Nova llista actualitzada dels mol·luscos continentals de Catalunya

Full text

!
Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
www.molluscat.com!
SPIRA!
Nova llista actualitzada dels mol·luscos continentals de Catalunya
David M. Alba1,*, Antoni Tarruella2, Lluís Prats3, Glòria Guillén4 & Jordi Corbella4
1Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici ICP, Campus de la UAB s/n, 08193 Cerdanyola del
Vallès, Barcelona, Spain; 2Grassot 26, 1er 2a, 08025 Barcelona, Spain; 3Villarroel 46, 1er 1a, 08011 Barcelona, Spain; 4Sant Antoni Mª Claret 116, 2on
3a, 08025 Barcelona, Spain.
Rebut l’11 de juny de 2011. Acceptat el 9 de setembre de 2011
____________________________________________________________________________________________________________________
Resum
Es presenta una nova llista actualitzada dels mol·luscos (Gastropoda i Bivalvia) terrestres i d’aigua dolça de Catalunya (Espanya). Aquesta llista
recull els nous tàxons (espècies i subespècies), les noves citacions, i els canvis taxonòmics i nomenclaturals que s’han dut a terme durant els darrers
anys, els quals es discuteixen amb més detall. En total, es computen 337 tàxons: 287 espècies de gastròpodes (316 comptant les subespècies) i 21
espècies de bivalves. La proporció de tàxons endèmics és del 8% a nivell d’espècie i 14% a nivell de subespècie, i el percentatge de tàxons introduïts
és del 4%.
Paraules clau: Mollusca; Gastropoda; Bivalvia; Terrestre; Aigua dolça; Endemisme; Catalunya; Península Ibèrica.
Abstract
A new updated checklist of terrestrial and freshwater mollusks (Gastropoda and Bivalvia) from Catalonia (Spain) is presented. This checklist includes the
new taxa (species and subspecies), the new citations, and the taxonomic and nomenclatural changes that occurred during the last years, which are discussed in
greater detail. A total of 337 taxa are computed: 287 gastropod species (316 when subspecies are counted) and 21 bivalve species. The proportion of endemic
taxa is 8% at the species level and 14% at the subspecies level, and the percentage of introduced taxa is 4%.
Keywords: Mollusca; Gastropoda; Bivalvia; Terrestrial; Freshwater; Endemism; Catalonia; Iberian Peninsula.
____________________________________________________________________________________________________________________
Introducció*
Aquesta llista dels mol·luscos continentals de Catalunya
actualitza les llistes publicades amb anterioritat (Vilella Tejedo
et al., 2003, a partir d’ara VTEA; i Alba et al., 2004a, a partir
d’ara AEA), en el marc del projecte “MOLLUSCAT”
(Mol·luscos Continentals de Catalunya) de l’Associació
Catalana de Malacologia (ACM) (Alba et al., 2004b).
L’objectiu és donar a conèixer les novetats taxonòmiques i
nomenclaturals publicades durant els darrers anys pel que fa a
les espècies i subespècies de mol·luscos continentals (terrestres
i d’aigua dolça) de Catalunya, incloent tant els gastròpodes
com els bivalves.
Material i mètodes
La llista de mol·luscos continentals de Catalunya publicada
per VTEA es basà en bona part en la sistemàtica i taxonomia
adoptada pel projecte Check List of the European Continental
Molluscs (CLECOM; Falkner et al., 2001, 2002; Bank et al.,
2001, 2007). Malgrat algunes crítiques posteriors a
l’esmentada iniciativa (Davis, 2004; Cameron et al., 2006;
Welter-Schultes et al., 2011), la utilitat d’aquestes llistes està
fora de dubte (Bouchet, 2006; Bank et al., 2006; Cameron et
al., 2006), fins i tot si això implica de vegades dur a terme
decisions taxonòmiques basades en un coneixement insuficient
de certs tàxons. Com es desprèn de les llistes publicades per
altres autors (e.g., Anderson, 2005 vs. Bank et al., 2007;
Falkner et al., 2002 vs. Welter-Schultes et al., 2011), hi ha
molts aspectes en què no s’ha assolit encara un consens. En tot
cas, és imprescindible actualitzar les llistes per a regions
*Autor corresponsal.
Adreça electrònica: david.alba@icp.cat
© 2011 Associació Catalana de Malacologia
geogràfiques o grups concrets, per tal d’estar al dia de la
recerca malacològica que es duu a terme (Davis, 2004). El
present article no pretén revisar cap grup des d’un punt de vista
taxonòmic, sinó actualitzar la darrera llista publicada per a
Catalunya (AEA), per tal que sigui d’utilitat als malacòlegs
catalans i de zones properes. Seguint les recomanacions
d’alguns autors (Cameron et al., 2006), s’ha intentat referenciar
i discutir adequadament totes les noves opinions taxonòmiques
incorporades i els canvis nomenclaturals adoptats.
Així, en la nova llista actualitzada s’hi inclouen noves
espècies descrites a Catalunya, noves citacions per a Catalunya
d’espècies ja prèviament conegudes, noves atribucions
d’espècies ja conegudes, citacions forànies que mostren que
espècies prèviament considerades endèmiques de Catalunya no
ho són, i d’altres consideracions de caire taxonòmic i
nomenclatural. Tots aquests canvis es discuteixen amb més
detall a la Discussió. Donats els objectius, a la llista no es
detallen els tàxons supraespecífics, llevat dels de classe i
família; per a una sistemàtica més detallada de les espècies
catalanes, basada en Bank et al. (2001), vegeu VTEA. Per a la
confecció de la llista actualitzada han resultat d’especial utilitat
les revisions publicades en els darrers anys per alguns grups
concrets (e.g., Nordsieck, 2007, per als clausílids; i Kokshoorn
& Gittenberger, 2010, per als condrínids), el nomenclàtor de
famílies de gastròpodes de Bouchet & Rocroi (2005), i les
esmenes introduïdes per diversos autors (Bank et al., 2007;
Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011) a la
sistemàtica i taxonomia prèviament emprades pel CLECOM
(Falkner et al., 2001, 2002; Bank et al., 2001), a més de tota
una sèrie de publicacions que han estat llistades a la secció de
Bibliografia. A aquest respecte, cal assenyalar que la taxonomia
emprada en la llista revisada, pel que fa al reconeixement de
subgèneres i subespècies, segueix en general els criteris del
CLECOM, en comptes del criteri d’altres autors (en
particular, Welter-Schultes et al., 2011), que reconeixen

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
40
l’existència de molts menys subgèneres i subespècies; només
s’han indicat les discrepàncies respecte d’aquests darrers autors
quan s’ha considerat pertinent. A més de les publicacions
pròpiament dites, també s’han consultat diverses bases de
dades taxonòmiques disponibles a Internet: el Data Portal de
la Global Biodiversity Information Facility
(http://www.gbif.org/); l’Animal Diversity Web de
l’University of Michigan Museum of Zoology
(http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/); la base de
dades The Freshwater Mussels (Unionoida) of the World (and
other less consequential bivalves) del MUSSEL Project Web
Site: MUSSELp (http://mussel-project.ua.edu/); i sobretot el
Fauna Europaea Web Service (Araujo, 2010; Bank, 2010). La
llista “publicada” a Internet per Anderson (2006), que
corregeix la llista anterior del mateix autor (Anderson, 2005),
no s’ha pres en consideració, sinó que ens hem basat en la llista
publicada per Bank et al. (2007) degut als motius exposats per
aquests darrers autors en el seu treball.
Resultats
A la Taula 1 s’ha reproduït la nova llista actualitzada
completa dels mol·luscos continentals de Catalunya, per ordre
alfabètic dins de cada família, fins a nivell subespecífic. S’hi
han assenyalat els tàxons endèmics, els tàxons introduïts i
naturalitzats, i aquells que es discuteixen amb més detall a la
Discussió (assenyalats en negreta).
Discussió
Gastròpodes
Els nerítids. En la llista revisada, s’ha corregit l’autoria dels
Neritidae Rafinesque, 1815 (Bouchet & Rocroi, 2005; Bank et
al., 2007), que en les llistes anteriors (VTEA; AEA) apareixia
com Lamarck, 1809 (Falkner et al., 2001, 2002; Bank et al.,
2001).
L’únic representant d’aquesta família a Catalunya, T.
fluviatilis (Linnaeus, 1758), és una espècie molt polimòrfica
àmpliament distribuïda per tot Europa (Falkner et al., 2002).
Bank (2010) no en distingeix subespècies, mentre que VTEA i
AEA sí que detallaven l’epítet subespecífic, en reconeixement
de l’existència d’altres subespècies. Falkner et al. (2001, 2002)
distingiren tres subespècies a banda de la nominotípica: T.
fluviatilis sardous (Menke, 1830), de Còrsega i Sardenya; T. f.
thermalis (Dupuy, 1851), coneguda només de la localitat típica
(aigües minerals de Salut a Bagnères-de-Bigorre, Hautes-
Pyrénées, França); i T. f. littoralis (Linnaeus, 1758), de la mar
Bàltica. A més d’aquesta última, d’altres autors han reconegut
una segona subespècie d’aigües salabroses (Bunje, 2005): T. f.
euxinus (Clessin, 1886), de la mar Negra (Butenko, 2001;
Öktener, 2004, Bunje, 2005). Tanmateix, aquest darrer tàxon
generalment es distingeix a nivell d’espècie (e.g., Butenko,
2001; Bunje & Lindberg, 2007; Son, 2010), i per tant no cal
prendre’l en consideració. Quant a la suposada subespècie
bàltica, Zettler et al. (2004) no trobaren diferències
significatives respecte de T. fluviatilis s.s. d’aigües dolces.
Aquests resultats foren confirmats per les anàlisis moleculars
de Bunje (2005), segons les quals les poblacions de T.
fluviatilis d’hàbitats salabrosos estarien estretament
emparentades amb les poblacions d’aigua dolça. Tot plegat
duu a concloure que T. f. littoralis no és una subespècie vàlida
(Zetter et al., 2004; Glöer & Zettler, 2005; Zettler, 2008).
Restaria veure si cal fragmentar la resta de poblacions
europees en diverses subespècies o si això no és necessari. A
aquest respecte, Bunje (2005) dugué a terme un estudi
filogeogràfic de T. fluviatilis, que posa de manifest l’existència
de certes subdivisions geogràfiques entre diversos grups de
poblacions. Aquestes dades moleculars suggereixen que les
barreres fisiogràfiques al flux genètic (Alps, Pirineus,
Càrpats...) han jugat un paper molt important a l’hora de
determinar l’estructura filogeogràfica de l’espècie, i que les
poblacions de la península Ibèrica estarien relativament
isolades de les de la resta d’Europa, malgrat que els llinatges
més clarament diferents serien els de Turquia i Grècia (Bunje,
2005). Aquest autor, però, no féu cap referència ni a T. f.
sardous ni a T. f. thermalis, tot i assenyalar que el mostratge de
les poblacions corses i sardes ajudaria a clarificar si cal establir
subespècies o no. La validesa de T. f. sardous, definida a partir
de material de Sardenya, és en realitat molt dubtosa, i és molt
possible que les poblacions corses no pertanyin al mateix tàxon
(Zettler & Richard, 2004). Al seu torn, T. thermalis podria no
ser altra cosa que un morfotip ecofenotípic d’aigües termals
(Girardi, 2003), i de fet recentment s’ha considerat que aquest
tàxon és només un sinònim posterior de T. fluviatilis (Zetter,
2008; Welter-Schultes et al., 2011), tot i que alguns autors
encara n’han mantingut recentment la validesa a nivell
subespecífic (Girardi, 2009). Així, malgrat que autors
actualment encara mantenen la validesa d’aquestes subespècies
(Gargominy et al., 2011), les evidències disponibles ens duen a
concloure que no hi ha cap subespècie ben establerta de T.
fluviatilis, i per tant en la llista actualitzada hem optat per
suprimir l’epítet subespecífic (vegeu també Welter-Schultes et
al., 2011).
Els coclostomàtids. Bouchet & Rocroi (2005) consideraren
que aquest tàxon s’ha de distingir només a nivell de subfamília,
és a dir, Cochlostomatinae Kobelt, 1902, dins de la família
Diplommatinidae L. Pfeiffer. Aquesta classificació s’ha
adoptat en algunes webs de biodiversitat, però no ha estat
adoptada per altres autors, que encara mantenen els
Cochlostomatidae com una família pròpia (e.g., Bank, 2010;
Welter-Schultes et al., 2011). Provisionalment, en la llista
actualitzada seguirem l’opinió d’aquest darrer autor i
mantindrem l’ús que es feia de Cochlostomatidae en les llistes
anteriors (VTEA; AET).
Quant a les espècies presents a Catalunya, esmenem l’autoria
de C. martorelli (Bourguignat in Servain, 1880) (vegeu Gofas,
2001), que en les llistes anteriors (VTEA; AEA) s’atribuïa
simplement a Servain, 1880 amb parèntesis. Falkner et al.
(2001, 2002), a l’igual que alguns altres autors recents (Welter-
Schultes et al., 2011), no distingiren subespècies de C.
martorelli. Gofas (2001), però, en distingí tres subespècies
(vegeu també Bank, 2010): C. martorelli martorelli, de les
províncies de Barcelona i Girona, a més dels Pirineus
francesos; C. m. montsiccianus (Bofill, 1890), de la província de
Lleida (i, per tant, endèmica de Catalunya), i que inclouria els
morfotips organyacus Fagot, 1905 i alopioides Fagot, 1905
(sense validesa taxonòmica); i C. m. esseranum (Fagot, 1888),
d’Osca. Gofas (2001) també assenyalà que els espècimens de
Castelló es troben separats de la distribució principal de C.
martorelli pel riu Ebre, però preferí no donar-los un nom
diferent donada l’absència de dades moleculars (Martínez-Ortí
& Robles, 2003, 2005, tampoc no indiquen cap designació
subespecífica). En absència de dades moleculars i anatòmiques,
no és possible determinar si la població aïllada de la província
de Tarragona (Vilella, 1967) correspondria a C. martorelli s.s. o
a una subespècie diferent. Respecte l’atribució d’aquesta
espècie a nivell de gènere i subgènere, Gofas (2001) considera
que les dades d’al·lozims que reporta són consistents amb
l’opinió de Raven (1990), segons la qual les espècies dels
Pirineus i de Cantàbria pertanyerien a un únic grup
monofilètic, que també inclou Cochlostoma obscurum
(Draparnaud, 1805). Segons Gofas (2001), si això s’hagués de
reflectir en la nomenclatura, el nom apropiat pel gènere o
subgènere seria Obscurella Clessin, 1889. Aquest autor
s’abstingué de donar-li validesa taxonòmica fins a disposar
d’un coneixement més ampli sobre la filogènia de la família.
Tanmateix, seguint l’ús que fèiem d’aquest subgènere en les

