seu despatx
sota l’epígraf «Àurea» es conservà una de les
cartes que Enrique Gómez Carrillo va escriu-
re a la ballarina des de París a Atenes aquest
mateix any de 1926. Li havia enviat la pròpia
Àurea juntament amb una de les seves cartes
datada a 1 de gener de l’any 1928. Diu així:
Mi gran A.
Sólo dos palabras para felicitarte por tus tri-
unfos de Atenas, que para mí tienen siempre un
resplandor de gloria antigua y eterna. Voy a ha-
46
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
n Diploma concedit per la «Societé dramatique d’amateurs, L’Euripide», signat per
Alex Philadelspheus. Atenes, 1926.
47
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
cer hoy mismo para Blanco y Negro un artículo
sobre tus éxitos griegos para que lo publiquen
con tus mejores fotografías. Ya lo verás.
De un libro mío de cosas muy cortas, te man-
do dos páginas: el libro se llama En el reino de
la Frivolidad.
En la cubierta de mi libro en francés Le Mys-
tère de la Vie et de la Mort de Mata Hari, la mag-
nífica mujer velada, eres tú. No lo has visto? En
cualquier librería, allí lo encontrarás. Es un libro
que va por los 30.000 ejemplares. (Fasquelle,
editeur).
Dale las gracias a mi amigo Philadelpheus por
su recuerdo. Voy a escribirle en estos días, en cu-
anto salga de un trabajo que sólo interrumpo
para mandarte un beso. Que no se ponga celoso
tu amor: es un beso de amigo que sólo se posa
en tu frente, en tus manos, en tus pies. Pero, por
qué no me cuentas cosas íntimas? Ya sabes que
todo lo tuyo me interesa.
Yo me marcho a España el 25 y el 5 de julio
me embarcaré en Cádiz para Buenos Aires; tres
meses de viaje; el 21 de Septiembre desembarca-
ré de nuevo en Cádiz y volveré a París pasando
por Madrid. Si para esa época estás en España,
mándame una carta a la Redacción de ABC en
Madrid, allí me la darán al llegar y trataré de
verte. Tengo tantas ganas de oirte contar cosas
interesantes!
Conoces tú mi libro sobre Grecia? Y mi libro
sobre el Egipto?... Ya te los daré en España cu-
ando nos veamos. Entre tanto te abrazo con el
profundo cariño de siempre, Enrique.
Junio 18.
Gómez Carrillo
10, Rue de Castellane. Paris.
Madame A. danseuse. Athènes. Grèce. 1926.
Poc més d’un any després d’escriure
aquesta carta, Gómez Carrillo moriria en
tornar a París del viatge que anuncia a Àu-
rea, als 53 anys d’edat, víctima d’una breu
malaltia. A la carta es reflecteix l’amistat que
sentia per la ballarina, amb qui es cartejava
sovint des de 1921, any en què s’havien co-
negut a París. Gómez Carrillo s’havia casat
amb la cantant Raquel Meller, de qui es va
separar poc temps després, i a qui havia co-
negut l’any 1919 gràcies a la intervenció del
poeta Manuel Machado i de l’escultor Marià
Benlliure.
A la carta, Gómez Carrillo menciona l’obra
que va escriure sobre la ballarina espia Mata-
Hari, a la portada de la qual hi va fer posar
una fotografia d’Àurea, suplantant la perso-
nalitat de la protagonista. La llegenda que
es va crear entorn de l’empresonament de
Mata-Hari involucrava directament Gómez
Carrillo. S’explicava que Mata-Hari vivia a
Espanya perquè tenia por de tornar a França
ateses les seves activitats com a espia, però
que un seu amant li havia proposat de fer un
passeig en cotxe des de Sant Sebastià, on es
trobaven, cap a la frontera per gaudir del pai-
satge, i que en arribar a Hendaia, en comptes
de frenar, el conductor va accelerar el cotxe
i va travessar la frontera per tal de lliurar la
dona a uns gendarmes que ja estaven pre-
parats per conduir-la a París detinguda. La
llegenda identificava el protagonista d’aquest
parany amb Gómez Carrillo, que hauria dela-
tat i lliurat Mata-Hari per culpa de les enveges
i gelós dels seus èxits artístics que d’ella sentia
la seva segona esposa, Raquel Meller. La reali-
tat va ser ben diferent. Mata-Hari havia viat-
jat en tren des de Madrid fins a París i Gómez
Carrillo no havia conegut la que seria la seva
esposa fins dos anys després de l’afusellament
de Mata-Hari. El guatemalenc va escriure
l’obra sobre la ballarina espia no només per
negar tots els fets que li imputaven, sinó a
més per negar que conegués personalment
Mata-Hari. Confessava que l’havia vist ballar
una sola vegada a París, sense ni tan sols sa-
ludar-la. Posteriorment Gómez Carrillo es va
unir sentimentalment amb Consuelo Sunzín,
la que després de la seva mort es convertiria
en l’esposa d’Antoine de Saint-Exupéry, l’au-
tor de Le petit prince.
Sobre els èxits grecs d’Àurea, Gómez Car-
rillo va escriure un article que va titular «La
danzarina Aurea en Atenas», que va ser pu-
blicat a la revista Nuevo Mundo, i que Carles
48
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
Rahola reproduí a la primera plana del dia-
ri gironí El Autonomista del 10 de gener de
1928, just el dia abans de la presentació de la
dansarina al Teatre Principal de Girona. Deia
el següent:
Las brisas del Hélade nos traen ecos halaga-
dores. La artista que allá en la tierra de los dio-
ses triunfa, entre las columnatas sublimes del
templo de Júpiter, al pie de la Acrópolis eterna,
es una española. Ah!, no busqueis su nombre en
vuestra memoria, evocando a las estrellas que os
deslumbra en la escena. Esa mujer es casi una
desconocida entre nosotros. Apareció en las
tablas, unos seis años ha, en Madrid, y su arte
pareció tan extraño, que ningún empresario se
atrevió a renovar su contrato. Por fortuna, el
Olympia de París la acogió en su seno reconfor-
tante y le permitió hacerse, en algunas semanas,
una aureola europea. De París pasó a Berlín; de
Berlín, a Viena; de Viena, a Budapest... Los que
la admiramos desde sus albores, perdimos al
sus huellas.
¿Sabe usted algo de Aurea?― —nos pre-
guntábamos entre iniciados.
Nadie sabía nada. Y como su fantasía es tan
grande en el vivir cual en el pensar, la suponía-
mos convertida en maradjadesa de algún reino
de la India, o en sacerdotisa de tribus misterio-
sas de Africa, o en Amazona del desierto. Todo,
en suma, nos parecía natural en ella, menos la
idea de que se hubiese casado con un apacible
millonario para terminar su existencia en un
hotelito de la Quinta Avenida de Nueva York, o
en un pabellón de los alrededores de Londres.
— Ya hará hablar de sus cosas―—pensábamos.
Y estábamos en lo cierto. Un día, en la prima-
vera del año pasado, los telegramas de El Cairo
anunciaron al mundo la aparición, en el Teatro
Real, de una artista extraordinaria, que hacía
revivir, con los efluvios de su genio evocador,
los esplendores legendarios de las grandes figu-
ras egipcias. De su baile, titulado La favorita de
Ramsés, sobre todo, los eruditos llegaron a decir
que era la única obra de reconstitución plásti-
ca que hacía sentir el soplo puro de las épocas
faraónicas. El teatro representaba una sala del
Museo Kedivial. En sus sarcófagos magníficos,
realzados de oro y engarzados de pedrerías las
reinas dormían sus sueños milenarios. De pron-
to, una de ellas, la más bella, la más joven, la
célebre Mysis, divinizada por los ritos de Tebas,
alzábase de su féretro para volver a saborear una
noche de gloria y de amor en la tierra sagrada
de sus remotos triunfos. Aurea, después de aquel
espectáculo, convirtióse en la niña mimada del
Egipto. Sus fotografías llegaron a ser tan popu-
lares como las de los relieves polícromos de los
templos en que se yergue la princesa Nesi-Non-
su. Pero al cabo de pocos meses desapareció de
El Cairo, como había desaparecido de París, de
Berlín, de Viena, sin decir adonde iba.
Durante un año, nada volvimos a saber de ella.
