Situació i identificació de la Baldriga Balear Puffinus mauretanicus i la Baldriga Mediterrània Puffinus yelkouan a Catalunya

Abstract

Occurrence and identification of Balearic Puffinus mauretanicus and Yelkouan Shearwaters Puffinus yelkouan in Catalonia Both the Balearic Puffinus mauretanicus and the Yelkouan Shearwaters Puffinus yelkouan are known to occur off Catalonia, but their status is still unclear in the area. This is especially true for yelkouan, which is considered a rather rare visitor from late summer to early autumn. The aim of this paper is to clarify the status of these shearwaters on the Catalan coast, as well as to provide some information to help in identifying both species. Between 1992 and 1998, it was possible to identify a total of 15,721 shearwaters throughout the Catalan coast (either from land or offshore). Of these birds, 14,766 (94%) were mauretanicus, and 955 (6%) were yelkouan. In summer, when both species were rather scarce, yelkouan was the commonest species (56.3%). The rest of the year mauretanicus appeared in good numbers throughout the region, and comfortably outnumbered yelkouan. However, yelkouan was quite common and regular throughout the year on the northern coast, closer to its breeding areas in southern France. On the southern coast yelkouan was less common, and appeared regularly only in summer and autumn. Both species can be identified at sea, under good conditions, with some practice. The Balearic species is slightly larger than yelkouan, more powerful and thickset, and it gives the impression of an ill-proportioned bird due to its long body and wings, small head and powerful bill. The upperparts are brownish, and usually present little contrast with the variably whitish underparts. In contrast, yelkouan is better proportioned, more compact and lighter. It presents a conspicuous contrast between the dark brown upperparts (sometimes appearing black) and the pure white underparts, in this sense recalling an auk. Also, yelkouan has faster wingbeats than mauretanicus, and careens more often.

Full text

385Situació i identificació de la Baldriga Balear
Situació i identificació de la Baldriga
Balear Puffinus mauretanicus i la
Baldriga Mediterrània Puffinus yelkouan
a Catalunya
José Manuel Arcos*
* Universitat de Barcelona, Departament de Biologia Animal (Vertebrats),
Av. Diagonal 645, 08028 Barcelona.
Abstract
Occurrence and identification of Balearic Puffinus mauretanicus and Yelkouan
Shearwaters Puffinus yelkouan in Catalonia
Both the Balearic Puffinus mauretanicus and the Yelkouan Shearwaters Puffinus yelkouan
are known to occur off Catalonia, but their status is still unclear in the area. This is especially
true for yelkouan, which is considered a rather rare visitor from late summer to early
autumn. The aim of this paper is to clarify the status of these shearwaters on the Catalan
coast, as well as to provide some information to help in identifying both species. Between
1992 and 1998, it was possible to identify a total of 15,721 shearwaters throughout the
Catalan coast (either from land or offshore). Of these birds, 14,766 (94%) were
mauretanicus, and 955 (6%) were yelkouan. In summer, when both species were rather
scarce, yelkouan was the commonest species (56.3%). The rest of the year mauretanicus
appeared in good numbers throughout the region, and comfortably outnumbered yelkouan.
However, yelkouan was quite common and regular throughout the year on the northern
coast, closer to its breeding areas in southern France. On the southern coast yelkouan
was less common, and appeared regularly only in summer and autumn. Both species can
be identified at sea, under good conditions, with some practice. The Balearic species is
slightly larger than yelkouan, more powerful and thickset, and it gives the impression of
an ill-proportioned bird due to its long body and wings, small head and powerful bill.
The upperparts are brownish, and usually present little contrast with the variably whitish
underparts. In contrast, yelkouan is better proportioned, more compact and lighter. It
presents a conspicuous contrast between the dark brown upperparts (sometimes appearing
black) and the pure white underparts, in this sense recalling an auk. Also, yelkouan has
faster wingbeats than mauretanicus, and careens more often.
Les dues baldrigues del gènere Puffinus que podem trobar al Mediterrani, la Baldriga Balear P.
mauretanicus i la Baldriga Mediterrània P. yelkouan, han estat protagonistes d’una llarga
controvèrsia pel que fa a la seva taxonomia i sistemàtica. La similitud superficial entre ambdues
formes, així com d’aquestes amb la Baldriga Pufí Puffinus puffinus, va comportar la consideració
de les dues primeres com a subespècies de la darrera fins a finals dels anys 80 (p.ex. Cramp i
Simmons 1977, Harrison 1985). Aleshores, els treballs de Bourne et al. (1988) i Yésou et al.
Anuari d'Ornitologia de Catalunya. 1997: pàgs. 385-397