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
41
llistes anteriors (VTEA; AET; vegeu també Martínez-Ortí &
Robles, 2005; Bros, 2006; Bank, 2010), en la llista actualitzada
mantenim el subgènere Obscurella dins del gènere Cochlostoma
Jan, 1830; no seguim, per tant, el criteri de Gargominy et al.
(2011) i Welter-Schultes et al. (2011), que no distingiren
subgèneres dins de Cochlostoma.
Pel que fa a l’altre coclostomàtid present a Catalunya, en les
llistes anteriors (VTEA; AEA) s’atribuïa a C. (Auritus)
fontqueri (F. Haas, 1924) i es considerava endèmic de
Catalunya. Posteriorment Talalaván Gómez & Talaván Serna
(2006a) el citaren del País Valencià, i per tant ja no es pot
considerar endèmic de Catalunya. D’altra banda, Falkner et al.
(2002) l’inclogueren en un subgènere diferent, Turritus
Westerlund, 1883, i només el reconegueren com a distint a
nivell de subespècie (vegeu també Bank, 2010): C. (T.)
patulum fontqueri (F. Haas, 1924). El primer en elevar aquest
tàxon a nivell d’espècie fou Altimira (1961), fonamentant-se
en algunes suposades diferències conquiliològiques respecte de
C. patulum s.s. Malgrat que d’altres autors (e.g., Welter-
Schultes et al., 2011) no distingeixen subespècies de C.
patulum (Draparnaud, 1801), en la llista actualitzada, donat
que no hem trobat a la literatura cap treball on es discuteixi el
seu estatus taxonòmic, provisionalment seguim el criteri de
Falkner et al. (2002; vegeu també Bank, 2010; Gargominy et
al., 2010). No obstant, caldrien estudis anatòmics i/o
moleculars per validar o refutar aquesta opinió taxonòmica,
sobretot tenint en compte la considerable distància geogràfica
que separa C. patulum fontqueri de C. p. patulum (Draparnaud,
1801).
Els melanòpsids. Com assenyalaven Martínez-Ortí & Robles
(2003), l’estatus taxonòmic de les diverses espècies de
Melanopsis A. Férussac, 1807 és molt controvertit, i tant
podria ser que hi hagués una única superespècie circum-
mediterrània, M. praemorsa (Linnaeus, 1758), amb unes
poques al·loespècies ben constituïdes, com que el número
d’espècies vàlides fos superior. Bank (2010) reconeix
l’existència de tres subespècies de M. tricarinata (Bruguière,
1789): M. t. tricarinata, M. t. dufourii A. Férussac, 1822 i M. t.
etrusca A. Villa, 1862. VTEA, en canvi, consideraren que els
dos primers noms corresponien només a formes sense validesa
taxonòmica (vegeu també Martínez-Ortí & Robles, 2003),
ambdues presents a Catalunya, ja que de fet se’n poden trobar
formes intermèdies de tots morfotips en una mateixa localitat.
Dissentim aquí de l’opinió de Bank (2010), i en la present
llista seguim considerant que M. t. dufourii no és una
subespècie vàlida de M. tricarinata. Restaria per determinar si
M. t. etrusca n’és una subespècie vàlida, però en absència de
dades anatòmiques i moleculars al respecte, provisionalment
considerem que M. tricarinata és una espècie polimòrfica sense
subespècies ben establertes, i que en conseqüència no cal
especificar l’epítet subespecífic.
Els tiàrids. Ruiz Jarillo & Quiñonero Salgado (2010) citen
per primera vegada de Catalunya l’espècie introduïda
Melanoides tuberculatus (O.F. Müller, 1774), coneguda des de
fa temps a d’altres llocs de la península Ibèrica, Europa i fins i
tot a d’altres indrets del món (Falkner et al., 2001; Martínez-
Ortí & Robles, 2003; Fernandez et al., 2003; Ruiz Jarillo &
Quiñonero Salgado, 2010). Segons Gargominy et al. (2011) i
Welter-Schultes et al. (2011), el nom correcte per aquest tàxon
hauria de ser M. tuberculata (és a dir, amb l’epítet específic en
femení). Gargominy et al. (2011) fan referència a l’article
30.1.4.4 del Codi (ICZN, 1999), segons el qual els noms
acabats en ‘–oides’ han de ser masculins, a no ser que l’autor
que erigí el tàxon especifiqués explícitament el contrari o
emprés un epítet específic en un altre gènere gramatical.
Donat que aquest tàxon es basa en Nerita tuberculata O.F.
Müller, 1774, l’ús original de l’epítet específic en femení
merament s’ha d’atribuir a la concordança amb el nom de
gènere original, i per tant en virtud de l’article suara esmentat,
cal usar l’epítet en masculí quan s’inclou dins de Melanoides
(contra Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011).
Els ampul·làrids. Recentment es donà a conèixer la presència
d’un gastròpode invasor d’aigua dolça corresponent al gènere
Pomacea Perry, 1810 al Delta de l’Ebre (López et al., 2009,
2010; López Soriano et al., 2009). López et al. (2009) no
proporcionaren una atribució taxonòmica, però notaren que
l’espècie probablement corresponia a alguna de les espècies del
grup canaliculata. López Soriano et al. (2009) l’atribuïren a
Pomacea cf. canaliculata (Lamarck, 1822) basant-se en criteris
conquiliològics, tot i remarcar que ulteriors estudis podrien
acabar mostrant que es tractava d’ una altra espècie, com P.
bridgesii (Reeve, 1856) o P. insularum (D’Orbigny, 1839). Més
recentment, López et al. (2010) atribuïren el tàxon present al
Delta de l’Ebre a aquesta darrera espècie, en considerar que
cau dins del rang de variabilitat morfològica i ecològica
d’aquesta espècie, i fonamentant-se en el seu DNA
mitocondrial (tot i que els resultats de les anàlisis genètiques
romanen sense publicar). L’atribució que proporcionem en la
llista actualitzada, doncs, es basa en les dades moleculars
preliminars publicades per López et al. (2010).
Els pomàtids. En la llista actualitzada, s’ha corregit l’any de
l’autoria dels Pomatiidae Newton, 1891 (1828) (Bouchet &
Rocroi, 2005; Bank et al., 2007), que en les llistes anteriors
(VTEA; AEA) apareixia com Newton, 1891 (Falkner et al.,
2001, 2002; Bank et al., 2001).
Els bitínids. En la llista revisada, s’ha corregit l’autoria de la
família Bithyniidae J.E. Gray, 1857 (Bouchet & Rocroi, 2005;
Bank et al., 2007), que en les llistes anteriors (VTEA; AEA)
apareixia com Troschel, 1857 (Falkner et al., 2001, 2002; Bank
et al., 2001).
Els moitessièrids. Durant els darrers anys s’han descrit tota
una sèrie de tàxons endèmics de la família dels moitessièrids a
Catalunya (Corbella Alonso et al., 2006; Alba et al., 2007,
2010; Corbella et al., 2009): aquestes espècies corresponen al
gènere Moitessieria Bourguignat, 1863, incloent M. barrinae
Alba et al., 2007, M. collellensis Corbella et al., 2006, M. mugae
Corbella et al., 2006, M. pasterae Corbella et al., 2009, M.
prioratensis Corbella et al., 2009 i M. punctata Alba et al.,
2010, a més d’un nou gènere i espècie, Baldufa fontinalis Alba
et al., 2010. A banda de les noves espècies de moitessièrids
descrites, també s’ha citat per primera vegada Moitessieria
seminiana Boeters, 2003 a Catalunya (Corbella et al., 2009),
una espècie altrament coneguda de Saragossa i Osca (Boeters,
2003; Alba et al., 2009b). A més d’incloure aquests tàxons a la
llista, també s’han esmenat els errors en els noms de M.
notenboomi Boeters, 2003 (en comptes de notemboomi: AEA) i
M. rolandiana Bourguignat, 1863 (en comptes de rollandiana:
Bech, 1980, 1990; Vilella Tejedo, 2001; VTEA; AEA).
Pel que fa a Moitessieria olleri Altimira, 1960, malgrat
l’existència de citacions franceses (Bertrand, 1997; Bernasconi
in Falkner et al., 2002; Bertrand, 2004), en les llistes prèvies
(VTEA; AEA; vegeu també Tarruella et al., 2008) es
considerà que la presència d’aquesta espècie a França requeria
ulterior confirmació. Tanmateix, la revisió de conquilles de
Moitessieria procedents de Maury (Pyrénées Orientales,
França), dipositades en la col·lecció H. Girardi, ens duu a
confirmar la presència d’aquesta espècie a França (JC & GG,
obs. pers.). Per tant, en la llista revisada no s’ha considerat M.
olleri com endèmica de Catalunya. Alba et al. (2010) també
citaren la presència a Catalunya d’un moitessièrid que
atribuïren a Moitessieria aff. olleri, en presentar grans afinitats
amb M. olleri però també alguns caràcters més propers a
l’espècie francesa M. massoti Bourguignat, 1860.

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
42
Provisionalment, aquest tàxon també s’ha inclòs en la llista
publicada en aquest article, a l’espera que futurs mostratges i
estudis ajudin a aclarir-ne la identitat taxonòmica.
Respecte les citacions de M. rolandiana i M. locardi
Coutagne, 1883 a Catalunya (vegeu també Bech, 1990), la
primera ha estat citada de la Font de la Cirera (els Hostalets
d’en Bas; Haas, 1929), el Forat de l’Or (pas de Terradets;
Bech, 1980), la Font de Busacs (Campdevànol; Vilella Tejedo,
2001) i la Font de la Figuera (Torelló; Vilella Tejedo, 2001).
La segona espècie, al seu torn, ha estat citada només de la
Sèquia Mare del Camp a Amposta (Bofill i Poch, 1924; Haas,
1929). Entre totes aquestes citacions, només M. rolandiana és
figurada per Haas (1929, Fig. 168). Segons Bertrand (2004), la
descripció de Bech (1990) de M. rolandiana li suggereix que no
parla pas d’aquesta espècie. Una revisió recent del material
dipositat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (tres lots
del Forat de l’Or i un de la Font de la Cirera) confirma que
l’espècie present en aquestes localitats no es correspon a M.
rolandiana (JC & GG, obs. pers.). De fet, Boeters (1988)
atribuí la citació de la Font de la Cirera a M. cf. simoniana
(Saint-Simon, 1848), tot i que posteriorment fou atribuïda a
una altra espècie (vegeu més avall). Resta però la citació de M.
rolandiana de Vilella (2001), que a l’espera d’ulteriors estudis o
citacions s’ha mantingut provisionalment en la llista revisada.
En canvi, se n’ha eliminat M. locardi ja que aquesta citació
correspon en realitat a Belgrandia boscae (Salvaña, 1887) (vegeu
Boeters, 1988; Haase, 2000).
Pel que fa a M. simoniana (Saint-Simon, 1848), Haas (1929)
cità aquesta espècie dels al·luvions de l’Ebre i, en estat
subfòssil, de Ca n’Ubac (Rubí), sense figurar-la. Altimira
(1971) també la cità de la Fou de Bor (Bellver de Cerdanya),
sense figurar-la i posant de manifest que els espècimens
estaven en mal estat de preservació. Posteriorment, Boeters
(1988) publicà noves citacions de M. cf. simoniana, però com
ja assenyalaren AEA, totes aquestes citacions foren
posteriorment atribuïdes a M. servaini (Bourguignat, 1880) pel
propi autor (Boeters, 2003). Una revisió recent del material
atribuït a M. simoniana de la Fou de Bor, dipositat al Museu
de Ciències Naturals de Barcelona, mostra que no es tracta
d’aquesta espècie (JC & GG, obs. pers.). D’altres lots de
diverses localitats de la Garrotxa, recol·lectats per J. Nebot i
atribuïts a M. cf. simoniana, tampoc corresponen a aquesta
espècie (JC & GG, obs. pers.). Un altre lot identificat com M.
simoniana de la Font de les Mosqueres (Sant Agustí de
Lluçanès), procedent de la col·lecció Bech, correspon en
realitat a M. olleri (Tarruella et al., 2008). A més de les
citacions clàssiques de Haas (1929), que corresponen a un
material que no s’ha pogut revisar, restarien dues citacions més
de M. simoniana: Adraén (Vansa i Fórnols) (Bertrand et al.,
1999), sense figurar; i al·luvions del riu Manol a l’oest de
Vilafant (Bodon & Giusti, 1991, p. 13), també sense figurar.
Provisionalment, per tant, s’ha mantingut aquesta espècie al
llistat de Catalunya, tot i que donades les dificultats de
caracterització que presenta (Tarruella et al., 2008; Corbella et
al., 2009), també requeriria ulterior confirmació.
Els hidròbids. En la llista actualitzada, s’ha corregit l’autoria
de la família Hydrobiidae Stimpson, 1865 (Bouchet & Rocroi,
2005; Bank et al., 2007), que en les llistes anteriors (VTEA;
AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank et al.,
2001) apareixia com Troschel, 1857.
Durant els darrers anys, s’ha descrit una nova espècie
endèmica de Catalunya, Guadiella ballesterosi Alba et al., 2009,
corresponent a un gènere prèviament conegut d’altres indrets
de la península Ibèrica (Alba et al., 2009a).
Respecte a canvis taxonòmics i nomenclaturals, cal revisar les
dues espècies incloses en els llistats anteriors (VTEA; AEA)
dins del gènere Hydrobia W. Hartmann, 1821. Pel que fa als
gèneres i subgèneres, Falkner et al. (2002) provisionalment
incloïen les espècies catalanes en Hydrobia s.s., tot i acceptar la
segregació taxonòmica proposada per Giusti & Pezzoli (1985)
entre Hydrobia s.s. i Ventrosia Radoman, 1977 a nivell de
gènere, en reconeixement al fet que, segons les anàlisis
moleculars, el segon constituïria un llinatge monofilètic
diferenciat d’Hydrobia (Wilke et al., 2001; Glöer, 2002; Wilke,
2003). Tanmateix, les anàlisis moleculars també posaren de
manifest una relació filogenètica estreta entre H. ventrosa i
espècies americanes incloses a Ecrobia Stimpson, 1865 (Wilke,
2003), motiu pel qual Ventrosia s’ha de considerar un sinònim
posterior d’Ecrobia (Bank et al., 2007; contra Anderson, 2005).
Tot plegat s’ha vist complicat per problemes nomenclaturals.
Falkner et al. (2002) ja assenyalaven que s’havia presentat un
requeriment a la Comissió Internacional de Nomenclatura
Zoològica per substituir el lectotip de Cyclostoma acutum
Draparnaud, 1805 designat per Boeters (1984) per un neotip, i
que ambdós espècimens representen dos tàxons diferents (no
només a nivell d’espècie, sinó fins i tot de gènere o subgènere).
Falkner et al. (2002) feien notar que, si aquesta proposta fos
acceptada, hi hauria tota una sèrie de conseqüències
nomenclaturals. D’aquesta proposta, que finalment fou
acceptada (ICZN, 2003, Opinió 2034), se’n desprenen les
següents conseqüències nomenclaturals (Falkner et al., 2002;
Bank et al., 2007): el tàxon que per referència al lectotip
s’anomenava Hydrobia ventrosa, passaria a anomenar-se
Ecrobia ventrosa per referència al neotip, mentre que el tàxon
que s’anomenava H. acuta passaria a anomenar-se Ecrobia
vitrea (Risso, 1826); Obrovia minoricensis (Paladilhe, 1875)
passaria a anomenar-se H. acuta; i Obrovia neglecta (Muus,
1963) passaria a anomenar-se H. neglecta Muus, 1963, entre
d’altres. Aquest és el criteri que s’ha seguit en la llista revisada
(vegeu també Bank et al., 2007; i Bank, 2010). Així, l’espècie
típicament mediterrània present a Catalunya s’anomena
Ecrobia vitrea (Risso, 1826), que cal no confondre amb
Hydrobia acuta (Draparnaud, 1805), la qual actualment fa
referència a l’espècie balear anteriorment anomenada H.
minoricensis. Segons Falkner et al. (2002), E. vitrea (H. acuta
en la nomenclatura emprada per aquests autors) seria l’espècie
vicariant d’E. ventrosa, de distribució atlàntica (vegeu també
Beckmann, 2007). Per tant, en la llista revisada hem eliminat
E. ventrosa (citada com H. ventrosa per VTEA i AEA), a
l’espera que ulteriors estudis confirmin que només hi ha una
espècie d’aquest gènere a Catalunya. Pel que fa a la necessitat
d’especificar l’epítet subespecífic en E. vitrea, Giusti et al.
(1995) suggerí que H. neglecta, de distribució atlàntica, estava
estretament emparentada amb l’espècie típicament
mediterrània (llavors H. acuta, actualment E. vitrea). Wilke et
al. (2000) només trobà petites diferències genètiques entre tots
dos tàxons, i conclogué que merament s’havien d’atribuir a
diferents subespècies (vegeu també Wilke, 2003). Tanmateix,
cal tenir en compte que es tracta de dos tàxons amb
distribucions àmplies i separades, sense zones de contacte ni
híbrids coneguts, la qual cosa duu a pensar que es tracta de
dues espècies diferents (Bank et al., 2001), que de fet
actualment es classifiquen en gèneres diferents (Bank et al.,
2007; Bank, 2010). Per tant, no hi ha necessitat d’especificar
l’epítet subespecífic en el cas d’E. vitrea (Bank et al., 2007;
Bank, 2010).
Soler et al. (2006) feren la nova combinació Pseudamnicola
(Pseudamnicola) subproducta (Paladilhe, 1869), i consideraren
que P. (P.) spirata (Paladilhe, 1869) n’és un sinònim posterior.
Tanmateix, aquests autors no proporcionaren cap justificació
de la seva decisió, malgrat l’ús prevalent de P. spirata (que ha
estat mantingut també per autors posteriors, e.g. Beckmann,
2007; Bank, 2010). Tots dos noms foren erigits,
respectivament com Amnicola spirata i A. subproducta, per
Paladilhe (1869); el primer, en la descripció original de
l’espècie (ibid., p. 108), i el segon, en una fe d’errates unes