Ahora, su nombre aparece de nuevo envuelto en
fulgores de Gloria. La Prensa de Atenas celebra
su aparición cual un prodigio. El Presidente de
la República helénica patrocina los espectáculos
en que ella figura. Los críticos más severos estu-
dian sus actitudes con la devoción que observan
las líneas de las estatuas antiguas. El venerable
teatro de Dionisios, escenario de Aristófanes y
de Sófocles, recobra su animación antigua para
aclamarla. La ciudad de Eleusis, en fin, organiza
una fiesta, en la que en medio de una recons-
titución de los Misterios, la danzarina española
encarna el dolor de Ceres.
«El espectáculo»―—me escribe el catedráti-
co ateniense Alex Philadelpheus— «fue digno
del lugar en que se desarrollaba». Y agrega: «Su
amiga Aurea no es una simple bailarina: es una
artista en toda la magnitud del término, una
mujer que profundiza los secretos de la belleza
y que realiza prodigios de sugestión. Posee una
sensibilidad exquisita y conoce la poesía antigua
de manera perfecta. Nuestro pobre Moréas ha-
bría cantado su triunfo con acentos pindáricos.
Yo me he contentado con explicar en una con-
ferencia lo que significa su labor resucitadora
de ritmos y de imágenes. Creo que es necesario
verla aquí, en este cuadro eterno de inspiracio-
nes para apreciar de manera exacta el genio que
la anima y nos hace sentirnos transportados a
las épocas en que los divinos compañeros de
Dionisios, rodeados de ninfas y de bacantes, res-
piraban el aire puro de los goces en las cumbres
del Citerón sagrado. Ante ella, en efecto, toda
Atenas ha sentido instantes de éxtasis pagano.
Ya usted sabe que yo he conocido, en mi larga
carrera, a todas las artistas que en el mundo han
tratado de encarnar la belleza de las heroínas he-
lénicas. Pues bien: en ninguna de ellas, ni en la
gran Sarah, he hallado la expresión patética de
esta española rubia. Jamás una artista ha pene-
trado más profundamente la ciencia profundísi-
ma de las actitudes clásicas. ¡De qué manera esta
mujer arregla, mueve, combina, y hace palpitar
los pliegues de sus túnicas! Le aseguro a usted
que es un milagro vivo...»
¿Qué agregar a estas palabras del más ilustre
arqueólogo de Atenas?
Lo único que quiero decir es que, al mismo
tiempo que la carta de Alex Philadelpheus, he
recibido una de Aurea, en la que, después de
anunciarme el envío de sus últimos retratos, me
dice: «Tú siempre en París. Yo pienso también en
49
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
París. Pero ahora pienso más en España. No sa-
bes lo que siento cada vez que me figuro que tal
vez mis paisanos serán para conmigo tan genti-
les como los extranjeros. ¿Crees tú que gustarían
allá mis reconstituciones de arte antiguo...?»
Para ser sincero, debo confesar que no me he
atrevido a confesarle nada…
El dubte de Gómez Carrillo sobre l’accepta-
ció o no de les danses d’Àurea en el seu propi
país va resultar premonitori. La il·lusió d’Àu-
rea es veuria convertida en desengany i en llui-
ta constant per aconseguir el reconeixement
públic. Però no avancem esdeveniments. En
una ressenya de Marcopulos al diari Le Més-
sager d’Athènes del 23 de juny de 1926 es pot
llegir aquest altre encès elogi de la ballarina:
Para Grecia Aurea es más que una mujer
mortal; ella es la propia diosa Ceres. Esta es la
opinión de todos los que han asistido a sus di-
vinas demostraciones de arte. Aurea o Diosa es
una mujer infatigable, enamorada locamente
de la belleza, que ha leído, que ha visto, y sobre
todo que ha comprendido la poesía inefable que
se desprende de nuestros mármoles inmortales.
El recuerdo de Aurea perdurará inolvida-
ble entre nosotros. Y también los recuerdos de
aquellas noches que a la luz de la luna ella se
inspiraba y maravillosa la vemos transformar-
se y aparecer rítmica y amorosa como aquella
Cariátide que lloramos perdida. Después, su
figura crecía en abundante esplendor cuando
a nuestros ojos era la Diosa de Atenas, Atenea,
ágil y ligera se convertía luego en la cazadora
Diana; más tarde la prodigiosa Nike revivía en
su templo porque los brazos de Aurea se trans-
formaban en alas luminosas, la Victoria Aptera
es su victoria que seguirá a Aurea por el mundo
entero con la sublimidad de sus pies desnudos.
Nuestros templos gloriosos se sentían revivir
al servir de templo a nuestra Diosa viviente.
Però Àurea, com sempre, no en tenia prou
amb tot el que havia aconseguit i s’imposa-
va nous reptes. Així és que demanà permís
al ministre d’Instrucció Pública perquè volia
ballar a l’Acròpolis, i de nit. No li va costar
gaire d’aconseguir-ho. No en va era amiga del
mateix president de la República que patroci-
nava i assistia a les seves representacions. Àu-
rea ja programava la seva actuació dalt de la
ciutadella, al voltant del Partenó i a la claror
de la lluna, amb una assistència de públic re-
duïda a només dues-centes selectes persones.
Però l’autorització va ser anul·lada a instàn-
cies del Consell Arqueològic. Àurea, dolguda
davant de la negativa, va escriure aquesta car-
ta vehement als arqueòlegs d’Atenes, que es
va publicar en francès a Le Méssager de l’1
de juliol:
Als senyors membres del Consell Arqueològic.
Protesto ―i protesto vivament― contra el refús
formal que heu oposat a la meva demanda de
dansar a la claror de la lluna a l’Acròpolis.
El vostre refús és un pecat mortal, quasi un
crim. I us en vull donar l’explicació. «Us deveu
preguntar perquè he insistit tant en voler ballar
en els monuments antics?» Deveu pensar, n’estic
segura, que ho faig només perquè em serveixi de
publicitat a l’estranger. Doncs bé, no i mil ve-
gades no! Estimo massa Grècia i les seves obres
immortals per pensar en fer-ne només una vul-
gar explotació. Tampoc no és per guanyar di-
ners. Al contrari! Cap representació pública de
les que he fet a Atenes ni tan sols no ha cobert
les despeses. Així que no és pas ni per una vana
glòria o publicitat, ni per treure’n un profit mo-
netari que jo us demanava, Senyors, el permís
per ballar i per manifestar el meu art a la divina
Acròpolis.
És senzillament i purament per raó del meu
amor envers aquesta Grècia immortal que des
del meu naixement obsessiona el meu esperit i
referma per a mi tota gran i noble inspiració. I
en això jo sóc més grega que milers de ciutadans
i ciutadanes que viuen a l’ombra d’aquesta roca
sagrada i que no hi han pujat ni una sola vegada
per fer-hi la seva pregària.
Els meus sentiments envers la Grècia antiga
i envers la vostra pàtria moderna són tan purs i
tan desinteressats que no permeto que ningú els
posi en dubte.
Darrerament fins i tot el President de la vostra
jove República m’ha concedit l’honor de rebre’m
i de dir-me moltes coses belles i reconfortants
sobre la Grècia actual que es desenvolupa amb
tanta vigoria als peus de les pedres antigues.
Inflamat i entusiasta l’he sentit pronunciar
paraules meravelloses que m’han omplert de
joia: «La finalitat de tota la meva vida és trans-
formar aquesta Grècia, que ha sofert tant amb
l’esclavatge dels Turcs, en un paradís terrestre.
En cinc anys aquest país serà desconegut. Hi
portaré aigua en abundància. Tots els carrers
50
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
seran passejos. La nostra agricultura produirà
llegums i fruits exquisits. Aquest poble que jo
estimo tant, no patirà mai més. Vull que aquesta
raça, que antigament va enlluernar el món sen-
cer amb el seu geni i les seves obres, retorni en-
cara una altra vegada al seu elevat destí.»
Us asseguro, Senyors, que quan el President
parlava, li veia una aurèola que cenyia el seu cap.
Tan inspirades i sublims eren les seves paraules.
Aleshores vaig pensar que a aquest movi-
ment polític li calia l’ajut del món intel·lectual
i artístic. Que calia que els savis i els artistes hi
prenguéssin part i hi col·laboréssin. I sóu vo-
saltres, Senyors arqueòlegs, els primers que heu
d’encapçalar aquest moviment i per dir-ho així
muntar la guàrdia sobre l’Acròpolis, que esde-
vindrà el símbol d’aquesta regeneració artística
de Grècia.