386 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
(1990) portaren a la separació de les formes mediterrànies respecte de la forma atlàntica (P.
puffinus), però es mantingué el vincle específic entre ambdues formes locals i esdevingueren
P. yelkouan yelkouan i P. yelkouan mauretanicus. Finalment, estudis recents a nivell
paleontològic (Walker et al. 1990, Altaba 1994) i molecular (Amengual et al. 1996), així com
la consideració de criteris geogràfics, de fenologia, etc. (vegeu Mayol 1998) van més enllà i
suggereixen la consideració dels dos taxons mediterranis com a espècies diferents, tal i com ja
fan obres de rellevància com l’edició revisada dels ocells del Paleartic occidental (Snow &
Perrins 1998).
La Baldriga Balear Puffinus mauretanicus esdevé, en aquest nou context, l’única espècie d’ocell
endèmica d’aquestes illes, on manté una població reproductora estimada en prop de 3400 parelles
(Mayol i Aguilar 1991). En finalitzar la cria, a finals de juny, el gruix de la població migra cap
al golf de Biscaia per mudar (Yésou 1986, Le Mao i Yésou 1993), i retorna durant la tardor per
passar l’hivern a les costes del NE de la península Ibèrica (Gutiérrez i Figuerola 1995). D’altra
banda, la Baldriga Mediterrània Puffinus yelkouan nidifica per tot el Mediterrani central i oriental,
amb petites colònies localitzades en illots del SE de França (Zotier et al. 1992). Fora de l’època
reproductora el gruix de la població d’aquesta espècie sembla migrar cap al NE, penetrant dins
de la mar Negra (Bourne et al. 1988). Així doncs, aquestes baldrigues presenten àrees de
distribució força diferenciades, i sembla que les úniques zones de solapament regular en
l’actualitat són la costa catalana i l’àrea de les Balears (Paterson i Yésou 1995).
En el cas concret de Catalunya, l’espècie balear és la més comuna de les dues, amb observacions
al llarg de tot l’any que prenen els màxims durant l’hivern i a l’època reproductora (febrer-
juny) (p.ex. Ferrer et al. 1986, Carboneras 1987, Gutiérrez i Figuerola 1995, Arcos i Ruiz
1997). Per contra, la presència de Puffinus yelkouan a les nostres aigües és poc coneguda, i està
considerada com un visitant relativament rar de finals d’estiu i principis de tardor (Ferrer et al.
1986, Carboneras 1987). L’objectiu d’aquest article és el de clarificar la situació d’aquestes
Foto 1.
Puffinus mauretanicus
. Vinaròs, 15.V.97 (J. M. Arcos). La coloració fosca de les parts
superiors s’estén notòriament cap a les parts inferiors; noteu la manca de contrast.
Plate 1.
Puffinus mauretanicus
. Vinaròs, 15.V.97. The dark coloration of the upperparts extends well onto the underparts; note the
lack of contrast.