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
43
pàgines més endavant (ibid., p. 140), on es diu textualment el
següent (la nostra traducció de l’original francès): “En aquest
darrer fascicle, pàgina 108, hem descrit una Amnicola amb el
nom d’spirata, quan ens hem adonat, massa tard,
malauradament, que existia una Paludina spirata, dins dels
Mollusques de l’île de Corse (1848), editat per Requien. Com
que no volem pas ser acusats de fer un doble ús del nom,
proposem, en comptes d’Amnicola spirata, el d’Amnicola
subproducta. És amb aquest darrer nom que designarem d’ara
endavant aquesta conquilla”. Per tant, Paludina subproducta fou
publicat com un nomen novum de Paludina spirata, considerada
per Paladilhe (1869) implícitament com un homònim
posterior d’un altre tàxon. El principi d’homonímia (ICZN,
1999, Article 52) estableix que només l’homònim anterior,
determinat segons els Principis de Prioritat i del Primer
Revisor, s’ha de considerar vàlid. El Codi distingeix dos tipus
d’homònims a nivell d’espècie (ICZN, 1999, Article 53.3), els
primaris (publicats originàriament amb el mateix nom genèric)
i els secundaris (publicats posteriorment en combinació amb el
mateix nom genèric). Requien (1848, p. 51) erigí Paludina
spirata per a referir-se a un tàxon diferent de l’illa de Còrsega,
que podria correspondre a Ecrobia vitrea. Grateloup & Raulin
(1855, p. 37) publicaren la nova combinació Bythinia
(Hydrobia) spirata (Requien, 1848), però no tenim constància
que el tàxon nominal de Requien s’hagi esmentat com a vàlid
posteriorment per cap autor. En qualsevol cas, donat que el
tàxon nominal Amnicola spirata Paladilhe, 1869 s’inclogué
originàriament en un gènere diferent de Paludina spirata
Requien, 1848, i que aquests dos noms fan referència a
espècies diferents (com reconeix Nevill, 1884, p. 53; vegeu més
endavant), es pot concloure que el primer no és ni un sinònim
ni un homònim primari posterior. Tampoc no seria un
homònim secundari posterior, per no haver estat inclosos
aquests dos noms dins d’un mateix gènere. Així doncs,
l’esmena introduïda per Paladilhe (1869) en la fe d’errates no
hauria estat justificada, però com a resultat d’aquesta correcció,
hi hauria disponibles dos noms objectivament sinònims per a
referir-se a un mateix tàxon: Paludina spirata i Paludina
subproducta. Tots dos noms foren publicats simultàniament en
el quart fascicle de la seva obra Nouvelles miscellanées
malacologiques, apareguda entre 1866 i 1869. Nevill (1884, p.
53) afavorí el nom d’Hydrobia (Pseudamnicola) subproducta,
assenyalant textualment “Hydrobia subproducta, Paladilhe, Rev.
Mag. Zool. 1866, Catalonia and Pyrénées orientales, “errata,”
p. 40, for Hy. spirata, Paladilhe, l.c. [not of Requien]”, fixant
d’aquesta manera la prioritat entre els dos noms introduïts per
Paladilhe (1869) segons el Principi del Primer Revisor (ICZN,
1999, Article 24.2). Aquesta situació és desafortunada, perquè
hagués estat desitjable mantenir l’ús prevalent de
Pseudamnicola spirata envers de Pseudamnicola subproducta. El
Codi permet invertir la prioritat per preservar l’ús prevalent
quan el sinònim anterior no s’ha usat com un nom vàlid
després de 1899 (ICZN, 1999, Article 23.9.1.1) i quan el
sinònim posterior “s’ha utilitzat per un tàxon particular, i es
considera un nom vàlid, almenys en 25 treballs, publicats per
almenys 10 autors en els 50 anys immediatament precedents i
durant un període de temps de no menys de 10 anys” (op. cit.,
Article 23.9.1.2). No hem pogut verificar que aquesta segona
condició es compleixi, ni actualment (només hem trobat P.
spirata usat com a tàxon vàlid en les següents publicacions:
Boeters, 1988; Pujante Mora et al., 1998; Bech, 1998;
Arconada & Ramos, 2001, 2003; VEA; AEA; Beckmann,
2007; Glöer & Zettler, 2007; García et al., 2008; Verdú &
Galante, 2009; Glöer et al., 2010), ni quan Soler et al. (2006)
afavoriren l’ús de P. subproducta (sense especificar-ne els
motius). Concloem, doncs, que en estricta aplicació del Codi,
Soler et al. (2006) obraren correctament, tot i que hauria estat
millor que haguessin presentat un requeriment a la Comissió
per preservar l’ús prevalent de P. spirata, tot i no complir-se les
condicions estipulades pel Codi. Donat l’ús recent de P.
subproducta per Soler et al. (2006), ens abstenim de presentar
un requeriment a la Comissió, i en la llista revisada emprem
aquest nom en comptes de P. spirata.
Seguint el criteri de Haase (2000), Rolán & de Oliveira
(2009) consideraren que l’espècie citada prèviament a
Catalunya com Belgrandia marginata (Michaud, 1831)
(VTEA; AEA) o B. cf. marginata (Boeters, 1988) és en
realitat una espècie diferent, B. boscae (Salvaña, 1887), present
també al País Valencià i Cuenca. En conseqüència, així ho
hem reflectit a la llista revisada.
Arconada & Ramos (2006; vegeu també Arconada et al.,
2005) classifiquen Islamia globulus lagari (Altimira, 1960) com
una espècie diferent d’I. globulus globulus (Bofill, 1909), en
comptes de considerar-les merament dues subespècies
diferents. Ho justifiquen fonamentant-se en diferències
conquiliològiques i anatòmiques; les primeres basades en
l’estudi del lectotip i paralectotips d’I. g. lagari; i les segones,
fonamentades en dades publicades prèviament per Boeters
(1988) i Bodon et al. (2001), aquestes darreres al seu torn
basades en espècimens que no són de la localitat tipus, sinó de
Les Dous de Torrelles de Foix. En la present llista, però,
provisionalment seguim el criteri més conservador de les llistes
anteriors (VTEA; AET; vegeu també Boeters, 1988; Bodon et
al., 2001; Arconada & Ramos, 2003; Bank, 2010), i mantenim
aquests tàxons com a subespècies, a l’espera que l’estudi
anatòmic de topotips i d’un estudi conquiliològic més ampli de
la variabilitat de d’I. globulus a Catalunya clarifiqui el seu
estatus taxonòmic. Segons les dades publicades (Boeters, 1988;
Arconada & Ramos, 2006), I. g. globulus tindria una
distribució àmplia a Catalunya (províncies de Girona i Lleida),
mentre que I. g. lagari tindria una distribució més reduïda a la
província de Barcelona. Tanmateix, els autors disposem de
desenes de noves citacions d’I. globulus s.l. a Catalunya, que
indiquen una distribució molt àmplia i freqüent d’aquest tàxon
a la província de Barcelona. A l’espera de clarificar la identitat
taxonòmica d’aquestes poblacions i la seva variació
conquiliològica, en la llista revisada, preferim no donar estatus
d’espècie a I. g. lagari. Merament, doncs, hem corregit l’error
de les llistes prèvies (VTEA; AEA), on s’indicava que I. g.
globulus era endèmica de Catalunya, quan en realitat és present
també a Osca (Boeters, 1988; Arconada & Ramos, 2006) i
Andorra (JC, dades inèdites).
Els amnicòlids. Seguint el criteri de Bouchet & Rocroi
(2005), adoptat per autors posteriors (Gargominy et al., 2011),
els Amnicolidae Tryon, 1863 s’han considerat una família
diferent, i no merament una subfamília (com a les llistes
anteriors; VTEA; AEA) dels Hydrobiidae.
Pel que fa al gènere Bythinella Moquin-Tandon, 1856, com
ja assenyalaren Falkner et al. (2002), hi ha tota una sèrie de
problemes nomenclaturals que fan que l’estatus taxonòmic de
B. rufescens (Küster, 1852) sigui dubtós. Boeters (1988)
designà com a tal una espècie politípica i àmpliament
distribuïda al nord-est ibèric i Pirineus francesos. Aquest autor
considerà que la subespècie nominotípica era endèmica dels
Pirineus centrals, i que tant Bythinella baudoni (Paladilhe,
1874) de França com Bythinella artiasensis Fagot, 1887 de
Catalunya n’eren sinònims posteriors. Bernasconi (2000)
considerà que el material suposadament topotípic en què
Boeters (1988) havia basat la seva aplicació del nom no es
corresponia veritablement a B. rufescens (malauradament, no es
conserva el material tipus i la localitat típica és imprecisa), i
sobre aquesta base Falkner et al. (2002) designaren el tàxon
anomenat B. rufescens per Boeters (1988) com B. baudoni.
L’aplicació del nom B. rufescens per part de Bernasconi (2000),
tanmateix, tampoc és satisfactòria, ja que la distribució
geogràfica que implica cobreix tots els departaments francesos