En comptes d’això, prohibiu a una sacerdo-
tessa dels altars antics, com jo, que s’hi acosti
i que hi faci la seva pregària. Com si la dansa
grega, tal com jo l’exerceixo des de la meva in-
fantesa fós alguna cosa profana i un insult a les
ruïnes venerades, de les quals vosaltres en sóu
els guardians i els intèrprets.
Però vosaltres anomeneu sacrilegi al que jo
considero com el gest més noble i generós que
pugui fer el món actual als vostres avantpassats.
Així, jo, desencisada i amb les ales trencades, a la
claror de la lluna com una nova Victòria Àpte-
ra en el seu temple, vinc a escriure-us, Senyors,
aquestes pàgines tristes per alleugerir tot el do-
lor que vessa del meu cor.
Àurea.
Sembla que la protesta va provocar l’efecte
desitjat i que finalment Àurea va poder ballar
a l’Acròpolis. Això almenys és el que es des-
prèn de les seves paraules en una entrevista
que va concedir al diari Pantheon d’Atenes el
mateix any 1926. Al final de l’entrevista Àu-
rea es dirigeix al seu entrevistador i li diu: «Us
voldria demanar un favor. M’he assabentat
que quan vaig dansar a l’Acròpolis i al teatre
de Dionís a alguns crítics no els va semblar
bé. No ho entenc, perquè a Egipte i a Itàlia, on
vaig dansar entre ruïnes antigues, no va ha-
ver-hi cap problema. Us asseguro que aquesta
reacció m’ha molestat molt.»
Un dels llocs d’Atenes en els quals també
va poder actuar Àurea va ser el Ceràmic, el
cementiri dels antics atenencs il·lustres. En
una fotografia que s’ha conservat se la veu
damunt d’un mur de pedra, amb l’edifici del
Museu del Ceràmic al fons i agafant la branca
d’un arbre amb la mà esquerra. Darrera de la
foto hi va escriure: «Atenas. Cementerio de
los antiguos llamado Ceramicós. Y el árbol,
el árbol venenoso donde se precipitaban a su
sombra muchos enamorados.»
En una altra fotografia de la mateixa sèrie
se la veu dins d’una mena de gruta cober-
ta de cap a peus amb robes de color blanc i
amb aquest text al darrera: «Muy interesante.
Donde aparedaban a las vírgenes cuando pe-
caban de amor. Una representación que hice
en el lugar histórico. Representa que después
de tres días las desaparedaban y si aún tenían
vida eran elegidas sacerdotisas de los dioses.
No se puede dar más expresión de muerte
después de tres días. Y sin maquillaje y nin-
guna preparación, sólo mi alma emotiva.»
Es conserva, a més, una ressenya d’Antoine
Ruben, crític d’art i poeta, publicada a Atenes
el 10 de setembre de 1926 sobre les actua-
cions d’Àurea a Grècia, que apareix traduïda
al castellà en un dels programes de mà:
Aurea encarnación viviente de la poesía.
En las danzas de Aurea hay la expresión ma-
terializada del pensamiento, la resurrección
de una natura muerta, es el arrobamiento del
alma. Aurea no pretende deslumbraros, busca
sacudiros y os revoluciona hasta lo más pro-
fundo de vuestro ser. Su arte no es de estos que
se enseñan o pueden aprenderse, es una voca-
ción que se exterioriza por medio de la belleza
natural, cuando uno sabe concebirla y cuando
la natura generosa ante tales encantos os da
generalmente el derecho de poderos servir de
ella.
Aurea es una de estas nobles criaturas en que
la hermosura es solo un medio para dar valor
a los múltiples recursos de una inteligencia re-
finada. La pureza de su raza le ha otorgado sus
líneas impecables y su color de nacar diáfano y
el sol ardiente de Castilla le lega su fuego y sus
oros. Y en cuanto a sus ojos maravillosos son el
reflejo de su tierra natal de Cataluña.
51
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
En tal conjunto Aurea debió encontrarse
bella. ¿Hacía falta a esta mujer inteligente un
llamamiento más preciso para determinar su
vocación? Ella comprendió que los Dioses la en-
cargaron de una misión divina entre todas, y es
por eso que la vemos pasear su belleza a través
del mundo, para convertir a la religión del arte
de la expresión y de la armonía los incrédulos y
los profanos. Aurea encarnación viviente de la
Poesía, no se dirige solamente a los noños mi-
mados de las Musas. Ella danza para todos, ella
pone en cada uno de sus movimientos, en cada
uno de sus gestos, en cada uno de sus juegos
de su rostro, la justa expresión armoniosa que
hace falta para destrozarse en el sufrimiento,
para saborear la voluptuosidad muy lejos de la
felicidad, para saber hacer hablar una lágrima y
morirse con ella de dolor o de felicidad...
¡Qué respeto de las tradiciones! ¡Qué pro-
digalidad en la elección de tisús! ¡Qué mara-
villa en el conjunto del colorido! Cada una de
sus apariciones, es una emocionante visión de
arte....
¡Oh Aurea! Mi admiración desborda ante
tu talento formidable, ante tu belleza incom-
parable.
Atenas 10 septiembre 1926
En una entrevista inèdita, que va contestar
per escrit a Carles Rahola, Àurea, en ser pre-
guntada sobre quin país dels que havia visitat
li havia agradat més, mencionava Grècia en
primer lloc i deia: «Doncs, tinc l’ànima i el
cor plens de Grècia. La seva tradició divina
i aquella llum sublim que jo mai no podré
oblidar, m’entusiasmen. Es allà on jo he tro-
bat la font inesgotable de tots els sentiments,
de mil resorgiments, de la immortalitat.»
Però, sens dubte, un dels millors records
que Àurea s’emportà de la seva estada a Ate-
nes és el poema que li va dedicar Kostís Pala-
n Interior del programa de mà dels Cants Plàstics ballats per l’Àurea de Sarrà en el Teatre Dionís.
Atenes, 22 de maig de 1926.
52
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
màs i que porta la data de 27 de desembre de
1926. Va ser el comiat d’un dels seus millors
amics atenencs, però no pas l’únic. D’aquest
poema se’n conserven versions en francès, en
castellà, i evidentment en grec, publicades en
llocs diversíssims. Aquesta és la versió que en
féu directament del grec Alexis Eudald Solà:
A Àurea
En el rostre dónes a la dansa el triomf del
[cant
amb el ritme que es vessa del teu cos pletòric,
i amb els dons de la teva brillant terra
[cavalleresca.
Salve, Teresa, esposa extàtica del Paradís.
Salve, que tu fas de la dansa cançó i imatge,
en els teus passos s’obren camins de somni,
romàntica Andalusia, madona d’Hispània,
Demèter a Eleusina, Salomé en terra de
[Judea.
Restes indefensa al menyspreu llençat pels
[ignorants
però, de la necessitat més dura, tu t’alliberes,
t’ha nodrit la llum del nostre sol, els
[rossinyols de la nostra nit.
Ets la dona forta del bell i la vencedora de la
[dansa!
El dia 27 de gener de 1927 també l’am-
baixador d’Espanya a Grècia, Pedro de Prat,
Marqués de Mantonillés, va voler deixar per
escrit les seves paraules de comiat a la dansa-
rina que tornava a la seva pàtria:
Aurea de los áureos cabellos!
A la sombra de la Acrópolis inmortal de la
ciudad de Pal·las, te conocí, admiré y aplaudí
por primera vez! Mi corazón amante del arte
en sus múltiples manifestaciones, conoció que
creaste uno nuevo y sublime, resucitando, tras
dos milenarios, las plásticas danzas de la Hélade
legendaria.
Tú hiciste palpitar nuestra España gloriosa en
los pliegues de tus mantones, de tus blondas y ma-
droños, y al verte tan castiza no tuve descanso hasta
prender en tu noble pecho los patrios colores con
la efigie en bronce esculpida de nuestros Reyes!
A los griegos extasiaste resucitando sus Dio-
sas... A los españoles que fueron sin patria, hi-
ciste llorar con tu sin par Golondrina. Mañana
marchas a nuestra España amada. Llévale can-
tos, flores, danzas y amores. Llévale tu arte divi-
no. Y que en la tierra del sol y de la gracia recojas
laureles infinitamente merecidos.
I també el seu gran amic l’arqueòleg Alex
Philadelpheus va voler escriure unes paraules
de comiat a la dansarina, datades a Atenes el
28 de gener de 1927, que diuen el següent:
Divina Aurea!