387Situació i identificació de la Baldriga Balear

388 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
Figura 1. Abundància relativa de
Puffinus yelkouan
i
Puffinus mauretanicus
en les diferents èpoques
de l’any (trimestres). La informació apareix per separat per a les diferents províncies, de nord a
sud: Girona, Barcelona i Tarragona. Sobre cada columna s’especifica el nombre total d’exemplars
observats (n).
Figure 1. Relative abundance of
Puffinus yelkouan
and
Puffinus mauretanicus
according to season and province, from north to
south: Girona, Barcelona and Tarragona. The total number of birds identified to the specific level is shown over each column (n).
dues baldrigues a Catalunya, fent èmfasi en l’abundància relativa de cada espècie més que no
pas en estimacions numèriques absolutes. Donat que la desconeixença sobre la situació de
l’espècie oriental probablement es deu, almenys en part, a la dificultat de separar les dues
baldrigues al camp, es presenten també algunes claus per a la seva identificació.
Situació a Catalunya
Les dades que aquí es presenten corresponen a una compilació d’observacions personals
realitzades de manera no sistemàtica arreu del litoral català, tant des de la costa com a alta mar,
entre 1992 i 1998. Donada la dificultat de fer avaluacions numèriques amb aquest tipus de
dades, s’ha fet major èmfasi a estimar l’abundància relativa de les dues espècies, separant la
informació per zones (Girona, Barcelona i Tarragona) i per èpoques (trimestres). Malgrat això,
també s’ha volgut donar una idea de tipus quantitatiu de forma descriptiva i molt general.
Es va poder determinar un total de 15721 baldrigues, de les quals 955 (6%) eren mediterrànies
i 14766 (94%) balears. Per èpoques, yelkouan va predominar sobre mauretanicus durant l’estiu
(juliol-setembre, 56.3%), mentre que en altres èpoques va ser força minoritària respecte a
l’espècie balear. Pel que fa a la distribució geogràfica, s’observà una disminució en la proporció

389Situació i identificació de la Baldriga Balear
de l’espècie oriental a mesura que es baixa cap al sud (22.5% a Girona, 5.9% a Barcelona,
4.7% a Tarragona), amb diferències segons l’època de l’any. (figura 1).
La Baldriga Balear resulta l’espècie més comuna en les nostres aigües, com ja apuntaven
altres autors (p. ex. Ferrer et al. 1986, Carboneras 1987, Paterson 1997). Amb tot, yelkouan és
més freqüent del que es pensava d’acord amb aquests mateixos autors, especialment a la costa
nord de Catalunya. A més, tot i presentar els màxims durant l’estiu i principis de tardor, en
algunes zones es pot observar al llarg de tot l’any amb una certa regularitat. A continuació es
descriu amb més detall la presència de les dues baldrigues en les diferents èpoques de l’any:
Gener-març: Durant el gener mauretanicus forma agrupacions molt importants en alguns
indrets de la costa, fins al punt que gairebé la totalitat dels efectius d’aquesta espècie (estimats
en 10000-15000 exs.; p. ex. Yésou 1986, Bourne et al. 1988, Le Mao i Yésou 1993) es podrien
concentrar, algunes temporades, al litoral català en aquesta època (Gutiérrez i Figuerola 1995).
A partir de febrer els ocells ja ocupen les zones de nidificació a les Balears (p. ex. Araujo et al.
1977, Capellà 1988), però continua sent un ocell comú en les nostres aigües, especialment
entorn del delta de l’Ebre (p. ex. 2300 exs. el 25.II.94 davant de la punta de la Banya, obs.
pers.). L’extensa plataforma continental, l’elevada productivitat i la important flota pesquera
d’aquesta darrera zona suggereixen que es tracta d’una de les principals àrees d’alimentació
per a l’espècie en l’època reproductora (Arcos i Ruiz 1997, Abelló & Oró 1999). Pel que fa a
yelkouan, l’espècie sembla relativament comuna a la costa nord, però força escassa a la costa
central i sud, on les observacions posteriors al gener són força excepcionals, en especial prop
del delta de l’Ebre.
Foto 2.
Puffinus mauretanicus
. Vinaròs, 15.V.97 (J. M. Arcos). Ocell relativament clar, malgrat que
les infracobertores alars, els flancs i la regió del coll romanen foscos. Noteu la llargada de les ales,
així com les potes sobresortint per darrere de la cua.
Plate 2.
Puffinus mauretanicus
. Vinaròs, 15.V.97. This is a rather light-coloured bird, in spite of the dark underwing coverts, flanks
and sides of the neck. Note the relatively long wings and legs, the latter protruding well beyond the tail.

