Sociologia de la comunicació

Abstract

L'article ressegueix les investigacions en sociologia de la comunicació que
s'han realitzat durant les darreres dècades en la sociologia valenciana. La perspectiva
que s'adopta es limita a l'àmbit acadèmic i a l'àrea de coneixement. Es
considera també que molts dels treballs tractats en altres articles d'aquest monogràfic
cauen de ple en el camp de la sociologia de la comunicació.
Després de situar els orígens del camp d'investigació i les aportacions de la
primera generació de sociòlegs valencians, l'article assenyala les principals aportacions
de recerca que s'han realitzat a partir de la tesi doctoral de R. Xambó
sobre el sistema comunicatiu valencià. S'han seleccionat els millors treballs de
recerca i s'han organitzat en les tres àrees que han centrat l'interès dels investigadors
i investigadores, ço és: estudis locals, estudis de notícies, i anàlisi estructural
i interpretativa dels públics.

Full text

225
Treballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]
Núm. 22 (juny 2007), p. 225-242
DOI: 10.2436/20.3008.01.15
Sociologia de la comunicació
La recerca en comunicació en el País Valencià
Sociologia de la comunicació
per Rafael Xambó,
professor de sociologia
de la Universitat de València
i Emma Gómez Nicolau,
llicenciada en periodisme i doctoranda en sociologia
de la Universitat de València
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 225

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
226
Resum
L’article ressegueix les investigacions en sociologia de la comunicació que
s’han realitzat durant les darreres dècades en la sociologia valenciana. La pers-
pectiva que s’adopta es limita a l’àmbit acadèmic i a l’àrea de coneixement. Es
considera també que molts dels treballs tractats en altres articles d’aquest mo-
nogràfic cauen de ple en el camp de la sociologia de la comunicació.
Després de situar els orígens del camp d’investigació i les aportacions de la
primera generació de sociòlegs valencians, l’article assenyala les principals apor-
tacions de recerca que s’han realitzat a partir de la tesi doctoral de R. Xambó
sobre el sistema comunicatiu valencià. S’han seleccionat els millors treballs de
recerca i s’han organitzat en les tres àrees que han centrat l’interès dels investi-
gadors i investigadores, ço és: estudis locals, estudis de notícies, i anàlisi estruc-
tural i interpretativa dels públics.
Sociological Studies on Communication
Abstract
This article traces sociological studies on communication that have been car -
ried out in Valencian sociology departments in recent decades. The perspective
adopted is limited to academics and knowledge transfer. The authors consider
that much of the work described in other articles of the present monograph
also falls under the category of sociological study of communication.
After describing the origins of this area of research and the contributions of
the first generation of Valencian sociologists, the article covers the main points
of R. Xambó’s doctoral dissertation on the Valencian communication system.
From this corpus of material, the best research has been selected and organiz -
ed, according to the interest of the authors, into three areas: local studies,
news studies, and structural and interpretive analysis of the public.
1. Introducció1
La primera generació de sociòlegs valencians es va ocupar molt tan-
gencialment d’aspectes relacionats amb la sociologia de la comunicació.
La sociologia valenciana naix de la resposta de les noves generacions a
la convocatòria de Joan Fuster (1962) per tal de conèixer millor la socie-
tat valenciana. Les ciències socials experimentaran a partir d’aquell mo-
ment, i en el context dels canvis socials que s’hi estaven produint, una
notable empenta. L’economia, la historiografia, la sociologia i l’antropo -
logia seran les disciplines que més se’n beneficiaran.
1. Atès l’ampli ventall d’articles que es publiquen en aquest monogràfic —molts dels tre-
balls que s’esmenten i comenten al llarg del monogràfic cauen de ple en el camp de la sociolo-
gia de la comunicació—, hem hagut de remetre’ns a una definició operativa de caràcter reduc-
tiu, per la qual cosa en aquest article ens limitarem als treballs que s’han realitzat des de la
sociologia acadèmica.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 226

Sociologia de la comunicació
227
Quant a la sociologia, Josep Picó la va considerar una sociologia-res-
posta a la realitat política i social del moment històric (1960-1980), la
qual trobava caracteritzada pels problemes i les contradiccions del tar-
docapitalisme que afectaven una societat en vies d’industrialització i
modernització, ofegada pels condicionaments ideològics dels últims
anys de la dictadura, i que arrossegava un problema històric d’opressió
cultural (nacional). Entén Picó que la sociologia d’aquesta primera hora
es trobava travessada per un punt de mira central que és l’anàlisi de la
dominació en tres nivells: socioeconòmic, ideologicocomunicatiu i polí-
tic. Al primer, correspondrien els estudis sobre les classes socials que re-
alitzaren Damià Mollà (1979) i Josep Picó (1976 i 1977). Al segon, els
treballs de Rafael Lluís Ninyoles (1969 i 1975), Josep Vicent Marqués
(1974) i Salvador Salcedo (1974). I al tercer, confluirien tots plegats en
la denúncia de la dominació i del poder des d’una postura crítica.
Convé subratllar que en els treball que corresponen a allò que Picó
anomena nivell ideologicocomunicatiu, el centre d’atenció dels autors
és el conflicte lingüístic en el cas de Ninyoles, la fosca consciència dels
valencians i els mecanismes a través dels quals opera i es reprodueix la
ideologia valenciana dominant (burgesa, mistificadora) en el cas de
Marqués, i les pautes emergents i contradictòries de la joventut dels se-
tanta en el cas de Salcedo. Tots ells fan ús dels mitjans com a font
d’anà lisi, recorren a materials mediàtics, però no analitzen els mateixos
mitjans més enllà d’algunes consideracions lapidàries sobre els diaris de
l’època i les seues limitacions i manipulacions.
Rafael Lluís Ninyoles, en la introducció a l’obra col·lectiva L’estructura
social al País Valencià (1982), trobava en la sociologia valenciana les ca-
racterístiques següents: interès per l’estructura social històrica, marcat
accent del caràcter teòricament crític de les investigacions, posició an-
tiempirista que no antiempírica, insuficiències empíriques en relació
amb els problemes de finançament per a produir dades i, per tant, pro-
ductes de caire més aviat artesanal, «insiderisme» i compromís polític
que es projectava en una activitat d’intervenció pública del discurs so-
ciològic (Ninyoles, 1982: 20-24).
En parlar d’aquells treballs, Manuel García Ferrando (1992), tot i re-
conèixer-los la vocació científica, indica que participaren del caràcter crí-
tic fusterià i no assoliren, llevat de comptades ocasions, «el nivell d’evi -
dència empírica exigible als moderns treballs d’investigació sociològica.
El compromís amb la realitat política i cultural era sovint tan gran que re-
sultava difícil separar el científic de l’intel·lectual compromès amb el seu
entorn social».
En qualsevol cas, els nous científics socials, en la pretensió d’inserir el
seu treball en els procediments de rigor analític que exigeix la mateixa
disciplina, usen l’obra de Fuster com una font d’hipòtesis que exigeixen
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 227