Tu paso por Atenas estrella fugaz del arte,
quedará inolvidable para todos aquellos que
han visto, comprendido y admirado tus creacio-
nes maravillosas. Por tus danzas inspiradas y ar-
moniosas, por tu belleza cautivante y seductora
y por el elocuente lenguaje de tus gestos tu has
revivido estos mármoles immortales que te han
saludado como una antigua Diosa...
El Teatro de Bacchus y el suelo sagrado de
Eleusis despues de miles de años no habían sen-
tido así, tan profundamente un soplo artístico
tan divino y tan puro. Jamás mortal alguna ha
encarnado las Victorias, las Ninfas y Ceres, con
una semejante perfección sublime; y ahora que
tu partes lejos de nuestras riberas luminosas,
¡Oh! Dorada hija de la adorable España, tu dejas
un gran vacío en nuestros templos y en nuestros
corazones....
Antiguamente hace más de un siglo tus her-
manas las Cariátides del Erecteon habían llorado
cuando un bárbaro escocés, Lord Elgin les quitó
una hermana. Que suspiros y que lágrimas no
verterán mañana si de lejos te aperciben quitar
esta tierra sagrada que tu tanto has amado!...
Atenas 28 Enero de 1927
Amb l’amistat del poeta Palamàs i la seva
filla, de l’arqueòleg Philadelpheus i del pre-
sident de la República, Pàngalos, i esposa, i
amb el reconeixement de la seva vàlua artísti-
ca per part tant dels crítics, com de la societat
atenesa que l’havia ornada amb condecora-
cions altra vegada, però també amb la polè-
mica per la condecoració compartida amb
Kavafis, Àurea retornava a Catalunya l’any
1927, després de set anys de recórrer ciutats i
països i actuar, incansable, en teatres i monu-
ments. Àurea tornava amarada de classicisme
53
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
i d’antiguitat, i volia triomfar al seu país. El
capítol de Rahola que descriu l’estada d’Àu-
rea a Grècia diu el següent:
Aurea a Grècia
Aurea troba Grècia com la terra de promis-
sió, pressentida, potser, d’una manera vaga, en
els seus anys d’adolescent, en el seu blanc sojorn
empordanès, bastit a la vora del riu Fluvià, des
del qual s’endevina l’atzur gloriós del mar nostre
i s’albiren les muntanyes de Roses i d’Empúries,
on els grecs deixaren tan il·lustres vestigis de llur
civilització.
Es a la Grècia clàssica on acaba de descloure’s
aquesta flor magnífica de l’art de la dansa. Tota
ella n’està impregnada, meravellada, embriaga-
da, podríem dir. Aurea se sent reviure en Grècia,
i Grècia reviu en el seu esperit.
Aurea dansa en tots els llocs ungits d’immor-
talitat, eternalment poblats d’ombres augustes:
al temple de Júpiter, al teatre de Dionysius, al
coliseu d’Herodes Àticus, i adhuc en el mateix
santuari d’Eleusis, on els antics celebraven llurs
misteris.
Sols una ànima delicada d’artista com Aurea
podria atrevir-se a teixir les seves danses en
aquells llocs, que qualsevol altre mortal, que no
es sentís abrandat, com ella, per la flama pura
de l’art, profanaria. Que Aurea és ben digna de
dansar-hi, ho posa de relleu un fet: i és que el po-
ble grec l’admira, els intel·lectuals l’aclamen, el
president del govern la condecora i una alta au-
toritat eclesiàstica del país, com és l’arquebisbe
d’Atenes, li fa ofrena d’una bella creu de banús
i d’argent, que havia pertangut al rei Constantí,
per a ostentar-la damunt del pit.
A Grècia acompleix Aurea una de les seves
més formoses creacions, car hi fa reviure el
misteri de Demèter, encarnant la deessa Cères,
que fecunda, generosa, els camps, després d’ha-
ver tret dels inferns a la seva filla Persèfone, que
Plutó li havia reptada.
El seu ideal, la seva gran joia fóra dansar tam-
bé a l’Acròpolis sagrada, de dir en aquell cim au-
gust la seva oració a l’Antiguitat clàssica, com va
dir-l’hi un dia Ernest Renan en una prosa inspi-
rada i harmoniosa, com tants d’altres escriptors
i artistes de tot el món li han resada amb l’espe-
rit flectit; però, hevent-ho proïbit els qui vetllen
pel temple, Aurea expressa en un petit poema,
escrit en francès a la mateixa Acròpolis, el seu
dolor punyent:
Jo ploro en els braços de la Victòria Àptera!...
I, tanmateix, ella hi dansa, tota sola, en la nit.
Aurea sent i fa sentir a Atenes, a Eleusis, a
Efès, les més pures emocions d’art. Quan Cères
ha triomfat, després de la fosca nit, com se dóna
tota ella a la joia exultant de la dansa! I que divi-
nament somriu, mentre ofereix les seves garbes
de blat daurat i tendre, a la resurrecció de la ter-
ra deslliurada!...
Dreta damunt del pedestal on s’alçava Cères,
destacant-se sobre un cel clar i un fons de mun-
tanyes de color de violeta, amb el braç enlaire
i la blanca túnica de plecs harmoniosos, el bes
del sol sobre el seu front, hom diria que Aurea
és una estàtua cisellada per un dels escultors de
l’època praxitèlica.
No és pas estrany, doncs, que la dansarina
catalana triomfi plenament a Grècia, que la
Universitat la honori, que hom la porti a beure
—renovant un vell símbol— aigua de Castàlia
—la fontana divina que donava la inspiració i
la immortalitat als antics—, i que els mestres
d’Atenes acompanyin els nens de les escoles a
apendre, veient-la dansar, una vivent lliçó d’eu-
rítmia.
Tanmateix, en mig de les seves victòries i dels
seus homenatges, Aurea sent —ha sentit ja mol-
tes vegades!— l’enyorança infinita de la seva pà-
tria, de la qual ha estat absent prop de set anys.
Si Grècia és bella, també ho és la nostra terra,
i sobretot ho és l’Empordà, on la dansarina ha
viscut, en la seva adolescència, moments d’una
bellesa inoblidable i pura.
I Aurea ―en el seu amor a la pàtria nadiua, que
el coneixement d’altres països ha afermat més i
més―, es decideix a tornar, no sense aturar-se a
Salònica, on té la delicadesa de dedicar un petit
poema als jueus, els nostres compatriotes llu-
nyans, descendents d’Espanya, que ells no han
oblidat mai, en el qual descriu llurs angoixes i
llurs vicissituds.
La seva partensa inspira un sentit comiat a
l’arqueòleg Philadelpheus ―el qual diu que jamai
cap dona mortal no havia encarnat la Victòria,
les Nimfes i Cères amb una perfecció tan sublim,
i que les Cariàtides de l’Erecteon la ploraran,
com varen esclatar en sanglots quan els va ésser
arravatada una germana llur per a portar-la al
Museu Britànic. El gloriós poeta Costis Palamàs,
rector de la Universitat d’Atenes, li dedica, per la
seva part, un fervorós elogi, en el qual la procla-
ma «Senyora de la Bellesa i de la Dansa».
Retorn a Catalunya. Actuació davant de
l’arc de Berà
L’estada a Grècia va marcar un abans i
un després en la carrera artística d’Àurea.
El viatge li havia deixat un equipatge volu-
minós d’èxits, d’amistats, de coneixements,
54
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
no exempt de conflictes també. Havia viscut
molt, havia après molt. El balanç de tot el que
havia fet era positiu i ella mirava endavant,
amb ganes de continuar revivint les seves
heroïnes mitològiques. Aquell mes de juny
de 1927 va convidar a passar l’estiu a la tor-
re d’Arenys d’Empordà la seva millor amiga
grega, Nausica, la filla del poeta Palamàs, i el
seu amic també grec l’arqueòleg Alex Phila-
delpheus. Nausica era a punt de deixar París
amb el seu germà, per retornar a Grècia, sen-
se tenir-ne cap ganes, segons explicava ella
mateixa:
Tristesa inefable! A cap preu no desitjava
tornar a Grècia, i buscava dia i nit la manera
d’allargar la meva estada o de continuar més
lluny el meu viatge. Amb una generosa invita-
ció, la meva bella i bona, la meva més estimada
amiga, la que encarna a través del seu art l’àni-
ma de Grècia a Espanya, em va pregar d’anar a
reunir-me amb ella a Barcelona. Això va posar fi
a la meva situació desoladora.