390 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
Abril-juny: Aquest període comprèn la fase més intensa de la reproducció de mauretanicus,
des del final de la posta fins que els polls deixen el niu, ja a finals de juny (Capellà 1988). En
aquesta època la baldriga balear és especialment nombrosa en aigües del delta de l’Ebre (p. ex.
550 exs seguint un pesquer a 35 milles de la costa el 9.V.97, obs. pers.), i decreix en nombre
cap al nord a causa probablement de la creixent distància a les àrees de cria. Hi ha una entrada
important d’efectius d’aquesta espècie entre principis de maig i mitjans de juny, coincidint
amb els darrers estadis de la cria (quan els polls poden romandre sols al niu i els adults poden
viatjar a distàncies més grans) i probablement amb els primers moviments de dispersió. Yelkouan
desapareix en aquesta època de la costa sud, probablement per la distància que la separa de les
colònies més properes, així com per la possible exclusió d’aquestes aigües per part de
mauretanicus. Per contra aquesta espècie freqüenta la costa més septentrional de Catalunya,
més propera a les colònies de la costa francesa, durant tota la primavera, i passa a ser gairebé
tan comuna com mauretanicus a la província de Girona. A mitjans de maig es comencen a
observar individus d’aquesta espècie a la costa central, i esdevé força nombrosa a principis de
juny, quan també s’observen alguns ocells a la costa nord de Tarragona.
Juliol-setembre: En aquest període el nombre de baldrigues decreix de manera important a
tota la costa catalana. El gruix de la població de mauretanicus abandona el Mediterrani per
mudar a les costes del golf de Biscaia (Yésou 1986, Le Mao i Yésou 1993), i només s’observen
individus aïllats o en petits grups, especialment en aigües del delta de l’Ebre. En finalitzar la
Foto 3. Grup de
Puffinus mauretanicus
pescant en aigües de Barcelona, 3.VI.96 (J. M. Arcos).
També s’hi pot veure un exemplar de
Puffinus yelkouan
en la part superior esquerra de la foto, en el
qual s’observa un contrast evident entre les parts superiors fosques (més que les de
mauretanicus
)
i les parts inferiors blanques, recordant un àlcid.
Plate 3. Flock of
Puffinus mauretanicus
feeding off Barcelona, 3.VI.96. There is also an individual of
yelkouan
in the upper left
corner of the photograph; this bird shows a clear contrast between the dark underparts (darker than in the surrounding
mauretanicus
)
and the pure white underparts, recalling an auk.

391Situació i identificació de la Baldriga Balear
cria, aproximadament un mes més tard que mauretanicus, yelkouan es desplaça cap al NE del
Mediterrani i a la mar Negra (Bourne 1988), però alguns exemplars es poden observar durant
el període estival per tota la costa catalana.
Octubre-desembre: Escassa encara a principis d’octubre, cap a finals de mes s’observen els
primers grups de mauretanicus que tornen de l’Atlàntic, amb un pas que es prolonga fins al
desembre (amb p. ex. 2000 exs. volant cap al NE, en dues hores d’observació, el 3.XII.92 a
Premià de Mar, obs. pers.). En aquest darrer mes els ocells ja comencen a agrupar-se en alguns
indrets de la costa, on les màximes concentracions es donen el gener (Gutiérrez i Figuerola
1995). L’espècie oriental, que encara és regular arreu a principis d’octubre, esdevé més rara a
les costes sud i central coincidint amb l’entrada de mauretanicus, malgrat que es poden obser-
var exemplars aïllats o en petits grups mixtos fins a principis d’hivern. A la costa de Girona
yelkouan sembla més comuna durant aquesta època, amb p.ex. prop de 35 exs. barrejats amb
altres 35 mauretanicus l’1.XI.96 a la badia de Roses (obs. pers.).
Identificació
Malgrat certa dificultat, yelkouan i mauretanicus es poden diferenciar bé al camp, amb certa
pràctica, si les condicions d’observació són favorables. Mauretanicus és sensiblement més
gran que yelkouan i puffinus, amb el cos i les ales relativament llargs, el cap petit i amb el bec
potent, i la zona ventral força pesada, caràcters que li confereixen un aspecte desproporcionat.
El plomatge és de color marró brut, amb parts inferiors blanquinoses d’extensió variable, sovint
poc o gens contrastades amb les parts superiors fosques. Per contra, yelkouan és un ocell
Foto 4.
Puffinus yelkouan
. Barcelona, 3.VI.96 (J. M. Arcos). S’aprecia un clar contrast entre les
parts superiors fosques i les inferiors blanques; noteu especialment les infracobertores caudals i
els flancs blancs.
Plate 4.
Puffinus yelkouan
. Barcelona, 3.VI.96. There is a clear contrast between the dark upperparts and the white underparts.
Note particularly the white undertail coverts and flanks.