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
228
comprovació o refús i es distancien de l’essencialisme i la sobrecàrrega
historicista de Fuster. Gairebé tots, però, reconeixen el deute amb el
mestre de Sueca i el reenfocament que això suposa per al seu treball in-
vestigador, si més no, perquè tots els estudis tindran com a marc d’anà -
lisi el País Valencià d’alguna o altra manera.
2. El sistema comunicatiu valencià
En paral·lel al treball que, des de la historiografia, comencen a fer al-
guns historiadors valencians (Antonio Laguna i el seu grup) i en conne-
xió amb els grups d’investigació que ja porten dècades d’experiència a
Catalunya, especialment el grup que coordina i impulsa Miquel de Mo-
ragas (Josep Gifreu, Enric Saperas, Joan M. Corbella, Maria Corominas,
Bernat López, entre d’altres), Rafael Xambó, des de la sociologia valen-
ciana i connectant amb les preocupacions intel·lectuals de la generació
anterior, s’ocupa en la seua tesi doctoral d’establir els trets del sistema
comunicatiu valencià. El mestratge de Miquel de Moragas i el referent
de la tesi doctoral que Josep Gifreu (1983) havia realitzat per a Catalu -
nya, juntament amb altres aportacions rellevants del grup d’investiga -
dors de la Universitat Autònoma de Barcelona, seran eines fonamentals
per al treball de Xambó.
Anteriorment, llevat dels pocs estudis d’audiència que consideraven
el País Valencià com tres províncies espanyoles, dins les pràctiques habi-
tuals de la sociologia regional que es feia aleshores, i unes poques i esti-
mables aportacions —els treballs de l’historiador Ricard Blasco (1985) so-
bre la premsa comarcal, la tesina de llicenciatura de Rosa Solbes (1972)
sobre el diari d’Alacant Primera Página, i el magnífic treball hemerogrà-
fic i descriptiu de Francesc Pérez Moragón (1980) sobre la premsa clan-
destina en el País Valencià—, poca cosa més hi havia, d’un mínim rigor
analític i expositiu, a considerar.
Xambó (1996), a la tesi, planteja l’anàlisi dels mitjans de comunicació
social valencians des d’una perspectiva sociològica empírica. Quatre di-
mensions orienten la investigació: espacial, estructural, històrica i del
poder.
A la segona part es descriu i analitza el procés d’establiment del siste-
ma comunicatiu valencià —situació dels mass media sota el franquisme,
condicions comunicatives en la transició de la dictadura a la democràcia
i el conflicte sociopolític subsegüent— en el context de la modernització
del país i el ressorgiment de la consciència nacional dels valencians.
La tercera part tracta de la configuració actual del sistema de mitjans
—premsa, ràdio i televisió— en el context dels canvis que es produeixen
en l’estructura social, la realitat sociolingüística i l’estabilització del siste-
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 228