Ambdós, Nausica i Alex, quedaren encan-
tats de l’estada a la finca d’Àurea. Del castell
situat dalt d’un turó i dominant la vall del
Fluvià. De la torre, amb la torratxa, coronada
amb un teulat a quatre vents fet de mosaics de
color verd fosc, com els xiprers. Del bosc-jardí
esplèndid, amb una vegetació extraordinària-
ment exuberant. De les alzines imponents de
brancam amplíssim. Del muret i l’escala feta
de pedres de riu per on baixaven cap al Fluvià
pel mig de l’esponerosa vegetació, a través
dels escalons amples, com una escala de jardí
italià, agafats al passamans en el baixant a mà
esquerra també de pedra de riu. Àurea, vesti-
da de Demèter, feia les delícies dels seus amics
grecs i recordava els dies feliços a Grècia. Van
quedar enamorats d’aquell lloc deliciós com
una petita i arrecerada cala mediterrània.
El seu amic Josep Clarà la dibuixava ves-
tida amb la túnica grega, la de les espigues,
amb el paner damunt el cap, vestida de
Demèter.
Nausica Palamàs evocava, anys més tard,
aquella finca d’Arenys i aquella seva estada
de l’estiu del 27 amb aquestes paraules, que
tradueixo del francès:
Al costat de la meva amiga que recordava
una figura del fris del Partenó pel bell mode-
lat del seu rostre, en la seva noble família, en-
voltada d’amables amics, vivia com dins d’un
somni, embolcallada per l’encant de l’amistat
pura i afectuosa... A l’Empordà, on la família
de la meva amiga posseïa una propietat reial,
vaig viure un estiu feliç, amb aquella tendra
despreocupació d’un cor que estima l’univers.
Quantes vegades enmig d’un paisatge inflamat
pels darrers raigs de sol vaig donar la meva mà
a la rodona de nobles i senzills pagesos per ba-
llar la Sardana, la dansa nacional que em recor-
dava les nostres pel seu ritme i la seva cadència
plena de vivacitat.
El diumenge, a la Capella del poble, amb el
cap cobert per l’adorable mantellina, tocava
l’orgue, les límpides harmonies de Händel, de
Bach, de Frank, les divines paraules de Verda-
guer, de Maragall m’omplien el cor d’un senti-
ment de dolç reconeixement.
Al vespre s’asseien a la terrassa de davant
de la torre, a les cadires del voltant de la taula
o als quatre bancs de fusta pintats de color
verd, sota les acàcies. Rememoraven els dies
grecs i feien volar la seva imaginació mentre
somniaven en altres dies semblants, en èxits
parells a Catalunya.
Àurea va portar els seus amics grecs a visi-
tar les ruïnes d’Empúries, a veure els pobles
més bonics de la costa, a visitar ermites i mu-
seus, a passejar per la Girona vella, a veure
les fagedes de la Garrotxa, a passar uns dies a
Barcelona, a conèixer Montserrat i també els
va presentar als seus amics catalans.
A més, Nausica i Philadelpheus van ser
presents en un dels moments probablement
més importants i decisoris en la carrera pro-
fessional d’Àurea a Catalunya: el de l’anome-
nat Ungiment de l’Arc de Berà , qualificat com
55
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
una «Festa popular d’una alta valor clàssica»,
celebrada davant del monument romà, el dia
31 de juliol de 1927 «a la posta de sol», dins
del marc de la «II Exposició d’Art del Penedès.
Vendrell», segons es llegeix en la portada del
programa realitzat per la Impremta Ramon
del Vendrell, ornada amb una tinta xinesa de
L. Brunet que representa l’arc de Berà. La fes-
ta es definia com «l’homenatge dels selectes
de la terra a aquella meravella de l’arquitectu-
ra i al poble que la concebí, de les ensenyan-
ces del qual encara viu la nostra civilització».
Els prohoms de la Fundació Bernat Metge
estaven darrera de l’organització. El progra-
ma d’actes va ser extens i heterogeni, tal i com
mostra l’«Ordre de la festa»:
A dos quarts de set de la tarda, sortida del
Vendrell de tots quants es proposen assistir a la
festa. Arribats a l’Arc de Barà, el Dr. Joaquim Bal-
cells, catedràtic de la Universitat de Barcelona,
autoritat llatinista mondial, enraonarà sobre’l
tema «L’esperit romà». A seguit la més genial
dansarina d’avui dia, la que ha sabut fer reviure
el passat i la antiguitat, Aurea ballarà la dansa
Tristesa d’amor, cant plàstic inspirat en un qua-
dro del Greco, existent al Museu d’Atenes. El
Doctor Bosch i Gimpera, també catedràtic de
la Universitat de Barcelona, personalitat de gran
renom als centres científics europeus, farà un es-
tudi d’història de Roma relacionada amb la fes-
ta. La dansarina Aurea ballarà el poema La nimfa
de Zeus, inspirat en les ruines d’Empuries i amb
música de Grieg. El senyor Joan Estelrich, Direc-
tor de la «Fundació Bernat Metge», amb la seva
eloqüència parlarà de «La influència dels clàssics
damunt els homes d’acció». Finalment, Aurea
ballarà el gran poema Demèter, mimo-drama
inspirat en els misteris de Demèter, executat per
primera vegada al santuari de la deesa de Eleusis
per tan genial dansarina i ilustrat amb música
de Bach i Schumann. Avants de cada dansa en
Joan Vidal i Salvó esplicarà la significació de les
mateixes. Les danses seran a piano per la deli-
cada Nausica Palamas, filla del gran poeta grec
Kostis Palamas, amb cantabils de violoncel·lo a
càrrec del jove violoncel·lista En Joan Carné.
Efectivament, Nausica Palamàs era una
bona concertista de piano, havia estudiat al
Conservatori de Ginebra amb Bernard Sta-
venhagen, que havia estat el darrer alumne
de Listz, i amb Georges Humbert, alumne de
Grieg, i també a l’Acadèmia Reial de Músi-
ca de Munic. Àurea va voler que fos ella qui
l’acompanyés aquell dia tan especial davant
de l’arc de Berà.
Com solia fer en tots els programes de les
seves actuacions, Àurea explicava el contin-
gut dels seus cants plàstics en l’opuscle que
s’edità per a aquella ocasió. Era la prime-
ra vegada que ballava a Catalunya Demèter,
que havia creat a Grècia precisament amb la
col·laboració de Philadelpheus. I per aquest
motiu va considerar que havia d’explicar-ne
l’origen, abans de resumir la llegenda i l’ar-
gument. Així, en l’encapçalament i després
del títol, es recordaven uns versos de l’Himne
Homèric de Demèter en la versió catalana de
Joan Maragall, els que diuen:
Canto Demèter santa, la dea dels cabells
[rossos
i amb ella canto la filla seva tant alta i esbelta
que Zeus, déu dels trons, que al lluny del lluny
[mira
volguè atorgar a Aidoneu...
Per continuar amb la seva versió del cant
plàstic:
Mimo-drama inspirat en els misteris de
Demèter, executat per primera volta en el san-
tuari de la deesa a Eleusis. Música de Bach i
Schumann. A vint quilometres d’Atenes es tro-
ba el santuari de Demèter, la Ceres romana, a
Eleusis, on fa tres mil anys el poble i els sacerdots
de la religió pagana acudien en professó per a
iniciar-se en els sagrats misteris. El camí vore-
ja la mar, i, tres quilometres avans d’arribar al
santuari, a l’altra banda banda del camí es troba
un llac anomenat el «Llac sagrat d’Eleusis», on
els escollits per a els misteris es banyaven, avans
d’entrar al temple, en símbol de purificació.
Demèter fou una de les figures de més relleu
de la religió grega. Ella havia portat a la terra el
conreu del grà, sobre tot del blat que ens dona
el nostre pa de cada dia. Demèter, en aquella
56
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
època llegendària, pel que patí quan la seva filla
li fou arrabassada per Plutò, s’anomenà «Mater
dolorosa», com en la nostra era cristiana Maria,
la Mare del nostre Deu. Però, a mes, Demèter
atorgava als cumplidors dels seus misteris una
inmortalitat benaurada després de la mort.
Des de aquells segles cap mortal penetrà no-
vament a aquells misteris. Jo vaig tenir la for-
tuna de reproduir-los, encarnant a Demèter en
el seu propi santuari, aplegant-s’hi com en un
romiatge, mes de 60.000 persones. Verament fou
un dels jorns més feliços de ma vida.