392 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
sensiblement menor, amb ales, coll i cua més curts, i en general un aspecte molt més
proporcionat. El plomatge és molt més contrastat que en mauretanicus, amb parts inferiors de
color blanc pur i parts superiors fosques, que en alguns casos poden semblar negres a distància.
A continuació es descriuen amb més detall els trets més importants per a la identificació de les
dues espècies, a partir tant d’informació bibliogràfica (Yésou et al. 1990, Paterson i Yésou
1995 i McGeehan i Gutiérrez 1997) com d’observacions pròpies.
Estructura general: Mauretanicus és sensiblement més gran que yelkouan, i presenta un aspecte
força més robust i desproporcionat. El cos és relativament allargat, i la zona ventral sovint és
força pesada i situa el centre de gravetat cap a la part posterior de l’ocell. Les ales són també
més llargues que les de yelkouan. El cap és relativament petit, contrastant amb el potent bec i
amb el coll relativament llarg. Les potes són força llargues i la cua relativament curta, de
manera que els peus sobresurten sempre per darrere de la cua. D’altra banda, yelkouan és un
ocell més ben proporcionat, més compacte i alhora més lleuger que mauretanicus. El cos i les
ales són més curts, amb el bec també més curt i fi. Les potes són més curtes que les de
mauretanicus, però sovint sobresurten també per darrere de la cua. En aquest darrer punt les
dues baldrigues mediterrànies difereixen de puffinus, en la qual sovint els peus queden amagats
per la cua, proporcionalment més llarga.
Vol: Ambdues baldrigues volen molt a prop de l’aigua, alternant batudes d’ales ràpides amb
intervals de vol planat, amb les ales sempre rígides. La forma oriental, per la seva menor dimensió
i major proporcionalitat, presenta un batec d’ales més ràpid, que recorda al d’un àlcid (fet que
es veu accentuat pel nítid contrast gairebé blanc-negre que sovint presenta a certa distància),
Foto 5.
Puffinus yelkouan
. Barcelona, 3.VI.96 (J. M. Arcos). El cap i el bec s’observen més ben
proporcionats que en
mauretanicus
. La banda diagonal fosca corresponent a les axil·lars es pot
apreciar molt bé en aquesta foto.
Plate 5.
Puffinus yelkouan
. Barcelona, 3.VI.96. Note the well-proportioned head and bill compared to
mauretanicus
. The clear-cut
diagonal dark band of the axillaries is well-shown in this photograph.

393Situació i identificació de la Baldriga Balear
malgrat la seva lleugeresa. La baldriga balear, per contra, té un batec d’ales més potent i pesat,
i sensiblement més lent. A diferència de puffinus, que sovint es balanceja notòriament fins i tot
en condicions de calma, mauretanicus rarament es balanceja excepte amb vents forts. En aquest
aspecte yelkouan s’assembla més a mauretanicus, però de vegades es balanceja força amb
vents fluixos, en especial quan vola en grups monoespecífics.
Coloració: El plomatge de mauretanicus és molt variable, amb uns pocs exemplars extrems
molt foscos, que recorden P. griseus en coloració, i alguns exemplars molt clars, que s’apropen
en coloració a yelkouan. Malgrat això, en aquests exemplars clars la delimitació entre les parts
superiors fosques i les parts inferiors blanques mai no és tan contrastada i ben definida com en
yelkouan, en especial en la regió del coll. En els exemplars típics les parts inferiors són
blanquinoses, i presenten un canvi gradual cap a les parts superiors marrons. Les infracobertores
caudals i els flancs presenten una extensió de marró variable però generalment notòria, així
com també les axil·les. Finalment, la regió del cap i del coll acostuma a ser força bruta i amb
poc contrast entre les parts superiors, més fosques, i les parts inferiors. Pel que fa a yelkouan,
aquesta espècie presenta molta menys variació en el plomatge, i és bàsicament fosca en les
parts superiors (marró fosc que en funció de l’època i de les condicions d’observació pot semblar
negre) i blanca en les parts inferiors. La delimitació entre parts superiors i inferiors és molt
contrastada, i es dóna en un mateix pla. És a dir, no presenta una delimitació tan irregular o
sinuosa com seria el cas de puffinus, on trobem una entrada de blanc per darrere de les cober-
Foto 6. Grup mixte de baldrigues. Barcelona, 3.VI.96 (J. M. Arcos). La major part dels ocells són
yelkouan
, però també s’hi poden veure dos
mauretanicus
(arran d’aigua i mig amagats, 1 ex. al
centre i 1 ex. a la dreta de la foto) i una Baldriga Cendrosa
Calonectris diomedea
. Noteu la capacitat
de balancejar-se de
yelkouan
en condicions de vent fluix.
Plate 6. Mixed flock of shearwaters, Barcelona, 3.VI.96. Most birds are
yelkouan
, but there are also two
mauretanicus
(bottom
centre and right, close to the water surface) and a Cory’s Shearwater
Calonectris diomedea
. Note the ability of
yelkouan
to careen
in conditions of low wind.