Sociologia de la comunicació
229
ma de partits, amb especial atenció al procés de desregulació en l’àmbit de
la televisió. Quant a premsa, s’analitza l’oferta en els diferents espais
de difusió —local, comarcal i provincial—, les característiques estructurals
dels públics i les polítiques comunicatives públiques. Quant a ràdio, des-
taca l’augment de l’oferta i la fragmentació de l’audiència —programa-
ció, estructura dels públics i preferències en la programació—, i hi cons-
tata el predomini absolut de les grans cadenes d’abast espanyol. En
l’àmbit de la televisió se subratlla el trencament del monopoli estatal
amb l’increment de la concurrència pública i privada i el desenvolupa-
ment del sector en l’àmbit local. La diversitat de l’oferta permet afirmar
l’emancipació dels públics i el pas de la lògica de l’oferta a la lògica de la
demanda. L’anàlisi del sector televisiu es completa amb l’estudi estruc-
tural dels públics.
Finalment, l’autor procedeix a l’anàlisi comparativa del sistema valen-
cià de mitjans, des d’una perspectiva diacrònica, amb especial referència
al context espanyol i europeu.
Paga la pena remetre a alguns fragments del que escrivia Miquel de
Moragas al pròleg del llibre (Xambó, 2001) en què es va resumir i actua-
litzar la tesi:
Aquest llibre constitueix una primera aportació sistemàtica a l’estudi
de les polítiques de comunicació al País Valencià de la qual voldria co-
mençar per destacar dos mèrits: el seu valor pioner, que haurà de donar
pas a noves recerques, i l’encert d’identificar «l’espai valencià» com un
objecte d’estudi per a les polítiques de comunicació.
[...] La idea de considerar l’espai valencià com una unitat d’anàlisi polí-
tica i cultural no és pas nova pel que fa al conjunt de les ciències socials i té
com a antecedent il·lustre el llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians.
La novetat del llibre de Xambó és que ara s’interpreta aquell debat des de
l’òptica més estrictament comunicacional, descobrint que les polítiques
de comunicació, enteses en el seu sentit polític i cultural més global, cons-
titueixen un terreny privilegiat per entendre —i també per sorprendre’s—
del debat polític i cultural de les darreres dècades al País Valencià.
[...] Comunicació, política i societat: El cas valencià, no es limita a la
descripció de l’estructura del sistema de comunicacions —premsa, ràdio,
televisió— sinó que s’endinsa en l’anàlisi de les seves funcions socials, en
el paper dels media «com a actors polítics». El que s’anomena «la bata-
lla de València» sobre la identitat i la llengua es descobreix, sobretot,
com una batalla —o una instrumentalització— mediàtica.
En aquest nou marc comunicacional és possible analitzar les funcions i
les disfuncions culturals del País Valencià contemporani, com s’evidencia,
per exemple, en l’anàlisi de la sorprenent controvèrsia ideològica i cultu-
ral —que difícilment podrem trobar a altres indrets del món— entre al-
guns diaris i la universitat, actuant com a «institucions» culturals
d’influència.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 229

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
230
D’altra banda, la investigació en comunicació dels sociòlegs valen-
cians es troba en la majoria dels casos esparsa en les recerques que es
realitzen amb altres objectes centrals d’estudi. Tothom en para compte,
però són escasses les aportacions monogràfiques. Des de la sociologia
de la cultura, Antonio Ariño (1997 i 2006) i Gil-Manuel Hernàndez
(1999) són un bon exemple de l’atenció teòrica i empírica a la influència
dels media. També Ramon Llopis des de la metodologia quantitativa
(2000 i 2003), i les relacions entre els media i el futbol (2002 i 2006),
n’ha fet aportacions d’interès, tot i que condicionat per l’accés a dades
secundàries i els estudis de mercat.
Els estudiants de tercer cicle han fet tot un seguit de treballs finals de
recerca, alguns dels quals paga la pena ressenyar, per la seua qualitat i
perquè l’eix principal cau de ple en la sociologia de la comunicació. Els
treballs, a títol expositiu, els hem classificat en estudis locals, estudis de
notícies i anàlisi estructural i interpretativa dels públics.
3. Els estudis locals
Catarroja: Un segle de publicacions i mitjans de comunicació
(1900-2000).
Jesús Monzó Cubillos, 2001.
Lluny de ser un treball d’arxiu, l’autor contextualitza i analitza la
premsa escrita conjuntament amb la resta de mitjans de comunicació, i
demostra així com els canvis socials, econòmics i polítics viscuts a Catar -
roja en el segle XX han condicionat les publicacions, els mitjans de co-
municació i la cultura en general del poble. Repassa el paper del cinema,
les experiències radiofòniques i la vitalitat editora de llibres i papers di-
versos a la ciutat.
La implantació de la societat de la informació: el municipi
de Catarroja com a cas d’estudi.
Maria José Carretero Jiménez, 2005.
El treball s’ocupa de l’estudi dels canvis que introduiran les TIC en la
vida quotidiana, estudia els efectes de la societat de la informació en
l’estructura de la societat a partir dels nous serveis que s’hi desenvolu-
pen —teleeducació, telesanitat, Administració virtual, telecomerç...
Aquest estudi empíric s’articula amb les teories entorn de la societat de
la informació: la revolució cientificotecnològica de Richta (llibertat real
com a conseqüència de la desaparició progressiva del factor treball), la
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 230

Sociologia de la comunicació
231
societat postindustrial de Touraine i Bell, i la societat de la informació de
Webster i Castells.
Objecte d’estudi: els canvis que poden introduir les TIC en la vida quo-
tidiana amb el projecte Infoville Catarroja com a marc d’estudi. Infoville
és una experiència pilot en la implantació de la SI, es tracta d’un projec-
te pioner en la creació d’un «municipi virtual». Infoville proporciona fa-
cilitats d’accés a la població a serveis d’informació específics dissenyats
per l’Administració.
Metodologia qualitativa, «intentant aproximar-nos al que es denomi-
na l’estudi dels intangibles»: canvis que introdueix la implantació de les
TIC i que els indicadors tradicionals no detecten. Per això es practica
l’etnografia: entrevistes d’exploració a famílies sobre l’ús, en l’àmbit fa-
miliar, d’Infoville.
Les conclusions: en l’època actual, el protagonisme el manté
l’ordinador, no Internet. La percepció de l’ordinador com a peça impor-
tant de l’educació dels fills i la utilitat en els negocis són la principal mo-
tivació per a l’adquisició d’un aparell. Infoville i Internet queden en un
segon terme. S’observa com el projecte s’ha avançat a la societat i se si-
tua la seua utilitat en un futur.
S’observen greus diferències de gènere en l’ús i el coneixement de
l’ordinador. Els homes, que també són els més interessats en l’ad -
quisició d’un ordinador de baix cost, considerat molt important per a
l’educació dels fills, són els més habituats en l’ús de l’aparell (relacionat
amb treball o negoci). Les mares, per contra, l’utilitzen en menor me-
sura i emfasitzen els aspectes negatius dels ordinadors, tant pel que fa
a la percepció pròpia (pèrdua de temps) quant a l’ús que en fan els
seus fills. Aquestes diferències de gènere es transmeten a la generació
següent, en la qual s’observa un major ús i domini de l’ordinador per
part dels fills homes que de les filles dones. En termes generals, hi pre-
domina un desinterès cap a Infoville, i el servei que ofereix es relaciona
amb l’oci.
L’espai comunicatiu local de Torrent.
Javier Agustí Campos, 1999.
Treball descriptiu de la situació comunicativa actual en la localitat. Hi
realitza una exhaustiva descripció de productes i estructures informati-
ves que els fan possibles i les persones que hi treballen en l’àmbit de la
premsa (revistes, periòdics, butlletins), ràdio i televisió, que s’editen o
emeten des de Torrent o que tinguen com a destí específic la ciutat de
Torrent.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 231