La festa resultà un èxit de públic, les cròni-
ques del moment parlaven de tres mil assis-
tents. I entre ells relacionaven aquests: Planas,
pintor Mir, doctor Castellví, Fidel i Vicens
de Moragues, Romà Macaya i senyora, filles
del senyor Baró d’Esponellà, Jaume Merca-
der i senyora, Emili Folch, representació de
l’Ajuntament vendrellenc, Pere Lloret, Aubal
Malendas, Estivi, Alandí, Plandiura, Pujols,
Josep Ramon, Valentí Carner, Jaume Carner,
Joan Engrill, Pere Planas, Martorell, Figueroa,
Mercè Ramon, Antoni Estivill, Rosend Mer-
cader, Ricard, Ramon de Saavedra i gentilíssi-
mes filles, Boronat i Recasens i molts d’altres
els noms dels quals sentim no recordar en
aquest moment.
Els tres quadres plàstics que havia triat
Àurea per a representar aquell dia eren tots
inspirats en danses gregues, ben adequats per
a l’ocasió. Àurea va ballar enmig dels parla-
ments dels tres intel·lectuals. Es va posar la
garlanda al cap i el pèplum per fer de nimfa
de Zeus, mentre del piano sortien les notes
de Grieg, com si s’hagués escapat d’un seguici
n Portada i contraportada del programa de mà dels Cants Plàstics ballats per l’ Àurea de Sarrà en
el Teatre Dionís. Atenes, 22 de maig de 1926.
57
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
de lírica coral. Es va guarnir amb els vestits
transparents i amb flors d’ametller a les mans
per mostrar les penes d’una tristesa d’amor
acompanyada de les notes musicals de Te-
llier. I finalment amb la seva túnica brodada
d’espigues d’or i el paner amb els símbols de
Demèter es va convertir en divinitat i va tor-
nar a sentir dins del seu cor tota la grandesa
de l’amor maternal, mentre ballava al so de
Bach i Schumann. Va tornar a ser feliç, «creia
trobar-se en una d’aquelles memorables fes-
tes celebrades a Grècia durant el temps que
hi sojornà».
El discurs de Joan Estelrich va ser el més
abrandat de la nit i el que, juntament amb el
text d’Àurea sobre Demèter, ens donarà la clau
per entendre el que succeí després. Digué així:
Ciutadans.
El temps no permet discursos. Procuraré és-
ser breu, breu com un glavi romà.
Fa prop de divuit segles que aquest arc con-
templa, estàtic, el pas de les generacions. Mole
elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre
aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèn-
dida victòria sobre la massa.
Mentre els homes sentiran la Humanitat i els
ulls no es desavesaran de la grandesa estètica,
vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda
lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre
la pedra gloriosament imperturbable, venim
nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva
ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni
fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva
austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se,
imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del
capvespre, nosaltres hem vingut, per uns ins-
tants, a submergir la nostra ànima en l’ànima
sempre vivent del gran poble antic que ens el
deixà com un vestigi perdurable indestructible.
Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i
fecunda de la idea llatina.
Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa,
han tingut present, en convidar-nos, la nostra
significació com a defensors de l’educació clàs-
sica i de la tradició greco-llatina. Per això venim
i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de
la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar
algunes de les grans realitats de la vida. Venim
per a continuar assegurant el progrés en l’esde-
venidor, fent que s’estengui més la coneixença
del progrés en el passat. Venim per a proclamar
la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civi-
lització predominant en el món. Venim perquè
creiem que el pensament és el rector de les coses.
Venim perquè comprenem que l’única via cap
a la llibertat passa per la coneixença de la veri-
tat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i
Roma. L’educació s’hi fonamenta.
Tota una declaració de principis, i per a
alguns una declaració de guerra. Abans de la
primera batalla, però, a la nit d’aquell mateix
dia, al Teatre Tívoli del Vendrell, Pau Casals i
Benvingut Socías van oferir un concert a be-
nefici de la «II Exposició d’Art del Penedès».
Els amics grecs d’Àurea recordarien durant
temps aquella jornada clàssica i artística ce-
lebrada un vespre de juliol a Catalunya. I van
lloar la iniciativa, en retornar al seu país.
Però no tot van ser flors i violes en el camí
d’Àurea després d’aquella festa. Un sector de
la intel·lectualitat catalana la va acollir favo-
rablement, en canvi d’altres sectors la van re-
butjar. Per més d’una raó. Alguns la titllaven
de frívola i d’amoral, d’altres simplement la
consideraven passada de moda, anacrònica
i falsament clàssica. Algunes de les veus més
crítiques van ser les que van aparèixer a les
planes de Catalunya social. L’editorial del
número del 13 d’agost, signada per Ramon
Rucabado, carregava fort les tintes contra la
festa que s’havia celebrat a l’arc de Berà. La
por de l’editorialista residia sobretot en la
perillositat que veia pel fet que la festa ten-
dia «a una espècie de reviscolament pagà, al
qual no podem assentir de cap manera», se-
gons s’hi pot llegir. Les veus es van aixecar,
doncs, d’una banda davant de l’enaltiment
que es va fer de la Roma pagana en detriment
de la Roma cristiana, que s’havia ignorat i
silenciat completament en els discursos dels
estudiosos que hi van participar, segons la in-
terpretació que des de les files del catolicisme
més conservador es feia del que havia estat
la festa.
58
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
I d’altra banda el crit d’alerta va sonar per
recordar la perillositat d’invocar «la síntesi
romana», en uns moments de feixisme crei-
xent a Itàlia: «a Roma mateix, una gent infla-
mada d’ideals imperialistes es dedica de pres-
sa a la romanització integral del poble i de les
institucions, amb totes ses conseqüències», es
deia en el mateix editorial. Àurea en va sortir
tan mal parada com els oradors que la van
acompanyar, «i per a fi de festa ―o tal vegada
com a motiu principal d’ella― una dansarina
ballà “per al poble, rodejada del poble”, dan-
ses clàssiques», seguia dient l’editorial, que
acabava amb aquestes paraules: «L’anacronis-
me de la festa paganitzant de l’Arc de Barà,
si prosperés ―Déu nos en guard― ens portaria
als anacronismes morals més esgarrifosos. El
misticisme estatista, brot genuí del tany dels
Cèsars, que per ci per lla torna a florir, i en
alguns llocs a granar, amb fruita negra o ver-
mella, afegiria a l’Arc de Barà tots els arcs de
pont que fessin falta.»
La contundència i gravetat de les advertèn-
cies que es vessaren en l’editorial mencionat,
al qual s’afegí un article de Mn. R. Viladàs
també a Catalunya social i un altre article de
Mn. Ramon Pinyas a La Cruz de Tarragona
del dia 5 d’agost, va provocar cartes de pro-
testa dels catedràtics Bosch Gimpera i de
Balcells dirigides a Catalunya social, i articles
justificatius dels organitzadors en defensa de
la festa a El Baix Penedès del Vendrell del dia
6 d’agost i del mateix Estelrich a La Veu dels
dies 10 i 12 d’agost. Tot plegat va originar
un nou editorial a Catalunya social, en el
qual s’assenyalava que cap de les justificaci-
ons els havia tranquil·litzat, tot i que reco-
neixien «la consideració que ens mereixen
els distingits professors que hi prengueren
part», però insistien en la necessitat de tallar
definitivament amb la continuïtat de festes
semblants.
La polèmica no va acabar aquí i motivà
un nou editorial a Catalunya social (primers
de setembre?), que rectificava un parell de
punts en els quals reconeixien que s’havien
equivocat, però puntualitzaven i insistien en
sis punts «perquè damunt d’ells s’aguanta el
nostre judici advers». I els sis punts són flet-
xes enverinades dirigides per encertar de ple
contra Àurea, els organitzadors i els oradors.