394 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
tores auriculars i una altra, més ampla, en la part posterior dels flancs, just per darrere de les
ales. A diferència de la gran majoria de mauretanicus, les infracobertores caudals són quasi
completament blanques, així com també els flancs. Les axil·lars són fosques en els extrems,
formant una banda diagonal estreta i molt nítida a la base de les ales, que contrasta amb el
blanc pur de les infracobertores alars.
Estat del plomatge i condicions d’observació: Malgrat la relativa facilitat de diferenciar les
dues baldrigues en alguns casos, conèixer l’estat del plomatge i tenir presents les condicions
d’observació ens ajudaran a evitar possibles confusions i a arribar, si és possible, a una correcta
identificació. Per exemple, exemplars de yelkouan amb plomatge molt desgastat, especialment
en condicions de llum intensa, poden presentar una coloració marronosa força clara a les parts
superiors, així com un contrast menys accentuat, i es poden confondre amb mauretanicus. A
més, durant la muda de les plomes de vol yelkouan pot semblar més desproporcionada, recordant
de nou mauretanicus. D’altra banda, en condicions de vent fort ambdues espècies es balancegen
amb freqüència, i mauretanicus pot semblar més petita i gràcil que en condicions de calma, de
manera que es pot confondre amb yelkouan. Això és especialment cert quan el cel és cobert, ja
que el blanc de les parts inferiors i el fosc de les parts superiors ressalten més i mauretanicus
pot semblar un ocell molt contrastat.
Agraïments
Estic especialment agraït a David Bigas pels comentaris fets a una primera versió d’aquest
article, així com per les nombroses i disteses discussions mantingudes respecte a la identificació
Foto 7.
Puffinus mauretanicus
. Illes Columbrets, 23.XI.98 (J. M. Arcos). Exemplar força fosc, malgrat
no ser un cas extrem.
Plate 7.
Puffinus mauretanicus
. Columbrets Is., 23.XI.98. This is a quite dark individual, although not an extreme one.