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
232
El mètode quantitatiu s’utilitza per analitzar les dades sobre la premsa
local. L’aproximació qualitativa s’ha realitzat a través de les entrevistes
amb un responsable de cada publicació. Un altre objectiu de l’ela bo ració
d’aquestes entrevistes ha estat la creació d’una fitxa hemerogràfica de
cada publicació.
D’entre les conclusions més rellevants del treball de Javier Agustí tro-
bem que el creixement de la informació local es correspon amb el des-
envolupament econòmic, demogràfic i cultural que ha experimentat
Tor rent en les tres últimes dècades. Es constata que la vocació comarcal
és una constant en gran part dels mitjans de comunicació torrentins.
Aquesta voluntat respon a «una visió de l’àmbit comarcal com a meca-
nisme de defensa de tota una identitat i cultura popular i local enfront
de l’expansió uniformitzadora i despersonalitzadora de la capital». Per
últim, l’ús del català continua sent menor que el del castellà, tot i que la
seua presència és significativa. L’usen els mitjans dependents de
l’Administració, mentre que el seu ús és pràcticament nul en la iniciativa
privada fins a l’aparició de l’edició local d’El Punt.
La ràdio i la televisió locals, per la seua part, són propietat d’un ma-
teix empresari torrentí i, en ambdós casos es tracta de projectes nascuts
i iniciats des de Torrent que busquen l’àmbit comarcal com a fórmula
per millorar la seua viabilitat econòmica.
Una televisió pública i educativa per a Alcoi.
Rafael Miralles, 2001.
L’estudi de Rafael Miralles tracta de desvetllar les claus necessàries
perquè la ciutat d’Alcoi puga posar en marxa el seu propi projecte de
comunicació: un canal local de televisió. Una volta ha explicitat l’anàlisi
de la realitat d’Alcoi, en termes històrics, econòmics, socials, culturals i
comunicatius, s’endinsa en les dades quantitatives (dades referides a la
població local, audiències...) i qualitatives (estudi qualitatiu amb setze
entrevistes a representants de la societat alcoiana per a l’anàlisi de
l’actitud comunitària davant del projecte) per apropar-se al màxim a la
descripció d’un projecte de televisió educativa, al servei de la ciutat, que
esdevinga un espai comunicatiu propi.
El model de televisió que defineix és de contingut local, centrat en la
informació i els serveis; de titularitat pública respectuosa amb l’objecti -
vitat, veracitat i imparcialitat de les informacions; la separació entre in-
formacions i opinions; el respecte al pluralisme; el respecte als drets i lli-
bertats; la protecció de la joventut i de la infància; el respecte dels valors
d’igualtat i la promoció dels interessos locals, i impulsa per a això la par-
ticipació dels grups socials amb aquest caràcter, a fi de fomentar, pro-
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 232

Sociologia de la comunicació
233
moure i defendre la cultura i la convivència locals. La televisió ha de con-
tribuir a la normalització lingüística. Ha d’estar dotada de tecnologia
digital avançada i ser un canal propi gestionat professionalment, que
fomente la participació activa dels ciutadans i que no esdevinga instru-
ment d’utilització partidista.
El projecte de constitució d’una televisió pública i educativa es consi-
dera un condensador simbòlic dels valors que els ciutadans estimen im-
portants de la seua ciutat, particularment pel que fa a la modernitat i la
identitat pròpia.
Les demandes i els requisits sobre el model televisiu són ben relle-
vants: la qualitat de la producció i la professionalitat; la independència
de la televisió dels partits polítics i dels poders públics, sobretot del go-
vern municipal; caràcter preferentment informatiu, d’àmbit comarcal,
en valencià, educatiu i cultural, etc.
Malgrat això s’observen tres eixos amb manca de consens: diferèn-
cies en la projecció de l’imaginari de la ciutat (imatge real / imatge per
vendre), cosmopolitisme enfront de localisme i la manca de col·labora -
ció amb un projecte desconegut.
4. Els estudis sobre notícies
La cara oculta de la luna: Locura y sociedad en la Valencia
contemporánea.
Cándido Polo Griñán, 1994.
Objecte d’estudi: la dialèctica de la bogeria i el seu entorn social,
interacció en la societat valenciana contemporània, mitjançant l’anàlisi
de l’experiència assistencial de l’hospital psiquiàtric de Bétera en el seu
context històric i ambiental.
La importància del treball de Cándido Polo en matèria de comunica-
ció jau en l’anàlisi del material periodístic per conèixer les actituds públi-
ques cap als malalts mentals i el manicomi. I també cap als criteris diag-
nòstics, els mètodes de tractament i les orientacions assistencials. Els
mitjans de comunicació, en aquest tema, es desvetllen de gran impor-
tància en ser l’única font d’informació dels ciutadans no afectats, ja que
la problemàtica que envolta la bogeria i el manicomi solament té ressò
entre els interns, els familiars i el personal tractant i, d’altra banda, entre
les entitats oficials amb competències.
La visió social que emergeix de l’activitat dels mitjans de comunicació
al voltant de la bogeria i la pràctica psiquiàtrica:
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 233