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
44
excepte aquell on en realitat es troba la localitat típica (Falkner
et al., 2002). Aquests darrers autors assenyalaven que
l’estabilització d’aquest nom requeriria la designació d’un
neotip, i no presentaven una solució definitiva, tot reconeixent
preliminarment la presència a França de B. baudoni baudoni i
de B. rufescens (sense distingir-ne subespècies). Sembla que
actualment l’estatus taxonòmic de B. r. persuturata Bofill, F.
Haas et Aguilar Amat, 1921, endèmica de Catalunya, està ben
establert (Bernasconi, 2000; Martínez-Ortí & Uribe, 2008;
Bank, 2010). Al seu torn, la subespècie nominotípica, B. r.
rufescens (Küster, 1852), estaria present tant a França com a
Catalunya, i B. artiasensis, descrita a partir de material de la
Vall d’Arties (Lleida), en seria un sinònim posterior (Bank,
2010). En canvi, l’altra subespècie de B. rufescens prèviament
reconeguda en les llistes anteriors (VTEA; AEA) és
considerada per Bank (2010) una subespècie de B. baudoni
(Paladilhe, 1874), és a dir, B. baudoni andorrensis (Paladilhe,
1875). Borredà et al. (2010) citen aquest mateix tàxon
d’Andorra com B. brevis andorrensis, és a dir, com una
subespècie de B. brevis (Draparnaud, 1805). Tanmateix,
aquesta espècie no és considerada vàlida a Bank (2010), el qual
no especificà de quina espècie cal considerar-la sinònima.
Provisionalment, a l’espera d’una revisió del gènere, seguim el
criteri de Bank (2010) en la llista actualitzada.
Els assimineids. Falkner et al. (2002), Bank et al. (2007) i
Bank (2010) especifiquen que les dues espècies de Paludinella
L. Pfeiffer, 1841 presents a Catalunya corresponen també al
subgènere nominotípic, i en conseqüència això s’ha especificat
en la llista revisada. D’altra banda, van Aartsen (2008) indica
que Assiminea grayana Fleming, 1828 és de presència dubtosa
a la Mediterrània, motiu pel qual caldria revisar les citacions de
Catalunya d’aquesta espècie, que provisionalment s’ha
mantingut a la llista actualitzada.
Els cocliòpids. Seguint el criteri de Bouchet & Rocroi (2005,
adoptat per autors posteriors (Gargominy et al., 2011), els
Cochliopidae Tryon, 1866 es consideren una família diferent
dels hidròbids, dins els quals s’incloïen en les llistes anteriors
(VTEA; AEA).
Com ja assenyalaven Falkner et al. (2002), l’espècie
mediterrània d’Heleobia Stimpson, 1865 no és conespecífica
amb l’atlàntica. Segons això, el nom H. (Semisalsa) stagnorum
(Gmelin, 1791) s’ha de restringir a l’espècie atlàntica, mentre
que el nom de l’espècie mediterrània, present a Catalunya
(citada per Boeters, 1988, com Semisalsa stagnorum), França i
les Balears, seria H. (S.) macei (Paladilhe, 1867) (vegeu també
Beckmann, 2007).
Els valvàtids. Tal com assenyalaren Boeters & Falkner,
(1998; vegeu també Falkner et al., 2002; Glöer & Zettler,
2005; Bank, 2010), el tàxon nominal Valvata (Tropidina)
pulchella S. Studer, 1820 (1789), citat en les llistes anteriors
(VTEA; AET), és de fet un sinònim posterior de Valvata
(Cincinna) piscinalis piscinalis (O.F. Müller, 1774), també citat
a Catalunya. Tanmateix, el nom V. pulchella sovint s’ha aplicat
al tàxon que en realitat correspon a V. (Tropidina) macrostoma
(Mörch, 1864) (Falkner et al., 2002; Glöer & Meier-Brook,
2003; Glöer & Zettler, 2005). A Catalunya, aquesta espècie
fou citada per Haas (1929) com V. pulchella, i per Bech (1990)
com V. depressa C. Pfeiffer, 1821 (malgrat tractar-se d’un nom
posterior). Tenint en compte les mesures i la figura publicada
per Haas (1929: Fig. 172, p. 425), es pot concloure que aquest
autor es referia a V. macrostoma (compareu amb Glöer &
Meier-Brook, 2003, p. 42). Per tant, en la llista revisada s’ha
canviat V. pulchella per V. macrostoma. Falkner et al. (2001)
distingiren diverses subespècies de V. piscinalis, però poc temps
després Falkner et al. (2002) optaren provisionalment per no
emprar-ne, en considerar que es tractava només de formes
ecofenotípiques. Aquesta darrera opinió fou reiterada per Bank
et al. (2007), però d’altres autors (Glöer & Meier-Brook, 2003;
Bank, 2010) n’han mantingut l’ús de subespècies. Glöer &
Meier-Brook (2003) consideraren que V. piscinalis antiqua
(Morris, 1838) seria una forma ecofenotípica de V. piscinalis,
però consideraren V. piscinalis alpestris Küster, 1853 com una
forma geogràfica (no pas ecofenotípica), i per tant vàlida com a
subespècie. Posteriorment, però, Glöer & Zettler (2005)
elevaren aquesta darrera a nivell d’espècie, Valvata (Cincinna)
alpestris Küster, 1853, tot considerant alhora V. piscinalis com
una espècie monotípica, en entendre que les subespècies V.
piscinalis antiqua i V. p. discors (Westerlund, 1886) són
d’estatus incert. Per tant, en la llista revisada hem eliminat
l’epítet subespecífic (vegeu també Gargominy et al., 2011;
Welter-Schultes et al., 2011). Ni Gargominy et al. (2011) ni
Welter-Shcultes et al. (2011) empraren subgèneres dins de
Valvata O.F. Müller, 1773. Aquests darrers autors
argumentaren que el nom del subgènere Cincinna Hübner,
1810 no està disponible, però no justificaren que els
subgèneres de Valvata emprats per d’altres autors no siguin
vàlids taxonòmicament. En la llista revisada, seguim el criteri
de Bank (2010) de mantenir els subgèneres, tot i emprant
provisionalment Cincinna a l’espera que el seu estatus
nomenclatural es resolgui en el futur.
Els limneids. En la llista actualitzada, hem especificat que G.
truncatula (O.F. Müller, 1774) correspon al subgènere
nominotípic, ja que el gènere Galba Schrank, 1803 pot ser
subdivit en dos subgèneres (Bank et al., 2007), Galba s.s. i
Bakerilymnaea Wyrauch, 1964 (malgrat que aquest canvi
encara no és adoptat per Bank, 2010).
Quant al gènere Radix Montfort, 1810, tot i que Falkner et
al. (2001, 2002) distingiren Radix auricularia (Linnaeus, 1758)
a nivell de subespècie, segons el coneixement que se’n té
actualment ja no és possible definir adequadament les
subespècies i, per tant, l’espècie ja no es considera politípica
(Bank et al., 2007; Bank, 2010). Per tant, en la llista revisada
hem surprimit l’epítet subespecífic que figurava en les llistes
anteriors (VTEA; AEA).
Pel que fa a les altres dues espècies del gènere Radix que
figuraven a les llistes anteriors (VTEA i AEA), VTEA ja
varen fer referència a la discussió proporcionada per Falkner et
al. (2002) respecte la seva complexa situació taxonòmica i
nomenclatural. Fonamentant-se en dades moleculars, Bargues
et al. (2001) consideraren vàlides a Europa les espècies R.
auricularia i R. ampla (W. Hartmann, 1821), a més d’un
complex de tres espècies, distingibles sobre la base de criteris
conquiliològics, anatòmics i genètics (Falkner et al., 2002;
vegeu també Garbar & Korniushin, 2003), per als quals
tradicionalment s’havia utilitzat la denominació R. ovata
(Draparnaud, 1805) i R. peregra (O.F. Müller, 1774). Segons
Bargues et al. (2001) i Falkner et al. (2002), aquestes tres
espècies serien les següents: R. lagotis Schrank, 1803, de
l’Europa Central; R. labiata (Rossmässler, 1835), de l’Europa
Central o alpina, i d’espira força elevada, que correspondria a
R. peregra sensu Ehrmann, 1933 (és a dir, en el sentit
tradicional de molts autors europeus); i R. balthica (Linnaeus,
1758), present a l’Europa Occidental (incloent Catalunya), que
correspondria a R. peregra en sentit original i R. ovata en sentit
tradicional de molts autors europeus, i de la qual els dos
darrers noms en serien sinònims posteriors. Sembla, doncs,
que molts autors europeus aplicaren incorrectament el nom R.
peregra amb un sentit diferent de l’original, que correspondria
al mateix tàxon que R. ovata i R. balthica, dels quals aquest
darrer tindria prioritat. Alguns autors argumentaren que calia
invertir la prioritat a favor de R. peregra, ja que Buccinum
peregrum O.F. Müller, 1774 és un nom conservat segons
l’Opinió 336 de la ICZN (1955, p. 83). Tanmateix, aquesta
solució no ha estat adoptada per Falkner et al. (2002; vegeu
també Anderson, 2005; Bank et al., 2007), per tal de no

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
45
afavorir la confusió històrica que resulta de l’aplicació del nom
R. peregra a espècies que actualment es consideren diferents,
com R. ampla i R. labiata. De fet, com ja indicaren Falkner et
al. (2002), el fet que R. peregra sigui un nom conservat no el
deixa exempt de l’aplicació normal del Codi Internacional de
Nomenclatura Zoològica (ICZN, 1999: Article 80.6). VTEA
i AEA provisionalment mantingueren Radix ovata i R. peregra
a les llistes anteriors, donada l’absència de dades moleculars
referents a les espècies catalanes. Tanmateix, tal i com s’han
aplicat tradicionalment a Catalunya, aquests noms només fan
referència a dues formes ecofenotípiques de R. balthica (vegeu
també Anderson, 2005): un morfotip d’espira baixa, típic
d’aigües lentes o tranquil·les, tradicionalment atribuït a R.
ovata; i un morfotip d’espira moderadament elevada, típic
d’aigües més ràpides, tradicionalment referit com R. peregra.
Donat que s’ha demostrat recentment que les dades moleculars
permeten distingir més eficaçment que no pas els caràcters
conquiliològics dins el gènere Radix (Pfenninger et al., 2006),
essent la forma de la conquilla molt influïda pel tipus
d’ambient, i donat que l’ús de R. balthica sembla haver-se
estabilitzat entre els malacòlegs europeus (e.g., Glöer &
Meier-Brook, 2003; Glöer & Zettler, 2005; Gargominy et al.,
2011; Welter-Schultes et al., 2011) i catalans en particular
(Bros, 2004, 2009; Nebot et al., 2010), en la llista revisada hem
preferit adoptar aquesta denominació per a les citacions prèvies
de R. peregra i R. ovata a Catalunya.
Els físids. Després de la revisió de Taylor (2003), l’espècie
que en les llistes de VTEA i AEA se citava com Physella
(Costatella) acuta (Draparnaud, 1805) es reassignà al gènere
Haitia Clench & Aguayo, 1932. Alguns autors adoptaren
aquest canvi (Beckmann, 2007; Bank et al., 2007; Bank, 2010),
mentre que d’altres continuaren assignant aquesta espècie al
gènere Physella Haldeman, 1843 (Glöer & Zettler, 2005; Soler
et al., 2006; Glöer & Diercking, 2010; Gargominy et al.,
2011), i d’altres la reassignaren al gènere Physa Draparnaud,
1801 (Wethington & Lydeard, 2007; Welter-Schultes et al.,
2011). Aquesta espècie aparentment fou introduïda a
Catalunya (i altres indrets d’Europa) durant el segle XVIII-
XIX procedent d’Amèrica del Nord (Taylor, 2003; Altaba,
2010; Welter-Schultes et al., 2011), i per tant s’ha assenyalat
com introduïda en la llista revisada. Segons Welter-Schultes et
al. (2011), no tindria sentit usar un gènere diferent per una
espècie introduïda a Europa, però no considerem que aquest
argument sigui vàlid, si tenim en compte que la filogènia
molecular de Wethington & Lydeard (2007) és consistent
amb diversos arranjaments taxonòmics, a banda d’usar un únic
gènere Physa. Per tant, en la llista revisada seguim el criteri de
Bank (2010), i designem l’espècie en qüestió com Haitia acuta
(Draparnaud, 1805).
Els planòrbids. Alguns autors (Glöer & Zettler, 2005) han
distingit les famílies Ferrissiidae Walker, 1917 i Ancylidae
Rafinesque, 1815 dels Planorbidae Rafinesque, 1815.
Tanmateix, en la llista revisada hem mantingut el criteri de les
llistes anteriors (VTEA; AEA), en considerar que aquests
tàxons només es poden distingir com una única subfamília
(Ancylinae) dins dels planòrbids (Bank et al., 2007; Albrecht et
al., 2007a; Bank, 2010; Walther et al., 2010; Gargominy et al.,
2011; Welter-Schultes et al., 2011).
En la llista revisada hem corregit també l’epítet específic
d’Anisus leucostoma (Millet, 1813) (e.g., Glöer & Zettler, 2005;
Bank et al., 2007; Glöer & Meier-Brook, 2008; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011), que
apareixia com leucostomus en les llistes anteriors (VTEA;
AEA).
Així mateix, hem corregit l’any d’autoria de Gyraulus laevis
(Alder, 1838) (e.g., Glöer & Zettler, 2005), en comptes de
1937 com figurava a les llistes anteriors (VTEA; AEA), i hem
afegit que Gyraulus cf. chinensis (G. Dunker, 1848) correspon a
una espècie introduïda, provinent del sud i est d’Àsia, però
citada de nombrosos països europeus (Beran & Glöer, 2006).
Tot i que segons Welter-Schultes et al. (2011), el concepte
de subespècie no és aplicable en el cas de Bulinus truncatus
(Audouin, 1827), i que diversos autors no distingeixen
subgèneres dins de Bulinus O.F. Müller, 1781 (e.g.,
Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011), en la
llista revisada mantenim el criteri de Falkner et al. (2001,
2002) i Bank (2010), tot esperant que la taxonomia d’aquest
gènere es justifiqui més adequadament en el futur.
Pel que fa als ancilins, el nom correcte de l’espècie que
citàvem en les llistes anteriors (VTEA i AEA) com Ferrissia
(Pettancylus) clessiniana (Jickeli, 1882) s’ha discutit molt durant
la darrera dècada. Tot i que aquest nom és encara utilitzat per
alguns autors (e.g., Soler et al., 2006; Bank, 2010), d’altres han
afavorit l’ús de F. (P.) wautieri (Mirolli, 1960) per preservar
l’estabilitat nomenclatural (e.g., Gloër, 2002; Glöer & Zettler,
2005; Bank et al., 2007). Tanmateix, Bank et al. (2007)
reconegueren que la majoria de poblacions europees, segons
dades moleculars, correspondrien en realitat a l’espècie
invasora críptica d’origen americà, F. fragilis (Tryon, 1863),
cosa que actualment es pot considerar ben fonamentada
(Walther et al., 2006, 2010; Gargominy et al., 2011; Welter-
Schultes et al., 2011). En la llista revisada, seguim el criteri de
Bragado et al. (2010) en considerar que l’espècie present a la
península Ibèrica és F. fragilis. Tanmateix, seguim el criteri de
Walther et al. (2010) a l’hora de considerar que aquesta espècie
s’inclou en el subgènere Kincaidilla Hannibal, 1912, que té
prioritat sobre Pettancylus Hubendick, 1964, tot i que d’altres
autors han optat per no distingir-ne subgèneres (Gargominy et
al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011).
Estudis recents indiquen també que a Europa hi ha més
d’una espècie d’Ancylus O.F. Müller, 1773 (Pfenninger et al.,
2003), de manera que A. fluviatilis O.F. Müller, 1774, inclosa
a les llistes anteriors (VTEA; AEA), seria en sentit ampli un
complex d’espècies críptiques i de difícil caracterització
morfològica (Pfenninger et al., 2003; Albretch et al., 2006). En
sentit estricte, A. fluviatilis estaria restringida només a
l’Europa septentrional i central (Pfenninger et al., 2003; Glöer
& Zettler, 2005; Cordelier & Pfenninger, 2008), mentre que a
les costes septentrionals de la Mediterrània (incloent per tant
Catalunya) hi hauria present un clade diferenciat que
correspondria a una espècie diferent, per a la qual no hi ha cap
nom disponible que hi encaixi adequadament (Pfenninger et
al., 2003; Albrecht et al., 2006, Apèndix). Tot i que alguns
autors posteriors han seguit usant la denominació A. fluviatilis
per a tot Europa (e.g., Oscoz et al., 2004; Soler et al., 2006),
segons les evidències moleculars no és possible seguir incloent
A. fluviatilis s.s. en la llista de malacofauna catalana. Entre les
diverses opcions provisionals possibles per a referir-se al que
Albrecht et al. (2006, Apèndix) anomenaren Ancylus sp. C
(equivalent al Clade 4 de Pfenninger et al., 2003), tindríem A.
fluviatilis s.l., A. aff. fluviatilis o Ancylus sp. Tanmateix, com
indicaren Albrecht et al. (2006, Apèndix), Ancylus rupicola
Boubée, 1832 és un nom potencialment aplicable a aquesta
espècie (vegeu també Gargominy et al., 2011). Albrecht et al.
(2006) no dugueren a terme una atribució formal, en
considerar que la localitat típica (“Pirineus”) és massa
imprecisa i que no hi ha dades genètiques d’aquesta regió.
Tanmateix, donada la proximitat de la localitat típica a
Catalunya, en la llista revisada hem optat finalment per referir-
nos a l’espècie en principi present a Catalunya com A. cf.
rupicola.
Els el·lòbids. Segons Welter-Schultes et al. (2011), caldria un
estudi més detallat per poder distingir Myosotella denticulata
(Montagu, 1803) de Myosotella myosotis (Draparnaud, 1801).
Tanmateix, en la llista revisada provisionalment hem