395Situació i identificació de la Baldriga Balear
de les dues baldrigues aquí tractades. Toni Hernandez, Daniel Oró i Raimon Mariné també van
comentar versions prèvies d’aquest article, mentre que David Albiol, Enric Badosa, José Torrent,
Jordi Pou, José Luis Copete, Rafa Armada, Pere Abelló, Anthony McGeehan, i Andy Paterson
han estat de gran ajut a l’hora de discutir alguns aspectes de la identificació i la fenologia
d’aquestes dues espècies, així com de facilitar bibliografia sobre el tema. Gràcies també als
patrons i les tripulacions de l’Ictíneo (Arenys de Mar), la Maireta II i la Maireta III (Barcelo-
na), Na Marinada i Pepito la Lula (l’Ametlla de Mar), la Montserrat (Sant Carles de la Ràpita)
i els Germans Fàbrega (Vinaròs) per permetre la recollida de dades a mar obert.
Bibliografia
Abelló, P. & Oró, D. 1999. Offshore distribution of seabirds in the northwestern Mediterranean
in June 1995. Colonial Waterbirds 21: 422-426.
Araujo, J., Muñoz-Cobo, J. & Purroy, F. J. 1977. Las rapaces y aves marinas del archipiélago
de Cabrera. Naturalia Hispánica 12: 1-94.
Altaba, C. R. 1994. La sistemàtica i la conservació de la biodiversitat: el cas de les baldritges
Puffinus. An. Ornitol. Balears 8 (1993): 3-14.
Amengual, J., Heidrich, P., Mejias, R. & Wink, M. 1996. Comparación de la secuencia del gen
cyt-b de la Pardela Balear Puffinus (yelkouan) mauretanicus y la Pardela Mediterránea
Puffinus yelkouan yelkouan. XIII Jornadas Ornitológicas Españolas de la SEO, Figueres.
Arcos, J. M. & Ruiz, X. 1997. Mediterranean Shearwaters Puffinus yelkouan feeding extensively
on discards in the Western Mediterranean. XX Colonial Waterbird Society Conference,
Lafayette, Louisiana.
Bourne, W. R. P., Mackrill, E. J., Paterson, A. M. & Yésou, P. 1988. The Yelkouan Shearwater
Puffinus (puffinus?) yelkouan. Brit. Birds 81: 306-319.
Capellà, Ll. 1988. Observaciones sobre la pardela pichoneta Puffinus puffinus mauretanicus de
las Baleares. In López Jurado (ed), Aves marinas: Actas de la IV reunión del Grupo Ibérico
de Aves Marinas. GIAM, Formentera.
Carboneras, C. 1986. Alas en la Mar. Badalona: Norai.
Cramp, S. & Simmons, K. E. L. (eds.) 1977. The Birds of the Western Palearctic. Vol. 1.
Oxford: Oxford University Press.
Ferrer, X., Martínez-Vilalta, A. & Muntaner, J. 1986. Història Natural dels Països Catalans.
Vol. 12: ocells. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Gutiérrez, R. & Figuerola, J. 1995. Wintering distribution of the Balearic Shearwater (Puffinus
yelkouan mauretanicus) off the northeastern coast of Spain. Ardeola 42(2): 161-166.
Harrison, P. 1985. Seabirds: an identification guide. Beckenham: Croom Helm.
Le Mao, P. & Yésou, P. 1993. The annual cycle of Balearic Shearwaters and western-
Mediterranean Yellow-legged Gulls: some ecological considerations. In Aguilar, J. S.,

396 ANUARI D'ORNITOLOGIA DE CATALUNYA. 1997
Monbailliu, X. & Paterson, A. M. (Eds.). Status and conservation of seabirds. Proceedings
of the 2nd Mediterranean Seabird Symposium: 135-145.
Mayol, J. & Aguilar, J. S. 1998. La pardela balear, endémica y amenazada. La Garcilla 102:
10-13.
Mayol, J. 1998. La identitat específica de la baldritja de les Balears Puffinus mauretanicus
(Lowe 1921). An. Ornitol. Balears 12 (1997): 3-11.
McGeehan, A. & Gutiérrez, R. 1997. Dark secrets. Birdwatch 61: 26-30.
Paterson, A. M. & Yésou, P. 1995. Identificación de la pardela mediterránea Puffinus yelkouan.
An. Ornitol. Balears 9 (1994): 13-20.
Snow, D. & Perrins, C.H. 1998. The birds of the Western Palearctic. Concise edition. Vol. 1.
Non-Passerines. Oxford: Oxford University Press.
Walker, C. A., Wragg, G. M. & Harrison, C. J. O. 1990. A new shearwater from the Pleistocene
of the Canary Islands and its bearing on the evolution of certain Puffinus shearwaters.
Historical Biology 3: 203-224.
Yésou, P. 1986. Balearic Shearwaters summering in western France. In Medmaravis & X.
Montbailliu (Eds), Mediterranean marine avifauna: population studies and conservation.
NATO ASI Series.
Yésou, P., Paterson, A. M., Mackrill, E. J. & Bourne, W. R. P. 1990. Plumage variation and
identification of the Yelkouan shearwater. Brit. Birds 83: 299-319.
Zotier, R., Thibault, J.C. & Guyot, I. 1992. Known population and distribution of cormorants,
shearwaters and Storm Petrels in the Mediterranean. Avocetta 16: 118-126.
Resumen
Situación y identificación de la Pardela Balear Puffinus mauretanicus y la Pardela Medi-
terranea Puffinus yelkouan en Catalunya
La larga controversia taxonómica suscitada por las dos pardelas mediterráneas del género
Puffinus, yelkouan y mauretanicus, ha llevado al reciente reconocimiento de ambas formas
como especies distintas. La especie balear, Puffinus mauretanicus, es un ave común frente a las
costas catalanas, mientras que la especie oriental, Puffinus yelkouan, está considerada como un
visitante relativamente raro de finales de verano y principios de otoño (Ferrer et al. 1986,
Carboneras 1987). Los objetivos de este artículo son: (1) clarificar la situación de P. mauretanicus
y P. yelkouan en el litoral catalán en el transcurso del año, poniendo énfasis en estimar la
abundancia relativa de ambas pardelas en función de la época y de la zona, y (2) proporcionar
una serie de criterios útiles para la identificación de ambas pardelas.
A partir de observaciones desde la costa y en alta mar, llevadas a cabo de manera no sistemáti-
ca en diferentes puntos del litoral catalán entre 1992 y 1998, se identificaron un total de 15721
pardelas, de las cuales 955 (6%) pertenecieron a la especie oriental y 14766 (94%) a la balear.
Ambas especies resultaron ser relativamente escasas en verano (julio-septiembre), época en la
que predominó yelkouan (56.3%). Durante el resto del año hubo un claro predominio de
mauretanicus, que apareció de forma regular y, a menudo, numerosa por todo el litoral. Por