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
234
— Entre el silenci sobre qüestions marginals i interès pels moviments
renovadors en marxa: més fets espectaculars relatius a comportaments
«problemàtics» dels malalts que interès per iniciatives renovadores.
— Actituds de prejudici des de posicions paternalistes a posicions tre-
mendistes que exalten el perill dels malalts. Transferència a la psiquiatria
i els seus professionals les funcions tradicionals de càstig a la desviació i
imposició de normes correctores.
— Contradiccions que rellisquen en els mitjans: es demanen mesures
de progrés alhora que es difonen notícies sensacionalistes de contingut
reaccionari.
— Mancança d’un periodisme d’investigació que s’aprope a aquests
temes amb consciència de l’impacte sobre les audiències.
Els fets noticiables provenen de pacients, familiars, treballadors i res-
ponsables institucionals, aquests últims amb un tracte preferent per
part dels mitjans. Polítics i gestors veuen ressaltat el seu protagonisme
en titulars, declaracions i fotografies. Els treballadors apareixen de ma-
neres molt variades, en sanitat, societat o qüestions sindicals, i els pa-
cients ho fan de manera individual a les pàgines de successos, envoltats
d’interès morbós i imatges patètiques preses sovint sense permís que
denigren l’individu. El missatge global que els mitjans transmeten sobre
els sectors implicats recull les actituds negatives existents en els grups
socials i contribueix a consolidar els tòpics tradicionals. Sovint els malalts
apareixen desqualificats amb apel·latius com psicòpata, pertorbat, de-
ment, alienat, etc., «de ressonància ancestral i càrrega simbòlica in-
apel·lable». Bogeria i perill s’associen des de la lògica de la segregació,
de manera que resulta inevitable l’alarma social: el destí dels afectats no
pot ser altre que el manicomi.
El sensacionalismo contra la propaganda:
Informativos de Televisión de la Comunidad Valenciana.
Maria Sol Gómez San Isidro, 2000.
Desenvolupa una anàlisi de contingut i tècnic dels informatius que
ofereix la televisió generalista en el País Valencià.
Analitza com conjuguen els diferents noticiaris televisius les variables
sensacionalisme i propaganda política. Per dur a terme el treball, Maria Sol
Gómez analitza minuciosament els quatre informatius específics per al País
Valencià de la graella generalista —els informatius Aitana de TVE, els infor-
matius de Canal 9, la desconnexió territorial d’Antena 3 i la desconnexió
ter ritorial de Tele 5— des del punt de vista lèxic i narratiu, els recursos vi-
suals, l’estructura de la informació, el contingut i les declaracions inserides.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 234

Sociologia de la comunicació
235
La conclusió més rellevant de la investigació és la constatació que
existeix una relació directa entre la naturalesa de la gestió de la televisió
—pública o privada— i la preponderància del sensacionalisme o la propa-
ganda. Els canals televisius privats han trobat en l’espectacularitat la
seua raó de ser, mentre que les cadenes públiques estan marcades per
la gestió i l’acció governamental. Des de l’estudi es denuncia la incapaci-
tat de resposta que té el públic davant d’una televisió que es mou entre
la propaganda i el sensacionalisme i s’aposta per un canvi qualitatiu del
mitjà que s’adrece cap a una audiència crítica i conscient, d’una manera
plural i transparent.
La construcció social de la intolerància
pels mitjans de comunicació social.
Susana Sánchez Flores, 1999.
La hipòtesi que planteja és que per a un mateix esdeveniment, es do-
nen construccions diferents per part dels diaris, i en el cas específic de
l’assassinat del jove de divuit anys Guillem Agulló en un poble del Maes-
trat per un grup radical de caire nazi, el diari Las Provincias planteja un
procés d’ocultació que emmascara les accions violentes de l’extrema
dreta i les desvincula de l’àmbit polític.
Per operacionalitzar les hipòtesis es plantegen els següents objectius
específics:
— Establiment de comparacions textuals dels diaris.
— Anàlisi i comparació de titulars.
— Anàlisi de l’organització discursiva del cas.
— Anàlisi de l’estil i la retòrica de cada diari.
— Anàlisi de les fal·làcies encobertes en el discurs del diari Las Provin-
cias.
S’hi escull la premsa diària per la capacitat cognoscitiva duradora i
per la seua capacitat de tematització. L’univers de l’anàlisi són els periò-
dics escrits de tirada local (El Levante i Las Provincias) i nacional (El País,
en la seua edició de la Comunitat Valenciana). Es trien totes les notícies
relacionades des que es produeixen els fets (primavera de 1993) fins al
moment que es dicta la interlocutòria de processament contra cinc jo-
ves com a autors del delicte d’assassinat (febrer de 1994).
La tècnica emprada és l’anàlisi qualitativa del discurs elaborat per T.
van Dijk.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 235