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
46
mantingut el criteri de Falkner et al. (2001, 2002), Bank
(2010) i altres autors (e.g., Gargominy et al., 2011), a l’hora de
considerar que es tracta de dues espècies diferents,
especialment si tenim en compte les diferències reportades
prèviament pel que fa als seus respectius hàbitats (Falkner et
al., 2002).
En la llista actualitzada, hem inclòs el gènere Carychium
O.F. Müller, 1773 dins de la família Ellobiidae L. Pfeiffer,
1854 (1822), en considerar que la família Carychiidae només
té rang de subfamília, Carychiinae Jeffreys, 1830 (Bouchet &
Rocroi, 2005; Bank et al., 2007), tot i que Bank (2010) no
recull encara aquest canvi.
Corregim en la present llista l’autoria de Carychium
minimum O.F. Müller, 1774 (e.g. Falkner et al., 2002; Bank et
al., 2007; Bank, 2010), és a dir, sense parèntesis i no pas amb
parèntesis, com s’indicava a les llistes anteriors (VTEA; AEA).
Els succineids. En la llista revisada, hem corregit l’autoria de
Oxyloma (Oxyloma) sarsii (Esmark et Hoyer, 1886) (vegeu
Welter-Schultes et al., 2011), que figurava merament com
Esmark, 1886 amb parèntesis a les llistes anteriors (VTEA;
AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011). Tot i que alguns autors no
distingeixen subgèneres dins d’Oxyloma Westerlund, 1885
(Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011), ni
subespècies dins d’Oxyloma (O.) elegans (Risso, 1826), en la
llista revisada seguim la taxonomia de Bank (2010).
Els coclicòpids. Hem corregit l’autoria de Cochlicopa lubricella
(Porro, 1838), en comptes de Rossmässler, 1834 amb
parèntesis (Falkner et al., 2001, 2002; VTEA; AEA; Bank,
2010), pels motius exposats per Welter-Schultes (2010; vegeu
també Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011).
Els azècids. Seguint el criteri de Bouchet & Rocroi (2005),
alguns autors (e.g., Bank et al., 2007; Gargominy et al., 2011;
Welter-Schultes et al., 2011) han inclòs els gèneres Azeca
Fleming, 1828 i Hypnophila Bourguignat, 1858 dins la família
Cochlicopidae Pilsbry, 1900 (1879), tot reconeixent l’antiga
família Azecidae H. Watson, 1920 només a nivell de
subfamília. Tanmateix, estudis moleculars recents han mostrat
que es tracta de dues famílies distintes (Madeira et al., 2010), i
per tant en la llista revisada hem mantingut el criteri de les
llistes anteriors (VTEA; AEA; vegeu també Bank, 2010).
Seguint les indicacions de Welter-Schultes et al. (2011), en
la llista revisada hem corregit l’autoria d’Hypnophila boissii
(Dupuy, 1850), en comptes de 1851 com s’indicava a les llistes
anteriors (VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al., 2001,
2002; Bank, 2010; Gargominy et al., 2011).
Els orcúlids. En les llistes anteriors (VTEA; AEA),
s’indicava la presència a Catalunya d’una subespècie endèmica
d’Sphyradium doliolum (Bruguière, 1792), S. d. klemmi
(Altimira, 1959). Tanmateix, Falkner et al. (2002) no
distingiren subespècies dins d’aquesta espècie, i autors
posteriors (Martínez-Ortí & Uribe, 2008; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al., 2011) han
considerat explícitament o implícita que la suposada
subespècie catalana no és sinó un sinònim posterior. Atenent a
aquests consideracions, hem suprimit l’epítet subespecífic de la
llista actualitzada.
Els àrgnids. Corregim en la present llista l’epítet específic
d’Argna ferrari (Porro, 1838), que apareixia com ferrarii en les
llistes anteriors (VTEA; AEA). D’altra banda, cal tenir en
compte que a Europa se solen reconèixer dues subespècies
(Bank, 2010), A. ferrari ferrari (Porro, 1838) i A. f. blanci
(Bourguignat, 1874), malgrat que alguns autors no n’accepten
la validesa (Welter-Schultes et al., 2011). L’única citació de
Catalunya correspon a Forés (1984), que la cità com Argna cf.
ferrari a partir d’un únic exemplar trencat d’al·luvions de la
Font del Mascar (Alfara de Carles). Tanmateix, Corbella in
VTEA atribuí inequívocament aquesta citació a A. ferrari, i
Vilella Tejedo in VTEA reportà la troballa inèdita d’exemplars
morts en altres localitats. Davant d’aquesta situació, hem optat
per incloure l’espècie a la llista com A. ferrari ssp. indet., tot i
que l’absència de citacions publicades o, que en tinguem
coneixement, inèdites d’aquesta subespècie durant la darrera
dècada fa pensar que l’espècie podria no viure actualment a
Catalunya.
Els pupíl·lids. Segons Welter-Schultes et al. (2011), Pupilla
(Pupilla) bigranata (Rossmässler, 1839) seria sens dubte una
forma ecofenotípica de Pupilla (P.) muscorum (Linnaeus,
1758), com ja havien indicat amb anterioritat altres autors
(Manganelli et al., 1995; Geniez, 2007). Tot i reconèixer que
l’estatus taxonòmic de totes dues suposades espècies s’hauria de
revisar, en absència de dades moleculars, en la llista revisada
hem preferit mantenir aquí el criteri de les llistes anteriors
(VTEA; AEA) i d’altres autors (Falkner et al., 2001, 2002;
Bank, 2010; Gargominy et al., 2011), segons el qual es
tractaria de dues espècies diferents, que eventualment poden
coexistir sense formes intermèdies (Falkner et al., 2002).
Els piramidúlids. En la llista revisada, seguint el criteri de
Martínez-Ortí (2007; vegeu també Welter-Schultes et al.,
2011), hem corregit l’autoria de Pyramidula pusilla
Gittenberger et Bank, 1998, que en la llista anterior (AEA;
vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011) s’atribuïa a Vallot, 1801 amb
parèntesis.
Martínez-Ortí et al. (2007) assenyala la presència de
Pyramidula umbilicata (Montagu, 1803) a Catalunya,
juntament amb les altres dues espècies del mateix gènere
conegudes prèviament (AEA), després de la revisió de
Gittenberger & Bank (1996).
Els condrínids. En primer lloc, cal esmenar diverses autories
respecte les llistes anteriors (VTEA; AEA): l’autoria d’Abida
secale brauniopsis Altimira, 1963 ha d’anar sense parèntesis
(e.g., Bank, 2010; Kokshoorn & Gittenberger, 2010); l’any de
descripció d’Abida scale margaridae Bech, 1993 no és pas 1988
(e.g., Bank, 2010; Kokshoorn & Gittenberger, 2010); i cal
esmentar també, seguint el criteri de Welter-Schultes et al.
(2011), l’any d’autoria d’A. vergniesiana, que en les llistes
anteriors (VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al., 2001,
2002; Bank, 2010; Gargominy et al., 2011) figurava com 1847.
En segon lloc, cal afegir una nova subespècie d’Abida secale
(Draparnaud, 1801), A. s. meridionalis Martínez-Ortí, Gómez
et Faci, 2004, descrita per Martínez-Ortí et al. (2004) de les
províncies de Castelló, Tarragona i Terol, i per tant no
endèmica de Catalunya (vegeu també Kokshoorn &
Gittenberger, 2010). I tercer, cal afegir a la llista revisada
Abida occidentalis (Fagot, 1888), espècie citada de Catalunya
per primer cop per Bech (1982, 1984; vegeu també Kokshoorn
& Gittenberger, 2010; Gargominy et al., 2011), però omesa
inadvertidament en les llistes anteriors (VTEA; AEA).
D’altra banda, cal assenyalar que recentment es publicà una
tesi doctoral dedicada a la filogènia i taxonomia dels
condrínids (Kokshoorn, 2008). En el capítol 8 de l’esmentada
tesi (Kokshoorn & Gittenberger, 2008) s’hi duien a terme una
sèrie de canvis taxonòmics i nomenclaturals. Aquesta tesi, com
consta explícitament al principi del capítol suara esmentat
(ibid., p. 115), no està destinada a servir els objectius de la
nomenclatura zoològica i no es pot considerar una publicació
segons els objectius del Codi Internacional de Nomenclatura
Zoològica (ICZN, 1999, Article 8.2). Afortunadament, la
publicació corresponent ja està disponible (Kokshoorn &
Gittenberger, 2010), i per tant reproduïm els canvis introduïts
en la nova llista actualitzada.
Segons Kokshoorn & Gittenberger (2010) no cal definir