397Situació i identificació de la Baldriga Balear
zonas, yelkouan resultó ser una especie relativamente común en la costa norte, más cercana a
las colonias de cría del sur de Francia, y se la pudo observar a lo largo de todo el año. En la
costa sur resultó ser más escasa, y sólo apareció con cierta regularidad en verano y otoño (ver
figura 1).
Para una identificación correcta, no hay que olvidar la importancia de las condiciones de ob-
servación, así como del estado del plumaje de las aves, ya que ambos factores pueden influir
en nuestra percepción de los rasgos más distintivos de las dos formas (Tabla 1).
Estructura general Mayor, más corpulenta y a la vez
desproporcionada. Cuerpo alarga-
do, con el centro de gravedad des-
plazado hacia la parte posterior.
Alas relativamente largas. Cuello
largo y cabeza relativamente pe-
queña, contrastando con un pico
largo y fuerte. Los pies sobresalen
por detrás de la cola.
Menor y más compacta, mejor
proporcionada. Cuerpo corto y li-
gero, alas cortas y relativamente
estrechas. Pico ligero y más bien
corto, proporcionado con la cabe-
za. Los pies acostumbran a sobre-
salir por detrás de la cola.
Vuelo Planeos alternados con aleteos re-
lativamente rápidos, aunque poten-
tes y algo torpes en comparación
con yelkouan. Generalmente vue-
la muy cerca de la superficie, y ra-
ramente se balancea excepto con
fuerte viento.
Planeos alternados con aleteos
más rápidos y acompasados. Pa-
rece balancearse con más frecuen-
cia que mauretanicus, en especial
cuando vuela en bandos monoes-
pecíficos, pero ni mucho menos
tanto como puffinus.
Coloración Plumaje general marronáceo, con
partes inferiores blancuzcas de ex-
tensión variable, poco contrastadas
con las partes superiores. Infra-
cobertoras caudales, flancos y axilas
generalmente bastante sucios. Al-
gunos ejemplares extremos, muy
claros, pueden confundirse con yel-
kouan, pero por lo común son me-
nos contrastados, especialmente en
la región del cuello.
Partes superiores marrón oscuras,
que en según qué condiciones pue-
den parecer negras, muy contras-
tadas con las partes inferiores,
blancas. La delimitación entre par-
tes superiores es muy nivelada, a
diferencia de puffinus en la que es
más sinuosa. Infracobertoras cau-
dales (casi) completamente blan-
cas, así como los flancos. Axilares
negras en el extremo, creando una
banda diagonal oscura muy cons-
picua en la base del ala.
Puffinus mauretanicus Puffinus yelkouan
Tabla 1. Principales caracteres para la identificación de
P.mauretanicus
y
P.yelkouan
.