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
236
Conclusions:
Mentre que Levante i El País tracten d’aproximar-se al cas des d’una
perspectiva plural, i considerar-lo com un fet estructural amb implica-
cions polítiques i socials, Las Provincias fa un tracte desequilibrat de la
informació, i intenta controlar i reduir el succés a la mínima expressió.
Las Provincias s’erigeix com a negador de qualsevol tipus de violència
d’ultradreta, i considera natural la violència juvenil. «La funció del dis-
curs desideologitzador del periòdic Las Provincias se centra fonamental-
ment en la legitimació de l’ordre institucional del “ací no passa res” a
partir de la desqualificació del seu oposat univers simbòlic que denuncia
la violència i la intolerància». «El fet que s’hagen descobert i posat de
manifest els elements violents en l’interior d’organitzacions d’ultradreta
constitueixen una amenaça per a la cosmovisió de la ideologia conser-
vadora que defensa el diari, i la seua reacció és l’atac a l’univers simbòlic
diferent per definició, mitjançant l’equiparació dels comportaments vio-
lents d’extrema dreta amb els d’extrema esquerra.»
Las Provincias: Anàlisi del discurs de Las Provincias
durant la transició democràtica espanyola.
Carmen Prats Ródenas, 1998.
Aquest treball continua l’anàlisi de Rafael Xambó en Ideologies lin-
güístiques i mitjans de comunicació al País Valencià (1997). El tema
d’investigació és la línia informativa de Las Provincias a través de les no-
tícies de primera plana durant la transició (1978-1982).
Dos llenguatges fonamentals es debaten en les portades: el discurs
polític predominant en els anys 1981-1982, i el discurs simbòlic de la rea -
litat dels valencians en el període 1978-1979 principalment. Dos llen-
guatges que s’articulen per poder arribar, d’una banda, a un públic in-
teressat en els canvis polítics de gran magnitud que s’estaven produint,
i de l’altra, crear una cosmovisió política, social i cultural pròpia sobre el
País Valencià. En definitiva, el treball situa l’acció del diari com a actor
polític destacat.
Carmen Prats escriu una història del mitjà, des del seu naixement
a l’últim terç del segle XIX, i el situa en l’òrbita política i econòmica que
defensa: el liberalisme econòmic i el conservadorisme polític en la seua
vessant més dretana: el suport a Mussolini, l’antirepublicanisme, el ser-
vei a Franco (per això no va ser tancat el diari), etc., i ja en la democrà-
cia, l’anticatalanisme i la creació, en últim terme, de «la batalla de Va-
lència».
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 236

Sociologia de la comunicació
237
Carmen Prats assenyala que el paper polític del diari en la història dels
canvis polítics, econòmics i socials espanyols ha estat polemitzar sobre
la concepció dels valencians i crear un conflicte polític que va esdevenir
civil amb l’enfrontament virulent de la societat durant els anys de re-
construcció del país. Els interessos del periòdic han girat al voltant de
la creació d’un discurs social incoherent, conflictiu i incòmode sobre la
identitat cultural dels valencians.
5. Estudis sobre els públics
Una aproximación cualitativa a los públicos de la televisión.
Rosa Cabo Martín, 2002.
Mentre que les investigacions tradicionals sobre les audiències de la
televisió s’han orientat cap a l’anàlisi de la capacitat de la televisió per
condicionar la conducta i les opinions dels individus, i convertir la televi-
sió en un instrument de persuasió política o comercial, la investigació
present tracta d’aprofundir en com utilitzen la televisió els espectadors
en la seua rutina diària.
Aquest canvi de perspectiva ve motivat per la concepció del fet de mi-
rar la televisió com a procés cultural i dinàmic totalment integrat en la
vida quotidiana. La televisió apareix com a mediadora entre l’esfera pú-
blica i la privada en presentar el món exterior dins la família i col·labora
en la conformació d’uns coneixements comuns i unes idees, alhora que
pauta les normes de comportament social.
La línia teòrica en què s’inspira la investigació social interpretativa
dels mitjans de comunicació de masses és l’interaccionisme simbòlic i
l’etnometodologia.
L’estudi qualitatiu dels públics de la televisió implica tant l’anàlisi dels
usos que es fa del mitjà com de les gratificacions rebudes, per això
s’estudia des de l’àmbit familiar. La gratificació no ve solament a través
dels continguts que s’ofereixen sinó també per la simple exposició (la re-
laxació, implica que ha acabat la jornada laboral, etc.), o com a conse-
qüència del context: és una activitat que es fa en companyia, sovint en
família, la qual cosa condiciona la selecció de continguts, crea situacions
de conflicte i de dominació.
L’objecte d’estudi a investigar és el format pels membres d’un grup
familiar, i s’observa la incidència de l’entorn familiar en la interacció dels
individus amb la televisió. El treball etnogràfic es realitza en vuit famílies
amb els criteris de segmentació: classe social, ocupació, edat dels mem-
bres, residència, etc., amb la intenció de comprendre la complexitat de
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 237