Les havia enverinat més encara la resposta
d’Estelrich, home d’acció on n’hi haguessin,
que reclamava justament això, acció, en els
seus articles a La Veu. A l’editorial destaquen
dos paràgrafs d’Estelrich, per a ser atacats
amb tota la duresa de què són capaços: «Per
bé que ens apleguéssim en festa sota un mo-
nument antic —deia el senyor Estelrich dies
després— el nostre ideal no és una enyorança
arqueològica. Volem donar al nostre ensomni
una realitat viva i moderna»; i aquest altre:
«Tantdebó que actes com el de diumenge po-
guessin provocar l’acció.» Aquest «punt de
partida de tot un moviment» era el que coïa
als editorialistes benpensants. Aquesta és, si
més no, la conclusió que també en va treure
Josep Pla, quan, en la biografia que dedicà a
l’homenot Estelrich afirmà:
En un moment determinat es convertí en
un humanista actiu... Ell no comprenia que els
clàssics fossin una lletra morta, simples exercicis
per a gramàtics, filòlegs, capellans, traductors i
estudiants barbamecs. Considerà —no fou mai
un hipòcrita— que el paganisme era encara un
ressol tebi, de moltes possibilitats, no extingit,
i que els clàssics oferien sempre un rendiment
positiu, autèntic. Aquesta posició, perfectament
correcta, absolutament explicable, sobretot en
un editor de llibres grecs i llatins, li donà més
d’un contratemps. Els humoristes, agafant com
a pretext una festeta organitzada a l’Arc de Berà,
digueren que el nostre amic pretenia posar un
nas grec a les senyores, un casc de llautó als se-
nyors i vestir la societat amb túniques rosades
o violeta, gregues i llatines. En realitat aquests
contratemps no foren pas, però, originats per
aquestes caricatures d’opereta. En foren pura-
59
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
ment el pretext. Estelrich s’havia mogut massa
en el país, tenia una presència massa envaïdora
perquè no s’hagués format al seu voltant tot un
espès entrellat d’envegetes. És un altre mal del
país, probablement el pitjor, i contra el qual no-
més es pot lluitar passant desapercebut, posant
el cap sota l’ala sistemàticament. Per als extra-
vertits, el país és un trencaclosques perillosís-
sim. La jugada consistí, és clar, a separar Cambó
d’Estelrich.
Sigui que volguessin fer mal a l’Estelrich o
no, el cert és que Àurea va rebre cops de tots
cantons. El seu art tan preuat, que ella consi-
derava el seu millor tresor, va patir novament
la incomprensió. El moment que vivia era tan
delicat com quan Kavafis declinava d’acceptar
l’Orde del Fènix perquè l’havia de compartir
amb ella. La incomprensió l’envoltava sem-
pre. Sort que sovint apareixia un cavaller que
aixecava l’espasa al cel per aquella dama, Ata-
nasio Catraro a Atenes l’any 1926 i Estelrich a
Barcelona aquell estiu. Fins en el darrer edi-
torial de Catalunya social, del qual parlàvem,
els detractors van gosar dir: «Si els professors
s’haguessin trobat que les conferències res-
pectives havien d’alternar amb números de
lluita greco-romana, és d’esperar que haurien
sentit llur dignitat mortificada, malgrat haver
de tractar ells de coses de Grècia i de Roma.
No comprenem com no es van sentir igual-
ment mortificats havent d’alternar amb unes
danses tan discutibles en el terreny moral i
tan problemàtiques com a valor clàssic». Ex-
plicaren també que per culpa de l’«exhibició
sensual» que representaren les danses d’Àu-
rea «uns reverends capellans... hagueren de
retirar-se, i públicament i sorollosa, protesta-
ren moltes persones i alguns pares de famí-
lia». I presentaven «com a important element
de judici i prova documental incontestable»
de la manca de moralitat que presidí la repre-
sentació de la ballarina precisament aquella
explicació que escriví Àurea per situar el seu
poema Demèter, reproduïda més amunt. El
text va ser considerat la prova més escandalo-
sa i fefaent del que volien demostrar.
Estelrich, però, no pensava com aquells
editorialistes, i al mes d’agost de 1927 va es-
criure aquests elogis que ben segur havien
d’endolcir les penes i trifulgues que Àurea
havia hagut de passar:
L’entrada triomfal s’inicia amb la resolta pre-
sència d’un peu.
Peu portentós, peu intel·ligent: insinuació
ardida que avansa marcant la mesura, cap a la
conquesta de l’eternitat.
Després se li ajuntarà el company —deliciosa
parella de tòrtores que esborronen tota sutzura
de la terra.
Lluirà a dalt una espatlla lluminosa, mentre
picarà el taló sobre l’espai infinit i sonor. Ferme-
sa de l’ànima segura aquestes nobles passes.
Ara, seguint aquesta marxa monumental,
aquest moviment —sensació d’immobilitat—
esguarden cap amunt: el cim daurat de la testa,
el front ondulant s’oretgen d’aires eterns.
Ella acluca els ulls i romàn, davant tots tota
sola, en col·loqui amb la seva ànima il·lusió tam-
bé d’una dansa.
En obrir els ulls, apar consumat l’oferiment
de tota una vida, a tots els punts de l’infinita
esfera.
I retornen les il·lusions inquietes a teixir al
voltant una magestat confusa, damasc de sensa-
cions indefinibles, embolcallant la nostra petita
ànima vagarosa i blanca.
Lluny de tota contingència, lluny de tota ba-
nalitat quotidiana, lluny de tot pensament frívol,
ella esdevé Ella, transfigurada en si mateixa.
Desfet l’encís, resta, en un lloc tot abastrac-
te, una forma de dansa sense formes, tota línea,
tota puresa, sense cap reflexe sobre el pensa-
ment, idea nua de la dansa nua.
També sobre Tórtola Valencia es conserva
un poema de Pío Baroja en aquest cas sobre
les seves mans, que comença semblantment
al text d’Estelrich: «Tus manos son cual dos
palomas blancas...» Les ballarines eren les
muses de molts intel·lectuals, els quals repe-
tien els tòpics, un rere l’altre.
L’estiu s’anava acabant. Alex Phila-
delpheus havia de tornar al seu país. Abans
60
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
de marxar, però, Nausica Palamàs va voler
presentar-li la persona que havia traduït al
castellà algunes de les obres del seu pare i,
des de la casa d’Àurea a Barcelona, va es-
criure aquesta nota a Antoni Rubió i Lluch,
cònsol de Grècia:
Aquest diumenge 1927
Paseo de Gracia 45
Tel. 852G
Molt honorat Senyor,
Voldrieu fer-me l’honor de rebre’m demà a la
tarda cap a les 6 h. Si no us ha de molestar de cap
manera, em permetré d’anar acompanyada per
l’eminent arqueòleg Sr. Alex Philadelpheus, el
qual se’n va dimarts al matí i desitja presentar-
vos els seus respectes, així com de la meva amiga
Sra. Aurea de Sarrà, de la qual sóc hoste.
Si l’hora i el dia no us convenen, si us plau
féu-m’ho saber.
Rebeu, estimat senyor, l’expressió de les me-
ves salutacions respectuoses.Vostre
Nausica C. Palamas
El Dr. Rubió els va rebre gentilment a casa
seva i aquell dia van parlar i parlar tots junts
de la seva Grècia estimada. Philadelpheus va
haver de retornar al seu país i pocs dies des-
prés Nausica va rebre una carta del seu pare:
Una carta desastrosa, curta i precisa, arribada
de casa per recordar-me els meus deures havia
de posar fi a aquell somni... Reclamaven el meu
retorn! S’havia de celebrar a Salònica, capital
de Macedònia, el cinquantenari poètic del meu
pare. A cap preu ell no consentia de viatjar sense
tenir-me al seu costat.
Torments del meu cor i càlides llàgrimes de
desesperació!
La raó em dictava el deure i el cor em deia:
queda’t, gaudeix de la vida, aprofita l’amistat,
reb l’Amor!
Oh la meva molt estimada Catalunya! País
clar, estrany, sorprenent! Amb quin enyor amarg
t’he deixat!
I Nausica també va marxar. L’estiu s’havia
acabat. Però no s’havien acabat els daltabai-
xos en les vides dels nostres protagonistes.
El 14 de setembre els diaris escampaven la
notícia de la tràgica mort a Niça, en accident
d’automòbil, d’Isadora Duncan, la ballarina
de peus descalços que havia reviscut les dan-
ses gregues clàssiques. Àurea va sentir la seva
mort. Josep Clarà, que havia dibuixat Isadora
feia pocs dies, abans de sortir cap a Niça, a
l’hotel de la Rue de l’Ambre on vivia a París,
mentre ella ballava per a l’escultor una quasi
premonitòria marxa fúnebre, va passar la nit
vetllant el seu cadàver a la capella ardent que
van instal·lar a Passy, a París, en el taller del
seu germà Raymond. Amb Isadora Duncan
s’acabava una època, però les danses gregues
havien de continuar. Àurea ho sabia prou bé
i ho sabia també Eva Palmer, una altra balla-
rina nord-americana que s’havia casat amb
el poeta grec Ànguelos Sikelianós, amb qui
haurien de fer reviure els festivals del teatre
d’Epidaure al Peloponès, als quals assistirien
convidats l’escultor Josep Clarà i l’escriptor
Eugeni d’Ors, i als quals també havia estat
convidat Carles Rahola, però finalment es va
haver de quedar a Girona.