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
47
subespècies dins de Chondrina farinesii (Des Moulins, 1835),
cal incloure en la llista Chondrina massotiana massotiana
(Bourguignat, 1863) (no endèmica de Catalunya) i cal
reassignar C. farinesii sexplicata (Bofill, 1966) a C. massotiana
sexplicata (Bofill, 1886) (endèmica). Pel que fa a aquesta
darrera subespècie, alguns malacòlegs ja han adoptat aquesta
nomenclatura (Bros & Martínez-Ortí, 2009). D’altra banda,
també cal incloure en la llista actualitzada les següents
espècies: Chondrina aguilari Altimira, 1967 (també present a
Osca), C. soleri Altimira, 1960 (endèmica), C. dertosensis
(Bofill, 1866) (endèmica), Chondrina sp. 2 in Kokshoorn et
Gittenberger, 2010 (endèmica) i Chondrina sp. 6 in
Kokshoorn et Gittenberger, 2010 (endèmica) (aquestes dues
darreres encara no formalment descrites).
Respecte el gènere Abida Turton, 1831, segons Kokshoorn
& Gittenberger (2010; vegeu també Bank, 2010; Gargominy
et al., 2011) cal elevar a nivell d’espècie Abida pyrenaearia
(Michaud, 1831) i A. vergniesiana (Küster, 1850), les quals
eren considerades subespècies en les llistes anteriors (VTEA;
AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Welter-
Schultes et al., 2011). En la distribució d’aquestes dues
espècies proporcionada per Kokshoorn & Gittenberger (2010),
no s’indica la seva presència a Catalunya. Tanmateix, tant
Gittenberger (1973) com Vilella Tejedo (1995) citaren la
primera d’aquestes espècies (com a subespècie) de diverses
localitats de la província de Lleida, mentre que Vilella Tejedo
(2001) cità la segona (com a subespècie) de diverses localitats
catalanes. Pel que fa les subespècies d’Abida secale, cal afegir a
la llista A. s. tuxensis (Westerlund, 1902) (endèmica), a més de
quatre subespècies noves: A. s. ionicae Kokshoorn et
Gittenberger, 2010 (no endèmica), A. s. merijni Kokshoorn et
Gittenberger, 2010 (endèmica), A. s. peteri Kokshoorn et
Gittenberger, 2010 (endèmica) i A. s. vilellai Kokshoorn et
Gittenberger, 2010 (endèmica).
Finalment, cal esmentar que Welter-Schultes et al. (2011),
sense ulterior justificació, eliminen algunes distincions
subespecífiques emprades per Kokshoorn & Gittenberger
(2010). Donat que Welter-Schultes et al. (2011) reconeixen
que aquests darrers autors empren un concepte adequat de
subespècie, en la llista revisada hem seguit el criteri de
Kokshoorn & Gittenberger (2010), tot distingint l’existència
de subespècies en Granaria braunii (Rossmässler, 1842) i
Chondrina avenacea (Bruguière, 1792).
Els vertigínids. Vertigo lilljeborgi (Westerlund, 1871) fou
citat a La Jonquera per von Proschwitz (2004), i per tant s’ha
afegit a la llista revisada. D’altra banda, VTEA citaren V.
modesta ssp. indet., donada la impossibilitat d’adscriure la
citació de Bech & Ramírez (1990) d’aquesta espècie (sense
figurar-la) a una de les dues subespècies distingides per
Falkner et al. (2002; vegeu també von Proschwitz, 2004; Bank
et al., 2007): V. m. modesta (Say, 1824) i V. m. arctica
(Wallenberg, 1858). Segons von Proschwitz (2004), la citació
de Bech & Ramírez (1990) correspon a la segona d’aquestes
subespècies, i així s’ha fet constar en la llista revisada, malgrat
que més recentment alguns autors (Gargominy et al., 2011;
Welter-Schultes et al., 2011) no han distingit subespècies dins
de V. modesta (Say, 1824). Tampoc no hem seguit en la llista
revisada el criteri d’aquests autors pel que fa al fet de no
reconèixer subgèneres dins de Vertigo O.F. Müller, 1773,
mantenint doncs la distinció ja feta en les llistes anteriors
(VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank,
2010).
Els ènids. Bank (2010), a diferència de Falkner et al. (2002),
no recollí l’existència de subespècies de Z. detrita (O.F.
Müller, 1774). A Bulgària, alguns autors (Dedov, 1998, 2008)
han distingit una subespècie diferent de la nominotípica, Z.
detrita inflata (Kobelt, 1877), tot i que d’altres autors han
considerat que les diferències anatòmiques no en justifiquen
l’estatus subespecífic (Irikov & Mollov, 2006; Irikov & Eröss,
2008). Tanmateix, recentment Fehér & Erős (2009) van
descriure una nova subespècie Z. detrita sallake Fehér et Erős,
2009, sobre la base de material d’Albània. Fins que l’estatus
d’aquesta darrera subespècie no se sinonimitzi o es posi en
dubte per d’altres autors, retenim aquí la designació de Z. d.
detrita a nivell de subespècie (vegeu també Gargominy et al.,
2011; contra Welter-Schultes et al., 2011).
Els clausílids. Pel que fa als clausílids, en la llista revisada,
seguint el criteri de Welter-Schultes et al. (2011), hem corregit
l’autoria de Bofilliella subarcuata (Bofill y Poch, 1897), que en
les llistes anteriors (VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al.,
2001, 2002; Bank, 2010; Gargominy et al., 2011) figurava
només com Bofill, 1897 amb parèntesis. També hem corregit
l’any de l’autoria de Clausilia rugosa magdalenica Salvañá, 1887
(e.g., Nordsieck, 2007; Bank, 2010), en comptes de 1877
(VTEA; AEA), així com també la de C. bidentata bidentata
(Strøm, 1765) (vegeu Welter-Schultes, 2010, p. 16;
Gargominy et al., 2011; Welter-Shcultes et al., 2011), en
comptes d’Ström (VTEA; AEA).
A banda d’això, cal aclarir que en la llista revisada hem seguit
el criteri taxonòmic de Nordsieck (2007; vegeu també Bank,
2010) pel que fa al reconeixement de subgèneres i subespècies,
el qual difereix substancialment del criteri emprat recentment
per Welter-Schultes et al. (2011), que no distingiren
subespècies ni en Papillifera bidens (Linnaeus, 1758), ni
Macrogastra plicatula (Draparnaud, 1801), ni Macrogastra
rolphii (Turton, 1826), ni Macrogastra ventricosa (Draparnaud,
1801), ni Macrogastra attenuata (Rossmässler, 1835), ni
Clausilia bidentata (Strøm, 1765), ni Clausilia dubia
Draparnaud, 1805. Pel que fa a les subespècies, la llista
revisada difereix de les anteriors (VTEA; AEA) pel fet de
distingir Macrogastra rolphii rolphii (Turton, 1826) a nivell de
subespècie, seguint el criteri de Nordsieck (2006, 2007; vegeu
també Bank et al., 2007; Bank, 2010): M. r. portensis (Luso da
Silva, 1872), present a Portugal; M. r. digonostoma
(Bourguignat, 1877), present a França i Espanya; i M. r.
rolphii, present a Gran Bretanya, Bèlgica, França, Europa
Central i Catalunya (Nordsieck, 2006, en reporta una citació
de Santa Fe del Montseny). Pel que fa a la data d’autoria
d’aquesta espècie, seguim el criteri de Falkner et al. (2002;
vegeu també Bank, 2010; Gargominy et al., 2011), tot i que
segons Welter-Schultes et al. (2011) caldria emprar Turton,
1831. Com indicaren Falkner et al. (2002), el fet que la
Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica es
pronunciés a favor d’aquesta darrera autoria no exclou
l’aplicació normal del Codi si es troba que el nom estava
disponible en una publicació anterior.
Destaca especialment en la llista revisada l’addició de
Macrogastra attenuata lineolata (Held, 1836), citada per primer
cop a la península Ibèrica per Tarruella et al. (2009), a partir de
material d’una localitat del Berguedà, mitjançant dades no
només conquiliològiques sinó també anatòmiques. A banda de
no reconèixer l’existència de la subespècie en qüestió, Welter-
Schultes et al. (2011) utilitzaren el nom de Macrogastra
basileensis (Rossmässler, 1835) per a referir-se a aquesta
mateixa espècie. Els dos noms foren publicats simultàniament
pel mateix autor, però Nordsieck (1993) proposà de suprimir
el tàxon nominal Clausilia ventricosa var. basileensis
Rossmässler, 1835 i emprà per primer cop M. attenuata per a
referir-se a aquesta espècie. Donat que el primer d’aquests
noms fou usat en algunes ocasions abans de 1993, és probable
que Welter-Schultes et al. (2011) tinguin raó i aquest nom no
es pugui suprimir. Mentre aquesta qüestió no s’aclareixi, però,
i amb l’objectiu de preservar l’estabilitat nomenclatural, en la
llista revisada hem mantingut el nom de M. attenuata, que és
el que majoritàriament utilitzen els diversos autors recents

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
48
(e.g., Nordsieck, 2006, 2007; Tarruella et al., 2009; Bank,
2010; Gargominy et al., 2011).
Seguint el criteri de Nordsieck (sense data), reconeixem la
presència a Catalunya no només de Papillifera bidens bidens
(Linnaeus, 1758), sinó també d’una segona subespècie, P. b.
affinis (Philippi, 1836): la primera estaria present als voltants
de Barcelona, mentre que la segona es trobaria a Tarragona
(Nordsieck, sense data). Cal assenyalar que, recentment,
alguns autors (Kadolsky, 2009; Gargominy et al., 2011) han
tractat de reinstaurar per a aquest tàxon el nom Papillifera
papillaris (O.F. Müller, 1774), considerat per d’altres autors un
sinònim de P. bidens (e.g., Falkner et al., 2002; VTEA; AEA;
Nordsieck, 2007, sense data; Bank, 2010; Welter-Schultes et
al., 2011). Seguint la designació d’un neotip per a Turbo bidens
Linnaeus, 1758 per part de Falkner et al. (2002), VTEA
empraren el nom de P. bidens. Amb posterioritat, Giusti &
Manganelli (2005) proposaren la conservació del nom P.
papillaris, però aquesta proposta no fou acceptada per la
Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN,
2007), la qual tanmateix no es pronuncià sobre la designació
del neotip per part de Falkner et al. (2002). Més recentment,
Kadolsky (2009) designà un altre neotip per a Turbo bidens,
segons el qual aquest tàxon nominal faria referència en realitat
a una espècie de Cochlodina A. Férussac, 1821. Aquesta
designació fou recentment acceptada per alguns autors
(Gargominy et al., 2011), però en aquest article, per les raons
exposades per Nordsieck (sense data), considerem que és
errònia o fins i tot invàlida, i per tant seguim el criteri d’aquest
darrer autor a l’hora d’emprar el nom P. bidens per a l’espècie
en qüestió.
En la llista revisada, incloem l’espècie Clausilia dubia
Draparnaud, 1805 en el subgènere nominotípic, Clausilia
Draparnaud, 1805, seguint el criteri de Nordsieck (2007),
mentre que en les llistes anteriors (VTEA; AEA) la incloïem
en el subgènere Andraea L. Pfeiffer, 1848 (vegeu també
Falkner et al., 2001, 2002; Nordsieck, 2002; Bank et al., 2007;
Bank, 2010). Es tracta d’una espècie força politípica (Bank &
Gittenberger, 2000; Nordsieck, 2002, 2007; Bank et al., 2007;
Bank, 2010). Segons Nordsieck (2002, 2007), hi hauria dues
subespècies principals, C. d. vindobonensis A. Schmidt, 1856 a
l’est d’Europa, i C. d. dubia a l’oest, a més de múltiples
subespècies menors o transicionals (no totes formalment
anomenades). En les llistes anteriors (VTEA; AEA), seguint
el criteri de Falkner et al. (2001, 2002), reconeixíem la
presència a Catalunya de la subespècie Clausilia dubia geretica
Bourguignat, 1877, reconeguda com a vàlida per autors recents
(Cadevall et al., 2008; Nebot et al., 2010; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011), però no reconeguda com a tal per
Nordsieck (2002, 2007) ni Welter-Schultes et al. (2011).
Aquesta suposada subespècie pirinenca, present tant a França
com a Espanya, hauria rebut diversos noms al llarg del temps,
com Clausilia gallica Bourguignat, 1877 (e.g., Salvañá, 1888) i
C. fagotiana Bourguignat, 1877 (e.g., Käufel, 1929), aquest
darrer considerat un sinònim de C. d. geretica per Haas (1929).
Donat que el primer d’aquests noms no està disponible, perquè
es tracta d’un homònim posterior de Clausilia rugosa gallica
Rossmässler, 1838, Falkner et al. (2002) actuaren en virtud del
Principi del Primer Revisor (ICZN, 1999: Article 24.2) a
l’hora de determinar la prioritat del tàxon nominal Clausilia
gallica var. geretica Bourguignat, 1877, que tindria prioritat
sobre altres noms disponibles. Tanmateix, segons Nordsieck
(2002), la distinció de la subespècie dels Pirineus no està ben
fonamentada, i a més és similar a la forma de les Pennine
Mountains (Anglaterra), atribuïda per Falkner et al. (2002) a
C. dubia cravenensis Taylor, 1895, que al seu torn és un
sinònim posterior de C. dubia suttoni Westerlund, 1881
(Nordsieck, 2002). Abans d’incloure la forma pirinenca en una
subespècie diferent, caldria fonamentar-ne la seva distinció (H.
Nordsieck, com. pers. a DMA, 5/11). Per tant, en la llista
revisada incloem provisionalment la forma pirinenca en la
subespècie nominotípica, C. dubia dubia.
Els ferussàcids. En la llista revisada, hem corregit el nom i
l’autoria de Ferussacia (Ferussacia) folliculum (Schröter, 1784)
(vegeu Welter-Schultes et al., 2011), que a les llistes anteriors
(VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank,
2010; Gargominy et al., 2011) apareixia com F. (F.) folliculus
(Gmelin, 1791). Tanmateix, a diferència de Welter-Schultes et
al. (2011), hem seguit el criteri de Bank (2010) a l’hora de
mantenir l’ús de subgèneres dins de Ferussacia Risso, 1826.
En les llistes anteriors (VTEA; AEA; vegeu també Bros,
2009), vàrem emprar el nom Hohenwartiana disparata
(Westerlund, 1842) per a referir-nos a l’espècie present a
Catalunya citada com Ferussacia disparata (Westerlund, 1891)
(Haas, 1929; Bech, 1990). Tanmateix, Martínez-Ortí (2002;
vegeu també Bank, 2010) ja considerava que el tàxon Cionella
(Hohenwarthia) disparata Westerlund, 1892 és un sinònim
posterior de Hohenwartiana eucharista (Bourguignat, 1864),
que estaria per tant present a Catalunya (Martínez-Ortí,
2002). Falkner et al. (2002) notaren, a més, que aquest tàxon
corresponia en realitat al gènere Cecilioides A. Férussac, 1814.
Per tant, en la llista revisada hem inclòs aquest tàxon com C.
(C.) eucharista (Bourguignat, 1864) (vegeu també Bank, 2010).
Al seu torn, Altimiras i Roset et al. (2007) citaren
recentment la presència a Catalunya de Cecilioides (Terebrella)
vandalitiae (Servain, 1880), ja citada temptativament com C.
(T.) cf. vandalitiae per Bech & Fernández (1987, Fig. 2c) i
Bech (1990, Fig. 45), basant-se en criteris conquiliològics.
Donat que cap d’aquests autors ha justificat adequadament la
distinció d’aquest tàxon respecte de C. acicula (O.F. Müller,
1773), espècie amb la qual encaixen les descripcions i figures
proporcionades per aquests autors, considerem aquí que C.
(T.) vandalitiae sensu Bech et Fernández, 1987, constitueix un
sinònim subjectiu posterior de C. acicula.
Els subulínids. Carr (2002) confirmà que Rumina decollata
(Linnaeus, 1758) i R. saharica Pallary, 1901 són dos tàxons
diferents (vegeu també Bank, 2010), que presenten diferències
tant conquiliològiques (forma i mida de la conquilla) com
anatòmiques (coloració i genitàlia). Això confirma les
consideracions prèvies de Bank & Gittenberger (1993).
Tanmateix, Carr (2002) reconeix que pot sorgir alguna
confusió si només es disposa de material conquiliològic,
especialment en àrees de la península Ibèrica on ocorren
simpàtricament les dues espècies. A Catalunya, de moment no
es disposa de cap citació de R. saharica, però caldria prestar
atenció a les diverses poblacions del gènere Rumina Risso,
1826 abans de descartar-hi completament la seva presència.
Els testacèl·lids. En la llista revisada, hem corregit l’autoria de
Testacella haliotidea Lamarck, 1801 (vegeu Gargominy et al.,
2011; Welter-Schultes et al., 2011), anteriorment atribuïda a
Draparnaud, 1801 (Falkner et al., 2001, 2002; VTEA; AEA;
Bank et al., 2007; Bank, 2010).
Els helicodíscids. En la llista actualitzada, s’ha mantingut
l’any d’autoria de Lucilla singleyana (Pilsbry, 1890) que
figurava en les llistes anteriors (VTEA; AEA; vegeu també
Falkner et al., 2001, 2002; Welter-Schultes et al., 2011), en
comptes de 1889 com assenyalaven d’altres autors (e.g., Bank
et al., 2007; Bank, 2010; Welter-Schultes, 2010; Gargominy et
al., 2011).
Els díscids. L’autoria correcta de la família correspon a Thiele
1931 (1866) (Falkner et al., 2002; Bouchet & Rocroi, 2005;
Bank et al., 2007), i no merament Thiele, 1931 (VTEA; AEA;
Anderson, 2005). La data correcta deriva de Patulidae Tryon,
1866, la família emprada per Falkner et al. (2001), ja que
Discidae s’ha de mantenir per preservar l’ús prevalent en