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
238
la pràctica domèstica de mirar la televisió en el seu context: les condi-
cions socials del grup bàsic i els seus patrons d’interacció amb la tele -
visió.
Més que d’exposició a continguts, cal parlar d’hàbit generalitzat ruti-
nari que transforma un acte individual en un procés social. L’atenció
a la televisió és molt sovint dispersa i s’usa per a relaxar-se, o «tenir
companyia», també s’utilitza per estar en família i, depenent de la pro-
gramació, s’estableixen converses entre els familiars o s’atenen els dis-
cursos.
La televisió és el principal element transmissor de coneixement quoti-
dià. Cal subratllar la centralitat de la televisió en la cultura del públic, per
tant, presenta una gran importància pel que fa a la integració social:
uneix el món exterior amb la vida familiar.
Els patrons de selecció, comunicació i concentració varien ostensible-
ment en les diverses famílies i reflecteixen la complexitat de les dinàmi-
ques familiars. Des d’una perspectiva de gènere, cal destacar l’ús dife-
renciat que es fa de la televisió: les dones l’usen per relaxar-se i
evadir-se, valoren molt positivament la comunicació familiar que es
crea. Per això tendeixen a limitar el nombre d’aparells. Busquen sobre-
tot l’espai de l’entreteniment, mentre que els homes remarquen els
usos informatius i d’integració. Les dones, per la seua part, també fan
altres usos de la televisió com mantenir entretinguts els fills mentre des-
envolupen altres tasques domèstiques, o sentir-se acompanyades men-
tre realitzen altres accions com cosir, planxar, etc.
Des d’una perspectiva de les classes socials, les classes populars mani-
festen la seua inclinació cap a una televisió per a l’evasió, mentre que les
classes mitjanes mostren especial interès pels programes formatius i cul-
turals, per aprendre. El seu discurs va dirigit al que «hauria de ser»,
mentre que les classes populars ho fan en termes de gust.
Els discursos sobre la televisió dels grups de joves mostren una relati-
va independència de la classe social d’origen, i ocupen un espai inter-
medi de les classes populars i les classes mitjanes. El consum de televisió
és un instrument per a la satisfacció dels moments que passen dins la
casa. Mantenen un distanciament valoratiu del mitjà, i el situen entre els
consums quotidians naturalitzats (sense els objectius transcendentals
percebuts pels adults que van veure com l’aparell receptor se situa-
va per primera vegada a les cases).
Finalment, la vivència del temps dedicat a la televisió es destaca de vi-
tal importància per caracteritzar el mitjà. Temps buit, temps d’oci i
temps restant són algunes de les catalogacions que rep el temps dedi-
cat a mirar la televisió. «Un temps que és personal sense ser propi. Un
temps sense amo: de descans entre les hores d’estudi; temps entre jor-
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 238

Sociologia de la comunicació
239
nada i jornada, amb la dedicació al treball com a fons. [...] Temps buit
oposat al temps lliure, viscut aquest com a completament propi.»
Exclusión social y marginalidad en Valencia:
La construcción de «el inmigrante» en los discursos sobre drogas.
Benno Herzog, 2006.
El treball d’investigació de Benno Herzog tracta els efectes de domi-
nació i exclusió dels discursos i la seua funció en la construcció del co-
neixement popular sobre immigració. Per poder analitzar aquests dis-
cursos, Benno utilitza una metodologia qualitativa basada en l’anàlisi de
contingut d’entrevistes semidirigides a ciutadans de quatre barris dels
País Valencià, dos de València, un de Castelló i un d’Alacant. Tot i que el
treball no analitza directament els mitjans de comunicació, aquests te-
nen un paper important alhora de conformar els discursos de la pobla-
ció. Al llarg de les entrevistes s’observa com els mitjans són considerats
importants, sobretot com a font d’informació dels entrevistats. I són la
peça clau a l’hora de parlar d’immigració com a problema general que
afecta a tots. En el cas de la immigració, són els mitjans els que han con-
vertit aquest en un tema rellevant i problemàtic amb la connexió amb al-
tres temes com la seguretat, la criminalitat, l’atur, etc. Així doncs, el
tema afecta personalment perquè té presència mediàtica: «els mitjans
serveixen també com a substitutiu d’experiències pròpies que “justifica-
rien” una generalització». Tot i això, els mitjans no determinen els dis-
cursos sinó que les informacions són interpretades segons el coneixe-
ment previ dels destinataris.
En l’anàlisi de les entrevistes, l’autor remarca tres funcions estratègi-
ques dels mitjans: citar un periòdic simbolitza un cert estatus social,
aporten credibilitat ja que suposadament aporten objectivitat i, final-
ment, dissimulen la responsabilitat dels continguts en amagar les opi-
nions personals en els fets que narra una notícia.
Bibliografia
AGUSTÍ, Javier (1999). L’espai comunicatiu local de Torrent. València:
Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia
Social. [Treball de tercer cicle]
ARIÑO, Antonio (1997). Sociología de la cultura. Barcelona: Ariel.
ARIÑO, Antonio [dir.] (2006). La participación cultural en España. Ma-
drid: Fundación Autor - SGAE. [En col·laboració amb R. Castelló, R.
Llopis i G.-M. Hernàndez]
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 239