Àurea va continuar el seu camí a través de
la dansa amb penes i alegries, amb els amics
de sempre i amb nous personatges que do-
narien nous girs a la seva atzarosa vida, però
sempre amb coratge i valentia. Totes les ba-
llarines que han aparegut en aquestes pàgines
han merescut biografies i estudis. Deu ser ja
hora que Àurea sigui coneguda i estudiada.
61
MONOGRÀFIC / II. Història, històries
BIBLIOGRAFIA
Clarà, dibuixos. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1997.
ArAgó, nArcís-Jordi, Josep Clara. Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent
corresponsals (1901-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
cATrAro, Atanasio. . Atenes: Ícaros, 1970.
ferrerós, Joan. Benvolguts absents II. Figueres: Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Fi-
gueres, 2004.
foliPPou, Filippos. Els darrers dies de Konstandinos Kavafis. Lleida: Pagès editors, 2006.
góMez cArrillo, Enrique. Grecia. Francisco Beltrán editor, Madrid 1914.
MirAlles, Carles. Set poetes neogrecs. Antologia. Kalvos, Solomós, Palamàs, Kavafis, Sikelianós,
Seferis i Elitis. Barcelona: Ed. 62-La Caixa, 1988 (MOLU).
olAbArriA sMiTh, Begoña. Cuerpos subversivos. Imágenes femeninas en la danza moderna tem-
prana 1900-1920. Madrid: Universidad Carlos III de Madrid, Facultad de Humanidades, Co-
municación y Documentación, 2005. [Tesina inèdita].
oviedo, José Miguel. Historia de la literatura hispanoamericana. 2. Del Romanticismo al Moder-
nismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997.
solà, Alexis Eudald, «Àurea de Sarrà: una soirée amb Kavafis». Revista de Girona, n. 186 (1998),
pp. 36-41.
ThArrATs, Joan-Josep. Dames de tots colors. Barcelona: Parsifal Edicions, 1992.
Torres lobATo, Josep. «La farmàcia-drogueria Sarrà de l’Havana, una de les farmàcies més im-
portants del món», Ateneu. Revista cultural de Malgrat i l’alt Maresme, n. 33 (hivern-primavera
2006), pp. 4-12.
vilAllongA, Mariàngela. «Àurea de Sarrà, la dansarina del món clàssic». L’Escletxa, n. 1 (1996),
pp. 19-20.
— «Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant». Revista de Girona, n. 180
(1997), pp. 54-59.
— «Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols». El Carrilet, n. 90, desembre 1997, pp. 28-29.
— «La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà». Revista de Girona, n. 186 (1998), pp. 97-106.
— «Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego», dins Literatura iberoame-
ricana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (eds.). Universitat Autònoma de
Barcelona-Universitat de València, 1999, pp. 465-471.
— «Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà». Revista de Girona, n. 193 (1999), pp. 43-45.
— «Clarà i la dansa», dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931. L’ànima vibrant. Barcelona:
Fundació Caixa de Sabadell, 2000, pp. 39-46.
NOTES
1. Tots els textos de l’època els he transcrit sense intervenir-hi ni ortogràficament ni gramati-
calment.
ResearchGate has not been able to resolve any citations for this publication.
Els epistolaris de Carles Rahola Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat Atenes: Ícaros, 1970. ferrerós, Joan. Benvolguts absents II. Figueres: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Figueres
  • Narcís-Jordi, Josep Aragó
  • Atanasio Clara Catraro
ArAgó, nArcís-Jordi, Josep Clara. Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998. cATrAro, Atanasio. . Atenes: Ícaros, 1970. ferrerós, Joan. Benvolguts absents II. Figueres: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Figueres, 2004. foliPPou, Filippos. Els darrers dies de Konstandinos Kavafis. Lleida: Pagès editors, 2006. góMez cArrillo, Enrique. Grecia. Francisco Beltrán editor, Madrid 1914.
Dames de tots colors
  • Joan-Josep Tharrats
ThArrATs, Joan-Josep. Dames de tots colors. Barcelona: Parsifal Edicions, 1992.
Imágenes femeninas en la danza moderna temprana 1900-1920 Facultad de Humanidades, Comunicación y Documentación Historia de la literatura hispanoamericana. 2. Del Romanticismo al Modernismo . Madrid: Alianza Editorial, 1997. solà, Alexis Eudald, «Àurea de Sarrà: una soirée amb Kavafis»
  • Olabarria Smith
  • Begoña
  • José Cuerpos Subversivos Oviedo
  • Miguel
olAbArriA sMiTh, Begoña. Cuerpos subversivos. Imágenes femeninas en la danza moderna temprana 1900-1920. Madrid: Universidad Carlos III de Madrid, Facultad de Humanidades, Comunicación y Documentación, 2005. [Tesina inèdita]. oviedo, José Miguel. Historia de la literatura hispanoamericana. 2. Del Romanticismo al Modernismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. solà, Alexis Eudald, «Àurea de Sarrà: una soirée amb Kavafis». Revista de Girona, n. 186 (1998), pp. 36-41.
«La farmàcia-drogueria Sarrà de l'Havana, una de les farmàcies més importants del món», Ateneu. Revista cultural de Malgrat i l'alt Maresme, n. 33 (hivern-primavera 2006), pp. 4-12. vilAllongA, Mariàngela. «Àurea de Sarrà, la dansarina del món clàssic»
  • Josep Torres Lobato
Torres lobATo, Josep. «La farmàcia-drogueria Sarrà de l'Havana, una de les farmàcies més importants del món», Ateneu. Revista cultural de Malgrat i l'alt Maresme, n. 33 (hivern-primavera 2006), pp. 4-12. vilAllongA, Mariàngela. «Àurea de Sarrà, la dansarina del món clàssic». L'Escletxa, n. 1 (1996), pp. 19-20.
Set poetes neogrecs. Antologia. Kalvos, Solomós, Palamàs, Kavafis, Sikelianós, Seferis i Elitis. Barcelona: Ed. 62-La Caixa
  • Carles Miralles
MirAlles, Carles. Set poetes neogrecs. Antologia. Kalvos, Solomós, Palamàs, Kavafis, Sikelianós, Seferis i Elitis. Barcelona: Ed. 62-La Caixa, 1988 (MOLU).
Imágenes femeninas en la danza moderna temprana 1900-1920
  • Olabarria Smith
  • Begoña
  • Cuerpos Subversivos
olAbArriA sMiTh, Begoña. Cuerpos subversivos. Imágenes femeninas en la danza moderna temprana 1900-1920. Madrid: Universidad Carlos III de Madrid, Facultad de Humanidades, Comunicación y Documentación, 2005. [Tesina inèdita].
Historia de la literatura hispanoamericana. 2. Del Romanticismo al Modernismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. solà, Alexis Eudald, «Àurea de Sarrà: una soirée amb Kavafis
  • José Oviedo
  • Miguel
oviedo, José Miguel. Historia de la literatura hispanoamericana. 2. Del Romanticismo al Modernismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. solà, Alexis Eudald, «Àurea de Sarrà: una soirée amb Kavafis». Revista de Girona, n. 186 (1998), pp. 36-41.
Barcelona: Parsifal Edicions, 1992. Torres lobATo, Josep. «La farmàcia-drogueria Sarrà de l'Havana, una de les farmàcies més importants del món», Ateneu. Revista cultural de Malgrat i l'alt Maresme
  • Joan-Josep Tharrats
ThArrATs, Joan-Josep. Dames de tots colors. Barcelona: Parsifal Edicions, 1992. Torres lobATo, Josep. «La farmàcia-drogueria Sarrà de l'Havana, una de les farmàcies més importants del món», Ateneu. Revista cultural de Malgrat i l'alt Maresme, n. 33 (hivern-primavera 2006), pp. 4-12.
Museu Nacional d'Art de Catalunya
  • Dibuixos Clarà
  • Barcelona
Clarà, dibuixos. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1997.
Els epistolaris de Carles Rahola
  • Narcís-Jordi Aragó
  • Josep Clara
ArAgó, nArcís-Jordi, Josep Clara. Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998. cATrAro, Atanasio.