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
49
aplicació de l’Article 40.2 del Codi (ICZN, 1999; vegeu
Bouchet & Rocroi, 2005) o seguint la Recomanació 40A
(segons Bank et al., 2007). Així doncs, tot i que Bank (2010)
utilitza el nom de Patulidae i tracta els Discidae com un
sinònim, seguim el criteri de Bouchet & Rocroi (2005) i
mantenim l’ús de Discidae, només corregint-ne l’any d’autoria.
D’altra banda, cal assenyalar que diversos autors reconeixen
Discus rotundatus omalisma (Fagot, 1879), present a Catalunya,
com una subespècie vàlida de Discus rotundatus (O.F. Müller,
1774), la qual diferiria de la subespècie nominotípica pel fet de
presentar un umbilic molt gran i una carena molt marcada.
Haas (1929) considerà que la primera era merament una forma
sense validesa taxonòmica, degut a la coexistència en una única
localitat dels dos morfotips amb tot tipus de formes
intermèdies. Posteriorment, Vercourt (1985) mostrà que
aquest morfotip estava correlacionat amb una distribució
geogràfica concreta, tot i que disjunta i aparentment relicta.
Falkner in Falkner et al. (2002), basant-se en material de La
Grive (França), conclogué finalment que no es tracta només
d’una forma ecofenotípica, sinó d’una subespècie ben
caracteritzada. De fet, cal tenir en compte que la presència de
formes intermèdies no és contrària a l’existència de subespècies
allà on els seus límits de distribució se solapen. A diferència
d’alguns autors posteriors (Bank et al., 2007; Bank, 2010), que
han reconegut la validesa de la subespècie en qüestió, en les
llistes prèvies (VTEA; AEA) es considerà que era només un
morfotip sense validesa taxonòmica de D. rotundatus, donada
la presència de formes intermèdies en diverses localitats
catalanes (Vilella Tejedo in VTEA). Aquest criteri ha estat
seguit per altres autors (Bros, 2006; Welter-Schultes et al.,
2011), i el mantenim en la present llista revisada, només
eliminant l’epítet subespecífic, ja que D. r. omalisma és l’única
subespècie reconeguda per alguns autors (Falkner et al., 2001,
2002; Bank, 2010) a més de la nominotípica.
Els euconúlids. En la llista revisada, s’ha afegit la presència
d’Euconulus (E.) trochiformis (Montagu, 1803), no esmentada a
les llistes precedents (VTEA; AEA). VTEA esmentaven una
citació prèvia d’Altaba (1980), que consideraven dubtosa a
l’espera que posteriors cites en confirmessin la presència a
Catalunya. Recentment, Bros & Martínez-Ortí (2009) la
citaren de l’estany de Montcortès, basant-se en els criteris
distintius esmentats per Falkner et al. (2002), i així s’ha
reconegut en el present treball.
Els gastrodòntids. Falkner et al. (2002) ja dubtaven de la
presència de Zonitoides (Zonitoides) jaccetanicus (Bourguignat,
1870) a França (vegeu també Gargominy et al., 2011), i aquí
hem seguit el criteri de Welter-Schultes et al. (2011) en
considerar que la presència d’aquesta espècie fora de Catalunya
requereix ulterior confirmació. Per tant, en la llista revisada
hem assenyalat provisionalment que es tracta d’una espècie
endèmica de Catalunya.
Els oxiquílids. En la llista revisada, hem corregit l’autoria de
Nesovitrea hammonis (Strøm, 1765) (vegeu Welter-Schultes,
2010; Gargominy et al., 2011; Welter-Shcultes et al., 2011),
en comptes d’Ström (VTEA; AEA).
Anderson (2005; contra Falkner et al., 2001, 2002; Bank et
al., 2001) considerà el subgènere Ortizius Forcart, 1957 com
un sinònim d’Oxychilus s.s. Fitzinger, 1833, fonamentant-se en
els estudis de Giusti & Manganelli (1999, 2002; vegeu també
Manganelli et al., 1991), segons els quals Ortizius no
constituïria un grup natural i no es podria distingir
adequadament del subgènere Oxychilus. Tanmateix, seguim
aquí el criteri de Bank et al. (2007) i altres autors (Falkner,
2008), que preferiren mantenir l’opinió clàssica que Ortizius és
un subgènere vàlid (Riedel, 1998; Schileyko, 2003; vegeu
també Bank, 2010) fins que no es presenti ulterior evidència
en suport de l’esmentada sinonímia.
En les llistes anteriors (VTEA; AEA), es distingiren dues
subespècies d’Oxychilus cellarius (O.F. Müller, 1774), O. c.
cellarius (O.F. Müller, 1774) i O. c. montsicci (Bofill, 1909), de
les quals la segona seria endèmica de Catalunya. Però Falkner
et al. (2001, 2002) no distingiren subespècies en O. cellarius, i
de fet Bank (2010) explícitament considerà la subespècie
suposadament endèmica de Catalunya com un sinònim
posterior de la subespècie nominotípica. Per aquest motiu,
hem eliminat l’epítet subespecífic de la llista revisada (vegeu
també per exemple Bros, 2009).
Respecte Oxychilus draparnaudi (H. Beck, 1837), en les
llistes anteriors (VTEA; AEA) s’assenyalava que a Catalunya
era present la subespècie nominotípica, seguint el criteri de
Falkner et al. (2001, 2002). En la llista revisada, però, hem
eliminat l’epítet subespecífic, perquè segons Bank et al. (2007)
no és possible distingir subespècies ben establertes. Bank
(2010) no incorpora aquesta modificació, tot i que l’única
subespècie europea que pren en consideració és la
nominotípica.
A diferència de les llistes anteriors (VTEA; AEA), basades
en Falkner et al. (2001, 2002), Bank (2010) no reconegué
l’existència de subgèneres en Mediterranea Clessin, 1880
(vegeu també Bank et al., 2001), tot i que curiosament no
esmentà Riedelius com un sinònim posterior d’Oxychilus,
mentre que en canvi Falkner et al. (2002) reconegueren
l’existència del subgènere Riedelius Hudec, 1961, en el qual
classificaren M. depressa (Sterki, 1880). El problema
nomenclatural associat a aquest subgènere, resumit per
Gittenberger (2008), s’exposa a continuació. Riedel (1980,
1998) reconegué tota una sèrie de subgèneres d’Oxychilus s.l.
segons criteris anatòmics, però malauradament no totes les
espècies actuals poden classificar-se en els subgèneres descrits
segons els mateixos criteris (Giusti & Manganelli, 1999;
Gittenberger, 2008). Alguns d’aquests subgèneres foren elevats
a rang de gènere per Bank et al. (2001; vegeu també Falkner et
al., 2001, 2002), incloent Mediterranea, i posteriorment
Falkner et al. (2002) reconegueren Riedelius com un subgènere
de Mediterranea. El problema és que l’espècie típica de
Riedelius, Oxychilus inopinatus (Uličný, 1887), difereix
substancialment d’O. depressus (Sterki, 1880), que és
l’espècie habitualment inclosa en Riedelius. En
conseqüència, segons Gittenberger (2008), Riedelius és un
sinònim posterior de Mediterranea. Això fa que, si s’accepta
l’opinió de Riedel (1980, 1990, 1997), caldria introduir un
nou subgènere per a O. depressus i les altres espècies que hi
estan estretament emparentades, o bé caldria canviar
l’espècie típica de Riedelius (Gittenberger, 2008). Schileyko
(2003) introduí el gènere Riedeliconcha Schileyko, 2003
com un nomen novum per substituir Riedelius, però
mantingué la mateixa espècie típica, de manera que no és
altra cosa que un sinònim objectiu posterior. A aquest
respecte, cal esmentar que Riedelius és un homònim anterior
(i, per tant, nomenclaturalment vàlid) de Riedelius De Wever,
1982 (Radiolaria), per al qual posteriorment De Weber &
O’Dogherty (2008) proposaren un nomen novum de
substitució, Riedeliusella De Weber et O’Dogherty (2008).
Donats els problemes nomenclaturals esmentats més amunt,
Gittenberger (2008) recentment optà per una nomenclatura
més conservadora, i emprà Oxychilus s.l. per a referir-se a O.
depressus i altres espècies estretament emparentades. En la
llista revisada, i pels motius resumits per Gittenberger (2008),
provisionalment hem preferit seguir el criteri de Bank et al.
(2001; vegeu també Falkner et al., 2001; Bank, 2010) i no
distingir subgèneres en Mediterranea. D’altres autors han optat
recentment per no emprar els gèneres Morlina Wagner, 1914
ni Mediterranea (vegeu Welter-Schultes et al., 2011), però en
la llista revisada preferim seguir el criteri de Bank (2010; vegeu

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
50
també Gargominy et al., 2011), els quals no consideren que es
tracti de sinònims posteriors d’Oxychilus.
A banda del problema amb els gèneres i els subgèneres, i
també a diferència de les llistes anteriors (VTEA; AEA; vegeu
també Falkner et al., 2001, 2002), Bank (2010) distingí dues
subespècies de Mediterranea hydatina (Rossmässler, 1838): M.
h. ikaros (Riedel, 1983) d’algunes illes gregues, i la
nominotípica, M. h. hydatina (Rosmässler, 1838), d’altres
indrets circummediterranis incloent Catalunya. Per tant, en la
llista revisada hem afegit l’epítet de la subespècie nominotípica
(vegeu també Gargominy et al., 2011), a diferència d’altres
autors que no en distingiren subespècies (Welter-Schultes et
al., 2011). Cal assenyalar també que Welter-Schultes et al.
(2011) assenyalaren que Morlina glabra harlei (Fagot, 1884),
de presència dubtosa a França (Falkner et al., 2002;
Gargominy et al., 2011) podria ser una espècie diferent de M.
g. glabra (Rossmässler, 1835), i que en qualsevol cas la
presència de la primera a França requeriria ulterior
confirmació. En la llista revisada, per tant, hem assenyalat
provisionalment que es tracta d’un tàxon endèmic de
Catalunya, tot i mantenir-ne l’estatus subespecífic (vegeu
també Falkner et al., 2001, 2002; Bank, 2010; Gargominy et
al., 2011).
Els limàcids. Limax Linnaeus, 1758 i Limacus Lehman, 1864
són només distingits a nivell de subgènere per alguns autors
(Castillejo, 1998; Sysoev & Schileyko, 2009; Welter-Schultes
et al., 2011), però en la llista revisada hem preferit mantenir el
criteri de les llistes anteriors (VTEA; AEA) i d’altres autors
(Falkner et al., 2001, 2002; Bank, 2010), que els distingeixen a
nivell de gènere.
Els agriolimàcids. Vilella Tejedo (in prep. in AEA) donà una
nova citació per a Catalunya, Deroceras (D.) hydrobium (H.
Wagner, 1943), no citat prèviament de la península Ibèrica
(vegeu Castillejo, 1998). Bank (2010) no considerà aquest
tàxon ni com a vàlid ni com a sinònim, i en tot cas el treball de
Vilella Tejedo (in prep.) citat a AEA no es va arribar a
publicar. Donada la impossibilitat de verificar la identitat
d’aquesta citació, l’hem eliminat de la llista revisada.
Castillejo (1998) inclogué Deroceras tarracense (Van Regteren
Altena, 1969) en el subgènere Plathystimulus Wiktor, 1973.
Tanmateix, Bank et al. (2001) considerà aquest subgènere un
sinònim posterior de Deroceras Rafinesque, 1820, motiu pel
qual en les llistes anteriors (VETA; AEA) s’inclogué aquesta
espècie en el subgènere nominotípic (vegeu també Bank,
2010). Tanmateix, Castillejo & Iglesias (2005) recentment
han considerat Plathystimulus un subgènere vàlid de Deroceras,
en el qual s’hi inclouria D. tarracense, motiu pel qual això s’ha
reflectit en la llista revisada.
També s’ha corregit l’autoria de D. (D.) altimirai Van
Regteren Altena, 1969, que en les llistes anteriors (VTEA;
AEA) s’atribuïa a Van Regteren Altena, 1969 amb parèntesis
(vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Gargominy et al.,
2011), però que ha d’anar sense parèntesis (Castillejo, 1998;
Bank, 2010; Welter-Schultes et al., 2011). Cal assenyalar que,
segons Welter-Schultes et al. (2011), Deroceras levisarcobelum
De Winter, 1886 seria un sinònim posterior de D. altimirai.
Tanmateix, fins que aquesta sinonímia no es justifiqui més
adequadament, seguim el criteri de Castillejo (1998), Wiktor
(2000) i altres autors (Falkner et al., 2001, 2002; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011), segons els quals es tractaria d’espècies
diferents.
∑
Els esfincteroquílids. Hem esmenat el nom del gènere
Sphincterochila Ancey, 1887, en la citació d’S. (Albea)
candidissima candidissima (Draparnaud, 1801), incorrectament
transcrit en les llistes anteriors (VTEA; AEA).
Els ariònids. Castillejo (1997) mostrà que l’anatomia de
topotips d’Arion (A.) lusitanicus Moquin-Tandon, 1855 no es
corresponien amb l’espècie àmpliament distribuïda per
l’Europa occidental i central, a la qual s’ha aplicat aquest nom
des de Van Regteren Altena (1956), sinó a una espècie
endèmica de Portugal. Falkner et al. (2002) plantejaren dues
alternatives possibles: presentar un requeriment a la Comissió
Internacional de Nomenclatura Zoològica per a designar un
neotip d’A. lusitanicus (i preservar-ne així l’ús prevalent, amb la
qual cosa l’espècie endèmica de Portugal s’hauria de rebatejar);
o bé aplicar el Principi de Prioritat del Codi, amb la qual cosa
el nom Arion rufus var. vulgaris Moquin-Tandon, 1855 estaria
disponible per a l’espècie més àmpliament distribuïda i present
a Catalunya. Falkner et al. (2002) optaren provisionalment per
la primera opció, i aquest fou el criteri que seguírem en les
llistes anteriors (VTEA; AEA). Aquest criteri també ha estat
seguit per alguns autors posteriors (e.g. Bank et al., 2007;
Cadevall et al., 2008; Bank, 2010; Engelke et al., 2011),
mentre que d’altres han emprat el nom d’A. vulgaris (e.g.,
Cameron, 2005; Roques et al., 2009; Bros, 2009; Shirley &
Kark, 2011; Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al.,
2011). Bank et al. (2007) assenyalaven que caldria amb
urgència realitzar el requeriment a la Comissió Internacional
de Nomenclatura Zoològica per estabilitzar la nomenclatura
d’aquesta espècie, però no tenim constància que aquesta s’hagi
presentat. Així doncs, considerem aquí que donat el creixent
número d’autors que actualment utilitzen el nom A. vulgaris, ja
no hi ha cap ús prevalent que pugui interessar mantenir. En
conseqüència, en la llista revisada utilitzem el nom d’A.
vulgaris Moquin-Tandon, 1855 per a referir-nos a l’espècie
present a Catalunya (invasora en molts indrets d’Europa), això
és, A. lusitanicus sensu Van Regteren Altena, 1956, mentre que
A. lusitanicus en el sentit original seria una espècie endèmica de
Portugal.
Els coclicèl·lids. En la present llista s’inclouen les espècies del
gènere Cochlicella Férussac, 1821 en una família diferent dels
higròmids, Cochlicellidae Schileyko, 1972 (vegeu Schileyko,
2004), que anteriorment tenia rang de subfamília (Anderson,
2005; Bank et al., 2007; Bank, 2010). Això té en compte les
dades moleculars que confirmen una relació de parentiu més
estreta amb els esfincteroquílids (Steinke et al., 2004), les quals
confirmen les conclusions de Schileyko & Menkhorst (1997)
sobre la base de dades anatòmiques (vegeu també Anderson,
2005).
Beckmann (2007; vegeu també Quintana Cardona, 2006)
elevà a categoria de gènere el subgènere Prietocella Schileyko et
Menkhorst, 1997, seguint el criteri d’Schileyko (2004).
Tanmateix, d’altres autors no han incorporat aquest canvi, i en
la llista revisada seguim el criteri de Bank et al. (2007; vegeu
també Bank, 2010; Gargominy et al., 2011) i mantenim
Prietocella com un subgènere de Cochlicella A. Férussac, 1821
(d’altres autors, com Welter-Schultes et al., 2011, no
reconeixen Prietocella ni tan sols com a subgènere).
Els trissexodòntids. Seguint les indicacions de Welter-
Schultes et al. (2011), hem corregit l’autoria de Caracollina
lenticula (A. Férussac, 1821), que en les llistes anteriors
(VTEA; AEA; vegeu també Falkner et al., 2001, 2002; Bank,
2010; Gargominy et al., 2011) apareixia com Michaud, 1831
entre parèntesis.
Els higròmids. Hem corregit l’autoria d’Euomphalia strigella
ruscinica (Bourguignat, 1881) (e.g., Falkner et al., 2001, 2002;
Bank, 2010; Gargominy et al., 2011; Welter-Schultes et al.,
2011), en comptes de Haas, 1929, com assenyalàvem
erròniament en les llistes anteriors (VTEA; AEA). Tot i que
alguns autors no consideren vàlida aquesta subespècie (Welter-
Schultes et al., 2011), en la llista revisada hem seguit el criteri
de Falkner et al. (2002) al respecte (vegeu també VTEA;
AEA; Bank, 2010; Gargominy et al., 2010).