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
240
BLASCO, Ricard (1985). «Reflexions al voltant de la premsa comarcal».
Batllia [València], núm. 2.
CABO, Rosa (2002). Una aproximación cualitativa a los públicos de la te-
levisión. València: Universitat de València. Departament de Sociolo-
gia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
CARRETERO, Maria José (2005). La implantació de la societat de la infor-
mació: el municipi de Catarroja com a cas d’estudi. València: Univer-
sitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social.
[Treball de tercer cicle]
COROMINAS, MARIA; LÓPEZ, Bernat (1994). «Espanya: les contradiccions
del «model autonòmic». Anàlisi, núm. 17 (desembre).
FUSTER, Joan (1962). Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62.
GARCÍA FERRANDO, Manuel [coord.] (1992). La sociedad valenciana de
los 90. València: Alfons el Magnànim. IVEI.
GIFREU, J. (1983). «Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya
(1970-1980)». L’Avenç [Barcelona].
— (1989). Comunicació i reconstrucció nacional. Barcelona: Pòrtic.
GIFREU, J. [dir.]; COROMINAS, M. [coord.] (1991). Construir l’espai català
de comunicació. Barcelona: Generalitat de Catalunya: CIC.
GÓMEZ, Maria Sol (2000). El sensacionalismo contra la propaganda: In-
formativos de Televisión de la Comunidad Valenciana. València: Uni-
versitat de València. Departament de Teoria dels Llenguatges. [Tre-
ball de tercer cicle]
HERNÀNDEZ I MARTÍ, Gil-Manuel (1999). «Los medios de comunicación so-
cial y las fiestas». A: IV Congreso de Fiestas Tradicionales de la Co-
munidad Valenciana. (Requena, 26-28 novembre). [Ponència]
HERZOG, Benno (2006). Exclusión social y marginalidad en Valencia: La
construcción de «el inmigrante» en los discursos sobre drogas. Va-
lència: Universitat de València. Departament de Sociologia i Antro-
pologia Social. [Treball de tercer cicle]
LLOPIS GOIG, Ramon (2000). «Medición de los efectos de la comunicación
de masas con tracking publicitario. Un ejemplo de modelización mate-
mática». Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 10, p. 109-117.
— (2002). «Medios de comunicación y mundialización del fútbol». A:
Primer Congreso Científico Internacional de Fútbol. (Salamanca, 17 i
18 maig).
— (2003). «Indicadores de eficacia y tasas de rendimiento de una cam-
paña de comunicación masiva en televisión. Una aplicación del análi-
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 240

Sociologia de la comunicació
241
sis de series temporales». Esic Market: Revista Internacional de Eco-
nomía y Empresa, núm. 116, p. 217-230.
LLOPIS GOIG, Ramon (2006). «Fútbol y televisión en España». A: IX Con-
greso de la Asociación Española de Investigación Social Aplicada al
Deporte. (Las Palmas de Gran Canaria, 16 i 18 novembre).
MARQUÉS, Josep Vicent (1974). País perplex. València: Tres i Quatre.
MARTÍNEZ, Francesc; RAMOS, Alfred (2001). La premsa local i comarcal
de l’Horta Sud (1976-1996). Picanya: IDECO.
— (2003). Temps de foscor: La premsa de l’Horta Sud en el franquisme
(1939-1975). Sueca: Ajuntament de Catarroja.
MIRALLES, Rafael (2001). Una televisió pública i educativa per a Alcoi.
València: Universitat de València. Departament de Sociologia i An-
tropologia Social. [Treball de tercer cicle]
MOLLÀ, Damià (1979). El País Valencià com a formació social. València:
Prometeo.
MOLLÀ, Toni [ed.] (1997). Política i planificació lingüístiques. Alzira: Bro-
mera.
MONZÓ, Jesús (2001). Catarroja: Un segle de publicacions i mitjans de
comunicació (1900-2000). Sueca: Ajuntament de Catarroja.
MORAGAS, Miquel de (1988). Espais de comunicació: experiències i pers-
pectives a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
NINYOLES, Rafael Lluís (1969). Conflicte lingüístic valencià. València: Tres
i Quatre.
— (1975). Idioma i prejudici. 2a ed. rev. Palma de Mallorca: Moll.
NINYOLES, Rafael Lluís [comp.] (1982). Estructura social al País Valencià.
València: Diputació de València.
PÉREZ MORAGÓN, Francesc (1980). «La premsa clandestina al País Valen-
cia». L’Espill [València], núm. 5.
PICÓ I LÓPEZ, Josep (1976). Empresario e industrialización: El caso valen-
ciano. Madrid: Tecnos.
— (1977). El moviment obrer al País Valencià sota el franquisme. Valèn-
cia: Tres i Quatre.
POLO, Cándido (1994). La cara oculta de la luna: Locura y sociedad en la
Valencia contemporánea. València: Universitat de València. Depar-
tament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer cicle]
PRATS, Carmen (1998). Las Provincias: Anàlisi del discurs de Las Provin-
cias durant la Transició Democràtica Espanyola. València: Universitat
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 241

Rafael Xambó i Emma Gómez Nicolau
242
de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social. [Tre-
ball de tercer cicle]
SALCEDO, Salvador (1974). Integrats, rebels i marginats. València:
L’Estel.
SÁNCHEZ, Susana (1996). La construcció social de la intolerància pels
mitjans de comunicació social. València: Universitat de València. De-
partament de Sociologia i Antropologia Social. [Treball de tercer ci-
cle]
SOLBES, Rosa (1972). Primera Página: Historia de una frustración: Escola
Oficial de Periodisme de València. [Tesina de fi d’estudis] [Mecano-
grafiat]
V Jornades de Sociolingüística: Comunitat Lingüística i Espais Comuni-
catius (1997). Alcoi: Ajuntament d’Alcoi.
XAMBÓ, R. (1992). Los medios de comunicación social. A: GARCÍA
FERRANDO, M. [coord.]. La sociedad valenciana de los 90. València:
Alfons el Magnànim: IVEI.
— (1995). Dies de premsa: La comunicació al País Valencià des de la
transició política. Tavernes Blanques: L’Eixam.
— (1996). El sistema comunicatiu valencià. Tesi doctoral. València: Uni-
versitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia So-
cial.
— (1997). Ideologies lingüístiques i mitjans de comunicació al País Va-
lencià. A: MOLLÀ, Toni [ed.]. Política i planificació lingüístiques. Alzi-
ra: Bromera.
— (2001). Comunicació, política i societat: El cas valència. València: Edi-
cions 3 i 4.
001-314 Treballs comunicacio (22):PC 25/07/2008 10:41 Página 242