Spira 4(1–2), 39–69 (2011)
51
Continua essent una qüestió controvertida el número
d’espècies del gènere Monacha Fitzinger, 1833 presents a
Catalunya. VTEA reconegueren només la presència d’una
única espècie, M. (M.) cartusiana (O.F. Müller, 1774), tot i
esmentar que Bech (1990) havia reconegut l’existència d’una
segona espècie, M. (M.) cantiana (Montagu, 1803). Bech
(1990) feia referència a la citació prèvia, per part d’Aguilar-
Amat (1935), com Theba cemenelea Risso, 1826 [actualment,
M. (M.) cemenelea (Risso, 1826)], que Bech (1990) considerà
com una forma de M. cantiana. Com que aquestes espècies
actualment es consideren diferents (Falkner et al., 2001, 2002;
Bank, 2010), i cap de les dues no s’havia citat posteriorment a
Catalunya, VTEA optaren per no reconeixe’n l’existència a
Catalunya. De fet, Prieto (1985) només reconegué la presència
a Catalunya de M. cartusiana, per bé que cità la presència de
M. cantiana s.l. (incloent també M. cemenelea) a d’altres indrets
de la península Ibèrica. Posteriorment, AEA reconegueren
l’existència d’una segona espècie de Monacha a Catalunya, M.
(Metatheba) atacis E. Gittenberger et De Winter, 1985,
fonamentant-se en la citació de Bertrand (2003). Recentment,
Altimiras i Roset et al. (2007) han tornat a citar M. cantiana a
Catalunya. Aquests autors assenyalen que aquest tàxon ja
s’hauria d’incloure a la llista d’espècies catalanes. No obstant,
aquests autors (que no figuren el material) fan referència a les
citacions prèvies d’Aguilar-Amat (1935) i Bech (1990), sense
tenir en compte que M. cantiana i M. cemenelea es consideren
actualment dues espècies diferents, i que per tant és impossible
discernir a quin dels dos tàxons s’estan referint. Tot plegat, ens
duu a adoptar una actitud prudent, i no incloure cap tercera
espècie de Monacha a la llista revisada, tot fent constar que
caldria una revisió de les citacions i el material disponible
d’aquest gènere a Catalunya.
Pel que fa a les espècies del gènere Trochoidea T. Brown,
1827, en la llista revisada hem mantingut l’ús d’aquest gènere
com a monotípic (sense subgèneres), segons l’ús que en fèiem a
les llistes anteriors (VTEA; AEA), seguint el criteri de Bank et
al. (2001; vegeu també Falkner et al., 2002) i altres autors
posteriors (Beckmann, 2007), malgrat que alguns autors han
especificat que les espècies catalanes corresponen al subgènere
nominotípic (Falkner et al., 2001; Bank et al., 2007; Bank,
2010). Tampoc no hem especificat l’atribució subgenèrica de
les espècies catalanes de Xerocrassa T. Brown, 1827, tot i
l’existència del subgènere Xeroclausa Monterosato, 1892 (e.g.,
Bank, 2010), perquè és incerta (Falkner et al., 2001, 2002;
Bank, 2010).
Respecte la diversitat del gènere Xerocrassa a Catalunya, en
primer lloc hem considerat provisionalment que X. betulonensis
(Bofill, 1879), distingida a nivell d’espècie de X.
montserratensis (Hidalgo, 1870) en les llistes anteriors (VTEA;
AEA; vegeu també Bros, 2004; 2006, 2009; Puente et al.,
2005f; Martínez-Ortí & Uribe, 2008), és només una
subespècie de la darrera, és a dir, X. montserratensis betulonensis
(Bofill, 1879), seguint el criteri de Bank (2010), i a l’espera
d’estudis moleculars que resolguin aquesta qüestió. Per aquest
motiu, també hem especificat l’espítet subespecífic en la
subespècie nominotípica, X. m. montserratensis (Hidalgo,
1870).
Pel que fa a les subespècies distingides en les llistes anteriors
(VTEA; AEA), Xerocrassa murcica grata (F. Haas, 1924) i X.
m. murcica (Guirao in Schmidt, 1855), VTE assenyalaven que
provisionalment mantenien la validesa de tots dos tàxons
només a nivell de subespècie, donades les similituds
conquiliològiques i l’absència de dades anatòmiques. En la
llista revisada, però, hem seguit el criteri de Bank (2010; vegeu
també Martínez-Ortí & Robles, 2003) a l’hora de considerar
que es tracta de dues espècies diferents: Xerocrassa grata (F.
Haas, 1924) i X. subrogata (L. Pfeiffer, 1853). Malgrat que
alguns autors han emprat encara recentment X. murcica
(Guirao in Schmidt, 1855) com un nom vàlid per la segona
d’aquestes espècies (Talaván Gómez & Talaván Serna, 2004,
2006b), segons Falkner (1995), Helix murcica Guirao in
Schmidt, 1855 no estaria disponible, ja que seria un homònim
posterior d’Helix lactea var. murcica Rossmässler, 1854
(actualment, Otala lactea murcica), i per tant caldria substituir-
lo per Helix subrogata L. Pfeiffer, 1853 (vegeu també Bank,
2010).
Respecte l’espècie X. ripacurcica (Bofill, 1886), en les llistes
anteriors (VTEA; AEA) no se’n distingien subespècies (vegeu
també Martínez-Ortí & Uribe, 2008; Welter-Schultes et al.,
2011), tot i assenyalar que d’altres autors sí que ho feien
(Falkner et al., 2001, 2002; vegeu també Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011). En la llista revisada, seguim el criteri
de Bank (2010), tot reconeixent provisionalment com a vàlides
les tres subespècies següents: X. r. ripacurcica (Bofill, 1886) i X.
r. montsicciana (Bofill, 1890), de les províncies de Lleida i
Osca; i X. r. oreina (Fagot, 1888), de França.
Pel que fa a l’espècie Xerocrassa pallaresica (Fagot, 1886),
encara reconeguda com a vàlida per alguns autors recents
(Altimiras i Roset et al., 2007; Bank, 2010; Gargominy et al.,
2011; Welter-Schultes et al., 2011), Martínez-Ortí (2010)
proporcionà un resum de la complicada història nomenclatural
del tàxon al qual fa referència, Xerocrassa barcinensis sensu
Soós, 1926. X. pallaresica s’inclogué en la llista de VTEA, però
AEA passaren a anomenar-la X. salvanae (Fagot, 1886),
seguint la proposta de Martínez-Ortí (1999), segons la qual X.
pallaresica seria en realitat un sinònim posterior d’Helicella
madritensis (Rambur, 1868) (vegeu també Martínez-Ortí &
Gittenberger, 2004; Martínez-Ortí & Uribe, 2008). Martínez-
Ortí & Gittenberger (2004), després d’examinar un lectotip de
X. salvanae, arribaren novament a la conclusió que es tractava
d’un sinònim posterior d’H. madritensis (vegeu també
Martínez-Ortí & Uribe, 2008), i proposaren d’usar el nom de
Xerocrassa chiae (Fagot,1886). Aquest és el criteri seguit en la
llista revisada, malgrat que Bank (2010), sorprenentment,
reconegué X. pallaresica i X. salvanae com espècies vàlides,
diferents no només entre sí sinó també respecte d’H.
madritensis (inclosa per aquest autor en el gènere Xerotricha
Monterosato, 1892, vegeu més endavant).
Puente et al. (2005c) afirmaren que Montserratina martorelli
(Bourguignat, 1870) és un endemisme català present dels del
sud dels Pirineus, però en realitat només ho és en el sentit de
Països Catalans, no pas Catalunya sensu stricto, ja que també
es troba present al Rosselló (Falkner et al., 2001, 2002; Bros,
2008; Gargominy et al., 2011), com és evident de la citació
proporcionada per Puente et al. (2005c) del riu Tech, al nord
dels Pirineus (França). Així doncs, aquesta espècie no s’ha de
considerar un endemisme català en sentit estricte (VTEA;
AEA). Segons Welter-Schultes et al. (2011), Montserratina
becasis (Rambur, 1868) de França no seria sinó una forma
aberrant de M. martorelli, i per tant el primer d’aquests noms
tindria prioritat i caldria assenyalar l’espècie present a
Catalunya com M. becasis. Tanmateix, en la llista revisada
seguim el criteri de Falkner et al. (2002; vegeu també Bank,
2010; Gargominy et al., 2011), segons el qual M. becasis seria
una espècie endèmica de França, i per tant mantenim el nom
de M. martorelli per al tàxon present a Catalunya.
Malgrat que Bank (2010) encara l’emprà, el nom Trichia
Hartmann, 1840, usat les llistes anteriors (VTEA; AEA), ha
resultat ser un homònim posterior de Trichia de Haan, 1839
(Crustacea: Brachyura), i per tant cal adoptar el nomen novum
de substitució Trochulus Chemnitz, 1876, segons l’Opinió
2079 de la Comissió Internacional de Nomenclatura
Zoològica (ICZN, 2004; vegeu també Anderson, 2005; Bank
et al., 2007; Rocroi et al., 2007; Gargominy et al., 2011;
Welter-Schultes et al., 2011). Com remarquen Rocroi et al.
(2007), el canvi de gènere de femení a masculí en alguns casos

David M. Alba, Antoni Tarruella, Lluís Prats, Glòria Guillén & Jordi Corbella
52
també implica un canvi de gènere en l’epítet específic. Així, el
nom correcte de les espècies anteriorment presents a
Catalunya seria Trochulus hispidus (Linnaeus, 1758) i Trochulus
plebeius (Draparnaud, 1805). Tanmateix, Proćków (2009), en
una revisió del gènere, sinonimitzà T. plebeius amb T. hispidus
(vegeu també Welter-Schultes et al., 2011), i per tant hem
eliminat el primer d’aquests noms en la llista revisada (tot i que
alguns autors, com Gargominy et al., 2011, encara les
mantenen com espècies diferents). Seguim també Proćków
(2009) a l’hora de no considerar l’existència de subgèneres en
Trochulus (vegeu també Welter-Schultes et al., 2011).
Com ja s’ha assenyalat més amunt, Bank (2010) inclogué
Helicella madritensis en el gènere Xerotricha. Tanmateix, en la
llista revisada hem mantingut l’atribució genèrica de les llistes
anteriors (VTEA; AEA), seguint el criteri de Martínez-Ortí
(2010). Welter-Schultes et al. (2011) consideraren recentment
que Helicela nubigena (De Saulcy, 1852) és merament una
forma ecofenotípica d’Helicella itala (Linnaeus, 1758), però
sense una justificació anatòmica o molecular, en la llista
revisada hem preferit mantenir el criteri de la majoria d’autors
(Falkner et al., 2001, 2002; VTEA; AEA; Bank, 2010;
Gargominy et al., 2011), segons els quals es tractaria de dues
espècies diferents.
En les llistes anteriors (VTEA; AEA) se citaven dues
espècies del gènere Hygromia Risso, 1826 a Catalunya: H. (H.)
cinctella (Draparnaud, 1801) i H. (Riedelia) limbata limbata
(Draparnaud, 1805). Durant la darrera dècada, però, se n’ha
citat una tercera espècie (Gorchs Corominas & Bech
Taberner, 2002; Altimiras i Roset & Bech i Taberner, 2006; i,
temptativament, Cadevall et al., 2008; Nebot et al., 2010),
prèviament coneguda de França i Andorra (Falkner et al.,
2002): H. (R.) tassyi (Bourguignat, 1884). Segons Nebot et al.
(2010), les similituds d’aquesta espècie amb H. limbata i el fet
que es trobin en els mateixos hàbitats explicaria perquè H.
tassyi no s’hauria identificat abans a Catalunya. Així doncs, en
la llista revisada hem inclòs aquesta tercera espècie d’Hygromia,
tot esperant que estudis posteriors n’acabin de confirmar la
seva presència a Catalunya. Segons Welter-Schultes et al.
(2011), H. tassyi no seria més que una forma d’altitud